El pròxim dissabte 29 de gener és la data més important a l’agenda pels 13.059 metges i metgesses que es disputen 8.188 places de metge resident a la convocatòria de l’examen MIR d’enguany. Aquest any s’hi presenten 1.300 aspirants menys que l’any passat, mentre que s’ofereixen 200 places més que l’any anterior.
L’examen tindrà 200 preguntes tipus test més 10 de reserva, 25 més que a les convocatòries anteriors. Per aquest motiu, l’examen durarà mitja hora més de l’habitual i, per tant, els opositors disposaran de quatre hores i mitja per fer-lo. A les 15 hores es farà la crida i identificació dels aspirants convocats i a les 16 hores començarà la prova.
Els resultats de l’examen es publicaran abans del pròxim 1 de març. Els actes d’adjudicació de places seran a partir del 26 d’abril i la incorporació al lloc de treball es produirà entre el 30 i el 31 de maig d’aquest mateix any.
Per especialitats, l’oferta més gran de places es concentra en Medicina Familiar i Comunitària, amb un total de 2.336 vacants. La segueixen l’especialitat de Pediatria i Àrees Específiques, amb 494 places disponibles, Medicina Interna, amb 401 places, i Anestesiologia i Reanimació, amb 395 places.
Igual que l’any passat, els aspirants han de dur una mascareta FFP2 o una quirúrgica homologada en tot moment, així com dur a terme una bona higiene de mans i respectar la distància de seguretat d’almenys 1,5 metres. No es podran presentar a l’examen aquells candidats que presentin algun símptoma compatible amb la Covid, que siguin positius i no hagin finalitzat el període d’aïllament o aquells contactes estrets que hagin de fer quarantena per no estar vacunats. Sí que podran fer a la prova aquells contactes estrets immunitzats amb la pauta completa.
Dimecres 5 de gener de 2022. Mor un home de 74 anys mentre treballava en una empresa de preparació de formigó a Constantí. Un treballador de l’empresa es troba un camió tipus banyera bolcat i el cos del conductor sense vida. Segons les primeres informacions, la víctima hauria descarregat sorra amb el seu camió i per circumstàncies que encara s’estan investigant aquest hauria bolcat provocant-li la mort.
Divendres 7 de gener de 2022. Mor un home de 26 anys mentre treballava en una explotació ramadera bovina de Campllong, al Gironès. Dos treballadors es trobaven fent tasques habituals amb una màquina a l’interior de la nau dels animals i el terra de formigó ha cedit. Un dels treballadors ha caigut a la fosa sèptica i no ha pogut sortir.
Dilluns 10 de gener de 2022. Mor un home de 42 anys d’una empresa de treballs verticals que estava fent tasques de rehabilitació a la façana d’un edifici a Salou. Segons les primeres informacions, el treballador es trobava fent la rehabilitació i, per motius que es desconeixen, el sistema de subjecció s’ha trencat, l’home ha caigut a terra i ha mort.
En tots tres casos, els Mossos d’Esquadra, desplaçats als llocs dels accidents, van posar els fets en coneixement del jutjat d’instrucció en funcions de guàrdia de la província pertinent i del Departament d’Empresa i Treball, d’acord amb els procediments habituals en accidents laborals amb víctimes mortals.
Tres dades des de principi d’any són xifres esfereïdores, però no ho semblen tant quan remenes les dades i t’adones que el passat mes de novembre van morir 11 treballadors tan sols a Catalunya, sent aquest el pitjor mes dels últims tres anys, i que en els últims tres mesos de juliol va haver 10 morts. Més enllà de números, continua xocant quan t’adones que són persones i més encara quan penses que són persones treballadores que han mort treballant a causa d’errors en la prevenció.
A nivell estatal, el mes de novembre – encara no hi ha xifres anuals de tot 2021 – acabava amb un cúmul de 649 persones mortes a causa de la seva feina. Tan sols una mort laboral menys respecte el 2020. Fet que porta als sindicats a deduir que no s’estan impulsant plans de prevenció de riscos contra la sinistralitat laboral per una banda i, per l’altra, que els mecanismes d’Inspecció de Treball no estan funcionant.
Segons les dades estadístiques d’avenç facilitades pel Ministeri de Treball i Economia Social, corresponents als onze primers mesos del 2021, a l’estat espanyol s’han produït 1.051.872 accidents de treball, dels quals 527.448 accidents laborals han causat la baixa laboral del treballador (augmentant aquesta dada en un 18,7%) i 524.424 no han produït incapacitat temporal (experimentant un augment del 9,6%). 649 accidents van acabar amb la mort de la persona treballadora. Segons s’analitza, les principals causes de mort en jornada laboral són els infarts i vessaments cerebrals i els accidents de trànsit. Si bé sindicats com la UGT destaquen que el Pla de Xoc contra l’accidentalitat mortal, elaborat recentment pel Ministeri de Treball i Economia Social, no aborda les morts a la feina per les patologies no traumàtiques, cal també exigir la correcta gestió a les empreses dels riscos psicosocials i organitzacionals. I és que aquests tipus de riscos podrien estar darrere de moltes morts en accidents de treball, ja que els infarts i vessaments cerebrals poden tenir relació amb la presència de riscos psicosocials com l’estrès laboral, i els accidents de trànsit en jornada laboral poden relacionar-se amb un excés de càrrega de treball o els terminis ajustats de temps.
Amb dades de novembre de 2021, 649 persones van morir a causa de la seva feina a l’estat espanyol. Els sindicats creuen que no s’estan impulsant plans de prevenció i que els mecanismes d’Inspecció de Treball no estan funcionant
Els sindicats exigeixen més prevenció
«Any rere any la situació, lluny de millorar, està empitjorant i això és perquè no s’està anant a l’arrel del problema que són la precarietat laboral i les males condicions de treball com a causa de sinistralitat laboral», opina Núria Gilgado, responsable de Política Sindical d’UGT de Catalunya. «La temporalitat, la falta de formació i informació, treballar per sobre d’un nivell normal de feina, l’estrès que això comporta, els baixos salaris que no et permeten arribar a final de mes, la por a ser acomiadat o acomiadada…» Tots aquests són els factors que per Gilgado generen una sèrie de riscos psicològics que després poden també suposar una malaltia professional o un accident mortal.
Són factors que, per altra banda, haurien d’abordar-se per part de les empreses, com així contempla la llei de riscos laborals vigent des de fa 20 anys. Si això no passa és, segons Gilgado, per la falta de cultura preventiva a les empreses.
Per Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO de Catalunya, en la mateixa línia, manca qualitat en la prevenció de riscos o en la contenció per la salut de les persones en general. «Molts d’aquests accidents es produeixen per caigudes en alçada per exemple. Encara no sabem que han d’anar amb sistema de seguretat, que han de revisar-se, que no podem jugar-nos la vida si el sistema es trenca? Són coses que haurien d’estar superades», opina. I és que el fet que no s’abordin motius d’accidentalitat que no costen d’entendre com ara l’atrapament per màquines, reflecteix la desgana a l’hora d’abordar la contenció de riscos. Pérez també assenyala que hi ha una tendència a l’empitjorament de la sinistralitat laboral. Destaca que l’accidentalitat de 2021 respecte a 2019, un any que agafa de referència per ser més semblants pel que fa a activitat econòmica, ha crescut. Deixa l’any 2020 per ser extraordinari, però també perquè els accidents mortals van créixer dràsticament en comparació a l’any anterior i en comparació a la resta d’accidents. Creu que aquesta reducció en els accidents no mortals és perquè les empreses poden amagar més fàcilment aquells accidents lleus i greus que no produeixen la mort: «L’any 2020, per la seva excepcionalitat, va ser un any còmode per amagar accidents o per fer passar malalties professionals com malalties comunes».
Dades de 2020 d’accidents de treball amb baixa | Idescat
Passar malalties professionals com a comuns: un frau de les mútues cap a la Seguretat Social
En aquest sentit, Gilgado denuncia que hi ha malalties professionals que no queden registrades: «hi ha una infradeclaració espectacular de malalties que en realitat són causa del treball i que són gestionades com malalties comuns». Que això passi té dues conseqüències: primer, que si estan gestionades com malalties comuns, no es prevenen i per tant no es posen les mesures preventives per evitar-les i, segon, que s’estigui cobrint per part del servei públic situacions que s’han de cobrir per part de les mútues. Amb tot, des de la UGT consideren que hi ha moltes deficiències pel que fa a mesures d’investigació dels riscos psicosocials.
Per la seva banda, CCOO també creu que l’obligatorietat que una malaltia sigui reconeguda per la mútua és contrari a vetllar pels drets dels treballadors. «La mútua és una associació privada d’empreses… Et trobes que el metge del teu empresari, no et reconeix la malaltia i has d’anar de nou al metge de capçalera perquè et faci el canvi de contingència. Qui té el boli per reconèixer el dany a la salut com a conseqüència d’una mala prevenció és el metge del teu empresari, que té interessos…», denuncia. Per CCOO cal un canvi de normativa vinculat a la seguretat social per tal que, o bé sigui el metge públic qui defineixi inicialment si un problema de salut està relacionat amb la feina, o que hi hagi una revisió més automàtica per part del sistema públic de les decisions de les empreses i les mútues.
Això és important perquè com assenyalen també des de la UGT, ara mateix segons la legislació vigent, només es pot tenir en compte una malaltia com a professional si està inclosa en un reial decret. Actualment, diu Gilgado, «en el RD pertinent no apareix cap malaltia vinculada amb la salut mental, amb els assetjaments, amb el burn out, amb la sobrecàrrega de feina…».
Les decisions de què és una malaltia professional i què no acaben sent sovint arbitràries i també fraudulentes, ja que la seguretat social paga per cobrir danys que han produït o empitjorat les empreses. A més, diu també Pérez, «l’empresari dona una bona imatge sobre la prevenció que fa i justifica que no cal millorar res». Si bé tu com a treballador tens dret de denunciar i assenyalar que es revisi la decisió de la mútua per considerar l’accident de treball, que això es reconegui o no els hi porta a treballadors i sindicats gairebé un any, ja que costa que la Seguretat Social contesti. «El sistema definit per llei està molt bé, però s’incompleix fàcilment i, a més, es poden amagar fàcilment les conseqüències sobre la salut», creu Pérez.
Amb tot, gran responsabilitat d’això la tenen les administracions, ja que són ells els responsables de vetllar perquè les empreses compleixin. «Per fer això és molt important que Inspecció de Treball», opina Gilgado, «tingui uns mecanismes que ara mateix no té». Com veuen els sindicats, «Inspecció de Treball fa una tasca molt bona i eficaç, però totalment insuficient perquè no hi ha els mitjans materials i personals suficients per abordar la gran quantitat d’incompliments que hi ha en matèria de riscos laborals». En aquesta línia, la UGT defensa que on hi ha prevenció, hi ha menys accidents i menys persones que puguin acabar morint a la feina i també menys malalties professionals. «Això es veu a les dades de les empreses on tenim delegats de prevenció que exigeixen i denuncien i fan que hi hagi una cultura preventiva a les empreses», explica Gilgado. Lamenta que les empreses vegin aquesta prevenció de riscos laborals com un cost i no com un benefici: «si fas una bona prevenció de riscos laborals, evites baixes, accidents i morts a la feina i ets una empresa més productiva, però això no ho veuen».
Cal un canvi de normativa perquè sigui el metge públic qui defineixi si un problema de salut està relacionat amb la feina o hi hagi una revisió de les decisions de les empreses i les mútues
La responsabilitat final: de les administracions
Des de CCOO apunten que tant l’estat com l’administració catalana, que té competències trasllades, tenen responsabilitat. Expliquen que hi ha un informe de l’Institut Català de Seguretat i Salut que fa una anàlisi del número d’empreses que tenen tota la prevenció externalitzada, el que s’anomena serveis de prevenció aliens. Aquestes empreses estan obligades per llei a fer una avaluació de tots els riscos presents: de seguretat, biològics, químics, aquells relacionats amb l’estrès… Fer el diagnòstic. I també després a posar mesures preventives per evitar que aquests riscos facin mal. El que seria el tractament. Doncs resulta que segons aquesta anàlisi de la Generalitat, no més del 5% de les empreses catalanes compleixen tots els factors. «L’administració pública ho sap, perquè ho afirma, però ningú ho revisa», denuncia Pérez.
Entenent que el fet de no posar recursos a Inspecció de Treball ni iniciar altres mecanismes acaba sent un tema de pressupostos i, per tant, una decisió política, des dels sindicats denuncien aquesta connivència. Gilgado apunta que «estem en un país on és molt fàcil incomplir la llei i que, a més, fer-ho no té conseqüències», ja que «si tens la mala sort que hi hagi una denúncia i una inspecció… la probabilitat i la sanció són petites». Així, entén que surt més a compte per les empreses arriscar-se que no pas implementar mesures preventives i, això, a la pràctica, té a veure amb el règim sancionador. «Quan tens sancions econòmiques altes això genera un efecte dissuasiu entre les empreses», valora. I en aquest sentit, explica, des d’UGT han demanat moltes vegades fer públic el nom de les empreses que fan incompliments de manera reiterada perquè tinguin algun tipus de repercussió i també, com apunta, perquè algun cop Inspecció de Treball no ha arribat a temps a avaluar alguna denúncia i ha acabat morint algú a la feina.
La reforma laboral vista com una oportunitat d’incidència
Un nou element a tenir en compte a l’hora de preveure riscos laborals és també la incorporació de les noves formes de treballar. Així, tots dos sindicats entrevistats per aquest reportatge consideren que cal una revisió de la llei per adaptar-la a les noves situacions i a les noves formes de treball i per introduir malalties professionals que ara mateix no estan diagnosticades com a tal i realment ho són. Com ja s’ha dit, que els riscos psicosocials no estiguin a l’ordre del dia i no s’abordin a les empreses ni als plans de prevenció està provocant accidents i morts a la feina.
Un altre element a tenir en compte és poder modificar la capacitat dels delegats de riscos laborals per poder incidir encara més en el control i garantia del dret a la salut i la seguretat de les persones treballadores. «Si no hi ha més inspecció, seguiment i control de l’activitat i qualitat que fan els serveis de control aliens, serà fàcil que ens amaguin les conseqüències», apunten.
Per tant, pel que fa a la reforma laboral com a mesura satèl·lit al fet concret de la sinistralitat que pot ajudar, creuen que qualsevol mesura relacionada amb posar fi a la precarietat laboral repercutirà de manera positiva. «Si pal·liem els contractes temporals, no tenir la formació ni les mesures necessàries a la feina, serà més fàcil acabar accidents i acabar amb la sinistralitat», valoren.
Davant la sisena onada per la Covid-19, l’àrea de Salut de Podem hem de manifestar la nostra preocupació per qüestions que afecten a tota la ciutadania i que són conseqüència directa de la gestió política de la sanitat catalana.
La gestió política de la Covid-19, amb canvis de protocols incoherents i diaris, ha afectat greument a la credibilitat de tots i totes les professionals, que no saben a què atenir-se. Escoles, instituts i centres de treball estan pendent dia a dia del que diran avui i del que han canviat d’ahir. La serietat de la protecció de la salut i les mesures per a evitar el contagi han passat de ser una cosa important a ser un acudit del mòbil i no sabem si plorar o riure.
La fallida programada de l’atenció primària ha reduït l’accessibilitat i la universalitat del dret a la salut fins semblar-se a un viacrucis. Les zones rurals i les grans zones urbanes al voltant de la metròpoli de Barcelona han tancat consultes, els serveis de pediatria han deixat de funcionar, i en molts casos no han posat reforços de personal real a l’atenció primària. En altres onades el personal de l’atenció primària es va desplaçar als hospitals, ara no ha estat al revés. Són molt greus les manifestacions del conseller acceptant que la gestió política de la sanitat catalana està portant al creixement desmesurat de la contractació d’assegurances privades. Com si la seva política en fos aliena i això no fos el que estava planificat.
Creiem que hi ha intencionalitat política per a empobrir l’atenció primària fins al col·lapse: en l’era del 5G els centres no tenen ni tan sols línies telefòniques, reactius per a fer tests o tecnologia diagnòstica de segona mà. Això contrasta amb la inversió en noves estructures i inversions de caràcter especulatiu als grans hospitals, a on no és estrany que estiguin ampliant-se o fent nous edificis, que probablement no podran ni tan sols obrir-se a causa de la manca de professionals.
Amb l’alarma de preocupació veiem que associacions patronals publiquen projectes que tenen el beneplàcit públic de la conselleria de salut per a serveis que incrementaran la factura sanitària als ciutadans sense una millora directa, per exemple, l’atenció domiciliària. Aquests serveis són de l’atenció primària de salut, i no de cap altre àmbit. L’actual sistema de salut ja està prou fragmentat (1 sistema amb més de 1.000 empreses) per a crear nous negocis. Entenem que l’únic motiu que hi ha darrere d’aquests moviments és el lucre personal i empresarial i no el benefici dels ciutadans o la millora del sistema d’atenció primària.
No podem acceptar que la política posi als professionals sanitaris d’escut culpable davant els ciutadans, que amb tota la raó estan enfadats. Ja han començat les agressions i amenaces als sanitaris en compte de dirigir-les als responsables polítics, el Departament de Salut i al Govern de la Generalitat. Creiem que s’està utilitzant la fallida de l’atenció sanitària de proximitat (l’atenció primària) per a debilitar-la i destruir-la, i donar pas a una sanitat a la qual els ciutadans tindran una sanitat pitjor, a la que només s’accedirà quan un requereixi intervencions molts complexes (i lucratives) o estigui en situacions d’enorme gravetat.
Creiem que és necessari posar sobre la taula la necessitat de començar a parlar seriosament, amb tota la participació imprescindible, que inclou treballadores i ciutadania organitzada, i de fer valdre d’una vegada per totes la nostra atenció primària i instem a la Conselleria de Salut i responsables polítics centrar tots els esforços a modernitzar i millorar el sistema d’atenció primària i no obrir nous fronts de caràcter especulatiu que busquen reduir-la a un pobre consultori ple de trampes i de teranyines.
La pandèmia de la Covid-19 ha capgirat les maneres de treballar a l’atenció primària i, sobretot durant els pics de contagis, el primer nivell assistencial ha viscut situacions molt complicades. I és que l’atenció primària és un àmbit que fa anys que viu una situació crítica a causa de les retallades i la manca de personal, i la crisi sanitària només ha fet que agreujar aquesta situació.
Segons Meritxell Sánchez-Amat, presidenta del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), una de les coses que crema a les professionals sanitàries de l’atenció primària és no poder fer bé la seva feina: «Sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet… El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades», explica. «Això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així», afegeix.
Quina és la situació actual a l’atenció primària? Com l’esteu vivint?
Ara comencem a notar que estan baixant els casos. És veritat que les mesures que s’han pres per disminuir la burocràcia, tot i ser insuficients, estan ajudant una mica a disminuir la pressió als CAP. No obstant això, tenim una part del personal que és positiu i això dificulta l’organització dels equips. Són moments difícils.
Seria un bon moment per replantejar el tema de la gestió de les baixes?
Sí. De fet, abans de la pandèmia ja ens havíem pronunciat a favor de les baixes autodeclarades. Té sentit que hi hagi una visita quan es requereix atenció mèdica, però quan és una atenció burocràtica perd tot el sentit. Hi ha, per exemple, quadres lleus de gastroenteritis o quadres respiratoris, amb febre o no, que el que necessiten és repòs domiciliari. Fer sortir a la gent per anar a buscar un paper al CAP és contraproduent, per la persona malalta i perquè es gasten recursos que no estan justificats mèdicament. La burocràcia treu temps per l’atenció als pacients i, per tant, les baixes autodeclarades serien una mesura de descongestió immediata, i no només en pandèmia. El problema és que les empreses demanen la baixa des del dia zero i es converteix en urgència una qüestió burocràtica. No té sentit. Més enllà d’això, la reflexió és que s’està utilitzant el sistema sanitari, l’atenció primària, per fer d’obstacle perquè la gent agafi la baixa. Hi ha un problema de confiança entre empresaris i treballadors.
Amb la pandèmia ha canviat molt la vostra manera de treballar a l’atenció primària i heu assumit tasques derivades que abans no fèieu. S’ha ressentit l’atenció a la patologia crònica?
L’atenció primària és molt heterogènia i arreu del territori català hi ha situacions diferents. Hi ha equips que, per les característiques d’edat i composició del personal, han tingut més dificultats per tirar endavant tota la feina, Covid i no Covid, però a partir de la quarta onada jo crec que ja es va recuperar bastant l’atenció no Covid a tot arreu. Ara bé, quan ve un pic de contagis, en molts llocs l’atenció a la patologia crònica es paralitza o es redueix molt. No a tot arreu. Però sí, és evident que ha sigut un dels problemes.
Això reflecteix la incomprensió de l’administració respecte del que és l’atenció primària. Al principi de la pandèmia no només consultoris petits sinó centres d’atenció primària van tancar: a l’Hospitalet, segona ciutat més poblada de Catalunya, es van tancar alguns centres i a Barcelona també es va voler fer, però va haver-hi resistència. Aquest fet reflecteix una falta de confiança en l’atenció primària. I no només pel fet que es tanquessin consultoris i centres, sinó pel fet que es planifiqués la vacunació als anomenats vacunòdroms. A la pràctica, la majoria de la vacunació s’ha fet als centres d’atenció primària, però, un cop més, perquè la primària ha estat reclamant fer aquesta feina. Inicialment, es volia fer la vacunació més en centres de vacunació massiva. S’ha perdut l’oportunitat de bolcar recursos en l’atenció primària. I jo em pregunto: realment el CatSalut aposta per l’atenció primària? Perquè els fets ho desmenteixen.
Es continua tenint, doncs, una visió massa hospitalocèntrica?
En general, sí. Quan hi ha alguna cosa que se suposa que no acaba de funcionar, en lloc de reforçar la nostra xarxa d’atenció primària, que és molt bona, es creen dispositius, noves unitats i es reforcen altres nivells, en lloc de fer-ho a l’atenció primària. Un exemple és l’atenció domiciliària. L’atenció primària fa atenció domiciliària, està dins de les seves funcions, però s’estan destinant recursos a fer unitats hospitalàries d’atenció domiciliària. Això és duplicar recursos i és d’una ineficiència important, ja que es podria fer perfectament des de la primària. A vegades, només és qüestió de dotar la primària dels recursos i eines que es necessiten pel tractament. Tot això ens fa pensar que no es creu en l’atenció primària.
S’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal.
Fa gairebé dos anys que convivim amb el coronavirus. Què és el que hauria d’haver canviat a la primària i no ho ha fet? S’ha reforçat prou amb més professionals?
Hi ha hagut una inversió insuficient en si mateixa i insuficient en comparació amb la inversió que s’ha fet en altres nivells assistencials. Sí que és cert que s’ha contractat més personal administratiu, auxiliars d’infermeria i, amb molta menys proporció, infermeres i metgesses, però sense fer una reforma més profunda, serà difícil que l’atenció primària sigui atractiva per aquest personal, com també passa moltes vegades a l’atenció hospitalària pública. Primer de tot, cal oferir contractes llargs i amb bones condicions, ja que encara ara s’estan fent a l’atenció primària contractes, a infermeres sobretot, però també a metgesses, de pocs mesos. Però cal fer una aposta molt més valenta, i això té molt a veure amb el fet que metgesses i infermeres puguin fer de metgesses i infermeres, i no de secretàries del sistema, que treballen fent feina burocràtica. Poder facilitar que es pugui compaginar la feina assistencial amb docència i amb recerca, per exemple, faria més atractiva l’atenció primària.
Des de les institucions es repeteix molt el mantra «no es troben professionals».
Això se soluciona canviant les condicions laborals en les quals treballem i fidelitzant el personal que tenim. Trobem a faltar un pla de recuperació de personal per atreure metgesses i infermeres a l’atenció primària. En l’àmbit hospitalari s’han ofert contractes d’infermeria de dos anys, el que ha fet que moltes infermeres de primària se n’hagin anat cap als hospitals, perquè allà tenen una continuïtat que no tenen a la primària. El problema no és només una qüestió de sou, malgrat que els sous a Catalunya són més baixos que a la resta de l’Estat. La gent no pensaria a marxar si aquí pogués treballar bé. Una de les coses que ens crema a les professionals sanitàries és no poder fer bé la nostra feina, sentir que acabem la jornada i marxem a casa preocupades perquè no hem pogut acabar d’atendre bé als pacients, perquè hem hagut de fer la feina ràpidament, perquè no hem pogut acabar de fer els domicilis que caldria haver fet. Això és el que desgasta més, més que una nòmina determinada a finals de mes. El que crema és estar crònicament esgotades i preocupades. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.
Durant la pandèmia ha quedat demostrat que l’atenció primària té una capacitat d’adaptació molt gran i que totes les tasques que s’han demanat de més, s’han fet i molt bé. Tanmateix, durant alguns moments de la pandèmia la primària s’ha desbordat, i això també té un impacte en la salut mental de les professionals.
Sí, té un impacte en la salut mental de les professionals i també de la població en general. La primària és molt adaptable, en bona part, per la capacitat de treball de les professionals, però mantenir aquest esforç al llarg del temps és esgotador. El retorn que tenim dels pacients ens anima. Sí que és veritat que durant la pandèmia hi ha hagut moments de crisi entre professionals i pacients, però jo crec que hem d’anar de la mà: estem en el mateix vaixell i hem de remar plegades. Som vasos comunicants, perquè si nosaltres estem saturades això també acaba repercutint a la població. Jo tinc la sensació que la població ens ha fet costat, tot i que hi ha excepcions, és clar. La meva vivència a la consulta és que, encara ara, quan truques a algun pacient o el visites a la consulta et pregunta com estàs vivint la situació de la pandèmia i valora la teva feina.
El que crema és estar crònicament esgotat i preocupat. I això fa que s’estiguin perdent professionals compromeses amb l’atenció primària, metgesses i infermeres de família que estan deixant la seva feina a la primària perquè no poden treballar així.
Quina importància té la relació metge o infermera de capçalera i el pacient al llarg dels anys?
Tenir una metgessa i infermera de família al llarg dels anys redueix la mortalitat i millora la salut de les persones. De fet, un estudi demostra que tenint la mateixa metgessa durant 15 anys es redueix la mortalitat en un 25%. La feina a l’atenció primària és molt satisfactòria. El vincle que es crea amb els pacients és molt enriquidor pel professional. Per tant, la longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.
Les professionals de l’atenció primària potser no brillem tant, perquè la nostra és una tasca de cures i, com a tal, és menys visible i valorada, però, a la pràctica, aporta moltíssima salut. Durant la pandèmia jo no he sentit que la gent es queixés en l’accés de les visites a consultes externes hospitalàries, tot i que s’han anul·lat i no s’està donant el servei d’abans; en canvi, sí que hem sentit molta gent que es queixa de l’atenció primària. Per què? Perquè l’atenció primària és molt important. Fa una feina de formigueta, una feina silenciosa, una feina que quan és ben feta no es nota, però que quan no es pot fer com hauria de ser, es troba a faltar molt. L’atenció primària, fins ara, estava treballant i resolent moltes coses, i ara que té dificultats per fer-ho tot es nota. Però, malgrat les dificultats que tenim al dia a dia, continuem fent una feina molt valuosa: continuem anant als domicilis, continuem acompanyant a final de vida, continuem atenent el malestar emocional creixent de la població, continuem atenent la patologia crònica, continuem diagnosticant… La primària és molt adaptable a les circumstàncies i cada euro que s’inverteix en atenció primària té un retorn molt elevat. La pregunta, doncs, és perquè no s’inverteix prou en atenció primària.
Els professionals de l’atenció primària estan desmobilitzats?
El nostre col·lectiu, en general, costa de mobilitzar i, després de tot l’esforç que va suposar la vaga de l’atenció primària del 2018 i veure que no hi ha hagut un canvi substancial, ha vingut la pandèmia i ens ha agafat cansades, decebudes i, moltes vegades, enfadades. En aquesta situació, mobilitzar és difícil. Ara que estem en plena sisena onada és impossible plantejar accions, però més endavant sí que s’ha de fer. El que hem de començar a plantejar-nos, més que potser grans mobilitzacions, és qüestionar i deixar de fer coses que se’ns demanin i que no tinguin sentit. Això potser no tindrà una repercussió mediàtica tan gran, però internament pot tenir conseqüències. Per exemple, pel que fa al tema de les baixes, fer-les al final de la consulta, quan s’hagi acabat la feina que considerem que és essencial. Seria una manera de ser fidels a la nostra feina i a la nostra població.
La longitudinalitat té efectes beneficiosos per la salut de la població, però també en els professionals. I si es garantís i es treballés per facilitar-la, les professionals que se’n van a l’estranger, a treballar a les mútues o altres dispositius, potser es quedarien.
Recentment, el Comitè de Redacció d’Actualizació en Medicina de Família, va publicar una editorial que defensava la tesi de «deixar de fer per poder fer», i que ja no té sentit estar testant i rastrejant contactes de persones sanes amb símptomes menors i que s’ha de deixar espai a les malalties cròniques, a la prevenció i a tot això que forma part de l’essència de l’atenció primària. En la mateixa línia, el Departament de Salut preveu eliminar quarantenes obligatòries i el rastreig de contactes per Covid a l’abril. Què en pensa?
Aquesta editorial va ser molt ben rebuda entre els professionals de l’atenció primària. A diferència d’altres onades, en aquesta sisena onada ens hem trobat que la feina que fèiem potser no estava aportant allò que calia. En altres onades, vèiem molts casos lleus, però també vèiem casos més greus. En aquesta, estem invertint moltíssims esforços en persones asimptomàtiques o amb símptomes molt lleus i deixant de fer altres coses, i això ha fet que hi hagués un qüestionament de la feina que estàvem fent. Des del FoCAP també vam publicar un article en la mateixa línia. Jo crec que el que té valor és que metgesses i infermeres de família, des del coneixement de la nostra feina i del que fem dia a dia, estem explicant a polítics i a altres professionals de la sanitat la nostra situació i fem una crida a replantejar la nostra feina. El que abans potser tenia sentit, ara deixa de tenir-ne, i crec que és molt valuós que hi hagi veus valentes que posin aquests temes sobre la taula.
Després es pot discutir si la relaxació de les mesures ha de ser ara o més endavant, però és una manera de dir: «Escolteu, els que estem a peu de carrer treballant, si bé no som especialistes en salut pública, sí que som especialistes en la nostra feina i sabem que estem deixant de fer altres activitats molt importants». Jo crec que aquesta sisena onada ha marcat un punt d’inflexió. Hem de tenir present que, a part de la Covid, la resta continua existint. El que ha sigut curiós d’aquest editorial, que ha anat més enllà de la primària, és com des d’altres nivells assistencials el que s’ha fet, en consonància amb la consideració que es té de l’atenció primària a la nostra societat, ha sigut treure valor a què es diu a l’editorial pel fet que ve de metges de família, que no som experts en virus ni en epidèmies. Nosaltres som experts en la nostra feina i el que nosaltres fem a la primària no ho coneix altra gent. Hem de reivindicar la importància i el valor què nosaltres aportem al sistema sanitari. Cal canviar la concepció que la societat té de l’atenció primària, donar-li valor i reivindicar-la, perquè sense la primària no és possible la sanitat pública.
Les infermeres de Catalunya acaben d’estrenar el vídeo ‘Vacunar no és només punxar’, en el que donen a conèixer el paper cabdal que han tingut i estan tenint en la campanya de vacunació contra la Covid-19. Però en la promoció de la salut social, elles i ells sempre hi han estat, són un pilar fonamental procurant la prevenció de malalties. Les vacunes de la nostra vida, no només les més protagonistes ara per la pandèmia actual, totes, la infermera les sap. I no tan sols les prepara i administra, les infermeres i infermers són el primer esglaó i l’últim en la immunització de la població.
Porten el rigorós control de l’administració de les barreres immunològiques que fa que puguem parlar d’una pandèmia de tifus a Barcelona ubicant-la tan enrere com és l’any 1914. Les malalties com el xarampió, diftèria, hepatitis, rubèola, varicel·la, diftèria, poliomielitis, tosferina… infermeres i infermers ens les allunyen. Les seves mans ens acompanyen en l’arribada a aquest món. Compten tots els nostres dits, miren si respirem bé i si tot ens funciona per començar a viure, i són també les que estrenyen la mà de qui se’n va en el darrer moment, a casa seva, en els equips dels Centres d’Atenció Primària (CAP), de PADES, o aplicant les cures pal·liatives en l’habitació d’un hospital o residència geriàtrica.
La infermeria és a tot arreu. Infermeres i infermers estudien, planifiquen, actuen i investiguen. I no se’n pot prescindir. Als CAP, als hospitals, Centres de Salut Mental, presons, escoles, unitats mòbils d’emergència, missions d’ajuda internacional… La seva dedicació diària les va fent expertes en certes matèries.
La Roser Crivillé va estudiar infermeria a l’escola de l’hospital Josep Trueta de Girona. I ja s’hi va quedar. Va treballar com a infermera al servei d’Oftalmologia durant més de 20 anys. Sempre havia trobat a faltar un reconeixement d’especialitats com la seva, atribuïdes a les infermeres que prestaven el seu servei amb la seva expertesa enfocada en aquell departament, com qualsevol dels llicenciats en Medicina especialitzats en Oftalmologia. A ningú se li acudiria enviar a un metge o metgessa expert en salut dels ulls a treballar amb l’equip de podòlegs, però en el cas de la infermeria sí que podria succeir que el personal s’enviï d’un departament a l’altre.
Només les llevadores tenen blindades les seves competències i lloc específics. De fet, van néixer com a professionals en solitari, sense cap més professional al costat. La Història de la professió de llevadora, obra de diversos autors publicada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida, ho explica molt bé. I tal com exposa la Cristina Bonhomme, llevadora a l’hospital de Manacor, a Mallorca, «històricament, les llevadores hem anat a banda de les infermeres. En altres països, com la Gran Bretanya, fins i tot són titulacions diferents. Però aquí en un moment de la història es va unificar en el mateix col·legi professional, amb la pèrdua de personalitat laboral. Laboralment i legalment podem treballar independentment dels metges».
A Catalunya, les llevadores, a més a més de portar els controls d’embaràs, citologies, assessorament de mètodes anticonceptius i d’altres cribratges sobre malalties de transmissió sexual, fan xerrades de preparació al part i després al puerperi, de consells postnatals. Però també fan visites postpart domiciliàries, xerrades sobre la menopausa, a alumnes d’ESO, escoles i àrees bàsiques de salut (ABS), sobre sexualitat.
«El part ha estat durant molts anys sota el poder dels ginecòlegs. En certs fòrums es fa referència a ells ja com a ‘ginecosauris’, perquè els costa molt reconèixer que nosaltres som les especialistes del part normal i que ells només hi han de participar si els cridem perquè el part és distòcia (procedeix de manera anormal o difícil) i s’ha d’acabar amb un instrumentat o una cesària», detalla Bonhomme. Puntualitza, però, que «el nostre hospital de Manacor és únic, un petit oasi en aquest sentit, per tantes coses com fem en exclusiva les llevadores, però en general els paritoris continuen sent dels ginecòlegs». Per tant, això i un reflex en el sou que guanyen en funció d’aquest reconeixement a la seva especialitat, encara són trams de lluita per al col·lectiu.
Especialitats als llimbs
Les especialitats en infermeria s’aconsegueixen fent l’IIR (Infermer Intern Resident, EIR en castellà), que és el sistema per aconseguir la formació en una determinada especialització un cop acabat el grau d’infermeria que forma com a infermers generalistes. L’IIR són dos anys de formació en pràctiques que paga l’Estat, i segons la nota que es treu es tria el lloc de l’especialitat, de la mateixa manera que obtenen les seves especialitats els metges, incloent-hi cirurgians i psiquiatres, a través del MIR, i els psicòlegs amb el PIR. De no fer-ho, uns i altres no podrien treballar en una especialitat concreta.
El dia d’avui hi ha 7 especialitats reconegudes: Llevadores i Salut Mental van ser les dues primeres i un Real Decreto del 2005 en va reconèixer les altres cinc: laboral, pediatria, geriatria, familiar i comunitària i medicoquirúrgica. Un cop aprovades pel ministeri de Sanitat, es passen al ministeri d’Educació, que crea una comissió d’experts per definir les competències i el pla formatiu de les futures especialitats que es diferenciaran de la infermeria generalista. El pla d’infermeria familiar i comunitària no va ser creat fins al 2011 i, ara com ara, l’especialitat medicoquirúrgica encara no està ni tan sols definida. El temps d’espera de les aprovacions de tot fa que moltes infermeres hagin anat acumulant experiència en una especialitat. És el cas de milers d’infermeres i infermers.
Per reparar aquesta situació, es va pensar a convocar exàmens extraordinaris, proves excepcionals per poder certificar els coneixements teòrics de l’especialitat amb l’experiència acreditada i atorgar les especialitats. Però des del 2011 que es va crear el pla per a familiar i comunitària fins al 2021, per exemple, només se n’ha convocat un. Es va realitzar a Barcelona l’11 de desembre passat i s’hi van presentar totes les infermeres que reunien els requisits i els anys d’experiència en CAP. A la prova no s’hi van poder inscriure moltíssimes infermeres, perquè els requisits necessaris per presentar-s’hi s’havien de complir abans del 2011.
En defensa del reconeixement de totes les altres especialitats, es va crear l’associació Enfermeros Especialistas Sin Título Oficial (EESTO), conformada per professionals de la infermeria de diferents comunitats de l’Estat que es van posar en contacte perquè les especialitats en les quals han anat esdevenint experts, fruit de la seva feina diària, per un motiu o l’altre, han quedat fora de la via oficial per obtenir-ne la qualificació. La Marta Aceña, membre de l’associació, n’és una. «Vaig acabar la carrera el 2001 i des d’aleshores que treballo a l’àmbit de la Salut Mental. No tinc l’especialitat reconeguda, perquè la prova extraordinària va coincidir amb la meva baixa maternal, però fa vinc anys que treballo en Salut Mental i, per tant, faig feina realitzant les competències pròpies d’una especialista, tot i que la meva plaça no està categoritzada com especialista», comenta. «S’estan creant especialistes amb comptagotes, que no tenen un lloc on aterrar coherentment segons l’especialitat perquè les places no estan creades», diu.
Com ella, hi ha milers d’afectades que reivindiquen el reconeixement de les seves especialitats, de la seva expertesa durant anys en un mateix àmbit de treball, com tenen les llevadores, que van ser la primera especialitat reconeguda oficialment. Cap infermera que no sigui llevadora pot fer les tasques que desenvolupen elles. En canvi, les llevadores també poden exercir com a infermeres generalistes. Llevadora és l’única especialitat en infermeria que compta amb la seva identitat pròpia, definició i concreció de les competències que desenvolupa, una categoria professional sense confusió a l’hora d’oferir places en qualsevol hospital o CAP. A Catalunya, malgrat l’empresa pública, l’Institut Català de la Salut (ICS), té reconeguts com a perfils professionals la infermera del treball i la infermera en salut mental, no estan reconegudes com a categories professionals per part del Govern català.
Les vocalies de la Junta de Govern del COIB han reivindicat permanentment el reconeixement tant les diferents categories professionals pels especialistes com la definició de llocs de treball específics. Segons declara la responsable d’Atenció Col·legial del COIB, Isabel Quintana, «el Govern hauria de fer el reconeixement de les categories professionals perquè si no les empreses no crearan les places d’aquestes especialitats». També lamenta que només les especialitats de llevadora i laboral comptin amb directiva legal europea, la de treball, en concret, per la llei de riscos laborals que especifica que els professionals que es dediquen a aquest àmbit han de tenir l’especialitat requerida. Són les dues úniques amb requisit del títol. «Nosaltres fa anys que reivindiquem el reconeixement de les categories i una bona planificació de les especialitats que es necessiten per tenir més places de residents, igual que per les generalistes. Si no, les empreses no crearan llocs de treball i els convenis de treball no les recolliran».
Fer valdre una feina molt específica
«La nostra raó de ser és tenir cura per mantenir la salut de les persones i famílies, tant quan s’està malalt com quan s’està sa, perquè tenim la promoció i la prevenció com a pal de paller», diu la Glòria Jodar, doctora en Infermeria, responsable de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona i consellera al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. «Tota persona a Catalunya té una infermera referent a la qual pot demanar dia i hora per ser visitada de manera presencial, telefònicament o per e-consulta. Les infermeres valoren motius de consulta, resolen problemes de salut, gestionen i fan el seguiment oportú en cada cas i cada situació, des de demanar analítiques de control, fins a recomanar o canviar la dieta, o revisar un tractament i valorar la seva adequació i adherència. Tot això amb absoluta autonomia del metge», explica Jodar.
«La patologia centra la tasca dels metges. Nosaltres ens centrem en la resposta de les persones per mantenir la SALUT fins i tot en situació de malaltia per tal de mantenir la màxima autonomia i control de la situació , en definitiva tenir cura per maximitzar l’autonomia, o continuar una vida amb normalitat tot i patir una situació de cronicitat, ajudem a la persona a buscar recursos propis per mantenir el seu màxim potencial de salut», diu. «Però el món valora més el tractament d’una malaltia. El cardiòleg et pot posar un stent i curar-te un infart, però surts d’allà i no tens qui et cuidi, no vetlla ningú per la medicació, no tens calefacció a casa i pots haver de tornar a l’hospital. Per tant, és tan important mantenir la situació de salut, que el diagnòstic i tractament», sentencia Glòria Jodar.
Així i tot, la infermeria no es visibilitza, tot i ser present 24 hores als hospitals, per exemple, i tot i la importància de totes les seves funcions. «Si després d’una intervenció no hi ha qui vigili si s’infecta la ferida, si l’abdomen està tou, o si es disparen les constants, tot això no ho fa la infermera perquè toqui passar un informe per escrit, sinó perquè hi ha un procés que t’ha de mantenir bé o alertar que no va bé que parteix d’un mètode científic, absolutament emmarcat en la millor evidència». Però a tot això no se li acostuma a donar valor, de vegades per pura inconsciència i reflexió. «El pacient dóna importància al cirurgià que li ha posat l’stent, però el cert és que si t’envien a casa després, et pots morir si ningú no vetlla perquè tot funcioni, des del naixement fins a la mort. Aquest és el nostre paradigma, cuidar. I no tothom l’entén, o no ho expliquem prou bé nosaltres tampoc».
Els cinc sentits d’infermeres i infermers tenen en compte la persona com un tot global, però això no està renyit amb el gran domini que arriben a adquirir treballant en un servei concret any rere any. D’aquí que la Glòria Jodar també fa esment a la necessitat de reconèixer les especialitats i crear les places necessàries de cadascuna. «Hi ha gent amb el títol de Salut Mental, però la seva cadira és d’infermera generalista. En l’àmbit acadèmic tot rutlla, l’especialitat la fas per entrar al món laboral on a ningú se li acut fer-li un contracte de metge generalista a un traumatòleg, però a una infermera sí».
Des de la seva jubilació, la Roser Crivillé encara pensa que les especialitats en infermeria haurien de funcionar exactament igual que en el cas dels metges i metgesses. Ella, en un moment donat, i amb afany de fer prevaldre tot el que ja dominava, però sense cap reconeixement oficial, es va inscriure en un curset a l’Hospital Clínic de Barcelona per obtenir, si més no, un títol, que només va tenir sentit per a ella.
En el món anglosaxó, «infermeres de pràctica avançada» és com anomenen a les professionals que fan molt més que cuidar la persona, estan en una unitat molt específica, com pot ser cardiologia o hemodinàmica.
«Aquí sempre ens han volgut com a personal polivalent, a la carrera ens formen per ser-ho», precisa la Teresa Salvador, infermera de la promoció del 95. «Vaig entrar de corretorns fent suplències a l’Hospital de Sant Pau. Aleshores no hi havia especialitats, més enllà de la de llevadora», concreta. Anava fent suplències i va fer-ne una al servei de Psiquiatria. La salut mental en la carrera l’havia tocat molt de passada només, però ella d’allà ja no es va voler moure. «Em va impactar molt, i em vaig sentir molt identificada perquè els debuts de les malalties són als 17, 18, 20 anys i jo en tenia uns 20 o 21. I allò em va tocar molt. I veure tant de patiment, em duia a preguntar-me: Com es cura això on es pot posar una tireta? Com aprenc més jo?».
La Teresa es va impregnar com una esponja, va fer el postgrau de salut mental, després de toxicomanies, mediació i resolució de conflictes, teràpia de grup… Volia aprendre. «Tinc la sort d’haver-me trobat molt bons psiquiatres, infermers i psicòlegs. M’agradava molt la urgència prehospitalària, però en salut mental vaig quedar atrapada, i m’encanta el que faig», confessa. I va poder convalidar tot el seu aprenentatge i pràctica, passant un examen a Madrid que li va reconèixer l’especialitat com a Infermera especialista de Salut Mental. Ara, des del CSMA Sant Martí Nord, treballa amb pacients i les seves famílies, tranquil·litzant-los i valorant el nivell de risc en què estan.
La medicina personalitzada està demostrant que té un impacte en el pronòstic en alguns dels pacients amb càncer. Un estudi recent del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) ha demostrat que en el tractament del colangiocarcinoma, un tipus de tumor que s’origina als conductes biliars del fetge, la selecció de tractaments té una gran importància. Els resultats de l’estudi s’han publicat a Clinical Cancer Research, la revista de la American Association for Cancer Research (AACR).
Per dur a terme la investigació, s’han analitzat 327 pacients afectats d’un colangiocarcinoma que havien estat tractats al VHIO entre el 2011 i el 2020. Per a fer l’anàlisi s’ha utilitzat la classificació ESCAT, una eina que ha desenvolupat la Societat Europa d’Oncologia Mèdica (ESMO) i que serveix per classificar les alteracions dels tumors segons el seu impacte més alt o més baix en la medicina de precisió. Concretament, l’ESCAT defineix sis categories per a l’ús de teràpies dirigides a alteracions moleculars, segons el nivell d’evidència tenint en compte l’estudi i el context de la malaltia. Això ofereix als metges un mitjà per prioritzar la selecció del tractament.
L’anàlisi va demostrar que un 56,3% dels tumors presentaven alteracions moleculars sobre les quals era possible dirigir un tractament. «Les opcions de tractament per al colangiocarcinoma avançat són limitades i les armes terapèutiques de què disposem són pobres. El fet de saber que més de la meitat d’aquests tumors presenten alteracions que es poden tractar de manera personalitzada aporta una dada molt esperançadora que ens ajudarà a implementar una medicina de precisió que millori els resultats d’aquests pacients», explica la Dra. Teresa Macarulla, investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, que ha dirigit l’estudi.
«És la primera vegada que s’utilitza aquesta eina per al tractament del colangiocarcinoma i ha permès identificar clarament els pacients que aconsegueixen més benefici de la medicina de precisió, que són aquells que estan classificats com a ESCAT I i II enfront dels ESCAT III i IV», afegeix la Dra. Macarulla. En el primer cas, la supervivència lliure de progressió va ser de més de 5 mesos davant dels 1,9 mesos del segon grup. Això també es va veure reflectit en la supervivència global, que va ser de 22,6 mesos per als pacients amb alteracions ESCAT I i II davant dels 14,3 mesos de les alteracions ESCAT III i IV.
Per a la caracterització dels tumors analitzats a l’estudi es va utilitzar la seqüenciació genètica de nova generació o NGS. «En vista dels resultats obtinguts, l’ús de l’NGS s’hauria de convertir en una eina clau que ens ajudi a identificar millor els pacients que obtindrien un benefici més gran de les teràpies dirigides», continua explicant la Dra. Teresa Macarulla.
Dra. Teresa Macarulla, investigadora principal del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins del VHIO i oncòloga mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron | VHIO
Una malaltia terapèuticament desafiadora
El colangiocarcinoma és un tumor que afecta els conductes biliars i que té una incidència molt baixa. Es calcula que només entre 2 i 3 habitants per cada 100.000 en desenvoluparan un. No obstant això, aquesta baixa incidència s’ha incrementat en els darrers anys, possiblement a causa de les millores en el diagnòstic.
«El colangiocarcinoma és una malaltia altament heterogènia i terapèuticament desafiadora amb un pronòstic pobre. Quan els pacients amb malaltia avançada no responen a la quimioteràpia de primera línia, les opcions de tractament de segona línia són limitades», observa l’autora principal, la Dra. Helena Verdaguer, investigadora clínica del Grup de Tumors Gastrointestinals i Endocrins de VHIO i oncòloga mèdica a HUVH. «Per tant, cal prioritzar l’administració de tractaments personalitzats i dirigits a la mesura de les especificitats moleculars dels tumors d’aquests pacients», afegeix la Dra.
Els desafiaments són molts, però el futur és esperançador. «En el futur, les alteracions genòmiques com a objectius per a la medicina personalitzada ajudaran els metges a combinar tractaments òptims per a pacients individuals», conclou la Dra. Macarulla.
Les xifres de morts per suïcidi a Espanya parlen d’un problema greu. Cada dia més de 10 persones es treuen la vida al nostre país. D’aquestes, la majoria són homes. De tot el conjunt, un nombre significatiu són menors entre els 15 i els 18 anys. Es tracta del darrer pas no només per a persones amb problemes de salut mental, sinó per a aquelles que tenen patiment emocional.
«El confinament, més que la pandèmia, ha suposat un revés dur a la trencadora salut mental dels nens, les nenes i els adolescents». José Antonio Luengo, degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid i un dels experts més grans en salut mental infanto-juvenil i en suïcidi en aquestes edats ho té molt clar. Aquells gairebé quatre mesos de tancament a casa van ser un problema greu per a una salut mental no patològica, explica, però sí «fàcil de trencar, que s’esquinça amb facilitat».
És el cas de Clara, una noia de Madrid que viu bona part del temps sota una estreta vigilància tant a l’institut com a casa amb l’objectiu d’evitar que el seu estat emocional empitjori. Al seu centre són unes «privilegiades»; la direcció va apostar en el seu moment per l’atenció a la diversitat en sentit ampli i, de la quota docent, va guardar dues places per a dues orientadores a temps complet. Són 800 nois i noies. Gairebé compleixen amb les recomanacions de la Unesco de 1/250.
Al centre, l’IES Rafael Frühbeck de Burgos, hi treballa Clara González, la cap del departament d’Orientació. Assegura que des de l’inici de la pandèmia tenen més casos d’autolesions, pànic nocturn, ansietat… «estem desbordades», assegura. Relata, no només el complicat del confinament, sinó la situació de semipresencialitat. Al Rafael Frühbeck de Burgos van obtar perquè l’alumnat anés cada dia a classe. La meitat, a les primeres hores. La resta, les altres hores. El canvi es feia durant l’esbarjo. «El millor de l’horari», comenta, l’únic moment que tenien per compartir amb els companys.
Detecció
Saber si un alumne té problemes greus d’ideació suïcida, autolesions o similars no és fàcil. Luengo parla de la necessitat de formació del personal docent, així com de la informació que es pot trobar a la xarxa: guies i documents elaborats pel seu equip, així com per altres per tot el país, on poden trobar pautes de tota mena.
Clara González assegura que, el dia a dia, als equips docents i no docents no els resulta gens senzill. Detecten una minoria de casos i el gruix apareixen gràcies al fet que noies i nois sí que detecten situacions complicades. Assegura que, a més, en els darrers temps, segurament perquè els temes de salut mental han saltat a la palestra, hi ha menys por entre l’alumnat a acostar-se a l’equip o a algun docent per relatar alguna situació concreta.
Aquesta orientadora parla també del paper importantíssim que estan complint a l’institut els qui participen al programa d’alumnes mediadors. Nois i noies escollides pels seus companys que es converteixen en punt de referència davant de qualsevol possible conflicte i que són part de la clau de la detecció i la veu d’alarma perquè el centre s’impliqui en l’assumpte.
Per a González, traient els casos greus d’autolesions que es poden veure a simple vista, altres pistes com canvis d’humor o baixades de rendiment poden ser crides d’atenció sobre qualsevol altra qüestió. A això se suma que en no pocs casos, el centre educatiu es converteix en una bombolla en què es troben just davant d’una situació a l’exterior molt complicada.
«Hem de parlar de patiment»
Per Luengo aquí hi ha una de les claus importants. En general, socialment, parlar de suïcidi no està ben vist. La majoria dels mitjans de comunicació no preveuen parlar d’aquest tema sota la premissa que parlar de suïcidi pot incitar altres persones a treure’s la vida. Però per a Luengo la clau és que es parli no tant de qui es va suïcidar i com; el tema està en parlar del «patiment emocional i la desesperança que porta les persones a aquesta terrible situació”.
Aquest psicòleg parla amb el màxim respecte de la feina que fan els equips docents als centres per evitar o aturar les situacions d’ideació suïcida, autolesions o suïcidis. Tot i que defensa la necessitat que aquests temes estiguin a la «cultura del sistema», com un assumpte transversal i no merament reactiu.
La pandèmia ha fet aflorar situacions noves que no es coneixien, així com ha empitjorat la situació de moltes i molts joves. Per Luengo no està tan relacionat amb la pròpia experiència en si de la pandèmia sinó que aquesta, i el que ha suposat, han generat situacions de més inestabilitat emocional i més doloroses entre la població infantojuvenil.
A més de parlar del patiment emocional com a pas inicial i necessari per evitar ideacions suïcides, la solució passa per la redacció de protocols que han de tenir tots els centres docents com marca, per exemple, la Llei Orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència. A l’article 34 parla de la necessitat d’aquests protocols per prevenir no només situacions d’assetjament o bullying, per exemple, sinó de suïcidi o autolesió.
Entre les possibles guies i documents, aquest, escrit entre altres persones per José Antonio Luengo, pot resultar d’ajuda per a la prevenció i l’atenció d’aquests casos en els centres educatius. Entre altres coses, s’hi troben diferents models d’activitats que es poden fer amb l’alumnat, les famílies i el professorat i la comunitat educativa. Segons aquest expert, la seva proposta és abordar el patiment psicològic amb activitats validades per l’evidència, les quals, més que entrar en el fenomen del suïcidi, siguin una introducció al patiment emocional. «Un parlar de cadascú com a ésser humà, explicant també les sortides a aquestes situacions, les claus per reconnectar-se», explica Luengo. «Hem de parlar, educar i explicar la violència autoinfligida, com veure-la, com sortir-ne i com detectar-la», resumeix.
A més de la necessitat de parlar d’aquests temes als centres educatius, Luengo creu que per millorar la situació de la infància en aquest sentit cal que es visibilitzin aquests temes com una responsabilitat de tota la comunitat educativa; encertar amb la formació del professorat i les famílies en aquests assumptes; cal saber com actuar quan les situacions afloren, així com prevenir i detectar i, finalment, és important que les administracions apostin per la incorporació de psicòlogues i psicòlegs educatius als centres, no clínics, educatius. Això, com una manera de descarregar els departaments d’orientació.
No només és que les ràtios d’aquests departaments a l’estat espanyol estan quatre vegades per sobre de les recomanacions de la Unesco, sinó que, a més, es dediquen a una quantitat enorme de tasques molt variades; cosa que dificulta en certa mesura que la seva actuació sempre sigui la idònia.
A això s’hi afegeix la importància de la col·laboració amb serveis com els d’atenció primària sanitària i els d’atenció psicològica especialitzada. Tots dos, a tot l’Estat, han saltat pels aires els últims mesos davant d’una situació de tensió inèdita que, a més, ha empitjorat amb la disminució de la inversió en algunes comunitats autònomes.
Al centre de Clara González, a la localitat madrilenya de Leganés, tenen 14 noies i nois sota vigilància més o menys discreta. La realitza el Departament, a més d’alguns altres docents i personal de l’equip directiu. Comenta que a Leganés, a cada institut, la mitjana de joves «vigilats» està entre 10 o 12. A cadascun.
Per intentar aturar la situació, a més de la feina que ja fan de detecció i atenció, de coordinació amb les famílies o els serveis exteriors especialitzats, un dels plans que tenen previstos és la realització d’una campanya al centre per poder parlar d’aquests temes. Perquè els alumnes es puguin veure reflectits i acompanyats en situacions que no només estan vivint ells. Amb això, també s’han proposat, a les classes de Valors ètics i de Religió, des de 1r a 4t de l’ESO, abordar el tema, perquè tot l’alumnat tingui accés, almenys, a certa informació.
Algunes dades
Les xifres ens parlen, almenys en relació amb el suïcidi infanto-juvenil, d’una situació força estable en els darrers 25 anys. Amb les xifres que té l’Institut Nacional d’Estadística, sabem que 315 persones de fins a 29 anys es van treure les vida el 2020, menys que els 443 que ho van fer el 2005. I encara que les dades han millorat, es mantenen tossudament estables en el temps.
Com es pot veure fàcilment al gràfic, els nois recorren a aquesta solució en molta major mesura que les noies i hi ha importants diferències també per edats. L’INE discrimina les dades entre els més grans i els menors de 15 anys. Aquests últims tenen xifres molt per sota dels que tenen entre els 15 i els 29. Tot i que no segrega entre els 15 i els 18, per exemple. En tot cas, amb aquestes dades se sap que el suïcidi és la segona causa no natural de mort entre les persones joves. I ara per ara, moren moltes més persones per les seves pròpies mans que en accidents de trànsit. Malgrat això, continua havent-hi importants reticències a l’hora de parlar del suïcidi o, en el millor dels casos, del patiment psicològic o emocional.
Voldríem poder passar pàgina i parlar d’altres coses. Voldríem poder-nos queixar de la gestió de la Sanitat Pública quan no sembli que ens queixem dels i de les sofertes professionals. Voldríem parlar del patiment emocional, de la salut mental, de les malalties comunes, de la promoció de la salut, de la participació ciutadana i professional en la gestió dels serveis sanitaris, del medi ambient, del consum de carn, d’una vida saludable… Però, ara per ara, el coronavirus ens té capturades, obre i tanca els informatius, omple les xarxes, contamina les converses familiars, les reunions d’amics, les converses al carrer darrere les mascaretes: és el prota!!
No només el virus en qüestió, que s’ho té ben guanyat!, sinó la gestió que s’està fent de la pandèmia que ha provocat. I, per damunt de tot, les dades que ens inunden dia darrere dia, llençades sense cap pudor sobre una població majoritàriament espantada, a la que es pretén paralitzar amb la por. Són conceptes no per repetits entesos en tota la seva complexitat i relativitat. D’entrada, els números absoluts s’haurien d’obviar; només els relatius són comparables i tenen algun interès per entendre l’evolució del procés. En segon terme, les xifres que estan en funció de les proves diagnòstiques que es realitzin, també s’haurien d’obviar. És molt fàcil maquillar-les: si no es fan proves, no hi ha positius… ni negatius. Els resultats s’utilitzen en funció del que es vol demostrar, o de les mesures que es volen adoptar. No tenen cap valor. A hores d’ara, pel que fa a la perillositat de la sisena onada, només hauríem d’estar amatents a l’ocupació de les plantes i les UCI dels hospitals i de les defuncions, amb relació a les de les altres onades.
Pel que fa a l’evolució de l’òmicron, estaria bé saber com de col·lapsada està l’Atenció Primària, els i les seves administratives, els i les metgesses, els i les infermeres. No per curiositat, sinó per poder tenir cap a ells i elles una solidaritat fonamentada, saber de què estem parlant. Per ser comprensius amb la resposta, segons com més lenta del que voldríem, a les nostres demandes, per ajudar en la mesura del possible a no complicar la seva feina. És una situació excepcional que esperem (sobretot ho espera el personal sanitari!) no tornar a viure mai més. A la mà dels gestors està, també, que així sigui. Hem detectat els punts febles del sistema, el que cal posar a debat, que és prescindible, què és prioritari; cal tenir-ho present de futur.
Per últim, ens prenem la llicència d’insistir en el fet que quan una persona creu amb fonament que ha de ser assistida, visitada, ho ha de ser. Hem de ser comprensives i solidàries amb les immenses dificultats actuals, hem d’entendre que la burocràcia no és urgent, però no podem contribuir amb una resignació mal entesa a l’infradiagnòstic que s’està produint, posant en risc la nostra salut.
Quan les primeres vacunes contra la Covid-19 van arribar per a la seva administració, les indicacions dels laboratoris deien que de cada vial es podien extreure 5 dosis; tot i això, a molts centres de salut hi ha infermeres que en treuen entre 6 i 7. D’un producte car i escàs les infermeres hem tret un terç de dosis que no estaven quantificades, i moltes persones se n’han beneficiat.
Si algú duu a terme una feina complexa, diem que és capaç, però quan a més la realitza d’una forma que fa que sembli fàcil, diem que és un mestre o fins i tot un geni. Això, això no obstant, no passa amb totes les professions. Quan les infermeres fem bé la nostra feina i l’executem, amb la gràcia i la màxima competència de qui sap com fer-ho, de la forma més ràpida, senzilla i econòmica, no ens diuen genis, sinó que normalment deixen de veure’ns. Desapareixem.
Un bon exemple d’això és la immunització comunitària davant la Covid-19, que les infermeres estem fent possible. Si bé en els seus primers dies, l’arribada de la pandèmia va fer evident la importància crucial i el compromís social ferm de tots els professionals de la salut, quan ha arribat el moment d’immunitzar, una competència que és pròpia de les infermeres i especialment de les d’atenció familiar i comunitària, aquesta rellevància s’ha esvaït.
Després de viure en la pitjor pandèmia dels últims cent anys, l’opinió pública està més sensibilitzada que mai sobre les mesures de prevenció, les possibilitats assistencials del sistema, l’existència de coronavirus i fins i tot el funcionament dels tests d’antígens, però vacunar s’ha reduït a una acció gairebé mecànica: la punxada. En realitat, la vacunació és una responsabilitat col·lectiva liderada per les infermeres. Som els professionals de la salut amb la formació, les competències i les habilitats necessàries per desenvolupar tot un procés que requereix coneixements i habilitats en cada una de les seves fases i que serveix per garantir la màxima seguretat fins a l’administració.
És imprescindible seguir una metodologia precisa que inclou des de l’anàlisi i la valoració dels grups que han de rebre la vacuna, fins a determinar l’oportunitat segons edats i factors de risc. També implica la planificació logística , el manteniment de les dosis, el control de la seguretat dels espais d’administració, la recollida exhaustiva de dades i l’observació de normes de consulta i d’efectes adversos.
En el cas de la vacuna de Covid-19, la vacunació massiva està servint per reduir el nombre de casos, les hospitalitzacions i per accelerar la protecció a les persones més vulnerables. A més, facilita el restabliment de les activitats assistencials i permet la recuperació de les activitats socials i econòmiques.
Les infermeres ja fa més d’un any que estem vacunant la població contra la Covid-19 i impulsant al màxim la primovacunació de les persones de 12 anys i més. El temps que hem invertit ha estat alt però molt efectiu. En aquest moment, a Catalunya tenim unes cobertures del 94% en residències i del 83% en persones de 70 anys o més i per sobre de 57% en persones de 60 a 69.
Hem incorporat mesures i espais per tal d’augmentar aquestes cobertures desplegant un seguit d’accions, sobretot l’adaptació contínua dels espais de vacunació a centres d’atenció primària, domicilis, residències o punts especials de vacunació massiva. Hem buscat la col·laboració d’entitats i associacions i fins i tot hem ampliat horaris als caps de setmana. Paral·lelament, hem mantingut les campanyes per immunitzar a la població infantil als centres de salut i a les escoles amb les vacunes que anomenem sistemàtiques i que ajuden a prevenir moltes altres malalties que continuen circulant i poden infectar qualsevol persona no protegida.
Aquesta protecció que ens donen les vacunes protegeix a qui rep la vacuna i tots els qui l’envolten. Junt amb altres programes eficaços de vacunació com la Grip estacional, que ajuden a mantenir cobertures vacunals que fan disminuir la seva incidència, fem la nostra comunitat més resistent i contribuïm al bé comú.
Durant aquest últim any, he pogut viure la integració sistemàtica i planificada de la identificació dels grups de risc, la seva priorització, la sensibilització de la comunitat i l’administració i registre de les dosis. Tot això sense deixar d’escoltar les necessitats físiques i emocionals, les pors i els dubtes d’aquelles persones que he atès.
Penso que aquest és el gran valor afegit que aportem les infermeres catalanes, prioritzant la cura a les persones, el seu benestar i en general el de tota la nostra comunitat. Per a una professió com la nostra, que ha crescut tant en les darreres dècades, però que arrossega el pes d’una tradició que la fa invisible i el problema d’unes condicions de treball inadequades per a moltes de les seves integrants, seria molt trist deixar passar una oportunitat com la que estem vivint per explicar tot allò que fem per a la societat.
El 15 de novembre del 2021 es presentava públicament el PERTE Salud de Vanguardia, amb una inversió de 1.469 milions d’euros. Aquest mecanisme econòmic s’emmarca en els Fons Europeus Next Generation EU i està recollit com una de les joies de la corona del Plan de Recuperación y Resiliencia España Puede. Així, aquests fons europeus, que estan arribant als estats com a mecanisme de recuperació davant la crisi econòmica derivada de la Covid, han d’ajudar a pal·liar els efectes d’aquests dos anys de pandèmia. Però, tot i tenir l’Atenció Primària desbordada i els hospitals col·lapsats, el PERTE de Salut no està pas pensat per reforçar la sanitat pública.
“Ens equivocaríem si pensem en el PERTE com un projecte que ajudi a impulsar l’activitat sanitària. En un primer moment podríem haver pensat que aniria dirigit a l’activitat assistencial, però en realitat servirà per promoure el sector i la industrialització”. Amb aquestes paraules ha definit el PERTE Ramon Maspons, director de l’àrea d’Innovació i Prospectiva de l’Agència de Qualitat i Avaluació de Catalunya (AQuAS), un grup consultiu creat per la Generalitat per analitzar projectes i oportunitats econòmiques en un futur post Covid. I és que, tal i com ha deixat clar Maspons en un acte de presentació del PERTE a les empreses catalanes, aquests fons no estan pensats per impulsar la sanitat com a servei públic, sinó com a negoci privat.
En aquest sentit, no és baladí que el ministeri que gestiona aquest projecte tractor no sigui pas el Ministerio de Sanidad, sinó el Ministerio de Ciencia e Inovación. I és que la salut de la població és “l’objectiu últim a aconseguir a través de les inversions”, tal com ha assegurat Cristobal Belda, director de l’Instituto de Salud Carlos III. I, per assolir aquesta fita, els gairebé 1.500 milions d’euros aniran destinats a la digitalització de la salut, tot implantant tècniques d’Intel·ligència Artificial als hospitals i centres d’atenció; millorant les infraestructures i la maquinària hospitalària i implementant teràpies emergents i medecina personalitzada.
Per fer això possible, la implicació de l’empresa privada és fonamental. És per això que els 1.500 milions del PERTE són una suma de 982 milions de diners públics i gairebé 487 milions d’inversió privada. Així, l’empresa i els lobbies mèdics, en tant que finançadors d’un terç del PERTE de Salut, tenen també un paper decisiu en la presa de decisions i en la detecció dels projectes que, presentats per altres empreses privades, s’enduran part del capital. A tal efecte s’ha creat l’Alianza Salud de Vanguardia, formada pels ministeris de Ciència i Sanitat, per representants de les Comunitats Autònomes, per patronals com Farmaindustria i associacions empresarials com els lobbies farmacèutics AseBio i Fenin. Cal mencionar, igualment, que aquests noms ja apareixen al document que el Gobierno espanyol va publicar per presentar el PERTE, ja que figuraven com a empreses “que ja havien mostrat el seu interès en col·laborar” i eren potencialment beneficiàries de les ajudes, conformant així un potencial conflicte d’interès, en el cas que, finalment, aquestes empreses acabessin rebent fons públics.
Qui s’endurà els milions?
“El sector de la salut a Espanya és un gran dinamitzador de la nostra economia, amb un clar potencial de desenvolupament i innovació”. Aquestes van ser paraules de Pedro Sánchez en la presentació del PERTE, encara al bell mig d’una pandèmia que ha arrasat amb el sistema de salut pública i que no és capaç d’atendre tota la ciutadania. “Volem desenvolupar procediments i mecanismes que siguin capaços d’afegir valor veritable a allò real: tractaments, rehabilitacions, diagnosis i prevenció”, deia Belda. En altres paraules: el PERTE vol capitalitzar i monetitzar la salut pública. I per això “la col·laboració de tots els sectors de la Salut és essencial. I el camí és la col·laboració público privada”, ha afegit.
Aquest tipus d’unió entre empresa pública i privada és un mecanisme d’inversió arriscat que posa tot el pes del risc en les arques públiques, mentre que el potencial gran beneficiari és l’inversor privat, que queda salvaguardat en cas de fallida. I per a mostra, només cal recordar què va passar amb el projecte Castor, que va suposar un deute milionari que es paga a la factura del gas de tota la ciutadania, mentre que els empresaris que van invertir-hi -entre ells Florentino Pérez- van rebre compensacions per valor de 1.755 milions d’euros. Això és una col·laboració público privada i aquest és el camí que han triat les administracions espanyoles per sortir de la crisi econòmica.
Davant d’aquest mecanisme, diverses organitzacions reclamen al govern espanyol i a les administracions garanties de transparència per saber a quines empreses aniran a parar els diners i per què. En aquesta línia, entitats com la Plataforma Open Generation EU denuncia manca de garanties d’accés a la informació ja des del disseny dels fons europeus, plasmat al Reial Decret Llei 36/2020 segons el qual es regula l’execució d’aquests diners. Però, segons denuncien membres de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), el govern està incomplint les poques garanties de transparència que ell mateix va fixar en aquest decret llei.
I és que, tal com s’estableix al text legislatiu al seu article 9, el Ministerio de Hacienda es compromet a crear un “Registre estatal d’entitats interessades en els PERTE”, en el qual “s’hi inscriuran totes les entitats vinculades al desenvolupament d’un PERTE”. Aquest registre, que segons el Reial Decret Llei “serà públic”, encara no ha estat creat ni publicat, tot i que el govern espanyol ja ha aprovat tres PERTE, que es troben en marxa.
“Ens preocupa que no hi hagi cap mecanisme d’escrutini públic que ofereixi els noms de les empreses interessades i beneficiàries dels fons europeus”, asseguren des de l’ODG. Davant d’aquesta preocupació, l’entitat ha decidit interposar una queixa a la Sindicatura de Greuges de Barcelona per incompliment de la llei. El Síndic i ex president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC), David Bondia, ha assegurat que, tot i que la queixa sobrepassa les competències de la sindicatura, “l’elevarem als òrgans competents acompanyada d’una investigació pròpia per tal de vetllar pel dret a la informació de la ciutadania”.
