Just Deploy It!

Blog

  • La càtedra que la infermeria mereixia

    «La creació d’aquesta càtedra és una posada de llarg per a la infermeria», assegura Marta Romero, directora de la primera Càtedra d’Infermeria que es constitueix a Catalunya i la segona en l’àmbit estatal. Es tracta també de la primera càtedra del sector que impulsa un col·legi professional (Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona) i una universitat (Universitat de Barcelona), i aquest dilluns ha estat presentada a l’Aula Capella de la UB.

    Romero, que és directora i professora del Departament d’Infermeria Fonamental i Medicoquirúrgica de l’Escola d’Infermeria de la UB, ha destacat que amb aquest nou pas la Universitat i el Col·legi han unit forces per connectar l’acadèmia i el món científic amb l’àmbit professional per tal d’enfortir la professió d’infermera, una fita que considera «imprescindible per a la sanitat i la societat actuals».

    La directora de la càtedra, que és el màxim nivell en l’escalafó docent universitari, ha tingut paraules de reconeixement per a l’equip humà que l’acompanyarà en aquesta nova tasca, un conjunt d’infermeres i infermers amb reconeguda trajectòria investigadora, docent i assistencial amb qui comparteix la finalitat de visibilitzar l’aportació de les persones infermeres a la salut de la ciutadania.

    Un punt d’inflexió

    Per al rector de la UB, Joan Guàrdia, la Càtedra d’Infermeria UB-COIB «suposa un punt d’inflexió per a la professió en l’àmbit acadèmic» i un pas «atrevit i potent» que s’ha accelerat en els últims dos anys i mig arran de la covid-19 i que ha esdevingut una necessitat pública.

    «Mai ningú ha discutit el paper de la infermeria, però no és fins a la desgràcia d’una pandèmia espantosa que algú s’ha adonat del que suposa una professió com la infermeria», ha sostingut el rector.

    Guàrdia considera que aquesta nova càtedra es convertirà en una institució de referència i rigorosa. I ha advertit: «Liderar és assumir responsabilitats i ser generosos, col·laboradors, flexibles, creatius i innovadors».

    «Un dia màgic»

    «El motiu de creació d’aquesta càtedra és molt senzill: Ens ho mereixem», ha sentenciat el director de l’Escola d’Infermeria de la UB, Joan Maria Estrada, que ha qualificat la jornada com «un dia màgic per a l’escola, per a la universitat i per a la professió infermera».

    Per Estrada, el naixement d’aquesta càtedra és positiu per als centres de salut, els professionals i la ciutadania, i ha desitjat a altres companyes d’altres universitats, col·legis i comunitats autònomes que «tirin endavant els seus projectes amb molta feina, il·lusió i empenta» per tal d’aconseguir que en el futur hi hagi més càtedres d’aquest tipus que enforteixin la infermeria.

    Prendre decisions estratègiques, ser crítics i autocrítics, i tenir cura de les persones i de les seves necessitats forma part de l’ànima del projecte, el camí del qual va començar fa anys i que, segons Estrada, encara es troba en el principi d’una feina a la qual li queda molt recorregut.

    Com la resta de companys de taula, Estrada ha incidit en el fet que la Covid-19 ha posat de manifest les necessitats del sistema de salut i ha ajudat a saber on estan les seves debilitats, per la qual cosa ha animat a sentir-se orgullosos de la feina feta per obtenir aquest reconeixement i de la que encara queda per fer.

    Càtedra UB-COIB d’Infermeria. | Xènia Fuentes (UB)

    Evidències científiques

    Per part seva, la vicepresidenta del COIB, Maria Romeu, ha recordat Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna, el naixement de la qual es va celebrar recentment, el 12 de maig, Dia Internacional de la Infermeria. Tant aquesta commemoració com la nova càtedra pretenen sumar la visió humanística i l’evidència científica, i volen servir per dotar el sector de més visibilitat i influència.

    Romeu ha indicat que «cal posar de manifest la necessitat de millorar les condicions laborals de les infermeres, de tenir la representació institucional que ens correspon i d’implantar de manera efectiva les especialitats», i «cal acompanyar les reclamacions amb evidències que només podem aportar les infermeres».

    Per això, i per «convèncer» els legisladors, ha dit, «aquesta càtedra ha de servir per ajudar-nos a construir i difondre aquestes evidències, a partir del mètode científic en la recollida i l’explotació de les dades».

    Recerca i formació

    L’objectiu principal de la càtedra és la promoció d’activitats de recerca, formació, divulgació i transferència del coneixement a l’àmbit de la infermeria, així com l’organització d’activitats socials i culturals per fer visible l’aportació de les infermeres.

    De forma específica, la càtedra es marca diferents finalitats, com facilitar la difusió dels resultats de recerca a través de publicacions i accions comunicatives, impulsar projectes de recerca alineats amb les necessitats de la ciutadania i amb la revalorització de la professió, fer activitats de formació continuada en l’àmbit tècnic, científic i humanístic, i potenciar el debat a través de jornades i congressos.

    Els propòsits específics inclouen també la convocatòria d’un premi Càtedra Infermeria UB-COIB a la divulgació científica, així com promoure l’orientació de graduades joves cap a la recerca de la infermeria per contribuir a una millor cura de la persona, la família i la comunitat mitjançant premis Càtedra Infermeria UB-COIB al millor TFG, TFM i tesi doctoral.

  • El Govern promou l’educació menstrual entre l’alumnat de 3r d’ESO

    El Departament d’Igualtat i Feminismes va presentar ahir la primera fase del Pla d’Equitat Menstrual, que s’ha iniciat aquesta setmana en el marc del projecte ‘La meva regla, les meves regles’, un projecte que «té voluntat d’universalitzar l’accés als productes menstruals i el coneixement sobre la menstruació al conjunt de la població del país: treballem per la Catalunya sencera”, en paraules de la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge Mestre.

    En el que queda d’aquest curs, Igualtat i Feminismes distribuirà productes menstruals reutilitzables i mediambientalment sostenibles (copa, calces i compreses) a més de 1.200 alumnes de tercer d’ESO de 24 centres educatius distribuïts arreu del país. Segons especifica el Departament, «noies, nois trans i persones no binàries rebran un estoig amb una copa menstrual, unes calces i una compresa reutilitzable, per tal que puguin triar el que millor s’ajusti a cadascuna, o el que millor s’ajusti a cada dia del cicle menstrual, al mateix temps que es pren consciència de l’impacte ecològic dels productes d’un sol ús». Segons l’Agència Catalana de Residus, a Catalunya l’any 2019 es van produir al voltant de 9.000 tones de productes menstruals no reutilitzables, que equivalen a uns 750 milions de productes menstruals d’un sol ús.

    El repartiment d’aquests productes anirà acompanyat de sessions formatives sobre educació menstrual dutes a terme per llevadores, en el marc del Programa Coeduca’t, en què s’explicarà el funcionament dels productes i s’acompanyarà a més de 2.600 joves en el coneixement del propi cos i del cicle menstrual, ja que les nois també pendran part en aquestes sessions formatives. “Amb el projecte ‘La meva regla, les meves regles’ acompanyem a les joves en el coneixement del seu cos i de la regla en el marc de la coeducació i l’educació en sexualitats”, ha compartit Verge.

    Els 24 centres seleccionats estan repartits per tot Catalunya: 9 a Barcelona; 5 a Girona; Tarragona a 3; 2 a Catalunya Central; 2 al Penedès; 1 a Lleida; 1 a l’Alt Pirineu i 1 a Terres de l’Ebre. La idea és que a partir del curs vinent aquest projecte arribi al conjunt d’instituts del país, en el marc del Programa Coeduca’t.

    El projecte compta amb una web específica: lesmevesregles.cat, que s’acompanya d’una campanya per xarxes socials i mitjans de comunicació. Aquestes accions estan encarades a la sensibilització i difusió d’informació sobre la menstruació a tota la societat, per tal de trencar prejudicis i desestigmatitzar la regla.

    Garantir l’equitat menstrual

    Segons informa el Departament, el Pla «vol garantir al conjunt de dones i persones menstruants del país l’equitat menstrual, entesa com la garantia d’accés als productes menstruals que esculli cadascuna, posant al seu abast que siguin reutilitzables i mediambientalment sostenibles, així com a tota la informació sobre la menstruació que li permeti prendre decisions en relació al seu cos i a la seva salut menstrual, trencant amb els tabús i els estigmes».

    “El feminisme parteix de la premissa que ‘allò personal és polític’, i la menstruació és política”, ha reivindicat Verge. “Les dades de la desigualtat, de la discriminació o de l’impacte ambiental que ha comportat entendre la regla com un tema privat, a portar o a patir en silenci, fins i tot amb vergonya o amb vexacions, o de la manca d’informació per tenir la millor cura de la nostra salut i la del planeta parlen per si soles”.

    Emmarcat en l’Estratègia Nacional de Drets Sexuals i Reproductius, el projecte ‘La meva regla, les meves regles’ està liderat i impulsat per la conselleria d’Igualtat i Feminismes, i compta amb la implicació de tres conselleries més: Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Educació i Salut. “És un exemple de com aquest Govern treballa la transversalitat de les polítiques feministes”, ha compartit Verge, que ha recordat que “la transformació feminista, la transformació social i la transformació verda són indestriables”.

    El Pla d’Equitat Menstrual desenvoluparà més accions al llarg de la legislatura amb la participació de més departaments. Estaran adreçades a d’altres col·lectius i àmbits, per garantir que les dones i les persones menstruants puguin tenir cura de la seva salut menstrual.

    Avançar vers l’equitat menstrual, afirmen des d’Igualtat i Feminismes, «permetrà garantir els drets de les dones en els diversos àmbits. Així, l’accés als productes menstruals que permetin tenir la millor cura del cos i sense barreres socioeconòmiques permet lluitar contra la pobresa menstrual». Segons dades de l’estudi ‘Equitat i Salut Menstrual’, 4 de cada 10 dones no s’han pogut permetre el producte menstrual de la seva elecció.

    En l’àmbit de la salut, també cal tenir en compte els riscos dels productes no reutilitzables. Els tampons estan associats al Síndrome del Xoc Tòxic, i s’han detectat substàncies tòxiques en productes menstruals que no s’indiquen en les etiquetes. En canvi, la major part de productes reutilitzables estan lliures de tòxics. “La manca d’informació sobre salut menstrual pot provocar que es deixin de diagnosticar malalties com l’endometriosi, que afecta entre un 10 i un 15% de les persones menstruants”, ha denunciat Verge. “És l’hora de conèixer el nostre cos i de deixar de normalitzar el dolor”.

  • La Fundació que edita ‘El Diari de la Sanitat’ compleix deu anys de periodisme independent

    La Fundació Periodisme Plural, que edita El Diari de la Sanitat, es va posar en marxa ara fa deu anys, amb l’edició del seu primer portal: Catalunya Plural. Era el mes de maig del 2012, i va ser el primer pas del grup de periodistes que van crear la Fundació Periodisme Plural, constituïda oficialment deu mesos després. Així naixia l’única entitat sense ànim de lucre a Catalunya que té com a objectiu l’exercici del periodisme.

    La Fundació ha creat en aquests deu anys sis mitjans digitals: Catalunya Plural (2012), El Diari de l’Educació (gener 2014), El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat, El Diario de la Educación (ambdós el 2016) i la Revista XQ (2017). En conjunt, constitueixen un projecte amb vocació de contribuir a la qualitat democràtica a partir de l’exercici del periodisme.

    La Fundació Periodisme Plural va néixer fa deu anys amb el propòsit de defensar tant l’exercici d’un periodisme independent i lliure com els valors de progrés i solidaritat. El projecte sorgeix com a resposta a la recessió del 2008. En aquell moment, els impulsors de la Fundació van creure necessari explorar noves vies que permetessin preservar la independència del periodisme.

    Per a aquest propòsit, van considerar que la millor fórmula societària era una fundació, i per això, expliquen en la seva declaració de principis, «vam constituir una entitat sense ànim de lucre, però amb voluntat de rendibilitat econòmica i social, que aspira a ser una veritable plaça pública on es trobin, dialoguin i es comuniquin totes les entitats i persones que lluiten per preservar la cohesió de la societat; la sanitat i l’educació com a pilars de l’estat del benestar; el treball i l’habitatge com a drets fonamentals; la solidaritat com a justícia social, i la regeneració com a exigència democràtica».

    Amb motiu dels seus primers deu anys de vida, la Fundació Periodisme Plural ha estrenat una nova web amb tota la informació sobre el Patronat, estatuts, mitjans i activitats de l’entitat. La Fundació té com un dels seus principis bàsics la transparència i per això la nova web aporta el màxim d’informació sobre l’entitat. Un espai recorda les figures de José Martí Gómez i Margarita Rivière, dos dels grans referents del periodisme, que van participar en la constitució de la Fundació Periodisme Plural i hi van estar implicats fins a la seva mort.

    Web de la Fundació

    La Fundació recorda, en la seva web, que «la pandèmia i totes les conseqüències que se’n deriven van donar, més que mai, sentit al projecte. La pandèmia ha estat una gran oportunitat per fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre i per reivindicar la importància de la solidaritat, la sanitat pública, l’educació inclusiva i la dignitat en el treball. Aquestes havien estat les apostes de la Fundació des del primer dia».

    La Fundació Periodisme Plural explica que aquest projecte només té futur si compte amb el suport de les comunitats a les quals es dirigeix. «Deu anys després, continuem pensant – afirmen els seus promotors – que el periodisme honest i responsable és més necessari que mai. Però, per aconseguir-ho, necessitem la implicació de les persones que comparteixen aquestes conviccions».

    La col·laboració entre ciutadania i periodisme és el que porta a la Fundació Periodisme Plural a posar l’accent en els processos participatius. Amb la voluntat d’implicar a les comunitats a les quals es dirigeix, i que estan en primera línia en la defensa dels drets essencials. En el cas de El Diari del Treball la Fundació compta amb el suport de la comunitat sindical.

    «La implicació dels lectors -llegim- és l’única garantia per fer un periodisme lliure, independent i amb vocació de servei a la societat. Per això, és imprescindible el suport de la comunitat, en forma de subscripcions o donacions. La fundació Periodisme Plural està declarada d’interès públic, i, per tant, totes les donacions que rep tenen dret a una desgravació fiscal de fins al 75%».

    «El periodisme rigorós, en profunditat, de qualitat, independent, crític i amb un sòlid compromís ètic ja no és possible sense la implicació dels lectors», es pot llegir a la web de la Fundació. «Quan els mitjans no són rendibles, són vulnerables a interessos que no tenen res a veure amb el servei públic de la informació. Per això el periodisme està en un veritable procés de reconstrucció que necessita l’ajuda de la ciutadania, la d’aquells lectors que volen compartir un projecte periodístic independent i lliure».

    La col·laboració entre ciutadania i periodisme és el que porta a la Fundació Periodisme Plural a posar l’accent en els processos participatius. Amb la voluntat d’implicar a les comunitats a les quals es dirigeix, i que estan en primera línia en la defensa dels drets essencials. En el cas de El Diari de la Sanitat, la Fundació compta amb el Consell de mecenes, que està format per les següents persones: Emili Ferrer, Miquel Vilardell, Antoni Sitges, Josep Martí i Valls, Montserrat Figuerola, Joan Ramon Villalbí, Francesca Zapater, Josep Maria Caralps, Josep Moya, Jordi Pujol Colomer, Carme Borrell, Joan Benach, Joan Gené, Rafael Barba, Glòria Jodar, Carme Valls, Santiago Dexeus, Carles Porta, Vicens Ortún, Carlos A. González, Gonzalo Casino, Alba Llop, Anna Martínez, Nani Vall-llosera, Mireia Julià, Miquel Porta, Rosa Boyé, Albert Planes, Ramon Sarrias, Carlos Villanueva, Maria Amparo Cuxart, Amando Martín Zurro, Joan Ramón Laporte, Juli de Nadal i Ramon Espasa. La generositat de tots ells va fer possible que el 7 d’abril de l’any 2016, el Dia Mundial de la Salut, es pogués posar en marxa El Diari de la Sanitat.

  • Veus alguna cosa estranya a la teva pell?

    En aquesta època de l’any en què ja comencem a deixar un bon tros de la nostra pell a l’aire, els dermatòlegs reforcen el seu missatge preventiu: protecció solar sobre la pell, però també barrets i ulleres de sol, fins i tot màniga llarga de teixit fresc, i evitar les hores més fortes del sol, triant preferentment les ombres, sobretot en ple estiu entre les 12 i les 16 hores, a més d’hidratar-nos a consciència. I observar la mateixa pell per detectar-ne qualsevol canvi. Vigilar l’aparició de taques, berrugues, petits bonys o pigues, de manera sobtada, si augmenten amb el pas del temps, varien el seu aspecte, o bé si donen alguna mena de picor, coïssor o dolor, forma part de la prevenció que els especialistes en la pell afirmen que pot evitar fins a un 80% de càncers de pell.

    El creixement anormal de les cèl·lules a la pell, el càncer cutani, és el més freqüent en la població caucàsica -de pell blanca-, i l’exposició al sol té molt a veure amb el seu desenvolupament. D’aquí que es parli d’aquesta possible prevenció de fins al 80% de casos. A més, el fet que els primers símptomes apareguin a la vista, sobre la pell, en forma de pigues, taques o petits bonys, fa que la mortalitat arribi a ser baixa. Malgrat això, els dermatòlegs adverteixen que en llocs com l’esquena, o el clatell de les persones sense o amb molt poc cabell, on ens hem de fer mirar, o fotografiar, per veure-hi els petits detalls de la pell, o en els peus, la revisió dels quals molts cops s’oblida, també poden aparèixer els detonants del càncer.

    Tal com recorda la doctora Rosa Maria Martí, cap de la secció de Dermatologia de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, «no s’ha de posar el focus només en el melanoma, perquè càncer de pell no melanoma, en general, n’hi ha moltíssim, encara que la seva mortalitat sigui molt baixa». Què els diferencia, al càncer melanoma i al no melanoma? Segons explica la dermatòloga, les diferències bàsiques són que «el melanoma és el càncer de pell que deriva dels melanòcits, que són les cèl·lules que fabriquen la melanina, el pigment de la nostra pell». Martí precisa que «la majoria de melanomes són de color marró o negre i quan són petits poden recordar una piga negra, o fins i tot aparèixer sobre pigues prèvies».

    El càncer cutani no melanoma, en canvi, que pot ser un carcinoma escamós o un carcinoma basocel·lular, segons afirma l’especialista de l’Hospital Arnau de Vilanova, «deriva dels ceratinòcits, que són les cèl·lules que predominen a l’epidermis, la capa més superficial de la pell». I afegeix que «els tumors malignes –carcinomes- poden ser de color rosat, del mateix color de la pell, o no tenir color. No destaquen tant com els melanomes, però tenen un creixement molt més lent que deriva en petits bonys i, si es deixen créixer, en grans tumors». Martí també explica que aquests tumors «tenen tendència a ulcerar-se pel centre, a cobrir-se de crostes i semblar que taquen, però tornar-se a obrir». Un tumor ulcerat que no acaba de curar mai i fins i tot sagna és el que caracteritza el càncer de pell no melanoma que, tal com puntualitza la Dra. Martí, amb cirurgia, en la majoria dels casos els carcinomes es retiren de manera completa. «Tenen menys tendència a disseminar-se a distància, es veuen, i la cirurgia pot ser curativa», expressa.

    En canvi, «el melanoma té molta capacitat de disseminar-se i, molts cops, quan es detecta, les cèl·lules malignes ja s’han escampat», argumenta la dermatòloga Rosa Maria Martí, que és, juntament amb la Dra. Susana Puig de l’Hospital Clínic de Barcelona, coordinadora a Catalunya de la campanya Euromelanoma 2022. Amb el lema ‘Escaneja la teva pell’, aquesta iniciativa que es posa en marxa cada any en més de 50 països vol conscienciar sobre la importància de la cura de la pell per a prevenir el càncer cutani, tant el melanoma com el no melanoma.

    Després de dos anys de restriccions en les visites presencials a la consulta dels especialistes, per prevenir el contagi de la Covid-19, enguany la campanya europea del melanoma reprèn la programació d’exploracions gratuïtes. Les faran del 5 al 30 de juny dermatòlegs de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), i per sol·licitar-ne una, caldrà entrar al web de la campanya per demanar prèviament una cita, omplint abans un qüestionari per determinar si es tracta d’una persona amb factors de risc de patir càncer de pell i, en cas afirmatiu, es podrà sol·licitar el control dirigit per un especialista.

    Des de la Fundació Piel Sana de l’AEDV s’insisteix en la necessitat d»escanejar’ periòdicament la pell per a detectar-ne qualsevol alteració a temps, perquè els especialistes recorden que la precocitat del tractament és essencial per a la cura. Descriuen la pell com «un codi que conté informació sobre la nostra salut». Per això, en la campanya d’aquest any fomenten la idea d’escanejar la pell per a la detecció precoç de qualsevol anomalia que pugui ser cancerosa. Comparen la pell amb un QR a llegir, especialment, si s’hi troba alguna lesió, forma o color estrany.

    Segons les seves dades, «només un 11% de les persones se sotmet a una revisió de pigues amb un dermatòleg, i només un 33% s’autoexplora la pell anualment». També donen a conèixer que «les dones tenen més probabilitats de contraure melanoma en les cames i els braços, mentre que els homes ho acostumen a fer al tronc, al cap i al coll». Saben que, a Espanya, més de 300 pacients són diagnosticats de melanoma cutani cada mes, i que aquesta incidència s’ha duplicat en les darreres dècades. Tal com apunta el director de la campanya de la Fundació Piel Sana de l’AEDV i coordinador estatal d’aquesta crida a escala europea, el doctor Agustín Buendía, «l’augment de l’esperança de vida i, especialment, dels estils de vida amb majors exposicions al sol són dos dels factors que han incidit en l’elevada taxa de càncer de pell registrada els últims anys».

    Diagnòstics ajornats per la pandèmia

    Es calcula que, l’any 2020, a conseqüència de la Covid-19, una de cada cinc persones amb melanoma en fase inicial no va ser diagnosticada. En concret, afirmen que «el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer més agressiu, responsable de més del 80% de les morts per càncer de pell, va caure un 21%. Per això, des de l’AEDV calculen que això podria suposar que hi hagués més de 1.100 melanomes a tota Espanya encara per diagnosticar.

    Davant de la sospita d’un melanoma, es recomana consultar-ho amb el metge. I, en concret sobre el melanoma, l’AEDV recorda la regla de l’ABCD per a la detecció dels seus indicis:

    • A. Asimetria: els melanomes inicials són asimètrics.
    • B. ‘Borde’: la majoria dels melanomes inicials tenen cantells (‘bordes’) irregulars i fistonats (arquejats).
    • C. Color: els melanomes inicials tenen color no homogeni (marró, vermellós, negrenc…)
    • D. Diàmetre: els melanomes tenen, en general, un diàmetre superior a 6 mil·límetres.
    • E. Evolució: se sospita de l’existència d’un melanoma, si apareixen un o més d’aquests signes d’alerta, o qualsevol altre anormal, com ara sagnat, inflamació, vermellor, enduriment o picor.

    El melanoma, apunta també la Dra. Rosa Maria Martí, «es relaciona amb les cremades solars intermitents. Pot sortir a la cara, però també a zones on es pren el sol de forma intermitent, com ara el tronc, els braços i les cames. En canvi, els carcinomes sobretot es detecten en zones exposades al sol, com la cara, les mans i les cames. En els homes, la cara i el cuir cabellut en els casos d’alopècia, però també les orelles, són els espais on se’ls localitza més carcinomes, mentre que el melanoma, és al tronc i a les extremitats.

    Nens i ancians

    Pel que fa a la població infantil, la cap de Dermatologia de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova explica que, si bé el càncer de pell per sota dels 20 anys és raríssim, no és impossible. Però cal evitar que els infants es cremin i inculcar-los de ben petits la necessitat d’autoprotegir-se. En aquest sentit, Rosa Maria Martí recalca el paper primordial que tenen en la prevenció de futurs càncers en la pell de les criatures, els responsables d’ells en escoles, colònies i activitats esportives i d’oci, que han de ser conscients de la importància de protegir-los del sol.

    I, sobre les persones grans, Martí fa una crida a familiars o cuidadors, també a ells mateixos, a observar i tenir cura de la seva pell, ja que els especialistes -segons explica- acostumen a detectar molts carcinomes en aquest col·lectiu de gent gran i, en general, força avançats ja.

  • Una enquesta de Metges de Catalunya determina quins són els millors i pitjors hospitals catalans per fer la residència

    Hospital Parc Taulí de Sabadell, el Consorci Sanitari de Terrassa i l’Hospital del Mar són els tres centres més ben valorats pels metges interns residents per les seves condicions laborables i retributives, segons un rànquing elaborat per Metges de Catalunya. Per contra, els centres que han obtingut una menor puntuació són l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, l’Hospital de Bellvitge i el Germans Trias i Pujol de Badalona. Són els resultats obtinguts a través de les enquestes fetes pel sindicat mèdic per conèixer el grau de respecte dels drets laborals i formatius dels futurs especialistes.

    L’enquesta ha obtingut 427 respostes, el que representa aproximadament el 10% dels MIR de Catalunya. La voluntat del sindicat mèdic és repetir l’estudi anualment per «avaluar l’evolució del grau de compliment dels drets laborals, així com de les possibles millores que aconsegueixi el col·lectiu de residents». A més, Metges de Catalunya vol que la classificació dels millors i pitjors centres docents ajudi els futurs residents a l’hora d’escollir l’hospital o centre d’atenció primària on realitzaran el MIR.

    L’estudi pregunta als MIR sobre aspectes com els horaris i descansos, la quantitat de guàrdies mensuals, el temps destinat a la formació o la qualitat de la supervisió que reben els residents. Així mateix, analitza els seus drets retributius, com el prorrateig de les guàrdies a la nòmina de vacances, a les pagues extraordinàries i a les baixes laborals. La major part d’aquestes qüestions formen part de les mesures acordades per posar fi a la vaga MIR de l’octubre de 2020, o són drets consolidats per sentències judicials favorables als interessos dels residents. Els resultats diferencien entre hospitals i atenció primària. En el cas dels hospitals, a més, es distribueixen en dos grups segons la quantitat de personal MIR que acull cada centre (més de 100 residents o menys).

    Entre hospitals mitjans o petits, els que obtenen millor valoració són l’Hospital de Figueres, l’Hospital de Mollet del Vallès i l’Institut Pere Mata de Reus. En canvi, els centres hospitalaris amb menys de 100 residents que reben pitjor puntuació són l’Hospital de Vic, l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta i el Centre d’Oftalmologia Barraquer de Barcelona. Pel que fa a les unitats docents d’atenció primària, les tres millors valorades són la unitat d’atenció familiar i comunitària (AFiC) del Consorci Sanitari de Terrassa (CST), el centre ACEBA de Barcelona i la unitat AFiC de Girona. Els centres formatius d’atenció primària amb pitjor puntuació són la unitat AFiC de Tarragona i de Lleida, i la unitat docent del Consorci Sanitari del Maresme.

    D’altra banda, l’estudi demostra que 16 centres no asseguren als MIR el dia descans posterior a una guàrdia de 24 hores, i 10 no garanteixen un descans setmanal mínim de 36 hores ininterrompudes. Pel sindicat mèdic, les dades de l’enquesta acrediten que, en molts casos, les condicions laborals dels residents «necessiten millorar», especialment en aquells aspectes relacionats amb el dret al descans i a la conciliació. Així mateix, l’organització considera «preocupant» que els MIR afirmin que es troben amb dificultats a l’hora de realitzar l’activitat formativa, ja que aquesta hauria de ser «la prioritat». Per tot això, el sindicat anima els residents a defensar i reclamar el compliment dels seus drets laborals i retributius perquè «són facultatius de ple de dret i no mà d’obra barata».

  • Els ajuntaments, la sanitat i la salut

    El Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) són els que, per llei, planificació, pressupost i gestió, tenen l’obligació de mantenir i gestionar bé els serveis públics de salut. Però, per fer això, cal tenir primer la voluntat política de fer-ho, i fer-ho bé i, en segon lloc, un pressupost suficient, gestionar-lo bé en benefici de la salut i no d’interessos privats, i de bona qualitat.

    Així i tot, altres institucions públiques com els ajuntaments o les diputacions tenen també competències compartides en aquests objectius de salut (encara que minoritàries), amb la seva participació en Consorcis públics amb el CatSalut (15 Consorcis i una Fundació), que poden exercir juntament amb les seves responsabilitats i funcions en defensa de la salut, com les competències pròpies de salut pública, alimentària, ambiental, de serveis socials i altres determinats de la salut. Com dèiem, els ajuntaments poden incidir en els serveis sanitaris assistencials i de cures dels seus ciutadans: en la vigilància, la informació, la participació ciutadana, la transparència i els serveis complementaris dels públics, mostrant així el camí per estendre la cartera de serveis existent, sobretot enfocats en les persones més vulnerables o excloses del sistema.

    Alguns exemples que conec són impulsats per l’Ajuntament de Barcelona, que si bé és veritat que té molta més capacitat econòmica que la majoria d’ajuntaments, té competències compartides en el Consorci (públic) Sanitari de Barcelona (en el comitè de direcció: 40% Ajuntament i 60% CatSalut), però la planificació i els pressupostos d’assistència sanitari són del CatSalut. De tota manera, els exemples que explico a continuació són fruit, sobretot, de la voluntat política de l’equip de govern municipal:

    1. Recuperació al sector públic del servei d’atenció a urgències de nits i festius a la ciutat, que estava externalitzat a una empresa privada, a demanda de l’Ajuntament i amb la conformitat de la comissió tècnica de tota la Primària de la ciutat. Passa a l’ICS (2017).
    2. Després de reiterades demandes i protestes ciutadanes al Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) sobre els serveis públics, concertats en diverses empreses privades de la Rehabilitació ambulatòria i domiciliària a la ciutat, el març de 2018, la comissió tècnica del CSB proposa un Model Integral de Rehabilitació Comunitària, basat en l’Atenció Primària. Comença accions sectorials en un pla pilot, resistint-se encara el CatSalut a internalitzar totalment aquest servei que està en mans privades i que és de mala qualitat.
    3. Enfront també de les reiterades denúncies de mala qualitat en molts centres sociosanitaris i a proposta de l’Ajuntament, el CSB aprova realitzar una «auditoria de qualitat externa dels centres d’atenció intermèdia». El protocol i indicadors de l’auditoria es realitza l’any 2018 amb una comissió tècnica externa als centres, una auditoria pilot a quatre centres (un públic i tres privats concertats) amb un millor resultat en el centre públic. Es presenten els resultats al centre i es porten a terme plans de millora de qualitat tutelats.
      Es pren l’acord d’estendre les auditories als altres 11 centres sociosanitaris de Barcelona i, finalment, el CatSalut accepta dur-les a terme a tot Catalunya (en curs actualment).
    4. Dissolució del PAMEM, una mútua de funcionaris municipals i família, passant els mutualistes a la cobertura universal del CatSalut, i quatre EAPS i un CUAP que gestionava al sector públic (Parc Sanitari Pere Virgili).
    5. Creació del Dentista municipal per població vulnerable, aprofitant l’estructura de Viladomat i part del pressupost de l’ex-PAMEM, tant per reduir desigualtats de persones amb pocs recursos (valoració social) com per insistir en la inclusió d’aquest servei a la cartera de serveis del CatSalut. Es crea el 2018, amb una ampliació 2021. En quatre anys: en total 24.032 visites, 18.698 visites d’odontòlegs. Cost total: 1.924.000 euros. Aquest procés genera la Llei Catalana (aprovada el 2020) amb un pressupost el 2022 de 50 milions d’euros del Departament de Salut i inicia un projecte de dentista municipal obert a tota la ciutadania a preu de cost (en procés judicial).
    6. En salut mental, per part de l’Ajuntament de Barcelona s’ha fet molta feina complementària a l’assistència del CatSalut, a més de la creació del primer Pla de Salut mental municipal de tot l’Estat Espanyol, el telèfon de prevenció del suïcidi i el servei Konsulta’m sense cita prèvia. El telèfon de prevenció del suïcidi de Barcelona ha estat premiat per EU Health, i ha estat replicat ara per l’Estat Espanyol amb el nou telèfon: 024.
    7. Elaboració per una comissió tècnica del CSB dels «Criteris de participació ciutadana en els centres sanitaris» el juliol 2016, que promou la creació de comissions de participació en les ABS i es distribueix als CAP de la ciutat.
    8. «Projecte de millora de l’Atenció Primària i Comunitària a l’Àrea Integral de Salut (AIS) Barcelona litoral». El 14 juliol 2016, la comissió permanent del CSB aprova a proposta de l’Ajuntament fer un pla de millora de l’Atenció Primària i Comunitària, començant amb un projecte pilot a l’AIS litoral Mar (Hospital del Mar, sociosanitari Fòrum i 4 EAP: Gòtic, Vila Olímpica, Ramon Turró i Besos, amb una població de 120.000 habitants). Es constitueix un grup de treball amb 30 professionals (metgesses, infermeres, administratius i gestors de CSB, ICS, Ajuntament i PAMEM). Es van fer dues sessions de participació de professionals de l’AIS i ciutadania, una de presentació del projecte, els seus objectius i metodologia, prioritzant els assistents les línies de treball, i una darrera sessió (2018) de presentació de les accions de millora proposades i dutes a terme. Es va començar la tasca amb un primer document de l’estat de l’atenció primària (indicadors). Accions de millora suggerides: capacitat resolutiva, continuïtat assistencial, millora de la longitudinalitat, millora de l’accessibilitat (llistes espera), millora de la comunicació, indicadors de qualitat, participació ciutadana, millora de clima laboral. Els objectius i propostes de millora en les relacions amb l’Hospital del Mar es van incloure en el pacte territorial (AIS) del 2017 i 2018 i se signaran entre la direcció, caps de servei implicats i la direcció d’Atenció Primària i CSB. Entre els resultats, hi ha que el 85% de les consultes a especialistes de l’Hospital es realitzen en menys de 45 dies.
    9. Signatura de «Conveni entre Generalitat de Catalunya, Consorci Sanitari de Barcelona i Ajuntament de Barcelona per la millora de qualitat de la xarxa sanitària de la ciutat 2016-2023». A partir d’una anàlisi de les necessitats, es programen nous equipaments i obres de millora dels existents (atenció primària, hospitals, sociosanitaris, drogodependència, etc.), amb un informe de revisió periòdica de l’estat d’execució. En atenció primària, el 2022, de dinou actuacions inicials, deu estan realitzades, tres en projecte, en quatre s’han identificat els terrenys o edificis (per part de l’Ajuntament) i dos estan pendents. Post conveni, s’han identificat cinc necessitats més: en quatre s’ha identificat el lloc i una es troba pendent.
    10. Cofinançament de les obres de millora del Parc de Salut Mar, amb entre altres, la construcció i posada en funcionament d’un gimnàs per rehabilitació al Centre Fòrum, que ha permès atendre en el seu territori els processos dels usuaris dels districtes de Sant Martí i Ciutat Vella que havien d’anar al servei de rehabilitació de l’Hospital de l’Esperança (Districte de Gràcia).
    11. Projecte Magòria: pacte d’acord de construcció als terrenys de Magòria a Hostafrancs d’un Centre Sociosanitari públic, Centre d’Urgències d’Atenció Primària i equipaments d’habitatges assistits per part de l’Ajuntament.

    Aquests exemples ens poden servir per veure que, si es vol, es pot. Els ajuntaments, les diputacions i els consells comarcals poden i han de tenir competències i responsabilitats en salut i sanitat, i s’han implicar en les necessitats i demandes dels seus ciutadans. Perquè la salut és un dret.

  • Reivindicant el paper de les infermeres al llarg de la història

    Coincidint amb el Dia Mundial de les Infermeres, que es va celebrar el 12 de maig, s’ha inaugurat a la sala d’actes Farreras Valentí de l’Hospital Clínic de Barcelona una exposició que mostra l’organització i la pràctica assistencial de les infermeres des de l’època medieval fins a l’època contemporània. L’exposició, situada al claustre de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i que es podrà visitar fins al 30 de juny, porta per títol «Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió» i repassa la història de la infermeria des de començament del segle XIII fins a la creació de la diplomatura universitària, l’any 1977.

    La mostra reivindica el patrimoni tècnic, històric i artístic, tant material com immaterial, de les infermeres, mitjançant documents textuals i iconogràfics, i també amb objectes que han format part de la pràctica professional de les infermeres al llarg de la història. L’exposició està organitzada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, l’Hospital Clínic i l’associació Febe d’Història de la Infermeria. També hi col·labora el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    El 2020 es va commemorar arreu del món el bicentenari del naixement de Florence Nightingale i, per aquest motiu, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar-lo Any Internacional d’Infermera i la Llevadora. Per commemorar-ho, estava previst muntar l’exposició a Barcelona i que fos itinerant per tot Catalunya, però la pandèmia ho va impedir i es va haver d’ajornar fins aquest any 2022, actualitzant el discurs al context català i a la historiografia més recent. La primera exposició es va muntar a Palma l’any 2018, fent-la coincidir amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria.

    Espai dedicat a Florence Nightingale | Francisco Avia, Hospital Clínic

    Un dels espais més destacats de l’exposició està dedicat, precisament, a Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna i pionera en l’aplicació de l’estadística en la visualització de dades. L’espai dedicat a aquesta figura clau de la professió infermera acull la col·lecció cedida per Txaro Uliarte Larriqueta, professora de la Universitat del País Basc, que comprèn literatura d’assaig i de ficció, contes, iconografia, filatèlia, medallística, numismàtica, filmografia, audiovisuals i joguines, entre d’altres.

    En l’exposició també es pot observar, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució històrica de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. D’aquesta manera, el recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), per continuar amb la participació essencial de les infermeres en els conflictes bèl·lics. En aquest sentit, i instal·lat en un pati, es pot veure un lloc de socors equipat amb material original, com l’emprat en un quiròfan d’emergències a la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil, el 1938. Finalment, un espai recrea l’ambient dels ATS que van desenvolupar la seva tasca en hospitals entre els anys 1950 i 1970.

  • Lluïsa Brull: «La manca d’infermeres no se soluciona només augmentant les places a les universitats, sinó millorant les condicions laborals»

    Lluïsa Brull és presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA) des de 2018, un càrrec que va revalidar aquest passat mes de febrer pels pròxims quatre anys. Brull és infermera especialista en salut mental i té una àmplia experiència en gestió de serveis d’infermeria, ja que ha desenvolupat càrrecs de supervisora i d’adjunta a la direcció de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta.

    Amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, reivindica la necessitat de millorar les condicions laborals de les infermeres de Catalunya, les quals, diu, pateixen una situació «força precària». Una altra de les prioritats que defensen des del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona és aconseguir el reconeixement de la Categoria A de les infermeres que treballin al sector públic. També reclama la necessitat d’incorporar més infermeres a les taules de decisió perquè, diu, «només un 3% de les infermeres de Tarragona i Terres de l’Ebre ocupen llocs directius i de gestió».

    Quina és la situació laboral de les infermeres al sistema sanitari català?

    La situació laboral de les infermeres és força precària. Un estudi publicat recentment al Journal of Nursing Management, coordinat per Paola Galbany, presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona, així ho demostra. Segons els resultats de l’estudi, el 38,7% de les infermeres catalanes treballava amb un contracte eventual abans de la pandèmia. Sí que és cert que amb la pandèmia ha millorat una mica la situació d’eventualitat de les infermeres, ja que en molts casos s’han fet contractes d’almenys un any, però, en aquests moments, ja tornen a haver-hi acomiadaments a algunes comunitats autònomes, com a Madrid o Andalusia. Algunes d’aquestes infermeres acomiadades han vingut a treballar aquí.

    Aquesta precarietat fa que moltes optin per treballar a la sanitat privada o anar-se’n a altres països, on tenen millors condicions laborals.

    La situació, en aquest sentit, és preocupant. Esperàvem que amb la pandèmia milloressin les condicions laborals de la professió, però, en veure que res canvia, les infermeres tornen a marxar. El passat mes d’abril, a Tarragona, hem tingut 35 baixes, algunes de les quals han marxat a altres països on les condicions laborals i retributives són molt millors.

    Aleshores, creu que durant la pandèmia no s’han instaurat suficients mesures per garantir que les infermeres es quedin al sistema i tinguin unes bones condicions laborals?

    No. Una de les mesures que demanem és el reconeixement de les especialitats. L’única que està reconeguda actualment és la de llevadora. Però, en salut mental, geriatria, atenció primària… pot treballar qualsevol infermera, tingui l’especialitat o no. Fora d’Europa, les especialitats estan més reconegudes i es veuen recompensades en la remuneració. Fins i tot en altres llocs d’Espanya estan més reconegudes. De moment, el Departament de Salut va anunciar un augment del 12,4% en l’oferta de places de formació d’infermeria especialitzada. Però, clar, si després de fer una especialitat no hi ha una repercussió traduïda en millores laborals, estarem formant especialistes que després marxaran de Catalunya. Per altra banda, demanem el reconeixement de la categoria de l’A1. Patim un greuge comparatiu, perquè a nosaltres [les infermeres] se’ns reconeix com a diplomades, quan ja fa anys que som graduades universitàries. Així doncs, no podem optar a moltes posicions de responsabilitat, com les gerències, perquè sempre es demana uns persona que pertanyi a la categoria A1.

    Hi ha, doncs, massa poca presència de les infermeres a les institucions i càrrecs de decisió?

    Completament. Les infermeres hem d’ocupar càrrecs institucionals i participar en òrgans de decisió. Actualment, només un 3% de les infermeres de Tarragona i Terres de l’Ebre ocupen llocs directius i de gestió. Pel que fa al territori català, ara tenim la Yolanda Lejardi, que és la primera infermera que ocupa el càrrec de directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS). També la Montserrat Gea, que és directora general de Professionals de la Salut. Però continua sent completament insuficient. Una infermera pot perfectament ocupar un càrrec de gerència en un hospital o centre de salut. Hem de ser valents i apostar per les infermeres, perquè coneixen perfectament el funcionament dels centres on treballen.

    Falten infermeres al sistema?

    Sí. A Catalunya hi ha una ràtio de 6,6 infermeres per cada mil habitants -A Tarragona és un 5,6-, mentre que la mitjana europea se situa al voltant de 8,8. Hi ha molts estudis que evidencien que quan s’aposta per la infermeria es redueix la mortalitat i morbiditat dels pacients. Per tant, la falta d’infermeres perjudica la capacitat del sistema de salut d’oferir cures de qualitat a la població.

    El Govern de la Generalitat va anunciar fa pocs dies que el curs que ve s’augmentarien en gairebé 600 les places d’accés al grau d’Infermeria, un 25% més de les actuals. Com valora aquesta mesura? És suficient?

    Penso que la manca d’infermeres no se soluciona només augmentant les places a les universitats, sinó millorant les condicions laborals. En el cas concret de la Universitat Rovira i Virgili, hi haurà 15 noves places d’Infermeria: 8 al campus de Tarragona i 7 al Campus Terres de l’Ebre a Tortosa. Estimem que són necessàries 20.000 infermeres més a Catalunya, per la qual cosa l’augment de places és insuficient, sobretot en un context pandèmic de sobrecàrrega de treball. Potser, d’aquí a uns anys, aquest augment de places arribarà a ser suficient, però sí les condicions laborals no milloren, les infermeres continuaran marxant a altres països, com al Regne Unit o als països nòrdics. Insisteixo: estem formant professionals ben qualificats que després marxen del sistema.

    Com ha afectat la pandèmia, i la conseqüent sobrecarrega laboral, la salut mental de les infermeres?

    Segons un estudi del Consell General d’Infermeria d’Espanya, gairebé la meitat de les infermeres s’ha plantejat deixar la professió durant la pandèmia. És evident que la sobrecàrrega de feina, els canvis en les tasques, l’estrès que provoca una situació com la que hem viscut… han passat factura a les infermeres en l’àmbit emocional. Hi ha moltes professionals que estan cremades. La falta de descans i d’hores de son, la fatiga, l’ansietat… tot això ha tingut una gran repercussió en la seva vida. Moltes infermeres s’han vist sobrepassades i fins i tot han necessitat ansiolítics per poder dormir. És molt difícil estar treballant amb aquestes condicions de sobrecàrrega i després arribar a casa i que puguis desconnectar. A més, també ha augmentat el consum de tabac i altres tòxics. Des del Col·legi, tenim un programa d’ajuda psicològica a les professionals, i calculem que un 39% de les infermeres que s’han acollit al programa té estrès posttraumàtic.

    Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible. Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?

    Sí, socialment s’ha donat a conèixer molt la professió i aquest acompanyament que fem a les persones. Sobretot quan els pacients han estat sols als últims moments de vida, les infermeres hem estat allí, i això la població ho sap. Però aquest reconeixement no només ha de venir de la societat en general, sinó dels directius i responsables polítics. Aquest reconeixement a la tasca de les infermeres ha de passar per una millora de les seves condicions laborals i per reconèixer les especialitats i la categoria A1. Necessiten una injecció pressupostària perquè, si no, les infermeres tornaran a marxar per aconseguir una millora de les seves condicions laborals.

    El Departament de Salut invertirà 30 MEUR a reformar l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. S’hi construirà un nou edifici, de 5.500 metres quadrats, i es reformarà l’àrea quirúrgica, entre altres accions. Com ho valora? Quins problemes tenia aquest hospital?

    La construcció d’un nou hospital és una reivindicació històrica. Fa temps que demanem un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre. El problema que hi ha actualment és que l’hospital té 46 anys, amb plantes que no han tingut una reforma en mig segle, amb quiròfans obsolets, i amb un accés que és molt complicat, ja que es troba sobre un turó a la part alta de Tortosa. Per això demanem un hospital accessible i que estigui a l’abast de tota la població del territori. A més, part de les especialitats que es van creant no hi caben i han d’estar disperses pel territori, com tota la part de radioteràpia, que està a un poble que es diu Jesús.

    Es tracta d’un tema d’equitat territorial: volem l’hospital que es mereix la gent de les Terres de l’Ebre. Si volem que els professionals sanitaris es quedin a les Terres de l’Ebre, un dels llocs de Catalunya que pateix més la manca de professionals, un dels temes cabdals és tenir un bon hospital, amb tecnologia puntera. Si està tot obsolet, la gent no voldrà quedar-se a treballar aquí. La població de les Terres de l’Ebre ha de tenir els mateixos drets que la població de Barcelona de tenir un bon hospital de referència. No pot ser que s’hagi de conduir 1 h en cotxe fins a Tarragona per segons quines atencions sanitàries. Amb aquesta ampliació, alguna cosa millorarà, però no ho solucionarem tot. Anteriorment, s’havia plantejat un altre projecte d’ampliació, però el Departament de Salut va reconèixer que tindria un cost molt important.

    Salut també s’ha compromès a construir un nou Hospital, que es licitarà a partir del 2025.

    Sí. L’Ajuntament de Tortosa ha proposat una ubicació per al nou centre, uns terrenys de 70.000 metres quadrats al pla parcial del camí de Roquetes, que són propietat municipal i de la Sareb. Però s’haurà de veure si realment es construeix. També hi havia un altre projecte pensat el 2006, que va ser bloquejat anys més tard per les retallades a la sanitat pública en el marc de la crisi econòmica del 2010. Ara, el 2022, ens trobem en la mateixa situació: buscant terrenys. És una presa de pèl per la gent de les Terres de l’Ebre. Qui sap… potser d’aquí un o dos anys, si no es comença prompte, es produeix un canvi de partit polític i el projecte es queda en res.

  • El COIB proposa 12 mesures per millorar el reconeixement professional i laboral de les infermeres

    Durant la pandèmia, més de 1.300 infermeres del sistema sanitari català han abandonat la professió i les consultes per problemes de salut mental han crescut un 42%. Coincidint amb el Dia Internacional de les Infermeres, que se celebra el 12 de maig, el Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) ha elaborat un manifest amb 12 propostes per augmentar el nombre d’infermeres, garantir unes condicions professionals dignes i aconseguir més autonomia i visibilitat.

    El document denuncia que, a Catalunya, el nombre d’infermeres és insuficient per poder cobrir totes les necessitats dels centres assistencials i que aquestes professionals treballen en condicions precàries i amb sous inferiors als que els correspondrien per la seva formació. També recorda que la d’infermera és una de les professions amb més estrès emocional crònic i que moltes professionals continuen optant per marxar a treballar a l’estranger o abandonen la professió. Les 12 propostes recollides en el manifest són:

    • Que la retribució es correspongui amb la titulació de grau. El COIB demana equiparar els contractes de les infermeres amb els de la resta de graduats universitaris, la qual cosa implica anivellar el sou i les possibilitats de promoció.
    • Que les especialitats infermeres reconegudes s’integrin de manera efectiva als llocs de treball i que se segueixi augmentant l’oferta pública de places d’infermeres de grau i d’especialistes.
    • Que els proveïdors de serveis de salut posin en valor les aportacions específiques de cada especialitat.
    • Que les dotacions d’infermeres s’adaptin a les necessitats reals de cada territori. Les dotacions han de satisfer les cures necessàries, tant als centres com, sobretot, als llocs més propers, com els domicilis, les escoles i els espais comunitaris.
    • Que les millores en la gestió permetin conciliar la vida laboral amb la personal.
    • Que es posi en valor la seva expertesa al llarg de tota la trajectòria professional. El COIB proposa desenvolupar un pla de carrera professional adaptat a l’expertesa, la competència i la responsabilitat de les infermeres, amb nivells graduals.
    • Que els models de carrera professional valorin realment la seva expertesa clínica i el seu nivell d’autonomia i responsabilitat. Segons la organització, les infermeres s’enfronten a un sostre de vidre i aquesta és una de les causes de l’abandonament de la professió.
    • Que s’adaptin les condicions laborals de les infermeres més grans de 60 anys.
    • Que la persona esdevingui realment el centre del sistema, a través d’un lideratge transformador en la gestió de les cures als centres.
    • Que les infermeres estiguin representades en els òrgans de decisió, d’acord amb el pes que té la seva professió dins el sistema de salut.
    • Que la cura de les persones i la prevenció i la promoció de la salut ocupin el centre del sistema sanitari. Actualment, segons el COIB, el model sanitari encara se centra en l’abordatge de la malaltia en comptes d’orientar-se a preservar la salut.
    • Que es posi en valor les aportacions de la professió infermera en la gestió de la crisi mediambiental.

    Ràtios baixes i precarietat laboral

    A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,9, mentre que la mitjana europea se situa al voltant de 8,8. Les ràtios baixes suposen una major pressió assistencial i més estrès laboral a les professionals que, sumat a uns contractes precaris, fa que moltes decideixin emigrar a altres països europeus on troben unes millors condicions laborals. L’Oficina d’Informació Professional a l’Estranger del COIB ha tramitat 138 expedients durant 2021 i 139 durant 2020. Durant 2019 se’n van tramitar 115.

    Pel que fa a l’abandonament de la professió, des de principis de 2020, s’han donat de baixa voluntària del Col·legi 1.327 infermeres (457 l’any 2020, 597 l’any 2021 i 273 de gener a abril de 2022). Aquestes xifres són superiors a les que es registraven abans de la pandèmia, que eren d’unes 400 anuals. Entre les causes de l’abandonament es troba l’alta precarietat laboral. Segons un article publicat al Journal of Nursing Management, coordinat per la presidenta del COIB, Paola Galbany, 4 de cada 10 infermeres catalanes treballava amb un contracte eventual abans de la pandèmia. Malgrat la millora en les condicions contractuals que s’ha produït durant la pandèmia, el percentatge d’eventualitat pràcticament no ha variat.

    Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en la salut de les infermeres i dels professionals sanitaris en general. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental. Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió.

    Amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, el COIB ha engegat una campanya que porta per lema «Reivindica el que és essencial, reconeix les infermeres». Amb aquest lema, el Col·legi organitzarà un acte de reconeixement a la tasca de les professionals d’aquest sector, en el qual quatre il·lustradores i artistes d’street art crearan un dibuix inspirat en la tasca de les infermeres i el seu compromís amb la cura de les persones. Ho faran en llocs emblemàtics de Barcelona, Vic, Vilanova i la Geltrú i Terrassa. D’altra banda, aquest dijous 12 de maig a les 18 h tindrà lloc la inauguració de l’exposició «Infermeres en la memòria», que es podrà veure fins al 30 de juny al Claustre de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, de l’Hospital Clínic.

  • L’habitatge, causa i motor de desigualtat i exclusió social

    Poder accedir i mantenir un habitatge digne, és un dels grans reptes que afrontem com a societat. Una problemàtica alimentada pels problemes estructurals entorn de les polítiques d’habitatge i la pobresa creixent que genera cada vegada més desigualtats.

    ECAS és una federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, que treballa de manera prioritària amb col·lectius en situació o risc d’exclusió social. L’atenció directa que presten les organitzacions membres d’ECAS i la tasca de la federació per vertebrar el sector, es fonamenten en la lluita per la igualtat d’oportunitats per a tota la població.

    El seu principal objectiu és promoure el benestar social amb especial atenció a les persones en risc d’exclusió social. Periòdicament editen publicacions i informes, com l’INSOCAT. L’últim, presentant el passat 26 d’abril, s’ha centrat en l’habitatge per mostrar les situacions més invisibilitzades de l’exclusió residencial, com són la inseguretat i la inadequació de l’habitatge. Un informe basat en l’anàlisi documental i de marc legal existent, així com en les dades estadístiques més recents a Catalunya i el treball de camp. A partir del coneixement i de les vivències compartides, ens mostren un diagnòstic i plantegen una sèrie de propostes.

    Diversitat de la problemàtica

    Els diversos vessants es divideixen entre les persones que poden disposar d’una llar, d’un lloc on sentir-se segures, protegides i desenvolupar el seu projecte vital, i les persones que en queden excloses. El sensellarisme inclou casuístiques que sovint passen desapercebudes per a la resta de la societat, però que generen un patiment i una angoixa elevades a qui les viu en pròpia pell. Viure en un habitatge insegur, del qual et poden fer fora en qualsevol moment i sobre el qual no pots disposar de cap títol acreditatiu, genera por i inestabilitat extrema. De la mateixa manera, viure en un habitatge inadequat, insalubre o en condicions d’amuntegament, vulnera de manera flagrant el dret a un habitatge digne que tenim totes les persones.

    Entre les principals problemàtiques detectades per les entitats en el seu dia a dia destaquen el lloguer i relloguer d’habitacions, el fet d’haver de compartir habitatge de manera forçosa i la persistència i l’amenaça de desnonaments, així com noves formes de desnonament invisible, l’assetjament immobiliari latent, les ocupacions estigmatitzades, el racisme immobiliari i el fet d’haver de viure al carrer de manera crònica o intermitent.

    El 97% de les persones ateses per les entitats socials a Catalunya tenen problemes d’habitatge.

    En total, 1,3 milions de catalans viu en un habitatge inadequat -infrahabitatges, en amuntegament o en estructures temporals- i gairebé un milió més ho fa en un habitatge insegur -ocupacions, temporals, amb amenaça de desnonaments o amenaces violentes. A més, 18.000 persones viuen en situació de sense llar i sense sostre.

    “L’habitatge és avui un motor d’exclusió social de primer ordre. Garantir el dret a l’habitatge, reconegut però vulnerat, és imprescindible. No existeix cap política efectiva de lluita contra la pobresa si no va acompanyada d’una política d’habitatge que en garanteixi l’accés i el manteniment”, ha denunciat Míriam Feu, responsable de l’informe d’ECAS INSOCAT 14 ‘Habitatge i exclusió residencial’, elaborat per l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Barcelona.

    Els col·lectius més afectats són les persones migrades, les famílies amb infants i adolescents, les llars monoparentals i les persones joves soles. L’exclusió social s’arrossega des de fa molts anys i respon a una problemàtica estructural. Les dades han empitjorat des de 2018 la que les respostes a la problemàtica de l’habitatge són insuficients i insatisfactòries.

    Més de la meitat de les persones que no poden atendre les entitats necessiten un allotjament, i el 48,6% necessitarien ajudes per pagar el lloguer, una habitació o els subministraments bàsics. Mecanismes com la Mesa d’Emergència, està trigant fins a dos anys per donar una resposta definitiva, uns terminis que no compleixen en absolut l’emergència. Una mostra de la magnitud del problema està en el fet que, malgrat les restriccions i dificultats que va comportar la covid-19, el 2020 un 54,5% de les entitats van atendre més persones que el 2019.

    L’informe revela també que el 80% de l’acció social a Catalunya està vinculada a problemes d’habitatge. Les entitats denuncien que no tenen eines per fer-hi front i que les que tenen no són adequades.

    Viure en exclusió residencial comporta inseguretat jurídica i econòmica, por i angoixa, així com inseguretat vital i grans dificultats per projectar la vida personal dels nens, nenes i adolescents. Els canvis continus d’habitatge, la discriminació en el moment d’accedir a un habitatge pel fet de tenir criatures i poder molestar, l’elevada precarietat i la vulnerabilitat econòmica afecten les persones i les famílies, especialment les monoparentals.

    La vulnerabilitat residencial condiciona la salut física, mental i emocional de les persones, que veuen restringides les seves capacitats amb el consegüent impacte en les seves relacions familiars i personals, així com en la criança dels fills i filles.

    Els preus de l’habitatge, en qualsevol dels seus règims i possibilitats, excedeix el que poden pagar part de les economies familiars. Segons la Fundació FOESSA les llars que tenen una despesa excessiva en habitatge (calculat en base a que es queden sota el llindar de la pobresa severa un cop han fet front a les despeses d’habitatge) se situen en el 19,3% de la població catalana, afectant 584.000 llars el 2021.

    El desequilibri entre el preu de l’habitatge i la capacitat adquisitiva de bona part de la població porta a diverses situacions associades a problemàtiques dins l’àmbit de l’habitatge. A banda del creixent nombre de llars que pateixen pobresa energètica (un 5,2% de la població no pot mantenir la llar a una temperatura adequada, percentatge que es dispara fins el 26,4% per a la població sense nacionalitat espanyola), a Catalunya el 25,4% de la població es veu obligada a reduir les despeses de subministraments (electricitat, aigua, gas), el 22% les de telèfon, televisió o internet i l’11,4% ha hagut de fer front a avisos de tall en els subministraments.

    El Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge de Catalunya (2021) apunten que a Catalunya, en els propers 15 anys, 355.000 noves llars quedaran excloses del mercat, ja que cada cop hi ha major distància entre els ingressos de les llars i els preus dels habitatges. L’excessiva despesa en habitatge, provoca que moltes famílies es veuen obligades a triar entre menjar o pagar el lloguer, han d’acceptar condicions residencials insegures i precàries, no poden canviar d’habitatge o han de marxar del municipi on viuen.

    Desnonaments, habitacions de relloguer i ocupacions

    En el rànquing de les problemàtiques que més afecten a les persones acompanyades per les entitats socials, destaquen els desnonaments de lloguer, el relloguer d’habitacions i les situacions de carrer intermitents. Val a dir que les habitacions es relloguen sense contracte i generen desnonaments invisibles.

    Els desnonaments encoberts per la no renovació del contracte de lloguer formen part d’un segon bloc de problemàtiques significatives, junt amb les ocupacions individuals (persones o famílies soles) i les situacions de carrer cronificades.

    Un tercer bloc amb tendència a agreujar-se, el formen les ocupacions compartides, la soledat i la falta de suport i recursos familiars.

    Propostes d’ECAS sobre habitatge

    Les entitats socials reclamen l’augment del parc d’habitatge accessible incrementant l’habitatge protegit, destinar l’1% del PIB a polítiques d’habitatge, captar habitatge privat, dotar de més recursos la Mesa d’Emergència i atorgar ajuts al lloguer. Paral·lelament, aplicar les sancions als grans tenidors que no compleixin amb les seves obligacions en relació a contractes de lloguer social, un reforç del paraigua jurídic per preservar la funció social de l’habitatge, l’abordatge del sensellarisme a través de l’estratègia aprovada per al 2021-2024, o l’aplicació sense restriccions de l’empadronament.

    Altres propostes recollides són, actuacions concretes per la protecció de col·lectius en situació de vulnerabilitat, com les persones migrades -a qui cal garantir l’acompanyament mentre no es derogui la llei d’estrangeria-, la gent gran i la joventut -a qui cal oferir habitatges d’ús social lligats a moments evolutius clau-, les famílies monoparentals i infants -a qui cal garantir habitatges d’emergència en condicions adequades-, i les persones amb problemes de salut mental i discapacitat -per qui cal reservar parc públic, suport i assessorament per prevenir abusos i discriminacions.

    Conclusions

    Sense garantir l’accés i el manteniment d’un habitatge digne a tota la població, inclosos els col·lectius en situació de major vulnerabilitat, no es pot avançar cap a una societat més cohesionada. Cal una política pública en habitatge centrada a recuperar la seva funció social, amb la implicació de tots els agents, des de les administracions públiques a tots els nivells fins a les entitats privades i la ciutadania.

    Els circuits administratius són lents, complexos i de vegades ineficaços. Calen respostes més àgils i operatives tant per efectuar les gestions, com per reduir el temps de resolució i d’implementació dels tràmits.

    Són necessàries accions que combinin el curt termini i l’emergència residencial, amb el mitjà i el llarg termini en la consolidació d’un model socioeconòmic que superi les mancances estructurals actuals. L’habitatge és un dret bàsic de totes les persones, i és inacceptable que es continuï vulnerant.