Arriba l’estiu i amb ell també els banyadors, els pantalons curts, els vestits de tirants arrapats, les samarretes que ensenyen el melic, la manca de rutines, l’anomenada ‘operació biquini’, el bronzejat… tots aquests factors fan de l’estiu un dels períodes més difícils per fer front a les inseguretats i pensaments distorsionats i obsessius dels pacients amb un Trastorn de Conducta Alimentària, segons assenyala el Doctor en Psicologia i Coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de Sant Joan de Déu, Eduard Serrano, en un article de Salut mental 360.
El Trastorn de Conducta Alimentària (TCA) existeix en una societat que no prioritza l’aprenentatge de la gestió de les emocions, on es busca la productivitat de forma frenètica i les inseguretats i els estereotips formen part del pa de cada dia del adolescents. Ens trobem davant d’una tendència a l’alça dels TCA, que es van començar a accentuar arran de l’aïllament de la pandèmia de la Covid. Així ho demostren les dades d’una enquesta de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia feta a les escoles catalanes a 5.135 adolescents d’entre 12 i 16 anys: el 47% de les noies enquestades van declarar estar insatisfetes amb el seu cos i que desitjaven baixar de pes.
El TCA es personifica al cervell de totes les seves víctimes adoptant la forma d’una veu negativa sense fre, que va jutjant i empetitint a la persona fins a deixar-la trista, perduda, malalta.
Mireia Garcia, mirant-se al mirall | Elisabet Molina
Quan la teva principal enemiga és a l’altra cara del mirall
La Mireia Garcia, de 21 anys, explica que avui fa quasi un any que va rebre el certificat d’alta terapèutica de l’Institut de Trastorns de conducta Alimentària (ITA). Entre llàgrimes, encara recorda amb detall el procés de tractament i afirma que «no ha estat gens fàcil, ni per mi ni per la gent que m’estima».
El tractament terapèutic li ha permès adquirir les eines necessàries per a fer front als pensaments més distorsionats i malaltissos. Garcia admet que encara té moments de debilitat, ja que tal com diu ella «un TCA és una lluita constant i complicada».
Mireia Garcia | Elisabet Molina
La veu malalta de la Mireia parlava de l’autoexigència, de no ser mai suficient, d’haver d’arribar sempre un pas més enllà que la resta per tal de poder ser estimada. Per contra, avui es pren la feina amb una altra filosofia. El tractament l’ha ensenyat a prioritzar les seves necessitats personals per sobre de les professionals. També ha après a gestionar de forma més sana les seves emocions i connectar amb elles, lluny de la utilització del menjar com a via d’escapament. La restricció o l’afartament eren els dos vèrtexs de la seva via d’escapament. Explica que, de mica en mica, ha anat veient que l’odi que projectava cap al seu cos era una projecció dels seus problemes a partir d’una mirada distorsionada per la malaltia.
Mireia Garcia, estudiant | Elisabet Molina
L’aïllament
Les víctimes d’aquest trastorn acostumen a ser dones però, tot i ser minoria, també es dona en homes. Lucas Ávarez, de 20 anys, n’és un exemple. Actualment es troba en seguiment terapèutic i, fins ara, ha pogut identificar diferents símptomes propis d’una mala praxi amb el menjar, l’esport, l’alcohol i altres substàncies que el feien allunyar-se de la realitat.
Una de les característiques més perilloses del TCA és l’aïllament de moltes de les persones que el pateixen, el qual afavoreix al desenvolupament i empitjorament de la malaltia. Tal com afirma la psicòloga Maria Rovira, «estar sol propicia el creixement intern dels pensaments distorsionats i conductes autodestructives». Així, en Lucas confessa que moltes vegades, quan estava enfadat amb ell mateix, s’ha volgut «castigar» sense menjar. Veiem, doncs, com darrere el menjar s’estan adoptant moltes conductes autodestructives entre els joves. Unes conductes que moltes vegades poden resultar difícils de detectar si no es tenen els coneixements suficients.
Lucas Álvarez | Elisabet Molina
Un àpat, una lluita
La Regina Catafal ha conviscut amb la malaltia des de la seva infantesa, com moltes altres persones. És difícil fer-se càrrec del que pot comportar conviure amb una patologia alimentària. L’acció de menjar és, en la nostra cultura, un acte social. Sovint, quan ens reunim amb els amics i familiars, acostuma a haver-hi una taula amb menjar pel mig. Viure amb por d’alimentar-se és un impediment constant que té conseqüències en tots els àmbits: social, familiar, físic…
Regina Catafal | Elisabet Molina
Igual que la Regina, la majoria de víctimes de TCA comencen a incorporar a les seves rutines conductes pròpies de la malaltia sense ser-ne conscients, així com la restricció de certs aliments, els afartaments de menjars de forma compulsiva o l’obsessió de perdre pes.
Un dels models de teràpia que més li ha funcionat, explica la Regina, es basa en la que treballa des d’un grup de persones que pateixen totes la mateixa malaltia. «Allà m’he sentit acompanyada, compresa i he pogut intercanviar consells que a mi m’han ajudat en moments complicats».
Regina Catafal assistint a una teràpia grupal | Elisabet Molina
Cal una major prevenció
Des del conjunt de la societat, és important prevenir els Trastorns de la Conducta Alimentària amb totes les eines i mesures que estiguin a les nostres mans. Tal com afirma el doctor Eduard Serrano a la plataforma Salut mental 360, en una situació de risc, pot ajudar mantenir l’horari dels àpats, fer una exposició gradual del cos i procurar mantenir l’activitat social, entre d’altres. Pel que fa a la població general, la psicòloga Maria Rovira remarca que s’ha d’evitar fer comentaris als altres sobre el seu cos, així com felicitar algú quan ha perdut pes. Declara que «són petites contribucions que poden ajudar a disminuir el creixement dels TCA».
Tothom, amb major o menor mesura, coneix els beneficis de la realització d’activitat física o l’exercici per a la salut. Tot i això, les enquestes de salut mostren que hi ha entre un 30 i un 40% de població sedentària. «El sedentarisme suposa greus problemes de salut. La inactivitat física pot ser la causa principal del 21% dels càncers de mama i còlon, el 27% de la patologia diabètica i es troba en la causa d’un de cada tres atacs de cor», explica Montserrat Romaguera, metgessa de família i de l’esport i coordinadora del Grup d’Exercici Físic i Salut de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC).
Romaguera acaba de publicar el llibre Mi médico me manda a paseo, un manual pràctic i amè escrit amb l’objectiu de conscienciar a la població sobre la importància d’incorporar l’activitat física saludable en el dia a dia per tal de millorar la seva salut i qualitat de vida. «Al llarg d’aquests 30 anys treballant com a metgessa de família i de l’esport, he recollit moltíssimes evidències sobre els beneficis que té l’activitat esportiva en la salut. D’alguna manera, he plasmat en el llibre les recomanacions que faig a la consulta, amb la idea que sigui una eina molt didàctica i útil, feta des de la meva experiència», assenyala Romaguera.
«El meu propòsit és apropar l’activitat física a la població, que entenguin que no només és saludable sinó que també pot ser molt divertit», afirma la metgessa, que destaca la importància de trobar una activitat física que agradi i enganxi. Segons les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada persona hauria de fer, com a mínim, 30 minuts d’activitat aeròbica (com caminar o anar en bicicleta) cinc dies a la setmana, o bé 25 minuts tres dies a la setmana si es tracta d’una activitat anaeròbica (com l’aixecament de pesos o exercicis abdominals).
La realitat, però, encara es troba molt lluny de les recomanacions de l’OMS. «Es tracta d’un canvi social i cultural. Hem de conèixer quins recursos tenim el voltant i trobar una activitat física que ens resulti agradable. No cal que sigui un esport, pot ser simplement sortir a caminar una estona. En aquest sentit, el llibre vol ser una petita aportació per sensibilitzar a la població i també als professionals sanitaris», sosté Romaguera. Com explica ella mateixa al llibre, l’activitat física, tot i ser considerada una eina low cost de promoció de la salut, «encara som pocs els metges que la ‘receptem’».
Els beneficis de l’activitat física i l’exercici per a la nostra salut són molts: «L’exercici actua com a prevenció davant de malalties cardiovasculars, la diabetis, la hipertensió, el colesterol, l’obesitat i també actua com a prevenció enfront de diferents tipus de càncer, com el de mama, el d’úter o el de còlon. A més, disminueix problemes de salut mental com l’ansietat, redueix l’insomni, millora l’autoestima i potencia la socialització. És un tot global: augmenta la longevitat i, sobretot, millora la qualitat de vida», destaca la metgessa de família i de l’esport.
Mi médico me manda a paseo analitza per què, en general, fem poca activitat física, proposa com i en què iniciar-nos tant en l’esport com en l’activitat física, com hem de minimitzar riscos i fa recomanacions segons el tipus d’exercici físic. També fa un repàs als tipus d’activitat física que podem fer segons les nostres etapes vitals, des de la infància fins a la vellesa i, a més, inclou capítols específics sobre com fer exercici si tenim alguna malaltia com la diabetis, la hipertensió, colesterol o insuficiència renal. Romaguera també alerta de la importància de seguir les recomanacions mèdiques. «Molta gent s’inicia en l’esport, sovint de gran impacte i esforç, sense cap mena de control ni seguiment mèdic, i això és temerari i pot provocar lesions», destaca.
El sindicat Metges de Catalunya (MC) ha remarcat que el pla dʻestabilització de les plantilles sanitàries impulsat pel Govern espanyol és una mesura «insuficient» si no va acompanyada de finançament per ampliar les dotacions de facultatius i millorar les seves condicions laborals i retributives. Sense aquest reforç, defensa l’organització, «no es podran resoldre els problemes d’accessibilitat, les iniquitats, les llistes d’espera o el dèficit d’especialistes mèdics».
El nou pla d’estabilizació aprovat pel govern el passat dimarts preveu fer fixos a més de 67.300 sanitaris interins del Sistema Nacional de Salut (SNS) amb l’objectiu d’acabar amb la temporalitat que assola el sistema sanitari. Metges de Catalunya, però, veu aquesta mesura com el «simple compliment d’una sentència judicial» i de la normativa europea sobre l’estabilitat laboral dels empleats públics.
El sindicat mèdic afirma que la mesura «no comporta cap novetat» i recorda que l’Estat només obeeix els requeriments del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ha sancionat les administracions espanyoles en diverses ocasions per l’abús de la contractació temporal. MC recordar que, a Catalunya, gairebé 5.000 facultatius, el 49% de la plantilla mèdica de l’Institut Català de la Salut (ICS), treballen amb contractes interins i eventuals.
Metges de Catalunya reclama un pla de xoc nacional per resoldre una «crisi de professionals mèdics sense precedents». «S’han de planificar les necessitats a curt i mig termini i, sobretot, oferir un exercici professional que resulti atractiu i motivador per a les noves generacions. Pel contrari, no podrem evitar la seva fugida», alerta el sindicat.
En aquest sentit, MC reitera que la inversió sanitària prioritària és la contractació de més facultatius, per «reduir la sobrecàrrega de treball i la pressió dels centres sanitaris», i la millora de les condicions laborals i retributives dels professionals per «captar i retenir el talent mèdic».
Pel que fa a la inversió de 449 milions d’euros destinada a l’atenció primària entre els anys 2022 i 2024, anunciada pel conseller de Salut, Josep Maria Argimon, l’organització creu que “cau en el mateix error”. MC assegura que és “fictici” preveure la construcció de 62 nous centres d’atenció primària (CAP) “sense planificar el personal facultatiu que ha de prestar assistència mèdica en aquests dispositius”. Així, el sindicat mèdic critica que Salut faci “màrqueting” amb la construcció d’equipaments “buits”
En tota pràctica professional hi ha una dimensió que no s’aprèn a classe. Es llegeix, si de cas, entre línies, en el dia a dia, observant el resultat de què es fa i què no es fa. En hospitals i CAPs, cada lliçó apresa amb un pacient és un bé per a la salut de tots i totes. Com un pòsit de cafè, allò que queda al final del dia, al final d’un any, d’una carrera professional, d’una vida dedicada a curar i a procurar salut als altres, cada subtil nou saber que suma valor en un professional sanitari, és patrimoni comú. Però, on va a parar aquest ‘saber fer’ quan metges i infermeres es jubilen? Perquè el nostre sistema de salut pública no preveu el seu aprofitament.
«Un bon metge és quelcom més que saber molt de medicina. Hi ha tots els intangibles, més enllà dels diagnòstics mèdics, com el tracte al pacient. A cap lloc ens ensenyen eines de comunicació, a ser assertius, com donar males notícies i saber portar certs moments. I això és difícil transmetre-ho. També s’han de posar ganes d’aprendre-ho o saber-ho captar. Jo he tingut la sort de tenir grans referents per aprendre com fer de metge», exposa el Josep Maria Cots. Té 63 anys i en porta 35 exercint de metge de família i professor a la Universitat de Medicina de Barcelona. «Sempre he tingut residents i els he format, però tota la transferència d’experiència és impossible traspassar-la», considera. Ara ja es planteja jubilar-se, als 64 o als 65.
«Em fa il·lusió fer altres coses, però penso que el sistema sanitari públic podria contemplar una manera de, qui volgués, poder dedicar-se a fer aquest traspàs dels intangibles en medicina, un dia o dos a la setmana, per explicar coses als residents i aconsellar-los des de l’experiència apresa. Això no existeix. En medicina de família, almenys, d’un dia a l’altre, passes de donar el 100% del teu temps, a no donar res el dia que et jubiles», exposa Cots.
«Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics, morals, hàndicaps en situacions més complicades, com es tolera la incertesa, s’encomana l’empatia i es compagina la necessària capacitat de frustració amb l’ànim per continuar donant el millor, com s’exercita la comprensió de les emocions personals… res de tot això no s’ensenya a la universitat», afirma Antoni Sisó, president de l’Associació catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC). Per això considera que «en medicina de família, proposar la figura de l’emèrit seria molt interessant. Fa 30 anys, l’edat de jubilació ja eren els 65 anys, i l’esperança de vida ha canviat molt», diu Sisó.
«Els governs, autonòmics i estatals, haurien de valorar la possibilitat que, qui vulgui, pugui continuar aportant valor al sistema públic, sense penalitzar-los fiscalment. Procurar un marc jurídic laboral als treballadors públics que es trobin en plenitud per fer coses, que ho puguin triar com a favor a la societat. Així donaríem oxigen als grans que puguin i vulguin durant un parell o tres més d’anys deixar alguna cosa més del seu bagatge. Tal com ara, no hi ha un traspàs de coneixement organitzat i seria molt interessant com a societat científica poder proveir d’aquest mentoratge tan valuós».
Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics i morals, hàndicaps, com s’encomana l’empatia, com s’exercita la comprensió… res de tot això no s’ensenya a la universitat.
El currículum ocult
«Aprendre l’ofici de metge és una feina de tota la vida», afirma el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, Antoni Trilla. I, per tant, amb la jubilació, una important saviesa acumulada es perd. Allò que no es veu, però que fa millor la salut i confortabilitat del pacient, «com tractes la gent, com gestiones una situació difícil, com somrius, el currículum ocult», diu Trilla. Ell és un dels professionals de la salut pública que en els pròxims cinc anys podran jubilar-se. Es calcula que ho faran uns 6.000 metges a Catalunya, el que representa un 20% aproximadament dels actuals col·legiats. El llegat de tots ells, els nostres governants no tenen previst la manera de transmetre’l.
El doctor Antoni Rafecas es va jubilar el passat mes d’abril. Feia 37 anys que treballava com a cirurgià i professor a l’Hospital Universitari de Bellvitge, i abans va ser metge de l’Hospital de Manresa. Explica que a mesura que s’atansava als 65, i més als 70, tenia la sensació que la seva expertesa i experiències viscudes les havia pogut anar compartint, com a professor i a l’hospital, amb els residents. «Ensenyava la tècnica quirúrgica, els punts… Però, com com hem de donar una mala notícia quan hi ha una malaltia greu, o com fer-la més bona notícia perquè hi ha un tractament que, sí, és dur, però tenim una solució per al pacient… com ens posarem al seu lloc, al seu costat, perquè ho pugui entendre de la millor manera, donant-li ànim, que se senti acompanyat… tot això jo he mirat també de transmetre-ho», declara. I confia que això continuï passant, malgrat que no hi hagi un sistema per a fer-ho sempre, amb un protocol establert.
«La humanitat, la proximitat, l’aspecte social, l’equitat, el fet d’actuar sempre èticament, els valors de la medicina no s’haurien d’oblidar, i vull pensar que els que vindran al darrere ho intentaran transmetre, com jo ho he fet. Perquè els joves sí, són més digitals, dominen la cirurgia robòtica, tota la tecnologia. Jo els hi diria, gaudiu-la, aprofiteu-la i useu-la bé, però tingueu també present que sempre tindreu un pacient amb angoixes, compte amb això!, un pacient amb dubtes i pors que, si el cas es complica, heu d’estar al seu costat», exposa el Dr. Rafecas. Ell considera que «l’ideal seria que tots els professors universitaris treballessin a l’hospital, perquè el dia a dia és l’assistencial».
Transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir els ulls ben oberts.
Reconèixer, valorar, protegir i facilitar la transmissió d’aquest ‘saber fer’ més humà, aquest valor afegit en la cura al pacient, no es fa a nivell de les mateixes institucions, depèn de cada resident, metge, infermera, de l’esponja que sigui. Tal com afirma l’epidemiòleg i degà dels metges Antoni Trilla, «transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir les orelles ben netes i els ulls ben oberts». I això és el que -diu Trilla- miren de transmetre als alumnes, i que facin moltes preguntes. Ell va fer la seva residència a medicina interna i reconeix que era «un corcó preguntant». Però, com a cap de guàrdia, quan era ell el qui havia de respondre les preguntes dels residents admet: «Preferia que em fregissin a preguntes i no que prenguessin decisions sense dir res. A la Facultat diem als estudiants que mai s’han d’avergonyir de dir no ho sé, i això vol dir que han de buscar l’ajuda d’un col·lega».
Antoni Trilla també és partidari d’aprofitar millor els professionals veterans. «Tots recordem algú que ens ha ensenyat una cosa en concret i ens ha fet sentir que de gran volíem ser com ells, explorar o operar igual», diu Trilla. «Jo recordo el Dr. Valentí Valls, cardiòleg ja jubilat, que ens va ensenyar a la meva generació a llegir electrocardiogrames, als anys 80-85. Ho havíem après a fer teòricament, però fins que algú no t’ho posa en context a la pràctica… Ara aniria a ell encara si tingués un dubte. Per mi era i és un referent». I, globalment, explica que en la seva trajectòria, en infeccioses, epidemiologia, preventiva i salut pública ha après a fer-se responsable del pacient, a implicar-se en una atenció multidisciplinària.
Tot i ser molt conscient que no tothom arriba amb el mateix estat físic, psíquic i anímic a l’edat de jubilar-se, Trilla sent que «hi ha una experiència acumulada, personal i professional, que pot ser molt bon complement per a la formació dels que comencen. Els més grans jubilats en bones condicions a qui els agrada la feina i senten la voluntat de ser útils, podrien ser de molta utilitat. Pel talent i veterania serien molt aprofitables, i un resident podria disposar més d’ells. Però s’hauria de trobar una fórmula digna perquè això no està resolt, i està clar que mantenir cert talent suposaria un benefici per a tothom».
El Dr. Trilla creu que això «seria de gran ajuda en aquesta professió que es construeix a base d’un gran coneixement d’experiències, i que requereix molta resiliència, et tomben i et tornes a aixecar, contínuament». I li ve al cap la figura del metge emèrit, però no la veu tampoc ben definida. A la sanitat privada -diu-, això no passa, depenent de l’estat de la persona, poden fer mentoratges o continuar treballant. «En la pública, en general, la tendència és a jubilar-se, i convindria posar-hi un marc prou flexible per aprofitar el professional que vulgui i valgui la pena, que també seria un estímul per mantenir-se al dia la persona».
Acte de comiat de professionals jubilats de l’Hospital del Mar, 2019 | Hospital del Mar
El potencial dels jubilats
Antoni Sisó estima que molts metges de família arriben amb una plenitud de coneixements molt importants que poden ser molt útils per a les persones malaltes. «Està clar que amb 63, 65 o 67 anys no pots exercir de la mateixa manera, sobretot amb el volum que atenem ara no és el més segur pels atesos, ni assenyat ni desitjat pels professionals. Es necessitaria una adaptació. N’hi ha molts que si els hi proposessin alguna cosa atractiva, continuarien. Podrien fer tutories, consultoria, mentoratge, i més tenint en compte la manca de professionals que tenim per davant. Aquell país que s’ho plantegi l’aplaudirem».
L’emèrit -diu Sisó- «és interessant, però cal posar transparència. Jo no conec els criteris per designar-los». I explica que des de CAMFIC van crear una vocalia nova: la secció de metges jubilats, «per impulsar projectes de mentoratge, amb aquest tipus de metge que proporcionen valor, nivell alt de professionalitat i altament vocacional, que pot transmetre tot allò que fa part del core de la nostra professió, però no s’explica en cap aula».
A l’Hospital de Mar, just abans de la pandèmia, es va iniciar un programa pilot a Infermeria. Veient que fins al 2030 es jubilaria més del 30% de la plantilla, un 22 o 23% en posicions de comandament, van preparar un pla de relleu i, gestionant el coneixement a traspassar, va sorgir el programa Deixa el teu llegat. «De manera voluntària, un any abans de la jubilació es prepara tot el traspàs identificant coneixements clau, establint amb una entrevista amb la persona metodologies per a l’adquisició dels coneixements per part de la persona que prendrà el relleu i creant guies de funcionament de cada departament. És un llegat que es posa també a disposició de tots els sanitaris en la plataforma d’e-learning de l’hospital. La nostra idea és fer cultura del compartir, que el que ha estat útil en un sistema, ho pugui conèixer un altre», explica la Cristina Fresno. Ella és la responsable del programa Deixa el teu llegat, juntament amb el director de Recursos Humans de l’Hospital del Mar, Pau Gomar i el cap de la Unitat de Formació Continuada, Jesús Escribano. Junts van organitzar aquesta iniciativa que és, a més, una manera de reconèixer el personal sènior.
Un dels material fruit d’aquesta iniciativa sobre el llegat sanitari són unes guies de coneixement pràctic del lloc de treball on s’inclouen descripcions i consells per al desenvolupament de les seves funcions, així com de la gestió de situacions, per tal de compartir amb el relleu i amb la resta del servei. «Els valors ja establerts des de direcció d’infermera de l’hospital els fem extensius a tota la institució. Són intangibles. Per això vam voler sistematitzar i mesurar quina transferència de coneixement es feia. Fins ara, es feien reunions i traspàs de documentació, però no un procediment com ara. Som conscients que cada marxa comporta pèrdua de coneixement i també saber fer», explica. Compten, això sí, amb el compromís de direcció perquè es pugui destinar temps a això. La intenció és estendre-ho a tots els comandaments assistencials i no assistencials.
Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral.
Documentar-ho tot
La Paloma Garcimartín va ser una de les infermeres participants en el programa pilot. «Em va servir per estandarditzar la informació de cada tema: el rol de cadascú en una comissió, els mitjans intermedis, el marc laboral, la formació… Ara bé, de com es funciona en el dia a dia no se sol fer, és un aprenentatge al llarg de la vida. Són intangibles que necessitaries estandarditzar. La majoria no sabem com transmetre aquest altre tipus de coneixement que, més aviat, s’obté observant i fent. Els intangibles són molt difícils de transmetre. El saber de cirurgianes expertes en una tècnica, això sí, però la competència inconscient és quelcom que tens integrat, i és més difícil. No estem preparades per transmetre en tots els àmbits. Qui arriba ha d’estar obert i qui transmet ha de ser generós. En els meus 40 anys a l’hospital, he vist exemples de gent egoista que s’emporta el saber, i és una pèrdua per a l’hospital».
La Gemma Martínez és cap d’Infermeria de l’Hospital Clínic. Allí tenen un sistema organitzat de relleu generacional, però no només pensant en les jubilacions. «És molt important que el coneixement no estigui en una persona i cal anar acompanyant els qui arriben. Per això és molt important que tot ho documentem i ho deixem escrit. Tenim protocols estandarditzats de treball en els rols més complexos, per fer el traspàs de coneixement. Jo personalment no ho vaig tenir, em vaig trobar un buit informatiu». També ella parla de la generositat, inclús amb els consells. «El coneixement que tu has generat és un compromís teu deixar-lo com a llegat. Jo sempre he estat molt agraïda amb el que m’he trobat sembrat. En infermeria, dins del que cap, això es cuida. A la gent jove sempre els dic: si quan arribes a un lloc ho has trobat d’una manera, has de pensar que és per alguna raó. A partir d’aquí, esbrina per què és així i si hi ha marge de canvi. Si pots millorar-ho, li faràs un regal al qui se’n va i a l’equip, però sempre des del respecte i la construcció. Al cap i a la fi, som en aquest món gràcies al qual altres han construït abans», diu.
La cap d’infermeria explica que «una infermera de rol avançat, si es jubila, ho deixa tot escrit perquè la següent pugui basar-se en tot allò que has construït. Jo sempre dic als meus alumnes: pregunteu, tot té un raonament que, si l’aprens, mai s’oblida i ho pots adaptar a cada malalt. I si no teniu el raonament, l’heu de buscar. Qüestionant-te les coses és com les pots millorar».
Gemma Martínez reconeix que cada dia aprèn alguna cosa. «He reflexionat molt en com deixar el meu llegat, per si em passa alguna cosa demà. Tot el que jo manego, la informació està tota digitalitzada i els intangibles els intento transmetre cos a cos amb els meus equips. Si et pregunten un dubte, el resolc, però també t’explico allò que no està escrit». També -diu- «facilita l’aprenentatge que les persones siguin receptives, que escoltin molt. Jo sempre dic als veterans: heu de ser generosos amb les noves generacions. Si no, el problema el tindran els vostres malalts. L’entorn saludable l’hem de generar nosaltres, allò que no saps tu, ho sé jo. Si no, ho busquem. Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral. Sempre n’hi ha que s’ho guarden però, el currículum, a la tomba, no és res. Si no l’aplico i el comparteixo, de què serveix?».
La notícia que el Departament de Sanitat té previst invertir prop de quatre-cents cinquanta milions d’euros en l’atenció primària del Servei Català de la Salut d’aquí al 2024 no és una mala notícia. Perquè ni que sigui només un mica més del 4% del total del pressupost consolidat del CatSalut per al 2022 és una xifra considerable. De fet, aquest any s’ha previst dedicar a l’atenció primària uns 1.885 milions, dels quals 450 representen gairebé una quarta part. Tot i que si abasta dos anys l’increment seria d’un 12%, que no està tampoc malament. L’any 2020 es varen dedicar uns 1.570 (11,98% del total).
Una altra cosa serà a què s’aplicarà. L’Honorable conseller ha esmentat que amb aquests diners es crearan 60 centres de salut, a més de millorar el finançament dels existents, que són ja uns 415 on treballen uns 375 equips. Així doncs, segons els criteris que es facin servir un increment tan substancial podria esdevenir poc significatiu una vegada assignat a cada lloc.
Altrament, la construcció d’edificis té un cost més elevat que altres despeses, de manera que convindria filar molt prim en la distribució d’aquestes inversions. I l’esment a la construcció no és conseqüència, només, del seu impacte econòmic. Perquè un dels mals de la sanitat espanyola, inclosa la catalana, ha estat el que s’ha denominat de pedra. És a dir, la priorització de les iniciatives més espectaculars i no hi ha dubte que els edificis ho són. Una temptació que assetja els responsables polítics, però cal admetre que és compartida per bona part de l’electorat i no diguem per part dels qui poden traure un benefici directe.
La pandèmia ha descosit les costures de bona part del sistema sanitari, particularment dels serveis amb una orientació potencialment més comunitària, com els de l’Atenció Primària o els de la Salut pública sanitària. Com han manifestat les societats professionals implicades, el temor al deteriorament irreversible de l’Atenció Primària és unànime i n’hi ha poques esperances de correcció, perquè els mals venen de molt lluny i ningú no ha fet gaire per guarir-los, llevat de les queixes que, com és sabut són molt més fàcils de manifestar que els esforços que calen per millorar.
És cert que el Departament de Salut de la Generalitat no ha renunciat mai, ni que sigui retòricament, a reconèixer la importància dels determinants col·lectius de la salut, com mostra la iniciativa del PINSAP, la frustrada estratègia nacional de salut comunitària (Enapisc) o el programa COMSalut, encara vigent, però també ho és que aquests projectes no han pogut canviar de forma significativa el panorama sanitari.
Ningú pot negar que el conjunt del sistema i, específicament, l’Atenció Primària i Comunitària, necessita una important injecció de recursos per superar la seva crítica situació actual, però no es pot oblidar la necessitat que, abans de la seva adscripció, cal analitzar amb deteniment les reorientacions innovadores que cal introduir en l’orientació estratègica, organització i activitats dels serveis. En cas contrari, es corre el risc de malbaratar les inversions si els recursos addicionals no s’acompanyen obligatòriament d’aquests tipus d’iniciatives.
L’Atenció Primària i Comunitària catalana i espanyola necessita una veritable refundació conceptual, de governança i organitzativa, però és obvi que la sortida de la situació de deteriorament actual del conjunt del sistema sanitari no es trobarà si no es dissenyen també canvis capaços d’harmonitzar les necessitats i expectatives de la ciutadania i els mateixos professionals amb relació al seu benestar i qualitat de vida.
Benvingudes siguin aquestes aportacions de recursos a l’Atenció Primària i Comunitària, però serien molt més efectives i eficients si s’acompanyessin d’iniciatives realment transformadores del sistema.
“Nascuda feble i sensible, la dona, aquesta companya fidel de l’home, mereix el més viu interès i presenta un vast camp a les meditacions de filòsofs i metges”. Així arrenca el Tratado completo de las enfermedades de las mujeres, un text de 1844 que pretén ser una posada al dia de tot el conegut per la medicina sobre les dones fins avui.
El ‘sexe bell’ o l»àngel de la llar’ van ser noms usats per alguns científics del segle XIX, que van apuntalar a l’imaginari col·lectiu la noció de ‘sexe feble’ per referir-se a la dona. “Les modificacions físiques que constitueixen les belleses de la dona són per raó inversa de les que constitueixen les de l’home. Les faccions del seu rostre tenen unes proporcions fines i agradables, els peus són més petits i mans delicades, els braços, les cuixes i les cames són més gruixuts, els músculs de tots els seus membres estan dolçament demarcats amb línies ondulants”, escriu el metge Baltasar de Viguera a La fisiologia i patologia de la dona (1827).
Per De Viguera, que relatava amb profusió la sensibilitat i delicadesa en formes, sentits i caràcter de les dones, les seves qualitats tenien a veure amb “els òrgans de la matriu”. “Aquesta prodigiosa esfera de la perpetuïtat de l’espècie és la que determina els atributs del bell sexe, la que presideix totes les seves funcions, la que desenvolupa les modificacions del seu instint, en fi, la que mana i influeix imperiosament a les passions, gustos , gana, idees, propietats i inclinacions”.
La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les funcions menstruals i reproductiva.
Aquesta concepció de l’aparell reproductor femení va avalar desigualtats, entre d’altres, la que impedia que les dones accedissin als estudis superiors: “La teoria de conservació de l’energia va servir perquè alguns s’oposessin a l’educació de les dones, ja que l’esforç que haurien de dedicar a la seva instrucció els trauria una energia necessària per al funcionament correcte de les seves funcions menstruals i reproductives; això impediria la seva finalitat primordial, ser mares”, expliquen a Las mentiras científicas sobre las mujeres S. García Dauder i Eulalia Pérez Sedeño.
A l’úter se’l culpa des de l’antic Egipte: aleshores, es deia que l’òrgan es desplaçava dins del cos de la dona causant tota mena d’afeccions. Després s’han succeït teories més o menys elaborades que relacionen l’úter amb malalties o comportaments indòcils de les dones. La paraula histèria, malaltia de l’úter (hystera, en grec), va acompanyar aquests diagnòstics i va tenir una nova edat d’or al segle XIX.
L’àngel de la llar’
García Dauder i Pérez Sedeño afirmen que al calaix de sastre de la histèria van caure tots els “malestars producte de desigualtats de gènere”. La seva vasta simptomatologia incloïa defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, irritabilitat, mals de cap, pèrdua de gana o tendència a causar problemes. “La dona histèrica estava a un pas de la dona ideal romàntica: un ésser que havia de ser fràgil, dependent, passiu, sense desig sexual, públicament invàlid, domèstic i ociós”, relaten.
Tot i que avui dia la histèria ha desaparegut dels manuals diagnòstics, “es manté el prejudici que les dones són febles, sensibles, que aguanten menys, que es queixen a la mínima. El que es va anomenar molt de temps “una histèrica”, explica SINC Maria Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.
És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de ‘problema funcional’. Elles es queden a l’atenció primària donant voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista.
I no és una preocupació fútil. Aquest prejudici, diu Ruiz Cantero, és a la base d’una important fallada diagnòstica: que a les dones se’ls sobrediagnostiquin síndromes. “És comú que, quan no se sap ben bé què passa, es faci servir l’etiqueta de “problema funcional”. Elles es queden a l’atenció primària fent voltes i se’ls acaba receptant analgèsics, mentre que als homes se’ls deriva a l’especialista, que li procura un tractament curatiu. Això és molt greu”, afirma.
Un exemple, per a l’experta, es troba als primers temps de la covid-19. “Al principi, la malaltia es va relacionar principalment amb una afecció de l’aparell respiratori, que afecten més els homes. Més tard es va veure que també s’associa amb problemes intestinals, més comuns en dones. D’aquesta manera, les dones van sortir més malparades en diagnòstic, cosa que té a veure amb la mortalitat”.
Desig sexual, el just
«Es toca cada nit» diu, sanglotant, la mare d’una adolescent al doctor protagonista de la sèrie de televisió ElAlienista, «els capellans diuen que necessita banys freds i sangoneres, que el diable és a la seva ment», a la qual cosa el facultatiu respon que no hi ha res malament a la seva ment, “sinó que s’està convertint en una dona”, en una perspectiva que no semblaven compartir molts dels seus col·legues a la vida real.
“No hi ha gaudi sa que no sigui reproductiu. Els desitjos culpables i nocius els de les infèrtils, les nodrisses, les prostitutes, les lectores, les tísiques i les histèriques”, va escriure el 1876 el ginecòleg Ángel Pulido. La masturbació era considerada un “hàbit funest”, i el desig femení s’associava amb les classes baixes, les primitives d’ambients càlids i les malaltes nervioses i físiques, així que es va trobar un terme per patologitzar la libido femenina: nimfomania.
Segons explica a SINC la sexòloga Laura Morán, és molt difícil determinar quant desig o quanta excitació sexual és massa: “Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnóstico de los trastornos mentales. Mentre puguis complir les funcions bàsiques de supervivència com són menjar, dormir, treballar i socialitzar, si vols dedicar la resta del teu temps al sexe, doncs fantàstic”.
Van intentar modernitzar la nimfomania anomenant-la hipersexualitat, però no va ser possible quantificar aquestes variables i per això no apareix a l’últim Manual diagnòstic dels trastorns mentals.
Així d’arrelada estava aquesta creença a la societat que, segons explica a Señoras que se empotraron hace mucho la historiadora Cristina Domenech, unes professores d’una escola per a senyoretes d’Edimburg, presumiblement parella, van guanyar un judici gràcies al fet que el jurat no podia creure que una dona conegués el gaudi sexual.
A mesura que avançava el segle, es va estendre la idea que la dona normal i sana, la mare de família, ha de ser una dona fèrtil, propietària d’una sexualitat moderada. I aquí ve la següent creació ad hoc: la frigidesa. “És una malaltia? No, el que passava és que els processos d’excitació femenins no s’entenien. Ni tan sols les mateixes dones els coneixien, no podien explicar als seus partenaires sexuals el que els agradava i el que no. Això té a veure amb una educació sexual insatisfactòria”, diu Morán.
L’actual disfunció sexual femenina (DSF) és una malaltia que, per a García Dauder i Pérez Sedeño, es va construir per crear el nínxol de mercat d’un nou medicament. Els canvis en el desig sexual de les dones, afirmen, no són una malaltia sinó un procés normal, “fins i tot una resposta saludable a factors com l’estrès”.
Però encara que el desig moderat estigués ben vist, la masturbació seguia sense veure’s amb bons ulls, i preocupava especialment la seva presència en adolescents. Hi va aparèixer una altra malaltia ja desapareguda: la clorosi, que presentava pal·lidesa, dificultat respiratòria, somnolència o supressió de les regles. “Sovint, els diagnòstics mèdics la relacionaven amb la menstruació i la masturbació. Per a molts autors, la malaltia desapareixia quan l’adolescent madurava i normalitzava la vida sexual a través del matrimoni”, afirmen en aquest article els pediatres Miguel Zafra Anta i Víctor Manuel García Nieto.
Un signe dels temps va ser la creació dels primers grans magatzems, que va treure al carrer les dones amb diners, que fins aleshores encarregaven la roba des de casa seva. Els carrers, de sobte, no eren només territori masculí, explica l’investigador Nacho Moreno a Ladronas victorianas. A elles, diu, ja no en tenia prou de quedar-se a casa.
La reputació de les dones de classe alta no permetia l’escàndol d’anar a la presó si delinquien, així que metges especialitzats en trastorns femenins determinaven que el seu impuls de robar no era més que deliris relacionats amb la menstruació.
Intervencions innecessàries
Pels trastorns causats pel ritme de la civilització moderna, el remei van ser les cures de repòs. Un neuròleg pioner d’aquestes cures va ser Silas Weir Mitchell. Els seus remeis van ser criticats per l’escriptora Charlotte Perkins Gilman a El papel pintado de amarillo (1890), un relat que descriu el seu tancament en una habitació sense permís per treballar o rebre visites: “Viu una vida tan casolana com et sigui possible, realitza no més de dues hores d’activitat intel·lectual al dia i no toquis mai més una ploma, un pinzell o un llapis”, va ser la seva recepta.
S’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; i altres com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu.
Altres metges indicaven la manipulació dels genitals femenins fins a arribar al paroxisme histèric, l’orgasme, cosa que només podien fer ells o les llevadores, atès que la masturbació femenina era indecent. També s’hi van aplicar tractaments com la hipnosi, l’aïllament o la dieta; expliquen a La mujer en los discursos de género, i d’altres tan delirants com sangoneres aplicades a la vulva, a l’anus i al coll de la matriu; cauterització del coll uterí amb nitrat de plata; injeccions de diversos líquids a la vagina, hidroteràpia en forma de dutxes, raigs vaginals i banys freds o temperats o electroteràpia.
Si la causa de tot mal era l’úter, alguns van considerar que la solució també era extirpar-lo: es recomanaven histerectomies, ooforectomies (extirpació dels ovaris), fins i tot ablació de clítoris. María Fernández Chereguini, ginecòloga i membre de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) explica, en conversa amb SINC, que fins i tot avui dia aquesta intervenció intenta evitar-se: “Excepte per una patologia maligna, sagnats o miomes que no es controlen amb tractament mèdic o per prolapse genital, no es realitza. I si es fa és, normalment, mitjançant laparoscòpia. Aquesta manera d’extirpació no invasiva era impossible a l’època”.
A més de la funció reproductiva, l’úter és responsable de la sustentació del sòl pèlvic, però la seva extirpació no hauria de provocar efectes secundaris. Tot i això, “treure els ovaris pot produir una menopausa avançada, amb els problemes que això comporta: risc cardiovascular i problemes en els ossos, entre d’altres”.
La mirada femenina
Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero. “Es relaciona amb la cultura de les cures: elles en tenen cura, i elles també en tenen cura”. La perspectiva de gènere és necessària perquè els biaixos, afirma, “es contagien i ens els acabem creient homes i dones. Acaben responent als prejudicis que es tenen sobre les dones negant-se les seves pròpies sortides”.
Les desigualtats en la medicina continuen existint i “afecten la qualitat de vida de les pacients, i el seu projecte de vida”, diu Ruiz Cantero.
“Avui hi ha més dones científiques, i estan canviant la mateixa manera de fer ciència. S’estan plantejant preguntes que mai no s’havien formulat abans”, explica la periodista Angela Saini al seu llibre Inferior. “Es qüestionen coses que es donaven per assegudes, i les velles idees deixen pas a altres de noves. El retrat distorsionat –sovint negatiu– de les dones que hi havia en el passat ha estat qüestionat en les darreres dècades per investigadors, que afirmen que era equivocat”.
I conclou: “En un món en què moltes dones segueixen patint el sexisme, la desigualtat i la violència, [les dades] poden transformar la manera com ens veiem mútuament. Si disposem d’estudis seriosos i xifres fiables, els febles es poden tornar forts i els forts, febles”.
Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí
Les empreses del sector de la Dependència hauran d’incrementar un 6,5% els sous dels treballadors, després que l’Audiència Nacional donés el passat dijous 23 de juny la raó a CCOO i UGT. Així doncs, reconeix el dret dels treballadors a l’aplicació de l’article vuit del setè Conveni de la Dependència on s’estableix que “s’incrementaran anualment els conceptes retributius en la mateixa quantitat que l’Índex de Preus al Consum (IPC)”, el que suposa un augment dels sous del 6,5%.
Des d’UGT Serveis Públics de Catalunya afirmen “haver intentat totes les vies de conciliació possibles” però “davant de la negativa d’aplicar el conveni ha estat l’Audiència Nacional qui s’ha pronunciat”. De fet, els magistrats han recriminat l’actitud de les tres patronals FED; LARES i AESTE, ja que el conveni és molt clar. La sentència, a més de reconèixer l’augment salarial, a instàncies de la UGT, ha imposat a cada patronal una sanció de mil euros i el pagament de les costes dels advocats sindicals per “conducta processal temerària”. El tribunal afirma que “la pobresa argumental de la part denunciada és demostrativa que volen mantenir una posició de resistència injustificada a l’aplicació de la normativa al marc de la negociació d’un nou conveni col·lectiu”.
El VII Conveni Estatal de la Dependència porta en situació d’ultraactivitat indefinida des de 2019, que suposa que s’activi una clàusula on s’apliqui l’IPC real de l’any anterior. La negativa d’aplicar-la, afecta a més de 300.000 persones treballadores de residències, centres de dia, ajuda a domicili i teleassistència a tot l’Estat. Des dels sindicats qualifiquen l’actitud de les patronals de “desconsiderada” amb la feina dels treballadors i lamenten que “les promeses de millorar les condicions laborals per la dura situació durant la pandèmia hagin quedat en l’oblit”. A més, des d’UGT demanen que “s’acati la sentència i s’incrementin els salaris de manera imminent”.
Les creixents desigualtats socials i econòmiques, els conflictes perllongats, la violència i les emergències de salut pública amenacen el benestar de la població mundial. Gairebé mil milions de persones a tot el món pateixen algun tipus de trastorn mental, segons les últimes xifres de l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
D’acord amb l’informe mundial de salut mental de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), durant el primer any de la pandèmia de la Covid-19, les taxes d’afeccions comunes com la depressió i l’ansietat -les més prevalents tan en homes com dones- van augmentar més del 25%. La infància i l’adolescència són edats d’alta vulnerabilitaten en matèria de salut mental. Segons les dades de l’OMS, el 2019, el 14% dels adolescents del món -d’entre 10 a 19 anys- vivia amb algun trastorn mental. Es tracta de les revisió de dades més gran sobre salut mental feta des del canvi de segle.
«Una bona salut mental es tradueix en una bona salut física, i aquest nou informe presenta un argument convincent per al canvi», ha argumentat el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus. En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut insta als països del món a fer front a l’empitjorament de la salut mental derivat de la pandèmia de la Covid i ofereix exemples de bones pràctiques que s’han d’implementar al més aviat possible, en reconeixement de l’important paper que exerceix la salut mental en el desenvolupament positiu de les persones i a tots els nivells.
En primer lloc, l’organització demana aprofundir en el valor i el compromís que atorguem a la salut mental com a individus, comunitats i governs i igualar aquest valor amb més compromís, implicació i inversió per part de totes les parts interessades. En segon lloc, l’OMS apunta a la necessitat de reformar les característiques físiques, socials i econòmiques dels entorns -les llars, les escoles, els llocs de treball i la comunitat en general- per protegir millor la salut mental i prevenir les malalties mentals. En tercer lloc, l’organització exigeix reforçar l’atenció a la salut mental mitjançant una xarxa comunitària de serveis i suports accessibles, assequibles i de qualitat.
«Els vincles inextricables entre la salut mental i la salut pública, els drets humans i el desenvolupament socioeconòmic signifiquen que transformar les polítiques i pràctiques en salut mental pugui generar beneficis reals i substantius per a individus, comunitats i països de tot arreu. La inversió en salut mental és una inversió en una vida i un futur millors per a tothom», ha indicat el director general de l’OMS.
Demanda creixent, respostes insuficients
L’atenció a la salut mental està sistemàticament infrafinançada. De mitjana, els països dediquen menys del 2% dels seus pressupostos sanitaris a la salut mental. Més del 70% de la despesa en salut mental als països de renda mitjana segueix destinant-se als hospitals psiquiàtrics. A més, al voltant de la meitat de la població mundial viu a països on hi ha un sol psiquiatre per atendre 200.000 o més persones.
Segons l’informe de l’OMS, fins i tot abans que arribés la pandèmia de la Covid-19, només una petita fracció de les persones que necessitaven ajuda tenien accés a un tractament de salut mental eficaç, assequible i de qualitat. Per exemple, més del 70% de les persones que pateixen psicosi a tot el món no reben l’ajuda i atenció que necessiten. La bretxa entre les nacions riques i les pobres destaca l’accés desigual a l’atenció mèdica, ja que set de cada deu persones amb psicosi reben tractament a països d’alts ingressos, en comparació amb només el 12% que el reben a països de baixos ingressos.
La situació és encara més greu per als casos de depressió, on les bretxes a l’assistència es produeixen a tots els països, inclosos els d’alts ingressos, en els quals només un terç de les persones que pateixen depressió reben atenció formal de salut mental. I encara que els països d’alts ingressos ofereixen un tractament «mínimament adequat» per a la depressió en el 23% dels casos, això es redueix a només un 3% en els països d’ingressos baixos i mitjans-baixos.
«Necessitem transformar les nostres actituds, accions i enfocaments per promoure i protegir la salut mental de les persones», ha destacat Tedros Adhanom. «Podem i hem de fer-ho transformant els entorns que influeixen en la nostra salut mental i desenvolupant serveis de salut mental basats en la comunitat capaços d’aconseguir una cobertura universal en salut mental», ha conclòs el director general de l’OMS.
El divendres 10 de juny de 2022 es presentava a Barcelona la novel·la gràfica Seguir dibujando (Dessiner encore, 2021; Ediciones Bang, 2022). L’autora, Corinne Rey, coneguda com a Coco, mostrava el seu treball reconeixent la importància que ha tingut el desenvolupament d’aquesta obra com a part del tractament per a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015, i del procés de dol posterior i, també, del sentiment de culpa.
Aquell fatídic dia, dos terroristes van assaltar la seu del setmanari d’humor Charlie Hebdo al centre de París, assassinant a dotze persones i deixant malferits a onze més. Coco va sortir il·lesa malgrat que va ser la primera a trobar-se als dos germans armats al carrer i va acompanyar-los obligada fins al pis on es trobaven les oficines (en primera instància els va portar a un pis diferent, però ella al·lega que va ser pels nervis i la por i que no es va adonar). Ella va ser la que va introduir el codi de l’alarma que va obrir la porta i la van apartar del camí (es va amagar a sota d’una taula de l’entrada).
Crear ‘Seguir dibujando’ ha ajudat a Corinne Rey a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015 | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)
Com tots els dimecres al matí, la plana major del setmanari estava preparant el següent número a la sala de reunions. Coco va voler marxar abans a casa per a recollir de la llar d’infants el seu nadó de pocs mesos. L’atzar la va convertir en protagonista, però, probablement, també li va salvar la vida. Entre les víctimes, el dibuixant i director de la publicació, Stéphane Charbonnier (Charb), i els autors Bernard Verlhac (Tignous), Georges Wolinski (Wolinski), Jean Cabut (Cabu) i Phillippe Honoré (Honoré). També van perdre la vida l’economista Bernard Maris, el corrector Mustapha Ourad, la columnista Elsa Cayat, l’organitzador d’esdeveniments convidat a la reunió Michel Renaud, el conserge Frédéric Boisseau i els policies Franck Brinsolaro i Ahmed Merabet. La tragèdia continuaria durant dos dies més a París, amb l’assassinat de cinc persones i diversos ferits, fins que es va aconseguir abatre als tres terroristes.
Després de les ràfegues amb les metralladores, a la sala de reunions de Charlie Hebdo van quedar malferits, alguns greument, els autors Fabrice Nicolino, Laurent Sourisseau (Riss, director de redacció en aquell moment i nou director de publicació com a conseqüència dels fets), Philippe Lançon i el responsable del web, en Simon Fieschi… I Coco va ser la primera a arribar i en atendre’ls un cop assegurada que ja havien marxat els terroristes. L’escena era absolutament desoladora.
Coco converteix l’obra en un viatge que fa comprendre al lector l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)
A la novel·la gràfica Seguir dibujando, Coco ens mostra la seva catarsi particular. Per una banda, com s’ha sentit per dins i els pensaments que l’han afligit i, per una altra banda, el relat del qual ha viscut des de llavors, convertint l’obra en un viatge que fa comprendre al lector la seva redempció i l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida. Els pensaments que la van aclaparar durant molt de temps feien referència al record dels fets i, sobretot, a la culpa de la seva actuació. Repetint contínuament «I si…?», la mateixa autora ho expressa de la següent manera: «El temps es va aturar en aquella escala, en aquella por… els trets… el silenci de la mort… M’obsessionen les preguntes: I si hagués fet alguna cosa?… I si hagués demanat socors?… I si hagués intentat fugir?… I si els hagués empentat per les escales?… I si hagués pogut alertar als altres?… I si no hagués premut el maldit codi?… I si hagués intentat desarmar-los?… I si m’hagués defensat?… I si…?… I si…?…».
Aquesta part emocional està representada en els dibuixos d’una forma inefable i onírica, abatuda com si estigués colpejada per les onades terribles a manera de records que es manifesten un cop i un altre (en un moment, afirma en una vinyeta «si em busqueu, estic a l’abisme dels meus pensaments»), i de com el dibuix la va ajudar com a teràpia en el procés de rehabilitació. Per al relat de la part de la seva vida real empra un estil més literal i descriptiu, començant per les diferents teràpies psicològiques que va seguir i els seus efectes sobre ella (no totes van funcionar, com la teràpia EMDR, Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars, per exemple). També com es va alterar la seva vida quotidiana per estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia, amb tot el que suposa això i la percepció sobre la seva llibertat, una llibertat per la qual tant havien lluitat des del setmanari.
Coco mostra com es va alterar la seva vida quotidiana pel fet d’estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia | ‘Seguir dibujando’, de Corinne Rey (Coco)
A la novel·la gràfica, l’autora reflexiona sobre la llibertat d’expressió en general i la llibertat de premsa en particular, i descriu els diferents esdeveniments que es van succeir des de l’atemptat a Dinamarca el 2 de novembre de 2004 i la posterior publicació de les caricatures de Mahoma en un diari danès, i que ja li havia provocat un judici a Charlie Hebdo pocs anys abans de l’atemptat, per reproduir les caricatures. Veure com, després de l’atemptat, el clam en què es va convertir l’expressió «Je suis Charlie» («Jo soc Charlie») per part de tota la societat francesa, era acompanyada per alguns amb un «però»: «però no cal fer caricatures de Mahoma» o «no cal posar més llenya al foc», entre d’altres. Imprescindible veure aquesta singladura des dels ulls d’una supervivent i, a la vegada, una autora que opina amb els seus dibuixos amb total llibertat.
Charlie Hebdo va néixer per a analitzar l’actualitat i riure’s d’ella. I calia fer-ho de forma clara i contundent. Coco va arribar a Charlie Hebdo el 2009 i va aprendre dels seus reconeguts companys la importància de la vinyeta de premsa, que ha de ser sintètica, impactant i vehicular una idea contundent. En paraules de l’autora: cal «dibuixar a la gent, els paisatges, les perspectives. Caricaturitzar. Sintetitzar el traç. Optar per la llegibilitat. Compondre. Explicar. Escriure. Trobar la idea, la fórmula que ho faci esclatar, que doni just en el clau. Que no sigui redundant amb el dibuix. Atrevir-se, sense pietat. Sorprendre el lector. Fer-lo riure, reaccionar. Portar-lo a on no s’ho esperi». I, afegeix, tenir sempre present la següent frase: «Una bona vinyeta és com un cop de puny!», exclamació que li deia François Cavanna, escriptor i periodista, que va fundar la revista Charlie Hebdo el 1992.
La levedad, de Catherine Meurisse
«Hi ha alguna cosa insuportable a la bellesa», diu Coco en un moment de la seva obra. I, precisament, la bellesa va ser fonamental en el procés de rehabilitació de l’autora Catherine Meurisse i així ho va explicar a la seva novel·la gràfica La levedad (La légèreté, 2016; Editorial Impedimenta, 2017), que ja va per la segona edició en castellà i és tot un èxit de vendes a França. Meurisse es va adormir (no li va sonar el despertador després d’una nit nefasta on la va deixar la seva parella), i va perdre el bus, tot plegat amb el retard suficient per a arribar a la reunió dels dimecres de tota la redacció quan just s’estava produint l’atemptat. Una redacció en la qual feia una dècada que treballava i que va deixar poc després per a centrar-se en els seus projectes més personals.
A La levedad, igual que Coco, també mostra la seva intimitat i les seves emocions, la pèrdua de la llibertat personal per haver d’anar sempre amb escortes, l’avanç amb les teràpies i les tècniques proposades… i la seva solitud, a la vegada que reconeix l’acompanyament de la seva família i amics. Explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella. «Tinc la sensació de ser espectadora de la meva pròpia implosió», exclama ella mateixa, confirmant efectivament la dissociació i com, un cop «reassociada», tindrà la força suficient per a explicar-ho en una novel·la gràfica, com així ho va fer.
‘La levedad’ explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella | ‘La levedad’, de Catherine Meurisse
Meurisse és optimista amb el remei: «No som titans. No hem de lliurar cap combat temerari contra les preguntes insidioses, no hem de respondre a les seves provocacions, sinó, ajupint el cap, deixar passar l’instant difícil per després somriure de nou i aspirar a la felicitat», exclama un divan en una vinyeta, a imatge del seu suposat psicòleg. A manera de teràpia, Catherine Meurisse va decidir cercar la síndrome de Stendhal com a contrapunt a la síndrome del 7 de gener de 2015… i ho va cercar a Roma. «La bellesa et tornarà la memòria», sembla que li exclami el seu subconscient. I així ho va fer i així ens ho va relatar a la seva obra: com l’obsessió per la bellesa la va ajudar a recuperar l’equilibri i la percepció, com es reanima la raó i com va recuperar la constància de l’ànim. I sense deixar de ser mordaç, com quan dibuixa en una de les pàgines una factoria en un país asiàtic on unes treballadores en condicions infrahumanes estan cosint a correcuita les samarretes amb el lema «Je suis Charlie»… les contradiccions del món desenvolupat.
Les dues autores coincideixen en homenatjar als seus companys de redacció, tant als que malauradament no van sobreviure com els que van continuar amb el projecte, i agraïm la sensibilitat amb què descriuen els moments més durs. No necessitem els detalls escabrosos de la matança, malgrat que siguin les preguntes habituals que li fan els mitjans, com elles mateixes denuncien. També, ambdues, reconeixen els conflictes interns a la redacció que es van viure els mesos posteriors als atemptats. Albirem que tots van patir un trauma difícil de superar i cadascú ha hagut de fer la seva particular rehabilitació. Nosaltres hem d’estar agraïts de la generositat de les dues autores per exposar la seva intimitat i el de reivindicar el clam «Je suis Charlie» perquè no es perdi amb el pas del temps. No s’han de sentir culpables per estar vives, han de continuar dibuixant per a defensar les seves idees. No hi ha una arma més contundent avui en dia que la llibertat de premsa, i aquestes obres serveixen per a recordar-ho i donar una lliçó als que fan un mal ús d’aquesta llibertat.
El càncer colorectal és un dels tumors malignes amb més prevalença entre la població mundial. De fet, és el segon tipus de càncer més habitual en dones -després del de mama-, i el tercer més comú en homes -per darrere del càncer de pulmó i de pròstata-. Entre els casos de càncer colorectal, el 25% són de recte.
El tractament actual implica sotmetre el pacient a una cirurgia molt agressiva, que en la majoria de casos passa per extreure-li completament el recte de forma permanent. Això provoca que s’hagi de conviure amb una bossa de forma permanent o temporal i que es pateixin disfuncions de la bufeta orinaria i disfuncions sexuals, amb totes les conseqüències que això suposa per a la qualitat de vida dels pacients.
Recentment, però, el grup de recerca de Cirurgia Colorectal de l’Institut d’Investigació i Innovació Parc Taulí (I3PT), liderat pel Dr. Xavier Serra Aracil, ha demostrat que hi ha una alternativa molt menys invasiva i que aconsegueix uns resultats molt esperançadors. Concretament, l’estudi TAUTEM ha demostrat que sotmetent el pacient a un tractament de quimio-radioteràpia local i, posteriorment, a una mínima cirurgia local, millora la morbiditat i evita les seqüeles permanents en aquest tipus de càncer.
Dr. Xavier Serra Aracil, investigador principal de l’estudi | Institut d’Investigació i Innovació Parc Taulí
Aquests resultats han sigut presentats al congrés de l’American Society of Clinical Oncology (ASCO), el més important del món en l’àmbit del càncer. L’estudi, que s’ha dut a terme en 17 hospitals de l’Estat, es va iniciar al 2011, i ha comptat amb 173 pacients que, de forma aleatòria, s’han sotmès o bé al tractament habitual o al tractament innovador per constatar la hipòtesi de l’equip investigador de l’I3PT.
«Això ha permès, en una primera fase, demostrar que tenim resultats molt prometedors: en un 44% dels casos, la quimio-radioteràpia ha eliminat el tumor, i en un 70% dels casos la reducció és molt important», explica Serra. «A més, les complicacions post-operatòries i les taxes d’hospitalització han sigut significativament menors», afegeix.
Ara s’iniciarà una nova fase de l’estudi per avaluar la qualitat de vida dels pacients a partir dels sis mesos posteriors als dos tractaments. En aquest punt, expliquen els investigadors, «podrem concloure si podem fer un canvi d’estratègia quirúrgica en aquests casos, i demostrar que es pot evitar la cirurgia tradicional amb tots els efectes secundaris que comporta i els perjudicis per a la qualitat de vida de les persones afectades».
