Just Deploy It!

Blog

  • Científics descriuen el funcionament d’unes proteïnes implicades en l’Alzheimer i el càncer

    Investigadors del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) i de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) han desvelat el funcionament d’unes proteïnes implicades en malalties com l’Alzheimer i el càncer. Es tracta de les les proteïnes HAT, unes proteïnes essencials per a la vida que transporten aminoàcids a través de la membrana cel·lular. Tot i això, unes transporten uns aminoàcids i unes altres no.

    La seva especialització és responsable que cadascuna estigui involucrada en funcions concretes com, per exemple, el creixement cel·lular o el funcionament de les neurones i, per tant, en malalties concretes com el càncer o malalties neurològiques com l’ictus i l’Alzheimer. Els investigadors han descrit el perquè d’aquesta especificitat en un estudi publicat a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

    Gràcies a les darreres tecnologies d’alta resolució estructural com la criomicroscòpia electrònica, els investigadors han estat capaços de visualitzar amb detall atòmic l’estructura d’un dels membres d’aquesta família de proteïnes. Combinat amb modelatge computacional i el disseny de mutants de la proteïna, han pogut entendre el seu funcionament.

    Els resultats de l’estudi mostren que només uns quants residus d’aquesta família de proteïnes, situats en regions molt concretes, seleccionen els aminoàcids específics als quals s’uniran, i per tant són els responsables que desenvolupin una funció o una altra.

    Nous fàrmacs contra el càncer o l’Alzheimer

    A partir d’aquesta investigació, el gran repte dels investigadors ara és trobar noves teràpies i fàrmacs per a patologies en què estan implicades les proteïnes de la família HAT, amb especial interès en aquelles malalties que representen greus problemes de salut pública com el càncer o les malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer.

    El treball s’ha dut a terme en col·laboració amb els grups de Víctor Guallar, Barcelona Supercomputing Center (BSC) i Lucía Díaz de l’empresa biotecnològica Nostrum Biodiscovery. L’estudi ha comptat amb el finançament de la Fundació “la Caixa”, el Ministeri de Ciència i Innovació, l’Institut de Salut Carles III, Centre de Recerca Biomèdica a la Xarxa de Malalties Rares (CIBERER), el Fons Europeu per al Desenvolupament Regional i la Generalitat de Catalunya.

  • La població que pateix fam al món va créixer un 10% el 2020

    L’últim informe de l’estat d’inseguretat alimentària i nutrició al món 2021, emès per la FAO en col·laboració amb UNICEF, OMS i altres organitzacions internacionals, descriu una evolució dramàtica del sistema alimentari mundial.

    La prevalença de fam, que en els últims cinc anys estava més o menys estable, va patir un increment brusc el 2020, amb 118 milions més d’habitants que pateixen gana i posen en greu risc complir amb objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides (Objectiu 1: fi de la pobresa; Objectiu 2: fam zero, per al 2030). La fam va afectar el 21% de la població d’Àfrica (1 de cada 5 habitants), el 9% de la població d’Àsia i el 9,1% de la població d’Amèrica Llatina i el Carib.

    La prevalença d’“inseguretat alimentària” (sense accés a una quantitat suficient, estable i adequada d’aliments nutritius), mesurada per l’Escala d’Experiència d’Inseguretat Alimentària (amb 8 indicadors), que tenia un lleuger augment des del 2014, va patir el 2020 un increment brusc de gairebé 320 milions d’habitants en només un any i, com a conseqüència, un de cada 3 habitants al món (més de 2.300 milions d’habitants) no van tenir accés a una alimentació adequada el 2020. La meitat es troba a Àsia (més de 1.200 milions), un terç a l’Àfrica (gairebé 800 milions) i un 11% (267 milions) a Amèrica Llatina i el Carib.

    Com és esperat, atès que les dones són més vulnerables socialment que els homes, la proporció de dones que pateixen una moderada o severa inseguretat alimentària és un 10% més alta. Globalment, el 2020, hi havia 149,2 milions (22%) de nens menors de cinc anys patint un retard del creixement. Tres quarts d’aquests viuen justament en dues regions: el sud-est i el centre d’Àsia (un 37% amb retard de creixement) i a l’Àfrica subsahariana (també un 37%).

    L’informe ressalta que l’alt cost d’una dieta saludable al costat d’una persistent desigualtat en els ingressos econòmics posa una dieta saludable fora de l’abast d’uns tres mil milions d’habitants, especialment els més pobres a totes les regions del món, principalment a Àfrica i Amèrica Llatina, entre 2017 i 2019. S’espera un agreujament de la situació a la majoria de les regions el 2020, com a conseqüència de la pandèmia del Covid-19.

    Els conflictes armats, generats majoritàriament actualment pel canvi climàtic (guerres climàtiques), que incrementa les zones desertitzades i de manca d’aigua per al consum i el reg per les sequeres persistents o afectades per inundacions, tempestes i tifons, tenen un efecte negatiu en els sistemes alimentaris, en l’agricultura i la ramaderia, des de la producció, la collita (disminució del rendiment), el transport, el comerç i el consum.

    Tot això redunda en un augment dels preus dels aliments i reducció de la disponibilitat, augmentant la gana i la inseguretat alimentària. Es produeixen obligadament moviments massius de població a la recerca de terres explotables i s’originen conflictes armats amb els pobladors originaris que rebutgen els qui intenten envair el seu territori.

    No tots els conflictes armats s’originen, però, pel canvi climàtic; també s’originen per interessos geoestratègics, com l’actual del Iemen (país que pateix la crisi humanitària més gran del món), en una guerra impulsada per l’Aràbia Saudita i amb armes proporcionades, principalment, per Espanya.

    Més de 16 milions de persones s’enfronten a la gana i n’hi ha 50.000 morint en condicions de fam, davant la indiferència de la premsa i del món occidental. En la mesura que persisteixin aquestes profundes desigualtats socials i els multimilionaris d’occident gastin alegrement en viatges espacials centenars de milions de dòlars, l’emigració massiva irregular a Europa i els EUA continuarà sent imparable encara que milers morin en l’intent.

    Aquestes tremendes desigualtats socials afecten també la nostra societat. A Espanya s’estima que 12,5 milions d’habitants (un de cada quatre adults i tres nens) està en risc de pobresa i d’exclusió social i més de dos milions pateixen inseguretat alimentària. La FAO proposa diverses mesures per transformar aquesta dura realitat mundial, entre les quals assenyala integrar polítiques de desenvolupament humanitari i pacificació en àrees de conflicte i augmentar la resiliència dels més vulnerables a l’adversitat econòmica. Tancant els ulls a aquesta crítica i greu situació alimentària al món, no aconseguirem més que agreujar-la.

  • «Part de l’efectivitat de les vacunes podria mantenir-se davant de la variant òmicron»

    Amb el continent europeu immers a la cresta d’una sisena onada de casos de Covid-19, al món salten les alarmes per la nova variant òmicron. Els números semblen preocupant, però la investigadora experta en coronavirus Isabel Sola, una de les veus de la pandèmia de Covid-19, no es mostra tan pessimista com ho podria haver estat el 2020. “Aquesta onada no tindrà aquí el mateix impacte social i sanitari que va poder tenir l’any passat”, afirma. La diferència la marca la vacunació massiva a Espanya.

    La viròloga codirigeix ​​juntament amb Luis Enjuanes el Laboratori de Coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC), on treballen en una revolucionària candidata a vacuna basada en ARN amb capacitat per autoreplicar-se. És un sèrum de segona generació, en paraules de la doctora, que obre camí a futures vacunes i tractaments centrats en aquesta tecnologia.

    A les vacunes se sumen els nous antivirals, que ja es posen en marxa per evitar casos greus en infectats amb factors de risc. Tot i això, Sola demana no abaixar la guàrdia. El Nadal és a la cantonada i les reunions seran inevitables. Distància i test són dues bones mesures per protegir els més vulnerables.

    La seva vacuna porta les instruccions per protegir de les variants del SARS-CoV-2 més habituals, es podria actualitzar si apareguessin noves mutacions com ara la variant òmicron?

    El que s’ha vist aquests gairebé dos anys és que els canvis de les variants no eren tan radicals. Així, les vacunes basades en la seqüència original del virus seguien donant una protecció molt bona davant de diferents variants posteriors. La variant òmicron acumula un nombre de mutacions significativament més gran, algunes ja presents en altres variants i altres de noves.

    Cal esperar fins a tenir més informació sobre l’efectivitat de les vacunes davant d’òmicron, però és possible que no se’n perdi completament la funció.

    Cal esperar fins a tenir més informació sobre l’efectivitat de les vacunes davant d’òmicron, però és possible que no sigui un efecte de tot o res i que no se’n perdi completament la funció. En qualsevol cas, actualitzar les vacunes actuals no és gaire complicat tècnicament. El nostre candidat ja inclou algunes de les mutacions més significatives de la proteïna S [la clau que permet que els virus infectin les cèl·lules]. A més, en incloure altres proteïnes del virus, podria conservar més efectivitat davant de noves variants.

    Amb la sisena onada pot fer la impressió que el problema del SARS-CoV-2 no s’acaba i que ni amb les vacunes s’aconsegueixen evitar els repunts.

    La situació d’aquest any no és comparable a la de l’any passat. És cert que els números d’incidència preocupen, però també que això no es tradueix immediatament en un augment de la pressió hospitalària ni de les morts, perquè ara tenim la contenció de la immunitat. Les vacunes protegeixen sobretot de la malaltia severa però no protegeixen, o només ho fan parcialment, de la infecció, de manera que un vacunat es pot infectar.

    S’està pensant utilitzar un nou criteri de mesura de l’estat de la pandèmia, com podria ser el nombre d’hospitalitzats, per exemple, una cosa que realment resulti més representativa de la situació general. Ara bé, com més casos nous més gran serà la probabilitat d’hospitalitzacions, perquè les vacunes tenen una efectivitat molt alta, però no del 100 %. I entre aquestes persones immunitzades n’hi haurà algunes que siguin més susceptibles i que, si s’infecten, puguin acabar ingressades.

    Què hem d’esperar llavors per a aquest Nadal?

    No és una situació tan fosca com fa un any, però siguem curosos perquè el virus està circulant. Si ens ajuntem amb molta gent i no ho fem en condicions de seguretat, podem transmetre aquest virus a altres de més vulnerables. Així que no ens oblidem de no reunir-nos massa persones, de ventilar, de portar mascaretes… De no abusar de la normalitat que anem recuperant per evitar mals majors.

    Què opina de demanar el passaport Covid als espais compartits?

    És cert que les vacunes no protegeixen del tot que ens infectem, així que des d’aquest punt de vista es podria pensar: de què serveix dir a algú que demostri que s’ha vacunat, si aquesta persona pot estar infectada? Però sí que s’està veient cada cop més clar que els vacunats presenten un menor risc de contagiar altres persones.

    No és una situació tan fosca com fa un any, però siguem curosos perquè el virus està circulant. Si ens ajuntem amb molta gent i no ho fem en condicions de seguretat, podem transmetre aquest virus a altres de més vulnerables.

    Des d’aquest punt de vista, el passaport Covid és una manera de limitar l’entrada del virus a determinats grups. Tot i això, la vacunació per si sola és fonamental però no és suficient. Ha d’anar acompanyada també de tests. El 80% de la gent és asimptomàtica o dóna símptomes molt lleus. És un virus silenciós. De manera que ara que inevitablement hi haurà moltes reunions de gent, s’han de fer tests. Una prova ajuda que tinguem una certa seguretat que algú no transmet el virus.

    Podem respirar tranquils ara que comptem amb els primers antivirals?

    Qualsevol mesura nova és benvinguda i sembla que les dades sobre la seva efectivitat són positives. L’avantatge d’aquests antivirals és que són orals. Això significa que quan una persona amb factors de risc, i per tant amb força possibilitats d’emmalaltir greument, dóna positiu en un test pot prendre immediatament la medicació a casa per prevenir l’evolució de la malaltia. Perquè aquests antivirals, que van directament contra el virus, s’han d’utilitzar aviat perquè funcionin. És una arma més per poder defensar-nos del virus en persones ja infectades i com més armament tinguem, millor.

    Què suposarà per al nostre país el fet de disposar de la vacuna de l’empresa Hipra?

    És cert que en aquest moment no hi ha problemes de subministrament de vacunes i que fins ara ha funcionat l’estratègia d’immunització de la població i l’efectivitat dels sèrums. Així que, si bé potser no canviarà el curs de la vacunació, crec que estratègicament és molt important que s’hagi desenvolupat una vacuna en una companyia espanyola. I disposar de qualsevol medicament propi també dóna certa autonomia per a un país.

    Però aquest sèrum pot tenir utilitat sobretot per la seva naturalesa: el seu disseny es basa en proteïnes recombinants, molt més estables que l’ARN, així que no depèn d’ultracongeladors per emmagatzemar-los i transportar-los, i la seva producció és més econòmica. Això fa que aquesta candidata pugui tenir utilitat en altres països o en determinats llocs on les vacunes d’ARN tenen un accés més complicat. També pot ser molt útil per reimmunitzar, si cal continuar administrant noves dosis que mantinguin la immunitat. Precisament el seu assaig clínic consisteix a analitzar-ne l’eficàcia com a tercera dosi.

    Ja hi ha una data per als assaigs clínics de la vacuna en què està treballant el seu equip?

    En aquests moments estem assajant la protecció que indueixen les vacunes en ratolins i la caracterització de la immunitat. La gran limitació dels assaigs clínics és el seu finançament, atès el seu alt cost. Un laboratori no els pot finançar amb el seu projecte, cal una companyia que ho faci. I ara no hi ha la mateixa urgència que hi havia fa poc més d’un any, perquè ja tenim vacunes que funcionen molt bé i que s’estan produint a gran escala.

    Una vacuna ideal hauria de ser molt segura, com ara els ARN sintètics, i molt eficaç. És a dir, que indueixi immunitat esterilitzant, que protegeix no només de la malaltia, sinó també de la infecció, i duradora.

    Així que, per a una empresa, generar un producte alternatiu a un altre que funciona adequadament potser no és en aquests moments una prioritat. Per això l’interès actual se centri en oferir solucions que suposin un canvi qualitatiu.

    Això va una mica en la línia en què estem treballant: vacunes de nova generació basades en ARN autoreplicatiu, cosa que pot portar una mica més de temps. Perquè serien útils davant de la pandèmia actual, però també es podria pensar en un nou concepte de vacuna d’ARN, l’ús futur del qual resultaria aplicable a altres malalties.

    Com seria la vacuna ideal?

    Una vacuna ideal hauria de ser molt segura, com ara els ARN sintètics, i molt eficaç. És a dir, que indueixi immunitat esterilitzant, que protegeix no només de la malaltia, sinó també de la infecció, i duradora. El nostre candidat immunitza davant de diferents antígens virals, per la qual cosa podria donar una immunitat més completa i duradora. L’administració intranasal permetria aconseguir immunitat esterilitzant.

    Com que treballem en un replicó d’ARN, també té l’avantatge que permet administrar una dosi menor i així reduir-ne el cost. Es basa en el genoma del virus modificat perquè no es propagui per l’organisme, per això és molt segura, però manté la maquinària de replicació dels coronavirus. Per això, amb una quantitat petita de molècules n’hi ha prou, perquè elles es multiplicaran després milers de vegades dins de les cèl·lules de les persones. La producció de la vacuna pot ser en cèl·lules cultivades al laboratori o de forma sintètica.

    Quina de les dues formes és millor?

    Produir-la en cèl·lules és més senzill i menys costós. Però al que es tendeix ara és a fabricar vacunes tan sintètiques com sigui possible per la seva major seguretat, en el sentit que són químicament definides, saps el que poses i, per tant, també pots controlar els efectes adversos. Actualment, treballem en reduir la longitud del nostre replicó per poder produir-lo eficientment per síntesi in vitro, per això és un projecte de més llarg abast. El nostre replicó té més de 20.000 nucleòtids, davant dels entre 4.000 i 5.000 nucleòtids dels ARN que usen Pfizer o Moderna.

    Ara s’obre una nova era de les vacunes?

    Jo crec que sí. L’experiència amb les vacunes d’ARN ha obert un nou horitzó pel que fa a les capacitats que té l’ARN com a vacuna o fins i tot com a molècula terapèutica, entre d’altres coses. Des del punt de vista de la indústria farmacèutica, al principi hi havia un cert escepticisme, però les companyies han vist que és possible produir a gran escala un producte que es pot vendre en moments de necessitat i que té un cost assumible.

    I des del punt de vista de la societat, la gent es podia mostrar reticent en un primer moment, però l’escepticisme desapareix quan veus quines societats senceres estan protegides. Les vacunes no són perfectes, però no té res a veure com ara estem amb com estàvem fa un any, quan encara no s’havia començat a vacunar. Diguem que les vacunes d’ARN ja han entrat a les nostres vides com una molt bona opció.

    Què serà del seu grup de recerca quan el SARS-CoV-2 no estigui al primer pla?

    El que ha passat amb els grups de coronavirus al llarg d’aquest segle XXI, quan van aparèixer dos virus més SARS-CoV i MERS-CoV, el 2002 i el 2012, respectivament, és que el finançament va augmentar molt, amb el consegüent augment del nombre de grups de treball. Quan va caure el finançament ens vam quedar al tauler unes poques peces, que portàvem tota la vida investigant en coronavirus. El nostre grup fa més de 35 anys que treballa en coronavirus amb diners de diferents fonts.

    Has d’anar innovant i creant projectes que siguin interessants perquè puguin rebre finançament competitiu de la Unió Europea, els Estats Units, Espanya, de companyies… del que sigui. Continuarem al mateix camí pel que veníem. Continuarem investigant les bases de la virulència dels coronavirus, és a dir, quins factors té el virus que li fan causar la malaltia. Però ho fem amb una vocació aplicada perquè aquesta informació bàsica pugui tenir una utilitat en el futur en el desenvolupament de vacunes i antivirals.

    Aquesta crisi ha beneficiat d’alguna manera els centres de recerca, més enllà de la visibilitat i del finançament? Per exemple, Sonia Zúñiga, investigadora sènior al seu grup, té ara un contracte indefinit.

    La pandèmia, com dius, ha fet visible el treball de grups de recerca. Això ha reactivat processos d’estabilització, ja iniciats abans, de moltes persones que feia anys que treballaven en llocs estructurals i no obstant comptaven amb contractes temporals. La doctora Sonia Zúñiga fa 20 anys que és al laboratori, com el doctor Juan García Arriaza, del grup de Mariano Esteban. Tots dos tenen ara un contracte indefinit de doctor que els dóna una estabilitat que no tenien abans.

    Espero que l’experiència actual es tradueixi en un canvi qualitatiu i que cada cop que un govern pensi en els pressupostos intenti augmentar una mica la inversió en ciència de l’any anterior. La ciència no s’improvisa d’un dia per l’altre.

    La pandèmia ha fet visibles feines que abans passaven més desapercebudes i haurà beneficiat persones, grups de recerca i institucions. Sempre és positiu que es doni valor a la feina essencial realitzada en recerca, sanitat i en tants sectors de la societat. Una altra cosa nova que mai no havia passat a Espanya són les donacions a la ciència de particulars i d’empreses, motivades per la necessitat de trobar una solució. Però també per la confiança en la ciència. Això crec que seria molt positiu que es mantingués.

    És viable que es produeixi una millora en la situació de la investigació a Espanya?

    Els investigadors han fet el que estava al seu abast i han tingut contribucions molt positives, però el que seria ideal seria això es traduís en alguna cosa estructural, que romangui. El problema és que la memòria és molt fràgil. Espanya tradicionalment ha invertit menys en ciència que els països de l’entorn. Espero que l’experiència actual es tradueixi en un canvi qualitatiu i que cada cop que un govern pensi en els pressupostos intenti augmentar una mica la inversió en ciència de l’any anterior. La ciència no s’improvisa d’un dia per l’altre. Necessites instal·lacions, personal amb coneixements i amb experiència.

    Ja hi ha hagut iniciatives concretes?

    Pel que fa a les malalties infeccioses, i gràcies al fet de reconèixer el valor de la ciència i també als diners que vindran o que venen d’Europa, Espanya s’ha proposat construir noves instal·lacions d’alta seguretat de nivell P3 i P4, que permeten treballar amb els patògens més perillosos. Actualment, no hi ha a Espanya cap laboratori de bioseguretat P4. Ara bé, el que és important no és només construir la instal·lació, després ve el seu manteniment i dotar-la de personal molt especialitzat amb formació en bioseguretat. Per això caldrà també el compromís no només puntual, sinó en el temps.

  • Infermeres d’atenció primària demanen augmentar els programes de cribratge per revertir l’infradiagnòstic causat per la pandèmia

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) demana augmentar els programes de cribratge per detectar tots aquells diagnòstics que durant la pandèmia no s’han pogut fer. Segons un estudi recent fet des de l’atenció primària, al voltant d’un 40% de les malalties cròniques més habituals no s’han diagnosticat durant la crisi sanitària.

    Les infermeres de l’atenció primària creuen que ara, passada l’etapa més dura de la pandèmia, és el moment de prioritzar les visites als col·lectius més vulnerables. «Això passa per augmentar les plantilles, sobretot d’infermeres, per arribar a les persones més envellides, amb problemes de salut crònics o situacions de risc social».

    L’AIFiCC alerta que les persones ateses tenen molta necessitat d’explicar la seva situació personal i que moltes d’elles pateixen problemes de salut mental. «Tot això no es podrà arreglar només des de la salut. Cal un abordatge molt més integral, implicant tots els agents de la comunitat”, reivindiquen.

    Segons la organització, la reforma de l’atenció primària ha de passar per un augment dels recursos dedicats a aquest àmbit, molt castigat durant l’última dècada per les retallades en sanitat. «Cal augmentar les plantilles. Les professionals continuem força esgotades, malgrat aguantar aquesta pressió. Hi ha molta apatia i desil·lusió”, expressen des de l’AIFiCC.

    Les infermeres de l’atenció primària denuncien, a més, «els compromisos que des de l’administració s’han repetit de reforçar l’atenció primària no estan arribant, ni es veuen canvis substancials per a millorar la situació a curt ni mig termini». Alhora demanen crear més programes dirigits a la comunitat orientats a fomentar activitats d’autocura per tal que les persones siguin més autònomes. “Pensem que el sistema de salut ha estat excessivament paternalista i ara veiem les conseqüències”, conclouen.

  • Els efectes de la Covid llasten la lluita contra la tuberculosi

    Entre molts altres efectes, la pandèmia de la Covid ha provocat un retrocés en la lluita contra la tuberculosi i les morts causades per aquesta malaltia infecciosa han augmentat per primera vegada en més d’una dècada. Aquesta és la principal conclusió de l’informe World Health Organization’s 2021 Global TB report publicat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) el passat 14 d’octubre.

    La causa d’aquest repunt de defuncions, segons els experts, és que els recursos dedicats a lluitar contra la tuberculosi han disminuït amb l’arribada de la pandèmia de la Covid i també s’ha produït una major dificultat per accedir als serveis essencials en els moments de màxima tensió sanitària i durant els confinaments. Aquesta dificultat per accedir als serveis sanitaris ha fet que moltes persones no hagin sigut diagnosticades el 2020. Mentre que el 2019 es van diagnosticar 7,1 milions de casos nous de tuberculosi, el 2020 aquesta xifra es va reduir a 5,8 milions.

    L’impacte de la pandèmia en la detecció dels casos de tuberculosi també s’ha pogut observar a Barcelona. Les dades provisionals que es van avançar a les XXV Jornades Internacionals de Tuberculosi, celebrades els passats 15 i 16 de novembre a Barcelona, revelen que el 2020 es van registrar 242 nous infectats, un 18% menys que el 2019. Aquest descens s’atribueix a la suspensió dels programes de vigilància activa durant els moments àlgids de la pandèmia.

    La principal intervenció sanitària disponible per reduir el risc que la infecció de tuberculosi evolucioni a malaltia activa és el tractament preventiu de la tuberculosi, i la majoria de les persones que reben aquest tractament viuen amb el VIH. El nombre global de persones que van rebre el tractament preventiu va augmentar d’1,0 milions el 2015 a 3,6 milions el 2019, però aquesta tendència positiva es va invertir el 2020, amb una reducció del 21%, a 2,8 milions. Això, probablement, va reflectir les interrupcions dels serveis de salut causades per la pandèmia de Covid-19.

    L’OMS calcula que, aproximadament, el 2020 van morir 1,5 milions de persones de tuberculosi, la majoria als 30 països amb més incidència d’aquesta malaltia, majoritàriament al continent africà i asiàtic. Les projeccions de l’Organització suggereixen, però, que l’impacte de les interrupcions causades per la pandèmia en el nombre de persones que desenvolupen la malaltia i moren podria ser molt pitjor el 2022.

    Algunes dades

    La tuberculosi és una malaltia transmissible que constitueix una de les principals causes de mala salut i una de les principals causes de mort a tot el món. Fins a l’aparició del coronavirus, la tuberculosi era la causa principal de mort per un sol agent infecciós, per sobre del VIH/SIDA.

    L’OMS estima que uns 4,1 milions de persones la pateixen actualment, però no han estat valorades per un especialista o informat oficialment a les autoritats nacionals. De fet, des que una persona s’infecta fins que desenvolupa un quadre clínic poden passar mesos i fins i tot anys, fet que dificulta l’estudi de contactes i el seguiment de les cadenes de transmissió.

    Aquesta malaltia és causada pel bacil Mycobacterium tuberculosis, que es propaga quan les persones malaltes de tuberculosi expulsen els bacteris a l’aire, per exemple, en tossir. La malaltia sol afectar els pulmons, però pot afectar altres zones. La tuberculosi és curable i prevenible: al voltant del 85% de les persones que desenvolupen la malaltia de la tuberculosi es poden tractar amb èxit amb un règim de medicaments de sis mesos de durada.

    La majoria de persones que desenvolupen la malaltia -al voltant del 90%- són adults, amb més casos entre els homes que entre les dones. El nombre de persones que adquireixen la infecció i desenvolupen la malaltia també es pot reduir mitjançant una acció que abordi els factors de risc: desnutrició, infecció pel VIH, el tabaquisme, els trastorns per consum d’alcohol i la diabetis.

    El bacil Calmette-Guérin (BCG) és actualment l’única vacuna autoritzada i en ús contra la tuberculosi, amb una cobertura propera al 90% a països amb alta incidència. La vacuna té gairebé cent anys d’antiguitat i està basada en una soca atenuada del bacteri que causa la malaltia, proporcionant protecció contra la malaltia però conferint una protecció molt limitada contra les formes pulmonars de tuberculosi, responsables de la seva transmissió. Actualment, hi ha diferents vacunes profilàctiques contra la tuberculosi que es troben en desenvolupament per reemplaçar BCG o per millorar la protecció en individus ja vacunats.

    Es necessiten recursos

    L’informe de l’OMS fa una crida urgent a la posada en marxa d’accions per mitigar i revertir l’impacte de la pandèmia de Covid-19 sobre la tuberculosi. La prioritat immediata és restablir l’accés i la prestació de serveis essencials contra la tuberculosi, de manera que els nivells de detecció i tractament de la malaltia es puguin recuperar almenys fins als nivells del 2019.

    El progrés en la reducció de la càrrega de la malaltia de la tuberculosi requereix un finançament adequat per als serveis de diagnòstic, tractament i prevenció de la tuberculosi, sostingut durant molts anys. Tot i això, el finançament en els països d’ingressos baixos i mitjans, que representen el 98% dels casos de tuberculosi notificats, està molt per sota del que es necessita, i hi va haver una disminució del 8,7% en la despesa entre 2019 i 2020 (de 4.998 milions d’euros a 4.567 milions), tornant a nivells del 2016.

    Els objectius mundials, incomplerts

    El 2014 i 2015, els estats membres de l’OMS i les Nacions Unides es van comprometre a una sèrie d’objectius per al 2020 per tal de posar fi a l’epidèmia de la tuberculosi. Aquesta estratègia contemplava una reducció del 35% en el nombre de morts per tuberculosi i una reducció del 20% en la taxa d’incidència de la tuberculosi, en comparació dels nivells del 2015. Aquestes fites, però, no es van assolir ni a escala mundial ni a la majoria de les regions i països de l’OMS, encara que hi va haver alguns casos d’èxit que van demostrar que les fites eren assolibles.

    Mundialment, la reducció del nombre de morts per tuberculosi entre el 2015 i el 2020 va ser de només el 9,2%, és a dir, aproximadament un quart del camí cap a la fita. El nombre de persones que emmalalteixen cada any es va reduir un 11% entre 2015 i 2020, una mica més de la meitat del camí cap a la fita del 20% el 2020.

    A escala regional, només la Regió d’Europa de l’OMS va assolir la fita de reducció de la taxa d’incidència de la tuberculosi, amb un descens del 25%. La Regió d’Àfrica de l’OMS va estar a punt d’assolir la fita, amb una reducció del 19%.

    Els líders de tots els Estats membres de l’ONU s’han compromès a «posar fi a l’epidèmia mundial de tuberculosi» per al 2030, sostinguts per fites i objectius concrets. Després de la primera reunió d’alt nivell de les Nacions Unides sobre la tuberculosi el 2018 i d’un informe sobre la tuberculosi del secretari general de les Nacions Unides el 2020, a l’Assemblea General de les Nacions Unides del 2023 es durà a terme una revisió dels progressos realitzats fins a finals del 2022.

  • L’exageració té remei?

    L’estudi científic de l’exageració als missatges de salut dóna per a una breu història. A les notícies de salut abunden les exageracions, com en tota mena de notícies. Exagerar és una manera d’explicar les coses que no s’ajusten a la realitat. Normalment es distorsiona la realitat per cridar l’atenció, però també per distracció, negligència o interès. Quan es parla de salut, i en especial de tractaments, les exageracions poden generar falses expectatives o pors infundades. Estem tan acostumats als excessos i al sensacionalisme a la premsa, que s’ha donat per fet que els periodistes eren els únics responsables de la difusió d’idees o afirmacions que no s’ajusten a l’evidència científica. Fins que va arribar Petroc Sumner i el seu equip.

    Sumner és un neurocientífic de la Universitat de Cardiff que es va quedar tan preocupat com intrigat en veure com la premsa distorsionava els resultats de les seves investigacions. Es va posar a rastrejar l’origen de les exageracions a la cadena de tres baules de la comunicació: l’article científic, la nota de premsa que informa el periodista sobre aquesta investigació i l’article periodístic. El 9 de desembre de 2014, va publicar un estudi a la revista BMJ que analitzava tres tipus d’exageracions a les notes de premsa d’universitats britàniques i a les notícies derivades. Per a sorpresa de molts, va observar que els periodistes no eren els únics responsables, ja que la tercera part de les notes de premsa contenia exageracions i les que eren exclusives de les notícies no eren tan freqüents com es creia.

    Animat per l’esperit científic que empeny a confirmar les observacions en un experiment i per la recerca d’un remei al greu problema de l’exageració, l’endemà de publicar el seu estudi va anunciar a The Guardian que farien un assaig aleatoritzat. Volien comparar diverses intervencions en diversos grups de notes de premsa, consistents a alinear els seus missatges amb l’evidència científica, amb un altre grup de notes sense cap intervenció. Quan el grup va publicar el 2019 els resultats a la revista BMC Medicine, es va evidenciar que l’experiment no havia sortit del tot bé i que no era possible constatar grans diferències entre els grups i, per tant, una relació de causalitat entre el rigor de les notes de premsa i el de les notícies. Amb tot, l’estudi sí que va mostrar que les notícies es poden alinear millor amb l’evidència i que els missatges de cautela a les notes de premsa per prevenir les interpretacions exagerades poden traslladar-se a les notícies.

    Mentre aquest equip estudiava la transmissió de l’exageració des del món de la ciència a les notícies, altres van anar traient a la llum deficiències diverses als articles científics, confirmant el paper central de les notes de premsa i afegint peces al trencaclosques de l’exageració i els efectes. Els estudis sobre la qualitat de les notícies de salut han anat mostrant que hi ha moltes maneres d’exagerar, més enllà de les tres que va investigar Sumner: fer recomanacions de salut que no es basen en l’evidència, informar de relacions de causa-efecte a partir estudis observacionals i extrapolar a humans els resultats d’estudis en animals. S’ha constatat també que les notícies exagerades sobre intervencions de salut afecten les interpretacions del públic sobre els beneficis i els riscos. Millorar la qualitat de les notícies, les notes de premsa i els articles científics podria ser un remei, però no és fàcil d’implantar, ja que cridar l’atenció exagerant reporta beneficiós a les tres baules de la cadena. Una alternativa potser més eficaç, encara que tampoc fàcil, és posar el focus a l’alfabetització mèdica i periodística de la població per evitar les interpretacions exagerades.

  • La vacunació dels infants de 5 a 11 anys començarà el 15 de desembre

    Catalunya començarà a vacunar els nens i nenes d’entre 5 i 11 anys a partir del 15 de desembre. La secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, ha explicat en roda de premsa que la vacunació d’aquest grup d’edat es farà demanant cita prèvia a través del web habilitat o bé després de rebre l’SMS de Salut. La vacunació dels infants tindrà lloc, principalment, als punts de vacunació habituals, complementats amb alguns centres d’atenció primària o hospitals amb línies pediàtriques.

    El pròxim dilluns es rebran les primeres 234.000 dosis i s’espera una segona remesa a principis del mes de gener. En concret, s’administrarà la vacuna de Pfizer i BioNTech. Es tracta de la mateixa vacuna que l’administrada en adults, però la dosi per a aquesta franja d’edat és de 10 micrograms, un terç de la que s’administra a les persones majors de 12 anys, que és de 30 micrograms. Els infants rebran les dues dosis separades en un interval de 8 setmanes.

    Els infants que es vacunin sense estar acompanyats dels seus mares i pares ho podran fer si presenten un document de consentiment informat, tal i com es va preveure amb la vacunació d’adolescents d’entre 12 i 15 anys.

    El Doctor Toni Soriano, de la Unitat de Patologia Infecciosa i Immunodeficiències de Pediatria de Vall d’Hebron i membre del Comitè Científic Assessor de la Covid-19, ha remarcat en roda de premsa que la vacuna ha rebut l’aprovació de les agències del medicament dels Estats Units (FDA) i d’Europa (EMA) i ha demostrat ser «segura i eficaç».

    Soriano ha destacat la importància de vacunar aquest grup de població, ja que, tot i que no acostumen a patir una malaltia greu quan s’infecten pel coronavirus -la meitat no tenen símptomes-, el risc que puguin tenir complicacions que requereixin hospitalització per Covid-19 no és inexistent. A més, en alguns casos poden desenvolupar Covid persistent després de passar la infecció.

    Pel que fa als infants que han passat la malaltia i tenen un test amb resultat positiu, es vacunaran amb una sola dosi a partir d’entre quatre i vuit setmanes després del diagnòstic de la infecció o la data d’inici de símptomes.

    Per altra banda, els infants que compleixin 12 anys entre la primera i la segona dosi es vacunaran una primera vegada amb modalitat pediàtrica i una segona amb la dosi d’adults.

  • La dieta mediterrània o el mindfulness durant l’embaràs redueixen el risc de tenir un nadó amb baix pes

    El baix pes al naixement, produït per un retard en el creixement fetal, afecta fins al 10% dels embarassos. És reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com una de les causes més importants de mortalitat perinatal en el món i s’associa amb un pitjor neurodesenvolupament durant la infància i amb una major predisposició a patir malalties i problemes de salut metabòlica i cardiovascular durant l’edat adulta. Fins al moment, no hi havia cap tractament que pogués prevenir o millorar el baix pes dels nounats.

    Ara, un estudi liderat per investigadors de BCNatal -un centre d’investigació que uneix l’Hospital Clínic – IDIBAPS i l’Hospital Sant Joan de Déu- i la Universitat de Barcelona, amb el suport de la Fundació «la Caixa», demostra per primera vegada que el creixement fetal es pot millorar aplicant canvis en l’estil de vida de l’embarassada. Concretament, la investigació ha demostrat una reducció d’entre el 29 i el 36% dels nounats amb baix pes quan es fan intervencions basades en la dieta mediterrània o en el mindfulness -o atenció plena- per reduir l’estrès durant l’embaràs. Els resultats de la recerca s’han publicat a la revista JAMA.

    «Vam veure que les mares dels nadons que neixen amb baix pes moltes vegades tenien una dieta subòptima i alts nivells d’estrès», explica el Dr. Eduard Gratacós, director de BCNatal i del grup Medicina Fetal i Perinatal de l’IDIBAPS i del CIBERER. Així va sorgir la idea de fer un assaig clínic per estudiar si intervencions estructurades de dieta mediterrània o de reducció de l’estrès podien reduir la possibilitat de tenir un nadó amb baix pes i altres complicacions de l’embaràs. «Aquesta investigació és pionera i representa un canvi de paradigma, ja que demostra per primera vegada que una intervenció estructurada sobre l’estil de vida redueix complicacions de l’embaràs per a les quals cap tractament anterior havia demostrat tenir efectes positius. Per tant, els canvis en l’estil de vida no només tenen efectes en la mare, sinó en el nadó», remarca Gratacós.

    A l’estudi, batejat amb el nom d’IMPACT Barcelona, hi han participat més de 1.200 dones embarassades amb alt risc de tenir un nadó amb baix pes a causa de diversos factors, com l’edat avançada, complicacions en embarassos previs, tensió alta o malalties com la diabetis. Les dones embarassades es van dividir en tres grups a l’atzar: un grup va fer visites amb una nutricionista per seguir una dieta mediterrània, un altre va dur a terme un programa de mindfulness per reduir l’estrès i a un tercer grup no se li va fer cap intervenció. Després se’n va fer un seguiment per veure com es desenvolupava el nadó i si hi havia complicacions en l’embaràs i el part.

    Els resultats de la investigació són clars. «Les embarassades del grup control van tenir un 21,9% de nadons amb baix pes, i aquest percentatge es va reduir fins a un 15,6 en els grups de mindfulness i un 14% en els grups de dieta mediterrània», afirma la Dra. Fàtima Crispi, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de la recerca. «A més, també es va veure una reducció del 19% de les complicacions en l’embaràs en tots dos grups», afegeix.

    Josefin Berg, Fàtima Crispi, Àngel Font, Eduard Gratacós, Francesca Crovetto i M. Carmen González Sánchez a la presentació de l’estudi | Fundació «La Caixa»

    El primer grup de dones va fer visites mensuals amb una nutricionista per canviar el patró de la dieta i adaptar-lo a la dieta mediterrània, incorporant-hi més fruita i verdura, carn blanca, peix blau, lactis i cereals integrals. A més, se’ls va proporcionar de manera gratuïta productes alts en omega-3 i polifenols, com oli d’oliva verge extra i nous. Josefin Berg, una de les participants, es mostra molt satisfeta amb l’experiència. «Tot ha sortit molt bé. La dieta ha estat molt abundant i ha sigut molt fàcil seguir-la», assenyala.

    Per la seva banda, la M. Carmen González va participar en el programa de mindfulness, basat en un desenvolupat per la Universitat de Massachusetts i adaptat a l’embaràs. «El mindfulness em va ajudar a tenir consciència del moment present i no estar tota l’estona pensant, per exemple, en el moment del part. M’ha aportat una sèrie de tècniques que m’han ajudat a no estar tan estressada i poder millorar el meu benestar», destaca.

    «En grups de 20 o 25 persones i amb una duració de vuit setmanes, les participants feien meditacions guiades, una part activa de ioga i se’ls hi donava eines per gestionar emocions i situacions d’estrès», explica Francesca Crovetto, investigadora de BCNatal i una de les coordinadores de l’estudi. Per saber si hi havia una reducció de l’estrès, les dones participants van emplenar uns qüestionaris a l’inici i al final del programa, i es van mesurar els nivells de les hormones relacionades amb l’estrès, el cortisol i la cortisona.

    Actualment, l’equip de BCNatal està dissenyant un estudi multicèntric per aplicar els resultats d’aquest estudi a qualsevol dona embarassada, sense la necessitat que hi hagi el risc de tenir un nadó amb baix pes. «L’aplicació de l’estudi no és senzilla i no es podrà fer d’un dia per l’altre. Aplicar-ho en l’àmbit protocol·lari requerirà una sèrie d’intervencions que han de ser validades científicament. També caldria veure l’efecte d’intervenir en altres factors, com la qualitat del son o l’activitat física. Serà un canvi progressiu», conclou Gratacós.

  • L’Hospital Clínic col·labora amb un grup d’escoles per millorar la salut mental de l’alumnat

    L’increment del malestar emocional arran del confinament i la pandèmia ha afectat de manera especial a la població més jove, fet que ha derivat en un major número de consultes als centres de salut per quadres d’ansietat, psicosi, depressions, trastorns alimentaris i fòbies escolars. Davant d’aquesta situació, l’Hospital Clínic i l’Associació d’Escoles Vincula han presentat el projecte Generació Alfa, el qual, segons afirmen, “té la voluntat de promoure un espai de trobades i de reflexió a través de la creació i la difusió de continguts científics i educatius desenvolupats de la mà d’experts en salut i educació”, i que tenen com a destinataris diferents àmbits com la família, l’escola, els centres de salut i els serveis socials, entre altres.

    L’Associació d’Escoles Vincula és una agrupació recent de set escoles –BetàniaPatmos de Barcelona, Daina-Isard d’Olesa de Montserrat, IPSI de Barcelona, Joviat de Manresa, Llor de Sant Boi de Llobregat, Meritxell de Mataró i Puigcerver de Reus– que, a banda d’altres projectes, “té l’objectiu d’acostar i fer dialogar els mons de la salut i l’educació des d’experiències reals i compartides”.

    L’acte de signatura del conveni es va fer al mateix hospital, amb la participació, entre altres, del doctor Josep M. Campistol, director general del Clínic; la doctora Luisa Lázaro, cap de psiquiatria infantojuvenil; i de Tomàs Cabello i Eduard Solé en representació de l’Associació d’Escoles Vincula. De fet, malgrat que el projecte es va presentar ahir, la idea va néixer abans de la irrupció de la covid, perquè ja aleshores s’havia detectat un increment de les patologies de salut mental entre els infants i els joves. Els estralls causats per la pandèmia van endarrerir el projecte, a la vegada que ratificaven la seva necessitat.

    El projecte, que també compta amb el suport de la Fundació La Caixa, es marca com a objectius principals la generació de coneixement (en el qual destaca un espai d’autoformació continuada pels educadors), treballar de forma preventiva a les escoles per promoure hàbits saludables, millorar la pràctica educativa davant diferents patologies, afavorir l’acompanyament de les famílies i “identificar necessitats no cobertes d’estudiants i famílies que poden ajudar a millorar el procés assistencial de l’Hospital Clínic”.

    Foto de família després de la presentació del projecte i la signatura del conveni | Hospital Clínic

    Per al 2022 s’ha previst la organització de dos seminaris (el primer sobre diversitat de gèneres i el segon sobre tolerància a la frustració), així com la creació de tres píndoles informatives (sobre aquestes dues temàtiques i sobre trastorns alimentaris), a més d’una jornada sencera (Summer School Clínic) sobre trastorns alimentaris. Hi ha previstes altres accions com debats, cursos específics, gravació de testimonis o elaboració de documents i infografies. Per a l’organització es constituirà un equip executiu format per professionals de la salut i l’educació.

    Les temàtiques proposades responen al resultat d’una enquesta realitzada durant el darrer trimestre del 2020 entre els docents de les set escoles. Les qüestions que van despertar més interès van ser el bullying, l’addicció a les tecnologies, la baixa tolerància a la frustració, els trastorns alimentaris, el dol (familiar o d’un company) i la violència de gènere.

  • La millor escola per l’Aleix

    La primera impressió quan un veu l’Aleix és que potser tenien raó aquells professionals de l’EAP que en el passat període de preinscripció van dictaminar que estaria millor fent P3 en un centre especialitzat. Però aquesta és una primera impressió d’adult amb mirada d’adult. La que van tenir els seus companys i companyes de tres anys quan el van veure per primera vegada a l’aula va ser tota una altra: per ells, l’Aleix és només un company al qual s’ha de cuidar especialment. “Hem d’aprendre molt dels infants, ells ho han viscut amb tota la normalitat des del primer dia”, explica Maria Ribas, la tutora de la classe dels cargols, un dels grups de P3 d’aquest any al Col·legi Claret de Barcelona.

    Del cas de l’Aleix en va parlar aquest diari a mitjans de juny: un infant amb una malaltia minoritària (Miopatia Miotubular) que li resta força muscular. Per viure, necessita un respirador entubat a la tràquea i alimentar-se a través del botó gàstric. El seu desenvolupament cognitiu és el que li correspon per edat, si bé té molt poc llenguatge oral i bàsicament es comunica a través d’uns gestos que s’ha anat inventant ell mateix, alguns dels quals recorden la llengua de signes. Aquest curs començava P3 i, pel fet que necessita atenció sanitària, la primera idea va ser enviar-lo a un dels dos centres d’educació especial que hi ha a Barcelona que compten amb infermera, que són els que tenen alumnes amb pluridiscapacitats. La família s’hi va oposar, perquè la discapacitat de l’Aleix és bàsicament física, i, després de no poca lluita, va aconseguir el que volia: que anés a la mateixa escola que la seva germana. S’ha d’intentar i si no va bé canviarem, explicava Alba Jardiel, la mare de l’Aleix.

    La Maria va saber que seria la tutora de l’Aleix al juliol. La cap d’estudis d’infantil al Col·legi Claret, l’Elena Martínez, no li ho va voler dir fins aleshores, tot i que coneixia les intencions de la família des de feia molts mesos. Totes dues reconeixen que, malgrat que tenen altres alumnes amb discapacitats al col·legi (que compta amb prop de 1.500 alumnes, 4 línies de P3 a batxillerat), l’Aleix és el repte més gran al qual s’han enfrontat mai com a centre. “No és que no t’hi puguis negar, és que hi ha un decret que diu que l’Aleix té dret a estar aquí”, resumeix la Maria. I la sorpresa, fins ara, no és que estigui anant bé, ja que tot el període d’adaptació s’ha preparat a consciència i hi han intervingut molts ulls i mans, sinó que “està sent un gran aprenentatge per tots nosaltres”.

    L’Aleix, amb la seva tutora, Maria Ribas, que li llegeix un conte sobre els colors | Pol Rius

    Preparar-se volia dir tenir clar quins eren els recursos que farien falta, quina la formació i la forma de coordinar-se, i com s’havia de treballar la qüestió amb la resta del grup i amb els seus pares i mares. Tot això s’ha anat fent simultàniament al llarg d’aquest primer trimestre de curs. I, de fet, abans i tot. Al Claret sempre van estar disposats a afrontar el repte, l’únic que demanaven era el suport intensiu de què parla el decret 150/2017 per als infants amb més necessitats educatives. Aquest era el punt clau, segons resa un dels principals manaments dels defensors del model d’escola inclusiva: el recurs ha d’anar on és l’alumne i no l’alumne on hi ha el recurs. En el cas de l’Aleix, aquest recurs es deia, molt especialment, infermera escolar.

    Mobilització de recursos

    L’Aleix Mora assisteix a l’escola 20 hores setmanals, perquè hi va cada matí de 8.30 a 12.30h, el recullen per dinar i, al contrari que la resta del grup, no fa l’hora i mitja de tarda. Durant aquestes 20 hores l’Aleix està sempre acompanyat per una vetlladora i per la infermera, que proporciona el CAP de la zona. Normalment són les mateixes professionals, però de vegades poden variar. També els dilluns i dimecres hi va unes hores una fisioterapeuta de l’EAP, per fer activitats amb l’Aleix coincidint amb el moment que la resta del grup fa psicomotricitat. I els divendres també passa per la classe dels cargols una logopeda de l’Hospital Sant Joan de Déu, el centre sanitari on tracten l’Aleix.

    A banda, cada dijous l’acompanya la professional del CEEPSIR, l’Anabel Blasco, la missió de la qual és ajudar la tutora a dissenyar estratègies i activitats perquè l’Aleix pugui participar a l’aula i alhora vagi adquirint la màxima autonomia possible. Per exemple, l’Aleix i un company són els responsables d’informar cada matí a la resta del grup sobre l’estat del temps, i per fer-ho li han proporcionat uns pots que contenen materials que evoquen el sol, la pluja, el fred, el vent, etc. Blasco és mestra del centre d’educació especial Sant Joan de la Creu i, des del seu CEEPSIR, fa el seguiment d’un total de vuit infants escolaritzats en centres ordinaris. “La meva feina consisteix a observar i fer propostes, pensant en l’infant però també en tot el grup, i és una sort quan trobes un centre com aquest, amb una gran predisposició a escoltar i canviar coses”, comenta.

    La Maria i l’Anabel estan ara preparant el PI de l’Aleix, els objectius del qual, expliquen, se centraran en l’adquisició d’habilitats comunicatives, sense descuidar els continguts propis de l’edat. “Si es troba bé de salut pot seguir el ritme de classe perfectament, li costa l’expressió, però pel que fa a comprensió fins ara no hem vist res que no pogués seguir”, apunta la tutora.

    Al pati d’infantil del Col·legi Claret, fent una cursa amb companys | Pol Rius

    De fet, els recursos que mobilitza un sol infant com l’Aleix encara van més enllà: un metge i una infermera de Sant Joan de Déu van anar al centre dos matins a fer formació a totes les mestres i professionals que intervenen o podrien fer-ho, la qual cosa inclou les tutores dels altres grups, les especialistes de música i anglès, totes les vetlladores i dues estudiants d’educació infantil que fan formació dual al centre. A més, professionals del SEEM (Servei Educatiu Específic de Motòrics) han passat per l’aula a fer observació i han fabricat un moble a mida perquè l’Aleix pugui estar una estonA incorporat, ja que el seu cos ho necessita, a més de proporcionar-li una cadira i una taula amb les que pot estar més a prop de la resta d’infants.

    També hi passa sovint la psicopedagoga de l’EAP, que és la persona que coordina tots aquests serveis externs amb el centre. Un document creat per aquesta professional permet que el Col·legi Claret, l’EAP, el CEEPSIR, l’Hospital Sant Joan de Déu i fins i tot el CDIAP al qual anava fins fa poc temps obtinguin informació sobre el dia a dia de l’Aleix gairebé en temps real.

    Treballar les relacions

    A més de mestra, la Maria té un màster en neuroeducació per la UB (fruit del qual ha fet formacions amb la resta de companyes d’infantil i del qual també va sorgir la idea d’incorporar una aula sensorial al centre). I canta amb la canalla mentre toca l’acordió. Quan ho fa, a l’Aleix li canvia la cara. Els nens i nenes l’envolten, però ho fan ordenadament. “Al començament tots volien estar amb l’Aleix i s’hi abraonaven –explica Anabel, del CEEPSIR–, per això vam haver de treballar aquesta relació, ara tots saben que només hi poden anar de dos en dos i que poden abraçar-lo i tocar-ho tot menys els cables”. L’Aleix esmorza cada dia amb la resta de companys. Ell, però, ho fa pel botó gàstric. També, de tant en tant, la infermera li ha d’aspirar el tub, per deixar-lo net, i això passa amb més freqüència si té mocs. “A tot això els nens no li donen cap importància, és molt emotiu veure les relacions que s’estableixen entre tots, i com demanen per l’Aleix quan no hi és”, diu la Maria.

    Per explicar aquestes necessitats, a començaments de curs la Maria es va inventar un conte, que va titular Petit conte especial, el va editar i il·lustrar amb un power point i cada matí el projectava i llegia a tot el grup. D’aquesta manera, els convidava a ajudar aquest nen especial però tractant-lo com un més, perquè, com deia el conte al final, “el que vol és aprendre coses noves i ser feliç al col·legi igual que la resta dels nens i nenes”. Amb els dits de la mà, l’Aleix deixa ben clar quan una cosa li agrada i quan no, aviat li arribaran uns commutadors perquè pugui prémer un botó que doni veu al sentiment que vulgui expressar. Al pati li canvia un altre cop la cara quan juga a fer curses amb altres companys que van amb tricicles i patinets. Cada cop els coneix i reconeix millor. I demana repetir fins a esgotar la vetlladora.

    Durant la primera setmana d’escola l’Aleix va fer la mateixa adaptació que la resta d’infants, amb l’única excepció que l’acompanyava la seva mare, l’Alba Jardiel, que ho va fer durant tres setmanes. Aleshores es va considerar que ja ho podia fer sol, “i no va tenir cap problema, patia més la seva mare que ell”, recorda la Maria. Amb tot, al final del matí ja sap que la vindrà a recollir i la demana, i li torna a canviar la cara quan la veu per la finestra.

    L’Aleix observa la seva mare per la finestra | Pol Rius

    També abans de començar el curs es va convocar a les famílies, i va ser la mateixa Alba Jardiel qui va explicar (ella diu intentar, perquè l’emoció li ennuegava la gola i li afluixava el llagrimer) a la resta de mares i pares per què volien portar el seu fill a aquella escola, com era el nen i quines necessitats tenia. “Va ser molt emotiu, les famílies van començar a aplaudir-la”, explica l’Elena Martínez, la cap d’estudis, que destaca que un dels punts cabdals del projecte de centre és la relació amb les famílies, amb les quals es fan quatre reunions cada curs.

    “La coordinació i el treball en equip és bàsic, tant a nivell intern com amb els professionals externs, i això és el que està fent possible la inclusió de l’Aleix”, remarca l’Elena. I la Maria Ribas ho confirma: “Aquesta implicació de tots els professionals està sent fonamental, és imprescindible tenir gent compromesa, que cregui en la inclusió i que lluiti i treballi per ella”.