El càncer d’endometri és un dels més freqüents entre les dones, afecta més de 400.000 dones l’any mundialment. Actualment, els mètodes de diagnòstic són molt invasius i dolorosos, majoritàriament a través de biòpsies de l’endometri. Un retard en el diagnòstic obliga a utilitzar tractaments més agressius i disminueix significativament la supervivència de les pacients.
Ara, investigadors de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), i la Universitat d’Innsbruck a Àustria han dissenyat i provat un nou sistema no invasiu i d’automostra que podria avançar un any el diagnòstic del càncer d’endometri.
Consisteix en un test epigenètic que mesura el nivell de metilació de dos gens concrets en mostres de citologies de cèrvix. Les metilacions son modificacions de l’ADN que permeten activar o inactivar l’expressió de gens. Les mostres es poden obtenir a través de lleugers raspats del coll de l’úter a la consulta, o a través d’un petit dispositiu similar a un tampó que la pacient pot utilitzar a casa seva.
Els resultats, publicats a la revista Journal of Clinical Oncology, mostren que aquesta nova estratègia detecta entre el 90 i el 100% dels casos de càncer d’endometri. Segons Laura Costas, líder del projecte i investigadora principal del grup d’infeccions i càncer de l’Institut Català d’Oncologia i l’IDIBELL, seria factible utilitzar aquest mètode per a diagnosticar el càncer d’endometri en poblacions de risc.
«Aquest test ha funcionat bé tant en les mostres que pren el personal mèdic a consulta com en automostres vaginals preses per la pacient a casa. Amb aquest nou sistema es pot reduir la pressió assistencial i la necessitat d’una derivació inicial a un especialista i contribuir, per tant, a un diagnòstic més ràpid», comenta Costas.
L’estratègia creada pot ser molt beneficiosa en dos grups de risc: dones postmenopàusiques amb sagnat ginecològic, principal símptoma del càncer d’endometri; i, dones amb la síndrome de Lynch, una afectació genètica hereditària que predisposa a desenvolupar càncer. Els investigadors proposen realitzar estudis de cost-efectivitat i analitzar cohorts grans d’aquests grups de risc de càncer d’endometri abans d’implantar aquest nou mètode de diagnòstic.
A més, l’estudi ha mostrat resultats molt esperançadors sobre la utilitat d’aquest mètode en la població general, fora de risc, ja que també ha permès identificar aquest càncer un any abans del seu diagnòstic. De cara al futur, s’estan fent proves per avaluar tests similars per el diagnòstic d’altres càncers ginecològics.
Després de 33 anys exercint com a metge de família al consultori local de Sant Julià de Vilatorta (Osona), Albert Planes deixa la seva consulta. Parlem amb ell sobre la situació actual de l’atenció primària i l’impacte de la pandèmia en un sector que ja arrossega una situació crítica des de fa anys. Per Èlia Pons
Quan es va decretar l’estat d’alarma per la Covid-19 el 14 de març del 2020, el doctor Hipòlit Pérez es trobava a l’UCI de l’Hospital Germans Trias, on hi treballa des de fa prop de 30 anys i on és cap de la secció d’Intensius. L’estrès, la fatiga, la sobrecàrrega laboral, la manca de materials i el número de pacients que morien eren complicats de gestionar i, per això, quan a finals de mes es va començar a trobar malament va pensar que era fruit del cansament. Va haver d’ingressar a l’UCI pel coronavirus i va veure com el seu equip l’atenia amb la suavitat i la por de què potser no se’n sortiria. Per Ana Basanta
En aquest reportatge abordem la intensa pressió a la qual estan sotmesos els estudiants de Medicina al llarg dels seus estudis, fet que augmenta el risc que pateixin problemes de salut mental. Segons un estudi realitzat entre més de 5.000 estudiants de tot Espanya, un 41% dels alumnes presenten símptomes de depressió i un 11% idees suïcides. Davant aquestes dades, cinc facultats de Medicina catalanes han engegat un programa pilot per detectar problemes de salut mental a les aules. Per Èlia Pons
En els pròxims cinc anys es jubilaran 6.000 metges a Catalunya, un 20% dels actuals col·legiats. Molts s’enduran amb ells un bagatge que el sistema es deixa perdre. Els mateixos professionals de la sanitat veuen en l’experiència dels veterans un potencial, un ‘saber fer’ que no s’hauria de menysprear ni desaprofitar. Per Carme Escales
La infermera del Clínic Ester Arimon ha elaborat una tesi sobre la fatiga per compassió en què exposa el patiment dels professionals que estan en contacte amb la mort i amb les males notícies. Visibilitzar aquesta realitat i dotar els sanitaris d’eines de gestió emocional per no emportar-se els traumes a casa és una assignatura pendent a la qual se li ha prestat més atenció en temps de Covid, però que existeix des de molt abans. Per Ana Basanta
Parlem amb Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del FoCAP, sobre la situació actual a l’atenció primària, en un moment on l’allau de burocràcia ha posat en tensió el primer nivell assistencial. Per Èlia Pons
La Ivana Gallardo encara no era infermera quan es va declarar la pandèmia de la Covid-19 i l’Assumpta Ruiz, ja jubilada, feia gairebé quaranta anys que en coneixia l’ofici. Persones com elles van treballar amb intensitat i amb professionals en actiu a un dels anomenats hotel salut, com el Rafaelhoteles de Badalona, que quasi es va muntar de la nit al dia per descongestionar l’Hospital Germans Trias i Pujol. Per Ana Basanta
La pandèmia de la Covid ha disparat els casos de trastorns de la conducta alimentària (TCA), que es calcula que han augmentat en un 20%. La crisi sanitària també ha fet empitjorar els casos que ja existien, que sumen uns 400.000 a tota Espanya, la majoria en adolescents. Per Èlia Pons
Parlem amb Lluïsa Brull, presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA), amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres. Per Èlia Pons
En el decurs de la seva vida professional, s’haurà hagut d’enfrontar al pensament únic, a la veritat única, als marcs d’interpretació immutables sobre què som i cap on anem. Fins i tot jubilat, no el deixaran dir allò que pensa si el que qüestiona és el capitalisme i la necessitat que té el sistema econòmic de créixer per reproduir-se.
Al desembre del 94, li encarreguen la posada en marxa, com a sotsdirector i cap de Redacció, dels Serveis Informatius de la futura COM Ràdio, que aleshores encara no té nom definitiu. Aquells 2 anys marcaran el seu futur. La xarxa d’emissores mai podrà ser el que li havien dit que seria perquè els polítics, tot i les paraules florides, mai van voler que ho fos (paraules buides). Ens al contrari, per empaitar objectius fundacionals fou reprès. Una història que a partir d’aleshores el perseguiria, per una causa o una altra, però en tots els casos de caràcter polític, en els anys següents.
Cabayol torna a TVE com a redactor en Cap, i després de fer-li un vestit a mida (reportatges glorificadors) a la Infanta Cristina quan es casa, se n’adona que està fart d’aquest periodisme servil (i no es pot queixar perquè és ‘jefe’ per diners) que es fa fins i tot als mitjans públics pagats amb diners de totes.
És aleshores quan decideix tornar als orígens, a Ràdio 4 (abans havia treballat a COPE Reus), on va començar de debò la seva carrera professional. Eren els començaments d’aquest segle XXI, i prefereix dirigir un programa fet a una emissora de poca audiència però on el deixin treballar, que no pas ‘ser usat i figurar’ a una televisió, quasi sempre impersonal i distant.
Això sí, l’any 2002, quan retorna a R4, porta a la cartera temes que darrerament ha estudiat, no habituals en els programes tipus de les ràdios oficials, que vol exposar i compartir amb els oients: educació, medi ambient, energia, internet, solidaritat, política, aquest món no és l’únic possible.
Només engegar ‘Gent de Món’ el setembre de 2001, es troba amb els atemptats del dia 11/9/01. La gravetat dels fets i les seves repercussions, li canvien els plans. Malgrat les guerres, però, no deixa de parlar de la Pau com a mètode per a resoldre-la.
I aprèn, perquè sap que es quedarà sense programa. Així fou. Haurà d’esperar una temporada fent esports.
Finalment, serà temps de fer l”Agenda’, situant l’energia, el medi ambient, la salut planetària i la solidaritat (totes som iguals), com els espais estrella que es covertiran en els eixos d’investigació que farciran els treballs periodístics de Cabayol un cop jubilat.
Fins a la seva jubilació, però, serà víctima de tota mena d’entrebancs i paranys posats per ‘dirigents professionals’ dedicats a entorpir la feina de periodistes que no es creuen la cosmovisió oficial i obren l’audiència a pensar a través d’un altre marc interpretatiu.
Llegeix, aquí, el seu darrer article. Pots llegir també l’entrevista que li vam realitzar en ocasió del seu documental «50°C», així com accedir a l’hemeroteca dels seus articles a CatalunyaPlural.
La comunitat sanitària està de dol per la mort de Jordi Mancebo Cortes, cap de Medicina Intensiva de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. El doctor era considerat un referent dins la seva especialitat mèdica i els seus companys han destacat a les xarxes socials el seu compromís amb la sanitat pública i la seva capacitat de lideratge i empatia. Durant els moments més durs de la pandèmia va ser una de les veus que va ajudar més a comprendre la magnitud de la nova malaltia.
Jordi Mancebo va morir dissabte a 64 anys per una malaltia oncològica, segons van informar des del centre hospitalari. En un missatge al seu Twitter, l’hospital de Sant Pau destacava Mancebo com «tot un exemple d’excel·lència mèdica».
El College des Enseignants de Medicine Intensive Reanimation (CEIR), de París, han escrit a les xarxes que «La reanimació perd un dels seus membres més dinàmics i càlids. Metge, investigador, professor, Jordi Mancebo ha marcat molts alumnes i col·legues que han tingut la sort de conèixer-lo de prop. Molts de nosaltres perdem un amic».
Aquest mateix any, la Sociedad Española de Medicina i l’European Society Intensive Care Medicine havien fet Jordi Mancebo membre honorífic.
Jordi Mancebo s’havia llicenciat en Medicina i Cirurgia a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1980, i un any després va entrar a l’Hospital de Sant Pau on va fer la seva especialitat com a metge intensivista. Des d’aleshores, havia ocupat diferents càrrecs directius, i des de l’any 2009 era el responsable de Medicina Intensiva.
Poder parlar de la vellesa de persones infectades amb el VIH és una victòria de la ciència. Un èxit que comporta, però, nous reptes per als investigadors. La millora de la qualitat de vida dels pacients amb el virus, amb tractaments cada cop més eficaços que es toleren molt bé, ha de començar, però, a preveure, sortejar i contenir les comorbiditats i deteriorament propis de l’envelliment de la persona. El control clínic d’aquestes possibles complicacions de l’edat que fan més vulnerables els malalts de SIDA és un dels objectius d’investigació.
“Una part de l’assistència i recerca clínica és millorar el control de tot allò que, amb l’envelliment, es complica, com els sistemes cardiovascular, renal, ossi, la fragilitat pròpia de l’edat i el deteriorament cognitiu”, explica el doctor Arkaitz Imaz, membre del grup de VIH del servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
“El diagnòstic precoç de les neoplàsies (multiplicació o desenvolupament anormal de les cèl·lules al teixit orgànic) i el clivatge del càncer anal associat al papil·loma, així com el tractament de les lesions precursores del càncer a nivell anal”, segons el Dr. Imaz, també formen part de la recerca i l’assistència clínica a persones amb VIH que té molt present la vulnerabilitat que els afegeix la senectut. “Ara tenim tractaments molt bons, però també, en paral·lel, línies de recerca per aconseguir la menor toxicitat possible dels fàrmacs i per reduir al màxim”, afegeix. Els tractaments injectables de llarga durada –amb efecte durant dos mesos-, que ja són en camí d’aplicar-se, són un exemple de com la investigació va consolidant una millor vida per als supervivents amb el VIH.
Congrés mundial de SIDA
Com envellir bé convivint amb el virus ha estat un dels temes exposats en la Conferència Mundial AIDS 2022, que va tenir lloc del 29 de juliol al 2 d’agost, a la ciutat de Montreal. Allà, investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS van presentar un cas excepcional de curació funcional de la SIDA. S’ha produït a Barcelona, on una pacient que va ser diagnosticada en l’estadi d’infecció aguda pel VIH, ha aconseguit el control del virus de manera innata. Ha estat “gràcies a l’activitat de dos tipus de cèl·lules, les natural killer, que formen part del sistema immune innat i constitueixen la primera línia de defensa enfront diferents patògens, i també per acció dels limfòcits anomenats T CD8+”, tal com expliquen els investigadors del Clínic.
La pacient va anar al metge dins dels primers 60 dies després d’haver-se infectat, i va entrar en un assaig clínic amb tractament antiretroviral durant 9 mesos i diverses intervencions amb un immunosupressor. 15 anys després, el seu cos mostra un control absolut de la replicació del VIH, amb càrrega viral indetectable i sense haver pres cap més medicació contra el virus, tret del tractament inicial. “El virus no s’ha eradicat, el té a dintre, però el manté adormit gràcies al seu propi sistema immunitari”, precisa el doctor Josep Maria Miró, consultor sènior de malalties infeccioses de l’Hospital Clínic, catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona, i investigador de l’IDIBAPS (investigació biomèdica) i del Ciberinfec (recerca de malalties infeccioses).
“La gran novetat del treball és que hem caracteritzat les cèl·lules que aconsegueixen el control del virus”, assenyala Núria Climent, investigadora del grup Sida i infecció per VIH de l’IDIBAPS, encapçalat per Josep Mallolas. “Ha estat com trobar dues agulles en un paller. Ara necessitem fons per continuar fent la recerca per mirar de trobar aquestes cèl·lules en altres persones, tractades o no amb immunomoduladors, i també com les podríem generar i mantenir”, puntualitza el Dr. Miró.
El cas únic de Barcelona obre també la porta a l’estudi de l’evolució dels pacients amb VIH a mesura que envelleixen. La pacient les cèl·lules de la qual han aconseguit mantenir a ratlla el virus de la SIDA, “ja era adulta gran quan es va contagiar, i ara té 15 anys més. Això significa una gran font d’informació sobre la senescència del sistema immune. Podem estudiar si falla la immunodeficiència, amb l’envelliment i, en els casos en què es pugui generar un càncer, persisteixen o com es comporten les cèl·lules que fan front al virus”, explica Josep Maria Miró. El que ja saben és que el reservori d’infecció es va fent més petit amb el pas dels anys i sembla més probable que el patogen vagi perdent el control. En el cas de la pacient de Barcelona, segons el Dr. Miró, “el reservori viral ha anat minvant”.
Accés mundial a la profilaxi
La Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (SIDA) és la forma més greu de la infecció provocada pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). Amb els tractaments actuals s’ha aconseguit cronificar la malaltia i millorar la qualitat de vida de les persones infectades. Gràcies als antiretrovirals es redueix la càrrega viral a la sang i s’evita la secreció genital, i això ha fet que la taxa de mortalitat deguda al contagi del virus s’hagi reduït molt.
Es calcula que dels prop de 40 milions de persones infectades al món, més del 30 (95%) prenen antiretrovirals. Segons dades de Metges sense Fronteres, l’any 2021 es varen infectar al món amb el VIH al voltant d’un milió i mig de persones. Els objectius mundials acordats per l’Assemblea Mundial de la Salut, aquest any 2022, pretenen reduir les noves infeccions, per sota de les 370.000 i a menys de 335.000 al 2030. Per assolir aquests objectius, MSF considera “essencial ampliar l’accés als medicaments de prevenció del VIH coneguts com a profilaxi prèvia a l’exposició (PrEP)”.
Precisament en la conferència mundial sobre SIDA d’aquests dies a Montreal, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i l’empresa farmacèutica britànica ViiV Heathcare han anunciat un acord per permetre la producció i el subministrament a 90 països d’una profilaxi que s’administra en forma d’injecció cada dos mesos (CAB-LA), considerada la forma més eficaç de prevenció per a les persones amb alt risc d’infecció per VIH. Metges sense Fronteres ha demanat a la farmacèutica que redueixi el preu del fàrmac i en faciliti l’accés, ja que l’empresa n’ha limitat la producció i subministrament a un màxim de tres empreses de genèrics a tot el món. Per a evitar la transmissió del virus, MSF ha fet una crida als governs dels països de rendes baixes i mitjanes perquè incloguin urgentment el medicament en les directrius nacionals sobre VIH i n’accelerin la implantació.
A Catalunya, l’any passat es va publicar el primer estudi de cost-benefici de l’administració de la PrEP, que demostra que el sistema públic arribaria a estalviar 93 milions d’euros en 40 anys. El cost anual del tractament pel VIH és de 8.500 € aproximadament, mentre que el de la PrEP és de 1.433 €. Un total de 2.400 persones reben aquest tractament antiretroviral preventiu contra la infecció pel VIH a Catalunya, des que l’any 2019 el Sistema Nacional de Salut va decidir finançar-ne l’ús. L’estudi de l’estalvi potencial va estar liderat per la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioses, en col·laboració amb l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa –centre impulsat conjuntament per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya–, l’Hospital Germans Trias i Pujol, el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i el projecte dels NOMS-Hispanosida de BCN Checkpoint.
Pioners en recerca en VIH
L’Hospital Clínic de Barcelona compta, des de l’any 1997, amb un biobanc amb mostres de pacients amb infecció aguda del VIH. El seu laboratori de recerca és pioner a Catalunya, i el seu cap, Josep Maria Gatell, és un referent a nivell mundial. Gatell va iniciar la seva tasca investigadora en el camp de les malalties infeccioses el 1982, quan es va crear el Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona, del que actualment és cap i on ha desenvolupat la seva carrera mèdica i científica. El Dr. Gatell és director de la línia d’infeccions i SIDA de l’IDIBAPS, centre d’investigació biomèdica del qual forma part l’Hospital Clínic, i Catedràtic de la Universitat de Barcelona. Compta amb un grup multidisciplinari d’investigadors format per més de 40 persones.
El doctor Josep Maria Gatell va presidir la XIV Conferència Internacional de la SIDA a Barcelona (juliol 2002) i la Conferència Europea de la SIDA que va tenir lloc a Dublín el 2005. És coordinador de la Xarxa d’Investigació de la SIDA (RIS) finançada per l’Institut de Salut Carlos III i codirector del consorci publicoprivat HIVACAT per al desenvolupament de vacunes contra aquesta malaltia.
Els vasos comunicants de la investigació medico-científica fan possible que les troballes en certes malalties, i l’experiència en l’aplicació dels tractaments aportin informació beneficiosa per als avenços en altres patologies. Un exemple el trobem actualment a l’Hospital de Bellvitge, on estudien en assaig clínic l’eficàcia d’Efavirenz, un antiretroviral contra el VIH per al tractament de Niemann Pick tipus C, una malaltia minoritària d’origen genètic sense cura. El descobriment dels bons resultats del fàrmac en ratolins obre l’esperança que l’Efavirenz pugui pal·liar el deteriorament cognitiu i problemes d’aprenentatge i comportament. És un assaig finançat per la Fundació Niemann Pick Espanya, amb seu a Lleida, i ja hi ha interès a replicar el disseny de la metodologia de l’estudi en l’àmbit internacional.
Coneixia el Col·legi, del qual en va ser presidenta en dos mandats, entre el 2002 i el 2011. També va ser degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. Va aconseguir modernitzar i professionalitzar el Col·legi, posant les bases del que avui és la corporació. El COIB va madurar com a institució i va ocupar un espai públic amb el qual no havien comptat les infermeres de Barcelona fins llavors. Creus va aconseguir defensar els interessos de les més de 45 mil infermeres de Barcelona.
La seva trajectòria professional també va transcórrer durant una època decisiva per a la professió. Durant més de quaranta anys d’exercici professional, la infermeria va evolucionar de manera espectacular. Van ser anys decisius en la construcció de les cures infermeres professionalitzades, i Creus va formar part activa d’aquest canvi.
L’any 1982 va ser una de les impulsores de l’ACI, l’Associació Catalana d’Infermeria, que tenia com a objectiu el desenvolupament professional i disciplinar de la infermeria. Va ser també presidenta de l’Associació Nacional de Directius d’Infermeria i presidenta de la Comissió de l’Ordenació del Consell de la Professió Infermera de Catalunya, entre d’altres càrrecs.
La seva convicció i compromís amb les infermeres, la ciutadania i la professió van marcar la seva vida abans i després de la jubilació. Creus va treballar fins l’últim moment per la infermeria i per la salut de les persones des de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres (ACDI), com a consellera; des de la Fundació Ictus, d’on era vicepresidenta, i des del Consell de Govern del Parc Taulí Hospital Universitari de Sabadell, del qual n’era presidenta. Creus va tenir un paper fonamental en la redacció del Llibre blanc de les professions sanitàries, que es va elaborar l’any 2004, a partir de les aportacions dels professionals i dels ciutadans, i que ha tingut una importància decisiva en la definició de les competències professionals de les persones que treballen en l’àmbit de la salut i en l’entorn de l’exercici professional.
Des del COIB volem reconèixer i agrair la lleialtat que sempre va demostrar amb la institució i també amb la professió infermera. També la seva valentia. La convicció que les infermeres no hem de demanar permís sinó que hem de tenir el valor d’agafar allò que ens pertoca.
Ens acomiadem de Mariona Creus, una infermera de Sabadell a qui agraïm el compromís i la feina que va fer, i que segur que hagués seguit fent, en benefici de la professió infermera i de la salut de la ciutadania. Persones com ella són les que fan grans el COIB i la infermeria catalana.
La incidència de càncers de pleura a Cerdanyola del Vallès és la més alta a tot l’Estat—almenys fins al 2018, ja que la recopilació de dades es va aturar en sec per manca de recursos—. Càncer de laringe, de pulmó, asbestosi, vessaments pleurals, carcinomes gastrointestinals. Mesotelioma pleural, un càncer molt virulent que només es pot desenvolupar per un motiu: l’exposició a l’amiant. L’esperança de vida des del diagnòstic sol ésser de quinze mesos, però oscil·la entre l’any o dos anys.
L’amiant es coneix de manera popular i informal com a Uralita—ja que el material procedeix dels Urals—, empresa principal fabricant durant dècades. Les naus es van allotjar al poble del Vallès Occidental durant noranta anys, gairebé un segle que deixa un rastre de malaltia i mort a la localitat que no cessarà fins a un horitzó que no s’entreveu.
Són quaranta anys els que pot trigar la pols assassí a despertar de la seva letargia.Què passa si la pressió al pit aclapara, i cadascuna de les quinze respiracions per minut són un suplici? Si els pulmons han esdevingut blocs de formigó inamovibles? La tos seca i constant fueteja el tòrax com un martell perforador que intenta trencar el ciment. L’asbest clavat als pulmons roman latent fins que s’endureix i es manifesta en forma de malaltia en molts casos, al cap de molt de temps. El maig del 2021, el Suprem va desestimar els recursos que havia presentat Uralita i va fallar a favor de les víctimes, que fa anys que estan en processos de demandes col·lectiva. El jutge va determinar que l’empresa va exposar a riscos greus la població i els treballadors amb coneixement que el material era nociu.
Font: Josep Tarrés
Es parlava de silicosi
“Les patologies per amiant als llibres de pneumologia dels anys setanta ocupaven l’espai que pot ocupar una esquela en un diari. Es parlava de silicosi, però… d’asbestosi? No se n’havia parlat res”
Josep Tarrés va acabar la carrera de medicina el 1973. Va anar a col·legiar-s’hi i hi va trobar un anunci al tauler: “cal metge d’urgències a l’ajuntament de Sardañola del Vallès”. Va fer la sol·licitud i el van enviar a parlar amb el regidor de sanitat del poble en aquell moment, del que seria darrer govern franquista: “l’home, el regidor, va morir anys després de mesotelioma”. Tarrés parla des del petit despatx al CAP Fontetes, on ja jubilat, té títol d’emèrit i continua disposant d’un espai per als seus treballs de recerca i sensibilització.
Les vies del tren es van construir en base a les naus per la descàrrega de material | Laura Casamitjana
Com a metge de capçalera, amb tendència a fixar-se en els casos de la seva especialitat en pneumologia, va començar a lligar caporals. Patologies respiratòries indescriptibles que arribaven a la consulta van fer saltar l’alarma. Comença a estudiar què passa, què és tot això. Tota una carrera dedicada a investigar i denunciar les pràctiques de l’empresa, les investigacions han estat clau per determinar l’existència dels malalts ambientals—habitants del voltant de les naus—. Va fer els seus estudis malgrat oposicions molt poderoses, com la de l’alcalde que va estar al poder gairebé 20 anys després de les primeres eleccions democràtiques. Alhora, Uralita li enviava advocats que preguntaven què estava investigant en concret, que potser seria més gratificant centrar-se en altres coses. Més endavant va poder formar un equip de metges centrats en continuar els estudis, van fundar l’Observatori per la Patologia de l’Amiant al Vallès Occidental, però les retallades de la crisi del 2008 ho van acabar tancant.
Una oportunitat a Uralita
Agustín al seu terreny d’Hostalric | Cedida
“Si li fa mal el pit, deixi d’anar amb moto amb la camisa oberta. Li dóna el vent i agafi fred”. La pressió que Agustín sentia al pit no tenia res a veure que l’home carregués diàriament sacs de 25 quilos de fibrociment sense cap mena de protecció. Això, si més no, és el que plantejaven les revisions dels metges de l’empresa. Els pocs mesos que va treballar a la nau van ser suficients per gestar l’embrió de la malaltia.
Anunciación Rodríguez i Agustín Ruiz van abandonar el seu poble natal, Hinojosa del Duque (Còrdova) com a part de l’èxode andalús als anys cinquanta. Venien del treball al camp, i Agustín va trobar en arribar a Catalunya una oportunitat com a peó a Uralita sa Les bonances de la industrialització no es van fer esperar, les condicions del lloc eren dures, però el sou digne.
Va estar menys d’un any fins que va canviar de feina. Nou mesos. Amb dos-cents setanta dies de respirar fibres tòxiques va ser suficient perquè el 2010 Agustín morís víctima d’un càncer de pulmó que el va mantenir dos anys a l’hospital amb dolors constants i insuficiència respiratòria. Anunciación va perdre el seu marit per un motiu: Uralita s.a
Del gueto de malaltia a universalitzar la problemàtica
Les víctimes de l’asbest a Cerdanyola són incomptables. Hi ha un registre, un mapeig de casos que va començar un jove Tarrés en una llibreta, i que amb el pas dels anys es va acabar convertint en una gran base de dades. Hi ha estudis que diuen que després del 2020, les malalties de la Uralita anirien en descens fins a taxes gairebé eradicades el 2040. Però Josep Tarrés apunta que aquests estudis s’han de llegir amb una interpretació concreta, i que només podrien ser vàlids per al que anomena “ la primera etapa de la Uralita”.
Font: Josep Tarrés
Les malalties es divideixen en tres blocs, hi ha el primer, que el pneumòleg anomena com els del contacte directe: treballadors productors de plaques de fibrociment, els seus familiars, i veïns de la zona. La segona fase són els empleats que treballen amb les plaques produïdes, és a dir, molta gent del sector de la construcció, com podrien ser paletes.
Per acabar, tenim la fase més perillosa per la dificultat que suposa controlar-la, la de les plaques desgastades: “hi ha milions, milions i milions de sostres que començaran, o ja han començat, a actuar com a petits focus. Els malalts per aquesta última etapa cada vegada seran més, ja que, si no es pren seriosament el desamiantat a tot el món, aquestes teulades cada cop es faran més velles i produiran més malaltia. Hem passat del gueto de malaltia al poble, a universalitzar la problemàtica”, conclou el metge.
Placa de fibrociment desgastada. Quan el ciment es deteriora es deixen anar les fibres tòxiques | Tomas Ragina
Veure el sol i respirar
El desig d’ Agustín era veure una sentència ferma sobre el seu cas, però no se li va donar l’ oportunitat de descansar en pau després de veure culminada la seva última voluntat. Les al·legacions i les tàctiques jurídiques de l’empresa no deixaven d’allargar el plet. Van ser dotze els anys que Anunciación va passar en procés judicial. Finalment, quan ja havien passat anys des de la mort del seu marit, el jutge va fallar a favor de les víctimes i van haver de ser indemnitzades. “Una vergonya” és la breu opinió de la dona, dita amb aquest to de ràbia i desídia d’algú que ha hagut de processar el duel entre togues i malls.
Sense conèixer Anunciación, Miguel l’entén bé. Ell va perdre la seva dona de 51 anys, la procedència del qual era el mateix poblet que el dels Ruiz Rodríguez, Hinojosa del Duc. Rafaela va ser una víctima domèstica. Aquesta categoria es dóna a totes aquelles persones que han emmalaltit per conviure amb un treballador de la fàbrica.
Rafael, pare de Rafaela, tenia una cabellera que no passava desapercebuda. Quan l’home arribava de treballar a la fàbrica, la filla —hereva del nom parental i ullet dret del mateix— el pentinava amb devoció. La petita va créixer, i amb el temps es van anar petrificant les fibres d’amiant que havia respirat empolainant la cabellera plena d’asbestos. Un dia, el 2015, Rafaela va anar al centre comercial amb el seu pare. Van comprar una taula de planxar i mentre la transportaven, van anar de cara contra el terra a l’escala mecànica. La vergonya es va passar ràpid perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix perquè la resta també ho faci. Però aquí hi va haver una mica més que ridícul: a Rafaela li va començar a fer mal el costat.
Radiografia amb mesotelioma maligne | Topdoctors
La dona no va aprendre mai a anar amb bicicleta. Va ser en aquestes dates quan Miguel va emprendre la missió d’ensenyar-li, ella ho intentava, però ho deixava ràpid per aquell dolor que anava apareixent. “Serà del cop”. Un dia, va anar al CAP. D’allà la van traslladar immediatament a l’hospital. No era un esquinç a les costelles, era un mesotelioma.
Rafaela va viure fins al 29 de desembre del 2017. Van passar poc més de dos anys del diagnòstic fins aquell dia. “Sóc feliç de veure el sol i respirar”, Rafaela solia dir aquesta frase abans d’emmalaltir. Miguel la cuidava a casa, al principi fins i tot podien sortir a passejar a la llum del seu apreciat sol. Però va arribar un moment en què el pit li impedia respirar i va deixar de sortir. S’esgotava. Es va anar deteriorant. Rafaela era i continua sent moltes coses més que víctima d’un genocidi laboral, però la malaltia es va encarregar de fer-li perdre l’autonomia, els cabells, la massa muscular i la brillantor als ulls. Una cosa macabre és que la culpa cau a les espatlles de qui no li pertany. En aquest cas, va caure com una llosa a l’esquena del seu pare, el peó d’Uralita. Va morir abans que ella, mesos després de saber el diagnòstic de la seva filla: estava acostumat a anar a enterraments de companys, però el pronòstic de Rafaela el va fer caure en una depressió en què va deixar de menjar, parlar i sortir de casa. Tot i la mort del seu pare i els seus anys d’intentar recuperar-se d’una malaltia terminal provant tractaments experimentals nord-americans, Rafaela mai no va deixar de creure a la vida.
Postergar el dol
“A mi aquesta sentència no em dóna res. Sempre que no em torni a la meva dona, aquesta sentència no em dóna res”. Miguel i la seva família formen part de la tercera demanda col·lectiva interposada contra Uralita a través del Col·lectiu Ronda. El març del 2021 es va fallar una sentència pionera: el Tribunal Suprem desestimava els recursos presentats per Uralita sa sota la premissa quel’ús d’amiant en els processos industrials “conformava un risc indiscutible per a la salut perfectament conegut si més no a la dècada dels 40”, a més de destacar que l’empresa era coneixedora dels riscos que suposava per a “la plantilla i tercers”. Així es va reconèixer legalment Rafaela com a víctima domèstica. L’empresa no està disposada a perdre el pols, s’ha declarat insolvent. Els diners “si és que arriben”, com diuen els afectats, arribaran després d’haver de batallar fins i tot amb un reconeixement legal a favor seu. Un cop traumàtic per allargar i postergar els processos de gestió del dolor, la ràbia i el dol.
Si en una altra cosa coincideixen tant Anunciación com Miguel, és que l’última cosa que els interessa són els diners d’aquesta gent. Només volen justícia, cosa que tots dos creuen una cosa no possible. Agustín i Rafaela no tornaran.
Per pròpia naturalesa, l’epidemiologia s’ha d’entendre com una ciència propera als problemes reals de la gent real. Tanmateix, és una gran desconeguda per al públic en general que, això sí, des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, ha escoltat multitud d’anàlisis epidemiològiques amb relació a l’evolució de la crisi sanitària. Per això, el catedràtic de Medicina i Salut Pública Miquel Porta acaba de publicar Epidemiología cercana. La salud pública, la carne y el oxidado cuchillo del miedo, un llibre que vol donar al lector les claus de l’epidemiologia i la salut pública.
L’enfocament de l’autor, però, va més enllà, ja que no es limita a explicar de manera amena i constructiva qüestions d’epidemiologia i salut pública de tota actualitat. El que fa Miquel Porta és, a partir d’aquests temes, analitzar altres qüestions de caràcter cultural, ètic i polític, que són crucials en el món actual. Per fer-ho, parteix d’una premissa central: l’epidemiologia, encara que sovint utilitza i produeix informació mèdica i biològica, és molt més que una branca de la medicina, i també és força diferent de les ciències que estudien qüestions biològiques i físiques als laboratoris, ja que l’epidemiologia estudia i actua sobre poblacions i grups de persones que viuen en condicions reals. Té, doncs, un doble component: l’estrictament mèdic i biològic i el component de caràcter sociològic, antropològic i cultural.
A través de 27 capítols, l’autor ens proposa conversar sobre una àmplia diversitat de temes, des de les possibles causes i solucions del càncer o l’obesitat, la carn processada, el cafè i els plaguicides i altres contaminants, al paper de la genètica i el medi ambient en el risc d’emmalaltir. Lliga, per tant, aspectes relacionats amb la globalització, el medi ambient i la salut global, però també aborda altres dimensions com la música, el futbol i altres plaers terrenals i humans, i els somnis, valors i contradiccions de la nostra vida real avui. I així, a través del llibre, entre idees, fets, anàlisis, cites i bromes, es senten diversos vents força tempestuosos: la immisericòrdia del Poder, la immensa força de la Cultura, les ocultes «possibilitats de la Política» (la política real que treballa pel bé comú), i la dignitat de les persones quan s’informen, pensen, organitzen i actuen.
L’obra es publica també en un moment conjuntural en què el públic en general ha descobert o redescobert la ciència de l’epidemiologia de formes ben insòlites, intuïtives i, sovint, problemàtiques, com les que hem viscut els darrers dos anys. Atès aquest context, també s’analitza en el llibre la gestió de la pandèmia de la Covid-19 a Espanya i a la resta del món. En el context espanyol, s’analitza la cooperació entre les comunitats autònomes i entre aquestes i el govern estatal, amb els seus èxits i fracassos.
Miquel Porta és doctor en medicina, investigador a l’Institut Hospital del Mar d’Investigació Mèdica (IMIM) de Barcelona, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i catedràtic adjunt de les universitats de Carolina del Nord i de Nova York. Com a investigador, ha publicat centenars de treballs d’investigació en diverses revistes científiques d’influència internacional, com The Lancet, Nature o Journal of Clinical Oncology.
Un diagnòstic de càncer és un esdeveniment de gran impacte a la vida de les persones. No només en els mateixos pacients, sinó en les persones que els envolten, siguin familiars o amics, que sovint exerceixen un paper de cuidadors informals dels pacients, constituint un pilar fonamental per aquests. Durant l’etapa de la malaltia, es converteixen en part de l’equip d’atenció contra el càncer, deixant de banda les seves necessitats per a concentrar-se en la cura de l’altra persona.
L’any 2020, el nombre de cuidadors a Espanya es va situar en 427.000 persones, encara que, segons l’informe d’Eurocarers, la xifra no oficial supera els 9,5 milions de persones. Una dada que, a Europa, només la superen països com França, Itàlia i el Regne Unit.
Segons indiquen les dades, a Europa el 80% de la cura és proporcionada per cuidadors informals, malgrat que sovint és poc coneguda o valorada la seva contribució en la cura dels pacients. «La seva tasca, sovint, passa desapercebuda. Moltes vegades, són persones que tenen altres responsabilitats a part de ser cuidadors de la persona malalta, potser estan actius laboralment o han d’ocupar-se d’altres membres de la família», explica Ana González, psicooncòloga de la Fundació Kālida, un centre de suport per a persones amb càncer situat al recinte de l’Hospital de la Sant Creu i Sant Pau.
La cura continuada durant mesos o anys provoca un desgast que pot ser devastador per a aquestes persones, ja que canvia per complet la manera de viure. S’estima que al voltant del 40% dels cuidadors té depressió i ansietat, el 53% expressa fatiga moderada o severa i fins al 95% es veu afectat per trastorns del son.
«Normalment, els cuidadors, igual que els pacients, senten neguit o angoixa per com anirà el tractament i una gran incertesa respecte a l’evolució de la malaltia. A més, se’ls hi sumen totes les responsabilitats associades a l’acompanyament de les necessitats mèdiques. Això pot conduir a quadres d’ansietat o depressió», assenyala González.
Aquest fenomen, denominat síndrome del cuidador, es caracteritza per un esgotament físic i mental, que pot perllongar-se tot i que la persona hagi superat la malaltia. El caracteritzen sentiments com l’enuig, la frustració, la desesperança i la tristesa, així com l’esgotament físic o l’alteració del son.
La importància de cuidar dels qui cuiden
La comunitat mèdica posa en rellevància la necessitat d’una atenció ideal per als cuidadors, els quals haurien d’estar recolzats per un equip multidisciplinari que cobreixi les seves necessitats. Tanmateix, aquest és un escenari que no es dona en la majoria dels casos. En aquest sentit, és important dur a terme una sèrie d’accions pel benestar del mateix cuidador, que van des de canviar determinats hàbits del dia a dia, a rebre ajuda psicològica, tant de l’entorn com en l’àmbit professional.
«Els signes depressius i ansiosos es poden veure prolongats si no s’atenen correctament. Per això és molt important que el cuidador disposi d’un espai de descans i d’autocura, que es dediqui temps a ell mateix i a fer activitats que li agradin», remarca González. «Si el cuidador no es cuida, no podrà cuidar a la persona malalta», insisteix.
Segona la psicooncòloga de Kālida, que imparteix el curs «Et cuido, em cuido», destinat a familiars i cuidadors de persones amb càncer, també és molt important, de tant en tant, delegar la cura a altres persones. «A vegades els cuidadors assumeixen moltes coses per la seva pròpia exigència, però no cal fer-ho tot ells i potser hi ha altres persones que també volen ajudar i que els poden permetre alliberar-se una mica», destaca.
«Els cuidadors s’han de donar permís a ells mateixos per poder sentir i expressar-se», afirma Ana González. I sota aquesta premissa neix el curs «Et cuido, em cuido». «Es tracta d’un curs de quatre sessions en el qual dotem als cuidadors de persones amb càncer d’eines per cuidar-se a ells mateixos, des de consells per relaxar-se fins a eines de gestió de les emocions per fer front als moments complicats», explica. Segons la psicooncòloga, compartir la seva experiència amb altres persones els ajuda molt. «Es tracta de sessions grupals, de manera que les persones cuidadores poder compartir les seves emocions i punts de vista i sentir-se acompanyats en tot el procés de la malaltia», conclou.
Aquests dies Espanya està cremant pels quatre costats, malauradament amb pèrdues de vides humanes; també d’espais de gran valor natural i tota mena de propietats. A mitjans de juliol ja és l’any que més hectàrees han cremat en tot el segle XXI i fins i tot es parla d’incendis de «nova generació», molt més difícils d’apagar. Els incendis forestals semblen, doncs, una mena de plaga bíblica i val la pena reflexionar sobre el seu significat.
En primer lloc, s’ha de tenir molt clar que el foc és un mecanisme natural de regular un excés de biomassa acumulada en els boscos i una manera de regenerar la vegetació. De fet, es disposa de registres fòssils que demostren clarament l’existència de catàstrofes relacionades amb els incendis molt abans de l’aparició impactant de l’home sobre la Terra.
Aquests incendis eren provocats fonamentalment per descàrregues elèctriques però també per erupcions volcàniques i fins i tot la caiguda de meteorits. Cremaven sense aturador grans extensions de terreny que, en un temps insignificant en l’escala geològica, recuperaven de nou la seva coberta vegetal. I així successivament al llarg de milions d’anys. En termes de l’evolució, els incendis forestals han estat un element més de canvis biòtics sobtats.
L’anomenada civilització també ha alterat aquesta dinàmica. Primer, avui en dia a Catalunya, la biomassa forestal (el combustible) és més abundant que mai (un 60% del territori català és forestal) degut fonamentalment a dues causes: l’abandonament de terres agrícoles i la manca d’aprofitament de la biomassa forestal (abans se’n fabricava carbó, s’emprava àmpliament en la construcció i grans ramats d’ovins mantenien net el sotabosc). I noves causes de generació d’incendis s’afegeixen a les naturals com són els accidents, les relacionades amb imprudències i també els que provoquen criminals malaltissos que gaudeixen amb l’espectacle del foc.
I encara una quarta: els escenaris més pessimistes del canvi climàtic sembla que s’estan complint. Les onades de calor són cada cop més freqüents, més llargues i més intenses; el règim pluviomètric també s’ha modificat i aquest any les pluges són molt escasses. Per acabar d’adobar-ho, els vents semblen alterats, més intensos i canviants. Finalment, fenòmens extrems cada cop més freqüents, com la borrasca Glòria que va tombar gran quantitat d’arbres en els boscos i que en el temps s’han convertit en un combustible addicional a tot plegat. Per tant, el canvi climàtic provocat per una civilització basada en els combustibles fòssils, s’ha convertit en un factor (potser el més important) de generació d’incendis forestals i que explica en part el que està passant aquest estiu.
Interpretar els incendis forestals en relació amb el canvi climàtic té una derivada molt interessant. No només el canvi climàtic afavoreix als incendis forestals sinó que a la vegada aquests contribueixen significativament al canvi climàtic. I ho fan per dues raons principals: quan un bosc crema, es deixa anar de sobte tot el carboni que estava fixat a la fusta, que estaria immobilitzat durant molts anys i a la vegada, donat que els boscos són embornals de CO₂, és a dir que redueixen les concentracions del CO₂ a l’atmosfera, la seva pèrdua suposa l’increment de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Estem, doncs, en enfront d’un procés de retroalimentació: el canvi climàtic fa cremar els boscos i com més boscos cremin, més es potencia el canvi climàtic.
Davant aquest cercle infernal, ens hem de resignar a patir cada cop més incendis forestals o es pot fer alguna cosa? Evidentment que sí. Cal gestionar la superfície forestal (avui en dia a Catalunya només es gestiona el 20%) i fer-ho en criteris respectuosos amb la biodiversitat. Aquesta no és una qüestió senzilla, donat que la gran part de la propietat forestal és particular; un bon pas seria trobar aprofitaments forestals sostenibles, que fessin rendible econòmicament la gestió; ben segur que el tema de la biomassa com a combustible té força recorregut.
I finalment està la feina que hauria de fer la Generalitat de Catalunya: cal disposar d’elements suficients per a la prevenció i la lluita contra els incendis un cop produïts, superar una programació purament funcionarial del calendari de desplegament dels recursos per adaptar-los a la realitat de la situació i que el pressupost dedicat a tot plegat (gestió i prevenció) superi àmpliament les ridícules xifres del de 2022. Ja se sap: els incendis forestals s’han d’apagar a l’hivern.
Estem davant d’una alteració accelerada dels mecanismes naturals d’incendis forestals, que el canvi climàtic ha agreujat fatalment, canvi que a la vegada es veu potenciat per la crema dels boscos. Calen noves polítiques davant d’una situació no imaginada fa uns pocs anys. Tota mirada política a curt termini està condemnada al fracàs, a un fracàs col·lectiu en el qual tota la societat perd, fins i tot aquells que quasi mai s’apropen a un bosc.
