Just Deploy It!

Blog

  • Les resistències a la ZBE són contràries a la salut

    L’etern debat entre el liberalisme radical i el bé comú. Entre la llibertat individual (de fer el que es vulgui) i les normes socials per preservar la seguretat, la salut, l’equitat, els drets de tothom. Aquest debat (moltes vegades lluita), amb falses opinions no científiques i mentides per interessos personals o corporatius, és constant en la història. Recordem, per exemple, el tema del tabac en els establiments públics o les limitacions de velocitat i altres en la conducció (radars, telèfon mòbil, nivells de drogues, retirada de punts…), que han fet baixar dràsticament els accidents. O bé la regulació del nivell de sorolls i tantes coses que, amb la seva regulació (i sanció), han millorat la salut de la ciutadania, malgrat la limitació de la llibertat individual, a favor de la solidaritat i l’equitat.

    Ara en trobem que, quan les bones administracions públiques volen regular l’urbanisme i la mobilitat, també hi ha resistències per interessos (o opinions) econòmics, ideològics o polítics. S’ha donat en el tema de les superilles, el tramvia i, ara, en la Zona de Baixes Emissions de Barcelona (ZBE), totes elles planificades amb els valors de la salut de totes les persones, la seguretat i la lluita contra l’emergència climàtica.

    Aquesta història comença amb els recursos judicials d’unes entitats opositores a aquestes mesures: Plataforma Afectats per Restriccions Circulatòries (PARC), l’Associació de famílies nombroses de Catalunya, el Gremi Provincial de Tallers de Reparació d’Automòbils, la Federació Empresarial Catalana d’Autotransports de Viatgers, l’Associació d’Empresaris de Transport Discrecional de Catalunya i l’Associació d’autònoms-Pimes de transport de Catalunya.

    Finalment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), decreta anul·lar l’ordenança municipal de ZBE, manifestant algunes raons com l’escassa memòria econòmica, l’àmbit geogràfic, el tipus de vehicles exclosos (referint-se a l’etiquetatge de la DGT) i els perjudici pels més desfavorits econòmicament. El tribunal no fa balanç de cost-beneficis d’aquesta mesura. Enfront d’això, cal recordar les obligacions que tenim per la Directiva Europea sobre la Qualitat de l’Aire, que Europa ja hi ha 300 ciutats amb les seves ZBE i que la llei recent de trànsit que incorpora sancions de fins a 200 euros per incomplir les normes de les ZBE.

    Davant la sentència del TSJC, professionals del món de la salut i el municipalisme han volgut donar resposta. S’han pronunciat 78 professionals de salut en contra de la sentència per motius de salut i emergència climàtica. A part, el prestigiós institut IsGlobal ha nodrit de coneixements científics els valors, plans i propostes ambientals de la ciutadania i les institucions.

    També s’han pronunciat en contra de la sentència 112 professionals de salut de 40 entitats sanitàries assistencials i de recerca de Catalunya. També els ajuntaments de Londres, París, Roma i Milà han fet manifesta la seva solidaritat amb el de Barcelona en les mesures de la ZBE i en contra de la sentència.

    Finalment, cal dir que si es considera que alguna causa de les mencionades, més o menys dubtosa de la seva eficiència o equitat, sembla que la més discutida és l’afectació dels propietaris de vehicles afectats amb condicions econòmiques més precàries. Aquests es poden acollir a ajudes per canvi de vehicle no contaminant i així, entre tots, solidàriament, treballem per una millor salut i un millor clima.

  • La natura és la nostra salvació, però només si la preservem

    El 28 de febrer es va presentar el segon informe parcial del sisè informe d’avaluació de l’IPCC, el del Grup II, titulat ‘Impactes, adaptació i vulnerabilitat’. La primera evidencia és que, tal i com pronostica des de fa temps en Ferran Puig Vilar, tot és pitjor del que no pas s’esperava. Els efectes del canvi climàtic es produeixen abans i són més pronunciats del que del s’havia pronosticat de bon començament. Tots els desastres que s’havien de produir quan la temperatura fos 4ºC més alta que a l’època preindustrial, ara esdevindran quan superem els 2ºC.

    La temperatura, segons l’IPCC, ha augmentat en el període 2011/2020 entre 0,95 i 1,20ºC des de 1850/1900. La qual cosa ens fa pensar que ja hem arribat a l’augment d’1,2ºC. O s’actua ara o aquests efectes seran molt evidents (i fatals) en el decurs de les dues properes dècades.

    Estem a 10 anys que s’iniciï un desastre climàtic calamitós. Amb el ritme actual d’emissions, falta ben poc per assolir l’increment d’un grau i mig. Els + 1,5ºC se sobrepassaran cap a 2030 (si no abans), i si roman (i tot fa pensar que així serà), generarà múltiples esdeveniments (de fet ja han començat) que afectaran els ecosistemes i la humanitat. La intensitat a cada lloc dependrà de la vulnerabilitat, l’exposició, el nivell de desenvolupament socioeconòmic i de les polítiques d’adaptació.

    Hi ha identificats 127 riscos que provocaran múltiples perills climàtics simultàniament, que a més interactuaran amb altres riscos no climàtics, i en conseqüència, incrementaran el perill d’esdeveniments en cascada, de perill global. De fet, correm el risc que generi impactes irreversibles en determinats ecosistemes amb poca resiliència (molt probablement, alguns estan ja succeint), com ara els ecosistemes polars, de muntanya i costaners, afectats per la fusió de la capa de gel, la de les glaceres, o per l’acceleració de l’augment del nivell del mar (més enllà del previst). Molts d’aquests esdeveniments alliberaran gasos amb efecte hivernacle i alguns seran irreversibles encara que posteriorment es reduís l’escalfament global.

    I si perquè tot aquests advertiments i realitats es consumin s’han de superar els +2ºC, tampoc haurem “d’esperar” gaire. Esdevindrà, si continuen augmentant les emissions de CO2, prou abans de mitjan segle. Estem doncs, a entre 10 i 25 anys (segons l’optimisme) del ‘tipping point’ global. A 10 anys que s’iniciï un desastre irremeiable si no actuem ara mateix, de manera dràstica, i anteposant  els interessos de la humanitat als interessos econòmics del capital.

    A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau, i és a punt de superar (si no ho ha fet ja) els 2 graus d’augment. La previsió ens apunta a un augment de 3ºC en menys de 20 anys. La projecció  d’aquesta dada suposa temperatures de 50ºC a les comarques de la Catalunya Central i a la Plana de Lleida. Això, diu Francisco Doblas, investigador de l’ICREA, director del Centre de la Terra del Super Computing Center de Barcelona, i autor de l’IPCC, afectaria la humitat que conserven els sòls, és a dir, la humitat que permet a les plantes créixer. Quan augmentin les temperatures, afirma Doblas en el documental ’50 graus’, encara que no canviï el règim de precipitacions, suposarà que hi haurà menys aigua disponible perquè incrementarà també l’evaporació. Això impediria a les plantes créixer. Si passa a la primavera, l’impacte sobre l’agricultura i els ecosistemes seria terrible. Doblas, però, no creu que això hagi de passar abans de mitjan segle.

     

    A Catalunya, la temperatura ja és 1,8ºC més alta que abans del període preindustrial, incrementa cada decenni en 0,7 dècimes de grau

    En tot cas, caldria decidir què plantem i on, preveure com evolucionarien els ecosistemes que haurien d’anar adaptant-se al nou règim de temperatures i de disponibilitat d’aigua, investigar de quanta aigua es disposaria per a ús agrari, de boca, domèstic, industrial, i a través que quin barem de prioritat es reparteix. Tot plegat, tenint en compte que si continuem malgastant aigua com fins ara, ben aviat arribarem a un nivell insostenible.

    Al conjunt de la Mediterrània, la temperatura ha pujat 1,5ºC de promig per sobre del període 1850/1900. Més a la riba sud que a la nord, la qual cosa comporta un augment de les migracions. I no cal dir que l’aigua minva a marxes forçades i que el futur de l’agricultura perilla. Aquest efecte és multiplica tal i com anem cap al sud.

    Al conjunt de la Mediterrània, l’augment de la temperatura comporta més migracions perquè l’aigua minva a marxes forçades i el futur de l’agricultura perilla

    Segons l’IPCC, l’augment del nivell dels oceans/mars significa un greu desafiament, ja que suposa fer front a l’increment, en freqüència i magnitud, d’esdeveniments extrems provocats pel col·lapse del gel, tant marí com continental, causat per l’escalfament de les aigües. Això implica tenir en compte l’elevació contínua del nivell del mar, i concloure que s’han de cercar solucions per als habitants de les poblacions costaneres ubicades en cotes baixes de tot el món, o en les petites illes, que hauran de migrar, perquè els seus assentaments seran engolits per les aigües.

    I cal afegir-hi els efectes de les tempestes, cada cop més imprevisibles i radicals: les onades seran més altes i augmentaran el nivell de les aigües, com també incrementen significativament, si la pressió atmosfèrica és baixa o sobretot, molt baixa. I si dos i més fronts de tempesta  coincideixen en un punt de la costa, com fou el cas del Glòria, aleshores els efectes poden ser terribles (durant el Glòria el nivell de les aigües davant el litoral del Delta del Llobregat, fou de 3 metres per sobre de l’habitual).

    Calor acumulada als oceans

    Les temperatures oceàniques més altes de la història es van registrar el 2021 en els primers dos mil metres de fondària. Per sisè any, consecutiu s’ha batut el rècord. L’aigua, cada cop més calenta, augmenta i ocupa més espai, fent pujar el nivell de les aigües i menjant-se capes de gel de l’Antàrtica i Grenlàndia, territoris que conjuntament perden 1 bilió de tones de gel a l’any. Actualment, més del 90% de la calor generada per la crema de combustibles fòssils ha estat absorbida pels oceans, que, mentre es continuïn cremant, continuaran acumulant calor. El resultat és la

    salinització i acidificació de les aigües, que degraden, per exemple, els esculls de corall i d’altres ecosistemes, amb conseqüències funestes per a la fauna i la flora marina.

    Antonio Turiel, investigador del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, deia el proppassat octubre a una entrevista a ‘Sobrevivir al Descalabro’: “Treballo al Departament d’Oceanografia Física i Tecnològica de l’Institut de Ciències del Mar. La meva especialitat és l’oceanografia per satèl·lit. Els oceans són el gran reservori de calor, el gran reservori del sistema termodinàmic del planeta Terra. Això va fer que la temperatura de l’atmosfera no augmentés tant com els models preveien a primers de segle, perquè els oceans retenien una gran part d’aquesta calor. Amb l’observació satel·lital podem contemplar en pocs dies el conjunt dels oceans i saber com es comporta la part superficial, que és la que interactua més amb l’atmosfera. I ens està donant senyals que s’estan produint canvis molt importants. Des de 2016 s’ha desencadenat un fenomen d’acceleració: la temperatura està començant a pujar més ràpidament. És un canvi molt brusc que fa més de cinc anys que dura i es manifesta en totes les seves variables: salinitat, elevació del nivell del mar, probablement en la producció primària dels oceans, la clorofil·la (quantes algues hi ha), i per suposat, en l’increment de la temperatura”.

    Quan veus canvis ràpids als oceans, que són molt lents en reaccionar, has de pensar que l’atmosfera experimentarà canvis molt més veloços. Si aquests canvis que estem guaitant es mantenen, i fins ara així sembla ser, s’anticipen canvis dràstics pel que fa al clima del planeta, i fins i tot, del temps meteorològic. Ara mateix estem veient petites manifestacions parcials, com ara al corrent termohalí, que és el gran redistribuidor de calor i humitat cap a Europa, que s’està frenant: si s’aturés l’Europa central es refredaria i el temps seria més sec la qual cosa afectaria i molt, a les collites.

    En general, el fet que els oceans s’estiguin sobreescalfant i s’estigui incrementant la quantitat d’energia que estan absorbint, ens pot indicar que els patrons de circulació de l’atmosfera es trastornaran. En altres paraules, que s’haurien acabat les estacions meteorològiques . Un exemple el tenim en la caiguda del vòrtex polar sobre Texas on feia més fred que a Alaska. El perill és que extrems com el de Texas, esdevinguin amb freqüència i que, en contrapartida, masses d’aire calent es traslladin cap els pols i acabin de desfer el gel. Si no hi ha un canvi de tendència en pocs anys, podria tenir lloc una desestabilització climàtica irreversible de tot el planeta.

    Desenvolupament insostenible

    La natura pot ser la nostra salvació, però només si la preservem, diu IngerAndersen, la directora del Programa de l’ONU per al Medi Ambient PNUMA. En aquest sentit, l’IPCC demana que entre el 30 i el 50% de la superfície de la Terra, ja sigui terrestre, oceànica, o d’aigua dolça, ha d’estar protegida i lliure de noves explotacions si de veritat volem protegir la biodiversitat, i assegurar els serveis essencials que ens ofereixen els ecosistemes (Són serveis ecosistèmics els beneficis que un ecosistema aporta a la societat i que milloren la salut, l’economia i la qualitat de vida de les persones, per exemple la provisió: fusta, bolets…; la regulació: quan carboni orgànic hi ha al sòl, quan n’ha absorbit i emmagatzemat…; la biodiversitat: quantes espècies hi viuen…; culturals: beneficis que la societat obté…) I ho demana perquè ara mateix s’està fent tot el contrari. Els patrons de desenvolupament insostenible actuals, diu l’IPCC, estan augmentant l’exposició dels ecosistemes i de les persones als perills climàtics.

    Natura, éssers humans, infraestructures, res s’escapa a l’acció destructiva del canvi climàtic causat per l’home. La desforestació té impactes devastadors en la biodiversitat, la seguretat alimentària i l’escalfament global. S’han perdut 420 milions d’hectàrees de boscos des de l’any 1990 (boscos que no només emmagatzemen carboni sinó que refreden fins a mig grau la temperatura de la biosfera), amenaçats, com la biodiversitat, pels incendis forestals que hauran augmentat d’un 30% a mitjan segle; tan sols un 15% del sòl té alguna mena de protecció contra el desenvolupament o l’explotació, mentre que només està protegida en un 21% l’aigua dolça i en un 8% els oceans. Des de 1970 les poblacions de mamífers, aus, peixos, amfibis i rèptils, ha disminuït arreu del món, en un 68%, i un 44% d’espècies estan amenaçades d’extinció en els punts més crítics (hotsspot).

    A Catalunya, s’han perdut una quarta part de les espècies en els darrers 20 anys, segons l’informe l’Estat de la Natura.

    El canvi climàtic també ha augmentat el nombre de morts en incrementar les malalties transmeses per l’aigua i els aliments; malalties diarreiques, entre les quals el còlera i d’altres afeccions gastrointestinals. Malalties derivades de l’increment de la temperatura i la contaminació, especialment cardiorespiratòries. També de tropicals, com el dengue que s’escampa (ja s’han detectat casos de dengue autòcton a España) o el chikungunya. I altres malalties víriques, com el SARS-CoV2. Diu Mònica Vargas, investigadora al TransnationalInstitute, al documental ‘50 graus’: “Si una cosa han deixat clara els canvis en els usos del sòl a tot el planeta és la interconnexió entre la salut humana i els Drets Humans, amb la salut del medi ambient. Ara ho hem vist amb la pandèmia del Covid-19, abans amb la de la grip porcina o l’aviar”.  I afegeix, “el conjunt de devastacions planetàries causades pel sistema econòmic dominant ha suposat la generació del canvi climàtic, que ha ocasionat una profunda injustícia pels éssers humans. Així doncs, quan parlem de desforestació, de canvis d’usos del sòl, o de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH)…, estem parlant d’una profunda devastació també dels cossos. Una devastació dels territoris, de la biosfera, dels cossos, que segueixen una mateixa lògica d’explotació i d’espoli, característiques del capitalisme”.

    Mala salut planetària

    La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents, que depenen de la biosfera. El canvi climàtic interacciona amb tendències globals com l’ús insostenible dels recursos naturals, la creixent urbanització, les pertorbacions econòmiques i socials, les pèrdues i els danys per esdeveniments extrems i una pandèmia, posant en perill el desenvolupament futur.

    La societat, els poders econòmics, polítics, desconeixen, o no volen saber, que el clima, la biodiversitat, i les persones són interdependents. Que els humans són ecodependents

    Durant decennis, l’escalfament global antropogènic ha estat perjudicant la salut de les persones i de les societats. Continuar per aquest camí, inestabilitzar el clima, destruir els ecosistemes, significa que la biosfera pot arribar a ser letal per a la  majoria d’espècies que l’habitem.

    El canvi climàtic, diu l’IPCC, ha afectat la salut física i mental de les persones a tot el món i ha incrementat tant la mortalitat com la morbilitat , i sentencia: mantenir la salut del planeta és essencial per a la salut humana.

    La salut i la civilització humanes depenen de la salut dels ecosistemes (riquesa i abundància d’espècies…) i de la seva sàvia gestió. La degradació del planeta, el seu escalfament originat per l’ús massiu de combustibles fòssils, per l’extracció desaforada dels seus recursos, per la boja explotació del sòl, per la desmesurada agricultura i ramaderia industrial, per considerar que la natura està al servei de l’home i no entendre que la humanitat forma part de la natura i en depèn, tot i que aparentment ens dona riquesa, ens fa més pobres com espècie i ens roba la salut. En definitiva, que la salut humana només és salut de debò si és planetària i beneficia a tots els éssers vius que habitem la biosfera.

    Vivim una destrucció accelerada, molt perillosa, i de gran abast de la natura, que afecta els entorns de vida de milers de milions de persones: entre 3.300 i 3.600 milions que viuen en regions greument afectades. I un altra quarta part ha de tenir en compte, des de ja mateix, els canvis dràstics que causa l’escalfament global.

    Cal deduir, doncs, que alguns d’aquests impactes sobre les poblacions i els ecosistemes ja són irreversibles per l’augment del nivell de mar. Hi ha zones submergides, deltes – Nil, Ebre – que estan perdent terres productives i estan amenaçats de desaparèixer, desplaçant les persones i destruint la seva manera de viure. A Catalunya també podem observar aquest augment del nivell de les aigües a la costa del Maresme on platges, tren i passeigs acabaran sent engolits pel mar. Les glaceres, que contenen el 70% de l’aigua dolça de què disposa el planeta, es fonen arreu (al Pirineu català no en queden). I sense que hi hagi unanimitat, també amb molta probabilitat, haurien superat el punt de capgirell a Groenlàndia.

    A l’Àrtic, aquests dies de març, estan 30ºC per sobre de la temperatura habitual (en aquestes latituds, la temperatura ha augmentat de promig en 4ºC graus des de l’era preindustrial). Que hi hagi menys banquisa (gel marí) a l’Àrtic, genera més onades, que contribueixen a erosionar la costa, que en determinades zones esta perdent entre quatre i cinc metres a l’any, i tot plegat fa que el permagel es desfaci més de pressa (com ja passa amb el de Sibèria i territoris sòlids del Cercle Àrtic – es preveu que el 2040 ja no quedarà terra congelada a la península escandinava-). A l’Antàrtica Occidental, a finals de març de 2022 s’estan batent rècords de temperatura (Vostok, amb un temperatura de -12,2ºC, 40ºC per sobre de la mitjana, Cúpula CII, D47, i Terra Nova Base, on la temperatura ha estat més de 7ºC per sobre de l’habitual).

    Postil·la Olga Margalef, geògrafa, professora a la Universitat de Barcelona, investigadora al CREAF: “Aquests sòls congelats durant milers d’anys, permagel, són un gran reservori de carboni. Contenen més carboni que tots els boscos del planeta i el doble de carboni que hi ha avui dia a l’atmosfera. Si es desglaça, part d’aquesta matèria orgànica es degrada i es produeix diòxid de carboni i metà que passen del sòl congelat a l’atmosfera. Això ja està passant i la magnitud del vessament dependrà de l’augment de la temperatura i el desglaç. El canvi climàtic ens demostra que tot està relacionat perquè l’atmosfera és comuna per a tots els éssers humans”.

    Escassetat d’aigua dolça

    La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua: nord i sud d’Àfrica, Pròxim Orient, la Xina i els Estats Units. Ara mateix, el 12% de la població no beu aigua potable. La falta d’aigua es notarà sobremanera a la Mediterrània, més intensament  a la riba sud, però també a la nord. La lluita per aconseguir aigua augmentarà els conflictes/guerres i multiplicarà el neocolonialisme. Per posar uns exemples: els alemanys volen construir un embassament al riu Congo – Inga 3 – dedicat a fabricar hidrogen, espoliant els congolenys.  O que passarà amb l’embassament Renaixement, ja inaugurat i camí d’omplir-se, construït per Etiòpia i que reté aigua del Nil Blau, que abans compartia amb Sudan i Egipte? I que ocorrirà amb els territoris colonitzats per la Xina, Emirats Àrabs, Aràbia Saudita, per a la fabricació d’aliments que s’emporten cap els seus països (una manera indirecte d’endur-se l’aigua)?

    La disponibilitat d’aigua dolça serà inferior a la demanda cap a 2040. Abans, cap a 2030, un terç de la població mundial viurà en zones afectades per la manca d’aigua

    Espanya ha perdut més d’un 20% de l’aigua que tenia fa 30 anys. I es preveu una pèrdua addicional del 25% en els propers anys que el MITECO no concreta quants seran. Contràriament, el regadiu està augmentant i consumeix el 80,5% de l’aigua disponible (el consum del cicle urbà és del 15,5%). Alhora els pous que esgoten el freàtic, es reprodueixen sense control a tot el territori. I per augmentar la productivitat s’estan regant conreus de secà (també a Catalunya, on es reguen ametllers que es beuen 12.000 metres cúbics d’aigua per hectàrea/any. Conreus, propietat de multinacionals que es dediquen a l’exportació). I per acabar-ho d’adobar, les pèrdues a la xarxa d’aigua potable ja tractada, són del 23%. Tot plegat, un disbarat.

    Al sud d’Europa, set milions de persones poden patir set. Els aqüífers estan en perill. I les sequeres seran cada cop més freqüentes, llargues i dures. A Catalunya, som víctimes d’una sequera que, segons informa el Servei Meteorològic, va començar a les comarques litorals i prelitorals, la primavera de 2021, que s’ha estès amb rapidesa pel nord-est, plana de Lleida i Catalunya Central i que s’ha intensificat excepcionalment a comarques com el Vallès Oriental, l’Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat i l’Alt Empordà. Les pluges d’aquests dies, diu Marc Prohom, cap de l’Àrea de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, segurament aturaran la sequera a l’Alt Empordà i a l’extrem sud de Catalunya. Al litoral central, al prelitoral, i a la Catalunya interior cal molta més aigua per acabar amb la sequera.

    Som davant d’un canvi climàtic radical, diu Robert Savé, emèrit de l’IRTA. L’augment de la temperatura provoca canvis en el comportament de les plantes. El perill rau en que la pluja que ha caigut faci brotar les plantes i que després no es puguin desenvolupar per la manca d’aigua en romandre els efectes de la sequera. Hi ha dues solucions: o es deixa que la natura faci la seva feina amb el risc de produir fruits petits i no acceptats pels mercats, o es poden les plantes perquè siguin més petites i brotin menys fruits però de la qualitat i calibre habituals. En tot cas, sempre hi hauria pèrdues. Però el temps meteorològic és cada cop més imprevisible i la gran amenaça pels conreus és una onada de fred que glaçarà l’Europa del Sud, Catalunya inclosa, a primers d’abril.

    Europa ha de fer front a aquests efectes del canvi climàtic: onades de calor i sequeres (en especial al sud); alteracions dels ecosistemes marins i terrestres, escassetat d’aigua a múltiples sectors interconnectats; risc per a les persones, les economies i les infraestructures a causa de les inundacions costaneres i interiors (les inundacions van causar 15 vegades més morts als països costaners pobres que no pas als rics); augment de les temperatures que per l’estrès de calor aniran causant més víctimes mortals, cultius alimentaris estressats per la calor (en un dels escenaris l’informe conclou que 183 milions de persones addicionals podrien patir desnutrició a mitjan segle) que provocaran la pèrdua de conreus a causa de la sequera i el clima extrem (els incendis forestals seran més intensos i augmentaran en més d’un terç en aquest començament de segle).

    Segons l’IPCC, els punts calents amb alta vulnerabilitat, estan situats a l’Àfrica de l’Oest, la Central i la de l’Est. Igualment a l’Àsia del sud i Amèrica Central i del Sud. I també a l’Àrtic (la temperatura ha augmentat mes de 4ºC des de 1850/1900) i als petits estats insulars. Per suposat, la vulnerabilitat és més alta quan més intensa és la pobresa, quan no es pot accedir als serveis bàsics, als recursos, quan hi ha conflictes violents , manca de governabilitat. També on els mitjans de vida són més sensibles al clima: petits agricultors, pastors, comunitats de pesca… S’ha de tenir en compte que en aquesta mateixa dècada, la mortalitat per inundacions, tempestes i sequeres serà quinze vegades més alta a les regions més vulnerables que no pas a les de baixa vulnerabilitat. La vulnerabilitat es multiplicarà amb la inequitat, la discriminació de gènere, la procedència ètnica, i els baixos ingressos.

    Crisi humanitària

    El canvi climàtic està contribuint així, a crisis humanitàries on els perills climàtics interactuen. La inseguretat alimentària aguda està augmentant a l’Àfrica, Centreamèrica i Amèrica del Sud. I si bé és cert que els factors no climàtics són els impulsors dominants dels violents conflictes entre estats i dins dels propis estats, en algunes regions avaluades, els fenòmens meteorològics i climàtics extrems, han tingut un impacte advers pel que fa a la durada, duresa, i freqüència. En tot cas, els fenòmens meteorològics extrems estan impulsant cada cop més el desplaçament de persones. En especial les comunitats locals, col·lectius de persones bàsicament del sud però també del nord (el procés migratori pel canvi climàtic també es una realitat de Centreamèrica cap els Estats Units, i del sud dels propis Estats Units cap el seu nord) que no es podran adaptar i hauran de migrar. I d’altres que no disposaran de capacitat econòmica ni per adaptar-se ni per fugir (un 32% de persones addicionals cauran en la pobresa extrema l’any 2030 si es continua com ara). I les comunitats indígenes, més de 400 milions de persones, estan sent molt perjudicades (suposen el 6% de la població mundial i són el 15% més pobre. Ocupen la quarta part de la superfícies de la terra i tenen cura del 80% de la biodiversitat, però, contràriament, només són els propietaris de l’11% d’aquestes terres).

    Les dades expliciten l’acceleració i la magnitud dels canvis que s’acosten. Les desigualtats augmentaran i els rics seran més rics, multiplicant les seves opcions i oportunitats, i els pobres seran més pobres i quedaran extremadament sotmesos a les amenaces immediates, que ja són aquí. Tot plegat, és aprofitat per les grans corporacions per engrandir el seu patrimoni, acumulant bens i capital procedent de les classes treballadores i les antigues classes mitjanes. Res passa per casualitat. Ni la inacció per combatre el canvi climàtic, ni la despossessió programada dels més empobrits. El capitalisme necessita els recursos per créixer i considera les persones una mercaderia prescindible.

    Accedeix al primer capítol de la sèrie «Emergència climàtica: una guerra contra la vida»

  • Dia Mundial de la Salut: entre la lluita contra el canvi climàtic i el clam per un canvi de model sanitari

    El Dia Mundial de la Salut se celebra el 7 d’abril per commemorar l’aniversari de la fundació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948. Cada any se centra en un tema diferent, d’abast mundial, que afecta la salut. Enguany, amb el lema «El nostre planeta, la nostra salut», la campanya de l’OMS destaca la necessitat d’implementar mesures urgents per aturar la crisi climàtica, que suposa una greu amenaça per a la salut de les persones.

    Malgrat que, en les darreres dècades, les millores en els serveis sanitaris, la protecció del medi ambient, el desenvolupament econòmic i altres factors han permès millorar la salut de les persones a tot el món, l’OMS alerta que cada any més de 13 milions de persones moren encara per causes ambientals evitables.

    Concretament, la contaminació de l’aire provoca la mort de 13 persones cada minut, per malalties com ara les cardiovasculars, l’ictus o el càncer de pulmó. A més, segons alerta l’OMS, l’augment de les temperatures i les inundacions produïdes pel canvi climàtic posaran 2 mil milions de persones en risc de contraure malalties com el dengue. L’Organització mundial adverteix també que l’aigua contaminada i el sanejament deficient són els responsables de la mort anual de 829.000 persones per malalties diarreiques. Combatre totes aquestes amenaces ambientals constitueix, doncs, una qüestió urgent per a la salut pública del planeta.

    Per l’OMS, el lema «El nostre planeta, la nostra salut» hauria de ser un poderós recordatori que la resolució de molts d’aquests problemes va més enllà de l’àmbit exclusiu del sector sanitari i necessita altres sectors econòmics i socials. En conseqüència, una resposta eficaç en la lluita contra el canvi climàtic i les amenaces mediambientals exigirà enfocaments des de tots els governs i de tota la societat.

    «La salut no era això»

    A Catalunya, col·lectius, sindicats, associacions i altres entitats de tot el país s’han organitzat sota el lema «La Salut No Era Això». La campanya reclama un canvi de model de salut, així com mesures urgents per tal d’abordar els problemes més importants per a la ciutadania i els i les professionals sanitàries, i inclou mobilitzacions al carrer, accions de denúncia i sensibilització en espais públics i a les xarxes socials. Una cinquantena de col·lectius, no només de l’àmbit sanitari, sinó també d’altres àmbits com el feminisme, la sostenibilitat o l’acció veïnal, s’han unit al manifest.

    El manifest de la campanya posa èmfasi en la situació del sistema sanitaris, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Les mesures urgents que reclamen els col·lectius giren entorn de quatre eixos: el reforçament de l’atenció primària, la reversió de les privatitzacions a la sanitat pública, acabar amb la precarietat laboral dels i de les professionals de la salut i la transparència en les polítiques de salut.

    Organitzacions i moviments socials de tot el territori català han convocat concentracions i actes per commemorar el Dia Mundial de la Salut i reivindicar millores en el sistema sanitari. A més, estan previstes encartellades als ambulatoris i centres sanitaris i els missatges de la campanya seran transmesos per mitjà de les megafonies des dels CAP. Com a resultat d’aquestes accions s’espera assolir una creixent mobilització per a defensar el dret a la salut, i convocar espais de treball urgents i eficaços per a que es comencin a implementar les mesures urgents que es reclamen a la campanya.

    Aquestes són algunes de les accions programades:

    • A les 11 hores, Comissions Obreres, amb el suport de Marea Blanca de Catalunya, ha convocat una concentració unitària a la Plaça Sant Jaume de Barcelona que aplegarà plataformes, usuaris i professionals de la salut.
    • També a les 11 hores, la plataforma AcampadaMar, formada per professionals sanitaris i usuaris, convoca una concentració a l’Hospital del Mar per la defensa d’una sanitat 100% pública i contra les privatitzacions.
    • A les 12 hores, està convocada una concentració a Salt, al vestíbul de l’Hospital de Santa Caterina.
    • A les 14 hores, hi ha una convocada una concentració al CAP Casc Antic.
    • A les 18 hores, al Casal Pere Quart de Sabadell s’ha convocat una xerrada per parlar sobre la situació actual al sistema sanitari on hi intervindran Rosa Salido, del Sindicato SAD, Xus Merino, treballadora del Parc Taulí i Antonio López, de Marea Blanca de Catalunya.
    • Sota el lema «Defensar la sanitat pública és defensar la vida» , el Grup de Defensa de la Sanitat Pública de Tarragona ha convocat una manifestació a les 19 hores a la Plaça Imperial Tàrraco per exigir un increment de les plantilles als centres sanitaris i una major inversió en l’atenció primària. A més, es farà una entrega de signatures recopilades entre la ciutadania per una sanitat 100% pública.
    • A les 19 hores, la Marea Blanca de Catalunya i la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública Mataró-Maresme han convocat una concentració davant de l’Ajuntament de Mataró en el marc de la campanya La Salut #NoeraAixò.

  • Mai no és tard si a la fi s’arriba

    És motiu d’alegria que alguns dels professionals, com el Dr. Antoni Trilla, que ens han estat proporcionant informació i demanant-nos prudència durant la pandèmia, comencin a considerar que els valors i els arguments sanitaris no són els únics que mereixen atenció i respecte. Que n’hi ha d’altres preferències, expectatives, valors i, perquè no, interessos tan legítims com els sanitaris, o fins i tot més, perquè no endebades els determinants socials, en conjunt, tenen una notòria influència sobre la salut de les persones i de les comunitats com emfasitzen els programes de formació de salut pública.

    I sobretot que reconeguin, que la legitimitat -i la responsabilitat- de les decisions que afecten la població és dels polítics, encara que recorrin a una cita de Margaret Thatcher, perquè qualsevol, ni que estigui als antípodes de la nostra manera de pensar, pot tenir raó en determinades qüestions. Lamentablement, moltes vegades rebutgem els arguments d’altres només perquè no els acceptem ideològicament o política.

    Potser paga la pena, però, recordar que, malgrat l’hegemonia del pensament oficial als mitjans de comunicació tradicionals, ja fa més d’un any La Vanguardia mateixa publicava un article de Noah Juval Harari (Lliçons d’un any de la Covid, 14 de març de 2021) on deia literalment:

    «L’any Covid ha posat de manifest una limitació encara més important del nostre poder científic i tecnològic. La ciència no pot substituir la política. En decidir sobre polítiques, hem de tenir en compte molts interessos i valors; i, com no hi ha manera científica de determinar quins interessos i valors són més importants, no hi ha manera científica de decidir què hem de fer».

    La qual cosa, naturalment, no significa que s’hagin de bandejar les propostes dels experts -dels veritables, és clar- sinó que els legitimats per decidir els han de tenir en compte. Perquè experta és la persona que habitualment sap molt d’un tema específic, però no de tots. I com qualsevol altre esser humà -inclosos els polítics- té el seus interessos i està exposat a biaixos. És obvi que l’expertesa no vacuna contra els errors i que tant uns com altres poden aconsellar i decidir de forma incorrecta.

    Així doncs, el que convé, com deia Aristòtil a la seva ètica a Nicòmac i destaca el Dr. Trilla, convé que els polítics siguin prudents a l’hora de prendre decisions polítiques. Prudència que, per a l’estagirita, era una virtut pràctica, deliberar prou bé per a actuar el millor possible. In medio virtus, segons la traducció llatina. Sense oblidar que sovint les conseqüències de les decisions seran positives per a uns i negatives per a d’altres.

    L’equilibri no és l’equidistància entre els extrems, sinó que cal definir-lo en cada cas i per la recta raó. I per això cal tenir coneixement, saber plantejar i aprofundir, ponderar, evitar l’excés i el defecte. I, així i tot, no hi ha cap garantia que la prudència dels savis assoleixi els resultats desitjats. La pandèmia Covid-19 és un exemple paradigmàtic de la dificultat de prendre múltiples decisions davant problemes complexos.

    De fet, el recurs a l’aforisme de Ciceró, segons el qual «Salus populi suprema lex est», que s’ha fet servir per imposar els valors de la salut o de la sanitat per damunt de tots, no significa que la Salut Pública sigui el més important, perquè salut en llatí i en temps de Ciceró vol dir salvació.

  • El drama de la sanitat avui

    No és això, companys. No és això pel que vàrem lluitar tanta gent. No és això el que volem del que estem pagant entre tots. Avui més que ahir: serveis sanitaris aprimats, retallats, desprestigiats, poc efectius i amb pitjor qualitat cada dia. No donen resposta a les demandes i necessitats de la salut de les persones ni a la salut comunitària, estan centrats en la malaltia i en el fàrmac (la Panacea) i no en la Salut (Hygeia).

    Persones, potser amb problemes greus, que s’esperen setmanes en ser visitats al CAP, que no saben, ni poden demanar ser visitats presencialment, que els hi han tancat els serveis d’urgències. Esperes eternes per ser visitat per un especialista de l’hospital, proves repetides perquè entre hospital i CAP no es parlen, mesos d’espera per proves diagnòstiques i anys d’espera per ser operat. En conseqüència: més dolor, més angoixa i més gravetat de la patologia.

    Per altra part, els professionals i treballadors del sistema públic de sanitat estan desprestigiats, desmoralitzats, cansats de la sobrecàrrega de treball i els mals sous, amb males condicions laborals (personals i molts cops estructurals), molts amb contractes efímers, sense saber el seu futur. Estan «cremats», i molts d’ells marxen del sistema.

    Estem ja farts de protestes, manifestos, articles sobre aquesta situació, darrerament ja ni protestes significatives, amb sensació d’impotència i sense esperança. També estem farts de plans, programes i mesures, sense fets concrets, ni calendaris, ni indicadors, ni mitjans, despeses injustificades i per negocis particulars, corrupcions i declaracions dels mateixos de sempre, la majoria dels quals no creuen en els valors del sistema públic i només serveixen per engreixar la sanitat privada, de mala qualitat i de negoci d’uns quants.
    No és això companys, no és això. Cal passar a l’acció. No ho arreglaran, per molt que protestem, els que ens han portat fins aquí, ni fent les mateixes coses, amb promeses i plans de paraules, però no de fets: sense transparència ni mitjans, sense voluntat política per fer-ho.

    El problema no són només els pressupostos, el problema són les polítiques. El pitjor és que ens podem gastar més diners (5.000 milions més cada any demanen alguns, un 25% per la primària demanen els altres) però podem gastar-los malament, amb mala qualitat dels serveis, amb externalitzacions de negoci i corrupció, amb més fàrmacs i menys salut…

    Només els afectats, sensibilitzats en el problema i els que el pateixen, és a dir, ciutadania solidària (sobretot, els més necessitats) i professionals i treballadors també afectats i solidaris (no parlem de corporativisme), són els que poden concretar els fets de millora. S’han de mobilitzar, organitzar i ocupar-se de les millores per salvar aquest sistema públic, universal, equitatiu, solidari i de qualitat, un bé comú. Implicar-se altra vegada, lluitar, participar en la governança de centres sanitaris, dels Consells territorials, del CatSalut, de l’ICS. Cadascú en i des del seu CAP, hospital, sociosanitari… fer un llistat de demandes, d’organització, de mitjans, de millora de qualitat. Cal anar reconstruint, des de baix, amb els que saben que necessitem i quins són els problemes reals, un nou sistema públic de salut i cures (no només sanitari). Potser encara hi som a temps.

    No voldria que els nostres fills i néts ens diguessin algun dia: «No era això companys, vau deixar perdre un pilar de l’estat de benestar, un bé comú: els serveis públics de salut».

  • La ciència clama contra la supressió judicial de les zones de baixes emissions

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar l’ordenança de Zona de Baixes Emissions (ZBE) el 21 de març. Immediatament, van saltar totes les alarmes i es van començar a sentir múltiples veus en defensa d’una mesura que busca reduir la contaminació de l’aire. A partir de la data d’anul·lació, l’Ajuntament compta amb trenta dies per apel·lar la sentència, i els demandants poden sol·licitar-ne l’execució provisional.

    El TSJC argumenta que «ha resolt anul·lar l’Ordenança Municipal relativa a la restricció de la circulació de determinats vehicles a la ciutat de Barcelona aprovada al Ple del Consell Municipal en sessió de 20 de desembre de 2019, per entendre que té deficiències en la seva elaboració, manca d’informes determinants i perquè és excessiu en l’àmbit geogràfic d’aplicació i en el tipus de vehicles exclosos, entre d’altres».

    Membres de la comunitat científica i personal de salut, ajuntaments d’altres ciutats europees i l’Institut de Salut Global de Barcelona van mostrar-ne el desacord amb la resolució judicial. El 25 de març, més de cent científics i professionals de l’àmbit de la qualitat ambiental i la salut van plantejar el seu posicionament davant de la mesura del TSJC, a través d’una carta oberta. El comunicat ressalta el greu problema que suposa la contaminació de l’aire per a la salut pública i recorda que la Comissió Europea ja havia denunciat les conurbacions de Barcelona i Madrid per incompliment de la normativa, que ja de per si era menys estricta del que indica guies de l’OMS. A més, afegeixen, es tracta d’una normativa que funciona a moltes ciutats d’Europa, i que en moltes és, fins i tot, més exigent que a Espanya.

    D’aquesta manera, la carta finalitza assenyalant que l’abolició de la ZBE implica una vulneració del dret a la salut: «En conclusió, les ZBE són acceptades àmpliament a l’Europa urbana com a mesura per millorar la qualitat de l’aire i avançar cap a ciutats més saludables, gràcies al seu impacte per evitar diverses malalties greus i les seves conseqüències. Per totes aquestes i fonamentades raons científiques, considerem que la sentència del TSJC lesiona de debò el dret a la salut i a respirar un aire net a la població de Barcelona i l’àrea metropolitana.»

    En una carta oberta titulada «Zones de baixes emissions que salven vides», els ajuntaments de Londres París, Roma i Milà van destacar que ja són més de 300 les ciutats europees que compten amb una Zona de Baixes Emissions, pel fet que hi ha àmplia evidència científica que assenyala que és una mesura que salva vides.

    «Segons la Directiva Europea sobre Qualitat de l’Aire, la implementació de polítiques que protegeixin la salut és una obligació, no pas una opció. Per això, els països que no estan seguint aquestes directrius estan rebent múltiples sancions. Prioritzar el dret a la salut és el nou sentit comú que comparteixen les grans ciutats europees i la comunitat científica», assenyala la carta en un dels paràgrafs.

    Els ajuntaments sustenten la seva postura en la perspectiva d’organismes internacionals, com ara la Unió Europea i l’OMS: «Es tracta d’una resolució que va contra les directives de la Unió Europea i de l’OMS, del consens científic i, sobretot, del sentit comú internacional que entén la importància de protegir la salut pública. Enmig d’una emergència climàtica i sanitària, els jutges no poden obligar els governs a recular», esmenten en aquest aspecte.

    Per tancar, ressalten que és un assumpte que toca un dels drets humans fonamentals, que és el dret a la salut: «L’aire que respirem i la nostra salut estan en joc. Com a representants de les ciutats europees, tenim la responsabilitat de protegir la salut pública i garantir el dret de respirar un aire net».

    L’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) també va expressar la seva postura a través d’un comunicat on els integrants de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut de l’organisme van exposar perquè l’establiment d’una ZBE és una mesura necessària. Entre les raons, assenyalen que, a Barcelona, la contaminació de l’aire és molt pronunciada, i que això no només és nociu per a la salut dels seus habitants, sinó que també contribueix a l’escalfament global.

    Com la carta oberta dels ajuntaments europeus, el comunicat esmenta que la presència d’una ZBE ha demostrat tenir bons resultats a altres ciutats, on s’aplica des de fa més d’una dècada. També assenyala que no és una mesura que generi desigualtats socials. «Hem observat – afirmen – que els beneficis de la millora de la qualitat de l’aire són universals, independentment de l’edat, la classe social o l’estat de salut».

    D’altra banda, ISGlobal destaca els estudis que demostren que, “si es compleixen les recomanacions internacionals de salut sobre qualitat de l’aire, activitat física, accés a espais verds i temperatura, la ciutat de Barcelona podria representar un benefici en termes de salut pública xifrat en 9.300 milions d’euros”. I adverteixen que aquest tipus de mesures són ambicioses i han de ser abordades a través de múltiples dimensions a escala urbanística i de mobilitat. «Més enllà dels canvis als hàbits de la ciutadania, són necessàries també múltiples mesures a escala urbanística i polítiques de mobilitat, incloent-hi la promoció del transport públic a escala supramunicipal», reclama l’entitat.

  • La sentència de la ZBE o com hipotecar el futur del jovent

    Segons l’Informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de 2022, el canvi climàtic és inequívocament una amenaça pel benestar humà i la salut del planeta. Si els poders públics apliquen les polítiques actuals, el món anirà a un escalfament d’entre 2,3 i 2,7 °C el 2100. És per això que és més necessari que mai actuar amb mesures immediates i ambicioses per evitar que aquesta generació condemni a la següent.

    La sentència 969/2022 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que anul·la l’Ordenança de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) de Barcelona ha tingut molta repercussió mediàtica. I no és d’estranyar, perquè gran part de la societat no pot entendre com una mesura avalada per la Unió Europea, replicada a les ciutats europees més grans del món i que ara s’aplicarà als municipis de més de 20.000 habitants de Catalunya, a Barcelona quedi qüestionada per un Tribunal. En aquest article us intentaré explicar algunes claus d’aquesta sentència.

    Primerament, el Tribunal entén que la capacitat econòmica, és a dir, la renda de la persona és un obstacle per poder aconseguir una etiqueta ambiental que circuli per la ZBE -sent aquestes ECO, C i B-. No entén, o millor dit, no li interessa pronunciar-se, sobre si la renda ja és un obstacle econòmic pels ciutadans que vulguin comprar-se un vehicle, contaminant o no.

    A la ciutat de Barcelona, els barris que més s’han vist afectats per la prohibició de circulació només dels cotxes de gasolina amb més de 20 anys han sigut Sant Gervasi – Galvany (2.056 turismes), la Nova Esquerra de l’Eixample (1.508) i la Dreta de l’Eixample (1.502). En canvi, a barris de renda baixa com Ciutat Meridiana (229), Vallbona (50), el Bon Pastor (238) o la Marina del Prat Vermell (162) l’afectació ha sigut més baixa. Com podem veure en aquestes dades, l’afectació de la ZBE és desigual entre barris. Però no és cert que l’afectació repercutí més a aquelles zones on hi ha menys renda, sinó el contrari. Aquelles persones amb rendes més baixes ni tan sols tenen cotxe perquè no s’ho poden permetre econòmicament i per aquest motiu no es poden veure afectats per aquesta mesura.

    L’altra gran qüestió que el Tribunal afirma és que la documentació aportada per l’Ajuntament de Barcelona no justifica el fet d’haver limitat «el dret a la mobilitat en general» a la zona afectada per la ZBE. Paraules majors. No sabíem que el dret a moure’s pel territori només inclou la circulació amb un vehicle motoritzat amb una etiqueta ambiental A.

    Però parlem de la documentació que suposadament no justifica la ZBE. Segons l’Avaluació de la Qualitat de l’Aire de 2020 publicada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’any 2019 es va superar el límit legal europeu de 40 µg/m3 de NO2, un contaminant estretament relacionat a les emissions del trànsit. El Tribunal entén que l’informe presentat per l’Ajuntament era el de 2017 i no el del 2018, el qual presentava dades d’aquest contaminant menys nocives que l’any passat -però igualment majors que el nivell establert per la normativa europea-.

    Per altra banda, la sentència també critica l’abast territorial que la ZBE té. Aquesta comprèn cinc municipis, a més de Barcelona: L’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat i Sant Adrià del Besòs. La titlla de «desproporcionada», a la vegada que normalitza les altres dades -encara- il·legals de contaminació diària que provoquen els vehicles que hi circulen.

    Com a conclusió, aquesta sentència de 56 pàgines, a banda de no esmentar ni un sol cop el dret a la protecció de la salut, ve a demostrar com és d’ambiciosa una mesura com la ZBE. Malgrat les seves mancances, s’ha demostrat efectiva i ha permès reduir 4,3 μg/m3 de NO2 arribant a una reducció de 8,6 a l’Eixample. I no només això, també s’ha reduït un 40% la circulació dels vehicles més contaminants respecte al 2017. Concretament 26.000 desplaçaments menys des de 2017. Aquests canvis han impactat directament en les nostres vides, evitant 125 morts a l’any vinculades a la pol·lució, és a dir, un 0,8% de la mortalitat anual. I també s’han evitat 110 casos nous a l’any d’asma infantil i un 1% de nous casos de càncer de pulmó.

    L’esmentat «dret a la mobilitat en general» estarà en col·lisió permanentment amb el «dret a la protecció de la salut» i el «dret al medi ambient», els quals són principis rectors reconeguts en la nostra Constitució, com també ho és la «llibertat econòmica» que han argumentat els magistrats.

    Només el 58% del jovent nascut a partir de l’any 1995 té carnet de conduir a l’Estat espanyol. Una xifra que contrasta clarament amb el 81% de conductors que hi havia a la generació dels seus pares i mares. I la davallada s’accentua quan comparem les dades de nombre de conductors el 2017, 18,9 milions de conductors, i el 2020 amb poc més de 16,3 conductors.

    Els i les joves no veiem com una prioritat tenir un vehicle privat, en primer lloc, perquè les despeses que té la seva adquisició i manutenció són inassumibles per un col·lectiu que té un atur juvenil del 29%. En segon lloc, perquè cada vegada estem més conscienciats amb l’emergència climàtica i, per això, no volem contribuir a la contaminació del nostre planeta. I, per últim i a diferència dels magistrats, nosaltres si creiem que el transport públic és una alternativa a l’ús del vehicle privat contaminant.

    És tasca del poder judicial interpretar la normativa de manera adient en l’actualitat. I això comporta prioritzar sempre el dret a la salut abans que el dret a moure’s en un vehicle contaminant. I entendre, per part dels magistrats, que la mobilitat sostenible -bicicleta, busos, metro, tramvia, VMP’s, anar a peu- són una alternativa viable socioeconòmica i ambientalment.

    Dit això, no podem fiar-ho tot a una altra possible pandèmia per reduir la contaminació als carrers del nostre país. Hem d’actuar. De manera coordinada per part de totes les administracions implicades -Ens Locals, AMB, Generalitat, Estat i UE- i decididament. Aquesta mesura és necessària però no suficient. Cal anar més enllà i ara s’ha obert la possibilitat de millorar-la.

    El jovent no ens mereixem que se’ns negui l’esperança de tenir un futur més net, més sostenible i més saludable.

  • Quan hauríem d’abandonar les mascaretes a interiors?

    «Més aviat que tard». És la frase més utilitzada pels representants de les diferents administracions sanitàries quan se’ls pregunta per la data de retirada de l’obligatorietat de mascaretes a interiors. Tot i això, malgrat que després de dos anys de pandèmia hi ha ganes, eviten posar dates finals.

    Fan bé. En aquest temps també hem après a ser una mica més prudents. Les mascaretes en interiors tenen un paper important en la contenció de la transmissió i la situació actual manté encara importants incerteses. En tot cas, és una mesura rellevant que requereix una certa reflexió.

    Aspectes clau abans de retirar les mascaretes a interiors

    El risc de transmissió de la Covid-19 és molt més gran en espais interiors que a l’aire lliure. És més, aquest risc no és homogeni i varia en funció de factors com la renovació de l’aire (per ventilació natural o mecànica), l’aforament, les activitats que s’hi fan (major en llocs on es parla en veu alta o es canta) o el temps de permanència en aquests entorns.

    Les mascaretes tenen una efectivitat extraordinària per reduir la transmissió de la Covid-19 en espais interiors. I aquesta efectivitat és més gran com més gran és la seva capacitat de filtre i millor el seu ajustament.

    De la mateixa manera, el perill és especialment alt en alguns entorns (centres col·lectius en què cohabiten nombroses persones) i més preocupant quan inclouen persones amb més risc de desenvolupar Covid ​​greu (residències, centres sanitaris i sociosanitaris).

    En espais interiors amb grans aforaments (locals d’oci i cultura, restauració, culte, docents, etc.) o on cohabiten de manera estable moltes persones (residències, escoles majors, presons, albergs, centres d’internament, etc.) hi ha el risc de superesdeveniments de contagi, capaços de canviar de forma important la dinàmica de la transmissió en un territori, accelerant-la i expandint-la a altres territoris.

    El que sí que sabem és que les mascaretes tenen una efectivitat extraordinària per reduir la transmissió de la Covid-19 en espais interiors. I que aquesta efectivitat és més gran com més gran és la capacitat de filtre i millor l’ajustament.

    Efectivitat de les màscares en espais interiors. / Morbidity and Mortality Weekly Report

    Protecció davant de la infecció

    La transmissió i, sobretot, el risc de desenvolupar Covid ​​greu, es redueix notablement a les persones immunitzades. Per vacunació, infecció natural o ambdues (immunitat híbrida). Aquesta protecció és més gran en les persones que han rebut una dosi de reforç.

    Aquesta protecció davant del contagi, ja que contra el desenvolupament de malaltia greu és molt més duradora, es redueix amb el temps. També es redueix amb algunes variants (òmicron) que tenen certa capacitat d’eludir la defensa oferta per les vacunes o per la infecció amb altres variants (una altra vegada, referit al contagi abans que al risc de Covid ​​greu).

    Tot i que totes les persones poden desenvolupar la forma més greu de la infecció, el risc és molt més gran en alguns grups (majors, immunocompromesos, amb algunes comorbiditats concretes o no vacunats que no s’han infectat prèviament).

    Tot i que diversos experts opinen que les mascaretes poden produir alguns problemes (especialment problemes d’aprenentatge i interacció social en els nens més petits), no hi ha estudis de qualitat que evidenciïn una problemàtica sanitària o social associada a aquest ús.

    Si la transmissió a la població general és alta, és molt difícil impedir que es permeabilitzi fins als grups o entorns vulnerables. Ni a Espanya, ni als països del nostre entorn, i fins i tot fent servir mesures extremes d’aïllament, s’ha pogut evitar una mortalitat elevada en residències de persones grans.

    L’ús obligatori de mascaretes a interiors, sens dubte incòmode, no és una mesura especialment disruptiva sobre l’economia. Menys que els aforaments o altres restriccions. I, encara que diversos experts opinen que poden produir alguns problemes (especialment problemes d’aprenentatge i d’interacció social en els nens més petits), no hi ha estudis de qualitat que evidenciïn una problemàtica sanitària o social associat a aquest ús.

    La situació actual a Espanya

    Després d’una sisena onada extraordinària per volum de contagis i després d’un descens relativament ràpid, la transmissió a Espanya sembla estancada al voltant de xifres d’incidència acumulada en 14 dies superiors als 400 casos notificats per 100.000 habitants. Són xifres altes. Bastant altes. A més, amb l’estratègia actual de “testat”, les xifres de casos reals seran molt superiors a les notificades.

    Casos confirmats de Covid-19 per setmana i milió d’habitants a Espanya. / OurWorldInData

    Amb la nova estratègia de proves, la diferència entre casos notificats i reals augmentarà encara més i, a la pràctica, la incidència de casos perdrà la seva (ja limitada) utilitat com a indicador de referència per a l’adopció (o desadopció) d’estratègies de proves abordatge de la Covid-19.

    La incidència de nous casos (abans que el “percentatge d’ocupació de llits”), d’hospitalització i d’ingrés a UCI -amb certa distorsió per no diferenciar si es tracta d’ingressos “per” o amb Covid- són des de fa moltes setmanes els indicadors de referència per informar les estratègies davant de la malaltia. També semblen estancats, encara que en xifres que no haurien d’impedir l’atenció adequada als pacients Covid i no Covid.

    D’altra banda, no disposem d’informació sobre l’adherència de la població a l’ús de la màscara a interiors (o al compliment dels aïllaments). És probable que en alguns entorns (escoles, aeroports, transport públic) sigui elevada. Tan probable com que en altres entorns sigui molt baixa. I els anuncis de fi de mesures i fi de mascaretes, que tant s’han repetit aquestes darreres setmanes, no han d’estar ajudant a mantenir l’adherència al seu ús.

    No disposem d’informació sobre l’adherència de la població a l’ús de la mascareta en interiors (o al compliment dels aïllaments). És probable que en alguns entorns sigui elevada i en altres molt baixa.

    Finalment, comptem amb una proporció molt alta de persones amb pauta completa i de persones amb dosi de record. Aquestes proporcions són particularment altes en les persones de més edat, que són les que produeixen més casos greus.

    Addicionalment, hem de comptar amb una proporció enorme de persones -vacunades o no- que han passat la infecció durant la sisena onada. Els casos registrats aproximen el 25-30% de la població. Encara que és probable que els casos reals doblin aquestes xifres.

    Particularment rellevants són les taxes de contagi en adults no vacunats. Aquest grup de població, relativament petit, ha causat un volum desproporcionat de casos greus durant la sisena onada i, previsiblement, ja comptaran majoritàriament amb alguna protecció per haver passat la infecció. És poc probable que tornin a causar la meitat dels ingressos Covid a les UCI.

    Noves hospitalitzacions i nous ingressos a UCI de Covid-19 per setmana i milió d’habitants a Espanya. / OurWorldinData

    Aleshores, quan traiem la mascareta a interiors?

    Als escenaris més probables per a les properes setmanes -sense presència de noves variants disruptives per una alta capacitat d’escapament vacunal-, és esperable un cert repunt de la transmissió per la reducció real de mesures restrictives (encara que pel reajustament a la baixa del testat les dades oficials diguin el contrari).

    Però la població compta amb una protecció important contra la malaltia greu i aquest repunt no s’hauria de traduir en un ascens important de casos greus. Aquesta situació permetria, almenys en teoria, suspendre l’obligatorietat de l’ús de mascareta en espais interiors i, també, com ja s’ha anunciat, aproximar l’abordatge de la Covid a altres infeccions de vies respiratòries altes, a les proves o l’aïllament són inusuals.

    Als escenaris més probables per a les properes setmanes –sense presència de noves variants disruptives–, és esperable un cert repunt de la transmissió per la reducció real de mesures restrictives (encara que pel reajustament a la baixa del testat les dades oficials diguin el contrari).

    Però les xifres de transmissió encara són molt altes. I molt variables. Des de comunitats amb incidències de 900 per 100.000 a d’altres amb 200 per 100.000. Des de comunitats en clar ascens de la incidència a d’altres encara en descens. I localment aquestes variacions són encara més grans. Fins i tot, algunes localitats estan en situació molt complicada. S’aplicaran les mateixes mesures a llocs amb realitats epidemiològiques extraordinàriament diferents?

    I hi ha aspectes dubtosos. Com s’operativitzarà la monitorització de la transmissió quan els nous –i encertats– canvis en el sistema de vigilància epidemiològica s’anuncien per a l’any que ve? Quines mesures es poden adoptar perquè els repunts afectin el mínim possible les poblacions més vulnerables? Com es farà la comunicació social del que, a la pràctica, suposa el transvasament de bona part de la responsabilitat sobre la transmissió als comportaments individuals?

    Quan la transmissió és alta és molt difícil evitar que arribi a les residències de gent gran (que ara compliran 6 mesos des de les dosis de reforç) i als grups vulnerables. Tot i que la proporció de casos de Covid greu sigui molt menor ara que abans d’òmicron i de les terceres dosis, taxes com les actuals continuaran donant proporcions significatives d’hospitalitzacions i defuncions en aquests grups.

    Encara hi ha aspectes dubtosos. Com s’operativitzarà la monitorització de la transmissió amb els nous canvis al sistema de vigilància epidemiològica? Quines mesures es poden adoptar perquè els repunts afectin el mínim possible les poblacions més vulnerables?

    En resum, no tinguem pressa a retirar la màscara a interiors. Vegem com evoluciona la transmissió i com evolucionen les hospitalitzacions. Especialment després de la retirada de la resta de mesures, incloent aforaments, proves i aïllaments. Implantem nous sistemes de monitorització de la transmissió (per exemple, amb mostrejos periòdics) i continuem monitoritzant les residències. Avancem, però amb tranquil·litat.

    Si la transmissió baixa una mica més, es podria començar amb les escoles. Potser també en alguns entorns (restauració) on l’ús de les mascaretes és menys testimonial. Potser caldrà deixar per al final altres coses (transport de llarg recorregut). O potser calgui prendre mesures diferents en funció d’aquests semàfors de risc que fem servir per a tan poques coses. Abans que entrar a posar o treure mesures, el que és raonable possiblement sigui preparar un pla per a una retirada progressiva, per sectors, i sempre que es compleixin determinades condicions.

    Salvador Peiró és epidemiòleg i investigador a l’Àrea de Recerca en Serveis de Salut i Farmacoepidemiologia de la Fundació per al foment de la investigació sanitària i biomèdica de la Comunitat Valenciana (FISABIO), València.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí

  • Contrainformació

    Buscar una fotografia en un banc d’imatges és sovint una excursió descoratjadora que comença o acaba als confins de la vida real. Si es busquen imatges amb persones, és fàcil trobar situacions i tipus humans que no mostren allò que volen representar. Abunden els professionals riallers, posant per a la foto en escenaris més o menys irreals, amb les seves eines de treball descontextualitzades, i tot això en un ordre artificiós al servei de la composició i altres valors estètics. La qualitat de la imatge no sol anar de la mà de l’autenticitat. I això pot jugar una mala passada quan es busquen imatges per a blocs, xarxes socials o altres mitjans sobre temes de salut, un camp informatiu molt divers, ric en matisos, complex i especialment delicat.

    Però la dificultat de trobar imatges autèntiques (les fotos d’una consulta amb metge i pacient somrients difícilment són creïbles) només és el primer d’una sèrie d’esculls. L’àmplia varietat de problemes i les intervencions de salut i l’especificitat de l’arsenal de tractaments representen una dificultat afegida. Si, per exemple, es parla d’un tractament farmacològic concret, no val il·lustrar-ho ni amb un tipus de pastilla diferent ni amb un medicament comercial: la imatge ha de ser precisa sense ser publicitària. Moltes de les intervencions de salut són tan singulars i específiques que no és fàcil trobar fotos adequades, i en aquests casos val més triar una il·lustració o una imatge al·legòrica.

    Amb tot, el gran problema de la selecció de fotografies de salut té a veure amb els valors, els significats i les emocions que susciten les imatges pròpies. Valgui un exemple: en il·lustrar el tabaquisme, la simple representació d’una cigarreta pot actuar com a desencadenant del desig de fumar entre els que han abandonat el tabac o estan pensant fer-ho. Per això, els experts desaconsellen incloure imatges no només de gent fumant sinó també una simple burilla apagada o una cigarreta dibuixada en un cartell que prohibeix fumar.

    Certament, l’ús d’imatges associades al tabac ha experimentat un canvi espectacular. En un temps ja llunyà, el tabac s’anunciava com si fos una medicina, amb metges sostenint a les mans un paquet de cigarrets, mentre que avui es desaconsella fins a la més mínima representació evocadora. Però és que ara, a més de contundents evidències sobre els efectes del tabac a la salut, es comencen a conèixer els efectes comunicatius de les imatges.

    El tabac, però, no és un cas aïllat quant a exigència i desencert en l’ús d’imatges. Il·lustrar l’ampli espectre de la malaltia mental sense recórrer als estereotips de la bogeria i el patiment interior i sense transmetre una imatge negativa sol plantejar problemes amb la selecció d’imatges. També els plantegen l’obesitat i les malalties lligades a la vellesa, dos temes on abunden les fotos que poden suscitar rebuig o emocions negatives. En general, il·lustrar la malaltia humana i els seus tractaments de manera rigorosa i respectuosa és un repte que sovint no es resol de manera adequada.

    Des de la perspectiva de l’usuari, el desacoblament entre la imatge i la paraula comporta un problema de comunicació. Quan una fotografia diu alguna cosa diferent del text, per més que la informació textual sigui rigorosa, la imatge pot desvirtuar el missatge i acabar desinformant-lo. En el cas de la informació de salut, la responsabilitat d’escollir amb seny la imatge adequada és potser més gran que en altres camps. Si la selecció no es fa amb precaució, assossec i coneixement de causa, les imatges poden funcionar com a indesitjable contrainformació.