Just Deploy It!

Blog

  • El Departament de Salut posa límits a l’escola inclusiva

    Si el camí cap a una escola inclusiva és ple d’obstacles i entrebancs, culturals i pressupostaris, ara se n’ha afegit un altre, del tot inesperat: el Departament de Salut. La gerent de Processos Integrals de Salut, Assumpta Ricart, s’ha reunit amb la família d’Aleix Mora per comunicar-li que el curs vinent s’ha de buscar una solució d’escolarització diferent de la que té actualment l’infant, amb l’argument que “no es pot garantir la seva seguretat”. En aquesta reunió, però, segons ha explicat a aquest diari la mare del nen, Alba Jardiel, no s’ha concretat quina és la proposta d’escolarització per ell en la qual sí que estaria garantida la seva seguretat, i per això, i pel fet que fins al moment la seva integració a l’Escola Claret està sent molt positiva, la família no té intenció de moure’l de lloc. De fet, els responsables del Consorci d’Educació que van assistir a la reunió van expressar la seva conformitat amb la postura de la família.

    La figura de la infermera escolar és encara avui excepcional, sobretot en l’àmbit de l’escola pública, malgrat que ja fa més de dos anys (novembre de 2019) que el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per la qual insta el Govern català a incorporar una infermera a cada centre educatiu. Això no ha passat mai, ni està previst que passi, en part perquè unes setmanes abans els departaments d’Educació i Salut van firmar un acord marc pel qual s’iniciaven diversos programes conjunts, el més important dels quals era que cada escola passaria a tenir el seu CAP de referència, tal com ja havia anunciat al Parlament mesos enrere l’aleshores conseller Josep Bargalló. Així, en el punt 3.2 d’aquest acord es descriu el “Programa d’atenció a l’alumnat amb necessitats especials de salut als centres d’educació ordinària”, que s’adreça especialment a “l’alumnat amb malalties cròniques i necessitats complexes d’atenció o amb malaltia crònica avançada”.

    Segons ha explicat el Departament de Salut a aquest diari, aquest programa, “que s’emmarca dins del decret 150/2017 d’educació inclusiva”, actualment fa possible que des dels centres d’atenció primària “s’atengui a uns 2.000 infants i adolescents, amb l’objectiu que puguin desenvolupar, amb el màxim de normalitat, les activitats diàries als centres educatius”. La major part de casos són assistències puntuals, i són una minoria els que, com l’Aleix, compten amb la presència d’una infermera durant tot el temps que són al centre (en el seu cas, de 9h a 12.30h, ja que només fa horari de matí i no hi dina).

    L’Aleix té miopatia miotubular, una malaltia minoritària que li resta força muscular i l’obliga a tenir un respirador entubat a la tràquea, a moure’s amb cadira de rodes i a alimentar-se per botó gàstric. Cognitivament, però, no té cap limitació, i aquest és l’argument de la família, que ara compta amb el suport del Consorci d’Educació de Barcelona, per haver rebutjat en primera instància l’opció de l’escolarització en un centre d’educació especial (sense que això vulgui dir que s’accepti més endavant, si per raons educatives es determina que és el millor per ell). Fins ara, però, l’escolarització de l’Aleix està sent una història d’èxit. La família també descarta l’escolarització hospitalària i encara més la domiciliària, ja que privaria l’Aleix de l’estímul i enriquiment mutu que proporciona la convivència amb altres infants.

    Què vol dir “garantir la seguretat de l’infant”?

    Així doncs, malgrat que l’escàs recorregut de l’acord marc, i malgrat que en aquest no s’estableixen excepcions, el Departament de Salut ja ha trobat un primer cas en el qual considera que hi ha un eventual límit per a la seva aplicació: el fet que la seguretat de l’infant no estigui garantida. Així ho ha confirmat el departament que dirigeix el conseller Josep Maria Argimon a aquest diari, i a la resta de mitjans que s’han interessat pel cas. Un portaveu del Departament de Salut comenta que “en el cas que es fa referència, els propis professionals sanitaris que l’han atès [a l’Aleix] al llarg d’aquest curs han manifestat que no podran continuar prestant el suport ja que no es pot garantir la seguretat de l’infant”. I afegeix: “El nivell assistencial que cobreix les necessitats especials de salut als centres d’educació ordinària, l’atenció primària i comunitària, ha conclòs que no compta ni amb les eines ni amb les competències per resoldre l’alt nivell de complexitat que presenta l’infant”.

    En altres paraules, el sistema d’atenció primària considera que el cas de l’Aleix sobrepassa les seves funcions. A preguntes d’aquest diari, però, Salut no aclareix quants professionals han manifestat aquest posicionament i si a banda de l’opinió d’aquests professionals s’ha fet alguna altra valoració. D’acord amb Alba Jardiel, al llarg d’aquests mesos a l’Aleix l’han atès diverses infermeres, però només una va manifestar un problema un cop que a l’infant se li va obturar una cànula. Després d’això, se li van assignar dues infermeres, la qual cosa per la seva mare és innecessari.

    Salut tampoc ha aclarit a aquest diari què vol dir exactament que no es pot garantir la seguretat del menor. Alba Jardiel explica que “a la reunió em van dir que si l’Aleix feia una parada cardiovascular hi havia el risc que no el poguessin salvar, però és que no n’ha fet mai cap des dels primers mesos de vida; si ens posem a fer hipòtesis catastrofistes millor no sortir mai de casa, i tampoc a casa ell estaria segur”.

    COIB: “Les infermeres tenen competències”

    Un altre actor inesperat en aquest sainet ha estat el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), el qual, malgrat no estar present en la reunió entre els representants de Salut i d’Educació amb la mare de l’Aleix, va ser invocat per Salut com la institució que afirma que les infermeres no tenen competència per atendre casos com el seu.

    Amb tot, aquesta asseveració ha tingut un immediat desmentiment per part del COIB. Al contrari, el Col·legi afirma que “l’infant té tot el dret a assistir a una escola ordinària i a rebre cures especialitzades per part d’una infermera” i que “les infermeres tenen competències per atendre les necessitats de l’Aleix i dels infants que es troben en la seva situació. En aquest cas, cal comptar amb la col·laboració estreta de mestres, pares i altres professionals de l’equip d’atenció primària per tal d’assegurar la millor atenció i minimitzar-ne els riscos”. A més, el COIB també deixa clar que “mai ha mantingut cap conversa amb la Gerència de Processos Integrats de Salut sobre aquesta qüestió ni mai ha afirmat que les infermeres no tenen la competència d’atendre aquest infant a l’escola”.

  • Juan Carlos Tomasi: «La fotografia humanista és una eina de testimoni i de denúncia amb una gran càrrega ideològica»

    «El 90% del que soc té molt a veure amb la meva feina». Així respon Juan Carlos Tomasi a la pregunta de què li ha aportat treballar com a fotoperiodista a Metges Sense Fronteres (MSF). Des que va aterrar a Ruanda el 1995, fruit de l’atzar, ha perdut el compte dels conflictes armats, les catàstrofes naturals i les emergències mèdiques, com epidèmies i crisis nutricionals, que ha retratat amb la seva càmera. Unes històries que captura amb un respecte i una ètica implacable. «Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós. Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant», explica.

    L’Afganistan, Síria, Sudan, Kènia, Angola, el Congo, Etiòpia, la República Centreafricana, Níger, Colòmbia, Mèxic… Tomasi ha recorregut mig món retratant històries crues de patiment humà. Ara, recull en un llibre els seus 27 anys de fotoperiodisme humanista sota el títol La memoria del olvido (Editorial Blume), que commemora també els 50 anys de la fundació de Metges Sense Fronteres. La publicació recull la tasca de MSF en alguns dels conflictes i desastres naturals més aguts de les darreres dècades i també posa el focus en moviments massius de població i en històries properes i humanes. A banda de les fotografies de Tomasi, el llibre inclou col·laboracions i textos escrits per alguns dels treballadors i treballadores de la ONG, periodistes, fotògrafs i escriptors que han treballat sobre el terreny amb MSF, com Sebastião Salgado o Mario Vargas Llosa, així com testimonis de pacients que ha atès l’organització.

    Fa 27 anys que treballa a Metges Sense Fronteres com a fotògraf. Com va començar a treballar-hi?

    Un dia, un amic meu, el Rafael Vilasanjuan, que aleshores era el director de comunicació de Metges Sense Fronteres, em va dir: «Tens el passaport en regla? Te’n pots anar aquesta tarda a Ruanda?». I jo vaig dir-li que sí. Això era l’any 1995. Era el que sempre havia volgut fer. Des que tenia 9 o 10 anys, veia pels telenotícies de llavors la Guerra del Vietnam i estava convençut que algun dia aniria a algun lloc en conflicte. Com a periodista primer vaig començar treballant en l’àmbit dels esports fins els Jocs Olímpics, més endavant vaig muntar una productora i, finalment, la vida em va portar cap aquí. Jo soc reporter, i el reporter és periodista, realitzador, fotògraf, guionista… i, per sobre de tot, persona.

    Per què fa fotoperiodisme?

    Perquè m’enganxo. Soc tartamut. Jo volia fer ràdio o televisió, perquè m’encantava, però vaig optar per fer fotografies perquè era el que menys em limitava.

    El llibre La memoria del olvido és una història gràfica de Metges Sense Fronteres, que l’any passat va fer 50 anys. Per què aquest títol?

    La memoria del olvido fa referència al fet que Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats. Els mitjans de comunicació mai aborden o treballen en aquests contextos i situacions que no són mediàtiques, però nosaltres portem des de fa molt anys treballant-hi. Que no es cobreixin aquestes crisis i conflictes genera un oblit constant. Sudan, Congo, Somàlia, Etiòpia… hi ha molts llocs on encara hi ha conflictes dels quals ningú en parla. En aquest llibre el que fem, precisament, és posar com a protagonistes a persones que normalment no ho són.

    «Metges Sense Fronteres s’ha destacat, des del seu inici, per treballar en conflictes oblidats, que no són mediàtics» | Pol Rius

    De què ens parlen les seves fotografies?

    Parlen bàsicament de l’ajuda de persona a persona. Hi ha tota una filosofia darrere del que comporta estar treballant dia a dia amb persones oblidades. Construïm sobre l’esperança i, si no existeix l’esperança, ens l’hem d’inventar. Les meves fotografies intenten que tu puguis reflexionar observant-les, que et doni aquest punt d’incertesa que et faci parar un segon i preguntar-te perquè et pot interpel·lar o no aquesta fotografia. En el fons, busco generar consciència.

    Les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós.

    A les seves imatges, malgrat la duresa i el drama que les envolta, no es veu derrota ni èpica. Com s’ha de fotografiar el patiment humà?

    Jo crec que has de partir de la base que una fotografia, abans de tot, ha d’emanar respecte. Has de pensar que les persones que fotografies t’estan regalant la seva història, les seves vivències, una part de la seva vida. En definitiva, una part de la seva ànima. Per això has de ser molt respectuós i, si ets mínimament sensible, es forma una empatia entre tu i aquella persona. Jo intento no donar èpica a la desgràcia, sinó que, al contrari, amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant. Treballant amb el Sebastião Salgado [un reconegut fotoperiodista brasiler], m’adonava que ell aconseguia crear un ambient màgic amb les persones que fotografiava. Ell venia cantant, mirava a la gent, els somreia, els tocava, creava complicitat i confiança. Per tant, ser respectuós amb la gent que estàs fotografiant és per mi un aspecte clau, i sempre has de demanar permís. De fet, el codi ètic de MSF ens obliga a comptar amb l’autorització de cada persona de qui expliquem la seva història.

    Que li ha aportat fotografiar zones de conflicte i conèixer totes aquestes històries de patiment humà?

    Per una banda, m’ha aportat molts mals de cap. Hi ha hagut ocasions en què he patit per la meva vida. Quan estàs en llocs on cauen bombes, on es disparen armes… passes molta por. Es pateix ansietat i estrès però, malgrat tota la càrrega negativa, crec que el 90% del que jo soc té molt a veure amb la meva feina. La resta crec que és pel meu fill, en Leo. Vaig tenir-lo amb 52 anys i, des d’aleshores, encara faig algun viatge, però ja no vaig a zones de conflicte. Ja no me la jugo tant com abans.

    Suposo que viure aquestes situacions et fa veure l’horrible que pot ser el món a vegades.

    Una guerra és un espai en el qual pots veure el millor i el pitjor de l’ésser humà. Una guerra crea una atmosfera de por i terror. El primer que fa és trencar completament l’equilibri d’una vida. Si de sobte et quedes sense casa, sense diners, sense menjar, sense futur… és terrible, és el pitjor que et pot passar. Les guerres són, sense cap mena de dubte, el pitjor de la condició humana.

    «Amb les meves fotografies intento dignificar la persona que tinc al davant» | Pol Rius

    Després de viure i fotografiar aquestes situacions, de veure infants malnodrits, veure les conseqüències de grans conflictes i catàstrofes naturals… com és tornar a casa?

    Tornes molt tocat. Depèn d’on vinguis, clar, però hi ha viatges que impacten molt. Des que soc pare, evidentment, quan retrato una història dura on els nens són els protagonistes, torno molt més tocat encara. Cadascú té les seves eines perquè pugui ser menys dolorós. Jo em dedico molt al meu fill quan torno.

    Quines són les experiències o fotografies que has fet que més l’han marcat?

    Crec que el que més impacta és quan veus la mort en directe. I ara, com a pare, crec que veure un nen morir en una crisi nutricional és el més dur, perquè és, amb totes les lletres, un autèntic assassinat. I no és que en mori un, sinó que se’n moren molts. El 2005 a Níger vaig retratar la pitjor crisi nutricional que he vist mai. Cada dia es morien 50 nens. És un xoc emocional molt fort.

    Hi ha hagut casos en què ha hagut de deixar la càmera i ajudar?

    Moltíssims. Per sobre de tot, ets persona. Molts cops he hagut de deixar la càmera i ajudar. Per mi això ha sigut com una «defensa», m’ha alliberat. Faig fotografies, sí, però també treballo en ajuda humanitària amb Metges Sense Fronteres.

    La fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa.

    En casos de crisi o emergència veiem, sovint, molts fotògrafs capturant la mateixa escena, fins i tot barallant-se per aconseguir el millor angle.

    Això sempre ha passat. Ha passat ara a Bucha, però també va passar a Bòsnia, Txetxènia, Kosovo, Grècia… ara, agafes un avió i en un moment i amb pocs diners et plantes allà on sigui. Ara bé, a una guerra, a primera línia, no tothom s’atreveix a entrar-hi. La gent mor i això fa molta por. Has de tenir molta sang freda.

    Amb tanta saturació d’informació i imatges, ens hem acostumat a l’horror?

    Jo crec que, malgrat això, ens impacta igual. Sí que és cert que, d’alguna manera, t’hi acostumes, perquè ja has vist moltes fotografies, molts documentals sobre conflictes… al final, són guerres convencionals. Però ens impacten igual. I quan hi ets i ho vius directament en primera persona, encara més, és clar.

    Al llibre El compromiso de la fotografía, editat per la revista 5W, en el qual conversa amb la fotògrafa Anna Surinyach, defensa que la diferència entre una fotografia i una imatge és la tesi: si no hi ha tesi, no hi ha fotografia.

    La fotografia té molta part de procés intel·lectual. Has hagut de llegir molt i rebre molts inputs de la història que retrates perquè en un moment donat, en una dècima de segon, puguis fer una fotografia sabent què és cada element del que hi ha apareix, què hi ha al darrere i quin és el concepte de fotografia que vols fer. Una imatge pot ser molt bonica, però si vols transmetre alguna cosa, interpel·lar les persones que la vegin, això té molta feina darrere. En aquest sentit, la fotografia humanista té una gran càrrega ideològica darrere. Tu interpretes la realitat, t’estàs posicionant o denunciant alguna cosa. I abans de fer una denúncia, has de testimoniar el que estàs veient i desenvolupar la teva tesi.

    «El reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa» | Pol Rius

    Per què serveix la fotografia?

    Jo crec que la fotografia humanista, la de reportatge, és una eina de testimoni i de denúncia que pot tenir un gran impacte, amb una gran càrrega emocional i ideològica. Contribueix a trencar estereotips i a generar consciència. És el que deia abans de la tesi. Tot i això, el reporterisme que es fa ara no és tan ideològic com abans. Ara es tendeix molt més a la immediatesa. Digue’m, per exemple, quants mitjans espanyols han enviat fotoperiodistes propis a Ucraïna. Gairebé cap. La gran majoria són reporters i fotoperiodistes freelance. I estan molt mal pagats. La fotografia documental o bé te la finança una beca o Fundació o bé te l’has de finançar tu, i després intentar vendre la teva feina. Es necessiten recursos i temps per explicar històries en profunditat i el periodisme i fotoperiodisme d’avui en dia van molt lligats a la immediatesa.

    El gran repte del fotoperiodisme és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. Per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això requereix una gran reflexió.

    La immediatesa limita molt en la seva feina a Metges Sense Fronteres?

    Sí, molt. Molts cops vas a situacions d’emergències i has d’enviar les fotografies molt ràpid. També s’hi suma el fet de la mateixa existència dels protocols de seguretat, que són molt estrictes. No pots anar per tot arreu i, a vegades, el temps és molt limitat. Abans teníem més llibertat, però hi ha hagut segrestos de treballadors de MSF -fa poc a Camerun en van segrestar cinc, per exemple-, l’any passat van ser assassinats tres treballadors a Etiòpia… s’ha d’anar amb molt de compte.

    Quins creu que són els reptes actuals del fotoperiodisme?

    Jo crec que el gran repte que hi ha ara és el dilema que es crea entre la immediatesa i la realitat. A vegades, per ser més ràpids que la resta, podem caure en què el que estem explicant o està tergiversat o no és del tot real. Això és un dilema amb el qual hem d’anar amb molt de compte i que requereix una gran reflexió. Es pot manipular molt fàcilment la informació amb les fotografies. Per altra banda, l’ètica i la moral són molt importants. Saber el que estàs fent i per a què, i tenir clara, insisteixo, quina és la teva tesi.

    Quines són les històries que vol explicar en un futur?

    Tinc un projecte pendent, que vaig començar el 2010 i amb el qual he viatjat a Sudan, Níger i Etiòpia, entre altres, que és sobre com pot afectar la manca d’aigua i el canvi climàtic sobre els moviments de població, és a dir, el tema dels refugiats climàtics. Jo crec que no passaran gaires anys fins que hi hagi conflictes per l’aigua, en lloc de pel petroli o per les energies com estem veient ara. I molts habitants del món en patiran les conseqüències.

  • Els tribunals reconeixen que les guàrdies s’han d’incloure a les pagues extres dels metges residents

    Els serveis jurídics del sindicat mèdic han aconseguit que els tribunals reconeguin el dret dels metges interns residents (MIR) a incloure l’import corresponent a la mitjana de les guàrdies treballades a la retribució de les dues pagues extraordinàries anuals, el que, segons el sindicat, millorarà notablement les retribucions dels facultatius en formació.

    El Jutjat Social número 1 de Mataró ha donat la raó a un resident del Consorci Sanitari del Maresme (CSDM), defensat per les advocades del sindicat Metges de Catalunya, i ha condemnat l’entitat a abonar al demandant les quantitats degudes per les pagues extraordinàries dels anys 2020 i 2021, a les quals s’hi ha d’afegir un 10% més d’interessos per mora.

    L’article que regula la Relació Laboral Especial de Residents per a la Formació d’especialistes en Ciències de la Salut estableix que «els residents percebran dues pagues extraordinàries que es meritaran semestralment, els mesos de juny i desembre, abonant-se juntament amb el salari corresponent a aquests mesos. L’import de cadascuna serà, com a mínim, d’una mensualitat de sou i del complement de grau de formació». El que ha fet el Jutjat en aquesta sentència és partir de la consideració que el treballador percep mensualment una retribució corresponent a les guàrdies mèdiques laborals, les guàrdies mèdiques de dissabtes i les guàrdies mèdiques de diumenges i festius, en tractar-se d’activitats que realitza cada mes i que la realització d’aquestes guàrdies no és voluntària, sinó que és obligatòria per part del treballador.

    L’argument del Jutjat Social de Mataró, que es fonamenta en jurisprudència ja existent sobre els conceptes salarials que formen part de la retribució habitual dels treballadors, conclou, doncs, que els ingressos vinculats a les guàrdies mèdiques -que són obligatòries per al col·lectiu de residents al llarg de la seva formació i que és una activitat normal, ordinària i estable- formen part també del sou fix i periòdic dels MIR.

    En aquest sentit, les guàrdies s’han de considerar una activitat laboral ordinària i periòdica per als MIR, ja que es tracta d’una activitat que es programa amb antelació i que és d’obligat compliment, llevat de circumstàncies excepcionals. Per aquest motiu, el Jutjat entén que són conceptes retributius que s’han d’incloure i han de computar en el càlcul de les pagues extraordinàries.

    Arran d’aquesta sentència, el sindicat Metges de Catalunya ha fet una crida perquè tot el col·lectiu de residents de la xarxa sanitària concertada reclamin el pagament de la mitjana de les guàrdies treballades a les pagues extraordinàries.

  • Lletres, paraules i llibres escrits per professionals de la salut

    La tala d’uns arbres al davant de casa seva, a Palma, havia deixat sense recer uns ocellets que la infermera Rosamaría Alberdi sempre sentia cantar. I va decidir que, per compensar la pèrdua dels pardalets, cada dia els hi posaria menjar. El matí del 24 de febrer, sentint a la ràdio la notícia dels primers bombardejos russos d’Ucraïna, la tristor l’envaïa. Desolada per la situació, la consciència l’interpel·lava per fer-hi alguna cosa. L’endemà, escrivia: Para empezar/ a actuar/ frente a la guerra,/ les he dado/ doble ración/ de pan/ a los pájaros (@rosamariaalberdi).

    Així de senzill, una acció des de la cuina de casa, i uns versos per compartir-ho amb el món. La poesia acompanya la vida d’aquesta professora d’Infermeria, primera infermera de l’Estat amb el títol de doctora honoris causa. Diu que «l’escriptura, i especialment la poètica, és un símptoma que ha de ser atès. Sempre significa alguna cosa: una necessitat, un desig, la faceta d’un goig». Alberdi clarifica que «atendre el símptoma significa portar sempre els ulls oberts, deixar que el cor es preposi i assumir el risc. I significa renunciar a la tranquil·litat quotidiana, a la raó desapassionada i a l’ordre sense paraules», afegeix la infermera poetessa. «A la meva mare li agradava molt llegir, ella em va introduir en el món de la lectura. Jo demanava llibres per als aniversaris», recorda. «L’escriptura, i especialment la poesia, em serveix per ordenar el caos d’emocions interiors, per anomenar i anomenar-me. I per dir allò que només puc dir des de la poesia», expressa.

    Nascuda a Barcelona, des del 99 viu a Mallorca, on va ser diputada socialista al parlament balear. En aquella època –diu- «la poesia era una espècie d’oasi». Participant en els tallers de poesia d’Antonio Rigo, al cafè Antiquari de Palma, la Rosamaría «sentia que entrava al paradís». Admet que escriu poesia per pura necessitat d’expressar i, en la universalitat de les emocions que es troben hi veu el sentit de compartir el que escriu. Molt travessada i interessada amb tots els temes que tenen a veure amb la cura com a activitat professional de les infermeres, com a valor ètic i com a dret, explica que «no és que posis la teva vida en la professió, sinó que el valor de la cura entra a la teva vida». Alberdi, que és professora emèrita d’Infermeria a la Universitat de les Illes balears, contempla també la curació amb la poesia.

    ‘Vist en consulta’

    Històries de persones que pateixen una malaltia van tenir durant un any -el 1995- el seu espai setmanal a la contraportada del setmanari L’Hora del Garraf, en una secció que duia de nom Vist en consulta, i que escrivia una metgessa, la reumatòloga Mercè Carandell. Per aquell recull de relats, Carandell va rebre el premi Eugeni Molero. «La meva tendència és convertir-ho tot en literatura, en ficció. Escriure és entre una catarsi i un alliberament, i la possibilitat de viure més vides, una escapatòria i la resposta a preguntes que em faig. I, en la pell d’un personatge, pots fer les paus amb qui vulguis», expressa l’autora. «A la consulta he conegut molta gent, moltes experiències de vida», explica. «El contacte amb el malalt t’introdueix històries humanes i hi crees uns vincles. La informació científica no treu que el context de vida dels pacients no t’ajudi també. Ara els reumatòlegs ja no tenen tantes visites, perquè la ciència els hi ha tret les castanyes del foc», afegeix. De fet -diu-, «la reumatologia ha estat una de les especialitats més beneficiades del segle XX».

    Merce Carandell va treballar a l’Hospital de Sant Camil (Sant Pere de Ribes), a l’Hospital de Bellvitge, al CAP Jaume I de Tarragona, i al de Sant Joan, de Vilanova i la Geltrú. Sempre envoltada de literatura, en una família amb germans i avantpassats escriptors, la tendència a escriure -recorda- sempre la va tenir, i després de 42 anys d’exercir de metgessa, l’any 2013 en jubilar-se i es va abocar de ple a l’escriptura. Ara té a les seves mans la seva primera novel·la: El Paradís rere el mar, una història d’amor amb reminiscències històriques, també disponible en versió d’audiollibre.

    El descobriment d’un fàrmac per vèncer l’Alzheimer és el motor de la trama de Codi Genètic, la primera novel·la de la metgessa, professora de farmacologia i investigadora de la Facultat de Medicina de la UB, Amàlia Lafuente. El llibre va néixer ja amb un premi, el XXII Premi Països Catalans-Solstici d’Estiu del 2009. Lafuente havia sentit ganes d’escriure i s’havia apuntat a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on també havia aconseguit un primer premi de guió al certamen que aquesta escola celebra. «Anar-hi em va anar molt bé, m’ha fet escriure i ser capaç de fer tot el que ara sé fer», expressa. «El gènere policíac és el que més m’atrau, i també la crítica constructiva que puc fer a través de la ficció», diu. Es refereix a les enveges, traïcions i vanitats, misèries humanes amb les quals va vestint les seves trames, tot desvelant secrets en forma de novel·la, sobre els centres hospitalaris i els laboratoris d’investigació. Seves són també els llibres del mateix gènere Teràpia de risc, un thriller sobre teràpies antienvelliment, i Secret professional, ambientat en la psiquiatria en un gran hospital i la investigació d’un assassinat, publicada a finals de l’any passat.

    Endocrinologia i teatre

    Ramon Gomis és metge especialista en endocrinologia i degà dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Però també és dramaturg i escriptor. Encara no havia acabat la carrera de medicina, que ja havia completat dues obres de teatre. Segons ell, «l’exercici de la medicina és molt humanístic perquè a part de coneixement científic, necessites entendre el problema, el patiment, el dolor. El teatre i la literatura tenen també aquesta visió humanística. El dolor, l’amor, la passió, moltes coses de la creació lliguen i tenen punts en comú amb la medicina. La ciència és descobrir nous paisatges i també la literatura i l’art també».
    Explica, però, que ell no ha barrejat les dues activitats. «He tingut el barret d’escriptor i el barret de metge, i he anat fent el canvi de xip. Hi ha persones que no saben que sóc el mateix», diu. Considera que «la literatura té un punt de vanitat, perquè amb ella busques un lector. I ja no parlem de la vanitat del poeta, allò que em passa a mi, vull que ho sàpiguen. També en el teatre es desitja que el públic xiuli, aplaudeixi… En la medicina, en canvi, no pretens donar a conèixer que has alleugerit o curat. Són dos exercicis una mica diferents», compara Ramon Gomis, que es descriu a sí mateix com a escriptor de cap de setmana, de vacances i vespres.

    Entre altres tasques i càrrecs, va dirigir l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), va presidir la Societat Espanyola de Diabetis i va ser membre del Consell de l’Associació Europea per a l’Estudi de la Diabetis (EASD) i de la Unió Europea de Metges Especialistes. Fora de l’àmbit mèdic, va ser president de la Fundació Teatre Lliure. Aquest endocrinòleg és autor, entre altres obres, d‘Espiadimonis, Vermell de Xaloc, Capvespre al jardí, Al fill de la mar i El mercat de les delícies, en teatre. Per la seva primera obra de teatre, La petita història d’un home qualsevol, un retrat de la vida rural al Camp de Tarragona, va rebre el premi Joan Santamaria 1970. En prosa ha publicat obres com Paisatge de tardor i Cròniques de la Costa Daurada i, el més recent, Retrats impertinents, el publicarà Arola Editors. Gomis lamenta que, en general, els segells editorials apostin poc per gent més gran de 65 anys, a no ser que siguin autors ja molt consagrats o coneguts des del punt de vista del màrqueting.

    Segons explica l’uròleg de la Fundació Puigvert Paco Sánchez, «les vies de publicació pels escriptors no professionals són poc accessibles, però hi ha canals molt àgils d’autoedició. Jo acabo de publicar Delirio transunicórnico, una novel·la curta de ciència-ficció, amb l’editorial Bubblebooks«. Aquest metge diu que escric d’ençà que té memòria, que per a ell «és un impuls natural, una necessitat i un plaer. Tot i que, tal com deia Juan Benet, amb els anys s’ha transformat en una imposició». Però també reconeix que li aporta, sobretot, llibertat. «No tinc limitacions, ningú em condiciona amb cap jerarquia. És com tenir una segona vida».

    Sánchez és professor de Medicina de la Universitat de Vic. «M’agrada ser útil als altres, i la professió mèdica m’ho permet. La cirurgia és, a més, molt directa i resolutiva, pots curar amb les teves mans, i això és pura màgia. A la universitat tinc la sort de compartir coneixements amb gent jove plena d’energia. La literatura és un àmbit molt diferent. Davant el full en blanc estàs sol i, de mica en mica, vas modelant unes històries i uns personatges que ocupen part de la teva vida». Ell escriu relats i novel·les curtes. Els seus arguments giren entorn dels sentiments i la força del destí. «A Yo conocí a Don Juan i a Mis amigos muertos, exploro la frustració humana. Terror en el Matarraña tracta de l’amor i la maldat. Als relats de ciència-ficció descric realitats que són cada vegada més versemblants», detalla. A més, explica que com que viu envoltat de dones, el món femení l’interessa molt. «Em colpeix l’anonimat que patien les escriptores antigues, en contrast amb la gran qualitat de la seva obra», explica. Per això va fer un llibre que recull biografies de dones literates Mujeres escritoras españolas, per a regalar a les seves filles.

    Preventivista i biògrafa

    La Laura Gavaldà és metgessa especialista en medicina preventiva i salut pública de l’Hospital Universitari de Bellvitge. Anys enrere havia escrit alguns relats curts i, l’hivern del 2015, va rebre un premi per un d’ells de l’Institut Català de la Salut. «Escriure et permet endreçar emocions, les observacions que fas al dia a dia les transformes, crees un món, crees un espai propi teu creatiu. En mi, escriure va començar com una afició», declara.

    Però, fent un pas una mica més lluny de la creativitat, a finals del 2017, Gavaldà comença a recopilar informació sobre el director de fotografia i realitzador cinematogràfic Néstor Almendros. Ho feia «per pura memòria històrica, perquè considerava que no se li havia fet prou justícia a nivell Catalunya», diu. Val a dir que Néstor Almendros era amic de la seva família. Investigant i recollint dades de la seva vinculació amb Catalunya, se li obre «una visió brutal pròpia d’una novel·la», i es planteja com endreçar-ho i donar-li forma. I ho ha acabat fent escrivint una biografia que té com a fil conductor els mateixos records familiars. «Ho vaig fer per donar visibilitat a qui considero un català universal al qual no se l’ha tingut en compte», expressa la metgessa.

    Gavaldà comença a escriure aquest llibre la tardor del 2019. La pandèmia arriba quan en tenia la meitat de fet. Després d’un temps aturat, perquè el virus reclamava tots els sentits, encara en pandèmia l’ha pogut enllestir. De fet -diu- «anava intentant trobar espais de creació per mantenir-me serena enmig d’aquell caos». I un cop acabat, el dona a llegir a familiars i amics. El bon feedback rebut i la recomanació d’una amiga la duen a enviar-lo a l’editorial Comanegra, que s’encarregarà de publicar-lo.

    De la seva experiència, Laura Gavaldà guarda algunes conclusions: «La medicina és una professió tan exigent que sembla que només t’hagis de poder dedicar a ella. La nostra és una professió en la qual la nostra activitat mental que més utilitzem és la més racional, més científica, i sovint la part cerebral més creativa la tenim atrofiada, i és un error. Hauria d’estar tot equilibrat, la racional i la creativa». I ella ara sent que ha sabut trobar el seu espai creatiu. «Pot ser l’escriptura, la música, la pintura, el que sigui, però jo considero que activar aquesta part més creativa et fa millor o més completa personalment i, ergo, millor professional. Si tens una inquietud creativa i pots cultiva-la, ho has de fer», afirma. «També així guanyes confiança. Hi ha molts tipus d’escriptura: la reflexiva, la terapèutica…, i molts enfocaments. Qualsevol persona pot descobrir la seva i sentir-se realitzada. Creant un relat també et coneixes a tu, és un descobriment». Ara que –diu- «amb la pandèmia ens hem plantejat poc o molts canvis a nivell vital, jo ja penso en altres projectes d’escriptura».

    Escriure, com a una oportunitat de fer aflorar un talent ignorat, o com a pur entreteniment o teràpia vital, de la mà dels records plasmats en una autobiografia, anècdotes viscudes a la consulta, a l’hospital, a urgències, ha estat sempre una activitat molt difosa entre metges. Anton Txèkhov, Gregorio Marañón o Louis-Ferdinand Céline són exemple de combinar medicina i escriptura. I molts professionals sanitaris avui dia aprofiten la jubilació per escriure. De fet, l’Agrupació de Jubilats de Metges de Catalunya (AJMC) va néixer per fomentar el desenvolupament i manteniment del coneixement, arribat el temps de retirar-se de les consultes. Organitzen activitats culturals, conferències sobre temes diversos i cursos. I va ser a partir de la presentació d’un llibre que van veure que hi havia molta afició a escriure, i van obrir l’Espai del Metge escriptor. «Van sorgir idees, com la biblioteca física o digital a la seu del Col·legi de Metges, presentacions de llibres i conferències sobre temes diversos», explica María Jesús Martínez, presidenta de l’AJMC. Avui formen part del grup dels escriptors una quarantena de metges i metgesses, jubilats i no jubilats. Una de les presentacions fetes aquest any va ser la del llibre Si puede, no vaya al médico, d’Antonio Sitges-Serra, excap de Cirurgia de l’Hospital del Mar de Barcelona, un exemple més de com la vida dels pacients traspassa i inspira, poc o molt, als professionals sanitaris.

  • El trànsit a les ciutats europees exposa 60 milions de persones a nivells de soroll perjudicials per la salut

    La població exposada a nivells perjudicials de soroll pel trànsit supera el 60% a la majoria de les principals ciutats catalanes i arriba al 83,4% i el 85,2% en casos com Barcelona i Girona. Així ho conclou un estudi dut a terme per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per Fundació ”la Caixa”, que ha avaluat els nivells de soroll procedents del trànsit rodat en 749 ciutats europees i el seu impacte en la salut. Segons els resultats de l’estudi, publicats a Environment International, complir amb les recomanacions de l’OMS en matèria de soroll permetria evitar cada any més de 3.600 morts per cardiopatia isquèmica.

    Estudis anteriors han relacionat el soroll ambiental amb una sèrie d’efectes perjudicials per a la salut: alteracions de la son, molèsties, malalties cardiovasculars i metabòliques, efectes adversos en néixer, deteriorament cognitiu, així com salut mental i benestar pobres. Segons els investigadors d’ISGlobal, l’exposició prolongada al soroll del trànsit rodat pot provocar una reacció d’estrès sostingut, que dona lloc a l’alliberament d’hormones de l’estrès, a l’augment de la freqüència cardíaca i de la pressió arterial i a la vasoconstricció, la qual cosa pot acabar donant lloc a malalties cròniques, com les cardiovasculars o a trastorns de depressió i ansietat.

    Els resultats de la investigació mostren que més d’un 48% dels 123 milions de persones adultes incloses en l’estudi suporten nivells de soroll superiors als recomanats per l’OMS. Cal recordar que l’OMS recomana que el nivell de soroll mitjà registrat al llarg de 24 h no sobrepassi els 53 decibels. Pel que fa a les capitals de país, el percentatge de població exposada a nivells superiors al recomanat oscil·la entre el 29,8% de Berlín i el 86,5% de Viena, passant pel 43,8% de Madrid o el 60,5% de Roma.

    Així mateix, es va estimar que més d’11 milions de persones adultes estarien sofrint un elevat nivell de molèsties a conseqüència del soroll del trànsit, entenent-se per molèsties el resultat de la pertorbació repetida de les activitats quotidianes, com comunicar-se, treballar o dormir. Aquest tipus de molèsties poden potenciar l’estrès i, eventualment, degenerar en problemes de salut diversos.

    Sasha Khomenko, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi, destaca que la investigació permet entendre amb major claredat per què el soroll generat pels mitjans de transport és la segona causa ambiental d’efectes adversos per a la salut a Europa occidental, després de les partícules contaminants de l’aire. Admet, però, que l’equip investigador s’ha trobat amb algunes limitacions durant la recopilació de les dades. «Tenim el convenciment que el veritable impacte del soroll del trànsit sobre la salut és encara molt major, ja que la falta de dades a nivell de ciutat limita els efectes sobre la salut que podem avaluar i, en conseqüència, porta a una infraestimació de l’impacte», explica la investigadora. A més, l’equip ha trobat dificultats metodològiques a causa de l’heterogeneïtat de les dades disponibles i de la qualitat d’aquestes.

    Aquest estudi s’emmarca dins del projecte ‘Càrrega de mortalitat a Europa’, que ha publicat prèviament rànquings de mortalitat atribuïble a contaminació atmosfèrica i a espais verds, respectivament, en ciutats europees. La investigació coincideix en el temps amb l’anul·lació de la zona de baixes emissions (ZBE) de Barcelona per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que estima que els informes presentats per l’ajuntament de la ciutat per justificar la mesura són antics o no són prou complets. Comunitat científica, experts en salut i ajuntaments han rebutjat aquesta sentència, que consideren que significa un pas enrere en una qüestió els beneficis de la qual per a la població i el medi ambient ja han estat àmpliament provats per part d’altres ciutats europees.

  • La guerra des de la pantalla

    Una de les novetats d’aquesta guerra és que està retransmesa amb molt de detall i en temps real. Cada dia escoltem testimonis i veiem imatges en directe de persones que pateixen els atacs, mostren la por i la pena, i ploren o imploren ajuda, des d’avis fins a nadons i embarassades. És un impacte de la imatge molt directe, sense gaires explicacions del context d’aquestes vides -que no coneixem- i això ens empeny a respondre amb tota mena d’iniciatives solidàries per, de passada, calmar l’angoixa. Que es tracti d’europeus -amb què el reconeixement és més fàcil- facilita aquestes reaccions impulsives i immediates d’ajuda, de vegades molt individualistes.

    L’empatia digital -aquella que es genera a partir d’imatges i que no s’acompanya d’altres llaços més sòlids i reals- té totes les característiques virtuals: fulgurant i ràpid, però efímer i inconsistent. D’altra banda, aquesta multiplicació i repetició de les mateixes imatges produeix, sens dubte, una saturació i una indiferència que acaba banalitzant allò que es retransmet. Ucraïna focalitza ara moltes pors perquè també es cristal·litzen altres problemes relatius a les nostres vides futures: atur, seguretat, economia, canvi climàtic. La pantalla projecta i vetlla, alhora, un malestar ampli que sorgeix sempre després que la crisi sanitària (pandèmia) s’alleugereixi i arriba la recessió econòmica, fenomen recurrent en totes les grans epidèmies.

    Pels més joves, les pantalles són la finestra oberta on capten la vida. Una mare demana al seu fill de 6 anys que tingui cura de la seva germana de 3 en una festa d’aniversari perquè no pateixi danys. El nen, amb cara preocupada, li pregunta “mama, anem a Ucraïna?”. Aquest petit exemple ens dóna la pista de com un assumpte omnipresent als mitjans, i que posa en joc la mort i la destrucció, mai no passa desapercebut per a ells.

    Als adolescents els afecta especialment a partir de les comunitats virtuals (Tik Tok, Instagram) a què pertanyen i on aquests assumptes també apareixen. Ells i elles -ucraïnesos i espanyols- usen les xarxes socials per parlar de la guerra i combatre així les seves pors i temors. Sabent això, la Casa Blanca va reunir 30 estrelles de TikTok per donar-los claus sobre el que està passant a Ucraïna per frenar la propaganda del Kremlin i aconsellar els joves sobre un bon consum de la informació. Es confirma així que les RRSS ja són una arma bèl·lica més, la prolongació de la guerra per mitjans virtuals.

  • Un hort terapèutic per teixir vincles entre alumnes de l’escola Thau i pacients del Vall Hebron

    L’Hospital Vall d’Hebron i l’escola Thau han construït un hort terapèutic on hi treballaran conjuntament pacients amb lesions medul·lars i dany cerebral adquirit i alumnes de tercer de l’ESO del centre. La iniciativa pretén millorar el benestar emocional dels pacients alhora que potencia el vincle entre el món educatiu i el sanitari.

    «Els pacients tenen la necessitat de fer un tipus de rehabilitació fora d’un ambient tan medicalitzat com és un hospital i en contacte amb la natura, i l’hort els ajuda de diferents maneres», explica Sandra Ponce, infermera supervisora d’hospitalització de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats i una de les impulsores de la iniciativa.

    Per una banda, segons destaca la infermera, el projecte els ajuda en la seva pròpia rehabilitació, ja que fan exercici, caminen i treballen amb les mans. D’altra banda, l’hort els ajuda a socialitzar, fet que millora la seva autoestima. «Els pacients estan acostumats que els cuidem. Ells encara no se senten preparats per cuidar dels seus fills o néts, i el fet de cuidar de l’hort els empodera i els anima a seguir amb tot el procés de recuperació», expressa.

    A més, el contacte amb la natura i el fet de dur a terme una activitat a l’exterior millora el seu estat d’ànim. «Per alguns pacients amb lesions medul·lars, és el primer cop que surten de les quatre parets de l’hospital des del seu ingrés. Tornar a sentir la terra mullada, el sol… surten de la seva rutina i això els ajuda molt», afirma Ponce.

    L’hort terapèutic s’incorpora dins un pla integral de Neurorrehabilitació per als pacients amb dany cerebral, del qual forma part la robòtica, la realitat virtual, la fisioteràpia, la teràpia ocupacional, la neuropsicologia i la logopèdia. Pel que fa a l’escola, l’activitat s’emmarca dins del seu projecte ‘Fent Verd’, que propicia el contacte dels seus alumnes amb l’entorn natural més proper i té com a lema «El cor verd d’una escola, un pulmó per a la ciutat».

    | Vall Hebron

    Des del 2018 ja hi havia un hort terapèutic al costat de l’Hospital de Traumatologia, Rehabilitació i Cremats, com a resultat d’un projecte presentat per Sandra Ponce al concurs ‘Jo Innovo’, una iniciativa de Vall d’Hebron per incentivar la innovació entre els seus professionals, que poden presentar projectes per millorar els serveis i l’atenció dels pacients. La iniciativa de l’hort terapèutic, que va classificar-se com a finalista, va ser proposada pels mateixos pacients, quan se’ls va preguntar quines activitats podien fer per millorar la seva rehabilitació. Amb la pandèmia, però, el projecte va quedar interromput, fins que ara s’ha reactivat amb la col·laboració de l’escola Thau.

    En una primera trobada, els alumnes de l’escola Thau van construir diversos elements de jardineria per l’hort terapèutic amb material reutilitzat com palets de fusta: un banc, dues jardineres per plantar-hi heures, un hort urbà adaptat per a pacients amb mobilitat reduïda per espinacs i maduixes, dues cases i una menjadora per a ocells i un hort per a plantes aromàtiques.

    Els alumnes van ensenyar als pacients com trasplantar i tenir cura de l’hort i els van explicar quines eren les plantes aromàtiques que podien trobar a l’hort. «La seva espontaneïtat i frescor ajuda molt als pacients i els aporta molta alegria. És molt emocionant veure’ls junts. Els alumnes els fan moltes preguntes, els empenyen les cadires de rodes i entre tots comparteixen vivències i experiències. Això els fa prendre consciència d’altres realitats que potser no coneixien», assenyala Ponce.

    Així, periòdicament, els alumnes faran activitats de jardineria a l’hort terapèutic conjuntament amb els pacients de l’Hospital, els quals visitaran l’hort dos cops per setmana. La col·laboració entre Vall d’Hebron i l’escola Thau Barcelona quedarà reforçada per unes xerrades per part dels professionals sanitaris perquè els nois i noies coneguin la realitat dels pacients que han patit lesions medul·lars o que tenen seqüeles neurològiques.

    «És una molt bona iniciativa de caràcter educatiu i social, carregada d’optimisme i d’energia positiva, que estableix una vinculació innovadora i il·lusionant entre dues institucions que comparteixen vocació de servei i de millora del present», destaca Agustí Olivares, director de l’escola Thau Barcelona.

  • L’energia, clau per mitigar o accelerar la crisi climàtica

    Les diferents crisis – energètica, de materials i minerals (recursos), pandèmica, alimentària, econòmica, social i climàtica -, estan relacionades, són interdependents i es retroalimenten.

    Com ja deveu saber, la primera cosa que s’hauria d’haver fet per fer front a l’emergència climàtica, i des de fa molts anys, és deixar de cremar combustibles fòssils (carbó, petroli/dièsel, gas natural) i en conseqüència, deixar de vessar gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera (GEH): CO₂ (resultat de l’activitat industrial, energia, transport, ramaderia industrial, desforestació, canvis en els usos del sòl), metà (desglaç del permagel, activitat agrícola i ramadera, industrial, pèrdues a les instal·lacions i conduccions d’energia fòssils), òxid nitrós (activitat industrial i agrària), ozó (contaminants precursors que provenen de la indústria i el transport), i halo carbons.

    Una atmosfera que hem convertit en un abocador. Entre el 2010 i el 2019, les emissions van continuar augmentant, de 53.000 a 66.000 milions de tones equivalents de diòxid de carboni, un màxim històric de nous gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera. L’any 2021, les emissions van augmentar en un 6% (2000 mil milions de tones, rècord de sempre en termes absoluts). L’ús del carbó, que s’havia d’abandonar, suposà el 40% de l’increment de les emissions mundials.

    Tan alta quantitat de GEH a l’atmosfera impedeix mantenir una temperatura mitjana de l’aire superficial del planeta apta per a la vida, que se situa al voltant de 15 °C. Hem perdut el clima estable de què han gaudit les civilitzacions els darrers 10 mil anys i que les hi va permetre desenvolupar-se. Si continuem per aquest camí, la vida humana i de la majoria dels éssers vius que habitem la biosfera restarà en perill perquè la terra i els oceans seran improductius i l’atmosfera els hi serà letal. I als GEH li hauríem d’afegir la contaminació que no altera el clima, però causa una gran quantitat de morts: segons l’Organització Mundial de la Salut, 8 milions de persones moren cada any prematurament per malalties no transmissibles que es poden atribuir a la contaminació de l’aire: cerebrovasculars, càncers, pneumopaties. 7 dels 8 milions, moren a causa de les partícules fines PM-2,5 que traspassen els pulmons i entren a la sang. Provenen de cremar combustibles fòssils, en especial dels motors dels cotxes i més en concret dels dièsel. I cal afegir-hi els milions de persones que no moren, però perden salut/qualitat/esperança de vida.

    A l’actual civilització li és molt difícil preveure allò que no veu o palpa. Li resulta complicat adaptar-se a aquesta inestabilitat sobrevinguda que impedeix saber què passarà demà (alteració dels cicles de les estacions meteorològiques, escalfament, radicalització dels esdeveniments climàtics…) i prefereix negar els fets o creure que la tecnologia ho arreglarà.

    Tot el que calgui per no haver de canviar un sistema de creences (creixement, abundància, riquesa, propietat, consum) sobre el qual s’ha construït la vida.

    IPCC: mitigació del canvi climàtic

    El dilluns dia 4, després de negociacions polítiques molt més llargues del que ja és habitual, es va presentar l’informe IPCC sobre la mitigació el canvi climàtic, en altres paraules, què cal fer. I recomana una transició «important» en el sector energètic, reducció substancial dels combustibles fòssils, electrificació generalitzada, l’ús de combustibles com ara l’hidrogen, molta més eficiència energètica i, en algunes regions, la reducció de la desforestació (De fet no s’hauria de desforestar enlloc més).

    L’informe reconeix que si continua el ritme d’emissions com fins ara, el món s’encamina a un augment de la temperatura de 3,2 °c a final de segle (una projecció conservadora al nostre entendre). I rebla que per evitar l’augment de 1,5ºC, les emissions de gasos d’efecte hivernacle haurien de reduir-se gairebé a la meitat en tots els sectors (des del transport fins a la indústria, la generació de calor i electricitat, fins a l’agricultura i la silvicultura i d’altres usos del sòl, les ciutats i les àrees urbanes), perquè les emissions assoleixin el seu màxim abans del 2025 i baixin ràpidament després. El 43% és l’objectiu per l’any 2030. I la neutralitat climàtica el 2050. (En l’informe del PNUMA de maig de 2021 s’afirma que en el decenni vinent es podrien reduir les emissions de metà (la cinquena part de les emissions de GEH) en un 45%. Seria la manera més eficaç de frenar el canvi climàtic en els 25 anys vinents. Caldria però, actuar en tres sectors: combustibles fòssils, residus i agricultura).

    En cap moment es destaca en l’informe (o no ho hem sabut veure) que abandonar el creixement sigui un propòsit, menystenint el fet que no hi ha cap energia alternativa a les fòssils que ho permeti (a no ser que no sigui un dret universal i s’exclogui a persones i poblacions del seu ‘benefici). Sí que s’afirma que si s’apliquen les mesures proposades per evitar un escalfament de 2 °C, el PIB disminuiria uns quants punts percentuals a 2050 (decreixement sense anomenar-lo?) En tot cas, el que es desprèn de la lectura de les proposicions és que el creixement és l’objectiu principal i que les propostes no són altra cosa que un intent més de mantenir, peti qui peti, el sistema econòmic i cultural capitalista basat en el consum i creixement infinits en un planeta finit.

    Parla de solucions quimèriques i fa recomanacions que no s’ajusten a la realitat per venir. Per exemple diu: moltes tecnologies baixes en carboni han vist caure el seu cost entre 2010 i 2019. Un 85% per a l’energia solar, el desplegament de la qual s’ha multiplicat per més de 10. Un 55% per l’eòlica. I un 85% per a les bateries de ions de liti, que han permès multiplicar per més d’un centenar els vehicles elèctrics al món. I això s’afirma en un moment en què és manifesta la manca de minerals (dels quals s’hauria d’augmentar la producció fins a quantitats inassolibles per abordar les transicions que calen) i d’energia (que, llevat del gas, ha sobrepassat el seu pic de producció i decau) que per les lleis del mercat estan multiplicant el seu preu. Escassetat que, per cert, no és conjuntural sinó sistèmica.

    L’informe també parla de les tecnologies de captura de carboni que perquè funcionessin haurien de capturar el 90% de les emissions de plantes tèrmiques i entre el 50 i el 80% de les fuites de metà. Ara com ara ni funcionen, ni s’albira que ho hagin de fer.

    Un cop més, entenem que l’informe està maquillat políticament per reduir l’emergència climàtica i resulta decebedor. En la seva presentació, el president de l’IPCC, Hoesung Lee, afirma: «hi ha polítiques, regulacions i instruments de mercat que estan demostrant ser efectius». I ens preguntem: quins són, on es poden veure i amb quins resultats?

    En aquest article ens proposem posar en evidència que les propostes en les quals es basa la mitigació no són suficients ni per evitar l’augment de 2 °c. I que sense renunciar al creixement és impossible assolir cap de les fites.

    Consideracions

    En el manifest dels científics ‘La ciència es rebel·la, només ens queda actuar’, es diu: «els objectius actuals de creixement defensats pels poders econòmics estan en contradicció directa amb la reducció dels impactes ambientals per sota dels llindars dels límits planetaris. D’aquesta manera, es paralitza el canvi radical de model productiu que és imprescindible emprendre sense demora i així limitar l’augment de temperatura entre 1,5 i 2 °C». En altres paraules, que mentre hi hagi creixement no es podrà limitar la temperatura a un mínim d’1,5 i un màxim de 2 °C.

    L’augment de 1,5 °c és un propòsit impossible d’aconseguir perquè l’increment de la temperatura ja és de +1,2 °c des de 1850/1900, i perquè la inèrcia climàtica fa que encara que es reduïssin les emissions, durant un mínim de vint anys la temperatura continuaria pujant, siguin quines fossin les emissions. El perill rau en els esdeveniments que un augment d’1,5 °C puguin causar, incidents que es retroalimenten els uns als altres, causant un efecte en cascada que ens conduiria a un estadi climàtic menys favorable.

    En quin nivell de temperatura se situen aquests fets? És difícil de dir, perquè amb un augment d’1,2 °C, i com dèiem en el capítol anterior, ja n’hi ha de desbocats: desglaç de l’Àrtic, Grenlàndia, Antàrtica Occidental, augment del nivell del mar, desglaç del permagel.

    En aquest sentit, se sap que la pèrdua de gel marí a l’Àrtic està amplificant l’escalfament. I que el desgel de Grenlàndia està subministrant aigua dolça a l’Atlàntic Nord. Tots dos esdeveniments poden haver contribuït, des de mitjan segle XX, a una disminució del 15% del sistema AMOC, que és un element clau en el transport global de calor i sal als oceans. El cabal s’ha reduït en uns 3 milions de metres cúbics per segon, més del doble del que transporten sumats tots els rius del món (1,2 milions).

    Un ràpid desglaç de la capa de gel de Grenlàndia (com està passant), i una desacceleració més ràpida de l’AMOC, podrien desestabilitzar el monsó de l’Àfrica Occidental i desencadenar una sequera al Sahel. La desacceleració de l’AMOC també podria assecar l’Amazònia, interrompre el monsó de l’est d’Àsia i fer que s’acumuli calor a l’Oceà Austral, que acceleraria la pèrdua de gel a l’Antàrtida. Repasseu quants d’aquests fets estan passant. I preguntem-nos quina relació hi ha entre tots i cadascun.

    En tot cas, les preguntes serien: Quan van començar cadascun dels punts de no retorn? Són reversibles? Què anirà succeint d’aquí a 2030 quan les GEH s’hauran reduït (si els poders polítics i econòmics fan cas a la ciència) en un 43%? No hem d’oblidar que per alguns científics ja hem superat el punt de no retorn, el Tipping Point, i el desastre climàtic irreversible ja està en marxa.

    Els poders econòmics i polítics, malgrat callar-s’ho, són conscients que amb les energies renovables no es pot mantenir el sistema econòmic vigent basat en el creixement. Per tant, tot i parlar de capitalisme verd, malden per aconseguir els recursos fòssils (també d’urani) que els hi calen. Ara mateix falta de tot: petroli/dièsel, gas, urani. Per fer-ho més fàcil, tot i el càstig que suposa per la biosfera i la vida dels éssers que l’habitem, han decidit declarar l’urani i el gas ‘energies verdes’, la penúltima bestiesa.

    Dependència fòssil

    Explica Jordi Solé, professor a la Universitat de Barcelona, coordinador del projecte europeu MEDEAS, científic revisor de l’IPCC, al documental ’50 graus’: «Tenim un problema. Per un costat, necessitem el combustible fòssil per a tots els usos. Som una societat addicta al consum de combustibles fòssils siguin líquids, gasos o sòlids. Donat que en calen perquè tot funcioni, no podem passar ni un dia sense usar-los. Per l’altre, necessitem reduir les emissions de GEH no cremant més combustibles fòssils, un recurs finit (això no vol dir que s’acabin sinó que el ritme d’extracció possible no pot créixer més enllà d’uns límits i ara fins i tot està estancat). Això és un problema, perquè tenim un sistema econòmic que necessita que creixi l’aportació de fòssils (i d’altres matèries primeres) per desenvolupar-se. Si volem, doncs, que el sistema socioeconòmic continuï engrandint-se, aleshores hauríem de substituir els fòssils per renovables, que també haurien de continuar creixent. Llavors i portat al límit, què volem, omplir tot el planeta de renovables. Llavors de què mengem?»

    Afegeix Antonio Turiel: «la producció de petroli davalla ràpidament. El cru convencional d’alta qualitat decau des de 2005, i els petrolis no convencionals són molt cars d’extreure i no tenen prou qualitat per obtenir, per exemple, dièsel. Així les coses, les companyies petrolieres estan desinvertint des de 2014. En paral·lel, les altres fonts no renovables també estan arribant als seus màxims, si no estan caient ja. De cop, et trobes que entre petroli/dièsel, carbó, gas natural i urani, que produeixen el 90% de tota l’energia que es consumeix, totes estan en retrocés llevat del gas, que li queda poc temps. La mateixa Agència Internacional de l’Energia (AIE) reconeix que si no s’inverteix, l’any 2025 faltaria un 50% de petroli. Si s’inverteix per mantenir les instal·lacions en funcionament, en faltaria un 20%».

    Dièsel

    La producció de dièsel, imprescindible pel transport, la mineria, la maquinària industrial i l’agricultura, davalla des de 2018. Ara mateix, el preu supera el de la gasolina i la seva manca amenaça països molt dependents, com Alemanya, i on el govern ha advertit a les empreses que racionin el seu ús. En una trobada organitzada pel ‘Financial Times’ a Lausana, Suïssa, amb la participació de tres grans companyies que es dediquen a la comercialització de matèries primeres, arribaren a la conclusió que Europa seria víctima del desabastament de dièsel, i que fins i tot aquest mateix abril la seva manca arribaria al 15%. El racionament ha arribat també a Austràlia i Sud-àfrica. D’altres països afectats serien Sri Lanka, Argentina o el Pakistan. Els Estats Units es nodrien encara el mes de març de dièsel procedent de Rússia. (Veurem d’on el treuen ara. Per això pacten amb Veneçuela per barrejar els pesants petrolis de l’Orinoco amb els de baixa qualitat del fracking i veure què en poden obtenir. Sense menystenir a l’enemic Iran com a subministrador)

    Panorama energètic

    Amb aquest escenari, els poders polítics i econòmics van urgir a trobar una alternativa com fos. I van decidir fer-ho a través de les fonts d’energies renovables (transició Verda). Va durar poc, convençuts que per mantenir la megamàquina industrial que li cal al capitalisme per mantenir el creixement, hi haurà (ja n’hi ha) problemes greus de subministrament de petroli/dièsel, l’essència del sistema econòmic, i que les renovables són insuficients per a satisfer la ‘necessitats’ energètiques, van decidir trair definitivament el somni verd (extractivisme/colonialisme al marge) i declarar gas i nuclears com energies verdes. Aberrant!

    Urani

    Des de 2016, cau la producció de les mines d’urani. I hom preveu que cap a 2025 ja no es podrà satisfer la demanda. En aquest punt, és important lligar el conflicte recent al Kazakhstan amb la crisi que vivim. La revolta que va ser comparada amb la del Maidan, es va acabar amb la presència de tropes russes. Què estava en joc? Doncs l’urani de què disposa el Kazakhstan i del que n’és el primer exportador mundial, un 41% del total. Si hi afegim que entre Rússia (6%) i Ucraïna (2%) exporten el 8% mundial, resulta que des de l’òrbita russa es controla directament o indirecta, la meitat de les exportacions mundials (49%). Quantitat que arriba al 56% si hi sumem el 7% que exporta l’Uzbekistan. Sense ometre la proximitat d’aquests països amb la Xina.

    Un segon exemple el tenim a l’Àfrica. Les tropes franceses s’han retirat de Mali, tot considerant el país un estat fallit. En realitat, però, aquestes tropes estan concentrades al Níger, sisè exportador d’urani del món i d’on les centrals nuclears franceses obtenen el 50% de l’urani de què es nodreixen. Níger és un exemple de l’extractivisme, colonialisme, despossessió del sud global. És un dels països més pobres del món i des de fa dècades és explotat per França sense que hagi pujat el seu nivell de vida/benestar. Ara mateix ocupa el darrer lloc (189) en l’Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides. Contràriament (o en conseqüència) és el país amb la taxa de naixements més alta del món. El control de l’urani el té la companyia transnacional Orano, antiga Areva, controlada per l’estat francès, que en té la majoria del capital.

    Gas

    El preu del gas ja pujava abans de la invasió russa. I donat que és el gas qui marca el preu de l’electricitat, s’ha arribat a un màxim insostenible per a la majoria de les unitats familiars (i també per a les petites empreses subministradores d’electricitat d’origen renovable). També apujava el preu dels fertilitzants que es fabriquen amb gas, essencials per a l’agricultura industrial. Algunes fàbriques molt importants van deixar de fer-los perquè el preu de l’energia era tan alt que no resultaven rendibles. Algunes han reobert, però funcionant a mig ‘gas’ i només amb les vendes garantides, i d’altres de les grans estan funcionant però amb fortes pèrdues: Vestas Wind Systems A/S , Siemens Gamesa, General Electric Co.

    Si Rússia tallés el subministrament de gas (el 41% del que importa la UE, segons Eurostat, 45%, segons altres fonts), del petroli (un 27%), i del carbó (un 45%); o si fos la mateixa UE que decidís prescindir del gas que importa, d’on aconseguiria aquesta energia necessària per fer realitat el somni verd? No s’ha d’ometre que Rússia és el primer exportador mundial de gas. De fet, no hi ha alternatives al gas rus, tot i que se n’importi per via marítima, ja sigui dels EUA, autosuficient gràcies a la fractura hidràulica (fracking) econòmicament insostenible, o de Qatar…

    El principal proveïdor de gas a Espanya és Algèria. En donar suport a Marroc en el conflicte del Sàhara i abandonar el Front Polisario, Madrid s’exposava a que Alger prengués represàlies. Dijous 7/4 es va confirmar l’amenaça tot coincidint amb la visita del President Pedro Sánchez al Marroc. El govern algerià, a través de l’empresa Sonotrach, confirmava que tenia la intenció d’apujar el preu del gas a Espanya. Decisió que corroborava la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, tot i que mirava de treure-li ferro confiant en què la puja fos més aviat moderada.

    Tot fa pensar que s’augmentarà l’ús del carbó (va fer el pic a 2019), més intensiu en emissions, en tots aquells països que en disposin. Un exemple el tenim en el ministre d’Economia i Clima alemany, Robert Habeck, del partit dels Verds, que deia el mes de març: «No descartem – el govern – que les centrals de carbó hagin de funcionar més temps per tal que el país sigui més independent de Rússia». De fet la UE ja ha donat el vist-i-plau a comprar tant petroli com estigui disponible en el mercat.

    I malgrat promeses, declaracions i bones intencions, es continuarà fent ús de totes les energies fòssils que es puguin aconseguir per tal de mantenir el creixement. A Catalunya, ho veiem en l’entestament d’alguns sectors en ampliar els aeroports i el port de Barcelona (els sectors aeri i marítim representen pel cap baix el 5% de les emissions mundials), o en recuperar el turisme sense fer una anàlisi del que suposen milions de persones pel que fa a les emissions de C02, construcció, ús de l’aigua, alimentació, per posar uns exemples…

    Què passa amb les renovables i els minerals per a fabricar-les?

    Doncs que l’energia obtinguda és electricitat, i no serveix per tot. Ho explica Turiel: «L’electricitat és tan sols la cinquena part de l’energia total que consumim. Electrificar el 80% no elèctric és molt i molt difícil i, de fet, se sap que és impossible. Per altra banda, les energies renovables no són energies concentrades com les fòssils, estan disperses pel territori, són difuses i intermitents, i segueixen els ritmes de la natura i no la cadència dels mercats. Esdevé aleshores, que en tenir un rendiment molt baix (hi ha molta pèrdua en el procés de construcció, i en la concentració de l’energia que es capta per poder mantenir aquests sistemes productius a escala industrial), no podrien mantenir la societat en el volum que la volem mantenir».

    Cal tenir present que l’Agència Internacional de l’Energia advertia el mes de maig de 2021, (abans de la guerra d’Ucraïna) que la demanda de materials per fabricar les energies renovables es quadruplicarà cap a 2040. Afirmava: la demanda de liti es multiplicarà per 42, la de grafit per 25, la de cobalt per 21, la de níquel per 19, i la de terres rares per set. Però

    tot s’accelera i l’AIE no té més remei que anar-ho admetent, i el mes d’octubre s’esmenava i afirmava en el ‘World Energy Outlook’ pel que fa a l’increment en la producció de minerals: la demanda de liti serà 100 cops superior a mitjan segle. La de níquel set vegades. La de coure, sis, igual que el manganès. O la de cobalt, quasi quatre.

    En conseqüència, les tecnologies d’energies netes emergeixen com el segment que experimenta una crescuda més ràpida de la demanda de la majoria de minerals, evolucionant de nínxol de mercat a principal consumidor.

    Alícia Valero, enginyera química, investigadora al CIRCE, autora del llibre ‘Thanatia, els límits materials de la transició energètica’, sosté que per fer la transició energètica no n’hi ha prou ni amb les reserves conegudes, ni tampoc amb les probables, de materials com el mateix liti, o el coure (les mines han iniciat la davallada), ni de platí, ni de cobalt, ni de níquel, ni de manganès, ni de plom, ni d’or, ni de plata, essencial pels connectors de les plaques solars. Estem a punt, afirma Valero, d’assolir els límits geològics del planeta. Ni quatre planetes serien suficients per obtenir els minerals que calen.

    Tant és així que la pròpia Agència Internacional de l’Energia (AIE), un organisme de l’OCDE, recomanava als països que hi pertanyen que emmagatzemessin aquests minerals. En altres paraules, que acaparin. I això vol dir decréixer. Hem d’entendre, diu Antonio Turiel, que «el decreixement, com a mínim de l’esfera material i energètica, és inevitable, ja ha començat, i s’accelerarà en els pròxims anys».

    Tot això, sense oblidar que per a la construcció, desplegament i reparació de les energies renovables en calen de fòssils.

    Hidrogen verd

    Així les coses, és possible que la solució de l’hidrogen verd ho sigui de veritat, com afirmen els poders polítics i econòmics? O és una altra manera d’enriquir-se, en detriment de la població que haurà de pagar els fons verds europeus? L’hidrogen no és una font d’energia, és un vector energètic que cal produir. Es fa amb la hidròlisi de l’aigua, que amb el pas de l’electricitat, permet obtenir hidrogen. Però es té la capacitat de disposar d’aquests excedents d’energia? La tecnologia existeix, però la producció d’hidrogen es pot escalar fins on faci falta? O, com acabem de llegir, el baix rendiment de les renovables i la manca de materials i minerals, i, per tant, l’augment dels preus, fa impossible construir i explotar les fonts d’energia renovable que caldrien? Afegeix Turiel: «la pròpia estratègia europea de l’hidrogen (que té un rendiment encara més baix que les renovables) reconeix que Europa no es podria autoabastir d’hidrogen. Que necessitaria els territoris del voltant o de d’altres països per abastir-se».

    I no només energia, sinó també aigua per fer la hidròlisi, un bé escàs a molts indrets del planeta (cada cop més) que generarà guerres (ja ho fa). Com dèiem en el capítol 2, tenim l’exemple de ‘Inga3’, un gran embassament al riu Congo que els alemanys pensen utilitzar per obtenir hidrogen que seria transportat fins alemanya amb trens alimentats amb hidrogen. O el cas de l’immens embassament ‘Renaixement’ construït a Etiòpia que reté les aigües del Nil

    Blau i que pot deixar desproveïts a Sudan i Egipte. Les amenaces s’estan entrecreuant entre tots tres països tot i que encara no està ple. A Espanya, ara com ara es disposaria de l’aigua suficient, però és prevista una pèrdua del 25% en els anys vinents. I la pregunta escau, en detriment de què i de qui seria?

    I tot parlant d’aigua, cal observar la seva obtenció indirecta. Diversos països s’emporten els fruits dels conreus que tenen a l’Àfrica (països de la península aràbiga, Xina…) o els aqüeductes que Israel ha construït des d’Etiòpia i que ja han sobrepassat el mar Roig, tot i que no estiguin en funcionament, que se sàpiga.

    Les energies renovables no ompliran, doncs, el buit energètic que deixen les fòssils. De fet, les energies renovables barates s’han acabat. Ara mateix, i en conseqüència, empreses fabricants d’energies renovables estan tancant perquè els preus (energia i materials) els resulten insostenibles.

    I l’hidrogen, que només es pot intentar justificar si és obtingut amb excedents d’electricitat procedents de les renovables, encara és menys rendible i necessita una aigua que a les zones hídricament estressades serà objecte de tràfic i provocarà enfrontaments, també entre països.

    Extractivisme

    L’escassetat de minerals i energia, diu Daniela del Bene a ’50 graus’, està alimentant l’extractivisme. «Un patró d’extracció massiu en l’àmbit industrial, controlat per empreses transnacionals d’acord amb governs nacionals, sovint avalades i protegides per tractats internacionals, per després treure aquests materials dels països sacrificats d’on s’extrauen, cap als centres de producció i de consum. Aquestes dinàmiques extractives cada cop són més intenses i més violentes. Hem fet un estudi, continua Del Bene, amb totes les dades que hem pogut recopilar des de 2012, i hem vist que els sectors més violents (empreses, cossos paramilitars, interessos ocults, i els propis estats) estan obligant les comunitats a acceptar aquests projectes. Això es fa amb violència directa, i o amb onades de criminalització de totes aquelles persones que s’oposen o qüestionen el que s’està fent». Atenció, habitants dels països del nord, no us passi el mateix. Estem parlant no només de mineria per extraure aquests minerals que els fan falta, sinó també de jaciments de petroli o gas, de grans extensions de plaques solars o d’aerogeneradors que impedeixen un ús diferent del sòl, i de grans projectes hidràulics que resulten ser molt violents per la quantitat de territori que ocupen els embassaments, els conreus que es perden, i l’enorme nombre de persones que desplacen.

    Per tant, per aconseguir que el sistema capitalista continuï creixent, cal disposar de més territoris per poder produir l’energia renovable que es proposen consumir. És necessari, doncs, que menys gent tingui accés als recursos reservats pels privilegiats, que menys persones en gaudeixin. És a dir, fer pagar el decreixement al sud global, que vol dir incrementar el seu espoli. I augmentar la precarització, la despossessió i la marginació, no només al sud global, també de les persones més desfavorides del nord, que cada cop seran – serem – més pobres o tindrem més difícil l’accés als recursos. En altres paraules, que per mantenir el creixement caldrà fer fora del sistema a la ‘població sobrant’. De fet, a les reunions de Davos, per posar un exemple, ja s’ha parlat de les persones com si fossin mercaderia.

    Excuses

    Sempre que s’ha acordat reduir el consum de fòssils (després de la pandèmia, a París, abans a Kyoto, o després de la crisi de 2008), s’ha volgut fer sense deixar de créixer, i s’ha emprat qualsevol entrebanc (pandèmia, crisi econòmica, escassetat de materials i energia, necessitat de recuperar el PIB, guerra d’Ucraïna) per ajornar l’aplicació dels acords i tornar a posar en marxa el sistema industrial, agroindustrial, de transport (marítim, aeri, terrestre) fent servir combustibles fòssils. Per aconseguir-ho, s’han inventat conceptes -capitalisme verd, Green New Deal…- que, ben amanits, han servit per acontentar la gent explicant-los que es podia retornar als temps passats sense malmetre la biosfera tot i mantenir el creixement.

    La necessitat d’energia procedent de la font que sigui, s’imposa, i condueix la UE a enganyar. Ho demostra el fet de declarar energies verdes les procedents del gas i de les nuclears. Una barbaritat! Per què? Doncs perquè que siguin verdes o no, no depèn de declaracions polítiques, sinó de fets científics inequívocs. I aquests fets demostren que totes dues són altament contaminants, i causen morts, reals i potencials. Regnen així el cinisme, la hipocresia i l’egoisme. I es perd la vergonya, tota la vergonya. El resultat és un nou abocament massiu de GEH a l’atmosfera tot alimentant , encara més, l’escalfament global.

    Els ‘entrebancs’ estan servint així, per amagar les vertaderes causes de les crisis, i han tractat d’imposar la idea que el motiu han estat els ‘contratemps’. I no és cert. La pandèmia, per posar un exemple, ha estat un accelerant, però no la causa. Al contrari, amb quasi tota probabilitat, la pròpia pandèmia arrela els seus orígens en els canvis en els usos del sòl, una de les fonts de l’escalfament global. I aquest canvi, la conquesta de noves terres fins ara inhòspites, ha posat en contacte a nous virus amb els humans.

    Quan modifiquem la dinàmica de conducta d’una espècie que té uns reservoris de patògens, modifiquem el cicle dels patògens i podem modificar el seu risc de transmissió. Ens deia el doctor Jordi Serra Cobo a Catalunya Plural: «Quan desorganitzem els ecosistemes, sacsegem els virus i els alliberem dels seus hostes naturals. Quan això passa, els patògens necessiten un nou amfitrió. Sovint ho som. És la transferència zoonòtica». És el cas de les epidèmies recents: ZIKA, Ebola, SARS, MERS. I amb molta probabilitat, també la COVID-19. És a dir, la pandèmia prové d’activitats humanes que ajuden a l’escalfament, degraden el sòl i destrueixen la biodiversitat. Tot plegat és un seriós perjudici de la salut planetària. Augmenten les plagues i les malalties (el dengue és una amenaça a Àsia, Europa, Centreamèrica i Amèrica del Sud, i l’Àfrica subsahariana), i les víctimes mortals.

    Però no tan sols la pandèmia ha servit d’excusa. Quan els mercats no han pogut subministrar recursos (semiconductors, minerals imprescindibles, materials, energia, fertilitzants i ara aliments com el gra o l’oli) s’ha culpat a la pandèmia o a la invasió d’Ucraïna. I no s’ha tingut en compte que totes les crisis estan relacionades i es retroalimenten, que el planeta és finit i que la disponibilitat de materials, minerals, energia, també ho són. O que el canvi climàtic augmenta les sequeres. I que quan falta aigua cal decidir quina és la prioritat: aigua per la indústria, o per ús de boca i regar els camps. Fou el cas de Taiwan, que necessita quantitats ingents d’aigua per produir els xips. Aigua, energia, materials bàsics, tot està relacionat.

    O que la multiplicació dels preus de l’energia no és tan sols un problema de la guerra sinó que abans ja estaven pujant, perquè la manca de gas, petroli, i minerals, no és conjuntural sinó sistèmica: cada dia costa més extreure’ls. I els minerals també eren i són escassos per nodrir les activitats previstes per assolir el creixement imprescindible: no menys del 3%. Posem un exemple més: Europa, abans de la guerra, feia servir el 20% de les matèries primeres que es produeixen al món, de les quals només el 3% les obté en el seu propi territori. Pel cap baix, doncs, tenia un dèficit de producció del 85% dels recursos que havia d’importar.

    Aleshores, si en aplicació del Green New Deal, del capitalisme verd, Europa vol fabricar més plaques solars, aerogeneradors, acumuladors d’energia, cotxes elèctrics i altres ‘necessitats’ per fer realitat el ‘somni verd’, donada la insuficiència manifesta de recursos, on els anirà a buscar i quines conseqüències tindrà sobre la biosfera i tots els éssers sensibles que l’habiten, persones incloses?

    La gran contradicció

    Mitigar cremant fòssils és una quimera. El mateix desplegament de les renovables necessita energies fòssils. Heus aquí la gran contradicció: si abandonem les energies fòssils, diu Ferran Puig Vilar, i implementem les renovables, hi haurà un inevitable decreixement energètic, ens hi posem com ens hi posem. I causarà guerres i marginació per l’obtenció dels recursos. Si, per contra, per mantenir el creixement continuem cremant energies fòssils, els pitjors escenaris climàtics s’obriran camí molt de pressa i esdevindran, en molt pocs anys, irreversibles.

    Si de veritat es pretén que la transformació energètica tingui futur i no sigui rebutjada per discriminatòria, és ineludible evitar l’augment de les desigualtats, eliminar els privilegis verds, millor dit, tots els privilegis, i pensar com viure d’una altra manera. És el que es vol de veritat, o només són paraules, llenguatge, propaganda?

    Diu Olga Margalef al documental 50 graus: «tenim uns nivells de preocupació finits. Si estàs molt preocupat perquè estàs a l’atur, perquè no saps què menjaràs, no pots estar alhora molt preocupat pel canvi climàtic perquè no es pot suportar tot alhora. Hem de lligar les polítiques que ens facin sortir de l’atur, que ens facin sortir de la crisi econòmica, que ens facin sortir alhora del canvi climàtic, que ens facin transitar cap a un context de justícia ambiental desitjable»

    Només hi ha una solució, el canvi de la cosmovisió, mirar-nos el benestar i la vida d’una manera diferent del consum pel consum, que la vida és el més important, i acceptar que la millor manera de fer-la realitat, és el decreixement pactat i ordenat (en parlarem en el cinquè capítol). Contràriament, si és desordenat, causarà un caos del qual aquests dies, amb la manca de minerals, materials, energia, aliments que disparen els preus, n’estem vivint un avançament cada cop més dur, i que podria derivar en violent. En tot cas, la ultradreta, el feixisme, els futurs ecofeixismes, que estan sembrant les llavors, se n’estan aprofitant en estar la dita esquerra desapareguda.

     

    La natura és la nostra salvació, però només si la preservem

    Emergencia climática: una guerra contra la vida

     

  • Catalunya i les ciutats davant el canvi climàtic

    Moviments com el Fridays for future ens plantegen la necessitat d’abordar sense complexos un canvi climàtic que segons tots els experts comença a ser irreversible. El model econòmic actual, basat en un dogma desenvolupista i d’excessiu consum energètic, ha de donar pas a un model de sostenibilitat que avantposi la necessitat de conservació del planeta i una redistribució entre les rendes del capital i les del  treball. Davant la crisi climàtica que ja és aquí, des de les ciutats i les institucions tenim l’obligació de fer tot el possible per a preparar-nos i tractar de pal·liar els seus efectes.

    Parlar d’ecologia és parlar d’un nou model de societat. Aquest model ha de ser transversal i incloure diverses esferes a més d’un retorn cap a espais de reconstrucció del sentiment comunitari fora de la lògica de l’actual societat de consum i una relació diferent amb la naturalesa.

    No es tracta de tornar a l’Edat Mitjana, ni de convertir el món en una comuna hippie, ni molt menys. Però sí que des de posicions progressistes tenim l’obligació d’esbossar models de societat assumibles i esperançadores perquè el model de creixement continuat que proposa el capitalisme ens porta a esgotar en pocs anys els recursos que té el planeta. Hem d’avantposar, davant la por i la resignació, la valentia i l’esperança, perquè d’una altra manera anem abocats a un futur distòpic com a Mad Max. Un horitzó que al cinema pot semblar molt xulo, però que no li desitjo a ningú viure’l.

    Catalunya té una llarga tradició industrial, però no obstant això, està situada en la zona baixa de les regions més industrialitzades de la UE pel fet que ha anat cedint protagonisme al sector serveis. Això ha comportat, d’una banda, una devaluació de les condicions laborals i salarials i un empobriment de les condicions ambientals, així com una dependència excessiva de la importació de béns.

    Per tot això, el futur de Catalunya ha de passar necessàriament per ampliar el ventall industrial amb models emergents i sostenibles com les tecnologies de la informació i la comunicació o els videojocs. El futur passa també per actualitzar les indústries existents com la tèxtil, de gran tradició al nostre país, i repensar el model dels actuals polígons industrials per a adaptar-los a la realitat de la digitalització i l’eficiència energètica. Hem d’apostar per un model de turisme interior, rural i cultural, en contraposició a l’actual, tan depredador del medi ambient. Necessitem, per tant, avançar a un model de producció ecològic i el més eficient possible des del punt de vista energètic, que deixi la mínima petjada ambiental possible, alhora que sigui capaç de donar sortida laboral a tota una nova generació que ve darrere nostre.

    El transport, tant en l’àmbit públic com el privat, ha d’experimentar fortes transformacions, potenciant el primer i transformant el segon. Efectivament, els recursos del planeta són limitats i per tant caldrà compartir-los. El carsharing serà cada vegada més freqüent, perquè la cada cop més escassa energia farà que necessàriament haguem de prioritzar els nostres desplaçaments personals. D’altra banda, el transport públic haurà de fer un esforç per cobrir eficaçment àrees que ara mateix no es troben prou cobertes, com els polígons industrials, i arribar més i millor a tots els racons del territori avançant cap a sistemes de transports d’emissió zero.

    Per tant, hem de caminar cap a una societat més responsable en la despesa, més conscient del cost ambiental que suposen els hàbits actuals per a dibuixar-ne de nous. En la qüestió energètica es veu clarament, ja que pensar que amb les renovables podrem mantenir el mateix ritme de consum energètic que l’actual no sembla possible, malgrat promeses com l’hidrogen verd. El futur ha de passar per edificis més eficients energèticament, capaços de captar la llum solar i fer servir altres elements de construcció que redueixin la petjada ecològica i disminueixin el consum. També haurem d’aprofitar tot l’espai possible en els nuclis urbans per a la instal·lació de plaques fotovoltaiques, en la línia dels projectes que s’estan desenvolupant sobre comunitats energètiques locals en diversos ajuntaments com el del Prat de Llobregat.

    Perquè caldrà aprofitar-ho tot. Farà falta que avancem a reutilitzar, reparar i compartir tot el que es pugui, des de roba fins a electrodomèstics, fent un ús responsable del que tenim i ser conscients que allò que no fem servir, potser ho pot utilitzar una altra persona. Hem de sortir de la cultura de l’acumulació gratuïta per a tenir tot el que faci falta per no caure en aquesta espècie de síndrome de Diògenes en què estem immersos.

    Les ciutats, en la mesura de les seves possibilitats, hauran d’avançar en mètodes de recaptació i reutilització de recursos naturals com l’aigua, ja que els propis edificis hauran de tenir o millorar els sistemes de recol·lecció de l’aigua de pluja i la gestió de l’aigua corrent i les aigües grises. Els municipis hauran de continuar fent esforços en aquest sentit, ja que la quantitat de pluja és previsible que minvi i no podem, necessàriament, exhaurir encara més els aqüífers i els rius.

    Els municipis hauran de canviar el seu paisatge renaturalitzant els seus espais. El model del ciment ha de donar pas a places més verdes i augmentar la vegetació per tot arreu amb jardins verticals o la introducció dels boscos urbans. La vegetació capta el CO₂, redueix la temperatura i pot acollir fauna que ha estat expulsada del seu hàbitat natural.

    Serà necessari que les ciutats estiguin també al servei de les persones, afavorint les relacions col·lectives i el retorn a la comunitat com és el cas de la pacificació de carrers i de les superilles a Barcelona, alhora que potencien el comerç de quilòmetre 0.

    I, finalment, haurem de ser més curosos amb els nostres espais naturals. Durant molts anys, hem envaït i destruït territoris habitats per fauna i flora local. Tendim a pensar que tot és nostre i a no donar importància a l’ecosistema que ens envolta, però és imprescindible perquè es desenvolupi la vida, també la nostra. Vivim dins d’un planeta on tot està connectat i, per tant, cal preservar i cuidar la nostra flora i la nostra fauna perquè preservar-la i cuidar-la és preservar-nos a nosaltres mateixos.

    Aquestes mesures han d’anar acompanyades per polítiques redistributives i del repartiment del treball. Hem de sortir de la lògica de la productivitat i acostar-nos a una de la felicitat. Una lògica on no ens definim exclusivament pel treball i el que tenim, sinó pel que som i on la individualitat doni peu a un retorn del sentiment comunitari.

    Cal avançar cap a un model de consum de proximitat, on no hi falti res, però res sigui excessiu, i on la consciència de ser i d’estar dins d’un ecosistema avanci. Compartir, responsabilitat i sobrietat seran les paraules del futur, perquè aquest no està escrit tal com ens diuen. És a la nostra mà afrontar-ho amb valentia, confiança i esperança.

  • Identificats 75 factors de risc genètic associats a l’Alzheimer

    L’Alzheimer és la forma més comuna de demència i afecta unes 800.000 persones a Espanya, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN). Aquesta patologia complexa i multifactorial, que se sol desenvolupar després dels 65 anys, té un fort component genètic. Es creu que la majoria dels casos són causats per la interacció de diferents factors de predisposició genètica i ambientals.

    Encara no existeix cura; els medicaments disponibles es dirigeixen principalment a alentir el deteriorament cognitiu i a reduir certs trastorns del comportament. Per això, un dels principals reptes de la investigació és caracteritzar millor els factors de risc i proposar noves dianes terapèutiques.

    Ara, investigadors d’Europa, els EUA i Austràlia han identificat 75 regions del genoma associades a l’Alzheimer. D’aquestes, 42 són noves, és a dir, mai no s’havien implicat en la malaltia. Els resultats, publicats a Nature Genetics, aporten més coneixements sobre els mecanismes biològics implicats i apropen un millor diagnòstic i tractament.

    L’equip va realitzar un estudi d’associació de tot el genoma (conegut com a GWAS) sobre el grup més gran de pacients creat fins ara.

    L’equip internacional, que compta amb participació espanyola, va fer un estudi d’associació de tot el genoma (conegut com a GWAS) sobre el grup més gran de pacients creat fins ara, sota la coordinació del director de recerca de l’Institut Nacional de Recerca en Salut i Medicina de França (Inserm), Jean-Charles Lambert.

    «El component genètic de les formes comunes de la malaltia d’Alzheimer és molt elevat, especialment per a una patologia associada a l’envelliment. Entendre aquest component és un dels principals reptes de la comunitat investigadora», explica a SINC Lambert.

    La mostra consistia en 111.326 persones a les quals se’ls havia diagnosticat la malaltia o tenien parents propers amb aquesta afecció, i 677.663 controls sans, les dades dels quals procedeixen de diverses grans cohorts europees agrupades al consorci European Alzheimer & Dementia BioBank (EADB) amb l’objectiu d’examinar factors de risc genètic associats a aspectes concrets de la patologia.

    “Després d’aquest descobriment important, caracteritzem aquestes regions per donar-los un significat en relació amb els nostres coneixements clínics i biològics, i així comprendre millor els mecanismes cel·lulars i els processos patològics implicats”, continua l’expert.

    Noves troballes per a aquest tipus de demència

    Des de fa anys es coneixen bé dos fenòmens patològics cerebrals relacionats amb la malaltia d’Alzheimer: l’acumulació de pèptids beta-amiloides i la modificació de la proteïna Tau, els agregats dels quals es troben a les neurones.

    Aquestes troballes confirmen i amplien els nostres coneixements sobre els processos patològics implicats en la malaltia i obren noves vies de recerca terapèutica.

    Al nou treball, els científics van confirmar la importància d’aquests processos. Les seves anàlisis de les diferents regions del genoma confirmen que algunes estan implicades tant a la producció de pèptids amiloides com a la funció de la proteïna Tau.

    A més, la seva observació també revela que una disfunció de la immunitat innata i de l’acció de la microglia –cèl·lules immunitàries presents al sistema nerviós central que eliminen les substàncies tòxiques– intervenen en aquesta patologia.

    «Per últim, aquest estudi mostra per primera vegada que la via de senyalització dependent del factor de necrosi tumoral alfa (TNF-alfa) està implicada en la malaltia», afegeix Lambert. «Aquestes troballes confirmen i amplien els nostres coneixements sobre els processos patològics implicats en la malaltia i obren noves vies de recerca terapèutica».

    Per exemple, confirmen la utilitat de la realització d’assajos clínics de teràpies dirigides a la proteïna precursora de l’amiloide, la continuació de la investigació sobre les cèl·lules microglials iniciada fa uns anys i la focalització a la via de senyalització del TNF-alfa.

    Puntuació de risc

    Així mateix, els investigadors van idear una puntuació de risc genètic per avaluar millor quins pacients amb deteriorament cognitiu desenvoluparan, en els tres anys següents a la manifestació clínica, la malaltia d’Alzheimer.

    «Encara que aquesta eina no està pensada encara per al seu ús a la pràctica clínica, podria ser molt útil per categoritzar els participants segons el seu risc i millorar l’avaluació dels medicaments que s’estan provant. Igualment, permetrà optimitzar els assaigs terapèutics i, per tant, accelerar el desenvolupament de teràpies eficaces», subratlla a SINC Lambert.

    Els investigadors van idear una puntuació de risc genètic per avaluar millor quins pacients amb deteriorament cognitiu desenvoluparan, en els tres anys següents a la manifestació clínica, la malaltia d’Alzheimer.

    L’equip vol ara continuar la seva investigació en un grup encara més ampli i desenvolupar altres enfocaments de biologia cel·lular i molecular per determinar-ne el paper en el desenvolupament de la patologia.

    Igualment, com que la recerca s’ha realitzat principalment en poblacions caucàsiques, una de les consideracions per al futur serà realitzar el mateix tipus d’estudis en altres grups per determinar si els factors de risc són els mateixos, cosa que en reforçaria la importància en el procés fisiopatològic.

    «La malaltia d’Alzheimer és la demència més comuna entre moltes altres. Tanmateix, el diagnòstic clínic és incorrecte en un 20% dels casos. Hi ha una gran quantitat de feina per fer per comprendre millor el component genètic d’aquestes poblacions», conclou.

    Referència:

    «New insights into the genetic etiology of Alzheimer’s disease and related Dementias». Nature Genetics

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí