Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • L’Atenció Primària i Comunitària és l’avantguarda de la lluita pel canvi de model de tot el Sistema Públic de Salut

    Avui hi ha moviments socials i lluites que són esperançadors perquè són radicals, volen canviar el model social i econòmic, van a l’arrel del sistema, per millorar realment la vida de totes les persones i reduir les desigualtats i les injustícies.

    Un és el feminisme, contra el patriarcat i la ideologia i accions contra la igualtat i dignitat de la dona, la seva explotació i la seva violació. L’altre són els moviments per la sostenibilitat i la protecció del planeta, la vida i la salut, moviments radicals contra el model de desenvolupament a tota costa i contra el mercat dels béns i drets comuns. Podem dir que aquests dos moviments van per bon camí, amb valors republicans i de democràcia profunda: llibertat, igualtat i solidaritat.

    En Salut, el moviment i lluites per un Sistema Sanitari Públic Primarista, que vol canviar el paradigma actual que diu que el què és important és l’atenció a la malaltia, els fàrmacs, la tecnologia, els hospitals sofisticats, en definitiva la creixent medicalització de la vida esperonada pels interessos dels quals volen també fer negoci amb la salut. Els Primaristes volen aquest nou paradigma d’allò que realment és important per les persones: la seva Salut i la salut de la comunitat, els que defensen l’Atenció Primària i Comunitària com el millor del Sistema sanitari, dedicat a la Salut i a la cura, amb més qualitat, més sostenible, més acollidor i eficient.

    L’Atenció Primària, amb aquesta lluita de les professionals, treballadores del FOCAP, Rebel·lió, La Capçalera, Raval nord a la Misericòrdia, juntament amb la ciutadania de les diverses entitats de la Marea Blanca, es converteixen en la punta de llança, l’avantguarda del canvi radical que necessita el Sistema Sanitari del segle XXI. Perquè no podem arreglar la Primària sense arreglar tot el Sistema públic i aquesta lluita, junt amb les altres feministes, ecologistes, dels precaris, dels joves, etc. Camina cap als canvis radicals necessaris avui del model neoliberal al servei només d’una minoria social i econòmica amb molts polítics i mitjans al seu servei.

    Caldrà tenir aquestes premisses, de canvi necessari de tot el model del Sistema Públic i social, assumides per totes les lluites sectorials i per protestes i millores parcials concretes. Si ho entenem, haurem de fer confluir les forces en una lluita comú, en un veritable camí per un canvi global i urgent.

  • Pediatria d’Atenció Primària, la gran oblidada del sistema sanitari

    Arriba el fred i novament ens trobem amb les consultes de pediatria d’atenció primària atapeïdes d’infants afectats per les infeccions respiratòries i digestives habituals en aquest període, que s’afegeixen a la resta de patologies, tant agudes com cròniques, que requereixen l’atenció mèdica habitual. I de nou observem que no hi ha recursos extra per reforçar les consultes pediàtriques del primer nivell assistencial. Perquè, de nou, el Pla integral d’urgències de Catalunya (PIUC) torna a deixar de banda l’atenció pediàtrica. A aquesta situació s’hi suma la permanent manca de substituts per cobrir les absències dels professionals. L’atenció als infants en l’atenció primària de salut és un pilar cabdal de qualsevol sistema sanitari i social. La maduresa d’una societat es mesura també per la protecció que dispensa als seus infants, la població més vulnerable.

    El darrer informe de Oficina Europea de Estadística (Euroestat) sobre salut infantil, assenyala que “Els pediatres d’atenció primària són un element clau en la qualitat de qualsevol sistema sanitari”. En aquest sentit també el Síndic de Greuges s’ha pronunciat amb rotunditat, en una resolució que va fer pública el passat novembre, on va denunciar les mancances i la falta d’equitat en la pediatria d’atenció primària i va reclamar mesures per incrementar la dotació de recursos humans i econòmics per a la pediatria d’atenció primària amb l’objectiu d’aconseguir una òptima equitat territorial.

    L’atenció pediàtrica del primer nivell assistencial ha estat la gran oblidada del sistema sanitari, a nivell de planificació estratègica i de direcció d’equips. No s’ha previst el número de pediatres necessari per substituir les jubilacions, ni s’han previst solucions per a les places de difícil cobertura. El nombre d’especialistes que es formen via MIR és del tot insuficient i la quantitat de pacients assignats per pediatre és del tot excessiva. Així, en èpoques d’alta demanda, els professionals poden veure incrementada la seva càrrega assistencial entre un 200% i un 300%. A més, les condicions laborals són poc competitives, fet que dificulta que els professionals trobin atractiva aquesta destinació.

    També cal afegir altres qüestions, com les dificultats per conciliar la vida personal i laboral, les baixes retribucions (comparades amb les d’altres territoris de l’estat i països del nostre entorn) la manca de formació continuada o les dificultats per desenvolupar activitats de docència o recerca són desincentius perquè els pediatres decideixin optar per l’atenció primària.

    En l’enquesta realitzada per Metges de Catalunya el 2018, en la qual van participar el 42% dels pediatres d’atenció primària del SISCAT, més del 85% dels professionals consideraven que no podien dedicar un temps suficient per visita per garantir la qualitat assistencial i la seguretat clínica de l’acte mèdic. El 93% afirmava que no tenia establert un límit màxim de visites diàries i el 72% opinava que era més propens a emmalaltir a causa de les condicions de la seva tasca professional. Respecte a la cobertura de les absències, el 88% dels enquestats afirmava que no es cobrien ni es compensava el sobreesforç d’atendre els pacients dels metges absents.

    De nou, des de MC, mostrem la nostra preocupació pel futur de la pediatria d’atenció primària del sistema públic de salut de Catalunya, ja que a hores d’ara es troba en una situació d’incertesa davant l’absència d’un pla estratègic clar i operatiu. Segons el Pla Estratègic d’Ordenació de l’Atenció Pediàtrica a l’Atenció Primària, publicat l’any 2007, cada infant ha de tenir assignat un pediatre de referència en el seu CAP i els hospitals de referència també han de comptar amb un servei d’assistència urgent als infants. No obstant això, al voltant del 30% de les places de pediatria d’atenció primària estan ocupades per metges sense l’especialitat. Fins a la darrera convocatòria de places MIR no s’ha augmentat significativament el nombre de places per a pediatres. Ara en són 72, però aquest increment serà estèril si no milloren substancialment les condicions laborals dels professionals i, en conseqüència, esdevindrà insuficient per cobrir les jubilacions i les necessitats d’especialistes en determinats territoris. Si l’àmbit de treball per als nous pediatres no és atractiu, es mantindrà l’escassa capacitat de retenció del talent mèdic que provoca que només el 20% dels nous especialistes pediàtrics decideixin desenvolupar la seva professió a l’atenció primària.

    L’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) presentada el maig de 2017 pel conseller Antoni Comín, proposa una revisió del model de pediatria d’atenció primària amb l’objectiu de revisar el model organitzatiu i territorial, la cartera de serveis, la dotació de recursos, l’abordatge comunitari, els perfils competencials, el desenvolupament professional, la relació entre els diferents nivells assistencials, el lideratge i el reconeixement als professionals. Aquest nou projecte seria inefectiu si no va acompanyat d’una dotació pressupostària adequada i no es desbloqueja el seu desenvolupament.

    Malgrat aquesta precarietat, el sistema s’ha sostingut gràcies a la professionalitat de plantilla sanitària. Amb tot, la resiliència també té límits i el novembre de l’any passat l’afartament es va traduir en una vaga de facultatius d’atenció primària amb una participació històrica que va possibilitar la signatura d’un acord amb l’Institut Català de la Salut (ICS) que també es va fer extensiu als equips d’atenció primària de la xarxa concertada. El pacte reconeix la sobrecàrrega laboral dels professionals i els seus efectes nocius per a la seva salut i per a la qualitat de l’assistència. Tot i que és un punt de partida, s’inclouen els fonaments d’un model d’atenció primària basat en la qualitat, la seguretat clínica i la dignificació de les condicions de treball dels facultatius.

    Pel que fa a les mesures destinades a la millora de l’atenció pediàtrica, l’ICS ha presentat amb cinc mesos de retard l’estudi de càrregues de treball de les consultes de pediatria d’atenció primària. Amb tot, l’estudi té limitacions importants perquè només garanteix que en el 45% dels equips la dotació de pediatres calculada sigui l’òptima i no dóna solucions per als centres que continuen patint una evident sobrecàrrega assistencial. MC ha denunciat davant la Inspecció de Treball el manteniment d’aquesta sobrecàrrega, que s’explica, en part, perquè algunes direccions d’atenció primària es neguen a implantar les millores i no respecten els acords de sortida de vaga pel que fa a les agendes assistencials i els temps pactats per a cada tipus de visita.

    En aquest sentit, l’enquesta de seguiment del pacte realitzada aquest mes de novembre indica que el 59% dels pediatres afirma que no es respecta el temps adequat per visita i el 66% denuncia que es forcen visites a les agendes sense temps assignat. A més el 63% dels enquestats creu que l’estudi de càrregues de l’ICS infradimensiona la veritable necessitat de pediatres.

    Les millores reals per a l’atenció primària només seran possibles amb un increment significatiu del pressupost dedicat a aquest nivell assistencial que s’aproximi al 25% de la despesa total de salut, tal com recomana l’OMS. Això permetria fer veritables programes de promoció de la salut a la comunitat, tenir un nombre de professionals adequat a les característiques i a les patologies de la població infantil i juvenil i oferir unes condicions laborals i retributives adequades.

    La vocació de servei no tolera indefinidament la sobrecàrrega assistencial. Si es milloren les retribucions, si s’ofereix als professionals la capacitat de gestionar les agendes i es promou la conciliació, trobarem els pediatres que necessitem. En cas contrari, davant la manca de solucions i l’incompliment dels acords, la majoria de professionals aposta per reprendre les mobilitzacions.

  • Els moviments per dignificar l’Atenció Primària suspenen als gestors i demanen més pressupost

    Només un dels dotze punts del dodecàleg de mesures per millorar l’Atenció Primària de Catalunya s’ha complert. El del tancament de tots els CAP a les 20 hores que demanaven per tal de facilitar la conciliació familiar dels treballadors. Dos punts més estan en curs o s’han complert a mitges. En falten 9.

    Aquesta ha estat la principal denúncia que el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), la Coordinadora SAP Muntanya i Marea Blanca de Catalunya, La Capçalera, Rebel·lió d’Atenció Primària i la Plataforma CAP Raval Nord Digne han traslladat com a valoració de l’estat de l’atenció primària un any després de la vaga. «Les llistes d’espera per visitar-se amb la professional de referència han augmentat de manera intolerable; respecte a l’any 2010 ha disminuït el nombre de professionals contractats a l’atenció primària, mentre que el de l’atenció hospitalària segueix augmentant; el malestar professional continua i les joves professionals segueixen sense expectatives reals de poder treballar en unes condicions dignes i estimulants», afirmen.

    Així, apunten que la solució per a l’atenció primària és molt complexa i que requereix «necessàriament l’augment del pressupost sanitari dedicat als equips d’atenció primària i pel desenvolupament de totes les seves competències dins del sistema». En aquest sentit, Meritxell Sánchez-Amat del FoCAP, ha denunciat el joc del vicepresident Pere Aragonès: «en dir que el 25% del pressupost en Salut del 2020 anirà a la primària, el pressupost final en Atenció Primària estaria fixat en un 16% i això és totalment insuficient si el què es vol és salvar l’AP».

    Sánchez-Amat també ha assenyalat que «estan etiquetant com atenció primària moltes coses que no ho són. Els dispositius de suport, les cures pal·liatives, la rehabilitació, eines de salut mental, els equips de salut sexual i reproductiva… per molt que treballin conjuntament, no són Atenció Primària. Incloent-ho tot dins la categoria, els hi permet dir que el pressupost passarà del 15 al 25% de cop… Si poses més coses dins el sac, sembla que augmentin els diners».

    De fet, com expliquen des del FoCAP, dins del capítol de personal d’AP s’inclouen els professionals dels 286 equips d’atenció primària (EAP), els 15 equips d’atenció pediàtrica, i les 22 unitats d’atenció continuada i urgències d’AP de tot Catalunya. També s’inclouen aquí un conjunt de serveis dels quals l’ICS és proveïdor però que correspondrien més a un nivell secundari d’atenció, com ara els equips d’atenció a la salut sexual i reproductiva (27), les 11 unitats del programa d’atenció domiciliària i equips de suport (PADES), les unitats de rehabilitació (9), les unitats de salut mental (2), i les unitats de salut internacional (6).

    Un segon punt del dodecàleg que no s’ha complert asseguren és el de «recuperar la dotació de personal (metgesses, infermeres, personal administratiu i treballadores socials) que els EAP tenien l’any 2010, dotant-los amb personal suficient, i cobrint absències per baixes, vacances, jubilacions i altres». En un document facilitat pel FoCAP, segons les dades a 2018 que es desprenen de les memòries de l’Institut Català de la Salut (ICS), denuncien que l’Atenció Primària té 1381 treballadors menys que abans de la crisi, mentre que l’atenció hospitalària en té 2389 més. En el mateix document, el FoCAP fa una lectura primarista de les memòries i per fer-ho i entendre les dades que acaben de reproduir, cal saber que l’ICS dóna servei d’AP al 75% de la població catalana, però només és titular de 8 dels 62 hospitals d’aguts de Catalunya, la majoria dels quals són hospitals terciaris. Els hospitals de l’ICS representen al voltant del 30% de llits dels hospitals públics.

    Altres punts que no s’haurien complert serien «aconseguir condicions de treball dignes per a tot el personal dels EAP. Contractes mínims d’un any i accés de totes les professionals a la carrera professional, independentment del tipus de contractació» i l’»increment del 5% addicional del sou i recuperar el 5% del sou sostret des del 2010, així com les pagues extres de 2013-14 i els 9 dies de lliure disposició també perduts». En aquest sentit, Elio Conesa, infermer i membre de Rebel·lió Atenció Primària ha apuntat durant la roda de premsa que si bé s’han cobrat algunes parts de les pagues extres de 2013, el 5% perdut l’any 2010 sota el govern de José Montilla encara no s’ha recuperat.

    Roda de premsa conjunta de valoració sobre l’estat de les mesures acordades post vaga / CB

    El punt dedicat a l’»accessibilitat efectiva de la població als seus propis referents en 48 hores, excepte en situacions d’absència d’aquests» tampoc s’ha establert. Anna Bedini, membre de La Capçalera, ha asseguretat que parlar d’Atenció Primària és parlar de qualitat assistencial però que per tenir-la, cal mantenir ferms els seus 4 pilars. El primer d’ells, l’accessibilitat que, per Bedini, «ara mateix és ben poca». «Acabem forçant les visites per un dia que ja tens l’agenda plena i això fa impracticable una assistència de qualitat. Si no, la pacient acaba anant a urgències saturant un servei que ja està sota mínims», relata. El segon pilar seria la longitudinalitat: «seguir una persona en el temps ens fa més propers però també cal tenir-ho en compte pel maneig clínic. Si coneixem els pacients, podem optimitzar les consultes i els temps de visita perquè sabem qui és».

    Per Bedini, com està estudiat, la salut no és només allò mèdic. El 70% depèn dels determinants socials i això s’ha de treballar «conciliant el treball a la consulta amb un treball comunitari que ens permeti abordar-ho». Per tant, el tercer pilar per garantir la qualitat assistencial és la integralitat. Per últim, el quart, essencial pels treballadors, trobaríem la coordinació. «Hem de tenir un equip directiu que compti amb la participació de la ciutadania, coordinar-se no vol dir treballar sota les directrius d’un hospital».

    Així, i per acabar amb la convocatòria, la Trini Cuesta ha transmès com a ciutadania una valoració negativa de les aplicacions dels acords post vaga durant aquest any que ha passat de marge. «L’accessibilitat no ha millorat, podríem dir que empitjora perquè cada any que s’allarga aquesta situació, es degrada més l’atenció en general. Els usuaris estan molt despistats perquè es troben hores a un mes vista i acaben necessitant anar a urgències», valora Cuesta en nom de la Coordinadora SAP Muntanya i Marea Blanca de Catalunya. Des de la ciutadania, segueixen exigint les 48 hores per accedir al metge o a infermeria, cosa que no passa: «no és casual que la gent jove sigui la que més va a urgències: això respon a una política molt ben planificada de degradar l’Atenció Primària».

    I què faran aleshores per seguir pressionant per revertir la situació? Segons ha explicat Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord que s’ubicarà a la Capella de la Misericòrdia finalment, hi ha accions pensades però que encara no poden rebelar. Vaga? No per ara. Segons Sánchez-Amat, «cal un brou idoni per convocar-la» i una vaga «té un cost professional i laboral molt gran, no és només que deixis de cobrar, és que la feina que deixes de fer influeix en la població». Per això creuen que ara no seria el moment tot i que «els motius segueixen sent-hi».

  • ‘Cuando ya no puedes más’: la deriva d’un metge de família per la inestabilitat del sistema feta llibre

    Vuit mesos amb la Capella de la Misericòrdia ocupada per la Plataforma veïnal i de treballadores en defensa d’un nou CAP Raval Nord. Vuit mesos fins que finalment se’ls hi ha reconegut que aquest és i serà l’espai idoni pel nou CAP. I tot aquests mesos també fa que els seus membres han seguit treballant, com fan des del CAP actual, per dignificar la vida al barri. La xarxa i la comunitat han estat la prioritat durant aquests mesos de lluita. Al mateix temps, la comunitat també s’ha bolcat amb la lluita del CAP i s’han teixit aliances més enllà de l’assistència sanitària. Perquè com sempre han defensat: una atenció primària forta s’aconsegueix fent barri, fent i sent salut comunitària.

    Així, més enllà de reclamar un espai digne per poder treballar i atendre els veïns i veïnes del barri, el CAP Raval s’organitza en altres lluites i s’ofereix per donar veu. Per exemple, aquest diumenge passat, arran de la convocatòria de manifestació per part de la plataforma Aturem la Llei Aragonès, el CAP Raval Nord Digne va quedar mitja hora abans del seu inici per anar cap el punt de sortida. «Us convidem a assistir a la manifestació contra la Llei Aragonès, que pretén perpetuar la privatització dels serveis bàsics», tuitejaven.

    Diumenge es movien pels serveis públics i avui dijous es queden a casa per la cura dels professionals de l’Atenció Primària. Ho fan acollint la presentació del llibre «Cuando ya no puedes más. Viaje interior de un médico» del metge de família Enrique Gavilán. L’acte serà moderat per Esperanza Martín també metgessa de família i comunitària que ha posat veu a moltes de les mobilitzacions de l’Atenció Primària.

    Com ella mateixa ens explica, l’acte s’iniciarà amb una intervenció de la Plataforma en defensa de la Capella de la Misericòrdia com espai per acollir el nou CAP Raval Nord. «Justificaran la localització però també ens faran entendre la relació que aquest espai té amb la defensa del sistema públic de salut i l’Atenció Primària», diu Martín. Després, ella s’encarregarà d’introduir el llibre i també a Enrique Gavilán: «cal saber qui és ell com a referent dins la medicina de família però també les tres línies que té el llibre».

    Esperanza Martín troba important fer entendre que ni l’acte ni el llibre estan dirigits exclusivament a professionals: «als professionals els hi pot interessar l’aspecte laboral que ell narra i viu però en el llibre també parla de la seva vessant com a pacient. Aquest llibre pot ser de gran utilitat per la ciutadania i perquè els pacients entenguin què passa a l’Atenció Primària. Pels professionals també és important veure les paradoxes que es troba un quan es converteix en pacient i de sobte es troba prenent pastilles o anant a teràpia quan mai s’ho havia plantejat».

    De la frustració a la crisis fins a fer teràpia i deixar la professió: una història a l’Atenció Primària

    A la contraportada del llibre, l’editorial Anaconda Editions explica que «Cuando ya no puedes más és el relat de la crisi personal viscuda per un metge de poble». I és que el doctor Gavilán, metge de primària i de poble, va començar a exercir la medicina a petits pobles del nord de Cáceres. En un moment donat es va veure superat per la situació de la medicina, l’atenció primària i va caure en una depressió. El què ell descrivia com vocació i entusiasme inicials, rebutjar les pressions de les farmacèutiques, posar els pacients per davant de tot va xocar amb un sistema que amb retallades, privatitzacions, caos organitzatiu i que deshumanitza la sanitat, acaba derrotant l’individu.

    «Enrique Gavilán va tenir primer la força necessària per demanar ajuda i superar el seu enfonsament, i després ha tingut la valentia d’explicar aquesta dolorosa experiència», tanca la contraportada. I és que el llibre, com ens explica Gavilán per telèfon dies abans de la seva visita a Barcelona, va nèixer fa 4 anys amb un motiu únicament terapèutic. El va escriure al mateix temps que passava per una crisi personal «que estava durant massa» i va ser aleshores quan va decidir asseure’s i posar ordre a tot el que li estaba passant, els seus fracassos i els encerts. No tenia cap intenció de publicar-ho.

    Per què ho va fer doncs? L’auge de mobilitzacions arreu de l’estat espanyol que aquí a Catalunya es van materialitzar sobretot amb la setmana de vaga del sector sanitari de finals de novembre, just ara fa un any, va ser un dels motius? «En veure que hi havia molta gent indignada per la situació, que no era l’únic que es sentia així… Em vaig veure reflectit a les imatges de les notícies, en aquella situació d’indignació i ràbia. Va ser aleshores quan vaig decidir publicar la història perquè no era només meva», ens declara el doctor Gavilán.

    A «Cuando ya no puedes más» el doctor Gavilán diu «Gran part de la culpa de la pèrdua d’identitat de molts professionals d’atenció primària està relacionada amb el rol social que actualment se li atribueix al metge de capçalera: el metge dels papers. Volants, receptes, informes, justificants i certificats s’amunteguen a la taula de les consultes de qualsevol centre de salut. La gent té dret a demanar, i demana. El metge té el deure de donar, i dóna. I com més dóna, obligat per la petició dels altres sense poder atendre el seu criteri professional, més autòmat se sent i menys persona».

    I aquesta situació que descriu en el seu llibre encara no ha canviat malgrat totes les millors que es diuen estar adquirint. El doctor Gavilán actualment gaudeix del què fa. Va deixar la seva feina per ser «insofrible la situació». A més «la relació amb els pacients s’havia ressentit» i va considerar que «era el moment de deixar-ho». El va ajudar molt haver estat en teràpia i haver escrit el llibre. Així i tot, és conscient de la situació. Assegura que l’Atenció Primària no ha millorat i que segueixen havent-hi «moviments respecte a les últimes vagues al sector reflectint aquesta situació de descontentament i abandonament».

    I és que el doctor Gavilán assegura que «el terreny està preparat, ja que la sequera en Atenció Primària és tan gran que qualsevol gest serveix, qualsevol espurna es propaga». Així i tot, també fa una lectura derrotista. Explica que a Extremadura, a prop de Placencia, van haver-hi mobilitzacions i fins a un parell de reunions amb el servei extremeny de salut: «es van concretar algunes mesures però van arribar les eleccions d’abril i tot això s’ha oblidat… Si hi va haver promeses de canvi però aquí no s’ha mogut res». Per Gavilán, aquests moviments el què fan és desmobilitzar moltíssima gent.

    Justament per la gent que no es desmobilitza està feliç de presentar aquest llibre a la Capella de la Misericòrdia. Enrique Gavilán coneix a Esperanza Martín des que eren residents i després van seguir sent «companys de lluita». «Quan li vaig comentar la possibilitat de presentar el llibre a Barcelona i li vaig dir de què tractava es va prestar a organitzar-ho. Que escollís al CAP Raval Nord em va semblar molt bé perquè no deixa de ser un símbol molt important d’una lluita no només d’un col·lectiu sinó d’un barri sencer». I és que per al doctor Gavilán, «l’Atenció Primària no és res si no és per la comunitat on està inserida».

     

    «Cuando ya no puedes más» d’Enrique Gavilán

  • En l’aniversari de les aturades dels metges de família i amb alguns dels objectius aconseguits, CAMFIC proposa noves mesures per seguir millorant el sistema de salut

    Avui 14 de novembre s’inaugura el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”.

    En aquest context, CAMFiC que entén que la vaga de fa quasi un any va esdevenir una catarsi per a dues dècades de manca d’inversions i descapitalització de l’AP, fa ara una reflexió sobre la situació de l’Atenció Primària a casa nostra, amb un Congrés que vol posar en valor l’especialitat de la medicina de família i comunitària, i reivindicar-la, saben que els professionals segueixen treballant amb recursos limitats i sota pressió assistencial, però coneixedors de la seva importància i transcendència en la salut de les persones.

    Convertir l’Atenció Primària en l’eix vertebrador del sistema de salut ha d’anar més enllà de dotar-la de més recursos econòmics i ha de suposar canvis que transformin el sistema sanitari sencer i les relacions entre àmbits assistencials: atenció primària, hospitals i centres sociosanitaris.

    I tot això, en un context que ens portarà d’aquí a 5 anys, a que el 26% dels metges i metgesses de família es jubilaran, mentre que les places MIR destinades a medicina familiar i comunitària s’han reduït en els darrers 20 anys.

    Davant d’aquest entorn, CAMFiC proposa algunes línies d’actuacions destinades a millorar l’atenció a la ciutadania, més enllà d’altres canvis més estructurals i pressupostaris que també creu que caldria assumir.

    • Aportar valor a la consulta mèdica desburocratitzant-la. Entre un 20 i un 40% del total de la consultes diàries a l’AP son per motius burocràtics, per això es proposa apoderar l’administratiu sanitari per tal que faci algunes d’aquestes tasques, incorporant-se juntament amb el metge i infermera en la Unitat Bàsica d’Atenció.
    • Reconeixement mutu i reciprocitat entre l’Atenció Primària i l’Atenció Hospitalària. Un tema que tindrà taula de debat propi en el Congrés. CAMFiC demana incloure l’accés directe a la gestió i coordinació dels llits de subaguts per part dels Equips d’Atenció Primària. Cal recordar que els llits per a processos subaguts son aquells destinats a estades en hospital breu, per a l’abordatge de síndromes clínics relacionats amb complicacions, descompensacions i brots de la patologia crònica de base. L’ingrés a un llit per a subaguts es decideix des de l’Atenció Primària, àmbit on es segueix la cura i atenció a patologies cròniques.
    • Transformació del model relacional metge-pacient invertint en TiC, intel·ligència artificial, i consultories virtuals dins de l’Atenció Primària. Un altre dels temes que també es tractarà en el congrés on s’analitzarà com cal incloure les noves tecnologies a les consultes; en aquet sentit CAMFiC aposta per potenciar la carpeta La Meva Salut (espai digital personal, de consulta i de relació, que permet a la ciutadania disposar de la seva informació personal de salut ) com element de promoció de la salut, d’educació sanitària, i d’autocura.
    • Autonomia organitzativa i de gestió financera dels EAP. Diferentes estudis, alguns de la pròpia CAMFiC, posen de manifest que l’autonomia organitzativa i de gestió financera del EAP millora resultats de salut. Igualment, des de CAMFiC es veu imprescindible la incorporació dins els Equips d’Atenció Primària de nous perfils professionals com fisioterapeutes, nutricionistes o psicòlegs clínics.
    • Transformació dels Plans d’Estudi del grau universitari de Medicina. CAMFiC proposa impulsar projectes de fi de grau en atenció primària i assignar un tutor/a metge de família a un petit grup d’estudiants amb l’objectiu de realitzar un seguiment longitudinal al llarg de tots els cursos del grau. Per això, aquest any el Congrés ha convidat a un grup d’estudiants de Medicina que podran assistir a les taules i tallers, i que disposaran d’un espai propi el darrer dia per explicar la seva valoració.

    El Congrés de CAMFiC

    Més de 500 metgesses i metges de família de tota Catalunya es reuniran a partir d’avui 14 de novembre i fins dissabte 16 de novembre en el 27è Congrés de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària a la Fira de Barcelona. El Congrés, sota el lema “Aixeca’t de la cadira. Ara CAMFiC”, tindrà quatre línies de treball: orgull de primària, compartim coneixement, salut digital i atenció primària, i seguretat dels pacients, entorn a les quals es desenvoluparan diferents taules de debat, tallers i activitats.

    En aquesta edició, el Congrés de la CAMFiC incorpora novetats importants. Per primera vegada s’obrirà al públic general que podrà assistir a dues de les activitats organitzades: la representació el dimecres 14 de novembre a les 18.30h de l’obra de teatre Fuenteovejuna per part de La Trifulga dels Fútils, una companyia de teatre composta per persones amb trastorns mentals i amb persones que no en pateixen i que està dirigida per un metge de família, i el debat obert La sexualitat no té edat, que es farà el divendres 15 de novembre a les 12.30h.

    A més, en aquest Congrés a Barcelona, la CAMFiC s ‘ha associat amb Healthio i Fira de Barcelona, que treballen per fomentar l’apoderament de la ciutadania i la presa de decisions pel que fa a la seva salut i al seu benestar, i ho fan acostant la innovació a la societat. De manera que de forma paral·lela a les taules del Congrés, Healthio realitzarà tota una sèrie d’activitats vinculades a la diabetis i a les novetats i monitorització en l’atenció a domicili dels pacients.

  • «‘Aixeca’t de la cadira’ vol dir mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i la nostra feina que és bàsica per la població»

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) celebra des del dijous 14 al dissabte 16 de novembre el seu Congrés bianual. Amb aquesta edició se’n sumen 27. El seu lema? «Aixeca’t de la cadira! Vine a Barcelona!» Perquè com expliquen amb el programa, «han volgut fer un congrés diferent. Gran. Al cor de la ciutat. Ple de continguts que van des de les actualitzacions exprés als espais de debat».

    L’Atenció Primària «ha demostrat ser un factor determinant en la llarga esperança de vida del nostre país» i per això assenyalant des de la CAMFIC que cal reivindicar-la més que mai. Atenció Primària és tenir cura de la salut dels pacients i de la comunitat anant des de la promoció i prevenció fins a l’atenció de qualitat al final de la vida; passant per una bona celeritat diagnòstica i l’ús dels tractaments més eficients en cada cas.

    Des de la CAMFIC reconeixen que tot això es fa amb «uns recursos públics molt, molt limitats». Davant d’això, el missatge que volen enviar és el d’aixecar-se de la cadira i posar-se en marxa reconeixent que fan malabarismes però sabent que els fan pels seus pacients i per creure en la seva feina. «Lluny de desencoratjar-nos i desanimar-nos, ens cal apoderar-nos i reivindicar-nos».

    Elisenda Sant és metgessa de família, sòcia de CAMFiC. Treballa al Consorci d’Atenció Primària de Salut de l’Eixample (CAPSBE), una entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona. La doctora Sant forma part del comitè organitzador per primera vegada des que l’any 2000 va fer-se membre de la CAMFIC. Sant ens explica que aquesta edició del Congrés de la CAMFIC fa un any i mig que es treballa gràcies al fet que des de fa un temps el congrés es celebra de manera bianual.

    Parlem amb ella sobre els reptes de la primària, els continguts d’aquest any, la metodologia de les activitats i les preferències o necessitats de la medicina de família i comunitària.

    Aquest any és la 27a edició. Quin recull en feu?

    El Congrés de la CAMFIC era itinerant per pobles i ciutat de Catalunya. Fa 2 anys es va celebrar a l’Ampolla i en fa 4 a Tarragona. Enguany li hem volgut donar més força coincidint que tocava fer-ho a Barcelona. Això facilita que tothom pugui venir i vam començar amb molta empenta de poder bellugar a molta gent. De fer, el lema ‘Aixeca’t de la cadira! Vine al Congrés’, que va sortir fa molt de temps a les primeres reunions dels comitès, mostra que tots buscàvem aquesta mobilització per part de l’Atenció Primària.

    És fàcil, venim d’una vaga ara fa un any d’una setmana dels professionals d’Atenció Primària. Hi ha un neguit i una reivindicació i amb el Congrés hem volgut recollir això però posant-ho en positiu, donant-nos força.

    Motiveu a aixecar-se de la cadira perquè heu analitzat un estancament o que no n’hi ha?

    Mobilització hi ha. Fa un any hi va haver moltíssima. Ara en comptes de fer una reivindicació de queixa ho hem volgut transformar en positiu. Mobilitzem-nos per reivindicar la nostra professió i per continuar endavant amb la nostra feina que creiem que és bàsica. No fa massa va sortir un estudi que una Atenció Primària de qualitat com la que tenim aquí cura. Aquest lema es veu en les temàtiques de les taules de debat. Moltes d’elles busquen això.

    Les heu decidit en base a 8 línies. Com les veu triar?

    En base a una enquesta als socis on marcaven els temes que més els interessaven. Vam anar desgranant i agrupant fins arribar a les taules que presentem. Una d’elles és evidentment l’actualització. A un Congrés vas a actualitzar-te. Tens tres dies concentrats per poder assistir a diferents taules i tallers d’habilitats clíniques, de temes que han anat arribat a l’Atenció Primària com la retinografies, la dermatoscòpies, les ecografies… que són eines noves. És molt gratificant veure l’interès que hi ha per part dels metges i metgesses de família de formar-se en totes aquestes àrees. Hi ha qualitat i ganes.

    El plat estrella de la primera línia seria l’actualització clínica feta pels grups de treball. Hem triat els temes que han tingut més moviment o més novetats els últims anys. Els formats són variats. Per exemple, en una de les sales hi haurà un vídeo. D’entrada dius: ‘ui, entrar i veure una pantalla’. Però són vídeos molt entenedors, molt clars i amb diversos temes. Aquest apartat també permet que els assistents puguin fer preguntes via correu electrònic a aquells que han elaborat les actualitzacions per després tenir una resposta que és el que ens trobaríem en un debat més directe.

    Hi ha metodologies de treball novedoses. No són totes la típica taula en la qual els ponents s’asseuen i deixen anar el seu discurs. Busquem tallers molt interactius i algun treballa amb el sistema del kahoot de votacions.

    Teniu dos ‘escape rooms’ en aquest sentit.

    Sí. Un de refugiats i un d’Infeccions de Transmissió Sexual. Ara està molt en voga tot el que és el game learning perquè veus molt més quan participes i ho fas dret. És això d’aixeca’t de la cadira.

    Després els d’urgències ho fan en format de gimncana: diferents estacions o parades per anar aprenent amb la pròpia habilitat, superant proves…

    Ho feu amb pacients?

    A vegades amb membres del grup que es fan passar per pacients o a vegades amb maniquins per temes de reanimació per exemple. Hi haurà una mica de tot.

    Una altra activitat dinàmica és que en una sala constantment s’estarà fent ecografia que es poden fer a l’atenció primària. És una eina que encara no tenim del tot introduïda i si ho hem aconseguit en alguns centres ha estat gràcies al fet que alguns professionals ho han estat reivindicant. No ha estat des de dalt que ens han dit que ara ho heu d’aplicar. Ha estat des de baix que s’ha reclamat. L’ecografia ha de ser el fonendo del segle XXI. D’aquí no massa anys anirem amb l’ecògraf a la butxaca i és molt important.

    Seguint amb les eines d’habilitats tenim un taller de dermatoscòpia. Abans de derivar al dermatòleg en moltes ocasions li envies la foto i això el pacient ho agraeix perquè les demores en dermatologia són importants. Inclús et reforça a tu mateix. Poder fer la foto i enviar-la fa que el pacient es quedi molt més tranquil.

    Un altre es diu ‘Els meus electros’

    Sí. Cal que l’Atenció Primària domini la interpretació dels electrocardiogrames.

    Un altre taller que tenim és el de ‘To bridge or no to bridge’ que és interrompre o no l’anticoagulació. L’anticoagulació oral, el què és el Sintrom i els nous fàrmacs que han arribat, ha estat una revolució els últims anys de com utilitzar-la i hi ha una mica d’embolic sobre en quin moment s’ha d’aturar per si hi ha una operació. És molt interactiu i a més hi ha molt interès amb aquest tema.

    En un altre parleu de vacunes. Fa poc ha començat la campanya del Departament de Salut sobre la vacunació entre professionals justament.

    Sempre costa molt en aquest país. Veus les xifres de professionals sanitaris i no són comparables amb d’altres països europeus. Li hem posat de nom ‘Vacunació dels professionals: ètica o estètica’ per veure si ens vacunem o no per quedar bé. El què cal és convènce’ns que podem patir la malaltia però també que podem ser transmissors.

    Hi havia una línia que era salut digital i atenció primària.

    Sí. És el de xarxes socials i metges de família. Ara les xarxes són un contenidor on hi ha de tot. I perquè la gent en faci ús els professionals han d’estar convençuts i han de conèixer i distingir les xarxes socials i el contingut de qualitat d’aquell que no ho és. Pots recomanar una app o un portal però has de coneixe’l abans. Hi ha continguts fantàstics que et poden ajudar. Molts estan dirigits al pacient i amb vídeos ben fets que sempre ajuden a que s’entengui més.

    Des de l’Atenció Primària esteu intentant promoure que la gent faci ús del portal de la Meva Salut

    La Meva salut és una eina molt potent. facilita la comunicació amb l’usuari i pot estalviar un número important de visites presencials. Cal fer-ne un bon ús i hem d’instruir bé els pacients de com utilitzar-la.

    Parlant de pacients, feu una xerrada sobre sexualitat oberta al públic de fet.

    El grup de sexualitats fa dos tallers un de disfuncions sexuals dirigit als professionals i un altre de ‘El sexe no té edat’ i està obert a tota la població. Dins el Congrés hi ha sempre una part oberta a la comunitat per fer honor al nostre segon cognom: ‘comunitària’. En alguns casos s’havien fet caminades per promoure l’exercici físic per exemple.

    Aquesta era la part més clínica però teniu altres línies.

    Sí. Una d’elles és sobre el que parlàvem de la salut digital. Una de les activitats és una taula de gran format i l’altre és la conferència del doctor Fernando Fabiani.. És un metge andalús molt mediàtic, molt graciós… Està en un programa televisiu fent peces de salut de fet i explica molt bé les coses de cara a la població. Ens proposa una xerrada sobre la difusió als mitjans de comunicació que es diu ‘I si el fi justifica anar als mitjans?’ Ens fa molta il·lusió que pugui venir.

    Després dins una altra línia tenim una taula que promet molt i de la qual sabem molt poca cosa perquè la persona que l’organitza ens ha dit molt poc. Es diu ‘Atenció Primària i hospitals: Joc de trons?’ És una de les línies reivindicatives de les vagues que hi va haver l’any passat sobre la relació entre atenció primària i hospitals, que ens necessitem moltíssim però costa d’integrar, quadrar, comunicar-nos… Des de fora és difícil de veure.

    L’Atenció Primària té com a definició la continuïtat assistencial. portem els pacients des que tenen 15 anys fins el final de la seva vida. Sovint quan fas una derivació perds aquell continu assistencial. També s’ha de dir que amb la tecnologia ha anat millorant perquè tens retorn del que ha anat passant però amb els hospitals costa i nosaltres hem de seguir estant allà. També tema de llistes d’espera, de criteris d’un o altre… És complicat i per això està plantejat d’una manera divertida amb Joc de Trons.

    També teniu dues taules sobre recerca. La diferència amb els hospitals en aquest tema també és evident.

    Tenim dues taules amb grans temes de recerca i volem donar veu a aquesta reivindicació en positiu. Atenció Primària fem moltíssima recerca i amb molts menys mitjans. L’hospital ja està concebut com un centre de recerca al mateix temps que fan la feina, nosaltres l’hem de posar allà i els que en fan són uns herois perquè tenen molt pocs mitjans. També és cert que des del Departament amb beques PERIS s’ha anat intentant impulsar. Volem presentar grans temes de recerca.

    Aquí també podríem pensar en l’apartat que destineu a la seguretat del pacient i com d’important és estar pendent d’ell d’una manera integral.

    Ens ha sorprès gratament que uns dels temes més demandats és sobre seguretat del pacient. Ha preocupat molt durant els últims anys. Ens hem de dotar d’eines perquè els problemes de seguretat no passin, que el sistema tingui eines i no depengui 100% del professional. Això ens ho van demanar i és una de les grans taules. Ve una persona que ha sigut segona víctima: una professional que va viure un problema de seguretat d’un pacient i va sortir esquitxada per dir-ho d’alguna manera.

    Tornem al lema: ‘Aixeca’t de la cadira’ és una clara crida a la mobilització. Quins continguts heu inclós en aquest sentit?

    Les línies que recullen el neguit de la reivindicació són tres: la d’atenció primària i hospitals és una. La d’orgull primària és la que recull més però en positiu perquè busca reivindicar-nos i explicar-nos els uns als altres tot el què estem fent des de moltíssims camps i àmbits. L’altre ve a dir aixeca’t de la cadira i endinsa’t a la comunitat. És molt millor prevenir i tractar molta gent alhora que no una a una. Ens hem d’integrar a la comunitat i sobretot a tots els serveis que hi ha a la comunitat. Sanitat i social s’imbrinquen per tornar a construir els teixits semblants als que abans tenien més els pobles.

    Al final tenim una taula que es diu ‘i a nosaltres qui ens cuida’. Hem d’estar cuidats per poder cuidar.

    Una xerrada que em va cridar l’atenció es diu ‘Be positive and die’.

    Sí. Hi ha tres esdeveniments que van sols, que no tenen competència amb la idea que tothom assisteixi. Una és la que et deia del Fernando Fabiani i l’altre és la conferència inaugural que la farà el Víctor Amat. Ell és psicòleg i et diria que és un provocador. Ell fuig dels estereotips de ‘Be happy’, ‘Al mal tiempo, buena cara’ i busca donar-li la volta a això.

    Està confirmada la consellera de Salut, Alba Vergés, a la conferència inaugural i al tancament la comissionada de salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa.

    I el tercer esdeveniment que va sol, pel que entenc del programa, és l’obra de teatre.

    És un teatre social de la companyia ‘La Trifulga dels Fútils’ que va néixer ja fa 20 anys al centre Pi Molist i està integrada en part per persones que tenen malalties de salut mental. Són una família i busquen del teatre fe la seva teràpia particular i formem una comunitat d’aprenentatge tant si tenen una malaltia mental o no. Però també busquen mostrar una obra de qualitat. Hi ha moltes maneres de visualitzar el problema i hi hauria altres activitats que tracten més sobre el tema. La cosa és que ells al final busquen mostrar una obra de teatre de qualitat. Busquen desestigmatitzar i integrar-se.

    Després de l’obra hi haurà un col·loqui que portarà el director de la companyia, que és metge de família, per reflexionar sobre el què comporta l’estigmatització amb la salut mental i com hem de canviar la nostra actitud com a professionals.

    Això tindrà un sistema de taquilla inversa. Els fons aniran una part per l’obra de teatre i una altra per l’Obra Social Sant Joan de Déu que fan molta feina en salut mental.

    A banda de professionals sanitaris en Atenció Primària, aquest any heu convidat a estudiants.

    Per primera vegada aquest any hem donat beca a 12 estudiants de medicina per assistir al Congrés. És un tema que ens preocupa a l’Atenció Primària des de fa temps. La nostra presència a les facultats de medicina és molt escassa en comparació al pes que té la professió en el conjunt de la població. La meitat dels estudiants de medicina no ho saben però acabaran a Atenció Primària: alguns ja per vocació i altres de rebot. En tot cas, aquests últims acostumen a redescobrir i veure que no només fem receptes.

    Comencem aquest any però voldríem seguir endreçant-ho una mica. És a dir, que fos dins l’assignatura d’Atenció Primària que es donessin aquestes beques com a premi pels millors treballs, a la gent amb més interès.

    I per últim, a part de tots els continguts preparats a través de xerrades i tallers, també teniu un apartat per les presentacions de treballs i els pòsters.

    L’allau de treballs i comunicacions ha estat increïble i també la feina que ha fet el comitè per fer tria. En tenim més de 300 i no tot ha entrat i mira que en els congressos el més fàcil és acceptar-ho tot perquè així t’assegures inscripcions perquè aquella persona haurà de venir.

    Ens ha interessat agrupar en franges les presentacions. Sovint vas a un congrés i estàs tot el dia pendent de quan parla el company, el resident… que puguis tenir la llibertat d’assistir a tots els actes és important.

    Vam decidir també tornar al format paper que si bé no és tan ecològic com el format digital permet que els treballs presentats es vegin tots alhora, facilitant que comparteixis.

    D’altra banda, aquest any també hem inaugurat el concurs de curts audiovisuals i hi ha equips que s’han bolcat totalment.

    De tot això donarem diversos premis durant la conferència de cloenda que serà el dissabte al matí. El premi a les dues millors comunicacions orals, premi als dos millors pòsters i premi a dos vídeos. Un el decidirà el membre del jurat i l’altre serà pel vídeo amb més visualitzacions. Allà es projectaran els dos curts guanyadors.

  • D’escanyar… a no tenir límits

    Després de llegir l’article de la Consellera Alba Vergés al Diari de la Sanitat «Sense límits al futur de la primària», hom té la sensació d’estar al davant d’una situació de dissonància cognitiva. Per un costat, veiem com s’escanya l’atenció primària tant com es pot, i per l’altra, la consellera ens diu que no hi ha límits per al seu futur.

    En primer lloc toca celebrar l’anunci d’Alba Vergés de crear, per primera vegada en tota la història del sistema sanitari català, la Direcció estratègica d’atenció primària en el si del Departament de Salut. Direcció estratègica sona bé, sona important, però no oblidem que des de fa uns anys ja tenim una Estratègia Nacional d’Atenció Primària de la qual no n’hem obtingut encara cap fruit. Serà la nova direcció una estructura més sense capacitat operativa i que actuarà de cara la galeria? Desitgem de tot cor que no sigui així.

    Dia rere dia la realitat desmenteix moltes de les afirmacions de la consellera. Per exemple, en l’últim any i mig no s’han recuperat les condicions laborals perdudes durant la crisi ni el nombre de professionals. Ni s’han recuperat del tot els endarreriments de pagues extres i per objectius pendents, ni els sous, ni la precarietat laboral. No només això, sinó que, a títol d’exemple, segons la memòria del 2018 de l’Institut Català de la Salut (empresa del tot pública i responsable de l’atenció primària del 75% de la població catalana), el diferencial de treballadors entre els anys 2010 i 2018 a la primària és de 1381 treballadors menys, en tant que per als hospitals el diferencial és de 2336 treballadors més.

    En el seu article, la consellera ens parla d’un futur sense límits per a la primària, que per algú aliè al sistema pot semblar creïble, però que per als de dins no ens sembla ni creïble ni verídic. Més que un futur sense límits, ens agradaria molt més que ens parlés d’un compromís d’augment pressupostari per a l’any 2020. Passar de l’actual 14% de la despesa en salut al 25% recomanat, això sí que seria fantàstic! L’escrit va d’un lloc comú a l’altre, sense entrar en el moll de l’os. De debò creu que destinar 30 milions en 3 anys per millorar els equipaments dels CAPS, farà possible que puguin resoldre la major part de necessitats de la nostra població? De debò creu que els ecògrafs resoldran més diagnòstics, quan als hospitals es repeteixen la majoria de proves d’imatge que fan els metges de família perquè no se’n fien? Posar tant d’accent en els aparells en comptes de en la veritable alta tecnologia de l’atenció primària: el vincle, la confiança, la relació longitudinal, l’escolta, l’empatia… és continuar sense entendre on rau la seva veritable fortalesa.

    Podem estar totalment d’acord amb que els centres sociosanitaris acceptin ingressos indicats per les metgesses i les infermeres de capçalera, sempre hauria d’haver estat així. Però la relació amb els altres nivells és molt més que això. El que cal és donar capacitat de decisió a les professionals referents del pacient sobre el seu recorregut pel sistema; no activar recursos sense el seu coneixement i comptar amb elles per a la priorització de les activitats del nivell secundari. Sap la consellera que un malalt pot rebre a casa seva la visita d’un equip «de suport» sense que el seu metge de capçalera n’estigui assabentat? Sap la consellera que alguns pacients són derivats a serveis pal·liatius «de suport» des de les urgències o les consultes externes hospitalàries sense el coneixement del seu metge de capçalera?

    Efectivament, el 80% dels factors que determinen la salut no depenen del sistema sanitari, per això s’han d’abordar des de polítiques intersectorials de salut, per això cal afinar molt bé en l’efectivitat i la no maleficència del sistema sanitari. Per això, la intervenció comunitària des de la sanitat té efectes molt limitats i no es pot apostar a aquesta carta per salvar l’atenció primària, tal com a vegades es dona a entendre i apunten els documents de l’ENAPISC.

    Cal dir que l’atenció primària sempre ha atès la cronicitat, la més simple i la més complexa, i ho fa no per treure pressió a d’altres nivells assistencials sinó perquè està demostrat que aquesta atenció propera, en el context, de confiança, allarga la vida i millora la qualitat de vida. Potenciar el rol de tots els professionals, vol dir potenciar la relació longitudinal professional-pacient sobre la que se sustenten els bons resultats en salut i en taxes de mortalitat. Vol dir potenciar el rol infermer de les cures dirigides a millorar el benestar de les persones, en comptes del treball basat en protocols i registres i en la fragmentació de l’atenció que s’està impulsant. Vol dir que tot ciutadà tingui els seus referents per a tot tipus de necessitats, en comptes d’implantar models de substitució a través de figures com els equips per atenció domiciliària, les infermeres «de portes» i tants altres invents (els ESIC, els equips geriàtrics, la hospitalització domiciliària…) sorgits dels mateixos planificadors i gestors sanitaris i que pocs s’ocupen d’aturar. De fet, el que hem vist els últims anys és un buidatge d’atribucions, una sobrecàrrega burocràtica i un menyspreu per part de molts directius del sistema i d’alguns companys de l’atenció secundària.

    Millorar l’atenció primària passa per entendre el nucli de la seva naturalesa: el treball assistencial basat en les habilitats diagnòstiques i terapèutiques per a malalties d’alta prevalença, la capacitat de gestionar la incertesa, la visió global de les persones i les poblacions, la relació de confiança que estableix amb elles i el vincle terapèutic que cap altre agent del sistema pot desenvolupar de la mateixa manera. Cal mirar l’atenció primària des de les seves funcions i capacitats, el seu valor per a les persones i les comunitats, no en relació al servei que fa a altres parts del sistema.

    Finalment, una qüestió que hauria de preocupar i s’hauria de tenir en compte de cara el futur: si l’augment de metges de família disminueix la mortalitat poblacional i, en canvi, l’augment de metges especialistes l’augmenta, per què any rere any es posen més especialistes al sistema i es redueixen els metges de família? Algun responsable polític hauria de respondre a aquesta pregunta.

    Esperem que el nou director estratègic tingui el poder de decisió necessari per dur a terme la transformació de l’atenció primària que la població necessita, i que implica, forçosament, una transformació de la resta del sistema, inclosos els hospitals. Si l’eix ha de ser l’atenció primària, els hospitals i la resta de dispositius han de girar al seu voltant. Ara passa precisament el contrari. Però com que el sanitari és un sistema de vasos comunicants, no es pot plantejar cap canvi substancial en una part sense afectar les altres. Comptarà el Rafa Ruiz amb el suport de la Consellera per a marcar directrius a l’atenció hospitalària?

    Desitgem molta força i molts encerts al nou director estratègic. Necessitem un lideratge fort, responsable, ètic, que potenciï i doni poder a l’atenció primària de salut ja en el present. Com a FoCAP li oferim poder pensar i reflexionar plegats, treballar junts per veure les debilitats i les amenaces a les que hem de fer front i, també, visualitzar les fortaleses i les oportunitats que caldrà traduir en les millors accions possibles que no poden esperar al futur.

    Aquest és un article de la web del FoCAP

  • Falten molts diners en el Sistema de Salut a Catalunya

    Segurament tots volem que el govern d’Espanya millori el finançament de les comunitats autònomes i els ajuntaments, però aquí també ho podríem fer molt millor. Fer política és prioritzar els recursos, i desgraciadament molts polítics prioritzen per interessos ideològics, interessos econòmics privats, per objectius polítics locals, abans que per satisfer els drets i les necessitats socials que són moltes i desateses.

    Catalunya és la penúltima Comunitat Autònoma d’Espanya en despesa sanitària pública per habitant, aquí ens gastem (any 2019) 1.173 euros per càpita, la mitja espanyola és de 1.327, però el País Basc en gasta 1.731, Astúries 1.727 i Navarra 1.671. L’última és Andalusia amb 1.164 i aquests 558 euros per persona que tenen de menys respecte el País Basc (un 32% menys) no són perquè al País Basc estiguin més malalts.

    Aquesta situació de penúria pressupostaria amb les seves conseqüències en l’augment de la precarietat laboral del personal sanitari, el tancament de serveis, la no reposició i manteniment de les instal·lacions i utillatge, ha comportat l’agreujament de l’accessibilitat als serveis sanitaris: demores a les urgències i llistes d’espera (increments de 2018 a 2019) per visita (un 10% més en un any), per proves diagnòstiques (increment del 26%) i per intervencions quirúrgiques (un 7% mes). És a dir, mala qualitat, almenys percebuda i coneguda, en el funcionament del Sistema de Salut.

    Aquesta situació comporta que, en degradar-se la qualitat del Sistema públic, la gent que pot, està desertant en part d’aquest Sistema (que el volíem Universal). La patronal de mútues privades dóna unes xifres de l’augment d’afiliació a mutualitat des del 2008 al 2018 a Catalunya del 6,6. La mitjana d’Espanya ha estat un augment del 2,8, mentre que al País Basc (el que millor finança la pública) l’augment a mútues ha estat només de l’1,4.

    A més de dir que els altres no ens paguen, hauríem d’analitzar en què ens gastem nosaltres els pressupostos que tenim, i en fer-ho, a més d’altres disbarats, veiem que tenint un Sistema de Salut poc eficient i que gasta molt en llocs que no hauria de gastar i poc en els que aniria millor posar els recursos per prevenir i promocionar la salut. Gastem molt i amb poca eficiència a final de canonada. Tractant la malaltia un cop ja instaurada. A part d’invertir en salut posant recursos en el que determina la salut (educació, alimentació sana, habitatge, atur, contaminació, desigualtats de gènere, econòmiques, etc.), caldrà redistribuir els recursos sanitaris propis allà on siguin més útils i cost efectius per la Salut (i no pel negoci d’uns quants).

    Gastem sobretot en hospitals (més de 50% del pressupost de salut) i en fàrmacs (quasi un 30%) mentre que l’Atenció Primària i Comunitària està en un 14% i no ha recuperat el personal ni els recursos. Una primària que és més eficient per la salut (pel seu treball comunitari i de prevenció a més per la resolució del 85% dels problemes) i tenim uns hospitals que estan encara amb l’estructura, el model d’organització i les tasques de fa 30 anys, mentre que les patologies i els pacients han canviat molt. Als hospitals d’avui caldrà treure greix i potenciar la seva musculatura, i tot allò que pot fer l’Atenció Primària amb més recursos deixar-ho de fer a l’hospital. En fàrmacs (amb el capital hem topat) caldran polítiques valentes de planificació, regulació i gestió, que n’hi ha.

    Amb aquesta redistribució de recursos dins del mateix Sistema sanitari, a més del que han de venir de fora, podrem millora en qualitat, satisfacció de professionals i pacients i en sostenibilitat i no anar perden la nostra joia de Serveis de Salut.

  • «El problema de l’Atenció Primària és tan complex que és una il·lusió pensar que complint amb un topall es soluciona: cal un canvi de model que afecti també els hospitals»

    Nani Vall-llosera va deixar la presidència del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) el passat mes de juny després de ser-ho des del 3 de desembre de 2015. Meritxell Sánchez Amat la substitueix des del 4 de juny, quan es va celebrar la darrera Assemblea General Ordinària del FoCAP. Aquest fòrum va nèixer ara fa 10 anys amb la idea d’aglutinar “als metges i infermeres d’Atenció Primària (AP), a tota la resta de professionals i ciutadans, interessats en promoure a Catalunya una AP millor”. En el seu ‘Qui som’ afirmen que “el FoCAP intervindrà davant les autoritats sanitàries per promoure la plena implantació del seu ideari, en benefici de la salut dels ciutadans”.

    En aquesta línia, a Vall-llosera se la coneix per ser una metgessa de família i comunitària que sempre pots trobar a primera fila. A banda de participar de les mobilitzacions que altres plataformes com Marea Blanca o Rebel·lió Primària organitzen, també participa d’actes que puguin sortir des de la Capçalera o des de Jo Sí Sanitat Universal. Aquesta militància activa és potser també el que fa 12 anys la va portar a demanar un trasllat fix al CAP Bon Pastor, on desenvolupa la seva tasca assistencial. El Bon Pastor, segons les últimes dades publicades per l’Ajuntament de Barcelona, és dels barris amb una renda familiar més baixa. Aquesta vulnerabilitat econòmica i social repercuteix en la salut dels seus habitants i en l’accés que hi tenen.

    Sobre això, la necessitat d’un sistema sanitari primarista, els recursos necessaris perquè els professionals puguin treballar dignament i la improrrogable exigència de posar la vida de la gent al centre parlem amb Nani Vall-llosera.

    Què destacaries d’aquests tres anys i escaig a la presidència del FoCAP?

    S’ha de tenir en compte que el FoCAP ja tenia una trajectòria. Són 10 anys ja! Però és cert que han estat tres anys molt intensos perquè han passat moltes coses. L’Atenció Primària ha seguit perdent pes dins el sistema sanitari, no s’han recuperat els llocs de treball que es van perdre durant la crisi i els polítics i els gestors no han sabut posar-la a l’escena pública, no han sabut fer-la valdre ni posar-la en el lloc que mereix no només en pressupost sinó també en prestigi. Però sí que és cert que en aquests 3 anys i mig hi ha hagut un moviment professional i un moviment ciutadà que fa que sentim esperança. La Marea Blanca mateix ha agafat un discurs primarista que és molt esperançador. No ens en sortirem si la ciutadania no reclama i no defensa la seva Atenció Primària i coma ciutadania estem els professionals també. I així ha sorgit Rebel·lió Primària, un moviment de base professional amb qui hem pogut treballar entre nosaltres i també amb la ciutadania. Per exemple, la primavera del 2017 vam aconseguir una confluència entre CAMFIC, AIFFiC, Col·legi de Treball social de Catalunya en aquell manifest d’Enfortim l’Atenció Primària per defensar el sistema sanitari públic.

    I d’aquí a convocar una vaga de professionals de l’Atenció Primària a finals d’any.

    Sí, això va dur a què fos possible i tingués un èxit de convocatòria la vaga de novembre de 2018. Una vaga on el FoCAP es va posicionar d’una manera clara amb Rebel·lió Primària defensant uns matisos que no eren exclusivament de condicions de treball. Qui va negociar les sortides de la vaga va acceptar uns resultats que eren molt quantitatius – es va centrar en 28 pacients i els 12 minuts per pacient- i que ara s’han mostrat des del punt de vista de la millora de les condicions de treball o de la millora de l’AP com a nivell assistencial i com a capacitat de resoldre problemes. Aquesta sortida de la vaga ha estat decebedora per molta de la gent que hi va participar perquè s’ha demostrat que cal molt més per poder redreçar els problemes que està vivint l’AP. Problemes de falta de pressupost però també de falta de poder dins el sistema per situar-se no com a subaltern de la resta sinó en un lloc central. Això no s’ha solucionat.

    Sí que és cert que hi ha llocs on s’ha establert el topall de 28 pacients i 12 minuts però això en el que ha repercutit és en l’atenció a les persones perquè calen més recursos i no només de metges. Calen més recursos en l’àmbit administratiu que podrien ajudar a resoldre part de la demanda i també en infermeria que ben dotades de personal, apoderades, amb capacitat per prescriure i capacitat real i reconeguda per prendre decisions, també podrien descongestionar. Cal que els problemes els resolgui qui més eficientment ho pugui fer. Això implica distribuir la feina.

    Nani Vall-llosera, metgessa al CAP Bon Pastor i ex presidenta del FoCAP

    L’altre dia l’ICS feia balanç de les mesures implantades des de l’acord que va desconvocar la vaga dient que dels 250 metges promesos, 122 eren noves contractacions, 123 places es cobririen gràcies a l’augment d’hores de 792 professionals i 17 metges més estan posposant la seva jubilació… Un total de 262 metges finalment dels quals només 122 són nous

    Ni que es complís, mira, si jo poso 28 visites i 12 minuts per pacient no dono resposta a la demanda de la meva població. Molts dies arribo a fer 35 visites, continuen sense substituir l’espai de formació i territorialment seguim sense arribar a tot arreu. El problema és tan complex que és una il·lusió pensar que complint amb aquest topall es soluciona. És un problema de model i aquest model afecta també el què es fa als hospitals. L’Atenció Primària no s’arreglarà fins que no s’arregli l’atenció hospitalària. I aquesta s’ha d’arreglar des de molts punts de vista. Hi ha pacients que es queden a l’hospital i podrien ser retornats al control per l’AP. Que es quedin eternament a l’hospital és el que impossibilita desprès una derivació ràpida i efectiva. I abans de quedar-s’hi, hi ha molts hospitals que tenen una portada d’entrada a les urgències enorme i des d’on s’estan resolent problemes que tocaria que portés l’atenció primària. També des dels hospitals s’està derivant a especialistes i això dóna un missatge a la població molt concret.

    També hi ha un tema de quins missatges medicalitzadors es donen. Fins i tot des dels mitjans de comunicació públics. Totes les notícies que tenim de salut, que són a diari, generen expectatives i posen un pes sobre la malaltia. En canvi surt molt poca informació preventiva i desmedicalitzadora de la vida de la gent. El que es diu contínuament és que hi ha un infradiagnòstic. Es posa molt l’accent sobre allò tecnològic, sobre els fàrmacs i sobre la recerca. La ciència és important i alguns dels avenços tenen una rellevància clara per la vida de la gent prò la majoria de les notícies que es donen coma grans avenços estan en fases molt inicials. La repercussió final pot fins i tot ser nul·la per la vida de la persona. Aquesta tendència de parlar de la medicina com una cosa gairebé màgica que ho pot tot i que ha d’estar present arreu, no ajuda ni a la seva salut ni a que les expectatives de les persones siguin ajustades al que la medicina pot donar. També suposa una sobrecàrrega del sistema sanitari i de la part hospitalària que és insostenible.

    Per a què serveixen les xifres que es donen contínuament doncs si es fan sense una lectura objectiva o causal? 

    Jo tinc una ràtio de 1400 pacients assignats i tinc responsabilitat sobre tots ells. Jo justament no tinc una ràtio molt alta perquè en assignar-la s’estudien diversos factors però de totes maneres una cosa és la població assignada i l’altra la població atesa. Si tu l’únic que mesures per dir que treballo o no és si faig 28 visites o 35, no estàs comptant que jo també sóc responsable dels pacients que no vénen a la consulta. Moltes vegades qui té cita passa per davant de la persona que està a casa i no es pot desplaçar. Si jo dic que amb les 28 visites ja n’hi ha prou deixo de visitar domicilis i moltes vegades podem ajudar més a la gent vulnerable a casa que a les persones que vénen a la consulta que potser tenen mals menors.

    Com a metgessa he de poder revertir la llei de cures inverses i si la gent que menys ho necessita és la gent que més assistència acaba rebent, estic perpetuant el sistema: que la gent amb més exclusió social és qui menys accés acabarà tenint. Si no puc anar a buscar aquells pacients que no vénen a la consulta perquè estan al domicili i no s’hi poden desplaçar o per altres causes perquè he de complir amb les meves 28 visites al centre, perpetuo un sistema que no està ajudant a les persones que ho necessiten.

    Ara des del sindicat de metges es parla d’aquestes xifres però s’ha d’anar més enllà. Dir si anem bé és si jo puc anar a fer els meus domicilis i atendre la gent en condicions. A aquells professionals als quals se’ls hi ha augmentat la ràtio, se’ls pregunta si estan fent moltes més visites del compte, si estan anant als domicilis o si estan podent trucar a la persona que fa molts dies que no està venint? Ara tenim un sistema electrònic molt potent. Podem fer continuïtat amb els pacients que han estat a l’hospital? Podem trucar als pacients encara que ells no ens hagin demanat visita? Podem fer això si no tenim temps?

    Tinc un senyor diabètic mal compensat que no ha pogut venir o s’ha oblidat o no li donava importància que tenia a la prova que li vaig demanar. Tinc temps d’anar a buscar-lo? El sistema no el comptabilitza de cap manera i és la responsabilitat que a mi se m’ha assignat socialment i que jo he assumit. El sistema no està afavorint aquest tipus d’atenció que al final és la definició d’atendre una població.

    I parlant d’exclusió social i sobre els factors que determinen les ràtios, entenc que un d’ells podria tenir en compte entre les característiques de la població l’ús que es fa de mútues. A Catalunya el 33% de la població està assegurada en una d’elles

    El què està més privatitzat és l’atenció ambulatòria. Això vol dir que la gent amb recursos no s’atén a l’atenció primària de la sanitat pública. El 50% de l’atenció ambulatòria es fa via privada però quan vas a mirar aquest percentatge a l’hospital és molt més baix… tot i que el percentatge de gent que té mútua als hospitals és molt alt també. Això vol dir que qui té més recursos es salta l’atenció primària. Això és un problema perquè al final qui s’està atenent a l’atenció primària no compta. No compta des del punt de vista electoral i des del punt de vista de poder fer pressió per canviar les coses.

    A l’Atenció Primària fem molt bona feina però un sector de la població malauradament no ens utilitza. Malauradament perquè l’atenció fragmentada que es dóna no és bona per la salut però poc a poc aquest discurs va penetrant: la importància que et tractin a tot tu i no a un tros de tu. Així, tot i que els pobres no tenen alternativa on triar se’n beneficien i al final són qui més necessita aquesta mirada integral. Sovint tenen molts problemes per exemple per seguir una dieta sana: els hi és molt més fàcil comprar aliments que són no saludables i que fins i tot emmalalteixen perquè els ultraprocessats i la bolleria industrial són més barats que comprar fruita o verdura.

    CAP Bon Pastor

    A banda de la gent que ho vol triar, ara amb la Llei Aragonés s’introdueix la possibilitat que t’atenguin des d’una entitat privada sense tu tenir-hi ni veu ni vot

    Això a Catalunya té una llarguíssima trajectòria. El sistema sanitari català en temps de Boi Ruiz es va posar un nom genèric perquè tot fos atenció pública però en alguns casos la gestió és privada podent ser amb o sense afany de lucre. Ha quedat tot aquest magma on jo tinc pacients que si els hi demano una endoscòpia potser els hi farà Quiron. Puc ensenyar-te informes ara mateix. Però ho tenim tant integrat que ja no xoca que ja no genera massa protesta.

    Els diferents consellers han anat parlant de les bondats del sistema sanitari català amb aquesta multiplicitat de proveïdors però això genera uns aparells administratius grans i fa que es perdi qualitat. Jo amb QuironSalut no tinc cap via de comunicació i si tinc un dubte clínic sobre una prova que m’han fet no puc comunicar-me. En un proveïdor públic serà dificultós però tinc les vies. A més, ells fan una prova però no es fan càrrec del pacient.

    Xoca sabent que la majoria de Centres d’Atenció Primària formen part de l’Institut Català de la Salut i són de titularitat pública

    Sí. En Atenció Primària el 80% és de l’ICS. Parlaríem potser del sector que més públic és. Encara que no sigui tot públic ara mateix això no és el pitjor que li passa a l’AP realment. És evident que en un sistema sanitari amb tantíssims proveïdors el control es fa impossible però dins d’això podríem dir que l’atenció primària està ben situada.

    Recuperant la necessitat que expressaves d’un canvi de model, què en sabem de l’ENAPISC? 

    No hi ha calendari ni pressupost ni sabem si s’han redreçat les coses que nosaltres assenyalàvem com a perilloses. En quin lloc es queden els Equips d’Atenció Primària (EAP) dins la xarxa d’AP? Una de les grans trampes dels darrers anys es dir-li Atenció Primària a tot el que passa fora de l’hospital… A l’AP s’accedeix sense cap filtre i sense haver de complir cap requisit. Tu tens un problema de salut mental i vas a un centre de salut mental, no? Doncs l’AP és una porta d’entrada des d’on s’haurien de redigir tots els fluxos.

    És evident que els serveis que estan fora de l’hospital necessiten recursos per existir però no els haurien de treure de l’atenció primària. El què acaba passant és que no només despullen de recursos l’AP sinó que a més a més per seguir existint necessiten buscar-se pacients i l’AP deixa de ser el filtre pel qual redirigir i garantir l’equitat de l’accés. Recursos com serien PADES (Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport) que s’enduen diners però també pacients perquè necessiten justificar la seva atenció i acaben col·lapsant per la seva pròpia inèrcia de buscar pacients per seguir existint. La xarxa d’atenció primària deixa els EAP en una situació de indefinició.

    No els defensem perquè hi treballem, no és aquesta la nostra lluita, ho fem perquè sinó això és perdre salut per les persones, perdre equitat, perdre sostenibilitat del sistema sanitari… Defensem els Equips d’Atenció Primària i aquesta Atenció Primària universal, propera, longitudinal, integral i coordinada per nosaltres perquè això és bo per la salut de la gent i de la societat en general. I si l’AP fa bé la seva feina i és eficient, això és bo pel sistema.

    Nani Vall-llosera, metgessa al CAP Bon Pastor i ex presidenta del FoCAP

    En la mateixa línia a principis d’aquest curs es va celebrar el I fòrum de diàleg professional per abordar la necessitat de professionals i del sistema sanitari públic de Catalunya. Què reclameu exactament des del FoCAP? 

    Tot el sistema sanitari s’ha de tornar primarista. L’hospital ha d’entendre que ha d’estar al servei de les persones en un sistema sanitari primarista i això és el que farà que l’hospital pugui fer la seva feina, aporti a la vida de la gent i no faci mal de manera innecessària. També d’aquesta manera serà sostenible perquè els especialistes podran atendre aquella patologia que necessiti una mirada concreta, amb molta tecnologia, amb fàrmacs que poden ser fins i tot perillosos però que en aquell moment s’entenguin necessaris. Abans d’això, altres hauran hagut de valorar si cal abordar una patologia amb un fàrmac que pot tenir el seu benefici però el risc de fer mal és gran si potser no ho necessitaves finalment. Cadascú actuarà des d’on està format i per tant com a usuari t’has d’atendre amb aquell que et faci menys mal. I si una persona pot ser atesa per una infermera doncs que no l’agafi un metge. I si un problema administratiu el pot solucionar un administratiu que ho faci perquè potser si ho faig jo aportaré una mirada més medicalitzadora. Hem de situar l’atenció en el lloc on sigui millor per la persona.

    Aquestes paraules i demandes han acompanyat des de setembre la campanya que diverses entitats heu desenvolupat anomenada Donem vida a l’Atenció Primària. L’altra dia vau lliurar signatures a la conselleria. Quina valoració en feu?

    L’altre dia vam portar les signatures i això va dur a una reunió amb la consellera. Crec que el més positiu és aquesta conscienciació respecte la importància de tenir una infermera i una metgessa de capçalera que sigui accessible en 72 o fins i tot màxim 48 hores i que doni aquesta atenció longitudinal. Més de 60.000 signatures es moltíssima gent que està demanant aquest sistema sanitari primarista i aquesta és la collita fonamental. Aquest treball conjunt amb la Marea, la Capçalera i Rebel·lió és el principal canvi en el panorama des que vaig començar fins ara. Ara falta que es prenguin decisions polítiques perquè la gent ens necessita i ho està reclamant. La nostra força és que som significatius per la vida de la gent i per la seva salut. Donem vida va començar el setembre però si miro aquests 3 anys i mig deu ni do la feina conjunta i la gent que s’ha mobilitzat. Hem de seguir perquè la situació no està millor.

  • Es constitueix la Taula Infermera d’Atenció Primària per donar resposta al malestar i desafecció de les infermeres de primària

    La Taula Infermera d’Atenció Primària (TIAP) s’ha creat per «aglutinar el malestar, neguit i desafecció que viuen les infermeres d’Atenció Primària de Salut», i ha estat impulsada per l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC),  el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) i el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermeres de Tarragona (CODITA).  Altres entitats n’estan estudiant la seva adhesió.

    Aquestes demandes i neguit expressades per les infermeres sorgeixen a partir de les propostes de transformació de l’Atenció Primària de l’ENAPISC; entre els temes que més preocupen: el reconeixement de l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària i el valor afegit que pot aportar a l’atenció primària, o el ple desenvolupament de les competències de les infermeres, especialment les vinculades a l’atenció longitudinal en totes les etapes de la vida.

    La TIAP vol analitzar i fer propostes per exigir el reconeixement en el lideratge i l’expertesa de les infermeres, que són peces clau per resoldre problemes i situacions de salut i de malaltia, des d’una perspectiva  individual, familiar i comunitària. Per això, entre d’altres temes, expliquen que dins s’hi analitzarà: el nombre d’infermeres necessàries en base a les necessitats de les persones i les característiques sanitàries, socials, econòmiques i de l’entorn, i les innovacions digitals que cal aplicar i com afecten ja en la provisió dels serveis, sobretot en l’entorn domiciliari i en les cures en l’entorn comunitari.

    Les tres entitats promotores de la TIAP, creuen que “una taula de debat com la que proposem, on ens trobem actualment AIFiCC, COIB, CODITA i infermeres compromeses a títol personal, pot ser l’espai que ens permeti canalitzar les demandes i suggeriments que ens fan arribar i treballar en cooperació amb l’objectiu de buscar solucions factibles”.

    En definitiva, la TIAP pretén esdevenir un espai permanent comú on, a través de convocatòries presencials o digitals, s’intentaran canalitzar iniciatives, propostes, suggeriments, innovacions per trobar les millors estratègies i els més grans consensos possibles en  l’atenció familiar i comunitària que  les infermeres  del  nostre país han d’oferir als ciutadans.