Just Deploy It!

Blog

  • Infància i pantalles: la cara oculta del ‘nadiu digital’

    Coincidint amb el Dia d’Internet (17 de maig), dilluns vinent dia 16 es presenta a Barcelona el Manifest Infància i Pantalles 0-6, promogut per un grup d’experts i que neix amb un nombre considerable d’adhesions d’entitats de l’àmbit de la salut i l’educació, entre les quals cinc col·legis professionals (Metges, Doctors i Llicenciats, Pedagogia, Psicologia, i Dietistes i Nutricionistes), tres associacions de famílies (Affac, Fapel i CCAPAC), la Plataforma d’Infància de Catalunya, la Societat Catalana de Pediatria, etc. El manifest detalla els greus efectes que té sobre la salut de l’infant l’exposició a les pantalles, especialment accentuat en els entorns amb més vulnerabilitat, i s’adreça a institucions de tota mena perquè treballin conjuntament per crear una major conscienciació social.

    Aquests efectes contraproduents els divideix en tres categories: desenvolupament cerebral, salut física i salut emocional. Pel que fa al primer, diu el manifest que “l’exposició continuada a pantalles es relaciona amb menor grau d’aprenentatge, efectes negatius en l’adquisició i expressió del llenguatge i menor capacitat lectora als 6-7 anys”. Pel que fa als efectes en el desenvolupament físic, recorda que “les pantalles en mans de la petita infància afavoreixen un estil de vida sedentari i una alimentació menys saludable”, la qual cosa es tradueix amb sobrepès, major risc cardiovascular, problemes musculoesquelètics i s’associa a trastorns del son i cefalea. I pel que fa als efectes en la salut emocional, observa que l’infant necessita una relació positiva amb els seus cuidadors principals, i que quan el cangur és la pantalla hi ha més risc de patir estrès, problemes de conducta, TDAH, aïllament social i simptomatologia depressiva.

    “El concepte nadius digitals, que es va acceptar de manera acrítica i generalitzada, defensa la idea que els petits que han estat en contacte amb les tecnologies des de les primeres etapes de la infància saben utilitzar-les de forma espontània o instintiva. Aquesta creença és molt discutida en els entorns acadèmics i professionals”, diu el manifest, que ha estat impulsat per la mestra i pedagoga Anna Ramis (promotora de la campanya #de0a3PantallesRES); la neurocientífica Marta Portero; la sociòloga i experta en cultura digital Liliana Arroyo; el psicòleg infantil i formador Vicenç Arnaiz; l’educador social i pedagog Roger Llopart; o la pediatra i especialista en educació emocional Sílvia Urraca, entre altres.

    En l’última part es detallen tot un seguit de propostes, en els àmbits de la recerca, la regulació i la divulgació, que s’adrecen a tota mena d’institucions: Departaments d’Universitats i de Salut, ajuntaments i altres administracions locals, associacions per la regulació publicitària i control audiovisual, autoritats reguladores del contingut audiovisual, empreses de comunicació, creadors de software, proveïdors públics i privats de serveis i productes de lleure, professionals que treballen directament amb la petita infància, etc.

    Per exemple, el manifest demana que els serveis socials incloguin “l’abús de pantalles com a indicador de risc a l’hora de fer les valoracions de possibles situacions de risc d’infància amb l’objectiu d’incloure’l en els plans de treball amb les famílies”, que les empreses de hardware i software incloguin en els seus productes descriptors amb els quals adverteixin que el consum dels seus productes es desaconsella als menors de tres anys, o que els mitjans de comunicació “posin especial cura en no fer servir mai imatges on hi hagi menors de 6 anys fent servir una pantalla en cap situació ni context”.

    Adolescents: tres quarts del mateix

    El manifest coincideix amb l’informe El impacto de la tecnología en la adolescencia, presentat fa uns dies per Unicef, i que s’ha fet a Espanya amb la participació de 50.000 adolescents de 265 centres educatius. La principal conclusió d’aquest estudi és que “un de cada tres adolescents fa un ús problemàtic de les xarxes socials i les pantalles associades a la tecnologia i que un de cada cinc està enganxat als videojocs”.

    L’edat mitjana en la qual un menor rep el seu primer mòbil amb internet és als 10,96 anys, sis de cada deu dorm amb el mòbil i un de cada cinc es connecta a internet més enllà de la mitjanit, “la qual cosa té una repercussió molt gran en els seus hàbits d’higiene i descans”, segons el responsable d’Educació d’Unicef España, Nacho Guadix. El mòbil, afegeix, “és un dels sortidors emocionals més potents als quals s’agafen” els adolescents, una via per trobar emocions positives com l’alegria o el plaer i que no obstant els exposa a perills com el ciberassetjament o l’abús sexual.

    A banda, també diu l’informe que el 50% juga a videojocs no aptes per la seva edat, que el 4,4% ho fa durant més de 30 hores setmanals, i que s’estima que més de 70.000 estudiants d’ESO a tot l’Estat han apostat diners en alguna ocasió en alguna plataforma online.

    En la presentació d’aquest informe que es va fer fa uns dies a Barcelona hi van participar també el director general d’Innovació, Digitalització i Currículum, Joan Cuevas, que va advocar per trobar solucions de forma conjunta entre administracions, entitats i experts; la directora de l’Affac, Lidon Gasull, segons la qual cal ajudar les famílies que tenen un menor coneixement a l’hora de limitar l’ús de les tecnologies, o el psicòleg i coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Roger Ballescà, el qual va advertir de la vinculació entre la tecnologia i els trastorns d’ansietat, depressius i de conducta alimentària, entre altres.

  • Els casos de xarampió augmenten un 79% per la baixa vacunació

    Els casos de xarampió notificats a tot el món van augmentar un 79% en els dos primers mesos del 2022, en comparació amb el mateix període d’any anterior. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ho atribueixen, sobretot, a la disrupció de les campanyes de vacunació infantil per la pandèmia de Covid-19. Així doncs, les organitzacions adverteixen que els confinaments i restriccions per la pandèmia i la derivació de recursos i personal per fer-hi front pertorben la immunització davant d’altres malalties.

    Els dos primers mesos d’aquest any es van notificar gairebé 17.338 casos de xarampió a tot el món, enfront dels 9.665 dels dos primers mesos del 2021. Com que aquesta malaltia és molt contagiosa, els casos tendeixen a aparèixer ràpidament quan els nivells de vacunació disminueixen. Segons l’OMS i UNICEF, l’augment dels casos de xarampió revela que hi ha un risc més gran que augmenti la propagació de malalties que es poden evitar mitjançant la vacunació i es podria desencadenar un increment dels brots epidèmics.

    L’abril del 2022, els organismes van informar que s’havien produït 21 brots de xarampió de gran magnitud i gravetat a tot el món durant els darrers 12 mesos. La majoria dels casos de xarampió es van registrar a Àfrica i a la regió del Mediterrani oriental. En l’últim any, on hi ha hagut més casos ha estat a Nigèria (12.341), Somàlia (9.068), Iemen (3.629), Afganistan (3.628) i Etiòpia (3.039). Però, alerten les organitzacions, és probable que les xifres siguin més elevades, ja que la pandèmia ha pertorbat els sistemes de vigilància a tot el món, i és possible que no es notifiquin tots els casos.

    Algunes dades sobre el xarampió

    El xarampió és una malaltia molt contagiosa i greu causada per un virus de la família dels paramixovirus i normalment se sol transmetre a través del contacte directe i de l’aire. Encara que existeix una vacuna segura i econòmica per combatre’l, introduïda el 1963, la malaltia va causar encara el 2019 uns 207.500 morts, la majoria entre infants menors de cinc anys.

    El virus infecta el tracte respiratori i s’estén a la resta de l’organisme. A banda del seu efecte directe a l’organisme, que pot ser letal, el virus del xarampió també debilita el sistema immunitari i augmenta la vulnerabilitat dels nens a altres malalties infeccioses com la pneumònia i la diarrea, fins i tot diversos mesos després que es produeixi la infecció per xarampió. La majoria dels casos ocorren en entorns que pateixen dificultats socials i econòmiques a causa de la Covid-19, els conflictes o altres crisis, i que tenen una infraestructura sanitària deficient i insegura.

    La majoria de les morts es deuen a complicacions de la malaltia, que són més freqüents en menors de cinc anys i en adults majors de 30 anys. Les més greus són la ceguesa, l’encefalitis, la diarrea greu (que pot provocar deshidratació), les infeccions de l’orella i les infeccions respiratòries greus, com ara la pneumònia. Els casos greus són especialment freqüents en nens petits malnodrits i, sobretot, en els que no reben aportacions suficients de vitamina A o el sistema immunitari del qual es troba debilitat pel VIH/SIDA o altres malalties.

    «El xarampió és més que una malaltia perillosa i potencialment mortal. També és un primer indici que hi ha llacunes a la nostra cobertura mundial de la immunització, llacunes que posen en greu perill els nens vulnerables», va dir Catherine Russell, directora executiva d’UNICEF. «És encoratjador que a moltes comunitats la gent comenci a sentir-se prou protegida de la Covid-19 per tornar a fer més activitats socials, però fer-ho a llocs on els nens no estan rebent la vacunació sistemàtica genera les condicions més propícies per a la propagació d’una malaltia com el xarampió», va afegir.

    Campanyes de vacunació interrompudes per la Covid

    El 2020, 23 milions de nens no van rebre les vacunes infantils bàsiques a través dels serveis sanitaris sistemàtics, la xifra més elevada des del 2009, i 3,7 milions més que el 2019. Fins a l’1 d’abril del 2022 seguien ajornades 57 campanyes contra malalties que es poden evitar amb vacunes a 43 països. D’aquestes, 19 són campanyes contra el xarampió, cosa que fa que 73 milions de nens corrin el risc de contraure’l per no haver estat vacunats.

    La cobertura igual o superior al 95% amb dues dosis de la vacuna contra el xarampió pot protegir els nens contra la malaltia, però les interrupcions relacionades amb la pandèmia de Covid-19 han endarrerit en molts països la introducció de la segona dosi. Per això, l’OMS i UNICEF demanen que es recuperin ràpidament les campanyes de vacunació infantil. «Ara és el moment de tornar a engegar la immunització essencial i llançar campanyes de recuperació perquè tothom pugui tenir accés a aquestes vacunes que salven vides», va assenyalar Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS.

    Les vacunacions contra el tifus i la pòlio també s’han vist alterades aquests darrers dos anys, per la qual cosa les dues agències de l’ONU temen que després de la Covid hi pugui haver epidèmies importants d’aquestes altres infeccions, prevenibles amb la vacuna. «La pandèmia de Covid-19 ha interromput els serveis d’immunització, els sistemes de salut estan desbordats i ara estem assistint a un ressorgiment de malalties mortals com el xarampió. En el cas de moltes altres malalties, les repercussions d’aquestes interrupcions dels serveis d’immunització es deixaran sentir durant dècades», va afirmar el director general de l’OMS.

    El risc que es produeixin grans brots ha augmentat perquè les comunitats han flexibilitzat les pràctiques de distanciament físic i altres mesures preventives contra la Covid-19 que s’havien instaurat durant el punt àlgid de la pandèmia. A més, amb el desplaçament de milions de persones a causa dels conflictes i les crisis, com a Ucraïna, Etiòpia, Somàlia i Afganistan, les interrupcions en els serveis d’immunització sistemàtica i de vacunació contra la Covid, la manca d’aigua potable i sanejament i l’amuntegament augmenten el risc que es produeixin brots de malalties.

  • Crida unitària per reclamar el 25% del pressupost sanitari per l’atenció primària

    L’evidència científica demostra que els sistemes de salut basats en una atenció primària forta garanteixen nivells de salut més alts a la població, són més equitatius i eficients en l’ús de recursos, i disminueixen les desigualtats i la mortalitat. Malgrat això, la inversió en atenció primària continua sent insuficient per abastir les necessitats sanitàries de tota la població. Seguint aquesta línia de reivindicació, aquest matí el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), Amnistia Internacional, Marea Blanca, Medicus Mundi i Rebel·lió Atenció Primària han donat el tret de sortida a la campanya #25AtencióPrimàriaJa en una roda de premsa davant el Parlament de Catalunya, coincidint amb la reunió de la Comissió de Salut. Les entitats reclamen que en els pressupostos de la Generalitat de l’any 2023 el pressupost destinat a l’atenció primària augmenti fins al 25% del total del pressupost de Salut per tal de «garantir el dret a la salut, sense cap mena de discriminació». La roda de premsa també ha comptat amb la presència de David Cid, portaveu del grup En Comú Podem al Parlament de Catalunya, i Laia Estrada, diputada de la CUP.

    Blanca de Gispert, metgessa de família del CAP Trinitat Vella i membre del FoCAP, ha reivindicat que el pressupost sanitari que es destina actualment a l’atenció primària és «insuficient per respondre a les necessitats de salut de tota la població». Amb aquesta campanya que s’inicia avui i que contemplarà un seguit d’accions encara per concretar, es vol cridar l’atenció dels diferents grups parlamentaris i buscar el seu compromís en la defensa del 25% del pressupost sanitari per l’atenció primària. «El que volem és garantir l’augment progressiu del pressupost per donar resposta a les necessitats de salut de la població i reconèixer la importància de l’atenció primària a través de l’augment de recursos materials i la contractació de més professionals», reivindiquen les entitats impulsores al manifest de la campanya. Defensen que l’atenció primària representa la porta d’accés al dret a la salut per a la majoria de la població, especialment de les persones i els col·lectius en situació de major vulnerabilitat i denuncien que, en lloc de veure’s reforçada amb l’increment de les necessitats sanitàries de la població, l’atenció primària ha estat la «gran perjudicada» de les retallades de l’última dècada.

    Segons les entitats, el Govern de Catalunya desatén les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de diferents Relators de les Nacions Unides que insten als Estats a reforçar l’atenció primària i demanen destinar-hi com a mínim el 25% del total de despesa sanitària. «L’OMS estima que l’atenció primària pot satisfer més del 70% de les necessitats de salut de les persones al llarg de la seva vida. Malgrat això, els pressupostos del Govern per al 2022 destinen només el 17%, sense desglossar prou quines partides són incloses en aquest àmbit», denuncien al manifest. Dels 11.215 milions d’euros destinats a Salut el 2022, 1.885 estan previstos per l’atenció primària, una xifra que representa un augment respecte a l’any anterior de 323 milions, però que, segons les entitats, «resulta del tot insuficient per cobrir les necessitats de personal i de recursos que garanteixin l’accés universal del dret a la salut de la ciutadania».

    La pandèmia accentua la situació crítica de l’atenció primària

    La situació crítica de l’atenció primària s’ha fet encara més evident durant la pandèmia de la Covid-19. «La situació prèvia a la pandèmia ja era molt precària, ja que no teníem ni el personal ni els recursos suficients, però amb la Covid ha empitjorat. El volum de feina ha augmentat exponencialment, el que ha tensionat molt els serveis d’atenció primària. La part més important de la resposta a la pandèmia ha recaigut sobre la primària i, a més, hem assumit moltes més tasques, alhora que hem intentat continuar mantenint l’atenció a la patologia crònica. Això no s’ha vist acompanyat ni de recursos ni personal suficient. Prova d’això és que moltes persones s’han vist amb dificultats per accedir al seu centre i contactar amb les seves professionals de referència», expressa de Gispert.

    La gran càrrega assistencial derivada de la situació pandèmica ha passat factura en l’atenció a les patologies cròniques i altres malalties, com el càncer o les malalties cardiovasculars. «Hi ha hagut una discriminació indirecta en l’atenció sanitària de la població, en particular de les malalties no Covid-19. Els resultats han estat els retards i les deficiències en els diagnòstics i l’augment de les llistes d’espera, que incrementen encara més el risc d’empitjorament de l’estat de salut de les persones», expliquen les organitzacions impulsores de la campanya, que defensen que l’atenció primària sobreviu gràcies al compromís dels seus professionals.

    D’altra banda, dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental. «En aquests moments, el personal es troba molt desgastat, i la crisi sanitària posa en risc la seva salut física i mental. Els alts nivells d’ansietat i frustració han fet que molts professionals s’estiguin plantejant abandonar la professió o marxar a treballar a l’estranger i això és molt preocupant en un sistema infradotat i amb dificultats per trobar nou personal», afirma Blanca de Gispert. Segons les entitats que impulsen la campanya, els discursos i aplaudiments d’agraïment al personal sanitari durant els moments més crítics de la pandèmia s’han de traduir en mesures concretes per ampliar les plantilles i millorar-ne les condicions laborals.

    «La pandèmia ha de servir com a punt d’inflexió per repensar el sistema sanitari públic i enfortir l’accés al dret a la salut. Són moltes les dificultats i els reptes socials i econòmics a conseqüència de la pandèmia, però la millor sortida d’aquesta crisi és la protecció i el respecte dels drets humans de forma indivisible i universal. L’enfortiment de l’atenció primària és essencial per garantir el dret a la salut i millorar la resistència del sistema sanitari davant les noves necessitats i amenaces», conclou el manifest de la campanya.

  • La mala cita

    El recurs a la cita d’autoritat, un reconeixement intel·lectual a un treball d’un altre, està estès des d’antic a les humanitats i s’incorporà també més tard a la ciència moderna. A les revistes acadèmiques juga un paper fonamental per mesurar la influència de les publicacions i els seus autors. Però aquesta vara de mesurar té les seves limitacions i fins i tot les seves perversions. Entre les primeres, hi ha la manca de discriminació entre cites positives i negatives; i entre les segones, hi ha les incorreccions en les seves diverses modalitats i intencions, un terreny poc explorat que ens endinsa pels camins de la mala ciència.

    Més enllà dels errors en les referències bibliogràfiques (citation), que dificulten identificar el treball esmentat, hi ha els errors més greus en citar el contingut (quotation), que tergiversen el coneixement i poden perpetuar inexactituds. Aquests últims afecten la cinquena part dels articles de recerca de les revistes biomèdiques, segons estimacions recollides en una revisió metodològica Cochrane. Però el que és realment preocupant d’aquestes males pràctiques són les possibles conseqüències i la situació en alguns camps de recerca.

    Un estudi recent sobre l’exactitud de les cites de protocols (documents amb els procediments per realitzar les investigacions) de revisions sistemàtiques i metanàlisi sobre acupuntura ha posat el dit a la nafra. Aquest treball ha constatat en els darrers anys una sospitosa explosió d’aquests protocols, més del 95% dels quals després no s’associen amb la publicació de les metanàlisis i revisions sistemàtiques corresponents. I, el que és més anòmal i greu, dels 248 protocols identificats, la meitat (124) van ser citats com si fossin feines amb resultats originals i en el 31% dels casos amb inexactituds.

    L’estudi planteja algunes preguntes inquietants: A què es deu aquesta inflació de protocols en acupuntura que després no culminen en la publicació de les previstes metanàlisis i revisions sistemàtiques? És per rebuig de les revistes o perquè aquests protocols es publiquen simplement per ser citats? És que la cita del protocol és la llicència per donar suport a algunes afirmacions? Quines són les conseqüències?

    Els autors assenyalen en un article periodístic que no tenen respostes clares a aquests interrogants. Després d’escriure als signants dels 124 protocols que no havien publicat revisions i metanàlisi, només un va respondre per dir que la publicació estava en marxa. Van trobar, a més, que alguns grups van publicar en un any fins a quatre protocols sense revisió per parells. La seva primera hipòtesi per explicar aquesta explosió de literatura científica que no aporta nou coneixement seria fer currículum.

    Però el problema és més complex, ja que «en la seva immensa majoria, els protocols s’utilitzen per reafirmar o justificar idees favorables a l’ús de l’acupuntura en diferents àmbits de la salut», assenyala José María Morán, professor de Metodologia de la Investigació a la Universitat d’Extremadura i primer autor de l’estudi. De fet, afegeix, el 86% de les cites de protocols es donen a la Xina, on hi ha un clar biaix positiu respecte al valor d’aquestes teràpies: més del 99% dels treballs que s’hi publiquen mostren resultats beneficiosos.

    La mala ciència té mil màscares, però el rostre que hi ha sota totes és el de la manca d’actitud científica, el compromís insuficient amb l’objectivitat i la recerca de la veritat científica. La pressió per publicar per desenvolupar una carrera acadèmica és un poderós element facilitador, però cal no oblidar les motivacions ideològiques i econòmiques. Garantir que les cites dels treballs de recerca són fidels, oportunes i necessàries és un pas tant imprescindible com difícil de fer per evitar el coneixement esbiaixat i el descrèdit de la ciència.

  • Després de la mascareta: les restriccions que queden a les escoles

    Un ràpid sondeig entre direccions de centres educatius permet constatar la varietat de criteris que hi ha en relació amb les restriccions que encara cal o no aplicar per minimitzar el risc de contagi de Covid-19. El 23 de febrer es van deixar de fer proves diagnòstiques als contactes estrets i la no assistència als centres en cas de símptomes va passar a ser una recomanació; a la vegada es va tancar la web traçacovid i els centres es van poder despreocupar d’introduir les dades diàries per a la traçabilitat dels contagis. I el 19 d’abril va caure l’obligació de portar la mascareta a les aules, segurament la restricció que més ha condicionat els dos últims cursos escolars. Era la tornada a la normalitat… però no del tot.

    “Estem pendents que el Departament de Salut ens acabi de confirmar com queda tot, però sembla que anirem cap a la desregulació gairebé total”, expliquen fonts del Departament d’Educació, que confirmen que el protocol que es va aprovar just abans de l’inici del curs 2021/22 s’ha modificat en diversos punts, però no s’ha retirat. “S’ha tret la mascareta, però la resta continua igual”, assegura a aquest diari Josep Maria Garcia, inspector de les comarques gironines i president de l’AIEC, l’associació d’inspectors d’educació. Segons diu, no és tasca seva controlar que les mesures s’estiguin aplicant fil per randa, però si un equip directiu pregunta aquesta és la resposta que cal donar. “Des del primer moment hem seguit el criteri que en els temes de salut no hi entrem, segur que hi ha i hi ha hagut incongruències, però no és el nostre àmbit i entenem que cal mantenir la prudència”, afegeix.

    Tenen sentit els grups bombolla?

    “És una mica il·lògic que encara mantinguem els grups bombolla si no s’està fent la traçabilitat dels contagis”, indica David Martin, director de l’Escola Eduard Marquina, el qual lamenta que aquesta circumstància els ha impedit recuperar, en aquest tercer trimestre, els apadrinaments lectors que es feien abans de la pandèmia, i amb els quals alumnes de 6è, 5è i 4t ajuden a aprendre a llegir als alumnes d’Infantil 3, 4 i 5.

    El mateix opinen Anna Pérez, directora de l’Escola Jacint Verdaguer, i Alfons Espinosa, director de l’Escola Drassanes, totes dues també de Barcelona. “Els infants han de recuperar aquesta capacitat de relacionar-se amb infants d’altres grups i edats”, sosté Espinosa. «Llei a la mà, hem de continuar amb grups bombolla, però la realitat és que no haurien de ser necessaris, perquè els nens i nenes es poden barrejar al pati i la mascareta ja no fa falta». En els últims dies, altres professionals han expressat la incongruència de mantenir els grups bombolla tenint en compte aquesta mateixa circumstància, i el fet que a la societat no hi ha cap limitació de trobades des de fa mesos.

    Per l’Affac, la principal federació de famílies, és “injustificable” tant que es mantinguin els grups estables com el fet que es limiti l’entrada de les famílies. “Entenem que s’haurien d’aixecar totes les restriccions com s’ha fet en els altres àmbits –afirma la seva directora, Lidon Gasull–. És més, creiem que el primer lloc on s’haguessin hagut d’aixecar les restriccions Covid quan la situació sanitària ho permetia era en l’àmbit educatiu. Contràriament a això el que veiem és que és un dels pocs àmbits on es mantenen restriccions”.

    Té sentit el ‘veto’ a les famílies?

    Per Alfons Espinosa, la prioritat hauria de ser l’aixecament de tota restricció a l’entrada de famílies: “En entorns complexos com el nostre –explica–, el contacte diari i a l’aula amb les famílies és la manera de compartir el projecte, crear vincles i generar confiança, i això ho hem trobat a faltar perquè durant aquests dos cursos hi ha hagut malentesos que s’haurien resolt d’una manera molt natural”. En canvi, Jordi Sunyol, director del centre d’educació especial Joan XXIII d’Olot, assegura que “nosaltres no posem cap restricció”.

    De fet, el Pla d’Actuació per al Curs 2021-22 per a centres educatius en el marc de la pandèmia no diu pràcticament res sobre les famílies. Bàsicament, autoritza que participin en el període d’adaptació d’infants d’I3, cosa que no havia pogut ser l’any anterior (i per això es va obrir també a les d’infants a I4). Sobre la resta, res, per la qual cosa calia entendre que seguien vetades en els interiors, encara que en alguns centres ja fa temps que hi entren amb normalitat. És el que passa a l’Escola Gandesa, segons explica la seva directora, Mar Isern: “De restriccions ja en queden ben poques, l’únic que mantenim són els grups bombolla a l’interior per no tornar a refer horaris. Queden set setmanes de curs i així acabarem, i esperem que el curs vinent ja recuperem la plena normalitat”. O a l’Institut Maria Espinalt de Barcelona.

    Des del col·lectiu Tornem a les escoles tenen constància de molts centres que encara fan les reunions entre tutors i famílies online, i fins i tot els ha arribat un cas de jocs florals per zoom encara avui, quan la major part de centres estan preparant la festa de fi de curs, en la qual haurien de poder participar les famílies com ja va passar l’any passat, ja que es fan a l’exterior.

    Ernest Cauhé, periodista i membre d’aquest col·lectiu, considera que la cronificació dels grups bombolla és un perill real, a la vegada que recorda que la barreja de grups és “part essencial del projecte de moltes escoles”. “Sospitem que cada centre fa el protocol a la seva mida i comoditat –afegeix Cauhé–, mentre la societat està totalment normalitzada, i els Departaments de Salut i Educació no donen cap directriu al respecte. Per nosaltres és una nova desconsideració cap als infants. Les restriccions Covid han de deixar de ser excusa per no normalitzar del tot la vida a les escoles després de més de dos anys duríssims de pandèmia”.

    Tenen sentit les entrades esglaonades?

    Les entrades i sortides esglaonades seria la tercera gran mesura restrictiva encara vigent, que cada centre ha aplicat a la seva manera, ja que aquest curs el protocol deia que s’havien de fer, però donava llibertat als centres per decidir els intervals de temps. David Martin explica que al Marquina encara les fan, però que en cinc minuts ho tenen ventilat. Al Jacint Verdaguer també es fan igual com van iniciar el curs, però van per feina. El problema són els centres on la cosa es demora, sobretot per les famílies que tenen dos o tres fills, i que s’han d’esperar cada dia força temps fins que entrin o surtin tots.

    Horaris d’entrada en un centre educatiu | Foto: VS

    També apel·la a la inèrcia de final de curs Xavi Ros, director de l’Institut Matadepera, quan explica que “mantenim aquelles mesures que vénen determinades per l’estructura organitzativa inicial del curs i, com a tals, són més complicades de canviar. O sigui, encara fem les optatives d’ESO i matèries de modalitat amb pocs canvis de grup classe (encara que de manera prou flexible) i mantenim entrades per portes diferents”.

    Les indicacions sobre distància de seguretat, els circuits interns, el rentat de mans amb solució hidroalcohòlica cada dos per tres, potser fins i tot algun centre encara pren la temperatura cada dia (si bé aquesta mesura ja es va eliminar en el protocol d’inici de curs)… I per descomptat, les mascaretes no han desaparegut del tot, perquè hi ha alumnes i docents que les mantenen voluntàriament, «i això s’ha de respectar», apunta Evaristo González, director de l’Institut Torre de Palau de Terrassa, un centre en el qual se segueix demanant el seu ús en actes col·lectius al pati i en el transport en autocar quan es fa una excursió. En aquest institut també es mantenen els grups estables, però pel que fa a la resta de restriccions, diu González, “s’aplica el sentit comú”.

  • Vall d’Hebron inaugura un espai per a famílies amb nadons prematurs o amb patologies cròniques

    L’Hospital Vall d’Hebron ha inaugurat el nou Espai Familiar de Neonatologia ‘Com a casa’, que disposa de dotze habitacions per a famílies amb nadons prematurs o amb patologies cròniques i complexes. L’evidència científica demostra que disposar d’un espai propi fomenta la presència de les mares i pares durant l’ingrés hospitalari d’aquests nadons propicia el mètode cangur (pell amb pell) i la lactància materna, augmenta el benestar i la intimitat de les famílies i la seva implicació en les cures, i redueix les infeccions nosocomials.

    «Amb el nou espai facilitem que els progenitors passin tot el temps possible amb els seus fills que requereixen ingrés», explica el Dr. Félix Castillo, cap del Servei de Neonatologia de Vall d’Hebron. El contacte amb la mare i el pare és fonamental per a tots els nounats, però en especial per a aquells més vulnerables. «La importància de l’espai ‘Com a casa’ rau en el fet que la família pot implicar-se de forma directa en les cures necessàries per al seu fill, fet que facilita la seva seguretat i disminueix el temps d’ingrés, en un ambient còmode i amb el suport dels professionals sanitaris fins a rebre l’alta hospitalària», afegeix Castillo.

    El nou espai familiar compta amb una superfície de més de 440 m² i està dotat amb la tecnologia necessària per atendre aquests nadons prematurs o amb patologia crònica que, per la seva complexitat, no poden rebre l’alta hospitalària. Així doncs, disposa d’un sistema de monitorització centralitzada, des d’on el personal sanitari pot supervisar les constants dels nadons. A més, tot i que les habitacions estan destinades en principi a nadons de complexitat mitjana i alta, disposen de tots els subministraments necessaris per convertir-se en habitacions d’UCI si calgués.

    ‘Com a casa’ comprèn un total de dotze habitacions familiars, equipades amb sofà llit, armaris, frigorífic i un servei de dutxa i lavabo compartit. «Cal tenir en compte que hi ha nadons que resten ingressats setmanes o mesos; per això és tan important disposar d’un espai com aquest i fer un pas endavant en la humanització del Servei de Neonatologia», destaca el Dr. Castillo. El nou espai facilita que els pares i les mares puguin passar moltes hores amb els seus fills i participin en les seves cures. «Molts dels nadons necessitaran unes cures específiques quan rebin l’alta i marxin a casa. Al ‘Com a casa’ podem educar de forma contínua i més adequada els pares», assenyala Raquel Rodríguez, supervisora d’infermeria del Servei de Neonatologia de Vall d’Hebron.

    L’equipament sorgeix de la iniciativa de la família de l’Álvaro, un nen que va néixer a les 25 setmanes amb 650 grams de pes i que va passar els seus primers tres mesos de vida al Servei de Neonatologia de Vall d’Hebron. El projecte ha suposat una inversió total de 2,5 milions d’euros, dels quals 250.000 han estat aportats per la Fundació «la Caixa».

  • Els adults amb asma tenen més risc de desenvolupar obesitat

    Els adults amb asma tenen més probabilitats de patir obesitat en el futur, segons un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa». Els resultats de la investigació, publicats a Thorax, conclouen que el risc és més elevat entre aquelles persones que pateixen asma no al·lèrgica, que fa més temps que tenen la malaltia o que prenen corticoesteroides.

    La investigació ha comptat amb més de 8.700 participants d’11 països europeus i Austràlia. L’equip va utilitzar dades de l’estudi de cohort European Community Respiratory Health Survey (ECRHS), recollits en tres onades entre 1990 i 2014 i amb visites de seguiment a intervals d’aproximadament 10 anys. Les diferents onades van recollir dades de qüestionaris, proves de funció pulmonar i mesures preses per a determinar l’índex de massa corporal i l’estat i les característiques de l’asma dels i les participants.

    «Diversos estudis han mostrat que l’asma i l’obesitat comparteixen alguns factors de risc socioeconòmics, conductuals i ambientals que poden conduir al desenvolupament de totes dues malalties. Algunes recerques anteriors se centraven en els mecanismes pels quals l’obesitat podia provocar asma, però la relació inversa no havia rebut molta atenció fins fa poc», explica Subhabrata Moitra, que va dur a terme aquesta recerca a ISGlobal i ara és investigador a la Universitat d’Alberta.

    Entre el primer i el segon seguiment, el 14,6% dels i les participants no asmàtics van desenvolupar obesitat, mentre que el percentatge va augmentar fins al 16,9% entre participants asmàtics. La diferència entre els dos grups es va fer més evident quan l’equip de recerca la va traduir en un risc relatiu que tenia en compte el paper d’altres factors, com l’asma i el tabaquisme, i va veure que les i els asmàtics tenien un 21% més de risc de patir obesitat en comparació amb els no asmàtics.

    D’altra banda, les persones asmàtiques amb major durada de la malaltia tenien un 32% més de risc d’obesitat que les de menor durada i les que tenien asma no al·lèrgica tenien un 47% més de risc que les que tenien asma al·lèrgica. Els i les participants que tractaven la malaltia respiratòria amb corticoesteroides mostraven un 99% més de risc d’obesitat en comparació amb els qui no utilitzaven aquest tractament, que ja s’havia associat amb un augment de pes anormal en recerques anteriors.

    «Una possible explicació de l’augment de pes associat a l’asma podria ser la reducció de l’activitat física en els pacients asmàtics. No obstant això, els nostres resultats no donen suport a aquesta hipòtesi, ja que els nivells d’activitat física en el nostre estudi no van afectar l’associació observada», afirma Judith García-Aymerich, responsable del Programa de Malalties No Transmissibles i Medi Ambient de ISGlobal i autora principal de l’estudi. «Independentment dels mecanismes, encara desconeguts, els nostres resultats tenen implicacions per a l’atenció clínica dels adults amb asma», afegeix.

  • Un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats i un 43% estressats fruit de la pandèmia

    Un 69% dels metges i metgesses de família de Catalunya afirmen estar esgotats i un 43% estressats a causa de la pandèmia de la Covid. Són les principals conclusions d’un estudi fet conjuntament entre la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) que ha analitzat l’impacte emocional de la pandèmia Covid-19 en els metges i metgesses de família de Catalunya. Concretament, es tracta d’una enquesta online on hi han participat aproximadament 600 metges i metgesses de família socis de la CAMFiC, en els mesos de juny i juliol de 2021, coincidint amb la cinquena onada de la Covid-19, que va posar l’atenció primària en gran tensió.

    Les participants, en la seva majoria dones (79,2%), van contestar el qüestionari Maslach Burnout Inventory (MBI) que informa sobre tres dimensions del burnout: esgotament emocional i físic; despersonalització (sentiments de negativisme o cinisme envers la feina i els pacients), i realització personal a la feina. Els resultats de l’estudi mostren que més de dues terceres parts dels professionals participants presenten nivells alts d’esgotament emocional, mentre que un 47% presenta un nivell alt de despersonalització, un 40% presenta nivell baix de realització personal i un 26,5% presenta afectació simultània d’esgotament, despersonalització i poca realització personal a la feina.

    També se’ls va administrar el qüestionari DASS-21 que mesura el grau de depressió, ansietat i estrès. Segona els resultats d’aquesta enquesta, una quarta part dels participants tenen depressió, al menys moderada, mentre que l’11% presenta depressió severa o molt severa. Més d’un terç pateix ansietat al menys moderada, i un 14% se situa en nivells d’ansietat severa o molt severa. Els resultats també mostren que més del 40% presenta nivells d’estrès clínicament significatius.

    A més, entre les enquestades hi ha una percepció gairebé unànime (95%) d’augment de la càrrega de treball i de l’assumpció de tasques noves (89%) i lògicament de l’estrès associat a aquestes noves situacions. També es mostra preocupació per contreure la Covid-19, no només pel contagi propi (43%) sinó sobretot pel risc de contagi dels familiars (79%). També s’han observat factors de resiliència: més del 80% confien en la pròpia capacitat professional per en sortir-se amb la pandèmia i la majoria (67%) assumeixen els riscos inherents a la feina, pel compromís amb la professió.

    Els investigadors assenyalen que, tot i que el burnout sempre ha estat present en les professions sanitàries, en el context de la pandèmia s’han observat prevalences mai vistes abans. «El burnout inclou un estat emocional estressat, amb esgotament físic i desbordament psicològic, que pot portar a actituds de desvinculació envers la feina i els pacients, i a la pèrdua de la satisfacció amb la pròpia feina. És rellevant perquè reflecteix el malestar del metge, però també perquè pot comprometre l’eficàcia de la seva feina i la qualitat assistencial», indiquen els autors de l’estudi.

    Davant d’aquest context, proposen monitoritzar proactivament l’estat psicològic dels metges de família i facilitar l’accés a ajut psicològic. Segons els experts, fomentar la resiliència amb estratègies enfocades a l’autocura pot ser útil, però calen també canvis en l’organització, l’entorn laboral i en les condicions de treball. Per altra banda, consideren que cal dur a terme estudis longitudinals per avaluar l’impacte psicològic de la pandèmia al llarg del temps, i avaluar la utilitat i l’efectivitat de les intervencions preventives o terapèutiques que es proposen i la millor manera d’implementar-les.

    Els resultats d’aquest estudi s’han presentat en el marc del XXVIIIè Congrés de la CAMFiC que s’ha celebrat a Girona, presencialment per primer cop després de la pandèmia de la Covid, els dies 28, 29 i 30 d’abril. Uns 750 metges i metgesses de família s’han aplegat al Palau de Congressos de Girona per tractar temes com la Covid Persistent, la Salut Mental del professionals, la Intel·ligència Artificial a les consultes, les ecografies pulmonars, l’abordatge de la sexualitat o el dol perinatal, amb un total de 12 taules de debat, 18 tallers pràctics i 9 xerrades.

  • Les malalties mentals s’associen a més morts per trastorns cardiovasculars

    Des de fa anys es coneix la incidència i la mortalitat més grans per patologies cardiovasculars en persones amb trastorns mentals severs, però no se sabia si aquesta associació havia canviat amb el temps. Ara, un nou estudi publicat a PLOS Medicine ha analitzat l’evolució des de la dècada del 1970 fins a l’actualitat.

    El treball, realitzat per experts de Regne Unit, Noruega, Estats Units, Alemanya i Canadà, mostra la revisió de 108 estudis que incloïen més de 30 milions de participants de països d’ingressos alts, tots amb edats compreses entre els 16 i els 65 anys a l’inici del problema psiquiàtric.

    Els principals resultats apunten que la taxa de mortalitat per malaltia cardiovascular (ECV) de les persones amb aquests trastorns és més alta que a la població general, en particular en el cas de l’esquizofrènia (el doble) i del trastorn bipolar (1,65) vegades superior.

    La taxa de mortalitat per malaltia cardiovascular de les persones amb aquests trastorns mentals és més alta que a la població general, en particular en el cas de l’esquizofrènia (el doble) i del trastorn bipolar (1,65 vegades superior)

    En termes d’incidència, es va trobar també un risc més gran d’accident cerebrovascular i esdeveniments cardiovasculars per a les persones amb malalties mentals greus en relació amb la població general. Tot i això, el diagnòstic de cardiopatia coronària va ser més gran que el dels participants de control en el trastorn bipolar, però no en tots els estudis que incloïen pacients amb esquizofrènia.

    “Aquest article confirma que hi ha una forta relació entre les malalties mentals greus i les cardiovasculars, que sembla augmentar amb el temps”, explica a SINC Amanda Lambert, primera autora i investigadora de la Universitat de Birmingham. «Les ràtios de mortalitat per ECV van augmentar durant les dècades del 1990 i el 2000, mentre que les d’incidència van ser més altes després de la dècada del 1990», afegeix.

    En el cas de l’esquizofrènia i el trastorn bipolar, les taxes de mortalitat per malaltia coronària van ser més grans en les dècades del 1990 i el 2000 que en estudis anteriors, i més altes en les persones més joves.

    «Els canvis des de la dècada de 1990 coincideixen aproximadament amb el llançament dels nous antipsicòtics de segona generació, que se sap que tenen pitjors efectes metabòlics», afegeix l’especialista.

    La importància de revisar factors de risc

    Les malalties cardiovasculars estan associades a factors de risc modificables com ara el tabaquisme, la hipertensió arterial, el colesterol alt, l’obesitat i el consum d’alcohol. “Les persones amb malalties mentals greus presenten una prevalença més gran d’alguns d’aquests indicadors. Els nostres resultats confirmen la importància de diagnosticar i tractar les patologies cardiovasculars i els seus elements de risc en aquells pacients amb aquests problemes psiquiàtrics”, assenyala Lambert.

    Calen més investigacions per entendre les raons del risc més gran de morbiditat i per avaluar per què pot haver empitjorat en les últimes dècades.

    No obstant això, els autors no van poder explorar a la metanàlisi totes les possibles variables. «L’augment del risc relatiu de diagnòstic de patologies cardiovasculars a les dècades més recents pot ser el resultat de la disparitat en la prevalença del tabaquisme o del major ús d’antipsicòtics entre les persones amb malaltia mental greu i la població general», diuen els autors.

    Les limitacions de l’article inclouen el fet que molts dels estudis revisats tenien un alt perill de biaix, ja que van utilitzar les taxes de mortalitat de la població per comparar amb els participants amb malaltia mental greu. “Es necessiten més investigacions per entendre les raons del risc més gran de morbiditat i per avaluar per què pot haver empitjorat en les últimes dècades”, conclou la investigadora.

    Referència:

    Lambert AM, Parretti HM, Pearce I, Price MJ, Riley M, Ryan R, et al. (2022) Temporal trends in associations between sever mental illness and risk of cardiovascular disease: A systematic review and meta-analysis. PLoS Med 19(4): e1003960. https://doi.org/10.1371/journal.pmed.1003960

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Els béns comuns i la seva governança

    Parlem dels «béns comuns», que és un concepte reconegut com a categoria jurídica en la història, ja almenys, des de 1215 en la Carta Magna a Anglaterra, on es reconeixien les garanties de les persones que no tenien propietats privades sobre els béns comuns. La Carta, juntament amb la Carta dels Boscos, proclamava l’accés lliure als boscos i l’ús dels bens comuns: L’aigua, la llenya (energia) i fusta per construcció, i els animals, camins i pastures. I vegis també a Elionor Ostrom.

    A Catalunya, David Algarra també ens explica la categoria jurídica i realitat social del «Comú» i descriu els boscos proveïdors de fusta per construcció i com energia, les garrigues, pastures i camis ramaders, l’aigua per rec, molins i sistemes hidràulics, així com la pesca, les plantes medicinals i altres… Tot això amb la governança directa de les poblacions locals. De fet, aquest model social el trobem en la història de la civilització de manera natural en les tribus i col·lectius humans.

    Tot aquest model social va anar desapareixent amb l’aparició de la burgesia, que defensava la idea capitalista del «mercat» i la propietat privada de tots aquests béns comuns. Començaren per a expropiar aquests béns als pobles colonitzats i seguiren a casa nostra. Amb el vot polític en els parlaments, només dels rics i dels homes, apareixien i convertien els Estats com a garantia política i jurídica de la propietat privada.

    A mitjans del segle XIX, també a Anglaterra, la privatització de la terra (dels que no la tenien en propietat) i altres béns comunals va fer emigrar a molta població a les grans ciutats, que va servir com a mà d’obra barata a la indústria emergent. Amb això apareixien ja les organitzacions i els moviments socials de finals del XIX: el sufragi universal i els moviments polítics; socialistes, anarquistes i comunistes. Apareixen el binomi Mercat – Estat, un com exponent del capitalisme lliberal i l’altre, per fer front a la creixent dinàmica política i reivindicativa de les classes més populars. L’Estat com a regulador del mercat, amb la creació de l’estat del benestar. Amb el temps, aquest binomi ha demostrat la impossibilitat de l’Estat enfront dels interessos del capital (mercat), i més amb l’enfonsament del comunisme d’estat, que per alguns va significar el fi de la història.

    A partir de mitjans del segle XX, apareix la darrera fase d’aquest procés de concentració de capital i es produeix la pèrdua de competències dels Estats amb l’aparició de l’anomenat neoliberalisme i la globalització, que comporta la privatització dels béns i serveis de l’Estat de Benestar aconseguits: la sanitat, l’educació, l’energia, els transports, l’aigua, les telecomunicacions, l’atenció a la dependència i molts mitjans de comunicació (directament o indirectament).

    Cada cop més, a partir del segle XXI, es va demostrant que l’hegemonia del sistema del capitalisme – mercat ha arribat al seu límit d’injustícia i manca d’equitat. El creixent canvi climàtic, que posa límits a l’existència de molts éssers vius (entre ells els humans) al planeta, junt amb les pandèmies i altres riscos globals, les guerres per interessos del mercat, disfressades de reivindicacions polítiques, econòmiques, ideològiques o religioses, el desmuntatge creixent i progressiu de les restes de l’estat de benestar, obtingut per les lluites populars, el deteriorament inclús de la democràcia formal amb l’aparició altre cop de totalitarismes, populismes i dictadures, pèrdua de drets i llibertats, aprofundiment de les privatitzacions i deteriorament (retallades) dels serveis públics. Podríem dir que ara, amb la guerra entre estats a Europa, estem vivint la fi de la globalització.

    Tot això, juntament també amb el deteriorament dels serveis de l’Estat (administracions públiques) consentit i buscat pels altres interessos, com la creixent burocratització de l’administració pública (i dels sindicats), el corporativisme, la corrupció, el clientelisme, les portes giratòries i el deteriorament de la democràcia.

    Ara, molta gent conscient d’aquesta situació diu: «No podem salvar el món ni salvar-nos nosaltres fent les mateixes coses que ens han portat fins aquí». Cal canviar radicalment, entre un model que s’acaba i un model per construir. Apareixen els monstres, les pors, els radicalismes, populismes i interessos disfressats i mentides dels de sempre, els que encara tenen el poder (econòmic i polític), però hi ha alguns camins per explorar i recuperar els béns comuns i la seva millor governança.

    Pensar i fomentar els lligams socials, la solidaritat enfront de l’individualisme, dessacralitzar la propietat privada dels béns comuns i dels bens de producció i construir la governança de la comunitat, la democràcia directa (el municipalisme pot ser una bona via), de base, per decidir i gestionar bé, superant l’individualisme, el corporativisme, la burocràcia, la corrupció i l’apropiació dels béns i interessos comuns.

    La comunitat (a tots els nivells territorials) és la que ha de decidir què cal produir i com cal fer-ho (vegis aquí, el turisme massiu, els grans esdeveniments, l’agricultura i ramaderia industrial, la pèrdua de territori i de biodiversitat amb raó dels interessos econòmics d’uns pocs, etc.), amb respecte a la salut i a la vida en el planeta. La comunitat ha de decidir quins serveis cal tenir garantits, amb qualitat, desmitificar el concepte de creixement econòmic i social basat en el PIB, que no és sostenible ni saludable, i escollir un creixement en plenitud humana: en coneixements, cultura, salut, educació, cures, igualtat, solidaritat i equitat (valors republicans, per cert).

    Creure en el principi que és més important el ser (amb solidaritat) que el tenir. Tenir tothom assegurats els suficients recursos per poder dur a terme el projecte personal i social de vida en comú (definició de Salut).

    El primer, en aquest moment, és recuperar l’esperança i la confiança en nosaltres mateixos. Si no ens hi posem nosaltres, qui ho farà? Segurament el camí continuarà sent llarg i difícil, però serà apassionant. Un cop més, els que ens han precedit en aquesta lluita i els que venen al darrere, s’ho mereixen i ho necessiten.

    Referències:

    • Libres, dignos, vivos. El poder subversivo de los Comunes. Helfrich, S. i Bollier, D. Barcelona, Icaria 2020.
    • El Comú català, Algarra, D, Porlach Ed. 2015.