Sota el lema «Unzué y Capitán contra la ELA», l’exfutbolista Juan Carlos Unzúe i l’exatleta José Luis Capitán han posat en marxa una carrera virtual que permetrà acumular quilòmetres amb bici (la gran passió de l’exfutbolista) i corrent a peu (esport en què va destacar l’atleta). L’objectiu d’aquesta cursa és recaptar fons per a la investigació en la lluita contra l’ELA, una malaltia que pateixen tots dos, i visibilitzar-la. La cursa va arrencar el passat 29 de desembre i durarà fins al 31 de gener.
Els participants s’han d’inscriure a la cursa a través del web unzueycapitancontralaela.org i pagar una quota de 5 euros, que anirà íntegrament destinada a la Fundació Luzón i a la seva lluita contra l’ELA. Per mitjà de la descàrrega d’una aplicació mòbil, els inscrits podran acumular quilòmetres tantes vegades com vulguin, en la modalitat de bicicleta o a peu.
L’usuari triarà cada vegada que faci ús de l’aplicació la distància a recórrer (hi ha possibilitat de 5, 10, 15 i 20 km a peu, o 20, 30, 40, 60 i 80 km amb bici), de manera que pugui participar tothom amb independència del nivell esportiu que es tingui. A l’app s’oferiran classificacions en funció de la modalitat escollida i la distància recorreguda.
A més, Juan Carlos Unzué i José Luis Capitán, demanen als inscrits que comparteixin a les seves xarxes socials fotografies i vídeos del repte esportiu sota el hashtag #UnzueyCapitancontralaELA, per tal d’aconseguir la visibilitat més gran possible en aquesta lluita contra l’ELA. També s’habilitarà la possibilitat de donacions a la Fundació Luzón per sumar més recursos per a la investigació d’aquesta malaltia minoritària que afecta 4.000 persones a tota Espanya.
«Hem de fer soroll, se’ns ha de sentir, perquè els malalts d’ELA tenim molts problemes derivats de la mateixa malaltia, perquè, a més, les administracions i els sistemes de sanitat públics ens abandonin», assenyala Unzué.
Els pacients i els ciutadans són imprescindibles per a la investigació clínica i la millora de l’assistència sanitària. La seva participació compromesa és crucial per plantejar i acabar amb èxit els llargs i costosos assaigs clínics, que són la millor fórmula científica per donar resposta a les preguntes de salut. Enviar-los una postal de Nadal pot servir perquè no deixin d’acudir a la propera cita mèdica de seguiment prevista a l’assaig clínic en què participen? Després de sotmetre a prova aquesta original pregunta amb gairebé 1.500 participants en vuit assajos clínics, ha resultat que la probabilitat d’acudir a la cita és similar entre els que van rebre la postal que entre els que no la van rebre (85,3% i 85,4%, respectivament).
Aquesta és la conclusió d’un estudi publicat al recent número de Nadal del BMJ, en què s’investiguen, amb tot el rigor científic, preguntes originals, que poden tenir el seu punt d’humor però no són en cap cas una burla, una broma o una invenció, segons s’adverteix a les normes per al número de Nadal de la revista britànica.
L’estudi sobre les postals de Nadal no ha abordat una pregunta de gran rellevància sobre la retenció de participants en un assaig, però sí que ha permès comprovar que és factible incrustar un estudi aleatoritzat (sobre l’efectivitat de l’enviament d’una postal, en aquest cas) dins de diversos assaigs clínics simultàniament. I, sobretot, ha servit per cridar l’atenció sobre aquest tipus d’estratègies per acumular evidències científiques sobre com augmentar i millorar la participació ciutadana als assaigs. I aquesta sí que és una qüestió important, segurament una de les qüestions centrals de la investigació clínica.
Per què és important la participació de pacients i ciutadans en general? La resposta més elemental és que sense ells no es poden fer assajos clínics. Però l’assumpte té més engruna, ja que la qualitat i la utilitat d’aquests estudis depèn, entre altres coses, del seu compromís i participació des del principi fins al final, i que s’hi plantegin les preguntes que més interessen als pacients i a la població. Generalment, el que s’investiga és allò que desperta la curiositat dels científics i ajuda a desenvolupar la seva carrera professional, o allò que dóna més beneficis a la indústria que finança bona part d’aquests assajos. La investigació dels tractaments per a la sida i el càncer de mama, amb els seus efectes adversos i cirurgies radicals intolerables per a molts malalts, il·lustra un procés en què no es van tenir en compte els interessos i preferències dels pacients, fins que les coses van canviar per la pressió de grups d’activistes compromesos.
Tot i això, la pressió dels pacients i la societat no sempre és positiva i pot arribar a dificultar la realització d’estudis imparcials o forçar la introducció d’un tractament sense evidències científiques suficients. El clam d’algunes associacions de pacients, sostingut de forma més o menys vetllada per les empreses desenvolupadores i ampliat pel ressò als mitjans de comunicació, ha forçat de vegades les autoritats sanitàries a autoritzar de forma “compassiva” medicaments nous i “prometedors ”, generalment molt cars i amb un balanç de beneficis i perjudicis discutible o desconegut.
Hi ha, sens dubte, molts interessos que amenacen el bon desenvolupament de la investigació clínica. I, a més, encara no hi ha prou consciència que aquest és un assumpte de la societat en conjunt, no només de metges i investigadors. Els pacients i les persones sanes són socis imprescindibles perquè la medicina i l’atenció sanitària progressin. Però cal que aquests socis estiguin menys callats i hi participin més.
“Quan surts de l’hospital t’adones que res està adaptat i que res és tan fàcil”, diu mig resignat i convençut en Jake.
Al llarg de l’avinguda marítima de Badalona. Al racó interior d’una de les cafeteries, en Jake decideix que és bon lloc per fer l’entrevista. Malgrat l’afluència de persones que entren i surten del lavabo és l’espai adequat per ell i la seva cadira de rodes: “Amb 35 anys tens esperança i et penses que amb tots els avantatges tecnològics podràs fer moltes coses, però després la realitat és molt més dura, i això et colpeja a la cara. «Quan surts de l’hospital t’adones que res està adaptat i que res és tan fàcil”. Recorda en Jake quan explica el seu últim descens en bici el març de 2010, que li va trencar el coll.
Segons un dels darrers i escassos estudis en matèria d’accessibilitat i vivenda, només un 0,6% dels 9,8 milions d’edificis d’habitatge a Espanya acompleixen amb criteris d’accessibilitat universal (Fundació Mutua de Propietarios, 2018). Una cosa va de la mà de l’altre. “Sovint quan es fa una promoció nova d’habitatge social, i per tant accessible, no es mira l’entorn urbà, i sovint passa que aquell espai on està l’edifici no és apte per una persona amb discapacitat perquè està ple de pendents, esglaons i obstacles”, explica la tècnica en vida independent i accessibilitat d’ECOM, Montse Garcia.
Jake | Sara Aminiyan
Des de l’accident, en Jake ha passat d’una residència a una altra, ara fa 5 anys que dorm a la mateixa on hi conviu amb 24 persones amb discapacitat física i intel·lectual a Badalona. El passat divendres li van anunciar una de les notícies més esperades i alhora esgarrifoses: entrar a formar part del règim de persones amb assistent personal. Això vol dir cercar un pis, que aquest sigui accessible i aconseguir els recursos. En definitiva, el pas definitiu cap a la vida independent i autònoma.
“Ara ve el més dur. Tot ha trigat molt, han estat moltes hores de parlar amb un, que després ja era un altre. He perdut la pràctica d’independitzar-me. Fa 6 anys que visc a la residència, 11 que no treballo, i això et va desgastant, física i psicològicament”, relata insegur en Jake.
L’accés al treball, l’habitatge accessible i assequible, l’assistent personal, els recursos i un entorn adequat són qüestions essencials per a una inclusió social real i efectiva de les persones amb discapacitat.
Al Servei d’Acompanyament a la Vida Independent (SAVI) del Grup Cooperatiu TEB cada vegada son més les persones amb discapacitat intel·lectual i les famílies que s’interessen per sol·licitar una plaça a un habitatge que permeti a la persona desenvolupar-se i viure de forma autònoma. “Això no sempre ha sigut així –explica la coordinadora del SAVI, Raquel Velasco–, la visió empoderadora de poder viure de forma independent és molt recent. Aquesta possibilitat era impensable anys enrere, a les persones amb discapacitat intel·lectual se les ha limitat molt durant molts anys. Al SAVI ho hem vist amb casos de persones de 50 o 60 anys que havien viscut tota la vida amb els pares, s’han quedat orfes i han hagut d’aprendre a fer totes les tasques domèstiques amb les dificultats d’aprenentatge que es poden trobar amb aquesta edat. Poden ser processos molt traumàtics.”
Aquest canvi de paradigma es reflecteix al decret llei 19/2021 que es va aprovar el passat mes de setembre a Catalunya, i que adapta el Codi Civil català a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada a Nova York per l’Assemblea General de Nacions Unides. Es tracta d’un model de discapacitat basat en els drets, la dignitat i l’autonomia de la persona i, sobretot, en la seva voluntat i preferències. Així, s’eliminen els processos d’incapacitació judicial i es donen els suports a les persones per a dur a terme un projecte de vida autònoma.
Recursos insuficients per a una vida autònoma
Tot i que la llei avança, a la pràctica les persones amb discapacitat ho tenen molt difícil per accedir a un habitatge accessible i assequible. La bona gestió de recursos i l’acció comunitària per revertir la situació són aspectes claus a treballar paral·lament per generar aquest canvi de mirada i, en definitiva, de realitat.
Segons les dades de la Generalitat, al voltant de 3.500 persones amb discapacitat intel·lectual es troben en llista d’espera a Catalunya per accedir a una plaça per viure amb els suports necessaris. Paral·lelament, la Taula d’emergència (òrgan adherit al departament d’habitatge de la Generalitat per donar resposta a desnonaments i a la situació de persones amb vulnerabilitat energètica) està sobrepassada. “A Barcelona, durant el darrer trimestre, la situació era de 638 casos per resoldre de desnonaments o de situació de vulnerabilitat sense llar. En el cas de Catalunya s’agreuja i augmenta fins a més de 2.000 casos”, aporta en Rubén Domínguez, arquitecte especialista en accessibilitat universal i participació.
Des d’una mirada interseccional, Montse Garcia, posa de relleu el factor econòmic i de gènere com a fets cabdals en la vulneració del dret a l’habitatge, a causa de l’encariment de l’habitatge accessible, sumat a les obres de l’espai comunitari; i el biaix de gènere, pel que fa a discriminacions dins el món laboral i la formació professional i acadèmica.
Segons en Jake, els processos d’institucionalització de les persones amb discapacitat on sovint l’única opció és la residència, o la voluntat dels familiars, provoca el desànim per l’acció cap a la vida independent. “Si vols dur una vida fora de la residència no pots perquè el 80% de la teva pensió es destina a pagar les quotes, i és igual si el menjar no t’agrada, si et falta un cuidador més hores o si tens assistència de fisioteràpia 20 minuts a la setmana(…). La setmana passada ens vam quedar sense esponges i tovalloles per rentar-nos, vam haver de fer servir llençols, però el 80% no el deixis de pagar”, declara indignat en Jake.
“Si vols dur una vida fora de la residència no pots perquè el 80% de la teva pensió es destina a pagar les quotes» | Sara Aminiyan
La cooperativa TEB disposa de diverses llars-residència i pisos amb suport a la vida independent (SAVI), però també tenen una llarga llista d’espera. Moltes persones que no poden accedir per llista d’espera a les llars-residència acaben al SAVI, però les hores d’assistència son molt limitades i moltes vegades insuficients. La Generalitat només paga 10 hores a la setmana per persona atesa, i les entitats son les que han de finançar les hores que fan de més. “Això ho patim les entitats i les persones que atenem, que no els podem donar les hores que necessiten. Volem ser Europa sense els recursos d’Europa”, explica Velasco.
TEB ofereix els serveis SAVI a 10 pisos, 6 dels quals es troben a Casa Bloc, al barri de Sant Andreu, cedits per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya a un preu molt reduït. Hi viuen tres persones a cada pis, però amb el pas del temps el més probable és que no s’hi puguin quedar degut a l’arquitectura dels habitatges. Son pisos dúplex, i per accedir als dormitoris s’han de pujar unes escales cargolades. “M’he caigut dues vegades intentant baixar-les”, explica Laura Torrejón, una de les persones amb discapacitat intel·lectual que viu a un dels pisos de Casa Bloc. “A mesura que es facin grans viure-hi allà serà més complicat perquè no son pisos adaptats”, afirma Velasco.
Segons el Radar 2021 elaborat per ECOM, per visibilitzar les vulneracions de drets de les persones amb discapacitat i trobar solucions, el dret a l’accés a l’habitatge és el segon factor de discriminació que pateixen aquestes persones, només per darrere de la inclusió al treball. El parc d’habitatge existent està molt envellit, i això ha provocat baralles i conflictes entre els veïns per fer front a obres de rehabilitació, així com les adaptacions de les zones comunes (rampes i ascensors). «Hi ha hagut casos on aquestes obres les ha hagut de pagar la mateixa persona amb discapacitat, altres que no tota la comunitat s’ha volgut fer càrrec i ara l’ascensor va amb clau. Fins i tot hem viscut situacions d’assetjament, onla persona ha hagut de marxar del bloc», relata Montse Garcia. Els suports per a la població amb discapacitat és quelcom beneficiós per a tothom: «per mi és negar la pròpia vulnerabilitat humana i natural, totes ens farem grans i necessitarem ajudes», continua Garcia.
Laura Torrejón | Marta Bofill
La Laura Torrejón té Síndrome de Steinert, una malaltia muscular que debilita els músculs i que amb el temps afecta cada vegada més a la mobilitat. Viu des de fa anys amb la seva germana i la seva parella –també tenen discapacitat intel·lectual i Steinert– i tots tres reben l’acompanyament del SAVI. La Laura reconeix que les escales i el fet que el bany no té plat de dutxa no facilita el seu dia a dia. Quan necessiten dutxar-se, tant ella com la seva germana han d’ajudar-se mútuament per aixecar les cames a l’hora d’entrar i sortir de la banyera. Ja fa
temps que s’està parlant de fer unes reformes al bany que millorin aquesta situació, però encara no arriben.
L’accessibilitat cognitiva
“L’actitud dels professionals que acompanyen a les persones amb discapacitat intel·lectual per adaptar l’entorn a les seves necessitats cognitives és clau per a dotar-les de més autonomia, s’ha d’evitar caure en l’assistencialisme”, explica Pablo Alegria, tècnic d’accessibilitat cognitiva al TEB.
L’accessibilitat cognitiva és la facilitat dels entorns, els serveis i documents per ser entesos, i permet la participació de la societat amb igualtat d’oportunitats. És un benefici comú per a les persones amb discapacitat, persones grans, infants, turistes, en general, a tota la ciutadania. És un dret recollit a la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU, i el passat 21 de desembre es va modificar al Congrés dels Diputats la Llei General sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat per a incorporar el dret a l’accessibilitat cognitiva.
Alguns exemples que menciona Pablo Alegria sobre com aplicar l’accessibilitat cognitiva als habitatges son: senyalitzar amb pictogrames o imatges el lloc on es troben els utensilis, fer horaris i calendaris de les tasques amb indicacions clares, adaptar els documents o les instruccions dels electrodomèstics a Lectura Fàcil (LF), incorporar indicacions per moure’s per l’edifici no només per les persones que hi visquin, sinó també per quan rebin visites d’amics o familiars amb discapacitat intel·lectual, etc. “Tota aquesta feina d’adaptar l’entorn a les necessitats cognitives de cada persona requereix hores, i és l’administració qui ha de proporcionar-les”, argumenta Alegria.
La promoció de la vida independent de les persones amb discapacitat física, sensorial i/o intel·lectual és un projecte que fa temps que entitats reclamen, i que ara, per fi, sembla que les administracions tracten d’incorporar, encara avui, amb recursos insuficients. Cal posar solució a les llistes d’espera, agilitzar la burocràcia, construir parcs d’habitatge social i privat accessibles i assequibles; destinar més hores de suport a la llar per poder dedicar temps a fer adaptacions que potenciïn l’autonomia; treballar en un entorn urbà accessible físicament i cognitivament. Perquè l’accés a tenir una vida autònoma i independent dins la comunitat no és cap favor ni privilegi, és un dret.
A casa tots sabem que no podem dir reis mags, perquè si ho fem l’avi s’enfada i molt. Esperem que s’enfadi menys si ho escrivim en minúscula. Sóc la mare de la Martina i del Lucas. Abans, a banda de mare, tenia altres rols, però d’ençà el 18 d’agost de 2018 sóc mare dedicada a la cura de la Martina 24 hores al dia. També per les nits, també a l’escola, també a les excursions… No és pas poca cosa! És una feina que no s’acaba mai. Esdevenir una mare pàncrees és esgotador, malgrat que per molts simplement sigui diabetis. Tenen la sort de no estimar ningú amb diabetis.
Aquest any us vull demanar quelcom que ja fa molts anys que demano als Departaments de Salut i d’Educació, però no m’escolten. No és res excepcional, simplement complir la Llei d’Educació de Catalunya i desplegar el Decret que regula l’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. El meu desig permetria que l’administració vetllés per garantir que tots els centres educatius disposessin de recursos per atendre la diversitat.
La diversitat és qualsevol etiqueta diagnòstica que acompanya infants i joves, un bocinet d’aquesta diversitat és l’alumnat amb situacions sanitàries complexes. Desitjo atenció sanitària de qualitat a l’escola; desitjo que sempre hi hagi algú amb temps per controlar els nivells de glucosa de la Martina; desitjo que la seva mestra sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300; desitjo que la Martina pugui anar d’excursió amb un acompanyant col·laborador de l’Associació de diabetis, no vull acompanyar-la jo, però sembla que el Departament d’Educació ha decidit no assumir el cost d’aquest recurs; desitjo que la Martina pugui anar de colònies amb tots els seus companys… No és res excepcional, només desitjo que es garanteixi el dret a participar en condicions d’equitat i igualtat d’oportunitats.
Desitjo que la mestra de la Martina sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300
De vegades, tot i que el sol resplendeix, el dia és gris i fosc, però cal practicar l’optimisme intel·ligent i avançar sempre cap endavant, malgrat tot. Estic convençuda que moltes mares comparteixen el meu desig, i possiblement també tenen dies de tempesta. Desitjo un pessic de la vostra màgia per totes elles, perquè la llum ompli els dies de foscor. Totes som una, totes volem el mateix, que els nostres fills i filles siguin feliços i puguin fer tot allò que fan els altres. Per a totes vosaltres, lluitadores, valentes, que no us conec i us admiro.
Potser també fora bo una mica d’aquest polsim màgic d’Orient per totes les persones que poden fer fàcils vides difícils.
Un últim desig que esdevingui la brúixola del nostre camí. Regaleu aquestes dolces paraules d’en Roc Casagran plenes de guspires de purpurina que tan agraden a la Martina: “Parlo per donar la veu als qui no poden parlar… I brindo per l’esperança d’anar fent un món com cal que el demà ja s’atansa i us desitjo un bon Nadal”.
A les aules de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, els futurs metges aprenen a detectar i tractar malalties. Adquireixen el coneixement après de l’estudi, al llarg dels anys, de les patologies i disfuncions que es desenvolupen en un cos humà. Així s’han pogut anar establint mètodes i protocols a seguir, compartits i acordats per la comunitat científica i mèdica internacional. De tot el que sabem avui per procurar-nos salut, hi ha un punt de partida ineludible: les donacions del cos o fragments d’ell per al seu estudi, com ara el cervell, un dels sistemes més complexos de l’organisme.
Donar el cervell per a l’estudi científic, tant si es pateix alguna malaltia com si no, és posar en mans dels investigadors la clau d’entrada a una veritable capsa de Pandora: l’origen de moltes malalties i resposta de molts perquès. Interactuar amb els cúmuls de proteïnes que donen pas a l’Alzheimer, saber què les fa aparèixer; quines àrees del cervell queden afectades, i com, després de patir un ictus, però també com s’activen i desactiven les emocions; què és diferent en el cervell d’una persona amb addicions, o bé si determinats comportaments i reaccions deixen rastre en una àrea cerebral concreta són només alguns dels misteris que es comencen a resoldre observant i interaccionant amb un cervell. La curiositat, les sospites, el talent i el saber fer científic van ajuntant peces del trencaclosques que explica la causa de certes malalties i trastorns.
Tot això es pot fer gràcies al teixit neurològic del cervell i la medul·la espinal com el que es custodia al Banc de Teixits Neurològics de l’Hospital Clínic de Barcelona (IDIBAPS), ubicat al soterrani del mateix edifici de la facultat de Medicina. Uns pisos per sota d’on es transmet als alumnes el perquè de les malalties, hi ha uns espais destinats a la recepció, preparació i conservació de mostres de teixit per estudiar tot allò que el cervell ens pot explicar sobre afectacions vinculades, o que s’originen en ell.
L’any 1989, els professors Eduardo Tolosa i Félix Francisco Cruz-Sánchez van crear el banc de teixits neurològics del Clínic, el primer que hi va haver a Catalunya. El van posar en marxa per obtenir i mantenir mostres de teixits nerviosos de pacients morts arran d’una malaltia degenerativa, i cedir-les als investigadors d’aquesta àrea de recerca. Avui, el fons de conservació de mostres d’aquest banc compta amb uns 2.000 cervells i medul·les espinals de persones que van patir alguna malaltia neurològica d’un ampli ventall, com l’Alzheimer, que és la malaltia present en el 40% de les mostres que hi ha al banc. També n’hi ha de pacients amb Parkinson, ELA (esclerosi lateral amiotròfica), demència de cossos de Lewy, malaltia de Creutzfeldt-Jakob i de Huntingtonmb. Les mostres cobreixen moltes de les principals malalties neurològiques presents en la nostra societat.
El banc és un fons de conservació de teixit nerviós (cervell i medul·la espinal) confeccionat amb les aportacions de donants difunts amb o sense malalties neurològiques, mostres que faciliten la recerca sobre patologies per tractar de millorar diagnòstic i assistència. Les mostres es conserven congelades, criopreservades i parafinades. El banc forma part de la xarxa europea de bancs Brain-Net Europe i és centre de referència per al diagnòstic neuropatològic post-mortem de malalaties priòniques humanes a Catalunya. En l’actualitat, segons precisa la coordinadora del Banc de Teixits Neurològics del Clínic, Gemma Aragonès, «hi ha 42 grups d’investigació que treballen amb mostres facilitades per aquest banc, uns 10 dels quals són de l’estranger. Tenim molta sol·licitud de països com Noruega, Alemanya, Estats Units, Gran Bretanya, Nova Zelanda o el Japó». Amb les mostres del banc estudien temes com el trastorn del moviment, les demències o els trastorns del son. «El grup que estudia el Parkinson és molt potent», destaca Aragonès.
L’Anna Antonell és investigadora de la Unitat d’Alzheimer i altres trastorns cognitius de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica. És una de les científiques que estudia les diferents àrees del cervell, les connexions nervioses o l’expressió dels gens en les cèl·lules. «No tot es fa a través del microscopi» –puntualitza-. «Gràcies a la bioinformàtica, sobre una determinada mostra que podem tenyir, per exemple, un làser d’un programa informàtic capta les diferents expressions de fluorescència que apareixen en els diversos punts de la mostra», explica Antonell.
En les malalties neurològiques s’ha vist com cadascuna d’elles té uns dipòsits anormals d’alguna proteïna. En el cas de l’Alzheimer, són la Beta amiloide i la Tau. La donació d’un cervell de pacients que moren presentant aquesta malaltia permet interaccionar amb aquests cúmuls i extreure’n informació. Però, tal com ens recorda la neuròloga del banc de teixits neurològics del Clínic i la unitat d’Alzheimer d’aquest hospital, Laura Molina, «interessa molt que persones sense afectació de malaltia neurològica facin també la donació de cervell per poder disposar del grup de control i fer la comparativa entre un cervell malalt i un altre de sa». «Així podem mirar mostres semblants de teixit cerebral d’una mateixa àrea també de persones sanes», afegeix la investigadora Anna Antonell.
Una de les limitacions que Antonell comenta sobre l’estudi del cervell és que només es pugui obtenir després de morir, perquè una inflamació derivada de la mort pot condicionar, en alguns casos, l’expressió dels gens. Un altre desavantatge és que la majoria de cervells que es donen de persones afectades amb malaltia ja la tenen en fase avançada en el moment de morir, i això no ens permet veure els canvis que es van produint en el cervell», diu.
| IDIBAPS
Biobancs, reservoris de mostres per investigar
El Banc de Teixits Neurològics del Clínic és només una de les tres àrees del Biobanc de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) de l’Hospital Clínic de Barcelona. Les altres dues àrees són el Banc de Tumors i Col·lecions d’Anatomia Patològica i el Banc de mostres derivades de sang i altres fluids.
Els biobancs són la principal font de mostres biològiques per dur a terme les investigacions científiques. A Catalunya n’hi ha una quinzena i depenen dels instituts de recerca dels hospitals. «Un biobanc és un òrgan gestionador, una estructura científica de suport a la recerca, que posa a disposició dels investigadors mostres de pacients, donants», exposa l’Aina Rodríguez, coordinadora del biobanc de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de les plataformes científiques de l’IDIBAPS.
Tal com s’explica al Canal Salut de la Generalitat, el Reial decret 1716/2011 estableix els requisits bàsics d’autorització i funcionament dels biobancs amb fins de recerca biomèdica i del tractament de les mostres biològiques d’origen humà, i regula el funcionament i l’organització del Registre nacional de biobancs.
A Catalunya, tenen banc de teixits neurològics, a més del biobanc de l’Hospital Clínic, el del Vall d’Hebron, el de Bellvitge i el creat al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, però que actualment està inactiu. Els biobancs són reservoris de teixit neurològic i líquid cefaloraquídic (extret de la medul·la espinal o del que envolta el cervell i el protegeix, que es localitza a l’encèfal), amb mostres disponibles per a projectes de recerca. Per accedir-hi, els investigadors han de passar una supervisió de les peticions per assegurar que s’ajustin a un estudi coherent i que no es repeteixin estudis, per no duplicar. Un comitè ètic i científic que treballa amb cada biobanc revisa tota sol·licitud de mostres i els seus objectius, però prèviament cada científic ha de tenir ja aprovada la seva proposta per un comitè ètic.
Saber més dels trastorns mentals
Amb l’objectiu que el Parc Sanitari Sant Joan de Déu esdevingués un referent en l’estudi i la investigació de l’esquizofrènia i altres trastorns mentals greus, l’any 2004 es va crear el Banc de Teixits Neurològics d’aquesta institució. Va ser gràcies al finançament de la Fundació La Marató de TV3, el CIBERSAM (Centre d’Investigacions Biomèdiques en Xarxa en Salut Mental), RETICS (Redes Temáticas de Investigación Cooperativa Sanitaria), Farmaindustria i als convenis de col·laboració amb l’Institut de Medicina Legal de Catalunya, el Servei de Neuropatologia de l’Hospital Bellvitge i els Serveis Funeraris Integrals. La finalitat era obtenir dades clíniques i mostres biològiques de pacients amb un trastorn mental greu. Durant els darrers 15 anys s’han recollit mostres biològiques i dades clíniques de més de 100 pacients, anonimitzades, que es troben emmagatzemades i congelades a -80 °C. En relació amb aquestes mostres, s’han publicat nombrosos estudis. Però, tal com expliquen al seu espai en línia, el banc actualment no disposa de finançament per al seu funcionament i obren la porta a contribucions per al seu manteniment.
Com donar el nostre cervell
Des dels seus portals en línia, els diferents biobancs informen de com fer donació del seu cos o parts d’ell com a material útil i necessari per a la recerca. En tot cas, per a la seva utilització, hi ha d’haver un consentiment informat signat que ho autoritzi, del mateix pacient donant on consti també una persona representant per a procedir a la donació en el moment de la defunció. I la donació també la pot fer la família. «La majoria de les nostres mostres cerebrals procedeixen de donacions que vénen d’autòpsies a persones que han mort a l’hospital, i és la seva família la que signa el consentiment autoritzat per cedir teixits i que els puguem emmagatzemar per a recerca. També poden procedir de testaments vitals o voluntats anticipades que recullen, en vida, la voluntat de donar-ho», explica la coordinadora del Biobanc IDIBELL-HUB-ICO, Laura Arregui. Part d’aquests teixits –diu- es fan servir per tancar el diagnòstic del mateix pacient, en el procés de l’autòpsia. Els excedents de teixit es destinen a la investigació. «El biobanc fa d’intermediari entre la part assistencial dels pacients i la recerca», afegeix Arregui. Actualment, al biobanc que ella coordina hi ha 11 grups d’investigació en diferents àmbits de les neurociències.
«La donació és anònima, altruista i voluntària», tal com precisen al web del Biobanc de l’Hospital de Bellvitge, on es facilita també el contacte per demanar tota la informació a qui vulgui fer-se donant. Es pot fer adreçant-se a qualsevol Biobanc. En la pàgina del Banc de teixits de l’IDIBAPS detalla com es procedeix en el cas de la donació de cervell o medul·la espinal (teixit nerviós), i al web de Transplantaments de la Generalitat s’informa sobre tota mena de donacions, en vida i després de la mort.
1) Les claus per a la transformació de la primària
Parlem amb Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Alba Brugués, presidenta de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), i Nani Vall-llossera, membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), sobre l’impacte de la pandèmia de la Covid en l’atenció primària i sobre els reptes que estan sobre la taula per tal de reforçar el primer nivell assistencial. Per Èlia Pons
En Xavier va cada dia a la residència a veure la Carmen, la seva dona. Això sí, a excepció d’un dia a la setmana, que se li permet fer una visita de vint minuts, la veu sempre a través de la finestra. S’asseu, parla amb ella i li llença petons. «Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix», diu. Per Èlia Pons
Entre l’emoció i els dubtes pels possibles efectes secundaris, més de 6.000 persones es vacunen cada dia contra la Covid al Pavelló 4 de la Fira Barcelona. Visitem el recinte per conèixer com viuen el procés de vacunació les infermeres que hi treballen i quines impressions tenen les persones que acudeixen a vacunar-se. Per Èlia Pons
Quan es va decretar l’estat d’alarma per la Covid-19 el 14 de març del 2020, el doctor Hipòlit Pérez es trobava a l’UCI de l’Hospital Germans Trias, on hi treballa des de fa prop de 30 anys i on és cap de la secció d’Intensius. L’estrès, la fatiga, la sobrecàrrega laboral, la manca de materials i el número de pacients que morien eren complicats de gestionar i, per això, quan a finals de mes es va començar a trobar malament va pensar que era fruit del cansament. Va haver d’ingressar a l’UCI pel coronavirus i va veure com el seu equip l’atenia amb la suavitat i la por de què potser no se’n sortiria. Per Ana Basanta
Durant l’estiu del 2021 van augmentar exponencialment els casos positius de Covid-19 entre la població jove, el que va posat en gran tensió a l’atenció primària, minvada per la falta de recursos i de personal. Per Èlia Pons
L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya. Per Lina Borrell
Moltes persones que es van contagiar de coronavirus durant el primer pic de la pandèmia segueixen tenint símptomes persistents de Covid mesos després d’haver emmalaltit. És el cas de l’Esperanza Martín, metgessa de família del CAP Maragall. Parlem amb ella per conèixer la seva experiència i la seva opinió sobre l’atenció que reben els pacients amb símptomes persistents de coronavirus. Per Èlia Pons
8) La pandèmia evidencia la manca estructural d’infermeres al sistema
Un informe del Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa que els països més desenvolupats s’encaminen a un futur amb una important falta d’infermeres i infermers. Per Daniel Gallego
La infermera del Clínic Ester Arimon ha elaborat una tesi sobre la fatiga per compassió en què exposa el patiment dels professionals que estan en contacte amb la mort i amb les males notícies. Visibilitzar aquesta realitat i dotar els sanitaris d’eines de gestió emocional per no emportar-se els traumes a casa és una assignatura pendent a la qual se li ha prestat més atenció en temps de Covid, però que existeix des de molt abans. Per Ana Basanta
La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Parlem amb un grup de mares que s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional. Per Lina Borell
«Si no hi ha una resposta ciutadana i professional potent, aquest model telefònic que infravalora les visites presencials i el lligam que metgesses i infermeres han establert amb les pacients, s’anirà instal·lant, i ens oblidarem del que havia estat l’Atenció Primària al nostre país». Per Assun Reyes
«L’anomenat turisme mèdic sembla que és una estratègia que s’està impulsant per atraure els hospitals catalans pacients internacionals, pràctica que es potencia, fins i tot, per l’Agència Catalana de Turisme, com activitat generadora de riquesa i font de negoci. Negoci sanitari que neix i arriba des del mateix cor del Sistema Sanitari Públic Català». Per Maria José Fernández de Sanmamed i Luis Rajmil
3) Un altre hivern, una altra vegada amb les urgències col·lapsades
Dissortadament, a diferència de la situació de pandèmia, no és un fet estrany que les Urgències superin el seu límit de capacitat. Fa anys, com a mínim des de l’inici de les retallades, que el servei d’atenció continuada dels centres hospitalaris es troba sotmès a una pressió constant. Per Neus Muñoz, delegada de Metges de Catalunya a l’Hospital de Terrassa.
L’ajuda a morir i l’atenció pal·liativa són complementàries, no contràries. La llei de regulació de l’eutanàsia no treu la necessitat de desenvolupar cures pal·liatives de qualitat, accessibles i equitatives que puguin ser assumides pels professionals sanitaris de forma habitual. Per Francesca Zapater
5) Denuncia pel tancament de plantes d’hospitalització
Tancar plantes senceres de llits públics, pagats amb els recursos públics de tots i de totes, és un altre exemple de degradació del sistema públic. I amb l’avinença dels responsables sanitaris de les Terres de l’Ebre i Catsalut. Per Enric Feliu, de Marea Blanca de Catalunya.
6) L’impacte de la pandèmia en la salut mental dels sanitaris
La pandèmia ha estat una catàstrofe emocional, una muntanya russa amb moments de pànic, jornades maratonianes d’exigència continua accentuada per l’exposició permanent a la mort. La lluita dels professionals ha estat encomiable, però, a poc a poc, els sentiments d’esgotament, els quadres posttraumàtics, l’ansietat i el desànim s’han apoderat del personal assistencial. Per Anna Robert, psicòloga de Metges de Catalunya.
«No tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, però no tenim tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària». Per Amando Martín i Andreu Segura
Ens segueixen sobrant motius per seguir mobilitzats per defensar la nostra sanitat. Una sanitat pública amb millors condicions laborals, amb atenció personalitzada, que atengui persones i no patologies. Podrem aconseguir-ho? I tant que podrem. Organitzem-nos: Treballem per un objectiu comú. Una sanitat de qualitat, de provisió, titularitat i gestió 100% pública. Per Xavi Tarragón
9) Pels drets laborals dels treballadors de la sanitat
Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. Per Patxi Avilés i Pep Serra, de Metges de Catalunya.
10) La Covid persistent, un repte pel sistema sanitari
El sistema sanitari cal que comenci a oferir rehabilitacions personalitzades perquè les persones puguin començar a tenir eines per gestionar la situació que tenen amb el seu nou cos. No hauria de passar que milers de persones només obtinguin per resposta que es tranquil·litzin i esperin que això vagi passant. Després d’un any, el sistema ha d’oferir respostes més eficients i generalitzades per totes les persones. Per Óscar Martínez.
La malària o paludisme és una malaltia febril aguda provocada per paràsits del gènere Plasmodium que es propaguen a les persones a través de la picada de mosquits femella del gènere Anopheles infectats. Es calcula que el 2019 hi havia 229 milions de casos de malària arreu del món.
El darrer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre la malària al món analitza l’abast dels danys causats per la pandèmia de Covid-19 a la resposta mundial per fer front a la malària. Les conclusions no són favorables: l’OMS estima que l’any 2020 hi va haver 241 milions de casos i 627.000 morts per paludisme, el que representa que el 2020 va haver-hi uns 14 milions de casos més en comparació amb el 2019, i 69.000 morts més.
Segons l’OMS, aproximadament dos terços de les morts addicionals per aquesta malaltia al llarg del 2020 -uns 47.000- van estar directament relacionades amb les interrupcions en la provisió de prevenció, diagnòstic i tractament del paludisme durant la pandèmia de la Covid-19. Tot i això, segons el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, la situació podria haver estat molt pitjor si no fos pels esforços dels països on la malària és endèmica per tal de mantenir els serveis assistencials. De fet, l’abril del 2020, durant els primers mesos de la pandèmia de la Covid-19, l’anàlisi de l’OMS havia previst que les morts per malària es duplicarien durant aquell any si es produïa el pitjor escenari d’interrupció dels serveis de prevenció, diagnòstic i tractament.
Abans de la crisi sanitària, però, ja hi havia indicis que la lluita mundial contra el paludisme s’estava estancant. «Fins i tot abans de la pandèmia, el progrés mundial contra la malària s’havia estabilitzat, i els països amb una càrrega alta de la malaltia estaven perdent terreny», exposa el director general de l’OMS a la presentació de l’informe.
El 96% dels casos de malària a escala mundial el 2020 es va concentrar en 29 països africans, i només en sis d’ells -Nigèria (27%), la República Democràtica del Congo (12%), Uganda (5%), Moçambic (4%), Angola (3,4%) i Burkina Faso (3,4%)- es van presentar ja al voltant del 55% de tots els casos arreu del món. Entre 2000 i 2019, la incidència de casos a la regió africana de l’OMS es va reduir de 368 a 222 per 1000 habitants en risc, però va augmentar a 232 el 2020, principalment a causa de les interrupcions dels serveis durant la pandèmia de la Covid-19.
«La situació actual és especialment precària. Si l’acció no s’accelera, correm el risc de veure un ressorgiment immediat de la malaltia, especialment a l’Àfrica. Com s’indica a l’informe, això és degut a una convergència d’amenaces -que van des dels brots de Covid-19 i Ebola fins a les inundacions i altres emergències humanitàries- que han provocat interrupcions en els serveis de malària a diversos països africans amb alta càrrega», descriu Tedros Adhanom Ghebreyesus.
Tot i els desafiaments que ha implicat la Covid-19, també s’han vist tendències positives aquests últims dos anys. Així, per exemple, el 2020 va haver-hi un augment en el nombre de nens que van rebre medicaments preventius contra la malària, uns 11,8 milions més que el 2019. A més, diversos països, com la Xina i El Salvador, van ser certificats per l’OMS com a lliures de malària, i 25 països més estan en vies d’acabar amb la transmissió de la malària per al 2025.
Per altra banda, dels 31 països que tenien previstes campanyes de mosquiters tractats amb insecticida (MTI) el 2020, 18 (un 58%) van completar les campanyes a finals del 2020. El 72% dels mosquiters tractats amb insecticida previstos a la campanya es van distribuir a finals d’aquell mateix any.
/iStock
Una malaltia prevenible i curable
Els primers símptomes de la malària, com la febre, les cefalees i els calfreds, solen aparèixer als 10 o 15 dies des de la picada del mosquit infectant i poden ser lleus i, per tant, difícils de reconèixer com a propis del paludisme. Si no es tracta, aquesta malaltia pot degenerar fins a manifestar-se de manera greu i produir la mort de la persona infectada.
Alguns grups de població corren un risc més elevat que altres de contraure la malaltia i presentar quadres greus, com són els lactants, els nens menors de cinc anys, les embarassades i els pacients amb VIH/sida. Sortosament, en els darrers 20 anys, l’accés ampliat a les eines i estratègies de prevenció del paludisme, incloses les mesures de control de vectors -com els mosquiters tractats amb insecticida- i l’ús de medicaments antipalúdics preventius, han tingut un gran efecte en la reducció de la càrrega mundial de la malaltia. Per prevenir les infeccions per paludisme s’utilitza un tractament quimioprofilàctic basat en medicaments.
Des de l’octubre del 2021, a més, l’OMS recomana per primer cop l’ampli ús de la nova vacuna antipalúdica RTS,S en nens que viuen en regions amb transmissió moderada i alta de la malaltia. Aquesta primera vacuna contra la malària recomanada per l’OMS, que té l’efecte d’induir la immunitat humana, actua de manera diferent i sinèrgica a altres intervencions de prevenció del paludisme.
Les dades de les experiències pilot iniciades el mes de gener de 2021 i que es van fer a Kènia, Ghana i Malawi, van demostrar que la nova vacuna té un perfil de seguretat favorable, redueix significativament la incidència de la malària i la forma greu i mortal de la malaltia en els més petits i es pot administrar eficaçment en entorns de vacunació infantil reals, fins i tot durant una pandèmia com la de la Covid-19. «Si s’introdueix de forma generalitzada i urgent, la vacuna RTS,S podria salvar la vida de desenes de milers de nens cada any. Tot i això, seguim necessitant noves eines per acabar amb la malària, i més inversió en investigació i desenvolupament», destaca Tedros Adhanom Ghebreyesus a l’informe de l’OMS.
Un cop declarada la malaltia, la millor opció terapèutica disponible per al paludisme és el tractament combinat basat en l’artemisinina (TCA). L’objectiu principal del tractament és aconseguir l’eliminació ràpida i completa dels paràsits del torrent sanguini del pacient per tal d’evitar que un cas de paludisme derivi en una malaltia greu o la mort.
Les fites mundials
Les fites del 2020 de l’estratègia mundial contra la malària de l’OMS no s’han complert, i, tal com indica el director general de l’OMS, «sense una acció immediata i dràstica, no s’assoliran els objectius del 2030″. De fet, des del 2015, el punt de referència de l’estratègia mundial de l’OMS contra la malària, 24 països han registrat augments de mortalitat per malària.
Davant això, els experts de l’OMS consideren urgent mobilitzar recursos addicionals per fer front a aquesta malaltia. Segons l’Organització, els aproximadament 3.300 milions de dòlars gastats en la lluita contra la malària el 2020 haurien de triplicar-se amb escreix els pròxims 10 anys per aplicar amb èxit l’estratègia mundial. «La malària ha afligit la humanitat durant mil·lennis. Ara tenim les eines i l’estratègia per salvar moltes vides i amb noves eines per començar a somiar amb un món lliure de malària», expressa el director general de l’OMS.
L’Estratègia Tècnica Mundial contra la Malària 2016-2030 és un marc tècnic per a tots aquells països on el paludisme és endèmic. L’estratègia estableix diverses metes a escala mundial: reduir la incidència i la mortalitat per malària almenys en un 90% per al 2030, eliminar la malaltia en almenys 35 països per al 2030 i impedir-ne la reaparició als països on s’ha certificat la seva absència.
Actualment es fa més que evident que mai que l’atur i la precarietat laboral tenen un impacte directe i gravíssim sobre el benestar emocional de les persones. Diversos estudis associen aquestes qüestions a trastorns depressius i d’ansietat i, fins i tot, al suïcidi tal com destaca l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
L’impacte de la Covid-19 en l’economia ha estat devastador i qui més n’està patint les conseqüències són els col·lectius que ja es trobaven en situació de pobresa, en molts casos crònica, des de l’anterior crisi econòmica. Entre aquests col·lectius, les dones pateixen de manera molt dràstica els efectes de la crisi sanitària, social i econòmica i això té repercussions molt clares en la seva salut -apareixent símptomes i patologies relacionades amb trastorns de son, alimentaris, ansietat, esgotament- però també en la salut dels seus fills i filles que absorbeixin el clima de malestar emocional que es viu al nucli familiar.
Al llarg dels darrers anys, s’ha detectat un clar increment del nombre de dones que arriben a la les entitats socials amb greus dificultats per cobrir les necessitats més bàsiques: alimentació, habitatge, subministraments energètics, despeses d’escolarització o transport, entre d’altres. Des de la Fundació SURT, treballem per donar resposta a les, cada vegada més, complexes situacions de pobresa i emergència social en la qual es troben moltes dones i els seus nuclis familiars. «Obrint Portes» és un dels programes que treballa de manera integral totes les dimensions anteriors, atenent a les dones de forma holística i cercant l’empoderament personal i econòmic, a la vegada que intentem generar un espai segur per elles, de sororitat i de suport emocional que contraresti les situacions d’angoixa per les que estan passant moltes d’aquestes dones.
Un dels obstacles més greus que afrontem a l’hora de donar respostes efectives i millorar el benestar psicoemocional és la baixa capacitat de les dones per sostenir la participació al llarg del temps en processos de recuperació emocional, a la vegada que compaginar-ho amb itineraris formatius i recerca activa de feina. L’exigència de cobrir les necessitats econòmiques bàsiques és una preocupació constant que fa que moltes dones hagin d’abandonar i que la salut mental passi a un segon pla. Aquesta realitat se silencia constantment, la càrrega emocional i la somatització de les situacions d’estrès provocades per les situacions de vulnerabilitat econòmica i social de les dones acaben per provocar patologies físiques, com la fibromiàlgia, entre d’altres.
També se silencia la manca d’atenció d’especialistes en psicologia en el sistema sanitari públic, les llistes d’espera dels departaments de salut mental, el preu dels medicaments i antidepressius, les conseqüències socials de la depressió i sobretot, les xifres de suïcidis que han augmentat un 3,7% segons les últimes dades de l’INE.
La manca d’ajudes econòmiques, la saturació dels serveis socials, la precarietat dels sector social i la manca de respostes de les administracions fa que tota la responsabilitat recaigui en la capacitat de resiliència de les dones i de la comunitat a sobreposar-se a les situacions de crisi que ens colpeja. En aquest context, les xarxes comunitàries són els únics espais d’esperança per a moltes dones, on troben espais de suport mutu i d’expressió de les seves problemàtiques. Des de SURT, volem posar l’empoderament comunitari de nou al centre, acompanyant a les dones més vulnerables en un procés d’empoderament sanador i transformador, entès com la participació en espais de suport veïnals que generin xarxes socials, relacions de convivència i en conseqüència, una millora del benestar psicoemocional.
El programa «Obrint Portes» té molts reptes per endavant aquest 2022, però no podem avançar sense una mirada de gènere i intercultural que posi la salut de les dones com a prioritat, treballant en xarxa amb les taules de salut i comunitàries del territori.
Un estudi liderat pel Parc Sanitari Sant Joan de Déu ha comprovat que l’alletament de mares vacunades amb Pfizer transmet anticossos als infants de 0 a 4 anys i que aquests podrien estar protegits contra la Covid-19 fins sis mesos després de la vacunació. Es tracta de l’estudi LacCOVID, un treball que ja va mostrar dades preliminars el mes d’abril i que es va publicar a la revista JAMA Network. Els resultats de l’estudi, publicats ara a medRxiv, mostren que els nivells en sang i llet materna d’anticossos IgG induïts per la vacuna, tot i disminuir progressivament, es mantenen al llarg del temps d’estudi.
“La investigació apunta que els nadons de dones lactants vacunades podrien estar protegits durant sis mesos després de la vacunació amb dues dosis, ja que aquests nivells d’IgG es mantenen a la llet materna almenys mig any després de la segona dosi”, explica Erika Esteve, metgessa adjunta al Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital de Sant Boi i impulsora de l’estudi LacCOVID. Això, segons la doctora, obre la porta al fet que els infants d’entre 0 i 4 anys, el grup de població que encara no pot vacunar-se, pugui estar immunitzat a través de l’alletament, amb el que es coneix com a immunització passiva.
La Dra. Esteve va engegar aquesta recerca en constatar la manca de documentació sobre els beneficis de la vacunació contra la Covid-19 en dones lactants. En l’estudi han participat un total de 33 voluntàries, d’uns 38 anys de mitjana i amb nadons d’uns 15 mesos en el moment de la vacunació. Amb aquesta mostra s’ha vist que els anticossos contra el SARS-CoV-2 s’incrementen notablement després de la segona dosi i que els nivells d’IgG en sang estan correlacionats amb els nivells en llet materna durant tot el període de l’estudi. Aquest fet permetria en un futur la possibilitat de realitzar un càlcul aproximat dels nivells d’IgG vacunal en llet materna a través d’una anàlisi sanguínia de la mare.
Els tests serològics van mostrar que dues voluntàries es van infectar per Covid-19 entre els tres i els sis mesos després de la vacunació. En les analítiques de les dues participants, es va detectar un repunt d’anticossos contra la Covid, fet que suggereix que una tercera dosi de la vacuna podria ser beneficiosa per incrementar la protecció dels lactants contra el SARS-CoV-2. Els resultats de l’estudi mostren que no es van detectar efectes adversos de la vacunació ni en les mares participants ni en els seus fills, cosa que donaria resposta a un grup de població, el de nenes i nens d’entre 0 i 4 anys, que encara no poden accedir a la vacunació.
