Just Deploy It!

Blog

  • No és només la calor, és la Nèmesis per l’emergència climàtica i la mala política

    Ja ens n’avisava l’estimat Pep Cabayol des de feia temps, fins uns dies abans de morir aquest estiu. Només pels cops de calor, han mort a Espanya (comptabilitzades) 4.600 persones, tres vegades més que la mitjana dels tres darrers anys. A més dels morts per contaminació ambiental i dels danys pels incendis forestal i les tempestes o la sequera. Això és també una epidèmia. Sense comptar les contínues epidèmies víriques que també creixen amb la influència dels animals.

    Aquests efectes per la salut no són casuals ni imprevistos, és la venjança dels Déus i la vida de la natura, que els humans hem provocat amb l’espoli i les males polítiques. Afecten la salut, sobretot als majors d’edat i a les persones més vulnerables, amb mala alimentació, habitatge precari i pobresa creixent.

    Això es veu agreujat per la mala salut del Sistema Sanitari Públic, que aquest estiu ha augmentat les seves llistes d’espera, de visites, tractaments i proves diagnòstiques, per la precarietat del personal i les vacances no cobertes, que se sumen a la situació de retallades cròniques acumulades. Sobretot a l’Atenció Primària, podríem repetir el que deia aquell pagès: «Ara que teníem acostumat al burro a treballar sense menjar, s’ha mort».

    Aquesta situació de la sanitat pública és fruit de la Nèmesis provocada pel model parasitat per la privada, la corrupció (recordem les darreres compres i contractes amb l’excusa de l’emergència pandèmica), la manca de recursos suficients i la mala gestió.

    Totes aquestes causes sumades, i les que aniran venint per la situació econòmica i de guerra, juntament amb l’increment de l’emergència climàtica que creixerà per culpa de la situació crítica també de l’energia, configuren una situació molt preocupant de múltiple pandèmia sobre la salut (de les persones i del medi). Potser es podran escapar algunes de les persones amb patrimoni suficient, però el «poble», la majoria de la gent (els primers, els vells i els pobres), s’ho passarà malament.

    Ens hem de posar dempeus, els afectats, ciutadans i ciutadanes de les classes més perjudicades, dels que veuen -ja que les mútues privades no solucionaran aquests problemes-, els treballadors i treballadores, deixant la temptació del corporativisme, i els altres moviments i plataformes que defensen com nosaltres els drets i béns comuns. Tots junts, hem d’exigir uns autèntics serveis públics de qualitat i un model social i econòmic radicalment al servei de la vida i la salut de les persones i el planeta.

    Ara que s’acosten períodes electorals, no feu cas dels «programes», les propostes i les moltes mentides. Mireu el que han fet aquest darrers anys els que han manat: ensenyar als burros a treballar sense menjar. Nosaltres volem menjar, per treballar i viure bé i, per això, cal canviar el model econòmic i social. A mi també em podreu dir que soc un somiador, però no soc l’únic, cada dia hi ha més gent que ho ha entès.

  • “M’estic morint i t’ho explico per TikTok”: el que ens ensenyen els casos de Charlie i Olatz Vázquez

    Les xarxes socials tenen diversos beneficis per als usuaris. D’una banda, els proporcionen l’ocasió de definir-ne la identitat: política, sexual, cultural, emocional… i fer-la visible. Mitjançant aquesta visibilització aconsegueixen una inscripció digital: es donen a veure i existeixen en aquesta realitat virtual, de la mateixa manera que tots ens inscrivim al patró del nostre poble o ciutat perquè quedi constància de la nostra identitat i de la nostra existència.

    D’altra banda, i lligat a això, les xarxes els donen l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’internautes amb qui comparteixen aquesta identitat. Però, a més, la connexió a Internet requereix del cos físic –més enllà de les imatges o la paraula– i això produeix per si mateix una satisfacció.

    Per a Sigmund Freud, el cos és un lloc de gaudi pulsional, en el sentit que no només mirem i busquem aquesta inscripció a la comunitat, sinó que el fet mateix de mirar, escoltar o exhibir-nos ja implica –en fer-ho– una satisfacció que té la seu al cos.

    Mira que malament ho estic passant

    Dins d’aquestes modalitats d’inscripció a les xarxes socials, n’hi ha, des de fa algun temps, una de nova: fer-ho donant testimoni sobre alguna desgràcia que ens ha passat i ens converteix en víctimes. Pot ser una agressió, un accident, una malaltia, un acomiadament, un abús administratiu… D’aquesta manera, esperem que l’infortuni tingui algun tipus de reconeixement simbòlic que ens serveixi com a indemnització i com a distintiu per a la nostra inscripció a la comunitat virtual.

    Aquest reconeixement buscat persegueix, en primer lloc, el suport davant d’una situació de pèrdua; suport per compartir el dolor i, en alguns casos, per alleujar-lo materialment (mitjançant donacions). Però, també, l’exposició pública d’aquest dolor, com l’evolució d’un càncer que finalitza amb la mort de l’usuari, va definint la identitat del narrador, modificada després del diagnòstic de la malaltia.

    Charlie i Olatz, DEP

    És el cas del jove alacantí de vint anys Carlos Sarriá, més conegut com a Charlie, que va morir fa uns dies a causa d’un càncer. Amb 3,2 milions de seguidors a TikTok, va anar narrant dia a dia el curs de la seva malaltia fins al comiat, que va sumar més de 20 milions de reproduccions.

    Explicar la seva experiència es va convertir en una missió amb pretensions educatives: “Vaig decidir exposar-me per combatre la desinformació i les faules que hi ha al voltant de la mort”. Va ser una manera creativa de fer front a aquest present traumàtic que tenia un final anunciat.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by CHARLIE (@charrliiieeeee)

    També la periodista i fotògrafa Olatz Vázquez, diagnosticada de càncer i morta a 27 anys, es va convertir l’any passat en un símbol de la lluita contra la malaltia. Ella va perdre la seva identitat: “He perdut l’Olatz que era”, escrivia en un missatge a Instagram.

    En contrapartida, la fotografia li va permetre una interacció amb el càncer que va ser el seu principal suport: “La meva inspiració més gran per fotografiar és la meva vida, i la meva vida ara és aquesta”.

     

    View this post on Instagram

     

    A post shared by Olatz Vázquez (@olatzvazquez)

    A contracorrent del postureig

    Aquestes històries s’han fet virals no només per la seva emotivitat, sinó perquè combaten l’ideal –dominant a les xarxes socials– de mostrar sempre una vida idíl·lica plena de moments brillants. En paraules de la sociòloga Liliana Arroyo, seria una mena de “violència dolça”, un exercici permanent de postureig.

    Aquesta pressió per la felicitat eterna ha afectat especialment els influencers que van començar a mostrar vulnerabilitat i ganes de deixar-ho, en un intent d’aportar també fragilitat en aquestes vides perfectes en què no falten esquerdes i moments de dolor.

    Exposar la desgràcia és també un efecte reactiu de la pròpia lògica de les xarxes. Quan tot es presenta així, de forma disneyificada, amable, harmònica i sense fissures, de sobte es produeix un efecte d’anonimat inquietant.

    La gent es perd en aquesta multitud tan homogènia i necessita alguna cosa més pròpia, més íntima. Vol recuperar dins d’aquest anonimat global la seva singularitat i donar sentit a la seva pròpia vida presencial i virtual. Mostrar el dolor és una manera d’exhibir allò que a cadascú, en un moment determinat, deixa una empremta o el marca: una pèrdua, un trauma, qualsevol esdeveniment.

    És com reintegrar a l’anonimat de les xarxes socials –aquest efecte que ens dissol amb tots els seus iguals– una petita diferència pròpia.

    A la recerca d’un sentit

    Les xarxes i els mons virtuals, inclosos els metaversos que estant venint, ens permeten imaginar tantes perspectives de nosaltres mateixos que finalment ens desorienten amb aquesta multifrènia del jo fragmentat en múltiples avatars, lliscant metonímicament de l’un a l’altre.

    Narrar el propi dolor és una manera de saltar d’aquest tobogan i recuperar l’enunciació pròpia, parlar en primera persona, despullar-nos anímicament, com van fer Charlie i Olatz, per donar sentit a les nostres vides, sigui amb l’ajuda de l’art o de l’exemplaritat d’una conducta.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí 
    The Conversation

  • I si anem a viure allà on hem passat les vacances?

    Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral.

    Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.

    Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050, la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa. L’alt preu de l’habitatge, el trànsit de vehicles i la contaminació porten, no obstant això, moltes persones comencen a valorar si compensa viure a la ciutat. Estan, però, preparats els pobles per a rebre nous habitants?

    El primer problema és la manca d’habitatge disponible en molts pobles, especialment en els més turístics, perquè molts habitatges es destinen al lloguer de curta estada. Però els serveis sanitaris també fan que molta gent no vulgui -o no pugui- marxar, o allunyar-se de les grans ciutats. Com a pacients o futurs pacients en el cas de col·lectius de major edat, però també per als professionals sanitaris, la llunyania dels grans hospitals suposa un hàndicap. «La medicina necessita companys al costat. En un hospital com és el Vall d’Hebron, sempre estàs aprenent i es fan sessions conjuntes amb diversos metges de la mateixa especialitat i d’altres, on exposem i compartim casos», exposa el Carles González, dermatòleg especialitzat en melanoma.

    El Carles i la seva dona, la Sabina, que també és metgessa, en el seu cas amb l’especialització d’endocrinologia, volien deixar Barcelona i anar a viure en algun poble del Pirineu. «Andorra, la Cerdanya… llocs de muntanya on havíem estat i ens agradaven van ser els primers que vàrem mirar i ens vàrem oferir per treballar-hi amb les nostres especialitats, però no ens van dir res», explica. Només al Ripollès hi va haver una oportunitat per a ell, com a dermatòleg, però només per mitja jornada. «Ens vàrem il·lusionar molt i vam apuntar ja la nostra filla a la llar d’infants, però per a la meva dona, per la seva especialitat, no hi va haver cap possibilitat. Va ser una pena, perquè era una oportunitat maca de treballar al Pirineu», lamenta. També una llàstima per al territori, no poder comptar, diàriament, amb especialitats mèdiques com les que aquesta parella dominen.

    Ara, el Carles i la Sabina tenen ja el seu segon fill i ell des del Vall d’Hebron i ella des de Can Ruti continuen fent carrera professional. Tots dos estaven disposats a renunciar a aquest major enriquiment com a metges, veient molts més pacients en un gran hospital i retroalimentant-se amb la resta de metges, i la tecnologia i instal·lacions més punteres, a canvi de viure en un espai rural al qual aportaven, a més, dues criatures més per a l’escola d’un poble. «Avui dia, a més, la telemedicina fa que tampoc no signifiqui necessàriament una desconnexió tan gran dels hospitals principals. Pots treballar en un hospital comarcal i consultar i compartir casos que portes al territori amb els especialistes a Barcelona. Amb la pandèmia hem vist que la teledermatologia funciona, pots fer un seguiment més ràpid i àgil a distància», argumenta el Carles.

    De fet, des de la seva experiència en l’intent de viure i treballar en un poble, troba que «potser s’han de reinventar els hospitals petits, tenir més especialistes, i valorar no només el fet de visitar pacients, sinó també que es puguin formar igual de bé que a la ciutat, i que puguin formar part, des de la distància, d’un equip. Això seria l’ideal», diu. «També així es descongestionen els grans hospitals. La teledermatologia que vam posar en pràctica a moltes consultes és de les poques coses bones que va aportar la pandèmia. Vam poder veure imatges que enviaven els pacients; així els melanomes es poden diagnosticar de seguida. Això, si es fes sempre, seria meravellós», exposa l’especialista.

    Per no renunciar totalment a la seva pràctica al món rural, finalment va aconseguir obrir una consulta privada a Ripoll, on passa consulta com a dermatòleg especialista en melanomes un cop a la setmana. «És un centre de revisions mèdiques, un metge de medicina general m’ho va proposar i vam muntar un equipament. Perquè, en l’atenció pública, els casos greus de dermatologia s’atenen, en general, molt ràpid, però la resta tenen llistes d’espera llargues», explica. Com a metge, considera que «no és bona una centralitat tan acusada, això va en contra dels hospitals petits de comarques, que no s’haurien de quedar només amb medicina interna». També aquest professional sanitari es qüestiona sobre si la densitat de població hauria de ser la que marqui els recursos per a les persones: «Qualsevol atenció, allà on sigui, ha de ser bona i de qualitat, i això hauria d’incloure les especialitats», expressa. Igualment, planteja si no hauríem de considerar molt greu que una sola persona tingui un metge o l’opció de fer-se una ressonància magnètica tan lluny d’on viu.

    Des de la comarca del Segrià, l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea, que presideix Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants, explica que, a la seva zona, «dels cinc o sis metges que hi ha, tots passen de 60 anys i dos ja es jubilen i es preveu que se’n jubilin més i no n’entrin de nous. És un greu problema per a la salut», declara. «Si vols que la gent vagi a viure als pobles, has de garantir-los una casa, un sou que compensi i, si són una parella, que tots dos tinguin feina. Aquesta és la manera d’atraure enginyers, metges…», puntualitza el dermatòleg Carles González.

    Mario Urrea també lamenta que les UCI que tenen més a prop siguin molt petites, i tampoc no siguin gaires. De fet, segons l’última actualització de l’IDESCAT, del maig del 2022, les comarques de l’Alta Ribagorça, Conca de Barberà, Moianès, Pallars Sobirà, Pla d’Urgell, Priorat, Segarra, Terra Alta, Urgell, no tenen cap mena de llit hospitalari.

    @Repoblem

    La manca de serveis sanitaris, comercials, educatius i culturals condicionen la tria de la vida en un poble. «Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre que tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat». Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, ara fa dos anys -el 26 d’agost del 2020-, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte @Repoblem, amb un missatge que deia: «Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent».

    Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars i, en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa -i continua casant avui- necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, masies per llogar o vendre i qui les vulgui comprar o llogar per gaudir i treure’n profit personal o professional, o fer-se masovers, tenen a l’espai de Twitter Repoblem una eina per trobar-se.

    Lloret és pare de dos fills i coneix bé la realitat, els condicionants de la vida en un poble, perquè ell també en el seu dia va triar un petit nucli rural de l’Anoia per viure-hi amb la seva família, i també perquè és fill de Ton Lloret Grau, que va ser el fundador de Micropobles. En els 337 municipis de menys de 500 habitants que hi ha a Catalunya -uns 200 socis de Micropobles- hi viu l’1,8 de la població catalana, però des d’aquests pobles es gestiona el 35% de tot el territori, font d’energia, aliments i aigua, per tant, de salut i benestar. El 27,6% de la població que habita fora de les grans zones urbanes de Catalunya viu en el 85,5% del territori.

    Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que «entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat». També repassa les principals causes de la migració a les ciutats, amb veus com la de Mario Urrea, en nom dels més petits municipis, i d’Eduard Trepat i Gemma Estany.

    Agenda Rural

    Eduard Trepat és geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya, que és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader, a tot el territori.

    «No s’és conscient, com a societat, de l’important que és mantenir i augmentar els espais agraris, per a l’abastiment d’aliments de proximitat. I per a tenir una bona transició energètica, cal que el territori estigui ben gestionat i per això hi ha d’haver gent que el gestioni, en l’àmbit forestal i agroramader. I perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics», exposa Eduard Trepat. També segons ell, la principal barrera que troba l’equilibri territorial és la dificultat de trobar una oferta d’habitatge adequada, habitatge públic de lloguer. «El mercat de l’habitatge és un problema: hi ha molts habitatges dedicat al turisme i no a l’habitatge social», diu. Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. «La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge. Que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament», declara Estany.

    Habitatge, feina i comunicacions dibuixen, doncs, el triangle més qüestionable i d’actuacions urgents si es vol gaudir dels pobles com a espais de vida i no de fugida.

  • Salut mental a les escoles: treballar-la és parlar-ne

    Una de cada quatre persones ha tingut, té o tindrà algun problema de salut mental al llarg de la seva vida. En la meitat dels casos aquest problema sorgirà abans dels 14 anys, i en la meitat d’aquests casos aquesta persona ho amagarà per por a ser estigmatitzat i discriminat. Aquestes són dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que el mateix organisme reconeix que caldrà revisar perquè han quedat desfasades a causa de la pandèmia. Alguns indicadors reforcen aquesta idea: en l’últim any, els intents de suïcidi (la principal causa de mort no natural entre joves de 15 a 29 anys) han augmentat un 27%, les autolesions entre els adolescents han crescut un 180%, els casos de trastorns de conducta alimentària un 52%, els de trastorn d’ansietat entre joves de 18 a 24 anys un 30,3%, etc.

    Aquestes són dades exposades per l’ONG Obertament –una aliança entre les entitats socials de la salut mental de Catalunya, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació La Caixa– en un webinar adreçat a docents que va tenir lloc el passat juliol i que es tornarà a repetir el pròxim 7 de setembre. En aquest seminari, Obertament explica el funcionament i resultats del programa ‘What’us Up? Com vas de salut mental’, que es va començar a implementar el curs 2015/16 i que des d’aleshores ha arribat a 92 centres de secundària. El curs passat van ser 51 centres i 4.223 alumnes, si bé van ser pràcticament el doble el nombre de centres interessats, segons dades facilitades per l’oenegé, que per aquest curs demana «obrir les aules».

    “De la salut mental se n’ha de parlar, i no com a absència o presència de malaltia, sinó de quelcom que tothom té, igual que tenim salut física, salut social i ara també es comença a parlar de salut espiritual”, explica en el webinar Gemma Cantoni, creadora i assessora pedagògica del projecte What’s up. Aquest projecte permet precisament això: parlar-ne, i fer-ho a l’aula, d’una forma natural, i a través d’activitats que estan en línia amb el currículum (en diuen infusió curricular) de pràcticament totes les matèries. Al començament estava pensat especialment per a 3r d’ESO, i ara ja es pot implementar també a 1r.

    Posar noms i percentatges a les coses

    L’Escola Xarxa de Berga (del grup Escoles FEDAC) ja fa uns quants cursos que van incorporar el projecte a la planificació de 3r d’ESO. Segons explica la seva coordinadora pedagògica, Queralt Gonfaus, “el tema de les emocions i la salut mental el treballàvem molt poc, perquè no estàvem formats i per tant ens feia por fins i tot equivocar-nos amb el llenguatge, aleshores va arribar la proposta del Departament i ara s’ha convertit en un projecte que es desenvolupa al llarg de l’últim trimestre de 3r d’ESO a través de totes les assignatures, cadascuna amb un nombre diferent d’hores i que comença i acaba amb la de tutoria”.

    Per Gonfaus, el programa ha servit a docents i alumnes per familiaritzar-se el llenguatge i sentir-se segurs a l’hora d’abordar la matèria, i “a treure l’estigma i normalitzar el fet que, per exemple, una depressió la pot tenir tothom”. “Posar nom a les coses permet saber què t’està passant, i per tant verbalitzar-ho, i posar-li percentatges permet entendre que no ets un bitxo raro, sinó que allò que et passa és quelcom que passa a molta gent”, diu la coordinadora pedagògica de l’Escola Xarxa.

    A banda, per Gonfaus, “la pandèmia ha fet molt mal, molts adolescents ho passen malament, perquè han viscut en el món virtual i s’hi han estancat”. Aquest curs l’escola ha comptat amb el suport del Consell Comarcal del Berguedà, el qual ha proporcionat psicòlegs per ajudar els infants i joves a superar les situacions d’estrès derivades de la pandèmia.

    Les conseqüències d’amagar el problema

    El projecte What’s up posa molt l’èmfasi en la necessitat de “crear espais segurs per poder parlar de salut mental sense por a que ningú se’n rigui”, diu Gemma Cantoni, com a fórmula per trencar l’estigma, ja que aquest estigma és la causa que molts problemes de salut mental s’acabin amagant, per por de qui els pateix de ser catalogat amb els estereotips que en van associats (persona violenta, inestable, poc intel·ligent…) I en bona part dels casos el fet d’amagar el problema desemboca en situacions de baix rendiment escolar, retraïment social, abandonament dels estudis, aïllament… fins a arribar a la situació més extrema: el suïcidi.

    “Hi ha estereotips que tenim molt treballats, com els de gènere, i als quals probablement no donarem continuïtat quan se’ns presentin, i en canvi n’hi ha d’altres que tenim molt poc treballats, com els que estan associats a la salut mental, i aquí és més fàcil que donem continuïtat a aquestes idees a les quals assignem un valor negatiu i que estan generant primer el prejudici i després la discriminació”, comenta Cantoni a la xerrada.

    El programa inclou 5 unitats didàctiques que incorporen continguts de salut mental i emocional de forma transversal per a 1r d’ESO i 11 unitats didàctiques per a 3r d’ESO, totes elles “curriculars i competencials” i amb una proposta d’avaluació per a cada competència treballada. A 1r d’ESO es treballa en cinc àmbits (llengua catalana, llengua castellana, artístic, educació física, cultura i valors) i a 3r en set (científic-tecnològic, matemàtiques, llengua estrangera, llengua catalana, educació física, cultura i valors i tutoria). A banda, compta amb sis càpsules de treball, centrades en educació emocional desestigmatitzadora, amb propostes per a 1r, 2n i 4t d’ESO, i darrerament s’hi han afegit cinc càpsules específiques post-covid per a tractar a l’hora de tutoria sense cap curs específic assignat.

    A més a més, el programa aporta també testimonis, persones que van tenir problemes de salut mental durant la seva etapa escolar i que estan disposats a anar als centres educatius a parlar-ne amb els alumnes. En el cas de l’Escola La Xarxa, a banda dels testimonis proporcionats pel programa, ja en comencen a tenir de propis, segons explica Gonfaus. “Hem tingut dos exalumnes que ja estan a la universitat que ens han demanat venir per explicar el procés de depressió que van patir, i això ha estat molt enriquidor per la proximitat que s’establia entre ells”.

  • Això no és un adeu…

    Recentment, el nostre amic i col·lega Jordi Mancebo va traspassar. Vàrem compartir més de 40 anys des de l’inici de les nostres respectives etapes de formació en el ja llunyà 1981. Se m’ha demanat que escrigui aquesta breu ressenya, que no per més sentida voldria que fos menys veritable.

    Escriboni Llarg (Scribonius Largus), metge romà que va servir a la cort de l’emperador Claudi (41-54 dC) i a qui va acompanyar en la conquesta de Britània, va definir fa gairebé dos mil anys el que havia de ser un metge Vir bonus medendi peritus, plenus humanitas et misericordiae. És a dir, que el metge ha de ser, en primer lloc, una bona persona i després experta en l’art i la i la ciència de la Medicina.

    Aquesta definició li esqueia perfectament al Jordi i tots els que l’hem conegut i compartit temps amb ell en donaríem fe d’això. Tot i que aquesta definició no admet cap dicotomia, a efectes pràctics és útil considerar el científic i la persona. Del seu vessant científic se n’ha parlat a bastament, i encara els que cultivem altres especialitats som ben conscients de les importants aportacions en el maneig i tractament de la insuficiència respiratòria, basats en un profund coneixement de la fisiopatologia en general i de la fisiopatologia respiratòria en particular. Paga la pena recordar, sobretot, la seva dedicació a la implementació de la ventilació mecànica no invasiva en el tractament de la insuficiència respiratòria. Fruit de la seva excel·lència professional i investigadora són les nombroses publicacions en les revistes més prestigioses del món de la Medicina, així com els innumerables reconeixements per part de les societats científiques de la seva especialitat.

    Encara que l’actual especialització medica té tendència a encaixonar els professionals en especialitats cada vegada més concretes, la visió d’en Jordi ultrapassava en molt la seva àrea de coneixement, amb una visió holística de la patologia, i així amb ell es podia parlar i discutir d’altres processos mòrbids a priori llunyans a la seva àrea d’excel·lència. En Jordi entenia la seva activitat mèdica i científica com una professió (professió), en el sentit sacerdotal de vocació i en el sentit d’obligació moral que exigeix un comportament honest. Fruit d’això, una qualitat destacava en el Jordi per damunt de totes i era la seva insubornable adopció del mètode científic a l’hora d’aplicar les millors decisions pels pacients, fugint dels empirismes no comprovats i d’actuacions que alguns qualificaven d’heroiques.

    Aquest tret es va posar, una vegada més, de manifest durant la pandèmia de Covid-19, sobretot en les primeres onades, on vàrem afrontar una malaltia desconeguda i on, sovint, les decisions eren molt difícils per la manca d’evidències i per una sobrecàrrega assistencial fins a límits insuportables. En el maneig dels pacients amb Covid-19, en Jordi va donar una vegada més mostres del seu compromís amb el benestar dels pacients, en unes condicions difícilment imaginables per qui no les hagi viscut, sense oblidar en cap moment els aspectes científics que abans hem esmentat. La seva capacitat de treball i dedicació en aquells moments crítics és quelcom inoblidable.

    Aquesta extrema dedicació vocacional als pacients i a l’activitat científica, tal vegada, comporta tant costos personals com costos col·laterals en les persones de l’entorn. En aquest sentit, són els més propers els que ho pateixen. És, doncs, just recordar que, en realitat, la trajectòria de tota persona descansa tant en el seu esforç personal com el suport incondicional del seu entorn més proper sense el qual la seva carrera no hauria estat la mateixa. En Jordi també ho sabia i valorava l’ajut que van representar tant la seva esposa Montse com els seus fills Tito i Monsita, i el seu germà Xavier, suport especialment intens i emotiu en els mesos de malaltia.

    L’actitud d’insubornabilitat, un tret característic de la personalitat d’en Jordi, comportà la presència de fortes conviccions, que defensava amb fermesa. Era amic dels seus amics, amant de l’esquí, persona cultivada i viatjada, amb una cultura vasta i sempre amb ganes i ànsia d’aprendre, més enllà del fet propi de la seva professió. Per tant, com solien ser els metges, un humanista en l’ampli sentit del terme. Una mostra més del caràcter d’en Jordi va ser l’enteresa amb què va afrontar tot el procés de la seva malaltia, aplicant-hi sempre les seves fortes conviccions, des del moment del diagnòstic fins als darrers moments. Tothom que va estar al seu costat en aquests moments va quedar impactat amb la seva exemplar actitud.

    Benjamin Franklin (1706-1790) va dir que «el temps és la substància de la que està feta la vida». El temps compartit, tant el professional com el personal, amb en Jordi sense cap mena de dubte ha omplert de substància la vida de molts de nosaltres. Per als que estimem mai és l’hora, però com diu la cançó My way, l’adeu d’en Jordi ha estat en consonància amb les seves conviccions i l’última estrofa de la cançó ho reflecteix en gran manera: For what is a man, what has he got? If not himself, then he has naught. To say the things he truly feels. And not the words of one who kneels. The record shows I took the blows. And did it my way.

    En Jordi, sens dubte, ho va fer a la seva manera. Descansa en pau, amic.

  • El desconegut i més confús TDAH en adults

    Nens i nenes molt moguts, que a l’aula s’aixequen constantment de la cadira i que no arriben a concentrar-se en el que està dient la mestra, avui en dia poden acabar sent diagnosticats amb Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). 35 anys enrere, però, pares i professors tot això ho consideraven part del tarannà propi de l’infant, convençuts que ja n’hi havia d’haver, de tant en tant, alguns de més moguts. La Marta ho era. «Sobretot els deures eren un martiri per a mi, em costava molt posar-m’hi i, quan ho aconseguia, trigava una eternitat a acabar-los», recorda. Els adults la titllaven, senzillament, de criatura moguda, distreta, que només volia jugar.

    Ara, amb 43 anys, farta d’haver d’anotar tot el que ha de fer per no oblidar-ho, i que al seu voltant molta gent hagi començat a percebre els seus lapsus, «perquè no poso atenció en el que em diuen, que jo creia que era perquè tinc sempre un cúmul gran de coses al cap», segons explica, va prendre la determinació de consultar el que li passava amb un psicòleg.

    Ha estat oli en un llum. Un primer test i el relat de les principals dificultats en el seu dia a dia, a la feina, i a casa, van anar confirmant el diagnòstic de TDAH. Aquest trastorn és molt poc diagnosticat en persones adultes que, per tant, no són tractades i carreguen amb una sèrie de complicacions que consideren que són fruit d’una mala organització o mandres pròpies. Segons explica la psicòloga clínica Connie Capdevila, «les conseqüències de no rebre el tractament adequat poden portar a no poder mantenir relacions de parella sanes i, en alguns casos, la frustració per tot allò que no s’assoleix, pot derivar en estats d’ansietat i depressió».

    Si costa molt prioritzar les tasques diàries a fer, lliurar feines a temps, es fa tard a les cites o fins i tot s’oblida haver quedat amb algú, i no es passa només en una etapa més difícil per circumstàncies concretes alienes a la persona, sinó que es perllonga en el temps, pot ser causat pel trastorn de TDAH.

    En l’actualitat es calcula que el TDAH afecta un 5% de la població en edat infantil a Catalunya i, tal com informen des de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars i Afectats de TDAH (FCAFATDAH), s’estima que més del 80% dels nens (del 5% dels afectats) continuaran presentant problemes en l’adolescència, i entre el 30-65%, en l’edat adulta. D’altres fonts parlen d’entre un 4 i un 5% d’afectats adults en la població general.

    Atenció, hiperactivitat i impulsivitat són els tres grups de símptomes vinculats a aquest trastorn i que són la causa de les dificultats amb les quals conviu en el seu dia a dia la persona afectada. Canvis en l’estat d’ànim, baixa tolerància a la frustració i dificultat per mantenir ordre a casa i a la feina són part dels obstacles que poden derivar-se del TDAH, en major o menor mesura. Depenent de cada persona, les dificultats poden afectar, de manera més o menys greu, i es poden mostrar més en l’àmbit de les tasques domèstiques, en la parella -si és que s’arriba a poder consolidar una relació-, en les relacions socials, o a la feina.

    La Fundació ADANA va néixer fa 25 anys per acompanyar una millor vida de persones amb TDAH i les seves famílies, i més tard va ampliar aquesta missió als trastorns del neurodesenvolupament (TDAH, TEA -trastorns de l’espectre autista-, trastorns de l’aprenentatge i de la conducta). Psiquiatres, psicòlegs, psicopedagogs, mestres i pedagogs són part del seu equip de professionals. Tenen també molt present que el TDAH persisteix en gran part en l’edat adulta, i en concret en el cas de les dones, moltes afectades per TDAH són diagnosticades ja de grans.

    Els especialistes en TDAH de la fundació ADANA estableixen les diferències principals entre el TDAH en adults. Diuen que «la hiperactivitat es fa menys visible i es transforma en una inquietud més interna i en una recerca d’activitat o emoció constant. Els problemes d’atenció són probablement els que més persisteixen; aquests comporten dificultats als adults a l’hora de dur a terme les tasques, gestionar el seu temps o ser organitzats i consistents. Les manifestacions d’impulsivitat es mantenen en la majoria dels casos, la qual cosa comporta problemes en la vida familiar, social o laboral. S’observa en els adults una major freqüència de canvis laborals precipitats i constants, ruptures sentimentals o conductes de risc, entre altres situacions».

    Factor genètic

    «El TDAH és un trastorn del qual es desconeixen les causes, encara que l’evidència científica sembla indicar que es tracta d’un trastorn multifactorial amb una base neurobiològica i predisposició genètica que interactua amb factors ambientals», explica Neus Marí, directora terapèutica de la Unitat de Neurodesvolupament de Clínica Corachan i de l’Institut Neurociencias Synaptia.

    La recerca ha evidenciat, en efecte, un component genètic important en els progenitors de qui pateix el trastorn de TDAH. De fet, i segons es detalla al Canal Salut de la Generalitat de Catalunya, «l’herència és probablement el component que més contribueix a l’aparició del trastorn. Les investigacions mostren que els pares i els germans d’un infant afectat de TDAH tenen de quatre a cinc vegades més probabilitats de tenir el trastorn que els d’un infant que no n’estigui afectat».

    La mateixa font indica que «els estudis científics han identificat algunes diferències entre el cervell de les persones amb TDAH i el de les que no en tenen. En els cervells afectats s’ha vist una mida menor de les àrees on es localitza el trastorn; retard de maduració (mitjana de dos a tres anys) i una producció insuficient de dues substàncies químiques (dopamina i noradrenalina), encarregades de produir una comunicació correcta entre les neurones». Altres factors que citen com a possibles precursors del TDAH són: «la prematuritat, el baix pes en néixer, lesions cerebrals durant el part o bé el consum de tabac, alcohol o altres drogues durant l’embaràs».

    El TDAH és considerat un trastorn crònic, però molts dels seus símptomes es poden superar amb un bon tractament, que millorarà la qualitat de vida gràcies a una combinació de medicació i psicoteràpia. Donat que molts dels símptomes que es tenen en compte a l’hora de diagnosticar el TDAH en adults es poden donar també en persones que no pateixen aquest trastorn, els especialistes en TDAH han establert criteris per determinar si ho és o no. Aquests criteris acordats són: que les dificultats s’hagin tingut ja en la infància, encara que no s’hagi diagnosticat abans; que aquests problemes no responguin a un altre trastorn, com la depressió, l’ansietat, o algun altre; i que els símptomes afectin la vida quotidiana de manera significativa, per exemple, no estar rendint en el treball o tenir dificultats en les relacions de parella.

    Des de la Fundació CADAH, consideren que l’avaluació dels adults amb símptomes de TDAH requereix integrar totes les dades clíniques disponibles, per arribar al diagnòstic. Un protocol estandarditzat hauria d’incloure una història clínica completa del pacient, qüestionaris autoadministrats de símptomes, rendiment neuropsicològic i avaluació de comorbiditat psicopatològica.

    Segons indica Neus Marí, professional de Clínica Corachan de l’institut Synaptia, si se sospita d’un TDAH en una persona adulta, «és important una bona anamnesi –la recollida d’informació que fa el professional sanitari interrogant el pacient-, tant sobre els antecedents, com pel que fa al desenvolupament biogràfic, per entendre l’inici i evolució dels símptomes». Però Marí puntualitza «la importància de detectar si les dificultats d’atenció, tant per fixar-la com, sobretot, per sostenir-la (dèficit d’atenció), l’excés de l’activitat motora (hiperactivitat), i l’escàs control dels impulsos verbals i/o motors (impulsivitat) afecten la funcionalitat i el rendiment de la persona en el seu dia a dia».

    Tot i que no existeix un test per a diagnosticar el TDAH, algunes respostes sobre el desenvolupament en la vida diària ajuden a situar la persona més a prop o més lluny de la possibilitat que les seves dificultats estiguin vinculades a aquest trastorn. La psicoterapeuta Connie Capdevila proposa un qüestionari per atansar-s’hi. Doctorada en psicologia, la tesi d’aquesta psicoterapeuta versa sobre els fenotips neuropsicològics del TDAH.

    En consulta, professionals de la psicologia com ella, prenen nota de tot allò que pot representar una dificultat en la quotidianitat, a casa, a la feina o en les relacions més íntimes o d’àmbit familiar i social que podrien ser causa del TDAH. En una entrevista, es van repassant obstacles, allò que costa més, al llarg de la trajectòria vital de la persona, des de la infància, i que, sense haver-ne estat mai ningú conscient, podrien vincular-se al TDAH.

    En el mateix procés es recullen també les solucions aportades per la mateixa persona per afrontar els diferents problemes, accions, pràctiques que ha implementat o fa servir per compensar la dificultat. Un mecanisme compensatori molt habitual és delegar certes tasques a persones de l’entorn. I són precisament aquests mecanismes compensatoris una part de la dificultat de detectar el TDAH en persones adultes.

    D’altres motius que fan que el diagnòstic sigui més complicat en l’edat adulta són, segons explica Connie Capdevila, «perquè sovint es confonen dels símptomes del TDAH amb els d’altres diagnòstics i perquè hi ha molta coexistència d’altres trastorns (comorbiditat) en persones amb TDAH, com els trastorns d’ansietat o depressió. També l’insomni, i molt d’abús de substàncies, perquè la gent s’automedica, i sobretot el consum de marihuana i abús de substàncies per a la impulsivitat».

    El Trastorn de l’Activitat i l’Atenció va ser incorporat l’any 1993 a la classificació internacional de malalties (CIE-10) com a entitat clínica dins dels Trastorns del Comportament i de les Emocions d’inici en la infància i l’adolescència, al subgrup de Trastorns Hipercinètics per l’Organizació Mundial de la Salut. I l’any 2000, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) reconeixia ja el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat i Impulsivitat, amb la identificació de tres subtipus: inatent, hiperatiu-impulsiu i combinat.

  • El que ens fa diferents als humans és també la nostra principal amenaça

    Potser alguna vegada us heu preguntat què ens fa diferents (als homes i les dones) de la resta d’espècies animals. No és ni el volum de cervell (altres espècies el tenen més gran), ni caminar drets (els goril·les també ho fan), ni la parla (molts animals emeten sons que sens dubte els hi permeten la comunicació), ni tampoc la capacitat de fer servir estris (alguns corbs utilitzen petites branques per accedir al menjar), ni tan sols la construcció d’infraestructures (els castors poden construir autèntiques preses). L’únic que realment ens diferencia de tota la resta d’animals és la nostra capacitat per fer servir energia externa.

    La humanitat va descobrir el foc, la primera energia externa que va fer servir, amb un poder que permetia no només viure sota condicions extremes sinó a la vegada desforestar amb rapidesa grans espais per conrear i deixar de ser simplement recol·lector-caçador, ofici amb moltes incerteses per obtenir aliments. Més endavant, va aprendre a fer servir l’energia de l’aigua i del vent, que a més de moure estris fantàstics (molins per fer farina, per exemple) li va permetre viatjar i descobrir noves terres. I finalment va descobrir els combustibles fòssils: primer el carbó, fa uns 400 anys (encara que sembla que els xinesos ja el feien servir fa 2.000 anys) i, després, el petroli, uns 160 anys enrere.

    Els combustibles fòssils eren un tresor que la Terra havia amagat durant centenars de milions d’anys, procedent de grans quantitats de biomassa, sobretot vegetal, emmagatzemada al seu interior i transformada per complexos processos bacterians. Els combustibles fòssils eren un immens reservori d’energia i a la vegada de carboni que havia estat retirat de l’atmosfera i segrestat a l’interior de la Terra.

    Tant el carbó com el petroli eren barats, fàcils de fer servir i que a més tenien un elevat poder energètic. I com si fos una droga, la civilització va quedar enganxada a l’ús dels combustibles fòssils i el seu ús massiu explicar el gran creixement econòmic des de la revolució industrial. La humanitat es va convertir en dependent dels combustibles fòssils per tot: pel confort (no passar ni fred ni calor), per la indústria de produir béns, per moure’s i fins i tot per obtenir nous materials mai somiats (els plàstics per exemple).

    Tant ha estat així que, com explicava el professor Margalef, malgrat que tota la nostra energia interna (la procedent del metabolisme que ens permet estar vius) tot just suposa uns 150 watts, cadascú de nosaltres som capaços de mobilitzar grans quantitats d’energia externa (repasseu els vostres consums d’electricitat, gas i benzina o gasoil i us adonareu de la gran quantitat de kilowatts que fem servir). Per tant, l’home (i la dona) som uns animalots estrambòtics: tenim poca energia interna (endògena) i ens hem muntat un sistema de vida que depèn del consum de grans quantitats d’energia exterior (exògena). I en aquesta capacitat, única en el món animal, rau l’èxit de la nostra civilització mesurat en termes d’un creixement continu del PIB.

    Però de sobte, tot ens està trontollant. En un món finit, res pot ser infinit i, per tant, hi hauria un moment que els combustibles fòssils s’esgotarien; no ha calgut arribar a aquest escenari per a tenir greus problemes, n’hi ha prou en atansar la situació de «peak» (quan la demanda supera l’oferta, malgrat que encara tinguem existències) anunciada pels experts fa anys. La conseqüència ha estat un fort encariment dels preus (malauradament estem a l’inici) i la guerra a Ucraïna no ho ha fet fàcil, però no és la principal causa que hi ha darrere de tot plegat.

    A més del problema econòmic, en tenim un altre encara de més greu: l’ús dels combustibles fòssils ha alliberat grans quantitats de carboni a l’atmosfera, en forma de CO₂, que és un gas amb efecte hivernacle i principal causant del canvi climàtic: ha passat d’uns 300 ppm a l’època preindustrial a 419 ppm l’any 2021. És a dir, hem deixat anar la bèstia que els combustibles fòssils tenien dins. Els resultats ja els estem patint: estius cada cop més càlids, onades de calor més fortes i perllongades, sequeres, turmentes cada cop més extremes, afectació a la vida a la Terra, etc.

    És evident que el mateix element responsable del desenvolupament humà està posant en perill la vida a la Terra: l’ús de l’energia fòssil. No em negareu que és una paradoxa que sembla increïble!

  • Vall d’Hebron prova un nou tractament que permet el trasplantament de ronyó en pacients que eren inoperables

    La Unitat de Trasplantament Renal de l’Hospital Vall d’Hebron ha provat un nou tractament que permet el trasplantament de ronyó en pacients que fins ara eren inoperables. El nou fàrmac, anomenat imlifidasa, elimina els anticossos en sang de pacients que tenen el sistema immunitari molt activat per evitar el rebuig immediat del trasplantament renal i es planteja com una nova estratègia terapèutica en pacients en què és altament improbable trobar donants immunològicament compatibles. Aquest nou tractament pot ser una alternativa terapèutica eficaç per a aquest tipus de pacients amb malaltia renal terminal, els quals estan destinats a romandre en diàlisi durant molts anys.

    El primer pacient a Vall d’Hebron en participar en aquest estudi ha estat un home de 54 anys que des del 1984 requeria diàlisi a causa d’una malformació en les vies urinàries que li van causar l’aparició progressiva d’insuficiència renal crònica terminal. Després de dos intents de trasplantament sense èxit, el sistema immunitari del pacient va quedar sensibilitzat i els seus nivells d’anticossos eren molt elevats, la qual cosa ha fet impossible trobar un donant compatible durant tots aquests anys.

    El maig de 2022, el pacient va rebre el tractament amb imlifidasa seguit d’un trasplantament de ronyó. Després de tres mesos, continua en seguiment ambulatori i sense requeriments de diàlisi. «Aquest fàrmac pot obrir la porta al trasplantament a un grup de persones altament sensibilitzades i pràcticament sense opció a un trasplantament compatible. Actualment, la proporció d’aquest tipus de pacients pot arribar fins al 10-15% del total de pacients que estan actualment en llista d’espera per rebre un trasplantament de ronyó», afirma el Dr. Francesc Moreso, cap de secció de la Unitat de Trasplantament Renal de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigador del grup de Nefrologia i Trasplantament Renal del VHIR.

    El tractament amb imlifidasa es duu a terme per via endovenosa i és efectiu de forma molt ràpida, al cap d’una hora després de l’administració, moment en què el pacient ja pot anar a quiròfan i ser trasplantat sense tenir anticossos contra el donant. «El fàrmac ens dona una finestra d’oportunitat d’entre 5 a 6 dies per fer el trasplantament», afirma el Dr. Oriol Bestard, cap del Servei de Nefrologia i Trasplantament Renal del Vall d’Hebron, qui lidera el projecte a l’Hospital.

    «És molt probable que la supervivència del trasplantament en aquests pacients no sigui comparable al d’aquells que reben un òrgan compatible, però pot permetre viure al pacient amb un ronyó funcionant durant un període llarg de temps sense necessitat de diàlisi. Sens dubte, aquest fàrmac pot tenir un impacte molt positiu per a aquests pacients, aportant també una millora en la seva qualitat de vida», afegeix Bestard.

    Pas previ a l’aprovació de l’EMA

    L’estudi en què participa Vall d’Hebron és un estudi d’eficàcia post-autorització (PAES), un assaig clínic de Fase III que es considera el pas previ a l’aprovació per part de l’Agència Europea del Medicament (EMA). En ell hi participaran 50 pacients que necessiten un trasplantament de ronyó però que, per les seves característiques immunològiques, es considera que és molt improbable que trobin un donant compatible.

    Es tracta d’un estudi promogut per Hansa Biopharma AB, companyia biofarmacèutica sueca. A l’Estat, també hi participen l’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital Universitario 12 de Octubre de Madrid. Vall d’Hebron ha estat el primer centre europeu en començar a incloure pacients.

  • “El virus no existeix perquè no el veig”: com parlar amb un conspiranoic en temps de guerres i pandèmies

    Han passat dos anys d’aquella infame manifestació convocada per Miguel Bosé a la Plaça Colón de Madrid, a la qual, al final, malauradament no hi va poder assistir, però sí que ho van fer, en canvi, milers de participants que, sense mascareta i sense respectar la distància social, cridaven «volem veure el virus!». Dos anys ens separen d’aquell 17 d’agost i, havent deixat enrere els moments més durs de la pandèmia i les restriccions de seguretat, potser hem tornat massa aviat i autocomplaentment a la nostra vida d’abans, sense parar-nos a pensar si podríem extreure alguna reflexió de tot allò que va passar.

    I és que allò reprimit sempre torna, i ara reapareix entre ‘bulos’ i fake news en mig de la guerra d’Ucraïna, arribant a veure fins i tot, per part de Beatriz Talegón (la nostra «Miguel Bosé independentista») una possible manipulació dels cossos a la terrible massacre de Bucha –en contra del testimoni unànim de tota la comunitat periodística que es trobava in situ.

    Però, com deia un pensador alemany, el mussol sempre aixeca el seu vol massa tard, un cop els fets ja s’han consumat, i potser només ara ens trobem en disposició de fixar-nos sobre com aquella demanda de veure el virus amb els mateixos ulls era en realitat més interessant del que podia semblar a primera vista, ja que demostra, contràriament al que es podria pensar, que l’onada de negacionisme que assola Europa en temps de guerres i pandèmies no representa exactament del tot una simple «massa irracional per il·lustrar».

    Si ens agafem seriosament ni que sigui per un moment l’argument que «el virus no existeix perquè no el veiem», notem de seguida que conté dues pressuposicions: per una banda, s’atreveix a pensar per si mateix sense la tutela de cap «autoritat» (científica, en aquest cas) i, per l’altra, creu que l’experiència (personal) és la base de tot coneixement.

    El problema de fons, molt em temo, és que podria semblar que la primera tesi l’ha signat Kant, i la segona, Locke, màxims representants de la Il·lustració i de l’empirisme anglès, respectivament. Per un costat, Kant va respondre cèlebrement a la pregunta de ‘Què és la Il·lustració?’ definint que és «la capacitat de servir-se de la intel·ligència sense la guia de l’altre». Primera pregunta: és possible arribar a cap veritat partint únicament i exclusivament d’un mateix, sense la necessitat de cap altre? No és justament aquest el problema que sofreixen els negacionistes quan es tanquen en banda a escoltar les raons de la comunitat científica reconeguda? En quin lloc deixa aquella definició kantiana a l’educació i la formació per part d’altri? Per una altra banda, l’apel·lació als sentits recorda el famós versicle de Tomàs l’apòstol que diu «si no ho veig, no m’ho crec» i que, mutatis mutandis, representa la base del mètode científic amb Francis Bacon.

    Quin és llavors el problema amb el raonament «el virus no existeix perquè no el veig», que grinyola inevitablement a qualsevol persona que sàpiga mínimament com funciona la ciència? Són llavors Kant i Locke culpables de les últimes ximpleries terraplanistes? Res podria quedar més lluny del que vull dir. Kant, Locke i molts d’altres obren una via, la que hauria de conduir a l’emancipació (la majoria d’edat), la fraternitat (la fi de la tutela patriarcal), la raó i la ciència, però el recorregut d’aquest camí és lent i ardu, i consta de desenvolupaments posteriors com els totxos d’una casa.

    Agafem dues problemàtiques a tall d’exemple que han portat molts mals de cap al mateix empirisme al llarg del s. XX: la qüestió de la història i la dels instruments científics. El problema és que tant els fets que van tenir lloc al passat (p. ex. Cèsar va creuar el Rubicó l’any 49 aC) com tot el que es pot observar amb un microscopi o un telescopi (p. ex. els àtoms o el gran buit de Bootes) són fets difícils de justificar des de la posició simple de «si (jo) no ho veig (amb els meus propis ulls), no m’ho crec». Això no hauria de conduir a la renúncia de l’esperit de l’empirisme clàssic, sinó al seu aprofundiment i radicalització sobre la base d’una comunitat científica reconeguda –i no només d’un jo autosuficient.

    De què serveix tota aquesta llarga digressió? Crec que hauria de servir per clarificar que l’auge de diferents formes de negacionisme a les que assistim actualment no representen l’altra cara de la moneda, absolutament irracional, de la Il·lustració, sinó un empirisme que s’ha quedat a mig camí, encallat i ennuegat. I aquest enquistament té lloc perquè tampoc el projecte de la Il·lustració s’ha acabat de realitzar en almenys dos punts fonamentals: la universalització de les condicions materials d’existència i la reapropiació racional de la ciència per a tot el poble.

    Reconèixer, per tant, que el negacionisme és una indigestió de la mateixa Il·lustració i que produeix els seus propis monstres ja és una tesi més fina i complexa, que potser condueix a una línia d’actuació més efectiva sobre el negacionisme que creure simplement que hi ha una «massa per il·lustrar». Crec que si no no s’entén com és possible que moltes vegades els negacionistes apel·lin als valors de la Il·lustració –»Llibertat!», «Informa’t!», «Rebel·la’t!»– alhora que traeixen el seu contingut més desenvolupat.

    Per què aquesta persona té la necessitat de subordinar la imprevisible diversitat dels fets sota una ‘totalitat’ que la calmi?

    De la mateixa manera que les diferents formes de negacionisme –terraplanisme, plandemia, etc.– representen un empirisme que es queda a mig camí, també em sembla que les conspiranoies més «socials» –els reptilians, els illuminati, etc.– representen un cert marxisme mal enfocat. Segurament l’epítom d’aquesta classe de teories de la conspiració la representa «el club Bilderberg»: la creença que la reunió anual de les cent personalitats més influents del món suposadament seria un «Govern a l’ombra» on es planifiquen les grans decisions a escala global.

    A molts, aquesta història els hi pot semblar que va ben encaminada, o que no dista gaire de la realitat, no obstant això, què li falta a aquesta intuïció per a tornar-se concepte? Marx descriu en un punt d’El Capital que la constitució dels capitalistes en una classe social succeeix en el mode la competència, és a dir: no fa falta que es caiguin bé entre ells, que siguin amics o que necessàriament arribin a acords, només fa falta que competeixin entre ells (fins i tot odiant-se a mort) per tal que actuïn com un grup unitari amb uns interessos compartits.

    El conspiranoic, llavors, atemorit i horroritzat per aquest ordre en el desordre, perquè l’únic govern actual sigui «l’anarquia de la producció», prefereix projectar tota la planificació, el control i la seguretat que li manquen a la seva incerta vida en un grup totpoderós. El conspiranoic, en definitiva, converteix una dominació impersonal en una de personal i, en el fons, hem de poder veure que aquest mecanisme de defensa té una determinada racionalitat.

    Quin és llavors el gran error que comet el conspiranoic? Proposo entendre la diferència específica que caracteritza tota teoria de la conspiració com una forma del que el lògic anglès Whitehead va anomenar «concreció desubicada» [misplaced concretness]. En efecte, cometem la «fal·làcia de reïficació» quan convertim en una cosa allò que de fet és una abstracció. L’exemple més clar és el de «la consciència»: per molt que s’esforci la neurologia no podrà trobar mai la «idea d’arbre» dins del cervell, perquè el cervell no és directament la consciència, si no l’òrgan a partir del qual sorgeix «la consciència».

    Doncs bé, no és justament aquesta la pedra en la qual ensopeguen una vegada i una altra les teories de la conspiració? Com tot bon mentider, es basa en alguns detalls que són veritat: parteix d’intuïcions i odis socials reals per després cosificar-los en «un club», o «un extraterrestre», en comptes de reconèixer la indeterminació que travessa el nostre món i la vida en general.

    Havent entès llavors exactament què és una «conspiranoia», com dirigir-nos a aquesta part de la població, no diguem ja intentar convèncer-la, per tal que el projecte de la Il·lustració no quedi irrealitzat per a tothom? A la seva introducció sobre Com llegir a Lacan, Zizek creu que «l’inconscient freudià va ocasionar un tal escàndol no per l’afirmació que el jo racional està subordinat al domini molt més vast dels instints irracionals cecs, sinó perquè va demostrar com l’inconscient mateix obeeix a la seva pròpia gramàtica i lògica: l’inconscient parla i pensa».

    Com parlar llavors amb un conspiranoic? Doncs sobretot no intentant desmuntar el seu entramat amb fets suposadament «objectius» –el que avui es coneix com a «fact-check», que oblida que qualsevol fet ha sigut ja interpretat–, sinó fent-se una pregunta anterior: per què aquesta persona té la necessitat de subordinar la imprevisible diversitat dels fets sota una «totalitat» que la calmi?

    La resposta pot variar de persona a persona: algú que ha perdut a un ser estimat durant la pandèmia pot trobar més reconfortant creure que era tot un «pla» de bon principi perquè així pot tenir un culpable sobre el qual versar el seu odi, etcètera. Però és més aviat això, i no el castell que emergeix de l’aire, on es pot trobar la clau que té més capacitat d’oferir una altra interpretació possible. En qualsevol cas, com ja hem assenyalat abans, i dins de la infinita casuística, es poden trobar dues grans raons socials per a bolcar-se en una «totalitat» autoexplicadora: no tenir les condicions materials per a l’existència cobertes (principal raó d’inseguretat respecte al futur) i haver-se deslligat de la reconstrucció racional que condueix a la ciència.

    La raó deixa de ser raó si passa a ser només una part, frontalment oposada a la desraó, en comptes de ser el tot que descobreix també la racionalitat darrera l’aparent irracionalitat.

    El 1913 Franz Rosenzweig va trobar a la Biblioteca Reial Prussiana de Berlín un foli, escrit a mà per ambdues cares amb la lletra presumiblement de Hegel l’any 1976. Estudis posteriors van disputar que l’autoria podia ser compartida amb Schelling i Hölderlin –els tres eren grans amics al seminari de Tubinga– i Rosenzweig el va acabar titulant «El més antic programa sistemàtic de l’idealisme alemany». Sigui com sigui, en aquest meravellós escrit els tres amics romàntics intenten superar i reconciliar les contradiccions que continuem patint fins el dia d’avui també nosaltres –moderns– tot preconitzant la necessitat d’una «nova mitologia, però de la raó», ja que «no només el poble, sinó també el filòsof necessita una religió sensible». Entre altres brillants llampecs, els tres amics creuen que només així no hi hauria «mai més la mirada despectiva, mai més el cec tremolor del poble davant els seus savis».

    Com de lluny ens trobem avui d’aquesta «nova mitologia de la raó»? Segurament a anys llum, i, no obstant això, potser continua sent l’única solució possible a l’esquinçament actual entre la «mirada despectiva» i el «cec tremolor» –avui els anomenaríem tecnocràcia i negacionisme, respectivament.

    La raó deixa de ser raó si passa a ser només una part, frontalment oposada a la desraó, en comptes de ser el tot que descobreix també la racionalitat darrera l’aparent irracionalitat. En aquest sentit, encara que no fos un poema de Hölderlin, i potser justament per això, anaven descaminades les crítiques a la banalitat, frivolitat i narcisisme de les persones que penjaven selfies a les xarxes socials mentre es vacunaven. És veritat que aquests són símptomes endèmics de la nostra societat, però no ho és menys que la ciència necessita qui la defensi. I si volem convèncer als qui la neguen no només necessitem fets i raons, sinó també una mística popular i alegre.

  • RTS,S/AS01, la vacuna que ha revolucionat la lluita contra la malària

    El 2020, gairebé mig milió d’infants van morir de malària només a l’Àfrica, o el que és el mateix: un infant per minut. I és que la malària, també coneguda com a paludisme, és encara avui una de les primeres causes de mort en infants menors de cinc anys. En aquest sentit, la primera vacuna antipalúdica, la RTS,S/AS01, de la companyia farmacèutica de GlaxoSmithKline (GSK), representa un important avenç per a la salut infantil.

    Recentment, UNICEF ha aconseguit l’adjudicació d’un contracte per al primer subministrament de la vacuna contra la malària per un valor de fins a 170 milions de dòlars -al voltant de 167 milions d’euros-. Aquesta concessió històrica permetrà que 18 milions de dosis de RTS,S/AS01 estiguin disponibles durant els pròxims tres anys, el que podria salvar milions de vides cada any.

    Des de l’octubre del 2021, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana l’ampli ús d’aquesta vacuna en nens que viuen en regions amb transmissió moderada i alta de la malaltia. Aquest vaccí és el resultat de més de 30 anys d’investigació i desenvolupament, sent el primer contra una malaltia parasitària. Administrat amb una pauta de quatre dosis als nens a partir de cinc mesos, actua contra el Plasmodium falciparum, el paràsit de la malària més letal a escala mundial i el més prevalent a l’Àfrica.

    Un exitós programa pilot

    Les dades de les experiències pilot iniciades el 2019 i que es van fer a Kènia, Ghana i Malawi, van demostrar que la nova vacuna té un perfil de seguretat favorable i redueix significativament la incidència de la malària i la forma greu i mortal de la malaltia en els més petits. Concretament, les dades actuals mostren que la vacuna té una eficàcia al voltant del 40% i que si es combina amb quimioprofilaxi es poden reduir les hospitalitzacions i la mortalitat per malària severa en més d’un 70%.

    L’OMS és l’encarregada de coordinar el Programa d’Introducció de la Vacuna Antipalúdica, amb ajuda d’associats nacionals i internacionals com ara Unicef, Program for Appropriate Technology in Health (PATH) i GSK, que va donar 10 milions de dosis vacunals per al programa. El desembre del 2021, la decisió de Gavi, l’Aliança per a les Vacunes, de proporcionar fons per als programes de vacunes contra la malària als països elegibles ha obert el camí per una implementació més àmplia de la vacuna.

    «El llançament d’aquesta vacuna envia un missatge clar als desenvolupadors de vacunes contra la malària perquè continuïn la seva feina, perquè les vacunes contra la malària són necessàries i desitjades», va assegurar Etleva Kadilli, directora de la Divisió de Subministraments d’UNICEF. «Esperem que això sigui només l’inici. Es necessita una innovació contínua per desenvolupar vacunes noves i de pròxima generació per augmentar el subministrament disponible i permetre un mercat de vacunes més saludable».

    El camí a seguir

    Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), més de 30 països tenen àrees amb transmissió de la malària de moderada a alta, i la vacuna podria brindar protecció addicional contra la malaltia a més de 25 milions d’infants cada any quan se n’hagi augmentat el subministrament.

    S’espera que la demanda del vaccí contra la malària sigui alta entre els països afectats. Igual que amb qualsevol vacuna nova, el subministrament serà limitat al principi i augmentarà amb el temps a mesura que la capacitat de fabricació arribi al nivell requerit. A mesura que augmentin els volums de producte final, els costos per dosi disminuiran. A més, ja hi ha plans en marxa per impulsar la producció, inclús a través de la transferència de tecnologia, perquè tots els infants en risc algun dia tinguin l’oportunitat de ser immunitzats contra aquesta malaltia mortal.

    «No hauríem de perdre de vista la necessitat d’accelerar l’accés a aquesta i futures vacunes contra la malària i de realitzar les inversions necessàries als serveis d’immunització i control de la malària, així com en investigació i desenvolupament», afirma la Dra. Ashley Birkett, directora global de Vacunes contra la Malària i productes biològics al PATH. «Els programes efectius contra la malària i la immunització són clau per l’entrega exitosa de la vacuna i contribueixen a enfortir els sistemes de salut en general», conclou la investigadora.

    A banda de l’impacte positiu que tindrà la vacuna contra la malària, en els darrers anys l’accés ampliat a les eines i estratègies de prevenció del paludisme, incloses les mesures de control de vectors -com els mosquiters tractats amb insecticida- i l’ús de medicaments antipalúdics preventius, han tingut un gran efecte en la reducció de la càrrega mundial de la malaltia.