Just Deploy It!

Blog

  • L’ELA, la tercera malaltia neurodegenerativa més comuna a Espanya

    L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una malaltia degenerativa que afecta les neurones que transmeten els impulsos nerviosos des del sistema nerviós central als diferents músculs del cos, les anomenades motoneurones o neurones motores. El deteriorament i la pèrdua progressiva del funcionament d’aquestes cel·lules fa que els pacients pateixin una greu afectació muscular que provoca la seva paralització progressiva fins a una paràlisi completa. La malaltia afecta, especialment, persones d’edats compreses entre els 40 i 70 anys, més freqüentment en homes entre els 60 i 69 anys, tot i que en alguns casos -molt escassos- es presenta a la infància.

    «Presentar debilitat muscular, atròfia, contraccions musculars o rigidesa o tensió muscular és la simptomatologia més característica d’aquesta malaltia, que generalment sol debutar en els músculs de les extremitats (en el 60-85% dels casos). Encara que fins i tot en un terç dels pacients s’inicia als músculs bulbars, afectant la parla, la deglució i la masticació. Però, atès que es tracta d’una malaltia que progressa molt ràpidament, aviat altres grups musculars començaran a veure’s afectats, sent especialment perillós quan la malaltia comença a afectar els músculs respiratoris», explica el Dr. Alejandro Horga, Coordinador del Grup d’Estudi de Malalties Neuromusculars de la Societat Espanyola de Neurologia.

    De fet, la insuficiència respiratòria produïda per l’afectació dels músculs respiratoris és la causa principal de mort en la majoria dels pacients amb ELA. Des del començament de la malaltia, la meitat de les persones que pateixen ELA moren en menys de 3 anys, un 80% en menys de 5 anys, i la majoria (el 95%) en menys de 10 anys. El 21 de juny és el Dia Internacional de Lluita contra l’ELA, una celebració que pretén conscienciar la societat i les institucions de la situació que viuen els afectats. La finalitat que es persegueix és que es dediquin més recursos a la investigació i el desenvolupament de tractaments per a aquesta malaltia.

    4.000 persones afectades a Espanya

    L’ELA és la tercera malaltia neurodegenerativa més comuna a Espanya, després de l’Alzheimer i el Parkinson, i la patologia més freqüent dins les malalties neuromusculars. Afecta al voltant de 4.000 persones a tota Espanya i, segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), cada any unes 700 persones comencen a desenvolupar els símptomes de la malaltia a l’Estat.

    Les causes que produeixen aquesta malaltia són desconegudes, tot i que un petit percentatge dels casos tenen un origen familiar (entre el 5 i el 10% dels casos). També hi ha alguns factors de risc associats: «Ser home i tenir una edat avançada són els únics factors de risc que s’han pogut establir amb claredat. Tot i això, també hi ha estudis que apunten altres, com fumar, haver patit alguna infecció viral prèvia, l’exposició habitual a metalls pesants o pesticides, haver realitzat activitats físiques intenses assídues…», comenta Horga. I afegeix: «En tot cas, el més probable és que no hi hagi una explicació única, sinó una combinació de factors que produeixen l’ELA».

    Sense una cura per l’ELA

    En l’actualitat, no es disposa de cap medicament capaç de curar o aturar la malaltia. El Riluzole i l’Edaravone són els únics medicaments aprovats per al tractament de l’ELA, tot i que l’efecte sobre la supervivència és moderat. A conseqüència d’això, l’ELA genera moltíssima discapacitat. La darrera enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la situa entre les principals causes de discapacitat a Espanya i, d’acord amb el darrer informe realitzat per la SEN, entre les malalties amb més costos sociosanitaris: suposa més de 50.000 euros anuals per pacient, un cost superior al d’altres malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson.

    Als problemes musculars que genera aquesta malaltia, que fa que els pacients tinguin cada vegada més dificultats per parlar, caminar, respirar o menjar, s’uneixen les altes taxes d’ansietat (30%) i depressió (44%) que presenten aquests pacients, molt per sobre de les taxes de la població general, i el fet que d’entre un 10-15% dels pacients presenten una demència associada. A més, malgrat que la gran majoria dels pacients conserven la seva capacitat intel·lectual, en més del 35% dels casos es detecten signes de deteriorament cognitiu.

    Des de la Societat Espanyola de Neurologia, s’insisteix en la necessitat que a tots els hospitals de referència es disposi d’una unitat especialitzada en ELA on no només es pugui tractar adequadament aquests pacients, sinó que també fomenti la investigació. «Les unitats multidisciplinars d‟atenció al pacient amb ELA poden ajudar a millorar la qualitat de vida i la supervivència dels pacients. És important el seguiment dels pacients per part d’unitats especialitzades i multidisciplinàries perquè a més que hi ha tractaments simptomàtics o per a la prevenció de complicacions, dur a terme mesures de suport ventilatori, nutritiu, de fisioteràpia, poden ser fonamentals per a aquests pacients», assenyala Horga. «Cal que tots els hospitals de referència en disposin i que almenys hi hagi una unitat especialitzada per cada milió d’habitants», remarca l’especialista.

  • Els diaris de l’atenció primària: ‘Vente sin cita’

    Vente sin cita

    Una silla frente a la otra, la persona frente a la persona. Un tú a tú sereno, que nada esconde. Un momento precedido por un: “tú vente sin cita, en la consulta dieciséis te espero”. Porque para lo importante no hay horas, ni colas ni esperas. La radiografía desveló lo que los síntomas quisieron gritar a voces y no supieron. Y una mano firme que se ofrece a vencer el temblor del miedo a sufrir participa de la conversación. Te llamarán en cuarenta y ocho horas. Silencio. Si ocurre algo, si lo necesitas, vente sin cita.

  • La intel·ligència artificial en salut: una revolució que no ha fet més que començar

    Avui en dia, els sistemes d’informació i, en concret, la intel·ligència artificial (IA), estan jugant un paper molt important en la transformació digital del nostre entorn. La IA cerca imitar la intel·ligència humana a través d’algoritmes i eines computacionals per generar coneixement i aproximar-se a conclusions de manera autònoma a partir de l’anàlisi de gran quantitat de dades.

    El nombre d’aplicacions d’IA ha augmentat exponencialment durant els darrers anys, sent cada cop més complexes i sofisticades. També són més les àrees on s’hi ha instaurat, des del sector financer i industrial fins al sector sanitari. En aquest darrer camp, es preveu que les eines d’IA contribuiran a la resolució de problemes complexos de salut, com ara la detecció de la predisposició a desenvolupar malalties, la detecció de portadors de malalties hereditàries o la predicció de la resposta individual enfront de tractaments.

    «La intel·ligència artificial suposarà una revolució en medicina. Amb tota la informació que li dones, serà capaç d’aprendre a reconèixer patrons que potser el professional sanitari no és capaç d’identificar amb la medicina habitual. Això generarà patrons que permetrà conèixer el diagnòstic d’un pacient, el seu pronòstic i com respondrà al tractament, amb una precisió molt alta i de manera molt individualitzada», explica el Dr. José Ibeas, nefròleg de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Ibeas és el director del 1r Taulí Health Artificial Intelligence Symposium (THAIS), una jornada dirigida als professionals de la salut encaminada a explicar-los com s’utilitza actualment la intel·ligència artificial en la medicina i quin és el seu futur.

    La jornada tindrà lloc els pròxims dies 20 i 21 de juny i reunirà els experts més destacats de la intel·ligència artificial aplicada a l’àmbit de la sanitat. Els assistents a l’acte podran conèixer, profunditzar i resoldre els seus dubtes sobre els diferents aspectes d’aquesta tecnologia: els coneixements que s’han de tenir per integrar-la en el sistema sanitari, què hauria de saber un professional de la salut quant a big data i mineria de dades, quines infraestructures cal, quina és la normativa de seguretat i protecció de dades que s’ha de complir o quins dilemes ètics pot plantejar la intel·ligència artificial.

    La jornada està organitzada per la Unitat Mixta del grup de Nefrologia Clínica, intervencionista i computacional de l’Institut Recerca i Innovació del Parc Taulí (I3PT) i el departament de Telecomunicacions i Enginyeria de sistemes de la UAB. La perspectiva de la trobada es basa en un abordatge multidisciplinari, amb la participació de clínics, enginyers, gestors i entitats públiques i privades.

    «La intenció és donar a conèixer als professionals de la salut què és el que està passant en el camp de la intel·ligència artificial, perquè encara és un món molt desconegut per ells. Per descomptat, l’última decisió la tindrà sempre el metge o metgessa, però la intel·ligència artificial actuarà com un suport de decisió, i per això és necessari que els clínics estiguin formats i tinguin els coneixements necessaris per utilitzar aquesta tecnologia», explica el director de la jornada.

    Segons explica el Dr. Ibeas, la intel·ligència artificial aplicada a la salut encara es troba en una fase incipient, però té grans possibilitats. «Actualment, hi ha encara pocs sistemes validats. La majoria s’utilitzen en proves d’imatge, com per exemple en escàners que són capaços de diagnosticar tumors. Així i tot, durant els pròxims anys, s’anirà estenent arreu del món. És una revolució que no ha fet més que començar», destaca.

    L’ètica en la intel·ligència artificial

    La intel·ligència artificial es pot utilitzar -i ja s’està fent en alguns països rics- per millorar la velocitat i la precisió del diagnòstic i la detecció de malalties, reforçar la recerca en l’àmbit de la salut i el desenvolupament de medicaments, i donar suport a diverses intervencions de salut pública, com la vigilància de la morbiditat, la resposta als brots i la gestió dels sistemes de salut.

    Tanmateix, l’ús cada vegada més gran de la IA en l’àmbit de la salut planteja també alguns desafiaments i riscos ètics. En aquest sentit, un grup d’experts internacionals nomenats per l’OMS van elaborar l’informe Ethics and governance of artificial intelligence for health (ètica i governança de la intel·ligència artificial a l’àmbit de la salut), és el resultat de dos anys de consultes celebrades per un grup d’experts internacionals nomenats per l’OMS, en el qual s’adverteix del perill de sobreestimar els avantatges de la IA a l’àmbit de la salut, sobretot quan això es fa en detriment d’inversions i estratègies bàsiques que són necessàries per aconseguir la cobertura sanitària universal.

    El document també s’assenyala que la IA pot comportar riscos, com la recopilació i utilització poc ètiques de les dades sobre salut o els biaixos codificats en els algoritmes. A més, l’informe destaca que, si bé la inversió dels sectors públic i privat en el desenvolupament i el desplegament de la IA és fonamental, l’ús no regulat de la IA podria subordinar els drets i interessos dels pacients als poderosos interessos comercials de les empreses tecnològiques o als interessos dels governs en matèria de vigilància i control social.

    L’informe també posa en relleu que els sistemes entrenats principalment a partir de dades recopilades de persones que viuen en països d’alt ingrés poden no funcionar bé en el cas de les poblacions d’entorns d’ingrés baix o mitjà. Per tant, els sistemes d’IA s’haurien de dissenyar amb cura per reflectir la diversitat dels entorns socioeconòmics i d’atenció de salut.

  • Una sanitat problemàtica també durant l’estiu

    Fa uns dies, els mitjans de comunicació es van referir a un «protocol» de la Gerència d’Atenció Primària de la Comunitat de Madrid que inclou instruccions als professionals dels centres de salut per a què en el cas que es produeixen demandes assistencials mèdiques en moments en què no hi hagi cap facultatiu present, se suposa que durant el període ordinari de funcionament del centre, els professionals d’infermeria assumeixin la responsabilitat de fer-se càrrec de la situació.

    Amb independència de la capacitat de les infermeres per gestionar de forma adient aquestes situacions, la iniciativa de la gerència fa palesa la indigència de l’atenció primària i comunitària de Madrid, incapaç de garantir la presència de metges a cada centre i equip de salut. Situació penosa més pròpia d’estats d’excepció, guerres i altres esdeveniments catastròfics.

    Aquest reconeixement oficial de la insuficiència de recursos de la Comunitat de Madrid ha ocasionat una allau de crítiques i rebuigs, reflex de la indignació de bona part de la ciutadania i els professionals, testimonis de l’accelerat deteriorament de la sanitat pública.

    Aquest document de la Conselleria madrilenya podria semblar simplement una broma de mal gust però, malauradament, respon amb fidelitat a la realitat d’un context de dèficit estructural i de recursos del sistema sanitari públic. Una crisi general a tot l’estat, encara que en algunes parts, com a la Comunitat de Madrid, tingui un caràcter més feridor.

    El deteriorament de l’atenció primària i comunitària espanyola, també de la catalana, no és un problema insòlit ni agut, i com és conegut, ha estat objecte de denúncies persistents des de fa anys per part de la ciutadania més afectada i d’institucions i col·lectius professionals.

    L’arribada de l’estiu i els períodes de vacances dels sanitaris incrementaran encara més aquests tipus de problemes. Trobar substituts per garantir un funcionament mínim dels centres pot esdevenir una tasca difícil si no impossible. És per això que és probable que durant els pròxims mesos es produeixi, també a casa nostra, una nova i inacceptable disminució de l’accessibilitat dels pacients a les consultes mèdiques i d’infermeria i, com a conseqüència, un deteriorament més profund de la qualitat, l’equitat i seguretat de l’assistència.

    Aquestes situacions problemàtiques no es poden solucionar a curt termini, ja que les deficiències estructurals de la nostra atenció primària i comunitària són d’una magnitud desmesurada i s’han incrementat de forma progressiva des de fa anys, sense que els responsables de les polítiques i de la gestió dels serveis hagin actuat per tal d’evitar-les.
    I és precisament en aquest fet on es troba una de les principals arrels del problema, ja que si han de ser aquests mateixos polítics i gestors els responsables d’endreçar la situació, ja ens podem armar de paciència.

    Però com a ciutadans i professionals tenim l’obligació d’avaluar aquest important problema i de demanar la implicació activa i decidida de la ciutadania en la defensa dels seus interessos, ja que la passivitat farà inevitable que, com gairebé sempre, els més perjudicats siguin els sectors de la població amb menys recursos.

  • Els diaris de l’atenció primària: ‘Navegantes’

    Navegantes

    El olor a leña en las calles y la nieve ondeando el horizonte son el escenario de un espejismo primaveral. Mercè, 93 años, viene a consulta. Rompe a llorar y murmura: “la que se tendría que haber ido no lo ha hecho y quién no tenía que hacerlo, sí”. Su hijo Luis, también paciente mío, había fallecido hace 3 semanas tras una corta pero intensa enfermedad. La miro. La complicidad del dolor compartido nos sumerge en un mar donde solo la calidez de un abrazo nos vuelve a impulsar, por un instante, hacia la superficie.

  • Sentència inèdita que reconeix el dret a exercir el permís de lactància acumulada per a un pare

    UGT de Catalunya ha guanyat una sentència innovadora, “l’única d’aquest tipus a Espanya”, segons el sindicat, que reconeix el dret d’un treballador a gaudir del permís de lactància acumulada sense haver esgotat el permís de paternitat de setze setmanes.

    Des del sindicat afirmen que el Conveni Col·lectiu de l’empresa, Ferrovial Servicios S.A, incorria en una il·legalitat, ja advertida en diverses ocasions, que “no establia el permís conforme a les seves dimensions constitucionals”. Des d’UGT expliquen que haver-se d’acollir primer al permís de paternitat pot suposar que “quan es vulgui exercir el permís de lactància ja hagin transcorregut els nou mesos i el seu exercici efectiu sigui impossible”. Ana Álvarez, advocada dels Serveis Jurídics de la UGT de Catalunya assegura que “hi havia una diferent manera d’interpretar el conveni”, ja que “nosaltres entenem que la lactància es pot agafar en els primers nou mesos i la paternitat en els primers dotze”. Ferrovial Servicios S.A. obligava a esgotar primer el permís de paternitat de setze setmanes abans d’acollir-se al de lactància, però el treballador s’havia vist afectat per un ERTO, que alterava els terminis i no li permetia gaudir dels dos permisos.

    Des del sindicat afirmen que en moltes ocasions els convenis no tenen en compte les noves normatives, com en aquest cas l’ampliació dels permisos de maternitat i paternitat, i els terminis per acollir-se que va entrar en vigor el 2019. “Es copia l’anterior conveni i no es contemplen les novetats, tot i que al final els drets bàsics sempre primen, com és aquest cas”, afirmen des dels Serveis Jurídics del sindicat.

    Un pas més cap a la igualtat real entre homes i dones

    Segons Álvarez, “la base de la sentència és que va a favor de la conciliació i ajuda a la igualtat real entre homes i dones”. Espanya se situa com el segon país en cures igualitàries, on destaca una paritat en les feines de casa, només per darrere de Suècia, segons una investigació de Nestlé. Tot i així, només un 36% dels homes creu que pot conciliar la seva feina amb la criança dels fills; un 23% creu que és una experiència més difícil del previst i un 33% assegura haver assumit més compromisos dels que esperava. D’altra banda, un 39% diu sentir una forta pressió social sobre les decisions que prenen amb els seus bebès.

  • Els diaris de l’atenció primària: ‘A l’altra banda de la taula’

    A l’altra banda de la taula

    La solitud de la consulta li havia acabat fent estralls gairebé sense adonar-se’n. S’havia deslligat no tan sols dels seus pacients; també del seu equip, dels seus companys de trinxera. I no havia estat per no reclamar reiteradament que volia tornar a mirar-los als ulls, que volia tornar a tocar-los, que volia tornar a tenir-los presents davant d’ella, perquè acompanyar en la distància, no és acompanyar. De tant parlar en solitud, la veu se li va gastar i, amb la mirada absent i gairebé sense adonar-se’n, va passar a seure arraulida a l’altra banda de la taula.

  • Per fi un govern s’atreveix a qüestionar la sanitat privada amb diners públics

    El Consell de Ministres del govern espanyol ha aprovat un projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut en el que, entre altres temes importants, proposa derogar la norma de la llei 15/97, que permet la concertació amb diners públics de la sanitat privada (de negoci), excepte en «casos excepcionals». Ja era hora, 25 anys després d’una llei que ha fet molt mal a la sanitat pública, instaurada a Espanya amb la llei del Servei Nacional de Salut d’Ernest Lluch.

    A Catalunya, teníem ja una llarga història de pagar amb diners públics empreses privades sanitàries, des de les transferències de les competències de sanitat, en la transició, en el que ens passaven a Catalunya les quatre «ciudades sanitàrias»: Francisco Franco (avui Vall Hebron) i les de Tarragona, Lleida i Girona. Es va optar per aprofitar i concertar en el sistema públic els hospitals comarcals existents (semi públics: Diputacions, Ajuntaments i alguna entitat local). Més tard, el 1990 (fa 32 anys), Catalunya aprovava la LOSC (Llei d’ordenació Sanitària), que oficialitzava aquest model i, uns anys després, el 1997, i d’acord amb la llei espanyola, s’aprova una modificació de la LOSC, que ja permetia concertar amb entitats privades de negoci.

    Per això diem que ja era hora de deixar de donar diners públics (dels nostres impostos) a empreses de negoci (algunes d’elles importants multinacionals) que donen, a més, mala qualitat d’assistència per mala qualitat laboral. Caldrà ara aclarir moltes coses per l’aplicació d’aquesta llei. El primer, què es considera entitat pública, entitat privada (amb lucre) i entitat del tercer sector (en principi sense lucre).

    Segons la normativa europea, es considera «entitat pública» la que és propietat d’una administració pública (estat, diputacions, ajuntaments… generalment en forma de Consorcis). Per exemple, el Parc de Salut Mar (CatSalut i Ajuntament). Es considera també un ens públic el que és finançat en més del 90% per l’administració pública i el seu patronat (consells de direcció). Per exemple, l’Hospital Clínic (CatSalut i Universitat de Barcelona). Segons les lleis europees, a aquestes entitats no els caldria concert, només encàrrecs de gestió i pressupost, ja que són un ens propi de l’administració.

    El més difícil i font de corrupteles i ambigüitats són les entitats anomenades «sense lucre», que no poden repartir dividends entre els seus associats i han de revertir els excedents (si n’hi ha) en millores laborals o estructurals. Entre aquestes entitats, tradicionalment s’hi han classificat les Fundacions (l’Hospital Plató, per exemple) o algunes Mutualitats (la Mútua de Terrassa, per exemple), i ordes religiosos. Aquestes podrien ser concertades com a «cas excepcional», però caldrà parlar-ne i exigir molt sobre els temes del cobrament de l’equip de direcció, les condicions laborals, la intervenció en els patronats, la transparència… Per deixar clar quines són aquestes entitats -com alguns sociosanitaris, centres atenció a salut mental, etc.-, caldria una llei estricta de definició del tercer sector i una inspecció acurada de la seva realitat.

    Finalment, ara hi ha concertades amb el CatSalut i empreses privades de negoci (i també negoci en entitats concertades teòricament sense lucre que fan negoci privat en les seves instal·lacions). Seguint l’exemple de Barcelona, tenim l’hospital del Sagrat Cor, que és propietat d’una multinacional, QuirónSalud, que té a més a Barcelona la Teknon, la Quirón, la Dexeus i el Pilar. El millor que podria fer aquest centre per seguir amb pressupost públic, seria que se’l quedés el Clínic, i aprofitar-lo per l’ampliació de l’Hospital actual.

    Un altre servei públic de salut ara externalitzat a Barcelona a empreses privades de lucre és la rehabilitació ambulatòria i domiciliària, que dona uns serveis dispersos, sense efectivitat controlada, corrupteles i males condicions laborals i que està concertada pel CatSalut per vuit milions d’euros a l’any. Caldria posar aquest servei a una empresa pública (Pere Virgili?) al servei de l’atenció primària. Igual que s’haurà de fer amb les EBAS (Equips Bàsics d’Atenció Social) de l’atenció primària.

    En definitiva, aquest nou decret i la seva aplicació ens donarà feina, però benvinguda sigui, i que serveixi de veritat per millorar la salut de les persones, i no la butxaca d’alguns.

  • La meitat dels treballadors considera que les empreses donen poc o cap suport a les persones amb càncer

    Gairebé un 50% dels treballadors creu que la seva empresa dona poc o cap suport a les persones amb càncer, segons les dades del primer baròmetre sobre càncer i treball de la Federació Catalana d’Entitats contra el Càncer (FECEC). A la recerca hi han participat més de 1.000 treballadors i treballadores d’entre 16 i 65 anys residents a Catalunya, un 12% dels quals tenen o han tingut càncer i un 57% han compartit feina amb algú amb aquesta malaltia.

    La investigació conclou que cal millorar l’abordatge de les companyies davant aquesta situació. De fet, la percepció de les persones diagnosticades de càncer és que el suport en l’àmbit laboral recau principalment en els companys i companyes. En aquest sentit, sis de cada deu persones treballadores reclama a les empreses un pla de suport per a les persones afectades per aquesta malaltia i el 76% demana més implicació en la divulgació del càncer en l’entorn laboral.

    Un 61% de les persones diagnosticades de càncer enquestades afirma que treballar és important i que la feina és un dels aspectes que dona sentit a la seva vida, deu punts per sobre respecte qui no ha tingut la malaltia. Pel que fa a la reincorporació laboral després del càncer, el 88% afirma que s’ha trobat el seu lloc de treball com abans de la malaltia. No obstant això, la immensa majoria de casos s’han hagut de fer canvis, com ara reorganitzar l’horari, fer menys hores o combinar la presencialitat amb el teletreball. A més, una de cada deu persones ha hagut de canviar de tipus de feina, dins o fora de la mateixa empresa.

    L’estudi també posa en relleu que, un cop diagnosticades, la immensa majoria de les persones treballadores ha estat en algun moment de baixa laboral. Qui ha continuat treballant ho ha fet per mantenir una sensació de normalitat, per autoestima o per qüestions econòmiques.

    L’estigma del càncer persisteix

    Tot i que les taxes de supervivència han augmentat molt en els darrers anys, la paraula càncer continua tenint una forta connotació negativa i tràgica, associant-se a conceptes com «por» i «mort». De fet, quatre de cada deu persones treballadores enquestades creu que les persones diagnosticades de càncer no tenen les mateixes oportunitats de creixement laboral que la resta.

    Tan sols un 16% dels afectats per la malaltia no comuniquen al seu entorn laboral que pateixen càncer. Les persones que ho comuniquen, afirmen sentir suport i empatia per part de l’empresa, alhora que un cert sentiment de tristesa, per part dels treballadors. No obstant això, manifesten que es produeixen canvis en el tracte que reben: el 27% afirmen que se’ls tracta amb més distància o detecten més dificultats perquè parlin amb ells.

    Després del càncer

    S’estima que a Catalunya la meitat de la població masculina patirà càncer i, en el cas de les dones, seran una de cada tres. La inversió en recerca i nous tractaments han reduït les taxes de mortalitat, millorant la supervivència i cronificació de la malaltia, de manera que moltes persones diagnosticades de càncer en edat laboral tindran una vida laboral activa després del càncer. Per aquest motiu, la FECEC impulsa des de l’any 2015 el programa de #desprésdelcàncer.

    Segons els impulsors de la recerca, existeixen molt pocs estudis que aportin dades sobre com el càncer afecta la relació de la persona diagnosticada amb el seu entorn laboral. Per això, la idea de la FECEC és repetir l’enquesta cada dos anys que, segons diuen, és una eina útil per disposar d’informació de cara a potenciar actuacions de millora de la conciliació de les persones malaltes a l’entorn laboral.

  • Els diaris de l’atenció primària: ‘Intercanvi’

    Intercanvi

    Gràcies. Per què? Per la conversa. Què diu, doctora? Ja ho sap que sordejo… Caldera vella, bony o forat. Res, que sempre que la vinc a visitar a casa seva, m’emporto alguna frase. Lladregota!