Blog

  • Gairebé la meitat de les dones amb patologia dual pateix depressió

    El 40% dels pacients amb addiccions atesos per qualsevol motiu a l’Hospital del Mar pateixen a la vegada, com a mínim, una patologia psiquiàtrica associada. És el que es coneix com la patologia dual, un trastorn que afecta més freqüentment a les dones. En concret, segons un estudi encapçalat per especialistes de l’Hospital del Mar i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, el 46% de les dones que ingressen amb alguna addicció tenen depressió, mentre que en els homes el percentatge és d’un 31%.

    L’estudi, publicat a la revista Journal of Clinical Medicine, realitzat entre gener i octubre del 2020, va fer el seguiment d’uns 70 pacients amb addiccions ingressats per altres motius a l’Hospital del Mar. D’aquests, un 37% patien algun tipus de trastorn mental associat, amb una prevalença més alta entre les dones, del 54%, mentre que en els homes era del 33%.

    Segons el Dr. Fernando Dinamarca, metge adjunt del Servei de Psiquiatria i Addiccions i primer autor del treball, l’estudi «confirma que les dones amb addicció pateixen l’efecte telescopi, és a dir, que amb menys temps de consum, tenen més problemes o els tenen abans que els homes amb la mateixa addicció i, a la vegada, tenen molt mala qualitat de vida, pitjor que la dels homes». En aquest sentit, els casos avaluats indiquen que l’edat d’inici de les dones en el consum era més tardana que la dels homes, 23 anys davant de 18, però l’aparició de la patologia psiquiàtrica es produïa a edats similars.

    Les substàncies de consum més habituals entre els pacients amb addiccions analitzats eren l’alcohol, en el 47% dels casos, i els opioides, en el 38%. Pel que fa als trastorns més comuns, a banda de la depressió, trobem els atacs de pànic i l’ansietat, que afecten el 46% i el 38,5% de les dones, respectivament, mentre que només al 13 i a l’11% dels homes que han participat a l’estudi.

    Els pacients amb patologia dual pateixen més ingressos hospitalaris i problemes socials, com ara problemes per trobar feina, realitzen més temptatives de suïcidi i tenen un pitjor pronòstic. Per aquest motiu, els autors de l’estudi defensen la necessitat d’establir circuits que permetin als especialistes en altres patologies consultar els experts en addicions dels seus centres davant la sospita que els pacients poden patir una addicció. «Es tracta d’entendre l’addicció com una malaltia», apunta la Dra. Marta Torrens, cap del Grup de recerca en addiccions de l’IMIM-Hospital del Mar i directora del procés d’Addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD).

    Aquests resultats donen suport a la importància d’explorar de forma rutinària la possibilitat que els pacients ingressats pateixin una addicció, així com la possible presència d’altres patologies mentals associades, ja que poden tenir un impacte important no només des del punt de vista de la patologia mèdica que els ha portat a ingressar, sinó també en la seva qualitat de vida.

  • El moviment lliure

    Quan parlem de moviment lliure, ens referim al fet de deixar que l’infant es mogui independentment, sense que l’adult hi intervingui. A través del moviment, que sorgeix d’una manera autònoma i espontània, els nens i les nenes descobreixen les possibilitats del seu propi cos i de l’entorn que els envolta.

    Quan naixem, passem d’un medi aquàtic a un medi on la força de la gravetat suposa un gran repte per l’equilibri, i és per aquest motiu que ens hem de plantejar com ajudar als nens i nenes a què se sentin bé amb el seu cos i adquireixin un bon domini d’aquest.

    Per facilitar aquest aprenentatge, l’adult no ha de forçar cap posició o moviment de l’infant, com donar-li la volta o asseure’l, si no hi ha arribat per si mateix. Si fem això, aquest és incapaç de canviar de postura ell sol, ja que la posició dels seus músculs no és natural i aquest fet pot interferir en el seu desenvolupament motor, comprometent etapes com les de reptar o gatejar. Per tant, empènyer-lo a una postura per a la qual no està preparat, respon més a una preocupació de l’adult que a una necessitat, pel fet que cada criatura té el seu procés maduratiu. Començar per respectar aquestes postures, és el primer pas per fer-ho amb tot el que vindrà després.

    Empènyer l’infant a una postura per a la qual no està preparat respon més a una preocupació de l’adult que a una necessitat; cada criatura té el seu procés maduratiu

    Per tal d’afavorir que assoleixi per si mateix les diferents posicions li hem de facilitar un espai prou gran i segur perquè pugui, de mica en mica, estar boca amunt, fer el volteig, posar-se de bocaterrosa, gatejar i asseure’s. Més endavant, es podran col·locar materials i estructures que promoguin el desenvolupament de noves posicions i desplaçaments, com el moment de posar-se dempeus, donant el valor a l’activitat autònoma basada en la iniciativa, l’interès i la satisfacció. De la mateixa manera, és recomanable evitar l’ús de trones, gandules ni d’altres objectes que puguin limitar el moviment.

    En aquest sentit, no es pot parlar de moviment lliure sense parlar de la pediatra hongaresa Emmi Pikler. Nascuda l’any 1902, es va convertir en la referent del desenvolupament del moviment lliure, basat en la no-intervenció de l’adult en el procés motriu i en el tracte respectuós cap a l’infant. Emmi Pikler va començar a treballar com a pediatra de família i després a una llar de Budapest on els infants no tenien pares o aquests no se’n podien fer càrrec. Va crear un manual d’aspectes de la criança i de la vida quotidiana dels nens i les nenes, de com oferir-los relacions de qualitat i de com acompanyar-los mitjançant l’observació, així com formes d’interactuar amb mobiliaris específics, utensilis per menjar o peces de roba.

    Per tal de garantir una relació de qualitat amb l’adult cal respectar la seva activitat autònoma i els seus ritmes individuals. A més, esdevé de gran importància com li parlem, com el toquem, els nostres gestos i la nostra mirada. La manera com ens hi relacionem constitueix un model educatiu de referència i és clau tant pel seu desenvolupament global com per a aconseguir una bona coordinació i harmonia de moviment. Establir una relació de confiança amb l’infant crea el vincle necessari perquè pugui explorar l’entorn amb seguretat.

  • Els sindicats reclamen “fer de la salut laboral un dret fonamental” en el dia de la seguretat en el treball

    La pandèmia ha posat de manifest la importància de la salut i avui, en el marc del dia mundial de la seguretat i la salut en el treball, CCOO i UGT reclamen establir «la prevenció en el centre de la recuperació».

    L’any passat vuitanta-cinc persones van morir en el seu lloc de treball i es van produir més de dos-cents mil accidents laborals, un 25% més que l’any 2013. Des d’UGT, la Núria Gilgado, secretaria de Política Sindical, assegura que cal reivindicar «la salut laboral com a dret fonamental i les dades demostren que avui dia no ho és».

    Els serveis, de nou, han estat el sector amb més accidents laborals, amb quasi cinquanta-vuit mil, encara que el sector no estigués del tot operatiu per la pandèmia. Seguidament, l’indústria amb vint mil incidents, la construcció amb més de dotze mil i l’agricultura amb quasi dos mil.

    Si es fa una distinció territorial, Barcelona acapara, un cop més, la majoria d’accidents amb baixa laboral, amb més d’un 70%, seguit de Girona amb quasi el 12%, Tarragona amb més d’un 10% i Lleida amb un 7%.

    D’altra banda, la Núria Gilgado ha destacat els riscos que no estiguin declarades totes les malalties professionals a Catalunya. Mentre que el 2019 es van diagnosticar quasi tres mil cinc-centes malalties només se n’han declarat dues mil dues-centes. Tanmateix, ha reclamat que «cal fomentar la recerca de malalties laborals per a investigar el seu origen» i ha tornat a demanar que es reconegui d’un cop per totes la Covid-19 com a malaltia professional «per a tractar la Covid persistent». També ha denunciat la infradeclaració de malalties professionals causades per agents cancerígens. Mentre que el 2021 només es van declarar sis casos, l’OMS estima que a Espanya unes deu mil persones moren per càncer relacionat amb el treball.

    Ambdós sindicats coincideixen en la importància de modernitzar la llei de prevenció de riscos laborals que contempli els nous reptes digitals i tingui una perspectiva de gènere real. Cristina Torre, secretaria d’Acció Sindical i Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO han demanat «canvis en el model de prevenció de riscos laborals» i han sol·licitat a les administracions públiques «una millora en el sistema de notificació i el registre dels accidents» perquè hi hagi una protecció efectiva dels treballadors i treballadores.

    Tot i que reconeixen que els ERTO durant la pandèmia, l’augment del salari mínim als mil euros o la nova reforma laboral són passos per a una millor salut laboral asseguren que encara hi ha un llarg camí per a erradicar la sinistralitat laboral.

    Les víctimes de l’amiant, un deute social, vint anys després

    El manifest també fa menció especial a les víctimes de l’amiant, en el dia de la sinistralitat laboral. Tot i que ja fa més de vint anys que es va prohibir l’ús del material per a la construcció pels danys que tenia en la salut, encara avui dia hi ha persones amb patologies respiratòries provinents de l’elevada exposició. La Núria Gilgado, ha celebrat que s’hagi avançat en la reivindicació història d’un Fons de Compensació que indemnitzi a les víctimes. Tot i que encara està en procés d’esmenes «és un primer pas» ha aplaudit.

  • Les universitats catalanes oferiran gairebé 600 places més d’Infermeria el curs que ve

    El Govern de la Generalitat i les universitats han acordat incrementar el curs que ve en 561 les places d’accés al grau d’Infermeria, un 25% més de les actuals. D’aquestes, gairebé el 80% de l’increment total (454), seran a preu públic. D’aquesta manera i per primer cop, el nombre de places a preu públic (1.380) sobre el total de places disponibles (2.745) superarà l’oferta privada (1.365). L’anunci de l’increment de places al grau d’Infermeria de places respon a l’alta demanda d’aquests estudis i al dèficit d’infermeres que hi ha al sistema, una problemàtica que la pandèmia ha accentuat.

    La mesura va ser presentada el passat dijous pel conseller de Salut, Josep Maria Argimon, i la consellera de Recerca i Universitat, Gemma Geis, en un acte al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), i va ser ratificada per la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) el passat dilluns.

    Durant l’anunci, la consellera Gemma Geis va subratllar que aquest augment de places «vetlla per l’equitat i la igualtat d’oportunitats i, per aquesta raó, el 80% de les noves places són a preu públic». Geis també va incidir en el fet que el nou mapa de les places que s’ofereixen en el grau d’Infermeria vertebra el territori a través del coneixement: «A més de Barcelona, també augmentaran les places Girona, Lleida i Tarragona, Manresa, Igualada, Vic, i Tortosa, i treballem per crear una nova unitat docent al Pirineu», va explicar. Per la seva banda, Argimon va assegurar que aquest esforç garanteix «un sistema universitari connectat i compromès amb la salut».

    Un dèficit estructural

    Catalunya i la resta de l’estat espanyol pateix un dèficit estructural d’infermeres, com ja fa temps que alerten els col·legis professionals i sindicat, i com també han reconegut els mateixos responsables polítics en diverses ocasions. La ràtio actual d’infermeres a Catalunya és de 6,2 per 1.000 habitants, lluny de la mitjana europea, que se situa al voltant de 8,8.

    Es preveu que, en els pròxims cinc anys, a Catalunya es jubilaran entre 6.000 i 8.000 infermeres, fet que agreujarà la manca de personal d’infermeria. Actualment, al Registre de Professionals Sanitaris del Departament de Salut hi ha prop de 50.000 infermers i infermeres menors de 65 anys, però un 40% d’aquest col·lectiu té més de 50 anys, el que implica una clara tendència a l’envelliment de la professió a curt i mitjà termini.

    L’evidència científica demostra que la falta d’infermeres té un impacte directe en els pacients i l’atenció que se’ls dóna. Segons un informe publicat a The Lancet, aquells sistemes sanitaris amb un major nombre de personal d’infermeria tenen una menor taxa de mortalitat per coronavirus. L’estudi mostra que les morts per coronavirus als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya compta amb un total de 182.000 infermers i infermeres, el que dóna una relació de 3.845 facultatius per milió d’habitants.

  • Desenvolupen una eina que prediu el risc d’hospitalització o mort de pacients que pateixen una descompensació cardíaca

    La fallida cardíaca és la causa més important d’hospitalització en persones grans i té una elevada mortalitat durant l’any següent a una descompensació. Ara, professionals de l’Atenció Primària Barcelona Ciutat (APBCN) de l’ICS han desenvolupat una eina que permet predir el risc d’hospitalització o mort a curt termini en una persona amb insuficiència cardíaca que pateix una descompensació. En el projecte, liderat pels metges de família José María Verdú i Miguel Ángel Muñoz, hi han participat professionals de medicina de família, infermeria i personal administratiu de l’APBCN.

    L’eina, anomenada ‘HEFESTOS’, per les sigles en anglès Heart Failure Stratification and Outcomes, és d’aplicació pràctica a la tasca clínica de l’atenció primària, perquè les dades que requereix poden obtenir-se fàcilment a la consulta o a la visita al domicili, i el resultat ajuda al professional sanitari a prendre decisions en el mateix moment.

    El desenvolupament d’aquesta calculadora de risc ha requerit un treball de recerca durant vuit anys amb l’objectiu de crear el model predictiu d’hospitalització o mortalitat fent servir variables clíniques i sociodemogràfiques fàcils de registrar i mesurar a l’atenció primària, com poden ser el gènere, les hospitalitzacions durant l’últim any, la freqüència cardíaca, la saturació d’oxigen o la dificultat respiratòria.

    Una vegada introduïdes les dades, la calculadora ofereix la probabilitat d’hospitalització o mort trenta dies després de la descompensació. Els resultats s’agrupen en tres nivells: risc baix (percentatge inferior al 5%), risc mitjà (entre un 5 i un 20%) i risc alt (més del 20%). Actualment, s’està treballant per implementar l’eina i facilitar-ne l’accés als professionals d’atenció primària.

    Els pronòstics de la calculadora de risc estan avalats per un estudi col·laboratiu amb pacients atesos a l’atenció primària, diagnosticats d’insuficiència cardíaca, que rebien un seguiment de 30 dies després de patir un episodi de descompensació de la seva malaltia. A la investigació han participat més de 500 pacients de catorze equips de l’APBCN, així com 250 pacients d’altres nou països integrats a l’European General Practice Research Network (EGPRN): Alemanya, Bulgària, Croàcia, Eslovènia, França, Hongria, Irlanda, Itàlia i Suècia. Els resultats han sigut recentment publicat a ‘ESC Heart Failure’, la revista d’accés obert de l’Associació d’Insuficiència Cardíaca de la Societat Europea de Cardiologia.

  • L’adenovirus 41 està darrere dels brots d’hepatitis infantil que tant preocupen l’OMS?

    El 15 d’abril del 2022 l‘OMS va notificar l’aparició d’un brot d’hepatitis aguda d’etiologia desconeguda al Regne Unit i Irlanda del Nord en nens petits sans en general.

    Des de llavors, el nombre de casos d’hepatitis ha augmentat a un ritme vertiginós. Fins al 21 d’abril del 2022, s’havien notificat almenys 169 casos d’hepatitis aguda d’origen desconegut a 12 països. De moment, la distribució geogràfica dels casos no sembla que segueixi cap patró. Els casos han aparegut al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord (114), Espanya (13), Israel (12), els Estats Units d’Amèrica (9), Dinamarca (6), Irlanda (5), Països Baixos (4), Itàlia (4), Noruega (2), França (2), Romania (1) i Bèlgica (1).

    Distribució dels casos d’hepatitis aguda greu d’origen desconegut el 23 d’abril de 2022

    Font: OMS

    La síndrome clínica entre els casos identificats és la d’hepatitis aguda greu amb enzims hepàtics marcadament elevats. Molts pacients van manifestar símptomes gastrointestinals previs que van incloure dolor abdominal, diarrea i vòmits.

    L’OMS ha confirmat que, de moment, disset nens, d’edats compreses entre un mes i 16 anys, han requerit un trasplantament de fetge. I ja ha estat notificada almenys una mort.

    Qualsevol pista és poca. De moment, continua l’estudi exhaustiu de les històries clíniques i l’anàlisi de proves de toxicitat ambiental i alimentària. A més, no s’escatima en proves microbiològiques addicionals.

    Els virus comuns que causen l’hepatitis viral aguda (virus de l’hepatitis A, B, C, D i E) no s’han detectat en cap dels casos, però sí que han estat detectats adenovirus en almenys 74 pacients. En 18 casos ha estat identificat l’adenovirus F 41. En 20 casos ha estat detectat el SARS-CoV-2. I en 19 casos ha estat detectada coinfecció per SARS-CoV-2 i adenovirus.

    La implicació d’un adenovirus, concretament l’adenovirus F 41, com la causa subjacent de l’hepatitis aguda, és actualment una hipòtesi plausible. Però no explica completament la gravetat del quadre clínic.

    Qui són els adenovirus humans?

    Comencem per presentar el sospitós. Pertany a la família dels adenovirus, icosaèdrics i amb un genoma d’ADN lineal de doble cadena. Estan dividits en set espècies (A–G). Els adenovirus humans es classifiquen en més de 100 subtipus, inclosos els serotips 1–52 (que es van identificar mitjançant proves de seroneutralització i d’inhibició de l’hemaglutinació) i els genotips 53–103 (que es van classificar mitjançant anàlisis bioinformàtiques). Els diferents serotips estan associats amb diferents malalties.

    Lluny de ser una raresa, els adenovirus (AdV) són patògens comuns en humans. I tenen capacitat per causar malalties a les vies respiratòries, els ulls, l’intestí, el fetge, el tracte urinari i les adenoides o vegetacions.

    En general, la infecció d’adenovirus es contrau pel contacte amb secrecions d’una persona infectada o amb un objecte contaminat. La infecció es pot transmetre per l’aire o per l’aigua.

    Gastroenteritis pediàtrica

    En concret, els serotips 40/41 de l’espècie F d’adenovirus (denominats HAdV-F40 i HAdV-F41) han estat considerats durant molt de temps com a causants de gastroenteritis pediàtrica, caracteritzada per febre, vòmits i diarrea. La gastroenteritis per adenovirus 40/41 pot causar una malaltia greu i és una causa freqüent d’hospitalització.

    La prevalença de diarrea aguda causada per aquests adenovirus, anomenats entèrics, oscil·la entre l’1,2% i el 15% a diversos països, i només la superen en xifres Shigella i rotavirus. Pel que fa a l’HAdV-F41, és el tipus més comú als nens amb diarrea (i amb mortalitat associada a diarrea en nens petits).

    Els menors de dos anys, els més susceptibles

    La infecció per adenovirus F41 no és estacional, pot passar en qualsevol moment de l’any. Els més susceptibles són els nens menors de dos anys. Encara que la diarrea per adenovirus sovint és autolimitada, les infeccions entèriques per adenovirus poden causar malalties disseminades sistèmiques mortals en pacients immunocompromesos.

    La literatura disponible apunta que al voltant del 65% dels casos d’hepatitis per adenovirus es desenvolupen en pacients pediàtrics, i que el factor de predisposició més trobat a l’entorn pediàtric és l’antecedent de trasplantament de fetge. Altres factors de risc inclouen el trasplantament de cèl·lules mare, la quimioteràpia per a la leucèmia limfoblàstica i les neoplàsies malignes sòlides.

    De moment, l’OMS recomana que es facin anàlisis de sang, sèrum, orina, excrements i mostres respiratòries, així com mostres de biòpsia hepàtica (quan estiguin disponibles), amb una caracterització addicional del virus que inclogui la seqüenciació.

    Revisar la informació temporal i geogràfica sobre els casos, així com els contactes propers, a la recerca de possibles factors de risc serà fonamental per establir un enllaç epidemiològic que pugui proporcionar pistes per rastrejar la font de la malaltia.
    The Conversation

    Raúl Rivas González és Catedràtic de Microbiologia a la Universitat de Salamanca.

    Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí

  • El sistema educatiu no detecta ni la meitat dels infants amb trastorns d’aprenentatge

    En una mostra de 7.180 alumnes de 5 a 17 anys de 28 centres educatius catalans, repartits per set comarques, un total de 1.249 alumnes (18,3%) van ser identificats com a casos en els quals es donaven els criteris d’almenys un trastorn del neurodesenvolupament, subdividits en discapacitat intel·lectual, dèficit d’atenció i hiperactivitat, autisme o desordres específics d’aprenentatge. En canvi, només 423 d’aquests alumnes (6,19% ) tenien un diagnòstic clar abans de la prova, la qual cosa demostraria que el sistema educatiu encara té molta feina a fer en matèria de detecció, ja que, d’acord amb la mostra, el 66% dels alumnes amb trastorns no havien estat diagnosticats.

    Aquestes dades surten d’un estudi realitzat per un equip de psiquiatres i psicòlegs dels Hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, liderats pels doctors Miquel Casas i Rosa Bosch, un extracte del qual s’acaba de publicar a la revista científica Psychological Medicine amb el títol Neurodevelopmental disorders among Spanish school-age children: prevalence and sociodemographic correlates. En l’estudi s’explica totes les passes que va fer l’equip per garbellar la mostra, a partir d’informació proporcionada per famílies i professors, així com de tests realitzats pels mateixos alumnes, i finalment d’entrevistes als més de dos mil alumnes que potencialment es va considerar que podien presentar algun trastorn.

    L’estudi identifica la prevalença de cadascun d’aquests trastorns entre l’alumnat, que a grans trets coincideix amb les prevalences de cadascuna d’aquestes categories que s’han trobat en altres estudis internacional. I també descriu el biaix de gènere i social que hi ha en la detecció. D’acord amb els investigadors, les dones estan infradetectades, i ho estan també els alumnes en general que viuen en el medi rural, els que pertanyen a una ètnia no blanca, els que provenen de famílies amb pocs recursos i els que provenen de famílies amb un baix nivell educatiu. D’altra banda, la detecció s’apropa més a la prevalença real en els centres privats que en els públics.

    Amb tot, cal recordar que l’estudi (que forma part d’un estudi més gran, encara en marxa, sobre salut mental i escola) treballa amb dades que comprenen el període 2011-2018, i que en l’últim any el Departament d’Educació ha anunciat diverses mesures per millorar la detecció de problemes d’aprenentatge dels infants abans de la seva entrada en el sistema educatiu. En l’últim informe del Síndic de Greuges sobre l’evolució del Pacte contra la Segregació Escolar també es posava l’èmfasi en la necessitat de millorar aquests mètodes de detecció.

    Associació Catalana de Dislèxia

    Al respecte, l’Associació Catalana de Dislèxia (ACD) demana una metodologia de detecció primerenca dels trastorns d’aprenentatge. Segons explica la seva directora, Neus Buisán, en aquest estudi queda clar que la prevalença dels desordres específics de l’aprenentatge (categoria que inclou la dislèxia) és del 10%, “però la informació que hem rebut del Consell superior d’Avaluació del Sistema Educatiu referent a l’alumnat amb dificultats d’aprenentatge a les proves de competències bàsiques del curs 2020-21 és d’un 3,4% a 6è de primària i un 2,9% a 4t d’ESO, i per tant és evident que la detecció i cribratge dels alumnes amb dificultats a les escoles de Catalunya està lluny de ser eficaç”.

    L’ACD va celebrar el passat divendres 22 d’abril el seu 30è aniversari, si bé la celebració tindrà lloc el 7 de maig, en una nova jornada sobre dislèxia a Catalunya (la 13a!) en la qual participaran, entre altres, els doctors Bosch i Casas. Aquesta jornada, comenta Buisan, “ha de servir per seguir reflexionant sobre la situació actual, ja que la dislèxia i els altres trastorns específics d’aprenentatge són la causa que molts nens i nenes no aconsegueixin, de la mateixa manera que els seus companys, les competències escolars que se’ls demana i a les que tenen dret, la qual cosa pot tenir importants conseqüències en el seu desenvolupament emocional i social”.

    A la jornada també hi participaran altres especialistes com Anna Gatell, presidenta de la Societat Catalana de Pediatria; Anna Sans, neuropediatra especialista en dislèxia; i Sergi Grau, confundador de NeurekaLAB, un sistema digital per la detecció i intervenció de la discalcúlia. Tots ells, explica Buisán, fa anys col·laboren amb l’ACD en sistemes de detecció de la dislèxia i la discalcúlia, així com en la lluita contra els tractaments sense base científica.

    Per la directora de l’ACD, “cal que les administracions educatives creïn l’entorn favorable perquè a totes les escoles, mestres i professors tinguin la formació i les condicions necessàries per poder acompanyar de manera adequada a tot l’alumnat”, seguint els criteris establerts en el decret 150/2017, d’escola inclusiva, i en el cas dels alumnes dislèctics també la resolució ENS/1544/2013, de 10 de juliol, de l’atenció educativa a l’alumnat amb trastorns de l’aprenentatge. “Pels alumnes dislèctics, el rendiment depèn de la qualitat del suport, i la qualitat del suport depèn de que els educadors estiguin preparats per fer front a la dislèxia. El desenvolupament de l’expertesa dels mestres és essencial per oferir plans d’educació individuals per a cada alumne dislèctic”, afegeix.

    Buisán també recorda que el Síndic de Greuges va resoldre el novembre de 2018 que “la diagnosi i el tractament de la dislèxia es fa moltes vegades des de l’àmbit privat en el cas de les famílies que disposen de prou mitjans econòmics i que tenen la capacitat de poder accedir a aquest suport de professionals especialistes”. Aquesta realitat, afirma, “vulnera els principis d’equitat i igualtat d’oportunitats, més encara si tenim en compte que els alumnes afectats per trastorns específics d’aprenentatge no poden accedir a les beques MEC, de les que, de manera incomprensible, estan exclosos. Aquesta situació deixa sense la més mínima protecció als nens i nenes de famílies que no disposen dels recursos econòmics necessaris per accedir a diagnòstics i tractaments privats, la conseqüència és fer més vulnerables als infants vulnerables”.

  • Com la invasió d’Ucraïna posa en evidència la fragilitat alimentària del planeta

    El canvi climàtic ha exposat milions de persones a una inseguretat alimentària i hídrica aguda, especialment a l’Àfrica, Àsia, Amèrica Central i del Sud, a les petites illes i a l’Àrtic. Però no només, en el rodatge de 50 graus, el mes de juny de 2021, Ferran Puig Vilar, enginyer superior de Telecomunicacions i editor del blog Usted no se lo cree, li preguntava a Marta Rivera, professora d’investigació a Ingenio (CSIC-UPV):

    Fins a quin punt creus Marta que hi ha risc d’interrupcions més o menys brusques de subministrament d’aliments?

    I ella responia:

    «Hi ha més d’un risc pel que fa al sistema alimentari. El primer és la disponibilitat d’aliments perquè s’ha reduït la productivitat dels conreus. A la Mediterrània, la projecció és d’una reducció del 17%. A Europa, ja s’ha observat una reducció de la productivitat del 5%. Dades realment preocupants, que ens han de fer pensar en una reorganització del sistema alimentari en l’àmbit europeu. Per altra banda, ens amenaça una reducció del proveïment energètic. I finalment, l’abastiment també està amenaçat pels fenòmens meteorològics extrems que podrien causar-ne una interrupció».

    A totes aquestes causes que amenaçaven el normal forniment d’aliments, s’hi ha afegit la guerra a Ucraïna i les posteriors sancions i les respostes de les quals en parlarem més endavant.

    Explicàvem en el capítol 2 que, si la temperatura incrementa entre + 1,5ºC i + 2ºC en l’àmbit global, les collites ja no serien estables. Un cop més, ha quedat demostrat que les previsions de l’IPCC es queden sempre curtes, que informe rere informe, els resultats són pitjors del que s’esperava. No ha calgut arribar a +1,5ºC de mitjana global per observar que la productivitat minvava a les zones més afectades pel canvi climàtic, Europa inclosa. Al Nord, doncs, no estem a resguard de la crisi alimentària que s’acosta (ja és aquí?).

    El canvi climàtic dificulta, i cada cop més i arreu, la producció i l’accés als aliments. Com més vulnerable és una regió, més dificultats apareixen. Els sistemes alimentaris (agricultura, silvicultura, pesca i aqüicultura) s’estan deteriorant per l’excés de les temperatures, les sequeres, les inundacions, els incendis forestals… Però tot això no passa exclusivament pel canvi climàtic. També esdevé per la gestió que el sistema econòmic i cultural vigent fa de la biosfera i que la majoria de la població del Nord dominant accepta com l’únic procediment possible.

    Alimentació fòssil

    «L’alimentació és la primera font d’energia. És així com nosaltres ens mantenim vius», li agrada dir a Antonio Turiel, investigador científic del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar. A l’agricultura industrial li fa falta molta energia fòssil, principalment dièsel per la maquinària i el transport. I la fabricació de fertilitzants nitrogenats requereix gas natural. Dues raons indiscutibles perquè apugin els preus dels aliments, a les quals hauríem d’afegir la Xina, que ha reduït un 90% les exportacions de fertilitzants. I Rússia, que també ho va fer abans de la guerra contra Ucraïna.

    L’any 2019 el biofísic Paavo Jarvensivu, Universitat de Helsinki, ens va fer entre d’altres, dues recomanacions essencials: (i) els aliments s’han de produir de manera que es regeneri el sòl en lloc d’erosionar-lo. (ii) s’han de transportar persones i mercaderies sense cremar petroli ni cap altre combustible fòssil. En altres paraules, s’ha de treballar en favor de la sobirania alimentària a cada territori, tenint cura de la regeneració dels sòls tot impedint la seva degradació. I només transportar aliments d’una part a l’altra del món en cas d’extrema necessitat. Nogensmenys, entre el 21 i el 37% del total de les emissions de Gasos amb Efecte Hivernacle (GEH) estan relacionades amb la producció i el consum d’aliments, de les quals entre el 5 i el 10% corresponen al transport. I és que el sistema agroalimentari industrial que regeix l’alimentació és una màquina de transformar combustibles fòssils en aliments amb una molt baixa eficiència.

    El resultat ha estat convertir una necessitat humana ineludible, un dret humà, alimentar-se, en una mercaderia especulativa. Aquesta metamorfosi va començar a finals del segle XIX i es va accelerar el XX amb la ‘revolució verda’ i es va consolidar amb la creació de l’Organització Mundial de Comerç (OMC) els anys 90 del segle passat. En aquest temps, hi ha hagut un notable canvi de paradigma com explica Marta G. Rivera a 50 graus: (i) «Se substitueix una energia renovable com és la força del treball humà, per eines que depenen de l’energia fòssil, com ara el transport, els tractors i la maquinària en general; (ii) per produir aliments, es traspassen fronteres agràries, colonitzant i desforestant nous territoris, que prèviament havien emmagatzemat carboni en forma de boscos i que, en desaparèixer, emeten a l’atmosfera en forma de CO2 (fins ara ha suposat un 30% del total de ‘GEH’); (iii) es fan servir fertilitzants nitrogenats (amoni, urea) que també consumeixen energia fòssil i emeten òxid nitrós en utilitzar-los i dipositar-los als sòls».

    En els darrers 100 anys, s’ha produït un efecte gens positiu: s’ha duplicat la quantitat de compostos nitrogenats artificials en el sòl, l’aire i l’aigua. I això és molt perillós, perquè, en excés, el nitrogen és un contaminant que accelera el canvi climàtic a través de les emissions d’òxid nitrós, un potent GEH, que enverina l’aigua, els animals, les plantes i els éssers humans. Per tot això, segons els científics del clima, és una de les amenaces més greus per a la humanitat actualment.

    Com a fertilitzants també es fan servir el fòsfor i el potassi. Amb el nitrogen, els tres elements clau de la fórmula NPK: nitrogen, fòsfor, potassi. Tots tres conformen la base de l’agricultura industrial. Els tres primers productors de potassa són Canadà, Bielorússia i Rússia. I el quart és la Xina. El principal exportador és Rússia, seguit del Canadà i la Xina. Com veieu Rússia i Bielorússia estan al capdavant de la producció i exportació de potassa. Bielorússia està sancionada des de fa temps i Rússia ho estarà després d’haver atacat Ucraïna. Pel que fa al fòsfor, la principal reserva radica a Fos Bucraa, al Sàhara Occidental (també n’hi ha a la Xina i als Estats Units) ocupat pel Marroc, zona de conflicte per la legítima reivindicació del Front Polisari de celebrar, amb el suport d’Algèria, un referèndum d’autodeterminació que Marroc li nega, amb el suport recent d’Espanya. El fòsfor, a més, és dels tres components bàsics NPK el que està en més perill d’esgotar-se. La guerra, doncs, està empitjorant el sector dels fertilitzants, sigui per manca de matèries primeres o de productes elaborats.

    Antonio Turiel i Juan Bordera advertien en un article a CTXT de 19 de febrer de 2022 titulat Fertilizantes: ¿en la antesala de una gran crisis alimentaria?, que en el pitjor moment de la crisi del gas natural l’any 2021, la majoria de plantes europees de producció de fertilitzants van tancar. I només han obert amb contractes garantits i a preus molt més alts. Seria el cas de Fertiberia, radicada a Espanya però en mans d’un grup inversor internacional. D’altres empreses que han tancat en un moment donat serien Yara International, noruega; CF Industries, estatunidenca; o Borealis Age, austríaca. Pensem que, per acabar-ho d’adobar, la Xina ha reduït les exportacions d’un 90%, com també Rússia, que tot i disposar de gas natural, va suspendre les exportacions abans de l’atac a Ucraïna. I és que per fer fertilitzants inorgànics s’empra un terç del total de l’energia que es fa servir en el sistema agroindustrial. Més a prop que no pas les indústries hi ha la pagesia, que en molts casos no ha pogut pagar els fertilitzants i ha decidit no sembrar. No sabem quants, però ho sabrem, i serà una mala notícia. No voldria deixar de citar els herbicides i els pesticides que es deriven del petroli i que també estan sotmesos a la crisi dels combustibles fòssils i a la pujada de preus.

    Monocultius i diversitat genètica

    A mesura que l’agricultura ha estat colonitzada per l’agricultura industrial, s’han imposat els monocultius i s’ha perdut diversitat genètica. Això ha comportat menys varietat de llavors i immenses plantacions del mateix producte fins a esgotar-ne la fertilitat. Els pagesos han estat empesos (obligats, de fet) a fer de les seves terres monocultius de varietats homogènies d’alt rendiment. S’han perdut així incomptables varietats de cereals, fruites, verdures i espècies més ben adaptades a la sequera, la calor, la humitat, i també a determinats patògens. Són les conseqüències d’haver deixat l’alimentació en mans de monopolis que tan sols pensen en els dividends dels seus accionistes i en mantenir la producció al cost que sigui i a costa de qui sigui.

    Ara que les temperatures pugen acceleradament i els rendiments dels conreus decauen, l’agroindústria intenta recuperar llavors més resistents/resilients que fins ara no tan sols havia descartat, sinó també prohibit.

    Després de múltiples fusions, quatre empreses encapçalen la llista de vendes d’agroquímics: Bayer Crop Science (10.374 milions de dòlars), Syngenta Group (10.118) BASF (7.123) i Corteva (6.256 milions de dòlars). Entre les deu primeres també hi ha FMC, ULP, Adama, Somitomo Chemical, Nufarm, i Yamgnong Chemical. Després de les deu primeres, nou de cada deu empreses són xineses. Per altra banda, CropLife és la principal organització comercial de les companyies més grans d’agroquímics i de biotecnologia agrícola del món. Aquesta macroorganització representa els seus sis principals membres: Syngenta, FMC, Bayer, BASF, Sumitomo Chemical i Corteva, i defensa els interessos de la indústria de la ciència dels cultius.

    Entre els principals objectius hi té garantit que els productes fitosanitaris i les llavors biotecnològiques formin part del suport a l’agricultura ‘sostenible’.

    Totes aquestes empreses han volgut i volen obligar els pagesos a usar tots els seus productes, des de les llavors fins als fertilitzants i pesticides (esclavatge industrial). I no tenen gens d’interès a evitar, malgrat estar perfectament informades (els primers dictàmens del canvi climàtic són dels anys 60 del segle passat), els costos ambientals derivats de l’ús de fertilitzants sintètics, pesticides i maquinari que deterioren el sòl i escalfen l’atmosfera amb el vessament de GEH. Es limiten a promocionar eslògans amb conceptes altisonants (màrqueting), com ‘agricultura sostenible’, per enganyar la ciutadania generant falses esperances.

    Contràriament, sí que s’han ocupat, no tan sols de desqualificar les produccions locals d’aliments i els sistemes de producció d’aliments alternatius (de fet són els sistemes originaris), com ara l’agroecologia, l’agricultura ecològica o la permacultura, sinó que contínuament amenacen la pagesia si no se sotmet als seus interessos. I no oblidem-ho, tot amb la connivència dels poders públics subordinats als poders econòmics dominants (governs al servei dels mercats).

    Us faig arribar l’enllaç a un web on es destapen les cares comercials de les grans multinacionals dominadores del sistema alimentari. La seguretat alimentària, doncs, està indiscutiblement en perill, i agreujada per la crisi dels combustibles fòssils imprescindibles per l’agricultura industrial (fertilitzants, pinsos, transport, funcionament del maquinari). I la guerra, que accelera la inseguretat en disminuir significativament l’avituallament tant d’energia, petroli, gasoil, gas, com de gra i oli de gira-sol, per posar dos exemples que afecten Espanya. Un cas més on es demostren les interrelacions, la interdependència i la retroalimentació entre totes les crisis. En definitiva, el canvi climàtic soscava (ja ho està fent) la sobirania alimentària. I la guerra accentua aquests riscos explicitats tímidament per l’IPCC.

    Cereals (i guerra)

    Des de fa molts anys, Ucraïna és cobejada per la capacitat de produir cereals de bona part de les seves terres. Una de les grans riqueses són les terres negres. Hi ha dos ‘cinturons de chernozim’ al món (uns 230 milions d’hectàrees). Un va des de les praderies del Canadà (a Manitoba) i es perllonga per les grans planes dels Estats Units fins a arribar a Kansas. L’altre va des de Croàcia fins al sud de Rússia, a Sibèria, recorrent el Danubi i, sobretot, Ucraïna i la Terra Negra de la Rússia Central. A Ucraïna són sòls molt fèrtils, que es caracteritzen per tenir un metre de fondària i estar formats per matèria orgànica rica en fòsfor, potassi i microelements, ideals pels cereals que necessiten substrats amb aquesta profunditat. La pregunta seria, el Nord global estaria tractant de controlar les terres negres a costa del control rus? És aquest un més dels motius de la invasió?

    Una de les dues grans zones de ‘chernozim’ a Ucraïna envolta Donetsk i Lugansk, és a dir, està en zona de conflicte i ara és el moment de plantar les llavors. Què passa? Doncs que el president Zelenski, per assegurar els aliments bàsics als ucraïnesos, ha prohibit la pràctica totalitat de les exportacions (només es poden exportar petites quantitats de panís i oli de gira-sol). I resulta que els cereals procedents d’Ucraïna són essencials per a la subsistència de molts països del Sud global (també són importants per a Europa, Espanya inclosa). Tant és així, que són clau en la determinació dels preus de les matèries primeres alimentàries a escala mundial.

    Ucraïna és el cinquè exportador de blat del món (i Rússia el primer productor i exportador). Primer de gira-sol, segon d’ordi, cinquè de panís, novè de soia, tercer de patata, setè de remolatxa de sucre… Enguany les exportacions d’Ucraïna haurien de garantir el 12% de la producció de les exportacions globals de cereals, cosa que no pot fer per la guerra, la prohibició de les exportacions i el bloqueig/ocupació dels ports del Mar Negre. No fer-ho causarà un xoc en els mercats globals (el blat és el motor del comerç mundial d’aliments). De fet, el preu del blat ja havia pujat abans de la guerra (no deixa de pujar des de 2016), a conseqüència de les interrupcions de subministrament causades per la COVID-19, els esdeveniments climàtics extrems, la disminució dels proveïments energètics i la disminució de la productivitat dels conreus. Amb la guerra, la inestabilitat s’ha multiplicat. A més, per si no n’hi hagués prou, Rússia és un dels principals productors de fertilitzants, i Bielorússia el principal exportador de potasses.

    Si sumem Rússia i Ucraïna, entre totes dues subministren el 30% del blat mundial, el 20% del panís, el 75% del gira-sol, i el 33% de l’ordi, segons dades de la FAO. A tot plegat hi hauríem de sumar que Europa fabrica l’etanol amb blat (10 mil tones, segons Ecologistes en Acció, l’equivalent a 15 milions de fogasses de pa de 750 grams cadascuna); el bioetanol amb ordi, panís, canya de sucre i sègol; i el biodièsel amb soia, gira-sol, colza i palma.

    Els territoris més dependents estan a Àfrica i Àsia. El Líban depèn en un 50% del blat que procedeix d’Ucraïna, la qual cosa suposa el 35% de la ingesta calòrica dels libanesos. Una dependència en la ingesta calòrica la pateix també Líbia, que depèn del blat ucraïnès en un 43%, Malàisia d’un 28, Indonèsia també d’un 28, Bangladesh d’un 21, Iemen (atacat i en guerra amb Aràbia Saudita) d’un 22, Egipte d’un 14%. També en són dependents Algèria i Brasil, i no oblidem-nos, Palestina.

    Així les coses, diversos governs estan restringint l’exportació de gra i d’altres aliments per tal d’assegurar el subministrament intern i evitar tant com es pugui l’augment de preus en el seu país.

    Preus

    El 22 de gener del 2022, poc abans de la guerra, Alex Smith, analista d’alimentació i agricultura del Breakthrough Institute, escrivia a la revista Foreing Policy: «Hi ha moltes raons per les quals s’ha d’aturar una invasió russa d’Ucraïna abans que succeeixi. La interrupció dels lliuraments d’aliments d’una de les paneres més importants del món, hauria de ser una de les principals. Si una invasió és inevitable, els governs d’arreu del món han d’estar preparats per reaccionar ràpidament per evitar la inseguretat alimentària i la fam potencial, fins i tot enviant ajuda alimentària als països necessitats i accelerant els canvis de la cadena de subministrament per redirigir les exportacions als clients actuals d’Ucraïna».

    La FAO informa que els preus dels aliments s’han apujat d’un 33,6% de març de 2021 a març de 2022. El blat s’ha apujat el darrer mes de març d’un 19,7% (no sols per la guerra sinó també per la sequera als Estats Units). El panís d’un 19,1. L’oli vegetal impulsat per l’oli de gira-sol un 23,2%. El sucre un 6,7. La carn un 4,8. I els lactis d’un 2,6%. Per cert, els lactis s’han apujat en un any, de març de 2021 a març de 2022, d’un 23,6%. I els països més poderosos i rics del món no han pres les mesures que calien per fer front a una crisi cantada.

    El resultat és que ara mateix, i a tall d’exemple, tenim conflictes alimentaris a Palestina (totalment dependent), Turquia (augment de costos exorbitants), Marroc (revoltes per manca de cereals, en especial blat), Shanghai (oficialment per COVID, però també per manca de subministraments), Sri Lanka (no paga el deute per estalviar dòlars i poder comprar aliments), Kazakhstan (malgrat ser un país exportador), Argentina (amb sequera i manca de proveïment d’energies fòssils), Perú (fan falta fertilitzants), Brasil (no disposa de blat), o Colòmbia (un dels nous punts crítics assenyalats per Nacions Unides per manca d’aliments/fam), i a la República Democràtica del Congo, segona economia d’Àfrica, un país del qual ens emportem les seves riqueses com autèntics saquejadors (coltà, terres rares, diamants, cobalt, coure, or, aigua) i els hi deixem la misèria i la mort, està patint ara mateix la pitjor crisi de fam del món.

    Oxfam informava aquest mes d’abril que 260 milions de persones addicionals podrien caure en la pobresa extrema per la COVID-19, l’augment de les desigualtats a tot el planeta, i l’augment desorbitat del preu dels aliments. En l’informe ‘Després de la crisi, la catàstrofe‘ diu OXFAM que 860 milions de persones podrien viure en la pobresa extrema (menys d’1,0 dòlars/dia) a finals de 2022. De fet, una crisi de fam massiva amenaça milions de persones a l’Àfrica Oriental, el Sahel, el Iemen i Síria. Però no tan sols, perquè l’augment de preus està exacerbant també les desigualtats al Nord global. I Espanya no se n’escapa: la inflació del 9,8% el proppassat mes de març suposa una pèrdua de poder adquisitiu de 16.700 milions d’euros que afectarà sobretot a les llars amb les rendes més baixes.

    Dièsel

    Si a tot plegat li afegim la crisi del dièsel, que va pujant de preu a tot arreu i és imprescindible per a la mecanització agrícola i el transport, es va concretant un mapa que tan sols podem qualificar de desolador: a Europa, es preveu una reducció no menor al 15%, que condueix a un escenari de racionament imminent (no només del dièsel sinó també del gas i del petroli).

    A Austràlia, també es plantegen el racionament. A Sud-àfrica, ja han limitat la seva venda. A Sri Lanka no en tenen, tampoc al Pakistan, ni a Nigèria, que prefereix exportar el seu petroli que no pas refinar-lo. I a l’Argentina (que ha restringit les exportacions de carn de boví), en plena campanya de recollida de la soia, el seu petroli procedent del fracking, explica Antonio Turiel, no és capaç de produir dièsel i han d’anar a comprar-lo molt car als mercats internacionals, posant en perill la collita. I és que cal petroli de qualitat per produir dièsel. Per fer-nos una idea, els Estats Units estaven important dièsel de Rússia el proppassat mes de març, mentre Aràbia Saudita, país productor de petroli, en comprava per acaparar-lo. Ens acostem a una crisi mundial del dièsel.

    Tot i aquests problemes indiscutibles, la indústria dels biocombustibles, barruda, pressiona perquè més blat i més panís substitueixin la manca de petroli. Un cop més, primer, el negoci, i després la vida, amb qui la gran indústria agroalimentària està en guerra.

    Espanya / Catalunya

    Ara que les vacances de Setmana Santa s’han exhaurit i es torna a la mal dita ‘normalitat’, si no s’atura la guerra de forma immediata (tampoc seria suficient a curt termini), s’accentuaran els símptomes de la crisi que estem vivint i que es fa difícil de comparar amb cap altra de les més recents. Tal vegada la més semblant sigui la de la postguerra, que no recordo més enllà del que a casa em van explicar. S’aplegaran les conseqüències de la crisi econòmica mundial i del canvi climàtic, aguditzades per la guerra. Faltaran subministraments, alguns desapareixeran de les lleixes dels mercats, d’altres n’hi haurà molt menys, com és el cas de l’oli (el d’oliva no pot suplir tot el gira-sol que mancarà). Faltaran cereals perquè el 40% vénen d’Ucraïna. I Argentina, amb problemes de dièsel no podrà vendre a Espanya els cereals que necessita.

    Viurem un racionament determinat pels mercats (vendes limitades), que tant de bo fos organitzat per l’estat que, al cap o a la fi, si manquen aliments bàsics, haurà de fer-ho a través de bons que assegurin a les llars l’accés a aquests aliments. Faltaran derivats del porc, podrien mancar ous, animals de cicle curt (pollastres i conills) i boví, en el cas que no es pugui programar on dur-los a pasturar (el més probable). Faltarà gra i caldrà decidir si es dedica als humans o als animals.

    En aquest sentit, deia Gustavo Duch, expert en sobirania alimentària, a la Pilar Sampietro a Vida Verda: «Espanya no té cap problema per produir gira-sol, blat o panís per al consum humà. Si en falta és perquè es dedica una bona part a l’engreix dels animals monogàstrics, porcs i gallines. Igual passa a Catalunya, que necessita importar per satisfer la demanda d’humans i animals. Tenir una indústria tan gran d’animals no només està generant un desequilibri en aquest model d’importacions/exportacions, sinó que també configura el sistema agrari català. Si fem una mirada a aquest model, observarem que tot està pensat per abastir els porcs (la majoria de les terres dedicades al conreu de cereals) i no pas a les persones. Contràriament, moltes d’aquestes terres les hauríem de tenir dedicades al conreu de llegums per a l’alimentació dels humans. Com no tenim terres disponibles, ara els llegums, els pèsols, els cigrons, les mongetes… els estem important. I tampoc produïm prou verdures, per manca de sòls dedicats als porcs per exportar».

    Si finalment el gra es dedica a les persones, com seria lògic pensar, caldrà sacrificar animals de la cabana. Fet agreujat perquè la crisi del dièsel impedeix la producció de gra per alimentar animals a països que habitualment el subministren a Espanya. És el cas de l’Argentina que proveeix bona part de la soia necessària per als pinsos i perquè el 25% del biodièsel que es consumeix prové també d’aquesta soia.

    Què fer?

    Proposa Gustavo Duch: «s’ha d’ajudar a la pagesia, que roman lligada de peus i mans a l’agroindústria, que estan veient com les seves granges estan generant pèrdues, perquè es reconverteixin en petites granges, menys vulnerables. Poden ser finques on els porcs s’engreixin amb els aliments locals i s’estableixi un lligam directe amb l’agricultura local. Desenvolupar aquestes polítiques permetria en bona part resoldre el problema dels purins i de passada, allà on hi havia una sola granja, que n’hi hagi tres. Aquesta atomització comportaria disposar de més terres i l’arribada de més pagesos, i ja sabem que repoblar el camp és un bon camí per fer front al problema».

    Agroecologia i sobirania alimentària és el que cal fer, ens deia Marta G Rivera el 10/3/22. Això implica transformar els models de producció i consum d’aliments. I no es poden separar: producció i model són inseparables. En el model de producció calen canvis de funcionament, prescindir dels monocultius, diversificar, tornar a usar gra i llavors locals, augmentar la producció de lleguminoses que reduiran la dependència dels fertilitzants, tornar a la ramaderia mixta, cicle d’agricultura i ramaderia al mateix territori, i no separar la ramaderia i l’agricultura, com ha fet l’agricultura industrial.

    Reconfigurar tota l’agricultura i la ramaderia catalana i espanyola. Es pot fer, és viable. Però si no es redueix el consum de carn, no farem res. Com tampoc si no es redueix el desaprofitament del sistema alimentari. En cas contrari, continuarem depenent de les terres d’altres països.

    La pregunta és ineludible: podria la transformació alimentària satisfer les necessitats com ho ha fet l’agroindústria? Es podria substituir l’actual sistema amb una organització agroecològica?

    Respon Marta G. Rivera: Es podria si minva la demanda. És impossible garantir el consum actual d’aliments, fonamentalment de carn, amb un sistema agroecològic. D’altres països podrien produir carn per a nosaltres, però suposaria importar, és a dir, cremar combustibles fòssils, inacceptable si es vol combatre el canvi climàtic. I no seria agroecologia que exigeix no dependre d’insums externs. L’agroecologia busca la màxima eficiència energètica en el procés productiu i en un disseny que estigui d’acord amb els principis ecològics de la natura: retorn energètic, disseny i qualificació del paisatge. A més, ha de fixar carboni al sòl, i l’agricultura amb canvis en el funcionament i en les dietes alimentàries, podria capturar carboni.

    Per aconseguir-ho cal superar diferents barreres, la primera és la mental. Cal un canvi de mentalitat.

    Epíleg

    Escriu Pino Delàs a la revista Sobirania alimentària el 25 de març de 2022: “La gent que vivim del camp i del bestiar no tenim por del decreixement i, en canvi, sí que ens fa temor l’abandonament i el deteriorament dels ecosistemes que possibiliten la nostra activitat. Per contra, les grans empreses només veuen sortida en la millora de la taxa de beneficis a còpia d’incrementar les desigualtats i deixar d’assumir, si cal, els límits biofísics del planeta.

    Defensar el treball agrari davant del capital és crucial per imaginar i garantir una alimentació segura i sana als nostres pobles i ciutats. Entre nosaltres no existeix la pagesia bona i la dolenta. Existim els qui treballem la terra i els qui la creuen dominar. Cal atendre la realitat social del camp, gestionar les contradiccions, construir alternatives versemblants i donar suport a les lluites camperoles inequívocament. Els camperols hem començat un període de mobilitzacions llarg i hi haurà oportunitats per a la lluita compartida. Teixir una aliança de l’ecologisme amb el moviment per la sobirania alimentària, amb els camperols, seria una llavor esperançadora”.

    L’energia, clau per mitigar o accelerar la crisi climàtica

    La natura és la nostra salvació, però només si la preservem

    Emergència climàtica: una guerra contra la vida

     

  • Aules hospitalàries

    Un centre hospitalari és un espai d’esperança. També és un espai de dolor. Trobar sentit al patiment –aquest càstig bíblic– no és gota fàcil, sobretot quan afecta als infants o als més joves de la comunitat. Molta gent perd la fe en tots els déus quan es veu abocada a l’abisme del patiment infantil. Camus, entre altres, ha escrit pàgines inoblidables sobre aquest tema.

    Cada any miro de participar en aquesta activitat que consisteix en compartir una estona amb criatures malaltes a les seves habitacions o reunir-nos en un espai comú per parlar de llibres. El Consell, amb la col·laboració de les editorials, els regala un llibre que l’autor visitant firma al final de la sessió.

    No surts indemne, d’aquesta activitat, perquè –i em repeteixo– està lligada al sofriment i al fet de qüestionar el seu sentit.

    Recordo aquell adolescent que em va explicar que era un crack fent paelles -era del Delta de l’Ebre- i que un dia, quan estigués bé, em convidaria a casa seva, a menjar una paella feta per ell. No ho ha fet i no n’he sabut res més. Li he desitjat moltes vegades en silenci, confiant que els meus pensaments seran transportats fins a les seves orelles per algun vent amable i  benefactor, que s’hagi recuperat. I si un dia em convida que pensi que l’arròs covat també m’agrada. O aquella nena que em deia que no li agradava gota llegir però que llegiria el llibre que li havia dedicat perquè li havia dedicat i que això el feia un llibre especial.

    En aquesta última visita de fa pocs dies una noia ens explica que el llibre que li havia agradat més era La utilidad de lo inútil, perquè tenia molt interès en els temes filosòfics. O el noi que ha estat molt content quan hem coincidit que L’Illa del Tresor és una gran història. O aquell altre, que el dia de la visita va tenir una recaiguda important que li va impedir assistir a la trobada i jo li vaig prometre que un altre dia l’aniria a veure, i vaig fer-ho i em va passejar per tot arreu, com si fos l’amo del tros, i m’anava presentant el personal hospitalari dient: és en Jaume Cela, un escriptor molt famós. Quantes vegades he pensat en aquesta criatura tan generosa!

    Repeteixo: en aquesta mena d’activitats sempre surts tocat, és inevitable no sentir-te profundament commogut.

    Poques vegades en parlem, d’aquestes professionals magnífiques, que tenen molt clar que la seva funció és ensenyar però tenir cura, somriure per tenir cura, acaronar per tenir cura

    Però aquests nois, noies, nens i nenes reben l’atenció del personal mèdic, però també de les seves mestres i ja sé que no tinc proves d’això que diré ara llevat de recórrer a la meva experiència: són persones que tenen molt clar que la seva funció és tenir cura, és ensenyar però tenir cura, somriure per tenir cura, acaronar per tenir cura, parlar per tenir cura. Mirada, paraula i gest en una íntima comunió per tenir cura. Una mena de mestres molt especials. Si existeixen els àngels diries que estan encarnades en aquestes persones que passegen pels passadissos, que entren a les habitacions, que parlen amb les famílies i saben com han de consolar (l’any que vaig veure un avi al costat del llit del seu net greument malalt vam estar una bona estona parlant de com s’arriben a estimar els nets i les netes. Quan vaig de sortir de l’habitació vaig plorar tancat la lavabo), que es relacionen amb les escoles on van els que ara són també els seus i les seves alumnes.

    I poques vegades en parlem, d’aquestes professionals magnífiques, d’aquestes mestres que preparen una classe que no sabran si podran fer perquè l’alumne haurà empitjorat o perquè li hauran donat l’alta.

    Dia a dia escriuen al llibre de la vida la bellesa que contenen els actes plens de bondat.

    Són àngels? Crec que no. Són mestres que saben que la funció principal del seu ofici és atendre les necessitats dels nens i de les nenes, dels joves que estan al seu costat, siguin quines siguin aquestes necessitats.

    I en parlem ben poc, d’aquestes professionals.

  • Sis llibres sobre salut i cures per regalar(-se) aquest Sant Jordi

    Empatxats de pastilles

    A Gran Bretanya, gairebé una quarta part de la població adulta pren un medicament psiquiàtric a l’any, una xifra que suposa un augment de més del 500% des del 1980. James Davies, professor d’Antropologia i Psicoteràpia a la Universitat de Roehampton (Regne Unit), critica al llibre Sedados (Capitán Swing) un sistema de salut mental que tendeix a la sobremedicalització. Davies sosté que hem adoptat un model mèdic que situa el problema únicament en la persona que el pateix i el seu cervell. Segons el psicoterapeuta, moltes de les persones a les quals se’ls prescriu medicació psiquiàtrica no pateixen problemes biològicament identificables, sinó que experimenten les conseqüències de les seves dificultats socioeconòmiques i vitals. Sedados analitza per què els Governs i les grans empreses han promogut aquesta errònia i perillosa visió individualista de la malaltia mental.

    Millenials: la generació cremada

    Cada vegada hi ha més ús d’antidepressius, més assistència a teràpia psicològica i més expressió autoinformada d’ansietat i tristesa en la generació millenial -persones que van néixer entre 1981 i 1995-. Al llibre No puedo más: Cómo se convirtieron los millennials en la generación quemada (Capitán Swing), Anne Helen Petersen fa una anàlisi de l’esgotament que pateix aquesta generació, la precarietat laboral i la inseguretat vital que l’envolta, els canvis socioculturals que provoquen aquest esgotament i les pressions que el sustenten. L’autora sosté que l’esgotament és una característica definitòria de la generació millennial, que neix de la desconfiança enfront de les institucions, les expectatives poc realistes del treball modern i un fort repunt d’ansietat i desesperança.

    Una generació a l’ombra d’un capitalisme salvatge

    Amb una temàtica similar, el filòsof Eudald Espluga dissecciona al llibre No seas tu mismo: Apuntes sobre una generación fatigada (Ediciones Paidós) la generació millenial en clau autobiogràfica i a través d’icones populars. L’autor convida al lector a qüestionar l’individualisme hiperproductiu i emprenedor a través d’uns apunts que retraten «la societat del cansament», és a dir, un sistema en el qual l’autoexplotació de la nostra identitat ens condueix a l’anomenat «burnout col·lectiu». Espluga fa una crida a l’organització i l’acció col·lectiva per respondre a l’esgotament generalitzat de la població, l’origen del qual es troba en un sistema econòmic profundament desigual i en la precarietat estructural que l’envolta.

    Solidaritat en temps convulsos

    L’editorial Tigre de Paper ha publicat recentment una traducció de Lourdes Bigorra del llibre Mutual Aid: Building Solidarity During This Crisis (2020) -en català, Suport mutu: Construir la solidaritat en temps de crisi– de l’advocat, escriptor i trans activista estatunidenc Dean Spade. En un context mundial que viu en una espiral de crisis successives del capitalisme (Covid-19, desigualtats socials, emergència climàtica, violència de gènere endèmica…), el llibre proposa el suport mutu com una eina per respondre col·lectivament des dels moviments socials a aquestes crisis. La publicació, a més de proporcionar una teoria de base sobre el suport mutu, descriu com aquest és una part fonamental dels moviments per la justícia social, i ofereix eines concretes per organitzar-se, així com mètodes per treballar en grup, afavorir el procés de presa de decisions col·lectiva i gestionar l’esgotament generalitzat de la població.

    L’impacte del patriarcat sobre la salut mental

    La psicòloga especialitzada en violència sexual Alba Alfageme és autora del llibre Quan cridem els nostres noms (Editorial Univers), una obra clara i directa sobre les conseqüències psicològiques que té el patriarcat en les dones. El llibre, que es basa en casos reals atesos per la mateixa autora, posa sobre la taula els biaixos masclistes que impregnen la societat i el poder transformador del feminisme des de tots els àmbits. Segons explicava en una entrevista al Diari de la Sanitat, no és que les dones tinguin més problemes de salut mental, sinó que «estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental».

    Manual per combatre les violències masclistes

    Carla Vall, advocada penalista i criminòloga especialista en prevenció de violències masclistes, ens porta amb el llibre Trenqueu en cas d’emergència: Manual per a víctimes i supervivents de violències masclistes (Editorial Univers) una anàlisi amena i comprensible sobre les violències masclistes i els elements, socials i individuals, que ens porten a ser potencials víctimes i agressors. L’autora ens parla de la recuperació i la reparació de les víctimes i dóna eines pràctiques per a fer front a aquest tipus de violències, tant per a una mateixa com per ajudar a terceres persones. Al final del llibre tracta els reptes pendents i les apostes de futur per combatre aquest mal endèmic que pateixen totes les societats.