Just Deploy It!

Blog

  • Curar-se a casa

    El so de la sirena d’una ambulància arribant a un domicili pot ser rebut com una salvació i alleugeriment, o amb la por d’un ingrés. En determinades situacions de salut i consciència, deixar la mateixa llar, el nostre llit, els nostres útils diaris, la separació de la parella, els fills, els pares o germans, pot pesar més en l’ànim d’un pacient que tota l’atenció i cures que es puguin rebre en un hospital.

    Mirar la televisió sense auriculars, escoltar música, sentir l’escalfor del nòrdic o la manteta de tota la vida sobre les cames, la trucada espontània als i dels amics, la companyia constant de tothom a casa, sense l’estrès d’un horari marcat de visites, una habitació compartida amb un altre malalt, un ronc estrany i persistent al costat, o corredisses per l’avís d’una emergència a prop, separen molt dos mons on curar-se. A casa tot continua aparentment igual que sempre, només que fent repòs, del llit a la butaca o sense moure’s del llit, però a la mateixa habitació, sobre el teu matalàs, amb les lectures preferides a la tauleta de nit, la ràdio i el telèfon a mà. Les hores d’una recuperació es poden fer molt més llargues a l’habitació d’un hospital, esperant quan podrà treure el cap per la porta una única visita permesa, que sempre acaba amb un fins demà.

    Si la medicina cada cop contempla més la persona com un tot molt més complet que una malaltia o ferida física, el canvi de paradigma medico-social ha d’incloure la mateixa llar i l’empoderament dels mateixos pacients i cuidadors familiars per fer possible curar-se, recuperar-se amb més confort i companyia. Fins i tot morir a casa és un desig molt freqüent entre els mateixos malalts.

    I és cap aquí cap a on anem, segons explica la directora d’infermeria de l’Hospital Sant Joan de Déu de Martorell, Míriam Algarra. «La sanitat i la filosofia de les cures van cap a l’ambulatorització dels processos i l’hospitalització domiciliària», afirma. Algarra és al capdavant d’un equip de dues infermeres que, una al matí i l’altra a la tarda, fan les visites diàries a 10 pacients hospitalitzats a casa seva. És la primera unitat d’hospitalització a domicili que va posar en marxa l’hospital de Martorell el maig del 2018. I ara ja pensen a preparar un segon equip pels bons resultats obtinguts. «Falta encara més difusió i confiança en aquesta opció, però està demostrat que funciona. Recuperar-se a casa amb la teva família és mitja vida. Als hospitals, la gent gran sovint es desorienta, i grans i joves poden deprimir-se, perquè es pateix la solitud», argumenta la directora d’infermeria. «El llit i el dinar de casa teva, allò que et ve més de gust, el descans, per molt que ho intentem aIs hospitals, no té mai el mateix nivell de confort de casa. I al domicili, a més, redueixes les infeccions», afegeix.

    «Als hospitals han crescut les infeccions nosocomials -per altres microbis aliens als pacients adquirides en intervencions pròpies o d’altres malalts- . Ho hem vist molt amb la pandèmia, molts malalts es van contagiar de Covid als hospitals», recorda el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, Xavier Nogués. Això ha comportat, tal com ell mateix explica, que l’hospitalització domiciliària evolucioni i es potenciï encara més. «En els últims anys, i sobretot l’última dècada, hem vist que el malalt està millor en un entorn més confortable i propi, sobretot la gent més gran, perquè així li evitem problemes de desorientació». El Dr. Nogués es refereix a la freqüent confusió que pateixen especialment persones grans amb processos de deteriorament cognitiu o demència, precoç o avançada. «Als majors de 80 anys amb deteriorament cognitiu que arriben a urgències, un lloc inhòspit, després a una habitació estranya, tot això els desorienta. A casa saben perfectament qui tenen de referent, sigui una filla, la mare, un cuidador, i els evitem la confusió», puntualitza el cap de medicina interna de l’Hospital del Mar, que apunta que ja estem anant cap a una transformació. «Cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més domiciliaris, perquè recuperar-se en el mateix entorn ajuda molt», precisa.

    «Els teus ritmes i horaris, el teu lavabo, una sopeta, unes llenties, la satisfacció que això dona a l’usuari és més gran que a l’hospital. I potser una cicatrització o un os que se soldi, no seran més ràpids, però sí més agradable i confortable a casa», diu la directora d’infermeria de l’Hospital de Martorell, Míriam Algarra. Precisament la infermeria és clau en el procés de l’hospitalització al domicili, a banda de la coordinació amb els ambulatoris. «El metge fa la visita, però el seguiment, les cures i l’educació sanitària al malalt i al cuidador principal la fem les infermeres», diu Algarra. I abans d’acceptar un pacient per aquest sistema –afegeix- «valorem si el cuidador principal està capacitat i podrà col·laborar amb la tasca d’infermeria. A la porta de la nevera els hi deixem tots els telèfons per qualsevol incidència».

    Refer-se d’una prostatitis –inflamació de la pròstata-, una pielonefritis –infecció del ronyó- o una pneumònia, avui es pot fer a casa amb totes les garanties i seguretat mèdiques, «encara que es requereixi tractament endovenós, perquè se subministren totes les eines que calen. Es parla amb la família o cuidador, se’ls explica quan s’hi anirà, se’ls donen els telèfons de referència per a qualsevol urgència o consulta, se’ls subministra el material per prendre la tensió, la temperatura, se’ls instrueix en com tractar-ho, tenen una guia d’actuació. El metge i la infermera passen visita i estem en constant contacte amb el malalt», explica el Dr. Xavier Nogués.

    Pel que fa al perfil de pacient i malalties que poden seguir tractament o postoperatori a casa, segons Nogués, «en malalties amb recaiguda molt aguda, com un infart de miocardi, no es podria fer l’hospitalització al domicili, però sí en casos d’insuficiència cardíaca, també en qualsevol mena d’infecció, sempre que no hagi fet un xoc sèptic. Fins i tot s’han atès pacient amb Covid a casa amb oxigen. Qualsevol procés mèdic, com una quimioteràpia es pot fer i és molt bo fer-ho, però necessitem que tothom es corresponsabilitzi a casa i es reconegui la importància de fer-ho així».

    El cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar, puntualitza, però, que no s’ha de confondre l’actuació a domicili del metge de capçalera, i l’hospitalització a domicili. Abans, quan el metge de capçalera considerava un ingrés, avisava l’ambulància i el pacient ingressava a l’hospital. Ara, segons sigui l’estat del pacient, el metge pot avisar que requereix visita diària i es fa l’hospitalització domiciliària, així se salva el pas d’haver d’anar a urgències. A l’Hospital del Mar, comenta Nogués, «dels 14 ambulatoris que tenim, hi ha una xarxa de gestores de casos i una supervisora domiciliària que, si veu un cas amb necessitat d’ingrés, es posa en contacte amb nosaltres. I el mateix també es pot fer des d’una residència geriàtrica. El metge de capçalera fa la primera avaluació i ho comenta amb la gestora de casos, i un cop ingressat, ja intervé l’equip d’hospitalització domiciliària, fins que el pacient rebi l’alta».

    A l’Hospital del Mar, el 70% d’ingressos hospitalaris a domicili no passen per l’hospital, d’urgències o des del mateix ambulatori ja van cap a casa. El 30% restant, un cop estabilitzats després d’haver estat ingressats, segueixen la recuperació a casa seva.

    Tecnologia a favor

    Amb les noves tecnologies i, sobretot, els softwares específics que recullen les constants del pacient des de casa seva, la saturació d’oxigen, la humitat, la hidratació, la pressió, la temperatura, i les envien al metge, amb alertes per qualsevol alteració que pugui derivar en una emergència, permeten i afavoreixen molt l’opció de l’hospitalització al mateix domicili. «S’està incorporant fins i tot l’hospitalització a domicili en l’àmbit quirúrgic. Fins ara, la cirurgia major ambulatòria ens ha permès passar de 3 o 4 dies o una setmana ingressats a un dia com a màxim d’ingrés i després poder anar a casa. Ara es podran fer cirurgies majors sense haver de fer ni tan sols un o dos dies d’ingrés a l’hospital», detalla el cap del Servei de Medicina Interna de l’Hospital del Mar. Metge i infermera fan visites a casa, per fer cures de les possibles ferides, i amb el control remot coneixen les constants. «El malalt cada dia és avaluat per infermeria o el metge, i telemàticament», puntualitza Nogués. Per tant, tal com afegeix, «cada vegada es necessiten menys llits convencionals i més en domicilis, perquè l’entorn ajuda molt en la recuperació».

    La situació més problemàtica -segons explica el Dr. Nogués-, és amb gent que viu sola. «Aquest és un dels grans problemes que tenim. Els diferents departaments de l’administració haurien de mirar de tenir una flota de persones preparades que pogués estar amb aquesta gent. Ara no hi ha suficients treballadors familiars per a qui està bé, però necessita suport un temps, per poder quedar-se a casa amb el tractament. Per això, a banda de la medalla, hi ha d’haver algú per si, per exemple, se li escapa la via, cal un cuidador 24 hores durant el temps de la baixa». L’altre factor imprescindible és la confiança en el procés, i la corresponsabilitat de la família o cuidador. «En molts casos, fins que no ho proven i veuen que és més eficaç, tenen certa por», diu el cap d’internistes de l’Hospital del Mar.

    Telemedicina

    Les vídeoconsultes dels sanitaris amb els malalts a casa seva o de l’hospital a un altre centre sanitari estan escrivint també grans passos endavant en l’atenció que estalvia temps, evita desplaçaments i altres riscos per al pacient i descongestiona les sales d’espera físiques.

    Recentment, l’Hospital del Mar, en col·laboració amb AstraZeneca, ha posat en marxa de manera pionera tractaments amb immunoteràpia a domicili de pacients amb càncer de pulmó, dins de la política del centre d’humanització de l’assistència sanitària. «La humanització de l’atenció als pacients amb aquest tipus de càncer significa que siguem capaços d’adaptar els processos al pacient en lloc del pacient als processos, tant diagnòstics com terapèutics. És a dir, que puguem salvar barreres com les dificultats físiques a les quals s’enfronten persones amb aquest càncer, així com la dificultat per poder estar acompanyats per familiars que treballen en els horaris de visita mèdica», argumenta la Dra. Edurne Arriola, cap de la secció de càncer de pulmó del servei d’oncologia mèdica de l’Hospital del Mar, i impulsora del projecte. Adrià Rossell, infermer d’atenció domiciliària que hi participa, afegeix també que «encara que la situació de la pandèmia ha millorat, hem d’evitar, especialment en pacients amb patologies respiratòries, els desplaçaments a l’hospital, donat que, malgrat que prenguin les màximes mesures de seguretat, no deixen de ser un possible focus d’infeccions».

    A l’Hospital de Bellvitge, el juliol de l’any passat van iniciar un programa d’hemodiàlisi a domicili, molt més còmode per al pacient, adaptat als seus horaris i necessitats, que permet sessions més freqüents i menys agressives, disminuint el risc de complicacions i augmentant la supervivència en relació amb els pacients que es dialitzen a l’hospital, segons han demostrat ja estudis internacionals. A més, es facilita així el manteniment de l’autonomia i l’activitat laboral del pacient.

    Al mateix hospital, ja fan també seguiment remot dels dispositius implantats per al control de les arrítmies que pateix un 15% de la població de més de 50 anys. Són solucions digitals que des de Bellvitge també apliquen a pacients d’ictus, a partir de l’alta mèdica. L’hospital coordina el projecte anomenat ‘Strack’, que pretén millorar la qualitat de vida de les persones que han superat un ictus i prevenir la seva repetició. «El pacient és el centre del procés assistencial i, més enllà dels professionals i el centre que l’atengui, s’apodera de la seva patologia, millorant l’adherència als tractaments i hàbits vitals més adients per a la seva salut», segons explica el Dr. Pere Cardona, coordinador de la Unitat de Neurovascular de l’Hospital de Bellvitge. Juntament amb l’Hospital de Sant Pau, Bellvitge també ha estat pioner a Catalunya en monitorar via control remot els seus pacients amb marcapassos.

    Sessió de musicoteràpia al domicili d’un pacient de l’Hospital maternoinfantil Sant Joan de Déu

    L’atenció domiciliària en infants i adolescents

    El servei de Neonatologia de Vall d’Hebron fa ja 15 anys que té en marxa el programa d’hospitalització domiciliària en què el nadó ingressa al seu domicili i la família esdevé la principal cuidadora, juntament amb una infermera que acompanya i controla l’evolució amb visites presencials. Lideren aquesta iniciativa un grup d’infermeres expertes en aquesta especialitat. Els principals beneficis de l’ingrés a casa són la reducció de l’estada hospitalària, disminució de la mobilitat, millora de les taxes d’alletament, la vinculació, la competència i la confiança dels pares i família, així com de la salut mental dels pares. El programa inclou no només nadons prematurs i de baix pes amb problemes de maduració i nutrició, sinó també d’altres amb alta complexitat, com per exemple amb nutrició parenteral crònica, portadors de traqueotomies, gastrostomies, oxigenoteràpia amb sistemes d’administració de pressió i, ocasionalment, en casos de riscos psicosocials. Avui el Vall d’Hebron és un dels primers centres referents en l’hospitalització domiciliària amb aquestes característiques.

    I l’Hospital de Sant Joan de Déu compta amb dos programes d’atenció domiciliària per a joves amb trastorns de salut mental. Un és adreçat a infants i adolescents amb trastorn de la conducta alimentària (TCA), per continuar amb la família les pautes assolides durant tres setmanes en ingrés, en les quals la família hi ha participat també. Així al seu retorn al domicili, estan més preparats per abordar les situacions de conflicte que es puguin donar en la pràctica quotidiana. «La família participa com a coterapeuta en el tractament», expliquen la psiquiatra Raquel Cecilia i el psicòleg Eduard Serrrano.

    L’altre programa de salut mental del Sant Joan de Déu acompanya a casa diferents problemàtiques en situació d’elevada inestabilitat i amb diversos factors socials i familiars que necessiten un abordatge integral que cobreix de manera integral les necessitats clíniques, socials i familiars. En aquest cas, els professionals fan un pla terapèutic individualitzat i visiten de 3 a 4 vegades a la setmana el domicili, donant suport i acompanyament estret amb la família. S’aconsegueixen així millores clíniques significatives i un menor impacte en el jove i la família, que si es fa un ingrés psiquiàtric.

    Sant Joan de Déu també desplega la seva atenció a la mateixa llar per a pacients pediàtrics oncològics. Ho fa amb el suport d’AFANOC i el seu projecte La Casa dels Xuklis, que és una llar d’acollida temporal per a les famílies que s’han de desplaçar lluny dels seus llocs d’origen per rebre tractament als hospitals referents de Barcelona.

    Pares i mares que cuiden i acompanyen, i programes amb professionals fan possible conjuntament que fan que cap peluix i cap carícia o abraçada deixi de rebre’s per la necessitat d’un tractament hospitalari. Fins i tot la música com a teràpia està començant a introduir-se als domicilis particulars, per fer més dolç l’acompanyament en l’atenció pal·liativa. L’Hospital de Sant Joan de Déu ha estat pioner a Catalunya en fer que una musicoterapeuta visiti els infants a casa per fer amb el nen i la seva família activitats musicals amb l’objectiu d’afavorir el seu benestar i facilitar la interacció amb els pares. La iniciativa està vinculada a un estudi de recerca que es durà a terme durant dos anys per estudiar l’impacte de la musicoteràpia en infants amb malalties greus o cròniques complexes. Tot, per poder fer més amable i confortablement, qualsevol alteració de la salut, amb el mínim trasbals i la màxima normalitat que aporta una llar.

  • El Clínic va atendre 468 víctimes d’agressions sexuals el 2021

    L’Hospital Clínic va atendre l’any 2021 un total de 468 víctimes de violència sexual a l’Àrea d’Urgències, la majoria dones. Aquesta xifra suposa que en els darrers cinc anys s’han atès 2.023 agressions sexuals. Les dades de l’Hospital demostren que es tornen als nivells previs a la pandèmia (503 agressions sexuals en el 2019).

    Les dades recollides demostren que el 90% de les agressions es van cometre a dones i el 10% a homes. El 100% dels agressors van ser homes i aproximadament en el 50% dels casos coneguts per les víctimes. Pel que fa a l’edat de les víctimes, el 46% de les agressions a dones van ser a joves entre 16 i 25 anys de les quals el 5,4% eren menors d’edat (16 i 17 anys).

    Segons l’informe de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere de l’Hospital, el 62,8% de les dones van ser violades (vaginal, anal, bucal) i el 56% de les agressions a dones es van produir en un domicili, mentre que el 18,3% van ser agredides a la via pública. Un total de 14 noies, totes elles menors de 25 anys, van ser agredides sexualment per taxistes quan tornaven a casa després d’una sortida nocturna. El 2021 van ser agredides vuit dones en situació de sensellar, xifra que suposa un augment respecte a les tres dones que ho van al 2020.

    El 12% de les agressions a dones les va cometre més d’un agressor, xifra que representa el doble que al 2019. El 31,4% de les agressions van ser comeses sota la submissió química de la víctima, ja que hi ha indicadors que es van produir sota els efectes de l’alcohol o d’altres substàncies que disminueixen l’estat de consciencia, la capacitat de consentir i la possibilitat de resposta per defensar-se. Aquesta xifra és similar a la dels darrers anys analitzats, excepte el 2020, en que va ser més baix.

    L’informe també recull que el 61,7% de les dones agredides manifesten, en el moment de la atenció a Urgències, la seva intenció de denunciar el delicte del que han estat víctimes. El 42,4% de les persones agredides arriba a Urgències per iniciativa pròpia, el 21% amb acompanyament policial i el 22,2% arriba a Urgències derivada d’un altre centre de salut. També es conclou que el 7,7% de les persones agredides arriben amb ambulància del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).

    El 6% de les víctimes van ser agredides per la seva parella, exparella o marit. El 2020 aquesta xifra va ser va ser més alta a causa dels confinaments domiciliaris que hi va haver a causa de la primera i la segona onada de la pandèmia del coronavirus, al que va comportar un total aïllament de les dones i la manca de suport social i dificultats d’accés als serveis d’atenció comunitària. Aquestes agressions sexuals comporten sempre maltractament psicològic i amb freqüència lesions i maltractes físic com ferides, traumatismes, cremades i cops, que també cal atendre.

    L’Hospital Clínic de Barcelona sosté que la violència emmalalteix i les agressions sexuals comporten riscos per la salut, provoquen noves malalties i problemes de salut mental a curt i llarg termini. Les seqüeles posttraumàtiques poden aparèixer immediatament després de la agressió, o aparèixer setmanes o mesos després.

    El Clínic és un centre de referència en l’atenció a la violència sexual. Disposa d’un protocol específic i especialitzat, basat en un model d’atenció integral en la urgència i en el seguiment de les seqüeles en el qual intervé un equip multidisciplinar amb diferents professionals i nivells assistencials. El protocol implica professionals d’infermeria, treball social, ginecologia, cirurgia, psiquiatria i psicologia i de malalties infeccioses.

  • Major risc de trastorns mentals fins un any després de la infecció per Covid-19

    La Covid-19 s’associa a un risc més alt de trastorns de salut mental, com ara ansietat, depressió, consum de substàncies i problemes del son, fins a un any després de la infecció inicial. Això conclou un estudi publicat per The BMJ per investigadors dels Estats Units que suggereix com hauria de ser prioritari abordar aquests problemes entre els supervivents.

    Alguns estudis previs ja havien suggerit que les persones amb Covid-19 podrien tenir més risc d’ansietat i depressió, però només van incloure una petita selecció de trastorns i van fer un seguiment dels pacients durant un màxim de sis mesos. De fet, fins ara no s’havia dut a terme una avaluació exhaustiva sobre salut mental després del SARS-CoV-2 a llarg termini.

    Per abordar aquesta problemàtica, els investigadors van utilitzar les bases de dades nacionals d’atenció mèdica del Departament d’Afers dels Veterans dels EUA per estimar els riscos dels resultats de salut mental a les persones que van sobreviure almenys 30 dies després d’un resultat positiu d’una PCR entre el març del 2020 i el gener del 2021.

    La pandèmia ens ha deixat tocats a tothom, però per a les persones amb SARS-CoV-2 va ser molt pitjor. La malaltia s’associa a un risc més gran de patir una àmplia gamma de malalties mentals. – Ziyad Al-Aly

    Així, van identificar les dades de 153.848 individus i les van aparellar amb dos grups de control sense Covid-19: 5.637.840 controls actuals i 5.859.251 controls històrics anteriors a la pandèmia. Els participants eren majoritàriament homes blancs amb una edat mitjana de 63 anys.

    El grup que havia estat infectat es va dividir a més en aquells que van ser o no ingressats a l’hospital durant la fase aguda de la infecció, i es va recollir informació sobre factors potencialment influents com a edat, raça, sexe, estil de vida o historial mèdic.

    En comparació amb el grup de control no infectat, les persones amb Covid-19 van mostrar un risc un 60% més gran de patir qualsevol diagnòstic de salut mental al cap d’un any (cosa que equivalia a 64 més per cada 1.000 persones).

    Quan els investigadors van examinar els trastorns de salut mental per separat, van descobrir que la patologia infecciosa s’associava amb 24 per cada 1.000 persones addicionals amb trastorns del son a l’any, 15 per cada 1.000 amb síndromes depressives, 11 per cada 1.000 amb deteriorament neurocognitiu i 4 per cada 1.000 amb qualsevol problema per consum de substàncies (no opiàcies).

    “La pandèmia ens ha deixat tocats a tots, però per a les persones amb SARS-CoV-2 va ser molt pitjor”, explica SINC Ziyad Al-Aly, autor principal i investigador a la Universitat de Washington a Saint Louis (EUA). “Hem demostrat que la malaltia s’associa a un risc més gran de patir una àmplia gamma de malalties mentals”.

    “Hem d’identificar els pacients de Covid-19 amb trastorns de salut mental i assegurar-nos que tenen accés a recursos i suport. Si no s’aborden aquests problemes ara, es poden produir conseqüències molt més greus en el futur”, afegeix.

    Els experts afirmen que aquests resultats reforcen la necessitat de dotar de recursos adequats a l’atenció de salut mental dels supervivents de la infecció i investigar les causes i el tractament dels trastorns.

    “El fet que els pacients semblin continuar tenint més risc 12 mesos després del seu diagnòstic és preocupant. Però queda per determinar si això representa un diagnòstic tardà o una nova aparició de la malaltia mental”, indica Max Taquet, investigador principal del NIHR Oxford Health BRC de la Universitat d’Oxford (Regne Unit), en declaracions com a expert extern a l’estudi al Science Media Centre de Regne Unit (SMC UK).

    Més recursos per a la salut mental

    Es van trobar resultats similars quan es va comparar el grup de Covid-19 amb el de control històric. Els riscos van ser més grans en les persones ingressades a l’hospital durant la fase inicial (aguda) de la malaltia, però van ser evidents fins i tot entre els que no van ser ingressats.

    Les persones infectades per SARS-CoV-2 també van mostrar més riscos de trastorns de salut mental que aquelles amb grip estacional, mentre que les persones ingressades per coronavirus van mostrar més riscos de trastorns de salut mental en comparació amb les ingressades per qualsevol altre motiu.

    L’estudi recalca la necessitat d’invertir en salut mental com a part de les estratègies per a la recuperació social i econòmica de la pandèmia. – Nilu Ahmed (Universitat de Bristol)

    Tot i això, els experts afirmen que aquests resultats «reforcen la necessitat de dotar de recursos adequats a l’atenció de salut mental dels supervivents de la infecció i d’investigar les causes i el tractament dels trastorns», com apunta Paul Harrison, catedràtic de psiquiatria de la Universitat d’Oxford, a l’SMC.

    El mateix opina Nilu Ahmed, psicòloga del comportament de la Universitat de Bristol (Regne Unit): “L’estudi recalca la necessitat d’invertir en salut mental com a part de les estratègies per a la recuperació social i econòmica de la pandèmia, ja que la càrrega de aquestes malalties afecta tots els sectors de la societat”.

    Limitacions de l’estudi

    Es tracta d’un estudi observacional, per la qual cosa no en pot establir la causa, i els investigadors reconeixen que es pot haver produït algun biaix de classificació errònia. Per exemple, l’estudi va incloure principalment homes blancs d’edat avançada, per la qual cosa els resultats poden no ser aplicables a altres grups.

    «La principal limitació és la seva cohort, veterans nord-americans, cosa que limita la generalització de l’estudi», continua Ahmed. «Necessitem més investigacions sobre grups marginats, on hi ha indicis que hi haurà més nivells de necessitats de salut mental insatisfetes a causa de la intersecció del racisme sistèmic i l’accés a l’atenció sanitària».

    Es tracta d’un estudi observacional, per la qual cosa no en pot establir la causa, i els investigadors reconeixen que es pot haver produït algun biaix de classificació errònia.

    A més, Al-Aly subratlla que la seva feina “es basa en els trastorns mentals diagnosticats, i és possible que hi hagi moltes persones sense diagnòstic. Per això, les nostres anàlisis poden subestimar el risc”. D’altra banda, també cal considerar que “les persones que es recuperen de la Covid-19 podrien tenir un llindar més baix per acudir a l’assistència sanitària, o que els seus metges podrien ser més propensos a fer-ne un diagnòstic”, puntualitza Harrison.

    Ara tenim una imatge més clara de les repercussions de la pandèmia de Covid-19 a la salut mental, afirma Scott Weich, professor de salut mental de la Universitat de Sheffield (Regne Unit), en un editorial vinculat. “Hem de centrar-nos a avançar en la nostra comprensió de les causes de la mala salut mental o avaluar els tractaments per als trastorns de forma més general”, conclou.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Gens i història

    Després de diverses dècades d’anàlisi i seqüenciació de centenars de milers de genomes humans, de manera cada cop més ràpida i precisa, ha arribat un primer gran exercici de síntesi científica que apel·la als humanistes del nostre temps. Es tracta del més gran i més detallat arbre genealògic del genoma humà realitzat fins ara, els detalls del qual s’han publicat a l’últim número de la revista Science. La investigació permet constatar com tots els individus estan emparentats, rastrejar la dispersió de les variacions genètiques i clarificar una mica més la història evolutiva dels humans i els seus moviments des de la sortida d’Àfrica.

    Aquest gran mapa genètic unificat integra més de 3.500 seqüències completes de genomes humans moderns i arcaics d’alta qualitat corresponents a més de 215 poblacions diferents procedents de vuit grans col·leccions de dades genòmiques. A tot això s’hi han afegit més de 3.500 genomes d’entre 1.000 i més de 100.000 anys d’antiguitat per millorar les inferències sobre la localització d’alguns esdeveniments de la història evolutiva. Això s’ha aconseguit gràcies a un nou mètode no paramètric, que no fa suposicions sobre les migracions humanes, sinó que deixa parlar les dades del genoma per elles mateixes. Així, s’ha pogut inferir, per exemple, que l’ancestre comú de totes aquestes mostres genètiques se situava al nord-est d’Àfrica fa 72.000 anys.

    El repte de sintetitzar tota l’allau de seqüències modernes i arcaiques de l’espècie no ha fet res més que començar. Aquest treball pioner mostra que amb creativitat científica i tecnologia és possible integrar i visualitzar la complexitat tremenda que suposa rastrejar l’evolució del genoma. Cada punt del genoma actual es pot concebre com un arbre genealògic que arriba fins als nostres ancestres i, alhora, integrar-se en un gran arbre unificat per conèixer la nostra història evolutiva. I tot això es pot visualitzar en un vídeo que recorre 2.043.000 anys i 81.700 generacions.

    Aquest èxit també mostra que els ràpids avenços de la genètica evolutiva genètica no poden quedar fora del camp d’acció de les humanitats per més temps. Des de la Il·lustració, la ciència i les humanitats han anat cadascuna pel seu camí, però la història no té gaire sentit sense la prehistòria, i la prehistòria té poc sentit sense la biologia, com advertia Edward O. Wilson, el pare de la sociobiologia i gran impulsor de la convergència de la ciència i les humanitats, recentment mort.

    Encara que la ciència i les humanitats estudien i descriuen l’espècie humana i les seves vicissituds de manera molt diferent, totes dues aspiren a adonar-se de la naturalesa humana aplicant la creativitat i els mètodes diferents. Però, a més, hi ha una diferència d’abast temporal. Les humanitats se centren en els 3.000 anys d’història i, sobretot, en els 10.000 anys de les civilitzacions humanes que van començar amb la revolució neolítica fa uns 10.000 anys. Però els 200.000 anys anteriors en què va sorgir l’Homo sapiens, i encara els milions d’anys en què es va desenvolupar el llinatge humà, són crucials per entendre com es va configurar el nostre cervell i quines són les bases biològiques del nostre comportament.

    Les dimensions individual i social, competitiva i cooperativa, emocional i racional, que cal tenir en compte per comprendre els fets històrics, els conflictes socials, els èxits artístics i les necessitats i aspiracions humanes, no es poden conèixer completament des de la sola perspectiva de les humanitats. Per això cal obrir les humanitats a la ciència, ampliar el seu horitzó a una escala biològica i començar a bastir ponts per a la seva integració amb algunes disciplines més properes, com la biologia evolutiva o la neurociència.

    Visualització dels llinatges ancestrals humans inferits al llarg del temps i l’espai. Cada línia representa una relació ancestro-descendent a la nostra genealogia inferida de genomes moderns i antics. L´amplada d’una línia correspon al nombre de vegades que s´observa la relació, i les línies estan acolorides en funció de l´edat estimada de l´ancestre. Font: Wohns et al. / Science

  • La meitat de les persones amb epilèpsia resistent al tractament pateixen també depressió o ansietat

    Les persones diagnosticades amb epilèpsia resistent al tractament farmacològic presenten alts nivells de depressió i ansietat, així com una mala qualitat de vida, segons conclou un estudi de la Unitat d’Epilèpsia de l’Hospital del Mar que ha publicat la revista Frontiers in Neurology. De fet, segons els resultats de l’estudi, la meitat dels pacients pateixen depressió i ansietat i més del 70% asseguren tenir una mala qualitat de vida. Aquest fet obre la porta a avaluar un abordatge global dels malalts, tenint en compte els aspectes psiquiàtrics de la seva patologia per intentar controlar les crisis epilèptiques.

    Un altre dels resultats destacats de la investigació és que les dones presentaven nivells més alts de depressió i ansietat, així com una pitjor qualitat de vida que els homes. A més, l’estudi ratifica que aquests símptomes es produeixen en tots els tipus d’epilèpsia i no només a l’epilèpsia del lòbul temporal, com es creia prèviament.

    Es tracta de la investigació més amplia realitzada fins ara analitzant les comorbiditats psiquiàtriques de pacients amb aquest tipus de patologia. L’estudi ha analitzat prop de 500 pacients ingressats a l’Hospital del Mar amb diagnòstic d’epilèpsia resistent al tractament farmacològic entre els anys 2013 i 2021 per identificar l’origen de les crisis epilèptiques o la possibilitat d’un abordatge quirúrgic. Els resultats es van obtenir a partir de la realització de diferents tests a les persones que van passar pel centre per aquesta patologia, dels qual només un de cada tres malalts presentava un diagnòstic previ de trastorn psiquiàtric.

    «L’epilèpsia, més enllà de les crisis, és una malaltia que afecta múltiples nivells de la vida, i un dels més importants són les alteracions psiquiàtriques i l’afectació a la qualitat de vida», exposa el Dr. Rodrigo Rocamora, autor principal del treball, cap de la Unitat d’Epilèpsia i coordinador del Grup de Recerca en Epilèpsia de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM).

    En el treball també es van estudiar els pacients amb crisis psicògenes, semblants a les crisis epilèptiques però provocades per un trastorn psiquiàtric, els quals tenien pitjors registres en tots tres aspectes. Tot i això, aquells que més pateixen aquests trastorns de salut mental són els que combinen epilèpsia amb crisis psicògenes, arribant a patir depressió i ansietat en quatre de cada cinc malalts.

    Un abordatge global

    Els autors del treball indiquen que els problemes associats a l’epilèpsia acostumen a estar infradiagnosticats i que ser-ne conscient pot ajudar a establir una relació més empàtica entre l’equip de sanitaris i els malalts i millorar-ne així la comprensió del diagnòstic i dels desafiaments per tractar la malaltia en la seva globalitat.

    Aquest fet és vital per abordar les crisis en pacients que no responen als tractaments farmacològics habituals, ja que l’estrès és un dels més importants desencadenants de crisi i controlar-lo pot ajudar a reduir-les. «L’estudi obre la possibilitat d’avaluar mètodes que, amb tècniques de reducció d’estrès, puguin controlar aquest tipus de símptomes i potencialment també reduir la freqüència de crisi», destaca el Dr. Rocamora. Per aquest motiu, un abordatge comú amb els serveis de Psiquiatria que explori com controlar l’estrès dels pacients i les seves comorbiditats psiquiàtriques pot resultar de vital importància per millorar la qualitat de vida dels pacients.

  • Durant el mes de març, emporta’t les dues revistes de El Diari de la Sanitat a preu d’una!

    Aviat farà dos anys del confinament domiciliari per la pandèmia de la Covid-19 i és per això que, només durant el mes de març, amb una subscripció a El Diari de la Sanitat regalarem les dues revistes que hem elaborat durant aquests dos anys de pandèmia. La primera, «La gran lluita», reconstrueix la lluita de la comunitat sanitària contra el coronavirus. La revista recull l’experiència dels diferents professionals implicats, des del personal d’ambulàncies, d’atenció primària, de les residències i dels centres sociosanitaris fins als professionals dels hospitals. La segona, «Històries de la pandèmia», posa l’accent en aquelles històries humanes viscudes durant la pandèmia de la Covid. En una època marcada per les xifres de contagis, dels ingressos i de les defuncions, volem posar nom i cara a les persones, i ho fem a través de diverses històries vitals.

    Les dues publicacions constitueixen un homenatge a la tasca assistencial de tots els professionals sanitaris i a la seva capacitat de curar, però també de cuidar. Incorporen part de la molta informació que va omplir les pàgines digitals d’El Diari de la Sanitat al llarg d’aquests dos anys de pandèmia, aportant peces de tots els gèneres periodístics, com són articles d’opinió, anàlisi, reportatges i entrevistes a referents professionals de la comunitat sanitària. Així doncs, les dues revistes constitueixen un testimoni de tot allò què ha passat i que cal no oblidar.

    Què inclouen les revistes?

    «La gran lluita» està distribuïda en sis grans àrees: ‘A primera línia’, ‘La gran transformació’, ‘El combat professional’, ‘El repte científic’, ‘Veus de l’experiència’ i ‘Per fer memòria’. A la secció ‘A primera línia’, metges i metgesses, infermers i infermeres, estudiants de darrer curs, personal d’ambulàncies i personal de les residències ens expliquen com van viure de primera mà l’inici de la pandèmia i la seva evolució. ‘La gran transformació’ aglutina la metamorfosi que van experimentar els principals hospitals catalans i els centres d’atenció primària amb l’inici de l’alerta sanitària.

    A ‘El combat professional’ parlem de les condicions laborals dels sanitaris i dels efectes de les retallades en la situació actual del sistema sanitari. I ho fem amb veus molt rellevants dins de la comunitat sanitària, com Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Josep Maria Puig, secretari general del sindicat Metges de Catalunya, la presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Meritxell Sánchez-Amat, i Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.

    El ‘Repte científic’ recull una anàlisi profunda de la carrera per aconseguir la vacuna contra la Covid-19, una cursa sense precedents. A ‘Veus de l’experiència’ recollim entrevistes en profunditat al voltant de la pandèmia que ens aporten reflexions d’importants figures del sector sanitari, com Miquel Vilardell, Montserrat Busquets, Vicky Fumadó, Joan-Ramon Laporte o Miquel Porta. Finalment, a ‘Per fer memòria’ recordem epidèmies passades que van marcar profundament a la humanitat.

    «Històries de la pandèmia» està distribuïda en quatre grans àrees. A la primera, «Les lliçons de la pandèmia», fem un recull de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en el sistema sanitari de la mà de professionals sanitaris i experts en salut pública i epidemiologia. La segona part, «Històries vitals», està dedicada a un seguit d’històries personals protagonitzades per pacients i professionals sanitaris, que ens mostren la cara més humana de la pandèmia.

    A la tercera part de la publicació tractem diversos temes al voltant de les conseqüències de la crisi sanitària, sota el títol «El que ens deixa la pandèmia». Hi abordem temes com l’impacte de la pandèmia en la salut mental de la població, l’augment de les desigualtats socials a causa de la Covid o les conseqüències que aquesta crisi sanitària ha tingut en el diagnòstic i tractament d’altres malalties. Finalment, tanquem la publicació amb una sèrie de reflexions sobre el futur del sistema sanitari post pandèmia.

    Com puc aconseguir-les?

    El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir les dues revistes de El Diari de la Sanitat només cal que et facis subscriptor/a a través d‘aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.

    Les dues revistes constitueixen un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i seguirem estant al costat de tots els professionals del sector.

  • Malalties minoritàries: difícil diagnòstic i manca de tractaments específics

    Sota la denominació de malalties minoritàries o rares s’hi agrupen més de 7.000 malalties. Aquestes afeccions són molt diverses i danyen diversos òrgans i sistemes del cos fins al punt de provocar discapacitat intel·lectual o física en un de cada tres pacients i dolors crònics en un de cada cinc. Tot i la gran diversitat, comparteixen unes característiques comunes: tenen una prevalença de menys de 5 casos per cada 10.000 habitants, tenen un origen genètic en més del 80% dels casos, són greus i degeneratives, i moltes vegades limiten la qualitat de vida del pacient per pèrdua d’autonomia. Les malalties rares més freqüents al món són la síndrome de Goodpasture, la síndrome d’Alport, l’elefantiasi, l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la progèria i la síndrome de Marfan.

    S’estima que, actualment, el 8% de la població mundial pateix una d’aquestes malalties rares o poc freqüents, fet que suposa que estan afectades al voltant de 350 milions de persones. A l’estat espanyol, es calcula que són uns 3 milions de persones les que pateixen alguna d’aquestes malalties i, a Catalunya, unes 500.000. En dos de cada tres casos, la malaltia apareix abans dels dos anys.

    La manca de coneixements sobre aquestes malalties ocasiona una important demora en el seu diagnòstic i una gran escassetat de tractaments. Només el 20% de les 6.172 malalties rares identificades a Europa s’investiguen, i únicament el 5% compta amb medicaments pel seu tractament. A Espanya això es concreta en un retard del diagnòstic generalitzat de més de quatre anys i en dificultats per accedir a un tractament en un 47% de les persones que pateixen aquests tipus de patologies. També hi ha el cas de les malalties òrfenes, és a dir, les que no disposen de cap tractament dissenyat per a elles ni en tenen cap d’efectiu. Actualment, el 95% de les malalties rares no tenen un tractament específic aprovat. En aquests casos, el més freqüent és donar un tractament simptomàtic, és a dir, amb medicacions que no van a la causa sinó a la simptomatologia.

    Segons la Federació Espanyola de Malalties Rares (FEDER), en el 20% dels casos fins i tot arriben a transcórrer 10 anys o més fins a aconseguir el diagnòstic adequat. Durant el temps que es perllonga aquest diagnòstic, més del 30% dels casos veuen empitjorada la seva malaltia, gairebé aquesta mateixa xifra no rep cap suport ni tractament i un 18% en rep, però no l’adequat. A més, la peculiaritat dels tractaments que requereix l’atenció d’aquestes malalties fa que un 50% dels pacients hagin d’assumir desplaçaments, fet que suposa una despesa econòmica molt important.

    Cada any, al darrer dia del mes de febrer, en aquest cas el 28 de febrer, se celebra el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries, una jornada destinada a crear consciència sobre aquestes malalties i a millorar l’accés al tractament. Va ser establert el 2008, escollint aquest dia perquè es tracta d’»un dia estrany». El motiu de la seva creació, segons l’Organització Europea per a les Malalties Rares (EURORDIS, per les sigles en anglès), atén l’insuficient tractament que hi ha de moltes malalties rares, així com la manca de xarxes de suport a les persones amb malalties rares i les seves famílies.

    «Com et veus el 2030?»

    En el marc del Dia Mundial de les Malalties Minoritàries, la Federació Espanyola de Malalties Rares ha engegat la campanya “Com et veus el 2030?”, en la qual es reclama una homogeneïtzació en el diagnòstic, el tractament i l’atenció sociosanitària a nivell nacional per a aquest col·lectiu de pacients.

    En la presentació de la iniciativa, la FEDER ha reivindicat els reptes i desafiaments pendents per a una atenció de qualitat d’aquestes patologies de cara a la propera dècada, amb mesures com facilitar el diagnòstic amb més cribratges neonatals, ampliar el finançament els seus medicaments o impulsar la informació i la formació en aquestes malalties. Amb aquests objectius, la campanya mira la propera dècada en alineació amb el projecte ‘Rare 2030’, el qual busca impulsar un pla d’acció europeu en malalties rares recollint accions fins al 2030. Un pla que, previsiblement, s’impulsarà el 2023.

    A més, conjuntament amb Alexion Pharma, una companyia biofarmacèutica especialitzada en el desenvolupament i la comercialització de tractaments innovadors pels pacients amb malalties rares, la FEDER ha posat en marxa el repte virtual ‘Ilumina por las Enfermedades Raras’, en el qual es convida a tothom a visitar la pàgina www.3millonesyanoesraro.com. Per cada visualització d’un dels vídeos del web, s’anirà il·luminant una estrella que servirà per construir una constel·lació virtual del símbol de FEDER, un trèvol de quatre fulles. A través del repte, Alexion es compromet a col·laborar amb 18.000€ en els tres projectes de FEDER relacionats amb les malalties minoritàries per a donar suport a les necessitats no cobertes dels pacients, incloent-hi la necessitat d’una major educació, conscienciació, igualtat i recerca.

  • Els infants amb major exposició a la contaminació i menys accés a espais verds tenen un 62% més de risc de patir TDAH

    Els nens i nenes que viuen en zones amb major contaminació atmosfèrica per partícules PM2,5 i amb escassetat d’espais verds podrien tenir fins a un 62% més de risc de desenvolupar TDAH. Aquesta és la principal conclusió d’un treball publicat a Environment International que ha comptat amb dades de 37.000 menors de Vancouver (el Canadà). L’estudi ha estat liderat per Matilda van den Bosch, investigadora de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «La Caixa».

    L’objectiu de la investigació era avaluar les possibles associacions entre l’exposició a la vegetació, la contaminació atmosfèrica i el soroll en els primers anys de vida amb la incidència posterior de TDAH, un dels trastorns del neurodesenvolupament més prevalents, que afecta aproximadament entre un 5 i un 10% de la població infantil i adolescent.

    L’estudi va utilitzar dades administratives dels naixements a Vancouver entre 2000 i 2001 i va recuperar dades sobre els casos de TDAH a partir dels registres hospitalaris, les visites mèdiques i les receptes. El percentatge d’espai verd en el barri dels participants es va estimar amb una mètrica a partir de satèl·lit nova i precisa, mentre que els nivells residencials de dos contaminants atmosfèrics -NO2 i PM2,5-, així com els nivells de soroll, es van estimar utilitzant els models d’exposició disponibles. Finalment, es van avaluar les possibles associacions entre les tres exposicions ambientals i el TDAH mitjançant un model estadístic que permetia determinar quocients de risc.

    Més espais verds, menys de risc de TDAH

    L’equip científic va poder identificar 1.217 casos de TDAH , la qual cosa equival a un 4,2% de la població total de l’estudi. L’anàlisi dels espais verds va revelar que els infants que vivien en zones amb un major percentatge de vegetació tenien un menor risc de TDAH. Concretament, els resultats mostren que un augment del 12% en el percentatge de vegetació es va associar amb una reducció del 10% en el risc de TDAH .

    Quant a la contaminació atmosfèrica, es va observar l’associació contrària amb les PM2,5: els participants amb una major exposició a les partícules fines van tenir un major risc de TDAH (cada 2,1 micrograms d’augment en els nivells de PM2,5 es va traduir en un augment de l’11% en el risc de TDAH). No es van trobar associacions per a la resta d’exposicions ambientals avaluades, ni pel NO2 ni pel soroll.

    Els resultats són coherents amb estudis anteriors, que van trobar associacions entre els espais verds i la contaminació atmosfèrica, respectivament, amb el TDAH. No obstant això, la majoria de les recerques realitzades fins ara se centraven en l’avaluació d’exposicions úniques i rares vegades avaluaven els efectes conjunts de múltiples exposicions ambientals.

    «Aquestes associacions són especialment rellevants perquè les exposicions tenen lloc en els primers anys de vida, un període crucial per al desenvolupament del cervell en el qual els nens i nenes són especialment vulnerables. I el que és més important, aquestes exposicions són modificables, cosa que significa que els resultats haurien de tenir-se en compte per a una planificació urbana més saludable», explica l’autora principal de la investigació, Matilda van den Bosch.

  • Conveni SISCAT o la tercera part d’un sainet conegut

    El tercer conveni col·lectiu de treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) enfila el segon any de negociació sense cap mena d’avenç ni concreció. Les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i Sindicat d’Infermeria (SATSE) continuen representant els seus respectius papers en una obra de teatre amb un tercer i últim acte conegut: la signatura d’un conveni de mínims, amb renúncies respecte a les reivindicacions de partida, en pro de la sostenibilitat del sistema.

    La pandèmia de la Covid ha estat un terratrèmol que ha deixat inservible el terreny sobre el qual s’edificava bona part del sistema de salut. L’empremta d’aquesta crisi és i serà inesborrable per a la sanitat pública, en general, i per als seus professionals, en particular.
    El momentum reclama, doncs, altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.

    Perquè la realitat és que els sanitaris, en especial els facultatius, ja han desconnectat d’un sistema que els estressa, els desmotiva i els maltracta. Fer novament atractiu l’exercici professional a la sanitat pública hauria de ser un dels principals objectius d’aquest nou conveni, però la realitat és molt diferent.

    Lluny d’expressar-se com una negociació rupturista amb els pactes anteriors, amb una proposta clara de millora de les condicions de treball, els negociadors de Metges de Catalunya (MC) observem una repetició calcada del guió viscut en els processos precedents.

    Els posicionaments de les patronals es troben ancorats en l’immobilisme més absolut, sostenint com a argument que no és necessari modificar qüestions perquè «sempre han estat així», o proposant modalitats contractuals amb un 40% de jornada «flexible». Per la seva part, els companys de la part social també repeteixen patrons. La negociació comença amb la reclamació de millores contundents per part de les tres organitzacions sindicals que tenen un fort component d’allò que avui dia se’n diu ‘postureig’, una posició de força de cara a la galeria i per al consum extern a la qual es renuncia en els primers compassos de la negociació, sense cap mena de rubor. La sobreactuació en els comunicats i les declaracions, assegurant que no transigiran amb determinades propostes de la part empresarial, una mica més tard queden diluïdes en el mar de l’establishment.

    Cadascú amb el seu guió, les patronals apel·lant a les «cotilles pressupostàries i de la funció pública», i els sindicats defensant com a grans conquestes mesures de baix calat, acabaran signant un pacte per «responsabilitat». Una vegada més, els representants dels prop de 60.000 treballadors i treballadores del sector malbaratarem l’oportunitat de canviar les regles del joc, i el que és pitjor, ignorarem el clam de transformació que arriba des de les plantilles dels centres de salut.

    Si aquest és el final de la tercera part del sainet, els facultatius deixaran enrere la indignació d’anteriors ocasions i miraran cap a la porta de sortida. «No trobem metges» serà la frase més repetida dels pròxims anys.

    Els representants de MC continuarem defensant una transformació radical del sistema públic de salut d’acord amb tres eixos: pressupost, personal i contractació. Una dotació pressupostària per a la sanitat pública a l’alçada de la demanda assistencial i suficient per fer front a les necessitats d’inversió i renovació del sistema. Una millora important de les condicions laborals i retributives dels professionals, apropant-les a les que s’ofereixen als països de l’entorn. I un pla de contractació que asseguri el relleu generacional i que tingui la capacitat de retenir el talent mèdic.

    Mentrestant, continuarem sent actors d’aquesta peça teatral poc divertida, encara que còmica per moments.

  • Què en sabem sobre la nova vacuna de Novavax contra la Covid-19

    Amb Nuvaxovid s’estrena una nova generació de vacunes anticovid basades en una tecnologia diferent de l’empleada a les quatre disponibles fins ara. Pertany a les anomenades vacunes de proteïnes, perquè conté la proteïna de l’espícula del SARS-CoV-2. Un dels seus principals avantatges és que es conserva en neveres convencionals, cosa que en facilita la distribució en països amb menys recursos.

    Segons s’indica a l’última actualització de l’estratègia de vacunació espanyola, publicada el 8 de febrer, Nuvaxovid aviat començarà a administrar-se a Espanya als qui tenien contraindicades les vacunes disponibles, o que han rebut vacunació incompleta “per reaccions adverses greus a les vacunes de ARNm, per antecedents d’al·lèrgia a algun dels components i per altres indicacions mèdiques que recomanen evitar la vacunació amb aquestes vacunes o altres circumstàncies”. La pauta completa amb Nuvaxovid és de dues dosis separades en unes tres setmanes.

    Nuvaxovid aviat començarà a administrar-se a Espanya als que tenien contraindicades les vacunes disponibles, o que han rebut vacunació incompleta.

    Aprovació a Europa

    La Comissió Europea en va aprovar l’ús el 20 de desembre passat, poc després que l’Agència Europea del Medicament (EMA) en recomanés l’ús: “Nuvaxovid ofereix un alt nivell de protecció davant de la Covid-19, una necessitat crucial a l’actual pandèmia. (…) L’Agència ha decidit que els beneficis de Nuvaxovid són més grans que els seus riscos”.

    L’autorització és “condicional”, fet que implica que “s’espera obtenir més informació sobre la vacuna, que la companyia estarà obligada a proporcionar”, diu l’EMA.

    La Comissió explica que l’autorització condicional es basa en “dades menys completes” que les requerides per a una autorització normal. Es fa “si el benefici de la disponibilitat immediata d’un medicament per als pacients supera clarament el risc relacionat amb el fet que encara no es disposi de totes les dades”. Però “també garanteix que aquesta vacuna contra la Covid-19 compleix les normes de la UE”.

    Per què és Nuvaxovid diferent?

    Les quatre vacunes disponibles fins ara funcionen introduint a les cèl·lules humanes les instruccions genètiques per produir proteïnes del virus. Les cèl·lules de la persona vacunada exhibeixen així proteïnes virals a la seva membrana, de manera que el seu sistema immunitari aprèn a reconèixer-les ràpidament en cas d’infecció. En canvi, la vacuna de Novavax inocula directament la proteïna S del virus, juntament amb un altre compost obtingut d’un arbre (Quillaja saponaria) que estimula la resposta immunitària.

    La vacuna de Novavax inocula directament la proteïna S del virus, juntament amb un altre compost obtingut d’un arbre que estimula la resposta immunitària.

    Les proteïnes es disposen en nanopartícules, esferes d’unes 30 milionèsimes de mil·límetre de diàmetre. Cada nanopartícula exhibeix a l’exterior una quinzena de proteïnes S, formant una estructura similar al virus autèntic.

    Una tecnologia ben establerta

    Encara Novaxovid és la primera vacuna de proteïnes contra la Covid-19, la tecnologia no és nova. Es va emprar per primera vegada als anys 80 a la vacuna contra l’hepatitis B, i després a la del virus del papil·loma humà (HPV), la tosferina i la grip, entre d’altres.

    Fabricació en cèl·lules d’arna, a Espanya

    La proteïna per a la vacuna es fabrica en cèl·lules d’arna, una tècnica ben establerta que s’empra des de l’any 2000. Primer s’insereix el gen d’aquesta proteïna en un baculovirus, un tipus de virus que infecta insectes, i s’hi infecta a arnes; les cèl·lules d’arnes infectades, convenientment cultivades, es converteixen així en factories de la proteïna desitjada.

    Un cop collides, les proteïnes s’autoassemblen de manera natural -explica Novavax en un vídeo– formant les nanopartícules que simulen el coronavirus real.

    La producció industrial de la proteïna S per a la vacuna de Novavax per a tota la Unió Europea la realitza el grup biofarmacèutic Zendal a través de la seva filial Biofabri, situada a O Porriño (Pontevedra).

    Qui l’ha finançat

    Novavax és una companyia nord-americana petita per al seu sector que fa diverses dècades que desenvolupa vacunes; encara que quan va irrompre la pandèmia cap havia aconseguit ser aprovada, l’experiència amb els coronavirus SARS i MERS va impulsar la companyia a desenvolupar una vacuna contra la Covid.

    El 2020 Novavax va rebre 350 milions d’euros de l’organització internacional CEPI, sigles de Coalició per a les Innovacions en Preparació per a Epidèmies, que finança amb donacions públiques i privades la investigació en vacunes contra malalties infeccioses emergents.

    La companyia també compta amb 1.600 milions de dòlars de fons públics dels Estats Units, i ha subscrit contractes de compra anticipada amb Europa i altres països.

    Compromisos de lliurament a Europa

    L’agost del 2021 la Comissió Europea va anunciar la signatura de contractes de compra anticipada amb Novavax. Aquell mateix mes, Espanya va aprovar l’adquisició avançada de 2.284.085 dosis, com a part assignada en el repartiment dels primers 20 milions de dosis compromesos amb la Unió Europea. Aleshores els lliuraments es preveien “per a finals de 2021 i principis de 2022, a raó de 679.972 dosis al novembre de 2021, 810.850 al desembre i 793.263 per a gener de 2022”, va informar en el seu dia Sanitat.

    Ha estat aprovada després d’analitzar els resultats de dos assaigs clínics doble cec amb més de 45.000 persones.

    Sobre els assaigs i l’eficàcia

    Com informen les agències del medicament europees (EMA) i espanyola (AEMPS), la vacuna de Novavax ha estat aprovada després d’analitzar els resultats de dos assaigs clínics doble cec -en què els participants i els sanitaris no saben si s’inocula la vacuna o un placebo- amb més de 45.000 persones.

    El primer estudi, a Mèxic i els Estats Units, va mostrar una eficàcia del 90,4%; el segon, al Regne Unit, l’eficàcia de la vacuna va ser del 89,7%. «En conjunt, els dos assajos mostren una eficàcia del voltant del 90%», informa l’AEMPS.

    L’AEMPS observa, però, que “quan els estudis estaven en curs, els ceps que circulaven eren el cep original de SARS-CoV-2 i algunes de les variants preocupants, com ara alfa i beta. Actualment, les dades existents sobre l’eficàcia de Nuvaxovid davant d’altres variants d’interès, inclosa òmicron, són limitades”.

    Reaccions adverses lleus

    Les reaccions adverses en aquests assaigs clínics van ser “generalment lleus o moderades i van desaparèixer un parell de dies després de la vacunació”, assenyala l’AEMPS. Les més comunes van ser sensibilitat o dolor al lloc de la injecció, cansament, dolor muscular, mal de cap, malestar general, dolor a les articulacions i nàusees o vòmits.

    Com amb les altres vacunes, el sistema de farmacovigilància nacional i internacional continuarà recollint dades sobre aquestes reaccions quan comenci a fer servir la vacuna.

    El que encara no se sap

    Hi ha preguntes que encara no es poden respondre, com el temps que durarà la immunitat generada per la vacuna o en quina mesura Nuvaxovid redueix la transmissió del virus d’una persona a una altra. «Encara no es coneix en quina mesura les persones vacunades podrien ser portadores del virus i propagar-ho», assenyala l’EMA.

    Sobre si els que ja han passat la Covid-19 es poden vacunar amb Nuvaxovid, l’EMA no va trobar “efectes adversos addicionals” en aquests casos. Admet, però, que “l’assaig no va oferir prou dades per determinar l’eficàcia de Nuvaxovid en persones que ja han patit la Covid-19”.

    Nuvovaxid en persones al·lèrgiques a les altres vacunes

    La Societat Espanyola d’Al·lergologia i Immunologia Clínica (SEAIC) ha cridat l’atenció sobre el fet que Nuvovaxid conté entre els seus excipients POLISORBATO 80, també present a les vacunes d’AstraZeneca i Janssen. La SEAIC recomana “que no s’administri la nova vacuna de Novavax davant del SARS-CoV-2 sense haver realitzat de forma prèvia, i per un al·lergòleg titulat, una avaluació al·lergològica en aquelles persones que haguessin presentat reaccions al·lèrgiques sistèmiques, especialment si haguessin estat greus, amb qualsevol altra vacuna davant del SARS-CoV-2”.

    La companyia contribuirà amb 1.100 milions de dosis a COVAX, l’instrument creat per aconseguir accés dels països desafavorits a la vacunació.

    Novovax i l’accés dels països pobres a les vacunes

    La companyia, que ha comptat amb un finançament important per part de CEPI, contribuirà amb 1.100 milions de dosis a COVAX, l’instrument de l’OMS, CEPI, l’aliança GAVI i altres organismes internacionals creats per aconseguir accés dels països desafavorits a la vacunació. Així, donat el pes de Novavax a COVAX, els retards d’aquesta companyia en la producció de la seva vacuna haurien dificultat COVAX assolir els seus objectius.

    Però Novavax té des del 17 de desembre passat llum verda de l’OMS per començar a ser distribuïda. Es tracta, explica aquest organisme, d’una “aprovació per a ús en emergències (…) que avalua la qualitat, seguretat i eficàcia de les vacunes contra la Covid-19 i és un requisit previ per al subministrament de les vacunes a través de COVAX”.

    La vacuna que distribuirà COVAX és la de Novavax produïda sota llicència pel Serum Institute de l’Índia, amb el nom de CovovaxTM. Segons l’OMS, donarà «un impuls molt necessari als esforços en curs per vacunar més persones als països d’ingressos baixos».

    El director de CEPI, Richard Hatchett, també va celebrar l’aprovació per part de l’OMS: “NVX-CoV2373 és segura, eficaç contra múltiples variants, i es pot emmagatzemar en un frigorífic normal, per la qual cosa es pot desplegar fàcilment sense els costosos i onerosos requisits de la cadena de fred. Amb més de 1.000 milions de dosis accessibles per a COVAX, espero que aquesta vacuna recolzada pel CEPI contribueixi significativament a controlar la pandèmia a escala mundial”.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC