Nosaltres volem aconseguir que el 25% del pressupost total de Salut sigui destinat a l’atenció primària del sistema de Salut Públic, tal com recomana l’OMS. És imprescindible per millorar la salut de la ciutadania, la salut dels professionals de l’atenció primària i l’atenció sanitària. Però ens preocupa molt l’ús que se’n faci: no volem malgastar els diners públics ni que contribueixin a fer més gran el negoci de privats que ja es lucren amb la sanitat pública, pels beneficis d’uns quants accionistes, i a ineficiències del sistema a expenses de la mala salut de la població.
El 25% del pressupost de Salut representa un augment de 925 milions més, dels 1.885 milions que actualment consten per a primària en l’avantprojecte de pressupostos. Aquest augment no ha de sortir a costa de l’hospitalària, com preocupa a alguns, sinó d’acabar amb ineficiències històriques i d’augment de pressupost global.
I com pensem que s’ha de millorar la primària? A on s’han de destinar els recursos?
Doncs, com hem dit, a millorar la salut de ciutadania i professionals i donar millor assistència. Si fem com si no hi hagués la maleïda pandèmia, l’atenció primària i comunitària ja havia de ser amb bona accessibilitat, sense llistes d’espera, amb un màxim de 48 hores per visita presencial no urgent i menys de tres setmanes per proves diagnòstiques que hauria de poder demanar el meu metge. Amb equitat territorial, allà on és necessari reobrir consultoris, amb qualitat d’equipament i mitjans. Amb longitudinalitat en l’assistència (ser atesos per la nostra metgessa i infermera de sempre, sense canvis freqüents) i estabilitat laboral dels professionals. En visita presencial, també a domicili i a la residència si és precís, la relació telemàtica s’hauria de restringir a poques activitats, com els resultats de proves de seguiment, medicacions cròniques, tràmits burocràtics, etc. i sempre amb acord i consentiment explícit del pacient.
El nucli de treball i la relació principal entre pacient i professionals a primària es dona entre metgessa (o metge), infermera i pacient. Els altres professionals imprescindibles són de suport a aquesta relació: administratius, auxiliars, tècnics, treball social, psicòlegs, odontòlegs… i els facultatius hospitalaris, CESMA i CESMI, són consultors i han de ser pagats pels seus centres de treball.
Els professionals han de tenir la suficient autonomia clínica i condicions laborals dignes, molt millors que les actuals, com als altres països on tants han marxat a treballar. Amb un pla de retorn, una crida perquè tornin amb aquestes bones condicions. Cal que se sentin cuidats per poder cuidar: sous, conciliació familiar, cobertures, temps, agenda i incentius per consolidar l’equip, formació, docència, recerca clínica i salut comunitària.
La relació professional amb el pacient ha de ser de qualitat, amb expertesa, confiança i empatia. Lliure de burocràcia que sigui imprescindible per l’acte clínic. Per poder curar, millorar la salut o acompanyar, la metgessa i a la infermera d’atenció primària tenen com a eina principal el poder de visitar, escoltar, explorar i parlar (llenguatge verbal i corporal), que vol dir disposar de temps i freqüència adequats.
Per tot això hem de ser prudents a l’hora d’incorporar nous professionals en dependents dels pressupostos de primària, i no podem donar funcions i responsabilitats pròpies de la primària a empreses privades amb o sense ànim de lucre (sovint, a més, amb professionals mal pagats i sense estabilitat).
Necessitem posar els recursos en metgesses/metges i infermeres en primer terme i també amb administratius sanitaris i treballadors socials. Tots ells en estreta relació professional i personal (no com ara) i contacte fluid amb les altres especialitats hospitalàries, i sense esperes per consultes externes de més de tres setmanes.
És per tot això (i més) que volem els 900 milions més (el 25%), per una millor atenció primària de veritat. Creiem que per assolir-ho cal transparència i bona gestió i, per assegurar-la, és necessària una autèntica i real participació en la governança del sistema i dels CAP, dels gestors, professionals i ciutadans del territori.
El certificat Covid digital de la UE, de vegades anomenat passaport Covid, acredita que una persona s’ha vacunat, ha donat negatiu en un test o bé s’ha recuperat de la malaltia. Aquesta acreditació ja es demana a diversos territoris europeus per accedir a llocs i espectacles públics, com ara restaurants, perruqueries o concerts.
A més d’ajudar a prevenir la propagació de la pandèmia en aquests entorns, s’ha plantejat que aquest certificat pot animar a vacunar-se les persones que encara no ho estan, en particular aquelles que consideren que el seu propi risc d’hospitalització o mort per Covid-19 és baix.
Però encara que diversos països i comunitats autònomes espanyoles ja apliquen o estan considerant introduir el passaport Covid, fins ara no era clar si aquesta intervenció de salut pública augmentava l’acceptació de la vacuna. Algunes enquestes ho posaven en dubte per a alguns grups de població, però diversos mitjans de comunicació i organismes sanitaris nacionals havien informat que sí que ho afavoria.
Amb dades de França, Itàlia, Dinamarca, Alemanya, Suïssa i Israel, s’ha comprovat que la certificació Covid ha conduït a una acceptació més gran per les vacunes en països amb baixa cobertura de vacunació.
En aquest context, investigadors de la Universitat d’Oxford (Regne Unit) han comprovat que la certificació Covid ha conduït a una acceptació més gran per les vacunes en països amb baixa cobertura de vacunació, i especialment entre els més joves. Els resultats es publiquen a la revista The Lancet Public Health.
“La principal conclusió del nostre estudi és que va haver-hi un augment significatiu de les vacunacions al voltant de 20 dies abans de la introducció dels certificats Covid, que es va mantenir fins a 40 dies després, però el context del país o regió on es va introduir va ser important: vam veure una relació a França i Itàlia, amb una història més llarga de dubtes sobre les vacunes”, explica a SINC l’autora principal, Melinda Mills.
Sis països amb passaport Covid
Per fer l’estudi, els investigadors es van centrar en les dades de Dinamarca, Israel, Itàlia, França, Alemanya i Suïssa, països on es va introduir el passaport Covid obligatori de maig a setembre de 2021. Després, els van comparar amb els de 19 nacions similars (Espanya, Regne Unit, EUA, etc.) on no s’havia pres aquesta mesura, comparant paràmetres clau com els casos diaris, la proporció de vacunats i l’edat.
La principal conclusió és que hi va haver un augment significatiu de les vacunacions al voltant de 20 dies abans de la introducció dels certificats Covid. – Melinda Mills (U. d’Oxford)
D’aquesta manera es va observar que els països que partien d’una proporció de vacunes davant de la Covid-19 inferior a la mitjana (França, Israel, Itàlia i Suïssa) van experimentar un gran augment en la vacunació, però no es va produir un efecte significatiu en Alemanya, on la cobertura de vacunes ja era alta, ni tampoc a Dinamarca, on el subministrament de dosis estava limitat.
Major efecte sobre els joves
Els resultats també revelen que l’augment de l’acceptació de les vacunes va ser més pronunciat entre els menors de 30 anys després d’introduir el passaport, i que quan se sol·licitava per entrar als clubs nocturns i els grans esdeveniments, com a Suïssa, els increments més grans es van produir entre els grups amb una edat inferior a 20 anys.
Els autors conclouen que la certificació Covid podria ajudar a augmentar l’acceptació de les vacunes en alguns grups de població, com ara els joves, però la seva implementació s’ha de considerar segons el context existent, com la cobertura de vacunació, els dubtes cap a les vacunes, els nivells de confiança en les autoritats i la trajectòria de la pandèmia.
“El nostre estudi no adopta una postura personal ni argumenta a favor o en contra de la seva introducció, sinó que intenta modelar l’impacte que podria tenir en l’acceptació de les vacunes i la infecció”, subratlla Mills, “i com que els nostres resultats són molt específics del context, indiquen que els països haurien de considerar aquest aspecte”.
“Aquesta certificació per si sola –conclou– no seria una bala de plata per augmentar l’acceptació de les vacunes, i aclarim que, en particular per a alguns grups on la confiança en el seu govern és baixa o l’accés a les vacunes és difícil, serien més òptimes mesures més concretes, com el diàleg per superar els dubtes sobre la vacunació o unitats mòbils a determinats barris”.
Referència:
Melinda C Mills, Tobias Rüttenauer. “Effect of mandatory COVID-19 certificats on vaccine uptake: synthetic control modeling of six countries”. The Lancet Public Health, 2021.
Aquest és un article original de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí
Dolors Comas d’Argemir, catedràtica d’Antropologia Social de la Universitat Rovira i Virgili, és la directora de l’informe d’aquesta universitat «La cura importa. Impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19», en el qual han participat deu centres universitaris espanyols i que es presenta aquest desembre. La pandèmia ha afectat especialment la gent gran, els vells, i ha posat de manifest les mancances de l’atenció a les persones dependents. Dolors Comas d’Argemir ha investigat a fons com tracta la nostra societat els vells. Parla de «sobreenvelliment».
A què es refereix quan parla de «sobreenvelliment»? Tractem els vells com si estiguessin pitjor del que correspon a l’evolució normal d’una persona que acumula molts anys de vida?
No, això és l’edadisme. Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella. En la proporció de persones grans i persones que neixen, si mirem l’esperança de vida i quants fills fem, veiem que Espanya és un país molt envellit, com ho és Japó, Corea, Alemanya i, en general, els països europeus. Cada vegada vivim més anys i, al mateix temps, no fem fills o en fem molt pocs, amb la qual cosa la proporció de gent gran és molt elevada. Parlem de ‘sobreenvelliment’ també perquè la proporció de gent major de 80 anys és molt gran. S’ha tendit a incrementar. La Covid ha segat moltes vides i ha afectat, però tenim població centenària. L’esperança de vida ha baixat un punt per la Covid, però abans era de 86 anys per les dones i 81,5 pels homes. Essent un promig vol dir que hi ha gent de 90, 95, 100 anys, molt fàcilment. Que visquem tants anys és positiu. Vol dir que les condicions de vida, la sanitat, ho afavoreixen, però també s’allarga un període de deteriorament que a cada persona li arriba en un moment diferent. Aleshores, és més probable que persones de més de 80 anys arribin a situacions que generen dependència d’altres persones per poder viure. ‘Sobreenvelliment’ és això: que tenim una població molt envellida. Tinc un amic mexicà que té uns 75 anys que quan ve aquí diu que està content perquè molta gent és com ell mentre que a Mèxic hi ha molta més gent jove.
«Diem ‘sobreenvelliment’ quan tenim una població que no solament és vella sinó que és molt més vella» | Pol Rius
Parlar de velles i vells ¿és despectiu?
Una mica. A vegades ho reivindico. Anna Freixas ha fet un llibre, que ha titulat «Jo, vella», on recorda que tots arribem a una edat i que ser vell vol dir simplement que vivim més anys. Estem en una societat que no valora les persones grans. No només no les valora sinó que, fins i tot, hi ha formes d’exclusió d’elles. Em fa molta ràbia la infantilització que es fa de les persones molt grans, quan se les tracta en algunes residències com si fossin criatures. Això és com si quan et fas gran no puguis decidir per tu mateix. L’edadisme és qualsevol forma de discriminació per edat. Hi pot haver discriminació de gent jove, però quan s’aplica a la gent gran és, en el tipus de societat en què estem, pensar en persones que no són productives, que generen càrrega sanitària, social, i que no ens agrada veure la decrepitud dels cossos. Trenca amb els estàndards d’una societat organitzada entorn persones sanes que poden fer una vida aparentment autònoma –tot i que mai ningú és autònom del tot, sempre depenem d’altres persones- i que rebutja allò que no se les hi sembla: la gent gran, les persones amb discapacitat… Una de les característiques de l’edadisme és que no el veiem, està molt implícit. A diferència del sexisme, del racisme, que tenen moviments que consideren que no és correcte, l’edadisme no el pensem i, simplement, veiem les persones grans amb paternalisme, les infantilitzem, els diem avis, quan poden ser avis o no.
Estem en una societat que no només no valora les persones grans sinó que té formes d’exclusió
Dir-los avis és fer una mica de trampa
És una fórmula molt tramposa perquè és carinyosa i a la vegada és infantilitzadora. Amb la pandèmia s’ha vist molt. A les persones grans se’ls han posat moltes més restriccions i més por. Els fills s’han atrevit molt més a voler protegir els pares. I a les residències totes aquestes mesures de no deixar-los sortir, de no deixar entrar les famílies, atempten contra els drets de les persones. S’han fet com a mesures proteccionistes, però al mateix temps marginen. Quan has de protegir algú és que és feble, té vulnerabilitat, no és com tu. No dic que no hi hagi certa vulnerabilitat física en les persones més grans. Hi és. Però hi ha aquest rebuig de la societat que no li agrada veure aquesta etapa com una etapa viva, malgrat que cada vegada es parla més de ‘la segona edat adulta’. Als 65 anys ens jubilen i ens diuen que no hem de treballar més, però això no vol dir que deixis de ser una persona activa, que facis coses. Tenim moltes persones grans a la nostra societat que estan amb un activisme fortíssim. També n’hi ha que no fan res, però mentre tinguis salut, no passa res.
La pandèmia s’ha acarnissat especialment amb els vells i sobretot a les residències. Ha demostrat que teníem organitzada molt malament l’atenció que se’ls donava en aquests centres?
El fet que incidís molt el virus a les residències és perquè hi viuen moltes persones juntes, en uns espais relativament reduïts, es comparteixen habitacions, entren i surten famílies i gent… Era inevitable. El virus va entrar, a residències grans i petites, públiques i privades. Han passat dues coses. Això ha posat més en relleu els dèficits i les carències de les residències. El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument. Per altra banda, les residències són llars, no hospitals. No tenien els mitjans per salvar vides i així i tot se’n van salvar.
«El virus ha causat morts, però la situació prèvia és que hi havia residències que eren molt millorables, per dir-ho suaument» | Pol Rius
N’hem après? Són més segures ara les residències davant una hipotètica nova pandèmia?
Des del punt de vista de la seguretat han millorat, tenint en compte que la major part de la gent de dins i fora de les residències està vacunada. Hi ha consens polític que s’ha de canviar el model. S’han de semblar més a les llars i menys als hospitals. S’està mirant cap als models residencials d’Alemanya o Dinamarca, que tenen més tradició en això, que el que fan és organitzar les residències en petits grups de convivència, amb espais compartits, amb una atenció més personalitzada.
Que s’afanyin, no?
Després de tot el que ha passat, potser haurien de córrer més. Si no es prioritza ara no se’n sortiran. Tenim necessitat de millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència. No pot ser que tot corri a càrrec de l’esfera privada, individual i, sobretot, de les dones que en aquest àmbit són les que assumeixen més responsabilitat i més feina.
Cal millorar tot el sistema d’atenció a les persones grans, estiguin a casa o en una residència
A l’estudi que estan fent sobre l’impacte de gènere en els i les cuidadores de majors dependents en temps de la Covid-19, quines són les conclusions principals a les quals han arribat?
Si mirem el que passa a les llars el que veiem és que bàsicament són les dones les que cuiden. Cada vegada hi ha més homes. M’estic referint a cuidar persones grans o amb discapacitat; no a la canalla. Això no ho hem tractat i, a més, hi ha actituds diferents. Cuidar les criatures té més glamour. Hi ha més homes que ho fan. Però també hi ha més homes que, com que vivim tants anys, si és l’esposa la que emmalalteix assumeixen cuidar la parella, especialment si estan jubilats. N’hi ha més del que sembla. El que passa és que estan molt amagats. Abans, les filles acudien de seguida i ara, no és que se’n despreocupin del tot, però estan més ocupades. A nivell conjugal se solen cuidar recíprocament. Qui cuida cobrant un salari? El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones. Igual al servei d’atenció domiciliària. I si parlem de les treballadores de la llar que cuiden, el 98% són dones. Una característica que tenen aquestes ocupacions és que estan molt mal pagades, precaritzades, se’ls dona poc valor, s’exigeix poca formació perquè sembla que, amb això que ets dona, ja saps cuidar i si no hi ha qualificació tampoc hi ha bons salaris.
«El sector ocupacional està molt feminitzat. En el cas de les residències, un 84% de qui hi treballa són dones» | Pol Rius
Estem parlant de treballadores pobres
En tots els àmbits. Les que són treballadores de la llar tenen menys drets. No estan al règim general. No tenen dret a l’atur i, per tant, si es mor la persona que cuiden es queden al carrer. I si són internes, a més, es queden sense allotjament. És dramàtic. Moltes de les treballadores de les residències o en serveis d’atenció domiciliària han de fer altres feines per poder sobreviure, perquè no arriben als mil euros. Estem parlant de sous molt baixos. Hi ha molts contractes a temps parcial, temporals. És un sector molt precaritzat. Per això, amb la pandèmia es va patir molt en aquests tipus de serveis. Moltes treballadores es van contagiar i es va haver de treballar amb unes baixades de plantilla brutals. Aquesta precarietat fa que hi hagi molta rotació. Els treballadors a la que poden, marxen. I si podien marxaven cap a Sanitat, on hi havia molta necessitat també. Moltes residències es van quedar amb més de la meitat de la plantilla de baixa, amb el que això vol dir. Van ser dones les que van estar en primera línia de la pandèmia, no sols en el sector sanitari, on n’hi ha moltes, sinó també en el sector de la cura, on hi ha la part familiar i la part professionalitzada, on es cobra un salari per treballar-hi. Així com al sector sanitari se les aplaudia, al sector de les residències se les culpava de les morts. Hi va haver casos negatius, però es van fer esforços titànics per salvar vides, amb poc personal, menys del normal, i sense instruments sanitaris.
A vegades, els cuidadors són també familiars, persones, si no velles, d’edat avançada. El problema aquí es duplica
Tal qual. La major part de familiars que són cuidadores són dones de més de cinquanta anys. Tenen 50, 60 anys i estan cuidant pares grans. A les entrevistes de camp de l’estudi que estem fent parlem amb dones que ens diuen que la jubilació que pensaven que seria un moment de llibertat, de poder fer moltes coses, se l’estan passant cuidant. I hi ha situacions molt tensionants, de dependències severes que necessiten que s’hi estigui a sobre les 24 hores del dia.
Al sector sanitari s’aplaudia les treballadores; al sector de les residències se les culpava de les morts
Com es soluciona això?
La solució és que hi hagués més implicació política per destinar més recursos a serveis per atendre les llars o perquè les residències tinguin millors condicions i la gent hi vulgui anar. L’esforç que es va fer en el seu moment per la sanitat s’hauria de fer ara per tot el que és la cura de persones grans i dependents perquè la Llei de la Dependència va ser molt insuficient. Ja era insuficient en el seu plantejament, però és que, a més a més, va començar la crisi de seguida. Es va començar a aplicar el 2007 i la crisi va venir el 2007-2008 i, aleshores, es van tirar enrere moltes coses. Per tant, mai no s’ha arribat a aplicar bé. Hi hauria d’haver una reforma forta de la Llei de Dependència per cobrir totes aquestes necessitats que, a més, creixen. Insisteixo: vivim molts anys.
Les pensions de jubilació no són suficients? Són massa baixes?
Quan cobrem una pensió de jubilació ens queixem que disminueix moltíssim el que cobrem. Hi ha països que estan pitjor, però nosaltres no som tampoc dels millors. França té un sistema de pensions millor que el nostre. Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida, les pensions poden ser molt baixes i molt insuficients. A la vellesa s’acumulen les dificultats. La gent que ha tingut molts diners i moltes facilitats a la vida pot tenir una vellesa millor perquè els diners no ho arreglen tot però sí moltes coses. No s’envelleix igual si tens diners que si no els tens. A Barcelona, tenim l’exemple dels 11 anys de diferència d’esperança de vida entre Pedralbes i barris com el del Bon Pastor. La renda per càpita és molt diferent i l’envelliment també. S’envelleix pitjor si s’ha tingut menys salut, si s’han tingut condicions de vida més difícils, treballs molt penosos… Això es nota molt.
«Les pensions donen una certa seguretat amb un mínim vital durant la vellesa però, depenent del tipus d’ocupació que s’hagi tingut durant la vida» | Pol Rius
És molt diferent envellir a Barcelona, Madrid, Sevilla o a un poblet de l’Espanya o la Catalunya buidada?
El problema que hi ha a l’Espanya o la Catalunya buidada és sobretot que la gent jove ha marxat i la gent gran pot arribar a situacions de gran solitud, que també es dona a les ciutats. A les zones rurals falten serveis o, si no falten, estan lluny i si ja no pots conduir és un problema greu.
I canvia molt envellir al nostre país o fer-ho en altres països europeus?
Alemanya i Dinamarca, sobretot, són referents perquè ja fa més temps que han creat aquest tipus de residències que són petites o són mini-residències dins de residències grans que són com grups de convivència que s’assemblen més a les llars; pots portar-hi, a més de les teves pertinences, els teus mobles, les coses que, d’alguna manera, fan que s’assemblin més al lloc on has viscut sempre. Hi ha sales d’estar que poden ser comunitàries, cuines,… i la gent que no ha perdut una certa autonomia per fer coses, les pot fer. No és allò que només estàs en una habitació i d’allí vas a la sala de teràpia, de la sala de teràpia al jardí i del jardí al menjador, que són unes rutines que donen poc sentit a la vida. Val la pena viure els anys que ens puguin quedar d’una manera digna i amb sentit. Que allò que fem sigui allò que volem fer, no allò que ens imposin.
Allò que s’ha d’escoltar la veu de l’experiència dels més grans ¿es fa o ha quedat superat en una societat tan tecnologitzada com la nostra?
Això ha quedat escombrat totalment. Tot va tan de pressa que el tema de l’experiència es valora poc. Aniria molt bé que hi hagués més interacció entre generacions, ni que fos per transmetre elements d’experiència i de memòria històrica. I això s’està estimulant molt poc. Hi ha països que ho estan estimulant, però sembla que, fins i tot, s’han invertit els rols i les criatures ensenyen a les persones grans a fer ús de les noves tecnologies o les substitueixen per fer segons quines accions. Amb la pandèmia molta gent s’ha espavilat. No hi entrava, però ho ha fet. Molta gent que no sabia que era un whatsapp o un Zoom hi ha entrat perquè ho ha necessitat. El que passa és que quan tens unes rutines et fa mandra incorporar-ne de noves, però quan la situació et força, n’aprens, clar que sí.
Les noves tecnologies, el progrés de la ciència ¿està fent o farà més agradable aquesta etapa de la vida?
S’hi confia molt. S’hi confia perquè és una manera d’evitar solituds no desitjades i que si passa alguna cosa es pugui saber. Al Japó han anat més enllà i estan fent robots per cuidar. Trobo, però, que els robots no poden substituir les persones. Això sí, no s’enfaden amb tu. Encara que potser els perfeccionen tant que ho acabin fent.
Quan s’ha de jubilar una persona?
És una cosa polèmica. Treballem molts anys i com que vivim més anys tampoc no estaria malament retardar una mica l’edat de jubilació. Però al mateix temps si veig els països on no hi ha edat de jubilació, com Xile, per exemple, que és ultraliberal, et trobes amb gent molt gran que, com els sistemes de pensions són privats, estan fent treballs a vegades molt penosos. Després d’estar molts anys, els millors anys de la vida, treballant, ja s’ha acumulat prou per poder tenir una jubilació, que no vol dir no fer res, vol dir fer altres coses sense les mateixes obligacions. Sempre que es parla de retardar les jubilacions, els sindicats es queixen perquè, com és lògic, defensen drets laborals. Estaria bé jubilar-se quan una persona vol.
«Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres» | Pol Rius
Hi ha gent que la jubilació la fa envellir de cop, ho porten molt malament
Els homes, sobretot. Les dones sempre tenim moltes coses per fer que donen sentit a les nostres vides. Té a veure amb el que deia de l’edadisme. Ho interioritzem nosaltres. Com que ens han inculcat que el treball és el que genera la nostra identitat, que estem en aquesta societat aportant per la nostra supervivència i per la de la societat, sembla que quan et jubiles aquesta identitat que s’ha construït deixa de ser-hi. És com dir: «ja no sóc el que era». És veritat. Ja no ets el que eres, però potser val la pena que ho positivitzem. Els homes és veritat que ho porten pitjor perquè aquesta predominança del treball sobre altres esferes de la vida la tenen més present que les dones, que cuiden, que tenen moltes tasques simultànies per fer. Està estudiat. És així.
En el cas de les persones grans hi ha força mobilització per les pensions però pels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha
Què s’ha de fer perquè la preocupació per les necessitats de la gent gran, dels vells, sigui una prioritat de la gestió política?
Que ens mobilitzem els que arribem a aquesta edat i els que no, també. Cada vegada les persones grans som més. Ho hem de fer valer. Els polítics estan molt preocupats per qui els vota. Han de fer cas o tenir en compte que cada vegada la proporció de gent gran és major i que són més que la gent jove. I, per altra banda, fer demandes. Com que he estat uns anys en la política institucional tinc molt present que si hi ha pressió social hi ha coses a l’agenda política que es mouen. I si no, no. Sempre hi ha tant a fer que per establir prioritats pesa que hi hagi demanda, que hi hagi mobilització ciutadana. Aleshores et prenen més seriosament. En el cas de les persones grans hi ha força mobilització en el tema de les pensions, però en canvi, en el dels drets a cuidar i ser cuidat no n’hi ha, no mobilitza la gent malgrat les morts que hi ha hagut a les residències. Construir plataformes ciutadanes per fer demandes com a persones grans seria interessant. Jo estic participant en la construcció d’una.
En alguns països s’han creat partits de pensionistes i jubilats
D’això no en sóc partidària, com de fer partits de dones. Crec més en els plantejaments transversals.
Em van oferir conduir la jornada que sobre infermeria i responsabilitat política organitzava la Societat Catalano-Balear d’Infermeria, i allò -la gran sort que tenim els periodistes és que se’ns obren les portes de móns que ens són aliens- em va dur a intentar entendre i aprofundir en qui són i què volen les infermeres, en com miren el món, i en com les expectatives socials sobre la seva professió i, més àmpliament sobre les cures, empetiteixen l’enormitat de la tasca que duen a terme dia a dia.
A Catalunya, com a la resta de l’estat, i com a la resta del món, hi ha dèficit d’infermeres. Segons un estudi del U.S. National Library of Medicine National Institutes of Health (NCBI), ens trobem davant d’un “repte en la força laboral sanitària de tot el planeta”. I en aquest repte, Espanya ocupa un no gaire meritori 34è lloc del rànquing de països amb més infermeres (i llevadores) per cada mil habitants, amb unes 5,29, una xifra que el primer país classificat, Noruega, més que triplica, amb 17,26 professionals per miler d’habitants.
La manca d’infermeres va ser un tema recurrent en la jornada; algú, entre el públic, demanava que aquesta xacra deixés de tractar-se com un problema sectorial quan és, en realitat, un problema de la societat. Perquè és impossible parlar de cures i de bé comú quan un col·lectiu que segurament ens acompanyarà en algun moment de la vida -i, molt probablement en els seus dos extrems- ha de doblar torns, emigrar per aconseguir unes condicions laborals acceptables, i un cert reconeixement de la tasca. Encara són, inclús dins del col·lectiu dels sanitaris, “les noies” (hi ha un 27% d’homes a la professió, que sovint acaben per alguna raó llocs de gestió, o a especialitats, com la radiologia o les urgències, on la tècnica prima sobre les cures), i en els comitès de recerca i àmbits de gestió se’ls dóna una escassa representació, com si la infermeria, per si mateixa, equivalgués només a una altra de les especialitats mèdiques, obviant que és una disciplina amb caràcter i formació de grau pròpia, que fa recerca, i que per la seva mirada global i la seva atenció al detall està singularment dotada per encapçalar equips interdisciplinaris.
Però que per aquestes mateixes raons no pot quedar-se de mans creuades davant els problemes que transcendeixen allò que és purament sanitari. Antonia Raya, infermera del CAP Raval Nord, va dir en la seva intervenció que no l’acaba de convèncer l’etiqueta d’activista perquè entén que la seva activitat forma part de la responsabilitat envers la salut comunitària. «Si a algú li tallen la llum o no pot encendre l’estufa, no soparà aquell dia. Això és fruit de decisions polítiques, i jo no ho puc obviar perquè ho tinc cada dia a la meva consulta”. Raya també va emfatitzar que “la situació que viuen les infermeres joves (contractes precaris, doblar torns, hores extres) implica un risc, i els de dalt en són còmplices. Les plantilles no estan ben cuidades, i les infermeres noves no recorden bons drets laborals. Tot el que hem aconseguit, si no tenim una base forta, caurà.»
Les paraules de Raya no van ser les úniques en aquest sentit. També des dels llocs de gestió es va posar l’accent en les dificultats i els reptes, en la por a equivocar-se, i en els pocs espais que el col·lectiu ha anat guanyant. «Si empoderem a les infermeres, tindrem més salut. Si empoderem a les infermeres, tindrem més igualtat, perquè la majoria són dones. Si tenim més salut i igualtat, tindrem millor economia”, reflexionava Patricia Gómez, consellera de Salut i Consum del Govern de les Illes Balears, i infermera ella mateixa.
No pretenc fer un resum de tot el que es va dir allà, però em va fer certa ràbia pensar en la poca atenció que solem posar des dels mitjans -que figura que som els ulls i les orelles de la societat- en les infermeres, i en qui fa feina de cures en general. D’allò se’n va parlar, també, i sobre compromís, i sororitat. Perquè la sororitat forma part de l’ADN de les infermeres (en alemany, no debades, són les Krankenschwestern, literalment les germanes dels malalts). Valors, pensava jo des del meu paper d’observadora externa, que faríem bé de fer més nostres els “civils”.
No era només un “bolu”. Farà pocs anys vaig tractar molt amb infermeres. Els metges, sí, em van salvar la vida, però recordo amb infinita estimació com me la van, retornar les professionals (i les auxiliars) de l’hospital que eren allà en aquelles estones quan la barreja entre dolor, por i fragilitat requereix algú que t’entengui en la teva vulnerabilitat i sàpiga encarar-la. També, després, les de primària, ajudant-me a superar les angoixes d’un postoperatori que s’allargava, o quan ja amb la pandèmia ens oferien respostes per sortir del laberint de la bretxa digital. A la tarda, després de la jornada vaig anar a vacunar-me de la grip. Eren les vuit, l’Alèxia doblava el torn, i m’havia fet un forat en una agenda impossible perquè no em quedés sense aquella vacuna que m’havia recomanat l’especialista que em segueix. Mentre baixava les escales del CAP vaig recordar les paraules de la Montserrat Antonín, la presidenta de la SCBI: “La cura és revolució. És el moment de fer la revolució?» I vaig pensar que sí.
Fins la setmana passada, semblava que l’escola havia deixat de ser un reflex de la societat. Al carrer, els indicadors de la pandèmia (nombre de contagis, velocitat de propagació, ingressos hospitalaris, etc.) no deixaven de créixer, mentre que als centres educatius la xifra de grups confinats, si bé havia crescut lleugerament durant la primera meitat de novembre, d’acord amb l’aplicació traçacovid, feia setmanes que es mantenia relativament estable al voltant del centenar de grups, una xifra irrisòria i molt allunyada del màxim històric, registrat el 31 d’octubre de 2020, en plena segona onada, amb 3.504 grups confinats.
Era un miratge, en part causat pel canvi de protocol que des d’aquest curs no obliga a confinar grups als instituts quan hi ha un positiu, sinó únicament als alumnes d’aquell grup que no estiguin vacunats. Això no ho explica tot, però sí una part. I explica per què en els darrers dies s’ha produït un notable increment de grups confinats, però seguim molt lluny del màxim històric, i no obstant això la xifra d’alumnes i professors confinats ha crescut molt ràpidament i és molt possible que superi el seu màxim abans de dimecres, últim dia de curs abans de les festes nadalenques.
Així, aquell 31 d’octubre de 2020, aquests 3.504 grups confinats es traduïen en el confinament de 85.994 persones (81.920 alumnes; 3.896 docents, PAS i PAE; i 178 externs). Avui, en canvi, hi ha només 239 grups confinats, però ja són més de 60.000 les persones confinades, una xifra que s’ha duplicat en menys d’una setmana i que fa pensar que el seu sostre no resistiria uns quants dies més d’escola. Malgrat tot, la xifra representa una part petita del conjunt del sistema, ja que aproximadament suposa el 4% de l’1,7 milions de persones que formen part del sistema educatiu.
L’indicador del traçacovid que ja ha superat aquest màxim és el de positius registrats en els últims dies. De fet, ja fa dies que se superen els 6.900 que marcava aquell 31 d’octubre de 2020. Aquest dimarts la xifra de positius registrats en els deu dies previs entre treballadors i alumnes dels ensenyaments reglats no universitaris ja era d’12.077.
Ustec demana tancar
Aquest dilluns, en un comunicat, el sindicat Ustec va demanar «el tancament urgent i sense dilació dels centres educatius allà on la incidència és greu». A partir de les dades del traçacovid, la Ustec ha calculat la incidència acumulada a 14 dies (IA14) per 100.000 habitants, tant per a l’alumnat com per al conjunt de professionals que hi treballen als centres educatius (docents, PAE i PAS) del 4 al 18 de desembre. I els resultats és que l’alumnat té una incidència acumulada un 50% més alta que la mitjana de Catalunya, i que en el cas del professorat és triplica, ja que la mitjana durant aquell periode va ser de 609,5 i entre el professorat de 1.763,75.
En una roda de premsa celebrada el 3 de desembre, quan la situació encara semblava sota control, la secretària general d’Educació, Patrícia Gomà, i la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la infància i l’adolescència, Laia Asso, ja van fer crides a la prudència i a seguir complint les mesures. En aquell moment Asso va donar la dada que el 75% dels positius en centres educatius detectats en els darrers 10 dies es concentraven en població no immunitzada, per sota dels 12 anys. El debat sobre si es podria tornar a fer classe sense mascareta, que es plantejava a començament de curs, ha desaparegut totalment.
56 pacients en una sala de 18 llits. 27 pacients en una altra de 12 llits. Persones malaltes en «doble fila» als passadissos. Aquesta va ser la situació que es va viure dimarts passat 14 de desembre a les Urgències de l’Hospital La Paz, a Madrid, segons han denunciat un grup de treballadors dels serveis d’Urgències i Emergències de Madrid en lluita.
Un estat d’«amuntegament» que es va tornar a repetir dimecres 15 de desembre. Com es pot apreciar a les fotos a què ha tingut accés lamarea.com, els pacients s’amunteguen als passadissos de l’hospital i a les habitacions massificades on no hi ha espai entre uns llits i altres.
En la urgencia de La Paz 56 pacientes en una sala de 18 camas, 27 pacientes en otra de 12 camas. En doble fila,en los pasillos. Destruir la Atención Primaria y cerrar los SUAP (Servicios de Urgencias de Atención Primaria) causa estas situaciones de hacinamiento. pic.twitter.com/7ATdkgPZR9
— Urgencias y Emergencias de Madrid en Lucha (@Urgenciaslapaz) December 14, 2021
Des de La Paz, asseguren a lamarea.com que es tracta d’«un pic puntual de pressió assistencial» i, tot i que afirmen que «els pacients estan rebent l’atenció adequada», valoren prendre mesures addicionals «per agilitzar els ingressos i relaxar la pressió». Segons expliquen, «molts d’aquests pacients són més grans de 85 anys amb infeccions respiratòries que es descompensen a causa de la pròpia edat i perquè a més tenen altres patologies».
Guillén del Barrio, infermer de les Urgències de la Pau i delegat del Moviment Assembleari de Treballadores de Sanitat (MATS), denuncia que el problema ve derivat del tancament dels Serveis d’Urgència d’Atenció Primària a Madrid: «Fa un any que és mig tancat i cada vegada és més clar que el volen tancar definitivament», es queixa. Aquest sanitari assegura que el SUAP atenia mig milió de persones a l’any, el mateix nombre de pacients que atenien les Urgències de l’Hospital La Paz, i que «acaben repartint-se pels hospitals».
La Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid, en resposta a les preguntes d’aquest mitjà, explica que els Serveis d’Urgències d’Atenció Primària «es mantenen tancats a causa de la incidència de casos i de la impossibilitat d’assegurar l’organització de dos circuits diferenciats» per a l’atenció de pacients Covid i de la resta.
Urgències de l’hospital La Paz (Madrid)
Del Barrio detalla que l’amuntegament no es deu a l’augment de casos de Covid-19: «La manca de recursos humans als centres de salut suposa que els pacients crònics no reben tot el seguiment que necessiten, empitjoren i acaben venint a l’hospital. Estem veient casos cridaners de pacients amb tumors molt greus que, com que no han pogut acudir al seu metge quan ho necessitaven, vénen a l’hospital amb un tipus de càncer molt avançat».
La Comunitat de Madrid decideix acomiadar més personal
Davant d’aquesta situació, el Moviment Assembleari de Treballadores de Sanitat (MATS) va convocar a principis de desembre una concentració a la Porta Principal de l’Hospital Ramon i Cajal per denunciar uns acomiadaments que consideren que «desagnaran la sanitat».
La sisena onada s’agreuja a Catalunya. Els contagis i ingressos augmenten i, segons el Departament de Salut, més del 20% dels casos a Catalunya ja són sospitosos de ser de la nova variant òmicron, un percentatge que ja és del 25% a la ciutat de Barcelona. Salut preveu que òmicron sigui la variant dominant abans de les festes nadalenques. La situació preocupa especialment de cara a l’inici d’aquestes festes, durant les quals es produirà un augment de la interacció social.
Aquestes últimes setmanes la situació epidemiològica ha empitjorat força i les previsions indiquen que el nombre de contagis seguirà a l’alça. Les causes són diverses: l’arribada del fred i l’augment de les interaccions socials en espais tancats, una ventilació insuficient, la nova variant òmicron o el relaxament general de la població, entre altres, podrien haver propiciat aquest empitjorament de la situació. Alhora, però, l’obligatorietat de l’anomenat passaport Covid per accedir a determinats establiments i activitats ha fet que s’hagi accelerat el procés de vacunació de persones que encara no ho havien fet.
Les dades que subministra diàriament l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya indiquen que els casos positius a Catalunya superen els darrers dies els més de 6.000 diaris, una xifra que no s’havia assolit des de mitjans de juliol passat, al bell mig de la cinquena onada de la pandèmia. Els casos positius de Covid confirmats a Catalunya en una setmana s’han duplicat i han passat dels quasi 14.000 la darrera setmana de novembre (del 24 al 30) als més de 30.000 en la segona setmana de desembre (del 8 al 14), i que ja són 34.000 en les dades del dissabte 18. Segons les dades del Departament de Salut, durant la primera quinzena de desembre la incidència acumulada en 14 dies ha passat de 304 a 628, és a dir, un creixement de més del 100% en poc més de quinze dies. El dissabte 18 de desembre el risc de rebrot estava en 1.132 quan el 30 de novembre passat se situava tan sols en 396. Igualment, la Rt ha passat en aquesta quinzena d’1,33 a 1,73. Això ha impactat directament en l’atenció primària i en el nombre de proves de tests d’antígens i de PCR, així com de casos confirmats i també ha començat a tensionar els centres hospitalaris de tot Catalunya.
«Fa unes quantes setmanes que els contagis i els ingressos estan pujant, encara que de manera més moderada si ho comparem amb altres onades. Però quan van pujant de forma constant, al final arribem a situacions complexes, i ara estem a les portes d’això. Preveiem que abans de Nadal superarem els 400 ingressos a UCI, per tant, la situació és força preocupant», assenyala Daniel López, investigador del grup de recerca en Biologia Computacional i Sistemes Complexos (BIOCOM-SC) de la UPC.
I, a més contagis, més pressió al sistema sanitari. On primer s’ha notat l’augment de la pressió assistencial ha sigut a l’atenció primària, que cada vegada rep més demandes d’atenció per simptomatologia de Covid-19. «Hem vist que s’ha multiplicat moltíssim el nombre de tests que fem i d’atencions a pacients lleus. La majoria de gent que atenem és gent jove, vacunada o no, amb simptomatologia lleu. Ens venen amb una simptomatologia pròpia del constipat, a la qual en un altre context no li donaríem importància, però que en aquest cas ens obliga a fer una prova per descartar que sigui Covid», explica Nani Vall-llossera, metgessa del CAP del Bon Pastor i membre del Fòrum Català de l’Atenció Primària.
Vall-llosera destaca que l’atenció primària es troba en un moment de molta pressió, pel fet que coincideix la Covid amb altres virus respiratoris. «El que passi durant els pròxims dies serà clau per saber com evoluciona aquesta sisena onada. De moment, no és una onada comparable a la qual vam viure l’estiu passat, però ens trobem en un moment crític, perquè no sabem si aquesta situació es dispararà o s’aconseguirà controlar», afirma.
Augmenten els ingressos a planta i UCI
Els ingressos a les plantes d’hospitalització i a les unitats de cures intensives també van a l’alça. Dissabte passat, hi ha 1.144 persones ingressades als hospitals catalans, un 30% més que fa una setmana, i 306 a les UCI. El director de l’Institut Respiratori de l’Hospital Clínic, el Dr. Joan Ramon Badia, assenyala que aquest hospital comença a veure’s tensionat per l’augment d’ingressos, especialment a les unitats de cures intensives i intermèdies. A això s’afegeix el fet que falta, sobretot, personal d’infermeria per atendre aquests pacients complexos. «Fa unes tres setmanes que hem notat l’augment dels ingressos, no de manera exponencial, però sí que hem tingut un degoteig de casos que ha anat sumant cada dia un pacient més a cures intensives i, per tant, ara tenim una certa pressió assistencial», apunta Badia. De moment, a l’Hospital Clínic no s’han hagut de desprogramar intervencions quirúrgiques ni cap classe d’activitat ajornable, però sí que s’ha reduït el règim de visites a pacients hospitalitzats.
El perfil dels pacients ingressats als hospitals ha variat una mica respecte a altres onades, sent ara la mitjana d’edat més baixa. Alhora la mortalitat ha disminuït dràsticament. «Les persones vacunades que ingressen amb Covid tenen molt millor pronòstic, fan més via i la seva estada a l’hospital és més curta de mitjana», assenyala Badia. Pel que fa als pacients ingressats a l’UCI, el perfil correspon pràcticament en un 80% a persones no vacunades de mitjana edat. «Els pacients que tenim que sí que s’han vacunat són pacients molt grans o amb altres comorbiditats i malalties que fan que la vacuna generi una menor immunització», sosté.
Les dades evidencien, per tant, el gran impacte de les vacunes pel que fa a la disminució de la gravetat de la malaltia. «Estem convençuts que si no tinguéssim aquesta taxa tan elevada de vacunació estaríem molt pitjor que en qualsevol de les altres onades», sosté el metge especialista en pneumologia. En aquest sentit, Badia remarca que la vacunació dels infants és importantíssima. «Afortunadament, és molt excepcional que un infant pateixi malaltia greu per Covid, però amb la seva vacunació podem evitar contagis en persones que sí que són més susceptibles de tenir quadres més greus de Covid». Tanmateix, els efectes de la vacunació dels infants, que tot just es va iniciar la setmana passada, no es veuran fins d’aquí a unes setmanes.
L’amenaça de la variant òmicron
L’existència de la variant òmicron es va anunciar el 24 de novembre, després de detectar-la en mostres recollides entre el 12 i el 20 de novembre a Sud-àfrica. De moment, la nova variant es troba en estudi i encara no es coneixen del cert els efectes que pot tenir per als sistemes de diagnòstic, tractaments i vacunes. El que sí que se sap és que la variant òmicron és més transmissible que la delta i que té aproximadament 100 mutacions, el doble que l’anterior. La gran incògnita segueix sent la severitat d’aquesta variant.
Òmicron s’està expandint ràpidament per Europa, i a Espanya comença a deixar empremta, malgrat que la variant delta continua sent encara la predominant. «Òmicron acabarà sent la majoritària, el que no sabem és exactament quan. Però, veient comportaments en altres països com Dinamarca, el que sí que sabem és que, quan ho sigui, el creixement quant a nombre de casos serà molt ràpid», sosté l’investigador de BIOCOM-SC, Daniel López.
Per aquest motiu, l’investigador assenyala la importància de disminuir la incidència actual del virus i les ocupacions de llits als hospitals perquè quan s’estengui plenament la nova variant el sistema tingui capacitat de reacció. «Si ens enganxa amb els CAP saturats i els llits de planta i UCI plens, serà una situació insostenible. No sabem encara l’efecte clar de la variant òmicron, tenim encara molts interrogants, però, en qualssevol cas, cal preparar-se per afrontar la situació amb l’èxit més gran possible», remarca.
El descobriment de noves variants del coronavirus posa, de nou, sobre la taula la necessitat que les vacunes arribin a tots els països del món. De fet, segons dades del web Our World in Data, un 53,9% de la població mundial ha rebut almenys una dosi de vacuna, però als països amb ingressos baixos només se n’ha administrat almenys una dosi al 5,6% dels seus habitants. El fet que hi hagi països on encara no hagin arribat les vacunes facilita que el virus circuli més i tingui la possibilitat de mutar i generar variants més contagioses. «Cal no oblidar que la Covid és una pandèmia global, i no s’aconsegueix que les vacunes arribin també a les poblacions empobrides, no aconseguirem avançar cap a la fi de la pandèmia», afirma López.
Crida a la prudència de cara a les festes de Nadal
Davant l’augment dels contagis i ingressos, els experts criden a extremar les precaucions durant les festes nadalenques, durant les quals es produirà un augment de la interacció social. «S’ha d’extremar la prudència. Si no es prenen mesures per disminuir la interacció social, després de les festes tindrem inevitablement una acceleració del nombre de contagis. Si no fem res per reduir els contagis, anem pel camí del pedregar», apunta Daniel López. Segons l’investigador de BIOCOM, les mesures actuals per reduir els contagis són clarament insuficients, perquè no s’ha aconseguit frenar l’expansió del virus. «Caldrà veure l’efecte del passaport Covid i de la tercera dosi de reforç, que en altres països com Dinamarca s’ha vist que ha fet desaccelerar el ritme de contagis, però no ha sigut suficient per frenar-se l’augment», explica López.
Per la seva banda, el Dr. Joan Ramon Badia apunta que, de cara a les trobades familiars, si les persones estan vacunades i es fan un test d’antígens es podria minimitzar el risc. «Però, personalment, si hi ha familiars no vacunats o persones vulnerables amb malalties cròniques ja m’ho pensaria dues vegades en el cas de fer una trobada d’aquesta mena i, en aquest cas, no ho faria», expressa. Badia anima a vacunar-se a les persones que no ho han fet encara i també anima als pares a què vacunin els seus fills, perquè «la vacunació ens ajudarà a treure’ns de sobre aquest malson amb el qual portem immersos des de fa tant de temps, no només els sanitaris sinó tota la població».
Aquest agreujament de la situació epidemiològica arriba en un moment en què l’atenció primària ha recuperat el seu ritme habitual i ha augmentat les visites presencials, tot i que moltes segueixen sent encara telefòniques, i en alguns CAP la situació és complicada. «Hi ha centres que tenen professionals de baixa o que per raons d’edat o patologies de base no poden visitar pacients Covid, per tant, només visiten pacients amb símptomes respiratoris un nombre limitat d’infermeres i metgesses», explica Nani Vall-llossera.
«Anem fent front a les successives onades sense un reforç de personal. Falten mans i veiem que no hi ha prou múscul. Es continuen fent contractes de sis mesos a infermeres i metgesses, de tres mesos a administratius… això no atrau la gent. Falten professionals, sí, però per això cal millorar les condicions laborals, oferir perspectives de futur», remarca la metgessa de família. «Si no es reforça estructuralment l’atenció primària, aquesta situació és cíclica. Els professionals no som xiclets que ens estirem fins a l’infinit», conclou.
La pandèmia ha posat en evidència les fragilitats del sistema sanitari. Ens ha provocat ferides emocionals, danys persistents i una profunda crisi social i econòmica. Però, a la vegada, ens deixa grans històries del compromís i de la humanitat dels professionals sanitaris a l’hora de curar i cuidar a les víctimes de la Covid. D’aquesta premissa parteix la nova revista de El Diari de la Sanitat, la nostra segona publicació en paper, editada per la Fundació Periodisme Plural.
La publicació posa l’accent en aquelles històries humanes viscudes durant la pandèmia de la Covid. En una època marcada per les xifres de contagis, dels ingressos i de les defuncions, volem posar nom i cara a les persones, i ho fem a través de diverses històries vitals. Des de la celebració d’unes noces d’or a un hospital fins l’endarreriment de la jubilació per participar en la vacunació contra la Covid.
La revista de El Diari de la Sanitat també vol ser un homenatge a la tasca assistencial de tots els professionals sanitaris i a la seva capacitat de curar, però també de cuidar.
Què inclou la revista?
La publicació està distribuïda en quatre grans àrees. A la primera, «Les lliçons de la pandèmia», fem un recull de reflexions sobre l’impacte de la pandèmia en el sistema sanitari de la mà de professionals sanitaris i experts en salut pública i epidemiologia. La segona part, «Històries vitals», està dedicada a un seguit d’històries personals protagonitzades per pacients i professionals sanitaris, que ens mostren la cara més humana de la pandèmia.
A la tercera part de la publicació tractem diversos temes al voltant de les conseqüències de la crisi sanitària, sota el títol «El que ens deixa la pandèmia». Hi abordem temes com l’impacte de la pandèmia en la salut mental de la població, l’augment de les desigualtats socials a causa de la Covid o les conseqüències que aquesta crisi sanitària ha tingut en el diagnòstic i tractament d’altres malalties. Finalment, tanquem la publicació amb una sèrie de reflexions sobre el futur del sistema sanitari post pandèmia.
Com puc aconseguir-la?
El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a d’El Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú.
La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i seguirem estant al costat de tots els professionals del sector.
El debat sobre la possibilitat d’establir l’obligatorietat de la vacunació, si no per al conjunt de la població, almenys per a personal dels serveis sanitaris i de residències de gent gran, segueix vigent i no té perspectives de clarificar-se a curt termini.
Un estudi publicat al New England Journal of Medicine aquest mes de desembre parteix de la premissa que l’efecte potencial de les taxes de vacunació del personal a Covid-19 a les residències de gent gran no ha estat prou ben estudiat. Per això, els autors de l’estudi van utilitzar dades de fins a 12.364 residències de gent gran (el 81% de totes les residències de gent gran dels Estats Units) distribuint-les en quartils en funció de la cobertura de vacunació. Segons la investigació, el percentatge de defuncions hauria augmentat fins a tres vegades a les residències amb una menor taxa de vacunació del seu personal.
El que es va fer per dur a terme la investigació va ser establir la relació entre la cobertura vacunal i el nombre de casos de Covid-19 entre els residents, el nombre de casos de Covid-19 entre el personal i el nombre de morts relacionades amb Covid-19 entre els residents en un període de temps determinat.
Es van fer servir models de regressió multivariant, amb ajustament per les taxes de vacunació dels residents, les taxes d’infecció per Covid-19 entre el personal i els residents, les característiques del centre i el comtat com a efecte fix.
La investigació, portada a terme per l’Escola de Medicina de Harvard i la Universitat de Rochester a Nova York, assenyala, a més, com les taxes de contagis també són molt més grans a les residències on el personal no estava vacunat. En aquest sentit, s’estima en l’estudi que es podrien haver evitat unes 703 morts relacionades amb Covid-19 als centres de gent gran on la taxa de vacunació del personal era baixa, així com uns 4.775 casos de coronavirus entre els mateixos residents i més de 7.000 casos entre el personal.
Les estimacions del model suggereixen, en definitiva, que en presència d’una alta prevalença comunitària de Covid-19, les residències de gent gran amb baixa cobertura de vacunació del personal van tenir un nombre més gran de casos i de morts que els que tenien una cobertura de vacunació del personal més alta. Són uns resultats que mostren clarament fins a quin punt la vacunació del personal de les residències protegeix la gent gran, sobretot en zones amb alta incidència de transmissió de la Covid-19.
Després de l’arribada al nostre país de la primera remesa de vacunes pediàtriques contra la Covid-19, aquest dimecres ha començat l’administració de la primera dosi en nens de 5 a 11 anys a les diferents comunitats autònomes. La vacunació s’ha iniciat amb els menors de més risc i en les cohorts de més edat.
Tot va començar a finals de novembre, quan l’Agència Europea del Medicament (EMA) va recolzar l’extensió de la llicència al continent de les farmacèutiques Pfizer i BioNTech per a l’ús de la pauta en aquest grup de població. El 7 de desembre, la Comissió de Salut Pública (CSP) del Sistema Nacional de Salut espanyol va aprovar aquest procediment.
Si bé la investigació per tenir vacunes disponibles contra el SARS-CoV-2 ha estat ràpida, el desenvolupament de compostos adaptats a la població infantil no ha estat prioritari donat l’impacte menor en aquesta població.
Si bé la investigació per tenir vacunes disponibles contra el SARS-CoV-2 ha estat ràpida, el desenvolupament de compostos adaptats a la població infantil no ha estat prioritari donat l’impacte menor en aquesta població. Tot i això, els menors suposen part de la cadena de contagi.
La infecció en nens sol ser lleu fins i tot en nounats i posseeix molt baixa mortalitat, però amb alguns casos greus. En general, es contagien d’un adult –perquè són menys contagiosos– i fora de l’àmbit escolar. Des que es va iniciar la pandèmia hi ha hagut a Espanya 10 morts en menors de 10 anys i més de 180 ingressos a UCI pediàtrica.
«El benefici individual per als nens és molt escàs, però no zero», explica a SINC Roi Piñeiro, cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari General de Villalba. “La seva càrrega de la malaltia justifica la vacuna. Hi ha altres patologies davant de les que ja estem vacunant la incidència de les quals de casos greus és fins i tot menor que a la Covid-19”.
En aquest context, l’Associació Espanyola de Pediatria d’Atenció Primària (AEPap) subratlla la importància d’aquesta vacunació per protegir els nens i les nenes, en especial, els que tenen factors de risc. Tot i que la població pediàtrica presenta quadres menys greus que altres grups d’edat, hi ha casos on és especialment important immunitzar.
El benefici individual per als nens és molt escàs, però no pas zero. La càrrega de la malaltia justifica la vacuna. Hi ha altres patologies enfront de les que ja estem vacunant la incidència de les quals de casos greus és fins i tot menor que a la Covid-19.
«Aquest gran ventall de manifestacions de la infecció ha generat dubtes en alguns pares, que pregunten sobre la conveniència o no de vacunar», apunta Pedro Gorrotxategi, vicepresident d’AEPap. «Però la vacunació en aquest grup dʻedat és important i necessària».
Efectivitat i efectes secundaris
Aquesta mateixa setmana, el Comitè Assessor de Vacunes de l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) i la Societat Espanyola d’Infectologia Pediàtrica (SEIP) han publicat un document que revisa l’evidència científica disponible sobre la vacunació pediàtrica davant de la Covid-19 a Espanya. L’informe resol que la vacunació és la mesura més efectiva per combatre la pandèmia actual.
“Les mesures no farmacològiques -com el distanciament físic i la higiene respiratòria i de contacte- contribueixen al control de la disseminació de la infecció, però algunes no es poden mantenir de manera indefinida sense que s’afecti la normalitat desitjada”, sosté.
Els assaigs clínics realitzats en aquesta edat han demostrat que la vacunació és eficaç i segura. Els principals efectes secundaris són els habituals: febre, calfreds, cansament, cefalea i miàlgies.
Igualment, el treball subratlla que els assaigs clínics realitzats en aquesta edat han demostrat que la vacunació és eficaç i compta amb un perfil de seguretat favorable. Els principals efectes secundaris són els habituals: febre, calfreds, cansament, cefalea i miàlgies.
Per a Piñeiro, membre també del Comitè de Medicaments de l’AEP, “la relació benefici/risc de la vacuna és favorable. El risc d’efectes negatius greus és més baix que les possibles complicacions que poden aparèixer en cas de malaltia. S’han administrat més de cinc milions de dosis en nens de 5 a 11 anys a altres països i de moment no s’ha registrat cap cas greu de miocarditis”.
A més, cal considerar que la vacunació en els nens disminuiria la càrrega de malaltia en aquest grup d’edat -actualment el de més incidència amb més de 200 casos per 100.000- i les seqüeles col·laterals de la pandèmia en nens i adolescents, com la manca de regularitat en l’escolarització i els trastorns de salut mental.
“S’ha de tenir en compte també que la circulació del virus facilitada per les cohorts de població sense vacunar, com són els nens, podria facilitar la selecció de variants per a les quals les vacunes actuals poguessin ser menys eficaces”, subratlla l’informe.
Quan es va vacunar els adolescents de 12 a 18 anys va disminuir la incidència en aquesta franja d’edat. Ara s’espera que passi el mateix entre els 5 i 11 anys, la població més afectada en aquest moment.
Pel que fa a les previsions en els propers mesos, Gorrotxategi assegura que “quan es va vacunar els adolescents de 12 a 18 anys va disminuir la incidència en aquesta franja d’edat, i ara s’espera que passi el mateix entre els 5 i 11 anys, la població més afectada en aquest moment”.
Informar millor que recomanar
La vacuna contra la Covid-19 s’ha demostrat eficaç i segura en menors, tant en nens com adolescents, tot i que sempre s’ha de prioritzar en adults i poblacions de més risc. En els més petits, es tracta d’una decisió que cal prendre en funció de la situació epidemiològica i de la contribució al control de la infecció a la comunitat.
«La vacunació infantil pot servir com a protecció no només individual, sinó també de les persones vulnerables del seu entorn», afirma Francisco Álvarez García, pediatre d’Atenció Primària al Centre de Salut de Llanera (Astúries) i coordinador del Comitè Assessor de Vacunes de l’AEP, en declaracions al Covid-19 Vaccine Media HUB.
“Es recomana pel dret a la protecció individual dels nens enfront d’una malaltia, que encara cursant lleu en general ho pot fer de forma greu, així com per donar suport al manteniment d’espais educatius segurs, que permetin una normalització de l’escolaritat, relacions interpersonals i benestar psicoemocional d’aquests nens”, afegeix.
La vacuna es recomana pel dret a la protecció individual dels nens davant d’una malaltia, que encara cursant lleu en general ho pot fer de forma greu. – Francisco Álvarez García, pediatre
Això sí, per a Piñeiro “és millor informar que recomanar, ja que en el moment que un sanitari recomana influeix en els pares. I totes les decisions han de ser respectades. Hem d’avisar les famílies sobre l’existència de la vacuna, la seva efectivitat i els possibles efectes secundaris, així com la baixa incidència de la malaltia en nens i l’escàs risc de complicacions”.
“Cada nen vacunat ens acostarà una mica més al final de la pandèmia, almenys tal com l’hem conegut. L’última etapa no és l’erradicació del coronavirus, sinó aprendre a conviure amb aquest virus sense col·lapsar el sistema sanitari”, conclou el pediatre.
Aquest és un article original de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí
