Els col·legis professionals de l’àmbit de la salut de Catalunya han publicat un comunicat conjunt en què assenyalen la necessitat de mantenir els fons estatals de la Covid-19 i que deixin de considerar-se extraordinaris. Segons els signants del comunicat, la pandèmia ha evidenciat la necessitat de canvis urgents al sistema sanitari i en aquest moment, havent arribat a l’etapa de control de la pandèmia, es fa imprescindible entendre i reconèixer que aquesta encara no ha acabat i que el sistema sanitari precisa de reforços, tant pressupostaris com de recursos humans, per fer front a l’activitat habitual i per estar preparat per a noves onades o noves pandèmies.
«Cal en aquests moments recuperar l’agenda d’actuacions recollides al document 30 mesures per enfortir el sistema de salut, elaborat pel comitè d’experts, alhora que es fa imprescindible i prioritari mantenir i consolidar la dotació de recursos econòmics addicionals per fer front als reptes que tenim», escriuen.
D’entre aquests reptes, pel que fa a l’activitat assistencial, destaquen la necessitat de recuperar l’activitat assistencial no Covid-19, a més de dur a terme campanyes de vacunacions, potenciar la salut mental i atendre les conseqüències i seqüeles de la Covid, entre d’altres.
Pel que fa a la renovació estructural del sistema sanitari, els col·legis professionals de l’àmbit de la salut remarca la necessitat d’incorporar no només més metges i infermeres, sinó també nous perfils professionals per enfortir àmbits específics com l’atenció primària, les urgències, la salut mental o la salut pública i per tal d’abordar la desburocratització de l’activitat dels professionals assistencials.
Pel que fa a la transformació organitzativa del sistema sanitari i, especialment, de l’atenció primària, els signants del comunicat consideren necessari dotar-lo de més agilitat, en un procés liderat pels professionals, els quals han de disposar d’eines de gestió més efectives i d’un sistema retributiu i d’unes condicions laborals i professionals més justos.
«Tots aquests canvis i transformacions, també contemplats al Pla de Salut de Catalunya 2021-20252, s’han d’endegar de manera prioritària i urgent, liderats pels mateixos professionals, per tal de fer possible a mig i llarg termini el sosteniment del sistema sanitari i la seva qualitat», destaquen les corporacions.
Així, els col·legis professionals de la salut demanem els recursos suficients perquè tots aquests reptes s’assoleixin i que aquests recursos no hi siguin de manera provisional ni conjuntural, sinó que es consolidin per fer «efectius i sostenibles» aquests objectius. En conseqüència, demanem que es mantinguin els fons estatals COVID-19 i que deixin de considerar-se extraordinaris, d’una banda, perquè la pandèmia no s’ha acabat i, de l’altra, perquè ha evidenciat la necessitat de canvis urgents al sistema que caldrà finançar.
El comunicat el signen el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya, el Col·legi de Dietistes–Nutricionistes de Catalunya, el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, el Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs de Catalunya, el Col·legi de Podòlegs de Catalunya, el Col·legi de Psicologia de Catalunya, el Col·legi de Treball Social de Catalunya i el Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya.
En Comú Podem ha presentat aquest dimecres un pla de xoc per fer front a la situació actual que es viu a l’Atenció Primària. David Cid, portaveu del partit, ha denunciat la situació de sobrecàrrega en l’atenció primària i ha reclamat que el reforç estructural de l’atenció primària «no pot esperar més». També ha instat al conseller Argimon a «passar de les paraules als fets» i ha demanat que s’apliqui un pla per dotar a l’atenció primària dels recursos que necessita, que sigui l’avantsala de la creació d’una llei específica d’Atenció Primària. El portaveu del grup parlamentari ha remarcat, en aquest sentit, que cal posar l’atenció primària al lloc on es mereix i que cal, per això, «una llei que la blindi». «Aquesta proposta neix perquè sabem que a la majoria de Centres de Salut el funcionament habitual és la supervivència al límit, sense marge de maniobra possible», ha declarat el responsable de la comissió de salut del partit.
Des d’En Comú Podem s’ha qüestionat que, després de sis onades de la pandèmia, el Govern de la Generalitat continuï «ensopegant amb la mateixa pedra, sobrecarregant l’atenció primària». Per això consideren que els 17.000 professionals contractats arran de la pandèmia són estructuralment necessaris per al sistema sanitari català, com també ho són les 300 noves UCI creades. «És a partir d’aquí que cal treballar per ampliar la capacitat de l’atenció primària. Això passa per aspectes tan fonamentals com assegurar les visites mèdiques dels metges de l’Atenció Primària en menys de 48 hores, que calguin menys de tres setmanes per accedir a l’especialista i que els equips de Primària sempre siguin els mateixos», ha apuntat el diputat.
En els dos anys de pandèmia, s’ha constatat, a parer del portaveu, que l’atenció primària de salut i l’atenció comunitària no tenen prou desenvolupament legislatiu, per la qual cosa cal actualitzar i desenvolupar què és i fins on arriba l’atenció primària per a poder protegir aquesta àrea. Per tot això, des del grup parlamentari d’En Comú Podem presidit per Jéssica Albiach, es proposarà una nova llei d’atenció primària de salut que es fonamentarà en cinc punts bàsics.
En primer lloc, l’accessibilitat, defensant el model de proximitat i establint en la nova llei com l’atenció primària s’integra en tot el sistema de salut i com és el seu paper central. En segon lloc, la innovació i funcionalitat, ja que la tecnologia actual, en termes de diagnòstic i de seguiment, permet que es puguin fer molts procediments als centres de salut i que els usuaris puguin tenir la millor atenció, sense haver de desplaçar-se lluny. Això, però, requereix també un nou enfocament en la mateixa arquitectura dels centres, que ha quedat obsoleta. El tercer punt bàsic de la proposta de llei rau en la millora dels equips i en la incorporació de més professionals, de més metges de família, de més infermeres i, especialment, de professionals que ara no estan presents i que són necessaris, com nutricionistes, psicòlegs, geriatres i fisioterapeutes.
El quart punt bàsic que plantegen des d’En Comú Podem és el seguiment i acompanyament, defensant i preservant el que fan els professionals i reforçant que els ciutadans tinguin professionals de referència que assegurin la qualitat assistencial i la seguretat del pacient. Per últim, el grup parlamentari considera que cal donar resposta a l’envelliment poblacional i a la demanda creixent de salut i que això, en un sistema públic de salut sostenible, «només és factible amb un increment mínim del pressupost d’atenció primària fins al 25% del pressupost sanitari total».
Amb la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 i la seva evolució, el sistema sanitari ha estat obligat a adaptar-se de múltiples maneres. Els residents s’han enfrontat a canvis significatius en els horaris de treball i en les seves tasques i també han experimentat importants modificacions en la didàctica i la formació.
Segons un estudi publicat a medRxiv, la pandèmia de Covid-19 ha impactat negativament en la formació dels metges residents. Per dur a terme l’anàlisi, els investigadors van realitzar una enquesta a un total de 84 residents dins de la Nuvance Health, una xarxa d’atenció mèdica dels Estats Units, per avaluar la qualitat i la quantitat de l’educació dels residents durant la crisi sanitària.
La xarxa Nuvance Health és un consorci d’hospitals a la regió de la Hudson Valley de Nova York i la regió de Connecticut, una zona considerada com un dels epicentres de la primera onada de la pandèmia entre març i maig de 2020. A l’enquesta van respondre residents de cinc especialitats diferents: cirurgia general, medicina interna, obstetrícia i ginecologia, patologia i radiologia.
D’acord amb els resultats de l’estudi, el 32% dels residents van expressar la seva preocupació que la pandèmia hagi disminuït la seva preparació per esdevenir adjunt, el 13% va expressar la seva preocupació per completar els requisits de graduació i el 3% va considerar que necessitaria un any més de formació.
Durant la pandèmia de la Covid-19 fins ara, els residents enquestats han percebut que el temps dedicat a la didàctica o a les conferències organitzades ha disminuït i que els metges adjunts han estat menys involucrats a l’educació. S’estima que, de mitjana, van rebre 5,6 hores setmanals menys de treball clínic, 0,02 hores més de temps d’estudi, 1,7 hores menys de didàctica i 1,2 hores menys d’implicació assistencial. A més, la majoria dels residents han considerat que la qualitat de l’educació didàctica va disminuir com a resultat de la pandèmia.
Respecte a les unitats Covid-19, els residents van informar passar entre 29,3 i 39,3 hores setmanals cuidant pacients amb coronavirus, sent els de Medicina Interna els que més hores dedicaven a aquesta patologia amb entre 43,3 i 53,3 hores setmanals.
Segons els investigadors, davant aquests resultats, «és fonamental dedicar atenció als efectes de la pandèmia a les trajectòries professionals dels residents i crear oportunitats innovadores per millorar l’educació durant aquesta època difícil».
«Aquests resultats posen de manifest els impactes variats però significatius de la pandèmia en la formació dels residents. Les diferents especialitats es van veure afectades de diverses maneres i, com abans de la pandèmia, l’educació s’ha d’adaptar a cada especialitat. De cara al futur, els directors de programes i els líders de cada camp han de ser conscients de les necessitats canviants dels residents dins de la seva especialitat», destaquen els experts.
El 21 d’abril del 2021 es va presentar el Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària per part del CatSalut. Entre altres intervencions es preveu incorporar diferents perfils professionals, com els i les nutricionistes. Segons el cronograma previst, el Pla haurà d’estar consolidat a finals del 2022. Comença, doncs, el compte enrere! De moment, però, encara no hi ha cap programa elaborat que detalli els objectius, les funcions i la suposada vinculació de les nutricionistes als equips d’atenció primària (EAP).
Tal com vam comentar en aquesta introducció, la nova figura ens suscita uns interrogants que aquí intentem respondre des del marc conceptual primarista i amb la voluntat de fer aportacions per al benefici de la població i per a la mateixa atenció primària de salut (APS).
Fa pocs dies, Carmen Cabezas, actual secretària de Salut Pública, expressava al Nacional.Cat la seva preocupació pel tema de l’obesitat infantil i la prevalença més gran en barris desafavorits, justificant així la contractació de nutricionistes. Les mesures, tal com diu, han de «sortir de la consulta mèdica», però anar a una consulta d’una nutricionista, no canvia el paradigma «sanitaritzador». Unes declaracions poc centrades en la realitat social de la població, per més que s’anomenin els determinants socials, posar nutricionistes a barris pobres, sense tenir en compte el context social de la seva població pot generar més rebuig que acceptació.
L’informe elaborat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona amb relació als hàbits alimentaris dels infants i adolescents posa xifres a les desigualtats per districte en la prevalença d’obesitat infantil, paral·lela al nivell de renda familiar. El treball recull que les criatures i adolescents de barris de nivell socioeconòmic desafavorit consumeixen més refrescos, usen menys els menjadors escolars i més els establiments de menjar ràpid. En aquest context, posar una nutricionista probablement no seria la millor aplicació de la famosa frase de Michael Marmot: «Si les causes són socials, socials han de ser les solucions». Ens preguntem en quines experiències es basa i quin suport teòric té la proposta del CatSalut.
Vetllar per la salut alimentària i nutricional de la comunitat i dels pacients és responsabilitat dels governs. Donar les recomanacions perquè aquesta sigui el més saludable possible ha estat sempre competència de les infermeres d’APS. En la valoració nutricional, les infermeres, amb el seu concepte holístic de les persones i de la cura, tenen en compte les condicions socioeconòmiques i culturals de la diversitat de la població, els recursos personals dels pacients, etc. Aquesta valoració ajuda a realitzar el diagnòstic d’infermeria i definir el pla de cures, tot fomentant l’autocura i l’acompanyament, mitjançant l’educació sanitària basada en el vincle, l’empatia i la confiança.
Però el debat és candent. Fa unes setmanes van sortir a la llum titulars, en diferents diaris, que enfrontaven a infermeres i nutricionistes amb relació a les competències en l’assessorament nutricional, arran d’una sentència del Tribunal Supremo. La mateixa sentència reconeix, tanmateix, i d’acord amb la Orden Ministerial CIN 2134/2008, les competències infermeres en l’àmbit nutricional i dietètic. Per tant, tenint en compte el marc que ens presenta aquesta oportuna sentència, les nutricionistes són professionals imprescindibles en contextos i malalties que requereixen consell i dieta molt concreta i especialitzada, que no són situacions freqüents a l’APS. Incorporar aquest perfil de professionals en situacions particulars (pacients oncològics, preparació de nutricions enterals i parenterals, esportistes d’alt rendiment…) pot estar molt indicat i ser necessari.
El model salutogènic al qual ha d’orientar-se l’APS, amb una visió positiva de la salut i de la comunitat, ha d’identificar aquells actius que afavoreixen la salut de la població i milloren la qualitat de vida de les persones. Aquest model necessita professionals que tinguin aquesta mirada àmplia sobretot el que pot influir en la salut i això inclou entendre i conèixer les causes de les causes del que menja, com i perquè menja d’una determinada manera cada persona. És un enfocament llunyà del que es planteja en el corpus de coneixement del dietista-nutricionista, orientat a problemes de salut molt específics.
A l’APS no necessitem una nutricionista per a 50.000 persones, sinó solucionar el dèficit crònic d’infermeres. Més infermeres que tinguin cura de les persones, les famílies i les comunitats en totes les seves dimensions amb la mirada holística que les caracteritza i que puguin accedir a consultes i assessorament de nutricionistes i dietistes localitzades en els hospitals quan es troben amb dificultats específiques de consell nutricional. A l’APS, on l’accessibilitat, la longitudinalitat i l’equitat són valors primordials, potser no és el més adient incorporar nous perfils professionals que fragmentin l’atenció de les persones. Sobretot quan el potencial de les intervencions educatives fetes en el seguiment de patologies cròniques, com pot ser la diabetis, han donat resultats molt positius.
Atenint-nos al principi d’equitat, quin percentatge de població es pot beneficiar de tenir una nutricionista en comunitats en què les persones han d’escollir entre pagar el lloguer o menjar? Tornarà a aparèixer aquí una nova versió de la llei de cures inverses? Insistim en el fet que l’alimentació saludable està totalment relacionada amb els condicionants socials, per tant, l’abordatge des de les consultes de les dietistes-nutricionistes en els casos en els quals aquests determinants són desfavorables seria possiblement poc eficaç.
L’alimentació és una qüestió cultural, relacional, conductual i pot respondre a condicionants més enllà de l’acte de nodrir-se. La infermera i la metgessa de família coneixen quina funció ocupa el menjar en cadascú dels seus pacients perquè la longitudinalitat, la relació que es manté al llarg del temps, està associada al coneixement mutu i la confiança que és la base per una atenció de qualitat, més eficient, més humana i més segura. Tota aquesta informació col·lateral ajuda a poder adaptar les recomanacions dietètiques necessàries a cada una de les persones, atenent les patologies cròniques que presenten, sí, però també atenent a tot allò que les condiciona. Amb una mirada global i holística de la persona i les seves circumstàncies, del seu entorn més proper i de la comunitat a què pertanyen i defugint la responsabilització individual amb relació al que una persona menja. Obrint la mirada a tot el que envolta l’adherència a les recomanacions dietètiques, ja que, la majoria de vegades, la manca d’adherència necessita un acompanyament per esbrinar quins són els motius que la causen, més enllà de donar dietes que mesurin de manera exacta els nutrients i les calories que ha de prendre la persona.
El reforç que necessita l’APS ara mateix és d’infermeres i metgesses, però sobretot d’infermeres. Quan això estigui ben dimensionat amb ràtios que estiguin d’acord amb les necessitats de salut de la comunitat, potser, només potser, podríem començar a pensar en altres perfils que, d’incorporar-se, ho haurien de fer amb un rol de col·laboració i mai de substitució.
Finalment, volem expressar unes recomanacions per tenir en compte abans d’incorporar aquest nou perfil a l’APS:
Reflexionar envers la idoneïtat d’introduir un perfil professional que aportarà poc valor afegit a les necessitats complexes de la població.
Millorar la coordinació de l’APS amb el servei de nutrició de l’hospital de referència i augmentar la cartera de serveis que aquests ofereixen en l’actualitat. Sobretot amb relació al tipus de consultes en alguns casos específics (baix pes, disfàgies, pal·liatius…).
Donar valor a la competència de les infermeres en les recomanacions dietètiques com a eina terapèutica en el seguiment-acompanyament de persones amb patologies cròniques tot dintre de la mirada bio-psico-social i espiritual que tenen aquestes professionals.
Donar valor al coneixement de les infermeres i metgesses de l’APS envers la funció que el menjar té en cadascun dels pacients que atenen, en el seu nucli familiar i dintre de la cultura a què pertanyen.
Referències
De la Fuente Coria MC, Cruz-Cobo C, Santi-Cano MJ. Effectiveness of a primary care nurse delivered educational intervention for patients with type 2 diabetes mellitus in promoting metabolic control and compliance with long-term therapeutic targets: Randomised controlled trial. Int J Nurs Stud. 2020 Jan;101:103417. doi: 10.1016/j.ijnurstu.2019.103417. Epub 2019 Sep 6. PMID: 31683226.
Martos-Cabrera MB, Gómez-Urquiza JL, Cañadas-González G, Romero-Bejar JL, Suleiman-Martos N, Cañadas-De la Fuente GA, Albendín-García L. Nursing-Intense Health Education Intervention for Persons with Type 2 Diabetes: A Quasi-Experimental Study. Healthcare (Basel). 2021 Jul 1;9(7):832. doi: 10.3390/healthcare9070832. PMID: 34356210; PMCID: PMC8307700.
Es calcula que cada any pateixen càncer uns 400.000 nens i adolescents d’entre 0 i 19 anys. Els tipus de càncer infantil més comuns són les leucèmies, els càncers cerebrals, els limfomes i tumors sòlids com el neuroblastoma i els tumors de Wilms. Als països d’ingressos alts, on en general hi ha accés a serveis d’atenció integral, més del 80% dels infants amb càncer es curen, amb medicaments genèrics o altres tipus de tractament, com ara cirurgia o radioteràpia.
Tanmateix, als països d’ingressos baixos o mitjans es curen menys del 30%. En aquests països, les defuncions evitables per càncer infantil obeeixen a la manca de diagnòstic, a diagnòstics incorrectes o tardans, a les dificultats per accedir a l’atenció sanitària i a l’abandonament del tractament, entre d’altres.
Tot i que en els països d’ingressos alts el 80% dels infants i adolescents amb càncer sobreviuen a la malaltia, els tractaments que reben per combatre-la no estan exempts de toxicitat i els causen danys o seqüeles de diferent grau. Aquests nens, per exemple, tenen cinc vegades més risc de desenvolupar una malaltia cardiovascular que la resta de la població.
En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha creat una unitat de càrdio-oncologia que visita els pacients amb càncer per tal d’avaluar el seu estat de salut cardiovascular en el moment del diagnòstic i fer-ne un seguiment fins que arribin a l’edat adulta. També porta a terme treballs de recerca per avançar en la detecció precoç del dany cardíac mitjançant nous marcadors i tècniques d’imatge.
“La patologia es manifesta de manera molt variada. De vegades pot passar desapercebuda perquè no presenta cap simptomatologia i d’altres pot manifestar-se de manera molt greu, en forma d’insuficiència cardíaca severa. Hi ha molta variabilitat”, explica la cardiòloga de la nova unitat, Esther Aurensanz.
Identificar el risc cardiovascular
El primer treball de recerca que ha iniciat la unitat té com a objectiu identificar precoçment quins infants i adolescents presenten un perfil de risc cardiovascular. Abans d’iniciar el tractament, extreuen una mostra de sang als infants que participen a l’assaig per fer un estudi de metabolòmica. Posteriorment i, de manera periòdica, els fan tot un seguit de proves -un electrocardiograma, una ecografia, una prova d’esforç o ergoespirometria i una analítica- per detectar el més aviat possible qualsevol anomalia al cor. Si se’n detecta alguna, l’equip estudia amb deteniment el perfil de metabòlits existent abans del tractament per tal de detectar de forma anticipada aquells pacients amb risc de desenvolupar problemes cardiovasculars.
L’objectiu és recopilar prou informació que ajudi a identificar, abans que iniciïn el tractament, quins pacients tenen un risc cardiovascular elevat per mirar de prevenir-los. L’equip espera poder disposar ja dels primers resultats d’aquesta recerca durant el segon semestre de 2022.
Les causes del càncer infantil
El càncer és una de les principals causes de mortalitat a la infància i l’adolescència. A diferència del que passa amb el càncer en els adults, es desconeixen les causes de la immensa majoria dels casos de càncer infantil. S’han realitzat molts estudis per intentar determinar-les, però a aquestes edats hi ha molt pocs càncers causats per factors ambientals o lligats al model de vida.
Algunes infeccions cròniques, com les degudes al VIH, el virus d’Epstein-Barr o el paràsit del paludisme, constitueixen factors de risc de càncer infantil; uns factors tenen una rellevància especial en els països d’ingressos baixos o mitjans. Hi ha altres infeccions que poden elevar la probabilitat que els nens pateixin càncer a l’edat adulta, per la qual cosa és important vacunar-los, per exemple contra l’hepatitis B per prevenir el càncer hepàtic i contra el virus del papil·loma humà per prevenir el càncer cervicouterí. A més, segons es desprèn de les dades actuals, uns 10% dels nens que pateixen càncer tenen una predisposició de caràcter genètic.
Mesures com ara la detecció precoç o el tractament d’infeccions cròniques que poden desembocar en càncer són determinants. Quan el càncer és detectat en una fase primerenca, és més probable que respongui a un tractament eficaç, cosa que eleva la probabilitat de supervivència, disminueix el patiment i, sovint, exigeix un tractament més econòmic i menys intensiu.
Al congestionat calendari de dies mundials, s’ha colat el 13 d’octubre com a dia internacional del llenguatge clar. La data commemora la signatura de la Plain Writing Act per Barack Obama el 2010. Aquesta llei, que obliga l’Administració nord-americana a comunicar-se amb els ciutadans en un llenguatge senzill i comprensible, venia a mirar de posar remei a aquesta mancança universal en la comunicació oficial. Però el problema de la manca de claredat va més enllà de l’argot administratiu i assoleix altres àmbits, com els de la medicina i la ciència. El comú de la gent pot ser i ha de ser comprensible una història clínica o el resum d’una investigació científica?
El moviment pel llenguatge clar va irrompre a la dècada de 1970 als EUA, Canadà i altres països, amb el focus posat a la pomposa i fosca comunicació oficial. Davant les frases interminables i plenes de tecnicismes, aquest moviment proposava un estil de redacció senzill, concís i comprensible. Per aconseguir-ho, diversos països anglòfons i francòfons van elaborar recomanacions i lleis de llenguatge clar, que van ser imitades després en alguns països hispanoparlants, com Colòmbia (Llei 1712 de 2014) o Argentina (Llei 15184 de 2020). Sens dubte, aquestes dècades s’han fet avenços i s’han elaborat principis i pautes molt útils per escriure amb claredat. Però queda molt de camí per recórrer, ja que el repte és majúscul i exigeix considerar molts aspectes.
Una de les primeres constatacions és que la claredat i l’efectivitat no és només una qüestió de redacció. També importa l’estructura, l’edició del text i el disseny de la pàgina o la web. Hi ha ja nombroses guies, com les Federal Plain Language Guidelines dels EUA, que ensenyen no només a construir frases i paràgrafs senzills i eficaços, sinó també a posar els punts clau al principi, fer servir llistes i exemples, destacar alguna idea important, incloure taules i dissenyar el contingut perquè sigui fàcil de veure i comprendre per tothom, entre altres pautes que afavoreixen la claredat.
Amb tot, la idea que cal escriure per a tothom té limitacions. El primer principi per comunicar amb claredat és saber qui és la teva audiència, per adaptar-hi el teu llenguatge. No és el mateix adreçar-se a escolars de 12 anys que a universitaris, a un públic general o a un especialitzat. A més, també és important comprovar amb alguns usuaris si la informació és realment clara, comprensible i s’ajusta al que esperen. Posar-se a la pell del receptor és essencial, però després cal comprovar amb gent real que les nostres suposicions funcionen.
Són tants els avantatges de la claredat i tan alt el peatge de la foscor, que el llenguatge clar deixa de ser una opció. Fins i tot els científics agraeixen els resums en llenguatge clar a les revistes acadèmiques. Aquestes peces informatives són cada cop més habituals, com també comencen a ser habituals els resums visuals, que a més de llenguatge clar usen elements gràfics.
Com passa amb tants altres principis valuosos, la claredat no és un valor absolut. D’entrada, cal conciliar-se amb un altre principi complementari: la precisió. O, si es vol, a més de clar i concís, cal ser precís. I, si cal triar entre precisió i brevetat, probablement val més allargar una mica la frase. La claredat a l’escriptura sol ser conseqüència de la claredat del pensament i d’observar algunes pautes com les comentades. Tot i això, seguir aquestes pautes no garanteixen que el que s’escriu, per més claredat i precisió que tingui el text, sigui interessant, útil i, ni tan sols, cert. Però això, ai, ja és una altra cosa.
Fa una dècada, els nord-americans Bill Ludwig i Doug Olson lluitaven contra un greu càncer de sang anomenat leucèmia limfocítica crònica (LLC). Tots dos havien rebut nombrosos tractaments i, en escassejar altres opcions, es van oferir com a voluntaris per convertir-se en els primers participants en un assaig clínic d’una teràpia experimental en curs al Centre Oncològic Abramson i la Facultat de Medicina Perelman de la Universitat de Pennsilvània (UPenn).
La teràpia dissenyada en aquest assaig per erradicar aquestes leucèmies en fase terminal es basa en les anomenades cèl·lules T receptores d’antígens quimèrics (CAR). Aquestes cèl·lules modificades genèticament per atacar els tumors són un medicament viu fabricat per a cada pacient a partir de les seves pròpies cèl·lules.
L’anàlisi d’aquests dos pacients publicada a la revista Nature pels investigadors de la UPenn i els seus col·legues de l’Hospital Infantil de Filadèlfia mostra la persistència més gran de la teràpia amb cèl·lules T CAR registrada fins avui contra la leucèmia.
L’anàlisi d’aquests dos pacients mostra la persistència més gran de la teràpia amb cèl·lules T CAR registrada fins a la data contra la leucèmia.
«Les cèl·lules T CAR han continuat sent detectables almenys una dècada després de la infusió, amb remissió sostinguda en ambdós pacients», ha assenyalat Jan Joseph Melenhorst, primer autor de l’article i investigador de la UPenn, en una roda de premsa telemàtica organitzada per la revista.
El doctor Carl June, pioner de la teràpia amb cèl·lules T CAR (a la dreta), amb Bill Ludwig, el primer pacient tractat amb aquesta teràpia com a part dels assaigs clínics del Centre Oncològic Abramson de la UPenn. / Penn Medicine
Medicament ‘viu’ contra les cèl·lules canceroses
«Aquesta remissió a llarg termini és notable, i ser testimoni que els pacients viuen lliures de càncer és una prova del gran potencial d’aquest fàrmac ‘viu’ que funciona eficaçment contra les cèl·lules canceroses», ha afegit Melenhorst.
La leucèmia limfocítica crònica, que és el primer càncer en què es van estudiar i van utilitzar les cèl·lules T CAR a la universitat nord-americana, és el tipus més comú de leucèmia en adults. Tot i que el tractament de la malaltia ha millorat, continua sent incurable amb els enfocaments estàndard. Amb el temps, els pacients es poden tornar resistents a la majoria de les teràpies, i molts segueixen morint, assenyala el centre en un comunicat.
Aquesta remissió a llarg termini és notable, i ser testimoni que els pacients viuen lliures de càncer és una prova del gran potencial d’aquest fàrmac ‘viu’. – Jan Joseph Melenhorst, UPenn
Doug Olson va ser diagnosticat d’aquesta malaltia el 1996, segons ha comentat ell mateix a la roda de premsa de Nature, i Bill Ludwig el 2000. El 2010, els seus càncers havien mutat i ja no responien al tractament estàndard. Però com a pioners en l’ús de cèl·lules T CAR, tots dos van aconseguir una remissió completa aquest any.
Olson, un investigador del sector farmacèutic retirat, encara segueix corrent i ha completat sis mitges maratons. També recapta fons per a la Societat de Leucèmia i Limfoma i ajuda els pacients recent diagnosticats.
Per part seva, després del seu tractament, Ludwig, un funcionari penitenciari jubilat, va recórrer els EUA amb la seva dona en una autocaravana i va celebrar esdeveniments amb la seva família, fins i tot l’arribada de nous néts. Però, malauradament, a principis del 2021, va morir a causa de les complicacions de la Covid-19.
El potencial de les cèl·lules T CAR
Els autors assenyalen que fins ara se sabia poc sobre el potencial i l’estabilitat a llarg termini de les cèl·lules infoses. En aquesta anàlisi, els investigadors van observar una evolució de les cèl·lules T CAR al llarg del temps, amb l’aparició d’una població de cèl·lules CD4+ altament activades que es va convertir en dominant en tots dos pacients.
Els investigadors van observar una evolució de les cèl·lules T CAR al llarg del temps, amb l’aparició d’una població de cèl·lules CD4+ altament activades.
Les dades indiquen dues etapes diferents de les respostes de la teràpia amb cèl·lules T CAR en aquests pacients, amb una fase inicial dominada per les cèl·lules T assassines i una remissió a llarg termini controlada per les cèl·lules T CD4+.
En els anys següents, aquestes cèl·lules CD4+ van continuar demostrant característiques de destrucció de cèl·lules tumorals i una proliferació contínua, cosa que constitueix un segell distintiu de l’eficàcia de les cèl·lules T CAR contra el càncer: la seva intensa capacitat per sobreviure i prosperar dins de l’organisme, expliquen els autors.
Per la seva banda, David L. Porter, director de Teràpia Cel·lular i Trasplantament a UPenn i coautor del treball, comenta que “la teràpia amb cèl·lules T CAR ha estat extremadament eficaç per a leucèmies i limfomes específics. Esperem continuar treballant en aquests càncers, alhora que també investiguem el seu impacte en els tumors sòlids, la qual cosa podria traduir-se en un desenvolupament més gran en aquest àmbit en els propers anys”.
Porter subratlla que sempre s’aprèn una mica de cada pacient tractat. “Tant Bill com Doug ens han donat moltes pistes que ens mantenen centrats en la propera generació de teràpies personalitzades”, conclou.
Amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, l’Hospital Universitari Vall d’Hebron ha estrenat «Pioneres», un mural de grans dimensions per homenatjar les dones científiques més importants de la història. L’obra, de l’artista barceloní Mateo Lara «Ma’La», vol donar visibilitat a les dones que han marcat un abans i un després en l’àmbit de les ciències de la salut.
El mural es va iniciar el 31 de gener en un dels murs exteriors del centre hospitalari. Amb una llargada aproximada de 40 metres i una superfície d’uns 160 metres quadrats, mostra nou dones que, des de l’Antiga Grècia i fins a l’actualitat, han fet avançar la ciència en l’àmbit de la salut. Són, per exemple, Gertrude Belle Elion, precursora de la immunoteràpia, o Rosalind Franklin, que va descobrir l’estructura de doble hèlix de l’ADN. La darrera figura del mural representa la imatge d’una investigadora actual anònima, reivindicant el talent científic jove femení, present i futur.
L’obra ha estat impulsada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació i ha comptat amb la col·laboració de la farmacèutica biotecnològica Amgen. Coincidint amb el final de l’elaboració de l’obra i amb el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència, aquest divendres 11 de febrer un grup de pacients i professionals de l’Hospital han pintat els últims detalls del mural.
L’artista Mateo Lara ajuda un pacient a pintar els últims detalls del mural | Èlia Pons
«Aquest projecte contribueix a humanitzar l’entorn del Campus i a donar visibilitat a unes dones científiques que, amb el seu esforç i dedicació, han canviat la història de la humanitat», ha explicat el gerent de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, el Dr. Albert Salazar, durant l’acte de presentació del mural.
A la presentació de l’obra també hi ha intervingut la secretària d’Atenció Sanitària i Participació del Departament de Salut, Meritxell Budó, qui ha destacat la importància de visibilitzar les dones científiques, fent valdre el seu potencial i trencant el sostre de vidre, en un sector, com és el sanitari, molt feminitzat. Per la seva banda, Gemma Geis, consellera de Recerca i Universitats i presidenta de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, ha explicat que aquest mural és «una representació del país, del lideratge de moltes dones». També ha posat èmfasi en la necessitat de tenir més referents femenins en tots els àmbits.
La Dra. Anna Santamaria, responsable del programa Women in Science del Vall d’Hebron, ha assenyalat que el mural representa un procés de sensibilització molt important. «És un homenatge a les dones com a eix central de les cures i també un homenatge a l’excel·lència femenina», ha afirmat.
La darrera figura del mural representa la imatge d’una investigadora actual anònima, reivindicant el talent científic jove femení, present i futur | Èlia Pons
Les pioneres
Metrodora: doctora grega autora del text mèdic més antic conegut escrit per una dona. El seu treball Sobre les malalties i cures de les dones avança aspectes ginecològics en una època en què l’estudi de la salut femenina es limitava només al part.
Tròtula de Salern: metgessa italiana medieval especialitzada en ginecologia i obstetrícia. La seva obra Les malalties de les dones desterra el mite que les malalties de les dones venien de la menstruació i que la infertilitat era només femenina.
Anna Morandi Manzolini: anatomista i escultora experta en el sistema esquelètic, aparell reproductor masculí i femení i òrgans dels sentits. Gràcies al seu talent per fer figures de cera reproduint l’anatomia humana al detall, va impartir classes d’anatomia a la Universitat de Bolonya, en substitució del seu marit.
Rita Levi-Montalcini: neuròloga italiana que va descobrir el factor de creixement nerviós (NGF), una proteïna que regula el creixement del nervi i manté sanes les neurones. El 1986 va rebre el Premi Nobel de Medicina juntament amb el bioquímic nord-americà Stanley Cohen.
Gertrude Belle Elion: bioquímica i farmacòloga nord-americana precursora de la immunoteràpia. Va descobrir el Purinethol, el primer medicament fonamental per al tractament de la leucèmia. El 1988 va rebre el Premi Nobel de Medicina.
Rosalind Franklin: científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l’estructura de l’ADN. La seva recerca va ser clau per a la determinació del model de Watson i Crick de la doble hèlix de l’ADN el 1953.
Margarita Salas: bioquímica espanyola la recerca de la qual va permetre conèixer com funciona l’ADN, com les seves instruccions es transformen en proteïnes i com aquestes es relacionen. Aquesta troballa va permetre amplificar l’ADN i va tenir múltiples aplicacions biotecnològiques.
Linda H. Aiken: infermera i investigadora nord-americana que actualment és la directora del Center for Health Outcomes and Policy Research. Ha treballat en el camp de la investigació sanitària durant la major part de la seva carrera. És una autoritat quant a les causes i conseqüències de la falta d’infermeres als Estats Units i al món i també ha dirigit estudis a gran escala sobre l’impacte de la infermeria en els resultats sanitaris dels pacients.
Testimonis de víctimes mortals en desemparança i solitud mostren els obstacles per tancar cercles vitals.
Caminante, son tus huellas el camino y nada más; Caminante, no hay camino, se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar.
Declama l’Isaac, nerviós amb escletxes de serenitat, el poeta Antonio Machado als peus del faristol davant de familiars, amics, coneguts, i també desconeguts, en el que és un últim adéu col·lectiu al seu pare.
Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe. L’Isaac se sent complagut d’haver acomiadat el seu pare i sentir l’escalfor de la seva gent. “M’alegra veure-us tots aquí, sento que aquest és l’homenatge que li hagués agradat al meu pare, sigui on sigui, estarà content”, explica l’Isaac a un dels seus col·legues a les portes de l’oratori.
La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada. Hi ha fins i tot estudis que ho demostren com a característica pròpia de la naturalesa animal. Segons l’antropòloga Barbara J.King, la resposta d’animals davant de familiars morts només poden ser interpretades com a processos de dol. Les girafes, per posar un exemple, i no estendre’m en el tema, són capaces de romandre de genolls durant dies, sense menjar ni aigua, en solitud, al costat d’una girafa morta.
‘Els rituals i cerimònies formen part inherent dels processos de dol de qualsevol cultura i fe’ | Sara Aminiyan
El dol és el buit, la pèrdua. Un procés llarg, o llarguíssim, que es viu en diferents fases. Segons la psiquiatra Elisabeth Künler-Ross, (On death and dying – 1969), enumera cinc etapes: la negació, l’ira, la negociació, la depressió, i finalment, l’acceptació.
“El dol és un procés llarg que va canviant de forma i el lloc que ocupa a la teva vida. El meu pare es va morir fa gairebé dos anys, i jo encara considero que ho estic passant. Fa quatre mesos vaig tenir una depressió que no em podia aixecar del llit. No entenia què em passava, i després de buscar els símptomes per internet vaig veure que aquesta era una fase del dol”, explica la Lea de 25 anys. “Crec que la mort d’algú tan proper, i el dol, et connecten amb allò essencial”, segueix.
Durant el dol, la Lea va crear noves rutines i maneres d’expressar-se, que ara formen part del seu dia a dia: “Sempre havia odiat la gent que surt a córrer, però en aquell moment ho vaig necessitar més que mai, era la meva manera de gestionar el dolor i el meu propi procés. Avui encara surto. Crec que després d´un procés de dol et coneixes més a tu mateixa”.
El psicòleg Robert Mengual matisa els casos que porten a un dol complicat: aquells produïts per una mort no anunciada, que no resol certs temes amb la persona que ha marxat; les pèrdues ambigües, on no hi ha la certesa de la mort; o les violentes per raons desconegudes.
Al jardí de l’Awa, vora la costa de Joal Faditouh (Senegal), l’àvia parla i pensa en el seu nét Ablay Yay, presumptament mort a l’atlàntic durant el viatge de migració del Marroc a Espanya. “Abans d’anar a dormir sempre el penso. Jo no crec que hagi mort, no he vist el cos, només he escoltat que ha mort. No m’ho crec”, repeteix mentre ens mostra una foto de l’Ablay, amb la petita esperança que el noi ens ressoni alguna de les presents.
Una de les escriptores més compromeses amb els drets de les persones migrants a la frontera basca amb França, Marie Cosnay, explica tot un “món imaginari” que creen els familiars de les persones desaparegudes durant el viatge migratori per fugir del dolor: «Hi ha molta rumorologia, es parla de presons subterrànies a Espanya i Tunísia on amaguen els migrants per a l’extracció d’òrgans, i moltes altres coses. He sentit de tot durant aquests anys».
‘La mort és un fet irreparable i universal. Tots ens morim, i tots passem pel procés de dol davant la pèrdua d’una persona estimada’ | Sara Aminiyan
Xifres, números, i finalment, persones
Durant els darrers dos anys, el telenotícies ha mostrat dia sí dia també mapes de xifres i taules d’estadístiques per assenyalar el nombre de morts per coronavirus que se succeïen a Espanya. Segons el Ministeri de Sanitat, des de l’inici de la pandèmia fins ara les dades són de 91.994 persones mortes a tot l’Estat.
En la majoria de casos s’ha tractat d’una mort absent i llunyana.
Durant els darrers dos anys, les morts registrades a les fronteres espanyoles han anat augmentant. El 2020 les víctimes mortals a les rutes s’han incrementat un 102,95% en relació a l’edició passada. A les fronteres per assolir Espanya, els resultats, del tot incerts per l’opacitat, i el desinterès d’informació, són esfereïdors: 4.404 persones registrades, majoritàriament en la migració per l’atlàntic, l’anomenada ruta canària, segons reporta el darrer informe de monitorització de l´organització Caminant Fronteres.
Això sense comptar el centenar de persones desaparegudes en embarcacions, on totes les seves persones han mort; això sense comptar els cossos inerts abocats al mar per companys de barca, de vegades amics i familiars.
En la majoria de casos és una mort absent i llunyana.
El portaveu de la Federació d’Associacions Africanes a les Canàries, Teodoro Bondyale, denuncia un continent africà de dol, on pobles sencers ploren la mort de persones estimades que han migrat, i que deixa empremta en les persones que es queden. “Per mi, sobretot els joves són els meus herois. Són els que creuen que es pot viure diferent: fora de la tirania, la corrupció, les violacions, la pobresa”, afegeix Bondyale.
Robert Mengual posa èmfasi en els rituals i cerimònies per acomiadar-nos dels que marxen, i el no poder fer-ho ho atribueix a una paràlisi, i, per tant, una complicació en el procés de dol. La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar. Les polítiques de frontera engranant cada vegada més una Europa Fortalesa provoca al seu pas milers de víctimes mortals en els viatges migratoris. I en conseqüència, un tedi generalitzat a molts racons del sud global.
‘La pandèmia del coronavirus, i les múltiples onades, ha deixat morts sense la companyia de familiars i amistats properes, un confinament en solitud, i moltes vegades un dol sense tancar’ | Sara Aminiyan
Ferides
“He viscut cerimònies de pur tràmit per intentar tancar un capítol que costa molt de tancar, les famílies venien a l’església amb les cendres, moltes incrèdules de tot allò. El temps ho guareix tot, d’aquella manera, t’ho deixa enquistat i un va tirant”, explica en Sito Montoña, sagristà de l’església Santa Maria de Mataró.
A la primavera de 2020, els primers mesos d’estat d’alarma i confinament total, i d’un de degoteig constant de morts, algunes famílies van trucar al seu sacerdot de confiança, a l’hora que sabien que incinerarien el familiar, – en cas de defunció per Covid el procediment era anar al crematori–, per acompanyar-los amb unes pregàries i tenir una cosa semblant a una cerimònia. “Al cap i a la fi era crear mecanismes per ser conscients d’aquella realitat”, afegeix el sagristà.
La història de la Lea es va succeir en un d’aquells moments, el 4 d’abril del 2020, després de dues setmanes d’intubacions, el seu pare va morir per Covid. El seu germà va tornar de Colòmbia, la Lea de París. Van enterrar el seu pare al cementiri de Roques Blanques de Barcelona, i al tornar, al jardí de casa, van encendre un foc i van plantar un arbre. La Lea, la seva mare i els germans van poder tenir alguna cosa semblant a un comiat, però tot i així senten el pes de no haver pogut regalar un adéu a tota la família: “Quan parlo amb els germans del meu pare veig que no són en el mateix procés que jo. Per mi, el meu pare forma part del meu dia a dia (…). Crec que hi ha molta por a parlar sobre la mort, l’única cosa que tenim són els rituals, el llenguatge no verbal, i quan no ho parles ni tens aquests codis et sents doblement orfe”, reflexiona.
Al sud de la península, al municipi de Los Barrios de Cadis, frontera amb Gibraltar, viu i treballa Martín Zamora, propietari de la funerària Southern Funeral Assistance, que des de fa anys es dedica a intentar contactar amb les famílies al Marroc de les persones mortes a les costes gaditanes, i en els millors casos repatriar els seus cossos.
| Sara Aminiyan
Abans de la pandèmia, el Martín sovint viatjava al Marroc en la seva missió per trobar familiars i reparar un dolor, que com ell diu “deixa una societat espanyola i europea com a autèntics monstres”; ara no para d’atendre el telèfon: “L’altre dia em va trucar una dona que és a França preguntant-me si tenia el seu fill, desaparegut des de fa anys, a la cambra. La vaig haver de parar i dir-li que no, i que probablement si el fill no hi ha contactat, és difícil que continuï viu. Però la dona s’agafa a aquesta mínima possibilitat. Sense cossos no hi ha sepultura, i sense això moltes famílies viuen desesperades en l’angoixa”.
Al llarg d’aquesta pandèmia, milers de persones han viscut la pèrdua dels seus éssers estimats lluny de la normalitat i d’allò socialment integrat. Els serveis d’acompanyament al dol han estat duplicats per tot el territori en un intent de donar suport i aixopluc les persones en el procés de dol, i l’acceptació de l’absència.
Així, com explica la investigadora sènior de l’àrea de migracions al Cidob, Blanca Garcés, el dret a la vida i la mort dut a terme per la necropolítica d’occident regeix la vida de milers de persones al sud global, i que són l’altra cara de la frontera, els efectes col·laterals de les pròpies polítiques de no arribada.
Avui, i demà, familiars d’aquí i d’allà tenen una ferida permanent que no cicatritza, però com diu el poeta Joan Margarit, també un lloc on viure.
Estrès, ansietat, sobrecàrrega de treball, esgotament físic, baixes per positiu en Covid… Dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental.
Segons una enquesta del Consell General d’Infermeria (CGE), dos terços de les infermeres espanyoles han patit episodis greus d’ansietat durant la pandèmia i un terç ha patit depressió. A més, gairebé la meitat s’ha plantejat abandonar la professió i un 63% ha afirmat que es jubilaria abans, encara que això suposés una reducció de la seva pensió. D’entre les infermeres enquestades, gairebé un 60% ha patit insomni i tres de cada deu no tornarien a estudiar la carrera d’Infermeria.
Són les contundents dades extretes de l’estudi Radiografia de la situació professional i emocional de la professió infermera, una macroenquesta que, segons els seus impulsors, posa de manifest «la situació insostenible que viu la professió d’infermera i la indignació creixent entre el col·lectiu». Hi han participat 19.300 professionals per quantificar i conèixer l’impacte de la pandèmia de la Covid entre les més de 275.000 infermeres i infermers en actiu que treballen a centres sanitaris, públics i privats, de l’estat espanyol.
Segons el president del Consell General d’Infermeria, Florentino Pérez Raya, l’estudi representa «una radiografia rigorosa que demostra la pressió assistencial i de tota mena a què estan sotmeses les infermeres. Una situació que ve de molt enrere i que, des de fa dos anys, s’ha agreujat per la pandèmia de la Covid». Pérez Raya denuncia també la precarietat de les condicions laborals de les infermeres i infermers, que habitualment tenen contractes de pocs mesos o fins i tot de dies (o hores).
En aquest sentit, pràcticament el cent per cent (98,7%) de les professionals enquestades ni se senten reconegudes pels polítics ni confien que aquests donin solucions a la seva precària situació laboral. A més, nou de cada deu considera necessari mobilitzar-se per solucionar problemes com la sobrecàrrega de treball, l’esgotament físic i mental, les males condicions laborals i la falta de reconeixement professional.
Font: Consell General d’Infermeria d’Espanya
Un dèficit crònic d’infermeres
A Catalunya hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) del 2019, en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,6, mentre que la mitjana dels països de l’OCDE se situa al voltant de 8,8. Espanya únicament supera les ràtios de Turquia, Polònia, Mèxic, Letònia, Israel, Grècia i Xile.
El Consell General d’Infermeria considera que en la situació actual caldria pràcticament doblar el nombre d’infermeres en plantilla per poder prestar una assistència adequada als pacients. Segons els resultats de l’estudi, el 93,6% de les infermeres afirma que s’hauria d’incrementar les plantilles i l’opinió majoritària creu que caldria fer-ho entre un 33% i un 100%.
«No podem continuar maltractant una professió fonamental per a la salut de la població i per al futur de la sostenibilitat del sistema sanitari, ni mantenir amb un nombre de professionals que està a anys llum de les necessitats assistencials de la professió, no podem estar tan allunyats de països del nostre entorn i nivell socioeconòmic com el Regne Unit o França», destaca el president del CGE.
Les precàries condicions laborals del sector provoquen un desgast personal de les professionals, les quals en algunes ocasions opten per continuar la seva carrera professional a l’estranger, on poden gaudir d’unes millors condicions laborals i més estabilitat que a Espanya. L’any 2019 van marxar 425 infermeres d’Espanya a treballar a l’estranger i, fa pocs anys, les xifres eren encara més preocupants. L’any 2012 van marxar 1.132 infermeres, el 2013, 2.792, i el 2014, 2.786.
«Les infermeres que es queden ho fan treballant amb unes condicions molt complexes, perquè són menys i assumeixen les funcions de les que han marxat. Unes funcions que les van sobrecarregant amb el temps. Per això, moltes acaben abandonant la professió, perquè la càrrega de treball és elevadíssima», assenyalava Paola Galbany, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (COIB), en una entrevista al Diari de la Sanitat.
La principal solució per revertir el dèficit d’infermeres i afavorir el retorn de les professionals que han emigrat a l’estranger és millorar les condicions laborals de les infermeres i proporcionar-los-hi una major estabilitat.
Reivindicacions a les autoritats sanitàries
El CGE planteja un decàleg de reivindicacions per al col·lectiu d’infermeres i infermers:
Més professionals per assolir almenys la mitjana europea de 864 infermeres per cada 100.000 habitants.
Reconeixement de les infermeres dins del grup professional A1 que dóna accés a funcions de nivell superior.
Condicions laborals dignes i acabar amb l’alta temporalitat.
Impulsar el desenvolupament real de les especialitats infermeres, aprovades l’any 2005, però que no estan reconegudes a moltes comunitats autònomes.
Més infermeres a Atenció Primària per cobrir les necessitats dels usuaris i usuàries de la sanitat.
Millors condicions a l’àmbit sociosanitari i residències i apostar per la figura de la infermera especialista en geriatria.
Infermeres a totes les escoles per promoure la prevenció i l’educació en salut.
Nous contractes a les universitats davant la jubilació dels professors.
Que les infermeres estiguin en llocs de gestió i responsabilitat als centres sanitaris.
