Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • L’Atenció Primària, clau per a la detecció de nous focus de COVID-19, no té els reforços necessaris per a ser eficient

    L’Atenció Primària està afrontant el seu paper clau en el control de rebrots de la pandèmia de COVID-19 gairebé sense rebre reforços que mitiguin el deteriorament que anys de falta d’inversió li havien provocat. La seva missió: detectar com més aviat els casos sospitosos, tramitar les proves per confirmar els nous contagis de manera que puguin acotar les cadenes de transmissió. La seva debilitat: arrosseguen una escassetat de recursos humans que només s’ha apedaçat, segons relaten els sanitaris des de Madrid, Barcelona, ​​València, Castella i Lleó o Múrcia.

    Els centres de salut s’han convertit ara en centres de control epidemiològic, a banda d’haver de recuperar tota l’atenció sanitària que solen gestionar els seus professionals. Un repàs autonòmic ofereix un panorama amb deficiències. Per exemple, tot i que la pandèmia va colpejar amb menys força, a la Regió de Múrcia, la nova normalitat comença a ser «verdaderament estressant» per a aquests professionals: «Tenim la sensació d’estar desfent el camí», apunta Jesús Abenza, vicepresident de la Societat Murciana de Medicina Familiar i Comunitària (Smumfyc).

    De fet, 30 centres de salut murcians no han rebut el personal extra anunciat al no haver-hi suficients candidats, segons ha reconegut el Govern regional. Allà, la desescalada plena ha suposat «el retorn de la immediatesa, gairebé sense filtres», assenyala el metge. L’arribada massiva de pacients, unit a la «falta de substituts, la indicació de doblegar consultes per garantir el dret a vacances i la baixa percepció de risc per part de la població han portat de tornada la massificació de les consultes, l’augment de la demora per demanar cita amb el metge de família i l’aparició de brots», remata.

    Madrid i els seus «contractes escombraria»

    Si a Múrcia, amb menor incidència, s’estan topant amb dificultats, en què ha presentat pitjor situació, a la Comunitat de Madrid, els sanitaris de Primària esperen, entre angoixats i enfadats, els reforços promesos. Es queixen ja públicament que als centres només arriben el que anomenen «R-0», és a dir, graduats en medicina amb l’examen MIR aprovat, però encara sense destinació per estudiar l’especialitat. «Poden ajudar, però no poden exercir completament», explica Mar Noguerol, portaveu de la plataforma AP es mou. «No poden receptar ni fer una baixa. Sí que poden donar suport a la consulta telefònica, però això no és un reforç», repeteix Noguerol, al centre del qual «ni tan sols han arribat metges».

    «Són persones molt motivades, però no són metges de família», descriu un director de centre del sud de la comunitat autònoma. «Actualment estem treballant amb entre 30 i 50 pacients per dia i l’únic reforç real que hem tingut aquí és una infermera que compartim amb un altre centre», descriu. Concha Herranz, directora en un centre de la capital, va ser una de les que va alçar la veu per explicar el que estava passant. Ara afegeix que s’acosta un nou problema: «Arriben les nostres setmanes de descans i si normalment ja hi ha dificultats per cobrir places a l’estiu, cal imaginar el que pot passar quan les nostres tasques són més del doble que abans».

    Ja a principis de juny, el sindicat CSIT augurava que seria «molt difícil» cobrir les 335 noves places de metges que calculava el Govern regional als quals afegia 249 llocs en infermeria i 109 d’administració. El problema, adduïen, rau en les pobres condicions que ofereix Madrid: precarietat i gran volum de treball. L’Associació de Metges i Titulats Superiors (Amyts) va acabar per denominar «contractes escombraria» les ofertes que rebien els MIR per signar fins al 31 de desembre, però sense destinació fixa. El conseller de Sanitat Enrique Ruiz Escudero va contestar que el que se’n anava ho feia per decisió personal. «S’ha ofert seguir a tothom», ha tancat.

    A l’altre epicentre de la pandèmia, a Catalunya, la realitat és molt variada, però al menys a la zona metropolitana de Barcelona els reforços han estat més aviat escassos. Com a molt alguna infermera, i no en tots els centres. Això vol dir que a la càrrega de l’atenció precoç se li ha sumat la tornada als serveis mèdics habituals, que durant el confinament molts pacients havien pausat. «Estem fent les dues coses amb el personal que érem, i en realitat, amb menys, perquè hi ha molts de baixa», assegura Meritxell Sánchez Amat, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària.

    A la Comunitat Valenciana no hi ha hagut reforços i s’han pogut realitzar els seguiments de casos sospitosos de COVID-19 gràcies a la davallada d’atencions ordinàries. El que sí que està previst per Sanitat són contractacions per cobrir les baixes per vacances. Tanmateix, la Primària a la Comunitat està enfrontada amb la Conselleria per la decisió d’obrir el servei les tardes d’agost sense tenir, diuen, recursos humans per oferir una atenció de qualitat. Les associacions mèdiques i els sindicats van signar un comunicat de queixa amb el títol «fins aquí hem arribat». Qualificaven com a «despropòsit» al pla de la Generalitat.

    «La càrrega de treball ha augmentat. S’han acumulat pacients d’altres patologies amb els de la COVID-19, als quals cal seguir fent seguiment», explica José Julio Benito, metge i assessor sanitari del sindicat CSIF a Castella i Lleó. En aquesta comunitat, la Junta de aprovar aquest dijous una inversió de 200.000 euros per a Atenció Primària, però no per augmentar el personal, una de les queixes dels sanitaris.

    Aquí s’ha primat l’atenció telefònica en la nova normalitat. Això vol dir que el metge fa primer una consulta telemàtica i, si té dubtes, torna a citar el pacient de forma presencial. «En aquest sentit, el treball també s’ha duplicat», sentencia el metge avilès. Hi ha temor que aquest model s’acabi per imposar aprofitant la pandèmia. I més tenint en compte la dispersió territorial de Castella i Lleó.

    Els consultoris rurals, una mena de mini-centres de salut, estan tancats per evitar contagis, així que els metges exclusivament atenen per telèfon i només s’obren quan hi ha diversos pacients, als quals s’han de citar de forma esglaonada. Per l’envelliment de la població, molts pacients no poden traslladar-se fins als centres, així que els metges es traslladen als seus domicilis. «Això fa que les jornades siguin encara més llargues, perquè després de les consultes per telèfon han d’agafar el cotxe i anar a atendre pacients», sentencia Benito.

    A Andalusia, les infermeres de Sevilla van assegurar el mes passat que els plans de reforç de la Junta no donen per cobrir-les durant els seus descansos o baixes. Per quadrar els horaris redueixen les vacances, expliquen. Els sindicats SATSE i CCOO consideren que els 20.000 contractes calculats per a tota la comunitat autònoma per l’Executiu «no garanteixen la recuperació i normalització de l’activitat dels centres que s’han anat demorant durant la crisi de la COVID-19».

    La coordinació amb Salut Pública

    El 19 d’abril, el president de Govern, Pedro Sánchez, va encomanar a l’Atenció Primària gran part de la responsabilitat sanitària en la nova normalitat. Va ser un encàrrec crucial, ja que són la primera línia de defensa perquè els brots de COVID-19 no es descontrolin. Brots que s’estan succeint, com demostren les intervencions de el director de el Centre d’Emergències Sanitàries, Fernando Simón, on dóna compte d’ells.

    L’Atenció Primària s’està encarregant, en la pràctica, de la detenció de casos, rastreig de contactes i, en moltes ocasions, també del seguiment, expliquen des de Catalunya. La Generalitat es va dotar d’un servei telefònic per contactar i informar els contactes de positius de COVID-19, que va ser polèmic perquè es va externalitzar la tasca a través d’una concessió a Ferrovial. A més, es queixa Meritxell Sánchez Amat, en realitat aquest servei «es limita a fer de call-center», des d’on es truca als contactes prèviament rastrejats per l’Atenció Primària.

    A Madrid, la preocupació està en la feble coordinació entre els metges i els tècnics que fan el rastreig una vegada que els sanitaris han comprovat un positiu. «Hi va haver una declaració d’intencions per coordinar Primària i Salut Pública, però ni ells poden veure el que fem ni nosaltres veure quin és el resultat del seu rastreig; falta comunicació», expliquen els implicats. «Suposem que Salut Pública fa la seva feina, però no ho podem assegurar», resumeix un altre director de centre de Primària.

    El doctor Abenza, des de la Regió de Múrcia, relata una circumstància similar que resumeix l’escenari més general: «La coordinació amb Salut Pública ha de ser plena, ràpida i eficaç perquè si se’ns demana que atenguem als nostres pacients i als dels companys que no hi són, així com als turistes que arriben, i que seguim fent detecció i seguiment diari dels possibles casos, els casos confirmats i els seus contactes, em temo que fracassarem. No podem fer més amb el mateix, i menys encara si som menys».

    Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es elaborat amb informació de Carlos Navarro, Erena Calvo, Arturo Pont i Àngel Villaescusa

  • Tornem a la normalitat, tornem a la visita presencial

    Durant tot aquest temps de confinament a causa del COVID19, la ciutadania en general i persones afectades en particular hem acatat totes les directrius que des de les institucions sanitàries es recalcaven dia rere dia, entenent molt bé la situació d’excepcionalitat i les prioritats per atendre persones malaltes de COVID19. La majoria d’activitat programada i visites presencials, no urgents, han quedat postergades en espera que els plans de desescalada permetin reprendre una activitat normalitzada.

    Durant tot el temps de confinament què hem pogut aprendre com a ciutadania? Que podem cuidar-nos soles i en xarxa comunitària. Que potser no hem de ser tan dependents dels serveis sanitaris, sobretot quan estem sanes. Que hem de recuperar capacitat d’autocura per poder prendre decisions sobre el nostre cos i la nostra salut.

    Però ara que s’estan obrint tendes, bars, terrasses, etc. creiem que ha arribat l’hora d’obrir, amb majúscules, els CENTRES D’ATENCIÓ PRIMÀRIA. Entrar en una nova normalitat vol dir recuperar aspectes bàsics de l’atenció sanitària que centrem en:

    • La presencialitat, visites presencials que són i seran necessàries i que les visites telefòniques i les videoconferències mai podran substituir.
    • La longitudinalitat, és a dir que l’atenció sigui realitzada pels professionals de referència, sempre els mateixos.

    Creiem que l’organització en els CAPs per tasques, visites no presencials, etc. ha sigut molt útil durant el pic de la pandèmia, però l’Atenció Primària ha de recuperar les dimensions que la defineixen: accessible, integral, resolutiva, continuada i longitudinal.

    Posar barreres a la porta d’entrada al sistema sanitari de proximitat per més temps és un error perquè confon la població i es desvia la demanda cap a altres serveis (061, urgències..) justament quan en temps de post-pandèmia es fa imprescindible per atendre totes les necessitats presents i les acumulades durant aquests últims mesos.

    ES HORA D’OBRIR TOTS ELS CAPs I CONSULTORIS LOCALS

    Aquest és un article publicat originalment a la web del FoCAP

  • CAP en lluita per unes instal·lacions dignes

    L’atenció primària ha sortit el carrer per exigir a les autoritats una resposta immediata davant l’actual manca d’espais que pateixen molts ambulatoris. Es queixen també de la falta de planificació per fer front a l’actual fase de desescalada i que no es prioritzi prou l’atenció primària, dotant-la de personal, recursos i infraestructures adequades. Tenint en compte, a més, que correspon als centres d’atenció primària el seguiment dels pacients post-covid-19 i la detecció precoç de nous casos.

    Per aquests motius el passat 22 de juny al migdia professionals de diversos centres d’atenció primària de Barcelona es van concentrar a la Plaça de Sant Jaume sota crits de “volem caps dignes!” i “atenció primària de qualitat!”. La manifestació va ser convocada per la Plataforma CAP Gòtic Nou Ja!, la Plataforma Nou CAP Passeig de Sant Joan/Carles I Ja!, la Plataforma CAP Raval Nord Digne!, el CAP Drassanes, el CAP Casc Antic, el CAP Ramon Turró, el CAP Besòs i el CAP La Pau. “No tenir una planificació adequada per l’atenció primària suposa un risc per la salut de la població i això ni ara ni mai no ho podem permetre”, van reivindicar els CAPs participants a través de la lectura d’un manifest conjunt.

    La manifestació va aplegar també veïns usuaris dels CAP, que es van sumar a la protesta comuna per unes millors condicions d’assistència sanitària. És el cas de l’Antònia, usuària del CAP Passeig Sant Joan, que no s’ha perdut ni una de les concentracions que ha organitzat el centre durant els darrers dies. “Com a usuària, defenso la sanitat púbica de qualitat i els professionals del CAP on em visito treballen en una condicions inadequades. Estan estressats i no donen a l’abast, i és molt injusta la situació que pateixen. S’està jugant amb la salut i la vida de les persones i, per això exigeixo que se solucioni la situació”, reivindica.

    La manifestació va aplegar usuaris dels CAPs | Èlia Pons

    La situació de manca d’espais d’aquests centres s’ha vist agreujada per la pandèmia de la Covid-19 i és especialment crítica als CAP Gòtic i Passeig de Sant Joan, que recentment han organitzat protestes per exigir un canvi d’ubicació o una ampliació de les seves instal·lacions, tal com se’ls hi havia promès des de feia anys. En el cas dels CAP Passeig Sant Joan i Carles I, que esperen que se’ls reubiqui en un únic espai adequat i suficient per atendre tota l’àrea que cobreixen en un terrenys a l’encreuament entre el carrer de Nàpols i la Gran Via. Els professionals del CAP Gòtic també fa anys que esperen la construcció d’un nou centre que subsani la manca d’espais actual.

    També destaca el cas del CAP Raval Nord que, després de dos anys de lluita dels seus treballadors i veïns del barri, va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona cedís l’espai que ocupa la Capella de la Misericòrdia per construir-hi un nou CAP. Amb la pandèmia, la situació del centre també s’ha complicat per la manca d’espais i unes instal·lacions deficitàries i antigues. 

    Reivindicacions comunes

    Abans de la pandèmia, l’atenció primària al barri del Fort Pienc es duia a terme a través de dos CAP coordinats, el CAP Passeig de Sant Joan i el CAP Carles I, al carrer Marina, abastint a un total de 28.000 pacients. Aquesta divisió es va fer el 2013, de manera temporal, fins que s’unifiquessin els dos CAP en un de sol, el CAP Fort Pienc, mesura que, set anys després, encara no s’ha fet efectiva. “La construcció del nou CAP ja estava aprovada al pla de barris del 2008 i del 2016, ens van dir que estaria fet pel 2019 i encara estem esperant. En menys de cinc anys no tindrem un nou centre, i la situació és insostenible”, explica Alba Martínez, metgessa de família del centre.

    L’arribada del coronavirus va forçar el tancament del CAP Carles I perquè un terç de la plantilla es va contagiar i el centre no comptava amb les instal·lacions adequades per complir els requisits de seguretat per evitar la propagació del virus. Les instal·lacions del centre no compten ni amb sortida d’emergències, ni aigua calenta. Les consultes no tenen finestres i no hi ha una ventilació adequada. Així, amb el tancament del CAP Carles I, tota l’assistència sanitària es va haver d’unificar al CAP Passeig de Sant Joan, saturant per complet l’espai.

    “Estem en una situació molt precària. Som 70 treballadors i no hi cabem. Hem hagut d’habilitar la sala de reunions amb diversos ordinadors i els despatxos de direcció per poder assistir als pacients”, explica Custo Buil, metge de família del centre. “És un edifici molt vell i la meitat de les consultes tenen problemes de ventilació. El passadís de l’entrada és molt estret i no podem tenir sales d’espera diferenciades per fer els dos circuits -brut i net- recomanats, de manera que fem el triatge a fora del centre, i es creen cues al carrer”, assenyala Martínez. A més, contínuament es troben plagues de diversos insectes, com paneroles.

    En una situació semblant es troba el CAP Gòtic. El centre va obrir l’any 2000 amb una evident manca d’espai, de manera que el 2005 es va inaugurar un annex al centre per afegir-hi consultes, però aquest va tancar al cap de poc temps per problemes de salubritat. L’Ajuntament va acordar el 2008 la construcció d’un nou CAP, que no s’ha materialitzat. El problema per la manca d’espais s’ha intensificat amb la pandèmia. “Ja ens faltava espai, però el coronavirus ho ha desequilibrat tot. Ens hem vist obligats a reservar espais on visitar pacients amb símptomes respiratoris separats dels altres pacients, i això ens ha fet perdre més consultes de les poques que teníem. Hem arribat a una situació límit”, explica Oriol Rebagliato, metge de família del CAP i adjunt de direcció.

    A banda de les condicions deficitàries dels dos centres, se suma la càrrega assistencial derivada de la pandèmia. “Nosaltres estem fent el diagnòstic de coronavirus, el rastreig dels contactes dels pacients i alhora fent assistència telemàtica i domiciliària a la resta de població del barri, que tenen un perfil molt envellit. I sense més personal ni dotació econòmica”, afirma Buil.

    El que més preocupa als professionals és que hi hagi una segona onada de la pandèmia del coronavirus. “Ara és estiu, i hi haurà professionals de vacances. Estem en la fase de desescalada, i de moment no estem visitant presencialment pacients a ple rendiment. Però si ve una altra onada del virus a la tardor, no sé com ens ho farem”, explica Buil.

    Professionals dels CAPs durant la protesta. | Èlia Pons

    Acords amb l’administració

    Després d’una setmana de protestes, el CAP Gòtic i el CAP Passeig Sant Joan/Carles I han arribat a un acord amb l’Ajuntament i el Departament de Salut per tal d’ampliar temporalment els centres. En el cas del CAP Gòtic, es farà una ampliació provisional del centre en mòduls prefabricats a la Plaça de Joaquim Xirau i en el cas del CAP Passeig Sant Joan l’ampliació es farà amb mòduls al carrer Ali Bei, just a la sortida de la porta d’emergència del centre.

    Malgrat aquests acords inicials, els treballadors dels dos CAP asseguren que no afluixaran les protestes i que seguiran fent pressió a les administracions per a tenir el nou centre que se’ls va prometre. “Aquest acord ens pot resoldre la situació de manera provisional. El que ens fa por és que, de nou, aquesta situació temporal s’eternitzi. Nosaltres seguim demanant el centre definitiu que se’ns va prometre el 2008”, reivindica Rebagliato.

    L’atenció primària, la gran oblidada

    El personal de l’atenció primària ja va sortir al carrer a protestar per reclamar unes millores assistencials i laborals el novembre del 2018. Sota el lema “Atenció Primària digna i respectada”, van protestar durant una setmana per exigir mesures que frenessin la precarització progressiva del primer nivell assistencial. Ara, tornen a protestes, recordant demandes que ja tenien aleshores. “En l’última vaga de primària que es va realitzar el 2018, nosaltres ja exigíem una dotació econòmica del 25% del pressupost sanitari per la primària”, recorda Buil. “Continuem en la mateixa situació precària que aleshores”, afegeix.

    Segons Martínez, les mancances dels CAP que es reivindiquen s’han anat salvant gràcies a la bona voluntat dels treballadores, però cal una major planificació i dotació de recursos per part de les administracions. “Si volem que l’atenció primària sigui l’eix vertebrador del sistema de salut pública, necessitem recursos”, argumenta. Una altra de les reivindicacions és la necessària injecció de personal. “Si augmentes el nombre de professionals en l’atenció primària, augmenta la possibilitat de supervivència de la població”, diu Rebagliato. Espera que les mobilitzacions serveixin d’alguna cosa, però té clar que aconseguir l’esperada millora de la situació serà ”una carrera de fons”.

  • L’Atenció Primària aixeca la veu contra la precarietat i reclama mitjans per afrontar la nova fase de l’epidèmia

    Els professionals de l’Atenció Primària a Catalunya han dit prou. Després de compartir el focus de la crisi sanitària amb els hospitals, els ambulatoris adverteixen que la seva càrrega de treball, que des de fa anys consideren excessiva, s’ha disparat durant la desescalada. A les ja addicionals tasques assistencials en residències de gent gran s’han sumat les de detecció de casos de COVID-19. Tot això ha incrementat la pressió sobre metges de família i infermeres sense que s’hagin incorporat els reforços necessaris, segons els professionals de sector. I d’aquí el seu malestar.

    Des dels sindicats, entre ells el majoritari Metges de Catalunya, fins a col·lectius de professionals com Rebel·lió Atenció Primària o el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) han denunciat la precarietat creixent en els sanitaris d’aquest sector.

    L’espurna que va encendre la seva indignació va ser l’externalització del rastreig de casos de COVID-19 a l’empresa Ferrovial, amb un contracte de fins a 17 milions -que el departament de Salut s’ha compromès a revertir-, però la seva llista d’exigències va més enllà: des de la recuperació del 5% de l’salari perdut durant l’anterior crisi a la incorporació de nous professionals, passant per la reducció dels contractes temporals o la descàrrega de la gestió de les baixes laborals per COVID-19.

    «A part de la nostra feina habitual i de tots els pacients amb patologies cròniques que no hem pogut atendre durant mesos, ara se li sumen els test PCR i totes les cites a qualsevol pacient amb simptomatologia de COVID-19», apunta Marta Trencs, metgessa de família a l’ambulatori Passeig Sant Joan de Barcelona. «També ens estem encarregant de l’estudi de contactes d’aquests pacients amb coronavirus, la veritat és que anem desbordats».

    Fins a la data, l’únic que saben els gairebé 20.000 sanitaris d’Atenció Primària de l’Institut Català de la Salut (l’ens públic que gestiona més del 80% dels equipaments) és que la consellera, Alba Vergés, va anunciar 430 incorporacions de cara a l’estiu. Sobretot, per fer front a l’augment de pacients al litoral català i a les residències. Fonts de la conselleria no aclareixen de moment si ja s’ha contractat a algú.

    Tampoc no els serà fàcil. Un dels problemes que ha tingut la Generalitat en els últims anys ha estat el de trobar nous metges de família amb els quals alleujar la càrrega assistencial dels actuals. Després de la vaga de finals de 2018, l’ICS es va comprometre a incorporar 250 facultatius. A la fi van ser només 173 (Metges de Catalunya el rebaixa fins i tot més), que es van compensar amb altres 720 ja contractats que van acceptar augmentar el seu horari setmanal en dues hores i mitja. En total, l’administració estima un augment de l’equivalent a 307 professionals.

    «La sensació majoritària és que ens sentim sols i defraudats amb les institucions», explica Javier O’Farrill, responsable de Sector primari de Metges de Catalunya, a partir d’una enquesta que estan elaborant aquests dies sobre com han viscut els facultatius la gestió de l’epidèmia.

    «Estem cansats que ens diguin que ens compensaran econòmicament quan tenim retallades pendents de revertir des de fa una dècada», resumeix aquest metge. El seu sindicat, així com CCOO i UGT, s’han oposat a la decisió de la Generalitat de gratificar el seu sobreesforç amb entre 350 i 1.350 euros, una paga que consideren, a més, injusta perquè estableix un major reconeixement als facultatius que a infermeres o auxiliars. Segons les taules salarials de 2019, un metge de família cobra un sou base de 1.179 euros que amb els complements ascendeix a 3.120 euros i una infermera, una base de 1.020 que puja a un mínim de 1.928 euros en total.

    En un manifest, que compta ja amb més de 1.000 adhesions, el col·lectiu Rebel·lió Atenció Primària adverteix l’endèmica manca d’inversió. «S’ha fet evident una dècada de retallades en recursos i en personal, i la persistència en polítiques de gestió sanitària fetes des d’una visió centrada a l’hospital i el benefici econòmic», assenyalen. Tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de la Primària, que suposa en aquests moments el 18% del pressupost total de sanitat, malgrat que els experts assenyalen que hauria de ser el 25%.

    El col·lectiu Rebel·lió Atenció Primària sosté en aquest sentit que la càrrega assistencial dels metges i infermeres és «incompatible» amb una «atenció de qualitat» als pacients. Meritxell Sánchez, presidenta de FoCAP i metge de família al CAP Besòs de Barcelona, considera que les plantilles estan «infradotades», i lamenta que sempre es descarreguin tasques sobre aquests centres sense pensar en recursos addicionals. Si és el cas, per exemple, dediquen una metge de família a detecció de COVID-19 sense que ningú la substitueixi. I tenen la fortuna, afegeix, que al seu CAP no li correspon la supervisió de cap geriàtric.

    Rebel·lió Atenció Primària també fa referència a l’assistència prestada a les residències des que el departament de Salut va assumir la gestió dels geriàtrics davant l’elevada xifra de morts i contagis entre la gent gran. Sobre aquest aspecte, el col·lectiu comparteix una carta enviada a la Generalitat i que signen també el Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP) i una vintena d’entitats socials i veïnals en la qual es reclama un canvi de model dels geriàtrics.

    Aquests sanitaris exigeixen que els responsables de l’atenció sanitària quedin d’ara en endavant en mans dels equips d’Atenció Primària en comptes de les mútues privades. Per als professionals el traspàs de competències ha d’anar acompanyat dels recursos econòmics i de personal suficients per cobrir unes necessitats que també tenen a veure amb les cures pal·liatives i l’atenció psicològica i social de la gent gran. I demanen abandonar el model basat en la concertació amb entitats privades, que consideren que ha «mostrat clarament les seves insuficiències i negligències».

    Protestes per les males instal·lacions

    Al descontentament en els Centres d’Atenció Primària (CAP) s’ha sumat la necessitat de disposar de més sales per mantenir la distància de seguretat, un element que ha servit per recuperar una petició que ve de lluny: es necessita més espai en els ambulatoris. Segons l’anomenat pacte de ciutat signat el 2008 entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat, vuit dels CAP de la capital catalana requerien una nova ubicació.

    Després de la pandèmia, de moment ja són dos els ambulatoris de la ciutat que han iniciat protestes i exigeixen un canvi d’ubicació o l’ampliació de les actuals dependències, tal com els han promès durant els últims anys. El far d’aquests centres que lluiten per tenir més espai és el CAP Raval Nord, que recentment va aconseguir que li assignessin un nou recinte després de gairebé dos anys de lluita conjunta dels professionals i usuaris.

    Els usuaris i treballadors del CAP Passeig Sant Joan, al barri de Fort Pienc, han constituït una plataforma per reclamar el nou espai que els van prometre i des del dilluns tallen el trànsit cada dia a les 14 h. per visibilitzar la seva protesta.

     

     

    Els professionals es queixen que molts facultatius no tenen ni una consulta i han d’atendre per telèfon als pacients des d’algun despatx. Quan algun requereix una visita presencial, van a un company perquè els deixi la consulta per realitzar-la. «Quan tots tornin de vacances, alguns no tindran ni tan sols un lloc on seure amb un telèfon i un ordinador», explica Marta Trencs, metgessa de família de l’ambulatori Passeig Sant Joan. «Si hi ha un rebrot a l’octubre o novembre, sincerament no sabem com ho afrontarem».

    També al CAP Gòtic han alçat la veu perquè l’administració compleixi amb el seu compromís de dotar aquests equipaments de l’espai necessari. Segons explicava fa uns dies Oriol Rebagliato, adjunt a la direcció d’aquest CAP, es necessita el triple d’espai de què disposen actualment per poder atendre amb garanties a tots els pacients. Mentre no es trobi una opció definitiva, els seus treballadors demanen que s’instal·lin mòduls provisionals a la plaça que queda enfront de l’ambulatori, una solució que també plantegen els empleats del CAP Passeig Sant Joan.

  • Atenció Primària i residències, una oportunitat per caminar plegats

    L’envelliment de la població, a conseqüència de l’allargament de l’esperança de vida i els avenços socials, sanitaris i tecnològics del darrer segle, entre altres factors, ha produït un canvi en el patró de la morbimortalitat amb un predomini de les malalties cròniques i un nombre cada vegada major de persones vivint amb discapacitats associades, que poden conduir a la pèrdua de capacitat funcional per a realitzar una vida independent.
    Estem convençuts i també així ho manifesten les persones grans quan se’ls pregunta que el millor entorn d’atenció sanitària a les persones, sempre que sigui possible, és el domicili, el lloc on viuen.

    Però, en algunes ocasions, ja sigui per la complexitat de les cures, la dificultat d’obtenir serveis de suport a domicili amb la necessària intensitat i/o la insuficiència de suport familiar o social fan que els centres residencials siguin el nou domicili i el recurs més adient per a moltes persones, tot i l’important cost econòmic que suposa tant per al sistema públic com eventualment per a l’economia de la persona i/o el seu entorn familiar.

    A principis d’abril de 2020 i en el decurs de la pandèmia ocasionada pel SARS-CoV-2 el Govern de la Generalitat va decidir traspassar les competències de les Residències de Gent Gran del Departament de Treball, Afers Socials i Família (DTASF) al Departament de Salut (DS). La situació derivada d’aquesta pandèmia havia afectat de forma específica als centres residencials, per la vulnerabilitat de les persones usuàries (persones grans, amb discapacitat psíquica o malaltia mental), la pressió de la resta d’àrees del sistema, i la insuficiència dels recursos i, així com per l’impacte en els professionals, empitjorant una situació tradicionalment ja difícil. La greu afectació de la pandèmia en la gent gran va precipitar una decisió que en l’opinió de molts professionals sembla encertada.

    Els equips d’Atenció Primària de Salut (EAPS) s’han implicat totalment, i ho han fet amb compromís i dedicació. Creiem que a les residències, com a recurs comunitari que són, el paper de l’Atenció Primària i Comunitària és primordial i que cal un model d’atenció sanitària a les residències, model que ha de ser compartit i reconegut, però liderat pels professionals que n’assumiran la cura, les competències i els recursos per fer-hi front.

    Els eixos d’aquest model han de ser:

    • Considerar com a eix vertebrador de l’atenció sanitària a les residències als EAPS.
    • Garantir l’atenció que es requereixi, la coordinació dels diferents nivells assistencials sanitaris i socials del territori i l’accés a totes les especialitats sanitàries i recursos necessaris per a una atenció de qualitat.
    • Assegurar que les persones tindran una única història clínica compartida que recollirà totes les seves dades.
    • Disposar d’un punt d’accés a l’eCAP a tots els centres residencials.
    • Avançar en la unificació de manera que un únic equip sanitari sigui el responsable de l’atenció integrada a les residències i que aquest equip estigui adscrit a l’APS.
    • Les ràtios dels professionals (medicina i infermeria) s’haurien de revalorar i augmentar i especialment s’hauria de ser molt curós amb el càlcul de la càrrega assistencial sanitària que assumir l’atenció sanitària a les residències suposaria als EAPS.

    En un moment d’epidèmia on el distanciament físic és essencial per evitar el contagi, necessitem més que mai la centralitat dels equips d’APS, connexió social i visió comunitària i salutogènica per garantir el benestar de la nostra gent gran.

    El trànsit del model actual al model que proposem necessitarà, tanmateix, una clara determinació política i legislativa. Perquè el model proposat no serà possible sense recursos de personal i material ni sense l’expertesa dels professionals que actualment treballen a les residències.

  • El COIB demana augmentar significativament el nombre d’infermeres a l’atenció primària

    La vocalia d’Infermeria Familiar i Comunitària del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) considera insuficient el Pla de suport a l’atenció primària que ha anunciat aquesta setmana al Parlament de Catalunya la consellera de Salut, Alba Vergés. Aquest Pla, dotat amb 4,5 milions d’euros, contempla augmentar el nombre de professionals, sobretot a les zones de la costa i als equips que atenen més persones que viuen en residències geriàtriques. En concret, contempla contractar 436 nous professionals, dels quals 198 són metges de família i només 21 són infermeres.

    La vocal d’Infermeria Familiar i Comunitària del COIB, Lorena Villa, creu que aquest augment és «insuficient i alarmant» i demana «revisar profundament el model d’atenció primària i dotar-lo dels recursos humans i materials adients».

    L’atenció primària de salut és el nivell assistencial més proper a les persones, les famílies i les comunitats. Per aquest motiu, és l’àmbit que està millor preparat per fer tasques de prevenció, de detecció i de seguiment dels problemes de salut de les persones i, per tant, és un servei essencial per abordar totes les fases de la pandèmia de la COVID-19. No obstant això, l’Administració no ha tingut prou en compte l’atenció primària en la gestió d’aquesta situació.

    La crisi actual ha posat en evidència davant la ciutadania les fortaleses de l’atenció primària i dels seus professionals, però també ha demostrat les debilitats i les mancances del sistema de salut, que fa molts anys que arrossega un baix reconeixement i una falta de visibilitat del primer nivell assistencial, un finançament insuficient, una baixa dotació d’infermeres i d’altres professionals, unes condicions laborals precàries i una manca de recursos estructurals i materials.

    Aquesta falta crònica de recursos ha comportat un nivell molt elevat d’esgotament físic i mental entre les infermeres que treballen a l’atenció primària, a causa de les condicions d’estrès i de sobrecàrrega a què s’han vist exposades.

    Per poder afrontar de manera satisfactòria el procés de desescalada en què ens trobem, és imprescindible que l’atenció primària de salut assoleixi el nivell de finançament que recomana la primera autoritat sanitària internacional i dotar els centres dels professionals i els recursos materials necessaris. L’Organització Mundial de la Salut recomana que el pressupost total de l’atenció primària representi almenys un 25 % del total que es dedica a salut, i a Catalunya amb prou feines suposa el 14%.

  • Sánchez-Amat: «Desaprofitar el coneixement de l’AP sobre el pacient és d’una inequitat i ineficàcia brutal»

    Just fa un any, el passat 4 de juny de 2019 es va votar la constitució d’una nova Junta Directiva del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). Meritxell Sánchez-Amat va ser escollida com a presidenta. Durant aquest any l’Atenció Primària, com tot el sistema sanitari, social i econòmic, s’ha trobat amb la pandèmia de la COVID-19 capgirant les maneres de fer. Saturació, poc personal, moltes hores, pocs recursos,desigualtats territorials… eren elements que ja existien abans però que ara s’han vist agreujats.

    Parlem amb Sánchez-Amat sobre la situació de l’Atenció Primària mentre surt del pic de la pandèmia i després d’haver-se aprovat uns pressupostos autonòmics que, després de tres anys sense, no han posicionat a la salut com els seus professionals voldrien.

    On deixa l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya a l’Atenció Primària?

    Ens deixa on érem. Hem guanyat presència en el discurs però en la concreció seguim estant a la cua tan en la distribució de recursos com en l’atorgació de responsabilitat i de capacitat de decisió.

    Malgrat que es van omplir la boca que s’augmentava el pressupost destinat a la primària la veritat és que és anecdòtic. Venim de molt enrere, amb la crisi es va retallar més que en l’atenció hospitalària i amb la recuperació vam recuperar menys, si és que vam recuperar, que l’atenció hospitalària.

    Enmig d’aquests tres anys sense pressupostos es van celebrar les primeres parts del Fòrum de Diàleg Professional. Tot i incorporar un punt sencer destinat a l’Atenció Primària, això no s’ha reflectit en diners?

    Ni en diners de cara els pressupostos ni en la pràctica. No s’ha donat cos a la figura dels professionals referents de l’Atenció Primària com la guia per al pacient pel recorregut del sistema sanitari. Quan tu fas una derivació a una interconsulta d’un servei hospitalari, el pacient és com si el perdessis d’alguna manera. Ningú et consulta ni en general es té en compte. Serveixes per fer la funció de porta d’entrada, això sí que ens ho atorguen però amb portes falses perquè les urgències sovint són una porta falsa que només fan la funció de filtre. Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… Tot això el sistema sanitari ho desaprofita totalment i això és una causa d’inequitat, ineficiència i ineficàcia brutal.

    Tenim el coneixement sobre el pacient, del seu context, de la seva vida, de la seva manera d’emmalaltir… però això el sistema sanitari ho desaprofita

    Què caldria més enllà de diners per caminar cap a una societat primarista?

    Els diners són importants perquè en Atenció Primària la nostra tecnologia són les persones. No necessitem grans instal·lacions ni maquinària però si necessitem persones per poder anar als domicilis, per poder fer el seguiment… Ara no tenim Atenció Primària perquè ja no compleix les funcions bàsiques per ser-ho: no té el material disponible que és el personal.

    D’altra banda, si la informació que aquest personal té no la fas servir, no l’estàs aprofitant ni estàs donant la importància d’aquest nivell d’atenció en el sistema.

    El sindicat Metges de Catalunya es queixava que no s’havien complert els acords de sortida de vaga. Com ho veieu això des del FoCAP?

    Jo crec que no hi havia voluntat real. Per començar, dels acords de sortida de vaga ja estàvem en desacord en moltes coses. Per exemple, la limitació del número de visites generava unes llistes d’espera i les empitjorava sense donar tampoc una bona oferta la població. A més, seguim igual a nivell de personal de pressupost.

    Des del FoCAP vam fer un dodecàleg de demandes en aquest sentit. Fa uns mesos vam fer un acte a la Capella de la Misericòrdia i no s’havia fet res. Hi ha coses que costen diners però hi ha altres que no… Si no es prenen decisions valentes el discurs és buit i ara, després de la situació amb la sortida de vaga la gent està esgotada i sense esma.

    Ara ha sorgit el moviment de Sanitàries en lluita. Si bé es mobilitza majoritàriament en hospitals, la Marea pensionista es troba davant d’un Centre d’Atenció Primària.

    La mobilització en AP és més difícil. Des del FoCAP convoquem com també ho fa Rebel·lió Primària cada dimecres a les 14h als CAP.

    I dic que costa perquè a vegades els moviments són també hospitalocèntrics i són un reflex del sistema que tenim. Moltes vegades la mobilització està molt centrada en l’atenció hospitalària: més llits, més tractaments, menys llistes d’espera en hospitals… I això passa perquè costa veure quins són els beneficis en l’Atenció Primària. No són espectaculars, ni salven vides al moment però són una cosa a més llarg termini.

    Al llarg de la pandèmia ha tingut molta importància l’Atenció Primària però us trobàveu amb barreres i centres tancats. Com està això ara?

    Encara no estan tots oberts i no donen la llista dels tancats. Al principi el Departament va dir si tens símptomes truca al 061 o al teu centre i després van tancar molts CAP. A Barcelona per exemple volien concentrar els Equips en alguns punts, en els centres que tenen radiologia i si no es va fer, va ser perquè van haver-hi queixes.

    A vegades creuen que l’Atenció Primària fa receptes i baixes i que, per tant, si només fan això, davant una crisi sanitària, les receptes i les baixes no son prioritàries. Doncs a tota aquesta gent els tanquem i els repartim pel territori a fer altres coses, diuen. Hem demostrat que tot el que ens han donat de més ho hem fet: les residencies, els hotels de salut, tota la gestió de permisos del personal, coses que en teoria haurien de fer les mútues laborals i ho hem fet nosaltres i sent els mateixos o menys per problemes de malaltia i de baixes laborals derivades de la pròpia pandèmia. Tot això ho hem fet malgrat i sense el reconeixement. Parlar del 061 mentre s’està deixant morir l’AP vol dir que no es valora i que s’està deixant morir a poc a poc.

    Com avancen les demandes perquè us enviïn PCR?

    No hem recollit on falta però aquest ha estat un altre desgavell. Els hospitals estan fent PCR sistemàticament a tots els pacients que han d’ingressar per cirurgia o a fer proves invasives com colonoscòpies i tenen els resultats en 12-24h. Els equips d’atenció primària van començar l’11 de maig amb el programa aquest que han anomenat Orfeu però que més aviat li haurien de dir Frankenstein perquè estan trigant una setmana en donar els resultats.

    Ara han desmantellat l’Orfeu i ja ho estem fent amb els laboratoris habituals. Però s’han dedicat a fer proves per pacients asimptomàtics que havien d’ingressar a l’hospital sense que quedi clara l’eficàcia ni la necessitat d’aquestes proves. En qualsevol cas hauríem d’haver primat les proves en pacients amb símptomes i no ha estat així. Falta una planificació.

    En resum: estem fent tota la feina, no ens donen recursos i a més a més no ens prioritzen a l’hora de fer coses que ens encarreguen i que són importants. Ser la ventafocs del sistema es desgastant.

    En la presencialitat acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere

    Quins problemes heu trobat a l’hora d’organitzar-se? Què passa amb els usos del temps i el teletreball? Les consultes virtuals abans no es comptabilitzaven i ara això potser canvia.

    Aquí cal fer un parèntesi. No ens compten el temps per fer les coses. La feina és la que hi ha i el què hem de demanar és poder organitzar-nos nosaltres. Ens cal autonomia per poder organitzar-nos de la manera que creiem que és millor. No volem que ens donin 10 minuts per fer tres consultes telemàtiques. Hi ha la tendència que ens organitzin el temps quan això és impossible perquè ningú sap quina és la feina què fem excepte nosaltres. Quan allò important és el resultat de l’atenció de la salut de les persones… són coses que no es poden comptar.

    Sobre el teletreball… treballar des de casa no seria exactament fer feina telemàtica i amb això sí que hem fet un salt molt gran, ja que fins ara estava potser reservat a pacients d’un perfil més jove. També és cert que hi havia moltes reticències per part dels professionals en pensar que la gent el que vol és veure’ns i que hi ha coses que per telèfon no es poden fer o donar resultats i prefereixen fer-ho presencialment. Amb aquesta situació que ens ha forçat a fer-ho telemàticament, els pacients ho accepten millor i tu també saps que és millor pel pacient per reduir contagis. Això ha creat un estat d’opinió més favorable a acceptar i a fer aquest tipus de visita.

    Dit això, les visites telemàtiques tenen el paper que tenen. No substituiran les visites presencials i a més també hem vist que funcionen millor quan el pacient i el professional es coneixen perquè hi ha una confiança establerta i tot funciona.

    Un altre aspecte que demostra que la presencialitat és imprescindible és que moltes vegades els motius de consulta que porten la gent al centre no són la causa en si. Hi ha molt patiment emocional que potser es manifesta a través d’una lumbàlgia i en la visita a través de l’escolta, del coneixement que tu tens sobre el pacient, doncs acabes canviant el motiu de consulta i el què era un problema d’esquena acaba sent un problema laboral, de patiment o de violència de gènere.

    La presencialitat no la podem abandonar tampoc en els domicilis que són un valor de l’AP. Moltes vegades la saturació de les visites, que reaccionem a les demandes de la població reactivament… fa que ens oblidem del terreny del domicili també on infermeria fa un paper molt important. I aquesta és una manera de minimitzar el risc per les persones: anar tu no abans que vinguin.

    Heu hagut de fer canvis en els horaris i el treball durant aquest temps entenc.

    Hi ha hagut canvis temporals i aquí ha sigut molt important el lideratge dels equips. Les gerències quedaven molt amunt i no coneixien la realitat i a més la realitat dels territoris era molt diferent. Alguns equips tenien molta gent de baixa ja fos per clínica o per contacte i no podien afrontar la situació igual que en equips on només faltava un 10% de personal. Els equips amb directius que s’han preocupat de cuidar han viscut millor aquesta situació.

    El model de gestió de les residències s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model

    Aquesta càrrega podrà portar a baixes derivades per problemes de salut mental o mals derivats de l’augment en el volum de feina.

    La realitat d’això es tan variada en el territori… La gent ara ha donat la cara, hem canviat els horaris, la manera de treballar, hem assumit coses que no fèiem… Ho hem fet i ningú ha dubtat que és el que calia fer. Ara la situació s’està relaxant i hem de seguir fent molta feina però també replantejar-nos coses que fèiem que potser podem canviar i introduir-ne de noves. Més que res que seguirem fent el què fèiem però també hi haurà coses derivades de la COVID.

    Cal dir que l’Atenció Primària ha assumit les residències i ha posat ordre en un desgavell que no només estava causat per la COVID. Ara jo crec que no s’acceptarà que això es tregui dels Equips d’AP i es torni a donar a qui ho feia abans. A les residències hi ha molt professional molt compromès que malgrat les condicions en les quals treballen ho ha donat tot però el model de gestió s’ha demostrat com a fallit i no s’entendria que es tornés a donar la gestió al mateix model quan qui ha tret les castanyes del foc serien els equips d’atenció primària.

  • COVID19: El CAP que ha evitat visites a l’hospital a 7 de cada 10 pacients

    Un estudi dut a terme pel CAP Les Hortes del barri del Poble Sec de Barcelona ha servit perquè pacients del centre avaluïn l’atenció rebuda aquests dies, en plena pandèmia de la COVID19 a la ciutat. El centre porta detectats com a possibles 544 casos de COVID19, 71 d’ells amb diagnòstic de pneumònia. Des del CAP s’han prescrit 220 aïllaments domiciliaris i més de 550 baixes laborals.

    Els professionals han ofert poder respondre un qüestionari a persones que han contactat amb el CAP les últimes 8 setmanes, i això ha permès recollir la seva experiència d’atenció rebuda, i també dades clau, com ara que el 14,5% van rebre un diagnòstic o sospita de COVID19 i un 15% del total van ser avaluats pel centre i tot seguit van requerir una posterior visita d’urgències, bé a l’Atenció Primària, o bé a un hospital de referència.

    En concret, el 12% de les persones expliquen que les van avaluar i van completar l’atenció amb una visita en el CUAP (Centre d’Urgències d’Atenció Primària) més pròxim a casa seva. I un 3% van requerir atenció en urgències hospitalàries, un cop valorada la seva situació pels professionals del CAP.

    Però una de les principals conclusions que es deriven de l’enquesta de satisfacció és que el 69% dels pacients consideren que l’atenció del CAP els ha evitat una o diverses visites als serveis d’urgències d’un hospital. D’aquesta dada, el CAP Les Hortes conclou que han tingut un paper clau per a reduir el risc de col·lapse o saturació en l’arribada de pacients a les urgències hospitalàries del territori. Cal dir que un 9,2% del total d’atencions comptabilitzades en aquest estudi referien motius d’urgència respiratòria.

    De totes les visites estudiades, se sap que el 74% han estat de tipus telefònic (infermeria o medicina de família), de forma que han contribuït a evitar desplaçaments i possibles contagis, i un 20% s’han canalitzat per mitjans online. A més, del total de visites del període, n’hi ha hagut 997 que han estat domicilis, amb la complexitat afegida que suposen en aquest context.

    Les 111 persones ateses pel CAP Les Hortes que han respost l’enquesta de valoració han contactat amb el centre 1 o 2 vegades en la majoria de casos, mentre que un 28% ho han fet fins a 4 cops en les últimes setmanes. Aquests pacients, que viuen en l’àrea d’influència del centre d’atenció primària, valoren les modificacions i adaptacions d’horari impulsades pel centre, de manera que el 98% declara haver rebut l’atenció necessària al CAP Les Hortes, tal com esperava.

    També manifesten en un 94% que la tasca de la Primària en la crisi de la COVID19 és “imprescindible o bastant important”, són partidaries de no tancar aquests recursos en situació de pandèmia, i en la seva majoria no consideren que la ciutadania faci mal ús de les visites sanitàries urgents. En conjunt, una de cada tres persones que ha respost el qüestionari ha fet comentaris i aportacions de tipus qualitatiu.

    Un esforç de setmanes per respondre l’efecte de la COVID19

    Des de principis d’abril i fins a la darrera setmana de maig, el CAP Les Hortes ha atès un terç del total de població que té assignada dins del Poble Sec, amb un horari que es va reforçar des de l’inici de la crisi del COVID19. A més, s’ha fet seguiment clínic i tests diagnòstics de COVID19 a tots els usuaris i professionals de tots els centres residencials del barri, de gent gran, discapacitats, menors i de persones sense sostre.

    El CAP Les Hortes dóna atenció a part del Poble Sec de Barcelona (25.000 persones assignades) i es va obrir l’any 2002. L’organització del centre és el d’una EBA, Entitat de Base Associativa, on els i les professionals són els responsables d’administrar les necessitats i la gestió del CAP. Aquest recurs sanitari forma part de l’AIS Esquerra de Barcelona, i està integrat en la xarxa assistencial del CatSalut (Consorci Sanitari de Barcelona).

  • Els metges de família de Catalunya i la seva visió de l’APiC abans i durant la pandèmia

    Fa pocs dies la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (MfiC) feia públics els resultats d’una enquesta realitzada a gairebé un centenar de metges que responien a qüestions relatives a la seva visualització de la situació assistencial de l’atenció primària i comunitària (APiC) catalana en el període immediatament anterior a la pandèmia i durant aquesta. Amb independència de la representativitat última de l’enquesta penso que cal comentar algunes de les preguntes i respostes dels participants, ja que ens poden donar pistes sobre els problemes que pateix l’APiC des de fa temps i també sobre alguns dels canvis que caldria introduir-hi per corregir-los.

    A la introducció de les dades de l’enquesta s’afirma que els professionals han hagut de fer front amb altes dosis d’improvisació als nous problemes plantejats per l’assistència i que, afortunadament, se n’han sortit gràcies a la utilització de grans dosis de talent i imaginació, el que es podria traduir en termes pràctics en una alta capacitat per construir de forma autònoma canvis estructurals i organitzatius essencials sense haver d’esperar les instruccions de «l’autoritat competent». El mèrit d’aquest èxit és encara major si pensem en la manca d’autonomia habitual de la gestió dels centres i equips. Els responsables polítics i gestors haurien de prendre bona nota i esforçar-se més en la cerca de dissenys que facilitin una major autonomia i descentralització en l’APiC.

    Pràcticament la totalitat dels enquestats tenen clara la prioritat que cal donar a la implantació de les noves tecnologies en els centres d’atenció primària. També en aquest camp els responsables polítics han d’assumir que cal potenciar les dotacions, però no amb l’objectiu de transformar gairebé la majoria de les visites presencials en virtuals si no per generar un nou equilibri d’ambdues modalitats com base d’un model assistencial modern i facilitador de la participació de tots els professionals dels equips en els processos d’atenció individual i comunitària. El contacte presencial és inherent a l’APiC i no pot ser infravalorat.

    Un poc menys del setanta per cent dels metges de família participants pensen que l’assistència que practicaven abans de la pandèmia era sobretot passiva en contraposició a la proactivitat exigida per aquesta. El fet que no sigui la totalitat dels metges el que visualitzi aquesta passivitat assistencial cal posar-lo en relació amb l’existència d’un nucli minoritari però significatiu de col·legues que pensen que ja fan tot el que cal atenent les demandes dels pacients que vénen a les seves consultes i que no es troben dins les seves responsabilitats actuacions dirigides a altres àmbits diferents del clínic, per exemple, les de caràcter comunitari. Cal evidenciar que, en el context actual de manca d’efectius i recursos, ja és un mèrit prou important fer únicament assistència de qualitat a les consultes, però cal no oblidar la necessitat de promoure canvis culturals, estructurals i organitzatius en l’àmbit professional que expandeixen una visió més comunitària de l’atenció primària al nostre país.

    En el punt que coincideix la pràctica totalitat dels metges de família participants és en conceptualitzar la pandèmia com una oportunitat immillorable per abordar els canvis pendents de l’APiC. Sembla obvi que la COVID19 ha tensat les costures dels sistemes sanitari i social i ha deixat a la vista de tothom (esperem que també dels responsables polítics) les mancances acumulades al llarg de més de dues dècades d’infravaloració d’aquests elements nuclears de l’estat del benestar. Cal que els que tenen capacitat de decisió posin en marxa els canvis pendents i amb les dotacions de recursos necessàries. Ja he perdut el compte de la quantitat d’anys que fa que múltiples plans de reforma de l’APiC de Catalunya dormen en els calaixos de l’administració.

    La major part dels metges de família també coincideixen en valorar negativament la persistència de problemes la solució dels quals es reivindica també des de fa molts anys: burocràcia laboral i d’altres orígens, disponibilitat de materials i tecnologia (proves diagnòstiques i autoprotecció durant la pandèmia). En fi, una lletania que seria interminable.

    Vull finalitzar aquesta reflexió sobre aquestes visions dels metges de família de Catalunya amb una nova crida a les autoritats polítiques del nostre país perquè no deixen passar aquesta nova oportunitat per atendre, amb mentalitat innovadora i recursos suficients, les demandes ja gairebé seculars de l’APiC.

  • CAP Raval Nord: un mur de contenció de la covid-19 compromès amb el barri

    Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, als treballadors del CAP Raval Nord els hi costa rememorar les sensacions que tenien a l’inici de la crisi sanitària. Però en el que sí que coincideixen és en una paraula que ha anat ressonant al llarg d’aquest període: incertesa. Incertesa per l’evolució de la pandèmia, incertesa pels protocols canviants, incertesa per l’arribada de la vacuna i, ara, incertesa també per l’inici de la desescalada. Durant aquests mesos, la rutina al centre d’atenció primària del Raval Nord, igual que a la resta de centres mèdics i hospitals, s’ha capgirat completament. «Vam passar de fer consultes programades presencials a fer-ho pràcticament tot per telèfon i només atendre les urgències, a banda de tots els seguiments domiciliaris dels pacients aguts i d’aquells que requerien cures diàries», explica la directora del CAP, Anna Romagosa.

    En els centres d’atenció primària ha recaigut la tasca de filtratge i de seguiment dels casos lleus de coronavirus, una tasca imprescindible per alliberar els hospitals de més pressió assistencial i garantir que només arribessin als centres hospitalaris aquells pacients més greus. A banda d’això, els CAPs han continuat fent el seguiment dels pacients amb altres patologies i també s’han fet càrrec de les residències de la gent gran, identificant possibles contagis de coronavirus i sectoritzant els espais d’aquestes per fer possible l’aïllament de les persones residents afectades, o enviant-les a l’hospital o als hotels sanitaris si convenia.

    Una de les primeres mesures que es va establir al CAP Raval Nord per garantir el filtratge i minimitzar el risc de contagi va ser la introducció de circuits diferenciats d’assistència per aquells pacients que venien al centre amb símptomes o sospita de coronavirus i aquells que venien per altres patologies. També es va trucar els pacients que eren grups de risc, com la gent gran o les persones amb patologies prèvies. «Vam identificar aquelles persones més fràgils i vam donar-los-hi les indicacions per dur a terme el confinament de manera adequada, sempre insistint que ens contactessin si necessitaven qualsevol cosa» assenyala Antònia Raya, infermera del centre.

    Al CAP Raval Nord s’ha habilitat una garita en desús per a fer el triatge dels pacients. | Èlia Pons

    Unes instal·lacions deficients

    L’edifici que ocupa el CAP Raval Nord, o CAP Lluis Sayé, va ser dissenyat inicialment, els anys trenta del segle passat, per tractar pacients de tuberculosi, per la qual cosa disposa de diversos accessos i amplis finestrals per garantir una bona ventilació i llum natural. A més, disposa d’una curiosa garita que s’utilitzava per rebre els malalts mantenint la distància de seguretat, que va quedar en desús -s’hi posaven plantes- i que ara s’ha tornat a habilitar amb la pandèmia del coronavirus. «A l’inici pensàvem que el centre era ideal per aquesta situació, però clar, és ideal quan hi ha pocs pacients», explica Raya. El CAP disposa d’unes instal·lacions molt antigues i en mal estat i, per això, els treballadors del centre, amb el suport veïnal del Raval, feia molt temps que reclamaven el trasllat del CAP a unes noves instal·lacions a construir a la Capella de la Misericòrdia. Finalment, després d’un gran pols entre diverses institucions, l’Ajuntament de Barcelona va acordar abandonar l’ampliació prevista del MACBA i la construcció d’un nou CAP en aquest espai.

    Les deficiències del centre dificulten la tasca dels professionals amb l’inici de la desescalada. «En el nostre centre les sales d’espera són els passadissos que hi ha davant les consultes i, per tant, no podem evitar que no s’acumuli la gent», explica Raya. «Quan comenci a venir més gent al CAP, s’hauran de mantenir les distàncies de seguretat i això suposa un espai físic que no tenim», afegeix. Aquests impediments faran que als passadissos hi hagi d’haver només unes poques persones i s’hauran de fer malabarismes per poder atendre a tothom. «Haurem d’espaiar les vistes, fer-ne unes presencials i d’altres de telefòniques, i tot això implicarà moltes més hores de feina», assenyala la infermera del centre. Suposarà també més consultes telefòniques. «Farem per telèfon moltes consultes que abans fèiem presencials, però que potser eren tràmits administratius pels quals no cal veure el pacient en persona», explica la directora del centre, Anna Romagosa.

    Les sales d’espera del CAP Raval Nord són els passadissos situats davant les consultes, de manera que es farà molt difícil mantenir les distàncies de seguretat. | Èlia Pons

    La realitat complexa del Raval

    El confinament no és igual per a tothom i en barris com el del Raval, on les rendes familiars són baixes, en alguns habitatges es fa difícil poder fer un confinament en les condicions recomanades. És per això que, el personal del centre, a banda de preguntar als pacients sobre els seus símptomes físics o emocionals, també contempla en l’atenció sanitària si les persones tenen alguna mancança en l’àmbit socioeconòmic. «Sanitat i serveis socials han d’anar de la mà, perquè uns sense els altres són insuficients», destaca la metgessa de família del centre Txell Puig.

    Les condicions precàries en les quals viuen moltes famílies del barri són una dificultat afegida a la situació de confinament. «Hi ha famílies que viuen en infrahabitatges i en pisos molt petits on viu molta gent, sense ventilació i amb unes condicions molt precàries», explica Laura Miguel, treballadora social del CAP. En aquestes condicions, diu, es fa impossible mantenir la distància de seguretat entre els convivents del pis. I la situació es complica més si una persona del pis té símptomes de coronavirus. «A l’inici de la pandèmia, vaig anar a un domicili d’un possible positiu en covid-19 que vivia amb nou persones més», explica Romagosa. «És molt difícil que una persona es pugui aïllar en aquestes condicions i, per tant, en aquests casos el que fem és recomanar que vagin a un hotel sanitari».

    Aquesta constant comunicació amb els pacients i l’interès per les seves necessitats a vegades es fa difícil per telèfon, especialment quan els pacients són persones migrants que no parlen massa ni català ni castellà. «A vegades no acabo de saber si m’han entès. Abans de la pandèmia, moltes vegades podíem demanar que ens passessin amb alguna persona que parlés l’idioma o, fins i tot, al CAP venien traductors, però ara es fa molt més difícil», explica Laura Miguel. A més, segons el personal del CAP, el contacte telefònic perd part de l’essència de la seva feina. «Jo crec que, en general, no ens acabem de trobar còmodes amb aquest sistema. A la primària tenim poques proves diagnòstiques, però el que sí que tenim són els nostres ulls, les nostres mans i que coneixem els nostres pacients. Amb el contacte telefònic es perd una part de l’essència i del poder terapèutic que té l’escolta, el cara a cara, una abraçada o una agafada de mans», explica Txell Puig.

    La complexa realitat socioeconòmica del barri ha afectat també a la salut dels veïns. De fet, està demostrat que els factors socials i emocionals d’una persona repercuteixen clarament en el seu estat de salut. «Una situació socioeconòmica difícil influeix molt en el nivell d’ansietat i angoixa d’una persona. L’estrès provoca que dormis pitjor i això, a la llarga, acaba afectant a tot el cos», destaca Romagosa. En la mateixa línia, Antònia Raya apunta que no serveix de gran cosa descobrir una cura molt eficaç per combatre el coronavirus si una persona no té diners per pagar-se el menjar o no té un habitatge digne on viure.

    Recorre als serveis socials per primera vegada

    Al Raval moltes famílies són usuàries dels serveis socials, però amb aquesta crisi s’ha vist augmentat el nombre de famílies que necessiten aquests serveis. «Hi ha persones que per primera vegada han hagut d’acudir als serveis socials. Moltíssima gent que vivia de l’economia submergida i subsistia sense cap prestació ara s’ha quedat sense feina i sense res», explica Laura Miguel. També, diu, hi ha molta gent afectada per ERTOs o que no cobra l’atur perquè feia poc temps que treballava i ara no té diners per pagar-se el menjar. Així doncs, la demanda d’ajuda ha pujat exponencialment, però els treballadors dels serveis socials segueixen sent el que són. «Són serveis que ja estan normalment al límit de per si i amb aquesta situació això encara s’ha agreujat més. Els serveis públics no donen l’abast», explica Txell Puig. En aquest sentit, les xarxes de suport mutu organitzades pel veïnat estan jugant un paper fonamental per ajudar al subministrament d’aliments i medicaments a les persones que ho necessiten.

    Aquests moviments autoorganitzats, però, no poden durar per sempre. «Com a mesura puntual està molt bé, però no és sostenible que entitats i persones majoritàriament voluntàries carreguin aquest pes. Crec que s’ha de fer un reclam a l’administració i, de la mateixa manera que es va invertir per ampliar les UCIs i construir hospitals de campanya, s’ha de posar remei a aquestes conseqüències econòmiques de la crisi sanitària», reivindica Puig. Segons Antonia Raya, el que caldria fer és començar a fer plans de barri. «Cada barri té unes peculiaritats i s’haurien de fer plans adaptats a la realitat social d’aquests, no des dels despatxos, sinó des de la gent que estem atenent els pacients a primera línia».

    Al CAP Raval Nord s’han començat a fer els test PCR a les persones amb símptomes de coronavirus. | Èlia Pons

    El temor al col·lapse i la necessària injecció de personal

    Amb l’inici de la fase de desescalada, a les treballadores del centre els preocupa la sobrecàrrega de l’atenció primària i que es pugui arribar a un cert col·lapse del sistema. És cert que hi ha menys infectats, però tots els pacients donats d’alta retornen a la primària per fer-se el seguiment de la malaltia. A banda, els CAPs segueixen fent els controls a les residències i també han d’atendre tots els pacients amb altres patologies i altres pacients que, si no es pot fer per via telefònica, han de venir al centre a visitar-se. A això se li suma fer les proves PCR a les persones que han iniciat símptomes de coronavirus, preferentment transcorregudes 24 hores des de l’inici dels símptomes.

    «Tot això ho fem amb el mateix personal que teníem abans de la pandèmia, que ja era just», explica Raya. «O hi ha una injecció de recursos humans per poder donar resposta a la complexitat que suposa treballar enmig d’una pandèmia amb una població que ja té moltes mancances des del punt de vista socioeconòmic, o no sé com ens ho farem», assenyala la infermera del centre. Però aquesta necessitat d’augment de personal no és una demanda nova. Ja fa anys que, des de l’atenció primària, un dels àmbits més castigats per les retallades, es reclamen unes millores que no acaben d’arribar mai.

    Per aquest motiu, el personal del CAP reclama una major inversió en sanitat pública, passant també per unes millors condicions laborals. «Està molt bé que se’ns reconegui la feina, però jo crec que els aplaudiments de les 20 s’han de materialitzar cap a un reclam d’unes millors polítiques en matèria de sanitat pública», reivindica la metgessa de família Txell Puig. La primària, però, segons les professionals, no ven ni fa negoci, perquè no suposa grans descobriments ni altes tecnologies. «Nosaltres som més com les formiguetes que anem contenint, que sostenim les angoixes, les pors i els dols de tota la família, i fem el seguiment més proper», conclou Puig.