Blog

  • Marta Carmona: “L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça”

    Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.

    Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?

    Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.

    És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.

    Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.

    L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.

    L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.

    Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?

    Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.

    Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.

    Quina importància té la solidaritat?

    Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.

    Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.

    Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?

    La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.

    La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.

    És la sortida no fàcil, però sí ràpida?

    Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.

    Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.

    El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.

    Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.

    Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?

    La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.

    S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.

    Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?

    Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió.  El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.

    En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.

    ‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?

    Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.

    S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.

    Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.

  • Disposar d’aigua potable, un dret inaccessible per a milions de persones a tot el món

    La situació de sequera que està patint Catalunya, amb els pantans en mínims històrics, pot provocar els pròxims mesos que s’hagin d’adoptar per a certes zones del país, restriccions horàries o altres limitacions d’accés a l’aigua potable, un element fonamental per menjar, rentar-se o beure. Tanmateix, la realitat que ens envolta és encara molt més dramàtica i milions de persones a tot el món no tenen un servei bàsic de subministrament d’aigua potable o s’han de proveir des de fonts d’aigua no segures i contaminades.

    L’any 2010, l’Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer expressament el dret humà a l’aigua i al sanejament. Es reafirmava així que una aigua potable neta i el sanejament són essencials per a la realització de tots els drets humans i que el dret humà a l’aigua és indispensable per a una vida humana digna.

    Amb aquest reconeixement, es demanava també a tots els Estats a aportar recursos financers per tal de proporcionar un subministrament d’aigua potable i sanejament saludable, net, accessible i assequible per a tothom. Això també s’ha incorporat en l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS) número 6 dels aprovats el 2015 i que preveu assolir el 2030 la disponibilitat d’aigua i la gestió sostenible i el sanejament per a tothom. A hores d’ara, però, queden reptes molt importants encara per l’assoliment d’aquest Objectiu.

    El plantejament és que aquest abastament d’aigua per persona havia de ser suficient i continu per a ús personal i domèstic. Aquests usos inclouen de manera general l’aigua de beure, el sanejament personal, l’aigua per fer la bugada, la preparació d’aliments, la neteja de la llar i la higiene personal. De fet, d’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), calen entre 50 i 100 litres d’aigua per persona i dia per garantir que es cobreixen les necessitats més bàsiques i que sorgeixin així poques preocupacions en matèria de salut. A més de suficient, l’aigua ha de ser físicament accessible, és a dir, que la font d’aigua s’hauria de trobar no més lluny d’un desplaçament de 30 minuts, i assequible per a tothom, en el sentit que el seu cost no hauria de superar el 3% dels ingressos de la llar.

    Ara bé, en realitat, l’accés a l’aigua s’ha convertit per a milions de persones, més que en un dret, en un privilegi. En aquest sentit, l’actual escassetat d’aigua afecta més del 40% de la població mundial, és a dir, més de 2.000 milions de persones. Es tracta d’una xifra alarmant que probablement creixerà amb l’augment de les temperatures globals a causa del canvi climàtic. Tot i que hi ha hagut avenços importants en les darreres dècades, la decreixent disponibilitat d’aigua potable de qualitat és un problema important que afecta tots els continents.

    Segons les Nacions Unides, assegurar l’aigua potable segura i assequible universal implica arribar a més de 800 milions de persones que no tenen els mínims serveis bàsics i millorar l’accessibilitat i la seguretat dels serveis per aquests més de dos mil milions. Dit d’altra manera, això vol dir que 3 de cada 10 persones no tenen accés a aigua potable segura i que 6 de cada 10 persones no tenen accés a instal·lacions bàsiques de sanejament. Són persones que s’enfronten a nivells extremadament alts de vulnerabilitat hídrica.

    El risc per a la salut

    El fet de no tenir accés a aigua segura i fàcilment disponible des de casa o no disposar d’un sanejament gestionat de manera segura afecta directament a la salut de les persones. Es calcula que més del 80% de les aigües residuals resultants de les activitats humanes s’aboquen als rius o al mar sense cap mena de tractament, cosa que en provoca la contaminació. L’aigua contaminada pot transmetre malalties com la diarrea, el còlera o la disenteria. Cada any, més de 500.000 persones moren per diarrea a tot el món.

    Això impacta especialment a les persones que no tenen accés segur a aigua potable i que estan afectades per la sequera a Etiòpia, Kenya i Somàlia. El nombre de persones que pateixen aquesta situació ha augmentat de 9,5 milions a 16,2 milions de persones en cinc mesos, segons dades d’UNICEF. A Somàlia s’han notificat brots de diarrea aquosa aguda i còlera a gairebé tots els districtes afectats per la sequera, amb 8.200 casos notificats entre gener i juny d’aquest any, més del doble del nombre de casos notificats durant el mateix període de l’any passat.

    Gairebé dos terços dels afectats en aquesta regió són nens menors de cinc anys. Entre el juny del 2021 i el juny del 2022, UNICEF ha tractat més d’1,2 milions de casos de diarrea en nens menors de cinc anys a les regions d’Etiòpia més afectades per la sequera. A tot el Sahel, la disponibilitat d’aigua també s’ha reduït en més del 40% en els últims 20 anys a causa del canvi climàtic i factors complexos com els conflictes, cosa que posa milions de nens i les seves famílies amb més risc de contraure malalties transmeses per l’aigua. Només l’any passat, l’Àfrica occidental i central van registrar el pitjor brot de còlera de la regió en els últims sis anys, inclosos 5.610 casos i 170 morts al Sahel central.

    A Burkina Faso, Txad, Mali, Níger i Nigèria, la sequera, el conflicte i la inseguretat estan generant inseguretat hídrica, amb 40 milions de nens enfrontant nivells alts o extremadament alts de vulnerabilitat hídrica. Ja moren més nens com a resultat de l’aigua i el sanejament insegurs al Sahel que a qualsevol altra part del món, segons les últimes dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Quan es combinen alts nivells de desnutrició aguda greu amb brots mortals de malalties com el còlera o la diarrea, la mortalitat infantil augmenta de forma espectacular i tràgica. Conflueixen així, el risc a patir desnutrició aguda i el de patir malalties transmeses per l’aigua.

    Quan l’aigua no està disponible o no és segura, els riscos per als infants es multipliquen exponencialment. Com explica la directora executiva d’UNICEF, Catherine Russell, «a la Banya d’Àfrica i el Sahel, milions de nens estan a només una malaltia de distància de la catàstrofe». Al voltant de 1000 nens moren cada dia a causa de malalties diarreiques associades a la manca d’higiene.

    L’impacte de la crisi alimentària

    Si tota aquesta situació ja és greu, un dels desafiaments internacionals més urgents és la crisi alimentària que afecta actualment moltes zones del món. Només a l’Àfrica Oriental, més de 50 milions de persones pateixen inseguretat alimentària aguda, en gran part a causa de la sequera. Això es pot agreujar més encara a conseqüència de la guerra d’Ucraïna i les limitacions per a la importació de gra des d’aquest país.

    UNICEF és una de les organitzacions que proporciona ajuda per millorar l’accés a serveis d’aigua, sanejament i higiene resistents al clima com, per exemple, perforant fonts de confiança d’aigua subterrània. Segons un informe recent de la Convenció de les Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD), es poden tallar les sequeres a través de la restauració de les terres i d’una millor gestió de l’aigua. La clau per això és restaurar i protegir la humitat i la fertilitat del sòl a través, per exemple, d’unes pràctiques agrícoles més sostenibles.

  • Repensar el cribratge del càncer de mama, és el moment?

    Als anys 90 es va implantar als països occidentals el programa de cribratge del càncer de mama amb la intenció de reduir la mortalitat per aquest tipus de càncer, el més freqüent entre les dones. El programa forma part de la cartera de serveis del nostre Sistema Nacional de Salut, que en la majoria de comunitats autònomes s’ofereix cada dos anys a les dones d’entre 50 i 69 anys. La prova utilitzada era, i és encara, la mamografia, una prova de raig X que dona imatges del teixit mamari i indica amb certa precisió la presència de teixit anòmal. El programa es basa en el raonament que amb el diagnòstic precoç, és a dir, abans que la dona pugui detectar el nòdul o es presentin altres signes de la malaltia, es pot abordar el tractament en fases inicials i evitar el progrés del tumor.

    Això que sembla tan senzill en realitat no ho és tant, perquè ni les proves d’imatge són infal·libles, ni el càncer de mama -com la resta de càncers- té un desenvolupament lineal ni homogeni, impossible de predir avui en dia en el moment de la primera sospita. Els principals entrebancs amb què es troba el cribratge són els falsos positius i el sobrediagnòstic/sobretractament.

    Es coneixen com a falsos positius aquelles anomalies detectades que acaben per no ser càncer, però que obliguen a fer l’estudi amb més proves per esbrinar la naturalesa de l’alteració, procés que sotmet les dones a un període d’angoixa i incertesa i proves en el fons innecessàries.

    Cada vegada se sap més de l’evolució dels tumors, i s’ha vist que no tots evolucionen igual. N’hi ha que creixen i generen malaltia de manera molt ràpida i n’hi ha d’altres que creixen tan lentament que mai donaran problemes, o fins i tot s’estabilitzen i no creixen més. Per a aquests tipus de tumor la detecció precoç no representa cap benefici i, en canvi, generarà exploracions i tractaments agressius innecessaris. És el que es coneix com a sobrediagnòstic, un assumpte que també s’estén a altres malalties. Aquest és un fenomen freqüent i ha arribat a ser un problema de salut pública, com afirmava Toni Dedeu, aleshores director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS), en aquesta entrevista al Diari de la Sanitat. Dedeu apuntava que encara que es faci un diagnòstic correcte és irrellevant, bé perquè el tractament de la malaltia no està disponible, o perquè no és necessari o no és desitjat, i en canvi no és innocu perquè perjudica el pacient i origina costos innecessaris al sistema. El concepte de sobrediagnòstic és contraintuïtiu, perquè sembla que identificar una malaltia de manera precoç sempre és bo, però en molts casos no és així.

    Durant molt de temps es va assumir el cost dels falsos positius, el sobrediagnòstic i el sobretractament del càncer de mama perquè es considerava que aquest dany era inferior al benefici que s’obtenia en morts evitades. Però molt aviat es va disposar d’informació sobre els guanys i els perjudicis del cribratge d’aquest tumor que qüestionava la seva efectivitat global. Segons dades del Centre Cochrane Nordic difoses el 2008, es necessitava que 2.000 dones s’examinessin durant 10 anys (és a dir, un total de 10.000 mamografies) per evitar una mort per càncer de mama. En aquest mateix grup, 10 dones sanes serien diagnosticades i tractades innecessàriament i 200 dones sanes rebrien una falsa alarma. Altres investigacions han confirmat que del conjunt de tumors diagnosticats i tractats, entre el 20 i el 30% no haurien donat mai símptomes ni haurien estat la causa de la mort. Aquestes dones han estat sotmeses a cirurgia i radioteràpia, han rebut fàrmacs durant anys i han vist truncada la seva vida per un diagnòstic superflu.

    Malgrat els molts dubtes manifestats per diferents investigadors, els programes de cribratge han continuat, majoritàriament, sense informar les dones dels pros i contres. Ans al contrari, es presenta com una actuació desitjable i es fan campanyes que utilitzen imatges i frases persuasives -si no culpabilitzadores per a les dones que es neguen a la mamografia- per afavorir el seguiment del programa. És més, en la medicina privada es promouen i practiquen mamografies a dones sanes d’edats inferiors als 50 anys, en la línia del «com més proves millor» i de la medicina com un bé de consum, sense proporcionar informació bàsica i veraç.

    Les preguntes estan formulades i persisteixen: Quins són realment els beneficis? I aquests, superen els danys?

    En els últims 25 anys la mortalitat per càncer de mama s’ha reduït pràcticament a la meitat, fet que s’atribueix a la millora dels tractaments més que no pas al diagnòstic precoç. «Les dones que han estat invitades al cribratge viuen més temps perquè totes les pacients amb càncer de mama viuen més, i perquè tenim millors fàrmacs, una quimioteràpia més efectiva i perquè ara tenim guies d’atenció al càncer, el que significa que el sistema sanitari reacciona més ràpidament del que feia una dècada», diu Henrik Stovring, autor d’un estudi fet a Noruega, publicat recentment. Aquest estudi, que analitza dades des del 1986 fins al 2016, posa més llum sobre l’equació benefici/risc dels programes de cribratge de càncer de mama. Els autors dedueixen que a causa de la disminució de la mortalitat per la millora dels tractaments, per cada mort que evita el cribratge es produeix el doble de sobrediagnòstics dels quals es produïen als anys 90.

    Sembla que ha arribat el moment de replantejar els programes de cribratge de càncer de mama, perquè els canvis de la seva efectivitat qüestionen la seva pertinença. Les autoritats sanitàries no s’han mostrat mai massa àgils a l’hora de fer-se enrere en un programa. Té la seva lògica; por a equivocar-se? Incomprensió de la població? Resistència dels professionals? Pressions dels fabricants de mamògrafs? Probablement tot té la seva part de causalitat. Però mentrestant, no es pot amagar la informació a les dones, no es pot continuar presentant el programa com inequívocament bo. Cal fer arribar la informació de manera clara i convidar les dones que prenguin les seves decisions de manera autònoma i madura, sense paternalismes, i en el marc d’incertesa que suposa tota intervenció sanitària. És un debat que ha d’arribar també des dels mitjans de comunicació, amb dades contrastades, amb reflexió, i que aquest diari i el Fòrum Català d’Atenció Primària van recollir fa cinc anys en una sèrie d’articles, amb motiu del Dia mundial contra el càncer de mama.

    En un món en el qual necessitem certeses que combatin les pors i ens facin sentir falsament segures, introduir el dubte és una pràctica sana i probablement ètica, perquè ens hi juguem molt.

    Al capdavall, és el dubte ben articulat el que sempre es presenta per enderrocar els miratges de la certesa. (Siri Husvedt)

  • Emergència climàtica significa crisi en salut pública

    El canvi climàtic no crea noves malalties, sinó que amplifica i redistribueix les ja existents i això influeix en les característiques i les condicions de salut d’una població determinada. Ens referim als increments en la mortalitat i la malaltia que ocasionen directament l’augment de fenòmens meteorològics extrems, les onades de calor i fred, les sequeres, les inundacions, els incendis forestals i l’agreujament de la contaminació atmosfèrica.

    Però també cal tenir en compte els efectes indirectes de l’emergència climàtica, que produeix canvis en els ecosistemes –extensió de malalties transmeses per vectors com mosquits/garrapades o reducció de la disponibilitat i qualitat de l’aigua– i en els sistemes socials –reducció de la producció d’aliments i inseguretat alimentària, menor capacitat laboral, deteriorament de la salut mental, migracions climàtiques, augment de pressió als sistemes i infraestructures de salut–. Per això, es pot dir que l’emergència climàtica és una crisi en salut pública.

    Si ens fixem en les desigualtats, totes les poblacions estan exposades als impactes negatius en salut provocats pel canvi climàtic, però hi ha circumstàncies que incrementen la vulnerabilitat, com són la ubicació geogràfica i les desigualtats socioeconòmiques, augmentant també les inequitats en salut.

    L’impacte difereix totalment en funció del nivell socioeconòmic de la zona geogràfica afectada i, per tant, de les condicions prexistents de salut de la seva població, contribuint de manera rellevant a un empitjorament de les condicions generals de salut ia la cronificació de determinades malalties, per cosa que hauríem de modificar la manera com hem de considerar la protecció de les poblacions vulnerables.

    La diferent incidència a les diferents regions, a les persones amb diferents nivells socioeconòmics i la possibilitat d’adaptar-se als canvis produïts seran essencials perquè les poblacions minimitzin els impactes en salut derivats de l’escalfament global.

    Grups d’especial susceptibilitat són els ancians, les dones i els nens, les persones amb baix nivell de renda, persones amb malalties de crònic (cardiovasculars i pulmonars, mentals, obesitat, neurològiques) o treballadors a l’aire lliure, per exemple.

    A Espanya, amb alta probabilitat, seran les onades de calor cada cop més intenses, l’increment dels efectes atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, l’augment de la freqüència dels incendis forestals i les sequeres els impactes que tinguin més conseqüències a nivell sanitari.

    Adaptar la vigilància epidemiològica al canvi climàtic

    A les ciutats, aquests efectes en la salut poden agreujar-se, especialment per les diferències socioeconòmiques existents més grans, les inadequades condicions de l’habitatge i una major exposició als contaminants atmosfèrics. Les poblacions amb baix poder adquisitiu viuen, generalment, en pitjors habitatges al centre de les ciutats, augmentant la seva vulnerabilitat a les altes temperatures. Hauríem de ser capaços d’identificar la població diana a través dels serveis d’ajuda a domicili, teleassistència i centres socials.

    El principal problema a què ens enfrontem és que els nostres sistemes de vigilància epidemiològica encara no estan especialitzats a quantificar aquestes causes associades als impactes del canvi climàtic i atribuir-les correctament. Cal implementar sistemes d’alerta i vigilància que integrin tots els impactes derivats del canvi climàtic que incideixen en un mateix lloc simultàniament.

    Per exemple, aquest estiu s’han batut els rècords de superfície cremada i cap sistema epidemiològic no està quantificant els efectes en salut associats, no només d’agreujaments a curt termini de problemes respiratoris sinó, a llarg termini, l’empitjorament de malaltia cardiovascular o malalties mentals associades com a estrès posttraumàtic, ansietat, depressió, adherència a tractaments, etc.

    És responsabilitat de les administracions competents articular les mesures de mitigació i dadaptació que siguin necessàries per evitar que augmenti limpacte dels riscos climàtics sobre la població vulnerable. A més, cal gestionar aquests riscos de manera adequada per minimitzar els efectes en la salut. Entre les mesures dadaptació es troba el disseny d’implementació de plans de prevenció locals adaptats a cada àrea geogràfica en base a les seves característiques sociodemogràfiques.

    Pel que fa als impactes de les onades de calor, per exemple, l’adaptació passa per invertir en la creació de refugis climàtics de caràcter públic i redissenyar les ciutats per disminuir especialment l’efecte illa tèrmica, que es pot aconseguir a través de diferents estratègies com augmentar l’albedo (percentatge de radiació que qualsevol superfície reflecteix respecte a la radiació que hi incideix) dels edificis i del sòl; incloure teulades o cobertes verdes; augmentar les zones verdes com a parcs o arbrat, i crear “zones blaves” com llacs, fonts o estanys.

    Plans nacionals i locals davant dels moments crítics

    Des del punt de vista de la salut, caldria elaborar, desenvolupar i implementar plans nacionals integrats d’adaptació al canvi climàtic en salut. Això implica la detecció geogràfica de vulnerabilitats segons el grau dimpacte. Descendir a nivell local és fonamental per adequar-se a les característiques sociodemogràfiques heterogènies de la població i fer avaluacions de riscos dels efectes del canvi climàtic a nivell local en relació amb factors de salut de la població.

    Es tracta de dissenyar i desenvolupar plans integrats, que aborden els impactes sinèrgics en salut de diferents factors ambientals que potencien els impactes del canvi climàtic (contaminació atmosfèrica, intrusions de pols, sequeres, incendis forestals, etc.), en comptes de ser abordats de manera individual, reforçant el sistema de salut i les infraestructures de salut perquè siguin resilients als impactes de la crisi climàtica.

    Cal aprendre a gestionar aquests riscos mitjançant programes específics perquè els serveis de salut puguin continuar protegint la població fins i tot en moments crítics.

    Si alguna cosa ha quedat clara en l’adaptació a les temperatures extremes, és el paper clau que juga l’educació ambiental en el desenvolupament de l’anomenada “cultura de la calor”. S’hauria d’incrementar la despesa en programes i activitats d’educació ambiental i educació per a la salut relacionades amb l’adaptació de la població als riscos climàtics, explicant no només el que passa, sinó perquè s’ha produït aquesta crisi climàtica i informar dels nombrosos beneficis. de l’acció climàtica al benestar de les poblacions.

    És una realitat que els informes de l’IPCC són cada cop més descoratjadors pel que fa a que ja s’han superat uns límits de no retorn, fins i tot abans del pronosticat, però cada dècima de grau que s’aconsegueixi reduir, l’increment de les temperatures és rellevant per minimitzar tots els impactes del canvi climàtic.

    És important transmetre a la societat que l’acció pel clima, a través de l’adaptació, la mitigació i la gestió dels riscos, tenen beneficis directes i indirectes molt importants sobre la salut de les persones i les comunitats, i pot prevenir i evitar malalties i morts relacionades amb el canvi climàtic, salvant la vida de milions de persones. Potser així reaccionem.

    Cristina Linares Gil i Julio Díaz són Codirectors de la Unitat de Referència en Canvi Climàtic, Salut i Medi Ambient Urbà de l’Institut de Salut Carlos III.

    Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
    The Conversation

  • La falta d’espais per a una correcta higiene menstrual fomenta l’absentisme escolar

    “¿A qué huelen las nubes?“, es preguntava fa uns anys una marca de compreses d’allò més coneguda. A un nodrit grup d’escoles i instituts de Sabadell… més aviat fan mala olor, aquests núvols. La Síndica de Greuges de Sabadell, Eva Abellan, ha estudiat el grau d’higiene menstrual dels lavabos de 33 escoles i instituts del municipi, i conclou que presenten deficiències greus, tals com manca de paper higiènic, papereres per dipositar compreses i tampons, sabó de mans per rentar-se i rentar la copa menstrual, etc. I aquestes mancances comporten que la meitat de les noies enquestades que han menstruat durant l’horari escolar hagi faltat algun dia al centre, “posant el risc el seu dret a l’educació”. L’estudi –d’àmbit local i en el qual han participat 1.133 alumnes, famílies i equips docents de 33 centres– s’ha compartit amb altres síndics d’arreu de Catalunya, i possiblement s’expandirà el seu àmbit d’anàlisi durant el curs actual.

    “El 65,5% de les alumnes se senten incòmodes o molt incòmodes a l’escola quan tenen la regla –assevera la síndica sabadellenca– perquè no poden higienitzar-se correctament”. Així, el 51% de les alumnes enquestades ha faltat a l’escola pel malestar derivat de la menstruació i, d’aquestes, un 65% afirma que s’han vist perjudicades per seguir correctament les classes o en el seu rendiment escolar.

    Gairebé el 50% de l’alumnat afirma que “en els lavabos del seus centres educatius hi falta o bé la tapa del vàter, o bé sabó, o bé paperera”. I més concretament, un 34% afirma que “els lavabos del seu centre educatiu no disposen de cap d’aquests tres elements”. També cal destacar que un 86,5% dels estudiants afirmen que “en alguna ocasió han trobat els lavabos tan bruts que no els han pogut fer servir”.

    “Prefereixen no fer ús dels lavabos escolars”

    Tots aquests factors, combinats, propicien que la meitat de les noies que han menstruat durant l’horari escolar hagi faltat algun dia al centre. A més, la manca d’espais d’higiene correctes “vulnera també el dret a la salut, ja que moltes afirmen que prefereixen no fer ús dels lavabos escolars i esperar a arribar a casa, davant la manca d’higiene d’aquests espais, amb els riscos per la salut que això comporta”.

    Segons Abellan, el fet que el sistema educatiu no proporcioni els espais físics adequats per a una correcta autocura de l’alumnat contribueix a “invisibilitzar la menstruació com a fet fisiològic de les dones i a donar el missatge a les alumnes que les seves necessitats no són importants, aprofundint en les desigualtats de gènere”. “La menstruació continua sent un tema tabú per moltes persones, tant alumnat com famílies”, assevera.

    Desconeixement de les famílies

    L’estudi també apunta “el gran desconeixement que les famílies tenen sobre com són els lavabos dels centres educatius i en quines condicions s’han d’higienitzar els seus fills i filles”. Un 21,5% de les famílies ignoren si el centre escolar té lavabos segregats, mentre que un 24,6% no saben si els lavabos disposen d’elements bàsics d’higiene, percentatge que augmenta al 43% en cas de famílies amb fills mascles. Un 51% de les famílies tampoc sap si l’escola disposa de compreses o elements semblants per les alumnes en cas que aquestes tinguin la regla.

    La investigació de la Síndica de Sabadell s’ha fet amb l’ajuda d’una estudiant del darrer curs de Sociologia de la UAB. Durant el curs passat, 2021-22, hi havia 5.083 alumnes de cicle superior de primària i 10.862 alumnes d’ESO a Sabadell. D’aquests, 611 alumnes han participat a l’estudi, la major part (565) de secundària. Es va enviar un qüestionari a totes les direccions de les escoles i instituts de Sabadell, tant públics com concertats. L’enquesta va estar activa des del 22 de febrer fins el 13 de març del 2022 i la van respondre 1.133 persones. D’aquestes, un 53,9% eren alumnes, un 35% famílies i, finalment, un 11,1% formava part del professorat. Dels 586 estudiants enquestats, el 84% eren dones.

  • Raina Telgemeier i la seva experiència amb l’ansietat durant la vida escolar

    Cada inici de curs acadèmic es pot convertir en una experiència fascinant o en un instrument de tortura, i el matís per estar en un costat o l’altre pot ser molt petit a vegades. Per als estudiants de secundària pot ser un còctel explosiu: canvi d’escola, nous amics, nous assetjadors, menjar, roba, professors, parlar en públic, treballs en grup, exàmens, deures, família, falta d’espai o els canvis en el cos són alguns dels temes que han de bregar els joves preadolescents i adolescents… aquí i a tot arreu.

    Raina Telgemeier és una autora nord-americana de novel·les gràfiques infantils i juvenils, que ha connectat amb aquests joves explicant la seva experiència personal en diverses obres (bé, en realitat, ha connectat amb els joves i els no tan joves). A Coraje (Guts, 2019), publicada en castellà per Ediciones Maeva, obra guanyadora entre d’altres de dos premis Eisner (a la millor publicació infantil i juvenil i al millor escriptor i il·lustrador), l’autora explica la seva experiència real amb l’ansietat, provocada inicialment per la seva emetofòbia (por desproporcionada a vomitar, una emoció desencadenada a partir d’una intoxicació alimentària que va tenir als nou anys), i que es va acabar agreujant amb atacs de pànic per tot l’estrès acumulat a l’escola.

    Ediciones Maeva. ‘Coraje’, de Raina Telgemeier

    Com si es pogués evitar l’estrès, com li va recomanar al seu dia la seva pediatra per evitar els mals de panxa. Telgemeier ens mostra la seva part més íntima (ella mateixa reconeix a les entrevistes que no sabia com dibuixar les seves «estades» al vàter o la por a les seves pròpies ventositats, per la vergonya que li suposava reconèixer-ho i plasmar-ho en el paper), amb un estil que facilita que el lector empatitzi amb el personatge, se senti identificat si és el cas, i acompanyi la protagonista (la mateixa autora), en el seu esdevenir quotidià entre la llar, l’institut, els metges i les visites al psicòleg. Comprenem els pensaments que la turmenten (la pregunta típica: «I sí…?»), i simpatitzem quan el personatge protagonista és honesta en la descripció del seu dia a dia i, especialment, quan descobreix que, al seu voltant, els seus amics i companys de classe també estan vivint la seva pròpia odissea particular, cadascun a la seva manera i per diferents motius.

    Parlar de manera tan oberta, real i reflexiva sobre la salut mental contribueix a eliminar l’estigma que pugui suposar i dona un instrument molt valuós per al lector, la família, els professors i els terapeutes. L’obra Coraje és un clar exemple del potencial pedagògic de les novel·les gràfiques i una palanca perquè els lectors es puguin veure reflectits i animar-los que expressin les seves inquietuds també dibuixant, cosa que l’autora ha treballat en els últims lustres a partir de les peticions que els feien arribar els joves lectors. Aquesta tasca es va concretar en un llibre publicat el mateix any que Coraje i que és una invitació a fer el teu propi diari personal dibuixat. Es tracta de l’obra Dibuja y ¡Sonríe! (Share your Smile, 2019), en què explica el seu procés de treball, com fer el guió, els esbossos, els dibuixos en llapis, etc., animant alhora a potenciar l’interès per l’experimentació a l’estil (no passa res si no saps dibuixar), i promovent la cultura en general i la lectura en particular. Ella mateixa reconeix la influència dels còmics a la seva infància en la formació del caràcter i la identitat personal.

    Ediciones Maeva. ¡Sonríe!, de Raina Telgemeier

    Coraje és en realitat la seva cinquena novel·la gràfica basada o inspirada en la pròpia vida. El fenomen de vendes va començar amb l’obra ¡Sonríe! (Smile, 2010), que li va donar l’any següent el seu primer premi Eisner a la millor publicació infantil, un dels més prestigiosos en l’àmbit internacional al sector (des de llavors, l’autora s’ha convertit en una autèntica acaparadora de reconeixements a escala internacional). ¡Sonríe! és la història de les tribulacions que va suposar a l’autora el trencament de dues dents frontals superiors en una fortuïta caiguda al carrer en la seva preadolescència, i inclou el relat dels procediments dentals que va suportar i tots els desafiaments socials que li va comportar el seu «nou» aspecte (sí, els companys de l’institut i els suposats amics poden ser molt cruels).

    L’obra és l’esdevenir de la jove en el dia a dia, per això les visites al dentista és el marc que serveix d’excusa per mostrar la relació amb les seves amigues, amb el noi que li agrada, les seves inquietuds sobre què es vol dedicar en el futur, la seva relació amb la família (ella és la més gran de tres germans, dues noies i el petit un home), o les vicissituds que suposa assistir a un ball (ja m’enteneu, que si no tinc acompanyant, que si porto un aparell a les dents, etc.). Les anècdotes de la festa del seu tretzè aniversari ens produeixen una sensació de tendresa (realment ho va haver de passar malament), i el seu periple ple de successos de tota mena no acabaria fins que realment va poder somriure completament amb les seves dents ja arreglades.

    Ediciones Maeva. ‘Drama’, de Raina Telgemeier

    ¡Sonríe! va estar a la llista dels més venuts durant gairebé 300 setmanes seguides al New York Times, cosa que la va catapultar a escala internacional, venent milions d’exemplars, fet que li ha permès dedicar-se exclusivament a les seves novel·les gràfiques a un ritme d’una cada dos anys, més o menys. La seva obra següent va ser Drama (Drama, 2012), que no era autobiogràfica, però recuperava en part la seva experiència personal a l’institut participant en obres de teatre. Aquí la protagonista no és la jove Rània, sinó Callie, que es converteix en responsable de l’escenografia a l’equip tècnic de l’obra de teatre de final de curs, i la veiem bregar amb tots els reptes que li van sorgint, els llibres que consulta per inspirar-se, les proves que realitza (es va entossudir que devia aparèixer un canó i que disparés al mig de l’escenari), el treball de construcció dels decorats (muntatge, pintura, etc.) i els maleïts horaris per poder arribar a tot.

    Però, sobretot, la veiem interactuar amb els amics, els companys de classe, amb els companys de l’obra de teatre, amb la família, amb els amors propis de l’edat, etc. I aquí és on apareix un altre dels valors que caracteritzen l’obra de Telgemeier: la representació i el respecte per la diversitat (ella mateixa explica a les entrevistes la importància en la seva vida dels seus amics afroamericans, mexicans o d’ascendència asiàtica). Però Drama es recordarà especialment per mostrar de manera natural com dos joves reconeixen socialment que són gais, deixant una pàtina del que comporta, tant per a ells com per a la seva família com per als que decideixen no reconèixer-ho pel que pugui passar. El sentiment de no encaixar i sentir-te malament amb tu mateix és una emoció universal que l’autora sap plasmar magistralment, cosa que dota d’un poder majúscul la lectura de les seves històries.

    Ediciones Maeva. Fantasmas, de Raina Telgemeier

    La seva següent obra va tornar a ser autobiogràfica i tenia molt a veure amb l’èxit de Sonríe!: tothom li preguntava per la seva relació amb la seva germana petita. D’aquí va sorgir Hermanas (Sisters, 2014), que mostra com es va reconciliar amb la seva germana petita en un llarg viatge en cotxe entre San Francisco i Colorado, mentre introdueix escenes del passat per entendre el conflicte típic entre germans, especialment si la casa on vius és petita (compartien la mateixa habitació els tres germans, per exemple). Va tornar a guanyar el premi Eisner a la millor publicació infantil i juvenil, i seguia a les llistes de les autores més venudes.

    I sí, va tornar a guanyar el premi Eisner amb la novel·la gràfica següent, la primera amb tocs de fantasia: Fantasmas (Ghosts, 2017). En aquest cas, la protagonista és Catrina (o Cat, com ella mateixa corregeix cada vegada que la presenten), i la història comença amb el viatge a la seva nova llar a la imaginària ciutat costanera de Badia de la Lluna (inspirada en la població real d’Half Moon Bay, a l’estat de Califòrnia), just abans de l’inici de curs i unes quantes setmanes abans de la celebració del Dia dels Morts a l’inici del mes de novembre. La primera nit després del cansament del viatge, de netejar i obrir caixes, van sopar a casa dels seus nous i cortesos veïns degustant el menjar exquisit de la cultura mexicana. L’autora expressava en una entrevista la seva intenció: «Tots, amb una mica de conversa i una mica d’empatia, podem descobrir que tenim molt en comú amb els nostres veïns, amb una cultura i tradicions diferents de les nostres».

    El motiu de la mudança a una ciutat costanera del Pacífic amb molta humitat i pocs dies de sol a l’any era degut a la malaltia de la seva germana petita, una nena inquieta i feliç que té fibrosi quística, i que la seva situació empitjora a l’arribada, deixant-la postrada al llit. Telgemeier descriu els símptomes que pateix i els diferents tractaments. De nou, moltes persones es podran sentir identificades en situar el focus en com la germana gran processa el dolor que suposa contemplar les limitacions de la seva germana petita i el fet que sigui una malaltia degenerativa, del sentiment de culpa i de la necessitat d’acompanyar-la en tot el possible. A més, la majestuositat del paisatge costaner es converteix en un personatge més, alimentant encara més l’emoció d’algunes vinyetes sense text que transpiren alegria, dolor, sorpresa i respecte, acompanyat d’un color (en aquesta ocasió, de Braden Lamb, que va seguir perfectament les indicacions de l’autora) ple de contrastos. I no, els fantasmes no són una al·legoria, són fantasmes reals, però això ho descobrireu quan llegiu la novel·la gràfica.

    Raina Telgemeier va ser una de les pioneres a apostar per les novel·les gràfiques infantils i juvenils, i ho va fer entre el 2006 i el 2008 publicant quatre obres que eren una adaptació d’una saga de novel·les de la qual ella mateixa havia estat una devoradora lectora: El club de las canguro (The Baby-Sitters Club) d’Ann M. Martin, publicades entre el 1986 i el 2000, i de la qual recentment s’ha estrenat una sèrie de televisió. L’obra adapta de forma molt digna les històries originals, representant la iniciativa de quatre joves de 12 anys de crear un model de negoci competitiu (fer de cangur), de com impulsen la innovació, la diferenciació, el pensament creatiu, la capacitat d´adaptació o la superació dels reptes amb què es van trobant.

    Però Telgemeier sempre havia tingut una vocació autobiogràfica, de fet, ja a l’escola dibuixava tires amb les vicissituds que li succeïen, inspirant-se en una obra que la va influir molt al seu moment i en tot el seu treball posterior: les tires de premsa de Para bien o para mal (For Better or For Worse, 1979-2008), de Lynn Johnston, on l’autora va mostrar amb humor el quefer d’una família tipus americana al llarg de gairebé tres dècades, respectant l’evolució dels personatges amb el pas del temps (no és habitual que els protagonistes d’un còmic creixin).

    ¡Sonríe! es va publicar inicialment a internet de forma gratuïta en forma de web-còmic, i va ser la mateixa editorial que li publicava els volums d’El club de las canguro la que li va proposar que pensés publicar-la en format de novel·la gràfica. La resta és història… no només és el que expliques, sinó com ho expliques. Ediciones Maeva ha publicat fins ara en castellà totes les obres de Raina Telgemeier, a la qual podeu seguir i interactuar amb ella a les seves xarxes socials: web, Twitter, Instagram i Facebook. Gaudiu amb la lectura… petits, mitjans i grans.

  • Obesitat: prejudicis i perjudicis

    El sobrepès i l’obesitat augmenten progressivament en les societats més desenvolupades. Parlem de sobrepès quan l’índex de massa corporal (IMC) d’una persona se situa entre els 25 i els 30 kg/m² i, d’obesitat, quan l’IMC supera els 30 kg/m². Tant el sobrepès com l’obesitat es calculen dividint el pes d’una persona en quilos pel quadrat de la seva talla en metres (kg/m²). Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya del 2021, en situació de sobrepès es troba el 35,3% de la població a Catalunya, de 18 a 74 anys. I un 14,8% de persones conviuen amb l’obesitat. Entre els menors de 19 anys, el 22,6% tenen sobrepès i l’11%, obesitat.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix el sobrepès i l’obesitat com l’acumulació anormal o excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut. Amb els nivells d’IMC, les cardiopaties, accidents cerebrovasculars, la diabetis, osteoartritis i diversos càncers, com el de mama, pròstata, fetge, ronyons o còlon poden donar-se amb més freqüència, així com la disminució de l’esperança de vida en persones amb sobrepès o bé obesitat. La genètica és una de les possibles causes o influències de l’obesitat. En una família amb antecedents de diabetis, probablement existirà un major risc d’obesitat en els descendents.

    Vides més sedentàries

    Feina i entreteniment, segrestats davant de les pantalles, ens han ubicat en unes vides molt sedentàries, però amb el nostre cervell programat per comptar sempre amb reserves energètiques. «El cos, evolutivament, prefereix menjar, perquè necessita assegurar reserves. També per això s’estima més els dolços i els greixos, els aliments rics en calories», explica el Marc Schneeberger, professor assistent de Fisiologia cel·lular i molecular a la Universitat Yale -Mc Cluskey Yale Scholar-, i a l’Institut Wu Tsai per a la Ment i el Cervell.

    Des d’aquest passat estiu, Schneeberger compta amb el seu propi laboratori d’investigació, on centra la seva recerca en l’obesitat. Concretament, aquest investigador català als Estats Units tracta d’esbrinar com el cervell controla els processos de despesa energètica i la ingesta d’aliments. La seva diana d’estudi ara és saber com les poblacions neuronals que controlen la gana comuniquen amb els vasos sanguinis del cervell, i com en situacions d’obesitat aquesta comunicació es desestabilitza. En definitiva, estudia què fa que el missatge del cos saciat no arribi a la consciència. És una línia d’investigació nova, un nou camp de treball, que és a més, un paradigma del funcionament del cervell en processos tan fonamentals per a l’organisme com és l’alimentació.

    Fa dos anys, en una altra recerca, aquest investigador fill de Lloret de Mar, de formació farmacèutic, va descobrir una proteïna d’un orgànul intracel·lular que forma part de la mitocòndria, i que és important per aquesta regulació de la gana. Són neurones que s’activen en situació de sacietat. La investigació, que va rebre el Premi Ramon Margalef, va donar lloc a la tesi doctoral de Marc Schneeberger a la Universitat de Barcelona. El treball va ser dirigit per Marc Claret, investigador principal del Grup de Recerca Control del Metabolisme de l’IDIBAPS, i codirigit pel catedràtic del Departament de Medicina de la UB Ramon Gomis.

    L’objectiu és anar identificant les diferents poblacions de neurones que controlen el que mengem i deixem de menjar. «Intentem desxifrar com funcionen les connexions neuronals», explica Schneeberger. «Manipulant el procés intracel·lular ja hem estat capaços de reduir el pes corporal en ratolins obesos».

    De fet, diverses farmacèutiques han aconseguit recentment fàrmacs, que són ara ja en fase tres d’estudis clínics, que redueixen el pes entre el 17 i el 20%, gràcies a la intervenció en aquests processos cerebrals. «Són mecanismes en els quals intervenen hormones, com la leptina, neurotransmissors, o pèptids, com GLP1 (vinculat a la nova línia de fàrmacs); que interaccionant amb els circuits neuronals responsables de controlar la sacietat, regulen el pes corporal», comenta l’investigador català establert als Estats Units.

    Estigma social

    Precisament per aquests mecanismes interns que no sempre funcionen bé, l’estigma social que culpabilitza les persones obeses o amb sobrepès no només és durament injust, sinó que contribueix a empitjorar l’autoestima i benestar emocional de qui conviu amb l’excés de pes. Una persona amb quilos de més corre el perill de «sentir-se menys vàlida i, per tant, menys mereixedora d’afecte, oportunitats o respecte», segons explica Amalia Gordóvil Merino, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    En veu de professionals de la psicologia com ella, la UOC deixa evidència dels subtils prejudicis contra els quilos de més, com ara associar sobrepès o obesitat al fracàs personal o al baix rendiment laboral. També expliquen que entre els problemes més freqüents en les víctimes del biaix de normativitat corporal hi ha l’ansietat, la depressió i els Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). Però, tal com recalquen, socialment ens centrem molt més en les dades de l’excés de pes associades a la salut física i, en canvi, no hi ha tanta informació pel que fa a la salut mental.

    Discriminar i estigmatitzar significa també fer fora de la publicitat de les marques internacionals els cossos més voluminosos del que ens han acostumat a veure en les passarel·les de moda i anuncis de publicitat de tota mena de productes, articles i serveis. L’aposta de firmes com Decathlon, que integren totes les talles, no només en les seves botigues, sinó també en els seus anuncis, assenten una normalitat que històricament ha tingut un buit, essent així còmplices d’aquesta discriminació social a perfils amb més greix. Malgrat això, també hi ha qui, majoritàriament a les xarxes socials, expressa que mostrar cossos més grassos contribueix a fomentar l’obesitat.

    Tal com es precisa al Canal Salut, «l’estigmatització sobre el pes reforça la idea que l’obesitat és només una responsabilitat individual de la persona. Això fa que les persones amb obesitat sovint se sentin culpables de patir aquesta malaltia i no busquin l’atenció i el suport adequats i necessaris». I tot això té en l’adolescència l’etapa més crítica.

    També el portal d’informació sobre salut de la Generalitat, Canal Salut, recorda que l’obesitat té múltiples causes, entre les quals hi ha «la mateixa biologia humana, la genètica, i també determinants socials desfavorables, com l’habitatge, l’educació, el treball o el transport.

    La gana emocional

    La manca d’activitat física i l’alimentació, la manca de son i certes situacions i etapes de la vida hi poden tenir a veure també, així com els símptomes d’alguns trastorns de salut mental i els medicaments associats, que poden provocar augment de pes. I el màrqueting hi contribueix, com a responsable de la promoció d’aliments que tenen un vincle amb l’obesitat.

    La relació directa entre emocions i ingesta, i com els aliments, especialment aquells amb més calories, sacien no només la gana, sinó altres necessitats, més de caràcter emocional, és també determinant en l’augment de pes, però sobretot en les dificultats per aprimar-se. Remuntar l’ànim o calmar els nervis tenen en el menjar un aliat que el nostre cervell sap que funciona ràpidament.

    L’estudi Prefronto-cerebellar neuromodulation affects appetite in obesity, portat a terme per investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i les universitats de Harvard i Nova York, va evidenciar que la xarxa del cervell que està implicada en el que els neurocientífics anomenen control cognitiu exerceix un paper determinant en l’èxit o el fracàs a l’hora de complir l’objectiu de seguir una alimentació saludable o aconseguir el pes ideal amb una dieta. Com explica Diego Redolar-Ripoll, subdirector de recerca dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i un dels autors de l’estudi, «diferents regions cerebrals s’activen quan alguna cosa ens agrada, perquè representa un estímul que ens gratifica i activa el substrat nerviós del reforç».

    Tal com expressa Marta Calderero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, les investigacions mostren que l’addicció als aliments altament apetibles es veu molt afectada per la impulsivitat i l’estat d’ànim. «L’estrès crònic pot afectar negativament el funcionament de l’eix hipotàlem-hipòfisi-suprarenal, la qual cosa influeix en el comportament alimentari i augmenta el desig de consumir aliments molt apetibles», indica. Quan es consumeix aquest tipus d’aliments poc saludables «intentem regular el nostre malestar emocional», diu.

    Cirurgia bariàtrica

    Els riscos que comporta l’obesitat per a la salut han portat la Societat Espanyola d’Obesitat a alertar de la necessitat d’una major atenció i ser diagnosticada i tractada correctament per metges especialistes. En realitat, l’obesitat és considerada la malaltia més prevalent a Espanya en l’actualitat.

    El consum d’aliments més saludables i la pràctica d’exercici físic de manera habitual poden ajudar a prevenir tant l’excés de pes com l’obesitat. No obstant això, l’esforç que suposa a moltes persones un canvi de dieta i agafar l’hàbit de l’activitat física per deslliurar-se d’una gran quantitat de pes no sempre és assumible, especialment per a qui arrossega el sobrepès des de fa anys.

    Segons un estudi de la Societat Espanyola d’Obesitat (SEEDO), un 44% dels espanyols va incrementar el seu pes durant el confinament. Els especialistes del mateix organisme indiquen, sobre les dietes per aprimar-se, que «8 de cada 10 persones fracassen en l’intent de baixar de pes, i les investigacions mostren que no és només qüestió de força de voluntat, també cal tenir en compte el funcionament neuronal», tal com hem explicat.

    En el seu informe anual sobre la salut dels europeus, la farmacèutica STADA mostrava que la meitat dels adults espanyols, i el 38% dels enquestats que varen respondre des de Catalunya, havien intentat adoptar una dieta més saludable els darrers 12 mesos abans de ser entrevistats, i un 50% afirmava fer exercici cardiovascular. Les entrevistes es varen fer la primavera passada a 30.000 persones de 15 països.

    Quan parlem ja d’obesitat mòrbida, que és quan l’índex de massa corporal d’una persona és igual o superior als 40 kg/m², o de 35 kg/m² quan hi ha malalties associades, una de les possibilitats d’ajut és la cirurgia bariàtrica. Es recomana quan l’intent d’adequar-se a una dieta amb menys calories i a la pràctica d’exercici físic no han funcionat.
    Dins de la denominada cirurgia bariàtrica hi ha diferents tècniques. Unes redueixen la grandària de l’estómac, que es pot combinar amb l’anul·lació d’un tram d’intestí. Totes elles es duen a terme mitjançant laparoscòpia, mínimament incisiva, introduint a través de petits orificis l’instrumental per a modificar estómac o estómac i intestí, i la càmera diminuta que guia en el procediment, fent possible així la transmissió en directe d’aquest en una pantalla, des de la qual el cirurgià visualitza l’interior del cos perfectament.

    Aquestes intervencions també comporten la reeducació alimentària i dels hàbits de vida de la persona operada per aconseguir l’objectiu. Per això també el suport psicològic ajudarà a aconseguir que l’experiència, el fet de poder establir els hàbits saludables, i una millor relació cos i ment, així com la relació més adequada amb els aliments, es visquin amb més èxit i més positivament.

    «Són tècniques molt segures, que comporten habitualment 2 o 3 dies d’ingrés només. El pacient no porta sondatge, i a les 6 o 8 hores ja comença a fer líquids i s’aixeca del llit, facilitant així que deambuli molt ràpidament», explica el Dr. Ramon Vilallonga, especialista en cirurgia general i de l’aparell digestiu de Clínica Corachan. Un equip multidisciplinari, amb nutricionistes i endocrinòlegs ajuden, en aquest procés, a materialitzar un canvi de vida on la pèrdua de pes millora les condicions de salut, i apuja l’estat d’ànim.

  • Manca d’accés a la vacuna de la verola del mico a l’Àfrica, una sensació de déjà vu

    El brot de monkeypox ha atret l’atenció i preocupació de tot el món. Va començar a Europa a principis de maig del 2022 i s’ha expandit a més de 90 països. La malaltia és endèmica a Àfrica central i occidental, i la transmissió generalitzada a tants països no endèmics en un període de temps tan curt no té precedents.

    El 23 de juliol passat, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer el gran pas en declarar la verola del mico com a emergència de salut pública d’importància internacional. Això hauria de resultar en la inversió de més recursos per controlar el brot i coordinar una resposta internacional, incloent-hi la possibilitat d’encoratjar els estats perquè comparteixin vacunes per tal de protegir el màxim nombre de persones.

    Seran els països africans endèmics novament els últims de la cua a l’hora de rebre vacunes contra la verola del mico?

    Però hem après les lliçons de la pandèmia de la Covid-19? Es tindran aquesta vegada en compte les desigualtats en la distribució mundial de vacunes que van deixar gran part del Sud Global en espera de vacunes contra el coronavirus o els països africans endèmics tindran una terrible sensació de déjà vu en el sentit de ser, una vegada més, els últims de la cua?

    Brots endèmics a l’Àfrica occidental i central

    Metges Sense Fronteres (MSF) ja havia tingut experiència tractant aquesta malaltia oblidada, la més recent a la República Centre Africana el 2018. Si bé no és una malaltia nova per als nostres equips mèdics, la lluita actual per obtenir vacunes contra la verola del mico sí ho és.

    La malaltia pertany a la família del virus que inclou la verola, amb símptomes semblants a aquesta però clínicament menys greus. El primer cas humà de verola del mico es va identificar a la República Democràtica del Congo el 1970. Fins ara, s’han identificat casos a onze països de l’Àfrica occidental i central.

    Entre tot el boom mediàtic, la informació important ha quedat en segon pla. En les darreres dècades, hi ha hagut brots regulars a diferents comunitats de monkeypox d’Àfrica central i occidental. I, malgrat que l’evidència mostra un augment en els casos del darrer any, aquests advertiments han passat desapercebuts.

    La República Democràtica del Congo ha estat el país més afectat per la verola del mico reportant casos des de fa cinc dècades. El 2020 es van detectar 6.216 casos sospitosos i 222 morts. Nigèria, el segon país més afectat, pateix un brot actiu des de setembre 2017, amb un total de 558 casos sospitosos a 32 estats. Des de maig 2022, Nigèria ha confirmat 4 morts per verola del mico, el nombre més gran que qualsevol altre país ha registrat fins ara.

    Vacunes eficaces

    Afortunadament, hi ha eines per prevenir la verola del mico. Les vacunes dissenyades per a la verola probablement proporcionaran un grau de protecció creuada per a la verola del mico. La segona generació de vacunes com l’ACAM2000 té força efectes secundaris. En canvi, la MVA-BN, una vacuna de tercera generació, es presenta amb un perfil molt més segur i, per tant, és la més adequada per a aquest brot. De fet, ja ha estat autoritzada per al seu ús contra la verola del mico als EUA i la UE (sota els noms de Jynneos i Imvanex, respectivament).

    Hi ha més de 116 milions de dosis a diverses reserves nacionals, a causa de la por d’un atac de bioterrorisme. Això inclou 100 milions de dosis de l’ACAM2000 i 16,4 milions de MVA-BN, moltes als Estats Units.

    S’estima que hi ha més de 116 milions de dosis de vacunes repartides entre diverses reserves nacionals, principalment a causa de la por d’un atac de bioterrorisme relacionat amb la verola. Això inclou 100 milions de dosis de l’ACAM2000 i 16,4 milions de dosis de MVA-BN, moltes a les mans dels Estats Units.

    Abans del brot, els estats més rics s’havien compromès a repartir 31 milions de dosis de vacunes si l’OMS les sol·licitava com a part de la Reserva d’Emergència de Vacunes contra la Verola en un moment de necessitat internacional; la situació d’aquest acord i el que passa amb aquestes dosis no són clares. L’OMS ha dit que desenvolupa un mecanisme d’intercanvi de vacunes, però hi ha escassos detalls. Des del moment que es va redactar l’acord, cap país no ha compartit dosis.

    Tot i l’existència d’aquestes reserves, els problemes recents d’accés a la vacuna de la Covid-19 en països d’ingressos baixos i mitjans ens han donat una lliçó.

    El 2020, fins i tot abans que es desenvolupés la vacuna de la Covid-19, els països rics van començar a realitzar grans comandes de les primeres possibles vacunes candidates. Quan les vacunes ja estaven fabricades, la gran majoria de les existències ja s’havien venut o preassignat als països rics.

    Mentrestant, COVAX, un mecanisme creat per proporcionar una distribució equitativa de les vacunes limitades a tots els països, inclosos els de rendes mitjanes i baixes, es va quedar al final de la cua.

    Això va donar lloc a que els estats rics acaparessin les vacunes contra el coronavirus, de manera que van poder vacunar amb la pauta completa i administrar més dosis a la gran part de les seves poblacions, fins i tot abans que els països menys avançats poguessin vacunar les seves poblacions de alt risc. I ja estem veient que els països més desenvolupats comencen a repetir un patró fent grans comandes de la vacuna MVA-BN. No podem permetre que aquesta situació es repeteixi amb la verola del mico.

    Ja estem veient que els països més desenvolupats comencen a repetir un patró fent grans comandes de la vacuna MVA-BN. No podem permetre que aquesta situació es repeteixi amb la verola del mico.

    Barreres econòmiques i de subministrament

    Necessitem un subministrament assequible de vacunes a tots aquells països africans que ho necessitin. Tot i que la informació és difícil d’obtenir, la vacuna de la verola del mico MVA-BN té un preu de 100 euros per dosi. Es tracta d’un preu inassequible del tot per a les poblacions dels països de rendes mitjanes i baixes que, una vegada més, depenen de les donacions de vacunes dels països rics.

    El problema és que els preus assequibles no estan garantits. Tot i que el desenvolupament de la vacuna va ser finançat majoritàriament pel Govern nord-americà amb una suma de 2.000 milions de dòlars, el control sobre el preu i la disponibilitat d’aquesta segueix estant en mans de l’empresa danesa Bavarian Nordic, que té el monopoli de patents de la vacuna.

    Dependre d’un sol fabricant és desastrós. Bavarian Nordic ha declarat recentment que no està segura de poder satisfer la demanda actual de vacunes, i està considerant una transferència tecnològica a un fabricant nord-americà.

    La sud-africana Aspen Pharmacare s’ha ofert a participar en l’acabat de vacunes contra el monkeypox, però rebre una transferència tecnològica completa podria anar molt més enllà, donant pas a l’autosuficient africana a llarg termini.

    Però allò que realment es necessita per poder abordar l’equitat és una transferència tecnològica a empreses del continent africà. Així, els països africans no haurien de dependre únicament de les donacions dels estats rics. La companyia sud-africana Aspen Pharmacare s’ha ofert a participar en l’acabat de vacunes contra la verola del mico, però rebre una transferència completa podria anar molt més enllà, donant pas a l’autosuficient africana a llarg termini

    A més, els països endèmics també necessitaran suport a la programació d’administració de vacunes, ja que no es poden permetre extreure recursos dels sistemes de salut, ja sobrecarregats.

    Ens trobem en un escenari on l’accés equitatiu a la vacuna a poblacions de l’Àfrica occidental i central és pràcticament impossible, atès que hi ha un monopoli que controla la fabricació de vacunes i que es tradueix en una dependència creixent de donacions dels països rics.

    Sharmila Shetty és assessora mèdica de vacunes de la Campanya d’Accés de Metges sense Fronteres.

    Aquest és una article publicat originalment a l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Emergència global

    Segons el programa de Nacions Unides pel desenvolupament, l’Índex de desenvolupament humà ha retrocedit cinc anys al món a partir de la pandèmia de la Covid-19. Empitjora l’esperança de vida, el nivell educatiu i els estàndards i qualitat de vida dels països. A més, els efectes de la guerra d’Ucraïna i les crisis polítiques, econòmiques i ambientals fan que les previsions pel 2023 siguin encara pitjors.

    S’ha produït una caiguda global de l’esperança de vida, que ha passat de 73 anys el 2019 a 71,4 anys el 2021. L’informe també descriu com a qüestions molt preocupants el canvi climàtic, la globalització i la polarització política, que presenten un complex nivell d’incertesa «mai vist en la història de la humanitat», fet que porta a sentiments d’inseguretat creixents.

    «No podem seguir amb les regles del segle passat», urgeix al final de l’informe Achim Steiner, administrador del Programa de l’ONU per al Desenvolupament, que prefereix posar el focus en la transformació econòmica més que fer del creixement una panacea. «Parlant francament, les transformacions que necessitem ara requereixen que nosaltres introduïm els objectius de futur: baixes emissions de carboni, menys desigualtat, més sostenibilitat», sosté.

    Fins i tot, el Papa actual, en l’última encíclica, diu: «Si algú creu que només es tracta de fer funcionar millor el que ja fèiem, o que l’únic missatge és que hem de millorar els sistemes i les regles ja existents, està negant la realitat». Cal canviar radicalment el sistema econòmic i les regles, el polític i cultural, d’un creixement econòmic d’uns quants, per sobre de les capacitats i l’espoli del planeta, junts a la creixent precarietat de la majoria de la gent, l’augment de l’emergència climàtica, l’empixonament de la salut, la qualitat i l’esperança de vida.

    Cal parlar i enfrontar el repte de prosperitat i qualitat de vida i de salut igual per a tothom. Cal parar el mite del creixement econòmic (l’indicador el PIB), que només està al servei del capitalisme i els beneficis d’uns quants, i que és insostenible en un món de recursos finits. Cal parlar de creixement, no en termes de consum i de recursos econòmics d’una minoria, sinó en coneixements, en uns millors servis públics equitatius i de qualitat, en un treball digne i una renda bàsica de ciutadania.

    Segons Lucía Muñoz Sueiro i Giorgos Kallis, «el decreixement aposta per l’abolició del creixement econòmic com a objectiu de les societats i planteja un procés de transició cap a un altre sistema socioeconòmic en què la disminució del PIB sigui sostenible des del punt de vista social i ambiental. El decreixement pot definir-se, per tant, com el procés de reorganització econòmica, política i social que té com a finalitat la reducció dràstica de la producció i el consum d’energia i materials, alhora que es millora la qualitat de vida de les persones. Per assolir-lo, cal començar a crear, com abans millor, un futur en què les necessitats humanes se satisfacin amb una fracció de l’energia que utilitzen avui dia les nacions industrials i en què el progrés, la felicitat, el benestar o la idea de ‘vida bona’ es desvinculin del creixement econòmic».

    Les Nacions Unides ens ho tornen a proposar amb els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que són una crida universal a acabar amb la pobresa, protegir el planeta i garantir pau i prosperitat per a tota la població. L’anomenada Agenda 2030, que conté 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, constitueix el full de ruta del desenvolupament global per als pròxims anys. Aquests objectius globals (i les seves 169 metes) completen l’agenda dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, però van molt més enllà, en incloure reptes com el canvi climàtic, la desigualtat econòmica, el consum sostenible, la pau i la justícia, entre d’altres. Aquesta agenda inclusiv, llançada el 2015 per l’Assemblea General de les Nacions Unides, aplica a tots els països, pobres i rics, encara que cada país podrà impulsar diferents metes, segons les seves prioritats.

    Aquí, a Catalunya, tenim una bona referència en el tema amb l’Institut de Salut Global, que fa seus aquests objectius i els treballant en el concepte de Salut Global, que diu que no podem estar sans, ni els humans, ni tota la biosfera, si no millorem els determinants econòmics, socials i polítics actuals.

    Enfront dels interessos d’una minoria que vol seguir amb els seus beneficis, malgrat que comporten el retrocés de la salut i la vida de la majoria, la força per canviar de model de desenvolupament amb valors republicans està en la majoria de la gent, sobretot dels més vulnerables i desafavorits. Cal ser actius en aquest canvi, confluir en valors i interessos i exigir al nivell polític i de poder econòmic actual aquest canvi radical i urgent.

  • Educació crea la figura de la ‘vetlladora sanitària’

    La demanda de cures de salut als centres educatius ha anat en augment en els últims anys, i en el mateix sentit ho ha fet la reivindicació de la infermera escolar, una figura que només existeix en alguns centres concertats i privats de grans dimensions i que és inexistent a la resta del sistema educatiu català, ja que només ocasionalment i davant dels casos més greus es resol amb la presència d’una infermera d’atenció primària durant unes hores en un centre educatiu per atendre alguna necessitat concreta d’un alumne. Per això, molt sovint les tasques de cures les fan les anomenades vetlladores, personal extern amb formació de monitors de lleure que l’administració subcontracta per fer tasques de suport als alumnes amb necessitats educatives especials.

    “Les vetlladores fa anys que fan funcions sanitàries sense estar qualificades per fer-ho, i ara volen aparentar que ho estan amb una mini formació que els hi fan al CAP”, explica Cristina Broto, responsable de lleure de CCOO. “Considerem inacceptable que es demani fer tasques de cura i infermeria a algú que no està en possessió del títol de grau en infermeria, diplomatura en infermeria o ajudant tècnic sanitari, I que això es faci sota el paraigua del Conveni de Lleure i amb la categoria més baixa aplicable, que és la de monitor/a”, afegeix. A finals de juny, CCOO va interposar un recurs en matèria de contractació pública que no ha obtingut resposta, i ara, diu Broto, la federació es planteja la interposició d’una demanda.

    Formació i supervisió del CAP

    En concret, segons els termes de la licitació, les tasques que des de l’inici de curs duen a terme aquestes vetlladores sanitàries son: “Control, suport i seguiment de les activitats assistencials en l’àmbit de la salut de l’alumnat considerat pacient crònic complex (PCC), d’alta morbiditat, diabètic, amb epilèpsia incontrolada o amb dependència de dispositius, entre altres. Dur a terme activitats d’administració de medicaments, insulina, glucagó, dispensació d’epinefrina, entre d’altres, sempre amb la prescripció mèdica corresponent. Aplicar els protocols i les mesures preventives elaborades pel Departament de Salut”.

    Preguntat per aquest diari, el Departament d’Educació confirma que «els monitors i monitores que han de donar suport a l’alumnat amb necessitats especials en l’àmbit de la salut ho han de fet per atendre l’alumnat en relació amb les seves necessitats de salut en casos de malaltia crònica complexa». Per això, s’espeficica que «hauran de realitzar una capacitació/formació proporcionada pel Centre d’Atenció Primària (CAP) de referència del centre educatiu corresponent o de l’Hospital de referència, en cas que es consideri adient per part del Departament de Salut». Així mateix, la valoració sobre la necessitat i el grau de suport que requereixin els alumnes la farà «el servei d’infermeria corresponent al CAP de referència».

    Segons explica Broto, les vetlladores sanitàries son les mateixes vetlladores que durant unes hores cobren una mica més, ja que durant aquelles hores se les equipara amb algú que tingui un cicle formatiu. “Tampoc no entenem com les empreses del lleure estan acceptant aquest risc. De qui és la responsabilitat si hi ha un problema, de la treballadora o de l’empresa?”, es pregunta Broto. Les vetlladores estan contractades per una d’aquestes empreses o fundacions que opten a la licitació i no directament per l’administració.

    Externalitzades, precaritzades i invisibilitzades

    En la roda de premsa d’inici de curs, CCOO ha volgut posar l’accent en la situació precària d’aquest col·lectiu, que fa anys que reclamen que hauria de ser personal del Departament d’Educació ja que “les seves funcions no tenen res a veure amb el lleure educatiu i sí molt amb l’educació inclusiva, i en canvi en el decret 150/2017 ni se les esmenta”, diu Teresa Esperabé, secretària general de la Federació d’Educació. L’any 2018, recorda, es van reunir amb el Departament per criticar aquesta invisibilització, “i en aquell moment la resposta de l’administració va ser que la raó és que no es volia cronificar aquesta externalització, però quatre anys més tard, tot segueix igual”. La proposta de CCOO és “crear una Taula de Negociació per internalitzar aquest perfil de professionals”.

    Sobre la nova figura de la vetlladora sanitària, comenta Esperabé que “és totalment inadmissible perquè aquest perfil està molt allunyat de la infermera escolar, que és la figura adient per l’alumnat amb necessitats sanitàries i també per fer funcions de promoció de la salut a tots els centres educatius. Insistim en la necessitat que el Departament presenti l’Acord marc de col·laboració entre el Departament d’Educació i el Departament de Salut que ja fa anys que se’ns diu que està en una fase molt avançada. Continuem tenim alumnat amb necessitats sanitàries als centres educatius, sense garantir-los el seu dret a l’atenció sanitària de qualitat que requereixen”.

    CCOO calcula que actualment hi ha 2.500 treballadores exercint aquesta tasca de vetlladora. “És la figura més feble de la cadena, la que ha d’acceptar qualsevol encàrrec perquè li va la feina, la que no té cap estabilitat ni seguretat laboral, pràcticament mai està a temps complet i un dia pot estar en un centre i que l’endemà li diguin que ha d’anar a un altre que està a 20 km de distància”, senyala Broto. Segons dades del Departament d’Educació, les hores de vetlladora no han deixat d’augmentar en els darrers cursos, tal com reflecteixen aquestes xifres.

    En la passada legislatura, el Parlament de Catalunya va votar i aprovar dues mocions al respecte: la primera, el novembre de 2019, instava el Govern a posar una infermera escolar a cada escola i institut (va comptar amb els vots a favor de tots els partits, tret d’alguns punts en què Junts i ERC hi van votar en contra). La segona, de principis de 2020, instava el Govern a establir “un calendari per la internalització del perfil professional de vetllador/a com a Auxiliars d’Educació Especial per tal que durant el curs 2020-21 aquests professionals passin a formar part de les plantilles dels centres”. Cap de les dues es va arribar mai a complir i, com passa amb tota l’activitat parlamentària, van decaure amb la fi d’aquella legislatura.