Just Deploy It!

Blog

  • Catalunya necessita 65.000 donacions de plasma a l’any

    Amb motiu de la Setmana Mundial de la Donació de Plasma, que té lloc del 3 al 9 d’octubre, el Banc de Sang i Teixits ha alertat de la necessitat de tenir més plasma per reduir la dependència d’altres països i ha posat en marxa una campanya de sensibilització per tal d’augmentar les reserves.

    La resposta de la ciutadania ha estat molt positiva i més d’un centenar de persones al dia han programat cita per apuntar-se a través de la web, explica la doctora Roser Vallés, responsable del programa Plasma del Banc de Sang i Teixits: “Quan vaig marxar ahir, hi havia 174 persones apuntades per a avui, pot ser que siguin més. Estem fent passos endavant per explicar per a què serveix la donació: per a transfusions i per a medicaments”.

    En els últims anys, la tendència de donacions de plasma a Catalunya ha anat a l’alça. Així, el 2017 va haver-hi 13.800 donacions i aquest 2022 es preveu arribar a les 25.000. “Les cites es poden fer cada dia del món, no només aquesta setmana”, recorda la doctora, i recomana que es vagi amb cita prèvia perquè cada persona s’hi està una hora aproximadament i, d’aquesta manera, s’assegura que hi hagi màquines disponibles.

    Les persones que vulguin donar plasmar poden fer-ho en els 12 grans hospitals on el Banc de Sang té un espai de donació o en les col·lectes que s’organitzen cada setmana per Catalunya.

    Què és el plasma?

    El plasma és un líquid transparent i groguenc que representa el 55% del volum total de sang i que té suspeses les cèl·lules sanguínies: glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes. Està format per aigua (90%), sals minerals i una gran quantitat de proteïnes que vetllen pel bon funcionament del cos.

    De forma general, qualsevol persona que dona sang pot donar plasma. Ha de tenir entre 18 i 70 anys, pesar més de 50 quilos i estar bé de salut. Com que el plasma és pràcticament tot aigua, a diferència de la sang, es pot donar amb més freqüència, ja que la recuperació és més ràpida. Així, una persona que reuneixi les condicions necessàries pot donar-ne cada 15 dies. De fet, a Catalunya hi ha una vintena de persones que en donen com a mínim un cop al mes.

    “La donació de plasma no ha d’anar a expenses de la de sang”, remarca Vallés. No es poden fer totes dues el mateix dia, sinó que entre una transfusió de sang i una de plasma ha de passar un mes. “Amb quatre cops a l’any aniríem superbé i incrementaríem el nombre de donacions i de fidelitzacions per arribar a les 65.000”

    Les transfusions de plasma són necessàries, per exemple, en cas d’accidents, hemorràgies agudes, o trastorns de la coagulació. També hi ha medicaments que es fan a partir de les proteïnes del plasma. Les immunoglobulines són les proteïnes que més es necessiten perquè són vitals per a pacients amb poques defenses i que no tenen capacitat per lluitar contra les infeccions.

    En paraules de la doctora, “el plasma per transfondre el tenim cobert amb les donacions, ens falta el de fer medicaments. I quins medicaments fem? El plasma és el líquid de la sang, i té unes proteïnes que són essencials per a la vida i que hi ha persones que no les fabriquen o no les tenen, com per exemple persones que tenen hemofília”.

    “Hi ha altres malalties pulmonars que també necessiten medicació que pot proporcionar el plasma, i hi ha les immunodeficiències de persones que no fan defenses quan estan amb un virus o amb un patogen. Aquests pacients necessiten els medicaments, per qualitat de viure o per viure, depèn del grau de la malaltia”, afegeix.

    Evitar dependre de l’exterior

    El plasma necessari per a medicament no està cobert i, per això, des de Catalunya s’ha de comprar a altres països, principalment els Estats Units i Alemanya. Amb la pandèmia de la Covid-19, les reserves van baixar a nivell internacional, i amb la crisi d’Ucraïna també hi ha inconvenients. “No hauríem de dependre de països estrangers perquè depenem de factors externs, i hem d’arribar a tractar tots els nostres pacients”, remarca.

    Per poder donar plasma, cal connectar-se a una màquina, anomenada separador cel·lular, durant una hora aproximadament, i cal que el donant tingui unes venes una mica més gruixudes que per donar sang. “Les persones que tenen les venes finetes no són candidates per donar plasma. El sistema, explicat de manera planera, és: es fa la punxada, l’extracció va cap a una màquina que centrifuga la sang i filtra el plasma. El plasma es queda en una bossa i la sang torna per la mateixa via al cos. Per això, és més llarg que una donació de sang”.

    Amb motiu d’aquesta setmana de sensibilització, el 6 d’octubre de 9 a 20 hores s’organitza una Marató de Donació de Plasma a l’Ajuntament de Barcelona. Les persones que ho desitgin poden donar plasma al Saló de les Cròniques.

  • Històries de ciència

    L’art de contar històries no està ni més ni menys de moda que en la profunda prehistòria. Contar històries és una habilitat que ens ve de sèrie i que s’ha valorat des de sempre. Els relats van ajudar a modelar el cervell de la nostra espècie i a convertir-nos en el que som. Això és una cosa que tenen cada vegada més clar paleontòlegs, biòlegs evolucionistes, genetistes i altres científics que tracten de conèixer els nostres orígens. El que està de moda no és, per tant, aquesta habilitat, sinó més aviat els seus nous usos i escenaris, o potser tan sols les noves denominacions.

    L’storytelling, un nou nom per al vell art d’explicar històries, ha viscut un cert auge amb les sèries de televisió i per vendre tot tipus de béns i serveis. Els relats personals ajuden a cridar l’atenció, despertar emocions, recordar el missatge i diferenciar-se de la competència. Els storytellers i els copywritters, redactors de textos persuasius que inclouen històries personals i usen eines com l’email màrqueting, són dos dels nous perfils del narrador d’històries, encara que la novetat tingui més a veure amb el nom i els canals i eines que usen.

    Conec un periodista freelancer que, fart de la precarietat i frustrat pel declivi dels mitjans, va començar a fer servir el seu talent per explicar un altre tipus d’històries, no necessàriament basades en fets. En la seva targeta professional va canviar el devaluat perfil de periodista pel de storyteller, i va començar a veure com se li obrien més portes i perspectives laborals. Aquest podria ser material per a una bonica història de frustració i penalitats amb un cop de sort i final feliç, però no és qüestió de generalitzar amb una anècdota.

    En el periodisme, allà per la dècada del 1960, molts reportatges de l’emergent informació mèdica arrencaven amb una història personal, generalment d’algú amb una malaltia greu o desconeguda. La fórmula incloïa testimoniatges i aportava aquest factor humà que desperta emocions i empeny a continuar llegint. El problema d’aquest recurs, utilitzat després en altres tipus de periodisme i del qual potser s’ha abusat, està precisament en la seva eficàcia emocional, la qual cosa pot desenfocar la realitat i magnificar un problema si no s’aporten dades de context per quantificar-ho.

    L’storytelling ha arribat també a la comunicació científica. En principi, és una bona notícia, perquè l’eficàcia comunicativa d’una bona història està fora de dubtes. Però el repte no està només en que la història sigui bona i ajudi a comunicar, sinó sobretot en què ens expliqui la veritat científica i no una altra cosa. En ciència hi ha alguna cosa per sobre del poder de les històries, que són les dades objectives i els fets. Introduir un relat per a comunicar temes de ciència massa tècnics o complexos pot ser una tasca gairebé impossible. Però sempre queda l’eficaç recurs de l’analogia per explicar alguna cosa complexa en termes de coses més familiars. Tampoc és fàcil trobar una comparació adequada, però el repte és estimulant i hi ha cursos sobre com crear analogies per comunicar conceptes científics complexos.

    Potser cal repensar la comunicació per integrar els relats. Però la veritat és que encara no es coneix bé l’eficàcia real de les històries en la comunicació científica. Alguns estudis ja apunten que són necessaris assajos controlats a doble cec per conèixer l’eficàcia de diferents estructures informatives. La comunicació científica pretén transferir una imatge clara d’un aspecte concret de la ciència a la ment d’una altra persona. I qualsevol recurs narratiu per aconseguir-ho, siguin històries, analogies o altres, pot ser vàlid, però sempre que la imatge sigui veraç.

  • Marea Blanca Catalunya fa una crida a les grans mobilitzacions

    Marea Blanca Catalunya ha celebrat la seva III Assemblea General l’1 d’octubre a Barcelona i, en el seu comunicat final, fa una aposta per les “mobilitzacions àmplies i transversals” a favor de la salut pública.

    Tal com explica el document, les reivindicacions climàtiques, ecològiques i de model de desenvolupament són també reivindicacions de salut, per la qual cosa “cal establir les complicitats necessàries amb els diferents moviments en defensa del planeta”.

    La plataforma es reafirma en què cal dotar el model sanitari públic del finançament necessari, per tal que doni resposta a les necessitats de salut de les persones amb la màxima equitat i visió de gènere, fugint del lucre i de l’especulació.

    Atenció primària

    També reclama que els pressupostos destinats a salut incloguin un 25% cap a l’atenció primària, per enfortir l’atenció als ambulatoris: “Una atenció primària forta redueix les taxes de mortalitat, millora l’ús de tots els serveis i garanteix la sostenibilitat del sistema públic de salut”, remarca.

    Pel que fa a la salut mental, Marea Blanca advoca per un nou enfocament que tingui menys en compte els medicaments i posi més atenció en la visió integral de la persona i el seu entorn, amb una correcta coordinació dels equips involucrats.

    Treball digne

    Per tenir uns serveis públics de qualitat, indica el manifest, els treballadors i les treballadores també han de tenir unes condicions laborals dignes, per la qual cosa es reclama prioritzar l’estabilitat en el lloc de treball i fugir de la precarietat.

    Per tot això, el document assenyala que “la mobilització ciutadana és l’instrument més preuat per la defensa del sistema públic de salut, apostant pel diàleg i la col·laboració entre ciutadania i professionals sanitàries per treballar de manera conjunta en la millora dels serveis a nivell de barri, poble o ciutat”.

  • El valor de l’altruisme en la humanització de l’assistència sanitària

    El valor de la humanització en una medicina científica i tecnificada

    En una medicina científica i tecnificada on són necessaris els coneixements, la precisió i l’ús d’uns procediments protocolarizats, on el temps de dedicació a cada pacient és limitat i la pressió assistencial és alta, el voluntariat és un agent extern a l’entorn hospitalari que pot complementar una atenció centrada en la persona. El voluntariat no té cap informació tècnica, desconeix el diagnòstic i estableix una relació diferent que permet descobrir la persona des d’una altra perspectiva i pot ajudar significativament a conèixer la dinàmica del pacient i el seu entorn.

    El voluntariat com una forma d’expressió de solidaritat i humanització

    Si una de les claus d’humanitzar és el seu valor relacional, en aquest sentit el voluntariat té una funció complementària a l’estructura sanitària, que normalment estableix una relació professionalitzada amb el pacient i/o família on tot es mou a nivell mèdic i tècnic. Dins aquest context el voluntariat ofereix un espai diferent, que permet connectar amb la persona que hi ha darrere de cada malaltia a través d’una relació horitzontal que és el que l’altre necessita en un moment de desconcert , facilitant una relació de confiança i resiliència compartida. El voluntariat té la funció de generar espais de trobada i acollida on la persona sigui el centre, fent-la protagonista d’aquell moment i dedicant el temps que necessiti.

    Ajudar és oferir recursos materials, tècnics o relacionals a una persona que passa per una situació difícil perquè la pugui superar o suportar millor. En el voluntariat hospitalari ajudar significa oferir ajuda relacional a la persona que pateix una malaltia amb l’objectiu d’alleugerir el seu patiment. Les eines principals per desenvolupar la tasca són l’escolta activa i l’actitud empàtica. L’ajuda eficaç exigeix processos cognitius fonamentats en: observar, percebre, raonar, avaluar i prendre decisions amb una dosi adequada de participació emocional per evitar la fatiga per compassió i el burn out pròpies de les professions d’ajuda. És una acció que s’ha de fer des de la plena consciència reconeixent els límits i les capacitats.


    El valor de l’altruisme i la voluntarietat en un context altament professionalitat.

    El voluntariat hospitalari complementa l’espai entre la família i l’equip professional. És algú extern, format per acompanyar i escoltar. El voluntariat és un valor afegit per la mateixa naturalesa de la iniciativa, per la immediatesa en el fer, per la solidaritat d’ajudar a tercers que no són família, per la proximitat en la relació i pel fet de generar un sentiment de comunitat (xarxa primària de relacions).

    El voluntari no dona medicaments, però pot ser un bàlsam en un moment donat; tampoc no fa teràpies, però la seva presència pot ser terapèutica

    Per realitzar un servei d’acompanyament adequat s’ha de fugir del voluntarisme i donar eines perquè la persona voluntària sàpiga fer una lectura adequada de la realitat, situant-se amb delicadesa davant l’altre amb una actitud més d’aprenent que de mestre. Una formació que el capaciti per saber què fer en cada situació, i discernir si és el moment de quedar-se i oferir una presència acompanyada de calidesa adaptada a la persona que té al davant o és moment de marxar. Sempre cercant una excel·lència en el tracte i facilitant que tant pacient com la família se sentin còmodes. La percepció de l’ajuda és diferent per qui la dona que per qui la rep és per això que cal una mirada atenta al nostre entorn.

    El voluntari no dona medicaments, però pot ser un bàlsam en un moment donat, no està per fer teràpies, però la seva presència pot ser terapèutica perquè permet la contenció emocional i dona l’espai perquè l’altre s’expressi. El voluntari no està per resoldre problemes sinó per acompanyar el camí i acollir a la persona i tot el seu món emocional. En el món del dolor i el patiment es necessiten persones amb les qualitats necessàries i maduresa personal per una adequada interacció. El voluntariat és una eina necessària que suma a la humanització de la salut. Els centres sanitaris necessiten un perfil de voluntariat expert i coneixedor d’aquesta realitat.

  • La sanitat pública no atén la meitat dels trastorns mentals

    L’Observatori dels Drets de la Infància ha elaborat un informe, amb participació del Col·legi  Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), en què alerta que la sanitat pública no arriba a atendre ni la meitat dels trastorns mentals perquè està desbordat i només proporciona una visita cada mes i mig.

    Es tracta de l’informe La salut mental de la infància i l’adolescència a Catalunya: situació actual, mancances i propostes, les conclusions del qual apunten que els centres estan saturats, que part de la població infantil i juvenil no hi té accés, i que manquen professionals.

    L’estudi del Grup de Treball de Salut Mental ha estat coordinat per Roger Ballescà, que és vicesecretari de la Junta de Govern del COPC. Segons Ballescà, “aquest document suposa una radiografia a la salut mental infantojuvenil a Catalunya que ens està alertant que l’assistència en salut mental és insuficient, no arriba a tota la població, quan arriba ho fa de forma precària i, tot i que tenim professionals molt competents, no són suficients».

    Pel que fa a la saturació dels centres, el document remarca que els diferents dispositius que atenen les problemàtiques de la població infantil i adolescent “es troben desbordats per la demanda” des de fa anys. Als centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) la mitjana de visites anuals per pacient és de 7,9, el que representa una visita cada mes i mig.

    La saturació dels centres implica que l’atenció acabi centrant-se més en l’emergència que en la prevenció, sovint esdevingui tardana i amb menys intensitat de la necessària, cosa que disminueix la capacitat terapèutica i contribueix a un abordatge psicofarmacològic excessiu del malestar.

    Quan a la manca d’accés als serveis de salut mental, els CSMIJ atenen un 5% d’infants i adolescents, mentre que els estudis epidemiològics indiquen que les problemàtiques de salut mental d’aquestes persones és d’entre el 10 i el 20%. Així mateix, els Centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) no arriben a atendre ni al 50% de la seva població diana.

    Això és especialment greu perquè, en paraules de Ballescà, “el 50% dels trastorns mentals apareixen per primera vegada abans dels 14 anys i un 75% comencen abans dels 18 anys, segons l’OMS. És a dir, no només ens estem jugant la salut actual, sinó la salut de la població del futur”.

    La tercera gran conclusió del document fa referència a la manca de professionals a la sanitat pública. La mitjana de la Unió Europea és de 18 professionals per cada 10.000 habitants, mentre que a Catalunya és de 9 especialistes. A més, es calcula que des del 1998 hi ha un 35% menys de professionals de la psicologia clínica, i que hi ha dificultats per contractar especialistes d’aquest tipus.

    Propostes

    L’informe presenta una sèrie de propostes per revertir la situació i reclama augmentar el nombre de recursos, serveis i ràtios de professionals en salut mental infantojuvenil i atenció precoç, així com incrementar les places de Formació Sanitària Especialitzada en Salut Mental, com ara psicologia clínica, psiquiatria i infermeria.

    També demana consolidar la psicologia sanitària en atenció primària i crear noves especialitats sanitàries en l’àmbit de la salut mental, com psicologia clínica infantil i de l’adolescència, i neuropsicologia clínica.

    Ballescà conclou que es necessiten més places de Psicòleg Intern Resident (PIR), més especialistes a la pública i més especialitats de l’àmbit de la infància i l’adolescència. “Davant la manca d’especialistes, que malauradament persistirà en els anys vinents, cal recórrer a la Psicologia General Sanitària (PGS), especialment en l’àmbit de l’atenció primària”.

     

  • Svante Pääbo, premi Nobel de Medecina 2002

    El jurat del premi Nobel de Medecina 2022, que ha fet pública la decisió de guardonar Pääbo el 3 d’octubre, ha destacat els seus “descobriments sobre el genoma d’homínids extints i l’evolució humana” i ha remarcat que la seva feina ha donat lloc a “una nova disciplina científica: la paleogenòmica”. 

    L’investigador suec ha aconseguit rescatar ADN de fòssils humans i conèixer el genoma d’avantpassats coneguts, com els neandertals, així com descobrir l’existència d’altres nous, com els denisovans. A més, ha pogut confirmar que els Homo sapiens van tenir sexe i fills amb altres espècies fa milers d’anys.

    L’originalitat de Pääbo radica en què ha fet servir eines que normalment s’usen en medecina i biologia molecular per explorar els orígens de l’espècie humana.

    Antropologia evolutiva

    Svante Päävo va néixer a Estocolm el 20 d’abril del 1955. Es va doctorar a la Universitat d’Ubsala (Suècia) el 1986 i, des del 1997, és director del departament de Genètica de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva a Leipzig (Alemanya).

    Entre les seves feines destaquen que va liderar l’equip que va descobrir noves característiques del “gen del llenguatge”, el FoxP2, que es troba danyat o absent en algunes persones amb problemes fonoaudiològics.

    L’Institut Karolinska d’Estocolm ha atorgat el Premi Nobel de Medecina 2022 a Svante Pääbo

    Està considerat un dels fundadors de la paleogenètica, que utilitza els mètodes de la genètica per estudiar els primers humans i altres poblacions de la prehistòria. Va ser el 2006 quan va anunciar un projecte per reconstruir el genoma complet dels neandertals i un any després va ser nomenat una de les 100 persones més influents de l’any per la revista ‘Time’.

    Revolució científica

    El 2009 es va anunciar que hi havia un primer esborrany, dirigit per Päävo, de la versió del genoma del neandertal, amb més de 3.000 milions de parells de bases seqüenciades. Un any després es va publicar un informe sobre l’anàlisi de l’ADN d’un os d’un dit trobat a les coves de Denisova a Sibèria, i els resultats van suggerir que pertanyien a una espècie Homo fins ara desconeguda, per la qual cosa va ser batejat com l’homínid de Denisova.

    Ara, l’Institut Karolinska d’Estocolm ha atorgat el Premi Nobel de Medecina per aquests descobriments. El guardó està dotat amb 10 milions de corones sueques (900.000 euros).

    Relació amb Atapuerca

    Pääbo ja va rebre el premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica l’any 2018 pels seus treballs sobre l’evolució humana. Està lligat des de fa anys a la Universitat de Burgos i, en concret, al departament encarregat dels jaciments d’Atapuerca. De fet, va ser aquesta universitat qui el va proposar per al Príncep d’Astúries.

  • El repte d’educar en hàbits saludables

    L’informe ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ del Consell Educatiu Municipal de Barcelona avalua, en el marc de la reforma horària, què cal prioritzar perquè l’alumnat millori a nivell vital i estudiantil. Hi ha consens entre la comunitat educativa que els tres pilars bàsics són l’alimentació, el descans i l’activitat física.

    “Els infants i els joves cada cop dinen més tard, pitjor i sols”, indica l’estudi, que relaciona aquest canvi amb l’adaptació a l’horari intensiu: “En el món escolar, fruit de diferents circumstàncies i negociacions, es van compactar els horaris escolars; l’horari lectiu va passar de ser de matí i tarda a ser exclusivament de matí; com que el nombre d’hores lectives no podia modificar-se, a partir d’aquell moment l’alumnat es va incorporar més aviat a l’escola o l’institut i va plegar més tard”. Així, la majoria de menjadors de secundària van desaparèixer per la manca d’oferta lectiva a la tarda i el baix volum de menús.

    La secretària del Consell Educatiu Municipal de Barcelona, Marta Carranza, recorda que els experts que van assessorar-los en l’elaboració de l’informe indiquen que s’hauria de menjar cada tres hores, aproximadament. “El que no és saludable és estar moltes hores sense cap ingesta. A secundària, hi ha qui entra a les 8 i surt a les 2 i, entremig, no menja entrepà, sinó llaminadures. Un bon hàbit és fer una parada a mig matí i fer ganyips, menjar nous, avellanes, ametlles, o fruita, per arribar a l’hora de dinar amb suficient energia”.

    En aquest sentit, Carranza subratlla que “amb la supressió dels menjadors dels instituts es va agreujar el problema i va ser un pas enrere pel que fa a l’alimentació”, més enllà de la distribució i organització legítimes de cada centre i del professorat.

    Substitueixen àpats per bosses de patates

    L’estudi assenyala que, quan els infants i joves menjaven a l’escola, es garantia una qualitat i un acompanyament, mentre que en l’actualitat hi ha casos en què acaben substituint àpats per bosses de patates o aliments poc saludables, sobretot en zones més desafavorides i vulnerables. Així, la prevalença d’obesitat infantil en el barri de la Mina és d’un 24%, mentre que a Sant Gervasi és d’un 2,4%.

    Els tres pilars del Pacte del temps per uns hàbits saludables

    Entre les mesures proposades per a una millor nutrició dels infants i el jovent, figura fer un seguiment a les famílies que, un cop l’alumnat passa a secundària, continua requerint una ajuda per garantir una alimentació sostenible.

    Dormen menys i pitjor

    El Consell incideix que és necessari dormir nou hores per rendir bé a l’aula, però “any rere any, els infants i joves dormen menys i pitjor”. El descans, tan important en les etapes de creixement, no esdevé una prioritat, i no tenir uns bons hàbits de son pot provocar “alteracions en el caràcter, irritabilitat i baix rendiment escolar”.

    Així, el document alerta que “els horaris i l’organització de la jornada existent a l’Estat espanyol no són els més adequats per respectar els ritmes del cos, i això és especialment dramàtic en infants i joves”. Per això, es recomana avançar els horaris d’activitat extraescolar i l’hora del sopar. Tenint en compte que les classes comencen a les 8 i que els adolescents es lleven a les 7, la nit abans haurien d’haver anat a dormir a les 22 hores, per anar bé, i sopar a les 20 hores.

    “Els adolescents no se’n van a dormir a les 10”, reconeix Carranza. “Estaria molt bé flexibilitzar horaris i coordinar horaris amb les activitats de lleure i les famílies. Ja s’intenta, però les xarxes, la televisió i les sèries van avançant terreny, i quan les miren els adolescents? A la nit, amb el mòbil o el dispositiu que tinguin”.

    “A les 8 del matí”, continua la secretaria del Consell Educatiu, “els joves estan a classe però no hi són. Tot i que hi ha excepcions, s’adormen i no estan concentrats. En canvi, a les primeres hores del matí a primària sí que hi ha més concentració, els infants són més petits i potser sí que sopen a les 8 i se’n van a dormir, però quan creixen la cosa canvia”.

    L’estudi sosté que més de la meitat de l’alumnat d’entre 8 i 18 anys té somnolència a classe i no compleixen les recomanacions de descans dels professionals: “L’alumnat va a dormir molt tard i es lleva molt d’hora per anar a classe. No descansar prou implica més trastorns d’ansietat, menys empatia, augmenten les agressions…”.

    Cal que l’activitat física sigui quotidiana

    El tercer gran pilar per gestionar bé el temps i adquirir hàbits saludables és fer activitat, i la recomanació és incorporar una hora d’activitat física en horari lectiu cada dia. Això ajudaria a lluitar contra el sedentarisme i a adquirir valors com l’esforç, la superació, la constància, la persistència i el treball en equip.

    La pràctica pot ser molt variada i no necessàriament ha d’incloure l’esport i la competició, sinó que les persones expertes parlen d’interioritzar rutines des de ben joves per fer moviments corporals i gastar energia. Aquesta educació física, que va acompanyada de l’equilibri psíquic i social, tindria a veure amb tenir en compte el domini corporal i postural i amb l’ocupació activa del temps.

    “Dintre de l’activitat física, hi ha el desplaçament saludable, com anar al centre caminant o en bicicleta”, exemplifica Carranza, que destaca que a la ciutat de Barcelona el 90% de l’alumnat va i bé del centre escolar a peu, ja que s’aposta per l’escola de proximitat. D’altra banda, adverteix que no es pot tenir els alumnes tot el dia asseguts: “Els tenim hiperestimulats amb les pantalles i alguns s’estan tornant sedentaris perquè no prioritzen l’activitat física”.

    Les recomanacions del ‘Pacte del temps, per uns hàbits saludables’ per a l’alumnat passen per qüestions com ara flexibilitzar els horaris d’entrada, avançar els àpats, fomentar l’activitat física i els desplaçaments actius, garantir el descans, fer classes de 50 minuts millor que de 60, o procurar no tenir tasques més enllà de les 6 de la tarda.

     

    Aquest és un article publicat originalment al bloc Educa.Barcelona del Diari de l’Educació

  • El malson del dolor cervical

    Ara que hem reprès de ple l’activitat laboral, deixant enrere el descans de les vacances, tornem a la cadira de treball i a les postures que condicionen la resposta de les nostres cervicals, per bé o per mal. Molts dels dolors que reverberen al darrere del coll o als costats tenen a veure, senzillament, amb seure malament o repetir gestos en una mala posició que tensa músculs i lligaments o força vèrtebres de manera innecessària. També, però, poden tenir el seu origen en traumatismes, lesions o desgast ossi.

    Les cervicals són les primeres set vèrtebres de la nostra columna, les que sostenen el pes del cap. I en elles es concentra, a més, un enorme compromís amb el moviment. Són les vèrtebres que més movem al llarg del dia. En concret, les que ocupen el número 5 (C-5) i 7 (C-7) són les que més pateixen aquests moviments. Respondre amb un sí o un no sense parlar, ho podem fer amb aquesta delicada part del cos, tan sols movent el cap i, amb ell, el coll i la part cervical. La columna vertebral conté i protegeix la medul·la espinal. És essencial perquè a través d’ella es controlen gran part de les funcions del cos i les activitats sensorials. Per això, les lesions o petits traumatismes a la regió cervical poden ocasionar emergències mèdiques de gran importància i gravetat.

    Després del mal de cap (cefalea), i del dolor lumbar, la cervicàlgia, que és el dolor a la zona cervical, és la tercera queixa més comuna de dolor en la consulta mèdica. És una afectació que pot arribar per múltiples factors. “El dolor cervical pot tenir un component artròsic degeneratiu, purament ossi. Però pot ser també degut a la compressió radicular d’algun nervi discal, o per una hèrnia”, descriu el doctor Antonio Montes, que presideix la Societat Catalana del Dolor i és el cap de secció de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar de Barcelona.

    I són totes les afectacions més severes, com les que anomena Montes, les que cal descartar primer davant d’un dolor cervical persistent més enllà d’unes setmanes de molèstia continuada i intensa. Sobretot si el dolor irradia, arriba a sentir-se també al braç. Però en el fons, moltes vegades –també diu l’especialista- encara que hi pugui haver una patologia major, com és una hèrnia, hi ha bàsicament també un component muscular al darrere de dolors cervicals que deriven en una síndrome de dolor miofascial, aquell que es dona amb intensitat en una regió muscular. Contractures mantingudes resultat de moviments bruscos o mals gestos poden ser-ne la causa. Però la cervicàlgia també té factors de risc de caràcter psicològic com és ara un estat tensional molt intens o de llarga durada, l’angoixa o la depressió. Són, a més, de gran importància, tal com s’afirma en un dels darrers estudis sobre els riscos del dolor cervical realitzats per BMC (Biomedcentral) als Estats Units, on aquest mal afectava, l’any 2019, 27 de cada 1000 persones.

    El tractament passa per una bona rehabilitació i fisioteràpia que -segons apunta el Dr. Montes- per anar bé hauria d’anar acompanyada també d’una bona reeducació postural. També recomanacions com ara fer servir una cadira ergonòmica a la feina, que és on s’acostumen a passar moltes hores del dia, sobretot en els treballs actuals. Per a la majoria de treballs, avui dia, l’ordinador és una de les  principals eines. Al marge de les hores dedicades a teclejar enfront de la pantalla, és important fer-ho amb les vèrtebres lumbars i l’esquena ben acomodades i rectes sobre el respatller de la cadira perquè la musculatura reposi en tot moment.

    Qualsevol mal gest pot passar factura. Mantenir les postures ergonòmiques correctes del coll al llarg del dia, en el treball, a casa i en dormir ajuda a evitar dolor o lesions en la zona cervical. I a més de la higiene postural, tonificar la musculatura del coll amb senzills exercicis suaus estiraments, també ens protegeix.

    Altres mesures, farmacològiques, com ara analgèsics, i també no farmacològiques, són les que principalment es recomanen per a tractar el dolor quan la causa és muscular. Poden incloure teràpia de làser, massatge, acupuntura, ioga, i teràpia aquàtica.

    Si bé la rehabilitació i fisioteràpia són les prescripcions mèdiques indicades per a fer desaparèixer o si més no rebaixar tot el possible el dolor cervical de raó muscular, quan el component té a veure amb el factor psicològic, a més del fisioterapeuta, que haurà d’ajudar a destensar manualment la musculació, el tractament psicològic també és necessari.

    Higiene postural

    Ser conscients d’allò que ens va malament o del que, al contrari, ens ajuda a preservar una bona posició de la columna vertebral, evitant sobrecàrregues i tensió muscular, és a la base de la nostra prevenció de dolor cervical.

    En l’origen de les patologies cervicals trobem la pròpia mobilitat del coll i les postures que el sobrecarreguen. Són postures o moviments quotidians que duem a terme la majoria de vegades sense pensar si són les més convenients per a evitar la repercussió negativa sobre les cervicals. Aprendre a posicionar bé la nostra columna, com a eix principal del nostre cos, és la base d’una bona prevenció. S’anomena higiene postural a tot un seguit de pautes, consells per ajudar que les articulacions, músculs i òrgans de l’organisme no pateixin i, per tant, no acumulin gens ni mica de tensió. Detalls tan aparentment insignificants com és portar unes ulleres ben graduades fa que no hàgim de forçar la musculatura del coll acostant-nos més del que cal al document que hem de llegir.

    El dolor en intentar girar el coll cap a un costat o un altre o cap amunt o a baix, la limitació del seu moviment, fins i tot marejos i mal de cap són els símptomes més freqüents en una cervicàlgia. El típic torticoli pot aparèixer immediatament després d’haver estat parlant per telèfon en una posició en què els músculs del coll siguin forçats durant un període de temps prolongat, i tot per una mala postura, com és aguantar el telèfon sostenint-lo entre el cap i l’espatlla, amb el coll totalment decantat, mentre continuem teclejant en l’ordinador o fent qualsevol altra activitat amb les mans, en lloc d’utilitzar una d’elles per a sostenir el telèfon i evitar-li el sobreesforç de càrrega a la musculatura del coll.

    Prevenció

    El Consorci Sanitari de Terrassa comparteix a la seva web una sèrie de postures i moviments que sacrifiquen el nostre benestar, i com fer el mateix evitant sobrecàrregues. Amb senzills dibuixos que il·lustren situacions de la nostra vida diària, mostren les posicions adequades per evitar males postures i, en conseqüència, dolors futurs.

    Una contractura o torticoli pot ser lleu o més complexa segons el gest que l’hagi causat i l temps en el qual ha perdurat el sobreesforç muscular. Normalment, desapareix al cap d’un o dos dies. Quan el dolor persisteix més de tres dies i, sobretot si és un dolor irradiat cap als braços, o s’acompanya de pèrdua de força o sensibilitat en les extremitats cal consultar al metge de capçalera.

    El tractament de fisioteràpia parteix del diagnòstic mèdic. Depenent de l’origen, la causa del dolor o contractura, es realitzaran unes pràctiques o unes altres. Sempre en funció del diagnòstic, la gamma de tractaments més habituals comprèn: medis físics, suport de tècniques mecàniques i accions manuals del fisioterapeuta. Aplicar calor sobre la zona o electroteràpia, a partir d’aparells que emeten impulsos elèctrics que poden acompanyar-se també d’aplicació lumínica és part dels medis físics que s’utilitzen. Per suport mecànic s’entenen les traccions cervicals que, sota uns paràmetres definits, el pacient se sotmet a traccions controlades que vagin destensant les articulacions de les vèrtebres.

    La massoteràpia, els massatges són mobilitzacions acompanyades de la vèrtebra i les seves estructures adjacents: espatlles i braços. Són traccions manuals que realitza el fisioterapeuta. Aquestes es poden acompanyar de cinesiteràpia, tècniques basades en el moviment, que pot ser passiu o actiu, acompanyades o realitzades pel propi pacient, per a recuperar-se d’una lesió o disfunció.

    Si hi ha o no un coixí més indicat per al descans de les nostres cervicals, els especialistes no ho indiquen. Però sí que cal sentir que la musculatura del coll reposa mentre dormim i que no sentim dolor en la zona, ni recolzats, ni en aixecar-nos.

  • Mascaretes sí, mascaretes no

    Els motius d’aquesta diguem-li cautelosa recomanació es basen en la convicció que la pandèmia potser encara no s’ha acabat i que l’ús de la mascareta no és excessivament pertorbador ni gaire incòmode. I potser que mantenir una obligació ni que sigui específica podria incentivar-ne l’ús en d’altres circumstàncies.Des d’un punt de vista estrictament sanitari és raonable suposar que la mascareta proporciona una protecció apreciable, si bé la seva eficàcia preventiva depèn tant de la pertinència dels materials d’elaboració i del tipus de dispositiu de què es tracti, així com del manteniment, de les condicions d’ús i col·locació i de la seva renovació adequades.

    I si no es respecten aquests requisits la protecció que proporciona és probablement molt menor del desitjable, el que en un moment de menor propagació de la infecció pot resultar desproporcionat, ja que a més pot donar una sensació exagerada de seguretat i una falsa confiança. En el sentit que la procura un amulet, medalles o penjolls amb imatges d’ídols que fins i tot poden fomentar comportaments temeraris.

    D’altra banda, l’ús generalitzat i persistent de la mascareta implica considerar el proïsme com una font d’infecció potencial de què convé protegir-se. Una actitud que seria lògica al moment àlgid de l’epidèmia. Fins i tot moralment justificada.

    Però que després de dos anys i mig d’evolució, quan bona part de la població ja ha tingut contacte amb el virus o les vacunes i el SARS-CoV-2 s’ha tornat molt probablement endèmic, el risc d’emmalaltir sembla assumible. Perquè el risc zero és una il·lusió.

    És clar que hi ha sanitaris que pensen que valdria la pena aprofitar l’experiència per incorporar la mascareta a la vida quotidiana, o almenys en algunes circumstàncies. Però convindria valorar-ho amb rigor, perquè potser no és tan beneficiós com pot semblar. Una protecció excessiva pot resultar inconvenient, com passa amb l’ús inadequat dels antisèptics i, sense dubte, dels antibiòtics. La mascareta, en definitiva, és un altre element instrumental de protecció que afegim a l’arsenal preventiu davant les infeccions que es contagien principalment per la via aèria i que, com és ben conegut, no es limiten ni molt menys al COVID19. Les mateixes raons que s’utilitzen, en la situació epidemiològica actual, per mantenir el seu ús obligatori en certes circumstàncies es podrien aplicar en relació a la prevenció de nombroses malalties infeccioses i, en conseqüència, hauríem de portar mascareta de forma constant sempre que tinguéssim probabilitats significatives d’entrar en contacte més o menys pròxim amb qualsevol altre persona possiblement infectada. Com habitualment a la vida, sembla més raonable aplicar criteris de prevenció liderats per la prudència i susceptibles d’una aplicació personalitzada i adaptada a cada cas concret. En cas contrari podem córrer el risc de fomentar una certa paranoia social.

    En qualsevol cas, mantenir l’obligatorietat de la màscara als transports públics en una situació com l’actual hauria de ser objecte d’una decisió compartida, almenys deliberada entre els experts i la població. Perquè proposar el risc zero a més de ser una il·lusió no és innocu. En termes de salut, és clar.

  • Identifiquen nous gens humans crucials per a la infecció per coronavirus

    Un grup d’investigadors de la Universitat d’Oviedo ha aconseguit identificar nous gens involucrats en la infecció de cèl·lules respiratòries i intestinals humanes pel virus SARS-CoV-2 causant de la COVID-19. Els resultats del treball, dirigit pel catedràtic Carlos López Otín, s’han publicat en The EMBO Journal.

    Alejandro Piñeiro i Gabriel Bretones, investigadors del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la universitat asturiana i autors principals, han realitzat en aquest estudi un complex cribratge genètic de tot el genoma humà mitjançant la tecnologia d’edició genòmica CRISPR Cas9 fins a aconseguir identificar els gens necessaris per a la infecció pel coronavirus.

    Per a això, en primer lloc, van construir mitjançant enginyeria genètica una versió artificial del virus SARS-CoV-2 mancat de capacitat de replicació i, per tant, incapaç d’expandir-se en l’entorn. A continuació, van eliminar en cèl·lules pulmonars humanes, de manera específica i individualitzada, cadascun dels més de 20.000 gens humans codificants de proteïnes i van interrogar gen a gen la susceptibilitat cel·lular a la infecció amb el pseudovirus artificial.

    Aquest estudi va conduir a la identificació, entre altres, dels gens humans PLAC8 I SPNS1, codificants de proteïnes implicades en processos biològics com l’endocitosi i l’autofàgia, que poden contribuir a les infeccions víriques.

    A fi de corroborar aquests descobriments, els autors van contactar amb la llavors directora del Centre de Recerca en Sanitat Animal (CISA-INIA), Marisa Arias, per a dur a terme experiments amb virus SARS-CoV-2 naturals i plenament infecciosos. Aquest centre és referència internacional en l’estudi de malalties infeccioses i disposa de les instal·lacions d’alta seguretat biològica imprescindibles per a aquesta mena de treballs.

    Soca de virus original de la primera onada

    Allí els investigadors, amb l’ajuda del grup de Malalties Emergents i Transfrontereres van confirmar les seves troballes prèvies utilitzant una soca del virus original (CISA/H-Ap20-1) aïllat pel propi grup durant la primera onada de la pandèmia.

    Piñeiro, primer autor de l’article, assenyala que “no és el primer estudi d’aquest tipus que es realitza en el món, però el nostre disseny experimental basat en l’ús de cèl·lules pulmonars humanes i complexes tècniques d’edició gènica ens ha permès identificar gens essencials per al procés infectiu que havien passat inadvertits en altres estudis”.

    A més, “a diferència d’uns altres, aquest treball s’ha centrat a trobar gens humans necessaris per a les primeres fases de la infecció del virus, abans que es produeixi la seva replicació a l’interior de la cèl·lula”, destaca l’investigador.

    Per part seva, Bretones emfatitza que “aquestes troballes permeten comprendre millor el mecanisme d’internalització del virus i, per tant, la identificació de noves dianes terapèutiques per al tractament de la COVID-19 i d’altres malalties causades per coronavirus que puguin aparèixer en el futur. Això permetrà el desenvolupament de teràpies dirigides per millorar el tractament i ajudar les vacunes a contenir l’expansió de la malaltia”.

    Finalment, López-Otín destaca que “el nostre laboratori no es dedica a la virologia, però en aquests últims anys hem desenvolupat mètodes experimentals molt avançats per a l’anàlisi genòmica i funcional del càncer i de l’envelliment, que ara hem pogut aplicar a l’estudi del coronavirus SARS-CoV-2”.

    Otín afegeix que se sent “molt orgullós de tots els membres del meu grup que, per pur compromís social, van deixar els seus projectes particulars entre parèntesis per a dedicar el seu esforç i el seu talent a l’estudi d’un virus que ens ha mostrat amb absoluta nitidesa la gran veritat de la vulnerabilitat humana”.

    L’estudi ha estat finançat per l’Institut de Salut Carles III (COV20/00652), el Ministeri de Sanitat, el Ministeri de Ciència i Innovació i la Conselleria de Ciència, Innovació i Universitat del Principat d’Astúries.

     

    Aquest és un article publicat originalment a Agencia SINC. Llegeix-lo en castella aquí.