Just Deploy It!

Blog

  • El sostre de vidre de les infermeres

    Quan es parla de sostre de vidre, s’entén la situació sota la qual conviuen dones que tenen professions que s’entenen com a masculines a qui els costa molt fer-se visibles i arribar a assolir càrrecs de responsabilitat. Les dones han de demostrar una vàlua a qui als seus companys homes ja se’ls pressuposa pel sol fet de ser homes i haver cursat uns estudis concrets. Però, que passa quan aquest sostre de vidre no afecta una professió típicament masculina, sinó una de ben feminitzada com la infermeria?

    Nou de cada deu infermeres som dones. Tenim una professió vocacional, però la vocació només és el punt de partida. Després hem d’estudiar un grau universitari i sovint completar la nostra formació amb postgraus, màsters, una especialitat o el doctorat, sense oblidar-nos de fer formació continuada i recerca. Les infermeres ens estem formant contínuament i tenim un alt nivell d’expertesa. Com s’explica que la nostra sigui considerada una professió de segona? Com s’expliquen els greuges comparatius que sovint apareixen amb altres professions que tenen el mateix nivell acadèmic? La resposta està clara: per una qüestió de gènere.

    La infermeria té un sostre de vidre ben gruixut que cal trencar per poder permetre l’expansió de tot el coneixement que genera la professió, perquè no oblidem que tenim una disciplina científica que genera coneixement que acaba redundant en benefici de tota la població. Un coneixement i també una utilitat social que no és menys important que el que generen altres professions sanitàries. Llavors, per què altres professionals de la salut cobren, d’entrada, un 20% més que les infermeres? Només cal mirar les taules salarials d’empreses del sector públic. I si ens fixem en càrrecs polítics, quantes infermeres hi trobem? Quantes es fan càrrec d’un ministeri o d’una conselleria de salut? Quan es parla de científiques, es pensa en les infermeres?

    Ja és hora de trencar aquest sostre de vidre i fer de la nostra una professió normal. Si ho aconseguíssim, suposaria un gran pas en benefici, no només de la professió, sinó de tota la població, i una mostra de maduresa de la societat en què vivim.

  • No hi ha professionals per cobrir les necessitats de l’Atenció Primària

    En la recent convocatòria d’adjudicació de places de Metge Intern Resident (MIR), han quedat vacants 200 de les 2.336 places que s’han ofert aquest any per a l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, perquè no hi ha hagut prou persones que s’hagin presentat per a cobrir-les.

    A Catalunya han quedat 71 places vacants d’aquesta especialitat, malgrat que el Departament de Salut oferia 9.000 euros de més al sou anual com estímul per escollir aquesta especialitat tan necessitada de professionals. Es calcula que el sou mitjà de la metgessa o metge de família ja especialista (no MIR) és d’uns 48.000 euros l’any amb els complements variables i objectius inclosos, és a dir, uns 3.000 euros nets al mes per 14 pagues. No està malament, però tampoc és per tirar coets.

    Moltes professionals, metgesses i infermeres, fugen de l’atenció primària: uns van a l’hospital, altres a la privada i altres a l’estranger, on són molt buscats. Aquesta fugida es pot explicar pel sou, però sobretot per la precarietat de les condicions laborals: una gran quantitat de contractes eventuals (de vegades per setmanes o dies) i de contractes d’interinatge (no fixos). Amb aquesta precarietat laboral, una persona jove no pot planificar els seus projectes vitals.

    Per altra banda, l’atenció primària té menys prestigi social i reconeixement que les especialitats hospitalàries. També hi ha una manca d’autonomia en gestió clínica, falta de lideratge i una elevada burocràcia. A més, els professionals no tenen temps per a la recerca ni formació continuada a causa de la sobrecàrrega de treball (més accentuada en temps de pandèmia) deguda a la manca de personal.

    Per tot això, cal, urgentment, salvar l’atenció primària pública i no engreixar més les mútues privades pel descontentament dels usuaris i els professionals de la pública. Volem que el 25% del pressupost sanitari del Departament de Salut es dediqui a l’atenció primària, però per fer-ho bé: cobrir les necessitats del nucli del model (metgessa i infermera), perquè puguin donar bona qualitat a totes les necessitats dels ciutadans, salvant els valors i les funcions necessàries per a la salut (no només l’atenció a la malaltia) i fer una crida (internacional també) per recuperar els professionals que han abandonat el sistema.

    La millora de les condicions laborals, que hem de pactar en la nova i necessària llei per posar al dia l’atenció primària, ha d’incloure: sous dignes, suficients per cobrir les necessitats, contractes fixes (període de proves molt limitat), bons lideratges, autonomia de gestió clínica, conciliació familiar, prestigi professional i reconeixement, entre altres. Com recentment deia el govern de l’Estat a les empreses que es queixen que no troben treballadors: «Que els hi paguin més» i millorin les seves condicions laborals.

    Els professionals són el sistema públic de salut, són ells i elles el nostre patrimoni. No podem seguir amb mesures que només fan que allargar l’agonia d’aquest model universal, equitatiu, solidari (valors republicans, per cert) amb mesures parcials i equivocades. No calen més comissions tècniques, ja sabem què hem de fer. No cal esperar més diners de Madrid, cal recaptar i gastar bé el que tenim aquí.

  • Dismenorrea: això és el que suposa realment una regla dolorosa per a les dones

    El terme mèdic per a les menstruacions doloroses es coneix com a dismenorrea, i sol aparèixer a l’adolescència i final de vida reproductiva. No es tracta només d’un dolor puntual i localitzat a la zona abdominal, pot provocar també sagnat abundant, nàusees o vòmits, marejos, mal de cap i diarrea, que en qualsevol altre escenari provocaria una baixa mèdica.

    Tot i això, fins ara l’única solució per a les dones que pateixen aquests símptomes ha estat acudir al metge i sol·licitar, cada mes, una incapacitat temporal. O intentar mantenir una vida normal amb medicació per al dolor. La nova llei de l’avortament inclou un capítol ampli sobre el dret a la salut menstrual que pretén acabar amb aquest tipus de situacions.

    Per descomptat, la mesura no és lliure de polèmica i ha obert un debat polític i social. Però què s’entén per una regla dolorosa? María Teulón González, cap del Servei de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Universitari de Fuenlabrada, ho explica: “És la que influeix en la qualitat de vida d’una dona i no se soluciona amb un tractament mèdic senzill”.

    «La dismenorrea és la causa més freqüent de dolor pelvià a la dona», comenta Josep Estadella Tarriol, del servei de ginecologia de l’Hospital Sant Pau i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. «La prevalença exacta pot variar en funció de com s’avalua, encara que s’estima que, com a mínim, podria afectar un 20% de les dones en edat fèrtil».

    Fins ara, l’única solució per a les dones que pateixen aquests símptomes ha estat anar al metge i sol·licitar una incapacitat temporal. O intentar mantenir una vida normal amb medicació per al dolor. La nova llei de l’avortament pretén posar fi a aquest tipus de situacions

    Això sí, hi ha estudis que arriben a reportar percentatges molt superiors, amb valors que podria arribar al 80% de les dones que menstruen. “És un problema de salut infradiagnosticat i infratractat en un percentatge important”, afegeix Teulón, que també és professora de la Universitat Rey Juan Carlos.

    Causes darrere aquest trastorn

    Per definir què és el que genera aquesta menstruació dolorosa, la podem classificar en dismenorrea primària o secundària. “Mentre la secundària sol ser produïda per patologies reconeixibles com endometriosi, miomes uterins o malaltia inflamatòria pelviana, a la dismenorrea primària no trobem cap trastorn subjacent”, afirma Estadella.

    “Sol ser el resultat d’una alteració en la producció d’unes substàncies inflamatòries, anomenades prostanoides. De fet, a cada ovulació i menstruació es produeixen increments en aquests productes. I en aquells casos en què aquesta producció sigui més gran, provocarà una inflamació pèlvica més gran que finalment es traduirà en dolor menstrual”, continua.

    Es calcula que fins a un 15% de pacients que tenen dolor menstrual poden arribar a tenir símptomes tan intensos que els obliguin a absentar-se del seu centre educatiu o laboral o anar a tots dos en unes condicions on no poden tenir el mateix rendiment.

    Sobre quines restriccions pot arribar a provocar aquest problema, Teulón sosté que és un trastorn d’aparició freqüent i causa d’absentisme escolar i laboral important, si bé puntualitza que només una part manté una limitació important de la seva qualitat de vida que li impedeix fer una activitat normal.

    “Es calcula que fins a un 15% de pacients que tenen dolor menstrual o dismenorrea poden arribar a tenir símptomes tan intensos que els obliguin a absentar-se del seu centre educatiu o laboral o anar a tots dos en unes condicions on no poden tenir el mateix rendiment”, subratlla Estadella.

    mujer con dolor de regla
    El tractament analgèsic i l’aplicació de calor local solen ser habituals en el dolor menstrual. / Adobe Stock

    Què fer per alleujar aquest dolor

    Per aplacar el malestar, hi ha diferents opcions, des d’un tractament analgèsic per disminuir el nivell de dolor, teràpies dirigides a disminuir la producció d’aquests prostanoides que se secreten en excés, a mètodes hormonals per bloquejar l’ovulació (i, per tant, increment de les esmentades substàncies que es produeixen a conseqüència de la regla).

    El tractament habitual de la dismenorrea es basa en l’ús d’antiinflamatoris i anticonceptius orals. La calor local i exercici físic lleuger podrien contribuir també a la millora primerenca del dolor

    «El tractament habitual de la dismenorrea es basa en l’ús d’antiinflamatoris no esteroïdals (com ibuprofè), paracetamol i anticonceptius orals», indica Teulón.

    “La calor local i exercici físic lleuger podrien contribuir també a la millora primerenca del dolor. Tot i això, de moment el paper de teràpies alternatives (acupuntura) o introducció de canvis en la dieta no ha aconseguit demostrar millora”, apunta.

    Segons Estadella, “l’important en tots els casos seria plantejar les opcions possibles de tractament per a cada pacient i arribar a decisions consensuades sobre quina és la millor opció i la que millor s’adapta a la seva situació personal”.

    Quan acudir a un especialista

    L’abordatge de la dismenorrea habitual es pot fer en l’àmbit del metge de capçalera, que pot receptar qualsevol dels tractaments habituals. «S’ha d’acudir a l’especialista quan el procediment habitual no resol el problema o l’afectació de la qualitat de vida de les pacients és important», exposa Teulón.

     

    Valoro positivament la introducció d’aquesta nova consideració a un problema de salut important per a algunes dones. Però només s’hauria d’implementar en pacients adequadament estudiades i tractades per evitar perdre competitivitat al mercat laboral.

    El mateix considera el professor de l’Autònoma de Barcelona: “No hem de normalitzar el dolor. Sobretot quan afecta les activitats diàries de la dona i els obliga a modificar-les o a deixar de fer-les”.

    Baixa laboral amb informes mèdics

    Els experts opinen que el tema de la baixa és igual que per a qualsevol altra malaltia. “S’ha d’oferir la possibilitat d’un temps de repòs en casos de malestar intens que no permeti fer les activitats diàries. I, el més important, no minimitzar-ho només perquè sigui una condició menstrual. Hem de brindar una òptima atenció, amb un bon diagnòstic i tractament, com en qualsevol altra patologia”, exposa Estadella.

    Els experts insisteixen a no normalitzar aquest dolor. Sobretot quan afecta les activitats diàries de les dones i els obliga a modificar-les o a deixar de fer-les.

    Per part seva, Teulón valora positivament la introducció d’aquesta nova consideració a un problema de salut important per a algunes dones. “Però només s’hauria d’implementar en pacients adequadament estudiades i tractades. Si no es maneja bé, pot ser una arma que augmenti la bretxa de gènere existent perquè perdrem competitivitat al mercat laboral”, conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Què és la verola del mico que acaba d’aparèixer al Regne Unit i què implica

    En els últims dies, l’Agència de Seguretat Sanitària del Regne Unit (UKHSA) ha confirmat que sis persones a Londres i una al nord-est d’Anglaterra han estat diagnosticades de la verola del mico. És una infecció zoonòtica rara emergent, potencialment mortal, que es pot propagar als humans i que sol aparèixer a l’Àfrica occidental i central, on ara és endèmica. Tots els pacients d’Anglaterra que necessiten atenció mèdica estan en unitats especialitzades en malalties infeccioses. Per sort, els individus tenen la branca del virus de l’Àfrica occidental, que és lleu en comparació amb el de l’Àfrica central.

    La malaltia va ser descoberta el 1958, quan van tenir lloc dos brots d’una malaltia similar a la verola en colònies de micos mantinguts per a tasques de recerca. Per aquesta raó va rebre el nom de «verola del mico» o «verola del simi».

    El primer cas humà de verola del simi va ser notificat l’agost de 1970 a Bokenda, un vila de la província equatorial de la República Democràtica del Congo. L’infectat va ser un nen de 9 mesos que va ingressar a l’Hospital Basankusu amb sospita d’haver contret verola. Una mostra, enviada al Centre de Referència de Verola de l’OMS a Moscou, va revelar que els símptomes eren causats pel virus de la verola del mico.

    La família del pacient va dir que de vegades menjavencarn de mico de tant en tant, encara que no podien recordar si n’havien menjat durant l’últim mes o si el nen havia estat en contacte amb un mico abans de presentar símptomes. La investigació va demostrar que el nen era l’únic de la família que no havia estat vacunat contra la verola humana.

    La verola ha estat erradicada, però la verola del simi no

    La verola del simi és causada pel virus de la verola del mico, un ortopoxvirus similar al virus Variola (l’agent causant de la verola), al virus de la verola bovina i al virus Vaccinia. Des de l’erradicació de la verola, la verola del simi ha assumit el paper de l’ortopoxvirus més destacat que afecta les comunitats humanes.

    Dels casos confirmats aquests dies per l’Agència de Seguretat Sanitària del Regne Unit (UKHSA), el primer amb verola del mico a Londres va ser anunciat el 7 de maig. El pacient tenia antecedents de viatges recents des de Nigèria, que és on es creu que va contreure la infecció, abans de viatjar al Regne Unit. Els dos casos següents anunciats el 14 de maig viuen junts a la mateixa llar i no estan vinculats amb el primer infectat confirmat. Els quatre nous casos anunciats el 16 de maig no tenen connexions conegudes amb els casos confirmats anteriors.

    Els casos de verola del simi són freqüents a Nigèria. En el seu darrer informe, el Centre per al Control de Malalties de Nigèria (NCDC) va dir que el país va registrar 558 casos de verola del simi i vuit morts a 32 estats de la federació i el Territori de la Capital Federal entre els anys 2017 i 2022.

    Incubació i símptomes de la malaltia

    En els éssers humans, els símptomes de la verola del simi són similars als símptomes de la verola, encara que una mica més lleus. Comencen amb febre, mal de cap, dolors musculars, mal d’esquena, calfreds i esgotament. La principal diferència entre els símptomes de la verola humana i la verola del simi és que la segona fa que els ganglis limfàtics s’inflamin (limfadenopatia), mentre que la primera no.

    El període d’incubació de la verola del mico sol ser de 7 a 14 dies, però es pot reduir a 5 i elevar-se a 21 dies. És normal desenvolupar una erupció, que sovint comença a la cara i després s’estén a altres parts del cos, particularment a les mans i als peus. Al cap de poc temps, l’erupció canvia i passa per diferents etapes abans de formar una crosta i caure finalment.

    La malaltia sol durar de 2 a 4 setmanes. Es creu que la transmissió és produïda a través de la saliva o excrecions respiratòries, o per contacte amb l’exsudat de la lesió o el material de la crosta. L’excreció viral a través de la femta també pot representar una altra font d’exposició.

    Les dades disponibles suggereixen que els rosegadors africans actuen com a reservori natural. El virus de la verola del mico és capaç d’infectar esquirols, rates, ratolins, micos, gossets de les praderies i, per descomptat, humans.

    Un pacient amb erupcions causades per la verola del simi. Wikimedia Commons / Centers for Disease Control and Prevention dels Estats Units.

    Ressorgiment a l’Àfrica

    El continent africà s’enfronta en aquesta darrera dècada a un ressorgiment de la verola del simi. Han estat diagnosticats més casos confirmats de verola del mico des de l’any 2016 que en els 40 anys anteriors.

    Per aclarir la situació, es plantegen quatre explicacions, possiblement simultànies, que donen resposta a l’augment de la incidència de la verola del simi:

    En aquest moment, no tenim tractaments específics disponibles per combatre la infecció per verola del simi, però els brots de la malaltia es poden controlar. Algunes dades indiquen que la vacuna antivariòlica té almenys un 85% d’eficàcia en la prevenció de la verola del mico. També els antivirals cidofovir i ST-246, així com immunoglobulines específiques, poden ser utilitzats per controlar un brot de verola del mico.

    Més enllà d’Àfrica: una malaltia global

    A l’Àfrica, la taxa de letalitat oscil·la entre el 4 i el 22%. La majoria dels pacients són nens. A més, la malaltia també és un problema de seguretat sanitària mundial, com va demostrar el brot als EUA de l’any 2003. Els investigadors van determinar que un carregament d’animals provinents de Ghana, importat a Texas l’abril de 2003, va introduir el virus de la verola del mico als Estats Units.

    L’enviament contenia aproximadament 800 petits mamífers que representaven nou espècies diferents, inclosos sis tipus de rosegadors. Les proves de laboratori dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties (CDC) van demostrar que dues rates gegantines africanes, nou lirons i tres esquirols estaven infectats amb el virus de la verola del mico.

    Després de la importació als Estats Units, alguns dels animals infectats van ser allotjats prop de gossets de les praderies a les instal·lacions d’un venedor d’animals d’Illinois. Poc més tard, aquests gossets de les praderies es van vendre com a mascotes abans que desenvolupessin signes d’infecció. El brot va acabar infectant 72 persones de la verola del simi, totes després de tenir contacte amb els gossos de les praderies infectats.

    Sens dubte, és pertinent fer un seguiment de l’aparició de nous casos o brots de la verola del simi així com prendre les mesures preventives oportunes, perquè la malaltia constitueix una amenaça significativa per a la salut humana.

    Raúl Rivas González és Catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Salamanca.

    Aquest és un article publicat anteriorment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí

  • Els metges de família es conjuren per «reflotar» l’atenció primària

    Metges de Catalunya ha encoratjat els facultatius especialistes en medicina familiar i comunitària a treballar conjuntament per «reflotar» una especialitat que es troba «abandonada, infravalorada i desprestigiada». Ho ha fet en una assemblea oberta organitzada pel sindicat en motiu del Dia Mundial del Metge de Família, el 19 de maig, celebrada davant la Facultat de Medicina del Campus Clínic de Barcelona per analitzar la situació de l’especialitat mèdica majoritària dels centres d’atenció primària. Segons els convocants, el primer nivell assistencial «ha estat durament colpejat per les retallades, les polítiques sanitàries menyspreants i la pandèmia».

    L’assemblea s’ha desenvolupat en quatre blocs temàtics que han analitzat el passat, el present, les mesures correctores i la visió de futur que els mateixos professionals de la medicina familiar i comunitària tenen de la seva especialitat. L’infrafinançament de l’atenció primària és el diagnòstic que genera més consens entre els metges de capçalera. El pressupost per al primer nivell assistencial, que el 2022 és de 1.885 milions d’euros, el 16,7% del total de Salut, encara es troba a «anys llum» de la quantitat òptima que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Així, els facultatius reclamen que l’any 2023 el pressupost per a l’atenció primària s’elevi fins a representar el 25% dels comptes sanitaris, «amb un increment mínim de 1.000 milions d’euros».

    Així mateix, han denunciat la pèrdua de professionals dels darrers quinze anys. Mentre l’any 2007, l’Institut Català de la Salut (ICS) comptava amb 6.780 metges de família, el 2021 eren 6.164, amb un mínim històric de 5.616 professionals l’any 2016. Tot i la recuperació econòmica i el reforç de la plantilla a causa de la Covid, encara hi ha 616 facultatius menys al sistema que l’any 2007. «Menys professionals, amb una població que ha crescut en 600.000 persones i un increment sostingut de les visites als CAP, amb l’afegitó final d’una pandèmia», ha recordat una metgessa durant l’acte.

    Segons els assistents, la manca de recursos econòmics i humans i l’empitjorament de les condicions laborals ha desembocat en un present «devastador» per a l’exercici de la medicina familiar i comunitària. «Les agendes són inabastables, amb més de 40 visites diàries. Ens veiem obligats a allargar la jornada, a doblar torns… per no parlar del poc temps que podem dedicar a cada pacient. Així no es pot oferir una assistència de qualitat», ha exclamat un dels assistents a l’assemblea.

    Les deficients condicions laborals i retributives també se situen com un dels principals greuges dels metges de família. A la sobrecàrrega assistencial, la burocràcia i l’estrès s’hi sumen uns sous que per a la major part de professionals no es consideren atractius, ja que Catalunya se situa a la cua de l’estat, amb una retribució mitjana anual de 48.000 euros bruts (objectius inclosos), mentre que a altres comunitats autònomes s’ofereixen salaris més d’un 10% superiors.

    Imatge de l’acte commemoratiu davant de la Facultat de Medicina del Campus Clínic de Barcelona organitzat per Metges de Catalunya pel Dia Mundial del Metge de Família | MC

    El 60% de les places MIR de medicina de família no estan cobertes

    Segons Metges de Catalunya, el desprestigi que arrossega la medicina de família es reflecteix en la tria de l’especialitat per part dels joves facultatius. Malgrat que aquest any Salut ha incentivat l’elecció de la medicina familiar i comunitària entre els MIR, amb fins a 9.000 euros anuals addicionals, les 370 places d’aquesta especialitat que s’han ofert a la convocatòria de 2022 segueixen sent les darreres a ocupar-se. A falta d’un dia per tancar el procés d’adjudicació, encara hi ha 223 places vacants, és a dir, el 60%.

    El sindicat alerta que la manca de motivació per desenvolupar la carrera professional a l’àmbit de l’atenció primària és un problema tenint en compte la previsió de jubilacions mèdiques dels propers anys. Segons el Pla d’Ordenació de Recursos Humans de l’ICS, entre els anys 2022 i 2026 es jubilaran 941 metges de família.

    Incrementar el pressupost i millorar les condicions laborals

    Pel que fa a les mesures correctores que permetrien recuperar l’impuls i el protagonisme de la medicina familiar i comunitària, novament s’ha assenyalat l’increment de la inversió pressupostària. A més, els representants del sindicat mèdic a les meses de negociació dels nous convenis laborals de l’ICS i de la xarxa sanitària concertada han explicat que ni l’Administració ni les patronals ofereixen millores retributives i de condicions de treball. «Al contrari, demanen més flexibilitat, jornades lliscants, fer més sense contractar més professionals», expressen.

    En aquest sentit, els assistents a l’assemblea oberta han criticat el Pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària i comunitària presentat pel Departament de Salut, ja que consideren que no aborda els problemes que afecten directament l’assistència. «S’aposta per incorporar nous perfils professionals, en comptes de reforçar la plantilla de facultatius per reduir la sobrecàrrega i millorar l’accessibilitat al sistema, i no es milloren les condicions laborals ni les retribucions per fer més atractiva l’especialitat», han indicat.

    I és que, perquè l’atenció primària tingui futur, «és imprescindible dotar de més prestigi la medicina familiar i comunitària», segons els mateixos professionals. Per aconseguir-ho, han reclamat que l’especialitat s’introdueixi al pla d’estudis de les facultats de Medicina, actualment absent. A més, han instat el Govern a millorar les condicions de treball del personal facultatiu, tant a nivell retributiu com de confort i benestar, per atraure el talent jove des del sistema de formació sanitària especialitzada.

  • Toñy Castillo: «Quan un infant pregunta sobre sexualitat s’ha de respondre»

    El Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (Copec) acaba d’editar la guia Orientacions Pedagògiques en l’àmbit de la sexualitat afectiva, elaborada pel Grup de Recerca de Pedagogia i Salut, que està coordinat per Toñy Castillo, doctora en pedagogia, autora, conferenciant i, sobretot, directora de l’Aula Hospitalària Dr. Camprubí de l’Hospital Arnau de Vilanova. La guia, que encara no està publicada, presenta 21 activitats agrupades en tres cicles (0-3, 3-6 i 6-12 anys), totes elles orientades a proporcionar coneixement i a millorar el benestar emocional de l’infant, i en la seva elaboració  també hi han participat la resta de membres del grup de recerca: Maria Victòria Gómez, Alba Bonmatí, Montse Bordes, Ana Rubio, Mª del Mar Serracanta i Cristina Portal.

    D’on surt la necessitat d’elaborar aquesta guia?

    En la formació integral dels nens i les nenes fa falta un abordatge educatiu de la sexualitat i l’afectivitat, com si fos un binomi complementari que formaria part de la salut. Des del Col·legi oficial de Pedagogia de Catalunya apostem per aquest dret que tenen els nens i les nenes a rebre aquesta educació integral, i dins d’ella, no ens podem oblidar que l’educació afectiva sexual és la base per aconseguir una igualtat social i de gènere.

    Aquest és l’objectiu?

    En la guia intentem recollir totes les recomanacions de l’OMS pel que fa a salut, i especialment els objectius bàsics sobre salut afectiva sexual. El tractament de la mateixa ha d’estar impregnada des d’un punt de vista cognitiu, però també afectiu i emocional.

    La mateixa OMS recorda que la sexualitat és un dels aspectes més centrals de la persona humana i que és present al llarg de tota la seva vida. Per tant, la salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu.

    Constateu que ara mateix és un tema que no es tracta o que no es tracta correctament?

    El que constatem és que és un tema que hem de treballar perquè forma part del que ha de ser l’educació integral del nen/a. La societat està evolucionant moltíssim i estem en aquest camí. Des del Col·legi partim del respecte a la diferència, la pluralitat i la necessitat de formació, d’informació, i creiem que una bona educació afectiva sexual pot afavorir les relacions entre els nois, les noies, les dones, els homes…

    L’objectiu que també és important tenir i no perdre de vista és que hem d’aprendre a conèixer, a acceptar i a relacionar-nos des del respecte mutu. Per tant, no és un tema oportunista, és un tema oportú que s’ha de treballar. Estem en un camí i hem de continuar treballant, insisteixo des del respecte. L’altre dia em preguntaven en una entrevista per aquest tema que genera tanta polèmica…

    La salut i la pedagogia s’han d’unir per crear eines educatives que ens ajudin a unes relacions sexuals des del respecte mutu

    Era la meva següent pregunta.

    Doncs bé, la meva resposta és que l’important no és posar etiquetes a les persones, sinó llevar-nos les etiquetes, ser persones i respectar-nos tal com som i ens mostrem: si respectes l’altra persona i ensenyes respectar a l’altra persona… No creus que seria tot més fàcil?

    Entenc que està dient que per a superar l’enfrontament que hi ha entre les persones que consideren que a edats primerenques ja es pot parlar a les criatures sobre les diferents identitats de gènere, i les que creuen que això suposa introduir elements de confusió a edats molt tendres la clau és simplement parlar de respecte i diversitat. És així?

    Partim de la base que cada nen i cada nena és diferent sempre. Cada persona sent d’una manera i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos. I les diferències de tot ésser cal veure-les com un camí que ens pot portar a una equitat i una igualtat. Però no des d’una o una altra posició, no des de l’autorització o de la tolerància.

    Hi ha materials didàctics en els quals es parla de nens que neixen amb vulva i nenes que neixen amb penis, i això hi ha un sector del feminisme que ho troba horrorós i acientífic. Jo haig de confessar el meu absolut desconeixement. Sobre això la guia es pronuncia?

    En aquest tema nosaltres no hi entrem així. Et llegiré una frase textual de la guia: “El paper de l’educador o educadora, o del pedagog, serà procurar que cada nen/a es conegui i s’accepti”. Establint bases per a una infància saludable per proveir als nens i les nenes d’un entorn segur, fins i tot també de prevenció, també hem volgut abordar el tema de la prevenció de l’abús i com comunicar-lo.

    Estem treballant des del màxim respecte a la pluralitat, però no entrant dins de la singularitat. El que és clar és que no hi ha graus de persones quant a sexe. Entrem dins del respecte al sentiment i a l’acceptació de tota persona.

    D’acord. No vull estancar-me en aquest tema. Quin tipus d’abordatge en relació a la sexualitat i afectivitat cal fer en les etapes més primerenques, en el 0-3?

    El que proposem és que els educadors donin una sèrie de coneixements als nens i nenes, lògicament adaptats a la seva edat. Jo sempre dic que s’han de respondre a totes les preguntes, però ni més ni menys el que t’estan preguntant. Cal poder parlar amb naturalitat d’aquests temes, perquè això pot incidir en un desenvolupament positiu de la sexualitat, però també de l’autoestima. Hem estat estudiant cada etapa, però el que és clar és que hem pretès donar força a l’empatia per captar, entendre, reconèixer el que serien els sentiments d’altres persones i tots els esdeveniments que els acompanyen.

    Això de l’autoestima ho pot desenvolupar una mica?

    L’afectivitat també l’hem volgut tractar com aquesta necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos importants i part d’un entorn. Això és quelcom que t’ajuda a enfrontar-te a les situacions que es van donant a la vida. Si a tu et valoren és molt més fàcil que estiguis més content amb la teva pròpia imatge; és molt important de vegades el que pensin els altres per a aquesta autoimatge i evidentment això influirà en els nostres nivells d’autoestima. Hem intentat subratllar també el que són els vincles emocionals com una base de desenvolupament del menor. Els nens/es necessiten sentir-se benvolguts/es i respectats/des.

    El que em sobta és que es tracta d’una guia sobre sexualitat per a edats en les quals se suposa que encara no s’ha despertat la sexualitat, o almenys no hi ha pràctica sexual.

    És que la sexualitat és una mica més que el sexe. Les persones som éssers sexuals. Una persona de 80 anys potser no té una pràctica sexual tan activa com la podia tenir als 40, però sí que té una sexualitat. Quan parlem d’una educació sexual no sols ens referim a temes com poden ser els genitals o la reproducció, estem parlant de molts més temes. No parlem sol de pràctica sexual.

    Cada nen i cada nena és diferent sempre, cadascú sent i estima d’una manera, i l’única cosa que hem de fer és aprendre a respectar-nos

    La guia va més dirigida a mestres o a famílies?

    Les activitats que es proposen estan més aviat dirigides al grup classe. Però quan parles d’aspectes com l’acceptació, això és una formació que els pares i els professors han d’anar treballant conjuntament. No podem creure que existeix un divorci entre l’escola i la vida. Si no treballem tots junts minimitzem tot un projecte d’educació global. Cal treballar en equip sempre, i evidentment en aquest tema els pares també han de treballar en equip, perquè la família és la base de l’educació.

    Em van comentar fa temps que molts nens a dos anys ja tenen consciència de ser nens i que ja comencen a adoptar els estereotips de gènere. Entreu en el tema dels estereotips?

    No directament. Hem volgut basar-nos més en aquesta necessitat de sexualitat afectiva, independentment del gènere, perquè és per a tots/as. El respecte ha de ser per a tota persona. Ens basem en la persona, no en el gènere de la persona. Jo haig d’aprendre a respectar al company/a, tingui la identitat que tingui i se senti com se senti. Ho basem en la persona i no tant en l’etiqueta que un pugui posar-se o altres li posin. I sota el desig i necessitat que la sexualitat s’entengui com quelcom integral i que l’afectivitat hi ha de ser present, perquè si t’estimes a tu mateix, et coneixes i t’acceptes serà molt més fàcil que et sentis molt millor i que siguis més feliç.

    Em sembla que em repeteixo, però torno a preguntar: si en la guia es posa tant d’èmfasi en el respecte i l’empatia és perquè des del grup de recerca enteneu que això ara passa poc?

    Passa més que abans i som més conscients de la necessitat de treballar determinats temes. Si estem fent una guia és perquè creiem que hi ha necessitat de saber, l’educació integral és molt més que una educació cognitiva, és una educació global i aquí emmarquem la sexualitat, que no sols abasta el sexe, sinó que comprèn les identitats, la intimitat, l’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, i això no ens ho estem inventant.

    Però continua havent-hi una mica de tabú aquí, oi? Per exemple, molts pares aquest tema no ho sabem abordar amb els nostres fills, i al final en tota aquesta qüestió hi acaba havent molt d’autoaprenentatge.

    L’altre dia un pare li va dir a la seva filla que parlés amb mi perquè li feia una sèrie de preguntes que pensava que jo li contestaria millor. I la pregunta de la nena era, simplement, què és el sexe. Jo li ho vaig explicar i em va dir: “Ah val! Això ja ho sabia”. Torno a dir-ho: als infants se’ls ha de donar resposta a les seves preguntes, però a les que t’estan fent.

    I si no pregunten, perquè d’alguna manera detecten que això és una cosa de la qual no se’n parla o que forma part del misteri dels grans?

    Els nens/es faran això en funció del que vegin. Si detecten que els seus pares no en parlen, que a l’escola no se’n parla, o que al carrer no se’n parla, i que quan se’n parla no és amb tota la informació, doncs clar que ho viuran com un misteri. Per això cal treballar els temes d’una manera natural, basada en aquestes necessitats que puguin presentar. I desmuntar aquesta idea que és quelcom fosc. L’educació afectiva sexual no és quelcom a part de l’educació, sinó que forma part de l’educació.

    L’altre dia em feien una entrevista i em preguntaven: “Com tracteu les emocions en el context educatiu hospitalari on treball?” I la veritat és que estic una mica cansada de veure que per algunes persones l’educació emocional és tractada com un annex al procés educatiu. Podem educar sense educació emocional? Podem educar sense els sentiments? Podem ensenyar, podem instruir, però… educar? Doncs el mateix et dic. L’educació afectiva sexual és necessària perquè l’educació abasta moltes coses i l’afectivitat dins de la sexualitat creiem que és tan important que ajuda al creixement i evolució de les persones, i a millorar molts aspectes del que seria la vida de l’alumne/a, a la seva autoestima i les seves relacions amb la resta de companys/es, o amb les seves futures parelles. Però clar, per això li hem de donar un tractament de normalitat, responsabilitat i igualtat a la sexualitat.

     

    Degut a que la guia no està encara publicada, hem demanat a Castillo que ens faciliti un exemple d’activitat.

     

    Activitat 1. ¡Canvi de papers!
    Destinataris/es Cicle Inicial d’Educació Primària
    Continguts Competències clau Objectius
    ·         Estereotips de genere.

     

    		 · Autonomía i iniciativa personal

    · Aprender a aprender

    · Competència artística

    · Educació en valors

    · Competència lingüística

    		 · Identificar els estereotips de gènere.

    · Conèixer el missatge ocult dels contes.

    · Desenvolupar el pensament reflexiu i crític.
    Proposta de sessió
    En la primera sessió, a partir dels contes que tinguin a la seva disposició (seus, a l’aula, a la biblioteca), el/la docent elabora cartulines, de colors, descriptives en on es vegi alguna acció estereotipada de gènere. L’alumnat ha de buscar i identificar de quin conte es tracta.

    A partir d’aquells contes que tinguin accions estereotipades es crea un diàleg amb els nens i nenes sobre aquestes accions.

    En la segunda sessió, amb el grupo clase s’escull un conte dels comentats anteriormente i es genera, làmina a làmina, una nova redacció d’aquest conte, en la qual es treballa la igualtat (no diferenciació) i els valors del conte elegit. De manera que aquelles escenes estereotipades desapareguin. Per això, es divideix la classe en parelles, es recrea cada lámina i es consensua què dibuixar a cada full. D’aquesta manera, s’aconsegueix generar un conte propi evitant tots els possibles estereotips de gènere.
    Criteris:

    Reconèixer els estereotips de gènere.

    Pensar alguna altra acció en igualtat de gènere.

    Plasmar les idees compartides per l’alumnat en paper.

    Indicadors:

    Realitza un dibuix on es puguin observar actituds favorables a la igualtat.

    Escriu accions d’igualtat en un paper.

    • Fer una representació dels diferents rols i explica com se sent.

    • Procurar en tot moment actituds de normalització, equitat i inclusió.

    Adaptar les activitats segons el disseny universal per a l’aprenentatge (DUA) a les característiques específiques del grup.
    Observacions/ Suggeriments
    A continuació, es proposen unes preguntes per a facilitar el diàleg del professorat amb l’alumnat:

     

    • Com són els i les protagonistes del conte?
    • De què tracta el conte?
    • Ocorre algun problema o conflicte en el conte? Com el solucionen?
    • A algú de vosaltres us ocorre o ha ocorregut una cosa semblant? Com ho solucioneu o vau solucionar?
    • Quines accions fan els personatges del conte? Algú de vosaltres fa alguna d’aquestes o altres accions a casa (cuidar del germà o germana petit, cuinar, parar taula, recollir els plats, anar a comprar…)
    • Hi ha alguna tasca de casa que no us agradi fer? Per què?
    • De què treballen els personatges del conte?
    • Què us agradaria ser de major?
    • Quin és el vostre conte favorit? Per què?
    • Coneixeu algun conte on l’heroïna sigui una nena i un nen el rescatat?

    El professorat pot maquetar el treball realitzat perquè adopti la forma d’un conte estàndard i ampliar la biblioteca de l’aula.

    En el cas de no tenir contes estereotipats en classe, es poden usar contes tradicionals.

     

  • Les claus de la futura llei de l’avortament

    Les joves a partir dels 16 anys podran avortar sense el consentiment dels pares i mares, les regles doloroses podran comportar baixes laborals des del primer dia i sense duració màxima, hi haurà un permís prepart remunerat des de la setmana 39 de gestació -no des de la 36, com en principi proposava el Ministeri d’Igualtat- i els centres educatius hauran d’oferir, gratuïtament, els productes necessaris per a la menstruació. Aquestes són algunes de les qüestions més rellevants que incorpora l’avantprojecte de llei per a la Protecció dels Drets Sexuals i Reproductius i la Garantia de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs, aprovat ahir pel Consell de Ministres, després de molts mesos de controvèrsia entre els dos partits que conformen el govern espanyol.

    Ara, aquest projecte de llei haurà de passar pels òrgans consultius, el Consell General del Poder Judicial i el Consell d’Estat, i després s’enviarà al Congrés dels Diputats, on es debatran les esmenes dels diferents grups parlamentaris. A continuació anirà al Senat, on previsiblement també s’hi presentaran esmenes. Si supera aquest llarg tràmit parlamentari, la nova llei actualitzarà la que hi ha vigent des del 2010, que encara està pendent de sentència del Tribunal Constitucional pel recurs interposat pel Partit Popular ara fa dotze anys.

    L’avantprojecte ha estat impulsat pel Ministeri d’Igualtat, dirigit per Irene Montero (Unidas Podemos) i, des del minut zero, ha generat debat entre els membres socialistes del govern, que no veuen amb bons ulls alguns dels plantejaments del nou avantprojecte de llei. D’aquests aspectes, els més controvertits són amb relació a l’avortament a partir dels 16 anys sense el consentiment patern, el que genera molt rebuig en sectors més conservadors i, especialment, les baixes laborals per regles doloroses. De fet, aquest últim aspecte ha estat discutit des del mateix PSOE, des dels sindicats i des de diferents sectors feministes, per considerar que pot estigmatitzar a les dones i dificultar encara més la seva activitat laboral i les seves carreres professionals. Finalment, la baixa per regles doloroses requerirà que la dona hagi estat diagnosticada amb alguna malaltia associada a aquests dolors, com la dismenorrea o l’endometriosi, fet que minimitza el nombre de dones que s’hi podran acollir.

    Sense IVA reduït en els productes menstruals

    El projecte de reforma de la llei de l’avortament finalment no inclourà la reducció de l’IVA dels productes d’higiene menstrual, que el Ministeri d’Igualtat pretenia abaixar del 10% al 4%. Ho va confirmar la ministra d’Igualtat aquest dilluns, en una entrevista a la Cadena SER, en què va responsabilitzar el Ministeri d’Hisenda, encapçalat per María Jesús Montero, de què aquest element no s’incorpori en la proposta legislativa. Es calcula que amb aquesta reducció de l’IVA es deixarien de recaptar uns 30 milions d’euros. La proposta, doncs, ha quedat aparcada i es tornarà a plantejar en els pròxims pressupostos generals de l’Estat.

    Tanmateix, es tracta d’una proposta de reducció de l’IVA que fa temps que es planteja des dels sector més d’esquerra del govern i des de molts àmbits feministes. De fet, segons un estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, un 19,2% de les dones han tingut, en algun moment de la seva vida, dificultats econòmiques per comprar productes menstruals. Així mateix, una investigació pionera en l’àmbit europeu, impulsada per Zero Waste Europe i realitzat per Rezero, estima que el cost anual associat a aquests productes oscil·la entre els 21 i els 125 euros, entre 749 i 4.493 euros al llarg de la vida d’una dona.

    Interrupció voluntària de l’embaràs

    Pel que fa al dret a l’avortament, es pretén que sigui clarament un servei del sistema públic de salut i, per garantir-ho, la proposta adoptada pel Consell de Ministres recull un registre d’objectors de consciència que es posarà en marxa a cada autonomia i que ja va avançar la ministra Montero fa unes setmanes. En aquest sentit, els professionals que es vulguin inscriure hauran de fer-ho amb antelació i per escrit i, tal com diu el text del projecte, aquests objectors de consciència ho seran tant per a l’àmbit públic com per al privat. També es preveu l’eliminació dels tres dies de reflexió per avortar i l’obligació de rebre informació tret que ho demani la dona de forma expressa.

    Es mantindran els terminis actuals, de manera que l’avortament continuarà sent lliure fins a la setmana 14 de gestació, però serà la dona la que decideixi el mètode amb el que portarà a terme la interrupció voluntària de l’embaràs. A partir d’aquí i fins a la setmana 21, es podrà fer un avortament terapèutic, és a dir, una interrupció per causes mèdiques com ara malformació del fetus o perill per a la vida de la mare. A més, el nou projecte de llei inclou un període de baixa per interrupció voluntària de l’embaràs i s’hi incorpora la provisió d’assistència i acompanyament integral i especialitzada en aquests casos.

    En aquest context, recentment s’ha modificat el Codi Penal per tal de penalitzar l’assetjament a les dones que interrompen voluntàriament els seus embarassos. Aquesta mena d’assetjament a les portes de determinades clíniques era una constant des de la despenalització de l’avortament i el reconeixement, del dret de la dona a interrompre lliurement i voluntàriament la gestació en les primeres catorze setmanes de l’embaràs. Amb aquesta nova disposició, que ja està en vigor, s’ofereix seguretat jurídica tant a les dones que volen interrompre l’embaràs com als professionals que hi participen, ja que estableix penes de fins a tres anys per aquells que, per obstaculitzar l’exercici del dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, assetgin una dona mitjançant actes molestos, ofensius, intimidatoris o coactius.

    Salut sexual

    El document presentat al Consell de Ministres també inclou la gratuïtat dels anticonceptius hormonals, inclosos els de llarga durada, i la píndola de l’endemà, la distribució d’aquests mètodes anticonceptius en instituts en el marc de campanyes d’educació sexual i, en el termini d’un any, la dispensació d’anticonceptius de barrera als centres educatius. A més, les píndoles anticonceptives de darrera generació tornaran a estar cobertes per la Seguretat Social i es promouran els mètodes d’anticoncepció masculina, perquè això no sigui només una responsabilitat de les dones.

    El nou projecte de llei també posa èmfasi en l’educació sexual, que passarà a ser obligatòria a totes les etapes educatives i s’enfocarà des del consentiment i les relacions fomentades als bons tractes. Així mateix, es crearan centres públics d’atenció especialitzada en salut sexual i reproductiva i també es formarà de forma específica en educació sexual i menstrual els professors, funcionaris de presons i treballadors públics.

    Ventres de lloguer

    El projecte de llei també regula, prohibint-los, els ventres de lloguer, ja que es consideren com una de les formes de violència contra la dona. Amb aquesta consideració, es prohibirà la publicitat de les agències que ofereixen aquest tipus de serveis, amb sancions pels mitjans de comunicació que incloguin els seus anuncis. Finalment, l’esborrany de la nova norma ha eliminat l’article en què es proposava donar competència als tribunals per perseguir penalment a les parelles que recorrin a l’estranger per dur a terme aquesta pràctica.

  • La llei de l’avortament inclourà les baixes per dolor menstrual

    El Consell de Ministres aprovava ahir l’avantprojecte de la llei d’avortament que inclourà la baixa per dolor menstrual incapacitant i un permís prepart remunerat des de la setmana 39 d’embaràs. Altres mesures com la reducció o eliminació de l’IVA dels productes d’higiene femenina, no es contemplaran, ja que “el Ministeri d’Hisenda no ha volgut que vagi en la llei” tot i que ha garantit que “es tornarà a negociar en els Pressupostos Generals de l’Estat”, ha admès Irene Montero, ministra d’Igualtat que també ha lamentat que “un 22% de les dones no pot pagar-se els productes d’higiene” i la mesura les ajudaria. L’avantprojecte, però, encara queda pendent de les al·legacions del Poder Judicial, la Fiscalia i el Consell d’Estat, abans d’arribar al Congrés previsiblement a la tardor i que entri en vigor els primers mesos de 2023.

    Espanya serà el primer país Europeu en reconèixer la baixa per menstruació, segons ha afirmat Montero, i es contempla la salut menstrual com a un dret sexual i reproductiu. Les baixes hauran de ser atorgades sota supervisió mèdica i no tindran límit de dies. A més, estaran finançades per l’Estat des del primer dia i serà aplicable a dones que tinguin malalties que provoquen dolor com ovaris poliquístics, endometriosis, miomes o dismenorrea, és a dir, les que pateixen dolor intens sense origen patològic. Tot i que ja es podien sol·licitar baixes amb les patologies esmentades, la novetat és que a l’estar pagades al 100% per la Seguretat Social, les dones que s’hi acullin no es veuran perjudicades econòmicament. Tània Verge, consellera de Feminismes i Igualtat de Catalunya ha aplaudit la mesura. “Des de la Generalitat, portem mesos treballant en l’estratègia nacional de drets sexuals i reproductius, però celebrem que tots aquests drets estiguin en l’agenda política”, ha afirmat.

    Des dels sindicats es lamenta que no s’hagi comptat amb ells per a dur a terme la mesura. Mentxu Gutierrez, secretària de Dones i Polítiques d’Igualtat de CCOO de Catalunya, en fa una valoració positiva per “la seva visió de gènere”, tot i que es mostra cauta entorn a “l’aplicació”. Des d’UGT de Catalunya, no fan un posicionament oficial per la falta d’informació, tot i que tal com també afirmen des de CCOO, creuen que s’hauria d’haver incorporat a la mesura la reducció de l’IVA en productes d’higiene femenina, ja que “és una discriminació indirecta cap a les dones”, afirma l’Eva Gajardo, secretària d’Igualtat i Formació d’UGT de Catalunya.

    “Les dones han d’assumir un dolor incapacitant perquè sí, però els homes no viuen cap dolor similar”, afirma la Mentxu Gutierrez, qui lamenta que hi ha una “falta de comprensió”. A més, defensa que darrere de qualsevol dolor que incapaciti “ha d’haver-hi una baixa sí o sí”, tot i que s’ha de fer una avaluació per comprovar que “no hi ha cap patologia sense detectar”. Des d’UGT, es reclama “una perspectiva feminista de la sanitat” que contempli “les necessitats específiques de les dones” per “no incidir en cap discriminació indirecta”.

    Altres novetats de la nova llei d’avortament

    La norma també inclou un permís prepart per a les embarassades a partir de la setmana 39 de gestació i no des de la 36 com proposava Igualtat en un inici. A més, es garanteix l’avortament en els centres públics, ja que fins al moment el 85% es produïa en clíniques concertades, i es contempla en centres privats acreditats de manera “excepcional”. Per a garantir la interrupció de l’embaràs com a servei públic, es regula l’objecció de consciència dels professionals perquè no sigui un impediment. S’eliminen els tres dies de reflexió establerta en la llei anterior, que obligava a reafirmar-se en la decisió 72 hores després d’haver-la sol·licitat, i es permetrà interrompre l’embaràs als 16 i 17 anys sense consentiment patern o matern. A més, es repartiran productes menstruals i preservatius en centres educatius i s’impartirà una educació sexual a les aules. També es faran campanyes per acabar amb el dèficit informatiu sobre els drets sexuals i reproductius i es preveu la creació d’una línia telefònica especialitzada en la matèria. Per últim, es garantirà el finançament dels anticonceptius hormonals i la gratuïtat de l’anticoncepció d’urgència en centres de salut.

  • La CAMFiC demana a Salut que impulsi una llei d’atenció primària i salut comunitària

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha demanat al Departament de Salut que impulsi una llei d’atenció primària i salut comunitària. Per la CAMFiC, l’anàlisi retrospectiva d’aquests 15 anys no permet ser optimista i l’atenció integral i integrada que proporcionen els equips d’atenció primària (EAP) està «en risc». «Només cal veure els darrers pressupostos destinats a l’Atenció Primària: l’any 2012 es destinava el 18,08% a l’Atenció Primària, mentre que el 2022 serà el 16,76%», assenyalen.

    L’organització insisteix en què és el moment de passar a l’acció: «Independentment de la mirada ideològica, els diagnòstics estan fets i són concordants. És moment d’accions, i també de fer les coses de manera diferent als ingents documents fets fins ara, i d’invertir en els EAP protegint la salut de les persones i els seus principis bàsics per Llei, amb els EAP com a garant», expressen des de la CAMFiC.

    Per tot això, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària demana al Departament de Salut la creació d’una llei d’atenció primària i salut comunitària que garanteixi un accés universal al sistema sanitari a través de l’atenció primària, que estableixi garanties d’accessibilitat, coordinació i eficàcia i que defineixi a composició dels equips d’atenció primària, la seva autonomia organitzativa i la cartera de serveis. A més, la Llei proposada establiria el finançament necessari de tots els capítols pressupostaris per assolir els punts anteriors.

  • Psicòlegs i dietistes a l’atenció primària i comunitària: tractar les causes o les conseqüències

    En els darrers anys assistim a un creixement exponencial de les demandes per incrementar les dotacions de psicòlegs i dietistes-nutricionistes als centres i equips d’atenció primària i comunitària (APiC) a Catalunya (i a la resta d’Espanya).

    L’augment de la incidència dels problemes de salut mental entre la població, accentuat arran de la pandèmia Covid-19, ha refermat les reivindicacions de les organitzacions professionals i de diverses associacions d’usuaris d’incorporar psicòlegs clínics als equips d’atenció primària i ha estat un estímul per a les autoritats sanitàries que, ens diuen, estan acabant de perfilar els plans per satisfer-les. L’increment progressiu de la taxa de suïcidis i el creixement espectacular de les llistes d’espera, com apunten alguns estudis, esdevé poc tolerable i inadmissible.

    Ningú no pot negar la importància dels problemes de salut mental que afecten les nostres comunitats. Problemes que van des d’alteracions dels estats d’ànim a les depressions greus -que segons les enquestes podrien perjudicar prop d’una quarta part de la població- i que són causa directa de demandes d’atenció especialitzada i d’atenció primària. Problemes i necessitats que sovint son objecte de prescripció de fàrmacs psicòtrops dels quals el nostre país és capdavanter en el consum.

    Pel que fa a l’excés de pes i a l’obesitat, que molts caracteritzen com epidèmiques, més de la meitat de la població -segons l’enquesta catalana del 2019- pateix excés de pes, i supera el 16% quant a l’obesitat. Ambdues característiques són factors de risc de moltes altres malalties. I que, a més, perjudiquen sobretot els col·lectius menys afavorits econòmicament i social. Problemes que són també molt freqüents entre la població infantil: una de cada tres criatures entre sis i dotze anys pesa més del compte i una de cada deu ja és obesa.

    La incorporació de nous professionals dels àmbits de la salut mental i de la dietètica i nutrició hauria d’obeir a una valoració adient de la necessitat local i de la pertinença d’aquesta iniciativa, perquè cal evitar la política de «cafè per a tothom», que confon equitat amb igualtat, i individualitzar curosament les decisions per a cada lloc. Els recursos de L’APiC en el seu conjunt sempre han d’adaptar-se el més estretament possible a les necessitats locals i aquest cas no hauria de ser una excepció.

    No podem oblidar tampoc que molts dels problemes de salut mental i de sobrepès són conseqüència en bona part, de les condicions de vida dels col·lectius més desfavorits soci-econòmicament, als quals pertanyen la majoria de les persones afectades. Condicions de vida poc susceptibles a l’abordatge sanitari i encara menys a les intervencions clíniques.

    I el que encara és més important, que les limitacions per millorar-les per part dels serveis sanitaris, poden fomentar una medicalització inadequada. Medicalització que potencialment incrementa la iatrogènia i que en consumir recursos (humans i econòmics) afecta el cost/oportunitat, limitant d’altres intervencions més equitatives i eficients.