Just Deploy It!

Blog

  • Un nou tractament augmenta la supervivència de les pacients amb càncer de mama metastàtic

    Investigadors de l’Hospital Clínic-IDIBAPS, l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) han participat en un estudi internacional que demostra l’eficàcia d’un nou fàrmac per al càncer de mama metastàsic amb una baixa expressió d’HER2.  El tractament amb trastuzumab deruxtecan, una combinació d’una teràpia dirigida amb quimioteràpia, aconsegueix doblar la supervivència sense progressió de la malaltia en les pacients amb aquest tipus de tumor, respecte als tractaments estàndard.

    En l’article, publicat al New England Journal of Medicine (NEJM) hi han participat els oncòlegs de l’Hospital Clínic-Idibaps Aleix Prat i Maria Vidal, l’oncòloga del Vall d’Hebron Cristina Saura i l’oncòleg de l’ICO Miguel Gil. Els resultats s’han presentat durant la sessió plenària del congrés de l’American Society of Clinical Oncology (ASCO).

    El càncer de mama és el tumor més freqüent en dones a tot el món: afecta a 2,3 milions de persones i en causa la mort de 571.000 cada any. La classificació molecular del càncer de mama permet decidir quin és el millor tractament en funció de les característiques del tumor. Entre els diferents subtipus, els càncers de mama HER2 negatiu representen el 70% de tots els tumors. Els nivells de HER2, una proteïna que es troba a l’exterior de les cèl•lules tumorals, es determinen de forma rutinària per decidir quina és l’estratègia de tractament adequada per al càncer de mama.

    “Fins ara, les pacients amb tumors HER2-negatius no es beneficiaven de tractaments contra el HER2 com el trastuzumab, un anticòs que ha canviat l’evolució del càncer de mama HER2-positiu”, explica Aleix Prat, membre del comitè directiu responsable de l’assaig clínic. “Ara, gràcies a aquest nou fàrmac immunoconjugat, que combina 7-8 molècules d’una quimioteràpia molt potent amb l’anticòs trastuzumab, es perllonga la supervivència de les pacients”, afegeix.

    El trastuzumab deruxtecan és un nou fàrmac que conjuga un anticòs monoclonal (el trastuzumab) amb un quimioteràpic (el deruxtecan) i ha estat aprovat recentment per al tractament del càncer de mama metastàsic HER2+ per l’Agència del medicament dels Estats Units (FDA) i d’Europa (EMA).

    Aquest fàrmac pot dirigir-se també a cèl·lules tumorals que expressin nivells baixos d’HER2 i transportar la càrrega citotòxica a aquestes cèl·lules tumorals però també a les cèl·lules veïnes sense expressió del HER2, un efecte conegut com a “bystander”.

    “Un dels reptes actuals serà assegurar que es miren de forma adequada els nivells de HER2; fins ara no era important, però ara ho és molt, i estudis previs mostren una gran discordança entre patòlegs per identificar nivells baixos de HER2”, explica l’oncòloga Maria Vidal.

    En la investigació van participar 557 pacients, de les que prop del 90% tenien un tumor amb RH positiu i un 10% tenien un tumor amb RH negatiu. Els resultats mostren que la supervivència lliure de progressió va ser de prop de 10 mesos quan es va fer servir el trastuzumab deruxtecan i de 5,1 mesos amb la quimioteràpia habitual. La supervivència mitjana va ser de 23,4 mesos davant de prop de 17 mesos fent la mateixa comparativa.

    “Els resultats obtinguts són estadísticament significatius, clínicament molt rellevants i amb uns efectes adversos molt manejables. Aquest tractament passarà a ser un estàndard aviat, i esperem que no trigui molt en poder incorporar-lo en el sistema públic un cop s’aprovi per l’Agència Europea del Medicament i l’Agencia Espanyola del Medicament i productes sanitaris”, comenta Miguel Gil.

    L’estudi conclou que el tractament amb trastuzumab deruxtecan és la primera teràpia dirigida contra HER2 que demostra un benefici clínic significatiu en pacients amb càncer de mama metastàsic amb baixa expressió d’HER2 (HER2-low). “Actualment, el fàrmac es continua avaluant en altres assajos clínics de fase 3, oberts als nostres centres, en fases més precoces de la malaltia, quan les pacients encara no han rebut quimioteràpia per la seva malaltia metastàtica, per veure si millora encara més l’eficàcia, així com en pacients amb tumors que tenen una mínima expressió de HER2 i no van ser incloses en aquest primer estudi”, conclou Cristina Saura.

  • Clam per un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre: «Estem farts de falses promeses»

    Arribar a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa es converteix, sovint, en un periple per la població de les Terres de l’Ebre. El centre sanitari es troba en un turó de difícil accés, envoltat de muralles i amb un únic accés des del centre de Tortosa, el que provoca embussos entre els vehicles de treballadors, usuaris i serveis d’emergències. L’edifici, construït fa 45 anys, compta amb unes instal·lacions que, segons els usuaris i treballadors, són «deficitàries i insuficients». La població i els professionals defensen la “necessitat urgent” de garantir la qualitat assistencial en aquesta regió sanitària i reclamen la construcció d’un nou hospital, alhora que es gesta l’ampliació de l’actual centre, prevista pel 2025.

    La demanda de la construcció d’un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre, però, no és nova. Es tracta d’una demanda històrica. El 2006 ja es va aprovar un projecte pensat per la construcció d’un nou hospital, que comptava amb una ubicació i compromís per part del Govern, però anys més tard, amb les retallades a la sanitat pública durant el mandat de l’expresident Artur Mas, en el marc de la crisi econòmica, es va aturar tot el projecte.

    “Ja n’hi ha prou d’aquesta discriminació cap a la gent de les Terres de l’Ebre. Tenim el mateix dret que la resta de població de Catalunya de tenir un hospital en condicions. Estem farts de falses, promeses, volem realitats. I tenir un nou hospital és prioritari per la salut de la població”, argumenta Miquel Franch, portaveu de la Plataforma per un Nou Hospital a les Terres de l’Ebre.

    Aquesta plataforma va néixer arran de la moció que va presentar el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona a l’Ajuntament a Tortosa el passat mes de juny en què s’instava el Consistori a reclamar al Departament de Salut la construcció, en un altre emplaçament, d’un nou hospital. La moció, que comptava amb el suport d’onze col·legis professionals que representen a més de 3.000 professionals de les Terres de l’Ebre, finalment no va ser aprovada.

    La primera iniciativa duta a terme per aquesta nova plataforma és una campanya de recollida de firmes a les quatre capitals de les comarques de les Terres de l’Ebre, que es desplegarà també a tots els municipis ebrencs. Amb les signatures que es recullin, es vol pressionar al Parlament perquè el pressupost de la Generalitat pel 2023 destini “una significativa partida” per fer els estudis i els projectes necessaris per construir un nou hospital. La Plataforma treballa també amb els grups polítics perquè traslladin la petició de construcció d’un nou hospital als plens municipals.

    «L’ampliació no és la solució»

    El passat mes d’abril, el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, va anunciar que, davant l’evident falta d’espai i l’antiguitat de les instal·lacions del centre, aquest estiu començarien les obres d’ampliació de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Amb un pressupost de 30 milions d’euros, està previst que els treballs durin aproximadament dos anys i que els nous espais entrin en funcionament a mitjans del 2025.

    Les obres permetran reformar i ampliar les instal·lacions de l’Hospital per integrar els serveis necessaris amb un mòdul de nova construcció de 5.500 metres quadrats assistencials (i 1.500 d’edificació tècnica). En aquest mòdul, de quatre plantes, s’hi ubicarà un nou bloc quirúrgic amb cinc o sis quiròfans, consultes externes, part de l’hospital de dia i dues plantes d’aparcament, entre d’altres serveis. També es reformarà l’àrea quirúrgica (aproximadament 1.800 metres quadrats). A més, l’ampliació preveu la construcció d’un nou nucli d’ascensors, que salvarà el desnivell existent, per potenciar l’accés de vianants a l’hospital, i la creació d’un aparcament provisional fora del recinte mentre durin les obres.

    El conseller també va destacar “el compromís del Departament per la construcció d’un nou Hospital”, un cop analitzats els pros i els contres entre una segona fase d’ampliació o un nou centre hospitalari. La previsió és licitar el projecte del nou hospital el 2025, un cop finalitzades les obres d’ampliació del centre. L’Ajuntament de Tortosa ha ofert uns terrenys de 70.000 m2 per ubicar el nou hospital, situats al pla parcial del camí de Roquetes, que són propietat del consistori i de la Sareb, amb qui han de negociar per comprar-los.

    Des de la Plataforma per un Nou Hospital a les Terres de l’Ebre reclamen millores en l’espai actual, però sense renunciar a tenir un centre nou en el futur. “Calen actuacions immediates, però aquestes obres no poden hipotecar la construcció d’un nou edifici en un altre esplai”, explica Franch, que reconeix que “ens fa por l’ampliació, perquè aquestes obres se sap quan comencen, però no quan acaben”. “Des d’un principi, nosaltres voldríem que qualsevol inversió que es fes anés destinada al nou hospital”, remarca el portaveu de la Plataforma.

    Fons del mateix Hospital Verge de la Cinta consideren que les obres d’ampliació són insuficients per solucionar el problema que pateix l’hospital. “L’ampliació, segurament, ens donarà un petit respir, però no és la solució. Cal un nou hospital, un nou hospital de referència que satisfaci les necessitats de tota la població de les Terres de l’Ebre”, destaca Estrella Martínez, directora d’infermeria de l’Hospital.

    “L’increment de les necessitats assistencials ha fet que l’hospital hagi experimentat petites reformes al llarg dels anys per poder-se adaptar a les circumstàncies, però arriba un punt que ja no es pot ampliar més per falta d’espai. És ridícul no poder fer un hospital en condicions, a peu pla i amb bona comunicació per carretera”, sentencia la infermera, que també és degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya i vocal del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA).

    Una qüestió d’equitat territorial

    Pels usuaris i els professionals sanitaris, la construcció d’un nou hospital és una qüestió d’equitat territorial. “Volem ser un hospital de referència i un hospital docent, i per això necessitem disposar d’unes bones instal·lacions. Calen més consultes, més quiròfans… parlem de fer intervencions bàsiques, no estem demanant fer cirurgies molt complexes. Però no tenim espai per fer aquestes ampliacions”, destaca Martínez, qui també emfatitza en la manca de personal que té la regió sanitària de les Terres de l’Ebre.

    “Si volem que els professionals sanitaris es quedin a les Terres de l’Ebre, un dels llocs de Catalunya que pateix més la manca de professionals, un dels temes cabdals és tenir un bon hospital. El fet de poder innovar i de disposar de tecnologia de primera generació és un pol d’atracció cap a futurs professionals. Però ara, per exemple, han quedat places de residents per cobrir, perquè l’Hospital no és una opció atraient”, remarca la infermera. “Durant la Covid s’han construït nous hospitals satèl·lit al costat dels grans hospitals catalans, per què costa tant construir un nou hospital aquí? Els professionals de les Terres de l’Ebre ens sentim com a professionals de tercera”, sentencia.

    Així doncs, els professionals i usuaris de l’Hospital Verge de la Cinta reclamen un compromís ferm per part del Govern i una major concreció pel que fa als tràmits i la data de construcció del nou centre hospitalari. Els responsables polítics canvien i la població de les Terres de l’Ebre tem que, amb la renovació dels càrrecs en properes eleccions, el projecte acabi paralitzant-se -tal com va passar el 2006- i es converteixi, altre cop, en un somni frustrat.

  • L’iceberg de l’evidència

    La investigació en salut és un immens iceberg del qual no veiem la seva part submergida. Les decisions de salut es basen només en la investigació visible, però sabem que hi ha una part oculta, de dimensions importants, que distorsiona la imatge global de l’evidència i les decisions de salut. Encara que en les darreres dècades s’ha fet un gran pas en la visibilitat i l’accessibilitat de la investigació, queda molt per fer-la completament transparent.

    A la dècada de 1990, la digitalització de la investigació va fer possible per primera vegada l’accés ràpid i massiu a bona part de l’evidència. La possibilitat de cercar i consultar l’evidència a través d’internet va permetre avaluar els beneficis i els perjudicis de les intervencions de salut amb una solidesa i seguretat desconegudes fins aleshores. La base per prendre les decisions de salut es va anar desplaçant progressivament des de les opinions dels experts i els estudis aïllats cap al conjunt de l’evidència i l’avaluació global de riscos.

    La irrupció de la medicina basada en l’evidència, com es va anomenar aquest nou marc conceptual, va aportar tranquil·litat, confiança i transparència a l’assistència sanitària. Però amb el temps es va anar constatant que aquesta transparència era més un desig que no pas una realitat. Si una part important de l’evidència sobre una pregunta de salut està oculta, l’avaluació de riscos queda esbiaixada i es prenen decisions dolentes. Aquests forats en l’evidència no només alteren i retarden el coneixement, sinó que es cobren un peatge elevat en forma de malalties i morts evitables, a més de ser un malbaratament de recursos en investigacions duplicades.

    Els assaigs clínics aleatoritzats estan considerats com la millor manera de conèixer els efectes d’una intervenció de salut. Quan hi ha prou assaigs de qualitat, és possible treure una conclusió global sobre aquests efectes amb un grau de certesa alt o almenys moderat. Encara que hi pugui haver una certa disparitat entre els resultats dels diferents assaigs, el que compta és si els resultats globals apunten clarament en una mateixa direcció. El problema és que, si una part d’aquests resultats és invisible, la síntesi de l’evidència es distorsiona. Si, per exemple, s’han fet 50 assaigs sobre una intervenció, dels quals 30 ofereixen resultats negatius i 20 positius, però en queden ocults 20, el balanç global podria donar un resultat falsament positiu.

    Aquesta manca de transparència, bé perquè no es publiquen els resultats o perquè s’amaguen o tergiversen, no és una disquisició teòrica, sinó una greu amenaça que afecta bona part de la investigació. S’estima que al voltant de la meitat dels assaigs clínics es mantenen ocults i que els resultats negatius tenen el doble de possibilitats de no ser publicats que els positius. El biaix de publicació, que es defineix com la publicació o no publicació de les troballes de la investigació, segons la naturalesa i la direcció dels resultats, és un problema de causes complexes que encara no s’ha encarat amb prou resolució.

    Gràcies a la tasca d’organitzacions no governamentals com All Trials, Cochrane, TranspariMed i altres es van fent petits passos per millorar la transparència, però cal un compromís més decidit dels grans centres i xarxes de recerca, els governs i el conjunt de la comunitat científica perquè es coneguin els resultats de tots els assaigs clínics que es realitzen. També cal que s’involucrin al debat els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat. Mentre les dades de milers de persones que van participar desinteressadament en els assaigs clínics es continuïn ocultant, el coneixement científic seguirà llastat i se seguiran prenent decisions de salut innecessàriament equivocades.

  • L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària celebra el seu primer Congrés presencial post pandèmia

    Sota el lema “Activa’t”, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) celebra els propers dies 8 i 9 de juny el seu XVè Congrés amb l’objectiu de fer valdre la feina assistencial i l’expertesa de les infermeres i els infermers de família i comunitària. Es tracta del primer Congrés presencial després de la pandèmia, una situació que, segons l’AIFICC, ha posat de relleu «les mancances del sistema de salut i la precarietat amb la que treballen les infermeres de l’atenció primària i comunitària».

    “Partíem d’una situació molt deficitària i la pandèmia ens va abocar a una situació molt crítica. Malgrat això, les infermeres del primer nivell assistencial hem donat el 200%. Cal recordar que el 80% dels casos Covid-19 s’han atès i seguit des de l’atenció primària, i que nosaltres hem estat també les qui majoritàriament hem vacunat i posat aquests 16 milions de vacunes anti Covid-19” explica Francisco Cegri, doctor en infermeria i president del Comitè Organitzador del XVè Congrés AIFiCC.

    El Congrés es farà a l’Auditori del World Trade Center i serà inaugurat a les 15.00h pel Conseller de Salut, el Dr. Josep Maria Argimon, i la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa. A l’acte inaugural també hi seran Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, i Francisco Cegrí.

    La jornada posarà l’accent en l’atenció clínica assistencial, com a protagonista de les cures infermeres. S’hi parlarà de temes tan diversos com la salut cardiovascular, l’exploració ecogràfica, l’atenció en la diversitat de gènere, l’abordatge de les addiccions, la incontinència anal o les manifestacions cutànies en nens. El programa sencer es pot consultar al web de l’AIFICC.

    “Pretenem donar eines i millorar les habilitats en tasques preventives i de promoció de la salut, així com per atendre la cronicitat. El Congrés vol ser un espai de trobada científica, de reflexió i d’aprenentatge. Una mostra d’això és que s’han presentat 294 treballs 10 projectes per a beca d’investigació”, diu Gemma Amat, infermera i presidenta del Comitè Científic.

    Segons expressa Alba Brugués, el Congrés també vol posar de manifest el «malestar generalitzat de les infermeres cap als òrgans de govern per obviar la nostra participació en la presa de decisions» on, defensa la presidenta de l’AIFiCC, «la nostra opinió és essencial pel nostre coneixement i experiència en matèria de salut comunitària”.

  • Els fons voltor ja controlen el 100% de cinc dels set hospitals de gestió mixta de Madrid

    Els fons voltor han duplicat la seva participació a l’accionariat la majoria d’hospitals de gestió mixta (model PFI, Private Finance Initiative) de Madrid en cinc anys. Mentre que el 2018 tenien una participació mitjana del 49%, el 2022 ja controlen la totalitat de l’accionariat a cinc dels set centres que operen sota aquest model*. Així ho denuncia la Plataforma contra els Fons Voltor, que ha actualitzat recentment les dades en aquesta matèria.

    Fons especuladors com Quaero Capital, LBEIP BV, Brookfield, Meridiam, Bestinver o DIF són els propietaris actuals de la concessió dels hospitals del Tajo (Aranjuez), del Sud-est (Arganda), del Henares (Coslada), Porta del Ferro (Majadahonda), Infanta Cristina (Parla), Infanta Sofia (Sant Sebastià dels Reis) i Infanta Leonor (Vallecas). L’esmentada plataforma estén el concepte «fons voltor» a «tots els fons d’inversió que especulen amb els serveis públics i les necessitats bàsiques de la població».

    Els set hospitals model PFI de la Comunitat de Madrid van ser aixecats durant els anys d’Esperanza Aguirre a la presidència del Govern regional. La seva construcció es va adjudicar a diferents empreses que, posteriorment, serien les encarregades de gestionar-ne la part no sanitària durant 30 anys. D’aquesta manera, la UTE composta per FCC, OHL i Bankia es va quedar amb la concessió de l’Hospital del Sud-oest, Acciona amb l’Infanta Sofia o Dragados, de Florentino Pérez, amb el Puerta de Hierro, per posar-ne alguns exemples.

    Font: Plataforma contra els Fons Voltor / Elaboració: La Marea

    «Aquestes grans constructores adjudicatàries van crear empreses ad hoc per gestionar la part no sanitària de l’hospital. El que han fet és vendre les accions de l’empresa gestora als fons, que ara són els propietaris de facto de la concessió hospitalària”, explica Vicente Losada, membre del Grup de Treball d’Auditoria Ciutadana del Deute a Sanitat (Audita Sanidad), una de les organitzacions que componen la Plataforma contra els Fons Voltor.

    Segons explica Manuel Gabarre, autor de Tocar fondo. La mano invisible detrás de la subida del alquiler (Traficantes de Sueños, 2019), l’objectiu d’aquest tipus d’inversors és “obtenir la màxima rendibilitat al mínim temps possible, que no sol ser més de cinc anys”. Per això, des que aquests hospitals es van construir, no només hi ha hagut vendes d’accions des de les constructores adjudicatàries a alguns fons, sinó que ja s’han dut a terme operacions entre fons.

    Aquest és el cas de l’Hospital Puerta de Hierro, on el fons d’inversions holandès DIF Capital Partners va aconseguir l’accionariat de l’empresa gestora el 2016. Després d’obtenir la rendibilitat desitjada, el 2019 va vendre la participació al fons canadenc Brookfield Asset Management. «El problema de tot això és que quan acabi la concessió d’aquests hospitals, el 2035, hauran canviat de mà diverses vegades i ja no sabrem ni qui n’és el propietari», denuncia Vicente Losada.

    El paral·lelisme amb les residències

    Manuel Rico és director de Recerca del diari infoLibre i autor de Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta, 2021). En aquest treball, analitza les fallades estructurals a les residències de gent gran que van permetre que més de 20.000 persones grans morissin a la primera onada de la pandèmia, moltes controlades per fons: “Un pot entrar a les webs d’aquests fons i veurà que en elles mai no es parla de ràtios de personal ni de com estan de ben cuidades les persones grans, sinó que presumeixen de les ràtios financeres. I un parla del que el preocupa”, va explicar Rico durant la seva intervenció en unes jornades organitzades per l’esmentada plataforma a l’Ateneu La Maliciosa, de Madrid.

    A la seva exposició, Rico va esmicolar com els beneficis dels fons d’inversió són contraris al benestar dels residents: “Per guanyar molts diners, o tens molts clients o retalles, i solen fer les dues coses alhora. Retallar personal o alimentació és retallar directament en la qualitat de vida”. Un fet que també es pot extrapolar al cas dels hospitals PFI, on els fons són els encarregats de gestionar els serveis no sanitaris.

    En l’actualitat, aquests inversors han estès els seus tentacles més enllà de les centres sanitaris de la Comunitat de Madrid, i ja fan negoci a la major part de les comunitats autònomes, segons les dades de la Plataforma contra els Fons Voltor: Castella i Lleó (Hospital de Burgos), Castella-la Manxa (Hospital de Toledo), Catalunya (Hospital Moisés Broggi i Sant Joan Despí), Extremadura (Hospital de Don Benito), Galícia (Hospital Álvaro Cunqueiro i de Vigo) i Illes Balears (Hospital de Son Espases i Can Misses Eivissa).

    *Fe d’errors: En una primera versió de la informació es deia que els fons controlaven el 100% de l’accionariat de tots els hospitals model pfi de la Comunitat de Madrid, tal com es va afirmar durant la roda de premsa. Tot i això, als hospitals de l’Henares i de Parla només tenen el 49%, segons figura en la documentació facilitada per la mateixa Plataforma contra els Fons Voltor.

  • Les llistes d’espera a Catalunya: la mitjana amaga els extrems i els bons i dolents

    Comencem consultant les dades sobre llistes d’espera a Catalunya que ofereix el Ministeri de Sanitat. Pel que fa les operacions quirúrgiques, tenim una mitjana de 156 dies d’espera (5,2 mesos) i un 69% que espera menys de 60 dies. Això vol dir que algunes persones de l’altre 30% poden acabar esperant més d’un any. Només Aragó està pitjor que Catalunya. Respecte a la visita d’un especialista, tenim una mitjana de 71 dies d’espera (2,3 mesos), i també un 69% espera menys de 60 dies, el que vol dir també que part del 30% restant pot esperar més de sis mesos. No es donen dades d’espera de proves diagnòstiques ni tampoc d’espera per visitar-se a l’atenció primària.

    Consultant les dades del Departament de Salut de Catalunya del març de 2022, en els tres procediments quirúrgics més freqüents, com són les cataractes, les pròtesis de maluc i les pròtesis de genoll, s’observa una gran variabilitat entre territoris i entre centres hospitalaris:

    • En cataractes, la mitjana de temps més llarga en dies d’espera és Tarragona, Girona i Lleida (uns 180 dies). Després tenim la Catalunya Central i l’Àrea Metropolitana, amb uns 90 dies d’espera, i Barcelona ciutat (uns 38 dies).
    • En pròtesis de maluc s’observen les mateixes tendències, destacant Tarragona (184 dies d’espera), Hospital Broggi (197 dies) i Hospital Universitari Sagrat Cor (288 dies).
    • En pròtesi de genoll: a Tarragona hi ha una espera de 236 dies i a Lleida de 203. Destaquem l’Hospital Broggi (amb 282 dies d’espera), l’Hospital Sagrat Cor (amb 283 dies) i l’Hospital Universitari Vall d’Hebron (132 dies).

    Recordem que els temps de garantia per aquestes intervencions és de menys de sis mesos (180 dies). El febrer del 2022, hi havia apuntades a la llista per intervencions quirúrgiques a Catalunya 171.409 persones, per proves diagnòstiques163.600 persones i per consulta a l’especialista 406.000 persones, que esperen una mitjana de 98 dies (més de tres mesos), variant molt entre centres i especialitats. Pel que fa a la demora per visita presencial no urgent amb el metge o metgessa de capçalera (si te la donen), trobem una demora mitjana de sis dies, quan en altres comunitats autònomes tenen una mitjana de 48 hores.

    Què es pot fer amb el drama, l’angoixa i el dolor que provoquen a molta gent les llistes d’espera

    Ja ho dèiem fa temps en aquest diari: les causes són multifactorials i, de vegades, complexes, de manera que hem de prendre-les molt seriosament i tenir voluntat política per millorar-les. És cert que falten recursos (el 25% del pressupost de salut per l’atenció primària, per exemple), però, sobretot, cal gastar-los bé (atenció amb la ineficiència, els negocis privats, la corrupció). Això vol dir prioritzar en salut, que vol dir més inversió en atenció primària i comunitària, en salut pública i en cures i vigilar aspectes com la medicalització innecessària, entre altres.

    Pel que fa als recursos públics i els drets dels ciutadans, cal inspeccionar i rescindir concertacions privades de mala qualitat, cal més bon lideratge clínic, és a dir, més gestió clínica de bons professionals. Cal prioritzar eficaçment (i vigilar) en la prescripció, la indicació de procediments (amb bona evidència científica, i no per opinions d’eminències o interessos personals).

    Per tot això i més, com també escríviem fa temps en aquest diari, cal revisar i posar al dia, seguint els valors de la salut i les cures, les lleis de sanitat, que ja porten més de 30 anys en funcionament (i els temps, els coneixements i els riscos de la salut han canviat molt): la Llei General de Sanitat, a l’Estat, i la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), a Catalunya. Comencem per l’atenció primària, que corre molta pressa.

    La ciutadania, conscient i organitzada, els bons professionals de la salut, els partits polítics, sindicats i ajuntaments que realment defensin els drets dels ciutadans i la lluita contra les desigualtats, s’han d’implicar també i comprometre’s en la millora d’aquest problema de salut. Recordem els 52.000.000 de visites i consultes en un any a Catalunya a l’atenció primària, segons la memòria de l’any 2020 del Servei Català de la Salut.

  • La precarietat i la temporalitat malmeten la salut laboral

    La precarietat laboral causa accidents i mata. “Cada dia moren dues persones a Espanya per guanyar-se la vida i 1.037 pateixen un accident laboral”, ha assegurat Ana García de la Torre, secretaria de Salut Laboral d’UGT, amb motiu del Dia Mundial de la Seguretat i la Salut al Treball. La indústria és el segon sector amb una major sinistralitat, només superat per la construcció, i la majoria de malalties derivades del treball tenen lloc a les fàbriques.

    Les malalties professionals declarades més habituals són les lesions musculoesquelètiques. “La sinistralitat física és fàcil de detectar, el repte és establir la relació entre les malalties professionals i els factors psicosocials”, indica Daniel Gutiérrez, secretari de Salut Laboral del Sindical Metal·lúrgic CGT de Barcelona. El sindicalista apunta que els ritmes de treball causen estrès entre els treballadors i això provoca “un gran augment de malalties cardiovasculars com les angines de pit o els ictus”. El metall exigeix mantenir la producció 24 hores els 365 dies de l’any per al sector de l’automòbil. Els horaris i els canvis de jornada afecten als assalariats. “Hi ha molta gent que pateix el risc de doble permanència, que no pot conciliar la vida personal i pateix ansietat”, explica Gutiérrez, per a qui “la prevenció de riscos laborals és molt precària”.

    Respecte als accidents laborals, els més freqüents a la indústria són els cops, els atrapaments i les caigudes. Mariano Sanz, secretari confederal de Salut Laboral de CCOO, fica l’accent en les màquines perquè “cal tenir la garantia que estan certificades i tenen una correcta instal·lació”. També és vital respectar els ritmes i temps de producció dels aparells. “En molts accidents ens trobem que una màquina ha estat manipulada perquè pugui tenir una major producció”, assevera. Els sindicats radiografien les causes dels incidents laborals amb l’objectiu de ficar fil a l’agulla i reclamar mesures efectives que redueixin unes estadístiques congelades en el temps. Un informe de CCOO sosté que els accidents laborals són una qüestió de classe, essent més freqüents en aquells col·lectius que perceben menys ingressos i en les contractacions temporals. De fet, el risc de patir un accident a la feina augmenta un 75% quan els treballadors no són indefinits. Això provoca una major incidència entre les persones migrades. En el cas dels treballadors que provenen de l’Equador, Guinea Bissau o el Marroc, per exemple, la sinistralitat dobla a la mitjana.

    La invisibilitat de la salut mental

    La incertesa minva la salut mental dels treballadors. A l’empresa on treballa Daniel Gutiérrez tenia 319 treballadors l’any 2019, i actualment en són 209 “amb l’excusa de la pandèmia”. “Hi ha por a perdre la feina o acabar amb un ERTO i passar gana”, afirma l’afiliat al Sindicat del Metall, per a qui la situació és alarmant: “És difícil demostrar que és pel treball, però hi ha una pujada de les depressions i els suïcidis entre els treballadors”.

    “L’ansietat afecta especialment als joves que comencen perquè els costa arribar a una estabilitat laboral; també als majors de 50 anys, als quals sembla que el mercat els rebutja si es queden sense feina”, declara Xavier Montero, expert en psicologia del treball del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Per a Gutiérrez el problema més greu és “el maltractament psicològic”. “Hi ha un biaix de gènere perquè les dones sovint fan una feina bruta que no volen fer els homes”, afegeix. Es tracta de problemàtiques invisibles, que sovint no estan contemplades al quadre de malalties professionals. L’any passat només es van comunicar 72 parts d’accidents de treball per trastorns mentals, segons CCOO.

    La xacra del càncer laboral

    Els treballadors de la fàbrica d’armes de Trubia, una filial de Santa Bárbara Sistemas, situada a Oviedo, fa anys que lluiten per aconseguir més protecció. Després de dues denúncies, la inspecció de treball ha signat una resolució en la qual reconeix que els empleats que operen com a soldadors i calderers en els tallers d’armat treballen exposats a agents cancerígens com el crom, el níquel o el manganès. “Aquesta resolució obliga a l’empresa a dotar-nos de més protecció”, manifesta Pablo Coto, president del comitè d’empresa. El treballador exposa que fabriquen tancs de combat i la robotització en la soldadura “ha provocat un augment de producció i de fums”. Els angoixa que això repercuteixi a la seva salut, ja que “a alguns companys ja els han sortit nivells alts a les analítiques”.

    Els sindicats estimen que cada any es diagnostiquen 10.000 càncers d’origen professional a Espanya. “Un estudi elaborat recentment per experts sanitaris vinculats al Ministeri de Sanitat afirma que es produeixen 8.300 morts anuals acausa de càncers adquirits a la feina”, assenyala Sanz. No obstant, l’any 2021només es van comunicar 51 casos de malalties per contacte amb agentscancerígens al treball. “Cal accentuar que els procediments preventius vinculats amb la identificació dels productes químics i la repercussió en els treballadors”, adverteix el sindicalista de CCOO. La Llei de Riscos Laborals emplaça als metges de l’atenció primària a dur a terme una tasca de vigilància de les patologies que arriben a la seva consulta i la seva vinculació a la feina.

    El reconeixement a Trubia del contacte amb agents nocius també ha propiciat la prohibició de tenir operaris d’una empresa de treball temporal (ETT) als llocs de feina de més risc. Coto adverteix que hi ha empleats que fa 10 anys que entren i surten de l’empresa amb contractes temporals. Es cobreixen el 80% de les places a la línia de producció amb ETT, amb gent que “té una amenaça constant de ser acomiadat”. “És una vergonya i més en una empresa que es nodreix de diners públics”, exclama Coto. La temporalitat també precaritza el sector del metall. “Els treballadors d’ETT traguen amb tot fins que rebenten”, opina Daniel Gutiérrez.

    Mariano Sanz destaca la importància de la lluita col·lectiva per millorar les condicions del treball i la salut dels assalariats. “A una mateixa fàbrica conviuen moltes empreses, conviu l’empresa principal amb les subcontractades i els autònoms. Potser a l’empresa gran hi ha una bona prevenció i no a la resta.”, apunta. Això es tradueix en “una externalització del risc laboral«, les activitats més perilloses són assumides pels treballadors més vulnerables. Per al secretari confederal de Salut Laboral CCOO és fonamental que hi hagi recursos interns destinats a la prevenció. Daniel Gutiérrez lamenta que hi hagi empresaris que “no veuen al treballador com una inversió, sinó com una despesa” i no apostin en la seva formació i el seu benestar. Això si, els sindicats tenen esperança en què la nova reforma laboral escurci la temporalitat i, per tant, la precarietat.

  • Tercera edició del concurs «La infermera, la teva aliada per deixar de fumar»

    La Comissió de Tabaquisme del Consell d’Infermeres crida a donar visibilitat a les estratègies de promoció de la salut que lideren les infermeres en l’àmbit de la deshabituació tabàquica sota el hashtag #infermerescontraeltabac.

    El Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIIC), a través de la seva Comissió de Tabaquisme, posa en marxa la tercera edició del Concurs «La infermera, la teva aliada per deixar de fumar». La iniciativa, adreçada a infermeres i estudiants de Grau, pretén donar visibilitat a les competències professionals de la Infermeria en la deshabituació tabàquica i esdevenir referent per a la ciutadania.

    El concurs, en el qual es podrà participar fins al pròxim 15 de juny, forma parts dels actes programats pel Consell d’Infermeres per celebrar la XXIII Setmana Sense Fum, que enguany té com a lema ‘Viu sense fumar i comença a sumar’.

    Per participar cal publicar una fotografia o vídeo a les xarxes socials, explicant el rol de la infermera en el procés de deixar de fumar o qualsevol altre aspecte -consells, experiències professionals i personals…- que promogui l’abandonament del consum del tabac. La publicació es pot compartir, amb el hashtag #infermerescontraeltabac a Facebook, Twitter i Instagram (@deixadefumar). Podeu consultar les bases al web del CCIIC.

    Les publicacions es compartiran en el perfil d’Instagram de la campanya (@deixadefumar) i guanyarà el post que obtingui més ‘m’agrada’ en l’esmentat perfil. El premi: una targeta regal de material esportiu per valor de 200 euros, per fomentar un estil de vida actiu i saludable.

    La Setmana Sense Fum

    La Setmana Sense Fum és una iniciativa de la Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitària (semFYC) i CAMFiC a Catalunya, que durant els últims anys ha organitzat el Programa Atenció Primària Sense Fum a Catalunya (AIFICC, CAMFiC i ASPCAT). Amb l’objectiu d’involucrar diversos àmbits en una iniciativa comuna i unificar un mateix missatge, en els últims anys, s’hi han implicat en l’organització la Xarxa d’Atenció Primària Sense Fum, la Xarxa Catalana d’Hospitals sense Fum, la Xarxa Catalana d’Universitats Saludables; els Col·legis de Catalunya de metges, d’infermeres i infermers, de farmacèutics, de pedagogs i de psicòlegs; les Societats científiques de Catalunya, de Medicina familiar i comunitària, d’Infermeria familiar i comunitària, de Llevadores i de Salut Laboral; la Societat Catalana d’Atenció i Tractament del Consum del Tabac; la Federació de Municipis de Catalunya, l’Associació Catalana de Municipis i les Diputacions; l’Agència de Salut Pública de Catalunya i els serveis territorials; l’Agència de Salut Pública de Barcelona; l’Associació Espanyola Contra el Càncer, la Federació d’Entitats contra el Càncer de Catalunya i l’organització no governamental «no más colillas en el suelo».

  • La salut que volem: un congrés per construir alternatives

    L’Atenció Primària és la base i l’eix vertebrador del sistema sanitari, que té com a missió proveir salut a les persones des d’una perspectiva global. «La salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa», i és tasca de l’Atenció Primària garantir-ho.

    La pandèmia ha posat de manifest les debilitats del nostre sistema sanitari, que encara arrossega greus conseqüències de les retallades i les privatitzacions a tots els nivells assistencials però en especial a l’Atenció Primària. Es va veure afectada la longitudinalitat, l’accessibilitat i la proximitat, que són factors clau de l’Atenció Primària, i és vulnerar el dret a la salut, de manera que els col·lectius que més atenció necessitaven menys atenció van tenir.

    Per aquest motiu, des de La Capçalera Barcelona (col·lectiu autogestionat de metgesses joves i altres professionals de Medicina Familiar i Comunitària, que a la vegada forma part d’un col·lectiu estatal anomenat «La Cabecera»; interessada en la pràctica d’una medicina crítica, de qualitat, universal, lliure d’interessos de la indústria farmacèutica, centrat en les persones i les seves comunitats, amb una mirada sobre la salut global i social i no només des del punt de vista biomèdic), hem organitzat pel pròxim mes de juny un congrés que es durà a terme a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona i que acollirà a unes 250 persones que treballen en l’àmbit de salut o amb interès en l’àmbit de salut, amb ponents d’arreu del país i del món. La idea del congrés neix de la necessitat de recuperar la presencialitat després de la parada global que ha suposat la pandèmia, que ha generat i incrementat la crisi ecològica, econòmica i de cures que vivim, amb gran impacte en la vida de les persones.

    El lema del congrés és «Redibuixant les cures: aprenem, imaginem i tracem les línies d’una vida digna», per reflexionar entorn de les cures, pensar i construir plegades alternatives al sistema sanitari actual. L’objectiu del congrés és replantejar el sistema des de baix, donant protagonisme als col·lectius i persones ja implicades en lluites pel sosteniment de la vida i per unes condicions de vida dignes. Pensem que és imprescindible repensar el sistema sanitari i crear-ne un de més just, universal, gratuït, que garanteixi una atenció integral a totes les persones, un model que tingui les cures i la vida al centre. Volem una medicina per a les oprimides, les invisibles, aquelles a qui el sistema ha decidit que les seves vides no eren importants. Volem una salut per a totes.

    Cartell del IV Congrés de la Capçalera

     

  • Gairebé la meitat de les persones que viuen als carrers de Barcelona fa més de dos anys que es troben en aquesta situació

    Les persones que fa dos anys o més que viuen al carrer a Barcelona han augmentat del 33% al 47% entre els anys 2019 i 2021. Gairebé la meitat (un 48%), manifesten patir algun problema de salut i tres de cada deu afirmen tenir malalties cròniques. Són algunes de les dades que es desprenen de l’informe ‘Viure al carrer a Barcelona. Radiografia d’una ciutat sense llar’, elaborat per la Fundació Arrels a partir d’unes enquestes realitzades el 10 de juny de l’any passat.

    Durant aquella nit de juny, més de 530 voluntaris de la Fundació Arrels van enquestar a un total de 289 persones que viuen als carrers de Barcelona. En total, es van comptabilitzar 1.064 persones dormint al ras, una xifra que, sumada al nombre de persones allotjades en recursos públics i privats (2.808) i a les que viuen en assentaments (865), suposa que un total de 4.737 persones es troben en situació de sense llar a la capital catalana, davant de les 4.200 persones comptabilitzades l’any anterior.

    Segons Arrels, el nombre de persones que viuen al carrer no ha baixat en els darrers tres anys, i si es compara amb les xifres del primer recompte que es va fer a Barcelona l’any 2008, on es van localitzar 658 persones dormint el ras, el nombre ha crescut un 62% durant els últims tretze anys.

    «Durant els anys de pandèmia, s’ha cronificat la situació de les persones que viuen al carrer a Barcelona. Les places d’allotjament continuen sent insuficients i les persones sense llar no poden anar-hi directament a demanar plaça. No disposar d’un seguiment social continuat és un factor que incrementa la cronificació d’aquestes persones», ha explicat Bea Fernández, cap del Servei Jurídic d’Arrels, durant la presentació de l’informe.

    L’impacte en la salut

    Viure al carrer deteriora l’estat de salut i posa en risc la vida de les persones. S’estima que les persones sense llar viuen, de mitjana, vint anys menys que la resta de la població, i les dades mostren que hi ha una relació directa entre viure més temps al carrer i patir un deteriorament més greu. Concretament, a partir dels sis mesos de viure al carrer, augmenta el nombre de persones que estan en una situació de vulnerabilitat mitjana i alta.

    Un 26% de les persones enquestades per Arrels diuen tenir alguna malaltia crònica que afecta el fetge, els ronyons, el cor, l’estómac o els pulmons; i un 18% de les persones diuen que tenen alguna malaltia mental o trastorn que li impedeix fer una vida independent (el doble que el 2019). D’entre les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer, el 78% se senten vulnerables i un 73% manifesten que no disposen de cap mena d’ingrés. A més, un 15% afirmen que no tenen cobertes les necessitats bàsiques.

    Gairebé un terç de les persones entrevistades diuen que han tingut problemes per mantenir un recurs d’allotjament o bé l’han perdut o les han fet fora perquè tenien problemes de salut física o mental. A més, el 45% de les persones enquestades afirmen haver patit algun tipus d’agressió física i/o verbal o un tracte discriminatori pel fet de viure al carrer.

    Pel que fa a l’accés a l’assistència mèdica, el 44% de les persones enquestades que fa més de dos anys que viuen al carrer afirmen haver fet ús dels serveis d’urgències mèdiques, però el 30% d’aquestes persones no disposen de targeta sanitària, de manera que no poden accedir a un tractament i una atenció mèdica continuada.

    Manca d’atenció social

    De les 289 persones entrevistades, un 44% va explicar que no havien tingut contacte amb cap treballador social durant els sis mesos previs a l’enquesta i un 49% va respondre que sí havien estat ateses. Segons els resultats de l’informe, les persones més joves són les que es troben més desateses. En concret, un 79% de les persones d’entre 18 i 25 anys diuen no haver rebut atenció social. En el cas de les persones d’origen extracomunitari, la xifra de persones no ateses és del 52%. A més, gairebé la meitat de les persones (47%) enquestades diuen no estar empadronades a Barcelona, fet que dificulta l’accés als recursos socials i sanitaris.

    El 30% de les persones enquestades per Arrels han nascut a Catalunya i la resta de l’Estat, el 27% procedeixen de països comunitaris i el 41% de països extracomunitaris. D’entre les persones migrades entrevistades, el 17% ha explicat que ha sol·licitat asil a l’Estat espanyol, una xifra que gairebé triplica la de l’any 2016. Segons Arrels, aquestes xifres posen sobre la taula les escletxes del sistema de protecció a les persones sol·licitants d’asil.

    Propostes immediates i a llarg termini

    Entre les mesures immediates que proposa la Fundació Arrels per pal·liar la situació que viuen les persones sense llar, destaquen obrir espais petits diürns i nocturns a cada barri on les persones accedeixin a serveis bàsics i puguin passar la nit protegides, enfortir els equips de carrer i crear equips de salut orgànica que visitin les persones al carrer ajudant així a recuperar la seva vinculació amb el sistema sanitari.

    A mitjà i llarg termini, l’entitat demana habilitar mecanismes de prevenció perquè ningú perdi casa seva, tenir el dret a l’habitatge com a punt de partida per accedir a altres drets i agilitzar els tràmits i la burocràcia per obtenir la documentació bàsica com el padró i la targeta sanitària. Arrels també demana una ordenança de convivència i civisme a Barcelona que no criminalitzi les persones que viuen al carrer. A més, l’entitat defensa la importància d’obrir l’accés de les persones sense llar a la mesa d’emergències, per garantir que les persones més vulnerables puguin ser degudament ateses i se’ls faciliti un allotjament adaptat a les seves necessitats.