Just Deploy It!

Blog

  • Emergència climàtica: una guerra contra la vida

    Guerra. Aquest és el mot omnipresent aquests dies als mitjans. L’apliquen a l’ominós atac de Rússia a Ucraïna. Contràriament, són incapaços d’aplicar el vocable a l’atac constant i terminal de la humanitat contra la natura, de nefastes conseqüències: escalfament global, clima inestable, esgotament dels recursos, desertificació, degradació dels sòls, pèrdua de massa boscosa, disminució de l’aigua disponible (descens de les precipitacions), degradació dels oceans, pèrdua de pesqueries, dels ecosistemes, pèrdua de biodiversitat,  pandèmies , pèrdua de salut (també mental/ansietat causada per l’augment de temperatura, el trauma pels fenòmens meteorològics i climàtics extrems, i la pèrdua de mitjans de subsistència), de salut planetària. En definitiva, crisi climàtica camí de ser irreversible.

    Veiem imatges del dramàtic èxode d’ucraïnesos (els originaris del Sud global, del Pròxim Orient i d’altres, no tenen el mateix tracte) ens escandalitzem amb les víctimes de la guerra (en especial nenes i nens), satisfent-nos, alhora, en comprovar que la solidaritat europea funciona.  En canvi, restem indiferents a la fugida constant de persones i persones del sud global que han de migrar perquè les han desplaçat a benefici de multinacionals de l’alimentació. O per culpa de guerres causades per l’extractivisme dedicat a l’espoli de l’energia i materials/minerals que el Nord global no té. Colonialisme que afavoreix l’existència de grups paramilitars i governs corruptes dirigits per elits que manen en benefici propi i dels països/poders que els paguen, i escampen el terror i divideixen el país, convertint territoris en estats fallits en guerra permanent (com ara el Congo). O pel canvi climàtic, del qual en són poc o gens responsables, que ha convertit les terres que conservaven i conreaven en sequerals, o per causa d’inundacions catastròfiques  que, com les sequeres, cada any són més intenses i freqüents.

    Migrants forçats, que quan decideixen abandonar els camps de refugiats on els han ubicat (camps de concentració?), i deixar enrere el país i el continent on han nascut per no morir-se de gana, comproven com el Nord els rebutja, els nega el dret a migrar que hauria de ser un dret inalienable, i els deixa morir a la sorra del desert o a les aigües de la Mediterrània. Només a l’Àfrica Oriental, 28 milions de persones estan en risc de passar fam. La regió viu la pitjor sequera en 40 anys. 13 milions de persones s’han vist obligades a abandonar casa seva. El rucs han mort o estan massa febles per tibar dels carros. Els governs africans no poden fer front als preus tan alts de les matèries primeres. Correran els governs europeus a socórrer els africans orientals? O miraran cap a un altre cantó. Àfrica, ho veiem cada dia amb les polítiques migratòries repressives, no és Ucraïna.

    La crisi i la guerra han multiplicat els efectes perversos de l’agricultura industrial i d’un sistema econòmic basat en l’especulació i el benefici. I que s’acarnissa especialment en les dones. Segons Nacions Unides, la desigualtat de gènere i l’exclusió social augmenten encara més els efectes negatius d’una gestió mediambiental insostenible i especialment destructiva per a les dones i nenes. De fet, el 80% dels desplaçats per desastres relacionats amb el clima són elles.

    I no se n’escapa Europa. Les màfies ja s’han instal•lat en els corrents migratoris ucraïnesos i ofereixen a dones, que desesperades fugen de la guerra, futurs esperançadors que amaguen la prostitució. També passa amb nenes i nens, a qui les famílies, aclaparades, pugen a vehicles, conduïts per suposades bones persones, que en realitat són mafiosos, que els utilitzaran com a mercaderia per vendre’ls al millor postor (en el «millor» dels casos, famílies que els puguin pagar, però també n’hi haurà que es destinin al tràfic d’òrgans o a la prostitució). També és una guerra, o no?

    I preocupats per l’obtenció d’energia i indignats amb la pèrfida Rússia, proposem alliberar-nos del jou que suposa aconseguir l’energia (gas, petroli, dièsel) procedent d’aquest país. Però no ens preocupem d’on l’obtindrem, ni a qui perjudicarem. El sentiment colonial extractivista està arrelat en la nostra consciència i no importa d’on vingui el gas o el petroli, o l’urani (també l’aigua per fabricar hidrogen) si així podem moure el cotxe o escalfar la casa. Agredir els interessos econòmics i el dret al desenvolupament (supervivència) a tercers, no és també un acte de guerra?

    I us heu preguntat d’on venen els materials i minerals que calen per construir els molins i plaques solars necessaris per a desenvolupar les energies renovables (Europa és en un 85% deficitària)? O d’on traurem l’aigua per produir hidrogen? I els aliments, d’on venen, de quina dictadura favorable a occident procedeixen, a quins grups empresarials pertanyen? S’ha fet fora a les persones originàries de les seves terres per implementar monocultius? Se les ha esclavitzat desplaçant-les  o imposant-los-hi preus de misèria, migració o mort? A qui beneficia el comerç d’aliments imperant, que perjudica la salut planetària en moure persones i mercaderies amunt i avall sense tenir em compta els GEH produïts en cremar fòssils? Per què s’ha impedit el desenvolupament de la sobirania alimentària tant al Nord (la pagesia europea també és víctima del canvi climàtic i la guerra) com al Sud global? A benefici de qui?

    I què me’n dieu guerra de la despossessió per acumulació, accelerada pel canvi climàtic? Les guerres, la crisi econòmica, el canvi climàtic, la injustícia social, el colonialisme, la governança, augmenten les desigualtats, la despossessió, la marginació… Una majoria de persones, que creix dia a dia, són més pobres, i una minoria de rics es fan més rics. A totes les guerres, a les convencionals, però també a la guerra contra la natura, o a la guerra pel control econòmic i l’acaparament, els més pobres han de romandre als seus pobles i ciutats sota la pluja de bombes de l’enemic, els estralls climàtics, o la pluja àcida de la manca de feina i de perspectives de futur. Els no tan pobres agafen el que poden i migren quedant-se sense res o amb ben poc, i si no moren pel camí, s’incorporen a la tropa dels desplaçats i desposseïts (on  els esperen els marginats econòmics del nord), restant dependents de les ajudes dels països d’acollida, si és que els acullen, i per quant de temps. I exposats a la ira dels marginats i més pobres, que els veuen com a lladres que els prenen allò que entenen és seu. En canvi, els desplaçats més adinerats transfereixen els seus diners i poden iniciar una nova vida, traslladats però rics. Ningú els posa pegues amb la cartera plena.

    Anàlogament, restem així mateix indiferents a d’altres guerres que considerem llunyanes. Per posar un exemple, segons les Nacions Unides, al Iemen hi ha la crisi humanitària més greu del món.  La guerra fou desencadenada per l’Aràbia Saudita (un aliat occidental regit per una dictadura, amb la sort de disposar de petroli i tenir butlla) contra els xiïtes houthis, que tenen el suport de l’Iran (un enemic d’Occident). Al Iemen, a finals de 2021 havien mort 377.000 persones, el 60% de les quals per causes indirectes com ara la manca d’aigua, aliments i les malalties. L’altre 40%, morts provocades per les bales i les bombes (algunes fabricades a Espanya). I els nens? Cada 9 minuts mor un menor de 5 anys. Més de 10.000 nens morts a finals de 2021. I tot això per no parlar de Palestina, o el Congo, o Birmània.

    De quines guerres parlem i de quines no? Guerra a Europa. No és una guerra europea l’atac a la natura? No és una guerra la lluita contra la pandèmia? Explicàvem a ‘Una sola crisi, la del capitalisme’: l’explotació de més àrees naturals, les desforestacions, i les infeccions víriques estan relacionades. El traspàs de noves fronteres i la colonització de territoris inhòspits relacionen humans amb animals amb els quals no hi havia contacte. Ha estat el desenvolupament de la indústria agropecuària qui ha causat les desforestacions massives, que els monocultius s’hagin escampat, que s‘hagin destruït ecosistemes i reduït la biodiversitat. Ha estat la indústria agropecuària – les granges de producció intensiva d’animals – qui ha facilitat la propagació dels virus patògens, de malalties víriques.

    Explotació, colonialisme, extractivisme… no són guerres europees encaminades a assolir els materials, els minerals, l’energia que la UE no té? No serà també, doncs, una guerra? I no em digueu que no origina morts! Hi ha víctimes mortals, tot i que no morin per l’efecte de les bombes i les bales. Moren per la fam, la deshidratació, les malalties  derivades de l’apropiació de terres i recursos en territoris ignots.  (Augmentar les terres de conreu, en especial en els països en vies de desenvolupament,  no tan sols posa en risc la biodiversitat sinó que incrementa la probabilitat de noves malalties, com ara la pandèmia que encara patim), i de l’acció del canvi climàtic provocat per la humanitat, molt especialment pel Nord global. No serà convencional, però també és una guerra.

    I no és també una guerra especular amb els necessitats bàsiques de les persones que han estat privatitzades: aire, aigua, aliments, habitatge, salut/sanitat, energia, medi ambient, treball?  No és una guerra abaixar salaris i robar a les persones el futur explotant-los fins a no tenir ni temps per descansar? O deixar-los sense temps per l’oci i la cultura o privant-los d’accés a la participació política convertida en un lloc exclusiu de les elits? Una guerra quotidiana contra la natura i la vida, per tal de mantenir en funcionament un sistema econòmic, social i cultural com és el capitalisme, encara que se l’adjectivi de verd. No ens maten amb bales de foc ni amb bombes, sinó que es violenten els ecosistemes i a les persones que habitem la biosfera. Ens maten en contaminar l’atmosfera amb tota mena de gasos, de residus, en benefici de grans corporacions econòmiques  i industrials que tenen captius a polítics i governs en controlar els diners que fabriquen els bancs. Diners que també s’han privatitzat. Guerra per altres vies, guerres que exhaureixen la biosfera. Sumades, ens donen una única guerra, l’adreçada contra la vida.

  • «La salut no era això»: campanya unitària per un canvi de model sanitari

    El pròxim diumenge 3 d’abril a les 12 hores, Barcelona serà escenari d’una mobilització impulsada per Marea Blanca de Catalunya i diverses forces sindicals que reclama un canvi de model sanitari i reivindica millores urgents per revertir la situació actual al sistema sanitari. Es tracta d’una mobilització prèvia a la Jornada del dia 7 d’abril, Dia Mundial de la Salut, una data especial per a la mobilització europea contra la mercantilització del dret a la salut.

    Sota el lema «La salut no era això», es dona el tret de sortida a una campanya unitària a la qual s’han adherit més d’una trentena de col·lectius i entitats de tot Catalunya, com ara el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Sanitàries en Lluita, Rebel·lió Atenció Primària, el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS), el sindicat Infermeres de Catalunya o la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PasuCat). La campanya inclou un conjunt d’accions que culminaran el Dia Mundial de la Salut.

    La manifestació del pròxim diumenge tindrà dos punts de sortida: una primera columna amb el lema «25% Atenció Primària Ja» sortirà de la Plaça Universitat i estarà formada per usuaris i usuàries, moviments socials i ciutadania en general. La segona columna s’iniciarà a la Ronda Sant Pere, amb el lema «Treball Digne per una bona qualitat assistencial», i estarà formada per treballadors i treballadores i forces sindicals com CCOO, Catac CTS IAC, CGT o USOC. Les dues columnes confluiran a la Plaça de Catalunya, on es llegirà el manifest de la campanya.

    «Una sanitat en precari, amb llargues llistes d’espera i un personal esgotat per les males condicions laborals. Un sistema on els recursos públics es destinen a serveis privatitzats de baixa qualitat, i sense mecanismes per saber quin és el destí final dels diners. La Salut #NoEraAixò». Així comença el manifest, que reivindica un canvi de model sanitari urgent que sigui «universal, cent per cent públic, de qualitat i basat en l’atenció primària».

    Els convocants reclamen, en primer lloc, un enfortiment «real i immediat» de l’atenció primària, que ha de passar, segons defensen, per l’augment de pressupost mínim del 25%, com recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i per garantir els elements que la fan més efectiva en la millora de la nostra salut: l’accessibilitat per a tothom, la relació continuada al llarg del temps amb el o la professional, l’abordatge integral de les necessitats i la coordinació de tots els serveis i atencions que rebem. «Una atenció primària de qualitat implica, a més, un ús racional de les tecnologies, recuperar la presencialitat i l’adequació dels espais dels centres perquè permetin realitzar amb qualitat els serveis necessaris», afegeixen al manifest.

    Un dels cartells de la campanya

    Les entitats que impulsen la campanya reclamen també que els usuaris i usuàries, veïns i veïnes puguin accedir a fer propostes i expressar necessitats, i per això reclamen la creació de Consells de participació en tots els centres. Demanen, igualment, revertir les privatitzacions, ja que consideren que posar la sanitat pública en mans d’empreses privades està generant «uns serveis precaris i de mala qualitat». A parer dels convocants, és una situació que comporta el malbaratament de milions d’euros públics i que causa un gran patiment a una població que hauria de poder exercir el dret a rebre uns serveis sanitaris de qualitat.

    Denuncien, a més, que gran part de les decisions i contractacions que es duen a terme a l’àmbit de la salut siguin opaques, que els convenis amb les entitats privades es renovin sense la deguda rendició de comptes i que, malgrat que es parla de futures inversions en atenció primària, no es concreta mai el destí real dels diners ni tampoc es respon a les demandes de les persones que treballen als centres.

    Un altre dels eixos de les reivindicacions implica posar fi a la precarietat laboral (interinitat, convenis desiguals, eventualitat perpetuada en el temps, etc.) que pateixen moltes de les persones que treballen en l’àmbit de la salut, de manera especial aquelles que ho fan en serveis privatitzats. La posició de les entitats convocants és que la precarietat laboral es tradueix en l’esgotament crònic de les plantilles i en una remuneració que està molt per sota del raonable i que això passi en un sector tan essencial perjudica tant la qualitat del servei que rep la ciutadania com la mateixa salut de les persones que fan la seva tasca en l’àmbit sanitari i de les cures.

    Els convocants de la mobilització consideren que les desigualtats i les iniquitats sanitàries són una font de malalties i per això fan una crida a les administracions a què assumeixin la responsabilitat de garantir una vida digna per a tothom. Això implica, com figura en el manifest, que hi ha tot un seguit de determinants socials que afecten negativament a la salut de les persones, com ara viure amb un alt índex de contaminació, patir en carn pròpia una situació de pobresa energètica, un desnonament, tenir un lloc de treball precari o una llei d’estrangeria que dificulta l’acollida a persones refugiades i immigrants.

  • Metges de Catalunya reclama millores de sou per als residents de totes les especialitats

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) celebra que el Departament de Salut «hagi reaccionat davant l’evidència» introduint incentius de sou per a l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, però reclama que la millora de sous es faci extensiva a la resta de les especialitats perquè els Metges Interns Residents (MIR) «deixin de ser mileuristes».

    El Departament de Salut va anunciar aquest dijous que els nous residents R1 de l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària i els d’Infermeria en Salut Mental, que s’incorporaran als centres a finals del mes de maig, rebran una millora retributiva d’entre 5.000 i 9.000 euros l’any, en funció d’on es trobi ubicada la unitat docent. Segons el Departament de Salut, aquesta mesura respon a l’aposta de l’administració per «enfortir l’atenció primària i comunitària i la salut mental», així com atraure i retenir talent.

    Segons el sindicat, la mesura s’explica pel dèficit «flagrant» de facultatius a l’àmbit de l’atenció primària, que encara no ha recuperat el nombre de professionals anterior a les retallades. «Mentre l’any 2010 hi havia 6.669 metges al primer nivell assistencial, el 2021 eren 6.164, tot i el reforç extraordinari fet amb motiu de la pandèmia», afirmen des de Metges de Catalunya.

    El sindicat mèdic considera que les condicions laborals i retributives de l’atenció primària són un fre per a la contractació i formació de nous facultatius i assenyala com a causes la pèrdua de prestigi, la sobrecàrrega assistencial dels professionals, la jornada ordinària treball dels residents catalans, que fan dues hores diàries més que en altres comunitats, i les baixes retribucions.

    En aquest sentit, Metges de Catalunya recorda que «hi ha més especialitats deficitàries» i que «la captació i retenció del talent mèdic és urgent per millorar la qualitat assistencial i garantir el relleu generacional del personal facultatiu». Per aquest motiu, reclama a Salut que «no es quedi aquí» i apliqui una millora retributiva per a tots els residents que reconegui el seu rol determinant per al funcionament de sistema i allunyi els seus sous del llindar del mileurisme en què es troben ara.

  • Rosa Almirall: «S’ha avançat molt en l’atenció a la salut de les persones trans, tot i que encara hi ha violències i incomprensió en alguns espais»

    Rosa Almirall, ginecòloga i militant feminista, va fundar el 2012 la Unitat Trànsit, la primera unitat d’atenció ginecològica per a persones trans no patologitzant de Catalunya. Amb motiu del Dia Internacional per a la Visibilitat Trans, parlem amb ella sobre l’encara patologització de les persones trans dins el sistema sanitari i sobre el funcionament del model de Trànsit, un servei pioner al món. «El protocol d’atenció a la salut de les persones trans s’ha anat suavitzant una mica, però aquestes continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius», explica la doctora.

    Com i quan va néixer Trànsit?

    Jo era directora del servei de ginecologia de l’Institut Català de la Salut (ICS). Trànsit pròpiament va començar l’octubre del 2012, però feia ja un parell d’anys que l’havíem començat a gestionar. Arran de la demanda de dues dones trans que no havien sigut ben tractades pels professionals sanitaris, em vaig començar a replantejar per què les persones trans no acudien a nosaltres. Vaig contactar amb persones de la comunitat i vaig plantejar-los-hi la creació d’una consulta d’atenció sexual i reproductiva per a persones trans en què se les tractés amb la dignitat i el respecte que es mereixien. L’any 2012 m’hi fico seriosament en el tema, i els presento el projecte tant a la comunitat trans com a l’ICS. En aquell moment, el servei concertat a Catalunya per atendre les persones trans era el servei de psiquiatria de l’Hospital Clínic, on hi havia la unitat de trastorns d’identitat de gènere.

    Quan va ser reconegut Trànsit pel Departament de Salut?

    Podríem dir que fins a finals del 2016 era un servei alegal, perquè el servei concertat era el del Clínic, però nosaltres cada vegada rebíem més persones. Fins que a principis de 2016 ja eren 600 persones. Va arribar un moment que era desbordant. Vaig demanar ajuda a la comunitat trans, que va crear la Plataforma Transforma la Salut per reclamar una atenció a la salut de les persones trans respectuosa. Aquesta i altres entitats van fer una feinada enorme d’activisme i visibilització i, finalment, el Departament de Salut, que ja coneixia el nostre model, assumeix Trànsit com a propi i l’introdueix com a porta d’entrada de les persones trans al sistema de salut pública de Catalunya. En aquest moment es posen les bases de l’atenció a la salut d’aquest col·lectiu i se’ns dota de pressupost per poder augmentar l’equip.

    En què es basa el vostre model d’atenció?

    Bàsicament, ens basem en un model de respecte total al que diuen les persones. Nosaltres actuem com a acompanyants i no les jutgem en el seu procés. Entenem que no tenir una identitat normativa és tremendament complicat en un món binari i normatiu, i que aquestes persones passen processos llargs per arribar a identificar-se com qui són i visibilitzar-se com a tals. Això, a més, no està exempt de violències i discriminacions per part del seu entorn. El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent i les ajudem en qualsevol dificultat que tinguin. La identitat de gènere no és tan sols femenina o masculina, sinó que hi ha persones que es poden trobar en qualsevol punt, dins o fora d’aquestes categories. A més, la identitat de gènere no és estable i està en constant evolució. Aquest és un tema que pertany a la mateixa persona i nosaltres el que fem és acompanyar-la en cadascun dels processos.

    El que fem és acollir a aquestes persones, entenent que elles són les úniques expertes en la seva identitat, sense qüestionar-les, i actuem acompanyant-les en les diferents etapes que van recorrent.

    Quins serveis oferiu a les persones trans?

    Com qualsevol altre servei de salut, la nostra missió és oferir acompanyament a les persones respecte la seva salut. Ens assegurem de donar una bona informació sobre els tractaments que segueixen i garantir que no tinguin contraindicacions. Per altra banda, també acompanyem l’entorn social de la persona, familiar i afectiu. A més, acompanyem als centres educatius, empreses i tots els espais on es mou la persona, perquè puguin entendre el seu procés i respectar el camí d’aquesta persona.

    A banda d’això, les persones que atenem poden optar a acompanyament psicoterapèutic, per malestars relacionats amb la seva identitat o dificultats per visibilitzar-se socialment, per exemple. També hi ha un acompanyament psicoterapèutic grupal, ja que per les persones trans és molt important comptar amb una xarxa d’iguals. Tenim també un grup d’acompanyament multifamiliar per a adolescents, on hi poden participar membres de l’entorn familiar, educatiu… El treballador social és qui s’encarrega de tots aquells aspectes relacionats amb l’entorn afectiu, familiar, educatiu, laboral, etc. Després també tenim dues administratives que porten tot el tema de gestió de les visites i programació d’atencions, i que també fan acollida, ja que són persones trans i ens ajuden a fer acompanyament a persones que necessiten conèixer alguna persona del col·lectiu que els hi expliqui el seu procés.

    Feu formació a professionals?

    Sí, fem formació tant a professionals del món de la salut (de salut mental, atenció primària, pediatria, endocrinologia…) com de l’educació, per anar augmentant el coneixement d’aquests professionals que cada vegada es troben amb més persones que s’estan qüestionant la seva identitat. La formació és importantíssima, però és molt lenta. No obstant això, és molt satisfactori el fet de veure que cada vegada són més els i les professionals de la salut que ens contacten perquè els ajudem en l’atenció als pacients trans i els expliquem quins aspectes haurien de tenir en compte.

    Com ha sigut l’atenció a la salut a les persones trans des del sistema sanitari al llarg de les últimes dècades?

    Els primers protocols i tractaments apareixen cap als anys 70. Ho fan als Estats Units, i amb un criteri sobre la normalitat i la no normalitat molt diferent del d’ara. El protocol, aleshores, era molt psiquiàtric: es feia una avaluació de la persona per estudiar si complia una sèrie de requisits que li permetrien ser acceptada als serveis de salut com a persona trans. S’estableix, doncs, el criteri de persona transsexual -perquè en aquella època es deia així- ‘verdadera’ i ‘no verdadera’. Els psiquiatres no només jutjaven a les persones trans sobre si eren o no trans, sinó que també els deien quin canvi mèdic havien de seguir, si tractament hormonal, operacions… Qualsevol persona que s’allunyava dels seus estàndards, no el consideraven un ‘veritable transsexual’.

    A més, hi ha un altre obstacle que havien de passar la majoria de persones, abans de seguir qualsevol tractament o fer una modificació corporal, que era fer el que es deia l»experiència de vida real’. Això consistia en el fet que, durant tres o sis mesos, la persona havia de presentar-se a la societat les 24 hores al dia amb la imatge que li corresponia per la identitat que sentia i, transcorreguts aquests mesos, havia d’acudir als serveis de salut amb dos testimonis, un de l’àmbit familiar i un del laboral o educatiu, que confirmessin que la persona s’havia presentat al món com qui era i que això l’havia fet feliç. Una pel·lícula tremenda. Era exposar completament totes aquestes persones. Les persones fan la seva pròpia experiència de vida real, que és que, en la mesura que poden, van fent petits canvis en la imatge corporal amb la qual es presenten a la societat, i ho fan com i quan volen. Aquesta experiència de vida real havia exposat moltes persones trans a violències importants en l’espai social.

    El protocol s’ha anat suavitzant una mica, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid.

    El model patologitzant és encara el majoritari a les unitats d’atenció a la salut de les persones trans?

    Sí. Després d’aquest primer protocol dels anys 70, hi ha hagut alguns protocols de revisió i el proper sortirà, en principi, el maig d’aquest any. L’últim va ser el 2011 i ja suavitzava alguns dels criteris dels anys 70. Però, tot i això, costa molt modificar la concepció dels serveis de salut i de la societat en general. Sí que és cert que el protocol s’ha anat suavitzant una mica i no hi ha tan tercer grau com abans, però les persones trans continuen sent excloses de poder fer el canvi que volen. Per exemple, les persones que es consideren no binàries o les persones trans que se senten còmodes amb els seus genitals no compleixen ben bé els seus ‘requisits’ i els diuen que no tenen la condició de trans. El model imperant és que les persones trans passin encara per l’avaluació d’un psiquiatre, amb un concepte de gènere molt rígid. Com a servei públic de salut, som dels pocs trans afirmatius. Hi ha serveis d’entitats i associacions LGTBI friendly al Canadà i als Estats Units que també tenen aquest model, però dins de la sanitat pública jo diria que els únics països on això s’ha establert és a Malta i a Catalunya.

    De fet, no va ser fins al 2018 que l’OMS va deixar de considerar la ‘transsexualitat’ com una malaltia mental.

    Exacte. Però el fet que canviïs la paraula no vol dir que canviïn els professionals. Canvies, diguéssim, el diagnòstic, però no canvies la manera d’arribar a aquest diagnòstic. Els qualifiquen de tenir ‘incongruència de gènere’… jo sempre dic que per mi són les persones amb més congruència de gènere, perquè lluiten pel gènere que senten i amb el qual s’identifiquen.

    Quin és el balanç que fa després de tots aquests anys des que vau crear Trànsit? Com ha anat creixent el servei?

    Hem passat de ser una professional -jo- a temps parcial, més dues psicòlogues que exercien voluntàriament, a ser, a Barcelona, 10 professionals, unes quantes a temps complet. També hem obert altres punts Trànsit a Catalunya: a Reus, Lleida, Girona, Catalunya Central, amb base a Manresa, Sabadell, Terrassa, i estem a punt d’obrir-ne un a Badalona. La idea seria que, en un futur, Trànsit desaparegui, és a dir, que cadascun d’aquests punts formi als professionals de l’àrea perquè, a la llarga, en qualsevol equip d’atenció a la salut sexual i reproductiva hi hagi un professional que tingui coneixement d’aquest tema i que, per tant, no siguin necessàries entitats especialitzades.

    A quantes persones heu atès al llarg d’aquests anys? Ha canviat el perfil de persones que ateneu?

    El 2016 eren 600 les persones ateses i, en aquest moment, a Trànsit a Barcelona hem atès unes 5.000 persones, i cada setmana entren unes 15 persones noves. Les edats van de 2 o 3 anys fins a persones de 70 i escaig. Ha augmentat moltíssim el nombre de menors i adolescents que acudeixen al nostre servei. Els primers anys, quan era un servei poc conegut, venien persones que habitualment estaven dins de l’activisme, que feia temps que estaven amb tractament. Ara, en canvi, venen persones d’edats molt diverses. La franja d’edat s’ha ampliat molt i sovint venen amb una major xarxa social. Moltes vegades l’entorn de les persones ja coneix la seva situació, a l’escola ja els diuen pel seu nom, etc.

    Durant els darrers anys, considera que s’ha avançat en termes de drets de les persones trans?

    A partir de la Llei del 2014 per a garantir els drets de les persones LGTBI a Catalunya, es despatologitzen les identitats trans i això dona la possibilitat a Trànsit d’existir. Crec que la visió ha canviat molt i que Catalunya és un petit oasi en aquest sentit, perquè l’administració ha impulsat accions molt positives. Pel que fa a la salut, el Departament de Salut i i el CatSalut han fet una aposta important per donar suport a Trànsit i a les persones trans i canviar la mirada patologitzant. Crec que s’ha avançat molt en l’atenció a la salut de les persones trans, tot i que encara hi ha violències i incomprensió en alguns espais. A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte. Hi ha hagut un gran canvi des que vam engegar Trànsit el 2012. També cal dir que des de l’activisme s’està fent una feinada impressionant per visibilitzar a les persones trans, organitzant jornades, xerrades a les escoles, fent documentals, exposicions fotogràfiques…

    A Catalunya tenim algunes veus crítiques cap al que fem, igual que a la resta d’Espanya, però crec que anem pel bon camí: cada vegada hi ha una mirada més oberta i més respecte.

    Parlem de la Llei Trans que s’està impulsant en l’àmbit estatal, l’avantprojecte de la qual va ser aprovat pel Consell de Ministres el passat mes de juny.

    Es va presentar un projecte de Llei Trans que era una molt complet, que considerava la variabilitat dels processos i necessitats i que treballava molt en com assegurar drets a les persones trans en tots els àmbits. Era una meravella, però va ser bloquejat. Es va crear una fractura en el moviment trans: les que no volien que hi hagués llei si no era aquella i les que van decidir negociar per rebaixar les propostes de la llei i guanyar, almenys, alguns drets. I estem aquí. L’avantprojecte de llei es va presentar al Congrés per la seva discussió i aprovació definitiva, però el procés sembla que està encallat. Sembla que hi ha dificultats per tirar-la endavant per posicions contràries entre els dos partits que estan al Govern.

    En els últims anys, el discurs transexcloent ha anat agafant força. Què en pensa?

    Aquestes persones expressen la seva opinió amb molta violència. És una opinió que va en contra de les persones trans, i jo no responc a violències.

    Quines són les assignatures pendents quant a la lluita pels drets de les persones trans?

    Primer de tot, el dret a l’autodeterminació de gènere, incloent-hi les persones no binàries: cadascú s’ha de poder classificar i identificar com vulgui. Un altre tema important i en el qual s’hauria de treballar és la qüestió de la inserció laboral de les persones trans, que actualment estan pràcticament excloses del món laboral. A més, cal fer una feina important als centres educatius per informar més sobre les identitats diverses a les aules.

    Pel que fa a la salut, tot i que la situació és força bona, s’ha de tenir en compte que el nombre de persones que es qüestionen la seva identitat en aquest moment és creixent i que, evidentment, necessitaríem més recursos per atendre-les. Un dels temes que no podem portar a terme per falta de recursos és la recerca. Caldrien estudis per tal de millorar la manera d’atendre les persones trans, valorar com han de ser els serveis dirigits a aquestes, estudiar els efectes dels tractaments a llarg termini sobre la salut, ja que no tenim prou coneixement científicament validat sobre el tema… Sovint es diu que hi ha un penediment del 80% en els adolescents que fan la transició, unes dades que es basen en estudis dels anys vuitanta on es tenia una consideració del gènere molt diferent de l’actual. S’han de fer investigacions per actualitzar aquesta mena de dades, que són molt antigues i que, probablement, no es corresponen a la realitat.

    Creu que les noves generacions ja viuen amb més naturalitat el fet que existeixin identitats diverses?

    Sí, jo penso que hem viscut moltes revolucions. La lluita pel respecte a l’orientació sexual i la revolució feminista, que continua. Ara estem vivint una altra revolució, que és una continuïtat de la lluita que estem fent les feministes des de fa molts anys i que és un pas més cap a la igualtat de les persones. Les noves generacions es pregunten: «Què vol dir això que els meus genitals condicionin qui soc, com em puc expressar, com vull que em tractin…?». El que ens estan dient els joves és que no els agrada el món que els hem deixat quant a la classificació de gènere. Molts joves estan fent un pas endavant per lluitar perquè cada persona pugui ser qui és, independentment del que tingui als genitals o quina categoria de gènere se li ha donat en néixer.

  • Més de 50.000 persones a Espanya viuen amb Chagas, i el 70% no estan diagnosticades ni tractades

    La malaltia de Chagas, també anomenada tripanosomiasi americana, és una malaltia potencialment mortal causada pel paràsit Trypanosoma cruzi (T. cruzi). Es calcula que al món hi ha entre sis i set milions de persones afectades per aquesta malaltia, que es troba sobretot a zones endèmiques de 21 països d’Amèrica central i del sud.

    A Espanya, més de 50.000 persones a Espanya viuen amb Chagas, de les quals 613 són nenes i nens, segons estimacions d’una anàlisi liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa». Aquests resultats, publicats a la revista Travel Medicine and Infectious Disease, confirmen que la infecció per Trypanosoma cruzi podria ser la malaltia parasitària importada més comuna al país.

    El Chagas és una malaltia associada a la pobresa extrema. El vector que transmet el T. cruzi és un insecte conegut com a ‘vinchuca’, segons la zona geogràfica. Aquest insecte viu a les esquerdes de parets i sostres dels habitatges construïts amb maons, branques o palla, és a dir, en habitatges més precaris.

    A causa dels fluxos migratoris, la malaltia s’ha tornat comuna també en zones no endèmiques, on es transmet principalment de mare a fill (Chagas congènit) i, en menor mesura, mitjançant transfusions de sang o trasplantaments d’òrgans. Així, al llarg dels darrers anys, la malaltia s’ha estès a altres continents i s’ha anat detectant cada vegada més als Estats Units d’Amèrica i Canadà, a molts països d’Europa i alguns d’Àfrica, la Mediterrània Oriental i el Pacífic Occidental.

    Espanya és, fora del continent americà, el país amb la càrrega més gran de la malaltia, a causa de l’elevat nombre de migrants llatinoamericans. «Malgrat el risc de transmissió, pocs països han implementat mesures de control adequades en bancs de sang i d’òrgans, o en serveis d’atenció prenatal», explica Ana Requena, qui dirigeix la línia de recerca sobre migració i salut a ISGlobal. «Però per a això, es necessiten estimacions més precises del nombre real de persones infectades», afegeix.

    Una malaltia infradiagnosticada

    A partir de dades oficials de diverses fonts, recollides entre 2010 i 2018, Requena i el seu equip van calcular en aquest estudi, per a cada comunitat autònoma d’Espanya, el nombre de migrants llatinoamericans i el país de procedència, la prevalença de la malaltia en les diferents poblacions migrants i el nombre de pacients tractats per a la malaltia. L’anàlisi estima que 55.367 dels 2,6 milions de migrants provinents de països endèmics viuen amb la infecció per T. cruzi, i més de la meitat dels casos, el 54%, són persones que provenen de Bolívia, on la prevalença de la malaltia és molt elevada. A més, de les gairebé 800.000 dones migrants en edat reproductiva, 23.382 d’elles estaven afectades el 2018.

    Segons l’equip investigador, l’índex de persones infradiagnosticades a Espanya és elevat, al voltant del 70%, encara que les diferències interregionals són considerables. Aquestes diferències poden deure’s a diferents polítiques d’accés al diagnòstic i tractament, així com a programes de cribratge prenatal i conscienciació. L’índex de persones no tractades també és elevat: un 82,5% en persones majors de 15 anys i del 60% en menors de 15 anys, destaca l’estudi.

    «Gràcies als programes de cribratge prenatal implementats en diferents comunitats, la detecció i tractament en la població infantil ha millorat considerablement», apunta Requena. Però els resultats de l’estudi indiquen que Espanya continua sent un país amb alta prevalença de Chagas, en el qual un gran nombre de persones no estan diagnosticades ni tractades, incloent-hi a dones en edat reproductiva, un grup que hauria de ser prioritari.

    Els símptomes

    La malaltia de Chagas té dues fases. Per una banda, la fase aguda, que dura uns dos mesos després de contraure’s la infecció. Durant aquesta fase circulen pel torrent sanguini una gran quantitat de paràsits, però en la majoria dels casos no hi ha símptomes o aquests són lleus i no específics. Algunes persones poden presentar febre, mal de cap, engrandiment de ganglis limfàtics, pal·lidesa, dolors musculars, dificultat per respirar, inflor i dolor abdominal o toràcic.

    Per altra banda, trobem la fase crònica, en la qual els paràsits romanen ocults, principalment al múscul cardíac i digestiu. Fins a un 30% dels pacients pateixen trastorns cardíacs i fins a un 10% presenten alteracions digestives o neurològiques. Amb el pas dels anys, la infecció pot causar mort sobtada per arrítmies cardíaques o insuficiència cardíaca progressiva com a conseqüència de la destrucció del múscul cardíac.

    El tractament

    La malaltia de Chagas pot tractar-se amb benznidazol i amb nifurtimox, que maten el paràsit. Ambdós medicaments són eficaços gairebé al 100% per curar la malaltia si s’administren al començament de la infecció a l’etapa aguda, fins i tot en els casos de transmissió congènita. Tot i això, la seva eficàcia disminueix a mesura que transcorre el temps de la infecció, i les reaccions adverses són més freqüents en edats avançades.

    No hi ha vacuna contra el Chagas, de manera que el control de vectors ha estat el mètode més eficaç de prevenció davant aquesta malaltia. El cribratge de la sang és necessari per prevenir la infecció per transfusions sanguínies i el trasplantament d’òrgans i per augmentar la detecció i la cura de la població afectada a tot el món.

    El 2005, l’Organització Mundial de la Salut va reconèixer que la malaltia de Chagas era una malaltia tropical desatesa. Això va facilitar que es reconegués més la malaltia a l’escena internacional i es comencés a lluitar contra el feble compromís polític per combatre-la, així com la insuficient investigació i desenvolupament científic relacionat amb la prevenció, la detecció i l’atenció integral, inclòs el diagnòstic, tractament i els instruments d’informació i educació. Malgrat això, encara hi ha moltes deficiències en la notificació de casos i el seguiment d’aquests, així com una manca d’accés al diagnòstic i tractament per a milions de persones infectades.

  • El CatSalut s’ha de definir: o amb la Gerent o amb les treballadores i usuàries del PSMar

    El Comitè d’Empresa del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona ens vam reunir amb el sotsdirector del CatSalut, Ivan Planas, per traslladar-li els motius que ens porten a demanar la destitució de la nostra Gerent, la Sra. Olga Pané i Mena.

    Aquí van algunes valoracions personals, sobretot del que vam parlar en aquesta reunió. Primer de tot, estem allunyats, molt allunyats, d’aquests tècnics, buròcrates de corbata. El senyor Planas ens va deixar clar en diverses ocasions que ell era economista i que de números controlava. De ràtios i càrregues de treball, ja si això…

    Tots sabem que els números, si els estires prou, poden acabar dient allò que et convé. Em va venir al cap un dibuix de ‘El Roto’: «Darrere dels números hi ha persones. Doncs que s’apartin!».

    Vinyeta de l’artista ‘El Roto’

    Doncs això, darrere dels números que presenta la Gerent al CatSalut, que tants bons resultats obtenen, hi ha treballadores amb condicions laborals, com a mínim, qüestionables. Hi ha pacients que es passen un munt de dies a urgències. El patiment humà, tant de treballadores com d’usuàries, no surt als seus números. La precarització que hi ha darrere de cada externalització, de cada privatització, tampoc acaba d’encaixar dins dels seus «números».

    «Estem limitats, ja no podem incrementar la massa salarial. Ja ens agradaria poder destinar tots els diners que volguéssim a millorar condicions de les treballadores, però els recursos són finits».

    No hi ha recursos suficients? Recursos n’hi ha. En mans de qui? Cal una redistribució fiscal per aconseguir els recursos necessaris per finançar de manera adequada sectors cabdals, com ho és el de la salut. El gràfic de sota acredita que tenim marge per incrementar la pressió fiscal, preferiblement, a qui més té.

    Aquest altre gràfic demostra la necessitat d’incrementar la pressió fiscal, per poder arribar a apropar-nos a la inversió en sanitat de països importants del nostre entorn. Irlanda, que fins fa poc era considerat una mena de paradís fiscal, és l’excepció que confirma la regla.

    Aquesta última gràfica també demostra que Catalunya està molt allunyada de les Comunitats Autònomes que major inversió fan en sanitat (€/hab). També es troba per sota de la mitjana espanyola, només per sobre de Madrid, Andalusia i Múrcia.

    Que sí, que Espanya ens roba i tal. Jo no soc de números (tampoc de lletres), ni sé si Catalunya té capacitat per incrementar la pressió fiscal*, principalment a qui més té, dins les seves competències recaptatòries, però sí que tinc clar que aquest és el camí, «tota la resta, és una estupidesa». És cert que l’espai i context d’aquesta reunió no eren els més adients (ni jo la persona apropiada*) per mantenir aquest debat.

    El que sí que podíem fer era qüestionar el repartiment que fa la Gerent d’aquests, ja de per si, insuficients recursos. La resposta del sotsdirector, no diré que em va sorprendre, però sí que és molt significativa: «El salari de la Gerent no és pas alt (130.000 euros), al contrari. 20 directius no és pas una xifra gaire elevada, ni els 2 milions que es reparteixen en salaris són elevats. Si un sou és alt o baix, és relatiu. Normalment, va lligat al grau de responsabilitat». «Un comandament per cada 13 treballadores? S’hauria de veure si fan tasca assistencial o no aquests «comandaments».

    Potser sí que estaria bé saber quants d’aquests comandaments executen tasca assistencial.

    «La modalitat de contractació pública mitjançant «procediment negociat sense publicitat» és la modalitat que en tot el sector sanitari predomina, ja que moltes vegades les mateixes marques de la indústria sanitària imposen comprar els seus productes». Si fa o no fa, va ser això el que va dir. Doncs, exacte, bàsicament això és precisament el que denunciem i qüestionem.

    Sobre haver estat l’única Gerent d’un gran Hospital que va aplicar un ERO en l’anterior crisi:«Escolta, que va ser un pacte que es va arribar amb la majoria del Comitè d’Empresa. I es va acordar per evitar altres tipus de retallades com la del 5%». Sí, l’heu llegit bé, va ser exactament això el que va dir. Si no sap que sí que vam patir tota mena de retallades, també la del 5%, em preocupa. Si ho sap, em preocupa encara més. Quant a que va ser pactat amb el Comitè, només dir que cap altre Comitè va haver de decidir entre l’acomiadament de 194 treballadores o un ERO, ja que cap Gerència ho va posar sobre la taula. La senyora Olga Pané sí que va executar aquesta barbàrie.

    «Les externalitzacions no són privatitzacions (un clàssic) i poden servir per…». No recordo bé com va seguir, i no voldria dir cap barbaritat, però juraria que era quelcom així com per equilibrar balanços i fer inversions per sobre del topall que tenen marcat*. Fixeu-vos que el que va destinat a personal és despesa, la resta són inversions.

    Va seguir «Penseu en la manca d’espai que tenim a les instal·lacions de l’Hospital del Mar i l’elevat preu per metre quadrat de la zona de Ciutat Vella. Si portem les instal·lacions a Santa Perpètua, s’estalviarien molts diners i es podria aprofitar més espai del mateix Hospital per atendre més pacients». Tot i que crec que no seria la millor fórmula i que podem aconseguir espai dins l’Hospital del Mar, comprant el seu relat, quina necessitat hi ha d’externalitzar el servei? Que marxi a Santa Perpètua, o on considerin, però que continuï sent un servei propi del PSMar. Oi que tenim el CAEM de Salut Mental a Santa Coloma i no passa res?

    Segur que em deixo coses sucoses, però aquests punts són els que més em van cridar l’atenció. Ara ens queda que la Gerent comparegui al Parlament per vendre i fer atractiva aquesta externalització. Tenim pendents reunions amb la part de l’Ajuntament i de la Generalitat del Consell Rector i tornar al CatSalut per parlar amb la seva directora, la Sra. Gemma Craywinckel.

    Per acabar, enllaço aquest fil de Twitter comentant algunes de les qüestions plantejades per la nostra Gerent a una Jornada sobre model sanitari, que s’ha produït mentre escrivia aquestes línies i que, en certa forma, està molt lligat amb els temes tractats amb el Sr. Ivan Planas en aquesta reunió de la qual parlo. També serveix per reforçar, encara més, la necessitat de desfer-nos d’ella com a Gerent.

    En l’únic tema que coincideixo amb ella (amb trampa flagrant) és en el plantejament que fa de la necessitat de centralitzar la compra de serveis i de material per aconseguir millors condicions. Aprofitar el que anomenen l’economia d’escala*. En realitzar comandes de major volum, millora el preu de la matèria. A més, permet obtenir contractes a llarg termini que redueixen els costos unitaris. Per què, doncs, no centralitzar la compra de tot el material, maquinària, medicació… a través del Cat Salut? I ja de pas, que la contractació de tot el personal i la seva gestió, la faci també directament el CatSalut, sense Patronals pel mig. És evident que el sentit de la seva proposta no és aquest. Ella pretén fer grans constructes privats o consorciats, que centralitzin el màxim possible tota aquesta activitat en mans privades o semiprivades.

    Potser estic dient una bestiesa, però em sembla molt assenyat malgrat els meus inexistents coneixements sobre economia (Ay, Manolete, si no sabes torear, ¿pa qué te metes? Doncs perquè em ve de gust i perquè soc un inconscient. *Dit això, demano disculpes per endavant, per totes les incorreccions i/o errors tècnics en aquestes quatre línies. Si us plau, corregiu-me, vull aprendre’n).

  • El 70% dels pacients amb Covid persistent pateix problemes de memòria i concentració

    Des que va arribar a les nostres vides fa poc més de dos anys, la Covid-19 s’ha manifestat amb una àmplia simptomatologia a les persones afectades. Entre els signes neurològics, reportats fins en el 36,4% de pacients, s’inclouen cefalea, marejos, alteració de la consciència i convulsions. Fins i tot, hi ha hagut casos associats d’encefalitis, accidents cerebrovasculars i síndrome de Guillain-Barré.

    Nombroses investigacions han intentat resoldre les múltiples incògnites sobre aquest tipus de manifestacions i les seves conseqüències a llarg termini. Ara, dos nous estudis publicats a Frontiers in Aging Neuroscience subratllen que set de cada deu pacients pateixen problemes de concentració i memòria fins a 18 mesos després de l’inici de la seva malaltia, i molts obtenen pitjors resultats a les proves cognitives.

    Els treballs, liderats per un equip de psicòlegs i psiquiatres de la Universitat de Cambridge (Regne Unit), recullen així mateix com la meitat dels pacients van indicar que tenien dificultats perquè els professionals mèdics valoressin aquests senyals, potser perquè els símptomes cognitius no reben la mateixa atenció que els problemes pulmonars o la fatiga.

    El 78% dels participants que van patir Covid ​​persistent va declarar tenir dificultats per concentrar-se, el 69% boira cerebral, el 68% oblits i el 60% problemes per trobar la paraula correcta en parlar.

    “Els dèficits cognitius són un dels símptomes més comuns a la Covid persistent”, explica SINC Lucy G. Cheke, autora principal dels dos articles. “No obstant, hi ha múltiples causes i manifestacions. Nosaltres vam descobrir que les persones amb long covid tenien un rendiment significativament pitjor a les mesures objectives de la capacitat de memòria”.

    Així, el 78% dels participants que van patir Covid ​​persistent va declarar tenir dificultats per concentrar-se, el 69% boira cerebral, el 68% oblits i el 60% problemes per trobar la paraula correcta en parlar. Aquests símptomes es van reflectir en una capacitat significativament menor per recordar paraules i imatges a les proves cognitives.

    “Aquestes troballes són importants perquè demostren una vegada més que la Covid no només és una malaltia que afecta els pulmons, sinó que de vegades pot tenir impactes duradors en múltiples àrees del cos, inclòs el cervell, i per tant influir en la cognició” , afegeix Cheke.

    La importància de valorar aquests símptomes

    Lyn Curtis, pacient de long Covid i membre de l’equip de recerca de Cambridge, explica com el reconeixement d’aquesta patologia de llarga durada i una comprensió més gran dels símptomes associats per part dels professionals mèdics són essencials “tant per identificar els tractaments com per el maneig dels símptomes existents”.

    “Encara no sabem quant de temps duren aquests problemes, i si milloren o empitjoren amb el temps, però aquesta creixent evidència sobre això s’ha de tenir en compte”, puntualitza Cheke. «Aquestes repercussions a llarg termini s’haurien d’incloure a les avaluacions de risc a l’hora de prendre decisions polítiques, com invertir en mesures de salut pública i mitigació».

    La gent creu que la Covid persistent és ‘només’ fatiga o tos, però els problemes cognitius són el segon símptoma més comú. Cada cop hi ha més proves que la malaltia afecta el cervell, i els nostres resultats ho reflecteixen. – Lucy G. Cheke, autora principal

    Cheke assenyala que “la gent creu que la Covid persistent és ‘només’ fatiga o tos, però els problemes cognitius són el segon símptoma més comú. Les nostres dades suggereixen que això és perquè hi ha un impacte significatiu en la capacitat de recordar. Cada cop hi ha més proves que la malaltia afecta el cervell, i els nostres resultats ho reflecteixen”, subratlla.

    Per part seva, Muzaffer Kaser, coautor del treball, comenta que “quan les persones diuen tenir dificultats cognitives després del coronavirus, aquestes no són necessàriament el resultat de l’ansietat o la depressió. L’investigador afegeix que “els efectes són mesurables: està passant una cosa preocupant, els problemes de memòria poden afectar de manera significativa la vida diària de les persones”.

    Lucy G Cheke espera que, en demostrar que els dèficits cognitius autodeclarats van realment acompanyats de reduccions mesurables de la capacitat de memòria, això “augmenti la conscienciació sobre aquest problema entre els professionals mèdics, els treballadors i la societat en general, i faci que els pacients afectats siguin més capaços de defensar-se a si mateixos”.

    La causa dels problemes cognitius

    Per entendre la causa dels problemes cognitius, els investigadors van analitzar altres símptomes que podrien estar relacionats. Així, van descobrir que les persones que experimentaven fatiga i símptomes neurològics, com marejos i mal de cap, durant la seva malaltia inicial eren més propenses a tenir símptomes cognitius més endavant.

    “La infecció per SARS-CoV-2 pot conduir a la inflamació al cos, i aquesta pot afectar el comportament i rendiment cognitiu en formes que encara no entenem completament, encara que creiem que estan relacionades amb una resposta immunitària excessiva primerenca”, diu Kaser.

    Aquestes dues investigacions corroboren altres troballes que suggereixen que la societat s’enfrontarà a una ‘llarga llista’ de malalties laborals degudes a la Covid persistent.

    Segons els autors, els resultats són especialment preocupants si es té en compte la prevalença de la Covid persistent a la població activa: l’Oficina Nacional d’Estadística del Regne Unit ha estimat que entre el 10 i el 25% dels malalts passa a tenir-ne algun grau de cronicitat.

    Així, aquestes dues investigacions corroboren altres troballes que suggereixen que la societat s’enfrontarà a una ‘llarga llista’ de malalties laborals degudes a la Covid persistent. “Aquesta condició ha rebut molt poca atenció política i mèdica i és urgent que es prengui més seriosament. L’impacte a la població treballadora podria ser enorme”, subratlla Cheke.

    Necessaris més estudis

    Els 421 participants a l’estudi es van incorporar entre octubre del 2020 i març del 2021, quan la variant alfa i la forma original del SARS-CoV-2 circulaven entre la població, i continuaran sent monitorats per veure quant de temps persisteixen els seus símptomes.

    Actualment, els experts estan reclutant una nova cohort per comprovar la influència de la Covid persistent associada a les variants delta o òmicron: “Cal seguir investigant per comprendre els complexos efectes d’aquesta malaltia al cervell, la cognició i la salut mental”.

    Els participants es van incorporar entre octubre del 2020 i març del 2021, quan circulaven la variant alfa i la forma original del SARS-CoV-2. Actualment, els experts estan reclutant una nova cohort per comprovar la influència associada a les variants delta o òmicron.

    Sobre les limitacions de l’estudi, Cheke deixa clar que els seus estudis no són de prevalença: “Hem de considerar els nostres resultats juntament amb anàlisis epidemiològiques més àmplies. Dit això, les taxes de símptomes cognitius comunicades pel nostre equip reflecteixen estretament les dels estudis més amplis, cosa que reafirma que la nostra mostra pot ser representativa en aquest àmbit”.

    “És important que les persones busquin ajuda si estan preocupades per qualsevol símptoma persistent després de la infecció. La Covid-19 pot afectar múltiples sistemes i es pot fer una avaluació addicional després d’una derivació del metge de capçalera”, conclou Kaser.

    Referències:

    Guo, P. et al: “COVCOG 1: Factors predicting Physical, Neurological and Cognitive Symptoms in Long COVID: A First Publication from the COVID and Cognition Study.” Frontiers in Aging Neuroscience, March 2022.

    Guo, P. et al: COVCOG 2: Cognitive and Memory Deficits in Long COVID: A Second Publication from the COVID and Cognition Study. Frontiers in Aging Neuroscience, March 2022.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí

  • Suspesos en hidratació

    En el moment de néixer, entre el 80 i el 90% del cos humà és aigua. I, en les edats més avançades de la vida, l’aigua pot arribar a significar entre el 40 i el 50% de la nostra composició. La hidratació és un dels pilars fonamentals de la salut, però, segons els especialistes, anem bastant justos, en general, d’aquest element tan necessari, amb la consegüent repercussió negativa per al benestar personal.

    Un exemple: «El 10% de la població espanyola ha fabricat alguna pedra al ronyó, i en la majoria de casos, ha estat per beure massa poc. Els càlculs renals són l’expressió màxima d’una escassa hidratació», precisa l’uròleg de la Fundació Puigvert, Paco Sánchez Martín. «Si anem curts de líquid, el ronyó no produeix orina, que és el mitjà de transport de les substàncies tòxiques cap a l’exterior de l’organisme. Per tant, la baixa producció d’orina pot donar pas a infeccions urinàries de repetició», afirma l’especialista en urologia. Per això els uròlegs són els que més recomanen beure molt més del que es beu. Es recomanen dos litres al dia -i més a l’estiu-, en aigua, infusions, consomés, vegetals i fruites. «Sempre diem que a nosaltres no ens importa tant el que es beu, sinó el que s’orina. Si el que hauríem d’orinar, per anar bé, són entre 1.500 i 2.000 centímetres cúbics al dia, en general s’orina entre 800 i 1.200. Anem molt secs, i això és com una planta que no es rega, pot anar tirant un temps, però va perdent força, color i vida», diu l’uròleg.

    El benefici d’una bona hidratació repercuteix en el millor funcionament de tots els òrgans, l’aigua és essencial en les principals funcions fisiològiques, però també és un antídot contra el restrenyiment. L’aigua s’encarrega de regular la temperatura del nostre cos, com a principal component de la suor que elimina l’excés de calor.

    La deshidratació esdevé més comú a mesura que les persones envelleixen. «Pel mateix envelliment de les papil·les gustatives i altres canvis fisiològics, la sensació de set en elles és menor, i els arriba més tard, i no se n’és conscient fins que no s’està deshidratat. Els joves, en canvi, davant d’un esforç físic gran que els fa suar, o quan tenen molta calor, noten la set de seguida», argumenta la Dra. Olga Vázquez, cap del Servei de Geriatria de l’Hospital del Mar. Per això, i tal com s’apunta en un estudi sobre els símptomes, senyals i proves per a la identificació de la deshidratació en persones grans, publicat per la Cochrane Library, «no és apropiat que les persones grans depenguin de la set per assegurar-se beure quantitats suficients de líquid».

    Segons el mateix document, «la prevalença de la deshidratació en persones grans fràgils varia segons l’entorn i el nivell d’atenció requerit, però també segons s’avaluï el seu estat d’hidratació». La Dra. Vázquez de l’Hospital del Mar suggereix que no ens allunyem de la realitat si afirmem que «més de la meitat de la població té risc de deshidratació, un percentatge que és més gran en la població de més edat». Amb l’edat augmenta la inapetència dels líquids, que en molts casos, a causa de problemes de deglució (disfàgia), s’han de prendre amb espessants. I els problemes d’incontinència són un altre motiu pel qual la gent gran limita la ingesta de líquids, per no haver d’anar tantes vegades al bany, especialment durant la nit.

    Tot això fa que la deshidratació sigui més comú en la població de més edat que la majoria de vegades no n’és conscient, ni tampoc dels riscos que això comporta. «La insuficient hidratació pot descompensar, per exemple, pacients que, per alguna cardiopatia, han de prendre diürètics. Si no compensen tot el que orinen amb prou ingesta de líquid, poden patir una insuficiència renal i requerir un ingrés», exemplifica la cap de geriatria de l’Hospital del Mar, on la setmana passada es va estrenar un sistema de mesuratge de la hidratació del cos, que funciona, senzillament, analitzant automàticament l’orina en el mateix moment que aquesta arriba a l’urinari.

    L»smart urinal’ | Hospital del Mar

    Ideat per l’empresa de Barcelona Kamleon, amb el suport de la firma Roca, l’enginy ha estat batejat com smart urinal. Cinc dels usuaris de l’Hospital de Dia de Geriatria del Centre Fòrum de l’Hospital del Mar -on els pacients van a fer-se cures de ferides, tractaments rehabilitadors o educació especial- han estat els primers a participar en aquesta prova pilot en la qual participa també l’empresa Aigües de Barcelona. Prèviament, se’ls ha preparat en tallers per una òptima utilització del sistema. «L’objectiu no és tant saber si estan o no ben hidratats, sinó que ells mateixos prenguin consciència que ho podrien estar més, i de si ho estan fent bé o no. Pensem que és una bona manera d’empoderar-los, perquè siguin ells els que decideixin, a partir de les dades que obtenen, fer-ho millor, procurar beure més. Els ha d’estimular a un canvi d’hàbit, prendre més líquids, no només aigua, també sopes, begudes i aliments rics en aigua», diu Olga Vázquez.

    Alhora també es trenca amb el tabú -expressa l’especialista en la salut de la gent gran- sobre el fet que la tecnologia sigui del domini exclusiu dels joves. «La tecnologia no només pertoca a la gent jove. Si l’adaptes a la gent gran, es poden adherir a l’ús d’alguns dispositius, i en benefici seu», considera. En aquest sentit, el director executiu de Kamleon, Jordi Ferré, explica que la posada en marxa de l’smart urinal a l’hospital de Dia de Geriatria «és una petita prova de la factibilitat del mètode, l’objectiu principal de la qual és avaluar l’experiència de l’usuari en l’ús de les noves tecnologies i l’adherència i adaptació al sistema, sense la supervisió d’un professional, és a dir, assegurar que el puguin utilitzar sense ajuda». Les mostres recollides s’analitzaran en laboratori i a l’urinari, per avaluar el seu grau de precisió.

    Els seus fabricants expliquen, a més, que un altre dels avantatges de l’smart urinal és que cada analítica que es realitza no requereix l’ús de plàstics de cap mena, la qual cosa suposa una important reducció de l’ús d’aquest material i un consegüent impacte positiu en el medi ambient. Calculen que, en el cas d’una prova pilot amb 100 persones durant un any, s’aconsegueix un estalvi de gairebé 3 tones de plàstic i l’equivalent a 10,5 tones d’emissions de CO2. De moment, el sistema està disponible només per a un urinari masculí, però l’empresa treballa ja en la seva adaptació als lavabos per a dones.

    L’enginy ja funciona també des del passat mes de febrer en els nous banys públics que l’estació de Sants de Barcelona va estrenar dos mesos abans. L’smart urinal està integrat en el punt dedicat a la salut, a dins d’uns banys que ofereixen també servei de dutxa, sala de lactància, experiència de vapor i punt d’aigua gratuït, i que es poden utilitzar al preu d’un euro. En el moment de la seva inauguració, els responsables de la infraestructura també presentaven el servei com una eina de conscienciació de la població, donat que «el 75% dels espanyols no beu la quantitat diària d’aigua recomanada per l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA)», i citaven com algunes de les conseqüències de la baixa ingesta de líquid: «la disminució del rendiment físic, l’empitjorament de l’estat d’ànim, o de les capacitats cognitives i de la productivitat, i és factor de risc de patir mal de cap o migranya».

    Des de la companyia de sanitaris One Hundred Restrooms, la firma holandesa que ha dissenyat els banys premium de l’estació de Sants, sota el concepte de punt de benestar i salut per als usuaris, expliquen que «prop del 75% dels europeus no beu suficient aigua en els seus desplaçaments i viatges, o bé per evitar entrar en banys públics (per la falta d’higiene), per desconèixer el seu nivell d’hidratació, o bé perquè no disposa d’aigua».

    Des de l’espai Hydration For Health, de la companyia Danone Nutricia Research, apunten que «l’aigua que obtenim dels aliments rarament excedeix el 20% de la nostra ingesta d’aigua total. Inclús si la nostra dieta és molt rica en fruita, verdura i sopa, probablement no superem el 30 o 40% de la ingesta d’aigua total. Per tant, és pràcticament impossible mantenir-se hidratat si només aconseguim aigua a partir d’aliments sòlids». Al mateix web, posen a disposició de tothom una calculadora d’hidratació personal. Per fer-nos una idea i, sobretot, conscienciar-nos de com ho estem fent en el nostre dia a dia.

  • La pèrdua sense comiat: «La ferida que tinc per no haver-me pogut acomiadar de la meva mare m’acompanyarà sempre»

    Xavier Maneja té ben gravat el moment de l’últim cop que va veure a la seva mare i l’última conversa que van tenir per telèfon, abans del seu ingrés a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Mercè Gimbert va morir el 21 d’abril del 2020, en plena primera onada i estat d’alarma, als 84 anys, a causa de la infecció per la Covid-19. Uns mesos abans, havia ingressat a un centre sociosanitari a Balaguer perquè s’havia trencat el fèmur i necessitava fer rehabilitació, ja que la caiguda l’havia deixat en un estat delicat de salut i tenia molt dolor.

    Amb l’inici de la pandèmia, al centre on estava ingressada van començar a arribar pacients de Covid i, aleshores, es va optar per traslladar altres pacients a un casal de gent gran que, arran de l’alerta sanitària, s’havia habilitat com a hospital i centre de dia. Aquest trasllat, segons explica en Xavier, es va fer en una furgoneta amb 12 persones, sense que els pacients portessin mascareta i sense seguir la resta de recomanacions sanitàries. Després es va saber que una de les persones que hi havia en aquella furgoneta era positiva en coronavirus.

    «La mare i jo parlàvem cada dia per telèfon. Un dia, mentre parlàvem, va començar a tossir i esternudar. Jo aquí ja em vaig preocupar. Ens vam haver d’acomiadar perquè li portaven el sopar i, l’endemà al matí, vaig trucar-li per dir-li bon dia, però ja no em va contestar. No em va tornar la trucada en tot el dia», relata en Xavier. Neguitós, a la tarda va trucar al centre on estava ingressada la Mercè i el van informar que la seva mare estava de camí a urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i que estaven esperant els resultats d’una prova respiratòria. L’endemà a primera hora li va trucar la doctora i li va dir que la seva mare estava greu i que la situació era preocupant. «Em van dir que havia arribat a l’hospital pràcticament sense oxigen i que havien decidit aplicar-li el protocol Covid», assenyala en Xavier.

    L’endemà, a les 5:15 del matí, va rebre una trucada. «Em van dir que havien fet el que havien pogut, però que no havien aconseguit salvar la vida de la meva mare. Em vaig quedar paralitzat. Glaçat. En complet estat de xoc. No podia creure el que m’estaven dient», explica emocionat en recordar-ho. «Quan vaig penjar em vaig quedar uns minuts assegut al llit, intentant assimilar la notícia. El fet de perdre-la d’avui per demà, quan feia dos dies que havia parlat amb ella, el fet d’haver d’estar confinats i no poder estar al seu costat durant els últims moments de la seva vida… era molt dolorós. No haver-me pogut acomiadar d’ella encara ho va fer més traumàtic. La ferida que tinc m’acompanyarà sempre».

    El confinament per la pandèmia tampoc permetia organitzar cerimònies de comiat, fet que va intensificar la solitud que sentia en Xavier davant la pèrdua de la seva mare. Més endavant, van poder fer una petita cerimònia amb la família per acomiadar-la. «Això em va ajudar, perquè ens vam reunir tots per recordar la meva mare i fer-li un petit homenatge. Va ser bonic», afirma.

    Arran de la mort de la seva mare, en Xavier va començar a assistir a sessions de suport psicològic al Servei de suport al dol de Ponent. «Assistir a teràpia em va ajudar a gestionar millor la pèrdua. La tristesa i el buit que va deixar la mort de la meva mare la tindré sempre, però ara, per exemple, miro fotografies de la mare i ja no em desespero, al contrari, les miro amb molta estima, des de la tristesa de no poder-la gaudir més, però amb la tranquil·litat que va deixar de patir. La tinc molt present sempre i vaig sovint al cementiri a visitar-la. M’ajuda a carregar les piles».

    En Xavier amb la seva mare, la Mercè | Cedida

    La importància del comiat

    Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), a Espanya es van registrar un total de 45.648 defuncions vinculades al coronavirus entre el gener i el maig del 2020, durant la primera onada de la pandèmia. El mes d’abril va ser el més difícil, amb 26.305 morts. Moltes d’aquestes persones van morir soles, sense rebre l’últim adeu dels seus éssers estimats. I és que, pels que es queden, aquest últim adeu pot ser molt significatiu.

    «El fet que no hi hagi comiat no és, per si mateix, un indicatiu que el dol anirà malament, però, evidentment, el comiat és una peça més del puzzle. Quan la vida s’ensorra, tota la informació dels últims moments és important: saber que la persona no ha patit, que ha mort acompanyada, poder veure-la i agafar-la de la mà, poder honrar la vida d’aquesta persona…», explica Montse Robles, infermera especialista en dol i responsable assistencial del Servei de suport al dol de Ponent.

    L’especialista assenyala que a la nostra societat tot el que té a veure amb la mort està associat a la cultura i religió que tenim i que, en aquest sentit, la mort té un vessant social molt important. «Quants cops hem sentit el comentari de ‘l’església estava plena’ quan algú ha mort, com un senyal que tothom se l’estimava? Hi ha un cert consol en els rituals que envolten la mort d’algú. És una peça més de tota aquesta recomposició de la vida que segueix després de la pèrdua d’algú», afirma Robles.

    Amb la primera onada, però, aquests rituals es van veure suspesos, per tal de contenir l’expansió del coronavirus. Així, les persones que van perdre algú en aquell moment es van trobar que la mínima socialització que sovint es recomana no la podien fer. Segons la infermera especialista en dol, aquestes cerimònies s’haurien d’haver recuperat abans. «Entenc que la situació era molt nova i es van fer les coses el millor possible donades les circumstàncies, però també penso que es va reaccionar una mica tard quant a permetre que hi hagués més gent als tanatoris i vetllatoris i que es poguessin visitar els pacients a l’hospital», opina.

    Davant la incapacitat de reunir-se amb la família i amics per acomiadar a algú, en algunes ocasions es van dur a terme cerimònies alternatives via telemàtica. També, en alguns casos, es van posposar els actes de comiat per més endavant. «Fer-ho més endavant ajuda fins i tot més. En el moment que es produeix la mort d’una persona estimada, sovint no estàs en condicions d’organitzar cerimònies molt treballades; en canvi, si es fa uns mesos més tard, a vegades acostumen a ser més personalitzades i reflecteixen molt millor la persona que ha marxat», explica Robles.

    La petjada psicològica en els sanitaris

    Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut també un impacte demolidor en la salut mental dels professionals sanitaris. A banda de l’estrès físic per l’elevada càrrega assistencial, l’impacte psicològic derivat de la pandèmia els ha colpejat de ple, especialment en moments d’alta pressió com la primera onada on, d’alguna manera, els sanitaris van haver de suplir els familiars en moments de final de vida. La soledat i l’aïllament dels pacients, les dificultats per fer un bon acompanyament, l’exposició al dolor i a la mort… tots aquests factors els han causat un malestar psicològic que es perllonga en el temps i que no mostra indicis significatius de recuperació.

    «En el punt àlgid de la primera onada, la mortalitat a l’UCI era del 40%, quan normalment és del 10%. Hi havia, per tant, una mortalitat molt alta a la qual els mateixos professionals sanitaris no estem acostumats», destaca Gabriel Heras, cap de servei de l’UCI de l’Hospital Comarcal Santa Ana de Motril (Granada). «Tampoc estem acostumats al col·lapse del sistema: a no tenir llits suficients, en moments d’ocupació màxima, a obrir nous espais inversemblants per salvar el nombre més gran de pacients possible… tot això té un gran impacte en la salut mental», afegeix l’intensivista. Segons Heras, la pandèmia ha posat de manifest una de les grans carències del sistema, que és la falta d’atenció psicològica adequada als professionals sanitaris. «Molts professionals sanitaris han dit: realment val la pena dedicar-se a això?».

    I és que segons els resultats de la darrera enquesta de la Fundació Galatea, que ha monitorat l’estat de salut física i mental dels professionals de Catalunya des que va esclatar la pandèmia, un de cada cinc professionals sanitaris s’ha plantejat deixar la professió. A més, durant aquest període des de l’inici de la pandèmia, més de la meitat dels professionals o bé han acudit ja a serveis de salut mental (un 39%) o bé es plantegen fer-ho (un 15%).

    La necessària humanització de les cures intensives

    Després de la devastadora primera onada, la Societat Espanyola de Medicina Intensiva Crítica i Unitats Coronàries (SEMICyUC), la Societat Espanyola d’Infermeria Intensiva i Unitats Coronàries (SEEIUC) i la Federació Panamericana i Ibèrica de Medicina Crítica i Teràpia Intensiva (FEPIMCTI) van publicar el Pla de desescalada per als serveis de medicina intensiva després de la pandèmia produïda per la Covid-19.

    Un dels principals punts d’aquest document està dedicat a la humanització de les cures intensives, en el qual van participar membres de l’equip de Projecte HU-CI, una iniciativa encaminada a la humanització de les cures intensives creada i dirigida per Gabriel Heras. «En aquest pla es faciliten actuacions protocol·litzades perquè les famílies puguin veure i acompanyar els pacients, especialment en els casos de final de vida. Perquè ningú no hauria de morir sol, excepte si és el seu desig», explica Heras.

    Amb les onades posteriors, es van anar flexibilitzant les restriccions als hospitals i sí que es va permetre la visita dels familiars en moments finals de vida, sempre amb EPI i amb les mesures de protecció necessàries. Heras assenyala que amb la pandèmia s’ha posat de manifest l’important que és la humanització de les cures intensives i del sistema sanitari en el seu conjunt, així com l’acompanyament en el moment final de vida. Malgrat això, apunta que els protocols existents no són suficients i que haurien de ser uniformes. «Són gairebé aleatoris. Calen protocols comuns, perquè no pot ser que en alguns llocs es permetin visites i en d’altres no. Això no pot dependre de la sensibilitat del professional», apunta.

    En aquest sentit, opina que la formació dels professionals és fonamental. «Adquirir habilitats no tècniques, com la comunicació, l’empatia, l’escolta activa, el fet d’estar present… és crucial, i són habilitats a les quals històricament no se’ls ha donat la importància que tenen», assenyala el director de Projecte HU-CI. «La mort és una part més de la vida i el dia que això s’entengui, que ens apropem al procés de morir i que l’objectiu sigui morir-se bé, el dia que es deixi de veure la mort com un fracàs, haurem donat una passa molt important en la humanització del sistema sanitari», conclou Heras.

  • Vall d’Hebron comença un assaig clínic per tractar el càncer de pàncrees avançat amb nanopartícules

    El Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha incorporat el primer pacient de l’estudi clínic internacional del projecte NoCanTher. Es tracta d’una iniciativa que vol utilitzar nanopartícules magnètiques per tractar el càncer de pàncrees localment avançat. VHIO es converteix així en el primer centre espanyol que comença a aplicar aquesta nova tecnologia, que busca millorar l’accessibilitat de la quimioteràpia al tumor de pàncrees. El projecte està coordinat per IMDEA Nanociencia (Madrid) i compta amb la participació d’onze centres nacionals i internacionals.

    La Dra. Teresa Macarulla, oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO, que lidera l’estudi clínic, explica que aquesta investigació s’adreça a persones amb càncer de pàncrees localment avançat -és a dir, que no té metàstasi però que no es pot ressecar quirúrgicament- que reben quimioteràpia pal·liativa com a única opció de tractament. «Es tracta de pacients per als quals hi ha una necessitat de noves estratègies que millorin els resultats del tractament actual amb quimioteràpia», assenyala l’oncòloga.

    Al projecte s’han desenvolupat nanopartícules magnètiques de ferro que, en sotmetre’s a un camp magnètic altern, generen calor. Aquesta calor es pot utilitzar perquè les cèl·lules tumorals siguin més sensibles al tractament estàndard amb quimioteràpia i, per tant, en millori l’eficàcia, i fins i tot pugui destruir directament aquestes cèl·lules.

    Fins ara, el VHIR i l’Hospital de Fuenlabrada de Madrid havien comprovat la utilitat de les nanopartícules en models animals, on prèviament s’havien induït tumors de pàncrees o on s’havien implantat tumors derivats de pacients. En els seus estudis havien demostrat que, quan les nanopartícules s’injecten dins del tumor directament, la calor generada en redueix el volum i, a més, li provoca canvis físics que afavoreixen l’entrada de quimioteràpia. Ara, es fa un pas més amb l’aplicació d’aquesta nova tecnologia en pacients.

    Aquest enfocament basat en nanopartícules magnètiques d’òxid de ferro permet aplicar calor únicament sobre la zona on hi ha les nanopartícules, en aquest cas el tumor de pàncrees, sense cap conseqüència per als teixits sans que hi ha al voltant del tumor. Per a aquest estudi clínic es farà servir un generador de camp magnètic (Generador NTT) que ha estat dissenyat i construït específicament per a la generació local d’energia tèrmica dins del tumor.

    «Creiem que amb aquesta nova tècnica podem canviar les característiques del tumor i aconseguir controlar la malaltia localment. Es tracta d’una prova pilot, un pas més per obrir possibles opcions terapèutiques per a pacients amb càncer de pàncrees localment avançat, als quals actualment no podem oferir alternatives més enllà de la quimioteràpia», explica la Dra. Macarulla.