La migranya és una malaltia molt prevalent, que afecta més freqüentment a dones i per a la qual no existeixen biomarcadors que puguin ser utilitzats per al diagnòstic de la malaltia o per a la predicció de l’eficàcia del tractament. Es tracta d’un tipus de cefalea que es caracteritza per episodis repetits de dolor intens i fins i tot nàusees i, segons calcula l’Organització Mundial de la Salut, és la sisena malaltia més incapacitant.
Ara, el grup de Cefalea i Dolor Neurològic del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) ha publicat un estudi a la revista Cephalalgia que obre la porta a tractar aquest mal de manera personalitzada. Un concret, s’han mesurat els nivells de la proteïna CGRP en saliva durant els atacs de migranya i s’ha observat que hi ha dos tipus d’atac: els que augmenten aquests nivells i els que no. Descriure la migranya a nivell molecular i entendre les diferències entre individus pot ajudar a establir una classificació entre els tipus de migranya i establir un tractament personalitzat a cada pacient.
A l’estudi van participar 22 dones amb migranya esporàdica i 22 sense mal de cap, d’entre 18 i 65 anys. De totes elles es va fer seguiment durant 30 dies. El primer dia, es prenia una mostra de sang i, durant la resta del mes, les participants havien d’agafar mostres de saliva cada matí. En cas de patir un atac de migranya, també havien d’agafar mostra de saliva en tres moments: a l’inici de l’atac, 2 hores després i 8 hores després. En total, es van poder estudiar 49 atacs de migranya.
En primer lloc, es van comparar els nivells de CGRP entre les dones control i les dones amb migranya esporàdica. Els resultats van mostrar que, tot i que hi podien haver grans diferències entre persones, de mitjana, els nivells de la proteïna eren gairebé el doble en les persones amb migranya.
“És el primer estudi que mostra un canvi gradual dels nivells de CGRP durant l’atac i ens dona més informació sobre els mecanismes moleculars de la migranya, que fins ara només es diagnostica en base a criteris clínics basats en símptomes. Podria, per tant, ser un biomarcador molecular per monitoritzar la migranya”, explica la Dra. Alicia Alpuente, especialista del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i investigadora del grup de Cefalea i Dolor Neurològic del VHIR.
Cap a la classificació molecular de la malaltia
A més de les diferències entre persones, l’estudi es va focalitzar en analitzar el canvi en els nivells de CGRP en una mateixa persona durant un atac de migranya. Es va comprovar que els nivells de CGRP augmenten durant l’atac i tornen a disminuir un cop ha passat. Això succeïa gairebé en el 80% dels atacs, els quals es consideren dependents de CGRP. En aquests, eren freqüents símptomes físics com la fotofòbia i la fonofòbia (molèsties associades a la llum i als sorolls). En canvi, el 20% restant no experimentava un augment d’aquesta proteïna i tenia més tendència a tenir mareig. Per tant, es creu que aquestes pacients podrien respondre molt menys als tractaments més habituals.
“Aquest estudi permet començar a descriure la migranya a nivell molecular i entendre les diferències entre individus, la qual cosa pot ajudar a establir una classificació basada en la biologia molecular i ens apropa cap a un futur de medicina de precisió. Si entenem la fisiopatologia de la migranya, en el futur, podríem oferir un tractament personalitzat adequat en funció de les característiques de cada pacient”, conclou la Dra. Alpuente.
Són moltes ja les veus que insisteixen en la necessitat d’introduir canvis importants en les polítiques de benestar i qualitat de vida, centrades sobretot en els sistemes d’atenció sanitària i social. Però malgrat que aquesta perseverança no s’albiren per enlloc signes que els nostres polítics i gestors siguin capaços de generar iniciatives innovadores estratègiques i de gestió.
És prou sabut que la inèrcia dels macrosistemes públics genera una important resistència als canvis. I que l’efecte «bola de neu» pot esclafir aquells que tracten de desviar la seva trajectòria massa frontalment. D’aquí que per superar-la calguin estratègies prou sagaces que incloguin períodes de transició que permetin la introducció de canvis progressius i no massa traumàtics, per aconseguir canviar el nucli conceptual i organitzatiu dels sistemes, els seus objectius i la trajectòria per assolir-los.
Aquests períodes de transició més o menys perllongats propicien les actituds polítiques defensives derivades de la preferència gairebé absoluta dels líders i responsables polítics per aquelles accions que els hi proporcionin rèdits i prestigi en el temps més curt possible i continuar així mantenint-se en el poder, convençuts potser que són els que millor ho poden fer.
Tal vegada sigui que la malfiança ens ha accentuat l’escepticisme, però no sabem trobar en el panorama polític català (i espanyol) perfils i lideratges capaços de desenvolupar canvis realment innovadors. El sumatori de la inèrcia amb l’actitud defensiva és enemic declarat de la capacitat d’innovació.
És cert que la pandèmia Covid-19 ha rebentat les costures del sistema dels serveis públics, però és prou clar que els problemes ja venien d’abans, fins i tot d’una època anterior a la crisi de 2008. Això vol dir que estan incorporats profundament en els sistemes i que formen part del nucli estructural de la relliscosa «bola de neu». Sense oblidar que alguns almenys són el producte d’estratègies polítiques determinades per a les quals mai ha estat prioritari enfortir els serveis públics de la nostra societat.
Arribats en aquest punt cal assenyalar, encara que sigui de forma genèrica, les reflexions i els àmbits d’actuació en els serveis públics que considerem és prioritari desenvolupar des d’una perspectiva innovadora per millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania, particularment malmesa, objectiu que hauria de ser la missió essencial de l’activitat política:
Assumir que, en aquests darrers decennis el context sociològic, econòmic, cultural i d’utilització dels serveis públics ha canviat molt, per la qual cosa calen innovacions i adaptacions profundes.
Admetre que, malgrat el progrés científic i tecnològic, les desigualtats socials, particularment les més injustes, s’han accentuat darrerament de forma gairebé insuportable.
Construir visions més globals dels problemes i de les seves possibles solucions per tal de dissenyar accions polítiques i de gestió transversals.
Adoptar una clara disponibilitat intel·lectual i política per abordar la reorientació conceptual, estratègica, organitzativa i de gestió dels sistemes d’assistència sanitària i social.
Assumir que aquesta reorientació ha de tenir una traducció operativa en l’atenció prestada a les persones, centrada en l’equitat i capaç de promoure un abordatge racional de les necessitats i expectatives, fugint de plantejaments utòpics i demagògics i que fomenti efectivament la responsabilitat que tots i cadascun de nosaltres tenim, en la mida de les nostres possibilitats.
Aquests suggeriments és obvi que no esgoten l’anàlisi, però ens poden ajudar a desempallegar-nos de la tètrica sensació que ens procura el deplorable panorama actual que, com el canvi climàtic, sembla que ens porta cap a la desertificació intel·lectual, ètica i política.
En una de les seves visites rutinàries al ginecòleg, la Maria Antònia va comentar-li al metge que la regla li havia començat a fallar. Aquell mes no l’havia tingut. L’especialista li va dir que estava entrant en el climateri, el camí cap a la menopausa en què es va aturant la funció reproductora, amb la retirada de la menstruació, de cop o gradualment. El ginecòleg va afegir que, si passat tot un any no la tenia, passaria a ser oficialment menopàusica, que allò era normal. I punt.
Normal, ella ja sabia que ho era –tenia aleshores 50 anys-, però, fora d’algun fogot que va anar sentint puntualment, tot el que comportaria entrar en aquella nova fase, ho desconeixia. A la revisió de l’any següent li van proposar fer-li una densitometria, per veure com tenia la massa òssia, i del resultat se’n va desprendre el diagnòstic d’osteoporosi, la malaltia en la qual l’os perd densitat, fent-se més fràgil i, per tant, augmentant el risc de fractures.
La menopausa es caracteritza pel dèficit d’estrògens, les hormones reguladores del sistema reproductiu femení i també els trets característics d’aquest gènere. Entre altres funcions, els estrògens intervenen en el manteniment de la salut òssia. Com que durant la menopausa es deixen de secretar, una de les causes importants de l’osteoporosi és la mateixa menopausa. Però, tal com precisa el Dr. Lluís Rosselló, cap de la Secció de Reumatologia de l’Hospital Universitari Santa Maria de Lleida, són motius de més risc de patir-la, a part de la menopausa precoç, «no haver tingut fills, ser fumadora o prendre determinats fàrmacs que portin cortisona, per exemple en cas de ser asmàtica, medicació contra la reuma, o per regular les funcions de les tiroides. Tots aquests casos, en el moment en què s’entra en la menopausa, tenen més risc de patir osteoporosi».
Com es detecta la malaltia
Segons explica el Dr. Rosselló, moltes vegades l’osteoporosi no es detecta fins que no s’arriba a l’hospital presentant una fractura, de maluc, canell o d’alguna vèrtebra. «Mentrestant no es produeix cap fractura, o fissura, la malaltia de l’osteoporosi és silent, no dona símptomes». L’especialista en reumatologia també explica, però, que cada vegada més es fan cribratges amb densitometries. Si no s’és població de més risc, es fa passats quatre o cinc anys des del diagnòstic de menopausa.
Els consells primordials per afavorir que l’os no perdi massa, segons indica Rosselló, és «fer exercici físic cada dia, per exemple caminar una hora cada dia; prendre llet i derivats que aportin calci a l’organisme –sinó, prendre suplements ja preparats de calci- i prendre el sol –un quart d’hora o mitja hora al dia, o bé suplements de vitamina D-, perquè aquesta ajuda a fixar el calci als ossos. És una cadena».
Pel que fa al tractament, davant del risc o diagnòstic d’osteoporosi, s’administren fàrmacs per afavorir el manteniment del nivell de densitat de l’os, i evitar així que es puguin produir fractures.
En els casos en què se sent dolor, a l’esquena o al maluc, però no hi ha cap fissura ni fractura –segons indica el Dr. Rosselló- es pot tractar d’artrosi, o potser d’una tendinitis. Trobar la causa del dolor és el primer que es fa. «Amb l’artrosi, el dolor apareix quan es fa moviment, esforços, exercici, o quan s’està molta estona dret, però no en repòs», explica el reumatòleg de l’hospital de Santa Maria de Lleida. «Si és un dolor al genoll, mirem que no sigui per causa del pes –persona obesa-, o per un problema de menisc i potser cal una pròtesi, rehabilitació amb fisioteràpia, natació, reeducació postural o algun altre exercici. A excepció dels casos en què hi ha molt dolor, el tractament és a base de consells i no tant de medicació», afegeix. «Curiosament –apunta-, les persones obeses no tenen tanta osteoporosi i, en canvi, sí que acostumen a tenir més artrosi».
L’artrosi és un procés irreversible, en canvi, tal com assenyala el Dr. Rosselló, «l’osteoporosi ben diagnosticada i ben tractada pot millorar els valors de la densitat de l’os». En aquest sentit –afegeix l’especialista-, la tasca desenvolupada per iniciatives com la de l’associació HERA, que dona a conèixer la malaltia i tot el que pot desencadenar la menopausa, són molt positives.
Hera és el nom d’una deessa grega, la paraula triada per identificar l’acompanyament que la Maria Antònia Roca va trobar a faltar quan ella va començar el seu procés cap a la menopausa. «Som filles d’una generació que gairebé no n’ha parlat gens de la seva menopausa. Ha estat i és encara un tema molt tabú i, no obstant això, és molt necessari conèixer quins canvis es donen per poder portar millor el nostre dia a dia, accedint a informació segura i atenció de professionals de la salut i la imatge, des de ginecòlegs, fins a especialistes en són, osteopatia i sexologia, passant per psicòlegs, nutricionistes, traumatòlegs, o experts en sòl pelvià. Tot això tant pel que fa a la prevenció, com per viure amb més tranquil·litat els tractaments», detalla la fundadora d’Hera. Conscienciar, informar i acompanyar en el procés de la menopausa és el seu propòsit. A banda d’assessorament individual, des d’Hera s’organitzen conferències i fòrums, i han creat uns premis per promoure el treball de diferents professionals, de l’àmbit sanitari, empresarial i comunicatiu, en favor de la difusió de tot el que pugui ajudar a prevenir i portar millor la vida diària de qui pateix els efectes més incòmodes de la menopausa i l’osteoporosi.
Un d’aquests aspectes incòmodes és la sequedat vaginal, que comporta molèsties, en molts casos dolor en les relacions sexuals, i també més tendència a les infeccions. Des dels centres d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de l’Institut Català de Salut (ASSIR’s), les llevadores són les especialistes a l’abast de tothom per consultar tots aquests aspectes. La Susanna Garcia, llevadora de l’ASSIR Baix Llobregat Nord, explica que «per als símptomes vaginals el que estem veient que funciona és evitar l’obesitat i tenir relacions sexuals». En aquest sentit –afegeix la infermera- «cal empoderar les dones perquè descobreixin la seva pròpia sexualitat, sent molt curoses perquè l’aspecte sexual cadascuna el viu a la seva manera», precisa la infermera. És ben conscient, a més, que cada cop les demandes de les dones en la menopausa seran diferents, perquè moltes d’elles, amb estimulació ovàrica, han estat mares després dels 40 anys.
De canvis ja n’han anat veient. «Fa 20 anys, dones amb 50 anys ja tenien els fills a l’institut i moltes d’elles no treballaven, per això els grups que organitzàvem als matins per tractar tots els temes vinculats a la menopausa s’omplien, però els vam deixar de fer perquè moltes dones treballen i ara el que fem és adequar-nos a elles amb consultes particulars», diu. Tal com explica, «davant d’un problema relacionat amb la menopausa, el primer contacte normalment es fa amb el metge de família, o bé amb el ginecòleg, aprofitant les visites de control, però si es tenen dubtes fora d’aquestes consultes, també es pot demanar hora amb una llevadora d’un dels centres de salut sexual i reproductiva de l’ICS». En ells, les llevadores treballen amb les dones qualsevol aspecte sobre sexualitat, una vida saludable o alimentació equilibrada.
L’aspecte emocional
Entrar en la menopausa, però, pot viure’s amb molta angoixa o tristor. Els canvis hormonals que es produeixen de manera natural en aquest període hi tenen a veure, però també aquesta concepció –que esdevé pressió moltes vegades- sobre la idea de la vellesa. El final de la regla és el comiat de la possibilitat de concebre fills, però socialment també es concep com el final de la vida sexual i l’entrada en una etapa en què la dona pot perdre atractiu físic, pels canvis que pot tenir el seu cos. «Òbviament, els canvis hormonals comporten ja uns canvis psicològics, és una situació especial hormonalment que pot comportar debilitat en l’estat d’ànim, més irascibilitat o apatia, de la mateixa manera que quan es té la regla també els canvis hormonals afecten psicològicament», puntualitza la psicòloga clínica Teresa Moratalla, secretària de la junta del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).
Però, a banda de l’afectació psicològica pels canvis hormonals, la menopausa també comporta l’acceptació d’aquesta pèrdua de la fertilitat, de la cintura, perquè un dels canvis físics més freqüent és l’augment de pes. I, en un context social en què es valora tant el físic, «no sentir-se jove i atractiva provoca malestar psicològic en moltes dones», afirma Moratalla.
D’altra banda, però, la llarga esperança de vida amb la qual comptem ara, fa que en la menopausa encara quedi molta vida per endavant. I és aquí on l’acompanyament psicològic en els casos que sigui necessari aportarà un millor horitzó per viure totes les etapes que continuïn, amb normalitat, optimisme i vitalitat. De fet –com diu la psicòloga- «malgrat les molèsties de tipus físic que posen de manifest l’arribada de la menopausa, cada cop les dones es cuiden més i, de fet la majoria arriben estant totalment actives en el món laboral. Això sí, en casos de dolor, sobretot si és un dolor sostingut en el temps, pot ser molt dur i pot generar fins i tot depressió».
Al marge de casos de dolor més important, és més aviat la societat la que ho posa difícil. «Vivim sota la idea que sempre s’ha de ser jove i atractiva, com si ja no es pogués ser competitiva a cap nivell, arribada la menopausa, i això, -expressa la Teresa Moratalla- «ho hem d’anar trencant». De fet, com ella mateixa explica, «la menopausa és un procés natural, biològic, al que ens adaptem perfectament. Però es viuria de manera més natural sense aquesta exigència social. No obstant, «com que sí que s’han d’acceptar els canvis que sí que arriben -en el pes, la mobilitat, l’agilitat-, perquè fer-se gran implica pèrdues que s’han d’anar superant, la intervenció psicològica és molt interessant per ajudar a qui ho necessiti, perquè no tothom s’hi encalla tampoc». Moratalla recorda que tota malaltia es porta millor quan s’està bé emocionalment, i que la salut psicològica, emocional, és un puntal bàsic del benestar. La salut psicològica ha estat molt descuidada, però amb la Covid-19 s’ha posat de manifest com és de necessària. «Tenir recursos psicològics ens ha permès enfrontar-nos a la pandèmia», diu.
En el context d’una menopausa, «cada cas és únic per la casuística, context i la mateix idea de la menopausa que cadascuna té», apunta Teresa Moratalla. Entendre quins són els components que agreugen un quadre particular és a la base de l’acompanyament psicològic que professionals com ella aporten. «Sempre és important fer un bon diagnòstic, saber què li està passant a la dona, i a partir d’això hi ha moltes maneres de treballar-ho, amb tècniques d’enfrontament al dolor i patiment psicològic, per millorar l’estat d’ànim, per exemple. La intervenció es fa a partir de comprendre tots els elements que estan en joc en la vida d’aquella dona i que l’estan afectant en aquell moment».
L’atenció psicològica facilita superar aquests processos. «No parlem d’una depressió major, ni d’un trastorn greu, però davant de reptes i desafiaments diferents, com els que presenta la menopausa, s’ha de fer l’adaptació a una nova etapa i de vegades cal l’acompanyament en aquests moments de transició difícils, per no deixar que s’enquisti el malestar emocional que, de sostenir-se massa en el temps, pot acabar debutant com a malaltia».
David Cid (44) porta fent política gairebé vint anys, tant en l’àmbit institucional com en els moviments socials. Va començar a militar a Joves d’Esquerra Verda l’any 2004, d’on va ser-ne el coordinador de joves. La militància el va portar a afiliar-se al sindicat CCOO, a participar dels moviments ecologistes amb Greenpeace i de la lluita antiracista a SOS Racisme. Des del 2017 és diputat del Parlament de Catalunya per En Comú Podem.
Parlem amb ell de salut, ja que en l’actualitat, Cid és el responsable del partit en matèria sanitària; considera que “cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi” i que cal acabar amb els concerts en la sanitat pública per motius d’accessibilitat, però per motius d’eficiència.
A banda de ser el portaveu del grup d’ECP, participa en la Comissió de Salut del Parlament. Li pregunto respecte de la proposta de la nova llei per l’atenció primària. Què es pretén millorar, quins són els objectius immediats?
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat. Les mútues privades han passat en quatre anys d’un 25% a un 32%, i el mateix conseller situa que això és la porta d’entrada a la privatització del sistema. Nosaltres li vam traslladar que això té a veure amb el col·lapse de l’atenció primària, tal com ho denuncien els professionals, que estan a una situació límit, com els i les usuàries dels serveis. Nosaltres demanem un pla de xoc d’urgència que garanteixi l’accessibilitat, imposant un màxim de 48 hores per tenir accés físic al centre d’atenció primària i que no triguis més de tres setmanes en veure l’especialista. Això implica disposar dels recursos necessaris. Cal arribar al 25% del pressupost en sanitat respecte del total dels pressupostos per abocar als recursos que necessita l’atenció primària. Si no ho fem ja, tenim el perill d’anar cap a un sistema dual en el qual tindrem una part dels usuaris que utilitzen la sanitat privada per l’atenció primària, i per aquelles més greus la càrrega recaurà sobre el sistema públic de salut.
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat.
Amb dades més concretes, què implicaria això per exemple, en el nombre de places d’assistents sanitaris o en el percentatge que s’hauria d’incrementar del pressupost?
Ara mateix ens trobem segons indica la conselleria al voltant del 17% dels recursos del departament de salut que es destinen a l’atenció primària, i volem arribar al 25%. Els metges i metgesses de capçalera han de fer al voltant de vint-i-cinc visites diàries, però en la situació excepcional de la Covid-19 n’han fet seixanta, setanta, o fins i tot cent al dia. Necessitem més professionals, sí. Metges, personal administratiu i infermeres.
Però com proposen finançar-ho? El pressupost de sanitat és, conjuntament amb el d’educació, la despesa més elevada dels pressupostos. Elevar d’un 17% a un 25% implica apujar impostos?
Per una banda, aquí hem de saber que el pressupost anual de salut, que sempre necessita més recursos, és un pressupost rècord. És el més elevat que ha tingut mai, pràcticament 13.000 milions d’euros. La clau és de prioritats, i penso que el Departament té les prioritats equivocades. Destinar el 25% depèn de l’organització del departament. Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model. Per exemple tots els consorcis, a diferència de l’Institut Català de la Salut (ICS), no tenen un contracte – programa, sinó que el cobren és en funció de les proves diagnòstiques. Per tant, sovint el que passa és que aquests consorcis, que gestionen primària o hospitalària, aposten molt per hospitalària.
«Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model» | Pol Rius
Té algun exemple?
L’altre dia vaig estar en el consorci sanitari del Maresme, històricament infrafinançat, però que també gestiona tres centres d’atenció primària de Mataró. Per intentar quadrar els números el que reforcen són totes aquelles proves diagnòstiques; no la prevenció, sinó el tractament. Jo crec que cal passar d’un model hospital-cèntric a un model on, en el cor, hi hagi l’atenció primària. Són molts els centres d’atenció primària que estan perdent especialitzats, i, després, no s’ha revertit el tancament de les urgències en els centres d’atenció primària, cosa que el acaba provocant és un col·lapse de les urgències hospitalàries. Cal un canvi l’organització del sistema. I això no és tant un tema de recursos com de fixar prioritats.
Parlem del model de prestació de serveis, doncs, que compagina entre el funcionament públic i el concertat dins del mateix sistema de salut. L’aposta per un sistema plenament públic és una aposta realista com a model de futur?
L’aposta ha de ser per allò públic. Quan parlem de canvi de model parlem de dos elements: situar la primària com a prioritat per evitar la pèrdua de qualitat del sistema tot revertint el creixement de les mútues, i acabar amb els concerts per motius d’eficiència. Des d’un punt de vista econòmic n’estem veient les conseqüències, tal com ha passat a l’Hospital Broggi, que ha hagut de ser intervingut per la mateixa conselleria. Però és que també és perjudicial per als usuaris. Per exemple, el que ens traslladen els treballadors del transport sanitari – i els usuaris – és que al final les empreses privades prioritzen els seus serveis privats. L’Hospital del Mar i Parc Taulí, per exemple, tenen voluntat d’externalitzar les esterilitzacions quirúrgiques; de fet ja es va aprovar en el Taulí, i ho van haver de revertir no només per un tema de condicions laborals, sinó pels resultats: hi havia més infeccions hospitalàries i les peces arribaven en mal estat. En definitiva: cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys. Ho haurem de fer manera gradual perquè no és senzill, però aquest és el camí que, malauradament, la conselleria no segueix.
Cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys.
Té sentit que els professionals concertats no tinguin les mateixes condicions i requisits que els treballadors públics quan ambdós, al final, són finançats pel mateix pressupost públic?
No té cap sentit. Ara mateix s’està negociant el conveni del SISCAT, i està absolutament empantanegat i, malauradament, el departament no es vol implicar. Però jo vull insistir en el fet que no és només que els treballadors no tinguin les mateixes condicions sinó que els usuaris no les tenen. Hi ha una desigualtat claríssima en l’àmbit territorial. Fa poc vaig estar al consorci sanitari de Vic reunit amb representants dels treballadors i una de les coses que em traslladaven era que les ràtios d’infermeria no tenen res a veure amb les de l’ICS. Això provoca que moltes infermeres abandonin els seus llocs de treball i es passin a la primària; tot i que perden diners, la tensió i l’estrès laboral disminueix. És a dir, s’està produint un moviment paradoxal que és el següent: metges de la primària l’abandonen perquè no poden més, però en l’àmbit d’infermeria deixen l’hospitalària per passar a la primària. Això significa que el sistema està a una situació límit i que les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic, que és l’ICS.
El sistema està a una situació límit i les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic
Sobre les residències: durant la Covid-19 es van viure un dels episodis més difícils per la mala gestió que va haver-hi. Han passat dos anys, però crec que la sensació general és que, ben bé, no s’ha aclarit quin va ser el problema real.
Jo crec que el que ha passat és que s’ha volgut tapar. Es va constituir una comissió d’investigació la darrera legislatura que es va tancar en fals, tot aprofitant que s’acabava la legislatura. La sorpresa que ens hem trobat aquesta legislatura és que ERC, Junts per Catalunya i PSC no l’han volgut tornar a posar en marxa. Al final ha passat el mateix a Catalunya que a Madrid, però allà van ser PP i VOX qui la va bloquejar i aquí PSC- ERC – Junts amb un suposat grup de treball que tampoc s’ha posat en marxa. És molt greu el que va passar, però no hem arribat a una conclusió sobre què és el que va passar i què s’ha de canviar. Avui dia, el sistema de residències continua funcionant exactament igual que llavors.
Per acabar: una de les conseqüències greus de la pandèmia ha estat el peatge en la salut mental dels més joves. Hi ha un problema amb la salut mental que és la falta de cobertura general del sistema públic. Què s’ha de fer amb la salut mental dels joves?
En els pressupostos vam introduir una partida de 80 milions d’euros, que havia de servir per reforçar la salut mental dels i les joves. Crec que el model de salut mental en infants i joves no funciona. Sovint trigues dos o tres mesos en tenir la primera visita, i en casos greus, per exemple, de trastorns alimentaris on es requeriria visites setmanals, se n’ofereix només una al mes. Durant la pandèmia, s’han disparat els casos de trastorns de conducta alimentària en infants i joves i també els pensaments suïcides. Penso que en aquest camp cal innovar, i que el que s’està fent a Barcelona està marcant el camí. L’experiència dels Consulta’m –psicòlegs públics gratuïts– estan funcionant molt bé. Estan en espai on els joves poden accedir sense cita prèvia. De moment, les dades que ens trasllada la regidora de Salut Gemma Tarafa és que en el 97% dels casos es fa una feina de prevenció que implica que no s’han de derivar al centre de salut mental d’infants i joves. Crec que això ho hauríem d’estendre a tot Catalunya, i, a més, econòmicament, és fàcil de posar en marxa.
També li hem reclamat al Departament de Salut que apliqui l’experiència de Barcelona respecte al telèfon de prevenció del suïcidi: el 50% de les trucades que es reben són de fora de Barcelona. La feina que estan fent és espectacular, perquè es visibilitza un tema que havia estat tabú, es dona suport, i perquè serveix també de servei d’acompanyament per a familiars. En coses així, tots els grups polítics hauríem d’anar a l’una.
Estar infectat de Covid-19 durant dos anys seguits no és una situació gens fàcil de portar ni a nivell físic, ni mental ni tampoc espiritual. Cada cop que t’aixeques del llit al matí no saps si tindràs força durant el dia, si podràs superar el neguit d’arrossegar tants símptomes durant tant de temps i tampoc no saps què serà de la teva vida els propers anys. Aquesta és la situació que relata el darrer «30 Minuts» de TV3 dirigit per Mariona Bassa i Xavier Brichs: la sensació d’haver-se infectat cada dia dels 23 mesos que portem de pandèmia.
No podem negar que a hores d’ara a la majoria d’aquestes pacients els han atès en alguns moments en un Hospital o altra o al seu centre d’atenció bàsica. Però no hem de deixar de recordar que tots aquells que provenen de la primera onada d’infeccions van trigar molts mesos a ser atesos després d’haver passat per tota una fase d’incredulitat per molts professionals sanitaris. Alguns, per exemple, després d’una infecció clarament situada als pulmons van trigar fins a vuit mesos a visitar un pneumòleg que resolia la visita dient «ja t’anirà passant» malgrat que no tingués cap evidència tal com queda demostrat passat més d’un any. I tampoc és menor el que succeeix amb les persones que potser no tenen massa eines personals per insistir en que no es recuperen i necessiten ser ateses.
El documental exposa molt bé la terrible sensació que es va experimentar per part d’aquestes persones pensant que només els passava a elles que tenien símptomes allargats en el temps. Van saber trobar-se abans elles per les xarxes socials que no pas obtenir missatges d’alguns professionals que pràcticament encara neguen la globalitat del fenomen. La sensació de ser l’únic al qual li passa tot això és aterridora, però l’experiència de trobar-se amb un grup d’iguals és alliberadora fins a límits que la medicina encara no contempla. I és per això que totes aquestes dones que van dinamitzar el grup de Covid Persistent a Catalunya encara no s’adonen de l’impacte tan important que han tingut en la salut de molta gent.
I està clar que els professionals sanitaris són, en la seva gran majoria, uns aliats imprescindibles de les persones malaltes. Especialment, tots aquells que han sabut actuar amb humilitat escoltant activament els seus pacients, tal com descriuen i han fet la Dra. Mateu i la Dra. Torrell. Però no podem amagar que encara hi ha molt personal sanitari que actua basat en la incredulitat o bé en la prepotència de creure que com que totes les proves que fan als seus pacients tenen resultats molt propers a la normalitat no hi ha res que faci pensar que els passa res important obviant que no estem apuntant bé amb les proves. Dos anys després de l’inici de la pandèmia això passa i genera un efecte molt negatiu en les persones malaltes.
Passa que a la majoria d’aquestes pacients els ha canviat la vida per complert i s’enfronten a la incertesa diària de saber amb quina força podran afrontar el dia i la setmana. Passa que venen d’una experiència en què el sistema sanitari els ha expulsat literalment en moltes ocasions i durant molts mesos. Passa que literalment han tingut la sensació de no voler-los enlloc tal com descriu una de les afectades. Passa que a la majoria no els han admès a hospitals, CUAPs i en alguns casos ha faltat poc per no atendre’ls a l’atenció bàsica mig any després de l’esclat de la Covid-19. Passa que mentre s’emet el programa hi ha afectades que expliquen que alguns hospitals no admeten la derivació d’atenció bàsica. Passa que moltes d’aquestes persones no poden pagar-se una sanitat privada per accedir a visites o proves mèdiques o que han de fer una inversió que la sanitat privada ha aprofitat per fer el seu negoci. Passa que la sanitat pública ha de donar resposta a un greu problema global que, tal com menciona el programa, podria afectar cent mil persones només a Catalunya.
Després del «Malalts persistents» de TV3 queda molt clar que han passat dos anys i que, malgrat alguns avenços, milers de persones a Catalunya que han quedat abandonades i que no s’han tingut en compte en moments de la pandèmia en què ja es podia començar a planificar a mitjà i llarg termini. Encara ens preguntem com és que a hores d’ara els hospitals d’arreu del país no tenen unitats específiques de Covid Persistent tenint en compte el greu problema de salut pública que suposa i suposarà en el futur. Encara ens preguntem per què aquest problema no està a l’agenda política del conseller.
Òbviament, l’atenció d’aquestes malaltes comença pel reforç de l’atenció bàsica, un aspecte que ni la major crisi sanitària mundial dels darrers temps ha fet que els nostres governants hagin fet una aposta decidida al respecte. I és que està clar que una sanitat pública cada cop més retallada no pot aguantar ni la pressió de les onades amb menys impacte. I no es pot permetre que un país no pugui garantir la igualtat d’oportunitats de la població a nivell sanitari.
El reconeixement de l’OMS de la malaltia és només un primer pas perquè els responsables sanitaris construeixin un itinerari d’atenció i recerca científica per a millorar la vida d’aquestes persones. Uns passos que no poden ser construïts sense la veu i el protagonisme dels mateixos pacients. Aquest fenomen demostra justament la importància de tenir una sanitat pública que garanteixi l’atenció digna de les persones en la que els metges i metgesses a l’atenció bàsica han de poder tenir unes ràtios raonables com per poder realment escoltar les persones malaltes.
Restarem atents a les decisions i accions concretes que els responsables polítics prenen a partir d’avui en referència a aquesta situació sobre la qual ja fem tard. No hi ha cap excusa per no abordar aquest problema de salut pública de forma decidida. Amb el segon aniversari de la pandèmia no queda una altra opció que començar a invertir i gestionar, com diu una de les participants del documental, la segona pandèmia, la de la Covid Persistent.
Yolanda Osorio és psiquiatra i coordinadora de l’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar (ESMES) gestionat conjuntament pels Serveis de Salut Mental del Parc Sanitari Sant Joan de Déu i per la Fundació Sant Pere Claver. A més, també és fundadora del programa SATMI, dirigit a la població amb problemes de salut mental derivats del procés migratori a l’àrea de Barcelona.
Osorio explica que es calcula que fins a un 73% de persones que viuen al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental i que una gran part desenvolupa quadres depressius o altres problemes de salut mental pel fet de viure al carrer. «Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present. Això fa que sovint desenvolupin problemes de salut mental i que moltes intentin fugir de la seva situació través de tòxics, com l’alcohol o altres».
Per les dones sense llar la situació és, sovint, encara més complicada: «si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més», explica la psiquiatra. «Per les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions…», afegeix. En aquest sentit, remarca la importància de crear recursos específics dirigits a les dones sense llar, com els centres La Llavor, gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta.
Quina tasca féu des de l’Equip de Salut Mental per Persones sense Llar de Sant Joan de Déu? A quins perfils de persones ateneu?
L’Equip de Salut Mental per Persones Sense Llar està integrat per cinc psiquiatres, cinc infermeres i cinc Coordinadors de Pla Individual (CPI), que són gestors de casos que fan un acompanyament molt més intensiu en el dia a dia. El programa depèn de l’Hospital Sant Joan de Déu i de la Fundació Sant Pere Claver i consisteix a fer un tractament integral en salut mental a persones sense llar amb trastorns mentals greus. Atenem, sobretot, a persones que dormen al carrer i també hi ha un equip específic d’educadors que treballen en assentaments.
Treballem conjuntament amb els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Els educadors i treballadors socials de l’Ajuntament són els qui detecten persones en situació de sensellarisme amb presència o sospita de trastorn mental i ens ho comuniquen per poder fer una valoració i abordatge. També treballem coordinadament amb els educadors de carrer i amb les entitats que treballen en aquest àmbit, per tal de vincular les persones amb els diferents recursos existents. La col·laboració constant amb altres entitats és fonamental.
El districte on atenem més població és a Ciutat Vella, perquè, històricament, és un lloc de pernocta de molta gent. També actuem bastant a l’Eixample, a Sants i a Nou Barris. A més, també atenem persones amb trastorn mental sever que han estat ingressades a hospitals de psiquiatria de Barcelona, com el Sant Pau, Vall Hebron o el Clínic, i que, quan es fa la previsió d’alta, se sap que quedaran en situació de sense llar.
Segons dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, des de l’any 2008 fins ara, el nombre de persones que dormen al carrer a Barcelona ha passat de 658 a 895, un increment del 36% en més d’una dècada. El cens més recent de la Fundació Arrels, del passat mes de maig, eleva la xifra fins a 1.239 persones. Cada vegada hi ha més persones sense llar?
Sí, cada vegada n’hi ha més. La situació de les persones s’ha precaritzat molt més. Amb la pandèmia, molta gent que estava en una situació precària, però podia pagar el lloguer d’una habitació i que estava treballant, encara que fos de manera precària i fràgil, ho va perdre tot i es va veure d’un dia per l’altre abocat al carrer. Tot i que es van incrementar alguns recursos destinats a persones sense llar, també molts d’altres que existien van haver de reduir el nombre de places. Però no sempre els recursos arriben a tothom i, per tant, s’incrementa el nombre de persones que viuen al carrer. Paral·lelament, l’elevadíssim preu del lloguer a Barcelona, la manca de recursos d’habitatge públic i les dificultats d’accés a un habitatge… tot això aboca molta gent al carrer. No hi ha prou oferta de pisos d’emergència social.
Fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general.
Quin impacte té en la salut de les persones el fet de viure o haver viscut al carrer?
Si parlem de salut mental, una revisió de diferents estudis d’onze països, amb un total de 8.000 persones participants, calcula que fins a un 73% de persones que estan al carrer tenen algun diagnòstic de trastorn mental, és a dir, gairebé tres quartes parts. El més prevalent és el trastorn per consum d’alcohol, que és nou vegades més freqüent que en la població general. La relació és bidireccional: el fet de viure al carrer fa que les persones consumeixin més alcohol. Un usuari, per exemple, ens deia que al carrer has de beure alcohol per aguantar. Però, també, hi ha un percentatge important de persones que ja eren consumidores d’alcohol abans de quedar-se al carrer.
També incideix l’impacte d’un trauma previ. Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes d’elles tenen històries de vida molt traumàtiques que les han abocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present, tan prèviament a viure al carrer com després de fer-ho. Això fa que, en molts casos, es desenvolupin quadres depressius o altres problemes de salut mental, i aquesta fugida a través dels tòxics, com l’alcohol o altres.
Tot això, evidentment, té una incidència en l’esperança de vida. La mortalitat en aquest col·lectiu és molt més alta que en la població general per diversos factors: la dificultat d’accés a la xarxa de salut, de cuidar-se, de fer tractaments preventius, de cuidar la dieta, la higiene… hi ha molts factors que fan que la salut de les persones sense llar es vagi deteriorant molt abans que en una persona que no viu aquesta situació.
«Creem un vincle amb la persona i prioritzem quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social..» | Pol Rius
Les persones que ateneu us comuniquen les seves necessitats? Com ho feu per crear un vincle de confiança?
Per generar el vincle amb la persona hi ha tot un procés. Tu vas al metge o als centres de salut mental voluntàriament perquè no estàs bé, però en el nostre cas són persones que en la majoria de casos no demanden la nostra atenció, sinó que nosaltres tenim la sospita que hi ha un patiment i ens hi acostem. A partir d’aquí, comencem tot un procés d’avaluació a través d’entrevistes per tenir un diagnòstic. Hi ha tot un procés que requereix temps, expertesa i coneixements. Es genera un apropament, creant un vincle amb la persona i prioritzant quines són les seves necessitats, que no només passen per una qüestió medica o de medicació, sinó unes condicions de vida dignes, tenir accés a una dutxa o un menjador social… L’objectiu final és aconseguir que la persona surti del carrer.
Quin és el protocol d’actuació quan la persona requereix un ingrés?
Evidentment, es donen situacions en les quals la persona rebutja qualsevol oferiment d’ajuda i es posa en risc a ella mateixa o una altra persona. En aquests casos actuem d’urgència i, si és necessari, fem ingressos involuntaris. Però la solució no és l’ingrés, sinó traçar un pla a llarg termini, articulant els recursos necessaris en funció del cas, siguin recursos sanitaris, socials o qüestions administratives.
Les persones no viuen al carrer perquè volen, sinó que moltes tenen històries de vida molt traumàtiques que els han evocat a aquesta situació. Un cop al carrer, estan exposades a situacions de violència, de marginalitat, de prejudicis… per tant, el trauma està molt present
La delicada salut de les persones sense llar ha fet que durant la pandèmia siguin un col·lectiu especialment vulnerable. Com els ha afectat la Covid i els confinaments? Hi ha hagut prou recursos per garantir la seva seguretat?
Les persones sense llar van estar més exposades al virus, perquè quan es parlava de confinament, no es podien confinar. Els que no vivien a carrer i estaven en recursos també han viscut una situació complicada. Es van crear recursos específics, com la Fira Barcelona i altres, per donar resposta a aquestes persones i donar-los-hi un espai on confinar-se. També es van crear unitats específiques dins dels albergs perquè poguessin fer aïllament les persones positives.
Alguns d’aquests recursos eren equipaments d’emergència que després van desaparèixer. Què se n’ha fet després d’aquestes persones? Han tornat al carrer quan han tancat aquests equipaments?
A algunes persones se’ls va reubicar en altres recursos ja existents. D’altres, eren persones que venien de fora de Barcelona i van tornar a marxar quan van tancar els equipaments. I un altre grup de persones van tornar al carrer. Cal tenir en compte que Barcelona té un pla de sensellarisme molt potent, però aquest pla està en fases més incipients, si és que existeix, en ciutats veïnes. Per això durant la pandèmia va venir molta gent provinent, per exemple, del Garraf o del Baix Llobregat.
«Moltes persones sense llar pateixen un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental» | Pol Rius
Hi ha molt d’estigma envers la pobresa.
Sí. Això es veu en la mort del fotògraf René Robert a París, per exemple. És esgarrifós. Passes pel carrer i a una persona que està estirada a terra, ni la mires. Són invisibles. Això reflecteix molt el món occidental. La persona que viu al carrer és una persona que va ser un nen, que va tenir uns pares, que té una història darrere. S’ha d’humanitzar-les. Sembla que si una persona viu al carrer és perquè vol, i no pensem en tota aquesta història que hi ha al darrere o el perquè està vivint al carrer. Aquest estigma també l’hem vist amb la pandèmia, quan es van crear hotels salut específics per a persones sense llar. Amb una excel·lent gestió, això sí, però l’estigma, segurament inconscient, hi era. I si pateixen un trastorn mental hi ha un doble estigma: el de la pobresa i el de la salut mental.
Les dades de la Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar mostren que el nombre de persones sense llar d’entre 18 i 30 anys ha augmentat, i que ja representen el 17,9% de les persones sense llar a Barcelona. Moltes vegades es tracta de joves que han passat per processos migratoris. Quines barreres es troben?
Durant els darrers anys, Catalunya ha sigut receptora d’un gran nombre de joves migrants sense referent adult, que van passar a ser tutelats per la DGAIA. En fer la majoria d’edat, però, molts s’han quedat sense cap lloc on viure i s’han vist abocats a viure al carrer. La llei, afortunadament, es va modificar l’estiu passat, però fins llavors quan feien 18 anys aquests joves tenien permís de residència però no permís de treball. Sense treballar, com pots tenir un lloc on viure? I clar, el nombre de nanos amb 18 anys era més alt que els recursos de pisos. Amb la nova llei tots aquests joves surten també amb permís de treball. Això ha suposat una millora de la seva qualitat de vida i també del seu benestar emocional. Això demostra que hi ha moltes eines i decisions polítiques que es poden portar a terme i que només depenen de l’aposta política que es fa. També cal dir que, en alguns casos, la seva situació no s’ha acabat de regularitzar. Hem de tenir en compte que parlem de joves que vénen de situacions molt complicades al seu país d’origen, d’històries traumàtiques i que, en molts casos, també es produeix un consum de tòxics que els dificulta tirar endavant.
Si viure al carrer és una situació traumàtica i de molta vulnerabilitat, en el cas d’una dona encara ho és més.
Les dones només representen entre un 10 i un 15% del total de persones que dormen al ras, però, segons diversos estudis, viuen «sensellarisme encobert», ja que recorren a altres formes d’exclusió residencial, com infrahabitatges o albergs temporals, per tal de defugir el carrer. És més difícil, doncs, detectar una situació de sensellarisme o exclusió social en les dones?
Sí, en el cas d’una dona és més difícil de detectar perquè, com has dit, recorren a altres opcions, com pot ser la seva xarxa familiar o d’amistats. És cert que les dones representen un percentatge baix de les persones que viuen al ras, però si tenim en compte aquest concepte més ampli de sensellarisme, per exemple dones que viuen en situacions d’okupació o en infrahabitatges, el percentatge augmenta fins a un 20 o 25%. Són molt difícils de detectar aquests últims casos.
En molts casos es tracta de dones que han viscut situacions de maltractament i de violència masclista. Per tant, en el cas de les dones, viure al carrer suposa una doble vulnerabilitat. Si és una situació traumàtica de per se, en el cas d’una dona encara ho és més, perquè poden patir més situacions de violències, agressions sexuals, violacions… per això, treure les dones del carrer és una prioritat dels diferents recursos que treballen en el sensellarisme. En aquest sentit, durant els darrers anys s’han creat recursos i albergs específics només per dones, com La Llavor, situat al districte d’Horta-Guinardó i gestionat per Sant Joan de Déu, o Violeta, a Sarrià-Sant Gervasi. També s’ha incorporat la perspectiva de gènere en el disseny dels albergs. És un tema que s’està treballant i que preocupa molt.
Què és necessari per posar fi al sensellarisme? Les administracions haurien d’implicar-se més?
Sempre es parla de Finlàndia com el país que ha aconseguit reduir més dràsticament el nombre de persones sense llar. Hem d’anar cap aquí, però no només aconseguir que hi hagi menys persones al carrer, sinó zero. I per això es necessiten recursos estructurals. No estem parlant de contractar més professionals sanitaris, educadors i treballadors socials, que també, sinó de crear recursos al territori, i dissenyats tenint en compte la diversitat de perfils que hi ha, ja que hi ha dones sense llar, persones joves, persones migrants o refugiades, persones amb trastorn mental i consum de tòxics… i les necessitats són diferents. S’ha d’apostar pel model Housing First. El primer és garantir una llar, per poder començar a treballar altres aspectes. Garantir una llar, no només un sostre, sinó un lloc on viure de manera autònoma, que sigui casa seva, amb les seves pròpies regles. I per això calen recursos i voluntat política.
Investigadors de l’Institut d’Oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron han demostrat que l’Omomyc, una proteïna inhibidora de MYC que funciona per atacar tumors primaris, també és eficaç per frenar la metàstasi del càncer de mama.L’estudi ha estat publicat al Cancer Research Communications de l’Associació Americana de Recerca del Càncer.
En la recerca s’han dut a terme diferents experiments tant in vitro com in vivo per conèixer de quina manera Omomyc impactava en les metàstasis del càncer de mama. «La resposta ha estat molt positiva i en tots els casos s’ha pogut comprovar que Omomyc té una activitat antimetastàtica important, en contra del que s’havia especulat», explica el Dr. Daniel Massó, investigador de Peptomyc i primer autor de l’article.
«Fins ara havíem demostrat que Omomyc era eficaç controlant molts tumors primaris. Ara, a més, hem vist que també és un fàrmac eficaç per bloquejar la invasió, l’establiment i el creixement de les metàstasis en el càncer de mama», afegeix la Dra. Laura Soucek, codirectora de Recerca Translacional i Preclínica i cap del Grup de Modelització de Teràpies Antitumorals del VHIO, que també ha participat en aquesta recerca. També han participat en aquest article per part del VHIO el Grup de Teràpies Experimentals dirigit per la Dra. Violeta Serra i el Grup de Factors de Creixement del Dr. Joaquín Arribas.
Omomyc va ser creada per Vall d’Hebron com una miniproteïna capaç d’inhibir MYC i, després de múltiples estudis preclínics els resultats dels quals han fet la volta al món, ja s’està provant en pacients, en un assaig clínic iniciat el maig de l’any passat al VHIO. Prèviament a l’assaig, Omomyc ja havia demostrat una activitat antitumoral potent en múltiples línies de cèl·lules tumorals i models de càncer en ratolí, independentment del teixit d’origen i de les mutacions.
Tot i això, tots els treballs de recerca duts a terme fins ara amb aquest fàrmac s’han centrat en tumors primaris i mai se n’havia provat l’eficàcia contra la malaltia metastàtica. «Alguns estudis suggerien que MYC podia exercir una funció antimetastàtica, per la qual cosa inhibir-lo podria ser perjudicial. Però les dades que hem obtingut en la nostra recerca mostren tot el contrari», apunta el Dr. Daniel Massó.
Resultats positius en tots els experiments
S’han fet proves tant en models in vitro com en models de ratolí. En els primers s’ha provat l’eficàcia en tots els tipus de tumors, mentre que en els segons el treball s’ha centrat en el càncer de mama triple negatiu, una malaltia que necessita urgentment opcions terapèutiques millors.
«Hem pogut veure que, en ratolins modificats genèticament, Omomyc és capaç de fer que el tumor primari creixi menys, però també hem observat que impacta en el creixement de les metàstasis i en alguns casos les fa desaparèixer. Quan hem administrat Omomyc per via intravenosa, els resultats també han estat positius, ja que hem vist que es produïa una disminució del creixement del tumor i que s’allargava significativament la supervivència dels ratolins», comenta el Dr. Massó.
Encara que la recerca encara no s’ha dut a terme amb pacients, el treball dut a terme pel VHIO també ha volgut analitzar la possible repercussió de l’aplicació d’Omomyc. Per això s’han analitzat bases de dades de pacients, en què s’ha pogut comprovar que les pacients de càncer de mama que presentaven sobreexpressió dels gens que bloqueja Omomyc tenien una supervivència més baixa. «Això ens fa ser optimistes i pensar que, si aquestes pacients es tractessin amb el nostre fàrmac, potser podríem millorar-ne la supervivència», ha explicat per acabar el Dr. Massó.
Mollet del Vallés és una de les ciutats amb un índex més alt de contaminació. Així ho corroboren els últims mesuraments i estudis d’entitats solvents. Alguns estudis fins i tot plantegen que som la tercera ciutat de l’estat espanyol quant a índexs de contaminació, la segona de Catalunya i entre les primeres d’Europa, al costat de Barcelona.
Fa uns mesos que s’ha constituït la nostra plataforma per a lluitar per un Mollet lliure de contaminació i respirable. A part de la contaminació atmosfèrica, lluitem també per l’eliminació de l’amiant en canonades d’aigua i edificis públics i privats, un material molt tòxic i que provoca milers de morts cada any.
És necessari que l’Ajuntament de Mollet del Vallés prengui mesures eficaces per reduir dràsticament els nivells de contaminació a la nostra ciutat, com pot ser continuar convertint en zona de vianants els carrers i fer «superilles», crear un veritable carril bici segur, potenciant la bicicleta, i crear un sistema de bicicletes compartides. També és necessari ampliar el servei de transport públic i instar a la Generalitat de Catalunya a limitar la velocitat als vehicles a 80 km/h en autovies i autopistes.
Cal limitar el creixement urbanístic i, per això, diem NO al nou Barri del Calderi i diem NO a la construcció de centenars de pisos al costat de l’Hospital de Mollet del Vallés. NO AQUEST POUM.
Cal assegurar a la ciutat una circulació de màxim 30 km/h i cal crear aparcaments dissuasius, entre altres mesures necessàries per a aconseguir una ciutat saludable i deixar de ser una de les ciutats amb més mortalitat per contaminació de Catalunya, Espanya i Europa.
Mentre molts partits polítics i moltes administracions públiques i parlaments deixen de fer les seves funcions, a les quals estan obligats constitucionalment, de defensa i treball pel bé comú i la reducció de les desigualtats, la majoria de ciutadans estan cada cop més desmoralitzats i molt preocupats, perquè les seves condicions de vida i de salut han empitjorat i han perdut l’esperança i les ganes de lluitar.
En salut i en sanitat, la crisi és molt profunda (i també en medi ambient i crisi climàtica). La pandèmia ho ha empitjorat tot fins a graus inimaginables. Molta gent ha descobert la mala gestió dels recursos públics, la corrupció, la ineficiència, la manca de transparència, la improvisació i manca de democràcia i els interessos particulars i polítics, insolidaris. Hem descobert (o reafirmat) els greus problemes polítics, econòmics i socials de la comunitat en què vivim.
Mirem les notícies als diaris i les televisions i només aprofundim en la por i la depressió, perquè alguns mitjans alimenten l’alarmisme amb mentides i falses notícies, que molts cops fomenten el negacionisme o la desesperança.
Hem tocat fons, i no arreglarem les coses fent el mateix que fan els polítics. Cal aprendre del que ha passat, les seves causes globals, no diferents de les causes de les altres pandèmies en què estem vivint fa molts anys: el neoliberalisme i la seva globalització, el capitalisme financer que governa la terra, la crisi climàtica, la pèrdua de democràcia, de drets socials i de salut. Ara ens cal, urgentment, fer un bon anàlisi independent i transparent del que ha passat i per què ha passat, i proposar-nos un canvi radical de model, polític, econòmic, cultural i social. Si no ho fem ara, quan ho farem?
30.700 persones grans mortes per la Covid a les residències geriàtriques a Espanya (segons dades provisionals del Ministeri d’Afers Social i Sanitat fins a novembre del 2021). Les vacunes han estat fabricades en temps rècord per cinc laboratoris farmacèutics, amb una pobra vigilància per les agències de vigilància farmacològica (com ens n’hem assabentat ara). Aquestes empreses, en 18 mesos, han obtingut uns beneficis de 23.103 milions de dòlars per les vacunes, un increment d’ingressos del 96% (els més beneficiats: BioNTech, 99%, i Moderna, 93%). I sense alliberar les patents. El que importa és la malaltia (però que les persones no morin) i, així, necessitarem cada cop més dosis.
En un altre àmbit, cal recordar la mala gestió, precipitada per la por, i potser corrupta, de la quals avui encara en sabem més coses: segons la Sindicatura de Comptes de Catalunya (expedient 69), la Generalitat va comprar 300 respiradors (per UCI) el 2020 i va pagar incorrectament 7,9 milions d’euros a una empresa falsa (Innjoo Technology). La mateixa sindicatura atribueix 200 expedients a Salut per mala pràctica.
Recordem també els 17 milions d’euros a Ferrovial i els 71 contractes verbals (sense suport escrit i signat) pel camí de les emergències. Ja vam publicar el tema dels 87 milions d’euros, també per la via d’emergències, per la construcció de cinc hospitals «satèl·lits» (en realitat «fantasmes») per la Covid, dels quals no hem sabut res més. Mentrestant, els CAP encara hauran d’esperar quatre anys per millorar les seves instal·lacions obsoletes.
Aquesta crisi també ha comportat un greu deteriorament de la salut mental, sobretot en la població jove, amb grans problemes de precarietat laboral, i en els professionals i treballadors de la sanitat i la dependència. Els suïcidis a Catalunya s’han incrementat en un 195%. S’ha produït un augment dels casos de depressió i angoixa, i molts professionals sanitaris (metgesses i infermeres, sobretot) abandonen la professió o estan de baixa. I, mentrestant, el sistema sanitari públic s’enfonsa, continua retallat, amb un pressupost insuficient per les demandes de sempre i agreujat al límit per la pandèmia, mal gestionada, sobretot a l’atenció primària, salut comunitària i cures, salut pública i dependència. Les mútues privades, en canvi, augmenten els seus ingressos, gràcies als qui poden pagar, i deserten del sistema públic, un sistema públic per cada cop més pobre.
És urgent revertir aquesta situació. Si no defensem nosaltres, la ciutadania i els treballadors de la sanitat, els drets adquirits amb molts esforços i lluites, si no defensem els béns comuns, el dret a la salut i a les cures per tothom, a un medi ambient saludable, aigua, energia i natura del comú, a un habitatge digne, alimentació sana, treball en bones condicions laborals, democràcia plena (republicana), política sana i dialogant… Qui ho farà? Seguiran les polítiques que beneficien a la casta econòmica? Fins quan?
Necessitem ja una nova llei de salut i sistema sanitari, que defineixi clarament i posi al dia diferents conceptes, com què és salut i els seus condicionats socials, econòmics i culturals, i legisli salut en totes les polítiques. I, en sanitat, necessitem serveis socials i cures: un sistema clarament públic, amb control estricte i transparent i, si són necessaris, concerts amb entitats privades sense lucre i amb clàusules de qualitat laboral i assistencials. Un sistema que no pugui ser parasitat ni corromput per interessos particulars.
Segurament no necessitem més hospitals. A Catalunya, tenim 68 hospitals d’utilització pública pagats pel CatSalut (entre ells, 25 de privats concertats). El que necessiten són recursos suficients per fer la seva feina ben feta en el seu territori. És urgent també unes millors condicions laborals i millores estructurals. De fet, aquests dies ja estem veient protestes en aquest àmbit hospitalari arreu de Catalunya que poden anar augmentant.
Necessitem una atenció primària i comunitària amb salut mental comunitària i bona coordinació amb l’atenció hospitalària, un augment del pressupost perla primària de fins al 25% del pressupost de Salut, per atendre amb qualitat i eficiència el que se li demana: bona accessibilitat i atenció, majoritàriament presencial, per part de la metgessa i infermera de referència, amb atenció de proves diagnòstiques i consultes amb menys de tres mesos. Això vol dir tenir plantilles suficients i condicions laborals estables i dignes, per tal que puguin tornar els professionals que han marxat del sistema.
No ens hem de deixar la millora també dels serveis sociosanitaris, la majoria avui centres de negoci amb lucre de diners públics (hi ha 102 centes sociosanitaris a Catalunya, dels quals 75 són privats concertats). Hem d’anar cap a un nou sistema d’atenció a la dependència i les cures, passant de l’actual, molt centrat en residències, a models d’autonomia residencial.
Perquè això sigui possible i efectiu, caldrà establir també per llei una millor governança i control de tot el sistema i els serveis, amb participació real de professionals i ciutadania en la seva governança. Són unes millores que no poden esperar a la futura llei de Salut i Sistema Sanitari, de redacció i tràmits parlamentaris lents. Cal ja l’anàlisi que hem dit sobre el què i perquè ha passat. Una anàlisi independent i amb transparència absoluta. Cal demanar responsabilitats i uns plans de millora reals a curt termini globals del sistema públic per salvar i revertir els enderrocs.
El dia 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut. Mobilitzem-nos! Hi haurà un acte unitari en defensa del Sistema públic de Salut el dia 3 d’abril.
Era 2016, previ a la creació de Las Kellys, i Miriam treballava de cambrera de pis en un hotel petit de tres estrelles principalment fent llits. Com que havia baixat l’ocupació feia una mica de tot encara que la seva categoria professional fos d’ajudant de cambrera de pis. El mes de desembre, quan va baixar l’ocupació, els van canviar els horaris, els van demanar si podien anar a les 6 del matí i fer els fons de la cuina fins a les 9 del matí i llavors passar a la seva altra feina. Abans d’aquest canvi, hi havia tres treballadores més de la neteja a l’hotel que feia 15 anys que hi eren i tenien un contracte fix. Dues feien les zones comunes i l’altra feia el restaurant i els esmorzars i el passadís de l’hotel amb un horari de 8 hores. «Jo anava per una subcontracta i també les meves companyes i ens van dir que l’hotel ficaria treballadores aquí perquè les anaven a fer fora perquè la nostra empresa entrés també a la cuina», explica. De primeres, ella no va entendre per què les feien fora si anaven a fer la seva mateixa feina… Però al següent dia, les tres treballadores que quedaven, entre elles, van anar a l’hotel i van rebre la notícia que passarien a mitja jornada. De tres van passar a ser-ne dos.
Així, el treball de 8 hores es va convertir en un de 5 hores amb el que veien clar que no arribaven malgrat que les repartissin al llarg de la jornada. «Perquè impactés el mínim possible, ens van dir ‘tu entres a les 6 i fas els fons de la cuina i et poses a netejar el més dur, a treure greix’. I jo arribo a les 7 i ens posem a fer-ho fins a les 9. Després surto i em poso a passar l’escombra per passadissos, esmorzars, i tot això. Després fregar: banys, passadissos, recepció… un munt de coses que el temps et passa rapidíssim», descriu. Un treball dur i amb exigències. Explica en detall com el cap no volia que el parquet negre tingués ni tan sols una marca d’haver passat el pal de fregar. Per això, Miriam havia de deixar-se els braços i les mans escorrent el motxo: «perds el temps, però també la salut encara que jo no m’havia adonat d’això… Va començar a passar el temps i jo començava a patir dolor de les mans i deia ja em passarà, ja em passarà, però després de 6 mesos les mans se’m van inflar, les tenia vermelles i el dolor pujava fins a les espatlles».
Miriam es va prendre antiinflamatoris per evitar anar al metge i fins i tot va tornar un dia més a la feina. Per dir que no havia dormit del dolor, perquè no es pensessin que era una gandula, que no volia treballar. Tot això perquè sentia una gran responsabilitat. «No podia agafar el pal de l’escombra ni aixecar res, em queia tot. Recordo que el meu xicot em donava el menjar a la boca. Jo plorava perquè vaig pensar que quedaria invàlida per a tota la vida. Vaig pensar que les meves mans ja no servirien per res. Va ser molt dur i me’n recordo que li va dir la meva companya a la supervisora: ‘mira, que la Miriam està així i no pot treballar’ i que la supervisora va dir que parlaria amb l’empresa, però va parlar amb els seus caps i aquests van dir que acabés la jornada, que després em donaven el paper de la mútua». Miriam va acabar la seva jornada i va anar cap a la mútua on la va atendre «un metge-màquina». «Li vaig dir que em feien mal els braços, tots, i va insistir que no podia ser, que havia de dir un punt, com si l’estigués mentint. Em van fer unes radiografies i em van donar pastilles i també la recomanació que anés al meu metge de capçalera, ja que això no era una malaltia laboral».
Com que no va poder agafar hora, va anar d’urgències al seu CAP i el seu metge li va dir que tenia una inflamació dels tendons i que s’havia de prendre unes pastilles fortes que mai no s’havia pres: «Em va preguntar en què treballava i ja em va dir que això ho tenien sempre les persones que hi treballen». També li va donar la baixa i mentre era a casa, l’empresa no va parar de trucar-li perquè tornés: «necessitem que tornis a treballar», li deien per pressionar-la. Però el metge no veia que avancés favorablement. «Em feia mal, però a part d’això estava amb la moral per terra. A ells no els importava res…», se sorprèn i entristeix Miriam. Al cap de 10 dies van insistir novament i van arribar a dir-li «és que nosaltres no som cap ONG» i la van convocar a l’empresa. La van acomiadar i ella per falta d’informació no va signar no conforme. Tampoc va buscar cap advocat perquè no en coneixia i encara es lamenta. Avui dia, encara denuncia aquesta situació i defensa que associacions com Las Kellys són essencials per posar fi a aquesta precarietat que porta les treballadores fins a perdre la salut.
Travessades per la parcialitat i la temporalitat
Les cambreres de pis dels hotels fa molts anys que reivindiquen drets com ser part de la plantilla dels hotels on treballen. La majoria dones, són un dels sectors que pitjors condicions laborals tenen. Travessades per la parcialitat i la temporalitat són vulnerables si no s’organitzen per respondre. A nivell estatal, moltes d’aquestes treballadores s’associen sota el col·lectiu Las Kellys que consta de grups territorials. Un és a Barcelona i Miriam és la portaveu d’aquest sindicat que ajunta cambreres de pis i professionals de la neteja dels hotels. Càrregues de treball indecents, cessió il·legal, frau de llei, malalties derivades del treball no reconegudes…
Miriam explica que per a les Kellys «el segell de qualitat era un pas més que volíem fer», però que van anar veient que no hi havia intencions de desenvolupar. «El conseller El Homrani, que en aquell moment era al Departament de Treball, mai no va donar la cara, sempre enviava altres persones a qui nosaltres havíem de tornar a explicar la història, el nostre problema i això del segell de qualitat. Que sabessin que era una ordre que s’havia de desenvolupar perquè ells mateixos ho havien aprovat. Deien que la patronal al principi estava d’acord, però que no acceptarien l’obligació que la treballadora hagués d’estar contractada per l’hotel», denuncia Miriam.
Les Kellys lamenten que una ordre governamental d’un organisme com el Parlament de Catalunya caigui perquè la patronal no la vulgui aplicar. Per això, com explica Miriam, durant llargues jornades han estat manifestant-se al carrer tant davant de la seu de la patronal com del Departament de Treball, que en té la responsabilitat última. Tot i així, no s’ha realitzat el segell. Amb Roger Torrent, el nou conseller de Treball, els va passar més o menys el mateix. «Ens va dir que acabava d’arribar i necessitava un temps», però al final –afegeix– «no hi ha hagut voluntat política igual que a nivell estatal que tampoc no va tirar endavant la Llei Kelly». Una llei que volia acabar amb la subcontractació dels serveis estructurals. Miriam apunta que «un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet». Afegeix també que quan en el seu moment van parlar amb la patronal, aquesta, que les va rebre i fins i tot els va donar cafè, els explico les seves «intencions»: «volen externalitzar tots els serveis. Havien començat amb nosaltres i després seguirien amb cambrers, cuiners, recepcionistes… i ja es fa».
En aquest sentit, un altre dels motius per crear la Central Hotelera va ser la quantitat de judicis pels quals han passat i han patit diferents membres del col·lectiu contra les empreses contractadores per aconseguir acabar amb la cessió il·legal de treballadores. Ara Miriam lamenta que amb el nou text de la reforma laboral es legitima la subcontractació en fer que les empreses externes d’ara endavant s’hauran de regir sota el conveni d’hostaleria. «Abans almenys hi havia un buit legal amb el qual davant les empreses podíem arribar als judicis i reclamar fins que el jutjat doni la raó i afirmi que es dóna la cessió il·legal de treballadores. Ara ja no es podrà i no sé què farem…». Miriam creu que les han deixat «pitjor que abans» i no confia en una llei que ha tingut la signatura de la patronal des del principi.
Un hotel funciona venent habitacions i, per tant, les cambreres han d’estar treballant directament per a un hotel i no subcontractades per una empresa externa que l’únic que fa és abaratir el sou, els drets de les treballadores i fer-los treballar a preu fet
La feminització de la pobresa sorgeix de la precarietat
Relacionat amb això, un altre motiu de la Central era que preveien acomiadaments massius dins del sector una vegada acabessin els ERTO. Aleshores previstos per a octubre i ara amb data per al pròxim 28 de febrer. «Durant la pandèmia, el 70% de les cambreres de pis van acabar al carrer perquè l’hotel o l’empresa que les portava va considerar que, com havia baixat l’ocupació, podien prescindir de la feina… Treballes una setmana, un mes i després ja no». Però que els hi passa a elles?, es pregunta. I és que treballant així, quan les deixen al carrer, cobren l’atur acumulat, però mai no arriben a acumular suficient. «De totes aquestes treballadores que es van veure al carrer, moltes no tenien què menjar i van haver de viure de menjadors, altres van ser desnonades i altres van sobreviure amb els mesos perdonats de lloguer que després havien de pagar», descriu Miriam. Que afegeix que el panorama de famílies amb tres fills demanant en menjadors socials o a la Creu Roja o sense poder demanar perquè en moment de pandèmia estava tot tancat van ser molt durs. Creu també que les xifres de subcontractació hauran augmentat, ja que després d’acomiadar moltes treballadores, el més segur és que les noves contractacions hagi estat mitjançant externalitzacions. «Els hotelers així evadeixen les seves responsabilitats com a empresaris: posen la treballadora en mans d’una subcontracta que el que fa és anul·lar-li els drets: tu ja no et pots sindicar, no pots reclamar, no pots emmalaltir i tens una càrrega brutal. No tens temps per menjar, ni per prendre aigua, ni per anar al bany i si reclames, doncs aquesta ja no la truquem…», diu. I és que opina que «l’empresa t’ha fet un contracte que no serveix de res, amb el qual la treballadora només es queda el 40% del que es paga».
És important tenir en compte que la tornada a la normalitat no continua sent normal. Moltes treballadores ho fan sense EPI correctes davant del virus i això ha portat a tensions, pors i càrregues. Miriam considera que els hotels s’han aprofitat de tota aquesta situació: «mentre les treballadores estan en ERTO, ells també cobren beneficis com a empresaris i el que han estat fent ha estat contractar personal extern per fer la feina». El parany és, explica, que contractaven algú 5 hores, per fer la feina d’una jornada de 8 hores. Miriam considera que això és, a part de fraudulent, «una trampa mortal».
Davant de tot això, les Kellys s’han continuat organitzant durant la pandèmia com han demanat, però sí que és cert que tot s’ha complicat. També perquè legislativament, a banda de caure el Segell de Qualitat i la Llei Kelly, també sembla que ha caigut la Directiva Europea. El panorama que descriu Miriam és desolador, però encara tenen esperances en la seva pròpia Central Hotelera que estarà preparada al maig: «Ja estem cansades dels governs així que ja hem dit deixarem de banda els polítics i ens centrarem en el nostre projecte. Amargant-nos nosaltres no resolem els problemes… Sempre diem que volem un món net». Així, l’objectiu és trobar hotels que compleixin amb uns requisits mínims, perquè les companyes no hagin de combinar dues o tres feines per arribar a final de mes, perquè estiguin reconegudes com a treballadores i no hagin de fer 15 o 20 habitacions en 8 hores, ja que és «inhumà».
Perquè tot això passi, un cop la reforma laboral no protegeix aquestes treballadores externes, des de les Kelly hauran de continuar exigint canvis en els convenis. Per arribar a un punt ideal, aleshores haurien totes les empreses de reconèixer les cambreres de pis com a activitat principal de l’empresa, que hi hagués una retribució igual entre homes i dones i complir amb la llei de riscos laborals. I amb això arribem a un altre tema: la quantitat de malalties no reconegudes que pateixen les cambreres de pis. «Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops», explica. A part, el tipus de jornades que tenen les condueix a anar sempre corrents i desesperades, però la Miriam té clar que no val la pena sumar estrès mental al cansament físic. Tot i així, moltes treballadores cauen malaltes i acaben havent d’acudir a la seguretat social, ja que la mútua els nega l’atenció. «És un mal que s’ha aconseguit a la feina, per tant, s’ha de fer càrrec l’hotel, però aquest es renta les mans i el carrega a la seguretat social, que som tots. Així, l’empresari s’ha forrat i està feliç explotant més treballadores mentre el govern i l’estat fan el llit a l’empresari… És tan fort tot això!», expressa la Miriam. I és que ella, va caure malalta treballant, la van acomiadar i mai no li van pagar per això.
Hem tingut casos de companyes que estan destrossades de les espatlles, dels colzes, pel túnel carpià, fotudes de la columna que quan han caigut malaltes han anat a la mútua i els han dit que no tenien res. Ens hem donat contra la paret un munt de cops
