Just Deploy It!

Blog

  • Retre comptes: un suggeriment per a experts i polítics (a propòsit de la pandèmia)

    Durant aquests dos anys de pandèmia s’han pres moltes decisions polítiques públiques, moltes de les quals amb notòries repercussions sobre la vida quotidiana de la ciutadania, i sobre molts altres sectors de la societat, inclosa la sanitat. Decisions emparades sota el paraigua del bé comú i amb els propòsits explícits d’evitar la infecció pel virus SARS-CoV-2, minvar o alentir la seva propagació comunitària i, també, de preservar, dins del possible, el sistema sanitari del col·lapse.

    La sorpresa, el desconeixement i la incertesa, tant sobre l’impacte com sobre l’efectivitat de les mesures preventives disponibles, però sobretot la percepció d’una alarma apocalíptica amb el pànic conseqüent, eren motius comprensibles i raonables -malgrat algunes veus discrepants- per adoptar unes dràstiques mesures de protecció, inèdites per la seva intensitat i per la seva amplitud i també pels seus potencials efectes adversos. Iniciatives mai vistes, llevat dels temps de guerres.

    Suposar que podíem estar davant la catàstrofe més gran de la història justificava per si mateix gairebé totes les decisions restrictives aplicades. Com passa amb els dilemes, calia optar per l’alternativa menys dolenta. Almenys aparentment menys dolenta, que, a més, gaudia de la conformitat de molts experts i satisfeia el desig de la població més espantada. Impedir la propagació del virus i, si fos possible, com propugnaven alguns entesos, erradicar-lo, pagava la pena amb escreix. Malgrat tots els perjudicis i els inconvenients. Altrament, el mal provocat directament per la pandèmia seria encara molt pitjor.

    Lamentablement, la pandèmia sembla que continua vigent malgrat tots els esforços esmerçats. Clar que hi ha que pensa que no han estat prou i que calia, que encara calen, respostes rotundes. Una hipòtesi impossible de desmentir, com tampoc ho és, almenys encara, creure que amb intervencions més moderades i, sobretot, sense fomentar el catastrofisme i la por per part dels mitjans de comunicació, les xarxes socials i els interessos partidistes, els danys serien més assumibles.

    El que sí que sabem és que la propagació de la infecció continua. Tot i que no és el mateix infectar-se que emmalaltir. A casa nostra l’impacte més significatiu ha estat l’afectació de la gent gran -particularment a les residències, una situació que exigeix una anàlisi serena i rigorosa que pensem que encara no s’ha fet o quan menys no s’ha publicat- i de les persones amb altres problemes crònics de salut; el que no vol dir que no hi hagi hagut víctimes entre la gent jove i sana, amb una rellevància epidemiològica menor, però.

    I, potser el que té més implicacions per a la política sanitària, per a les polítiques de salut i en definitiva per a les polítiques públiques, ha estat l’impacte directe en els col·lectius socials menys privilegiats, tant per la infecció com per la desatenció sanitària derivada de la polarització, però sobretot pels efectes perjudicials de les mesures preventives que han incrementat ostensiblement les inequitats socials que ja eren abans vituperables.

    L’anàlisi de la dinàmica d’aquesta pandèmia, molt parcial encara degut a les característiques de la informació disponible, sobretot pel que fa a la qualitat i al significat de les dades, moltes d’elles recollides i emmagatzemades amb criteris no ben bé comparables, no ens permet garantir absolutament el moment final del problema actual, que fins i tot sembla que podria esdevenir endèmic.

    Tanmateix, el que és més probable, sembla més lògic, és compatible amb les dades més relacionades amb la gravetat, i no contradiu el que ja sabem sobre la relació entre els microbis i els humans, és que vagi esdevenint-se, un procés habitual d’adaptació biològica bidireccional entre el virus i els éssers humans, que ens portarà a un equilibri convivencial en termes de capacitat infectiva i de propagació, d’immunitat dels hostes i, per tant, de morbimortalitat, semblant al d’altres infeccions víriques respiratòries conegudes.

    La pandèmia ha incidit en un moment que no han deixat de créixer les desigualtats en el món, el deteriorament dels macrosistemes de serveis (sobretot els relacionats amb el benestar i la qualitat de vida amb referència especial a la sanitat i l’educació) i el del mateix planeta (canvi climàtic). En aquest context, la pandèmia ha descosit les costures socials i està ajudant a incrementar la pobresa. Els remeis d’aquestes situacions mai poden néixer de mesures a curt termini com les que s’estan implementant en l’àmbit de la sanitat. Calen polítiques reflexives, estratègiques i innovadores capaces de transformar profundament la situació.

    Tampoc no valen gaire les crítiques a «toro pasado» ni predicar un nihilisme retrospectiu. És molt més útil valorar correctament tots els paràmetres i evidències que han de formar la base de les actuacions polítiques i, mirant cap al futur, responsabilitzar-nos, cadascú al seu nivell, de les decisions que hem pres o hem contribuït a prendre. I per això potser serà útil intentar respondre sincerament a algunes preguntes clau:

    • La pandèmia SARS-CoV-2 ha estat realment la pitjor tragèdia de la humanitat en els darrers 100 anys?
    • S’han potenciat de forma excessiva els sentiments de por i pànic en la població?
    • Les decisions que s’han pres han pogut modificar significativament i positiva el curs de la pandèmia?
    • S’han valorat prou els balanços de perjudicis/beneficis personals i col·lectius de les actuacions instaurades?
    • Som conscients que s’han pres moltes mesures inútils i perjudicials?
    • Existeix realment la determinació d’instaurar noves polítiques socials?

  • Baixes autodeclarades JA!

    Les metgesses de l’atenció primària de tot l’estat es queixen dia sí i dia també de la feina que els suposen les baixes laborals, incrementada durant tota la pandèmia. En plena pressió assistencial que no permet atendre en un temps adequat molts problemes de salut, les nostres metgesses dediquen una part important del seu temps a complimentar comunicats de baixa, de confirmació i d’alta.

    La prescripció d’una incapacitat laboral temporal és una atribució i competència de la professió mèdica, de manera especial dels metges i metgesses de capçalera, i forma part del procés de tractament i de recuperació d’una malaltia. És un dret social reconegut en el nostre ordenament jurídic que ha permès que les persones malaltes puguin continuar rebent un sou -total o parcial- durant el procés de malaltia i, per tant, no veure’s abocades, elles i les seves famílies, a la misèria o a l’obligació de treballar malgrat no estar en condicions de salut per fer-ho. Les metgesses entomem aquesta responsabilitat que ens dóna la societat i l’integrem dins les nostres activitats habituals. Fem de valedores de la persona malalta davant l’empresa, les assegurances, siguin públiques o privades, i la societat en general.

    Ara bé, la certificació d’incapacitat és exigida tant si es tracta d’una malaltia greu com si es tracta d’un procés lleu i autolimitat. Si en el primer cas la intervenció mèdica és clarament necessària i convenient, en d’altres, necessària no ho és. És el cas d’un refredat, una grip, una contusió o ferida lleu, una diarrea, i molts altres processos que es resolen en pocs dies i rarament requereixen una atenció sanitària. Quin sentit té, en aquests supòsits, que un professional mèdic hagi de visitar la persona per certificar la malaltia i la incapacitat laboral? Un refredat, una grip o una gastroenteritis són processos que es resolen en pocs dies i els seus símptomes només requereixen repòs i poca cosa més. És més, si no hi ha signes de gravetat, és desaconsellable anar a un centre sanitari per evitar el contagi a altres persones.

    Aleshores, com resoldre l’absència laboral? En el nostre país, el recurs legal és la baixa, tot i que en algunes administracions públiques es concedeixen dos o tres dies a l’any per «assumptes propis» o es toleren absències per malaltia, també per un temps curt. Alguns països ho tenen regulat d’una altra manera. És el cas del Regne Unit, que accepta baixes autodeclarades per un període total de set dies anuals. És una mostra de societat madura i que confia en la ciutadania, que reconeix la responsabilitat de la persona treballadora i li atorga total validesa legal. Aquesta mesura té un gran impacte en la disminució de la demanda en els centres assistencials i incideix en la cultura que no cal acudir al centre d’atenció primària per qualsevol problema de salut, sobretot si és banal. El benefici és per a les persones que realment precisen atenció i per a l’eficiència de professionals i sistema.

    Si la burocràcia ja suposava un treball absurd i era motiu de reivindicacions del col·lectiu de la medicina de família, que assumeix a la pràctica el 100% dels tràmits, amb la pandèmia ha adquirit unes dimensions que ocasionen enuig i patiment a unes professionals que veuen reduït el temps tan necessari per atendre persones malaltes. A la baixa de les persones amb malaltia s’hi ha afegit l’obligada dels contactes o dels casos que presenten dubte diagnòstic. Només a Catalunya, en els últims dies hi ha hagut més de 80.000 persones de baixa, moltes d’elles per complir l’aïllament decretat per les autoritats sanitàries. Davant el col·lapse de l’atenció primària, les comunitats autònomes han ideat diferents solucions per tramitar les baixes per Covid. A Catalunya, es pot demanar a través de «la meva salut» -quan funciona-, acreditant un test positiu, però continua sent necessària la certificació del metge. Cal tenir en compte que la valoració mèdica no aporta cap valor si es presenten símptomes lleus, perquè si la persona ha estat diagnosticada de Covid haurà d’estar de baixa com a mínim 7 dies.

    El FoCAP va denunciar en una entrada titulada «Baixes laborals: així mai més. N’estem fartes», que les MATEPSS (Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social) no han assumit cap responsabilitat en els casos que els contagis o les quarantenes siguin deguts a l’exercici de la professió, com és el cas de les treballadores de cures a domicili i residències, treballadores de la neteja, de supermercats, del transport públic, distribució de mercaderies, membres de les forces i cossos de seguretat, o el personal sanitari. I afirma «En tots aquests casos el seguiment clínic, les baixes laborals i la dels seus contactes estrets, els comunicats de confirmació amb la seva rigidesa de cadències insuportable i la negociació i gestió de l’alta han estat transferits a les metgesses de família en la pitjor crisi sanitària que ha viscut el nostre sistema públic».

    Una altra qüestió no menor que empitjora la situació és el sistema de funcionament de les incapacitats laborals, la seva continuïtat i la seva resolució. Aquí ens topem amb un munt de burocràcia que la digitalització només ha resolt parcialment. Ni les bases de dades laborals (nom de l’empresa, tipus d’activitat, adreça..) estan actualitzades, ni els mecanismes de control (per evitar abusos suposats o reals) són proporcionals a la gravetat o durada prevista de malaltia. Tampoc l’organisme oficial que supervisa les incapacitats, l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), ajuda a fer més lleugera la tasca. Més aviat al contrari: la fa més feixuga, obligant a fer informes o imposant altes no sempre compartides per qui té la responsabilitat clínica ni pel malalt, que comporten encara més càrrega de treball.

    El nombre de professionals és limitat, com ho és la jornada laboral, per més que la feina es continuï fent fora d’horari o al vespre des de casa. El temps, encara que a vegades ho sembli, no s’estira com un xiclet, i les hores que es dediquen a la burocràcia són hores que es deixa de visitar malalts. Què fan les metgesses tancades al despatx, sense visitar, i «sense fer res» segons algunes opinions? Doncs probablement estan fent informes, baixes, altes, comunicats de confirmació, responent els requeriments de l’ICAM i altres coses que es podrien resoldre d’altres maneres. Quin malbaratament de professionals (10 anys d’estudis, una especialitat, anys d’experiència, gran expertesa en resoldre situacions complexes) en un sistema que en va curt i en un moment d’altes necessitats assistencials! Entre una i dues hores al dia, o fins i tot més en moments d’alta incidència, dediquen molts metges a la gestió de baixes i altes.

    Des de diversos sectors professionals es reclamen canvis legislatius urgents per fer més lleugera la càrrega burocràtica de les consultes. Ja abans de la pandèmia es va fer arribar al Congrés dels Diputats la petició «Descolapasar los centros de atención primaria», en la que es demanava la instauració de les baixes autodeclarades per a processos curts. Ara ja és un clam i una urgència sanitària i social. Se’n comença a parlar i des d’alguns sectors empresarials n’han sortit opinions contràries amb l’argument que hi ha molta picaresca i es produirien abusos. Sens dubte hi poden haver abusos, com n’hi poden haver amb les baixes certificades per metges. També hi ha conductes abusives per part d’alguns empresaris, i en tots els àmbits. Però aquest no pot ser l’argument per mantenir milers de professionals de la medicina fent tràmits que es poden resoldre fora del sistema sanitari.

    Tot canvi genera resistències que s’hauran de vèncer des de la bona argumentació i fent les coses ben fetes i més senzilles. Hem de pensar si regulem i funcionem en funció dels abusos d’uns quants o ho fem en funció de la confiança que es mereix la majoria. O si optem perquè els metges es dediquin a atendre malalts o els tenim fent burocràcia. El moment és prou crític per a prendre decisions.

  • Pep Ruf: «Estem vulnerant el dret de les persones amb discapacitat a la vida independent»

    Pep Ruf és, probablement, la persona que més coneixement té sobre el que cal fer per promoure els projectes de vida independent de les persones amb discapacitat intel·lectual. I, per tant, per respectar el dret que els reconeix l’article 19 de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides: el dret a viure de forma independent i a ser inclòs en la comunitat. Ruf és pedagog i professor d’educació social a la UB i la UOC, i des de fa vint anys coordina l’àrea de suport a la persona (que inclou vida independent, inclusió laboral i oci) de la Fundació Catalana Síndrome de Down, que ha acompanyat uns 250 projectes de vida independent i que en aquests moments presta servei a 90 persones, la major part amb síndrome de Down.

    Anteriorment, Ruf havia treballat en serveis residencials i encara abans en l’àmbit dels CRAE. Coincidim amb ell a Sevilla, a la trobada de famílies amb fills amb síndrome de Down que organitza cada any Down España, on Pep Ruf ha impartit dues xerrades, una per pares i mares i l’altra pels mateixos joves, sobre el repte de l’emancipació de les persones amb discapacitat intel·lectual. I aquest dilluns 13 participa en un altre debat sobre autonomia i vida independent, que es pot seguir en format virtual*, organitzat per la Plataforma per una Societat Inclusiva del Garraf.

    Quines condicions s’han de donar per poder fer un projecte de vida independent?

    La resposta està molt condicionada pels recursos que hi destina l’administració. A Catalunya hi ha unes 1.600 persones amb discapacitat intel·lectual que estan gaudint d’una vida independent perquè tenen un suport (que abans es deia programa de suport a l’autonomia a la pròpia llar i ara servei d’acompanyament a la vida independent). Aquest servei va ser regulat per la Generalitat amb una prestació que es traduïa amb 10 hores setmanals de mitjana de suport a la persona, i que comença amb tots els preparatius que cal fer fins que la persona pot traslladar-se a casa seva. Clar, deu hores a la setmana estan donant resposta a perfils d’autonomia mitjos-alts, és a dir, a persones més grans de 18 i menors de 68 que poden fer una vida autònoma amb suports intermitents, i que tenen uns mínims recursos (o bé per salari o bé per prestacions socials) que els hi permeten assumir el cost d’una vida independent, com la mateixa tinença de la llar, els subministres, les despeses, etc. I, a banda d’autonomia, també cal que aquestes persones no tinguin problemes de salut física i mental molt rellevants o que posin en risc la seva seguretat. És a dir, el que queda clar és que, si més no a Catalunya, aquesta prestació no està donant resposta a tot el ventall de perfils de persones amb discapacitat.

    Però això suposo que no serà només per les prestacions, imagino que la voluntat de la persona també influirà.

    Primer, enlloc està escrit que el dret a la vida independent sigui exclusiu d’uns perfils o d’unes circumstàncies concretes; per tant, ha de ser per totes les persones amb discapacitat. Aquí ja tenim una primera vulneració del dret fins que això no es faci real, a Catalunya i a tota Espanya. Segon, estem parlant de perfils de persones que necessiten intensitats de suport més altes, i aquestes 1.600 persones que hi ha a Catalunya amb un projecte de vida independent tenen una mitjana d’edat d’uns trenta i bastants anys, la qual cosa vol dir que hi ha una franja de persones que aviat començarà a envellir, i això forçosament anirà acompanyat de la necessitat d’anar augmentant progressivament els suports que reben si volen continuar fent la vida que han tingut fins ara. Per tant, sí o sí s’han de desplegar serveis que puguin donar resposta a tots els perfils, independentment del tipus de discapacitat i de la quantitat de suport que necessiti la persona.

    Quin benefici heu vist que té el fet d’optar pel model de vida independent en relació amb l’opció de quedar-se a casa amb els pares?

    Durant els 18 anys que vaig treballar en serveis residencials no vaig conèixer ningú que hagués decidit aquella opció. O sigui que la primera diferència té a veure amb la dignitat i la llibertat, el fet de poder decidir com, a on i amb qui vols viure. Segona, davant dels grans temors i dubtes que es plantejaven, hem confirmat que una persona amb discapacitat és capaç de fer vida independent amb suports, això ja no és cap fantasia ni cap utopia, i per tant aquí passa com amb l’educació inclusiva: ja no hi ha debat tècnic sobre si és o no possible, en tot cas hi ha un debat polític, sobre quines oportunitats volem per aquestes persones, sobre si s’han de crear opcions de vida alternatives a les que hem conegut fins ara. Es parla de la institucionalització quan aquestes persones perden la seva família i han d’ingressar forçosament en serveis residencials; però també n’hi ha que van a viure amb parents, que no deixa de ser una altra forma d’institucionalització perquè molt sovint no ho han escollit. Ningú forçosament perllonga la convivència amb la família d’origen com a única opció de vida coneguda.

    Jo li preguntava pels beneficis…

    El més clar és que el benestar de la persona amb discapacitat augmenta perquè agafa el control de la seva vida. El fet de veure que és capaç, amb els suports i acompanyaments necessaris, té un gran impacte en la persona i en el seu entorn. Però també aporta tranquil·litat. En aquests vint anys hem conegut moltes famílies que s’han alegrat d’haver pres aquella decisió, perquè veuen que quan ells faltin el seu fill o filla té un pla de vida. Ens falta resoldre el tema de l’envelliment, que és la realitat amb la qual ara ens estem trobant, però com a mínim a les famílies els dona molta tranquil·litat veure que el seu fill té un projecte i un sistema de suports muntat, controlat i d’acord amb les seves expectatives.

    Com detecta un pare que el seu fill li està demanant un projecte de vida independent?

    És que la resposta està en la mateixa pregunta. Jo sempre dic que la vida autònoma la vaig aprendre amb el dia a dia i que me la van permetre a casa meva. Voldria creure que una persona amb discapacitat ha de seguir el mateix itinerari. Perquè de cursos i activitats i itineraris formatius les entitats en van plenes, i aquestes persones acumulen molts crèdits –per dir-ho d’alguna manera– en els seus currículums d’autonomia personal. Per tant, aquesta autonomia es comença a exercir i es comença a fomentar en l’àmbit familiar, des de ben petits, però quan s’arriba a una certa edat aquesta preocupació familiar pel dia de demà hauria d’estar sincronitzada amb l’interès personal del què vull ser i com vull viure de gran, per què puc i per què no puc, quins impediments tinc o no, quines solucions hi ha o no, i això s’ha de poder parlar. Hi ha fills o filles amb els quals aquest diàleg és molt fàcil, i n’hi ha que no, perquè tenen dificultats comunicatives o bé perquè no estan interessats pel tema. Hi ha famílies que t’expliquen que ells tenen la preocupació i que el seu fill no vol ni sentir a parlar de cap alternativa que no sigui viure amb la família. I això s’ha de respectar també. El que passa és que, a determinades edats, això implica una angoixa per la família molt important. En aquests casos el que segurament cal fer és deixar el dia de demà el més planificat possible amb el fill o la filla. Explicar-li que ningú t’obligarà a canviar la teva situació, però hem de parlar de quin futur podem preveure, i que tu en siguis coneixedor i validis que aquest és el pla de vida que vols.

    Als pares els dona molta tranquil·litat veure que, el dia que faltin, el seu fill seguirà tenint un projecte i un sistema de suports muntat, controlat i d’acord amb les seves expectatives

    A la Fundació doneu servei a persones soles o sempre viuen en grup?

    D’aquestes 1.600 persones n’hi ha que viuen soles o amb aquells que han escollit, i n’hi ha que viuen en pisos compartits promoguts per entitats. La Fundació sempre ha sigut contrària a aquest model, perquè partim de la idea que en el moment que una entitat té la tinença d’un pis i administra places o habitacions, qui entra i qui no entra, i amb quins requisits, l’entitat comença a establir normes de convivència, criteris de funcionament… i aquí s’acaba la vida independent. Però això és un posicionament de la Fundació i n’hi ha d’altres, també molt legítims, que han apostat per promoure pisos compartits perquè hi ha gent que no es pot permetre comprar un pis o que no té els ingressos per llogar. Nosaltres també tenim gent que comparteix pis, per raons econòmiques, però s’han posat d’acord ells, jo mai he decidit que tu vius amb aquest perquè com que no et pots pagar un pis jo us ajunto i us passeu la vida junts.

    El suport de les 10 hores en què consisteix?

    Jo sempre explico que el suport a una persona amb discapacitat física passa molt per l’ajut físic, és a dir, per fer coses per aquella persona, mentre que en el cas de la persona amb discapacitat intel·lectual el suport passa molt per acompanyar, mitjançar, assessorar, orientar, fer seguiment, ajudar a aprendre… Però la funció més genèrica que veig és la d’acompanyar. Perquè la vida independent són imprevistos, canvis, i quan ja tens uns objectius assolits d’autonomia sorgeix un imprevist, començant pel moment que el teu supermercat decideix canviar els productes de passadís. I aquest acompanyament s’ha d’anar reduint i ha de ser molt intermitent i molt poc invasiu. A la Fundació tractem de limitar els suports no per escatimar recursos sinó perquè és molt fàcil envair l’autonomia i la intimitat, i si caus en això t’apropes molt al model residencial. Sempre he dit que el millor suport a l’autonomia és el més invisible, òbviament atenent a les necessitats de la persona.

    Però aquestes 10 hores es tradueix en visitar la casa dos matins?

    Cada persona se les administra com vol, en funció dels seus horaris laborals, de les activitats que tingui, i de vegades també ens hem d’ajustar a la disponibilitat de la persona de suport. Cada usuari té un educador de referència que va a casa seva, i un educador social, que és el tècnic que fa el seguiment i la valoració des del primer dia. Per tant, tens dos referents del servei, i aquestes 10 hores es poden distribuir com faci falta, pensant en el dia que toca fer la compra, o la neteja, o la planificació de l’agenda… Però s’ha de tenir en compte que com més dies hi anem menys estona hi podem ser, i aquí entra també el temps de desplaçament i el fet que no es pot entrar donant ordres, sinó que cal conversar una estona, preguntar com va, etc. Hi ha uns rituals quan entres en un domicili que s’han de respectar.

    Ruf, en el taller impartit a joves en la trobada de Down España | VS

    A la seva xerrada ha dit que també ha vist moltes experiències que no han reeixit; quins factors fan que una experiència no acabi de funcionar?

    El que deia és que hem conegut casos de persones a les quals no hem pogut ajudar, i que això és l’evidència que el dret a la vida independent no està garantit a qualsevol persona amb discapacitat. Bàsicament, quan el projecte no tira endavant és perquè no es dona algun dels factors de viabilitat: problemes de capacitat econòmica (per això parlem de garantir uns ingressos mínims per aquestes persones, que alterin salari i prestacions socials); accés a l’habitatge (les persones amb discapacitat formen part dels col·lectius d’exclusió residencial perquè no es poden comprar un habitatge i en molts casos ni llogar-lo, i això s’ha de veure com a tal i s’han de prendre mesures); la manca de suport dels referents naturals (quan dic que el dret a la vida independent no està reconegut per tothom parlo també de familiars i gent propera a l’entorn de la persona); i per últim, i molt especialment, persones amb nivell d’autonomia més baixos que necessiten més suports dels que habitualment estan regulats a les prestacions que existeixen als diversos territoris. Aquestes persones ara per ara no accedeixen a opcions de vida independent: o es queden amb les seves famílies o van a serveis residencials. No oblidem que a Catalunya una plaça residencial costa, de mitjana, uns 3.000 euros al mes. Aquests mateixos diners convertits en assistència personal o amb ajuts donarien sortida a altres opcions. Això implica reconvertir la cartera de serveis i traslladar recursos d’un tipus de servei a un altre.

    I això no s’està fent?

    Actualment no veiem senyals d’una aposta clara per part de cap administració. En el cas de Catalunya, no oblidem que el programa de suport a la pròpia llar, que neix l’any 2002, és la primera prestació abans de la Convenció que es crea a tot l’Estat espanyol. És la primera administració que regula en la seva cartera de serveis una prestació, que no dona resposta a tothom, però que ja obre aquesta via, i ho fa dos anys després que la Fundació comencés aquesta experiència pionera. Però vint anys més tard encara no s’ha desplegat per a totes les discapacitats ni per a totes les persones amb discapacitat intel·lectual, i per tant aquí tenim una assignatura pendent important.

    Pensava que abans em diria que hi ha casos que fracassen per la immaduresa de la persona, és a dir, que elles mateixes o els seus familiars els empenyen a intentar-ho quan encara no estan preparades.

    Hi ha hagut algun cas en el qual potser per part de la persona no hi havia la demanda, o que la família tenia la preocupació i la persona no ho ha acceptat. Però alguns d’aquests casos són els de persones que necessiten més suports dels que ara els podem proveir. Quan l’assistència personal estigui desplegada per qualsevol tipus de discapacitat i tinguem models més amplis dels que tenim avui teòricament no podrem dir que no a ningú. Una altra cosa és que cada entitat gestioni un tipus de servei o un altre, o treballi amb uns perfils o amb uns altres, però teòricament ara per ara una persona amb discapacitat intel·lectual amb un grau de dependència 2 o 3 o viu en família o va a un establiment residencial… perdó, va a una llista d’espera de no sé quantes mil de persones que estan pendents de tenir una plaça residencial perquè és l’únic que hi ha, perquè l’assistència personal encara no s’ha desplegat per persones amb discapacitat a Catalunya ni a l’Estat espanyol.

    Una plaça residencial costa 3.000 euros al mes, que es podrien invertir en assistència personal; això implica reconvertir la cartera de serveis, però no veiem senyals de voluntat política

    Quins països hauríem de prendre com a model?

    La resposta fàcil és mirar el nord. Els països nòrdics –que tenen el nivell de benestar social que tenen– són els que han desplegat més recursos d’assistència personal, i allà hi pots trobar persones amb pluridiscapacitats severes amb serveis d’assistència personal. Però no només ens podem emmirallar amb el nord, també en el món anglosaxó existeixen diferents experiències molt interessants i, de fet, el model d’aquí va ser importat dels EUA, i era un model per a qualsevol tipus de discapacitat amb qualsevol intensitat de suport. El que passa és que al nostre país, per manca de recursos i per excés de tecnocràcia, tendim a constrènyer massa les prestacions socials amb uns sistemes molt poc flexibles. I les entitats que depenem de fons públics acabem, volent o sense voler, encotillant els programes perquè tens una administració, que és qui et regula i et finança, que et diu fins aquí i d’aquesta manera i no de cap altra. I això és un problema. La reconversió d’aquests 3.000 euros de què et parlava és una qüestió de voluntat política de reconvertir la cartera de serveis socials, i fa falta una empenta per fer-ho.

  • Segon trimestre: embolic amb les quarentenes i incògnita amb les substitucions

    Aquest diumenge, els departaments de Salut i d’Educació han emès un comunicat amb el qual tracten de posar fi a l’embolic dels últims dies causat per les diferents versions que s’han anat donant sobre el que cal fer, a partir d’ara, en el cas de detectar un positiu a l’aula. En síntesi, a educació infantil i primària s’adopta el mateix criteri que a la resta de l’Estat i, per tant, el grup bombolla només s’haurà de confinar quan hi hagi 5 casos o un 20% d’alumnes positius en un període de 7 dies.

    Fins ara es confinava tot el grup quan hi havia un positiu, ja que no havia començat encara la vacunació d’infants de 5 a 11 anys. Segons dades de Salut, però, en aquests moments només un 2,6% dels infants d’aquesta franja d’edat ha rebut la pauta completa, si bé la primera dosi del vaccí ja l’han rebut tres de cada 10 infants.

    Pel que fa als instituts, només hi ha un canvi en els dies de confinament, ja que han passat de 10 a 7 entre la població general, però se segueix mantenint la norma que amb el primer positiu es confinen els alumnes no vacunats, mentre que els vacunats s’han de fer un test d’antígens i si surt negatiu poden continuar amb la formació presencial.

    La mesura dels 5 positius per confinar un grup sorgeix dels acords als quals van arribar el Govern i les comunitats autònomes a la Comissió de Salut que va tenir lloc divendres dia 8. A Catalunya s’adopta a contracor (inicialment les autoritats sanitàries havien indicat que el protocol d’actuació a primària seria com el de secundària) i «per no crear confusió», segons va dir l’endemà en una entrevista radiofònica el conseller de Salut, Josep Maria Argimon.

    Entre la comunitat educativa, la mesura ha aixecat reaccions diverses. L’Affac i el col·lectiu Tornem a les escoles l’han aplaudit, si bé en el primer cas han lamentat que no vagi acompanyada d’altres mesures per facilitar la conciliació familiar quan un infant no pot anar al centre perquè ha de seguir una quarentena.

    En canvi, el sindicat Ustec la considera “una inconsciència” perquè les classes es reprendran quan encara no s’ha assolit el pic de la sisena onada de la pandèmia. De fet, Ustec i el Sindicat de Professors de Secundària advocaven per endarrerir la tornada a les aules. Per la seva banda, CCOO ho qualifica de «decisió incomprensible en un moment de màxima incidència de contagis, que no sembla anar a favor del control de la pandèmia i que deixarà a la comunitat educativa indefensa amb el pes de la responsabilitat d’evitar més contagis», mentre que el sindicat USOC i la plataforma FRE (Families en Revolta Educativa) critiquen que la tornada a l’activitat lectiva es faci sense activar altres mesures com rebaixar ràtios, col·locar aparells de purificació d’aire a les aules, cribratges generalitzats, reforçar els equips de protecció pels docents, etc.

    L’altra gran incògnita d’aquest segon trimestre és l’impacte que la variant òmicron tindrà en el professorat, i si hi haurà prou substituts per donar resposta a unes primeres setmanes que es preveu que vinguin acompanyades de moltes baixes laborals. En l’última setmana s’ha sobrepassat diversos dies la xifra de 30.000 contagis/dia. I la tendència és encara a l’alça. Sindicats com CCOO han alertat sobre la necessitat de reforçar les borses d’interins davant la previsible necessitat de substituts.

    Ahir, els deu serveis territorials del Departament d’Educació van realitzar 1.517 nomenaments, una xifra rècord causada sense dubte per la ràpida propagació de la variant òmicron. Divendres ja n’havia fet 571, per la qual cosa el primer dia del segon trimestre ja hi ha hagut 2.088 docents del sistema públic que han causat baixa del seu lloc de treball, la qual cosa equival al 2,5% dels aproximadament 80.000 docents que treballen en algun centre d’infantil, primària, secundària o FP públic.

    De fet, la xifra és, per força, molt més elevada, en primer lloc perquè aquestes baixes només inclouen el sistema públic (aplicant la proporció del 2,5% al professorat de la concertada, surten uns 900 docents més de baixa), i perquè, de fet, el Departament s’ha compromès a cobrir totes les baixes iguals o superiors a 5 dies (fins ara eren 7), per la qual cosa pot haver-hi docents en quarantena als quals no se’ls hagi adjudicat un substitut perquè es reincorporaran al seu centre abans que acabi la setmana. A banda, com se sap, en determinades especialitats hi ha baixes de difícil cobertura. I tampoc aquestes dades reflecteixen l’impacte de la sisena onada entre docents i educadores d’escola bressol, ja que majoritàriament depenen dels municipis (o de la iniciativa privada) i per tant, malauradament, tampoc es coneixen.

    El Departament d’Educació també ha informat que, com a mesura excepcional, i per tal de garantir la màxima normalitat en els centres, “durant els propers dies, si és necessari, es poden fer nomenaments excepcionals d’urgència per si hi ha centres amb més de tres baixes inferiors a 5 dies. També per minimitzar les possibles baixes de professorat, hi haurà nomenaments telemàtics cada dia durant aquesta setmana i la propera”. Una altra decisió que s’ha pres és que es faran nomenaments cada dia, i no, com és habitual, dos cops per setmana.

  • Barcelona amplia el servei de suport psicològic Konsulta’m als adults

    La pandèmia de la Covid-19 aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental, tant en la població jove com l’adulta. En aquest sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit ampliar el servei de suport psicològic Konsulta’m, fins ara dirigit a joves d’entre 12 i 22 anys, a la població adulta.

    Konsulta’m +22 ha començat a funcionar als districtes de Sant Martí i Sant Andreu i durant el primer trimestre del 2022 s’ampliarà també a Nou Barris, Horta-Guinardó, Sants-Montjuïc i Ciutat Vella. Aquests sis districtes són els que presenten col·lectius amb més vulnerabilitat, relacionada amb qüestions socials i econòmiques que deriven en pitjors indicadors de salut mental.

    Aquest nou servei treballarà directament amb els professionals de la comunitat que estan en contacte directe amb les persones destinatàries del programa, com per exemple serveis socials, escoles d’adults, oficines d’habitatge o programes d’inserció laboral. De la mateixa manera que el seu predecessor, Konsulta’m, el servei no requerirà cita prèvia.

    El servei Konsulta’m va néixer fruit del Pla de salut mental de Barcelona 2016-2022 per atendre els malestars emocionals i psicològics dels joves que necessiten una resposta especialitzada, àgil i immediata. Durant el 2021, el servei ha doblat el nombre d’atencions i ha fet més de 1.500 visites a prop de 900 joves.

    Finançat per l’Ajuntament de Barcelona, el programa disposa d’un equip de professionals de la psicologia, del treball o l’educació social i de la infermeria comunitària, i està vinculat també als centres de salut mental d’adults (CSMA) per poder-hi derivar els casos que així ho requereixin.

  • Una nova fita de la privatització de la sanitat pública catalana a Mataró: no donar puntada sense fil

    La vella dita castellana «no dar puntada sin hilo» ara la veiem a Mataró, amb la propera construcció d’un nou equipament sanitari per un grup empresarial, que fa anys que treballa a Catalunya, sempre invertint en noves tecnologies, però sempre amb una activitat assegurada per una futura concertació o retribució amb diners procedents de la sanitat pública. Ens referim a l’anunci de què el grup Creu Blanca, propietat de la família Alomar, ha fet de la construcció d’un nou centre sanitari a Mataró.

    Ara s’entén perquè han deixat caure a l’Hospital de Mataró, amb un infrafinançament crònic i històric que va motivar un dèficit econòmic davant el qual van intervenir per imposar unes sobrecàrregues laborals molt per sobre de les que hi ha a altres centres, i tot això per incrementar una activitat assistencial que ja estava fins al límit de la capacitat dels centres del CSdM, que a més a més, encara va incrementar més el dèficit (de 2,3 MM€ va passar a més de 6 MM€ en 4 anys), sense parlar de l’obsolescència de tots els centres del Consorci (CSdM) per la manca d’inversions durant més de 21 anys.

    Tot això ens ha convertit en un centre sanitari poc atractiu pels professionals, en un moment en què hi ha molta oferta de treball a altres hospitals a on no hi ha la càrrega assistencial que patim aquí, a on poden treballar amb mitjans tècnics al dia, a on tenen temps per investigar i publicar i a on, en definitiva, trobaran millors condicions de feina. Se n’han anat més de 50 metges i metgesses des del 2019 i un incomptable nombre d’infermeres.

    Durant els darrers deu anys, els treballadors i treballadores hem denunciat la situació d’infrafinançament que patíem per cuidar d’una població de referència molt per sobre de tots els centres de la nostra categoria (amb un pressupost molt per sota), fent més activitat que els altres centres, però sense aconseguir reduir les llistes d’espera, evidentment perquè havíem d’atendre a un nombre de persones molt per sobre de la nostra capacitat assistencial.

    Després de tots aquests anys de demostrar evidències i haver obtingut cinc resolucions i una moció de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya instant al Govern a solucionar el problema pressupostari i assistencial de Mataró, no s’han fet ni canvis en el pressupost, ni tan sols per fer un estudi de necessitats de la nostra població per elaborar un Pla Funcional que donés a Mataró i Maresme la capacitat assistencial que pertocava pel nombre d’habitants.

    Ara hem d’assabentar-nos que els plans implicaven privatitzar l’assistència sanitària pública amb la inversió que farà un grup privat que anuncia ja d’entrada, que a més «d’aspirar a ser un hospital universitari», assegura que «col·laborarà amb entitats públiques per descongestionar l’actual pressió assistencial». O sigui, que compten ja de fer activitat pagada amb fons de la sanitat pública, el que es diu no donar puntada sense fil.

    Uns fons que si, els inverteixen en la nostra sanitat pública, millorarien la nostra capacitat i qualitat assistencial, sense haver de desviar diners públics a entitats privades. És el que es diu el model Alzira, model de privatització que es va fer a València, que va ser un sonat fracàs, havent la Generalitat Valenciana de rescatar econòmicament el projecte, i que a sobre, entre altres, es dedicaven a desviar als hospitals públics tot allò que no les era rendible.

    Aquest és el model Sanitari Públic que sembla que el volen instaurar a Mataró. Volem creure que aquesta notícia no influirà negativament en les estratègies de CatSalut respecte a les necessitats de la Sanitat Pública a la nostra àrea.

    Aquest és un article escrit per Xose López de Vega, metge jubilat i delegat del sindicat Catac-IAC a l’Hospital de Mataró.

  • El que aprendrem de la sisena onada: les vacunes Covid no són claus màgiques, però sí imprescindibles

    “Estic començant a preguntar-me per què hauria de rebre la vacuna si això no ha funcionat ni ens ha salvat de viure amb restriccions. Quina situació tan desesperada. La vida sembla una pèrdua completa de temps”. Aquestes paraules sonen properes a un nadal que l’última variant del coronavirus SARS-CoV-2, òmicron, semblava entestada a arruïnar. Tot i això, el seu autor, un usuari de Twitter, les va escriure a principis de juny.

    Aleshores molts britànics esperaven que, gràcies a les vacunes, el 21 de juny fos el “dia de la llibertat”, una denominació no oficial de la fi de les restriccions. Mesos abans, a l’abril, un investigador havia arribat a assegurar que la immunitat de grup s’assoliria “dilluns que ve”. Al final, la variant delta ho va retardar tot al 19 de juliol. Després de mesos de relativa relaxació, el Regne Unit s’ha vist obligat a restaurar mesures com ara mascaretes i accelerar el desplegament de les terceres dosis per culpa d’òmicron, sense descartar els controvertits certificats Covid.

    Hem fet els deures i, tanmateix, els tècnics de salut pública ja temien que les properes setmanes fossin complicades des de molt abans que es descobrís òmicron.

    La decepció britànica estiuenca avui ens sembla familiar. Espanya ha vacunat el 90% de la seva població diana, més d’un 80% dels més grans de 70 anys ha rebut la seva tercera dosi i fins i tot s’ha començat a immunitzar els més petits. Hem fet els deures i, tanmateix, els tècnics de salut pública de les comunitats autònomes ja temien que les properes setmanes fossin complicades des de molt abans que es descobrís òmicron. La nova variant no ha fet res més que empitjorar els seus pronòstics.

    Desembre de 2020: eufòria vacunal

    “S’ha donat a la comunicació de les vacunes un aire infantil pel qual un cop es trobi la clau màgica tot s’acaba. Si fos així, hauríem erradicat un bon grapat de malalties”, advertia la farmacèutica especialista en gestió sanitària i accés a medicaments Belén Tarrafeta en un reportatge publicat a SINC a finals del 2020, just quan començaven a aprovar-se les primeres.

    S’ha donat a la comunicació de les vacunes un aire infantil pel qual, un cop es trobi la clau màgica, tot s’acaba. Si fos així, hauríem erradicat un bon grapat de malalties. – Belén Tarrafeta, experta en accés a fàrmacs

    En un altre article anterior, diversos experts ja havien demanat un “optimisme prudent” davant de les primeres vacunes. Hi explicaven que l’efectivitat en condicions reals és complicada de mesurar i requereix temps. També asseguraven que reduirien les infeccions i la transmissió, però no del tot. Des de llavors, nombrosos experts han recordat que la pandèmia s’acabarà, però que el virus continuarà circulant.

    Res d’això va impedir que Pfizer estimés l’efectivitat de la seva vacuna a l’hora d’evitar infeccions simptomàtiques en un 97% només tres mesos després que Israel comencés la campanya de vacunació. Ni que el director executiu de BioNTech, Ugur Sahin, assegurés que els vacunats no encomanarien. Tot això va contribuir a generar una necessitada onada d’optimisme a la primera meitat del 2021 que ni tan sols els retards inicials en el subministrament de les dosis van poder rebaixar.

    A punt de començar 2022, això pot provocar un efecte rebot quan dues dosis no aconsegueixin posar punt final a aquest trauma col·lectiu que és la pandèmia? Un informe publicat pel Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC) un parell de dies abans que coneguéssim a òmicron així ho temia.

    Els hem demanat allò impossible?

    “Les expectatives sobre el poder de les vacunes per posar sota control ràpidament la pandèmia eren altes al començament del 2021. […] Pot desenvolupar-se una manca de confiança i una menor inclinació a seguir les mesures juntament amb narratives potencialment perjudicials de culpabilització”, avisava l’ECDC. “La reintroducció de mesures no farmacològiques pot augmentar el risc que algunes persones concloguin que les vacunes no són efectives i dissuadir els que encara no ho han fet”.

    S’han venut, i potser era inevitable que es percebés així, com el darrer horitzó temporal de la pandèmia que ens permetria tancar aquest episodi. – Mario Fontán, metge preventivista

    “Li estem demanant el que és impossible a les vacunes”, titulava ja al setembre la periodista científica de The Atlantic Katherine J. Wu. A l’article explicava que el terme “immunitat esterilitzant”, que fa referència a l’anhelada capacitat de les vacunes de la Covid-19 d’evitar completament les infeccions, era un “mite biològic”. Un sant grial.

    Hem demanat massa a les vacunes de la Covid-19, tal com suggeria Wu? «Els demanem massa perquè la pandèmia ens ha costat massa», admetia el president de l’Associació Espanyola de Vacunologia Amós García en una entrevista a SINC publicada a l’octubre. “I mira que ens estan donant”, afegia en referència a les vides salvades per aquests fàrmacs, que un mes després s’estimaven en gairebé mig milió només per a persones més grans de 60 anys als 33 països de la regió europea de l’OMS.

    “Hi havia unes expectatives allunyades de la realitat quant a com funcionarien les vacunes”, explica a SINC el metge preventivista Mario Fontán. Creu que aquestes “s’han venut, i potser era inevitable que es percebés així”, com “l’últim horitzó temporal de la pandèmia que ens permetria tancar aquest episodi”. Considera que aquesta visió “pecava de solucionisme tecnològic” degut a l’elevada càrrega de la malaltia.

    Que el pessimisme no ens enganyi: sí, és clar que funcionen

    “Quedar-se en el pessimisme d»això no funciona’ és fàcil, però inútil a més de fals”, comenta la sociòloga de la Universitat Complutense de Madrid Celía Díaz. “Hem d’adonar-nos que no estem com l’any passat, però també assumir, per molt dur que sigui, que hem relaxat les mesures i que hem de continuar fent esforços preventius”. Com l’ECDC, tem que es busquin culpables, ja siguin els no vacunats… o les vacunes mateixes.

    “És normal que la societat ja estigui cansada de pandèmia, però no hem d’oblidar que gràcies a les vacunes s’han evitat un nombre incommesurable de morts”, diu la immunòloga del CSIC Matilde Cañelles, que considera que avui ens trobem a un altre nivell. “Hem avançat molt i ara hem de continuar vacunant per evitar morts, a més de prendre altres mesures de prevenció” per limitar els contagis.

    És normal que la societat ja estigui cansada de pandèmia, però no hem d’oblidar que gràcies a les vacunes s’han evitat un nombre incommesurable de morts. – Matilde Cañelles, immunòloga

    «La primera funció de les vacunes era evitar el risc poblacional dels quadres greus, amb les conseqüències sanitàries, socials i econòmiques i les dures decisions que això comportava», afirma Fontán. “Això s’ha aconseguit amb escreix”. Com comentava amb ironia un expert en malalties infeccioses del Servei Nacional de Salut britànic, “el sistema immunitari no va evolucionar perquè deixessis de ser positiu davant de virus respiratoris en una PCR, va evolucionar perquè no et morissis”.

    Eines poderoses, no miraculoses

    Cañelles pensa que part de l’optimisme es basava en l’experiència de gran èxit de la vacunació massiva amb altres malalties com la poliomielitis. Polio, xarampió, varicel·la…

    Les comparacions són odioses: en primer lloc perquè, com afirma la vella dita virològica, “una vegada que has vist un virus, has vist… un virus”. En el cas del SARS-CoV-2, la immunòloga afegeix que “és més complicat” perquè es tracta d’una infecció respiratòria.

    El virus no és comparable a altres a nivell biològic i tampoc l’escala temporal. El xarampió va ser eliminat d’Espanya el 2017 després de dècades vacunant generacions senceres, i Europa encara no ho ha aconseguit. La vacunació contra la pòlio va començar als anys 50: al nostre país, es van passar de 2.000 casos anuals el 1960 a 62 el 1965. Un èxit, però no immediat.

    Les persones no vacunades d’entre 60 i 80 anys tenen 25 vegades més risc de morir per la Covid-19 que aquelles que sí que estan protegides.

    Fontán pensa que el context tampoc no és idèntic. “Amb vacunes com la del xarampió la gent no s’infecta i quan ho fa és tan anecdòtic que no hi ha una sensació que la vacuna hagi fallat”. En una pandèmia, la situació és l’oposada. “Hi ha una transmissió disparada que afecta tots els grups poblacionals”, i el problema és que aquesta col·lapsi el sistema sanitari.

    “La vacuna ha desacoblat el contagi de la malaltia greu, cosa que era vital per canviar la manera com ens impacta la pandèmia”, comenta l’epidemiòleg. Per exemple, les persones no vacunades d’entre 60 i 80 anys tenen 25 vegades més risc de morir per la Covid-19 que aquelles que sí que estan protegides.

    Les evidències també s’actualitzen amb les vacunes

    Fins ara la majoria de la població ignorava quines vacunes es posava, quan es combinaven diferents productes, o si es modificava la separació entre dosis, el nombre o el volum. «La gent no necessitava conèixer el funcionament de les vacunes abans de la pandèmia, simplement seguia el calendari vacunal», comenta Fontán.

    Des que van començar les campanyes de vacunació de la Covid-19 hi ha hagut nombrosos canvis. Alguns països van allargar la separació entre dosis fins a dotze setmanes. Altres, van barrejar diferents productes. La vacuna monodosi de Janssen va deixar de ser-ho. La tercera dosi va treure el cap, amb la possibilitat d’una quarta i fins i tot un record anual a l’horitzó.

    Els experts consultats consideren important transmetre que tots aquests canvis no són una cosa negativa, sinó al contrari.

    A la vacunació Covid hi ha hagut canvis: separació entre dosis, combinació de productes, noves dosis… “La ciència no ens proporciona grans veritats inamovibles, aquí se’n concentra el valor”, explica Celia Díaz, sociòloga.

    “La ciència no ens proporciona grans veritats inamovibles, aquí se’n concentra el valor”, explica Díaz. “Malgrat assolir consensos, les comunitats científiques no es queden quietes sinó que tracten de trobar millors solucions”. “El fet de canviar el discurs és perquè apareixen noves evidències, canvia el context i es tenen en compte altres condicionants, com els socioeconòmics”, afegeix la sociòloga.

    Fontán creu important traslladar que això “és una fortalesa i no una debilitat”. També en qüestions de seguretat: “A mesura que la potència estadística augmenta, es detecten qüestions i efectes adversos que requereixin un canvi de protocol”.

    Òmicron no farà més que corroborar això. Les dades disponibles són encara massa preliminars, però suggereixen que dues dosis no seran suficients per evitar la infecció. Encara que probablement resisteixin a l’hora de protegir contra quadres greus i morts, la nova variant ha fet canviar d’opinió molts investigadors sobre l’ús de terceres dosis a la població general jove i sana. Conforme arribin noves evidències, podria fins i tot ser necessari actualitzar les vacunes.

    Immunitat de grup: el concepte pitjor entès de la pandèmia

    Des del principi de la pandèmia la immunitat de grup es va entendre com un llindar que, un cop aconseguit, posaria punt final a la crisi. En realitat, aquesta s’assembla més a una cursa sense final en què la meta es mou constantment, fins i tot després de ser creuada.

    La immunitat de grup es va entendre com un llindar que acabaria amb la crisi, però aquesta s’assembla més a una carrera sense fi en què la meta es mou constantment.

    El motiu, segons explica la biomatemàtica de la Universitat de Strathclyde (Regne Unit) Gabriela Gomes, és que les epidèmies sempre acaben, però l’evolució del virus, la pèrdua d’immunitat a la població, permet que aquest equilibri virtuós es perdi i el cicle comenci de nou. És una cosa que ja passa de forma anual amb altres virus, com el de la grip.

    «El llindar de la immunitat de grup és el percentatge de població que necessita ser immune abans que l’epidèmia arribi al pic i disminueixi», aclareix Gomez. D’aquesta xifra depèn la seva altura: “Serveix per saber com pot ser d’alt aquest pic si no fem res [i deixem que la gent s’encomani], que els decisors polítics valorin la capacitat del seu sistema sanitari i decideixin quant intervenir”.

    La investigadora critica que el terme fos usat com un “arma” en lloc de com una “eina valuosa” per avaluar les estratègies.

    S’ha confós amb el moment que les vacunes redueixin molt l’impacte assistencial i permetin desactivar algunes mesures. – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria

    Però, si la immunitat de grup és una carrera sense fi, per què les vacunes d’altres malalties, com el xarampió, sí que han permès que aquest virus deixi de causar problemes a països com Espanya?

    Perquè no compleix els postulats de Fox.

    El 1983 l’epidemiòleg John Fox va proposar les condicions que havia de complir un patogen perquè s’assolís una immunitat de grup que bloquegés la malaltia de forma sostinguda en el temps, és a dir:

    1. que infecti un únic hoste i no altres animals,
    2. que es transmeti per contacte directe,
    3. que indueixi immunitat sòlida,
    4. que la població es distribueixi a l’atzar.

    El SARS-CoV-2, com a bon coronavirus, només compleix el segon d’aquests postulats.

    «Les infeccions respiratòries agudes tenen obstacles molt grans [per assolir aquesta immunitat de grup com la del xarampió]», però s’ha confós aquest terme amb el moment «en què les vacunes redueixin molt l’impacte assistencial i permetin desactivar algunes mesures», explicava a ElDiario.es el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.

    El virus no desapareixerà, però encara no el podem ignorar

    Fontán critica el discurs que tothom es contagiarà en algun moment de Covid-19. No perquè no sigui cert, ja que aquesta realitat ha estat defensada per investigadors com l’epidemiòleg de la Universitat de Harvard Marc Lipsitch des d’abans que l’OMS declarés la pandèmia, sinó perquè tem que es faci servir per justificar nivells de transmissió tan elevats que resultin insostenibles.

    “El problema de la pandèmia no és que ens contagiem tots, és com ho fem”, aclareix. “No és el mateix que un nombre molt important de la població es contagiï [de cop] i col·lapsi el sistema sanitari, que fer-ho de forma progressiva i amb una vacuna”.

    Encara que cal esperar que les vacunes siguin capaces d’evitar un gran percentatge d’hospitalitzacions i morts amb òmicron, el nombre de persones amb malaltia greu serà alt si hi ha moltes infeccions de partida.

    És per això que l’informe de l’ECDC esmentat al principi recomanava que els països apostessin per una estratègia “i-i” en lloc de “o-o”, en referència a la convivència necessària de les vacunes amb altres mesures. El contrari, defensa Fontán, és plantejar un marc incorrecte: “Les vacunes són una de les millors eines que tenim per canviar l’impacte de la pandèmia, però això no vol dir que sigui les úniques ni que facin màgia”.

    El següent pas serà dimensionar els sistemes de salut perquè siguin capaços d’enfrontar-se al SARS-CoV-2 cada hivern i que, el 2023, no arruïni el nostre Nadal ni els de sanitaris, epidemiòlegs i microbiòlegs clínics.

    Díaz recorda que Espanya és un país afortunat “per l’accés a les vacunes i per la solidaritat a l’hora d’utilitzar-les pel bé comú”, per la qual cosa creu que estem davant d’un “nou marc vacunal”. Tot i així, la pandèmia és mundial i una de les lliçons d’òmicron és que no és bona idea deixar un continent sencer sense vacunar.

    “Hi ha una necessitat de tancar la pandèmia, però la realitat epidemiològica és tossuda, de manera que qualsevol cop de realitat aprofundeix en el descrèdit i el cinisme”, lamenta Fontán. “Cal contextualitzar les vacunes a l’escenari epidemiològic, no entendre-les en abstracte fora, perquè això agreuja les decepcions”.

    Les vacunes de la Covid-19 ens posen en una situació envejable per enfrontar-nos a la següent fase de la pandèmia i és poc probable que una variant canviï això. Potser el següent pas és dimensionar els sistemes de salut perquè siguin capaços d’enfrontar-se al SARS-CoV-2 cada hivern i que, el 2023, no arruïni el nostre Nadal ni el de sanitaris, epidemiòlegs i microbiòlegs clínics.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Els CAP no poden ser dispensaris Covid

    La sisena onada de Covid a Catalunya està portant els CAP a una situació límit. El Departament va demanar el 23 de desembre que s’hi reservés l’atenció presencial per a casos Covid-19, casos urgents no demorables, vacunació, atenció a la salut sexual i reproductiva i revisions pediàtriques a nounats. Es converteixen els CAP, doncs, en centres d’urgències quasi exclusius de Covid-19, aplicant un cop més la llei de cures inverses. Quant durarà aquesta mesura? S’ha tingut en compte com afectarà les persones que pateixen altres patologies, agudes i cròniques i problemes de salut que s’atenen a l’atenció primària? I la resta del sistema? Què s’està pensant per a què aquesta situació excepcional sigui tan curta com sigui possible i es reprengui l’activitat habitual?

    La realitat en aquests moments als CAP és que els taulells i els telèfons bullen amb demandes de visites, baixes, visites per a vacunar-se, dubtes sobre els contactes, les vacunes i els certificats Covid, entre d’altres. Multitud de pacients amb símptomes lleus o amb tests positius fets a casa esperen per a ser visitats. Els percentatges de positivitat dels tests a persones amb símptomes que fem als CAP tan alts com els que tenim ara (al voltant del 30%) indiquen que hi ha molta gent amb infecció que no està sent diagnosticada i que, per tant, fa vida normal. Tot plegat ha generat que les professionals d’atenció primària es plantegin que, mentre les coses segueixen així, cal un canvi en l’abordatge de la pandèmia per a apropar-nos més al que es fa amb la grip. La gran difusió que ha tingut el post de Juan Simó ¡Hay que parar esto! Dejar de hacer para poder hacer així ho demostra.

    El Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, que reuneix representants de l’administració general de l’estat, les autonomies i l’administració local, davant d’aquesta situació d’alta transmissió comunitària, ha respost amb rapidesa i el 29 de desembre ha presentat l’adaptació de l’estratègia de vigilància epidemiològica que ha matisat l’endemà amb aquest altre document. El canvi en l’estratègia consisteix a retallar els aïllaments de casos amb prova positiva asimptomàtics o amb símptomes lleus a set dies i demanar prioritzar l’atenció als casos amb simptomatologia greu i a les persones amb major vulnerabilitat. En el segon document, el matís és que indica que això només es farà en cas que el sistema de salut no pugui assumir totes les proves i seguiments.

    Ens sembla un canvi d’estratègia necessari, però massa poc definit, sobretot pel que fa a l’atenció als casos que cal fer des de l’atenció primària, si el criteri és el de la capacitat del sistema, que equival a dir la capacitat de les seves professionals. Sense unes indicacions clares que concretin quins pacients han de ser visitats i quins no, quan cal fer proves de detecció de SARS-CoV2 i quan no, el desconcert regnarà i es generarà més caos. Cal donar indicacions clares que es puguin difondre amb campanyes comunicatives a la població per a evitar els dubtes i la desorientació.

    Fins ara hem buscat persones infectades per a aïllar-les a elles i als seus contactes a fi de contenir la propagació de la SARS-CoV2. El document del Consell Interterritorial va en la línia de deixar d’intentar diagnosticar totes les persones infectades per a fer seguiment estret de les persones amb risc de complicacions i atendre les persones amb malaltia greu, com ja fem amb la grip, tenint especial cura en persones que viuen o treballen en entorns d’alt risc de contagi (personal sanitari, centres residencials, centre penitenciaris…). L’evolució de les pròximes setmanes i la possibilitat de noves variants amb perfils de gravetat diferents determinaran el camí a seguir, però no es pot obviar el canvi que suposa l’òmicron i per això en la situació actual cal prendre mesures perquè els CAP puguin reprendre tota l’activitat amb valor real per la salut de les persones.

    El rastreig de contactes ara està completament desbordat, i el canvi del Consell Interterritorial posa sobre el paper el que ja s’estava fent a la pràctica: el sistema sanitari farà cerca activa de contactes estrets quan aquests siguin persones amb major vulnerabilitat. Per a la resta, es delega a les persones infectades la comunicació als seus contactes estrets, que si no estan vacunats hauran de fer quarantena de set dies. També s’eliminen les quarantenes en escoles excepte en situació de brot en grups concrets.

    La implementació de totes aquestes mesures ha d’anar acompanyada d’una comunicació clara i continuada. Les indicacions actuals deixen moltes incògnites, com què passa amb les baixes laborals dels contactes estrets no vacunats, per posar un exemple. Cada canvi produït fins ara s’ha seguit d’una allau de consultes als CAP.

    Quant a la gestió de les baixes, segueix sent una de les sobrecàrregues burocràtiques més grans i n’hem parlat diverses vegades, tant abans com durant la pandèmia. És el moment de plantejar les baixes curtes autojustificades (com ja es fa en altres països com Gran Bretanya) i solucionar per sempre que no sigui l’atenció primària, concretament les metgesses de família, les encarregades de registrar correctament l’empresa i l’ocupació de la persona treballadora.

    També pensem que cal valorar la utilitat dels certificats Covid. Més enllà dels dubtes ètics que suposa classificar d’aquesta manera a la població, la bretxa digital i els problemes amb la generació del certificat en persones vacunades a altres llocs generen moltes consultes tant a personal administratiu com sanitari i no hi ha estudis que demostrin la seva efectivitat en la disminució de la transmissió. Si l’objectiu és motivar a la vacunació, cal dir-ho i plantejar alternatives que no recaiguin sobre l’atenció primària. Invertir professionals sanitaris en transcriure calendaris de persones vacunades en altres centres o altres països en detriment d’activitats més necessàries en l’actual context és un autèntic despropòsit i un malbaratament de recursos humans.

    Hem acabat el 2021 preocupades pel sense sentit de la feina que aquestes darreres setmanes de l’any està desbordant els CAP, afegida a tota la feina necessària que intentem seguir fent malgrat tot. Estem exhaustes després de dos anys d’una pandèmia que ha posat en evidència un cop més que el sistema sanitari no se’n surt sense l’atenció primària mentre s’han seguit acumulant proves que la longitudinalitat, atribut essencial de la nostra feina, és font de salut i de vida. No podem seguir així. Per respecte a nosaltres mateixes i a les persones que cuidem, el 2022 ha de ser l’any que retorni a les professionals les condicions que permetin donar l’atenció que la població mereix i que posi l’atenció primària en el lloc de direcció i coordinació que el sistema sanitari necessita. El FoCAP seguirà treballant per aconseguir-ho. Que el 2022 sigui millor per a tothom!

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)

  • La contaminació de l’aire podria accelerar el desenvolupament de l’Alzheimer

    L’exposició a la contaminació de l’aire estaria relacionada amb nivells més alts de biomarcadors de la malaltia d’Alzheimer, segons un estudi liderat per Investigadors del Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC), centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, en col·laboració amb ISGlobal. Els resultats de la investigació, que ha comptat amb l’impuls de la Fundació ”la Caixa”, s’han publicat a la revista Environment International.

    “L’estudi aporta evidència que la contaminació atmosfèrica afectaria especialment a aquelles persones que ja presenten indicis biològics de l’inici de la malaltia en forma d’acumulació de proteïna beta amiloide al seu cervell. La pol·lució de l’aire podria contribuir en l’avenç o progressió de la malaltia”, destaca Marta Crous-Bou, una de les autores de l’estudi i científica col·laboradora del BBRC.

    A l’estudi han participat 156 persones adultes sense alteracions cognitives amb una mitjana d’edat de 57 anys i moltes d’elles familiars de malalts d’Alzheimer. Els resultats de la investigació indiquen, en concret, que una major exposició a diòxid de nitrogen i a partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM2.5) s’associaria amb nivells més alts de deposició de la proteïna beta amiloide al cervell, una de les alteracions biològiques que es produeixen en la malaltia d’Alzheimer.

    Aquestes troballes, segons els investigadors, encaixarien amb hipòtesis que suggereixen que les partícules fines podrien arribar al cervell travessant la barrera hematoencefàlica. A més, la contaminació de l’aire és una de les fonts més rellevants d’inflamació i estrès oxidatiu induïts pel medi ambient, tots dos implicats en processos neurodegeneratius.

    Així doncs, la investigació reforça l’evidència científica emergent que apunta que la contaminació de l’aire seria un factor de risc pel desenvolupament de l’Alzheimer. “És important destacar que es tracta d’un factor modificable al qual una gran part de la població està exposada. Encara que els riscs associats siguin petits, una reducció en l’exposició implicaria també una disminució en la morbiditat associada a la malaltia”, explica Silvia Alemany, investigadora d’ISGlobal.

    Futurs estudis permetran demostrar si els seus efectes estan relacionats amb la progressió de la malaltia. «Els resultats de l’estudi obren les portes també a estudiar l’impacte a llarg termini de la contaminació en mecanismes involucrats en la malaltia de l’Alzheimer, i a estendre la investigació fora de la ciutat de Barcelona i en un ventall de població més ampli”, conclou Natàlia Vilor-Tejedor, co-autora de l’estudi i membre del Grup de Recerca en Neuroimatge del BBRC.

  • La Salut Mental: llosa i alliberament juvenil

    Som moltes les persones joves que enguany hem pogut alçar la veu davant una problemàtica mil·lenària que ha estat ocultada, silenciada i estigmatitzada com és la cura de la Salut Mental. Hem normalitzat malalties com l’ansietat que ens posen de manifest que hem d’invertir més recursos públics en la prevenció i detecció d’aquestes per a així, construir un sistema educatiu i de cures que posi en el centre la nostra Salut Mental que és, bàsicament, el motor de les nostres vides.

    Al nostre país 1 de cada 4 joves sofreix depressió o ansietat; 400.000 persones l’any 2019 van ser diagnosticades amb un Trastorn de Conducta Alimentària (300.000 eren joves entre 12 i 14 anys); se suïcida una persona cada 2 hores, sent aquesta la principal causa de mort no natural entre les persones joves i tal com determina UNICEF; som el primer país europeu amb major prevalença de trastorns mentals en adolescents.

    No obstant això, malgrat aquestes xifres que recauen com una llosa, ens situem molt per sota de la mitjana d’altres països europeus en inversió i atenció en la sanitat pública per a tenir un servei psicològic garantista i de qualitat: mentre la mitjana europea de psicòlegs per cada 100.000 habitants és de 18 professionals, al nostre país, per contrapartida, tenim 6 professionals per cada 100.000 habitants, deixant de manifest i de forma molt clara que el servei psicològic públic a Espanya és decadent i ineficaç.

    Resulta evident que tenim un greu problema a l’hora d’atendre i ajudar a totes aquestes persones que necessiten una atenció urgent per a poder cuidar la seva salut mental. Les llistes d’espera interminables, l’escassetat de places públiques en psicologia, la ràpida medicalització o el tardà diagnòstic provoquen que arribem tard en moltes ocasions i que deixem a la seva sort a moltes persones joves que demanen ajuda per a poder deixar enrere un huracà d’emocions i un ofegament mental que moltes vegades és indescriptible.

    Normalitzar els atacs d’ansietat entre les persones joves, els medicaments per a poder dormir, l’aïllament per la pandèmia, la necessitat de cafeïna per a poder avançar durant el dia, el fals miratge de les xarxes socials, els cànons de bellesa irreals que ens fan distorsionar la imatge del nostre cos, els anònims que assetgen amb total impunitat o la infravaloració dels sentiments quan decidim alçar la veu, son algunes de les causes per les quals moltes joves s’ofeguen en silenci a casa, insegurs per expressar els seus sentiments, emocions o vivències per sentir-se culpables del seu propi malestar.

    És responsabilitat de totes les persones que formem part d’aquesta societat entendre que les problemàtiques que afecten la Salut Mental són igual, o fins i tot més importants, que les problemàtiques que afecten la salut física, però és encara més responsabilitat de l’Estat i de les institucions garantir que cap jove d’aquest país senti que no té les eines suficients per a poder cuidar la seva Salut Mental.

    Un país que banalitza, criminalitza o margina la cura de la Salut Mental és un país que està abocat al fracàs i al seu impossible desenvolupament. I més quan deixem que la joventut, que és el present i el futur del nostre país, s’ofega en solitud a causa de l’escassetat de recursos i d’uns serveis psicològics públics que són decadents i que impedeixen als i les professionals desenvolupar una tasca essencial al nostre país com és el fet de cuidar, protegir i desenvolupar el control de les nostres emocions i de la nostra Salut Mental.

    Somio que, més aviat que tard, cap persona jove se senti culpable per sentir les seves pròpies emocions perquè, aquest dia, significarà que hi ha un pacte polític i social unànime que posi en el centre de les polítiques públiques la Salut Mental, el benestar i l’acompanyament a les persones joves per a descobrir-se en els seus propis processos de manera sana, digna, gratuïta i sobretot, eficient.