Just Deploy It!

Blog

  • «Les vacunes de la verola que tenim són eficaces contra la verola del mico»

    Durant els darrers dos anys hem estat immersos en la pandèmia de la Covid-19, causada pel SARS-CoV-2, un virus zoonòtic que ha trastocat les nostres vides. En plena retirada de les mascaretes i altres mesures de protecció, altres virus fan la seva aparició, com està passant ara amb el de la verola del mico o monkeypox.

    Aquest virus, que en general només es troba a l’Àfrica occidental i central, està causant un brot a més d’una dotzena de països d’Europa -entre ells Espanya-, els EUA, l’Orient Mitjà i Austràlia.

    «Els virus estan amb nosaltres, ens van arribant i el que és important és saber actuar», diu a SINC Mariano Esteban, viròleg del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). Esteban és un dels majors especialistes mundials en l’estudi de la biologia dels virus.

    Les investigacions s’han centrat en el coneixement de la biologia molecular d’aquests agents patògens, amb l’objectiu de desenvolupar procediments que permetin el control de malalties infeccioses. Destaquen els seus descobriments sobre la biologia del virus vacunal, que va ser utilitzat com a vacuna per erradicar la verola.

    Esteban ha desenvolupat, juntament amb Juan García Arriaza (també del CNB) i la farmacèutica espanyola Biofabri, una vacuna davant de la Covid-19. La seva plataforma, que utilitza precisament una variant atenuada del virus de la verola, va completar amb èxit els assaigs preclínics en tres models animals: ratolí, hàmster i macaco. Els resultats es van publicar a la revista Frontiers in Immunology i ara falta provar-se en humans.

    Aquesta és una família de virus molt estesa a la natura i cal saber diagnosticar i diferenciar els uns dels altres.

    Després del coronavirus, ens arriba un altre virus zoonòtic, el monkeypox. De quins mecanismes disposem per protegir-nos?

    En primer lloc, cal fer servir tècniques d’identificació de l’agent causal ràpides. Tingues en compte que aquest virus de macaco és molt semblant al de la verola humana i molt similar també a altres virus que afecten tant a ratolins com a vaques, camells, búfals…

    És una família de virus molt estesa a la natura i cal saber diagnosticar i diferenciar els uns dels altres. El Centre Nacional de Microbiologia de l’Institut de Salut Carles III (ISCIII) utilitza tecnologies que ja han estat desenvolupades a través del Comitè Assessor de l’OMS per a la investigació del virus de la verola i que ara estan fent servir en els casos que s’han detectat.

    Quines recomanacions estableix aquest comitè de l’OMS?

    Sóc un dels membres més antics. Ens hem estat reunint durant els darrers 23 anys com una forma d’estar alerta per si apareguessin casos de verola.

    Bàsicament, el que és estable és que si aparegués un sol cas de verola humana, o també de mico, l’acció immediata és fer un ring o un setge per evitar que s’estengui. És a dir, que tan aviat com es detecti una persona infectada, cal buscar els contactes estrets, anar ampliant una mica el rang i aïllar aquests individus ràpidament.

    El monkeypox es transmet per contacte directe per les partícules virals que es produeixen durant les primeres 12 o 24 hores -que és el cicle de replicació viral-. La persona que està infectada pot contagiar a través de gotes de les secrecions salivals, nasals o de la mucosa nasofaríngia. També per contacte amb les lesions cutànies d’una persona ja infectada, ja que en aquestes vesícules hi ha una gran quantitat de virus. Aquesta malaltia té una R0 [número de reproducció] de cinc, és a dir que, aproximadament, una persona infectada pot infectar-ne cinc més. Així que el que cal fer és establir aquest setge i mantenir la vigilància i el seguiment.

    Afortunadament, el nombre de casos és petit i el control i seguiment es pot fer amb facilitat. Alhora, s’estan seqüenciant els genomes dels virus per esbrinar la variació entre ells i saber si procedeixen l’Àfrica Central, on el virus és més letal, o de l’Àfrica Occidental, molt més atenuat.

    Amb aquesta malaltia això seria més senzill en ser encara pocs els casos?

    Sí, afortunadament, el nombre de casos és petit i aquest control i seguiment es pot fer amb facilitat. Alhora, s’estan seqüenciant els genomes dels virus per saber la variació que hi ha entre ells: si els virus procedeixen de l’Àfrica central, on són més letals perquè tenen un 10% de mortalitat, o de la part occidental, que té un 1%.

    El que sabem dels casos del Regne Unit és que hi estan associats amb el virus més atenuat de l’Àfrica occidental. Sembla que els de Portugal també tenen la mateixa genètica i, probablement, els d’Espanya siguin igualment de virus d’aquesta zona d’Àfrica. L’ISCIII està fent la seqüenciació completa i aviat ho sabrem.

    Quines vacunes es poden fer servir contra aquest virus?

    Entre les vacunes, hi ha l’Accam 2000, que és una de segona generació. Es tracta d’una vacuna activa, vol dir, que s’inocula per trencament de l’epidermis, que és el mètode tradicional, i produeix una infecció per virus atenuat i una lesió característica. Per això les persones que vam ser vacunades contra la verola tenim una marca al braç o a la cuixa.

    En canvi, la de tercera generació que és Imvanex, basada en el virus modificat d’Ankara (MVA), s’administra via intramuscular i no produeix lesió. Com que és un virus que no replica, no produeix progènie i no deixa marca. Aquesta vacuna està autoritzada per la FDA i l’EMA per a la verola tant humana com la del mico. Els Estats Units fa anys que acumula dosis d’aquesta vacuna.

    S’han publicat estudis d’aquestes vacunes [Accam 2000 i Imvanex]. Com que la verola humana ja no existeix, els assajos es van fer amb macacos i es va veure que totes dues eren eficaces.

    Quina eficàcia tenen aquestes vacunes de la verola humana davant de la del mico?

    S’han publicat estudis d’aquestes vacunes. Com que la verola humana ja no existeix, els assajos es van fer amb macacos i es va veure que totes dues eren eficaces.

    I quins antivirals s’han desenvolupat contra la verola?

    N’hi ha dos davant de la verola humana, que també serveixen per tractar el monkeypox. Tots dos estan autoritzats per la FDA, i són el tecovirimat, que inhibeix que el virus es propagui d’una cèl·lula a una altra, i el brincidofovir. Aquest darrer actua inhibint l’acció de la replicació de l’ADN. Els de la verola són virus d’ADN, de 197.000 parells de bases o nucleòtids.

    En canvi, el SARS-CoV-2, que és el virus ARN més gran que infecta els humans, té 30.000 nucleòtids. A diferència d’aquests virus ARN, que introdueixen mutacions i produeixen diferents variants, els virus d’ADN, com el de la verola del mico, són molt estables, amb una taxa de mutació molt baixa d’un o dos nucleòtids a l’any.

    Pel SARS-CoV-2 no es va aconseguir desenvolupar cap antiviral que fos realment eficaç, encara tenim una assignatura pendent. Els virus d’ADN, com el de la verola del mico, són molt estables, amb una taxa de mutació molt baixa d’un o dos nucleòtids l’any.

    Per a vostès que estan en aquest comitè de vigilància de l’OMS, el que ha passat ara no és gens estrany, oi?

    Els virus estan amb nosaltres, ens van arribant i el més important és saber actuar. Fa molt de temps que fem seguiment d’aquesta família de virus. Tingues en compte que a la República Democràtica del Congo, a l’Àfrica central, des de l’any 2020 fins ara s’han detectat 10.000 casos, amb 342 morts. I al gener i al febrer d’aquest any hi ha hagut més de 700 casos i 37 morts en aquesta zona.

    És a dir, aquest seguiment es continua fent. El que passa és que els casos estaven majoritàriament confinats a l’Àfrica. Ara hi ha hagut fuites per importació d’animals.

    Vostè és un expert en aquests virus.

    Fa 50 anys que treballo amb aquesta família de virus de la verola, crec que sóc l’espanyol que fa més temps que hi treballa. A Espanya tenim alguns dels millors grups del món treballant amb ells per estudiar la seva biologia i utilitzar-los com a sistema de desenvolupament. A banda del meu laboratori de virus i vacunes del CNB, hi ha també el d’Antonio Alcamí i el de Margarita del Val, tots dos del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. I Rafa Blasco, a l’INIA. És important ressaltar que aquí tenim grups de referència mundial en aquesta àrea i que el meu laboratori és el més antic de tots.

    A la vacuna que va desenvolupar contra el coronavirus, van usar precisament una variant atenuada de la vacuna de la verola com a plataforma, no?

    Sí, la nostra vacuna contra el SARS-CoV-2 es basa en una variant molt atenuada de la que es va utilitzar al programa d’erradicació de la verola i que s’anomena Virus vaccinia modificat d’Ankara (MVA), al que incorporem gens codificants de proteïnes del coronavirus per induir respostes immunitàries àmplies i duradores contra la Covid-19. La vacuna va completar amb èxit els assaigs preclínics en tres models animals: ratolí, hàmster i macaco. Els resultats es van publicar a la revista Frontiers in Immunology i falta provar-se en humans.

    El que volem és poder fer els assaigs clínics per veure quin és l’efecte de la nostra vacuna. Podria resultar molt interessant veure quin seria l’efecte tant pel que fa al SARS-CoV-2 com al virus de la verola de mico, perquè utilitzem la mateixa plataforma: el vector MVA.

    Podria ser ara un bon moment per veure quins efectes podria tenir la seva vacuna tant davant de la Covid com del virus de la verola del mico?

    El que volem és poder fer els assaigs clínics per veure quin és lefecte de la nostra vacuna. Podria resultar molt interessant veure’l tant respecte al SARS-CoV-2, com davant del virus de la verola de mico, perquè utilitzem la mateixa plataforma. El vector MVA és la mateixa plataforma de la vacuna que ja ha estat aprovada per al seu ús davant del virus de la verola.

    La veritat és que seria interessant fer els assaigs clínics, si tenim aquesta capacitat, perquè el vector ha estat produït per una empresa espanyola [Biofabri], amb la qual cosa crec que podríem fer aquest tipus d’experimentació, però són consideracions a part en què no entraré ara.

    Després d’erradicar-se la verola humana es va parlar de la possibilitat de destruir el virus, però es va decidir mantenir per a investigació, és així?

    Ara mateix hi ha dos centres autoritzats per mantenir estocs de virus de verola humana: un a Atlanta, als EUA, al Centre de Malalties Infeccioses (CDC) i l’altre a Novosibirsk [Sibèria, Rússia].

    El que fa el comitè assessor de l’OMS és dir a aquests dos centres quina investigació es pot fer amb el virus de la verola, de manera que avancem cap a millors procediments per protegir la humanitat. Per exemple, en cas que reaparegués la verola humana per bioterrorisme. Les reunions d’aquest comitè tenen aquest objectiu: saber que tenim els mecanismes d‟actuació necessaris.

    L’Assemblea General de l’OMS no ha considerat l’opció de destruir els estocs de virus de verola humana, que són a dos centres, un als EUA i l’altre a Rússia. Amb ells se segueixen investigant millors procediments per protegir la humanitat.

    I tenim aquests mecanismes?

    En aquests anys, hem avançat en el coneixement i les investigacions són necessàries per millorar els procediments de control. Tenim vacunes i antivirals, almenys dues, i seria qüestió de desenvolupar més antivirals que puguin cobrir un major espectre d’acció.

    Per això no es destrueixen els estocs de virus de la verola humana. L’Assemblea General de l’OMS no ha considerat, de moment, aquesta opció i ara encara és més complex, a causa de la situació de Rússia amb la guerra d’Ucraïna.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • 25 anys de la xarxa de dones per la salut

    El 1997, diverses organitzacions de dones i alguna mixta ens vam agrupar davant de la necessitat de millorar la salut de les dones, defensant la introducció de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Vàrem començar a celebrar el 28 de maig, dia internacional d’acció per a la salut de les dones. La xarxa de dones per la salut hem treballat des de fa més de 25 anys per eliminar el biaix de gènere en la salut i en la sanitat, fent aquesta opció, tant des de les diverses organitzacions que formaven part de la xarxa com des de la mateixa entitat de coordinació. Creiem que era un pas imprescindible per la millora de la salut en un context molt difícil, donat que les dones del nostre país estan sotmeses a una situació de desigualtat històrica, entre elles les que actuen per millorar les nostres condicions de treball i de vida, i també les sanitàries que són les que ens han de guarir-nos quan emmalaltim. Aquesta desigualtat afecta tant en el món privat, en les organitzacions i en les institucions.

    La nostra tasca continuada de sensibilització sobre el paper del patriarcat en la vida quotidiana i en la salut té a veure amb l’estima sobre el nostre cos, amb el paper protector o destructor de les nostres relacions, amb la necessitat de millora de les nostres condicions de treball i vida, amb la nostra salut emocional, sexualitat, salut reproductiva, salut mental, entre altres. Era imprescindible connectar amb l’educació i els valors que havíem emprat, en la reflexió individual i col·lectiva de què i com es podia canviar de com els rols i estereotips de dones i homes impacten en la salut, i ho fan de manera diferent.

    Però sobretot era important saber que la majoria de coses no depenien de la resposta individual, sinó que calia una resposta col·lectiva a les dificultats que ens trobàvem. Els dos blocs de dificultats tenien a veure amb l’androcentrisme de la ciència, ignorant el cos de les dones o sobremedicant els processos naturals; amb les decisions polítiques a les institucions com Educació, Sanitat i Serveis Socials. Tampoc podem oblidar que les decisions econòmiques i/o organitzatives tenen un important impacte de gènere. També vàrem reflexionar com els mètodes de producció capitalista i l’explotació de la naturalesa ens fan emmalaltir, i ho fan de manera diferent en dones i homes.

    La dificultat en impulsar i respectar els drets sexuals i reproductius la societat, en impulsar la salut sexual i reproductiva i en posar recursos suficients, tan pressupostaris com eines de desenvolupament professional, ens mostra que encara estem en el camí per assolir-los. També les dificultats en què la violència envers les dones sigui un veritable problema de salut pública i també de dotar de suficients eines per enfrontar-la.

    On estem de tota la feina realitzada? Hi ha petits avenços, però en el camí ens estem deixant moltes energies i molts grups de dones a prou feines poden sobreviure, i també algun que ha defallit. Sense una decisió política per enfortir les associacions de dones i associacions feministes, totes les normes i les lleis difícilment tindran un impacte, en el control de les institucions públiques som imprescindibles.

    S’està veient l’increment d’interès social sobre la salut de les dones. La feina feta pel moviment feminista durant molts anys pot ser una de les causes, però n’hi ha més, ja que la pandemà de la Covid-19 i altres temes globals com el canvi climàtic poden haver-hi influït. També cal veure que segons quins eixos temàtics prenen més preponderància sobre altres com la salut sexual i reproductiva. Podem veure com hi ha més demandes i també més organització, comença a haver-hi alguna comissió en diferents àmbits sobre salut i gènere o altres més específics, com els que tenen a veure amb la violència masclista.

    A escala acadèmica, es poden observar alguns canvis: hi ha eines en salut pública i informes, estudis i enquestes, però no a tot arreu. En alguns casos, ni tan sols es recullen les dades segregades per sexe, i hi ha pocs informes on es faci anàlisis de les dades amb una visió de gènere.

    Un bon treball en una institució, com un hospital o una àrea d’atenció primària, hauria de tenir una visió global dels problemes de dones i homes, des d’una mirada interseccional, on es pugui desagregar altres aspectes que tenen a veure amb els condicionants socials, perquè les problemàtiques no són les mateixes segons tots els altres vectors que també condicionen la nostra salut. Cal abordar totes les necessitats per poder donar la resposta necessària. Cal que sigui dinàmica, que estigui dotada de recursos suficients, tant per fer la feina d’anàlisi i de propostes com per les demandes de canvi.

    El model que defensem, biopsicosocial i mediambiental, i en el que creiem és en el paper reparador dels serveis públics, entre ells la sanitat. El model de gestió privada dels serveis públics predominant a Catalunya no creiem que ajudi a complir els objectius de millora de la salut de les dones, i tampoc el de les altres persones.

    Algunes de les nostres demandes coincideixen amb les d’altres grups del moviment feminista i les d’altres moviments socials. Estan sent considerades per les institucions, però molt poques estan sent concretades i, en alguns aspectes, hi ha un clar retrocés. Són tants els factors que intervenen sobre els nostres cossos que molts cops els petits avenços poden ser anul·lats per les mesures que s’implementen davant una crisi econòmica o una pandèmia, una reestructuració amb una visió economicista, una crisi mediambiental o una guerra. La gran mortalitat que va haver-hi en les persones grans a les residències durant la pandèmia -la majoria dones- i també les afectacions en els altres centres residencials és un clar exemple que no es pot avançar si no hi ha canvis globals de models, econòmics i de gestió.

  • Més pol·len i més al·lèrgies més greus pel canvi climàtic

    Entre el 10% i el 40% de la població mundial està afectada per la rinitis al·lèrgica deguda a l’exposició al pol·len estacional. En les al·lèrgies al pol·len, els símptomes més comuns són els esternuts, la picor de nas i la congestió nasal. Els al·lergògens inhalats també poden provocar una exacerbació de l’asma bronquial al·lèrgica.

    A més, la majoria de les al·lèrgies alimentàries intervingudes per immunoglobulina E al·lergen-específica (IgE) en adults segueixen a la sensibilització prèvia a aeroal·lèrgens. En un context de canvi climàtic, amb un impacte en els ecosistemes naturals i en els cultius, la incidència de pol·len al·lergènic està subjecta a variacions que poden ser dràstiques i impactar de manera considerable en la salut de la població.

    Esdeveniments meteorològics extrems, com la sequera o les precipitacions severes, les ratxes de vent, les tempestes elèctriques i l’augment dels episodis de transport de pol·len a llarga distància representen nous reptes en aquest escenari.

    Calor i abundància de pol·len

    Una àmplia investigació realitzada a la darrera dècada ha demostrat que el pol·len transportat per l’aire ha augmentat. L’increment de les taxes de sensibilització i els símptomes més greus han estat el resultat parcial de l’augment de la producció de pol·len de les plantes pol·linitzades pel vent, que ha donat lloc a un augment a llarg termini de l’abundància de pol·len a l’aire que respirem.

    Hi ha forts indicis que les plantes produeixen més pol·len i abans quan les temperatures són més altes, és a dir, a llocs urbans, en elevacions més baixes, en vessants amb exposició al sud i durant períodes més càlids.

    En general, hi ha una correlació positiva entre els símptomes al·lèrgics i l’abundància de pol·len. Tot i això, aquesta relació pot variar significativament entre diferents regions bioclimàtiques, entre diferents pacients i per a cada tipus de pol·len. I per descomptat, hi sol haver un desfasament temporal variable entre l’exposició real al pol·len i l’aparició dels símptomes al·lèrgics.

    Els resultats obtinguts als Països Baixos indiquen que hi ha una forta correlació entre la temperatura i l’inici de l’estació del pol·len: s’ha observat un avenç i un increment en la durada. Els canvis més primerencs de les estacions de pol·len a l’aire fan que l’aparició dels símptomes al·lèrgics sigui més difícil de predir i de tractar amb eficàcia.

    S’ha constatat un avenç i una prolongació generalitzats de l’estació del pol·len i un augment de les concentracions a tot Amèrica del Nord que estan fortament acoblats a l’escalfament observat. Els resultats de l’estudi revelen que el canvi climàtic a causa dels éssers humans ja ha exacerbat les estacions pol·líniques les darreres tres dècades, amb els consegüents efectes nocius per a la salut respiratòria.

    Esdeveniments climàtics extrems i pol·len al·lergènic

    Encara hi ha una gran incertesa sobre les taxes de canvi climàtic que cal esperar, però és clar que els canvis, com els extrems de temperatura i precipitació, es manifestaran cada cop més de manera important i tangible.

    La investigació internacional documenta que el pol·len de les gramínies és el principal aeroal·lergen a tot el món. Els canvis climàtics (increment a l’aridesa i la freqüència de temperatures extremes) que afavoreixin l’extensió d’estepes de gramínies i compostes poden incrementar la quantitat de pol·len a l’atmosfera.

    La pujada de la temperatura mitjana, la irregularitat de les precipitacions i un increment de l’amplitud de les oscil·lacions afavoreixen l’ocupació d’hàbitats seminaturals per espècies invasores. Els terrenys agrícoles abandonats per pèrdua de rendibilitat com a conseqüència del canvi climàtic també són ocupats per espècies invasores oportunistes.

    L’espècie Ambrosia artemisiifolia L. és a Europa una planta invasora i exòtica. A més, el seu pol·len és altament al·lergènic. Les estimacions primàries han indicat que la sensibilització a l’ambrosia es duplicarà amb escreix a Europa, passant de 33 milions de persones el 2020 a 77 el 2060. Els majors augments proporcionals es produiran als llocs on la sensibilització és actualment poc freqüent.

    Ambrosia artemisiifolia L. Wikimedia Commons / R. A. Nonenmacher, CC BY-SA

    Relació entre tempestes elèctriques i asma

    Després de tempestes elèctriques és habitual que es desencadenin atacs aguts d’asma. Les descàrregues de les tempestes elèctriques poden concentrar els aeroal·lèrgens (pol·len de gramínies) a nivell del sòl i alliberar partícules al·lergògenes respirables després de la seva ruptura per xoc osmòtic relacionat amb la humitat i les precipitacions.

    La inhalació d’altes concentracions d’aquests aeroal·lèrgens per part d’individus sensibilitzats pot induir respostes asmàtiques primerenques que van seguides d’una fase inflamatòria tardana.

    Les tempestes elèctriques durant les temporades de pol·len poden provocar una exacerbació de l’al·lèrgia respiratòria i l’asma en pacients amb febre del fenc. Un fenomen similar s’observa en el cas de la floridura. Una anàlisi detallada ha suggerit que el canvi conduirà a entorns més freqüents favorables per a les tempestes severes, però la interpretació de com canviaran els perills individuals és oberta al dubte.

    Transport de pol·len a llarga distància

    Hi ha exemples de transport de pol·len a llarga distància. S’han registrat diversos episodis de transport de pol·len extraregional a Tenerife (Illes Canàries). Les tres principals procedències van ser:

    Els esdeveniments esporàdics de transport de pol·len a llarga distància han de ser tinguts en compte a Tenerife com a possibles agents responsables en els episodis d’al·lèrgia respiratòria.

    Episodi de calima intensa a Múrcia (Espanya) al març 2022. Els vents del sud-oest van aportar quantitats ingents de pols sahariana al costat de pòl·lens d’aquesta i altres procedències. / Diego Rivera

    Durant les dues darreres setmanes de maig de 2003 es va registrar transport de pol·len a llarga distància cap al sud de Groenlàndia. Els resultats indiquen que el nord-est d’Amèrica del Nord és la zona d’origen dels grans de pol·len transportats associat a un moment de flux màxim de pol·len emès a l’atmosfera a la zona d’origen.

    La calima i la boira

    A Pequín, els episodis de boira severa s’associen a la reducció dels vents del nord hivernals en superfície, l’afebliment dels vents del nord-oest a la troposfera mitjana i l’augment de l’estabilitat tèrmica de l’atmosfera inferior.

    No és clar com poden respondre aquestes condicions meteorològiques al canvi climàtic, encara que es preveu un augment del 50% a la freqüència i un 80% a la persistència de condicions meteorològiques propícies.

    El Sàhara produeix més pols eòlica que qualsevol altre desert del món. La pols sahariana té un important impacte en els processos climàtics, els cicles dels nutrients, la formació del sòl i els cicles dels sediments. Aquestes influències s’estenen molt més enllà d’Àfrica, gràcies a les grans distàncies que recorre la pols sahariana, afectant la salut respiratòria de les poblacions afectades no només per partícules minerals sinó també pel pol·len associat.

    Canvis en l’al·lergenicitat del pol·len

    L’al·lergenicitat del pol·len no és només el resultat de l’al·lergen, sinó també dels factors adjuvants del pol·len. Així, l’exposició als al·lergògens és necessària, però no suficient per al desenvolupament de l’al·lèrgia.

    Els pòl·lens alliberen una àmplia gamma de diferents substàncies bioactives, com sucres, lípids, metabòlits secundaris i hormones. En particular, aquests mediadors bioactius s’uneixen als receptors de les cèl·lules immunitàries humanes, cosa que podria promoure la sensibilització al·lèrgica a les proteïnes derivades del pol·len o potenciar les respostes immunitàries al·lèrgiques ja manifestades.

    Així mateix, sembla que la temperatura té un efecte directe en l’alliberament d’al·lèrgens, com revela la variabilitat interanual en un estudi sobre el pol·len de bedoll a Alemanya.

    Concepció Obón de Castro és professora titular de Botànica del Departament Biologia Aplicada de la Universitat Miguel Hernández.
    Diego Rivera Núñez és Catedràtic de Botànica, investigador en Taxonomia, Etnobotànica, Etnofarmacologia i Arqueobotànica, de la Universitat de Múrcia.
    The Conversation

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Fam, desigualtats socials i militarisme

    Segons la FAO, el 2020 hi havia al món 800 milions d’habitants que patien desnutrició crònica, 159 milions de nens menors de cinc anys afectats per una alçada menor a l’edat, i 50 milions de nens amb un pes menor a la corresponent a edat. Es considera que un de cada tres habitants del món pateix alguna o múltiples formes de desnutrició crònica. Gairebé la totalitat estan concentrats a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, tot i que no és un problema exclusiu d’aquests continents.

    Segons dades del govern d’Espanya, la pobresa infantil moderada va assolir el 27,4% dels nens, és a dir, gairebé un de cada tres infants a l’estat espanyol pateix pobresa. Quan s’observen les tendències es comprova que la prevalença de desnutrició cònica es va mantenir relativament estable del 2010 al 2019, però ha crescut fortament, en més de 100 milions l’últim any, que correspon a la difusió de la pandèmia de la Covid-19. Simultàniament, es reconeixen 1.900 milions d’habitants amb obesitat o sobrepès, cosa que indica que mentre uns pateixen gana, molts mengen menjar «escombraries» amb un excés de calories buides, provinents de begudes ensucrades i aliments no saludables.

    Fa pocs dies, un informe d’Oxfam Intermón i Save the Children alertava d’una nova crisi catastròfica a l’Àfrica oriental i denunciava que moren, actualment, 1.800 persones per dia de fam, a conseqüència de diverses condicions entre les quals hi ha la sequera (generada pel canvi climàtic), l’augment de preus dels aliments, i conflictes armats que generen migracions massives. Només a Somàlia, van morir de gana 260 mil persones el 2011. Aquestes dues ONGs assenyalen que l’ONU va fer una crida a recaptar 4.400 milions de dòlars per fer front a aquesta emergència i només es va recaptar el 2% del que és necessari, cosa que els va portar a reconèixer el contrast entre la celeritat de la comunitat internacional per socórrer la població d’Ucraïna amb la passivitat davant de la població africana. Ens indica un creixement preocupant del racisme o de la hipocresia?

    Atès que Ucraïna i Rússia, avui en guerra, són un dels principals proveïdors de cereals per a la població mundial, el creixement de la fam al món és una conseqüència obligada del conflicte armat. Recordem que el 30% de les exportacions de blat al món en els darrers tres anys han provingut d’Ucraïna i Rússia, i que el principal port d’exportacions a Odessa ha estat bombardejat per l’exèrcit rus o minat per l’exèrcit ucraïnès. D’altra banda, el 30% de la producció de cereals al món es destina a l’alimentació animal, la qual cosa ens porta a considerar la seriosa escassetat de pinsos, que indubtablement repercuteix en un augment dels preus dels aliments d’origen animal. Les Nacions Unides han alertat sobre la greu crisi alimentària mundial que ja és present al món.

    En un altre informe recent d’Oxfam Intermón («Beneficiar-se del patiment»), preparat per ser presentat a la reunió de Davos, s’alerta que 263 milions de persones al món es podrien veure sumides en la pobresa extrema, mentre creixen en forma escandalosa els beneficis empresarials. Les fortunes dels multimilionaris dels sectors de l’alimentació han augmentat en 453 mil milions de dòlars en els darrers dos anys (mil milions cada dos dies), les cinc principals empreses energètiques s’emborsen 2.600 dòlars en benefici cada segon. Moderna i Pfizer, gràcies al seu monopoli amb la vacuna contra ell Covid-19, desenvolupada amb forta inversió pública, tenen 1.000 dòlars de benefici cada segon.

    Aquest insultant creixement de les desigualtats socials s’agreuja amb el creixement de la despesa en armament estimulat per la guerra a Urània. El 2019 (abans de la guerra a Ucraïna) la despesa militar (Alvarez Cantalapiedra. Papers de FUHEM. Nº 157, 2022, 5-11) va ascendir fins a 1.900 bilions de dòlars, l’increment més gran anual des del 2009. Aquesta despesa equival a un PIB d’entre els deu més alts del món, darrere de França i davant d’Itàlia. Dels 20 països amb més despesa militar, la meitat són països de l’OTAN, que en conjunt representa el 59% del total. Només la despesa militar dels EUA representa el 40% de la despesa total mundial, que va exportar el 38,7% del total armes del món entre el 2017-2021. El percentatge de la despesa militar dels EUA a escala mundial duplica el pes de la mateixa economia nord-americana al PIB mundial. La guerra, la fabricació i exportació d’armes és un altre dels negocis més grans del que es beneficien els països més avançats.

    La humanitat es troba en una cruïlla: o es canvia de rumb i s’escull el camí de la supervivència sostenible per a tots o es continua el camí que beneficia les grans empreses multimilionàries que condueix a l’aprofundiment de les desigualtats socials. L’estímul bel·licista pot acabar en una guerra nuclear i la fi de la vida humana a la terra. Per reduir la gana al món, cal canviar la despesa militar per la despesa social, ajudes al desenvolupament i majors impostos a la riquesa multimilionària, disminuint les profundes i irritants desigualtats socials.

  • Cirurgia robòtica pionera a l’Estat per tractar un dels tipus de cefalea més invalidant

    L’Hospital del Mar és el primer centre de l’Estat que realitza amb èxit una cirurgia per tractar la cefalea en agrupaments amb assistència robòtica. La intervenció, d’alta complexitat, es va fer a un pacient de 35 anys que en feia quinze que patia crisis diàries de cefalea en agrupaments, caracteritzades per episodis de cefalea diverses vegades durant el dia, amb una forta intensitat, que l’obligava a punxar-se medicació gairebé cada dia per controlar el dolor. Després de l’operació, realitzada el passat 9 de març, aquests episodis s’han reduït i són d’intensitat lleu, i això ha fet millorar la qualitat de vida del pacient.

    La que pateix el pacient operat és un dels tipus de cefalea més invalidant i un 10% de les persones que la pateixen necessiten assistència psiquiàtrica a causa de conductes d’ideació suïcida provocades pel dolor que ocasionen els atacs de cefalea. A més, entre el 10 i el 20% d’elles no respon a cap tractament farmacològic i s’hi han d’intentar alternatives, com ara infiltracions i cirurgies de complexitat baixa i si aquesta cirurgia no funciona, una cirurgia de complexitat moderada. Els atacs fan que aquests pacients, 50.000 a tot l’Estat segons la Sociedad Española de Neurología, visquin dificultats a la seva vida personal i laboral, si es té en compte que afecta generalment a població molt jove.

    L’origen d’aquest tipus de cefalea és desconegut, tot i estar vinculat a l’hipotàlem i al sistema trigemin-vascular. Existeixen tractaments farmacològics i altres quirúrgics menys invasius, però l’estimulació cerebral profunda és l’últim recurs per aquells pacients en els quals les altres alternatives no funcionen o deixen de fer-ho. A tot el món només s’ha realitzat un centenar d’intervencions d’aquest tipus.

    La operació consisteix en la col·locació d’un elèctrode a una determinada zona profunda i de dimensió reduïda del cervell (diana terapèutica), en aquest cas l’hipotàlem, per neuromodular les connexions entre aquesta diana i la resta del cervell implicat en la malaltia, la tècnica anomenada d’estimulació cerebral profunda. El pacient ja havia sigut intervingut prèviament amb tècniques menys invasives, experimentant una millora durant anys, fins que finalment va generar resistència al tractament, motiu pel qual s’ha decidit realitzar una operació amb aquesta tècnica.

    «És una cirurgia a la qual la precisió en la col·locació de l’elèctrode és imprescindible per a aconseguir la millora de la malaltia, si ens desviem més d’un mil·límetre, podria no tenir eficàcia», explica la Dra. Gloria Villalba, coordinadora del Servei de Neurocirurgia de l’Hospital del Mar i neurocirurgiana responsable de la intervenció..

    En aquest moment, començarà el procés per ajustar l’estimulació a la zona del cervell seleccionada. “L’eficàcia de l’estimulació cerebral profunda no és immediata en la cefalea en agrupaments”, explica la Dra. Villalba, que afegeix que “cal esperar uns mesos, i ajustar els paràmetres d’estimulació durant les primeres setmanes per obtenir el benefici més gran possible sense patir efectes secundaris de l’estimulació”.

    L’èxit del procediment se situa en el 80%. En el cas intervingut a l’Hospital del Mar, dos mesos després de la cirurgia, el pacient presenta una notable reducció dels dies amb crisis de dolor, i les crisis que pot tenir són d’intensitat lleu. Pel que fa a la qualitat de vida ha millorat significativament, segons relata ell mateix. En aquest sentit, i com apunta la Dra. Elisa Cuadrado, neuròloga i coordinadora de la Unitat de Cefalees del centre, «és molt important poder disposar d’aquestes tècniques de neuromodulació que són, avui dia, la millor opció en els casos refractaris».

  • El benefici de compartir informació segura sobre salut

    El 19 de maig es va celebrar el Dia Mundial de la malaltia inflamatòria intestinal, de la qual es calcula que es donen a Espanya 16 casos nous cada any per cada 100.000 habitants. Les dues patologies principals i majoritàries considerades malaltia inflamatòria intestinal són la malaltia de Crohn i la colitis ulcerosa. Són malalties similars, en les quals el budell s’inflama. No són de caràcter cancerós, ni causades per una infecció, i no s’encomanen. En la malaltia de Crohn, la inflamació pot donar-se des de la boca de l’estómac fins a l’anus, al llarg de tot el gruix de la paret del budell i amb la possibilitat de produir fístules. En canvi, en la colitis només el còlon s’inflama, i és una inflamació de la mucosa i, per tant, més superficial.

    Segons explica el doctor Francesc Casellas, coordinador de la Unitat d’Atenció Crohn-Colitis de l’Hospital Vall d’Hebron, 50 anys enrere no es donaven tants casos. Els factors ambientals relacionats amb la microbiota (el conjunt de bacteris que intervenen en la nutrició i prevenen les infeccions intestinals) hi tenen molt a veure. «Per destriar el que és bo o dolent, al budell tenim els bacteris, que han de reaccionar contra les substàncies externes. Per a fer-ho bé, han de tenir una capacitat immunològica molt forta i, quan aquesta capacitat es trastoca, es produeix la inflamació, tot i que la causa exacta no es coneix», afirma el Dr. Casellas.

    Casellas és un dels professionals implicats en la creació d’una nova eina que vol facilitar la informació més actual sobre la malaltia inflamatòria intestinal i tractaments, i fer-ho tant als pacients com als professionals sanitaris. Es diu Hospital Virtual i és una plataforma digital on les persones que han estat diagnosticades d’una malaltia inflamatòria intestinal poden entrar –sota registre previ– a consultar documents interactius, infografies animades, vídeos i altres recursos educatius. L’objectiu és dotar-los d’informació segura i millorar la comunicació dels professionals sanitaris amb el pacient, fomentant així la presa de decisions de manera compartida. Informar millor és una manera d’empoderar més els mateixos pacients.

    Web de l’Hospital Virtual

    Símptomes

    La malaltia inflamatòria intestinal es pot donar a qualsevol edat, però és més freqüent en les edats més joves de la vida, en adults joves. Es tracta d’una malaltia crònica, però que compta com aliats amb tractaments molt eficaços que la controlen, que permeten portar un nivell òptim de qualitat de vida.

    Diarrea crònica, persistent, amb sang en les deposicions, dolor abdominal menjant o fins i tot sense que s’estigui menjant són els principals símptomes d’aquesta malaltia. També pot donar febre, vòmits i símptomes no digestius, com ara problemes en les articulacions o en la pell. Tal com explica el Dr. Casellas, la unitat de l’Hospital Vall d’Hebron dedicada a la malaltia inflamatòria intestinal, inaugurada l’any 1999, va ser pionera en l’àmbit estatal en medicina centrada en el malalt. «Ho va ser pel seu innovador model assistencial del tractament de pacients amb Crohn o colitis».

    L’adherència al tractament, per part d’aquests pacients –segons explica l’especialista de l’Hospital Vall d’Hebron- «no és tan bona com ens pensàvem. Hem de canviar el sistema d’atendre els malalts, revisar l’atenció que els donem, fer una assistència centrada en el malalt». I s’explica: «Si abans es parlava de centrar-nos en la malaltia, de Crohn, hem fet un canvi de prisma, ara ens referim a una persona amb malaltia de Crohn. I una conseqüència d’aquest canvi de paradigma és la presa de decisions compartides. El pacient deixa de ser subjecte passiu i es converteix en protagonista actiu en les decisions que l’afecten, de forma que el malalt que participa serà més adherent».

    En aquest procés d’intercanvi d’informació, els professionals sanitaris, metges, especialistes i infermeres, contemplen possibilitats i preguntes dels mateixos pacients, sobre les expectatives, condicionaments i prioritats que tenen. «El model assistencial d’atenció a la malaltia crònica hauria de ser així», sentencia Casellas. Però, tal com afegeix, per aplicar-lo, cal informació i formació, i això és el que consideren que aporta aquesta nova eina d’Hospital Virtual. Ha estat posada en marxa gràcies a la col·laboració de quatre institucions: Geteccu (Grupo Español de Trabajo de la Enfermedad de Crohn y Colitis Ulcerosa); l’Accu (Confederación de Asociaciones de Pacientes de Crohn y Colitis Ulcerosa); Geteii (Grupo Enfermero de Trabajo en Enfermedad Inflamatoria Intestinal) y la companyia biofarmacèutica MSD España.

    Dr. Francesc Casellas, coordinador de la Unitat d’Atenció Crohn-Colitis de l’Hospital Vall d’Hebron

    Decisions compartides

    Hospital Virtual també oferirà -sempre amb un previ registre personal- materials per als professionals sanitaris amb pacients amb malaltia inflamatòria intestinal, sobre, per exemple, tècniques de comunicació amb el malalt i altres habilitats útils dins d’aquest model de presa de decisions compartides. La directora general de l’Accu, Ruth Serrano, subratlla la importància d’educar els professionals sanitaris des d’una perspectiva més humana, que els ajudi a entendre millor els afectats per la malaltia i empatitzar amb ells, així com acceptar que els pacients tenen dret d’autonomia sobre la seva salut, un dret que legitima la seva participació en l’hora de decidir, juntament amb els metges, quin és el tractament que més els hi convé».

    Per als pacients, la informació serà molt fàcil i accessible, per exemple, sobre com han de preparar la visita quan han d’anar al metge. Tal com diu la directora d’Accu, ser diagnosticat de malaltia inflamatòria intestinal genera un gran impacte emocional, pels símptomes físics que ocasiona, com el dolor, la fatiga, les diarrees contínues i la consegüent pèrdua de qualitat de vida, a més de tots els dubtes generats per una malaltia crònica amb la qual conviure, personal i socialment. Planificar l’abordatge de la malaltia, adquirint habilitats de resiliència formen part d’un bon procés, d’una saludable adaptació.

    La plataforma vindrà a ser com un self-service del que pugui necessitar tant el pacient com el professional. «La salut de la gent ha anat a millor, però això continua evolucionant, i hem d’anar eliminant la falta de comprensió de les malalties que es pateixen. Tot això en el marc d’un model mundial, és a tot el món que s’ha de fer un pas més. Educar en salut el pacient és primordial per al seu empoderament. Tenint en compte, a més, que estem en la societat de la informació, facilitar eines de coneixement de la seva pròpia malaltia al pacient l’ajudarà a gestionar-la i controlar-la millor».

    El paper dels professionals de la infermeria és una peça clau en l’acompanyament del pacient de malaltia de Crohn o colitis, i la seva adherència al tractament. La presidenta del Geteii, Ester Navarro, destaca també el valor «d’enfortir la relació terapèutica i la millora de la pràctica diària del personal d’infermeria gràcies a materials que facilitarà Hospital Virtual». Especialment il·lustratius del que travessa el pacient són els vídeos de testimonis de persones afectades que expliquen les seves dificultats en cada moment del procés des que són diagnosticades.

  • El 88% dels catalans està a favor de prohibir fumar a les terrasses, segons una enquesta de Salut

    El 88% dels catalans estan a favor de «millorar la protecció de la salut» i que no es fumi a les terrasses o d’aplicar restriccions en cas de permetre-ho, segons una enquesta de l’Agència de Salut Pública de la Generalitat impulsada en el marc de la XXIII edició de la Setmana Sense Fum, que se celebra del 25 al 31 de maig.

    Sota el lema ‘Deixar de fumar i començar a sumar’, l’objectiu de la iniciativa és sensibilitzar la població de la importància per a la salut del fet de no iniciar-se o abandonar el consum de tabac, així com poder gaudir d’un ambient lliure de fum. La iniciativa s’impulsa conjuntament amb la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    En l’enquesta d’enguany hi ha participat 1.305 persones i, segons el Departament de Salut, els resultats tornen a confirmar l’interès de la població en ampliar les mesures protectores de la salut, així com la percepció d’un baix compliment de la prohibició de fumar a les terrasses tancades de bars i restaurants.

    Majoritàriament, els llocs on els enquestats consideren que estan exposats al fum del tabac és a les terrasses de bars i restaurants (78%), en activitats lúdiques en espais oberts (53%) i a les cues per entrar a locals (42%). Només un 12% declara no estar exposat en cap lloc.

    Fins i tot les persones que fumen, creuen en la seva majoria que s’haurien d’afegir mesures protectores per protegir la salut de les persones. Sobre els llocs on no es creu convenient fumar, més de la meitat de la població enquestada veuria bé que hagués més normatives protectores de la salut a les terrasses de bars i restaurants, entrades de centres educatius, platges i cotxes particulars.

    Com en enquestes anteriors, les respostes mostren el suport a diferents mesures orientades reduir el consum de tabac: intensificar mesures educatives: programes escolars i campanyes de sensibilització en mitjans de comunicació (76%), eliminar la publicitat encoberta del tabac al cine, teatre, televisió, influencers, etc. (63%), ampliar els espais públics lliures de fum de tabac, on no es permeti fumar (54%), finançar tots els tractaments farmacològics de primera línia per ajudar a deixar de fumar (53%), augmentar el preu del tabac (51%), aplicar la regulació sobre publicitat i espais sense fum als nous dispositius, com les pipes d’aigua o cigarretes electròniques (48%), i l’empaquetat neutre o sense marca (15%).

    En el marc de la Setmana Sense Fum també s’han programat diverses activitats comunitàries, entre les que destaquen accions de recollida de burilles a platges catalanes, en col·laboració amb entitats con “No más colillas en el suelo”.

  • És urgent comprendre el sentit de la medicina

    Les causes de la generalitzada poca capacitat d’atracció de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) entre els residents són complexes, multifactorials i, malauradament, no tenen solucions senzilles. Algunes d’aquestes causes són conegudes, però caldrà analitzar-se des de plantejaments valents i proactius que trenquin amb inèrcies i vells equilibris que han provocat una situació molt preocupant.

    La solució no passa per simplificacions ni oportunismes. És un treball que hem de fer tots els actors implicats, perquè aquesta manca d’interès dels nous residents per escollir l’especialitat de medicina familiar i comunitària és una advertència que en l’article que vaig escriure el 31 de març de 2019 amb el Dr. Joan MV Pons, amic i mestre, ‘Comprendre el sentit de la medicina’, abans de l’arribada de la pandèmia i molt abans que jo fos conseller del Departament de Salut, ja vam posar sobre la taula quin era el sentit essencial de la medicina i la importància de tenir-ho present i d’explicar-ho bé als futurs professionals.

    Convé que tothom, directius dels centres sanitaris i professionals que hi treballen, mitjans de comunicació i ciutadania, recordem quin és el veritable esperit de la medicina, que és: curar a vegades, alleugerir sovint i cuidar sempre.

  • La convocatòria de MIR d’enguany deixa 200 places vacants de Medicina Familiar i Comunitària

    Finalitzats als actes d’adjudicació de places de Metge Intern Resident (MIR) d’enguany, un total de 218 vacants de les 8.188 convocades aquest any pel Ministeri de Sanitat no s’han cobert. D’aquestes, 200 són de Medicina familiar i Comunitària, de les 2.336 places convocades. A Catalunya han quedat 71 places vacants d’aquesta especialitat de les 370 oferides, malgrat que el Departament de Salut oferia 9.000 euros de més al sou anual com estímul per escollir aquesta especialitat tan necessitada de professionals. Salut ha rebutjat el sistema d’assignació de places MIR organitzat pel govern espanyol i ha demanat una convocatòria extraordinària per ocupar aquestes vacants.

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) considera «inaudit» que 71 places MIR de medicina familiar i comunitària hagin quedat vacants i ha instat al Departament de Salut la convocatòria «urgent» d’una cimera per abordar la crisi dels MIR de medicina de família. MC qualifica aquest fet com a «molt greu» i avisa de les conseqüències que pot tenir el dèficit de MIR a l’atenció primària, tant per a la formació dels especialistes que han de formar part de les futures plantilles dels CAP, com per a l’organització de l’assistència sanitària als centres que aquest any no podran comptar amb el reforç dels facultatius residents. L’organització considera que, davant d’aquests fets, Salut ha d’activar els mecanismes necessaris per fer front a una situació que «afegeix un nou focus de tensió a la crisi global de l’atenció primària» i ha de consensuar un «pla de xoc que faci atractiva i estimulant la tria de la medicina de família com a projecte de carrera professional».

    Segons Metges de Catalunya, es tracta de la «crònica d’una mort anunciada», atesos els reconeguts problemes de finançament, falta de personal, sobrecàrrega assistencial, excés de burocràcia i baixes retribucions que afecten els professionals mèdics del primer nivell assistencial. «La medicina de família no està prou valorada ni gaudeix del prestigi d’altres especialitats, això també ho perceben els joves facultatius», explica l’organització.

    La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) també ha mostrat la seva preocupació després de conèixer-se que a l’actual convocatòria han quedat 218 places de futurs especialistes sense adjudicar-se. Segons la CESM, l’explicació facilitada per Sanitat davant les places vacants és que molts aspirants simplement no han presentat sol·licitud, desvinculant els motius d’un problema amb el procediment telemàtic que no permet triar en temps real, encara que ha admès que hi ha un problema amb l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària.

    A parer de l’organització, aquesta situació suposa un «perill seriós» per a la planificació de recursos humans a llarg termini, agreujada per les jubilacions previstes en els pròxims anys i que afectaran l’assistència sanitària que s’ofereixi a la població. Pel que fa a la situació concreta a l’atenció primària, la CESM apunta que la creixent desmotivació dels professionals davant d’aquesta destinació per la manca de mesures que ho incentivin se suma un sistema d’elecció que afavoreix que les places quedin vacants per no conèixer realment on serà el lloc de treball en fer l’elecció.

    Per aquests motius, la Confederació insisteix que el sistema d’elecció ha de ser en temps real i que és urgent prendre mesures per pal·liar el greu problema que existeix a l’atenció primària. «Resulta imprescindible que es faci una planificació seriosa dels metges del Sistema Nacional de Salut i es revisi l’articulació del sistema d’accés a la Formació Sanitària Especialitzada perquè no es perdin professionals ja de base com ha passat en aquesta convocatòria», conclou l’organització.

  • El 3% de la població espanyola patirà epilèpsia en algun moment de la seva vida

    L’epilèpsia és una malaltia cerebral crònica que afecta uns 50 milions de persones a tot el món. Es caracteritza per convulsions recurrents, que són episodis breus de moviment involuntari que poden involucrar una part del cos o tot el cos i, de vegades, s’acompanyen de pèrdua de consciència. Les convulsions es deuen a descàrregues elèctriques excessives en un grup de cèl·lules cerebrals que es poden produir en diferents parts del cervell i poden anar des d’episodis molt breus d’absència o contraccions musculars fins a convulsions prolongades i greus.

    Es tracta d’una de les malalties neurològiques més prevalents: és el trastorn neurològic més freqüent en nens i la tercera malaltia neurològica més prevalent en persones grans. La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) estima que a Espanya hi ha més de 400.000 persones amb aquesta malaltia, que afecta persones de totes les edats i que pot debutar en totes les etapes de la vida, però especialment en la infància i en la gent gran de 65 anys. El 24 de maig és el Dia Nacional de l’Epilèpsia, una data que des de l’any 2006 es commemora a Espanya amb l’objectiu de fomentar la conscienciació sobre aquesta malaltia neurològica.

    «Són molts els estudis que apunten que, en els darrers anys, augmenta la prevalença d’aquesta malaltia, a causa de l’envelliment de la població. L’edat, unida a l’augment d’altres malalties que poden ser causa d’epilèpsia, com ara tumors, ictus o demència, és un factor que incrementa el risc per desenvolupar aquesta malaltia i, a mesura que l’edat mitjana de la població està augmentant, igual que ho fa la seva prevalença», explica el Dr. Juan José Poza, Coordinador del Grup d’Estudi d’Epilèpsia de la Societat Espanyola de Neurologia. Actualment, a Espanya es diagnostiquen uns 20.000 nous casos cada any i s’estima que anirà en augment, ja que s’espera que el 70% de la població sigui més gran de 65 anys en els propers 30 anys.

    En tot cas, en el desenvolupament d’aquesta malaltia no només influeix l’edat, ja que hi ha implicats diversos factors genètics i metabòlics, a més d’altres encara desconeguts. Els estudis poblacionals estimen que entre un 8 i un 10% de la població patirà una crisi epilèptica al llarg de la vida i que el 3% desenvoluparà la malaltia.

    Tractament

    L’epilèpsia és una malaltia que pot remetre de forma espontània (fins a un 4% dels pacients adults a l’any i encara més de probabilitat en nens) i, a més, amb l’administració adequada de medicaments anticonvulsivants, fins a un 70% de les persones amb epilèpsia aconsegueixen controlar-la. Tanmateix, a molts països d’ingressos baixos i mitjans, la disponibilitat de medicació contra l’epilèpsia és escassa. Un estudi recent va revelar que la disponibilitat mitjana de medicaments antiepilèptics genèrics al sector públic d’aquests països era inferior al 50%, cosa que pot ser un obstacle per accedir al tractament.

    També hi ha una part de les persones amb epilèpsia que no responen correctament als tractaments disponibles i que, per tant, veuen augmentat el risc de mort prematura, traumatismes, alteracions psicosocials i una major comorbiditat. Es calcula que l’epilèpsia refractària al tractament mèdic afecta entre un terç i una quarta part dels pacients amb epilèpsia, uns 100.000 pacients a Espanya.

    «En els pacients amb epilèpsia refractària, hi ha la possibilitat de dur a terme altres procediments terapèutics, com ara cirurgia, neuroestimulació, dieta cetogènica o la combinació d’aquests tractaments, amb l’objectiu de controlar l’aparició de crisis epilèptiques, i millorar-ne la qualitat de vida i la seva supervivència», assenyala el Dr. Juan José Poza. «Però malgrat aquestes alternatives, i que hi hagi un alt percentatge de la població que pot controlar la seva malaltia amb els tractaments ja existents, encara continua sent necessari continuar investigant per millorar els tractaments i la qualitat de vida d’aquests pacients perquè l’epilèpsia continua sent la segona patologia neurològica en anys de vida potencialment perduts o viscuts amb discapacitat», afegeix.

    L’impacte social i sanitari

    L’epilèpsia impacta a l’expectativa de vida dels pacients, perquè la seva taxa de mortalitat és dues o tres vegades més gran que la de la població general. A més, sovint va associada a trastorns psiquiàtrics. Segons un estudi recent de la Unitat d’Epilèpsia de l’Hospital del Mar, que s’ha publicat a la revista Frontiers in Neurology, les persones diagnosticades amb epilèpsia resistent al tractament farmacològic presenten alts nivells de depressió i ansietat, així com una mala qualitat de vida. De fet, segons els resultats de l’estudi, la meitat dels pacients pateixen depressió i ansietat i més del 70% asseguren tenir una mala qualitat de vida.

    És, doncs, una malaltia amb un alt impacte social i sanitari, que s’incrementa amb la presència d’altres afeccions que coexisteixen amb l’epilèpsia, perquè augmenten les necessitats d’atenció sanitària. Una cosa que s’ha fet encara més palesa en aquests dos anys de pandèmia perquè, segons es va mostrar en un estudi presentat a la passada Reunió Anual de la SEN, les persones amb epilèpsia van ser hospitalitzades, ingressades a UCI i van morir per Covid-19 gairebé el doble en proporció amb la població general.

    Independentment de la pandèmia, les crisis epilèptiques s’associen amb un ús freqüent dels serveis d’urgències hospitalàries. Segons un estudi liderat per membres del Grup d’Estudi d’Epilèpsia de la SEN, representen fins al 20% de totes les atencions neurològiques urgents. «Una mala adherència als tractaments, patir febre o algun tipus d’infecció, manca de son o el consum d’alcohol i tabac són factors que poden precipitar crisis epilèptiques en pacients ja diagnosticats», comenta el Dr. Juan José Poza.

    Durant les crisis epilèptiques es poden produir complicacions que també poden requerir assistència sanitària, com són els traumatismes. En aquest sentit, el Dr. Poza insisteix en la importància de conèixer com cal actuar si es presencia una crisi epilèptica: «Mai s’ha de subjectar la persona perquè no convulsioni, ni introduir-li res a la boca. El més important és retirar els objectes del voltant amb què es pugui colpejar i tractar de situar la persona en posició lateral, sense forçar. Si és la primera crisi epilèptica que pateix el pacient, si la crisi persisteix després de cinc minuts o es repeteix de seguida, si el pacient no recupera completament la consciència després d’aquesta o si va acompanyada d’altres símptomes com febre, vòmits o problemes respiratoris, cal acudir a urgències».