Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • Les infermeres d’Atenció Primària, les grans invisibles

    Article publicat originalment al blog del FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària)

    Les infermeres que treballen a l’Atenció Primària (AP) han fet un gran esforç per adaptar-se als nous temps i a les necessitats de la ciutadania (envelliment de la població, augment de patologies cròniques, immigració, cures centrades en els pacients, treball en equip, etc). Ho han fet a través de la pràctica de cures de qualitat dirigides a les persones malaltes i els seus cuidadors per ajudar-les a mantenir la seva qualitat de vida (estimulant la seva autonomia per satisfer les necessitats bàsiques, i reduir la dependència), o acompanyant en el procés de malaltia crònica i/o de final de vida.

    Però el desenvolupament de totes les competències infermeres no ha millorat la seva visibilitat dins del sistema, i a més moltes professionals han hagut d’emigrar a altres països perquè aquí no hi troben més que inestabilitat i contractes en pèssimes condicions.

    Fa més de 12 anys que es va publicar el Real decret que va regular les especialitats d’Infermeria i, ara per ara, encara l’única via d’accés a l’especialitat d’Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC) és la via EIR (Enfermera Interna y Residente) que oferta un número molt reduït de places, i sense que es mostri cap interès en agilitzar el procés per a la prova de la competència de l’especialitat. Són més de 5.770 infermeres d’AP a Catalunya que esperen poder accedir a la convocatòria per la via excepcional, tal i com s’indica en el Reial Decret 450/2005 de 22 d’abril sobre especialitats d’Infermeria. En ell s’especifica que per aquesta via es pot obtenir l’especialitat, superant una prova objectiva i acreditant l’exercici professional en alguna de les situacions descrites en el Decret. Infermeres que porten molts anys treballant a l’AP i que han demostrat sobradament la seva bona formació i vàlua. De fet, molts països d’Europa com el Regne Unit, fan cada any demanda d’infermeres a les Universitats espanyoles per la seva excel·lent formació de grau.

    En aquest context tan poc esperançador respecte a l’especialitat, es comença a parlar de la infermera de pràctica avançada en les institucions sanitàries, quan encara no ha estat reconeguda l’especialitat al cent per cent, és a dir, el fet de tenir l’especialitat no proporciona cap avantatge ni en les borses de treball ni per a les oposicions i a tots els nivells només es parla d’infermera en general. És irònic intentar copiar models d’altres països, quan el nostre context és tan diferent en la realitat del dia a dia així com en la planificació i la gestió de les organitzacions sanitàries. Copiar models aliens pot derivar al fracàs. El número d’infermeres per habitants a l’estat espanyol està a la cua d’Europa: 5,2 infermeres per mil habitants quan la mitjana era de 8,4 al 2014.

    Es parla d’infermera de pràctica avançada (a vegades donen un significat sinònim a la figura gestora de casos), sense tenir en compte l’expertesa de les infermeres d’AP que han mantingut una formació continuada, un compromís amb la professió i la ciutadania i una responsabilitat i ètica impecables. Està de moda entre els gestors posar cognoms que subespecialitzen a les infermeres quan no existeix una acreditació de competències que avali aquestes figures i quan encara l’especialitat d’IFiC no ha estat desenvolupada suficientment a nivell pràctic. Aquesta tendència està en consonància amb el què està passant també en l’àmbit de la medicina familiar i comunitària, que s’intenta segmentar per a la realització de tècniques o d’aspectes parcials de l’atenció. Més que decidir certs canvis sobre una professió que ha demostrat ser cost-efectiva en l’AP, seria més oportú augmentar les places d’EIR, avançar en la incorporació d’IFiC als equips d’atenció primària, desbloquejar la via excepcional i, per descomptat, exigir formació específica en AP en el concurs-oposició de l’ICS que es convocarà aviat a Catalunya, donant prioritat a l’especialitat.

    Encara hi ha grans reptes de lluita per les infermeres d’AP, entre d’altres destaquem:

    • Donar protagonisme a l’especialitat i agilitzar el procés de la via excepcional.

    • Fer visible la implicació i presència de la infermera en la comunitat. Ningú millor que elles per treballar hàbits saludables, estar al costat de les persones que pateixen la pobresa, els immigrants, els desprotegits,..

    • Augmentar la presència infermera en les direccions dels equips. Infermeres gestores que lluitin per l’Atenció Primària, que cuidin dels professionals, que generin climes laborals positius, que imprimeixen el caliu comunicatiu entre iguals, i que impulsin objectius per valors.

    • Augmentar les ràtios d’infermeres en els equips d’atenció primària. Amb ràtios majors d’infermeres es podria millorar l’accessibilitat, la longitudinalitat i la resolució de la majoria de les demandes de la ciutadania.

    • La prescripció infermera autònoma i col·laborativa.

    • Exercir la competència de derivació segons protocols establerts com, per exemple, derivació a oftalmologia als pacients amb resultats alterats de Càmera No Midriàtica (CNM), o a la unitat del peu diabètic de l’hospital en lesions que necessitin una valoració especialitzada.

    Si ens atrevim a fer força per canviar la realitat, transformant els reptes en oportunitats de canvi, tal i com s’afirma en el document que el FoCAP juntament amb la CAMFIC i l’AiFiCC van elaborar i presentar a finals de l’any passat, La infermera familiar i comunitària: repte i oportunitat, augmentarem el protagonisme i la visibilitat de les infermeres, i esdevindrem indispensables en la sostenibilitat de l’Atenció Primària.

  • Benvinguda Consellera Vergés

    Arriba la segona dona al davant del Departament de Salut. Aquest fet ja és una bona notícia pel que suposa d’avenç en l’equitat de gènere en els càrrecs directius de Salut. El canvi en si mateix també és positiu, genera l’expectativa que finalment s’abordin els temes que tenim enquistats i agreujats des de l’arribada de les retallades. Que la incorporació coincideixi amb nou govern a Madrid també desperta l’esperança que es derogui el Reial Decret de mesures extraordinàries per fer front a la crisi que va implantar el govern del Partit Popular per pressió de la Troica el 2012. Potser recuperarem la cobertura universal i es revertiran algunes de les mesures de contenció pressupostaria aplicades sobre els professionals.

    Consellera, té davant una tasca complicada. El Sistema Sanitari està empobrit, hi ha llargues llistes d’espera, saturació a les consultes i uns professionals esgotats per suplir amb el seu esforç aquestes mancances estructurals. Per aquest motiu desitjo que estigui més interessada a desenvolupar polítiques sanitàries que en dedicar-se a la política. També m’agradaria que assumís la seva responsabilitat amb amplitud de mires i es plantegés reformes de més abast que les de l’actual legislatura. Efectivament hi ha problemes urgents com les mancances pressupostàries o la precarietat laboral, però és important que intenti modernitzar aquest sistema sanitari dels anys noranta per ajustar-lo a les necessitats i coneixements del segle XXI.

    Tampoc ha de caure en l’error de molts consellers anteriors que influïts pels grups de pressió pensaven que el que era bo pels hospitals comarcals era bo pel Sistema. No s’ha de perdre mai de vista que l’objectiu final és la millora de la salut i dels serveis als ciutadans.

    A curt termini cal resoldre la precarietat laboral per evitar que els professionals joves marxin cap a països que els fan ofertes més atractives. Desaconsello que com estan proposant alguns directors de recursos humans, es repeteixi l’error d’anar a buscar metges a Llatinoamèrica. Aquí tenim professionals excel·lents. També és urgent abordar la imminent jubilació de gran part de la plantilla. Segurament no falten metges, s’han d’aprofitar millor els que ja tenim.

    Ja no es pot seguir ajornant la reforma de l’atenció primària. Va ser pensada per la Consellera Geli, aturada pel Conseller Ruiz i repensada amb excessiu secretisme i poca participació pel conseller Comín. Ara s’ha d’implantar amb molt més consens juntament amb les societats d’Atenció Primària i la implicació de la ciutadania.

    El sistema sanitari està excessivament fragmentat i burocratitzat. Les estructures territorials estan triplicades. Per fer una feina similar hi ha funcionaris de l’Institut català de la Salut, del Catsalut i del Departament de Salut. No ens podem permetre aquesta ineficiència. També hem de superar el discurs del mercat intern de serveis sanitaris iniciat a principis dels noranta. Aquesta aposta per «l’empresarització» no ha fet més que atomitzar les organitzacions sanitàries i multiplicar de forma ineficient l’estructura administrativa. Cal fusionar organitzacions i passar més personal a la «cadena productiva».

    Hem de superar la fascinació pels sistemes d’informació. No tot són indicadors. Tractem amb persones que han de participar en el procés de decisió. Hem d’abandonar el centralisme del Catsalut que desitja controlar des de l’edifici Olímpia tot el que passa a les consultes. Hem d’avançar cap a una descentralització que faciliti que cada territori abordi les seves necessitats de salut comptant amb uns professionals que participin activament en el govern i la gestió. Aquesta descentralització també s’ha d’acompanyar de processos de participació ciutadana. No podem seguir decidint pel pacient sense el pacient ni el professional. Cal un lideratge compartit.

    El govern del sistema sanitari català és complex i les polítiques que s’han d’emprendre han d’estar més basades en l’evidència que en la ideòloga política. Cal que s’acompanyi d’un bon equip tècnic per tirar-ho endavant. Afortunadament compta amb uns bons professionals que ja han demostrat sobradament la seva vàlua. Pel bé de tots, desitjo de tot cor que se’n surti.

  • Falten pediatres. I ara què podem fer?

    Des de la reforma de l’atenció primària a finals dels anys 80, al nostre país els nens i nenes són atesos per especialistes en pediatria en els Centres d’Atenció Primària (CAP) fins que compleixen 15 anys, edat en què passen al metge de família. Fins aleshores feien el canvi als 7 anys.

    En altres països, com el Regne Unit, tenen un model diferent. Els pediatres són especialistes com qualsevol altra especialitat focal i només atenen els infants derivats pel seu metge de capçalera, que és el responsable de l’atenció de primera línia i dels problemes més freqüents.

    Ambdós models tenen aspectes positius i negatius, amb resultats globals poc diferents. Els bons resultats de les mesures preventives, com les vacunacions, estan més relacionats amb l’existència de serveis d’atenció primària accessibles i ben desenvolupats que no pas amb la presència o no de pediatres al primer nivell assistencial.

    Els nens i les nenes tenen poques malalties i la majoria de motius de visita a les consultes de pediatria dels CAP no requereixen coneixements especialitzats. En concret, es calcula que al voltant d’un terç són per «control del nen sa» i activitats preventives, que poden ser assumides per professionals de la infermeria. Un altre terç són consultes per problemes lleus, com contusions, infeccions respiratòries, processos febrils, mals de panxa, etcètera, que poden ser assumits per metgesses de família, i finalment, hi ha un altre terç que presenta patologia d’una certa entitat que pot requerir atenció especialitzada. En tots els grups es dóna, de manera concomitant, problemàtica de tipus social, relacional i familiar que necessita ser abordada des d’un punt de vista familiar i global. També podem considerar que hi ha demandes que no precisen una atenció professional, que es curen soles o poden ser resoltes per la família (com petites ferides, refredats, picades d’insecte…) però que en l’actualitat suposen un volum no menyspreable de visites.

    El fet de disposar de pediatres per a tot tipus de necessitats de salut de les criatures, des de les més lleus a les més greus, ha creat la idea que els pediatres són imprescindibles en els CAP i que qualsevol problema que presenti l’infant ha de ser valorat per un especialista.

    Per un conjunt de raons diverses (característiques de la feina, inestabilitat laboral, formació hospitalària…) des de fa uns anys es fa difícil trobar pediatres que vulguin treballar en els CAP i moltes places o substitucions no es poden cobrir. No és el problema d’un sol centre, és un problema general. El fet és que tenim una situació que dura des de fa temps i que no té perspectives de resoldre’s a curt o mitjà termini perquè no surten prou pediatres de la formació MIR i molts senten poca atracció per treballar a l’atenció primària.

    S’han buscat algunes solucions per pal·liar el problema com ara la creació de les «línies pediàtriques» que concentren els pediatres d’una zona en un CAP i els pacients es desplacen allà, metges de família amb interès i una formació complementària que assumeixen les consultes de pediatria o repartir els nens i nenes entre les consultes dels metges de família quan no hi ha pediatres. De fet, aproximadament un 30% de les places de pediatria als centres de salut a tota Espanya no estan cobertes per pediatres titulats. Una iniciativa interessant és la que ha portat a terme el Centre de Salut CASAP Can Bou, a Castelldefels, on les infermeres assumeixen les activitats preventives i de control del nen sa, així com l’atenció a problemes lleus.

    Hi ha grups de treball en marxa que debaten possibles alternatives. La qüestió de fons és si es considera que l’atenció als infants en el marc comunitari és una tasca de l’atenció primària o és una tasca de l’atenció especialitzada. O dit d’una altra manera: hi ha d’haver pediatres a l’atenció primària o han de treballar fonamentalment als hospitals? Hi ha diverses opinions al respecte.

    El debat hauria de girar al voltant de quines són les necessitats de salut dels infants i quin és el servei més accessible, equitatiu i efectiu que pot donar el sistema sanitari en aquests moments. Per exemple: cal sempre un pediatre per atendre qualsevol tipus de demanda? És eficient? Com poden altres professionals sanitaris participar en l’atenció a la salut dels nens i nenes de manera segura i integral? O fins i tot: el model actual contribueix a la medicalització dels problemes de la vida i a la dependència del sistema sanitari?

    Mentrestant, es produeixen protestes i es genera malestar per la manca de pediatres. Sovint, es posen pegats per culpa de la improvisació i la urgència d’apagar focs, com desvestir un sant per vestir-ne un altre, o carregar les consultes de les pediatres amb més i més visites que acaben posant en risc la seva qualitat.

    A curt termini tot apunta que s’haurà de contemplar la participació de professionals no pediatres en l’atenció als infants. Una manera és potenciar i estendre el paper de la infermeria en les tasques preventives, de consell i d’atenció als problemes lleus. L’altra és la incorporació de metges especialistes en medicina familiar i comunitària a funcions assistencials adequades a la seva competència, sigui assumint nens a partir d’un llindar d’edat més baix o amb necessitats de salut que no requereixin una atenció de segon nivell.

    Qualsevol decisió que es prengui ha de comptar amb el debat social i professional i ha d’estar ben planificada per evitar desigualtats territorials. També ha d’assegurar una dotació suficient de professionals amb la formació adequada i garantir dos aspectes fonamentals en l’atenció primària: que totes les famílies tinguin clar qui és el seu referent i que sigui accessible.

  • Indústria càrnia i salut

    «La primera vegada que vaig veure una tendinitis en un treballador de les càrnies, hauria jurat que es tractava d’una fractura. La tumefacció, la deformitat i el dolor eren tals, que no em podia creure que només es tractés de patologia de parts toves. Jo havia fet la residència a un hospital de tercer nivell, i havia vist lesions greus i poc freqüents, però la patologia derivada dels treballadors de les càrnies és d’una entitat que no es veu en altres gremis». Això és el que diu un dels nostres metges, però és extensible a l’experiència de tots els professionals de l’equip. Hem de suposar que a més de les tasques pròpies d’una feina manual repetitiva i amb manipulació de càrregues, es sumaven jornades que ens explicaven que podien arribar a durar 16 hores; sembla que ara no passen de les 10.

    Són un tipus de treballador peculiar, en general homes, però també dones, la immensa majoria immigrants, amb pocs coneixements de català o castellà (suposo que després de les tantes hores a l’escorxador no els queda gaire temps d’anar a centres de normalització lingüística …), i a més a més autònoms.

    Tots coneixem les diferències de cobertura en qüestions d’incapacitat temporal dels autònoms. Sabem que els autònoms en general no vénen a visitar-se gaire sovint, i menys per coses banals. Ells sí que vénen a visitar-se de tant en tant, amb aquestes brutals tendinitis de sobreús, i vénen perquè els punxis algun analgèsic intramuscular per tornar l’endemà a la feina, quan el més indicat seria el repòs que permetria una baixa laboral. Però no s’ho poden permetre, és de les poques coses que saben dir: «si no trabajo, no cobro». Així que res de baixes ni fèrules que immobilitzin; calmants a dojo i l’endemà tornem-hi.

    Són autònoms de cooperativa, una figura peculiar d’organització laboral, que a la pràctica del que veiem en aquests treballadors tenen la part dolenta dels assalariats en el sentit que tenen un sou i un horari fixat per l’empresa, i la part dolenta de l’autònom en el sentit de no tenir dret a cobrar Incapacitat Temporal (IT) des del principi per malaltia, no tenir llibertat de gestionar-se l’horari, de vacances pagades, de protecció contingències laborals … És trist que tots els talls que arribem a suturar mai arribaran a ser comptabilitzats com accident de treball, no sortiran a cap estadística i no es prendran mesures per reduir-los.

    Per això seguim i donem suport a les seves reivindicacions, perquè tenen una feina que els perjudica la salut i amb menys cobertures socials que la resta de treballadors assalariats. Perquè són persones, amb riscos socials i mereixen la nostra especial atenció.

    Per això escrivim això i ho compartim amb vosaltres, per si no teniu una càrnia a la vostra zona, que coneixeu la implicació sanitària, social i humana que significa.

    Signat: tots els membres de l’Equip d’Atenció Primària de Santa Eugènia de Berga

     

    Article cedit i publicat originalment a FoCAP

  • Envelliment: la falsa amenaça per al sistema sanitari

    Espanya, igual que la resta de les societats occidentals, està experimentant un profund canvi en la seva estructura d’edats, la qual cosa s’ha traduït fonamentalment en l’increment del nombre de persones grans. Actualment, les persones de 65 i més anys representen una mica més del 20% de la població, i aquest percentatge es doblarà en les pròximes quatre dècades.

    Aquest procés d’envelliment demogràfic és fruit d’un dels majors assoliments socials del nostre temps: la reducció generalitzada de la mortalitat que permet que la major part de les persones arribin a complir 65 o més anys.

    No obstant això, des de determinats discursos polítics i mediàtics s’ha arribat a presentar aquest èxit social com un llast o la principal amenaça per al futur de les nostres societats.

    En algunes ocasions aquestes prediccions alarmistes amaguen un clar interès, ja que estan fomentades i finançades des de determinats grups financers, empresarials i fins i tot ideològics. En unes altres, no obstant això, són fruit del desconeixement o d’una mala interpretació dels fenòmens demogràfics i socials.

    Un dels principals arguments d’aquests discursos sorgeix de la idea que l’augment de la població major de 65 anys implica un augment dràstic de la càrrega de malaltia, la discapacitat i, per tant, una enorme pressió assistencial sobre els sistemes sanitaris que seran, per tant, insostenibles, tal com els coneixem en l’actualitat. Algunes d’aquestes veus proposen com a solució a aquest important repte la privatització progressiva dels sistemes sanitaris.

    No obstant això, s’ha mostrat que l’impacte que l’envelliment té sobre l’augment de la despesa sanitària no és tan elevat i no és, en cap cas, el principal responsable del seu creixement, que cal buscar en altres processos socials i sobretot, econòmics, que afecten l’assistència sanitària actual.

    Efectivament, interpretar l’augment de les persones grans com un increment de les persones malaltes és una interpretació simplista i equivocada. Una persona de 65 anys l’any 2018 poc té a veure amb aquella de 65 anys de principis de segle tant en termes socials com de salut. Aquesta persona de 65 anys a l’actualitat té major similitud en termes de salut a una persona potser de 60 anys d’aquella època. Comptem ja amb certa evidència sobre aquest tema.

    Menys anys de discapacitat i mala salut

    El descens de la mortalitat de les últimes dècades sembla haver vingut acompanyat en el nostre context d’un descens dels anys que es viuen en mala salut i un augment dels anys en bona salut.

    Per exemple, dades per al País Basc mostren com el nombre d’anys que una persona espera viure amb discapacitat o amb mal estat de salut són menys que fa vint anys, situació que contrasta amb la imatge present en l’imaginari col·lectiu.

    Així mateix, contradiu el principal argument font d’aquestes visions alarmistes de l’envelliment com a perill per al sosteniment del sistema sanitari.

    El canvi en l’estructura d’edats –no solament l’augment de la població gran– genera importants desafiaments en les nostres societats, alguns dels quals estan directament relacionats amb la salut i l’acompliment dels serveis sanitaris.

    Sense anar més lluny, l’increment de les malalties cròniques, fruit del canvi en el patró epidemiològic, està obligant als nostres sistemes sanitaris a profundes transformacions en la seva gestió.

    L’envelliment per se no posa en qüestió el sosteniment dels sistemes sanitaris públics, ja que aquest depèn fonamentalment de la legitimitat social que gaudeixin.

    La principal amenaça, per tant, no és una altra que l’esforç mediàtic, ideològic i fins i tot acadèmic que s’està fent per convertir a la salut i la seva atenció en una eina de negoci i lucre. L’assumpte és important, ja que la salut de les persones grans (i tard o d’hora tots ho serem) va en això.

    Aquest article és de l’Agència SINC

  • Atenció Primària de Salut, més necessària que mai

    Professionals, polítics, gestors, i darrerament també el moviment ciutadà, parlem sovint de l’Atenció Primària de Salut (APS), i sembla que tots coincidim, com a mínim, en dues qüestions: «és molt important» i «cal millorar-la». Però el que no està tan clar és el què i el com.

    La conferència d’Alma Ata va establir que l’APS és «l’eix central i el focus principal del sistema sanitari del país». Des de la declaració de principis de l’Organització Mundial de la Salut fins avui, els sistemes sanitaris han evolucionat molt i ara coneixem àmpliament els beneficis reals que l’APS aporta a la salut de les poblacions.

    Una de les principals investigadores de serveis sanitaris, la professora Barbara Starfield, va descriure els beneficis de l’APS: millora la implantació de les activitats preventives, disminueix la mortalitat, millora l’equitat i és un element bàsic de la sostenibilitat dels sistemes sanitaris. A partir de l’estudi de la sanitat de deu països occidentals va concloure que no tots tenien els mateixos comportaments ni obtenien els mateixos resultats. Starfield va identificar aquells atributs que feien l’APS especialment efectiva; atributs que ja són clàssics: l’accessibilitat a l’atenció, la integralitat en l’abordatge dels problemes de salut, la relació al llarg de la vida amb els mateixos professionals i la capacitat de coordinació dels processos amb altres professionals i nivells assistencials. Avui en dia, aquestes dimensions encara no han estat contradites per cap investigació rigorosa ni superades en resultats per cap altre model assistencial. Investigacions posteriors i més recents confirmen que la mortalitat poblacional està relacionada de manera inversa amb el nombre de metges generals i de manera directa amb el nombre d’especialistes de què disposa un sistema sanitari. És a dir, com més metges generals menor mortalitat, i per sobre d’un nivell de dotació, com més especialistes la mortalitat augmenta.

    El nostre país, amb defectes i insuficiències, és un dels que més ha desenvolupat l’APS, impulsada per la reforma del 1984 que es basava més en aspectes organitzatius, de dotació de professionals i d’equipaments, que no pas conceptuals. Els professionals, i en algunes etapes l’administració, vam donar contingut a la reforma, inspirant-nos en els coneixements que Starfield i altres autors, com el gal·lès Tudor Hart, anaven aportant.

    Els últims anys han estat especialment durs per a l’APS pel que fa a la reducció de personal i de pressupost, però també en pèrdua de competències. Progressivament es desfigura el model i perd les característiques que el fan efectiu i li donen valor. Molts professionals ja no són accessibles per als seus pacients (15-20 dies de demora per a una visita). Molts pacients ja no són atesos pels seus professionals de referència (ni al CAP, ni a domicili, ni a final de vida: es perd la longitudinalitat). L’atenció es segmenta per malalties (introducció d’equips especials per a pacients crònics: es perd la globalitat) i es debilita encara més la capacitat de coordinació assistencial amb la introducció de dispositius aliens des d’alguns serveis hospitalaris (hospitalització a domicili, seguiment per centres sociosanitaris, o equips de cures pal·liatives).

    És en aquest context que se senten veus afirmant, més o menys explícitament, que això es fa perquè l’APS no fa bé la seva feina. Els mateixos gestors responsables de la decadència de l’APS creen nous dispositius assistencials per fer part de les tasques dels equips d’atenció primària, que es buiden de competències i de responsabilitats. Però les noves fórmules organitzatives i funcionals no se sustenten en estudis consistents ni en experiències comprovades a nivell poblacional en entorns semblants al nostre.

    Els principals reptes sanitaris de cara als pròxims anys vénen derivats de la realitat social: més envelliment associat a una major prevalença de malalties cròniques, augment continuat del malestar psicològic en amplis sectors de població o les desigualtats en salut. Altres reptes vénen derivats del mateix sistema de salut: despesa creixent lligada a la introducció de tecnologies cada vegada més cares, els efectes dels seus propis excessos en forma de sobrediagnòstic, sobretractament i iatrogènia, medicalització dels processos naturals de la vida i la pèrdua del vessant humanístic en la pràctica assistencial. Problemes, tots ells, més vinculats amb la pràctica especialitzada que amb la generalista, que s’enfoca més a les persones que a les malalties i té major capacitat de valorar necessitats de salut i adequació de les intervencions.

    Per millorar l’APS i fer front de manera adequada a les necessitats actuals i als reptes de futur ens hem de guiar pel millor coneixement i per la prudència. No podem desaprofitar el patrimoni que hem construït els últims trenta anys: una alta accessibilitat geogràfica i social, bona xarxa d’equipaments, la confiança i el fort vincle terapèutic i la satisfacció dels pacients amb els professionals de referència. El més raonable no seria, per tant, posar en marxa nous dispositius, sinó aprofundir en la bonesa dels que tenim i desenvolupar totes les seves capacitats.

    Iona Heat, expresidenta del Royal College of General Practitionerss i referent de la Medicina Familiar i Comunitària dels nostres temps, diu que la millor especialitat per atendre la cronicitat es diu Atenció Primària de Salut. I podem afegir que les infermeres i metgesses especialistes en atenció familiar i comunitària fan una pràctica clínica humana i poc nociva i que l’APS és un factor d’equitat i de sostenibilitat del sistema públic de salut.

  • Entitats d’usuaris i treballadors de la sanitat demanen «més i millor Atenció Primària per a tothom»

    En aquest Dia Mundial de l’Atenció Primària, que ve després de la celebració del Dia Mundial de la Salut, la Marea Blanca, Rebelión Primaria i el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), convoquen a usuaris i treballadors a concentrar-se a les portes dels seus Centres d’Atenció Primària (CAP) a les 12 del migdia. Les reivindicacions? Una Atenció Primària amb plenes competències, la recuperació de plantilles i condicions de treball dignes.

    Aquestes entitats creuen que l’Atenció Primària està amenaçada per «les decisions polítiques que s’han pres en nom de la crisi». Algunes de les conseqüències d’aquestes polítiques, assenyalen, són «les retallades de pressupost i personal, les llistes d’espera, la precarietat laboral i la temporalitat de les plantilles, l’innecessari transvasament a l’hospital de malalties que haurien de ser ateses des de l’AP, l’enfocament dels serveis basats en les malalties en lloc de la persona en la seva globalitat, la forma d’organitzar els equips de treball, la realització d’activitats privades als centres públics o la participació de la indústria farmacèutica en la formació dels professionals».

    Com s’ha dit repetidament, els professionals opinen que, com l’Atenció Primària és la porta d’entrada al sistema sanitari, ha de servir per «potenciar les capacitats que tenim cada persona i la comunitat per afavorir la nostra salut i evitar la medicalització de la vida».

    De fet, segons la definició donada a la Declaració d’Alma-Ata, aprovada per la Conferència Internacional sobre Atenció Primària de Salut d’Alma-Ata de 1978 convocada per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Atenció Primària és «l’assistència sanitària essencial basada en mètodes i tecnologies pràctics, científicament fundats i socialment acceptables, posada a l’abast de tots els individus i famílies de la comunitat mitjançant la seva plena participació i a un cost que la comunitat i el país puguin suportar».

    Per treballar en garantir que l’Atenció Primària segueixi donant una assistència essencial, fa just dues setmanes es va celebrar a la Torre de la Sagrera una nova trobada de Reconstruim Primària centrada en el desenvolupament d’estratègies de lluita per defensar-la. A la trobada, organitzada per Marea Blanca, va comptar amb la presència de múltiples entitats, associacions i plataformes: SAP Muntanya, Acampa Mar, la FAVB, el Fòrum Català d’Atenció Primària, l’Associació Catalana en Defensa d’una Santitat Pública, Rebelión Primària, Jo Sí Sanitat Universal  i la Xarxa de Dones per la Salut, entre d’altres.

    El punt de partida de la reunió va ser un document sobre Estratègies de Lluita per a un Sistema Primarista. En aquest, opinaven que la transformació de l’actual model sanitari no serà una tasca d’avui per a demà. L’objectiu final, deien, és aconseguir una atenció primària i una salut comunitària que «sigui la veritable espina dorsal de la sanitat pública i pugui afrontar la complexitat dels determinants socials de la salut no es només d’unes persones en concret o unes entitats o col.lectius: ha de ser de tota la societat».

    Des d’aquesta base, la Marea Blanca entén que la lluita per l’Atenció Primària de Salut (APS) ha de ser una lluita prioritària, ja que segons el document elaborat a la jornada, «l’APS està en veritable risc d’extinció, sotmesa a greus amenaces per part del propi sistema». Per evitar això es basen estableixen punts caps els que s’ha d’orientar la lluita com ara transmetre a la població la importància d’un sistema sanitari primarista per a la salut de la població o aconseguir millores en el sentit de fer el sistema sanitari més primarista.

  • Atenció Primària: aquest any fem els 40 anys d’Alma-Ata

    Entre el «relat» de moltes professionals de la Primària i ciutadania conscienciada, que voldrien tornar a les «essències» de la Primària (del metge de família del Jordi Gol, Barbara Starfield i Alma-Ata) i la realitat de transformació de la Primària avui a casa nostra, caldria repensar, després de 40 anys (Alma-Ata el 12 de setembre de 1978) i la primera reforma de la Primària a Catalunya (llavors ambulatòria) pel Decret 84/1985 (33 anys), i adaptar el model de Primària, i per tant de tot el Sistema, sense apriorismes ni dogmes, a les realitats d’avui.

    Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.

    Epidemiològicament hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven.

    L’entorn també ha canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut Comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).

    Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip, ara no tenim només un metge sinó: metgessa, infermera i administrativa de família, tenen més feina però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.

    Enfront d’això, surt el 2017 l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC) amb bones paraules i declaracions, amb 50 accions a portar a terme i de moment amb pocs recursos.

    I mentrestant la realitat es va imposant: s’implanten nous serveis, centres i programes (el sistema té la seva inèrcia, els seus interessos i els seus valors adquirits) tant els hospitals d’aguts com els sociosanitaris comencen a fer atenció a domicilis (hospital a domicili) que també és competència de la Primària, s’externalitzen a entitats privades activitats que han de fer les públiques (segons la LOSC) si tinguessin els mitjans (rehabilitació, atenció sanitària a residències, PADES, etc.). Es creen nous serveis, paral·lels als existents, d’atenció a la cronicitat i a la complexitat, amb nous noms «innovadors» com els ESICs (Equip de Suport Integral a la Complexitat) amb funcions que hauria de fer la Primària amb consulta als especialistes si cal.

    Aquesta situació, de dobles i triples xarxes que poden fer el mateix, pot arribar a un caos i ser cada cop menys sostenible. «Entre un vell model que es resisteix a morir i un nou model que encara no està establert, surten els monstres». Més enllà de les declaracions i les grans línies de l’ENAPISC cal una reflexió entre tots els implicats (ciutadania inclosa) del que hem de fer amb l’Atenció Primària i Comunitària avui i el que no hem de fer a la resta del Sistema Sanitari. Com queda avui l’accessibilitat al sistema, la continuïtat assistencial (amb l’especialitzada), la capacitat resolutiva, la longitudinalitat d’atenció durant tota la vida, la integració amb els serveis socials i la salut pública, la participació, urgent la millora de les condicions laborals i els rols dels professionals, l’eficiència i la qualitat… Ja hem dit: sense apriorismes, perjudicis, interessos particulars, ni dogmes, però ens hi hem de posar urgentment totes i tots, ens hi juguem el Sistema Sanitari.

  • «Abans del canvi de model, la infermera familiar i comunitària no abordava totes les seves competències; no aplicàvem tot el que sabem»

    Les infermeres del Centre de Salut CASAP Can Bou potencien el seu lideratge a través del “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut”. En aquest centre, des de gener del 2014 la infermera realitza de forma autònoma la visita de seguiment i desenvolupament del nen en edat pediàtrica i el pediatre adopta un paper de consultor per aquells casos que la infermera ho precisi. La primera visita d’acollida és la única que fan conjuntament (infermera i pediatre) i és on s’explica el circuit i s’orienta a les famílies a quin professional han de demanar visita segons el motiu de consulta.

    La reestructuració del servei de pediatria definint les funcions de cada professional adaptades a les seves competències, ha permès, ens explica Marta Calabia, una de les impulsores del model, donar més relleu a la infermera en totes aquelles activitats de prevenció i promoció de la salut, i al pediatre adoptar un paper de consultor quan la infermera ho sol·licita. Per altra banda ha permès que el pediatre disposi de més agenda dedicada a la resolució de problemes de salut, què anteriorment eren derivats a segon nivell.

    Aquest model de gestió que ja s’ha començat a aplicar també a altres centres situa a la infermera com el professional sanitari de referència en promoció i prevenció de la salut durant la infància i també es dirigeix a fomentar l’autocura i autonomia del pacient.

    Parlem amb Marta Calabia, infermera de família i comunitària, impulsora del canvi de model al centre i membre de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Com va néixer el “Programa d’Activitats Preventives de promoció de la Salut en edat pediàtrica. Infància en salut” i què comporta exactament?

    És un canvi de model que vam començar a aplicar fa dos anys quan vam veure que la infermera podia abordar la revisió del nen sa. Abans algunes visites les fèiem conjuntament amb el pediatre i algunes no i no enteníem el perquè de la diferència.

    Abans de començar vam fer formació teòrica i pràctica. Tota la part de prevenció i promoció de la salut la teníem més clara però potser ens faltava aprofundir en com explorar alguns òrgans. Des d’aleshores ho estem fent i està funcionant molt bé.

    Com a infermeria quines mancances veu veure per fer aquesta proposta i fer un pas endavant?

    La infermera no estava abordant totes les seves competències. Tot el que sabem no ho estàvem aplicant. Els pediatres tampoc podien desenvolupar altres competències seves perquè dedicaven tot el temps a aquestes tasques. Ara han pogut obrir una consulta de dermatologia per exemple i estan fent el seguiment de nens crònics d’una manera més qualitativa perquè tenen més temps.

    Nosaltres també ens hem adonat que en fer la revisió del nen sa també podíem tenir una millor atenció a les famílies.

    Metges de Catalunya i la Societat Catalana de Pediatria van treure els resultats d’una enquesta que deia que el 85% dels pediatres de l’Atenció primària necessita més temps per visitar. Com viviu el dia a dia?

    Quan es feia la revisió amb la infermera els hi faltava temps però ara tenen més temps per fer valoracions de nens urgents. Gestió Infermera de la Demanda vol dir que es resolen problemes de salut que la infermera pot resoldre sola. Des que hem fet el canvi de model s’ha organitzat més l’atenció i els pacients es troben més ben atesos. La quantitat de gent que ve és la mateixa però no han d’esperar tant perquè estem més ben organitzats.

    També ha millorat la vostra situació laboral.

    Exacte. Poder desenvolupar totes les competències ha fet que puguem tractar més casos i que els pediatres puguin anar una mica més enllà amb el nen més crònic. A vegades el que ens passava si fèiem una revisió, interrompíem el pediatre de la seva i tot aquest temps era temps que es perdia i no era de qualitat per al pacient. Ara només fem aquesta consulta al pediatre quan el nen té una patologia i ho necessita.

    Hi ha nens que no arriben a veure el pediatre si ho podeu resoldre vosaltres?

    Tot està protocol·litzat i si és un problema que el podem resoldre no cal que passi directament.

    En aquest sentit guanya pes la prescripció infermera. Com la valores?

    De moment no podem prescriure però també és veritat que hi ha moltes patologies que no ho necessiten. En el fons sí que prescrivim perquè al final també és donar indicacions d’educació sanitària com ara beure més líquid si tens un refredat.

    Quan es pugui resoldre aquest problema de prescripció de fàrmacs, que de fet són només els que es poden comprar a la farmàcia, doncs encara millorarà més el model perquè no haurem de molestar als nostres companys.

    La idea d’aquest nou model va començar l’any 2009, com és que ha tardat 10 anys?

    Són moltes les premisses que s’han de complir perquè un projecte així pugui funcionar. La relació entre professionals ha de ser bona perquè ha d’haver-hi una comunicació constant: el pediatre passa a ser un consultar per nosaltres. Necessitem tenir també una mica més de formació: és important la preparació i la seguretat de les infermeres. Per això ha sigut un procés que ha anat a poc a poc. S’ha iniciat a altres centres i ja han estat més ràpids però nosaltres en ser pioners vam elaborar documents i vam avaluar si realment es podia fer.

    A què us referiu quan parleu de gestió de la demanda aguda i urgent?

    De tots els problemes de salut que consulten al centre hi ha alguns que poden ser resolts per la infermera. S’han fet uns protocols per indicar quins casos van a la infermera i aconseguir que aquesta sigui finalista i no sigui necessari passar pel pediatre. És una gestió de la demanda que decideix l’administratiu de la porta. Allà tenen un quadre on indica què atén el metge i què la infermera. Quan arriba un pacient i li diu ‘tinc una ferida’, ho miren i l’envien a la infermera. Un altre per exemple diu ‘febre de més de 4 dies’, doncs va al metge. En alguna ocasió fem intercanvi de pacients si tens dubtes perquè el valori el teu company o si a més de febre també se li ha de fer alguna cura ens el deriven.

    Per fer això els administratius també han d’estar formats en l’àrea sanitària i saber fer i interpretar tres preguntes molt senzilles: què li passa, des de quan i si l’han visitat per aquest motiu. La formació la reben dels professionals sanitaris del mateix centre.

    Marta Calabia, infermera familiar i comunitària al CAP Can Bou a la seu de l’AIFiCC / Carla Benito

    Es podrà replicar aquest model en altres especialitats?

    Sí. Tot és avaluar fins on pot arribar cada professional. A l’Atenció primària sobretot jo crec que els professionals no estan desenvolupant les seves competències al màxim. Tenim una formació universitària bastant completa i no l’estem aprofitant. Si des d’Atenció Primària podem fer això, descarregarem de pressió assistencial els hospitals.

    Per què la gent va directament a l’hospital? Per la saturació o per desconfiança?

    El pacient si es troba molt malament creu que a l’hospital l’atendran millor però també s’ha sumat que últimament la Primària ha estat molt saturada.

    Parleu en el desenvolupament del vostre projecte de promoció i prevenció de la salut per evitar que es faci un ús indegut dels serveis sanitaris.

    Sí. És bàsic. Fem xerrades grupals a centres, des d’escoles bressol fins adolescents, perquè les famílies puguin resoldre des de casa una febre menor per exemple. Ajudem així a l’autocura i a l’apoderament de la família amb el maneig de les malalties més freqüents. Les patologies banals són normalment les que col·lapsen els centres de salut. S’intenta treballar molt l’atenció comunitària i la prevenció però costa perquè per fer aquesta feina més externa hem de treure el temps del nostre dia a dia a consulta.

    Es diu que hi ha gent que mai fa ús dels centres de salut i gent que n’abusa… També que cada dia els nens estan més sobreprotegits. Us hi trobeu?

    Sovint tenim 80 nens esperant i un 50% no caldria que ens consultessin. És molt educacional… No només els hi resolem la consulta sinó que els hi donem consells per la pròxima vegada. Moltes vegades sobremediquem a les persones i la gran majoria no ho necessiten. El fet que tinguem tanta pressió assistencial fa difícil valorar quin nen pot estar més greu i ha d’entrar abans. Això fa que hi hagi nens que no s’haurien d’esperar, ho facin dues hores mentre que et trobes casos d’un nen que li fa mal la mà des de fa dues setmanes i ve d’urgències a mirar-s’ho. Si ja ha esperat dues setmanes, no cal que vingui d’urgències, podria demanar hora. Estem treballant també en una plataforma web perquè les famílies es quedin tranquil·les si saben que tenen un lloc oficial de confiança on fer les consultes. De fet, la consulta virtual està funcionant molt bé i a més hi ha un munt de pàgines web molt ben documentades.

    Entre metges i infermeria hi ha molta coordinació però compteu també amb psicòlegs i treballadors socials? 

    Tenim coordinació amb el CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i fem reunions cada tres setmanes amb la psicòloga per parlar dels casos que hem derivat. De totes maneres la tenim a l’abast per fer-hi preguntes sempre. La treballadora social no la utilitzem molt a pediatria però sí que comptem amb una. Ara estem reclamant una segona perquè amb l’àrea d’adults té molta feina. És necessari perquè el pacient està molt millor atès quan ho està des de diverses mirades.

  • La Sanitat a la transició

    El gresol de professionals i polítics de la salut

    El GAPS (Gabinet d’Assessoria i Promoció de la Salut) va néixer en el si del col·legi de metges de Barcelona l’any 1976 amb l’entrada de la primera junta democràtica després de la llarga dictadura. Junta que guanyà les eleccions amb un programa explícit que proposava un model sanitari tipus Servei Nacional de Salut. El GAPS format per una colla de professionals de diverses disciplines, va començar amb els mateixos valors i les accions similars que després trobarem en el seu successor, el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris) fundat pels mateixos professionals quan el 1983 havien sortit del col·legi de metges (nova Junta del col·legi).

    Però cal recordar que aquestes dues entitats no eren casuals sinó que eren fruit del què en podem nomenar la «Renaixença Democràtica» al país dita per molts «la transició»: l’explosió democràtica que va comportar la fi de 36 anys de dictadura i el moviment polític i social d’un període que en podríem dir Constituent del país que volíem (ciutadania i professionals en el cas de la salut).

    Els darrers anys de la dictadura encara varen ser molt cruels i repressius, el vell estava morint, es veia l’horitzó d’esperança, però continuaven els monstres que es resistien a perdre el poder. El 1969 el dictador nomena com a seu successor a Joan Carles Borbó que jura fidelitat als «principios del movimiento». El 1973 tenim encara el procés judicial 1001 contra líders de CCOO, el 1974 l’execució de Salvador Puig Antich i al 1975 mort Franco i al 1977 hi ha les primeres eleccions generals a Espanya (41 anys després de les de 1936). El 1978 s’aprova la constitució espanyola. Aquest període de 1975 a 1978 és l’anomenat «la transició».

    En aquest període intens d’esdeveniments polítics pesaven altres coses molt interessants: la legalització de partits polítics, a Catalunya la constitució de l’Assemblea de Catalunya, òrgan encara llavors unitari de forces polítiques sindicals i ciutadanes de lluita política amb l’exigència de llibertats, democràcia, amnistia i estatut d’autonomia de Catalunya. L’Assemblea va actuar del 1971 al 1977 (les primeres eleccions).

    I en aquest temps en Salut i Sanitat també hi havia molta vida, amb anàlisi, reivindicacions i propostes. El 1976 es va celebrar a Perpinyà el X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana*, ressuscitat després de la llarga dictadura, venia a representar el que avui en diríem (en llenguatge més correcte) Congrés de professionals de la salut, d’aquest Congrés (sobretot de la seva 2a famosa ponència) i del paral·lel procés del Congrés de Cultura Catalana** (del 1975 al 1977 amb 12.500 inscrits) veritable procés constituent de què volíem en el nostre país i en Salut i Sanitat, en l’àmbit d’estructura sanitària. Els dos processos varen servir per definir les característiques del Servei Nacional de Salut i la importància del metge de capçalera i l’Atenció Primària i Comunitària d’una manera participativa.

    Així el GAPS primer el 1976 i el CAPS després al 1983 varen ser instruments de desenvolupament i servei d’aquells valors i aquell model de Salut i de Sanitat.

    *El X Congrés de Metges i Biòlegs de llengua Catalana, celebrat encara a Perpinyà el 1976, el primer reprès després de la dictadura i la seva II Ponència «La funció social de la Medicina» va ser una fita història per la seva innovació conceptual: la nova definició de Salut, el paper del metge de capçalera, els criteris per un SNS a Catalunya, les perspectives de futur amb 21 ponents, etc. Hi ha editat el llibre de Ponències. Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. 1976

    **L’Àmbit d’Estructura Sanitària del Congrés de Cultura Catalana, un veritable marc de definició de la Sanitat que volíem a Catalunya, treball en grups i comissions sectorials, president Ramón Espasa (posteriorment primer conseller de salut de la primera generalitat restaurada); secretari Josep Martí (posteriorment va ser delegat de sanitat del primer ajuntament democràtic de Barcelona). Les resolucions dels quals estan recollides en 77 pàgines al llibre de resolucions II. Editorial 62, Barcelona 1978

    Els processos socials i ciutadans en demanda de qualitat de vida i una sanitat de qualitat, confluència de professionals i ciutadans

    Tant el GAPS com aquests processos congressuals i participatius tenien unes característiques comunes que es nodrien de les confluències polítiques, socials i sindicals d’aquells moments de nova democràcia i així tenien una participació conjunta d’ideologies, participaven en els mateixos documents i publicacions, persones de corrents lliberals democràtiques (CDC) de corrents socialistes (PSC) i comunistes (PSUC). Així ho podem comprovar en la composició de les persones de les ponències dels congressos com de les abundants publicacions i llibres editats aquests anys sobre el tema (recordem que en aquella època no hi havia ordinadors personals, ni telèfons mòbils, ni Internet):

    • N. Acarin, R. Espasa, H. Pardell, C. Sans, F. Soler Sabaris i J. Verges «La Sanidad hoy. Apuntes críticos y una alternativa». Ed. Avance, Barcelona 1975
    • N. Acarin, R. Espasa, J. Verges, M. Campo. «La Salud, exigència popular» Ed. Laia, Barcelona 1976.
    • N. Acarin, R. Espasa, C.Sans, J. Veges. «Servei Nacional de Salut. Una alternativa democràtica a la Sanitat» col. Les eines, Ed. Laia, Barcelona 1977
    • J.Gol, J. Artigas, J. Raventos, Ll. Bohigues, M. Baselga, F. Sole Sabaris i fins a 20 autors. «Salut sanitat i societat. Per una resposta socialista a la situació sanitària». Col. Alternativas, Ed. 7 x 7, Barcelona 1977
    • J. Gol, J. Raventos, A. Segura, F. Sole Sabaris. «La sanitat als Països Catalans». Ed. 62, Barcelona 1978
    • V. Navarro. «La medicina bajo el capitalisme» Ed. Crítica/Grijalbo Barcelona 1978, (traducció del llibre en angles publicat a Baltimore al 1976)

    El 15 de juny de 1977 hi ha les primeres eleccions generals a l’estat espanyol. El 23 d’octubre torna a Catalunya J. Tarradellas, president a l’exili des de 1939 i el 5 de desembre del 1977 es constitueix el govern unitari de la Generalitat restaurada amb Ramón Espasa de Conseller de Salut, comença així el període de govern que es posa a treballar per la nova sanitat, la primera tasca va ser l’elaboració del «Mapa sanitari de Catalunya» que proposava una estructura sanitària integrada, planificada, territorialitzada i d’accés universal, és a dir un model S.N.S. De fet, aquest projecte, és vist per molts com un antecedent que inspirà la futura Llei General de Sanitat.

    El 1979 s’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al 1981 hi ha el traspàs de competències sanitàries estructurals i legislatives que permeten ja crear la XHUP (Xarxa d’utilització pública dels hospitals existents) i la primera Reforma de l’Atenció Primària de Salut. El 1986 s’aprova per unanimitat al Congrés de Diputats la Llei General de Sanitat (E. Lluch de ministre) que constitueix un autèntic Servei Nacional de Salut, Públic, universal, finançat per pressupostos estatals i amb descentralització a les autonomies, acabant així amb l’antiga Seguretat Social del franquisme.

    Aquest període de temps també es va caracteritzar per la riquesa de moviments socials defensant la sanitat publica i la seva qualitat, així com demanant millors condicions socials i ambientals als barris i pobles de Catalunya per millorar la seva qualitat de vida. Així ho recull l’autor Josep Martí en la seva tesi doctoral de l’any 1980***.

    Avui, enfront de la degradació del model de Sanitat que tenim i que l’entorn també ha canviat després de 40 anys, ens cal tornar a repensar els canvis profunds (radicals) que la sanitat pública necessita per estar al servei de la salut de totes les persones i no parasitada per interessos privats.

    ***J. Martí Valls. «Moviments Socials i Reivindicacions Sanitàries a Catalunya. 1970-1976» Resum a Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona. Bellaterra 1981