Just Deploy It!

Etiqueta: Atenció Primària

  • La convocatòria de MIR d’enguany deixa 200 places vacants de Medicina Familiar i Comunitària

    Finalitzats als actes d’adjudicació de places de Metge Intern Resident (MIR) d’enguany, un total de 218 vacants de les 8.188 convocades aquest any pel Ministeri de Sanitat no s’han cobert. D’aquestes, 200 són de Medicina familiar i Comunitària, de les 2.336 places convocades. A Catalunya han quedat 71 places vacants d’aquesta especialitat de les 370 oferides, malgrat que el Departament de Salut oferia 9.000 euros de més al sou anual com estímul per escollir aquesta especialitat tan necessitada de professionals. Salut ha rebutjat el sistema d’assignació de places MIR organitzat pel govern espanyol i ha demanat una convocatòria extraordinària per ocupar aquestes vacants.

    El sindicat Metges de Catalunya (MC) considera «inaudit» que 71 places MIR de medicina familiar i comunitària hagin quedat vacants i ha instat al Departament de Salut la convocatòria «urgent» d’una cimera per abordar la crisi dels MIR de medicina de família. MC qualifica aquest fet com a «molt greu» i avisa de les conseqüències que pot tenir el dèficit de MIR a l’atenció primària, tant per a la formació dels especialistes que han de formar part de les futures plantilles dels CAP, com per a l’organització de l’assistència sanitària als centres que aquest any no podran comptar amb el reforç dels facultatius residents. L’organització considera que, davant d’aquests fets, Salut ha d’activar els mecanismes necessaris per fer front a una situació que «afegeix un nou focus de tensió a la crisi global de l’atenció primària» i ha de consensuar un «pla de xoc que faci atractiva i estimulant la tria de la medicina de família com a projecte de carrera professional».

    Segons Metges de Catalunya, es tracta de la «crònica d’una mort anunciada», atesos els reconeguts problemes de finançament, falta de personal, sobrecàrrega assistencial, excés de burocràcia i baixes retribucions que afecten els professionals mèdics del primer nivell assistencial. «La medicina de família no està prou valorada ni gaudeix del prestigi d’altres especialitats, això també ho perceben els joves facultatius», explica l’organització.

    La Confederació Estatal de Sindicats Mèdics (CESM) també ha mostrat la seva preocupació després de conèixer-se que a l’actual convocatòria han quedat 218 places de futurs especialistes sense adjudicar-se. Segons la CESM, l’explicació facilitada per Sanitat davant les places vacants és que molts aspirants simplement no han presentat sol·licitud, desvinculant els motius d’un problema amb el procediment telemàtic que no permet triar en temps real, encara que ha admès que hi ha un problema amb l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària.

    A parer de l’organització, aquesta situació suposa un «perill seriós» per a la planificació de recursos humans a llarg termini, agreujada per les jubilacions previstes en els pròxims anys i que afectaran l’assistència sanitària que s’ofereixi a la població. Pel que fa a la situació concreta a l’atenció primària, la CESM apunta que la creixent desmotivació dels professionals davant d’aquesta destinació per la manca de mesures que ho incentivin se suma un sistema d’elecció que afavoreix que les places quedin vacants per no conèixer realment on serà el lloc de treball en fer l’elecció.

    Per aquests motius, la Confederació insisteix que el sistema d’elecció ha de ser en temps real i que és urgent prendre mesures per pal·liar el greu problema que existeix a l’atenció primària. «Resulta imprescindible que es faci una planificació seriosa dels metges del Sistema Nacional de Salut i es revisi l’articulació del sistema d’accés a la Formació Sanitària Especialitzada perquè no es perdin professionals ja de base com ha passat en aquesta convocatòria», conclou l’organització.

  • No hi ha professionals per cobrir les necessitats de l’Atenció Primària

    En la recent convocatòria d’adjudicació de places de Metge Intern Resident (MIR), han quedat vacants 200 de les 2.336 places que s’han ofert aquest any per a l’especialitat de Medicina Familiar i Comunitària, perquè no hi ha hagut prou persones que s’hagin presentat per a cobrir-les.

    A Catalunya han quedat 71 places vacants d’aquesta especialitat, malgrat que el Departament de Salut oferia 9.000 euros de més al sou anual com estímul per escollir aquesta especialitat tan necessitada de professionals. Es calcula que el sou mitjà de la metgessa o metge de família ja especialista (no MIR) és d’uns 48.000 euros l’any amb els complements variables i objectius inclosos, és a dir, uns 3.000 euros nets al mes per 14 pagues. No està malament, però tampoc és per tirar coets.

    Moltes professionals, metgesses i infermeres, fugen de l’atenció primària: uns van a l’hospital, altres a la privada i altres a l’estranger, on són molt buscats. Aquesta fugida es pot explicar pel sou, però sobretot per la precarietat de les condicions laborals: una gran quantitat de contractes eventuals (de vegades per setmanes o dies) i de contractes d’interinatge (no fixos). Amb aquesta precarietat laboral, una persona jove no pot planificar els seus projectes vitals.

    Per altra banda, l’atenció primària té menys prestigi social i reconeixement que les especialitats hospitalàries. També hi ha una manca d’autonomia en gestió clínica, falta de lideratge i una elevada burocràcia. A més, els professionals no tenen temps per a la recerca ni formació continuada a causa de la sobrecàrrega de treball (més accentuada en temps de pandèmia) deguda a la manca de personal.

    Per tot això, cal, urgentment, salvar l’atenció primària pública i no engreixar més les mútues privades pel descontentament dels usuaris i els professionals de la pública. Volem que el 25% del pressupost sanitari del Departament de Salut es dediqui a l’atenció primària, però per fer-ho bé: cobrir les necessitats del nucli del model (metgessa i infermera), perquè puguin donar bona qualitat a totes les necessitats dels ciutadans, salvant els valors i les funcions necessàries per a la salut (no només l’atenció a la malaltia) i fer una crida (internacional també) per recuperar els professionals que han abandonat el sistema.

    La millora de les condicions laborals, que hem de pactar en la nova i necessària llei per posar al dia l’atenció primària, ha d’incloure: sous dignes, suficients per cobrir les necessitats, contractes fixes (període de proves molt limitat), bons lideratges, autonomia de gestió clínica, conciliació familiar, prestigi professional i reconeixement, entre altres. Com recentment deia el govern de l’Estat a les empreses que es queixen que no troben treballadors: «Que els hi paguin més» i millorin les seves condicions laborals.

    Els professionals són el sistema públic de salut, són ells i elles el nostre patrimoni. No podem seguir amb mesures que només fan que allargar l’agonia d’aquest model universal, equitatiu, solidari (valors republicans, per cert) amb mesures parcials i equivocades. No calen més comissions tècniques, ja sabem què hem de fer. No cal esperar més diners de Madrid, cal recaptar i gastar bé el que tenim aquí.

  • Els metges de família es conjuren per «reflotar» l’atenció primària

    Metges de Catalunya ha encoratjat els facultatius especialistes en medicina familiar i comunitària a treballar conjuntament per «reflotar» una especialitat que es troba «abandonada, infravalorada i desprestigiada». Ho ha fet en una assemblea oberta organitzada pel sindicat en motiu del Dia Mundial del Metge de Família, el 19 de maig, celebrada davant la Facultat de Medicina del Campus Clínic de Barcelona per analitzar la situació de l’especialitat mèdica majoritària dels centres d’atenció primària. Segons els convocants, el primer nivell assistencial «ha estat durament colpejat per les retallades, les polítiques sanitàries menyspreants i la pandèmia».

    L’assemblea s’ha desenvolupat en quatre blocs temàtics que han analitzat el passat, el present, les mesures correctores i la visió de futur que els mateixos professionals de la medicina familiar i comunitària tenen de la seva especialitat. L’infrafinançament de l’atenció primària és el diagnòstic que genera més consens entre els metges de capçalera. El pressupost per al primer nivell assistencial, que el 2022 és de 1.885 milions d’euros, el 16,7% del total de Salut, encara es troba a «anys llum» de la quantitat òptima que recomana l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Així, els facultatius reclamen que l’any 2023 el pressupost per a l’atenció primària s’elevi fins a representar el 25% dels comptes sanitaris, «amb un increment mínim de 1.000 milions d’euros».

    Així mateix, han denunciat la pèrdua de professionals dels darrers quinze anys. Mentre l’any 2007, l’Institut Català de la Salut (ICS) comptava amb 6.780 metges de família, el 2021 eren 6.164, amb un mínim històric de 5.616 professionals l’any 2016. Tot i la recuperació econòmica i el reforç de la plantilla a causa de la Covid, encara hi ha 616 facultatius menys al sistema que l’any 2007. «Menys professionals, amb una població que ha crescut en 600.000 persones i un increment sostingut de les visites als CAP, amb l’afegitó final d’una pandèmia», ha recordat una metgessa durant l’acte.

    Segons els assistents, la manca de recursos econòmics i humans i l’empitjorament de les condicions laborals ha desembocat en un present «devastador» per a l’exercici de la medicina familiar i comunitària. «Les agendes són inabastables, amb més de 40 visites diàries. Ens veiem obligats a allargar la jornada, a doblar torns… per no parlar del poc temps que podem dedicar a cada pacient. Així no es pot oferir una assistència de qualitat», ha exclamat un dels assistents a l’assemblea.

    Les deficients condicions laborals i retributives també se situen com un dels principals greuges dels metges de família. A la sobrecàrrega assistencial, la burocràcia i l’estrès s’hi sumen uns sous que per a la major part de professionals no es consideren atractius, ja que Catalunya se situa a la cua de l’estat, amb una retribució mitjana anual de 48.000 euros bruts (objectius inclosos), mentre que a altres comunitats autònomes s’ofereixen salaris més d’un 10% superiors.

    Imatge de l’acte commemoratiu davant de la Facultat de Medicina del Campus Clínic de Barcelona organitzat per Metges de Catalunya pel Dia Mundial del Metge de Família | MC

    El 60% de les places MIR de medicina de família no estan cobertes

    Segons Metges de Catalunya, el desprestigi que arrossega la medicina de família es reflecteix en la tria de l’especialitat per part dels joves facultatius. Malgrat que aquest any Salut ha incentivat l’elecció de la medicina familiar i comunitària entre els MIR, amb fins a 9.000 euros anuals addicionals, les 370 places d’aquesta especialitat que s’han ofert a la convocatòria de 2022 segueixen sent les darreres a ocupar-se. A falta d’un dia per tancar el procés d’adjudicació, encara hi ha 223 places vacants, és a dir, el 60%.

    El sindicat alerta que la manca de motivació per desenvolupar la carrera professional a l’àmbit de l’atenció primària és un problema tenint en compte la previsió de jubilacions mèdiques dels propers anys. Segons el Pla d’Ordenació de Recursos Humans de l’ICS, entre els anys 2022 i 2026 es jubilaran 941 metges de família.

    Incrementar el pressupost i millorar les condicions laborals

    Pel que fa a les mesures correctores que permetrien recuperar l’impuls i el protagonisme de la medicina familiar i comunitària, novament s’ha assenyalat l’increment de la inversió pressupostària. A més, els representants del sindicat mèdic a les meses de negociació dels nous convenis laborals de l’ICS i de la xarxa sanitària concertada han explicat que ni l’Administració ni les patronals ofereixen millores retributives i de condicions de treball. «Al contrari, demanen més flexibilitat, jornades lliscants, fer més sense contractar més professionals», expressen.

    En aquest sentit, els assistents a l’assemblea oberta han criticat el Pla d’enfortiment i transformació de l’atenció primària i comunitària presentat pel Departament de Salut, ja que consideren que no aborda els problemes que afecten directament l’assistència. «S’aposta per incorporar nous perfils professionals, en comptes de reforçar la plantilla de facultatius per reduir la sobrecàrrega i millorar l’accessibilitat al sistema, i no es milloren les condicions laborals ni les retribucions per fer més atractiva l’especialitat», han indicat.

    I és que, perquè l’atenció primària tingui futur, «és imprescindible dotar de més prestigi la medicina familiar i comunitària», segons els mateixos professionals. Per aconseguir-ho, han reclamat que l’especialitat s’introdueixi al pla d’estudis de les facultats de Medicina, actualment absent. A més, han instat el Govern a millorar les condicions de treball del personal facultatiu, tant a nivell retributiu com de confort i benestar, per atraure el talent jove des del sistema de formació sanitària especialitzada.

  • La CAMFiC demana a Salut que impulsi una llei d’atenció primària i salut comunitària

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) ha demanat al Departament de Salut que impulsi una llei d’atenció primària i salut comunitària. Per la CAMFiC, l’anàlisi retrospectiva d’aquests 15 anys no permet ser optimista i l’atenció integral i integrada que proporcionen els equips d’atenció primària (EAP) està «en risc». «Només cal veure els darrers pressupostos destinats a l’Atenció Primària: l’any 2012 es destinava el 18,08% a l’Atenció Primària, mentre que el 2022 serà el 16,76%», assenyalen.

    L’organització insisteix en què és el moment de passar a l’acció: «Independentment de la mirada ideològica, els diagnòstics estan fets i són concordants. És moment d’accions, i també de fer les coses de manera diferent als ingents documents fets fins ara, i d’invertir en els EAP protegint la salut de les persones i els seus principis bàsics per Llei, amb els EAP com a garant», expressen des de la CAMFiC.

    Per tot això, la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària demana al Departament de Salut la creació d’una llei d’atenció primària i salut comunitària que garanteixi un accés universal al sistema sanitari a través de l’atenció primària, que estableixi garanties d’accessibilitat, coordinació i eficàcia i que defineixi a composició dels equips d’atenció primària, la seva autonomia organitzativa i la cartera de serveis. A més, la Llei proposada establiria el finançament necessari de tots els capítols pressupostaris per assolir els punts anteriors.

  • Psicòlegs i dietistes a l’atenció primària i comunitària: tractar les causes o les conseqüències

    En els darrers anys assistim a un creixement exponencial de les demandes per incrementar les dotacions de psicòlegs i dietistes-nutricionistes als centres i equips d’atenció primària i comunitària (APiC) a Catalunya (i a la resta d’Espanya).

    L’augment de la incidència dels problemes de salut mental entre la població, accentuat arran de la pandèmia Covid-19, ha refermat les reivindicacions de les organitzacions professionals i de diverses associacions d’usuaris d’incorporar psicòlegs clínics als equips d’atenció primària i ha estat un estímul per a les autoritats sanitàries que, ens diuen, estan acabant de perfilar els plans per satisfer-les. L’increment progressiu de la taxa de suïcidis i el creixement espectacular de les llistes d’espera, com apunten alguns estudis, esdevé poc tolerable i inadmissible.

    Ningú no pot negar la importància dels problemes de salut mental que afecten les nostres comunitats. Problemes que van des d’alteracions dels estats d’ànim a les depressions greus -que segons les enquestes podrien perjudicar prop d’una quarta part de la població- i que són causa directa de demandes d’atenció especialitzada i d’atenció primària. Problemes i necessitats que sovint son objecte de prescripció de fàrmacs psicòtrops dels quals el nostre país és capdavanter en el consum.

    Pel que fa a l’excés de pes i a l’obesitat, que molts caracteritzen com epidèmiques, més de la meitat de la població -segons l’enquesta catalana del 2019- pateix excés de pes, i supera el 16% quant a l’obesitat. Ambdues característiques són factors de risc de moltes altres malalties. I que, a més, perjudiquen sobretot els col·lectius menys afavorits econòmicament i social. Problemes que són també molt freqüents entre la població infantil: una de cada tres criatures entre sis i dotze anys pesa més del compte i una de cada deu ja és obesa.

    La incorporació de nous professionals dels àmbits de la salut mental i de la dietètica i nutrició hauria d’obeir a una valoració adient de la necessitat local i de la pertinença d’aquesta iniciativa, perquè cal evitar la política de «cafè per a tothom», que confon equitat amb igualtat, i individualitzar curosament les decisions per a cada lloc. Els recursos de L’APiC en el seu conjunt sempre han d’adaptar-se el més estretament possible a les necessitats locals i aquest cas no hauria de ser una excepció.

    No podem oblidar tampoc que molts dels problemes de salut mental i de sobrepès són conseqüència en bona part, de les condicions de vida dels col·lectius més desfavorits soci-econòmicament, als quals pertanyen la majoria de les persones afectades. Condicions de vida poc susceptibles a l’abordatge sanitari i encara menys a les intervencions clíniques.

    I el que encara és més important, que les limitacions per millorar-les per part dels serveis sanitaris, poden fomentar una medicalització inadequada. Medicalització que potencialment incrementa la iatrogènia i que en consumir recursos (humans i econòmics) afecta el cost/oportunitat, limitant d’altres intervencions més equitatives i eficients.

  • Crida unitària per reclamar el 25% del pressupost sanitari per l’atenció primària

    L’evidència científica demostra que els sistemes de salut basats en una atenció primària forta garanteixen nivells de salut més alts a la població, són més equitatius i eficients en l’ús de recursos, i disminueixen les desigualtats i la mortalitat. Malgrat això, la inversió en atenció primària continua sent insuficient per abastir les necessitats sanitàries de tota la població. Seguint aquesta línia de reivindicació, aquest matí el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP), Amnistia Internacional, Marea Blanca, Medicus Mundi i Rebel·lió Atenció Primària han donat el tret de sortida a la campanya #25AtencióPrimàriaJa en una roda de premsa davant el Parlament de Catalunya, coincidint amb la reunió de la Comissió de Salut. Les entitats reclamen que en els pressupostos de la Generalitat de l’any 2023 el pressupost destinat a l’atenció primària augmenti fins al 25% del total del pressupost de Salut per tal de «garantir el dret a la salut, sense cap mena de discriminació». La roda de premsa també ha comptat amb la presència de David Cid, portaveu del grup En Comú Podem al Parlament de Catalunya, i Laia Estrada, diputada de la CUP.

    Blanca de Gispert, metgessa de família del CAP Trinitat Vella i membre del FoCAP, ha reivindicat que el pressupost sanitari que es destina actualment a l’atenció primària és «insuficient per respondre a les necessitats de salut de tota la població». Amb aquesta campanya que s’inicia avui i que contemplarà un seguit d’accions encara per concretar, es vol cridar l’atenció dels diferents grups parlamentaris i buscar el seu compromís en la defensa del 25% del pressupost sanitari per l’atenció primària. «El que volem és garantir l’augment progressiu del pressupost per donar resposta a les necessitats de salut de la població i reconèixer la importància de l’atenció primària a través de l’augment de recursos materials i la contractació de més professionals», reivindiquen les entitats impulsores al manifest de la campanya. Defensen que l’atenció primària representa la porta d’accés al dret a la salut per a la majoria de la població, especialment de les persones i els col·lectius en situació de major vulnerabilitat i denuncien que, en lloc de veure’s reforçada amb l’increment de les necessitats sanitàries de la població, l’atenció primària ha estat la «gran perjudicada» de les retallades de l’última dècada.

    Segons les entitats, el Govern de Catalunya desatén les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de diferents Relators de les Nacions Unides que insten als Estats a reforçar l’atenció primària i demanen destinar-hi com a mínim el 25% del total de despesa sanitària. «L’OMS estima que l’atenció primària pot satisfer més del 70% de les necessitats de salut de les persones al llarg de la seva vida. Malgrat això, els pressupostos del Govern per al 2022 destinen només el 17%, sense desglossar prou quines partides són incloses en aquest àmbit», denuncien al manifest. Dels 11.215 milions d’euros destinats a Salut el 2022, 1.885 estan previstos per l’atenció primària, una xifra que representa un augment respecte a l’any anterior de 323 milions, però que, segons les entitats, «resulta del tot insuficient per cobrir les necessitats de personal i de recursos que garanteixin l’accés universal del dret a la salut de la ciutadania».

    La pandèmia accentua la situació crítica de l’atenció primària

    La situació crítica de l’atenció primària s’ha fet encara més evident durant la pandèmia de la Covid-19. «La situació prèvia a la pandèmia ja era molt precària, ja que no teníem ni el personal ni els recursos suficients, però amb la Covid ha empitjorat. El volum de feina ha augmentat exponencialment, el que ha tensionat molt els serveis d’atenció primària. La part més important de la resposta a la pandèmia ha recaigut sobre la primària i, a més, hem assumit moltes més tasques, alhora que hem intentat continuar mantenint l’atenció a la patologia crònica. Això no s’ha vist acompanyat ni de recursos ni personal suficient. Prova d’això és que moltes persones s’han vist amb dificultats per accedir al seu centre i contactar amb les seves professionals de referència», expressa de Gispert.

    La gran càrrega assistencial derivada de la situació pandèmica ha passat factura en l’atenció a les patologies cròniques i altres malalties, com el càncer o les malalties cardiovasculars. «Hi ha hagut una discriminació indirecta en l’atenció sanitària de la població, en particular de les malalties no Covid-19. Els resultats han estat els retards i les deficiències en els diagnòstics i l’augment de les llistes d’espera, que incrementen encara més el risc d’empitjorament de l’estat de salut de les persones», expliquen les organitzacions impulsores de la campanya, que defensen que l’atenció primària sobreviu gràcies al compromís dels seus professionals.

    D’altra banda, dos anys pràcticament ininterromputs de pandèmia han tingut un impacte demolidor en els professionals sanitaris. I és que el resultat de tants i tants mesos de desgast ha provocat conseqüències greus per a la seva salut mental. «En aquests moments, el personal es troba molt desgastat, i la crisi sanitària posa en risc la seva salut física i mental. Els alts nivells d’ansietat i frustració han fet que molts professionals s’estiguin plantejant abandonar la professió o marxar a treballar a l’estranger i això és molt preocupant en un sistema infradotat i amb dificultats per trobar nou personal», afirma Blanca de Gispert. Segons les entitats que impulsen la campanya, els discursos i aplaudiments d’agraïment al personal sanitari durant els moments més crítics de la pandèmia s’han de traduir en mesures concretes per ampliar les plantilles i millorar-ne les condicions laborals.

    «La pandèmia ha de servir com a punt d’inflexió per repensar el sistema sanitari públic i enfortir l’accés al dret a la salut. Són moltes les dificultats i els reptes socials i econòmics a conseqüència de la pandèmia, però la millor sortida d’aquesta crisi és la protecció i el respecte dels drets humans de forma indivisible i universal. L’enfortiment de l’atenció primària és essencial per garantir el dret a la salut i millorar la resistència del sistema sanitari davant les noves necessitats i amenaces», conclou el manifest de la campanya.

  • Psicòlegs i nutricionistes no assistencials: remers o passatge?

    L’alegria pressupostària transitòria que, dins la trista economia de l’atenció primària, ha suposat la pandèmia de la Covid-19, s’ha aprofitat per incorporar psicòlegs i nutricionistes als equips. Una primera ullada podria fer pensar que els directius obeeixen una carta que vaig publicar a La Vanguardia amb motiu de l’arribada a la conselleria del Dr. Josep Maria Argimon, quan volia destinar el 25% del pressupost a l’atenció primària. Però, una lectura més reposada deixa ben clar que la decisió no és conseqüència del meu escrit, o en tot cas no de tota la seva literalitat. A la carta deia: «No contracti més metges. Contracti dins dels equips més infermeres, psicòlegs i fisioterapeutes, sempre que estiguin disposats a assolir autònomament la seva responsabilitat sobre els pacients aguts i crònics».

    Certament, hem innovat introduint aquests nous perfils professionals dins dels equips d’atenció primària, però no hem abandonat el costum atàvic de gestionar maldestrament la seva incorporació. Aquests nous professionals han aterrat sense que ningú, ni tan sols ells mateixos, sàpiga exactament quin és el seu paper. Els nouvinguts han destinat les seves primeres setmanes laborals a reunir-se per acordar entre ells quin ha de ser el seu rol professional. Ens hem mantingut ferms en la tradició de contractar uns professionals i després, quan ja els tenim, pensar en què els podem ocupar. Si no sabíem el que havien de fer, com hem pogut descriure el perfil professional que precisàvem? I com hem pogut seleccionar les persones que millor s’ajustaven al perfil? De la mateixa manera que sovint critiquem la indústria farmacèutica dient que primer descobreixen el medicament i després inventen la malaltia, aquí hem contractat uns professionals i ara hem de trobar la necessitat de salut que els justifica. Si contractar psicòlegs i nutricionistes no assistencials era la solució, doncs quin era el problema?

    No sabem el que han de fer, però tenim molt clar el que no han de fer: al contrari del que demanava a la meva carta, els contractats no poden atendre directament a la població, sinó que han de promoure la salut poblacional. És lloable voler millorar l’atenció comunitària, però recordem que és molt complicat augmentar la salut mental i alimentària d’una població. En tot cas, no és mai la tasca d’un únic professional ni una fita que assolible a curt termini. Si tenim en compte que un psicòleg cobra com un metge i una nutricionista com una infermera, penso que serà difícil aconseguir millores dels indicadors comunitaris de salut mental i alimentària que justifiquin la inversió. Encara que potser aquests tipus d’avaluacions no preocupen als responsables del sistema. Simplement, tenen més diners i se’ls gasten.

    Em temo que tornem a repetir l’acudit de la regata de traineres. Com sabeu, l’espanyola va arribar última amb molta diferència de la resta de barques a rems europees. Aquest resultat vergonyós va promoure una rigorosa avaluació de la qualitat de la trainera. Els avaluadors independents contractats per l’administració van comprovar que l’estructura era impecable: hi havia tots els directors generals necessaris, els assessors, els tècnics de salut, els operadors de sistemes, els farmacèutics i les comissions de qualitat i de seguretat que calien. Els problemes se centraven exclusivament en el procés i per aquest motiu van acordar que la velocitat milloraria fent un curs de rem a l’únic remer de la trainera. Aquí repetim l’acudit. Portem més passatge que farà de professor al pobre remer. Hem oblidat que l’avaluació de l’atenció primària europea realitzada per l’Observatori Europeu de l’OMS de Polítiques i Sistemes de Salut critica l’excessiva estructura del model d’atenció primària espanyol. Algú pensa que aportar més convidats a les múltiples reunions inútils que realitza l’extensa estructura directiva de la nostra atenció primària donarà més salut als ciutadans? La tecnoestructura de les organitzacions professionals sanitàries es nodreix dels metges i les infermeres que estan a la consulta, o sigui al nucli operatiu. Per què els psicòlegs i els nutricionistes han de ser diferents?

    No penseu que potser les infermeres que, amb molta il·lusió lideren les activitats comunitàries, se sentiran poc valorades i en conseqüència rebran amb recel les noves incorporacions? No aprofitaríem millor les competències d’aquests nous professionals si els atorguem responsabilitat d’atenció directa als pacients? No serà més efectiva la seva formació si parteix del coneixement de la realitat de la consulta que si es basa en el seu coneixement teòric i en l’obtingut en les reunions directives?

    Alguns pensaven que els problemes de l’atenció primària eren només pressupostaris, però ara veiem que són molt més profunds. És greu no tenir diners, però ho és encara més gastar-los de forma ineficient. És trist comprovar que des de la finalització de la reforma a principis de segle, els directius de l’atenció primària estiguin més preocupats en conservar la seva posició que en introduir canvis que atenguin les necessitats no cobertes dels ciutadans.

  • En Comú Podem proposa un pla de xoc per l’atenció primària

    En Comú Podem ha presentat aquest dimecres un pla de xoc per fer front a la situació actual que es viu a l’Atenció Primària. David Cid, portaveu del partit, ha denunciat la situació de sobrecàrrega en l’atenció primària i ha reclamat que el reforç estructural de l’atenció primària «no pot esperar més». També ha instat al conseller Argimon a «passar de les paraules als fets» i ha demanat que s’apliqui un pla per dotar a l’atenció primària dels recursos que necessita, que sigui l’avantsala de la creació d’una llei específica d’Atenció Primària. El portaveu del grup parlamentari ha remarcat, en aquest sentit, que cal posar l’atenció primària al lloc on es mereix i que cal, per això, «una llei que la blindi». «Aquesta proposta neix perquè sabem que a la majoria de Centres de Salut el funcionament habitual és la supervivència al límit, sense marge de maniobra possible», ha declarat el responsable de la comissió de salut del partit.

    Des d’En Comú Podem s’ha qüestionat que, després de sis onades de la pandèmia, el Govern de la Generalitat continuï «ensopegant amb la mateixa pedra, sobrecarregant l’atenció primària». Per això consideren que els 17.000 professionals contractats arran de la pandèmia són estructuralment necessaris per al sistema sanitari català, com també ho són les 300 noves UCI creades. «És a partir d’aquí que cal treballar per ampliar la capacitat de l’atenció primària. Això passa per aspectes tan fonamentals com assegurar les visites mèdiques dels metges de l’Atenció Primària en menys de 48 hores, que calguin menys de tres setmanes per accedir a l’especialista i que els equips de Primària sempre siguin els mateixos», ha apuntat el diputat.

    En els dos anys de pandèmia, s’ha constatat, a parer del portaveu, que l’atenció primària de salut i l’atenció comunitària no tenen prou desenvolupament legislatiu, per la qual cosa cal actualitzar i desenvolupar què és i fins on arriba l’atenció primària per a poder protegir aquesta àrea. Per tot això, des del grup parlamentari d’En Comú Podem presidit per Jéssica Albiach, es proposarà una nova llei d’atenció primària de salut que es fonamentarà en cinc punts bàsics.

    En primer lloc, l’accessibilitat, defensant el model de proximitat i establint en la nova llei com l’atenció primària s’integra en tot el sistema de salut i com és el seu paper central. En segon lloc, la innovació i funcionalitat, ja que la tecnologia actual, en termes de diagnòstic i de seguiment, permet que es puguin fer molts procediments als centres de salut i que els usuaris puguin tenir la millor atenció, sense haver de desplaçar-se lluny. Això, però, requereix també un nou enfocament en la mateixa arquitectura dels centres, que ha quedat obsoleta. El tercer punt bàsic de la proposta de llei rau en la millora dels equips i en la incorporació de més professionals, de més metges de família, de més infermeres i, especialment, de professionals que ara no estan presents i que són necessaris, com nutricionistes, psicòlegs, geriatres i fisioterapeutes.

    El quart punt bàsic que plantegen des d’En Comú Podem és el seguiment i acompanyament, defensant i preservant el que fan els professionals i reforçant que els ciutadans tinguin professionals de referència que assegurin la qualitat assistencial i la seguretat del pacient. Per últim, el grup parlamentari considera que cal donar resposta a l’envelliment poblacional i a la demanda creixent de salut i que això, en un sistema públic de salut sostenible, «només és factible amb un increment mínim del pressupost d’atenció primària fins al 25% del pressupost sanitari total».

  • Nous perfils professionals per l’Atenció Primària de Salut: nutricionistes a la primària?

    El 21 d’abril del 2021 es va presentar el Pla d’enfortiment i transformació de l’Atenció Primària per part del CatSalut. Entre altres intervencions es preveu incorporar diferents perfils professionals, com els i les nutricionistes. Segons el cronograma previst, el Pla haurà d’estar consolidat a finals del 2022. Comença, doncs, el compte enrere! De moment, però, encara no hi ha cap programa elaborat que detalli els objectius, les funcions i la suposada vinculació de les nutricionistes als equips d’atenció primària (EAP).

    Tal com vam comentar en aquesta introducció, la nova figura ens suscita uns interrogants que aquí intentem respondre des del marc conceptual primarista i amb la voluntat de fer aportacions per al benefici de la població i per a la mateixa atenció primària de salut (APS).

    Fa pocs dies, Carmen Cabezas, actual secretària de Salut Pública, expressava al Nacional.Cat la seva preocupació pel tema de l’obesitat infantil i la prevalença més gran en barris desafavorits, justificant així la contractació de nutricionistes. Les mesures, tal com diu, han de «sortir de la consulta mèdica», però anar a una consulta d’una nutricionista, no canvia el paradigma «sanitaritzador». Unes declaracions poc centrades en la realitat social de la població, per més que s’anomenin els determinants socials, posar nutricionistes a barris pobres, sense tenir en compte el context social de la seva població pot generar més rebuig que acceptació.

    L’informe elaborat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona amb relació als hàbits alimentaris dels infants i adolescents posa xifres a les desigualtats per districte en la prevalença d’obesitat infantil, paral·lela al nivell de renda familiar. El treball recull que les criatures i adolescents de barris de nivell socioeconòmic desafavorit consumeixen més refrescos, usen menys els menjadors escolars i més els establiments de menjar ràpid. En aquest context, posar una nutricionista probablement no seria la millor aplicació de la famosa frase de Michael Marmot: «Si les causes són socials, socials han de ser les solucions». Ens preguntem en quines experiències es basa i quin suport teòric té la proposta del CatSalut.

    Vetllar per la salut alimentària i nutricional de la comunitat i dels pacients és responsabilitat dels governs. Donar les recomanacions perquè aquesta sigui el més saludable possible ha estat sempre competència de les infermeres d’APS. En la valoració nutricional, les infermeres, amb el seu concepte holístic de les persones i de la cura, tenen en compte les condicions socioeconòmiques i culturals de la diversitat de la població, els recursos personals dels pacients, etc. Aquesta valoració ajuda a realitzar el diagnòstic d’infermeria i definir el pla de cures, tot fomentant l’autocura i l’acompanyament, mitjançant l’educació sanitària basada en el vincle, l’empatia i la confiança.

    Però el debat és candent. Fa unes setmanes van sortir a la llum titulars, en diferents diaris, que enfrontaven a infermeres i nutricionistes amb relació a les competències en l’assessorament nutricional, arran d’una sentència del Tribunal Supremo. La mateixa sentència reconeix, tanmateix, i d’acord amb la Orden Ministerial CIN 2134/2008, les competències infermeres en l’àmbit nutricional i dietètic. Per tant, tenint en compte el marc que ens presenta aquesta oportuna sentència, les nutricionistes són professionals imprescindibles en contextos i malalties que requereixen consell i dieta molt concreta i especialitzada, que no són situacions freqüents a l’APS. Incorporar aquest perfil de professionals en situacions particulars (pacients oncològics, preparació de nutricions enterals i parenterals, esportistes d’alt rendiment…) pot estar molt indicat i ser necessari.

    El model salutogènic al qual ha d’orientar-se l’APS, amb una visió positiva de la salut i de la comunitat, ha d’identificar aquells actius que afavoreixen la salut de la població i milloren la qualitat de vida de les persones. Aquest model necessita professionals que tinguin aquesta mirada àmplia sobretot el que pot influir en la salut i això inclou entendre i conèixer les causes de les causes del que menja, com i perquè menja d’una determinada manera cada persona. És un enfocament llunyà del que es planteja en el corpus de coneixement del dietista-nutricionista, orientat a problemes de salut molt específics.

    A l’APS no necessitem una nutricionista per a 50.000 persones, sinó solucionar el dèficit crònic d’infermeres. Més infermeres que tinguin cura de les persones, les famílies i les comunitats en totes les seves dimensions amb la mirada holística que les caracteritza i que puguin accedir a consultes i assessorament de nutricionistes i dietistes localitzades en els hospitals quan es troben amb dificultats específiques de consell nutricional. A l’APS, on l’accessibilitat, la longitudinalitat i l’equitat són valors primordials, potser no és el més adient incorporar nous perfils professionals que fragmentin l’atenció de les persones. Sobretot quan el potencial de les intervencions educatives fetes en el seguiment de patologies cròniques, com pot ser la diabetis, han donat resultats molt positius.

    Atenint-nos al principi d’equitat, quin percentatge de població es pot beneficiar de tenir una nutricionista en comunitats en què les persones han d’escollir entre pagar el lloguer o menjar? Tornarà a aparèixer aquí una nova versió de la llei de cures inverses? Insistim en el fet que l’alimentació saludable està totalment relacionada amb els condicionants socials, per tant, l’abordatge des de les consultes de les dietistes-nutricionistes en els casos en els quals aquests determinants són desfavorables seria possiblement poc eficaç.

    L’alimentació és una qüestió cultural, relacional, conductual i pot respondre a condicionants més enllà de l’acte de nodrir-se. La infermera i la metgessa de família coneixen quina funció ocupa el menjar en cadascú dels seus pacients perquè la longitudinalitat, la relació que es manté al llarg del temps, està associada al coneixement mutu i la confiança que és la base per una atenció de qualitat, més eficient, més humana i més segura. Tota aquesta informació col·lateral ajuda a poder adaptar les recomanacions dietètiques necessàries a cada una de les persones, atenent les patologies cròniques que presenten, sí, però també atenent a tot allò que les condiciona. Amb una mirada global i holística de la persona i les seves circumstàncies, del seu entorn més proper i de la comunitat a què pertanyen i defugint la responsabilització individual amb relació al que una persona menja. Obrint la mirada a tot el que envolta l’adherència a les recomanacions dietètiques, ja que, la majoria de vegades, la manca d’adherència necessita un acompanyament per esbrinar quins són els motius que la causen, més enllà de donar dietes que mesurin de manera exacta els nutrients i les calories que ha de prendre la persona.

    El reforç que necessita l’APS ara mateix és d’infermeres i metgesses, però sobretot d’infermeres. Quan això estigui ben dimensionat amb ràtios que estiguin d’acord amb les necessitats de salut de la comunitat, potser, només potser, podríem començar a pensar en altres perfils que, d’incorporar-se, ho haurien de fer amb un rol de col·laboració i mai de substitució.

    Finalment, volem expressar unes recomanacions per tenir en compte abans d’incorporar aquest nou perfil a l’APS:

    • Reflexionar envers la idoneïtat d’introduir un perfil professional que aportarà poc valor afegit a les necessitats complexes de la població.
    • Millorar la coordinació de l’APS amb el servei de nutrició de l’hospital de referència i augmentar la cartera de serveis que aquests ofereixen en l’actualitat. Sobretot amb relació al tipus de consultes en alguns casos específics (baix pes, disfàgies, pal·liatius…).
    • Donar valor a la competència de les infermeres en les recomanacions dietètiques com a eina terapèutica en el seguiment-acompanyament de persones amb patologies cròniques tot dintre de la mirada bio-psico-social i espiritual que tenen aquestes professionals.
    • Donar valor al coneixement de les infermeres i metgesses de l’APS envers la funció que el menjar té en cadascun dels pacients que atenen, en el seu nucli familiar i dintre de la cultura a què pertanyen.

    Referències

    De la Fuente Coria MC, Cruz-Cobo C, Santi-Cano MJ. Effectiveness of a primary care nurse delivered educational intervention for patients with type 2 diabetes mellitus in promoting metabolic control and compliance with long-term therapeutic targets: Randomised controlled trial. Int J Nurs Stud. 2020 Jan;101:103417. doi: 10.1016/j.ijnurstu.2019.103417. Epub 2019 Sep 6. PMID: 31683226.

    Martos-Cabrera MB, Gómez-Urquiza JL, Cañadas-González G, Romero-Bejar JL, Suleiman-Martos N, Cañadas-De la Fuente GA, Albendín-García L. Nursing-Intense Health Education Intervention for Persons with Type 2 Diabetes: A Quasi-Experimental Study. Healthcare (Basel). 2021 Jul 1;9(7):832. doi: 10.3390/healthcare9070832. PMID: 34356210; PMCID: PMC8307700.

    Aquest article s’ha publicat originalment al web del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)

  • Preocupació i alarma per la sanitat de tots i totes: l’Atenció Primària desapareix per l’interès d’uns pocs

    Davant la sisena onada per la Covid-19, l’àrea de Salut de Podem hem de manifestar la nostra preocupació per qüestions que afecten a tota la ciutadania i que són conseqüència directa de la gestió política de la sanitat catalana.

    1. La gestió política de la Covid-19, amb canvis de protocols incoherents i diaris, ha afectat greument a la credibilitat de tots i totes les professionals, que no saben a què atenir-se. Escoles, instituts i centres de treball estan pendent dia a dia del que diran avui i del que han canviat d’ahir. La serietat de la protecció de la salut i les mesures per a evitar el contagi han passat de ser una cosa important a ser un acudit del mòbil i no sabem si plorar o riure.
    2. La fallida programada de l’atenció primària ha reduït l’accessibilitat i la universalitat del dret a la salut fins semblar-se a un viacrucis. Les zones rurals i les grans zones urbanes al voltant de la metròpoli de Barcelona han tancat consultes, els serveis de pediatria han deixat de funcionar, i en molts casos no han posat reforços de personal real a l’atenció primària. En altres onades el personal de l’atenció primària es va desplaçar als hospitals, ara no ha estat al revés. Són molt greus les manifestacions del conseller acceptant que la gestió política de la sanitat catalana està portant al creixement desmesurat de la contractació d’assegurances privades. Com si la seva política en fos aliena i això no fos el que estava planificat.
    3. Creiem que hi ha intencionalitat política per a empobrir l’atenció primària fins al col·lapse: en l’era del 5G els centres no tenen ni tan sols línies telefòniques, reactius per a fer tests o tecnologia diagnòstica de segona mà. Això contrasta amb la inversió en noves estructures i inversions de caràcter especulatiu als grans hospitals, a on no és estrany que estiguin ampliant-se o fent nous edificis, que probablement no podran ni tan sols obrir-se a causa de la manca de professionals.
    4. Amb l’alarma de preocupació veiem que associacions patronals publiquen projectes que tenen el beneplàcit públic de la conselleria de salut per a serveis que incrementaran la factura sanitària als ciutadans sense una millora directa, per exemple, l’atenció domiciliària. Aquests serveis són de l’atenció primària de salut, i no de cap altre àmbit. L’actual sistema de salut ja està prou fragmentat (1 sistema amb més de 1.000 empreses) per a crear nous negocis. Entenem que l’únic motiu que hi ha darrere d’aquests moviments és el lucre personal i empresarial i no el benefici dels ciutadans o la millora del sistema d’atenció primària.
    5. No podem acceptar que la política posi als professionals sanitaris d’escut culpable davant els ciutadans, que amb tota la raó estan enfadats. Ja han començat les agressions i amenaces als sanitaris en compte de dirigir-les als responsables polítics, el Departament de Salut i al Govern de la Generalitat. Creiem que s’està utilitzant la fallida de l’atenció sanitària de proximitat (l’atenció primària) per a debilitar-la i destruir-la, i donar pas a una sanitat a la qual els ciutadans tindran una sanitat pitjor, a la que només s’accedirà quan un requereixi intervencions molts complexes (i lucratives) o estigui en situacions d’enorme gravetat.

    Creiem que és necessari posar sobre la taula la necessitat de començar a parlar seriosament, amb tota la participació imprescindible, que inclou treballadores i ciutadania organitzada, i de fer valdre d’una vegada per totes la nostra atenció primària i instem a la Conselleria de Salut i responsables polítics centrar tots els esforços a modernitzar i millorar el sistema d’atenció primària i no obrir nous fronts de caràcter especulatiu que busquen reduir-la a un pobre consultori ple de trampes i de teranyines.