Ester Giménez és la nova presidenta l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), en substitució d’Alba Brugués. La fins ara vicepresidenta de l’AIFiCC és especialista en infermeria familiar i comunitària des de 2021 i actualment treballa al Consorci Sanitari Terrassa com a directora del CAP Matadepera i Adjunta a la Direcció del CAP Terrassa Nord.
En una assemblea ordinària celebrada el passat dilluns 13 de juny, es van votar les quatre noves membres de la Junta que entren en substitució de Gemma Amat, M. Concepció López, Cèlia Garcia i Alba Brugués. Les noves incorporacions són: Irene Prat, Jaime Bataller, Raúl Porra i Iris Forcada.
La nova presidenta vol incrementar el nombre de sòcies de l’Associació i entre els seus objectius està «realitzar una enquesta de satisfacció a les nostres associades per conèixer el seu grau de satisfacció i alhora recollir millores». En l’àmbit més científic, la nova Junta vol «enfortir els grups de treball per tal de convertir-los en líders de coneixement i també crear nous grups». A nivell més institucional, segons explica Ester Giménez, «volem actualitzar i fer un seguiment del Pla Estratègic i també actualitzar tant els estatuts com el reglament intern». Finalment, la nova Junta assegura que treballarà «en benefici de l’especialitat, per enfortir i prestigiar l’especialitat d’infermera familiar i comunitària».
La nova Junta de l’AIFiCC
La nova Junta de l’AIFiCC representa tot el territori català. A més, els membres de la Junta son de diferents proveïdors, el que suposa garantir la presència de diferents models assistencial, i també hi ha representació tant de l’àmbit rural, semi urbà com urbà.
Així doncs, la nova Junta Directiva de l’AIFiCC està constituïda per Ester Giménez i Pérez, com a presidenta; Glòria Rius i Moreso, com a vicepresidenta; Irene Prat González, com a tresorera; i Mireia López i Poyato, com a secretària.
Els 12 vocals són: Fina Araque i Serradell, Paloma Castillo i Rivera, Albert Guerrero i Palme, Eva Molero Carrillo, Marta del Moral i Pairada, Jaime Bataller Ibáñez, Iris Forcada i Parrilla, Raúl Porras Benjumea, Blanca Muntané i Rodríguez, Natalia Teixidó i Colet, Ariadna Port i Linares, Silvia Tierz Puyuelo.
I, finalment, els representants dels residents són: Marina Gómez Martínez (IIR 2n any), Andrea C. Martín Tamargo (IIR 1r any) i Wafa Zaroual Amrouss (IIR 1r any).
Un estudi de l’Observatori de Salut Femenina de la plataforma Bloom sosté que a Espanya s’ha produït un «augment desenfrenat» d’infeccions de transmissió sexual (ITS). Concretament, segons conclou la investigació, els casos es van disparar més d’un 1000% en dones entre el 2012 i el 2019. L’estudi, que compta amb el suport de Dexeus Dona i la Fundació Puigvert, destaca un canvi d’hàbits sexuals, amb relacions més primerenques i relaxació en l’ús de preservatius.
Segons l’informe, l’evolució de les ITS en dones a Espanya ha anat creixent fins a arribar al punt màxim de contagis el 2019, quan es van registrar almenys 16.304 casos, suposant un increment del 1073% respecte al 2012. La taxa d’incidència (percentatge de casos per cada 100.000 habitants) l’any 2019 va assolir el 67%.
Entre el 2012 i el 2019, a Espanya es van diagnosticar 50.052 nous casos d’ITS en dones, segons les dades de la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica (RENAVE) i dels sistemes de vigilància epidemiològica de les comunitats autònomes. Entre les infeccions de transmissió sexual més diagnosticades, destaquen la clamídia (64,8% dels casos), la gonorrea (15,6%) i el virus del VIH (8%).
Encara que el diagnòstic de gairebé totes les ITS ha crescut en els darrers anys, no totes ho han fet de la mateixa manera. La infecció gonocòccica (gonorrea) ha estat la que més ha crescut des de l’any 2015: un 729%. En canvi, la clamídia va ser la ITS que va registrar un nombre més gran de casos durant tot el període, incrementant-se un 480% entre 2015 i 2019. Per la seva banda, els casos de sífilis, limfogranuloma veneri i hepatitis C en dones van créixer un 129%, 178% i un 76% respectivament.
“En els darrers anys han augmentat les pràctiques de risc, ha crescut el nombre de parelles i han sorgit algunes aplicacions per posar en contacte persones que volen mantenir relacions. Això, sumat a la millora en les proves diagnòstiques i els moviments de la població -es viatja més i s’infecta més que fa unes dècades-, podria explicar el creixement de les ITS a Espanya”, assenyala Álvaro Vives, andròleg i Cap de la Unitat d’infeccions de transmissió sexual (ITS) de la Fundació Puigvert.
En el mateix sentit, Laura Cámara, infermera especialista en ginecologia i obstetrícia, sexòloga i col·laboradora de Bloom, afegeix que hi ha canvis no només en la manera com les persones es vinculen afectivament sinó també sexualment: “el nombre de parelles sexuals que podem arribar a tenir durant la nostra vida ha augmentat i, si això passa amb menor protecció, sí que comporta un risc més gran”.
Pel que fa al VIH, cal destacar un creixement del 5,6% dels nous diagnòstics, encara que si s’amplia la mirada a anys anteriors es pot apreciar un descens considerable dels casos, que en realitat fa una dècada que es troben estancats entre els 400 i els 500 nous diagnòstics per any en el cas de les dones. Per la seva banda, l’hepatitis B ha estat l’única infecció que ha remès entre el 2015 i el 2019, reduint-se un 41% entre els dos anys.
Quant al virus del papil·loma humà (VPH), la prevalença en les dones a Espanya és del 14,3%, segons les estimacions d’un estudi publicat el 2012, encara vigent. En el cas de les dones entre 18 i 25 anys, aquesta prevalença augmenta al 28,8%.
Font: Informe Observatori Bloom: ITS en dones a Espanya
A menys edat, més casos diagnosticats
Si ens fixem en el diagnòstic segons l’edat, les dades mostren que les dones més joves tendeixen a registrar un nombre més gran de casos en comparació amb les dones d’edat avançada. D’acord amb les dades aportades per l’Institut de Salut Carles III, el 2019 el 50% de casos diagnosticats corresponien a dones entre 15 i 24 anys. Si s’amplia la forquilla als 34 anys, aquestes dones acumulen el 80% dels casos diagnosticats durant aquell any.
Segons indica la Dra. Alicia Úbeda, cap del Servei de Ginecologia de Dexeus Dona “contreure una ITS o una MTS i no tractar-la i diagnosticar-la a temps suposa diversos riscos en la salut de la dona. En primer lloc, pot provocar irregularitats en el patró de sagnat menstrual i dolors pelvians. A més, si perjudica l’interior de l’úter o les trompes pot acabar produint esterilitat o avortaments”. Per aquest motiu, destaca la metgessa, “és important prendre mesures preventives i fer-se controls específics si s’han mantingut relacions de risc”.
La raó per la qual les dones majors de 35 anys registren menys casos d’ITS es deu a l’estabilització en el nombre de parelles sexuals, segons confirmen els experts. No obstant això, cal destacar que, en el cas del VIH, s’ha detectat una transmissibilitat més gran en les dones a la segona meitat de la trentena.
Més prevalents a nuclis urbans i turístics
La transmissió de les ITS atén un esquema fonamental: allà on hi ha més concentració de població, hi ha també un risc més gran de contagi. Algunes de les comunitats més poblades d’Espanya, com Catalunya, Madrid i el País Valencià, han sigut les que han registrat més diagnòstics durant el període analitzat. De fet, el 2019 Catalunya va concentrar més de la meitat de casos d’ITS a nivell estatal, el 58% en total. Amb força distància, Madrid es va situar en el segon lloc del rànquing, amb l’11% d’ITS registrades a tot el país el 2019. El van seguir el País Valencià (un 8,7% del total), Andalusia (un 5,6%) i el País Basc (un 5%).
Les ITS no tenen un caràcter estacional. Tot i això, en el marc d’aquest estudi s’ha observat una correlació positiva entre el flux turístic d’una regió i els casos d’ITS, és a dir, que els territoris que reben més turistes tendeixen a diagnosticar un nombre més gran de casos d’ITS.
Pràctiques sexuals de risc i una educació sexual deficient
L’Observatori Bloom de Salut femenina es completa, a més, amb una enquesta d’opinió elaborada per Sondea per conèixer les tendències en salut sexual de les dones i les persones no binàries a Espanya, així com la seva percepció sobre la seva educació sexual.
L’enquesta revela que més del 70% de les enquestades ha comprat preservatius alguna vegada, mentre que una de cada tres (34,83%) han estat pressionades per no fer servir el preservatiu i prop del 30% tendeix a relaxar l’ús del preservatiu quan beu (29,99%). L’informe també mostra que un 30% ha intercanviat joguines sexuals amb la seva parella sense protecció i més del 10% declara que s’han tret el preservatiu sense el seu consentiment (14,40%), que han practicat sexe en grup (11,13%) o han practicat Chemsex (10,89%).
El 27% de les persones enquestades afirma que ha patit o sospitat patir alguna infecció o malaltia de transmissió sexual. Tenint en compte la percepció de les entrevistades sobre la seva educació sexual, es pot concloure que encara és insuficient: el 70% consideren que tenen un coneixement deficient sobre les infeccions de transmissió sexual.
“La vergonya, l’estigma i el tabú han acompanyat des de sempre les ITS. En aquest sentit, cal impulsar campanyes de prevenció i educació sexual a dones i persones de gènere no binari de totes les edats, però especialment les més joves”, reamarca Álvaro Vives, Cap de la Unitat d’ITS de la Fundació Puigvert.
«L’educació sexual ha de ser percebuda com una carrera de fons que comenci abans d’arribar a l’adolescència. Cal crear espais informatius de qualitat per apropar-nos als joves en temes com les relacions, el plaer, el sexe, les infeccions de transmissió sexual o els embarassos no desitjats», conclou Laura Cámara, infermera especialista en ginecologia i obstetrícia.
El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimarts el projecte de Llei d’Equitat, Universalitat i Cohesió del Sistema Nacional de Salut (SNS). Segons ha explicat la ministra de Sanitat, Carolina Darias, el text aprovat parteix de la defensa del valor del que és públic i per això blinda la sanitat pública i la gestió directa -la realitzada directament per les administracions públiques- com el model de gestió «preferent» en el Sistema Nacional de Salut.
També s’estableixen “excepcions» permetent que la gestió dels centres sanitaris sigui indirecta, és a dir, a través de models privats, però, segons ha destacat la ministra, només com a “complementària i de suport, mai substitutòria i només quan no sigui possible la gestió directa». La finalitat de la llei, ha dit, és «millorar la vida de la gent i protegir els més vulnerables» i fer «una inversió en salut, que és una garantia per a la societat del present i especialment del futur».
Un altre aspecte important del nou projecte de llei és que es recupera la cartera única comuna de serveis, que inclou totes les prestacions públiques i estableix les garanties necessàries perquè no es puguin tornar a introduir nous copagaments sanitaris. En aquest àmbit, queden eliminats els copagaments per als col·lectius als quals ja se’ls va alliberar del copagament farmacèutic. Es tracta de les persones perceptores de l’Ingrés Mínim Vital, dels pensionistes amb rendes baixes, de les persones menors amb discapacitat reconeguda, i de les persones perceptores d’una prestació per fills a càrrec. Així, se’n beneficiaran, segons les dades del Govern, uns sis milions de persones.
Així mateix, es reconeix el dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics a les persones ascendents de nacionalitat extracomunitària reagrupats pels seus fills amb nacionalitat espanyola, a les persones espanyoles d’origen que resideixin a l’exterior durant els desplaçaments a Espanya, a les persones sol·licitants de protecció internacional, a les persones sol·licitants i beneficiàries de protecció temporal, i a les víctimes de tràfic d’éssers humans o d’explotació sexual.
La ministra ha explicat que la llei també garanteix que el dret a la protecció a la salut i l’assistència sanitària de les persones no registrades ni autoritzades com a residents a Espanya sigui exercit amb els mateixos requisits i condicions a totes les comunitats autònomes.
Pla d’acció bucodental
El Govern també ha aprovat ampliar la cartera comuna de serveis de salut bucodental al Sistema Nacional de Salut, de manera que s’augmenten les prestacions que fins ara estaven incloses i s’homogenitzin a tot el territori. Darias ha destacat que aquest Pla d’Acció Bucodental beneficiarà al voltant de 7 milions de persones i s’hi destinaran gairebé 44 milions d’euros, la distribució dels quals entre les comunitats autònomes serà acordada al Consell Interterritorial de l’SNS.
El Pla recull accions preventives -per exemple, neteges de boca i per evitar l’aparició de càries- i assistencials, i inclou l’atenció específica a col·lectius determinats com els menors de 14 anys, les dones embarassades, i les que pateixen un càncer cervic-facial.
Atracció del talent científic
D’altra banda, la ministra de Ciència i Innovació, Diana Morant, ha informat que el Consell de Ministres ha aprovat també el Pla d’Atracció de Talent Científic i Innovador a Espanya, que mobilitzarà 3.000 milions d’euros durant els propers 18 mesos. El document conté 30 mesures per promoure la incorporació de personal internacional al sistema de Recerca, Desenvolupament i Innovació espanyol i garantir la retenció de talent. «Necessitem que tornin els científics que se’n van anar, que no se’n vagin els que estan i atraure els millors», ha subratllat la ministra.
Diana Morant ha explicat que les iniciatives es distribueixen en tres eixos. El primer persegueix crear més oportunitats i millors condicions perquè els investigadors desenvolupin la seva carrera científica a universitats i organismes públics de recerca. El segon eix pretén eliminar les barreres extraordinàries que tenen els científics que són a l’exterior i crea nous incentius per atraure talent internacional al sector públic. La ministra ha apuntat que les universitats espanyoles només tenen un 3% de personal estranger, mentre que en països com el Regne Unit aquesta xifra puja al 32%. El tercer eix contempla impulsar la incorporació de talent científic innovador internacional al sector privat.
Los martes eran su día favorito de la semana. Se peinaba con esmero. No es que a su edad eso fuera muy importante, pero los martes le gustaba arreglarse. Incluso se echaba un poquito de esa colonia que le habían regalado por navidad y que guardaba para las ocasiones especiales. Y es que hacía unos pocos meses que todos los martes tenía una cita. Alguien la esperaba. Alguien que se preocupaba por ella. Alguien para quien era importante. Por eso nunca llegaba tarde. Y cuando abría la puerta, siempre las mismas palabras: buenos días doctora, hoy me encuentro mucho mejor…
Els còmics es caracteritzen per la seva capacitat narrativa, associant la imatge amb el text, l’el·lipsi amb el pas del temps i el disseny amb la intencionalitat desitjada. És innegable el seu ús com a instrument pedagògic, amb quatre usos diferents: com a lectura recomanada, com a recurs visual seleccionat, com a trampolí a altres disciplines artístiques o matèries i com a mitjà de comunicació, el dibuix té un gran potencial per expressar les teves emocions, sentiments, opinions … o vivències. I, just en aquest ús pedagògic, aquest mitjà és molt adequat per a les novel·les gràfiques, caracteritzades sovint per estar impregnades d’experiències vitals dels seus autors.
Això és el que hauria de pensar Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (nascuda a Suècia i establerta a Espanya) quan es va embarcar en la producció de la novel·la gràfica Comiendo con miedo(2022), publicada pel segell Astronave de Norma Editorial. Elisabeth Karin (què és el seu nom artístic i com la trobareu a les seves xarxes socials), narra a través de més de cent setanta pàgines la seva experiència amb el que ella anomena “el seu monstre”, aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla, que no és altre que veure’s més maca.
«Aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla» | Astronave
Ja han passat deu anys i assegura que es considera curada, però reconeix que ha d’estar sempre alerta. La seva formació artística en general i d’il·lustradora en particular li ha permès plasmar a les diferents vinyetes de l’obra tot el procés viscut des de la percepció dels canvis en el seu cos només arribada la pubertat, fins a les conseqüències que van provocar que n’alterés el comportament, especialment en els hàbits de menjar i en la relació amb els altres. Reconeix que, observant les il·lustracions de la seva adolescència, ja es podia percebre que alguna cosa no anava bé i, després d’utilitzar justament el potencial de la novel·la gràfica per mostrar als amics el que li havia estat passant, es va decidir convertir-lo en un projecte artístic que, finalment, tenim la sort de llegir.
I diem la sort perquè no és habitual poder contemplar l’experiència narrada en primera persona amb tanta generositat i claredat, facilitant que els lectors puguin sentir-se identificats o que comprenguin més fàcilment allò que hi ha darrere d’un trastorn d’aquestes característiques a través de mostrar visualment un cas real. En aquest cas, podem contemplar perfectament els símptomes de l’anorèxia, com s’altera la ingesta d’aliments i com s’alteren els pensaments relacionats amb la dieta, el pes o la figura corporal. També podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim, de models de dones excessivament primes i els impactes de persones influents: «Què maca estàs, t’has aprimat?». «El meu propòsit aquest any és aprimar-me», «Si vols estar maca has de passar gana», «Ara que ve l’estiu, hem de fer l’operació biquini». «Aquesta influencer diu que amb aquesta dieta t’aprimes en dues setmanes»…
«Podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim» | Astronave
El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona. Karin explica detalladament aquests canvis tal com ho va viure ella mateixa: l’aparició de l’amenorrea, les conseqüències al seu cos amb els canvis provocats per les alteracions hormonals, les mentides als metges, les renúncies a les amistats pel perill d’haver d’estar pendent del menjar, els conflictes familiars, la negació a la deriva de tot això…
L’autora empra una tonalitat fosca en aquesta part de declivi (a partir dels 15 anys), colors vius per a l’actualitat (deu anys després) i blanc per a la seva etapa a l’hospital, en concret a la Unitat de psiquiatria on va haver d’estar ingressada durant diversos mesos, on va estar fins a recuperar un pes que li va permetre tornar amb la seva mare, i sense oblidar que malgrat estar fora no estava curada del tot i havia de continuar amb un seguiment ferm per part dels experts.
«El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona» | Astronave
La intenció de l’autora a la seva obra és clarament pedagògica: és realista en els símptomes i experiències, és orientadora quan explica què has de fer o què ha de fer la família quan apareixen els primers símptomes. I és honesta quan reconeix que la victòria no és immediata, que hi ha recaigudes i que el camí no és curt, i que cal estar sempre alerta dels alts i baixos. I que cal tenir present el suport d’especialistes, cal recordar que no és un problema amb el menjar, sinó que és un problema que es reflecteix al menjar, i que pot tenir una arrel subjacent a les nostres inseguretats, angoixes o baixa autoestima. En aquest sentit, la novel·la gràfica incorpora a les seves últimes pàgines una llista d’entitats a Espanya que es dediquen a cada província a donar suport als interessats.
L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes. La seva contribució, a més, ha estat la de crear un compte específic d’Instagram amb el mateix nom de la novel·la gràfica amb què és possible interactuar i que va més enllà de la mateixa obra.
El compte d’Instagram té la intenció d’actuar de contrapès a les nombroses pàgines que voluntàriament o involuntàriament fan apologia de l’anorèxia, per exemple. Si és difícil poder explicar què és el que t’està passant, ara tens un recurs per poder utilitzar com a mitjà, perquè entenguis el procés però, sobretot, perquè el teu entorn més proper també ho entengui. Les malalties mentals tenen l’estigma que són molt difícils de comprendre per part dels altres.
«L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes» | Astronave
La publicació de la novel·la gràfica «Comiendo con miedo» ha estat possible gràcies a la confiança i aposta del seu editor, Astronave, però el projecte artístic es va desenvolupar gràcies al fet que l’autora va guanyar un dels premis Nadiners a la seva primera convocatòria, impulsats per la FundacióNadine, una fundació que es va crear justament amb l’objectiu d’impulsar el talent jove a través d’ajudes, residències i programes formatius. Que puguem gaudir d’aquesta novel·la gràfica gràcies a aquest premi dona idea de la problemàtica del sector del còmic, les remuneracions del qual no estan en consonància amb l’esforç i la dedicació de l’autor, i on les barreres d’entrada al sector són molt elevades.
La nostra modesta contribució és la de divulgar les obres i els seus autors i fomentar, en la mesura que sigui possible, la lectura, impulsant els hàbits de consum de cultura, comprant i regalant… novel·les gràfiques, per exemple. És la millor manera de donar les gràcies a Elisabeth Karin per la seva generositat i felicitar-la pel seu talent.
La primera dentadura completa d’una persona està formada per 20 peces dentals que, en general, han aparegut a l’edat de tres anys, aproximadament. Aquestes dents són provisionals, les coneixem com a dents de llet i, a mesura que passen els anys, van sent substituïdes per les dents definitives.
Un adult té 32 dents, que es distribueixen en 8 d’incisius, 4 canins, 8 premolars i 12 molars. D’aquestes últimes 12 peces dentals, 8 corresponen als queixals i d’elles, 4, les de les darreres fileres, són els coneguts com a queixals del seny.
«Alguns pares porten els seus fills de ben petits a fer-se una primera revisió. Amb tres o quatre anys, amb les dents de llet, ja pots indicar si tot va bé o hi ha alguna anomalia, en la que se’ls pot guiar, o mirar d’actuar ja, però en general, és a partir dels sis anys, quan surt el primer queixal definitiu, quan veiem més casos i es pot intervenir millor, ja que, en ser més grans els nens, col·laboren més», explica l’ortodontista Montse Rovira Esteve.
«Més que moure la dent, el que fem és com una ortopèdia, per ajudar al creixement simètric i funcional. Solucionem un problema que en un futur podria ser més greu i, d’aquesta manera, fem que sigui senzill. Per exemple, ajudem a desenvolupar l’arcada dentària, perquè no derivi en un problema greu», afegeix Rovira, que atén, entre altres consultes, a la de Clínica Pejoan. L’especialista en ortodòncia també apunta que és, sobretot, a partir dels 12, 14 o 16, quan s’actua per alinear les dents que es desvien o neixen fora de lloc. Aleshores ja es busca donar una òptima funció a la boca, però també proporcionar una millor estètica. «En edat de creixement, l’ortodòncia procura una bona funció bucal alhora que estètica, mentre que de grans, la gent acostuma a prioritzar la qüestió estètica».
Segons explica l’odontòleg Shum Antonio Prats, membre de l’equip Corachan Dental i Maxilofacial, «les males oclusions dentals afecten aproximadament un 90% de la població i, si no són tractades, poden derivar en anomalies d’articulació temporomandibular (ATM), de parla i masticació, desgast de l’esmalt en les peces dentals i problemes en les genives (malaltia periodontal)».
Tendències més freqüents
A causa de l’evolució de l’ésser humà i segons explica el doctor Prats, «hi ha persones que al llarg de la seva vida no arriben a desenvolupar els queixals del seny i, en alguns casos, aquests queixals de gran mida no disposen d’espai suficient per acabar de sortir per complet, i s’han d’extraure». L’especialista també explica que «els canins superiors molts cops s’impacten i no surten, o bé per falta d’espai, o per una mala posició. Els premolars inferiors tenen tendència al mateix. Els tercers molars o queixals del seny inferiors molts cops tenen poc perímetre ossi per a sortir bé i han de ser extrets. Els incisius laterals superiors tenen tendència a néixer microdòntics, és a dir, amb una mida més petita del normal, o bé cònics, que aleshores causen problemes estètics».
A banda, existeix una altra anomalia anomenada hiperdòncia, o dent supernumerària, que és quan es presenta una o més dents extra. I, pel que fa a l’anomenada agenèsia dental, que és la manca d’alguna peça dental, es dona principalment en els premolars inferiors.
Tal com diu la Dra. Rovira, en els últims anys, «l’ortodòncia ha millorat molt en l’àmbit de l’aparatologia. Ara pot ser molt més minimalista. A més, un tractament abans requeria de 4 a 5 anys, i ara amb un o dos anys resol el problema de manera fàcil i ràpida». Els ferros –brackets- de tota la vida ara són molt més petits, i hi ha alineadors transparents que mouen les dents i no es veuen.
Tal com s’explica a la clínica de la Dra. Marta Serra Serrat, unes dents ben endreçades afavoreixen la salut de les genives i redueix el risc de patir càries. D’aquesta manera s’ajuda a mastegar millor i en l’àmbit emocional, una millor estètica procura una major autoestima i despreocupa a l’hora de somriure.
Possibles causes
Hi ha molts motius relacionats amb el moviment de les dents -segons afirma el Dr. Prats de Clínica Corachan-, però alguns dels més comuns poden ser: «la pèrdua de suport ossi per malaltia periodontal (malaltia de les engrunes) o el traumatisme dental per bruxisme (apretar les dents)». La interposició labial, la deglució atípica tragar d’una manera incorrecta poden provocar que la pressió de la llengua separi les dents, comprimeixi el maxil·lar i es perdin algunes peces dentals.
Heretar un determinat patró muscular dels progenitors condiciona també una correcta ubicació i creixement de les dents i, en conseqüència, una bona oclusió dental. El patró pot ser braquicefàlic (musculatura forta) o dolicodefàlic (musculatura laxa). També la mateixa naturalesa de la persona, la manca de perímetre ossi o la mida massa gran o massa petita de les dents, són la causa d’una incorrecta posició. La pressió dels queixals del seny, quan surten, molts cops fan moure les altres dents.
L’apinyament dental amuntega dents per falta d’espai o fins i tot n’impedeix el naixement és una anomalia. Una normal oclusió és aquella en la qual les dents superiors tanquen sobre la part externa de les dents inferiors. La mossegada creuada és quan les dents superiors tanquen dins de les dents inferiors. Això pot passar en els dos cantons de la mandíbula i afectar dents del davant o posteriors. Massa espai entre dues dents (diastema), més comú entre les del davant.
Un paladar massa estret, a causa de factors genètics o bé externs, com ara portar massa temps el xumet, biberó o la succió del dit poden donar problemes de deglució o fer que respirem malament. En definitiva, estètica i funcionalitat en la disposició de les dents van de bracet, segons exposa el Dr. Shum Prats. Per tant, recuperar o garantir harmonia en l’estructura dental contribueix a guanyar salut en molts aspectes, a més d’un més atractiu somriure. «Des dels sis anys, ja podem detectar i prevenir futures maloclusions. L’objectiu d’una bona pràctica d’ortodòncia és la correcta erupció de les dents, la correcció de l’estructura òssia i l’adequada col·locació de les dents definitives per aconseguir una oclusió ideal per aconseguir una excel·lent masticació i el bon funcionament de l’articulació temporo-mandibular», afirma Prats.
Amb la correcta alineació de les dents, s’evita el desgast de les peces i racons on es puguin acumular restes de menjar, i s’aconsegueix una millor ingesta d’aliments i la seva digestió. Però també es corregeix el bruxisme (prémer les mandíbules desgastant les dents, especialment durant la nit mentre es dorm), així com certs problemes de pronunciació, ja que s’eliminen espais per on passaria indegudament l’aire o bé obstacles per mala posició de les dents que impedeixen dir un cert so que requereix una posició determinada de la llengua o la boca que amb la desalineació dentària no es pot efectuar.
Tractament d’ortodòncia
Amb un previ estudi d’ortodòncia, els especialistes localitzen qualsevol desnivell entre dents, malformació, mala ubicació, forat o inclinació de qualsevol peça dentària. El Dr. Shum Prats explica que el primer que es fa és «un estudi cefalomètric, en el que es recullen les posicions dentals amb fotografies i models digitals 3D, fent una ortopantomografia». És la manera també d’anar comprovant les millores al llarg del tractament. És important, també, assegurar un bon hàbit d’higiene bucal, i que prèviament al tractament d’ortodòncia no hi hagi càries dentals, ni cap malaltia periodontal.
Els coneguts en anglès com a brackets són els aparells tradicionals de l’ortodòncia, dels que cada cop s’han anat creant versions més minimalistes, menys voluminosos. Avui dia existeixen alineadors dentals que són pràcticament imperceptibles i es poden posar i treure. «Són personalitzats per a cada pacient i es fabriquen a mida, es canvien cada 15 dies o setmanalment durant tot el període del tractament, depenent de cada cas. Amb un visualitzat en 3D es fa el seguiment del tractament», diu el Dr. Prats. I afegeix que, «perquè el tractament sigui efectiu, l’ús òptim recomanat és de 20 a 22 hores al dia, permetent al pacient menjar i raspallar-se les dents de forma habitual. I amb aquest tractament els temps de visita es redueixen en comparació a un tractament d’ortodòncia convencional i les vistes de revisió es fan aproximadament cada quatre setmanes».
Evitar menjar xiclets o aliments durs com certs torrons i fruits secs i assegurar una molt bona higiene, són part de l’èxit en un tractament d’ortodòncia, que acostuma a durar uns 18 mesos, tot i que depenent del grau de mala oclusió, poden ser més breus, de 7 a 12 mesos, o més llargs, de 24 a 36. I, com que les dents tenen una tendència natural a moure’s, el tractament també inclou mecanismes de retenció perquè no recuperin la posició incorrecta. Un d’ells consisteix a adherir amb resina un filferro a la part interna de les dents que no causa cap molèstia. I n’hi ha d’altres que es posen i es treuen, per fer-los servir només mentre es dorm.
El soroll procedent del trànsit rodat és un problema estès a les ciutats, però les evidències sobre les seves conseqüències en la salut dels infants encara són escasses. Ara, un estudi realitzat en 38 centres escolars de Barcelona ha observat que el soroll del trànsit en els col·legis té un efecte perjudicial sobre el desenvolupament de la memòria de treball i la capacitat d’atenció de l’alumnat de primària. Els resultats d’aquesta recerca, liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, s’han publicat a la revista PLoS Medicine.
L’estudi, emmarcat en el projecte BREATHE, i liderat pels investigadors Maria Foraster i Jordi Sunyer, va comptar amb la participació de 2.680 nens i nenes de 38 centres escolars. L’equip científic es va centrar en dues habilitats que es desenvolupen amb rapidesa en la preadolescència i que resulten essencials per a l’aprenentatge i el rendiment escolar: la capacitat d’atenció (fa possible que atenguem estímuls específics de manera selectiva) i la memòria de treball (que ens permet mantenir i manipular informació en períodes curts de temps).
Durant 2012 i 2013, els menors, d’entre 6 i 10 anys, van realitzar quatre vegades els tests cognitius. L’objectiu d’aquestes proves no era només avaluar la memòria de treball i capacitat d’atenció, sinó estudiar la seva evolució al llarg del temps. En paral·lel, es van efectuar mesuraments de soroll tant a l’exterior de l’escola com als patis i a l’interior de les aules.
Els resultats mostren que, transcorregut l’any d’estudi, la progressió de la memòria de treball, de la memòria de treball complexa i de la capacitat d’atenció va ser més lenta en alumnes que assistien a escoles amb major soroll de trànsit. Per exemple, un increment de 5 dB en els nivells de soroll exterior es va traduir en un desenvolupament de la memòria de treball un 11,4% més lent que la mitjana i en un desenvolupament de la memòria de treball complexa un 23,5% inferior a la mitjana. Així mateix, aquesta exposició es va traduir en un desenvolupament de la capacitat d’atenció un 4,8% més lent que la mitjana.
“El nostre estudi reforça la hipòtesi que la infància és un període vulnerable en el qual estímuls externs com el soroll poden afectar el ràpid procés de desenvolupament cognitiu que té lloc abans de l’adolescència”, explica Jordi Sunyer, investigador d’ISGlobal i últim autor de l’estudi.
Diferències entre l’interior i l’exterior de l’aula
En l’anàlisi del soroll exterior, tant un major nivell mitjà de soroll com una major fluctuació en els nivells de soroll a l’escola es van associar amb una pitjor evolució en els resultats de l’alumnat en totes les proves. A l’interior de les aules, una major fluctuació en els nivells de soroll també es va associar a una evolució més lenta al llarg d’un any en tots els tests cognitius. En canvi, els nens i nenes exposats a majors nivells mitjans de soroll en classe durant l’any només van tenir pitjors resultats que l’alumnat en aules més silencioses en la prova de la capacitat d’atenció, però no en els tests de memòria de treball.
“Aquest resultat apunta al fet que els pics de soroll a l’interior de l’aula podrien resultar més disruptius per al neurodesenvolupament que la mitjana de decibels. Això és important, perquè reforça la hipòtesi que potser influeixen més les característiques del soroll que els seus nivells mitjans, quan actualment les polítiques només es basen en la mitjana de decibels”, puntualitza Maria Foraster, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.
El soroll al domicili, menys influent
Partint del mapa de soroll de trànsit rodat de la ciutat de Barcelona de l’any 2012, l’equip va estimar els nivells mitjans de soroll en el domicili de cada participant. No obstant això, en aquest cas no es va observar cap relació entre el soroll en el lloc de residència i el desenvolupament cognitiu.
“Això podria deure’s al fet que l’exposició al soroll a l’escola és més perjudicial perquè afecta finestres vulnerables de concentració i a processos d’aprenentatge. D’altra banda, mentre que en els centres escolars es van efectuar mesuraments de soroll, en els domicilis es van realitzar estimacions a partir d’un mapa de soroll que podria ser menys precís i que únicament reflectia el soroll en l’exterior, cosa que també podria haver influït en els resultats”, apunta Maria Foraster.
Segons els investigadors, aquest estudi amplia l’evidència amb relació a l’efecte del transport sobre el desenvolupament cognitiu infantil, que fins avui s’havia observat en escoles exposades a soroll d’avions i també a contaminació atmosfèrica procedent del trànsit rodat. L’equip científic subratlla la necessitat de dur a terme nous estudis sobre el soroll de trànsit en altres poblacions per a determinar si els primers resultats d’aquest estudi són extrapolables a altres ciutats i contextos.
Per què continua sent un tabú la menstruació? Per què continua sent, sovint, motiu de burla i d’acudits, de silenci i secretisme? Aquestes i altres preguntes són les que planteja Red Cunt, reconsidering periods, un documental que trenca amb l’obscurantisme i denuncia els estigmes que encara pateixen les dones al voltant d’un procés biològic i natural com és la menstruació.
La directora lleidatana Toni Baches, establerta a Alemanya des de fa 30 anys, va tenir la idea de fer Red Cunt quan es va plantejar parlar-li a la seva filla sobre la regla i no va trobar res positiu per dir-li. «Moltes vegades només veiem la part negativa. Sabem que tenir la regla és un pal i que a moltes dones els provoca dolor, però em sabia molt greu només poder-li transmetre a la meva filla coses negatives sobre la regla. Així que vaig començar a buscar projectes de persones i col·lectius que lluitessin contra el tabú de la menstruació i va sortir-ne un ampli ventall. Aquest ha sigut el punt de partida del documental», explica Baches.
El film comença amb una escena inspirada en una visita a la pediatra amb la seva filla. «La pediatra li va dir que es preparés, perquè aviat li vindria la regla, i que s’amagués unes compreses al fons de la motxilla per si li venia. En sortir, la meva filla em va preguntar per què s’havia d’amagar les compreses. En aquell moment, em vaig adonar que jo tenia el tabú de la regla tan interioritzat que no vaig veure que no estava bé que se n’amagués. Ella, que no estava contaminada amb aquest tabú, sí que ho va veure. Vaig pensar: m’he de replantejar les coses, perquè no vull passar-li tots aquests tabús a ella», assenyala la directora.
La pel·lícula, doncs, busca establir diàlegs i debats per reconciliar-nos amb la menstruació i posar fi als tabús i estigmes que l’envolten. «La intenció és treure’ns aquesta vergonya de sobre. El que vull amb aquest documental és posar sobre la taula els nostres conys sagnants, perquè sortim d’un cony sagnant, no d’una costella. I una de les primeres coses que s’ha de fer per trencar amb el tabú de la menstruació és parlar-ne», sentencia Baches, que també assenyala que el llenguatge usat en la publicitat i la indústria no ajuda a trencar amb l’estigma.
«Durant segles, ens hem trobat amb una definició bastant patriarcal-neoliberalista de la menstruació: la menstruació és una cosa bruta, que fa pudor, que s’ha d’amagar. Però no és així», explica la directora. I afegeix: «La regla és un superpoder. És un senyal de bona salut i és la primera condició per tenir fills de manera natural. No cal romanitzar-la però, si volem, li podem trobar alguna part positiva».
L’obra combina imatges d’animació amb converses reals amb activistes i membres de col·lectius que lluiten contra els tabús que persisteixen al voltant de la regla
L’obra combina imatges d’animació amb converses reals amb activistes i membres de col·lectius que lluiten contra els tabús que persisteixen al voltant de la regla. Les animacions expliquen la relació entre la Isabel i la Mensi, la seva menstruació. Una relació que comença sent tumultuosa. «La Isabel primer la rebutja però, a mesura que avança pel·lícula, es van fent amigues. Em va semblar que això és el que ens passa a nosaltres al llarg de la nostra vida amb la regla: ens acabem reconciliant amb ella», afirma Baches.
Un dels testimonis que apareixen al documental és el de l’escriptor i activista trans Ian Bermúdez, que relata la seva experiència amb la menstruació després de la transició. Bermúdez explica com, a diferència del que li recomanaven els metges, va decidir mantenir la regla durant la transició. Baches assenyala que va prendre la decisió d’incloure a la pel·lícula un activista trans per trencar amb el binarisme entre home i dona. «Vull que amb la pel·lícula s’identifiqui molta gent, i el binarisme em semblava massa curt de mires. La meva filla va a un institut on hi ha persones trans, i vaig pensar que aquestes persones necessiten referents i potser no els tenen», explica la directora de Red Cunt.
La pel·lícula, que es va rodar entre Hamburg, Kiel, Berlín i Barcelona, es va estrenar el 27 de maig, en el marc del Dia Internacional de la Menstruació. El que no estava previst era que, justament, el tema de la menstruació estaria al punt de mira del debat polític i social, amb la inclusió de les baixes per dolors menstruals en la futura reforma de la llei de l’avortament.
«Aquesta llei és molt necessària, però l’hem de considerar com un primer pas, no com una victòria. La llei ha de ser una empenta per una major investigació en qüestions relacionades amb la salut de les dones, perquè la menstruació no hauria de fer mal. Cal més investigació en malalties com l’endometriosi, que provoca forts dolors menstruals i que triga, de mitjana, vuit anys en diagnosticar-se», assenyala Baches. Segons la directora de Red Cunt, si els homes tinguessin la regla, la situació seria molt diferent: «Els productes per la menstruació serien gratuïts i hi hauria molta més investigació i empatia».
El documental ja s’ha pogut veure a cinemes de Madrid, Lugo, València, Bilbao i Vitòria, entre altres, i aquests dies es pot veure també als Cinemes Girona de Barcelona. A més, també s’estan preparant projeccions especials en centres educatius. Red Cunt és la primera part d’una trilogia sobre grans tabús: la seguiran Hot Cunt, sobre la masturbació, i Silver Cunt, sobre la menopausa.
Els humans portem interactuant amb els animals des dels orígens de la nostra espècie. Aquesta relació ens ha portat beneficis, com ara poder cultivar millor el camp o alimentar-nos de forma saludable, però també perjudicis com les malalties zoonòtiques, causades per gèrmens nocius que porten els animals i que poden transmetre’s a les persones.
L’últim capítol sobre aquestes patologies el protagonitza la verola del mico, una zoonosi viral endèmica a l’Àfrica que des de fa unes setmanes acumula 257 casos fora del continent, 98 reportats a Espanya.
D’acord amb un informe de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), el 75% de les patologies infeccioses són d’origen animal. Aquests virus, bacteris, paràsits i fongs ocasionen problemes tant lleus com greus i fins i tot poden arribar a provocar la mort. A més, es propaguen mitjançant el contacte directe o mitjançant els aliments, l’aigua o el medi ambient.
Les malalties zoonòtiques, de les quals ja hi ha identificades més de 200 tipus, van en augment i es propaguen més i més ràpid.
Ja hi ha identificades més de 200 malalties zoonòtiques, que augmenten i es propaguen més i més ràpid. Afortunadament, algunes es poden prevenir íntegrament mitjançant mètodes com la vacunació.
Hi havia una vegada…les zoonosis
Al llarg de la història, aquestes patologies infeccioses han influït a l’ésser humà i tot sembla indicar que ho continuaran fent a escala planetària. Les primeres civilitzacions de l’Orient Mitjà, com ara Egipte i Mesopotàmia, ja documentaven l’existència de la ràbia. Aquesta antiquíssima malaltia zoonòtica és causada per un virus de la família Rhabdoviridae i es propaga a través de mossegades o esgarrapades per un animal infectat.
La forma més eficaç de combatre-la és la vacunació dels gossos domèstics, ja que són els principals responsables de la propagació. Actualment, la ràbia es concentra en poblacions pobres i vulnerables d’Àsia i Àfrica.
Al llarg de la història, les zoonosis han influït a l’ésser humà i tot sembla indicar que ho continuaran fent a escala planetària.
Molt més letal va ser la pesta negra, que va causar la mort a 50 milions de persones i va generar una gran alarma entre la població del segle XIV. La causant d’aquesta coneguda massacre va ser el bacteri Yersinia pestis, que habita en petits mamífers i en les puces que els parasiten.
La seva ràpida propagació va venir motivada pel contacte freqüent amb rates i puces i les precàries condicions de vida que es donaven a l’Edat Mitjana. Avui, la pesta segueix afectant gairebé 3.000 persones a tot el món i es considera endèmica a diversos països com Madagascar, República Democràtica del Congo i Perú.
El 1986, es van detectar els primers casos d’encefalopatia espongiforme bovina (EEB) al Regne Unit. La ‘malaltia de les vaques boges’ consisteix en l’acumulació de la proteïna prion al teixit nerviós i es transmet consumint carn contaminada.
Segons l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE), el risc d’infecció es produeix quan l’aliment està contaminat per material orgànic derivat d’altres herbívors. Després d’obtenir dades concloents i identificar les causes de l’EEB, es va deixar d’alimentar les vaques amb el pinso que va originar aquest episodi zoonòtic.
A punt d’entrar al nou mil·lenni, el 1997, vam conèixer la grip aviària. Aquesta nova patologia d’origen animal és provocada per subtipus del virus Influenza A que afecten les aus, encara que alguns dels seus ceps poden infectar puntualment els humans i altres mamífers.
Des de finals del 2019, la humanitat conviu amb un nou virus, el SARS-CoV-2, que ha suposat la primera gran pandèmia del segle XXI.
Del 2004 al 2006 el virus es va propagar entre les aus de corral d’Àsia a Europa i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va advertir que la grip aviària tenia potencial per convertir-se en una pandèmia. Si bé encara no hi ha una mutació del virus que faciliti la transmissió entre les persones, segueixen apareixent notícies de contagis en humans a través de ceps nous.
Des de finals del 2019, la humanitat conviu amb un nou virus, el SARS-CoV-2, que ha suposat la primera gran pandèmia del segle XXI. Més de dos anys després del primer brot, se segueix investigant quin animal va ser el responsable que aquest virus saltés a humans i si hi va haver un transmissor intermedi. El principal sospitós fins ara? El ratpenat.
A això cal sumar-hi, el 2022, el brot del virus de la verola del mico (monkeypox). Tot i que no és la primera vegada que surt d’Àfrica, ara ha arribat a diversos països d’Europa. Afecta la població general i es transmet en qualsevol context que impliqui un contacte estret, no necessàriament per via sexual. Ja s’ha aconseguit la seqüenciació completa.
A què és deguda la proliferació d’aquestes malalties?
Les malalties zoonòtiques no són fruit de la casualitat, sinó que darrere de la seva proliferació coincideixen nombrosos factors, que influeixen tant als agents patògens (gèrmens) com als seus hostes (humans i animals).
Els canvis o mutacions que pateixen tots dos per adaptar-se a l’entorn es coneixen com a factors biològics. En general, com més simple és un organisme, més ràpidament canvia i dóna lloc a diverses variants d’una mateixa espècie. Cosa que estem veient de prop amb el SARS-CoV-2.
Els factors físics, com ara el clima o la meteorologia, determinen la supervivència (o multiplicació, si la posseeix) del patogen fora de l’hospedador original. És a dir, que aquests elements brinden a virus, bacteris, paràsits i fongs diverses oportunitats perquè puguin transmetre’s a altres espècies.
Seria un error parlar d’un llistat d’animals que cal vigilar perquè aquestes situacions són imprevisibles. La qüestió és que la interacció amb animals és cada vegada més intensa, tant a escala domèstica, com al món salvatge.
L’alteració als ecosistemes s’inclou dins dels factors ecològics, entre els quals també figuren la desforestació, els desastres naturals o l’agricultura intensiva. Elisa Pérez, viròloga veterinària al Centre de Recerca en Sanitat Animal (INIA-CSIC), explica que “la pèrdua de biodiversitat afecta greument l’equilibri dels ecosistemes. Els sistemes depredador-presa es veuen alterats, algunes espècies pateixen la manca d’aliments i de refugi, etc. Tot això debilita el sistema immunitari dels animals i augmenta el risc que apareguin nous virus o variants”.
L’expert en estudis ecoepidemiològics i professor de la Universitat de Barcelona (UB), Jordi Serra, afegeix: “Ens hem dedicat principalment a combatre la pèrdua de biodiversitat més visible i immediata com els incendis o la desforestació. El problema és que ens oblidem que les dinàmiques entre microorganismes també canvien. Aquestes alteracions no són immediates i són més difícils de percebre, però també tenen un paper important en els episodis de zoonosi”.
Les migracions humanes, per exemple, s’han associat històricament amb l’aparició i la difusió de noves patologies. Aquest fenomen s’ha agreujat amb els viatges amb avió.
Aquest fenomen s’ha agreujat amb els viatges amb avió, permetent que agents infecciosos puguin arribar a qualsevol part del món en 24 hores. Ha estat el cas de virus com l’Ebola o el del Nil Occidental.
Ricard Parés, president del Consell del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona (CCVC), ho il·lustra amb la situació a Ucraïna: “Allà encara hi ha animals salvatges amb ràbia que poden transmetre-la. Quan se’ls ha proporcionat ajuda humanitària a aquestes persones, que és el més primordial, cal veure si porten mascotes amb ells. Aquestes podrien reintroduir malalties ja controlades en territoris on no és obligatòria la vacunació”.
D’altra banda, l’explotació intensiva, ja sigui agrícola, ramadera o piscícola, també és un altre element que cal tenir en compte. Al món actual s’exploten tant animals locals com espècies noves o exòtiques. En aquest sentit, destaquen els mercats humits, brous de cultiu idonis perquè sorgeixin patologies com la grip aviària i la Covid-19.
La desforestació és un dels canvis més evidents als ecosistemes i obliga moltes espècies a buscar nous hàbitats on refugiar-se i buscar menjar. / Pixabay
Situacions imprevisibles, vigilància requerida
Aleshores caldria identificar i vigilar una sèrie d’animals potencialment perillosos per a la nostra salut? “Seria un error -comenta Parés-, ja que aquestes situacions són imprevisibles. A escala domèstica s’obre el ventall del que es considera una mascota. Els porcs vietnamites o rèptils com iguanes o tortugues en són un bon exemple. D’altra banda, al món salvatge també hi ha més interacció a través d’activitats turístiques, com els safaris a l’Àfrica. No cal generar alarma, simplement són factors que cal tenir en compte”.
El comerç al voltant dels animals exòtics, ja sigui legal o il·legal, influeix també en els episodis de zoonosi.
El comerç al voltant dels animals exòtics, ja sigui legal o il·legal, influeix també en els episodis de zoonosi. En traslladar-los a llocs diferents del seu hàbitat, sovint a milers de quilòmetres, les malalties infeccioses que podrien patir hi viatgen.
És el que va passar el 2003 amb el primer brot de verola del mico que es va registrar fora de l’Àfrica, als EUA. Les persones que van contraure la infecció van ser contagiades per les seves mascotes, uns gossets de les praderies. Aquests rosegadors, a la botiga d’animals, van estar en contacte amb uns mamífers procedents de Ghana, que els van transmetre el virus.
One Health: la salut depèn de tot i de tots
Atesa la gran quantitat de factors que influeixen en l’aparició i la propagació de les zoonosis, no resulta estrany que els intents per protegir la nostra salut siguin cada vegada més multidisciplinaris i col·laboratius. En aquest sentit, els darrers anys ha cobrat força el concepte One Health, que reconeix que la salut de les persones està estretament relacionada amb la d’animals, plantes i medi ambient. Cal que els professionals d’aquestes àrees i d’altres es comuniquin i col·laborin per afrontar noves amenaces.
Cal enfortir els sistemes sanitaris, sobretot a nivell primari. Com que la pandèmia ens va demostrar, un problema de salut en un racó allunyat del planeta és un problema comunitari.
Adelaida Sarukhan, redactora científica sobre virus emergents a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), explica que la salut s’ha de concebre a escala global, i no només des del global north (nord global, en espanyol) com fins ara.
“Per construir una salut global cal col·laborar per generar i compartir dades de qualitat. És essencial que es dediquin els recursos adequats per ajudar els països de renda mitjana i baixa a produir i analitzar aquestes dades. L’altra pedra angular -prossegueix Sarukhan- és enfortir els sistemes de salut, sobretot els primaris. La pandèmia ens va demostrar que un problema de salut en un racó del planeta és un problema comunitari”.
La clau: la vigilància
El treball conjunt pot ajudar a predir el risc d’infecció humana. Sarukhan comenta que l’acció més important per identificar un brot zoonòtic i evitar epidèmies o pandèmies és la vigilància.
“Es pensa que hi ha uns 300.000 virus desconeguts, només en mamífers, susceptibles de saltar l’humà. Identificar-los i investigar-los pot costar entre mil i cinc mil milions de dòlars, que no és comparat amb el cost humà, social i econòmic d’una pandèmia”, afegeix.
Hi ha uns 300.000 virus desconeguts, només en mamífers, susceptibles de saltar l’humà. L’acció més important per identificar un brot zoonòtic i evitar epidèmies o pandèmies és la vigilància.
“Els ciutadans podem ajudar amb coses molt simples: no donant menjar a animals silvestres, com els porcs senglars, que poden ser portadors de l’hepatitis E.; o evitant deixar escombraries fora dels contenidors, ja que això els atrau. Per impedir la proliferació de mosquits, que poden ser transmissors, cal procurar no tenir recipients amb aigua a casa. I, finalment, però no menys important, rentar-se les mans”, sosté Jordi Serra, investigador d’IRBio.
Quan les poblacions humanes creixen i s’expandeixen, les persones augmenten el contacte amb animals i malalties noves. “Necessitem ciutadans informats i conscients que les seves accions diàries tenen un impacte sobre la naturalesa i la salut”, conclou Elisa Pérez.
El consum de drogues canvia la forma en la que es connecten les neurones (morfològiques i funcionals) i perdura en el temps. “Les drogues saquegen el sistema, fent creure al cervell que el seu consum es necessari per a la seva supervivència”, ha explicat Lucia Hipólito, farmacòloga i investigadora a la Universitat de València, durant la segona jornada del XV Congrés de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Ara bé, no tothom que consumeix drogues desenvoluparà una addicció: es calcula que només entre un 15 i un 20% dels consumidors de drogues desenvoluparan un comportament additiu.
Entre un 40 i un 60% de les persones que presenten addicció a les drogues tenen un important component genètic. També influeixen el context psicosocial i, per descomptat, el tipus de drogues que es consumeixen, la via d’administració i el moment de la vida en que s’inicia el consum. “Un estudi fet a Austràlia mostra que si es consumeix droga durant adolescència hi ha major probabilitat de ser addicte d’adult, especialment en el cas de la marihuana que també afecta el coeficient intel·lectual reduint-lo, mentre que si es comença a consumir a partir dels 20 o 21 anys, el coeficient intel·lectual no es veu afectat”, ha assenyalat Hipólito.
Segons explica aquesta farmacòloga valenciana, “el problema més gran dels addictes són les recaigudes, i s’ha comprovat que el risc de recaiguda és més alt en les dones que en els homes”. Sobre quins tractaments hi ha actualment per deixar de consumir, Hipólito s’ha mostrat contundent: “No existeix cap fàrmac que sigui 100% eficaç en tots els casos, però en determinats pacients son molt positius els seus efectes en combinació amb la psicoteràpia, especialment en el cas de l’addicció a opiacis on la medicació ha mostrat ser molt efectiva.”
El consum de cànnabis, un problema creixent entre els adolescents
Un consum precoç i elevat de cànnabis pot augmentar per cinc el risc de patir psicosis al llarg de la vida. “El consum de cànnabis entre els joves ens ha de preocupar. El consum del cànnabis provoca alteracions permanents en el funcionament normal del cervell i sabem que el 33% dels joves reconeix haver consumit cànnabis o derivats, almenys un cop a la vida, amb una tendència a l’alça des de 2016 i amb un major increment a partir de la pandèmia”, ha explicat Aïda Romero, infermera especialista en Salut Mental, durant la seva intervenció al XV Congrés de l’AIFiCC.
Com a droga que és, el cànnabis o marihuana, produeix addicció que pot arribar al 10% de les persones que en algun moment de la seva vida l’han consumit. I malgrat el seu perill, els adolescents la veuen com una droga poc perillosa per els mites i creences que hi ha actualment. “Poden arribar a considerar que és un producte inofensiu per la salut, ja que s’extreu d’un producte natural i que té efectes terapèutics, però si ho comparem amb el tabac, el cànnabis conté molts més carcinògens i mutàgens que el tabac i en major quantitat (fins 50% més), A més a més, la seva forma de consumir-ho (fumada, sense filtre i amb inhalacions profundes), augmenta el riscs de patir càncer” explica la infermera especialista en salut mental.
El consum de cànnabis pot provocar danys immediats com la distorsió de la percepció, dificultats d’atenció, reacció, coordinació i concentració, i dany cerebral. A mig termini pot provocar dependència (en el 7-10% dels casos), i trastorns mentals com ansietat, depressió, trastorns de personalitat, psicosis i esquizofrènia, i malalties orgàniques bronco-pulmonars i alguns tipus de càncer, entre d’altres. Quan es pateix dependència s’observen conductes d’irritabilitat, agressivitat, inquietud, nerviosisme, hiporèxia, insomni/hipersòmnia i conductes d’aïllament.
En aquest context, Romero ha destacat el paper fonamental i principal de la infermera comunitària pel que fa a la promoció i prevenció de l’abús dels tòxics, detecció precoç del consum, intervenció específica i vinculació als serveis especialitzats.
