Just Deploy It!

Blog

  • Anar a l’escola en bicicleta: una eina de salut

    Coincidint amb la Setmana Europea de la Mobilitat, aquest divendres 16 de setembre s’ha presentat la campanya ‘Pedalem cap a l’escola’, impulsada pel Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria. Aquesta iniciativa pretén ajudar a comprendre els beneficis de la bicicleta per a la salut de la infància i aportar solucions i propostes de millora per a poder dur a terme aquest canvi de model de mobilitat.

    La campanya s’ha presentat a l’Escola Sant Roc d’Olot, un dels múltiples centres educatius catalans que es van unir a la iniciativa de mobilitat escolar en bicicleta anomenada “Bicibús”, promoguda per l’entitat osonenca Canvis en Cadena. L’objectiu del «Bicibús», que ja s’ha entès a diversos territoris de Catalunya, és reclamar canvis de mobilitat al territori perquè moure’s de manera sostenible sigui més fàcil i segur.

    «La iniciativa sorgeix davant els problemes actuals de salut relacionats amb el sedentarisme. Només un de cada tres infants fa activitat física diària o duu a terme un oci actiu. A més, les xifres mostres que al voltant d’un 40% dels nens i nenes tenen problemes d’excés de pes, amb totes les implicacions que això suposa per la salut, no només durant la infància sinó en un futur, ja que pot traduir-se en un augment del risc cardiovascular i diabetis, per exemple», assenyala Ferran Campillo, pediatre i coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria.

    Segons la Societat Catalana de Pediatria, promocionar la mobilitat activa entre els infants actua com una potent eina de salut pels seus múltiples beneficis per als infants, com ara la millora de la condició física i del rendiment escolar, la disminució del sobrepès, l’obesitat i del risc cardiovascular. «A més, també hem trobat beneficis relacionats amb l’augment del benestar emocional, com una major motivació, autoestima i sentiment de pertinença en un grup», remarca Campillo.

    | Cedida

    La vulnerabilitat pròpia de la infància fa que sigui un dels col·lectius més afectats pel canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica i acústica i l’accidentalitat viària, dels quals el trànsit motoritzat n’és un dels principals responsables. Per aquest motiu, la Societat Catalana de Pediatria reclama a l’administració la creació d’infraestructura ciclista perquè els infants puguin desplaçar-se a l’escola de manera segura i restringir l’accés als vehicles motoritzats al voltant dels centres educatius.

    «A Copenhaguen, prop del 60% dels infants es desplacen en bici a l’escola, mentre que a Catalunya, segons les xifres del Departament de Salut, aquesta xifra és d’un 0,8%, és a dir, un percentatge ínfim. Les dades ens mostren que quan es disposa d’un carril bici que arriba directament a l’escola es multiplica per tres la probabilitat que els nens i nenes hi arribin en bicicleta. Per tant, fem una crida a l’administració a què afavoreixi aquest canvi de mobilitat, que repercutirà no només en la salut dels infants, sinó en la salut de tota la comunitat, millorant la qualitat de l’aire i reduint la contaminació acústica, a més del risc d’accidents», destaca el coordinador del Grup de Treball de Salut Mediambiental de la Societat Catalana de Pediatria.

    La campanya ‘Pedalem cap a l’escola’ s’acompanya de diversos materials i pretén arribar tant a infants i famílies com a professionals de la salut i a l’administració per impulsar la mobilitat escolar en bicicleta com una estratègia de millora de la salut pediàtrica. El document principal de la iniciativa repassa els principals avantatges de la bicicleta per a la salut i medi ambient de la infància i recull propostes per al seu foment al voltant de l’escola. La iniciativa compta amb la col·laboració de diverses entitats com el BACC, Canvis en Cadena, Osona en bici, Bicibús Sarrià o la plataforma Eixample Respira.

  • A la nostra pandèmia manem nosaltres

    Diuen alguns que enmig d’una crisi sanitària com la que estem vivint (i el gerundi no és una badada), s’ha d’atendre el que és urgent i que hem de deixar les reflexions per a moments de més assossec. Jo no comparteixo aquesta postura. Ni el més mínim.

    A parer meu, i després d’haver viscut la pandèmia en les meves pròpies carns com a metge durant aquests ja prop de tres anys, les crisis, sanitàries o no, trontollen els fonaments morals que sustenten totes les cultures i paradigmes. I encara més important, les crisis són una oportunitat única per redirigir el tir i tornar a atorgar-li el pes just a allò que el té i ho mereix en una societat; apocant alhora allò que no té tanta importància. I per a aquesta empresa, la reflexió és imperativa. La serenitat és essencial.

    La pandèmia generada per la difusió social planetària del SARS-CoV-2 ha disposat al sistema sanitari i a la societat davant del seu propi retrat, com si es tractés d’un Dorian Gray amb bata i estetoscopi, i la imatge que aquest ens ha tornat no ha estat la figura fresca i lúcida que esperàvem, sinó més aviat una consumida i decrèpita. Abraçava més del que era capaç d’estrènyer, panteixant, una mica ansiosa, molt fatigada.

    Aquesta vegada amb motiu dels brots de Monkeypox a Espanya i Europa, de nou aquest estiu hem tornat a escoltar en diaris i tertúlies un conegut soroll de sabres en debats mediàtics, sovint estèrils, pregonats per persones que sovint no eren les més adequades per a informar amb solidesa sobre un tema tan sensible com aquest. I subratllo, la reflexió és imperativa.

    No em malinterpretin. No pretenc relegar la reflexió i la gestió de les crisis sanitàries a algun parnàs d’experts amb vestit, pur i copa de brandi. Per res.

    Més aviat crec que aquesta etapa nefasta ens ha de servir per advocar per un altre tipus de paradigmes culturals, polítics i cientificosocials. Que atorguin la deguda importància als processos deliberatius i participatius, passant sempre pels esglaons de la ciència bàsica i la ciència aplicada. Perquè les decisions que derivin d’aquests processos siguin sòlides, fidedignes i ajustades a la realitat. En cas contrari, estarem deixant una vegada més en mans de consells assessors vaporosos i fluxos d’influència mediàtica de sospitosa procedència decisions que marquen i marcaran per sempre la nostra vida i la de les generacions futures.

    «Els factors són incerts, els valors estan en disputa, els riscos són alts i les decisions urgents». Així ho afirmaven S. Funtowicz i J. Ravetz a principis dels noranta en el seu postulat sobre un paradigma científic postnormal, que tractava de caracteritzar una metodologia de la investigació adaptada a les condicions contemporànies, on l’entitat social, dels valors i de la funcionalitat de les mesures que cal aplicar haurien de tenir un pes crucial en la presa de decisions. I això en l’àmbit de la salut pública té una importància cabdal.

    I doncs, de què serveix un mètode científic refinadíssim sense l’aplicabilitat i la reciprocitat envers la societat a la qual serveix? De què tracta la medicina i en última instància la salut pública sinó de la gestió del conjunt de valors d’una societat en relació amb la salut i el benestar?

    L’harmonització entre acció i reflexió en l’àmbit de la salut no ha de quedar en un oxímoron o en vint minuts de tertúlia televisiva; ha de materialitzar-se i és deure i responsabilitat de tothom.

    Deure de l’àmbit científic a proveir d’una evidència la més massissa i lliure d’interessos que no siguin els estrictament acadèmics. Amb visió social.

    Obligació dels òrgans professionals a traslladar i aplicar aquesta evidència al camp de què és real, sempre amb els garants ètics que ens hem donat com a societat.

    I responsabilitat de la comunitat en conjunt de mirar més enllà del que és pròpiament individual, acceptar la diversitat de valors i assumir els reptes i esforços que suposa la transformació i l’avenç social.

    És per això que aquest bienni negre, gairebé trienni (o sense el ‘gairebé’, ja veurem al març) per a la societat i la salut col·lectiva, ens ha de servir per meditar, alguns amb més afany que altres, sobre si hem tingut el respecte suficient a l’activitat que ha desenvolupat un estament científic i uns professionals que, amb els seus errors i encerts, han fet que aquesta pandèmia no es convertís en un desastre encara més gran.

    O si s’ha dotat dels mitjans suficients aquells que estàvem, estem i estarem a primera línia de la gestió de les pandèmies.

    O si s’ha donat la llibertat de gestió suficient per desenvolupar una tasca cientificotècnica i assistencial que no estiguessin subjectes a vaivens, que més vegades de les desitjades es devien a un joc de trons que no aportaven res a la governança de la situació sociosanitària.

    Sense passar per alt una reflexió que per a mi és vital: quin paper han jugat les necessitats, els anhels i els valors d’una societat a la qual més que probablement hem infantilitzat i anestesiat durant tot aquest temps; i que probablement hauria d’haver tingut veu, vot i visibilitat en què també ha estat la seva pandèmia.

    I és per tot això que, parafrasejant l’anònim jornaler andalús que al trenta-sis li va llançar de tornada les monedes al cacic que intentava comprar el seu vot, us animo que proclamem que, a les nostres pandèmies, a les nostres crisis i la nostra societat manem nosaltres. I demostrem amb això que la nostra ciència, la nostra sanitat i sobretot la nostra societat tenen la fermesa, els valors i la potestat perquè junts fem front a aquest i a tots els reptes que estiguin per arribar.

  • La meitat de les persones sense llar pateixen malalties psiquiàtriques

    El sensellarisme és una situació d’exclusió social severa que afecta greument la salut de qui ho pateix, especialment la salut mental, ja que amplifica els factors de risc de patir trastorns mentals i incrementa la simptomatologia quan es pateixen.

    Ara, un estudi liderat per l’equip infermer d’un CAP de Girona ha determinat que la meitat de les persones sense llar pateixen malalties psiquiàtriques. Els resultats de la investigació, que ha analitzat el perfil clínic de les persones en situació de sensellarisme residents d’un centre d’acollida, s’han presentat recentment al XVIII Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    La mitjana d’edat de les persones sense llar s’estableix en 54,4 anys i les patologies més prevalents són l’alcoholisme, que pateix un 54%; el tabaquisme (50%) i les malalties psiquiàtriques (50%), sent la depressió, l’esquizofrènia i el trastorn límit de personalitat, les malalties més freqüents. De fet, d’aquests malalts amb patologies psiquiàtriques, un 15% ha realitzat intents de suïcidi.

    Les addiccions a substàncies com el cànnabis, la cocaïna i l’heroïna representen un 19%. Pel que fa a les malalties cròniques, un 46,2% presenten hipertensió arterial, un 26,9% Diabetis Mellitus i el 23%, obesitat. En aquest sentit, els investigadors avisen que el pacient en situació de sense llar amb patologia crònica és un «pacient vulnerable i amb alta dependència, que necessita més recursos dels que ara estan disponibles».

    Quant a la metodologia, els investigadors van recollir les dades amb el programa d’història clínica ECAP dels residents del centre d’acollida que hi fossin des de feia almenys sis mesos i que haguessin estat visitats a la consulta d’infermeria del febrer del 2021 al gener del 2022. El total de la mostra van ser 26 persones.

    Segons explica la infermera de l’AIFiCC i investigadora principal de l’estudi, Mariàngels Fernández, el perfil dels residents del centre està determinat per les malalties mentals, les addiccions i la cronicitat. «Aquest fet es tradueix en un l’increment l’ús del sistema sanitari. Creiem, doncs, que és necessària la coordinació entre els serveix sanitaris i socials per garantir una adequada atenció d’aquest pacients”, conclou la infermera.

  • Ens hem enverinat jugant a bruixots

    És molt sorprenent la gran quantitat de verins que la humanitat ha inventat i que ha acabat vessant a la Terra. Molts s’han acabat incorporant a la xarxa tròfica i ha arribat fins als consumidors finals de moltes d’elles, que som nosaltres mateixos. Es tracta de molècules o compostos que no existien de manera natural i que han estat producte de la «civilització».

    La llista és molt llarga, però posaré alguns exemples molt coneguts. El DDT, un potent insecticida contra plagues agrícoles i domèstiques que va acabar prohibit (als EUA l’any 1972) pels perjudicis causats al medi ambient i a la seva acumulació en l’home. Els PCB’s (policlor bifenils) que es van fer servir a partir dels anys trenta per la fabricació de condensadors i transformador per la seva baixa conductivitat tèrmica i alta resistència a la calor; es va prohibir el seu ús l’any 1986 a causa de la seva elevada permanència en el medi i els efectes tòxics i cancerígens. L’amiant o «uralita» (un d’aquells casos en el que el fabricant dona nom a la cosa, com el dònut o el chupa-chups) a base de ciment i de fibres d’asbest, que es van fer servir molt en el passat per la construcció de teulades i cobertes; les fibres poden produir greus problemes de salut, també càncer si són inhalades, raó que va decidir la prohibició del seu ús a Espanya l’any 2002. També podríem parlar dels plàstics en general, uns productes amb molts avantatges (lleugers, emmotllables, impermeables, resistents, etc.) i que cada cop el seu ús es fa més restrictiu deguda la seva acumulació en el medi ambient i als problemes de salut que generen alguns productes de degradació (els anomenats microplàstics, que s’escampen per arreu i que estan presents en molts dels aliments que consumim).

    L’objectiu en inventar unes molècules que abans no estaven a la Terra no va ser enverinar-nos. Ben el contrari, es van obtenir magnífics resultats al control de plagues que feien disminuir greument la producció d’aliments, o fer possible les xarxes elèctriques, o aconseguir cobrir cases i naus industrials amb un producte fàcil de fer servir o tenir borses per anar a comprar i joguines fàcils de construir. Però en el seu moment ningú va pensar els greus inconvenients que tindria el seu ús massiu (uns veritables danys col·laterals). Fins i tot a la seva fabricació, com a l’accident a una planta química de fabricació de plaguicides a Bhopal (Indià) s’estima que va produir almenys 16000 morts.

    La majoria d’aquests productes són molt persistents i malgrat la seva prohibició, poden estar pressents durant molts anys a la natura. La seva retirada i eliminació en condicions requereix grans quantitats econòmiques com és el cas de les plaques d’uralita, amb un protocol molt rigorós per acabar enterrant aquest material tan tòxic, ja que no és reciclable.

    Molt hem avançat. Recordeu aquelles imatges de fa uns anys de vaixells que alliberaven bidons amb residus nuclears al mig del mar i que simplement anaven a parar al fons? Però encara queda molt per fer. Hem jugat a alquimistes que inventàvem allò que ens feia falta encara que fossin compostos mai presents a la natura. I gran part del nostre desenvolupament com a societat (en termes de creixement de PIB, és clar) ha estat basat en un forçament de la natura que sovint ha produït desequilibris. Al llarg de la història ens hem adonat que allò que ens era útil a la vegada ens enverinava. Han calgut complexos processos per arribar a la prohibició (i no sempre) mentre hem anat produint el mal. Aquest és també el terrible cas de la talidomida: un producte que evitava les nàusees a les dones embarassades i que va produir greus malformacions als fetus.

    Sovint penso si darrere d’aquests exemples tan dramàtics hi ha quelcom més que un cas de mala sort o de valoració equivocada dels riscos; potser els interessos econòmics han estat superiors a la prudència. I ens hem enverinat a nosaltres mateixos cercant productes que mai la natura va crear. És una paradoxa sobre la qual val la pena reflexionar.

    I també ens estem enverinant amb canvis a la concentració de compostos naturals. Per exemple, hem incrementat de moment en més d’un 50% el CO₂ atmosfèric des de la revolució industrial i sembla que l’ecosistema global de la Terra ha reaccionat de mala manera, provocant un canvi climàtic que estem començant a patir. Però aquest tema el deixo per un altre dia.

    Cal reconèixer que com a bruixots hem estat poc encertats.

    Els papers de Monsanto: com es va aconseguir destapar la corrupció de la major empresa mundial d’herbicides

     

  • L’anormal del sexe ho afegeixes tu. Els nous victorians

    Bona sort, Leo Grande (2022) és una pel·lícula britànica protagonitzada per Emma Thompson, que encarna una mestra jubilada que anhela una mica d’aventura i sexe, cosa que no va tenir amb el seu marit mort. No dubta a contractar un jove gigoló amb qui gaudir, en una habitació d’hotel anònima, del sexe i la conversa, assumptes que la relaxen notablement.

    Grace and Frankie és una comèdia televisiva nord-americana estrenada el 2015 i protagonitzada per Jane Fonda i Lily Tomlin. Les parelles de totes dues descobreixen els gustos homosexuals i s’uneixen sentimentalment. Grace i Frankie, lliures de la criança dels fills i del matrimoni, redescobreixen la seva sexualitat i la gaudeixen. De passada, alimenten la seva creativitat i el seu esperit emprenedor: venen receptes per a un personal orgànic lubricant i dissenyen i produeixen un vibrador per a dones grans. També per a Deborah Vance, protagonista de Hacks -la sèrie guanyadora d’un Emmy- el sexe amb un home més jove és alliberador dels seus sacrificis com a mare.

    Totes aquestes dones tenen en comú la seva edat (madura) i la seva reivindicació de la sexualitat més enllà de les obligacions maternals, complides amb més o menys entusiasme (depèn dels casos). En qualsevol cas, una cosa no treu l’altra, ja que exercir de mare no anul·la la condició de dona.

    La sentència recent del Tribunal Suprem dels EUA -i les que anuncien que vindran- prohibint l’avortament es fonamenta en la maternitat, invocada com inqüestionable ideal sagrat, i assumeix els valors propis de la misogínia: que els qui poden tenir fills deuen els seus cossos als altres.

    També al nostre país tenim nous victorians, com el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, que denunciava recentment el que anomena la banalització del sexe, «hipersexualització» segons la seva expressió, com una de les causes del problema de la despoblació, recordant que “la finalitat principal del sexe és la procreació i no la satisfacció dels desitjos sexuals”.

    Fa més de 100 anys, Freud va qüestionar, en els seus Tres Assajos per a una teoria sexual (1905) aquesta moral victoriana, llavors imperant, per a la qual la sexualitat tenia com a meta únicament la reproducció, mentre que ell la reivindicava com a exercici de plaer. Recordava que “moltes de les anomenades perversions sexuals gaudeixen de la més àmplia difusió a la nostra població, com tothom sap”. Es referia a pràctiques habituals com la fel·lació, el cunnilingus o el plaer evocat en diferents zones del cos i amb pràctiques diferents del coit.

    Aquest retorn del puritanisme, com veiem, és profundament misogin -reactiu als avenços de les dones en qüestions legals i socials- i destil·la un odi profund a allò femení, entès com allò que no se subjecta a la norma mascle, allò que té contorns que no s’adeqüen al gaudi masculí, fonamentalment fàl·lic i fetitxista (la dona com a objecte cosificat).

  • El suïcidi es pot prevenir i aquestes són les estratègies per fer-ho

    Com cada any per aquestes dates, s’emfatitza la lluita contra un fenomen de què sabem que no és còmode parlar: el suïcidi. Raó de més per fer-ho. Actuar davant d’aquest problema social i sanitari és necessari per prevenir-lo. I, precisament, fomentant la informació, aprofundint en la compressió i compartint experiències, volem donar a les persones la confiança necessària per demanar ajuda. Prevenir la conducta suïcida requereix que tots puguem, en un moment donat, oferir una mica de llum als qui el patiment els manté a cegues.

    A Espanya, per exemple, onze persones moren cada dia per suïcidi. La sorpresa generalitzada que sol produir-se quan algú revela aquesta xifra és només comparable a la importància de la qüestió. Es tracta d’un assumpte urgent no només a Espanya, sinó d’un problema global sobre el qual l’Organització Mundial de la Salut ja va alertar l’any 2014 referint-s’hi com “un gran problema de salut pública que ha estat un tabú durant massa temps”. L’informe més recent de l’Institut Nacional d’Estadística presenta un trist rècord a Espanya per aquesta causa de mort: gairebé 4.000 persones.

    Aquest problema de salut pública no es redueix únicament a les morts per suïcidi, sinó a diferents manifestacions, molt més freqüents, que abasten les idees de mort, la planificació sobre com morir, la comunicació del patiment o dels pensaments suïcides i els intents de suïcidi.

    No es tracta, doncs, d’un fenomen monolític, sinó que pot variar en intensitat, control, durada, letalitat, impulsivitat o funcionalitat, entre altres aspectes. I, alhora, les xifres poden variar en funció de diferents factors com, per exemple, l’edat, el sexe o el nivell educatiu.

    Suport a les famílies

    En qualsevol cas, cada suïcidi o intent de suïcidi no només suposa un patiment per a la persona, sinó també per a les seves famílies i afins que, sovint, es troben desemparats, paralitzats i amb pocs recursos als quals acudir.

    Així, si la prevenció no compleix la seva comesa, caldria oferir suport a l’entorn proper de les persones que han mort per suïcidi. És l’anomenada postvenció que, actualment, només recau en mans d’associacions, fundacions o col·lectius ben intencionats que compleixen aquesta important funció social, sense que abundin els recursos institucionals que prestin aquest servei.

    És un problema sanitari? Sí. Es tracta d’un problema social? Sí. És un problema individual o col·lectiu? Tots dos aspectes mantenen una relació dialèctica irreductible a un sol dels seus pols.

    Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen complex, multidimensional i multifactorial que es caracteritza per la presència de patiment vital i d’un dolor psicològic intolerable en què una persona, en una circumstància determinada (construïda com a insofrible, irresoluble, interminable, inescapable, sense futur i sense esperança) decideix treure’s la vida.

    Les raons del fenomen

    Una àmplia amalgama de factors en contínua interacció sembla explicar les raons per les quals una persona decideix suïcidar-se. No caldria, per tant, una interpretació causal de tipus lineal ni unicausal (per exemple, problemes de salut mental o depressió), sinó que caldria entendre les conductes suïcides en els contextos biogràfics, socials i culturals de les persones i en la presència de “sentit” en el seu patiment, així com en la vivència particular de les dificultats o crisis vitals. Qualsevol reduccionisme implicaria dissoldre la mateixa essència del fenomen.

    El suïcidi és prevenible. Les estratègies de prevenció del suïcidi proposades per l’Organització Mundial de la Salut inclouen nivells d’intervenció a nivell social, comunitari, interpersonal i individual. Igual que ningú se suïcida per una única raó, la prevenció del suïcidi tampoc no recau en un únic esdeveniment.

    Algunes estratègies per combatre’l

    En funció de la població a què vagin dirigides, les estratègies de prevenció es divideixen en universals, selectives o indicades:

    1. La prevenció universal s’adreça a tota la població amb l’objectiu d’augmentar la conscienciació sobre el fenomen del suïcidi, sensibilitzar i disminuir l’estigma, eliminar les barreres per accedir als sistemes d’atenció a la salut, promoure la cerca d’ajuda, mitigar l‟impacte de les crisis o potenciar el suport social i les habilitats d’afrontament. Alguns exemples serien les campanyes publicitàries, els programes educatius o facilitar pautes perquè els mitjans de comunicació ofereixin una informació mediàtica responsable. Efectivament, aquest article n’és un exemple.
    2. La prevenció selectiva està destinada a grups de persones específics que tenen més vulnerabilitat per trobar-se en situacions particularment difícils, conflictives o amb poc suport o recursos. Aquest seria el cas d’alguns col·lectius professionals, persones amb problemes de salut mental i dificultats per fer front a les vicissituds de la vida, població reclusa, dones durant el període perinatal i víctimes de violència, catàstrofes o guerres, entre d’altres.
    3. Finalment, les estratègies de prevenció indicada es dirigeixen a les persones vulnerables que explícitament estan pensant en la mort per suïcidi com una alternativa al patiment que, en aquests moments, és present a les seves vides. Aquestes persones han de ser adequadament derivades als professionals de salut mental per a una correcta avaluació i comprensió del problema, juntament amb un abordatge clínic adequat, entrenament en habilitats, grups de suport i tractament psicològic específic. Així, les teràpies psicològiques recolzades per la literatura científica ofereixen l’oportunitat de debatre sobre problemes existencials en un ambient segur, on el professional de la psicologia pot validar el patiment de les persones amb desitjos de morir (o, més aviat, de deixar de viure en les circumstàncies en què estan patint) alhora que les reorienta cap a la vida amb noves estratègies d’afrontament.

    La implementació d’intervencions sobre la base d’evidències empíriques permet la presa de decisions informades per a la prevenció del suïcidi, així com una gestió adequada dels recursos públics. La implicació de tots i cadascun dels agents de la societat és essencial. Col·laborem perquè aquesta feina no sigui flor d’un sol dia.

    Susana Al-Halabí és professora de Psicologia a la Universitat d’Oviedo.

    Adriana Díez Gómez del Casal és professora de l’àrea de psicologia de la Universitat de la Rioja.

    Alicia Pérez d’Albéniz Iturriaga és professora titular d’Universitat a l’àrea de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de La Rioja

    Eduardo Fonseca Pedrero és professor titular d’Universitat, a l’àrea de Psicologia de Universitat de La Rioja.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Salut obre un punt de vacunació contra la verola del mico a la Fira de Barcelona

    El Departament de Salut ha habilitat un nou punt de vacunació contra la malaltia de la verola del mico a la Fira de Barcelona. Des d’aquest dilluns, dia 12, ja es pot demanar cita a través del portal de la Generalitat  per a partir de les 9 h. Per facilitar l’accés a la vacunació, aquest punt estarà disponible els 7 dies de la setmana, en horari de matí i tarda, i es podran vacunar totes les persones que viuen a Catalunya.

    El nou punt de vacunació s’afegeix als 18 centres hospitalaris i punts de referència de malalties de transmissió sexual d’arreu de Catalunya, ja existents, i es posa en funcionament per facilitar la vacunació contra la verola del mico a persones que tenen un risc més alt de contraure la malaltia.

    Aquesta mesura s’ha impulsat com a resposta davant l’increment de casos que, segons ha confirmat la Xarxa de Vigilància Epidemiològica de Catalunya (XVEC), se situa en els 2.042 positius confirmats. La majoria dels casos són homes entre 20 i 60 anys que han presentat símptomes com la febre, l’astènia, limfadenopaties i exantema. El mecanisme de transmissió més probable ha estat el contacte durant les relacions sexuals, sovint en el context d’esdeveniments festius multitudinaris.

    Donat el nombre limitat de vacunes disponibles per fer front a la malaltia de la verola del mico, un dels principals criteris que s’han de complir per rebre la vacuna de la verola del mico és tenir relacions sexuals d’alt risc, considerades quan s’han tingut múltiples parelles sexuals, consum de drogues durant les relacions sexuals, i infeccions de transmissió sexual habituals, entre altres; incloses dins de les profilaxis preexposició al VIH (PrEP) o infecció per VIH en seguiment de consultes hospitalàries.

    La vacunació de la verola del mico va dirigida a persones de més de 18 anys, que no hagin passat amb anterioritat la malaltia, no hagin estat contacte estret d’un cas positiu en els deu dies previs a la vacunació, no tenir administrada cap vacuna contra la verola i que no presentin cap simptomatologia en el moment de vacunar-se. Les persones que presentin simptomatologia relacionada amb la malaltia han de contactar amb un professional sanitari.

  • La nova llei de la ciència acaba amb la temporalitat

    Amb la nova llei de ciència en vigor des del passat dimecres, 7 de setembre, Espanya vol posar fi a la fugida dels científics a altres països per les males condicions laborals que acumulen des de 2010. Opta pel model indefinit i es compromet a una major inversió en R+D+I.

    La llei s’aprovava definitivament després que en primera volta al Congrés rebés unanimitat de vots favorables a reformar el sistema científic públic espanyol que es veia ofegat per processos burocràtics i tenia precaritzats als científics menors de 45 anys. El consens va saltar pels aires al Senat amb l’aprovació d’una esmena del Partit Popular que defensava mantenir els contractes temporals en casos concrets. Va rebre el suport de Vox, PNB, Junts i Esquerra Republicana.

    Els populars van fer seva la demanda d’alguns referents de la ciència espanyola com: Luis Serrano, director del Centre de Regulació Genòmica; Nuria Rius, directora de l’Institut de Física Corpuscular; Vicente Andrés, director d’investigació bàsica del Centre Nacional d’investigacions Cardiovasculars; Lluis Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques; José Manuel Torralba, director d’IMDEA Materials i Josep Tabernero, director de la Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. El grup de científics va demanar per carta a tots els diputats que es mantinguessin els contractes temporals per als projectes europeus per evitar “una bossa de falsos indefinits”.

    En la segona votació al Congrés i després d’arribar a un acord in extremis entre ERC i la mateixa ministra de Ciència, Diana Morant, l’esmena del PP va decaure amb 189 vots contraris, els 108 vots favorables de PP, PNB i Junts i les 52 abstencions de Vox.

    Des de CCOO es valora positivament l’aprovació de la nova llei de ciència considerada com a “un avenç contra la precarietat en el sistema públic de recerca” i recrimina als partits favorables a l’esmena l’actitud “feudalista”.

    La ciència espanyola acumulava retallades des del 2010 que van propiciar una fugida de científics a l’estranger, que mantenien plantilles envellides i joves precaritzats. Amb la nova llei es pretén establir el contracte indefinit adaptat a les singularitats del sistema R+D+I, en la línia de la reforma laboral de la ministra de Treball, Yolanda Díaz. El model de contractació ja estava en vigor des del 5 d’abril, aprovat per un reial decret llei, on la indemnització ha passat de 12 dies per any treballat a 20. A més, des del ministeri de Ciència han justificat que no es crearan falses bosses d’indefinits, ja que “un contracte indefinit no és fix, sinó que la seva durada  no ve predeterminada”. A més, la norma estableix contractes temporals de quatre anys per als investigadors predoctorals, fins a la presentació de la tesi, i d’entre tres i sis anys per als postdoctorals.

    La nova legislació també incorpora nous drets laborals per als joves científics amb una indemnització per finalització de contracte predoctoral i postdoctoral i estableix per primera vegada arribar al 2030 a una inversió pública en R+D+I de l’1,25%. Actualment es troba en el 0,58%. Morant, assegura que el Govern està compromès amb la ciència, ja que té el pressupost més elevat de la història, més de 3.800 milions d’euros, quasi el doble que l’últim govern de Rajoy.

    Pla per retenir el talent científic

    El ministeri de Ciència i Innovació anunciava la setmana passada 76 milions d’euros dels fons europeus en el marc del Pla d’atracció i retenció de talent científic i innovador dirigit a personal espanyol o per a qui vulgui retornar.

    Morant va afirmar que “es dotarà de 200.000 euros a 375 joves investigadors perquè puguin desenvolupar ciència d’excel·lència al nostre país”. També ha recordat l’esforç del Govern en ciència: “en moments de crisi s’ha demostrat que necessitem coneixement i científics. Han estat ells qui ens han donat solucions per a salvar-nos durant la pandèmia”.

  • El mal de Chagas, la malaltia oblidada que afecta més de 50.000 persones a Espanya

    Les infeccions per Trypanosoma cruzi (causant del chagas) i per Strongyloides stercoralis, ambdues malalties invisibilitzades, tenen un determinant social molt pronunciat i la seva afectació sol anar entrellaçada. Totes dues són causades per paràsits endèmics d’Amèrica Llatina, però circulen a la població d’Espanya de manera silenciosa en la majoria dels casos.

    «És una de les característiques que tenen en comú les malalties tropicals desateses, com normalment impacten en poblacions en situació de pobresa, solen anar de la mà i no és estrany detectar diverses d’aquestes infeccions en un mateix pacient», assenyala Miriam Navarro, doctora en Epidemiologia i Salut Pública del Centre de Salut Pública d’Elx.

    És una de les autores d’una investigació que assenyala el mal de Chagas, també conegut com a tripanosomiasi americana, la patologia parasitària importada més comuna a Espanya.

    El mal de Chagas, també conegut com a tripanosomiasi americana, és la patologia parasitària importada més comuna a Espanya.

    El treball, publicat a la revista Travel Medicine and Infectious Disease, conclou, a més, que els afectats tenen el doble del risc de patir una infecció per l’helmint intestinal, presentant fins a un 25% de coinfecció.

    «I es donen casos molt greus en pacients immunodeprimits», afegeix Joaquim Gascon, cap del Servei de Salut Internacional de l’Hospital Clínic de Barcelona i director de la Iniciativa de Chagas de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

    D’acord amb aquest estudi, més del 70% de les persones que viuen amb Chagas a Espanya no estan diagnosticades ni tractades.

    Les infeccions per Trypanosoma cruzi i per Strongyloides stercoralis tenen un determinant social molt pronunciat i la seva afectació sol anar entrellaçada.

    «S’estima que, dels 2,6 milions de migrants provinents de països endèmics, més de 50.000 viuen amb la infecció», detalla Navarro, per a qui una de les dades més rellevants és l’elevat nombre de dones en edat reproductiva infradiagnosticades al territori espanyol, arribant gairebé al 70%.

    Més dades sobre el Chagas

    El mal de Chagas, que provoca 30.000 nous casos i 12.000 morts cada any, es propaga a través de la vinxuca, una xinxa hematòfaga que actua com a vector per continuar el seu cicle vital. Un cop els paràsits de T.cruzi entren a l’organisme humà, es repliquen a les cèl·lules del miocardi o a les intestinals, on pot romandre fins a més de deu anys en fase indeterminada. “

    La particularitat d’aquesta zoonosi és que es pot transmetre de diverses maneres, a través de la sang, per transfusions o trasplantaments, i també via oral, per aliments i begudes contaminats. Però la forma més comuna perquè el paràsit passi d’un organisme a un altre és verticalment”, destaca Gascon, que fa més de 20 anys que estudia aquesta parasitosi.

    “El paràsit es transmet de mare a fill a través de la placenta”, ressalta Navarro i destaca la importància de la detecció i el tractament de nenes i dones infectades en edat fèrtil, així com de les campanyes de cribratge antenatal i dels nadons i altres fills de mares infectades que no hagin rebut abans tractament antiparasitari.

    «Gràcies a les proves de detecció implementades ha augmentat de forma considerable el nombre de nadons diagnosticats i tractats», destaca l’experta, una de les precursores de #CorazonessinChagas, una plataforma els agents de salut de la qual són dels mateixos països que els pacients i que organitza campanyes comunitàries per controlar aquesta patologia tropical tan complexa pel seu caràcter silenciós.

    Un dels avenços més rellevants ha estat demostrar l’efectivitat del tractament actual contra aquesta infecció tropical per evitar la transmissió congènita. – Miriam Navarro, Centre de Salut Pública d’Elx.

    Com adverteix l’epidemiòloga, “la majoria dels infectats no presenten símptomes ni desenvolupen la malaltia”. Això no obstant, sense accés al tractament es poden patir conseqüències irreversibles per a la seva salut. «Un 30-35% dels casos desenvolupa afectació cardíaca, un 10-20% digestiva i menys d’un 5% símptomes neurològics, com un ictus», detalla Gascon.

    El strongyloides també sol presentar-se de forma asimptomàtica sense causar més danys, “però en persones immunosuprimides pot donar problemes importants”, aclareix Gascon. «En casos de pacients sota tractaments immunosupressors hi pot haver una replicació massiva dels helmints i provocar una síndrome d’hiperinfestació o estrongiloïdiasi disseminada, arribant a ser mortal», afegeix Navarro.

    Cribratge antenatal contra l’oblit d’aquesta malaltia

    Com apunta l’especialista, que durant sis anys va coordinar l’equip d’Immigració i Salut Pública de l’Hospital Ramón y Cajal i va ser secretària de la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional, un dels avenços més rellevants contra la malaltia de Chagas en els darrers anys, ha estat demostrar l’efectivitat del tractament actual contra aquesta infecció tropical per evitar la transmissió congènita. Per això fa anys que posem el focus de les campanyes comunitàries de detecció en les dones joves, que constitueixen una població clau”.

    Quan la infecció s’atura a temps, els fàrmacs són altament eficaços. – Joaquim Gascon, ISGlobal i Hospital Clínic

    “Espanya s’ha esforçat a controlar aquesta malaltia i brindar tractament als nadons. Quan la infecció s’atura a temps, els fàrmacs són altament eficaços: a les dones en edat fèrtil que els reben d’hora la taxa de transmissió vertical és insignificant”, anuncia Gascón.

    “I per això és tan bona la notícia que el Ministeri de Sanitat per fi inclourà al cribratge de les embarassades que procedeixin de països endèmics de Chagas la serologia durant la gestació, permetent detectar casos congènits”, anuncia Navarro.

    Fàrmacs menys tòxics i biomarcadors eficaços

    Els únics fàrmacs disponibles contra la zoonosi actualment són el benznidazol i el nifurtimox, “tractaments que, malgrat la seva toxicitat, continuen sent els més efectius que hi ha”, aclareix l’especialista del Centre de Salut Pública d’Elx.

    S’estima que al voltant del 15% dels pacients es veuen obligats a abandonar aquests fàrmacs pels seus efectes secundaris, una dada que dirigeix ​​les línies de recerca actuals a canvis en el règim del mateix tractament variant la dosi, distanciant l’interval de preses o provant combinacions diferents per evitar la toxicitat.

    Al voltant del 15% dels pacients amb malaltia de Chagas es veu obligat a abandonar els fàrmacs pels efectes secundaris.

    «Un dels grans reptes és que els fàrmacs provoquin menys efectes adversos i reduir el temps d’administració», explica Gascon. “Els fàrmacs contra el Chagas no serveixen per tractar la infecció per Strongyloides, pel qual s’administra ivermectina”, afegeix.

    L’altre gran desafiament en la lluita contra aquesta malaltia oblidada és la cerca de biomarcadors d’eficàcia terapèutica. “Perquè de moment no hi ha aquells que determinin quin pacient desenvoluparà un quadre clínic i quin no”, lamenta Navarro.

    «En l’actualitat només comptem amb eines per saber si els nascuts estan curats a través de la serologia, però en adults que feia tant de temps que eren infectats no funciona», confessa l’especialista de l’Hospital Clínic.

    Traves al sistema de salut

    Gràcies al fort compromís de professionals i organitzacions sanitàries i socials, com Mundo Sano o els diferents grups de recerca de Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Internacional, entre moltes altres, en els darrers anys s’ha aconseguit un gran avenç en la lluita contra aquesta malaltia a Espanya.

    «Però els serveis d’atenció actuals no són suficients per aturar l’alt nombre d’afectats pel paràsit», declara Navarro, integrant del Grup de Treball a la Malaltia de Chagas de la Comunitat de Madrid i cofundadora de Salut entre Cultures, un equip multidisciplinar de salut pública i migració associada al Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid.

    Gràcies al fort compromís de professionals i organitzacions sanitàries i socials, en els darrers anys s’ha aconseguit un gran avenç en la lluita contra aquesta malaltia a Espanya.

    “No podem oblidar els condicionants socioeconòmics tan acusats que hi ha darrere aquestes infeccions. En algunes autonomies és realment complicat atendre pacients migrants, amb les implicacions que això pot tenir tant per a la salut individual com per a la salut pública”, manifesta Navarro.

    Com adverteixen organitzacions com Yo sí Sanitat Universal, molts migrants es troben amb un mur a l’accés al sistema sanitari molt important derivat de les traves legals. “Encara no hem recuperat del tot la universalitat del nostre sistema sanitari públic i hem detectat casos en què pacients amb Chagas han vist perillar el seu seguiment mèdic per perdre la targeta sanitària”, denuncia Navarro, que a més de ser una de les expertes més grans en la zoonosi tropical, fa anys que intenta visibilitzar-la.

    Molts migrants es troben amb un mur a l’accés al sistema sanitari derivat de les traves legals.

    “El nostre sistema públic no hauria de plantejar cap obstacle per atendre cap pacient. El problema és que des del 2012, any en què vam perdre aquesta universalitat i centenars de milers de pacients la seva targeta sanitària, van començar les barreres, i es van donar casos d’exclusió sanitària”, denuncia. «Els determinants socials de la salut són factors socials que tenen impacte en la salut de les poblacions, i generen inequitats prevenibles i injustes», conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí 

  • Més de la meitat de les malalties infeccioses conegudes es poden agreujar pel canvi climàtic

    L’angoixa mundial causada per l’aparició de la Covid-19 va revelar clarament la considerable vulnerabilitat humana davant les malalties infeccioses. Aquests tipus de malalties tenen la capacitat no només de causar malalties i morts en un gran nombre de persones, sinó que també poden desencadenar conseqüències socioeconòmiques més àmplies, com s’ha evidenciat amb la pandèmia de la Covid.

    La contínua emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEI) intensifica nombrosos riscos climàtics que, alhora, poden exacerbar les malalties infeccioses. Malgrat que aquest fet és relativament conegut i acceptat, encara no s’ha quantificat del tot l’abast total de la vulnerabilitat humana al canvi climàtic pel que fa a aquestes malalties.

    Recentment, un equip de científics especialistes en medi ambient i salut han revisat dècades de documents científics sobre tots els patògens coneguts per crear un mapa dels riscos humans agreujats pels perills relacionats amb el clima. Els resultats de la investigació, publicats a la revista Nature, mostren que el 58% de les malalties infeccioses a què s’enfronta la humanitat a tot el món (és a dir, 218 de les 375 malalties infeccioses documentades) s’han vist agreujades en algun moment pels fenòmens climàtics. Només en un 16% dels casos s’ha produït l’efecte contrari.

    L’estudi ha trobat 3.213 exemples de casos empírics en què els riscos climàtics estaven implicats en el desenvolupament de malalties patògenes, en intensificar-se la proximitat i interacció entre els microorganismes i els humans. Concretament, l’escalfament del planeta es relaciona amb 160 malalties, les precipitacions i les inundacions amb 122 i la sequera amb altres 81 malalties. També fenòmens com els incendis, les onades de calor i els canvis en el nivell del mar han influït en les malalties provocades per virus, bacteris, animals, fongs o protozous. Les malalties es van transmetre principalment per vectors, tot i que també es van trobar exemples de casos de vies de transmissió que incloïen l’aigua, l’aire, el contacte directe i els aliments.

    Segons els investigadors, el gran nombre de malalties patògenes i de vies de transmissió agreujades pels perills climàtics revela la magnitud de l’amenaça per a la salut humana que suposa el canvi climàtic i la necessitat urgent d’adoptar mesures enèrgiques per tal de mitigar les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH).

    Una cartografia dels riscos climàtics per a la salut

    Els perills relacionats amb el clima estan canviant també les àrees de distribució d’animals i organismes que poden actuar com a vectors de malalties infeccioses perilloses. Per exemple, l’escalfament i els canvis en els patrons de precipitació poden alterar la distribució de vectors transmissors, com ara els mosquits, les paparres, les puces, les aus i diversos mamífers implicats en brots de malalties com el dengue, el chikungunya, la malaltia de Lyme, el Zika, la tripanosomiasi, l’equinococcosi o la malària.

    Així, la propagació dels virus com el Nipah i l’Ebola, per exemple, es va associar a ratpenats, rosegadors i primats que es desplacen per zones més àmplies a la recerca de recursos alimentaris que s’han vist limitats a causa de les sequeres o que troben nous hàbitats després dels incendis forestals. Per altra banda, l’aigua estancada que deixen les fortes precipitacions i les inundacions pot proporcionar un nínxol de desenvolupament per als mosquits, el que es tradueix en un augment de la transmissió d’algunes malalties com la febre groga o el virus del Nil Occidental.

    L’escalfament també s’ha relacionat amb el desgel i la descongelació del permafrost, la terra gelada, exposant-nos així davant de patògens abans congelats, un fet que podria considerar-se com una «capsa de Pandora», atès el gran nombre de patògens que podrien haver-se acumulat al llarg del temps i que són, ara per ara, completaments desconeguts pels ésser humans.

    Les zoonosis, cada vegada més freqüents

    Les zoonosis, és a dir, les malalties transmeses dels animals als humans, representen un gran percentatge de totes les malalties infeccioses recentment identificades. Algunes malalties, com la causada pel VIH, van començar com una zoonosi, però després van mutar en soques exclusives dels humans. Altres zoonosis poden provocar brots recurrents de malalties, com l’Ebola o la salmonel·losi. I altres, com la Covid-19, tenen el potencial de provocar pandèmies globals.

    La realitat evidencia que les zoonosis s’han multiplicat molt aquests últims anys, elevant el risc que emergeixin noves pandèmies. Per això, des de principis dels anys 2000, s’insisteix des de les institucions internacionals en el concepte One Health («Una sola salut»), que promou un enfocament multidisciplinari i global dels desafiaments sanitaris, amb vincles estrets entre la salut humana, la salut dels animals i l’estat ecològic global. Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, aquest concepte global de la salut ha pres encara més força.

    Com a part d’aquest enfocament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) col·labora amb l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) i l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) al Sistema mundial d’alerta anticipada davant les principals malalties dels animals (GLEWS). Aquest sistema conjunt es basa en el valor afegit de combinar i coordinar els mecanismes d’alerta dels tres organismes per ajudar a l’alerta primerenca, la prevenció i el control de les amenaces de malalties animals, incloses les zoonosis, mitjançant l’intercanvi de dades i l’avaluació de riscos.