Blog

  • El laberint de la pobresa

    Aquests dos anys de pandèmia molta gent s’ha trobat en una situació de precarietat que mai hauria imaginat. Crisi rere crisi es va engrandint el col·lectiu de persones en risc de pobresa i, les persones en pobresa extrema cada cop són més. Segons el darrer informe INSOCAT d’ECAS, el 26,3% de la població catalana està en risc de pobresa i exclusió social, la taxa de risc de pobresa és del 21,7% i la privació material severa és del 6’2%. De les gairebé 400.000 persones registrades a l’atur un 57% són dones, l’Atur femení ha anat augmentant de forma sostinguda els darrers anys i, especialment, des de l’inici de la pandèmia. Tot plegat ha precaritzat la vida de les dones durant la pandèmia i té efectes sobre el seu benestar i el del seu entorn.

    En aquest context de crisi els ajuts condicionats no han comportat una millora de la situació ni han significat un fre en les situacions de risc de pobresa. Mentre, les desigualtats han augmentat amb aquesta crisi -ja sumatori de les anteriors-, a nivell econòmic i social i ha evidenciat la bretxa digital i ha fet augmentar la d’edat -més gent jove i gent gran en situació de pobresa i exclusió- i eixample encara més la de gènere.

    Les polítiques socials no han estat garantia per fer front a aquests augments i els ajuts i rendes existents, així com els sorgits arran de la pandèmia, com l’Ingrés Mínim Vital, han quedat curtes i han destapat el laberint burocràtic a què se sotmet la pobresa. La previsió de l’IMV no s’ha complert i només s’ha cobert el 20% de l’objectiu inicial -va néixer durant els primers mesos de pandèmia, el juny de 2020-.

    La condicionalitat d’aquestes rendes mínimes menyscaba els possibles efectes positius previstos, les condicions d’accés són tan rígides i, sovint, arbitraries que provoquen la cronificació. Les persones amb menys recursos es troben havent de justificar la pròpia situació en un seguit d’embulls dels quals és difícil sortir, retards en els pagaments i errors administratius que provoquen que l’exclusió sigui cada cop més profunda.

    L’embolic de la burocràcia produeix, en si mateix pobresa. El sistema de control del «frau» de les persones perceptores d’ajuts socials ha acabat teixint un laberint administratiu inexpugnable per la majoria. Les persones sol·licitants, perceptores i no perceptores, han d’aportar certificació constant i se’ls reclama documentació de la que ja disposa la pròpia administració. L’agilitat administrativa és inexistent i el garbuix és cada cop més gran.

    Qualsevol persona que hagi tingut algun petit problema amb l’administració – i més en temps de pandèmia amb la majoria de tràmits en línia- sap que inclús per persones que entenen el complex sistema no és fàcil, imaginem en un context de supervivència, sense recursos digitals i en un maremàgnum d’ajuts i administracions, cadascuna de les quals té una normativa diferent.

    Sense embuts: la burocràcia produeix pobresa i augmenta les desigualtats. Calen polítiques socials actives que no provoquin estigma social i que provoqui condicions d’igualtat, no les pressuposi. Només pot actuar-se des de l’equitat, la regressió de drets en els darrers anys i la precarització del mercat laboral està produint noves situacions de risc de pobresa i empitjorant les de la ja existent, cal provocar els canvis que facin possible un gir en les polítiques socials. El fet que totes les administracions posin condicionants i agreugin l’estigmatització i dependència està amplificant els efectes socials i les desigualtats.

  • Què hi ha darrere del progressiu augment de casos de càncer colorectal en joves

    El càncer colorectal s’origina a les parts finals del tracte digestiu: el còlon i el recte. Segons l’informe anual de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), serà el càncer que es diagnosticarà més a Espanya durant l’any 2022, amb més de 43.000 casos nous. A més, és el segon tipus de tumor que més morts causa al nostre país, darrere del de bronquis i pulmó. En concret, el càncer de còlon va causar més de 11.000 morts el 2020, com indiquen les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    La majoria dels pacients diagnosticats amb aquesta malaltia tenen més de 50 anys. Tot i això, en les últimes dècades els científics han observat un preocupant augment de casos en pacients joves.

    «Des dels anys 90 aproximadament, la taxa de càncer colorectal ha augmentat a més del doble en els adults menors de 50», assenyala SINC Enrique Aranda, president del Grup TTD i cap de Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Reina Sofía de Còrdova. Segons l’expert, s’estima que el 2030 es diagnosticaran un de cada deu càncers de còlon i un de cada quatre de recte en població menor de cinc dècades.

    S’estima que el 2030 es diagnosticaran un de cada deu càncers de còlon i un de cada quatre de recte en població menor de 50 anys.

    Un estudi recent, dut a terme als EUA i publicat a Cancer Epidemiology, Biomarkers & Prevention, va detectar un augment percentual de la taxa d’incidència del càncer colorectal en els grups poblacionals més joves. En el cas del de còlon, aquest va ser més pronunciat en el grup de 30 a 39 anys, que va experimentar un augment del 49% entre el 2000 i el 2016. Per la seva banda, el de recte va augmentar un 133% a la franja dels 20 als 29 anys durant aquest mateix període.

    “Encara no s’entén bé aquesta tendència perquè és una cosa recent, però s’està començant a investigar. El que sí que sabem és que el canvi és clar”, explica a SINC Eduard Batllé, investigador de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques (IRB) de Barcelona.

    Un altre estudi, publicat a la revista Gut, va descriure una tendència similar a 20 països europeus ─entre ells Espanya─, encara que més moderada: en subjectes de 20 a 29 anys la incidència de la malaltia va augmentar gairebé un 8 %; de 30 a 39, un 5%; i de 40 a 49, un 1,6%. Així mateix, una altra investigació publicada a The Lancet va observar un augment significatiu del càncer colorectal entre els menors de 50 anys a països d’ingressos alts com Dinamarca, Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit.

    Aquesta tendència encara no s’entén bé perquè és una cosa recent, però s’està començant a investigar. El que sí que sabem és que el canvi és clar. – Eduard Batllé, IRB Barcelona

    Diagnòstic en etapes més avançades

    Diversos d’aquests treballs també coincideixen que no només hi ha un augment en el nombre de casos, sinó que a més a més els pacients joves presenten tumors en un estat més evolucionat que la població de més edat en el moment del diagnòstic.

    Una enquesta realitzada per l’Aliança del Càncer Colorectal va revelar que el 71% dels pacients joves van ser diagnosticats amb una malaltia en una etapa avançada, és a dir, amb més risc de metàstasi.

    Això és perquè tradicionalment s’ha associat amb una malaltia que apareix en persones majors de 50 anys, cosa que fa que molts metges no relacionin els símptomes amb aquest tipus de càncer i, per tant, siguin diagnosticats incorrectament.

    Una enquesta va revelar que la majoria dels pacients joves són diagnosticats incorrectament, ja que aquesta malaltia s’associa amb persones de més edat.

    Així, el 77% dels enquestats va declarar haver visitat dos metges, i alguns més de quatre, abans de ser correctament diagnosticats amb càncer de còlon. A més, la majoria dels pacients tampoc no són capaços de reconèixer els símptomes: un 63% dels enquestats van esperar entre 3 i 12 mesos abans de consultar amb el seu metge.

    Les causes no són clares

    La majoria dels debats sobre les possibles causes del càncer colorectal en persones menors de 50 anys convergeixen en tres factors que es relacionen entre si: la dieta, els bacteris que formen part del nostre intestí (microbiota) i la inflamació.

    La dieta poc saludable –rica en carn processada i greixosa però escassa en fruita i verdura– predomina a molts països occidentals actualment i està relacionada estretament amb unes altes taxes de sobrepès i obesitat entre els joves. Diversos estudis realitzats en ratolins indiquen que l’excés de pes no només incrementa la incidència del càncer, sinó que a més accelera el creixement.

    Els experts apunten tres sospitosos principals com a causes de l’augment de casos en pacients joves: una mala alimentació, alteracions a la microbiota i la inflamació.

    També s’ha detectat aquest tipus de càncer en joves amb estils de vida actius i saludables, encara que els casos són infreqüents: “Es creu que pertanyen al 25% dels early onset −càncer de còlon i recte en menors de 50 anys− que guarden relació amb quadres hereditaris i en què no són hereditaris, la hipòtesi és que té a veure amb el microbioma –conjunt de gens dels bacteris que viuen als nostres intestins–”, afegeix Ana Fernández Montes, vocal de junta directiva de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), oncòloga mèdica del Complejo Hospitalari Universitari d’Ourense (CHUO).

    Diferents investigacions han demostrat com la dieta, l’alcohol, el tabac, l’obesitat, l’estrès, els antibiòtics i algunes molècules sintètiques que formen part dels aliments processats (com els colorants i els emulsionants) poden canviar el nombre i els tipus de bacteris que habiten als nostres intestins. Aquesta alteració de la microbiota (també conegut com a disbiosi) pot tenir un efecte directe en els mecanismes que condueixen al desenvolupament de càncer de còlon en els més joves.

    A més, tant la dieta com els bacteris intestinals s’associen alhora amb processos inflamatoris. La inflamació genera substàncies químiques perjudicials que causen mutacions a l’ADN i estimulen el càncer, com comenta Kimmie Ng, experta mundial en càncer de còlon, a la pàgina web de l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units.

    Detecció precoç i conscienciació

    Això no obstant, el càncer colorectal és tractable i, si es diagnostica a temps, curable. Els tumors sorgeixen a partir de lesions que inicialment són benignes, com els pòlips ─petites acumulacions de cèl·lules que es formen al revestiment del còlon o del recte─, molt freqüents a la població.

    “Aquests pòlips es poden identificar i extirpar per colonoscòpia, i així evitar que sorgeixi el càncer. Això és el que es fa quan es detecta en un estat inicial, quan no hi ha metàstasi, i habitualment aquests pacients tenen una alta taxa de supervivència”, afegeix Batllé.

    A les darreres dècades, tant la incidència com la mortalitat d’aquesta malaltia han disminuït en general gràcies a la implantació dels programes de cribratge.

    En les darreres dècades, tant la incidència com la mortalitat d’aquesta malaltia han disminuït en general gràcies a la implantació dels programes de cribratge o screening que es fan a la població major de 50 anys. Aquestes proves diagnòstiques, que analitzen la presència de sang oculta en excrements, permeten identificar els pacients que podrien tenir aquesta malaltia de manera precoç, cosa que augmenta la supervivència.

    “Els programes de screening es fan segons el que s’anomena ‘població de risc’, en aquest cas les persones entre 50 i 69 anys. Ara, a la vista del que està passant als més joves, s’està plantejant començar-ho abans”, comenta Aranda.

    Als EUA ja ho han fet: la Societat Americana del Càncer recomana fer les proves de detecció precoç a l’edat de 45 anys. Tot i això, a Espanya encara no s’ha implementat una mesura similar.

    La Societat Americana del Càncer recomana fer les proves de detecció precoç als 45 anys. Tot i això, a Espanya encara no s’ha implementat una mesura similar.

    A més d’adaptar els programes de cribratge a grups poblacionals més joves, els experts consideren que també cal conscienciar tant la població com els metges sobre aquesta nova tendència i els símptomes que comporta, amb l’objectiu que es pugui detectar en estadis més primerencs.

    Això sí, tots coincideixen que el més important és evitar que aparegui el càncer: “Això és el que salva més vides. Per això cal fer una dieta saludable, exercici físic i evitar el sobrepès. I si ens envien una carta des dels centres de salut per participar al programa de cribratge del càncer, adherir-nos-hi”, conclou Aranda.

    Símptomes del càncer colorectal

    La presentació més habitual del càncer colorectal és:

    • Presència de sang en femta o emissió de sang pel recte (rectorràgia).
    • Dolor abdominal.
    • Canvi de ritme diposicional, ja sigui en forma de diarrea o de restrenyiment.
    • Debilitat i cansament.
    • Pèrdua inexplicable de pes.
    • Anèmia. De vegades la sang es pot veure a la femta o causar que aquestes es vegin més fosques, però sovint no. Amb el temps, la pèrdua de sang es pot acumular i causar recomptes baixos de glòbuls vermells.

    Quan el càncer es troba en un estat més avançat, el tumor pot arribar a perforar o cloure l’intestí. Això pot donar lloc a dolors abdominals intensos, sovint acompanyats de febre i vòmits.

    Molts d’aquests símptomes tenen relació amb altres malalties, com ara infeccions, hemorroides o síndrome de l’intestí irritable. Per tant, és important consultar amb un metge immediatament si es té qualsevol d’aquests símptomes, perquè se’n pugui determinar la causa i rebre el tractament adequat.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Quan la gent s’autodiagnostica Asperger, TOC o bipolaritat

    Aquestes etiquetes indicaven pertinença a un grup social menyspreat, agreujat per raons de classe, ètnia o cultura. Això va ser així en una època en què les identitats semblaven sòlides i la diferència normal-patològica clarivident. Els entenimentats estaven entenimentats i els bojos, per ser lligats.

    Avui, 60 anys més tard, estem en una altra època. De fet, com ha mostrat la pandèmia, qui més qui menys coixeja d’alguna “cosa”.

    N’hi ha prou amb una dada: la primera edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) , editada el 1952 per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, contenia 106 categories diagnòstiques.

    Tot i això, la seva última edició (la cinquena), publicada el 2013, ha triplicat amb escreix la xifra de trastorns mentals.

    Actualment, les etiquetes sobre salut mental tenen un “origen” diferent

    Actualment, els efectes discriminatoris de l’estigma no han desaparegut sinó que han estat substituïts per una nova versió: l’etiqueta (label). No és estrany trobar persones que s’autodefineixen com a bipolarsAsperger o amb ansietat d’alt funcionament.

    La novetat és que són els mateixos afectats els que busquen i sol·liciten aquestes etiquetes. Les reclamen per a si i, un cop aconseguides, esperen els tractaments adequats. També els beneficis que els corresponen (ajuts econòmics, exempcions de tasques acadèmiques o laborals, privilegis derivats d’aquest “dèficit”…).

    Una de les causes: el fàcil accés a la informació

    Internet ha suposat una oportunitat per a l’autodiagnòstic i per a la creació de nous trastorns.

    És el cas de l’anomenada “Malaltia induïda per les xarxes socials massives” (MSMI). La MSMI replica símptomes semblants als que explica al seu exitós canal de YouTube l’alemany Jan Zimmermann. A través de la plataforma, Zimmermann relata la seva vida amb la síndrome Gilles de la Tourette, un trastorn caracteritzat per moviments repetitius o sons indesitjats difícils de controlar.

    El canal s’ha fet molt popular entre els joves. Després d’un consum continuat de tal contingut, acudeixen a consulta mostrant moviments, vocalitzacions, paraules i comportaments obscens. Una mena de tics que, en realitat, són clarament imitació dels símptomes associats a la síndrome. Tot i així, mostren estar convençuts d’aquest diagnòstic i l’acullen com a nom nou. Sense culpa ni vergonya.

    TikTok també s’omple de canals on cadascú pot trobar –a través de l’anomenat efecte horòscop– trets d’un trastorn compatible amb la persona. Un cop localitzat, s’inclouen a ells mateixos en aquesta categoria.

    Qui no s’ha sentit un Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) llegint sobre símptomes com a inquietud, badada, impulsivitat, tenint en compte que la nostra multitasca quotidiana és perfectament compatible amb aquests signes suposadament patològics? O qui no s’ha percebut com a bipolar en considerar els canvis d’humor habituals, des de l’eufòria fins a la depressió? Aquestes etiquetes tenen èxit perquè cobreixen el buit de les identitats evanescents.

    Diferents consideracions, diferents problemes

    Al contrari que en el vell estigma segregatiu -que situava als marges els estigmatitzats-, les noves etiquetes, més lleugeres i actuals, inclouen els així designats en comunitats que comparteixen el “nom”. Reivindiquen, a més, els seus drets i el seu ésser al món. “Jo sóc…”.

    Just quan declina el vell règim patriarcal que nominava les persones i definia els llocs que els corresponien, assistim a aquests nous ritus socials de bateig. On se situava el nom lligat al pare tradicional, en trobem d’altres que defineixen noves identitats, que assignen nous rols.

    El seu costat positiu apareix quan el testimoniatge d’un personatge públic influent afavoreix l’eliminació de totes aquelles barreres i obstacles que els impedeixen arreglar-les amb el símptoma. Que una actriu, futbolista, model o polític parli del seu autisme, bipolaritat o hiperactivitat “legitima” la condició de molts que s’hi senten identificats, estiguin diagnosticats o no. Dissol, en part, aquesta funció segregativa del vell estigma.

    La fragilitat del subjecte pot suposar un problema en aquesta “autodenominació”

    El problema s’observa quan la fragilitat d’algunes persones, com és el cas dels quadres diagnòstics més greus (psicosi) o nens i adolescents (més vulnerables davant d’aquestes nominacions) els deixa a mercè de l’etiqueta. Sense marge per fer un ús a la carta i particularitzat que no els exclogui dels lligams socials.

    Aquesta etiqueta es converteix en una gàbia de ferro. Encotilla al subjecte, proposant-li ‘solucions’ rígides. Una medicació excessiva i cronificada, uns protocols de cures invalidants, una discriminació als itineraris educatius o laborals…

    És aleshores quan reapareix el costat més segregatiu de l’estigma. Aquell que no es pot emmascarar pel pedigrí de noves etiquetes que aspiren a “normalitzar” les diferències. Diversitats de l’ésser humà que l’estigma patologitzava immediatament.

    Va ser el psicoanalista Jacques Lacan –amb una llarga experiència clínica també com a psiquiatre als seus inicis– qui als anys 70 va pronunciar la frase: “Tothom és boig”.

    Així assenyalava que cadascú i cadascuna –sense excepcions– ha de trobar les seves fórmules per viure i reconciliar-se amb ell mateix.

    Mentre que algunes d’aquestes formes són més habituals i compartides, d’altres prenen un caràcter més extraordinari, sense que siguin menys vàlides.

    Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.

  • L’Hospital Sant Joan de Déu estrena una UCI de nounats amb habitacions per a les famílies

    L’Hospital Sant Joan de Déu s’ha convertit en el primer hospital de Catalunya amb una UCI de nounats compartimentada en habitacions, la qual permet a la família estar les 24 hores amb el nadó i implicar-se en la seva cura, deixant enrere el tradicional model d’espai obert. L’evidència científica mostra que aquest nou model facilita una major implicació de la família en la cura del nadó i afavoreix el seu benestar.

    “Que els pares puguin ser el major temps possible amb el seu petit és important per a tots els nadons, però fonamental en el cas dels prematurs perquè afavoreix la lactància materna, permet fer més pell amb pell… Per a aquests nens, el contacte amb la família forma part del tractament”, coincideixen a dir el cap de la unitat, Martín Iriondo, i la coordinadora d’infermeria, María José Troyano.

    La nova unitat, que ha estat dissenyada amb la participació d’un grup de famílies que havien estat usuàries del servei, és quatre vegades més gran que l’anterior, amb una superfície de 2.266 metres quadrats. Compta amb 44 llits, distribuïts en 24 habitacions individuals, 5 dobles, 2 triples i una quàdruple. També s’hi ha instal·lat un espai perquè les famílies hi puguin menjar, una àrea de descans amb sofàs i televisió, un servei de dutxa i lavabo, i un lactari.

    Dues de les habitacions individuals i una de les dobles poden ser reconvertides en quiròfans per poder operar els nadons més inestables sense haver-los de traslladar fora de la unitat i 2 llits han estan especialment equipats per fer ECMO (suport vital extracorpori indicat quan falla la respiració o la circulació). La nova unitat incorpora les últimes tecnologies i compta amb quatre nivells de monitoratge del pacient que permet als professionals detectar un senyal d’alerta ràpidament.

    Cada any al voltant de 600 nadons ingressen a la Unitat de Cures Intensives Neonatals de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona. Es tracta de nadons que han nascut a l’Hospital o han estat derivats des d’altres centres hospitalaris per haver nascut prematurament o presentar problemes de salut com ara malformacions congènites, síndromes respiratòries o infeccions, entre d’altres.

    Les condicions ambientals de l’espai on passen els primers dies de vida juga un paper molt important en el seu benestar i evolució. Un estudi publicat a The Lancet posa de manifest que una UCI de nounats compartimentada en habitacions comporta molts beneficis pels nadons. No tan sols garanteix una major intimitat i confort de la família, sinó que afavoreix la lactància materna, perquè els poden alletar directament i poden fer durant períodes de temps més llargs mètode cangur (pell amb pell). A més, millora el control del soroll i de la llum afavorint la son dels nounats i el seu desenvolupament neurològic, sobretot en el cas dels que han nascut prematurament.

  • L’art com a teràpia per a pacients amb càncer

    Un diagnòstic de càncer és un esdeveniment de gran impacte a la vida de les persones. Confronta els pacients amb la vulnerabilitat i produeix l’aparició de pors i incerteses, circumstàncies que poden generar diversos graus d’estrès i malestar emocional. En aquest sentit, els hospitals, cada vegada més sovint, impulsen polítiques d’humanització amb models d’atenció integral que vetllen pel benestar emocional dels pacients i que van més enllà del tractament mèdic.

    Una d’aquestes estratègies per millorar la qualitat de vida dels pacients de càncer és l’artteràpia. L’artteràpia és una disciplina que proposa un espai de trobada amb un mateix, on poder dialogar amb diferents llenguatges artístics, amb la finalitat de facilitar al pacient un canal de comunicació i d’expressió de les seves emocions. Ja sigui a través de la pintura, la ceràmica, l’escriptura o la música, el pacient pot connectar amb emocions que potser no ha sigut capaç d’expressar verbalment.

    «El diagnòstic de càncer representa un abans i un després en la vida del pacient. De cop i volta, tot canvia, i s’enfronten a una malaltia que porta acompanyat l’estigma de la mort. En aquest moment, necessiten ressituar la seva vida. L’artteràpia dona peu a treballar aspectes emocionals o vivencials a partir de les arts plàstiques o altres manifestacions artístiques i és una eina que pot ser molt potent i beneficiosa pels pacients durant tot el procés oncològic», considera la Dra Begoña Mellado, oncòloga de l’Hospital Clínic de Barcelona.

    Un estudi multicèntric

    L’Hospital Clínic fa anys que ofereix als seus pacients aquest tipus de teràpia i, des de l’any passat, participa, juntament amb altres hospitals, a ATANDEC, un estudi multicèntric impulsat amb l’objectiu d’avaluar si l’artteràpia és una intervenció efectiva per ajudar les persones amb càncer a disminuir els nivells d’ansietat i depressió, així com millorar la seva qualitat de vida. L’estudi està impulsat per la Fundació Nous Cims i, a banda del Clínic, compta amb la participació d’altres centres com la Fundació Kālida Sant Pau, la Fundació Althaia, el Consorci Sanitari de Terrassa i tres centres de l’Institut Català d’Oncologia (l’Institut ICO Hospitalet, ICO Badalona i ICO Girona).

    Iolanda Pujol, artterapeuta i coordinadora de l’estudi, explica que l’artteràpia és un «acompanyament molt respectuós i lliure que proposa al pacient identificar, a través de diversos materials i expressions artístiques, allò que li està passant en aquell moment». «És un espai de recerca i d’investigació on els pacients exploren la seva capacitat creadora i fan un recorregut personal per les seves vivències», afegeix.

    La mostra de pacients que participa en l’estudi està dividida en dos grups: un grup format per usuaris que reben l’atenció habitual prevista al seguiment de les persones amb càncer, i que se’ls oferirà participar en els tallers un cop finalitzin la seva col·laboració; i un grup que participa en les dotze sessions d’artteràpia guiades per especialistes. D’aquesta manera, es poden analitzar els resultats de cada grup d’usuaris i valorar l’efectivitat d’aquesta teràpia.

    Les sessions d’artteràpia estan dividides en tres etapes. Es comença per un primer contacte, en què es parla de les inquietuds dels participants. A continuació, es duu a terme una proposta encaminada a la producció artística, ja siguin arts plàstiques, expressió escrita, música, expressió corporal o teatralització. La darrera part de la sessió es dedica a la reflexió, en la qual es posen en comú les vivències que s’han experimentat, posant paraules, dialogant amb l’artterapeuta i trobant nous significats a les emocions sentides.

    Una experiència compartida

    Víctor Duran és un dels 432 pacients de càncer de tot Catalunya que ha participat en aquest estudi. Va ser diagnosticat de càncer de pròstata a finals del 2017 i, malgrat que després d’un tractament de radioteràpia aparentment estava curat, a finals del 2020, en un dels controls rutinaris, li van detectar metàstasi al pulmó. «Quan em van donar la notícia, va ser molt dur. Fins llavors el tractament havia anat bé, fins i tot m’havia reincorporat a la feina. Tenia seqüeles de la radioteràpia, però estava bé. Però quan em van dir que havia fet metàstasi pulmonar… les coses es veuen d’una altra manera», relata. Després d’un primer tractament de quimioteràpia, que no va funcionar, aquest mes de gener n’ha iniciat un altre.

    Davant aquest dur diagnòstic, en Víctor va acudir a la Fundació Kālida, un centre de suport per a persones amb càncer situat al recinte de l’Hospital de la Sant Creu i Sant Pau. «Vaig pensar que m’aniria bé tenir contacte amb altres pacients i comptar amb un suport extern que millorés la meva situació anímica per tal d’afrontar millor la meva malaltia», diu.

    Després de fer ús de diversos serveis de la Fundació, va decidir participar en les sessions d’artteràpia que ofereix l’entitat. «Al principi no sabia ben bé on em ficava, però ha sigut molt interessant. M’ha ajudat a estar millor anímicament. Quan estàs buscant una expressió artística i dels teus sentiments, estàs apartant del teu cap tota la problemàtica que comporta la malaltia, i això m’ha servit per evadir-me i desconnectar», explica. «A més -afegeix-, he pogut aprendre molt dels companys i companyes i he gaudit molt d’aquest acompanyament».

    La Fundació Kālida ofereix sessions puntuals d’artteràpia i, a més, el taller en format curs que dura tres mesos, amb un total de dotze sessions on hi participen grups d’entre sis i vuit persones. A causa de la pandèmia, s’ha passat al format online, per tal de minimitzar riscos en un col·lectiu que és especialment vulnerable davant la infecció per coronavirus.

    «El feedback que rebem dels pacients de càncer és molt positiu», explica Ana González, psicoòncologa de la Fundació. «És molt interessant que sigui en grup perquè, tot i que cadascú fa un treball individual, hi ha ressonàncies personals entre uns i altres. Gairebé totes les activitats que fem són grupals, ja que compartir l’espai amb altres pacients que estan passant pel mateix procés i reconèixer-se, els ajuda molt. Els fa normalitzar la seva situació i acceptar els seus sentiments», afirma.

  • Cau un 19% l’esperança de vida entre la gent gran, però segueixen en augment les pensions

    «L’estat espanyol, igual que altres països del seu entorn, ha d’enfrontar el desafiament d’assegurar la qualitat de vida de la gent gran, que any a any són més i més grans. El procés d’envelliment poblacional al qual se suma Espanya amb cert retard a altres països europeus, travessa els debats sobre els nous reptes que els Estats del Benestar han de fer front. Els canvis demogràfics que comencen a les darreres dècades del segle XX estan transformant la composició social: la caiguda de la fecunditat, l’augment de l’edat de formació de les famílies i la prolongació de l’esperança de vida donen lloc a poblacions cada vegada envellides».

    Així és el text que inicia l’informe final de l’Observatori social de la gent gran realitzat anualment per la Federació de Pensionistes i Jubilats de Comissions Obreres. Després d’un any sense haver estat publicat a causa de la pandèmia, l’informe d’aquest any recull com aquesta ha perjudicat a les condicions de vida de les persones grans en diferents àmbits: esperança de vida, l’estat de salut, l’accés als recursos tant econòmics com de protecció social i els riscos específics als quals s’enfronten.

    Es tracta d’una publicació que estudia l’envelliment poblacional i l’envelliment actiu, les llars de la gent gran i les dades que evidencien les diferents condicions de vida en la vellesa d’homes i dones. També detecta la insuficiència de recursos que es dediquen al sistema per a l’autonomia i d’atenció a la dependència. Pel que fa al sistema públic de pensions, permet determinar la importància de revaloritzar les pensions i garantir el seu poder adquisitiu en el temps, enfortint el sistema de pensions d’avui i del futur. D’altra banda, analitza el sistema públic de salut, element essencial per a la gent gran perquè la prolongació de l’esperança de vida s’ha de produir en condicions saludables, amb autonomia i lliure de malaltia, la qual cosa és especialment rellevant en el cas de les dones. Aquest observatori recull de manera significativa la situació de la gent gran en el marc de la pandèmia.

    A la roda de premsa celebrada per la seva presentació hi van Neus Vilanova, secretària de política social de la Federació de Pensionistes i Jubilats de CCOO de Catalunya, Vicente Llamazares, secretari general de la Federación de Pensionistas y Jubilados de CCOO i Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya.

    L’esperança de vida va a la baixa, però l’envelliment segueix a l’alça

    Llamazares va ser el primer a parlar i va provar d’explicar la subdivisió de l’informe. En primer lloc, al capítol 1 trobem un estudi demogràfic a nivell estatal on es posa en relleu que tot i l’àmplia incidència de mortalitat de la pandèmia, que ha augmentat un 17%, reduint l’esperança de vida de les dones en 1,6 anys i la dels homes en 1,25 en els homes, la població gran ronda el 20% a tot l’estat. Una altra dada que ressalta Llamazares és que la natalitat ha baixat més d’un 5% aquest any situant-se així als nivells dels anys 40. «Aquesta esperança de vida, sumada al baix índex de natalitat que situa els fills a 1,25 per llar, farà que si seguim així i fixant-nos en la progressió en el temps, a mitjans de segle ens trobarem que el 40% de la població», diu Llamazares, que afegeix que si això no es corregeix, serà difícil complir les necessitats dels col·lectius per tenir una vida sana i saludable.

    El capítol 2 enfronta la despesa sanitària a nivell estatal i Llamazares destaca que si bé ha crescut un 5%, es situa encara tres punts per sota dels nivells de països com Alemanya, França i l’entorn respecte al PIB. Amb tot, seria desitjable un augment dels ingressos i si bé l’informe veu que pel que fa a personal destinat la despesa ha augmentat lleument, també destaca que només es compta amb 1100 metges geriàtrics a tot l’estat. Una dada escassa, segons el sindicat.

    Seguint amb l’informe, el tercer capítol aborda el sistema per l’autonomia i atenció a la dependència. Llamazares celebra que «després de l’acord trobat, sembla que el sistema va millorant». I és que tot i haver rebut fins a 250.000 sol·licituds el 2021, s’ha reduït el número en llistes d’espera un 19%. Tot i així, des de CCOO volen fer una crítica important per al sosteniment d’aquest sistema i és que el 73% de les places residencials són d’àmbit privat. «És desitjable que l’estat assumís aquest tipus de polítiques i de control», assenyala Llamazares que parla també sobre com l’impacte de la mortalitat a les residències «ha estat brutal». Destaca per exemple que a comunitats autònomes com Madrid hi ha hagut un 52,9% més de morts. Aquestes dades ajuden a afirmar que cal estudiar millor el sistema de residències, que cal més control i també intervenir en la gestió.

    Desigualtats de gènere a les pensions

    Per últim, el quart capítol estudia el sistema públic de les pensions per autonomia i províncies. En termes generals destaca que les pensions contributives han augmentat representant ara el 69,2% a finals de juny de 2021. Les pensions de viduïtat suposen el 27,5%, després d’anys de tendència decreixent en percentatge respecte al total. Pel que fa a bretxa de gènere és aquí on es veu de manera més flagrant la més evident manifestació de les desigualtats per raó de gènere a les pensions. La pensió contributiva de jubilació la reben en més grau els homes: el 60% d’aquestes pensions la reben homes, malgrat ser menor la població masculina més gran. De fet, el 96,3% de les
    pensions dels homes majors de 64 anys són contributives de jubilació i per contra només impliquen el 55,6% de les que perceben les dones. Les pensions de viduïtat, derivades del dret generat per un cònjuge, impliquen el 44,5% de les que perceben les dones mentre que amb prou feines suposen el 3,9% de les que perceben els homes. De fet, de les 204.400 pensions no contributives de jubilació, el 74,4% són percebudes per dones.

    Pel que fa a xifres en euros, si entre el 2014 i el 2017 la pensió mitjana mensual tot just va créixer 3,3 euros, des de llavors fins a la pensió mitjana de maig de 2021 hi ha hagut un augment de més de 39 euros, arribant als 396,7 euros mensuals.

    Si aquest augment podria ser motiu de celebració, no ho és tant quan s’analitza l’encariment de preus sobretot d’alimentació i energia que condueixen, com denuncia Llamazares, a situacions de pobresa energètica en multitud de llars sobretot en persones grans. En conjunt, la reflexió que fa l’observatori és la necessitat de millorar les condicions de vida de les persones grans i donar centralitat en aquest sentit a polítiques públiques: nous i més recursos públics per garantir les condicions de vida de les persones grans.

    En aquest sentit, Neus Vilanova destaca que la despesa pública per habitant a l’estat espanyol és de mitjana de 1542 euros amb dades del 2019, un 5,6% més que l’any anterior. Altres dades que ajuden a entendre la situació serien que el percentatge de despesa sanitària a través de la concertació. El 2019, la despesa sanitària destinada a concerts amb el sector privat va representar el 8,8% de total de la despesa pública, 0,3 punts percentuals menys que l’any anterior. Si analitzem la distribució regional, destaca sobre la resta Catalunya, on la despesa dedicada a la concertació suposa el 23,9% de la despesa pública, molt per sobre de la resta de comunitats autònomes.

    Ràtios insuficients a la sanitat pública

    Un altre element que perjudica directament a la gent gran és el personal que es dedica a cobrir les necessitats de la població. Amb dades del 2019, es registra el mateix nombre de metges per habitant. En concret, aquell any hi havia 0,78 metges en atenció primària i 1,96 metges en atenció especialitzada per cada mil habitants, valors similars als registrats un any abans. Passa el mateix amb el personal d’infermeria, amb 0,67 infermers destinades a l’atenció primària i 3,5 per cada mil a l’atenció especialitzada. Un altre indicador dels recursos sanitaris, com és el nombre de llits en funcionament, ofereix pràcticament el mateix resultat. Si el 2018 es van registrar 2,98 llits per cada mil habitants, a 2019 es redueix lleugerament fins al 2,95, continuant així la reducció del nombre de llits que es produeix al llarg de les dècades anteriors.

    Si bé Catalunya té un índex major de llits l’any 2019 (3,84 llits per cada 100.000 habitants), és interessant veure com a l’informe destaquen que cal conèixer el nombre de llits hospitalaris segons la forma jurídica que el gestiona, per valorar aquest recurs sanitari en tota la seva extensió. Asseguren que a Catalunya no hi ha llits hospitalaris en funcionament gestionades de forma directa, sent a més poques les que són gestionades per un ens públic. La major part dels llits en funcionament són gestionats per fundacions privades o societats mercantils. En conjunt, aquestes suposen el 58% dels llits en funcionament.

    Amb tot, Ricard Bellera, secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya, ha volgut posar en valor el document i felicitar la federació de pensionistes i jubilats per analitzar aquestes dades en profunditat entenent que representen a un gran col·lectiu. Bellera ha explicat que «tot i haver un increment extraordinari de la despesa, aquesta resulta insuficient, com demostren les dades». Així ha animat a través de l’impuls d’acords pel diàleg social fer front a aquesta situació amb la definició de mesures i polítiques públiques, entenent que ens trobem en una situació d’envelliment constatat. També ha volgut destacar que tots els recursos impliquen ingressos: «si incrementem pensions, però no salaris, en un sistema de repartiment la cosa es fa molt insostenible». Per acabar, Bellera afirma que «queda molt recorregut per fer», que «l’observatori mostra amb molta claredat elements de contrast», però que «dependrà de l’acció de govern que el nostre sistema generi més cohesió i més justícia social».

  • Digui’m què tinc

    El diagnòstic és el nostre pont entre la salut i la malaltia, un llindar que es travessa de cop, o a poc a poc, a mesura que es coneixen els resultats de proves que detecten un tumor, una mutació genètica, una malformació fetal o quan l’ecògraf deixa de detectar el batec del cor d’un fetus.

    Hi ha un abans i un després de la notícia d’un diagnòstic desfavorable, dur, desesperançador, que fa sentir la vida com un gran roc que esclafa i esborra l’horitzó. En aquell moment hi cap de tot: incertesa, por, impotència, ràbia, dolor, tristor, incredulitat, esperança, desesperança, coratge o desànim. Són notícies que demanen preparació, de qui les dona i qui les ha de rebre, que pot sortir de la consulta mèdica sentint-se acompanyat o absolutament sol i amb l’eco de les paraules que separen l’abans del després: Vostè té càncer. Faci’s a la idea que el seu home acabarà en una cadira de rodes. El vostre fill arriba amb una malformació congènita… Diagnòstics que no es poden canviar, però sí la manera de fer-los arribar, per suavitzar l’impacte emocional, i acompanyar el mal tràngol de fer-nos conscients del que hi ha: un present que s’imposa i un futur que es tem o que, de sobte, ja no es veu.

    La importància d’informar de la millor manera és un dels principals reptes als quals s’enfronten en el seu dia a dia els professionals sanitaris. Segons explica la vicepresidenta de la Societat Catalana de Mediació en Salut, Connie Capdevila, «les queixes més freqüents als departaments dels usuaris dels hospitals solen tenir a veure amb la qualitat de la informació rebuda i el tracte personal. I l’evidència científica demostra que l’actitud i habilitats de comunicació del professional de la salut juguen un paper crucial en com els pacients podran afrontar les males notícies».

    «Nosaltres tenim protocols d’actuació per minimitzar el seu impacte», exposa des de l’Hospital Clínic de Barcelona l’Aurora Sánchez. És doctora en medicina i especialista en genètica clínica i assessorament genètic del servei de Bioquímica i Genètica Mol·lecular del Clínic. Dia a dia tracta ‘malalts sans’, informa pacients sans sobre les possibilitats que tenen de desenvolupar una malaltia degenerativa. «Notícies fortes i difícils», puntualitza.

    De totes les malalties neurodegeneratives hereditàries, la de Huntington és la més freqüent –entre 5 i 10 casos per cada 100.000 habitants-. Comporta la mort de neurones en certes àrees del cervell, donant pas a una demència precoç -entre els 35 i els 55 anys-, amb deteriorament cognitiu, trastorn de la conducta i del moviment, i dependència. I uns 15 o 20 anys de supervivència.

    El gen alterat es localitza al cromosoma 4 i cada fill d’un pare o mare afectat té el 50% de possibilitats de desenvolupar-la. Avui dia no té cura. Per això, la Dra. Sánchez, l’any 95, quan va començar a fer testos genètics, sovint es feia la pregunta: «A un jove de 25 anys, amb tota la vida pel davant, per què l’he de maltractar dient-li que desenvoluparà la malaltia, si no tinc cap tractament per donar-li? No és millor que visqui en la ignorància?». Però sap molt bé que hi ha dos tipus de persones: unes que gestionen bé la incertesa, i altres -la gran majoria-, que no la poden tolerar. «Si el pacient coneix molt la malaltia que ha viscut el seu avi, el seu pare o un germà, i cada matí en aixecar-se, qualsevol acte, com ara que li caigui una tassa a terra, per a ell és determinant i ja sent que té un signe, t’acaba dient: ‘jo no puc viure pendent que em caigui el bolígraf, ho he de saber’. Aquesta –diu la genetista de l’Hospital Clínic- és la principal raó per voler-se fer l’estudi genètic».

    La segona causa és la descendència, «perquè si es detecta la mutació, tenim eines per esquivar perfectament la malaltia en els fills. Parem la malaltia en la família amb la selecció de l’embrió que no té la mutació del gen, abans d’introduir-lo a l’úter», detalla Sánchez.

    Enfrontar-se a la veritat

    Dues visites amb l’especialista en genètica són part del protocol per informar minimitzant l’impacte del diagnòstic. En la primera, abans de fer res, se’ls explica tot el que implica tenir la malaltia, en l’àmbit personal, familiar, i com condiciona en l’àmbit laboral. «Sempre és millor que vinguin acompanyats, per la parella o un bon amic, perquè és fonamental el suport emocional», declara la genetista. Precisa, però, que millor que no sigui ni el pare ni la mare. «No ens interessa perquè tenen molta implicació sentimental. Tot i que és molt humà, el que intenten és reconduir l’individu segons el seu propi criteri, minimitzant o maximitzant l’impacte».

    Només en el moment en què diuen que estan segurs de voler-ho saber, que entenen i es fan a la idea de la magnitud del problema, passen un test psicològic de personalitat, per avaluar el seu enfrontament a les notícies. «Signen un consentiment informat i fem el test genètic», explica la Dra. Després d’un temps prudencial, d’un mes aproximadament, quan ja es tenen els resultats, tornen a fer una visita presencial. «El resultat és en un sobre tancat per si el pacient es vol tirar enrere. Si fos el cas, trencaríem el sobre», diu. «En tota la meva carrera professional, només en tres ocasions ho he hagut de fer», afegeix. Quan es troben perduts, els passen a psiquiatria, tot i que la Dra. Sánchez comenta que poques vegades passa. «Si hi arriben a anar, fins que el psiquiatre no ens diu endavant, no es fa el test», concreta Sánchez.

    La genetista de l’Hospital Clínic afirma que els primers sis mesos després del diagnòstic ho acostumen a passar malament, amb trastorns del son, per exemple, però després s’enfronten a la situació, l’assumeixen com a pròpia i així van vivint. «És una malaltia devastadora, en la que les associacions d’afectats -com l’Associació Catalana de Malalts de Huntington– fan una gran tasca de suport. El diagnòstic, normalment el toleren bé, perquè prèviament s’ha fet una feina de com serà tot. I van buscant això», afirma. El diagnòstic sol marcar el moment de programar el viatge que tant es desitja fer, d’adaptar la casa o de començar a estalviar una mica més quan encara es pot treballar.

    Por d’emmalaltir, por de morir

    «La paraula càncer, tot i els avenços científics, encara evoca molta por. Els pacients pregunten si es moriran o es curaran. Senten la por d’allò que desconeixen, a les proves mèdiques, als tractaments i els seus efectes secundaris, al dolor… En definitiva, por de patir», exposa la Raquel Roizner, psicooncòloga del Centre 360 d’Excel·lència Oncològica de Clínica Corachan (GCCC). «Una altra por afegida és la de comunicar-ho al seu entorn, sobretot a persones grans i als fills, per les pors que la notícia en ells pot ocasionar», afegeix.

    Estrès i patiment fan desagradable comunicar un diagnòstic. «El professional ha de tenir capacitat empàtica per fer-ho, connectar amb el receptor de la notícia entenent prèviament l’impacte que li pot provocar. Si coneix el pacient, hauria d’adaptar el to i el ritme als seus trets de personalitat, segons si és una persona més ansiosa o més tranquil·la. I, si és un pacient gran, tenir en compte si hi sent bé o si cal repetir-li la informació». Les pauses –afegeix Roizner- són molt importants. «El professional ha de saber quan parlar i quan callar». També recalca la importància d’una persona de confiança al costat del pacient. «Hem de crear un ambient de seguretat, un clima adequat que possibiliti l’expressió emocional i verbal, tranquil i el més íntim possible. No és igual visitar a la consulta amb la porta tancada, que parlar al passadís o a la porta de l’hospital», comenta.

    L’especialista remarca també que «cal evitar dir-li que se li ha de donar una mala notícia, perquè això bloqueja i dispara les palpitacions del cor, posa en estat d’alerta i pànic». Subratlla la forma com es dona la notícia, «un missatge clar, senzill, breu i amb un llenguatge comprensible per al pacient», concreta. «Podem comunicar una mala notícia de manera directa, però sent empàtics i situant-nos en l’aquí i en l’ara, mostrant la part positiva del que es farà per controlar la malaltia de manera adequada, per fer front a una situació difícil més positivament, evitant patiment».

    Davant d’un diagnòstic de malaltia, primer arriba el xoc emocional, confusió i inseguretat. És molt freqüent també que es negui la situació, que es pensi en un possible error. Després hi pot haver lloc per al fatalisme, la resignació, la ràbia, la desesperança, l’amenaça o la incertesa, abans d’anar assumint una familiaritat amb la situació de malaltia i, finalment, assolir un esperit de lluita per sortir-se’n. Roizner recalca la importància de rebre la informació correcta i fugir de la que s’aboca en fòrums d’internet, que pot resultar molt contraproduent per a l’estat anímic de qui acaba de ser diagnosticat d’una malaltia. «Li facilitarà benestar emocional saber què li passa, i no ha de tenir por a preguntar al metge tots els seus dubtes. Ha d’establir una relació de confiança amb l’oncòleg i, en tot cas, que sigui el mateix professional mèdic qui li faciliti articles o fonts fiables on cercar més informació, si ho vol».

    Quan existeix un tractament, és un missatge més esperançador, però cal anar pas a pas, sense anticipar. Un altre moment delicat, i potser encara més dur que el primer diagnòstic, tant per al professional com per al pacient i la seva família, és quan el tractament no ha donat els resultats esperats. «Sempre és important dir la veritat i admetre que la medicina, quant a la curació i control, no ha estat eficaç, però cal ser igualment positiu i tranquil·litzador, garantint la millor qualitat de vida perquè la persona se senti acompanyada fins al final».

    Mai un divendres a la tarda

    El moment en què es rep un diagnòstic també cal triar-lo bé. En aquest sentit, segons explica la doctora Aurora Sánchez, «és una barbaritat donar un diagnòstic que et canvia la vida un divendres a les cinc de la tarda, i per telèfon, perquè el pacient es pot sentir totalment desacollit i sol al davant del món. És molt millor esperar al dilluns al matí i en persona, que el pacient pugui anar a l’hospital i se senti acollit, que plori amb tu una estona i que pugui canviar de tema i veure una mica d’esperança, i anar assumint el resultat. Has d’estar al seu costat. Això és molt important», puntualitza Sánchez.

    Com a psicooncòloga, Raquel Roizner declara que «tota persona amb una malaltia crònica hauria de rebre un acompanyament psicològic, almenys en les fases inicials. La Covid-19 ens ha ajudat molt a entendre la necessitat de psicòlegs i psiquiatres, perquè en la salut no podem separar la part física de la ment». I exposa que «viure un càncer té un impacte físic, però també psicològic, pot afectar la salut mental, i també en l’àmbit social. Són tractaments molt llargs de vegades, en els que també es requereix atenció en la part social i emocional».

    Formar per informar

    Segons expressen els mateixos professionals, la preparació per transmetre pronòstics mèdics desfavorables no és un tema que es treballi en profunditat durant la carrera universitària. «Tenint en compte els beneficis evidents d’informar de manera adient, caldria considerar-ho una competència essencial transversal per als professionals de la salut, amb pràctiques», declara la psicòloga Connie Capdevila. Com es fa, a la pràctica, depèn de cada centre sanitari, de l’experiència pròpia del professional i, en gran manera, de la seva sensibilitat.

    L’Olga Gómez és ginecòloga, consultora de BCNatal, centre de medicina maternofetal de l’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital Sant Joan de Déu, especialista en diagnòstic de malformació fetal i cardíaca. Estudiant a la universitat, no va rebre formació sobre com donar notícies dolentes. «Nosaltres informem segons el que hem après amb l’experiència». I la seva no és poca. Fa més de 20 anys que diagnostica situacions adverses en la formació fetal. «En els últims anys s’està intentant focalitzar sobre la importància de comunicar els diagnòstics als pacients, i es comencen a fer formacions», diu.

    Ella va participar en un curs sobre comunicació de notícies dolentes a l’Hospital Sant Joan de Déu, amb actors i simulació de situacions clíniques i en el qual s’inspira el taller pilot que faran al maig a la Maternitat. Són formacions pensades per a metges, infermeres i auxiliars que treballen conjuntament a les consultes. I són actors els que, prèviament, estudien les situacions reals que volen treballar, «com ara informar a una parella discordant, en la qual ella té una actitud més de por i ell potser més agressiva a l’hora de preguntar». Sobre els punts que es volen reforçar, es crea un escenari clínic, que es recrea en la ficció, es teatralitza, i després es fa la reflexió individual i de grup. El pròxim mes de maig, a la Maternitat els actors ajudaran els especialistes en medicina fetal a aprendre a donar males notícies sobre una malformació o anomalia genètica. «Amb simulacions ja fa temps que hi treballem, però el taller de com donar una mala notícia és una petició directa, per reforçar això en medicina maternofetal, en casos en què s’ha de dir a la gestant que el seu bebè és petit, quan hi ha un embaràs de risc, per una complicació per causa materna o fetal».

    Temps, contacte i pla

    La seva és una situació especial, perquè atenem dos pacients alhora, o tres, perquè també hi ha el pare. Imaginem un fetus amb una cardiopatia, i la mare que malgrat tot ha de tenir un embaràs segur. S’ha de treballar l’impacte. «Fem una atenció integral a la gestant i al futur nen en una unitat amb diversos especialistes», diu l’Olga Gómez.

    A l’hora de donar una mala notícia –explica la ginecòloga de BCNatal- «tenim la responsabilitat que els pacients entenguin bé el punt de vista mèdic, per exemple, una malformació cardíaca, que coneguin el pronòstic i les opcions de tractament. Aleshores s’obre la porta de la interrupció. L’impacte emocional és importantíssim, perquè es trenca el pla de vida. Tots volem tenir un nen sa. Has d’informar objectivament, però també cobrir les seves pors i estat d’ànim».

    Per a fer-ho, a la Maternitat, detalla: «Despengem el telèfon i posem un indicador –la imatge d’una papallona- a la porta de la consulta, per fer saber que a dins s’està fent una conversa de risc. Jo en un foli vaig anotant tot el que vaig dient. Als cursos donen pistes per saber quin tipus de pacient tens al davant. Si és més racional, necessita més dades; al més emocional li cal més suport; un perfil més idealista necessita més esperança, i a un de més actiu, potser un pla i seguretat. Però l’impacte sempre hi és». La doctora Gómez recomana fugir d’expressions com ara ‘millor saber-ho ara’ o ‘ets jove’, perquè, tot i que com més temps de gestació, més vincle hi ha amb el fetus, la intensitat del dolor que sent una mare, uns pares, davant d’un problema en la gestació o la pèrdua del fill, no es pot mesurar així, perquè potser ha estat un embaràs que ha costat molt.

    Saben que en la primera visita, quan s’informa del diagnòstic, es reté un 25% del que se’ls diu, perquè és el moment de xoc. «Per això és molt important que ho donis també en un suport escrit, com un tríptic, o els facilitis un web. És molt important poder donar-los temps i contacte, que sàpiguen que poden comptar amb tu pel que necessitin. I que sàpiguen que hi ha un pla per anar fent amb temps. Jo els dic: per a vosaltres és la primera vegada, tot això us sona a xinès, però per a mi no, sé molt bé el que s’ha de fer i tenim un pla». La Dra. Gómez explica que fan servir una metàfora per anar seguint pas a pas el pla. «Si ens ataquen els indis –diu-, els posem en filera i primer ens en carreguem un i després l’altre. Un per un». L’avantatge és que ella, com a metge, ja sap quins són els neguits, els dubtes, i pot anticipar bastant, tot i que cada persona i cada parella –precisa- és un món. «Per això també és fonamental preguntar què els preocupa. De vegades em sorprenen dient que els preocupa molt què farà la germaneta si el germà està a l’UCI». L’equip de l’Olga Gómez compta amb una psicòloga de manera presencial que, quan el nadó neix i ha d’anar a l’UCI, s’encarrega de fer la transferència de la informació a la psicòloga d’allà. També d’acompanyar-los, abans que neixi la criatura, a veure on estarà ingressada i com hi podran interactuar, perquè quan s’hagi de fer no els suposi un xoc tan gran l’espai de l’UCI.

    I, com que consideren molt important també donar un espai de suport als pares fora de la part mèdica, es potencia en gran manera el contacte i acompanyament de pares que ja hi han passat. Tenen una voluntària a Sant Joan de Déu, treballadora social, que va tenir una nena amb una cardiopatia. Amb ella s’ha creat el projecte Madres con corazón, que dona aquest escalf i assessorament, de mare a mare.

    Sense batec del fetus

    Una de les situacions més difícils que s’ha d’afrontar des de ginecologia és la mort prenatal. «És la pitjor situació», afirma l’Olga Gómez. En aquest cas, explica, «s’activa el protocol de dol perinatal, en el que intervé una psicòloga». El primer que es fa és donar temps per pair la notícia, i oferir la possibilitat a la pacient de trucar a qui vulgui per si vol ser acompanyada per algú en concret. Després s’han de seguir uns passos, com són l’estudi de les analítiques i el part, i per això es dona l’opció de marxar a casa i tornar l’endemà o quedar ingressada si es prefereix. Donem el temps que calgui».

    A més, específicament per acompanyar pares i mares que perden el seu fill abans de néixer, des de la Fundació Medicina Fetal Barcelona, liderada pel doctor Eduard Gratacós, i en col·laboració amb BCNatal, es va posar en marxa el projecte COMPARTIM. El seu objectiu és facilitar suport psicològic i acompanyament terapèutic amb professionals especialitzats. S’ofereixen eines per afrontar les diferents situacions que s’han de travessar, com el part –un part sense naixement- i la vivència en família i també en societat de la pèrdua viscuda. Es treballa el procés de dol per reduir el risc que es faci patològic, amb ajuda psicològica per afavorir la creació d’un vincle amb el fill que s’ha perdut. A part dels professionals sanitaris, en l’acompanyament terapèutic intervenen parelles que han viscut situacions similars amb relació a la pèrdua d’un fill. És una preuada ajuda després de la notícia que mai s’hagués volgut haver de rebre.

  • La vacunació davant la Covid-19 no afecta la fertilitat ni l’inici de l’embaràs

    En les dones embarassades, la infecció per SARS-CoV-2 augmenta substancialment el risc de malaltia greu i mort. Tot i això, una de les grans preocupacions des de l’inici de la pandèmia ha estat com les vacunes per fer front al virus podrien afectar aquestes dones i els seus futurs fills.

    Durant els primers mesos, els posicionaments sobre l’impacte i la necessitat de vacunació a nens i gestants van ser dispars. Tot i això, els assaigs clínics publicats fins ara confirmen la seva seguretat i les autoritats sanitàries recomanen el seu ús.

    En investigacions anteriors es va comprovar que la vacunació davant la Covid-19 ajuda a protegir les embarassades, confereix anticossos als nadons i no augmenta el risc de part prematur ni de problemes de creixement fetal.

    Les taxes de fecundació, embaràs i avortament prematur en pacients de FIV que havien rebut dues dosis de vacunes fabricades per Pfizer o Moderna eren iguals que en pacients no vacunades.

    Ara, un nou estudi, publicat a la revista Obstetrics & Gynecology -el més gran realitzat fins ara sobre fertilitat i embaràs primerenc després de la vacuna contra el coronavirus-, revela que aquesta no afecta els resultats de fertilitat en pacients sotmeses a fecundació in vitro (FIV).

    Els investigadors de l’Escola de Medicina Icahn del Mount Sinaí i les Clíniques de Medicina Reproductiva de Nova York (RMA, per les sigles en anglès) van comparar les taxes de fecundació, embaràs i avortament prematur en pacients de FIV que havien rebut dues dosis de vacunes fabricades per Pfizer o Moderna -vacunes d’ARNm- amb els mateixos resultats en pacients no vacunades.

    «Aquestes troballes no mostren absolutament cap diferència entre les pacients vacunades i les no vacunades en l’estimulació ovàrica, la qualitat dels òvuls, el desenvolupament dels embrions, les taxes d’embaràs i els avortaments prematurs», declara Christopher M. Zahn, vicepresident de les activitats pràctiques al Col·legi Americà d’Obstetres i Ginecòlegs (ACOG).

    Sospitem que el reforç és igual de segur que rebre les dues dosis originals de la vacuna. Volem analitzar això sistemàticament i, un cop tinguem més dades, publicar-les també. – Alan B. Copperman, Icahn Mount Sinai

    Aquest estudi no va analitzar la vacuna de reforç (també coneguda com a booster), ja que la seva aprovació va ser posterior i les dades encara s’estan recopilant. “Sospitem que el reforç és igual de segur que rebre les dues dosis originals de la vacuna. Volem analitzar-ho sistemàticament i, un cop tinguem més dades, publicar-los també”, explica a SINC Alan B. Copperman, professor d’obstetrícia, ginecologia i ciències de la reproducció a Icahn Mount Sinai i autor de l’estudi.

    Cap impacte en la fertilitat

    A l’estudi van participar, entre febrer i setembre de 2021, dones els òvuls de les quals van ser extrets i fecundats per espermatozoides en un laboratori, creant embrions que van ser congelats i posteriorment descongelats i transferits a l’úter, i pacients que es van sotmetre a un tractament mèdic per estimular el desenvolupament dels òvuls.

    Els dos grups que es van sotmetre a la transferència d’embrions -214 vacunades i 733 no vacunades- van tenir taxes similars d’embaràs i de pèrdua primerenca. Així mateix, els dos grups que es van sotmetre a l’estimulació ovàrica -22 vacunades i 983 no vacunades- van tenir taxes similars d’òvuls extrets, fertilització i embrions amb un nombre normal de cromosomes, entre d’altres mesures.

    Els autors apunten com la troballa hauria de ser tranquil·litzadora per a aquelles persones que intenten concebre o es troben en els primers moments d’un embaràs.

    Devora A. Aharon, primera autora de l’estudi i investigadora a Icahn Mount Sinai i RMA de Nova York, apunta com la troballa “hauria de ser tranquil·litzadora per a aquelles persones que estan intentant concebre o es troben en els primers moments d’un embaràs. Saber que la vacuna contra la Covid-19 no afecta el seu potencial reproductiu els reconfortarà”.

    “Les dades disponibles des de l’inici dels programes de vacunació massius han apuntat sempre que no es fa malbé la fertilitat. No obstant això, és important continuar estudiant, ja que malauradament hi ha una certa resistència a vacunar-se encara entre qui es planteja un embaràs o ja està embarassada”, explica Rita Vassena, directora científica del Grup Eugin, en declaracions al Covid-19 Vaccine Media Hub.

    “Aquesta reticència es deu a diversos factors, com la manca d’inclusió de persones embarassades als assaigs clínics de les vacunes -que s’ha suplert amb dades del món real- i la presència d’alteracions del cicle menstrual passatgeres en moltes dones després de rebre les dosi”, subratlla Vassena. Aquest estudi se suma a l’evidència positiva que tenim, i reforça la indicació de vacunar-se”.

    És important seguir estudiant, ja que malauradament hi ha una certa resistència a vacunar-se encara entre qui es planteja un embaràs o ja està embarassada. – Rita Vassena, Grup Eugin

    Estret seguiment a les pacients

    Els autors indiquen que han realitzat aquest tipus d’estudis en pacients sotmeses a tractament de FIV perquè són objecte d’un seguiment estret, cosa que els permet captar primeres dades sobre la implantació d’embrions, a més de les pèrdues d’embarassos que podrien estar subestimades en altres anàlisis.

    “Els embarassos procedents de tècniques de reproducció assistida permeten analitzar detalls reproductius que s’escapen als estudis epidemiològics: com respon l’ovari a les hormones reproductives, si hi ha alteracions en la qualitat dels òvuls o si hi ha pèrdues gestacionals molt primerenques (que passen desapercebudes en estudis poblacionals ja que l’embaràs s’interromp en les primeres 2-3 setmanes, abans que es reconegui com a tal)”, recalca Vassena.

    Els embarassos procedents de tècniques de reproducció assistida permeten analitzar detalls reproductius que s’escapen als estudis epidemiològics.

    Aquests detalls, segons l’especialista, “confirmen i amplien les evidències ja disponibles: no hi ha proves que la vacuna tingui efectes negatius sobre la fertilitat, fins i tot en una població reproductivament fràgil com els pacients de reproducció assistida”.

    Dubtes sobre vacunació i fertilitat

    M’he de posar la vacuna o el reforç durant l’embaràs o he d’esperar?

    Per Alan B. Copperman i Devora A. Aharon, autors d’aquesta investigació, el millor moment per rebre la vacuna o la dosi de reforç és “quan estigui disponible. Totes les proves indiquen que la vacunació és completament segura durant l’embaràs i no suposa cap mal per a la dona o el fetus en desenvolupament. Això és cert també durant el primer trimestre, i no hi ha cap raó per esperar”.

    Puc rebre la vacuna o el reforç durant el meu tractament de reproducció?

    “No tenim motius per creure que hi hagi cap efecte perjudicial per al cicle. Es pot rebre la vacuna o la dosi de reforç durant l’estimulació de FIV o transferència d’embrions”, continuen els experts. “Això sí, s’aconsella evitar rebre-la dos dies abans o després del procediment, si és possible”.

    Què fer si tinc febre després de la vacunació?

    La febre per qualsevol causa durant les primeres etapes de l’embaràs pot suposar, en teoria, algun risc per al fetus, “tot i que és molt rar que tingui algun efecte perjudicial. S’aconsella que si tens febre per sobre dels 38 ºC com a efecte secundari de la vacunació, o per qualsevol altra causa, prenguis paracetamol per baixar la temperatura. Però, perquè quedi clar, això no és un efecte perjudicial de la vacuna en si, sinó una precaució davant de la febre que pot ser un efecte secundari de la vacunació”, puntualitzen.

    Referència:

    Devora Aharon, M, et al. «In Vitro Fertilization and Early Pregnancy Outcomes After Coronavirus Disease 2019 (COVID-19) Vaccination». Obstetrics and Gynecology 2022

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Noemí Font: «L’única manera d’aconseguir els recursos és que les famílies siguem implacables»

    Diu Noemí Font que ni li agraden ni se sent còmode amb les situacions de conflicte, i que sap gestionar millor les dels seus alumnes que les pròpies. Ningú no ho diria, vist el que li ha caigut en pocs anys: ha hagut de batallar perquè a la seva filla l’assistís dos cops al dia una infermera a l’escola; ha forçat una revisió dels estàndards dels parcs infantils de Barcelona, ja que són menys inclusius del que pregonen; ha impulsat unes curses per a infants amb modalitat reduïda que s’estan convertint en un fenomen de masses. I tot això sense cap associació al darrere i amb el poc temps lliure que queda després de completar la doble jornada de mestra de primària (de música normalment, però també ha estat tutora i aquest any ho és d’educació especial) i mare de dues criatures.

    “Jo podria renunciar als meus drets per no haver-me de barallar amb ningú, però als de la meva filla… si no la defenso jo, qui ho farà?”, comenta Noemí Font, en conversa amb aquest diari. L’Emma Joana ara té set anys i fa 1r de primària, però quan va entrar a l’escola bressol ja va ser un drama trobar la forma que un professional especialitzat (és a dir, una infermera) es pogués ocupar d’atendre una necessitat sanitària de la petita durant les hores que estava al centre. La lesió medul·lar li causa continència urinària i per tant només pot fer pipí mitjançant un sondatge que encara no està en condicions de fer-se ella mateixa. A casa el fan els seus pares, però a l’escola això no ho podia assumir cap professional educatiu. Per això inicialment no la volien a la bressol del barri, i per això, quan va arribar a P3, algú va pensar que d’això se’n podria ocupar… la vetlladora. “Amb tots els respectes –opina la mestra–, és com si quan vaig al ginecòleg em diguessin que la citologia me la farà el guarda de la porta, que és molt bona persona”.

    Un i altre tema es van solucionar, no sense abans haver-los de suar molt. I encara hi ha hagut una tercera edició d’aquesta pugna per tenir uns minuts d’infermera al dia quan la família ha canviat de municipi, i per tant d’escola i de serveis territorials, als quals no els constava aquella necessitat. “Reclamar els drets del teu fill a l’escola genera tensions, això és indubtable, però a mi també em genera un malestar que no hauria de tenir”, comenta Font. “El problema –afegeix– és que l’escola és qui dona la cara, però qui posa els recursos és el Departament. Sense aquests recursos, l’escola ho té molt difícil i l’única manera d’aconseguir-los és que les famílies siguem implacables, perquè presentant instàncies per escrit no s’arriba enlloc”.

    Noemí Font, que també és autora d’un conte infantil (La revolució Shiwa) en el qual la protagonista és una nena amb mobilitat reduïda, ha usat el seu altaveu a les xarxes i als mitjans per donar a conèixer el seu i altres casos, com fan altres mares amb fills amb discapacitats o malalties cròniques. Segons sosté, tot hauria de ser molt més senzill: “Hauríem de poder anar a l’escola amb els informes mèdics i t’haurien de posar els recursos que el teu fill o filla necessita”. Per cert, tots els beneficis de La revolució Shiwa es destinen a la recerca sobre espina bífida en nadons i nens que es du a terme a l’Hospital Vall d’Hebron.

    «Cap parc infantil és realment inclusiu»

    La història de les curses també convida a una reflexió. Però abans s’ha de conèixer la batalla prèvia: la dels parcs infantils pretesament inclusius. “No n’hi ha cap que ho sigui –afirma Noemí Font–, i d’aquí va venir la meva lluita, de veure com l’Ajuntament anava inaugurant parcs que deia que eren inclusius i accessibles, quan l’únic que hi havia era un gronxador amb forma de cistella. Aquest és un criteri molt pobre. Per considerar que un parc és accessible com a mínim ho haurien de ser el 50% dels seus elements, als infants amb mobilitat reduïda no els pots dir «gronxa’t aquí una estona i tornem cap a casa», volen pujar a tota arreu!”.

    Font es va reunir amb la tinent d’alcaldessa Janet Sanz i amb l’arquitecte municipal en cap, Xavier Matilla, els quals es van comprometre a impulsar una comissió, amb tècnics i entitats socials, per determinar com havien de ser els parcs infantils. Però tot seguit va arribar la pandèmia i la cosa va quedar aturada. O mig aturada, ja que Matilla li ha assegurat recentment a Font que hi segueixen treballant. Però és que aviat hauran passat dos anys! “Existeix un dossier de recomanacions fet per la Xarxa d’Accessibilitat i Vida Independent (XAVI), que està molt bé. Però son recomanacions, que per tant no obliguen, i el que volem és una norma que obligui de cara al disseny dels nous parcs”, explica la mestra.

    «Volem que puguin sentir l’adrenalina d’una cursa»

    Totes aquestes aventures Font les ha anat narrant a Twitter, on ha connectat amb la seva cara més solidària (si bé també ha tingut algun tast de la cara fosca). Un dia va publicar una foto fent una cursa amb la seva filla pel carrer, i entre les diverses reaccions li va cridar l’atenció la d’una entitat sevillana anomenada Carros de Fuego, que li deia que a la capital andalusa fa temps que organitzen curses per infants amb caminadors. Aleshores va retuitar aquest tuit preguntant en veu alta si no seria bonic organitzar el mateix per les festes de la Mercè de Barcelona, una idea que va recollir un munt de reaccions positives. I va cridar l’atenció del programa Bàsics de Betevé. “En aquest temps –explica Font– he après que l’oportunitat de tenir un altaveu s’ha d’aprofitar, perquè si no ho fas et quedaràs com estàs i si ho fas pot passar alguna cosa”.

    Imatges de la primera cursa infantil adaptada al Barri Gòtic (14/8/21) | Fotos: Juanma Ramos

    El que va passar és que la malaptesa d’algun responsable municipal va fer la resta. Perquè el rebombori social i mediàtic la va empènyer a unes noves negociacions amb l’Ajuntament, i després de diverses anades i vingudes finalment va rebre una negativa com a resposta perquè a la Mercè ja es feia una cursa inclusiva… de dos kilòmetres! “Si es tracta d’empènyer una cadira la pots fer tan llarga com vulguis, però si volem que facin la cursa de manera autònoma i donar-los la oportunitat de sentir l’adrenalina al cos, ha de ser de 40 metres com a màxim”, comenta. Aleshores Font va explicar la negativa per twitter “i l’allau de missatges va ser al·lucinant, i em tornen a entrevistar al Bàsics, i tot això fa bullir l’olla, i comencen a aparèixer associacions de veïns que s’ofereixen a organitzar la cursa dins dels actes de la festa major del seu barri”.

    Les primeres en oferir-se van ser l’Eixample i la Sagrera. Però la primera cursa per infants amb mobilitat reduïda la van organitzar (amb l’assessorament a distància de l’entitat sevillana) en el marc de les festes del Barri Gòtic l’agost de 2021, ja que, per calendari, era la primera que tocava. Va ser un èxit de participació i de públic espaterrant. I els mitjans s’hi van bolcar. A partir d’aquí, se n’han seguit organitzant més, per generació espontània. A barris de Barcelona i a fora: Santa Coloma, Vic, Girona… La que fa tretze va tenir lloc fa un parell de setmanes a Sitges. I n’hi ha més en camí. “Tinc la satisfacció i l’alegria que cada vegada que se’n fa una la gent m’ho explica i jo ho revisc com si fos una victòria pròpia”, diu Font. Vist amb perspectiva, considera que la negativa inicial de l’Ajuntament de Barcelona va ser un cop de sort: “Si m’hagués dit que sí segurament hauria passat molt més desapercebuda dins dels actes de la Mercè, i difícilment s’hauria generat tot el que s’ha generat a partir de la primera cursa”.

    I què persegueixen aquestes curses? “Penso que posem aquests nens a la vista de tothom i fem una activitat com la que podria fer qualsevol altre nen, i sense cap altre objectiu darrera que no sigui fer esport i passar-ho bé. No és una activitat per recaptar fons per a una entitat ni per ajudar a una causa, no, això és per competir i fer esport, i per fer-ho no en un lloc amagat, sinó a la vista de tothom i en un context de festa major”, comenta Noemí Font. Però també admet que una cursa puntual no és el mateix que unes extraescolars d’atletisme, natació o qualsevol esport d’equip, en resum, una activitat esportiva al club del barri i no a la institució especialitzada que obliga a creuar cada vegada tota la ciutat. “Què potser no hi ha esportistes paralímpics? Doncs pels infants també fan falta adaptacions i que els monitors s’asseguin i rumiïn una mica com es poden fer”, opina Font.

    I hi haurà més batalles, això sembla inevitable. Perquè els nens com l’Emma Joana no han de ser menys que ningú, en cap àmbit ni en cap cas.

  • Pressionats per l’excel·lència: la carrera de Medicina emmalalteix els seus estudiants

    Al voltant de 450 milions de persones arreu del món es veuen afectades per algun problema de salut mental que dificulta greument la seva vida. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) preveu que, l’any 2030, els problemes de salut mental seran la principal causa de discapacitat al món. De fet, s’estima que una de cada quatre persones patirà algun tipus de trastorn mental almenys una vegada a la vida.

    Els futurs metges i metgesses no són aliens a aquesta realitat durant la seva etapa universitària. Moltes investigacions evidencien que l’exercici de la Medicina, així com d’altres professions sanitàries, s’associa -paradoxalment- a múltiples riscos per a la salut, com la tendència a patir burnout, ansietat o depressió. Un estudi impulsat pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM), en el qual van participar més de 5.000 estudiants de 43 universitats espanyoles, revela que un 41% dels estudiants de Medicina presenten símptomes de depressió i un 11% idees suïcides. A més, entre el 20 i el 25% dels estudiants participants pateix habitualment ansietat.

    Una investigació anterior, publicada a la prestigiosa revista mèdica Journal of the American Medical Association (JAMA) el 2016, va concloure que un 27% dels estudiants de Medicina pateixen depressió o en tenen símptomes, i al voltant d’un 11% han tingut pensaments suïcides durant la seva etapa d’estudiants. En aquesta metanàlisi es van considerar prop de 200 estudis de 129.000 estudiants de Medicina de 47 països. Segons la investigació, els estudiants de Medicina són de dues a cinc vegades més propensos a tenir depressió que la població general.

    Així mateix, el 2012 la Fundació Galatea, una entitat creada pel Col·legi de Metges de Barcelona que ofereix suport psicològic als professionals sanitaris, va analitzar un 50% dels estudiants de quart curs de Medicina de Catalunya, trobant en un 47% d’aquests un risc de mala salut mental.

    El còctel està servit: autoexigència de sèrie i una carrera molt absorbent

    «Per accedir a la facultat de Medicina es necessita una nota de tall molt elevada i, per tant, es tracta d’estudiants acadèmicament molt potents, amb una gran disciplina i esforç, que neix ja en edats molt prematures. Però també amb una elevada autoexigència, que els causa estrès i angoixa», explica Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea.

    Estudiar Medicina es converteix, sovint, en un projecte familiar, i això també introdueix una pressió addicional a l’estudiant per complir les expectatives del que s’espera d’ell. «Veiem, especialment en nissagues de metges i metgesses, com de molt joves els estudiants ja tenen el propòsit d’estudiar Medicina i com això va marcant la trajectòria acadèmica de l’alumne, amb uns nivells d’exigència molt elevats», afegeix Calvo.

    L’elevada exigència de la mateixa carrera, juntament amb la pressió per l’excel·lència, augmenten el malestar emocional dels estudiants. El còctel està servit. «Els estudiants de Medicina són persones amb un nivell d’hiperresponsabilitat molt gran i, alhora, la carrera és molt exigent i requereix una intensitat d’estudi molt important. Aquesta interacció entre la manera de ser de la majoria dels alumnes i el que demanem a la carrera, provoca moltes vegades un gran malestar, que pot condicionar el desenvolupament d’una simptomatologia ansiosa i depressiva», assenyala Narcís Cardoner, psiquiatre del Parc Taulí i professor de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona.

    Fruit de la necessitat de cuidar la salut mental de qui ens cuidarà, cinc facultats de Medicina catalanes han posat en marxa un programa pilot per detectar problemes de salut mental a les aules de Medicina. Hi participen la Universitat Autònoma, la Rovira i Virgili, la Universitat de Barcelona, la Internacional de Catalunya i la Universitat de Vic. Gràcies a un conveni amb el Departament de Salut i la Fundació Galatea, els estudiants que ho necessitin podran adreçar-se a aquesta entitat per rebre suport psicològic.

    «Plantegem fer screenings en els quals puguin participar els estudiants que vulguin per tal de poder identificar potencials casos de malestar emocional i oferir-los ajuda. La Fundació Galatea oferirà un abordatge específic adient a l’estudiant. Probablement, hi ha persones que es poden beneficiar d’estratègies més preventives i d’altres que poden requerir un tractament terapèutic més intensiu o fins i tot farmacològic», explica Cardoner, que és un dels coordinadors del programa. Alguns estudiants ja s’han acollit a aquest servei, que encara es troba en revisió per part de les diverses facultats participants. Més endavant, es pretén ampliar-ho a altres carreres de l’àmbit de ciències de la salut, com Infermeria o Psicologia.

    | Pol Rius

    Més eines de gestió emocional

    Segons la investigació impulsada pel Consell Estatal d’Estudiants de Medicina (CEEM) i la Societat Espanyola d’Educació Mèdica (SEDEM), prop d’un 37% dels estudiants de Medicina tenen síndrome de burnout o «síndrome del treballador cremat», una xifra que augmenta al llarg dels anys de carrera fins a assolir un 45% l’últim curs.

    A causa de l’exigència del pla d’estudis, la vida externa a la carrera es veu molt minvada. «Aquesta exigència fa que els estudiants només es relacionin únicament o de forma predominant amb la gent de la mateixa carrera i que renunciïn a altres activitats», destaca Cardoner, professor de Psiquiatria a l’Autònoma, que explica que alguns estudiants acudeixen a ell a la recerca d’ajuda perquè se senten «desbordats i angoixats».

    Segons explica el director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, buscar l’equilibri entre la necessitat d’invertir moltes hores en l’estudi i, a la vegada, tenir una xarxa d’amistats i un entorn relacional positiu és molt important per l’estabilitat emocional de l’alumne. En aquest sentit, Calvo destaca la importància d’introduir en el currículum de la carrera coneixements en matèria de gestió emocional i relacional. «Els estudis en ciències de la salut prioritzen molt tot el que són el coneixements tècnics, i l’aprenentatge més vinculat a les emocions i les habilitats comunicatives queda molt reduït», sosté el director de la Fundació Galatea.

    I és que aquestes habilitats, segons Calvo, són essencials en la condició mèdica: «Es tracta d’una professió relacional, s’estableix un vincle i una confiança amb el pacient que influeix, fins i tot, en l’eficàcia del tractament. El mateix metge és un instrument de cures. Quan un metge explora, quan mira als ulls al pacient, quan té un determinat to de veu… tot això té molt de poder, i els estudiants han de ser-ne conscients», remarca.

    Per aquest motiu, un dels objectius del programa és proporcionar als estudiants formació a través de tallers, xerrades i assignatures sobre autoconeixement i maneig de l’estrès i del malestar emocional. «Facilitar-los-hi eines és importantíssim. Moltes vegades, formar i proporcionar informació és la millor estratègia preventiva perquè no es desenvolupi un problema de salut mental. No hem d’oblidar que parlem de joves d’entre 18 i 24 anys, que és la franja d’edat en què apareixen la majoria dels trastorns de salut mental», conclou Cardoner.