Just Deploy It!

Blog

  • Cures feminitzades i precàries

    Dos anys després que esclatés la pandèmia i que l’estat d’alarma ens confinés a casa, veiem amb una mirada optimista, com durant aquest temps hem pres consciència de la indiscutible necessitat social i individual de que ens cuidin i de com la majoria de persones que han realitzat aquestes feines durant la crisi sanitària, i durant tota la nostra història, han estat les dones.

    Celebrem que no només ha calat  fort en el discurs polític la importància i centralitat de les feines de cura per a la vida, feines que durant anys i anys s’han invisibilitzat, sinó que han començat a aparèixer serveis i polítiques públiques adreçades a visibilitzar les cures com a responsabilitat col·lectiva i a dignificar el sector professional.

    Tot i posar al centre del discurs la rellevància de les cures, tal i com ja fa temps que defensa l’economia feminista, la dura realitat amb la que ens continuem trobant és que els sectors d’atenció a les persones segueixen sent els sectors més fortament feminitzats, amb els sous més baixos i amb condicions de treball extremadament precàries.

    Ja no parlem quan aquestes feines de cura es realitzen fora del mercat laboral, és a dir, a l’àmbit privat, on són majoritàriament realitzades per dones, moltes vegades sense cap tipus de dret, sense que es reconegui el valor de la feina que realitzen, sense dret al descans ni a la queixa i moltes vegades, abocant-les a diferents situacions d’opressió patriarcals que tenen greus conseqüències sobre la seva salut física i mental.

    Des de la Fundació SURT, treballem per millorar les condicions de vida de les dones i això passa també per realitzar processos de transformació social i empoderament personal que tinguin com a objectiu la millora de l’ocupabilitat de les dones. Aquesta feina, en la que creiem firmament, ha d’anar acompanyada també de polítiques valentes, que apostin per assegurar condicions dignes en tots els sector, i especialment en aquells treballs més feminitzats com el de cures, combatent la segregació vertical i horitzontal i promovent l’equitat.

    La creixent desigualtat social té molt a veure també amb la feminització de la pobresa. Les dones fem feines més precàries, fins i tot cobrem menys per les mateixes feines, a Barcelona la bretxa salarial es situa en un 19%, dada que s’incrementa quan la compares amb altres territoris; les jornades parcials són deu punts major que la dels homes; normalment són les dones les que deixen la feina per tenir cura dels infants i persones a càrrec; el percentatge de dones que no cobren cap ingrés i que per tant, depenen dels ingressos de l’home és també força significativa, etc, etc.

    No és nou dir que tenim reptes socials que semblen cada vegada més difícils, que com a entitats feministes ja fa temps que posem a sobre de la taula i que cada 8 de març sortim als carrers per recordar que la lluita feminista per arribar a la igualtat real no s’atura.

    Des de l’educació, des del tercer sector, però també des de les polítiques d’ocupació, cal apostar per la transformació social, des de la coresponsabilitat de tots els agents, la dignificació dels sectors feminitzats, la redistribució d’oportunitats reals d’ocupació de qualitat en tots els sectors i el reconeixement i posada en valor de les capacitats de les dones. Perquè sí, també cal un canvi de mentalitat, cal trencar barreres i estereotips de gènere que limiten a moltes dones per accedir a ocupacions en sectors masculinitzats i que des de SURT, ens hem proposat capgirar aquesta realitat, impulsant projectes que fomentin l’emprenedoria femenina en el marc de l’economia social i demostrin com les dones són agents actius de canvi.

  • Viure una guerra suposa una ruptura amb la vida tal com es coneixia fins aquell moment

    “La guerra constitueix, per tant, un acte de força que es duu a terme per obligar l’adversari o acatar la nostra voluntat”, apunta Karl Von Clausewitz al seu llibre De la guerra. Amb aquesta definició i sense aprofundir, podem dir que és una forma d’extrema violència exercida per l’ésser humà que constitueix un desastre, una emergència i un caos.

    A més, afecta tota la societat i comporta conseqüències en tots els àmbits de la vida. Així, les guerres són actes violents tant per les característiques pròpies com per les seqüeles que generen. Tindran repercussions immediates i futures sobre la salut de les persones.

    Pel que fa al sistema sobre el qual se sustenta la comunitat, alguns dels primers desenllaços que podem observar són: la destrucció d’estructures crítiques i necessàries per poder fer la vida quotidiana i el sotmetiment de la població.

    Això ocasionarà desplaçaments en massa de la població que es veu obligada a mobilitzar-se per la falta de seguretat, el risc de morir, l’escassetat d’aliments, medicaments i tota mena de recursos fonamentals amb què poder cobrir les necessitats bàsiques quotidianes.

    La guerra ocasiona desplaçaments en massa de la població que es veu obligada a mobilitzar-se per la manca de seguretat, el risc de morir i l’escassetat d’aliments, medicaments i tota mena de recursos fonamentals.

    Els sistemes sanitaris bàsics es veuran col·lapsats per l’augment de víctimes i pacients. Les patologies prèvies s’aguditzaran. L’aparició de nous trastorns i els mateixos que ocasionen les guerres produiran un augment de la mortalitat. I aquest deteriorament de la salut individual i col·lectiu, es podrà convertir en un problema de salut pública.

    Les comunitats afectades per la guerra necessitaran una resposta d’ajuda humanitària a curt termini, mitjà i llarg termini, que involucri directament altres països i coalicions. Aquesta assistència serà vital perquè la població pugui accedir als recursos mínims necessaris per cobrir les necessitats bàsiques de cura de la salut i instaurar rutines útils i que aportin seguretat.

    Amb això no s’assolirà una vida normal, però si s’esmorteirà la sensació de desemparament i vulnerabilitat. Aquesta ajuda humanitària haurà d’estar encaminada a pal·liar en la mesura del possible les mancances i els dèficits que el sistema no pot proveir.

    Seqüeles físiques, mentals i socials

    Tal com es recull a la Constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), “la salut és un estat de benestar físic, mental i social complet, i no només l’absència d’afeccions o malalties”. De fet, des que una guerra comença, resulten evidents les seqüeles a les tres esferes establertes per la institució sanitària.

    A la part física trobem, com s’ha esmentat abans, l’agreujament de malalties existents a la població i l’aparició de lesions pròpies dels efectes de la guerra i dels desplaçaments, com cremades, ferides en extremitats, traumatismes cranioencefàlics i hemorràgies. També caldrà fer front als brots provocats per la manca d’higiene i amuntegament de les persones (diarrea, còlera, parasitosi i sarna, entre d’altres).

    Els supervivents de la guerra viuen en primera persona experiències traumàtiques que comporten el desenvolupament de greus problemes de salut mental i diferents comportaments que en dificultaran la capacitat per viure amb normalitat.

    Pel que fa a l’àmbit psicològic, es podran observar reaccions d’estrès agut a la població i, segons transcorri el temps, hi haurà un augment de trastorns mentals com depressió, ansietat, problemes del son, presència de dols patològics, consum de tòxics, increment de la conducta suïcida i trastorn d’estrès posttraumàtic, entre d’altres.

    Cal pensar que els supervivents de la guerra viuen en primera persona experiències traumàtiques que comporten el desenvolupament de greus problemes de salut mental i diferents comportaments que en dificultaran la capacitat per viure amb normalitat.

    Finalment, a escala social, es destrueixen els nuclis bàsics de convivència i la xarxa social de suport. L’equilibri ocupacional es trenca, dificultant-se l’accés a les ocupacions significatives d’autocura, productivitat i lleure (com el joc als més petits), que es vincularà amb un estat general pitjor de la població.

    Respostes de suport especialitzades

    I no només la població civil, sinó també militars i primers intervinents sociosanitaris en un conflicte bèl·lic constitueixen un col·lectiu que es pot veure afectat en aquests mateixos nivells per l’exposició directa als esdeveniments i la violència de la guerra. Per tot això, la resposta de suport per a la salut de les víctimes requereix una alta especialització professional.

    Viure una situació de guerra suposa una ruptura amb la vida tal com es coneixia fins aquell moment, suposa la violació de drets humans més bàsics i provocarà una afectació de la salut física i mental present i futura en els individus, per separat, i en la societat, en conjunt.

    Carlos Rodríguez Criado és membre de la Sotssecretaria de Sanitat Tàctica de la Societat Espanyola de Medicina d’Urgències i Emergències (SEMES). Tècnic en Emergències Sanitàries i expert en Intervenció Psicosocial en situacions de crisi, emergències i catàstrofes per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), és un dels autors del Protocol IBERO sobre maneig de ferits en incidents intencionats amb múltiples víctimes.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • I si parlem una miqueta més de la Síndrome d’Ovari Poliquístic?

    La Síndrome d’Ovari Poliquístic (o SOP) és una patologia que tenim d’entre el 6 i el 21% de la població en edat reproductiva. És un trastorn hormonal molt freqüent. Però, que sigui freqüent, no significa que no sigui complex. Primer, perquè és un trastorn tant ginecològic com endocrí. Per tant, no solament està relacionat amb el sistema reproductiu, sinó que, en general, està relacionat amb tot el cos. El 70% de les dones amb SOP tenen, també, un trastorn anomenat resistència a la insulina (RI), un problema metabòlic que altera els ovaris i provoca símptomes com la irregularitat del cicle, l’excés de greix corporal, incapacitat per aprimar… inicialment, el SOP és una patologia indolora, passiva fins i tot, però una SOP «mal portat» implica que, a la llarga, es caurà el cabell per l’excés d’andrògins, tindràs brots d’acne, problemes en les articulacions, amb les tiroides, problemes de fertilitat, cardiovasculars… Una SOP «mal portat» podria suposar, fins i tot, una mort prematura.

    El diagnòstic requereix tres criteris bàsics (anomenats els criteris de Rotterdam): cicles irregulars (de dos mesos cap endavant); signes d’hiperandrogenisme, que és una anàlisi amb un excés d’andrògins o presència de pèls en zones masculines (hirsutisme); i per últim, una ecografia en la qual es poden veure els ovaris amb una aparença poliquística. Hi ha diferents tipologies de SOP, el de/per RI és la més comuna. Però cada SOP és un món, igual que cada dona o persona amb ovaris ho és.

    D’acord. Ara, realment: què és la SOP? Deixant les dades i els cientifismes de banda, com a persona que té SOP, com a persona que fa cinc anys que li ho van diagnosticar, que tenia cicles de sis a nou mesos, que té tots els símptomes, que fa més d’un any que està controlant la seva SOP, us puc dir que, en realitat, no ho sé. Realment no sé què és la Síndrome d’Ovari Poliquístic. Puc ser objectiva, dir que el que he descrit en els anteriors paràgrafs és la SOP, tot el que he anat llegint en diferents llibres, el que he anat investigant pel meu propi compte, però una part de mi segueix sense sentir-se identificada. No del tot. Una cosa que em va ajudar molt va ser descobrir que la paraula «síndrome» significa cúmul de símptomes. A mi em sembla, per experiència personal i per casos que conec, que la SOP és un calaix on ens han posat totes les que acomplim uns certs requeriments (els criteris de Rotterdam) sense saber exactament si tenim la mateixa patologia. I això és així, ja us ho avanço, perquè no hi ha estudis. Així que suposo que el temps ens ho dirà.

    Però si hi ha una cosa amb la qual podem connectar totes és que, tenir SOP (o, en definitiva, tenir una patologia ginecològica, una patologia «de dones»), significa, és clar, tenir una cosa de la qual no pots parlar, no del tot, i una cosa que no acabes d’entendre, doncs ningú t’ha ensenyat res. Et diuen el teu diagnòstic, t’expliquen quatre coses mal explicades i amb pressa, quatre directrius inútils i totalment combinables: has d’aprimar-te, et costarà quedar-te embarassada i té, aquí tens les anticonceptives. I au, a buscar-se la vida. Però, què voleu que faci jo, amb tot això? Això em vaig preguntar, quan tenia dinou anys, una depressió considerable, em queia el cabell a grans quantitats i no podia aprimar-me. Ningú em va ajudar. Ningú no em va dir què havia de fer amb aquesta criatura que tenia a dins i que no em feia res de bo.

    Vaig prendre anticonceptives durant dos anys i, al principi, els meus símptomes van millorar. Una miqueta, una bufada d’aire fresc i nou. Però després van empitjorar. I aquí va ser quan vaig decidir investigar. I em vaig adonar de moltes coses. Que els professionals no t’ajuden (i per què serà…? El sistema? La societat? No ve tot del mateix indret?). Tenia dinou anys quan em van dir que em costaria quedar-me embarassada (però, i a mi què? La meva única responsabilitat és treure bones notes a la uni!). Quan em van dir que tenia sobrepès, que em posés a règim (com si jo no hagués intentat, com si no fos conscient del meu cos des que soc una nena). I, després de dos anys menjant insuficientment, anant al gimnàs amb els budells udolant, veient com les meves companyes d’spinning s’aprimaven i jo no, em vaig adonar que tot això era el pitjor que li podria haver fet amb el meu pobre i patidor cos. Que el règim hipocalòric posa el cos a un estrès innecessari, que les hormones s’alteren, que tot empitjora. Que l’anticonceptiva és un esparadrap petit i insuficient davant aquell tall llarg i profund, que funciona fins que deixa de funcionar (qui es vol posar una tireta en una ferida tan gran? Una ferida oberta que no es pot curar sense punts…?). Amb les anticonceptives no hi ha regla. De fet, aquesta «regla» té un nom molt lleig que deixa la pell de gallina: sagnat per deprivació. Uau.

    I ara (ai, ara!)… Ara em trobo que haig d’anar al metge amb els deures fets i el tema ben estudiat. Que, és clar, tots hauríem de saber una mica de medicina i sanitat, doncs, al cap i a la fi, és el nostre cos. Però jo he hagut d’aprendre a la força perquè, si no ho feia, sentia que no estava vivint. Que em deixava emportar i mal aconsellar i orbitava dins un núvol contaminat des del qual no podia fer res més que veure com em passava la vida pel davant. Ara he après a demanar explicacions, indagar, tot i haver patit el trauma de les respostes condescendents. He après a preguntar, preguntar i preguntar, a demanar segones, terceres i quartes opinions. I, gràcies a fer-ho, m’han sorprès diagnòstics tan inesperats com, de sobte, tenir una altra malaltia autoimmune que, en principi, «no té res a veure amb el SOP», però vaja! Quina sorpresa! Sí que té a veure. Perquè es donen la mà, és un cicle sense fi, que dóna voltes i voltes i voltes…

    El món no està fet per a nosaltres. L’estrès ens enfonsa, l’ansietat és cada vegada més abundant. No cal que us descrigui la societat i el món en el qual vivim, un món que no és compatible amb ningú, però que no ho és (encara menys) amb nosaltres. Som molt vulnerables. Anar a treballar i tenir una setmana d’estrès ja suposa, per a mi, un retard en el cicle d’un o dos mesos. Però, a més a més, la contaminació i els disruptors endocrins que aquesta comporta empitjora els símptomes del SOP.

    De vegades m’agradaria parlar amb la meva jo del passat i dir-li que no passa res, que no es preocupi. Que no s’esforci tant per aprimar. Que esborri aquelles maleïdes apps que mesuren les calories, que no escolti als jutges de l’alimentació, que no plori per «menjar de més». Que no li faci cas al metge que li va dir que era una hipocondríaca per preocupar-se pels seus símptomes, per investigar, per tenir dubtes. Aquell que li va dir grassa. Aquella que li va dir que es penediria de deixar les anticonceptives. Que no es preocupi si se sent perduda, si està saturada. Que les respostes arribaran, a poc a poc. Estan arribant. El món està començant a canviar i sembla que de mica en mica hi ha més professionals especialitzats i sensibilitzats amb la Síndrome d’Ovari Poliquístic. I, tot i que encara no són suficients, cada com hi ha més estudis. Més estudis on es pren consciència del biaix de gènere en la medicina, on es té en consideració el cicle i les seves fluctuacions hormonals, la importància de l’úter i l’ovulació.

    Tot i que encara és una patologia incompresa, encara que no ens acabem de comprendre del tot, les coses estan canviant. Estem sortint a la palestra, estem parlant i explicant la nostra història i ja no ens fa vergonya parlar de la nostra regla (o la manca d’aquesta), si estem ovulant o no, si estem patint pel mal d’ovaris, per la síndrome premenstrual… Ja no es fa por parlar de la SOP, de l’endometriosi, de la dismenorrea, la fibromiàlgia… i jo crec que és molt important deixar de banda la vergonya que la societat ens ha imposat, deixar de patir en silenci, ocultar patologies cròniques, que no tenen cap mena de cura perquè no se sap si es poden curar. De patologies, les nostres mares i les nostres àvies n’han tingut i mai ho van arribar a saber. Patologies que tindran les nostres filles. És important queixar-nos. És important que parlem una miqueta més (o molt, moltíssim!) de la Síndrome d’Ovari Poliquístic.

  • El 73% de les metgesses denuncia haver patit situacions masclistes per part dels pacients

    El 73% de les metgesses que exerceixen a Catalunya afirmen haver patit situacions de masclisme en el tracte amb els pacients. Així un revela un estudi dut a terme pel sindicat mèdic Metges de Catalunya (MC), en el qual han participat 685 professionals. Les conductes discriminatòries fan referència al llenguatge sexista emprat pels usuaris quan es relacionen amb les professionals, però, sobretot, a la diferència de valor i reconeixement que atribueixen els pacients als metges i metgesses. Així, el 65% de les enquestades considera que la credibilitat i l’autoritat que s’atorga a les facultatives és inferior a la que es dona als facultatius.

    A més, el 41% de les metgesses afirma que ha patit actituds masclistes per part dels seus companys i superiors jeràrquics (caps, directors i gerents). En aquest sentit, segons el sindicat mèdic, l’enquesta «corrobora el sostre de vidre que impera també en el sector sanitari». El 56% de les enquestades sent que el fet de ser dona limita les seves possibilitats de promoció laboral i el 53% assegura que els càrrecs de responsabilitat del seu centre de treball els ocupen homes. En el cas de l’Institut Català de la Salut (ICS), amb un 75% de la plantilla formada per dones, només el 30% se situen en llocs de comandament, segons dades del II Pla d’Igualtat de l’empresa pública, que a més indica que la bretxa salarial és de l’11%.

    La maternitat, motiu de desigualtat

    El 74% de les facultatives creu que la maternitat ha afectat el progrés de la seva carrera professional. De fet, MC afirma que tenir fills esdevé el principal factor de desigualtat per a les metgesses, tant a nivell retributiu com d’accés a càrrecs directius i de lideratge en projectes d’investigació i recerca sanitària.

    Entre les causes, el sindicat assenyala la major petició de reduccions de jornada, les excedències i permisos per cura de menors i persones dependents (70% dones i 30% homes), la infrarepresentació de les dones en els llocs de comandament, especialment en els de major retribució, la reducció del nombre d’hores de guàrdia que realitzen les professionals mèdiques i la major dificultat per accedir a alguns complements salarials, així com als nivells superiors de carrera professional.

    La conciliació, segons apunten les participants a l’estudi del sindicat mèdic, és l’arrel del problema: el 67% de les enquestades lamenta que no té facilitats per conciliar la vida personal i laboral.

    Davant els resultats de l’enquesta, MC considera “urgent” que el Departament de Salut apliqui “polítiques efectives i no retòriques d’igualtat”. Per una banda, el sindicat reclama l’activació de campanyes de sensibilització adreçades a la població per “erradicar el sexisme de les consultes”. Per altra, exigeix que el lideratge femení sigui el “principi rector de la gestió sanitària”, de manera que la maternitat o la cura de persones dependents no suposin un obstacle per al desenvolupament professional ni un motiu de discriminació laboral i retributiva.

    «La feminització de la medicina és una realitat i el sistema de salut no pot ser aliè ni immobilista respecte als canvis i adaptacions que siguin necessàries per garantir la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes», conclou el sindicat.

  • “L’administració no ens escolta”

    La COVID-19 ha accelerat el procés de virtualització en tots els àmbits. Ha crescut el consum de televisió per streaming, han augmentat les compres en línia en tots els sectors… i la salut tampoc s’ha quedat enrere en el procés de digitalització. Les dades mostren com LaMevaSalut, l’aplicatiu del Servei Català de la Salut per gestionar l’accés a la informació i els tràmits sanitaris, ha passat de tenir 160.942 usuaris el març de 2020 a tenir-ne més de 4 milions el novembre de 2021.

    Les administracions i les empreses veuen l’ampliació de l’ús de les TIC com una via per a simplificar processos i millorar l’eficiència i l’atenció cap al consumidor o ciutadà. Tot i això, algunes persones es troben una mica perdudes en el nou entorn digital. En el cas dels professionals, lluny de facilitar-los la vida, sovint els genera estrès i els distancia dels seus pacients. Amb tot, és evident que existeix un grup d’edat que pateix, en major mesura, les conseqüències del procés de digitalització: la gent gran.

    Pilar Trasserra és una activista social que als seus 80 anys participa activament a entitats socials i polítiques a Manresa. La Pilar manifesta que “la gent gran tenim un greu problema que a simple vista no es veu: la soledat. No només existeixen les malalties físiques, sinó també les psíquiques. La medicina familiar era una eina positiva, ja que es mantenia un seguiment del pacient i del seu entorn, però ara no és el mateix”. A més, la Pilar creu que “l’administració no escolta la gent gran i que ens tracta com si fossin nens, i això fa mal”.

    A Catalunya hi ha 7.649.708 persones amb targeta sanitària, de les quals 746.233 són majors de 75 anys, segons dades del Departament de Salut, que representa gairebé un 10% de la població.

    “La fractura digital no està vinculada a l’edat” 

    Anna Buisan, cap de l’Oficina d’Estratègia de l’Àrea de Ciutadania, Innovació i Usuari del Servei Català de la Salut, davant la pregunta de si considera que s’impedeix l’accés a molta gent amb la digitalització de l’accés a la sanitat, explica que “tot el que s’ofereix a través de canals digitals, sigui LaMevaSalut o sigui el canal de citació, són serveis que també estan disponibles a través del taulell, el 061 o el mateix telèfon del CAP”. Amb això, afegeix que “a causa de la necessitat de poder accedir a certa documentació d’una manera molt àgil -es refereix al Passaport Covid– s’ha migrat tota l’atenció a la part digital”.

    La digitalització combinada amb algunes decisions polítiques, com la necessitat de presentar el Passaport Covid a la restauració, han causat el col·lapse del sistema. Des del departament de Buisan han hagut d’iniciar projectes “per intentar descol·lapsar el sistema, com ara el Projecte de Programació per motius per cites i consultes d’atenció primària”. Buisan explica que és un model de gestió de la demanda “que activa el ciutadà i el que fa és seleccionar certs motius de consulta, contra unes agendes de professionals vinculades i amb un canal de resposta: presencial, telefònic o TIC”.

    L’oficina d’estratègia no contempla l’edat com a un factor de discriminació, ja que segons ells la fractura digital no està vinculada al perfil d’edat, sinó al perfil socioeconòmic i apunta que “normalment, són els centres amb més vulnerabilitat social els que requereixen més atenció presencial per resoldre tots els temes que també es poden resoldre en l’àmbit digital”. Buisan fa servir dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) sobre equipaments i ús de les TIC a les llars per defensar la seva posició i afegeix que “les limitacions d’accés als canals digitals depenen més de temes formatius i dels nivells socioeconòmics que no pas de trams d’edat, que poden estar més o menys fracturats digitalment”.

    Internet i els gadgets que es fan servir per accedir-hi formen part de la vida quotidiana i una gran part dels usuaris no és conscient que no tothom té accés a Internet. Al mateix temps molta gent tampoc sap fer servir gadgets específics, com el cas de la aplicació sanitària.

    Segons dades de l’Idescat, extretes d’una enquesta de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el tipus de feina o els ingressos no afectarien l’ús de les TIC.

    Tanmateix, la relació amb l’activitat laboral o la ocupació de les persones sí reflecteix diferències notòries. Només el 77% dels pensionistes en fan un ús habitual de les xarxes digitals.

    El nivell d’estudis és un altre factor determinant pel que fa a la digitalització. Les persones amb un nivell educatiu baix fan menys ús d’Internet.

    Finalment, tot i que és veritat que els factors més importants serien el tipus de feina que es té i el nivell d’estudis, l’edat també afecta l’ús de les TIC. Amb tot, només un 74% de les persones més grans de 65 anys utilitza Internet de manera habitual.

    L’enquesta d’on s’han extret les dades es realitza un cop a l’any i reflecteix l’ús d’Internet per a persones d’entre 16 i 74 anys. El gran problema, però, radica en el fet que a les persones més grans de 75 anys, que representen gairebé un 10% de la població, no se les entrevista.

    “La digitalització ha sigut una pèrdua per a tothom”

    Nura Estany és metgessa adjunta de primer any a un CAP de Rubí. És la primera generació de residents formats durant la pandèmia. Tot i que valora positivament els canvis tecnològics, ha trobat la manera d’assegurar-se que ningú quedi exclòs.

    “Quan vam reobrir, ens van proposar que comencéssim a fer videoconferències amb els pacients, però la major part dels pacients que tenim són gent gran i és difícil que es connectin si no tenen els recursos. Vam decidir que era millor el telèfon tot i que perds molta informació, tant visual com de la vida del pacient, que al final és essencial en medicina. Hi ha moltes coses que són útils amb la medicina telemàtica i amb l’aplicació LaMevaSalut, però moltes vegades quan m’envien una eConsulta, amb tot de fotos, he d’optar per citar-lo presencialment, perquè necessito veure-ho. A més, als meus pacients que, per exemple, estan amb un càncer molt avançat o gent amb molta dependència els faig uns papers signats per mi assegurant que poden agafar visita presencial. Tots fem el que podem perquè les persones puguin accedir a l’atenció d’una manera més normal», apunta la Nura, que, tot i això, està favor que es quedi el sistema telemàtic «amb millores».

     

    Anna Cos fa cinc anys que treballa d’infermera. Fins fa poc treballava a un CAP de poble, al CAP Cardona, i ara treballa al CAP Sagrada Família de Manresa, on ha notat un canvi immens pel que fa a la gestió de la sanitat durant la pandèmia de la Covid-19.

    L’Anna creu que la realitat és que el sistema digital no funciona per a moltes persones, sobretot per a la gent gran. “Et venen i et diuen: a això de LaMevaSalut com s’hi entra? Que jo no tinc dades al mòbil!”. Doncs demana-ho al seu net… “Ai no, no, el meu net viu a Madrid!”. La infermera del Bages reconeix que hi ha persones grans que s’han posat molt les piles i que ho saben fer, però n’hi ha que no. Igual que hi ha gent jove que no es vol fer LaMevaSalut, perquè volen que els truquin com tota la vida.

     

    La Covid-19 ha fet augmentar significativament les persones usuàries de LaMevaSalut.

    Però potser per no fer-ne l’ús que n’havia previst l’administració. La gent segueix anant al CAP quan es troba malament.

    Un dia qualsevol davant del CAP Bages a Manresa, hem volgut preguntar a la gent si havien demanat cita, com l’havien demanada, si tenien l’aplicació de LaMevaSalut i si la feien servir. La majoria dels enquestats han afirmat tenir l’aplicació de LaMevaSalut per “deixar algun comentari al metge o metgessa” o “mirar les vacunes”. Ara bé, els que han negat tenir l’aplicatiu han estat la gent més gran, el grup poblacional més vulnerable i oblidat en la digitalització de l’atenció primària.

    Ni LaMevaSalut ni el telèfon han servit per agilitzar processos. Tampoc han generat la confiança necessària en temps de crisi sanitària, perquè les persones segueixen volent presencialitat. Si es descarreguen l’aplicació és perquè decisions polítiques, com la necessitat d’usar el passaport Covid per entrar a restauració i gimnasos, obliguen a fer-ne ús.

    El Departament de Salut és conscient que ha de treballar per intentar millorar la utilitat de LaMevaSalut: “estem fent un estudi d’ús d’eines digitals per identificar els factors de la població que no en fa ús, quins són els motius i què podríem posar a disposició de la ciutadania per millorar-ne l’accés”.

    Així, potser la Pilar Trasserra i més persones perjudicades per la seva situació se sentiran, per fi, escoltades.

     

     

  • Pandèmia Covid-19: les mesures preventives inicials sobre els sanitaris van afectar l’activitat del conjunt del sistema?

    Els professionals sanitaris no són indemnes al contagi pel SARS-CoV-2 ni tampoc invulnerables a la patologia que potencialment provoca la infecció, inclosa la mort. Però en tractar-se d’un col·lectiu menys envellit que la població general la letalitat per Covid-19 en aquest grup és menor. Una mortalitat més reduïda potser com a conseqüència que la proporció d’afectats per comorbiditats és segurament també menor i, per descomptat, perquè es tracta de persones que saben utilitzar millor les mesures preventives que el conjunt de la població.

    Consideració que no pretén rebaixar gens els mereixements dels professionals sanitaris en enfrontar-se a la pandèmia, en molts casos en condicions molt precàries. Circumstàncies que, de vegades, han afavorit precisament la infecció. Encara que en altres casos els professionals sanitaris s’han pogut encomanar en altres entorns.

    El risc de contagi en l’àmbit sanitari -que és bidireccional- i l’afectació dels professionals dels serveis és un factor determinant per al funcionament adequat del sistema sanitari i per això, en l’estratègia preventiva de molts països, entre ells el nostre, cal tenir-ne cura al màxim, ja que la seva saturació o col·lapse empitjoraria l’impacte de la pandèmia.

    El famós propòsit d’aplanar la corba epidèmica, la lògica de la qual és palmària, podria justificar inicialment l’extraordinària intensitat de les mesures preventives. És clar que els arguments que sustenten aquesta manera de procedir es basen en l’eficàcia del sistema sanitari per curar o almenys millorar sensiblement els malalts. Una eficàcia que la inexistència de tractaments específics posa, si més no, en dubte. Encara que estigui clar que alguns malalts hagin pogut sobreviure gràcies a l’atenció clínica, particularment alguns dels casos ingressats a les UCI.

    La gestió dels recursos humans sanitaris per evitar el contagi i la propagació -sobretot en les primeres etapes- va comportar un increment de la pressió sobre els serveis assistencials en obligar a complir als professionals períodes de quarantena i aïllament que els impedien acudir als seus llocs de treball, amb la qual cosa es contribuïa a saturar-los. Sembla clar que aquestes limitacions van ser conseqüència de la incertesa inicial sobre la patogenicitat i la propagació de la infecció o, més ben dit, de l’eficàcia que podrien assolir mesures simples de protecció a tercers, atenent les insuficiències d’equips de protecció individual.

    A mesura que evolucionava l’epidèmia s’ha anat veient que la capacitat patogènica del virus era afortunadament molt menor que la que es podia suposar inicialment comparant-la amb la del SARS i que la contagiositat es podia limitar substancialment -sense poder garantir que fos absolutament- mitjançant mesures força simples, com la ventilació dels espais, la rentada higiènica de mans o l’ús de mascaretes; activitats totes elles que els professionals i treballadors sanitaris han anat podent desenvolupar amb un grau de minuciositat i, per tant, d’eficàcia més gran que el que es pot esperar del comú de la ciutadania.

    En aquestes circumstàncies i pensat en futures pandèmies convindria valorar els pros i els contres de les mesures preventives aplicables als professionals i treballadors sanitaris com a sector essencial abans de posar-les en marxa. I considerar si mantenir mesures molt restrictives en aquests col·lectius no podria provocar més problemes que els ocasionats directament per la infecció.

    Plantejament que, naturalment, hauria de ser objecte d’una avaluació directa per corregir-ho en cas que resultés inconvenient. Encara que ens temem que perquè pogués funcionar a la pràctica seria imprescindible l’adhesió genuïna dels mateixos col·lectius sanitaris.

  • 8M: ara o mai

    Aquest 8 de març els carrers s’omplen de nou, de lila, d’esperança i de sororitat per reivindicar: l’aturada de les violències masclistes que, en aquest 3 mesos que portem d’any, ha assassinat a 14 dones; un sistema sanitari que ens permeti el nostre dret a l’avortament lliure i amb garanties; un sistema judicial just i feminista; una educació sexual integral; unes nits segures; un mercat laboral que no faci discriminació per motius de gènere en les seves retribucions i un país feminista que, d’una vegada per totes, pugui avançar amb l’horitzó unànim de crear un país on cap dona o nena sigui assassinada.

    Cal que fem d’aquesta lluita el nostre principal repte: construir un futur feminista i digne on totes les dones, siguin com siguin, vinguin d’on vinguin i se sentin d’on se sentin, tinguin lloc, altaveu i espai propi, únic i crític.

    La joventut, a més, tenim un paper essencial dins la lluita feminista doncs, hem de reivindicar el futur equitatiu que ens mereixem, els nostres drets i llibertats, els nostres llocs de treball i les nostres posicions, però també tenim el deure d’homenatjar les pioneres que es van deixar la vida pels drets que tenim actualment i que alguns negacionistes, diàriament, ens volen extirpar per imposar una vida de silenci i discriminació.

    Busquem el que ens uneix, cerquem un pacte intergeneracional, interseccional i divers per lluitar contra les violències masclistes i crear una societat on totes tinguem el nostre lloc, on les futures generacions creixin lliures, on cap altra dona se’ns sigui arrabassada, on no hi hagi més tombes liles i on puguem ser lliures, valentes i combatives sense tenir por a les gàbies masclistes que ens volen imposar.

    Com deia Angela Davis, el feminisme no és només una “estratègia per superar l’opressió de gènere sinó també el feixisme, el racisme i el materialisme”. Fem de la proclama feminista una realitat i lluitem plegades per fer, dels clams històrics feministes, la nostra nova normalitat.

    Any rere any demostrem que el moviment Feminista és capaç de reinventar-se i persistir en front de les adversitats que la societat ens interposa; hem demostrar ser capaces de seguir mobilitzant-nos i alçar la veu sobre les agressions que ens ofeguen diariament i no ens permeten avançar com a persones lliures, valentes i combatives.

    Si nosaltres ens aturem, s’atura el món. Entre totes comença: la proclama Feminista.

  • Medicina androcèntrica: així afecta el biaix de gènere a la salut de les dones

    Al llarg de la història, s’ha tingut la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones. La mirada masculina se situa al centre, i des d’ella s’investiga i es transmet el coneixement. Les conseqüències d’aquest biaix de gènere en la medicina són moltes: des d’errors i demores en el diagnòstic i en l’estratègia terapèutica fins a una desigualtat en l’atenció sanitària, que pot portar a malalties invisibilitzades. Es parteix de la presumpció d’igualtat entre dones i homes en el curs de les malalties, quan, en realitat, l’expressió de les malalties (signes i símptomes), la resposta als tractaments i els pronòstics poden ser diferents.

    El concepte de «biaix de gènere en l’atenció sanitària» va sorgir el 1991, quan un article publicat a The New England of Medicine va iniciar el debat entorn d’aquest tema. En la investigació, es va detectar una diferència significativa segons el sexe en la realització d’angiografies coronàries en pacients hospitalitzats als hospitals de Harvard i New Haven per malaltia coronària. Fins i tot, a igualtat d’edat, comorbiditat i gravetat, els resultats de l’estudi van demostrar que es feia un major esforç diagnòstic i terapèutic en els homes que en les dones. Com no segueixen el mateix prototip en símptomes i signes que els dels homes, moltes vegades una malaltia concreta, com és el cas dels infarts, no és sospita en les dones, de manera que es diagnostica menys.

    «Al llarg d’aquests 30 anys [des de la publicació del 1991], s’ha publicat moltíssim sobre el biaix de gènere en la medicina, però a la pràctica s’ha avançat poc. Una revisió d’estudis publicada l’any passat per la comissió de Dones i Malalties cardiovasculars al The Lancet, conclou que encara ara les malalties cardiovasculars en les dones continuen sent poc estudiades, poc reconegudes, poc diagnosticades i poc tractades. És a dir, bàsicament venien a dir el mateix que l’any 1991», explica la Dra. María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant.

    Les investigadores de The Lancet defensen que «l’impuls per lluitar per l’equitat i la igualtat per a les dones, tant socialment com culturalment, s’ha de traduir també en una inversió en la millora de la salut de les dones i en posar fi a les llacunes de coneixement».

    Recerca androcèntrica

    Durant dècades hi ha hagut un biaix de gènere en la recerca mèdica, perquè les dones no eren incloses en assajos clínics i això comportava un desconeixement de l’estudi de les malalties en les dones. Ara, malgrat que ja s’inclouen dones en els estudis, la ràtio continua sent insuficient. «La ràtio és d’aproximadament quatre homes per una dona. Per poder detectar si realment un fàrmac és eficaç i segur en les dones, i si hi ha diferències significatives en com les afecta respecte als homes, s’hauria d’incloure una mostra representativa de dones, i no és el que es porta a terme. Això fa que, sovint, encara que s’incloguin dones en els assaigs, no se segreguin els resultats per sexe», assenyala Ruiz Cantero, que va coordinar la monografia Perspectiva de género en medicina, publicada per la Fundació Dr. Antoni Esteve el 2019. Això també passa en els estudis amb animals, on més de dos terços d’aquests són mascles.

    I perquè no s’inclouen més dones en els assajos clínics? «L’exclusió de les dones en els assaigs clínics es deu principalment al risc fetal durant l’embaràs i al fet que les dones tenen molta més variabilitat hormonal que els homes, que fa que tinguin relacions creuades amb els fàrmacs. Per exemple, un antibiòtic no actua igual el dia 14 del cicle menstrual que en un altre dia, en què ha caigut el nivell d’estrògens. Això fa que els assaigs es tornin més complexos», aclareix la catedràtica de la Universitat d’Alacant. Com a resultat, «s’apliquen els tractaments que s’han demostrat que van bé pels homes, però no hi ha prou evidència científica que també vagin bé per les dones, o en la totalitat de les dones», explica la Dra. Fina Mauri, directora del Pla Director de Malalties Cardiovasculars del Departament de Salut i cardiòloga de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    També s’ha de tenir en compte que els efectes secundaris dels fàrmacs afecten de manera diferent a homes i dones. «Inicialment, es pensava que era per la diferència de pes, però ja es fan els ajustos de les dosis en funció del pes de la persona. El que passa és que la distribució del greix és diferent entre homes i dones, i això fa que els efectes secundaris puguin ser diferents, independentment de la correcció que ja fem. Per tant, hi ha altres factors que s’han de tenir en compte», remarca la Dra. Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut.

    Malalties cardiovasculars, primera causa de mort en les dones

    Quan parlem de com afecta la visió androcèntrica a la salut de les dones, l’exemple clàssic és el de l’infart. I és que l’expressió clínica dels infarts en les dones pot ser diferent que en els homes. «El 90% de les dones experimenten dolor al pit, igual que els homes, però també n’hi ha que tenen altres símptomes addicionals, que són més freqüents que en els homes, com nàusees, cansament, dolor abdominal, mal al braç o a les espatlles… això pot fer que els infarts en les dones triguin més a diagnosticar-se», destaca la Dra. Mauri.

    «La diferent simptomatologia de les dones fa que la taxa de mortalitat en els infarts sigui més elevada en elles, perquè com que es triga més a diagnosticar, arriben més greus a l’hospital», assenyala Ruiz Cantero. De fet, entre els anys 2005 i 2015, la taxa de mortalitat per infart a l’estat espanyol va ser del 18% en dones i del 9% en homes, segons un estudi liderat per Antonia Sambola, del Servei de Cardiologia de Vall d’Hebron, en el marc de la Societat Espanyola de Cardiologia (SEC) i la Fundació Institut per a la Millora de l’Assistència Sanitària (Fundació IMAS).

    Segons Fina Mauri, no hi ha massa consciència del fet que les dones també tenen malalties del cor, quan, de fet, la malaltia cardiovascular és la primera causa de mort en les dones a l’estat espanyol, per sobre del càncer de mama. Mentre que els homes pateixen més infarts, les dones tenen més ictus i insuficiències cardíaques. I elles, sovint, triguen més a anar a l’hospital. «La gent els hi diu ‘ja se’t passarà’, o bé són elles mateixes qui minimitzen els símptomes. A vegades pensen que tenen moltes coses a fer. Per exemple, un cop un dona que tenies problemes de cor em va arribar a dir que no podia anar a l’hospital perquè havia de preparar el dinar de Nadal», explica la cardiòloga.

    En la mateixa línia, la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras, explica que, en general, «les dones tenen aquest caràcter més cuidador, que fa que el primer sigui l’entorn i les persones que tenen a càrrec seu i, després, es cuidin a elles mateixes».

    Pel que fa als factors de risc associats a les malalties cardiovasculars, a banda dels exemples clàssics com el tabac o l’obesitat, hi ha factors específics en les dones que sovint no es tenen en compte. «Per exemple, les dones que han tingut diabetis gestacional o que han tingut hipertensió durant l’embaràs tenen més possibilitats de tenir malalties coronàries en el futur. També tenen més risc les dones amb ovaris poliquístics o les que han tingut una menopausa molt precoç. Aquests factors, a vegades, el mateix metge o metgessa no els té en compte», explica la Dra. Mauri. «Detectar aquests factors de risc és molt important. Si una persona té aquests factors relacionats amb l’embaràs, cal insistir molt a reduir altres factors de risc que sí que depenen de la pacient, com el consum de tabac o el sedentarisme», afegeix.

    «Això és estrès»

    Sovint, els mals i patiments de les dones s’associen a l’estrès o l’ansietat. Es té la concepció que les dones tenen més problemes de salut mental, però realment si a la depressió i l’ansietat, més freqüent en dones, els afegim l’alcoholisme i el suïcidi, la prevalença és semblant en tots dos sexes. Tot i això, l’evidència científica demostra que les dones tenen més probabilitats de sortir d’una primera consulta amb un diagnòstic de trastorn mental, mentre que en els homes es pensa més en una altra causa i es demanen proves complementàries. Aquest biaix de gènere, sovint, es tradueix en una sobremedicació de les dones. De fet, segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.

    «A les dones els donen cinc vegades més antidepressius que als homes», explica la metgessa especialista en endocrinologia Carme Valls, autora del llibre Mujeres invisibles para la medicina, en una entrevista al Diari de la Sanitat. Segons Valls, s’obvia la dimensió social i econòmica de la salut. «El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment, pot ser que les dones pateixin més ansietat, a causa de les seves condicions de treball, sovint precàries. Però això són problemes socials, no mèdics. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius», expressa.

    María Teresa Ruiz Cantero coincideix: «S’està tractant de manera farmacològica el que són problemes socials. Què tinc dolor? Doncs un analgèsic. Què no puc dormir? Orfidal. Hi ha un medicament per cada un dels símptomes, però la causa segueix existint, i aquesta no es tracta». Per la investigadora, el principal problema és que els metges i metgesses de medicina general no tenen temps suficient per fer un bon diagnòstic. «Amb una consulta de cinc minuts no es pot diagnosticar i, encara menys, tractar un problema».

    Carme Catalán, en nom de la Xarxa de dones per la salut, argumenta que cal treballar per un model feminista de salut, tenint en compte la dimensió bio-psico-social i mediambiental. «Només actuant des de tots els vessants, podrem millorar la salut de les dones i del conjunt de la població», afirma.

    Malalties oblidades

    La mirada antropocèntrica en la medicina pot provocar també la invisibilització d’algunes malalties, darrere d’un diagnòstic de símptomes psicosomàtics o de patologia mental. És el cas, per exemple, d’algunes malalties inflamatòries digestives, com la malaltia de Crohn, en què es produeix una major demora diagnòstica en les dones perquè s’assumeix que si les dones tenen diarrea o estrenyiment, és perquè estan ansioses o estressades.

    Un altre exemple és la fibromiàlgia, caracteritzada per un dolor crònic a tot el cos i una sensació dolorosa a la pressió en uns punts específics. A més de dolor, la fibromiàlgia pot ocasionar rigidesa generalitzada, sensació d’inflamació a mans i peus i molt cansament, i també es poden notar formiguejos poc definits que afecten de manera difusa, sobretot les mans. Es reconeix com una síndrome, fet que significa que el reumatòleg la pot identificar quan troba en una determinada persona unes alteracions que concorden amb les que han estat prèviament fixades per al diagnòstic.

    La fibromiàlgia és una malaltia més freqüent entre les dones, que afecta un 4,2% de dones a l’estat espanyol. No es coneix la causa ni tampoc té un tractament específic, sinó que es tracta amb fàrmacs per millorar el dolor. Segons escriu Carme Valls al seu llibre, «s’ha atribuït a aquesta malaltia, sense proves objectives, tota mena de dolors musculars per als quals no es trobava cap explicació». En aquest sentit, Valls qüestiona que es tracti amb psicofàrmacs i argumenta que calen més investigacions que estudiïn les dones diagnosticades amb fibromiàlgia.

    Una altra malaltia sovint oblidada, encara que cada vegada més coneguda, és l’endometriosi. Es tracta d’una malaltia crònica en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Pot causar un dolor incapacitant durant la menstruació, un sagnat abundant i dificultar les relacions sexuals. A més, entre un 30 i un 50% de les dones que la pateixen presenten greus problemes de fertilitat. Malgrat ser una malaltia poc investigada, s’estima que l’endometriosi afecta, en més o menys grau, una de cada deu dones.

    «Durant molts anys, s’ha negat el dolor que produeix l’endometriosi i l’invalidant que pot ser en alguns casos. Reconèixer-la és el primer pas per fer un diagnòstic i tractar-la, però si s’associa amb una qüestió psicosomàtica, no es podrà tractar mai», destaca la cap d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron, Elena Carreras. Segons la metgessa, s’ha avançat molt en el reconeixement de l’endometriosi, però altres alteracions com el dolor pelvià crònic o el vaginisme són «les grans oblidades».

    Biaix de gènere en la Covid

    Des de l’inici de la vacunació contra la Covid-19, diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats, i també endarreriments o retards en l’arribada de la regla. En aquest cas es veu clarament el biaix de gènere en els estudis clínics que, malgrat que van incloure dones, no van contemplar la diferència entre sexes: «Ningú va pensar que les vacunes contra la Covid-19 podrien alterar la menstruació, perquè no es va pensar que hi ha efectes secundaris davant les vacunes i medicaments que afecten específicament a les dones», expressa Carreras.

    Després de la manifestació d’aquestes alteracions menstruals, ara es comencen a fer estudis sobre com afecten les vacunes al cicle menstrual. A Espanya, la Universitat de Granada ha iniciat el Proyecto EVA, liderat per la investigadora Laura Baena. La iniciativa investiga possibles alteracions menstruals després de la vacuna contra el coronavirus. A la fase inicial del projecte s’ha recollit informació mitjançant un qüestionari en línia que compta amb més de 14.000 respostes en què set de cada deu dones asseguren haver presentat canvis en la seva menstruació després de vacunar-se.

    Pel que fa a les diferències entre homes i dones amb relació a l’afectació de la Covid-19, se sap que el coronavirus ha provocat símptomes més severs i més mortalitat en homes, però, en canvi, les dones pateixen més Covid persistent. Es calcula que entre un 10% i un 20% de les persones que han passat la infecció per coronavirus continuen tenint-ne símptomes mesos després.

    La simptomatologia és molt diversa: fatiga, mal de cap, taquicàrdia, dolor muscular i articular, pèrdua de memòria, dificultat per respirar i opressió al pit… malgrat que ara s’ha estudiat més la malaltia, durant mesos hi va haver un gran desconeixement i una elevada infradetecció. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», explicava Esperanza Martin, metgessa de família del CAP Maragall, en una entrevista al Diari de la Sanitat on explicava la seva experiència com a pacient de Covid persistent.

    Canviar la mirada

    Segons Carme Valls, el primer pas per revertir el biaix de gènere en la medicina és canviar la mirada en la ciència i introduir-hi la perspectiva de gènere. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats de ciències de salut, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», remarca.

    En aquest sentit, durant els darrers anys, s’estan fent esforços des de diverses institucions per la incorporació de la perspectiva de gènere a les universitats. Per exemple, el 2018, la Xarxa Vives d’Universitats (XVU), formada per 22 universitats dels territoris de parla catalana, va publicar unes guies per a la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària, sota la coordinació de Teresa Cabruja (de la Universitat de Girona), M. José Rodríguez (de la Universitat d’Alacant) i Tània Verge (de la Universitat Pompeu Fabra, i actual consellera d’Igualtat i Feminismes del Govern de la Generalitat).

    La guia del Grau en Medicina va ser elaborada per María Teresa Ruiz Cantero. Per la investigadora, «es tracta que les institucions facin passes estratègiques per incorporar la perspectiva de gènere en la salut i mostrar quin és el valor afegit de la seva incorporació en la recerca, la docència i la pràctica professional». En aquest sentit, destaca també la importància de formar als sanitaris perquè incorporin la perspectiva de gènere en la seva pràctica professional.

    Des de la Xarxa de dones per la salut, a banda de destacar la necessitat de més formació en perspectiva de gènere a les universitats, argumenten també que aquest treball ha de començar des de l’educació de base. «Si hi ha un abordatge des de la infància pel que fa al respecte i la consideració de la igualtat de les persones des de tots els punts de vista, també en la diversitat sexual i racial, els i les estudiants estaran més receptives quan facin estudis superiors».

    Per Elena Carreras, el missatge clau que ha d’arribar a la societat és que la perspectiva de gènere beneficia a tothom. «De la mateixa manera que es poden produir infradiagnòstics en dones, també pot passar en els homes». És el cas de l’osteoporosi, per exemple, que en els homes suposa aproximadament un terç del total dels casos, però no se sospita i, en canvi, es detecta més en les dones a causa de la seva relació amb la menopausa.

    «La mirada de gènere t’amplia les mires. El fet de posar-se les ulleres i mirar-ho tot des d’aquesta perspectiva, comença a moure tota la roda del canvi. Comences per veure com el biaix de gènere afecta les dones, però també et fixes en altres col·lectius invisibilitzats, com la gent gran, els infants o la població més vulnerable», conclou Carreres.

  • Rafael Bengoa: “El sistema sanitari públic es debilita i ara cal una inversió i una transformació important”

    Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc, Rafael Bengoa (Caracas, 1952) es va especialitzar en Medicina Comunitària i Gestió Sanitària. La seva dilatada trajectòria internacional i nacional fa d’ell una veu autoritzada per reflexionar, des de diverses perspectives, com ha anat evolucionant la pandèmia i saber quin és el marc per poder comprendre i gestionar la crisi sanitària. Bengoa va ser director de Sistemes de Salut a l’ONU durant 15 anys i posteriorment va assessorar l’Administració Americana en la reforma del Obamacare, la reforma sanitària del president Obama. A més a més, va ser conseller de Sanitat del País Basc. Arran de la crisi sanitària, Bengoa ha participat en conferències i debats, com la darrera La gestió de la pandèmia i els seus ensenyaments”, organitzada pel Club de Roma al CaixaForum Macaya.  Al llarg de l’entrevista, Rafael Bengoa parla de responsabilitat, prudència i coneixement.

    S’alleugera la sisena onada i recuperem certa normalitat. Si deixem de banda el més visible, què hi ha d’estructural que falla?

    Hi ha un problema pendent i que s’hauria de resoldre per a la següent pandèmia, que n’hi haurà: la connexió entre els àmbits tècnic i polític. Un cop més, no ha funcionat bé. Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques. I això es justifica fins a un cert punt. Però, si els polítics no ens expliquen les raons de les decisions, si no ens les detallen, fa la sensació que la decisió és purament tècnica, quan no ho és pas. Si els polítics decideixen, que exposin les raons i les transmetin de manera oberta i transparent.

    Mentre la pandèmia avançava, hem constatat com es prenien decisions per raons polítiques en detriment de les raons científiques

    També sense paternalismes?

    Sí, entre altres coses. Sobre tot no escudar-se en la ciència, quan no han decidit en funció de la ciència.

    En aquesta conjuntura, els mitjans som un recurs més per enfrontar-nos en la batalla contra la pandèmia?

    Sí. La falta de transparència en com es prenien les decisions durant les onades, tant en algunes comunitats autònomes com en tot l’Estat, ha produït que hem assumit el paper informatiu i educatiu dels mitjans. Però necessitem informació creïble. Una mesura pot ser un Hub o un centre neuràlgic d’informació on trobéssim el coneixement científic, on busquéssim l’última informació d’una variant. Però, no el tenim.

    Sembla difícil en una societat ofegada d’informació on transiten mentides i rumors.

    Sí, però, tu pots malgastar una crisi.

    Què vol dir?

    Que, si aquesta pandèmia no provoca una reflexió profunda sobre per què hem arribat fins aquí i com hem d’actuar a partir d’ara, és que haurem fracassat perillosament. Amb aquesta crisi podríem buscar solucions entre tots, no trobes? La pregunta és saber si la crisi sanitària canviarà la política del país.

    Ara l’entenc.

    Un país no pot romandre més de dos anys amb pandèmia sense que es produeixi cap canvi polític estructural. Hem de constatar que seguim en una cultura de molta escassa responsabilitat política. Si hom estar en una democràcia i gaudeix de molt poder, però no assumeix la responsabilitat, és obvi que això s’ha de  corregir.

    En un article, vostè parla que cal ordre i homogeneïtat per combatre la Covid. Però aquesta idea no es contradiu amb la flexibilitat que poden permetre les comunitats autònomes per controlar les onades pandèmiques?

    Jo defenso l’estat de les autonomies, però, quan som en una crisi tan enorme, cal un procés de centralització, de treball amb decisió i en forma de xarxa. S’ha parlat de cogovernança, sí, però d’això no n’hi ha hagut. Rumiem-ho des de la perspectiva d’un ciutadà que intenta informar-se amb sis, set o més canals de televisió autonòmics o nacionals: ell ha de constatar la mateixa informació estructurada en tots. Ara bé, no pot estar escoltant en un canal que calen mascaretes i, alhora, en un altre canal, que no en calen; rebre per un mitjà que x vacuna té uns efectes secundaris, però, al mateix temps, escoltar en un altre mitjà que aquesta vacuna no en té cap. M’explico? Parlo de centralització i responsabilitat cap als ciutadans.

    Afirmaria que ens falta una cultura pandèmica?

    Sí, però no la té ningú. Ens sembla estrany el que passa perquè som nosaltres els qui ara habitem la Terra, però moltes generacions han patit pandèmies molt més violentes que l’actual, si ho contemples històricament. Ara bé, el que convé dir és que ara les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat. Des de 1940, després de la II Guerra Mundial, hi ha hagut 335 virus que han esclatat del món animal a l’humà. No tots s’ha convertit en pandèmia, però n’és el volum. Si parlem només d’aquest segle, citem l’any 2003, amb el SARS 1; i tres anys després, el MERS. A l’Orient Mitjà esclatà l’Ebola i l’H1N1. I ara, el SARS 2. Només en els últims 20 anys hi ha hagut cinc salts.

    Les possibilitats que hi hagi més pandèmies han augmentat

    Conclusió?

    Que som rucs, si no ens adonem que això s’accelera per haver creat condicions mediambientals favorables per a les pandèmies.

    Aleshores, haurem de començar a aprendre a viure amb el Covid?

    Sí, i també estar més preparats pel que és inesperat, sigui en forma de bacteri, de virus o de fenomen atmosfèric. Quan la pandèmia conclogui, haurem de tenir la capacitat per contrarestar-ne els efectes i no sentir-nos tan despullats com fa dos anys. De moment, no la tenim. De fet, els ministeris de moltes comunitats autònomes comencen a fer propostes i estudis per preparar-se i obtenir més capacitat de control. Ara bé, seria bo tenir un pla de preparació pandèmica, tot i que em penso que la UE ens ho exigirà.

    Enfortir-se també vol dir invertir en la sanitat pública. Però, per què està en risc el sistema que precisament ens ha de protegir d’aquesta incertesa?

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid, i deixa d’atendre tot el que no ho és. Totes les malalties que no són Covid, no s’aturen: els càncers, les malalties circulatòries, les de fetge, etc. De fet, hi ha un estudi del Regne Unit que mostra com una setmana de retard en una persona amb càncer augmenta 3,2% el risc de mortalitat. I rumiem: fa dos anys que vivim en pandèmia. Tindrà un impacte. Lògicament, les classes amb recursos se’n van a un segur privat perquè volen ser ateses. El sistema sanitari públic, però, es debilita i ara cal una inversió i una transformació important perquè pugui acollir malalts de Covid i malalts de no Covid. I que si en 5 anys esclata una pandèmia, tinguem marge per poder gestionar-la.

    El sector públic està en una situació vulnerable perquè dedica gairebé tota l’atenció a la Covid

    Podem dir que anem cap a una sanitat privada de rics i una altra de pública per a pobres?

    Si no actuem com et deia abans, sí. És el que Beatriz Lopez-Valcárcel anomena la ‘latinamericanització de la sanitat espanyola’. És prou encertat. Els qui hem treballat a Llatinoamèrica ho hem constatat.

    Creiem que la millor estratègia econòmica és conviure amb el virus?

    Això se sobreentén quan es parla de ‘gripalització’, el fet que sigui la ciutadania qui entengui que ha de ser ella qui assumeixi la responsabilitat de gestionar la malaltia, com si fos una grip suau. Però és prematur encara esmentar que la ciutadania és a qui li toca responsabilitzar-se totalment de la covid. D’aquesta manera, les administracions ja es poden dedicar a una altra cosa i no estar pensant cada dia amb la covid. Això està bé dir-ho abans d’una onada, però és prematur dir ‘ara us toca a vosaltres fer-vos càrrec’.

    És banalitzar la malaltia?

    Sí, i quan més es banalitza la covid com una malaltia no greu, més s’afirma la idea que ‘no importa que t’infectis’. I és perillós perquè clínicament no podem preveure qui tindrà la malaltia amb un quadre suau i qui amb un de greu. És evident que mor gent per infectar-se d’ Òmicron i que aquesta variant no és inofensiva. El que és important és assenyalar que no es pot preveure si ho passaràs bé o malament. A més a més, cal dir que quan banalitzes el virus, convides a una relaxació de les mesures de protecció, posant en risc als no vacunats, als immunodeprimits i a tots els nens que no estan  vacunats. I estem parlant de molts milions de persones. Necessitem mesures per part de les autoritats: facilitar la compra de mascaretes, fer testos gratuïtament, etc.

    Sabem que les vacunes són efectives. Però, el plantejament de vacunar-se quatre o cinc vegades, no pot esdevenir contraproduent? 

    Estratègicament, no és realista seguir amb quatre, cinc o més vacunes. Ara estem amb la quarta dosis per als immunodeprimits, i està bé perquè són persones vulnerables, sense defenses davant el virus. De fet, quan aparegui l’antiviral, ells han de ser els primers a rebre’l. Ara hauríem de tenir aquest debat, ara el podem planificar amb temps, saber qui ha de ser el primer a rebre l’antiviral.

    I sobre les vacunes?

    Subestimem les diferents capes de protecció que desencadenen una infecció natural o una vacuna, perquè no només hi ha els anticossos. Després tenim una mena de segona cavalleria, com la immunitat cel·lular, que es posa en marxa. De fet, hi ha estudis que demostren que actua i aconsegueix contraatacar moltes infeccions. Avui dia, diverses universitats i farmacèutiques treballen per crear una vacuna multivariant i esterilitzant que sigui un escut contra la infecció i que a més a més, no emmalalteixis un cop t’infectis.

    En un article assenyalava que les pandèmies no s’acaben de cop. Però, en una societat de les presses i de la urgència, sembla difícil comprendre que tot té el seu ritme. Els nostres desitjos van sempre dues passes endavant.

    Sí, és cert. Tots estem programats per viure en una normalitat perquè és on ens sentim confortables i segurs. I cal aquest desig de normalitat per construir la vida. Però, en una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra. Es compren que les persones ho vulguin, però les autoritats no deuen tenir urgència de tornar-hi a un context normal, sinó que deuen basar-se en el coneixement que els adverteix que les pandèmies no s’acaben de cop. I  quan arribi el moment de considerar la fase endèmica del virus, també caldrà explicar que no serà meravellós i que podran haver brots i haurem de controlar-los. Encara, però, és prematur saber el comportament d’aquest virus en estat endèmic. Esperem que sigui com els altres virus.

    En una pandèmia, el fet de voler tornar ràpidament a la normalitat juga en contra

    Creu que hi ha una falta de perspectiva en considerar que la pandèmia ens afecta a tots?

    Sí, però el ciutadà no té molt a dir sobre com s’ha de vacunar a tota la terra, ja que és una qüestió geopolítica. A Espanya, penso que hi ha una comprensió col·lectiva major que en altres països i que hi ha hagut una interiorització sobre que calia vacunar-se col·lectivament. Si fos com a altres països, les onades s’haurien disparat i moltes més persones haurien mort, i ens trobaríem amb un escenari de dipòsits plens i hospitals saturats. És una sort haver arribat a la sisena onada amb tantes persones vacunades.

    Hi haurà més onades?

    Sí, perquè mentre parlem, el virus busca noves mutacions per atzar i les reprodueix automàticament fins que encerta i diu: ‘aquí m’agafo perquè infecto millor’. I aleshores comença a replicar. Per tant, no podem descartar-ne més. Per això hem d’aprendre entre onada i onada  i preparar-nos davant les imprevisibilitats futures.

    Finalment i per concloure, podem dir que hi ha un punt d’inflexió amb la irrupció de la Covid en les nostres societats? 

    Sí. El virus és un símptoma, com el d’una malaltia. La causa és el maltractament del planeta, i aquesta és la nostra culpa. Si no l’haguéssim maltractat, molts virus no haurien saltat. Però com hem destrossat l’hàbitat natural dels animals que porten virus, hem creat un hàbitat adequat pels virus en un món interconnectat.

  • Un tsunami

    És la imatge que des de fa un temps em ve al capdavant quan acudeixo al centre d’educació secundària on treballo als matins: un tsunami que s’acosta i que, excepte algunes excepcions, no es vol o no es pot veure. Un article d’Íñigo Errejón -que també fa referència a una onada- assenyala una mesura a prendre de forma urgent: augmentar el nombre de professionals de la salut mental, tant als centres sanitaris com als educatius. El que sembla una evidència no s’està produint.

    Treballo des de fa 15 anys al Departament d’Educació de Catalunya (per cert, en frau de llei, i sota el risc de perdre el meu lloc com a interina arran del Projecte de llei per reduir la temporalitat a l’ocupació pública). Al meu recorregut per un Hospital de dia, una Escola d’educació especial, i diversos instituts de secundària, he constatat l’augment de problemàtiques mentals entre els adolescents. I malgrat la creació de nous dispositius per atendre’ls -Hospitals de dia, Aules integrals de suport- el desbordament dels serveis ha arribat a un punt alarmant, directament proporcional al desbordament de molts adolescents.

    Podem hipotetitzar que la pandèmia ha contribuït a obrir encara més una bretxa que va aparèixer fa anys. La falta de sentit davant d’un real que va transformar el món d’un dia a l’altre, que va inundar de mort la quotidianitat, ha d’estar passant factura: escolto, tant a la pública com a la consulta, joves, especialment noies, molt angoixades davant la possibilitat que mori la mare, el pare, els avis, el gos… ideacions de treure’s la vida i deixar de ser una càrrega, passatges a l’acte autolític, una tristesa anomenada depressió, i atacs “d’ansietat” -d’angoixa- recurrents, envaeixen moltes, massa adolescents.

    I entre els nois –des de la meva experiència, és un interrogant a investigar– el nombre de descompensacions en el pas de primària a secundària ha estat aquest curs, en comparació amb els anteriors, espectacular. Veiem a les aules nois amb al·lucinacions, envaïts per insults i crits; uns altres amb una composició corporal molt fràgil, que a primària havien pogut mantenir-se més compensats i en arribar als instituts -llocs estressors per a molts, plens de canvis, i sota el pes de la pubertat que travessa els seus cossos- es desborden; nois amb vivències persecutòries que els porten una vegada i una altra a actuar per defensar-se de la certesa d’agressió de l’altre, sent una vegada i una altra expulsats (cosa que no sempre és negatiu, atès que els permet prendre distància del persecutori i estar tranquils durant uns dies).

    La incapacitat dels Centres de Salut Mental Infanto-Juvenils per atendre el nombre de demandes d’atenció que s’ha disparat, la dificultat de moltes famílies per costejar tractaments privats, i l’empenyiment a la inclusió escolar de tots els alumnes fins als 16 anys, ha convertit els centres educatius en llocs de contenció del patiment mental. Contenció que lògicament fracassa davant d’alguns joves que no haurien d’haver estat assistint a l’escola en un moment crític de les seves vides (dos passatges a l’acte mitjançant ganivetaments a professors es van produir, l’abril passat i fa pocs dies, en institucions escolars).

    Atès que la propaganda contra la suposada segregació de les Escoles d’Educació Especial ha tingut efecte (malgrat tractar-se d’una lògica neoliberal de reducció dels costos que suposen aquests centres), l’escola ordinària s’ha convertit en el lloc on allotjar-los a tots, on fer “vida normal”, com indicaven des d’un hospital a la mare d’una adolescent després d’un ingrés -d’una nit, ja que els hospitals també estan desbordats- per una actuació autolítica… “Vida normal”, algú que ha intentat esborrar-se aquesta vida normal.

    Aquest és el dia a dia als centres educatius, on els professors intenten ensenyar mentre han d’anar parant les classes davant dels diferents moments de crisi que pateixen els adolescents; els tutors reben crides d’atenció -d’auxili-; els tècnics d’integració social (“recursos Covid” que esperem que hagin vingut per quedar-s’hi) lidien amb l’absentisme i les expulsions; i els orientadors, amb només 10 hores d’atenció directa marcades pel Departament d’Educació, atenem a una quantitat extraordinària d’adolescents. Ens servim de les reduccions horàries per suavitzar l’exigència, impossible de complir per cada cop més joves, de l’horari complet; del treball en xarxa amb CSMIJs, CRAEs, Hospitals de Dia, UECs, recursos sota una pressió assistencial extrema; i de reunions periòdiques amb els pares per acompanyar l’angoixa i la incomprensió davant les descompensacions dels seus fills.

    La qüestió és quant de temps podrem aguantar, davant el límit a què ha arribat la xarxa de Salut Mental pública, aquest tots a l’escola, a fer vida normal. El tsunami que s’acosta.