Just Deploy It!

Etiqueta: Barcelona

  • Equipaments, salut mental en joves i formació de personal públic: els propers passos del Pla de Salut Mental 2016-2022

    L’informe del primer any en marxa del Pla de Salut Mental 2016-2020 afirma que s’ha aconseguit iniciar el 82% de les 111 mesures previstes i transmet la intenció de millorar la formació del personal municipal per detectar precoçment problemes de salut mental entre la població. En aquest segon any de Pla, l’Ajuntament de Barcelona pretén introduir la millora dels equipaments sanitaris, crear més Espais de Consulta Jove i formar en salut mental personal públic. Després de formar els treballadors de Barcelona Activa ara els hi toca a l’Oficina d’Habitatge introduir una perspectiva de salut mental en l’atenció al públic del seu dia a dia.

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un enllaç a l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que resumeix i desglossa els problemes i l’estat de salut mental a Barcelona així com l’atenció que s’ha donat. També ha valorat públicament la importància de treballar la salut mental: «Hem estat massa temps sense parlar de salut mental. Fins que no es va aprovar, ara fa un any, el Pla de Salut Mental 2016-2022, les polítiques que abordaven la salut i el benestar emocional a la ciutat de Barcelona i al conjunt del país eren molt fràgils». Així, per Tarafa, l’informe presentat condueix a fer front a l’actualitat, ja que presenta uns «indicadors preocupants» com ara l’increment del patiment psicològic en adolescents i també en persones amb dificultats laborals.

    Després de la presentació d’aquest primer any del Pla en marxa s’inicia una segona fase de desplegament que busca «més professionals, millors equipaments, nous serveis per joves i més formació per professionals».

    Tarafa conclou la seva valoració a la feina feta dient que «el repte és important, però també ho és la nostra determinació per mirar el problema a la cara». Afegeix que, donat que «la salut mental va molt lligada a factors de desigualtat, d’exclusió social i de vulnerabilitat, na ciutat més cohesionada i justa ens portarà sens dubte a una ciutat més saludable».

    El primer any del Pla de Salut Mental 2016-2022

    L’Ajuntament de Barcelona presentava al juliol del 2016 el Pla de Salut Mental 2016-2022, el primer d’aquestes característiques a la ciutat i que va comptar amb participació d’associacions i entitats especialitzades. El definien així: «Entre els seus principis rectors hi ha un major impuls a les actuacions preventives i de promoció de la salut mental; la focalització dels esforços en l’atenció a infants, adolescents i joves; el suport a la plena inclusió de les persones diagnosticades de trastorn mental i l’inici d’accions als barris amb especials dificultats i en situació de desigualtat».

    Amb aquesta voluntat, el Pla, un any després té en funcionament el 82% de les 111 mesures previstes. Ara, a banda dels projectes ja engegats, l’Ajuntament té previst desplegar d’immediat tres línies «que pretenen impulsar i completar tota la feina desplegada fins ara». Millora dels equipaments sanitaris, Espais de Consulta Jove i formació en salut mental són aquestes tres línies.

    Pel que fa a la millora d’equipaments, el departament de Salut de la Generalitat va destinar un increment de 12 milions d’euros del seu pressupost per l’actuació en salut mental dels serveis sanitaris de Barcelona. L’Ajuntament està treballant junt amb el Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) on es centrarà aquest augment que, principalment anirà a «incrementar i adequar els serveis de salut mental i reforçar la figura del Pla de Serveis Individualitzats (PSI) als barris prioritzats per l’existència de desigualtats socials en salut, amb l’objectiu de gestionar els casos de trastorns mentals severs a la comunitat», «incrementar la intensitat de la teràpia psicològica a la xarxa de salut mental de la ciutat» i «ampliar el nombre de professionals als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i als Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA)».

    L’Ajuntament obrirà fins a quatre Espais de Consulta Jove als districtes amb pitjors indicadors socials i de salut. En aquests espais comunitaris es podran atendre consultes presencials o telefòniques per donar resposta a les necessitats d’atenció i dels possibles casos de patiment psicològic i/o emocional que poden aparèixer en el context escolar, familiar o comunitari dels joves d’entre 12 i 21 anys. L’objectiu és donar respostes especialitzades així com dotar als infants i adolescents d’eines per afrontar una situació personal angoixant. També oferir un servei als professionals que treballen a les escoles i a d’altres equipaments o serveis amb adolescents o joves, amb assessorament i orientació sobre casos o situacions concretes que es poden trobar durant l’exercici de la seva tasca professional diària i orientar i donar recolzament especialitzat a les famílies de l’infant o adolescent que siguin atesos.

    En la mateixa línia de donar eines a professionals i entorn proper de joves en possible situació de vulnerabilitat psicològica, l’Ajuntament de Barcelona vol formar en salut mental al seu personal. Durant l’any 2016 Barcelona Activa va formar el seu personal tècnic amb l’objectiu d’incloure la perspectiva de salut mental en els seus serveis. Al gener del 2018 s’iniciarà un programa específic adreçat a les 10 Oficines d’Habitatge que hi ha a la ciutat per després fer-ho extensible a altres àrees. «La intenció és que el personal que hi treballa en aquestes oficines sigui capaç d’identificar aquests problemes entre els usuaris i usuàries d’aquest servei, tot partint de la premissa que la pèrdua de l’habitatge és un focus important d’angoixa i patiment per l’afectat». Formar el personal servirà perquè l’atenció sigui més adequada i adaptada a les necessitats de suport del malestar emocional i que s’ofereixi una primera orientació i es detectin els casos més greus mitjançant la necessària coordinació amb la xarxa de salut i social. Un equip de suport i orientació oferirà un assessorament permanent a aquest personal de les Oficines d’Habitatge per «mantenir i actualitzar la formació rebuda, facilitar l’acompanyament cap als serveis professionals, donar pautes d’autoprotecció i, en definitiva, donar suport i assessorament immediat sempre que sigui necessari».

    Els antecedents i la necessitat del Pla de Salut Mental 2016-2022

    El gènere i sobretot la situació socioeconòmica (definida pel nivell d’estudis, d’ocupació o el districte de residència) expliquen en gran part el risc de desenvolupar algun problema d’aquest tipus. Així, en termes generals, els problemes de salut mental són més freqüents entre les dones adultes i grans, entre les persones aturades i entre les classes socials i zones més desafavorides.

    Estudis diuen que entre el 10% i el 20% de la població de Barcelona té algun problema de salut mental. Ara bé, l’estudi La salut mental a Barcelona ja mostra xifres on aquests percentatges han empitjorat. Les darreres dades mostren que les noies adolescents i els homes adults són els que més han empitjorat la seva salut mental durant els últims anys.

    Entre els anys 2012 i 2016, la prevalença dels problemes de salut mental va passar del 5,3% al 12,3% entre les noies que estudiaven 4t d’ESO i del 6,7% al 10,5% entre les de 2n de Batxillerat. Entre els nois les prevalences respectives van passar del 6,0% al 9,7% per als més joves i del 5,4% al 6,0% per als més grans. L’informe explica la importància de l’edat d’aquesta manera: «tot i que durant la primera infància són els nois els que presenten una pitjor salut mental, la tendència canvia a partir de l’adolescència i s’estableix una diferència que es manté en l’edat adulta i s’accentua a partir dels 45 anys».

    Les visites registrades i ateses als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) ha augmentat d’una manera notable entre els anys 2002 i el 2016. Aquests centres van passar d’atendre unes 5.400 persones a atendre més de 12.300. Els diagnòstics per trastorn mental greu suposen el 12% del total d’atencions que fan els CSMIJ. La resta de visites, expliquen a l’informe, tenen a veure amb «un increment progressiu de la notificació dels casos, amb un increment de l’oferta i amb una millor capacitat diagnòstica, més que no pas amb un empitjorament de la salut mental».

    Pel que fa a la població d’entre 18 i 64 anys, en el període 2011 i 2016, els diferents estudis diuen que la mala salut mental ha pujat especialment en el cas dels homes, que passen d’una prevalença de l’11,5% al 16,2%, tot i que el problema continua afectant més a les dones, que passen d’un 16% a un 18,9%. En aquesta franja d’edat, entre les persones aturades la prevalença de mala salut mental supera amb escreix el 25% i en aquelles que pertanyen a les classes socials més desafavorides la mateixa prevalença és d’un 27,3% entre els homes i d’un 31,3% en dones.

    La població de més de 64 anys, entre el 2011 i el 2016 la seva prevalença de mala salut mental va passar del 13,5% al 17,6% en el cas dels homes i, tot i ser superior, va experimentar una lleugera reducció del 24,9% al 23,8% entre les dones.

    Pel que fa a les visites registrades en adults, els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) van passar d’atendre unes 32.800 persones l’any 2002 a atendre unes 45.400 l’any 2016. Els diagnòstics per trastorn mental greu en aquest cas representen el 32,2% del total.

  • 72 municipis han demanat a la Diputació el recurs Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua

    Reduir la càrrega emocional i física de les persones cuidadores que tenen al seu càrrec persones en situació de dependència –normalment, un familiar- garanteix tant el benestar del cuidador com l’atenció òptima d’aquestes persones. Amb aquest objectiu, la Diputació de Barcelona ofereix recursos als municipis, com el Programa Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua o el servei Respir de residències temporals. La vicepresidenta quarta de la Diputació de Barcelona, Meritxell Budó ha presentat el primer Grup de Suport de la temporada 2017-2018.

    Meritxell Budó destaca que «cal posar en valor la tasca de les persones cuidadores que, de manera altruista i gratuïta, atenen els seus familiars». També remarca la importància d’«oferir eines per al suport emocional que permetin a aquestes persones tirar endavant». Budó ha agraït «la col·laboració dels ajuntaments, que són sensibles a les necessitats d’aquest col·lectiu -format majoritàriament per dones-, que creix a causa de l’envelliment de la població». És a través dels serveis socials municipals que els ajuntaments detecten les persones que poden necessitar el suport. 

    Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua pel territori

    En total, són 72 municipis els que han demanat aquest recurs a la Diputació, pel qual més de 1.000 persones assistiran a les sessions a tota la demarcació.

    El programa de Grups de Suport Emocional i Ajuda Mútua (GSAM) de la Diputació de Barcelona va començar l’any 2009 i des d’aleshores és un dels recursos que més sol·liciten els ajuntaments a la corporació. 

    Aquest servei, que la Diputació ofereix en col·laboració amb els ens locals i entitats del sector, contribueix a reduir l’impacte negatiu que de vegades poden experimentar els cuidadors i, per tant, a millorar també la qualitat  de vida de les persones en situació de dependència.

    Els grups estan formats per entre 16 i 20 persones cuidadores. Funcionen al llarg de 10 o 16 sessions d’una durada d’hora i mitja on, amb l’ajuda d’un psicòleg, es treballen temes com les estratègies per gestionar favorablement necessitats i conflictes, i la gestió d’emocions i sentiments que poden sortir durant el procés de cura per tal de prevenir i evitar situacions d’esgotament. També s’ofereix informació dels diferents recursos de suport que hi ha al territori o de les diferents entitats públiques i privades que els poden ajudar

    No es tracta d’un curs de formació, sinó d’un espai de relació i intercanvi d’experiències, per evitar la soledat i reduir la sobrecàrrega emocional i física de la cura. L’objectiu és generar vincles de relació, de suport i d’ajuda mútua entre les persones cuidadores perquè puguin compartir l’experiència de cuidar d’una manera satisfactòria.

    El servei Respir de la Diputació

    Un altre programa adreçat al suport de les persones cuidadores és el Servei Residencial d’Estades Temporals i Respir de la Diputació de Barcelona, situat al Recinte Mundet, un programa d’atenció residencial temporal per a persones amb un determinat grau de dependència per raons d’edat o discapacitat intel·lectual. El servei té la finalitat de millorar la qualitat de vida dels cuidadors, proporcionant-los un temps de descans i donant resposta a determinades situacions familiars imprevistes, i beneficiar també les persones ingressades, que reben atenció personalitzada per part de professionals especialitzats.

    Poden sol·licitar aquestes places aquelles famílies residents a la província de Barcelona que tinguin al seu càrrec persones amb dependència majors de 65 anys o persones amb discapacitat intel·lectual, d’entre 6 i 65 anys. Per fer-ho, s’han d’adreçar als serveis socials bàsics del seu ajuntament, que valoraran la conveniència de sol·licitar l’ingrés, i tramitaran la sol·licitud.

    Pel que fa al preu de l’estada, el servei Respir es regeix per un sistema de copagament, en el qual la quota a abonar es determina en funció de la capacitat econòmica de la persona atesa. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual menors de 18 anys el servei és gratuït.

    L’any 2016 van passar pel Respir 3.300 usuaris. El programa disposa de 190 places per a persones grans, 36 per a urgències a la vellesa, i 32 per a persones amb discapacitat intel·lectual. Més del 90% dels residents valoren positivament el servei i desitjarien sol·licitar una nova estada.

    Subvencions a entitats

    A més, s’han concedit, l’any 2017, 350.000 euros en subvencions a entitats socials que desenvolupen activitats de lleure per a persones amb discapacitat i/o malaltia mental per donar suport a les famílies cuidadores amb un temps de descans durant les vacances o caps de setmana.

  • Un informe de l’EMA situa Barcelona entre les «dues o tres millors» candidates segons Comín

    En declaracions, Antoni Comín, conseller de Salut, ha revelat que l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), està situada entre una de les dues o tres millors candidatures. La «rival més difícil», segons Comín, és Amsterdam, tot i que creu que Barcelona la supera per ja tenir una seu assignada que seria la Torre Glòries, l’antiga seu d’Agbar. En aquestes mateixes declaracions, Comín ha explicat que la decisió de posposar la presentació pública de la candidatura a Brussel·les va ser consensuada entre les tres administracions (la Generalitat, el govern espanyol i l’Ajuntament de Barcelona) perquè totes tres van entendre que era «més adequat» fer-la després de l’1-O. Això xoca amb les declaracions de Dolors Montserrat, ministra de Sanidad, que va posposar la presentació de candidatura de Barcelona per acollir l’EMA per, segons ella, problemes d’agenda. Va afegir també que la presentació, tot i l’ajornament, es realitzarà durant el mes d’octubre tot i encara no tenir data fixada. Comín també ha recalcat que aquestes presentacions «no són un tràmit oficial», sinó més aviat una «promoció», que la candidatura ja es va presentar en el seu moment.

    Després d’aquest informe tècnic no preceptiu que ha realitzat l’EMA, la Comissió Europea farà dissabte 30 una primera avaluació preceptiva. Si ara, segons Comín, l’informe de l’EMA «valora molt i molt bé la candidatura de Barcelona». El conseller creu que l’avaluació que faci la Comissió Europea aquest dissabte «no pot dir coses molt diferents».

    Ha repetit el que ja s’havia dit amb anterioritat, que Barcelona té «la millor candidatura des del punt de vista tècnic». Comptar amb l’edifici de la Torre Glòries és el que pot fer que Barcelona superi a Amsterdam, ja que aquesta ciutat només planteja «una idea d’edifici provisional» i que després «n’hauran de fer un de definitiu», segons Comín. «No tenen un edifici emblemàtic de la qualitat i la potència simbòlica com la Torre Glòries, que té un valor emblemàtic que no és menor i és extraordinari des del punt de vista funcional», ha afegit. El conseller també considera que la llei de l’Agència Catalana de Medicaments i Productes Sanitaris que l’executiu va aprovar a principis d’agost també «enforteix» la candidatura.

  • Cinc exposicions per promocionar la salut entre els infants

    L’alimentació, la salut dental, la sexualitat, la SIDA o el tabaquisme són els temes que la Diputació de Barcelona ha triat per convertir en exposició itinerant amb l’objectiu de fomentar un estil de vida saludable. Cada temàtica ha estat pensada per tractar-se a les escoles i cobreix edats des dels cinc anys fins a adolescents i joves.

    De cara als més menuts, els nens de 5 a 9 anys, l’exposició ‘Cuida’t les dents’ vol que adquireixin hàbits saludables. L’exposició pretén donar a conèixer als infants la importància que té la salut bucodental per a les seves dents i les conseqüències que poden patir. Es vol que siguin els mateixos nens qui es preocupin per la seva boca. Ho pretenen fer a través d’uns personatges presents a 12 plafons, un joc de cartes adaptat a l’edat dels nens i una maqueta d’una dent.

    La temàtica de l’alimentació va dirigida als nens del cicle mitjà i superior de primària. Sota el nom ‘Menja bé, tu hi guanyes!’, l’exposició pretén ensenyar als nens com es classifiquen els aliments i què és la piràmide alimentària per introduir la noció d’equilibri en l’alimentació. Jocs multimèdia i plafons que representen les diferents habitacions d’una llar decoren l’exposició. Es parla de bona alimentació però també d’higiene i activitat física per promoure un estil de vida més saludable.

    La tercera exposició de la Diputació s’anomena ‘El tabac al descobert’. Busca la negativa a consumir tabac o, com a mínim, retardar l’experimentació entre els joves de 1r i 2n de l’ESO. L’exposició parla de l’estreta relació entre tabac i diners, la poca informació que es dóna en una capsa de cigarretes o dels efectes que genera en la imatge personal, en la salut i en el medi ambient. Com la resta, també compta amb plafons i jocs interactius.

    ‘Treu-li suc a la sexualitat. Una visió saludable i positiva de la sexualitat’ és una exposició que va destinada als alumnes de 2n, 3r i 4t d’ESO. L’exposició anima a viure-la des del respecte i des de la diversitat de relacions de parella que es poden construir. Pretén fer reflexionar als adolescents sobre la motivació o no de tenir relacions sexuals, despertar actituds i conductes positives, responsables i saludables sobre la seva sexualitat i formar-los sobre mètodes anticonceptius per evitar embarassos i malalties de transmissió sexual. Consta també de plafons i de material didàctic.

    L’última exposició va dirigida a adolescents i joves però també a la resta de la població de totes les generacions. ‘Què pinta la sida’ busca sensibilitzar en l’adopció d’actituds positives envers aquesta malaltia i provocar la reflexió. Ho vol fer a través de 42 quadres que volen transmetre informació per a la prevenció del VIH-Sida a través de la via de l’humor. En la realització de les vinyetes tipus còmic han participat dibuixants reconeguts. La idea és transmetre que l’ús del preservatiu evita el contagi.

    L’Àrea d’Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona inicia periòdicament exposicions i campanyes destinades a la promoció de la salut. Les apliquen a nivell local, facilitant als ajuntaments formació, eines i recursos amb l’objectiu de millorar la salut de la població. Tot el material de les exposicions està també disponible per descarregar a la pàgina web.

  • El nou Pla d’Acció sobre Drogues preveu lluitar contra l’estigma

    Barcelona ha elaborat un nou Pla d’Acció sobre Drogues per als pròxims tres anys. La voluntat d’aquest pla és «prevenir i reduir el consum de drogues i les seves repercussions negatives en la comunitat». El nou Pla d’Acció sobre Drogues per al període 2017-2020, el novè en els últims 30 anys, tracta i analitza les drogues il·lícites però també les substàncies que tenen circulació legal en el mercat com ara l’alcohol. L’objectiu del pla és, segons els grups de treball involucrats i l’Agència de Salut Pública de Barcelona, reduir el consum però també «rebaixar-ne la malaltia i la mortalitat associades». Així, a part d’abordar les addiccions des del tractament, també treballa la prevenció i la reinserció d’aquelles persones que desenvolupen problemes pel consum de drogues.

    El pla considera que «el consum problemàtic de drogues als barris té una forta relació amb la renda familiar disponible i que, per tant, és en els barris amb menys recursos on es detecta un major impacte de les drogodependències». Així, s’han de tractar com a elements clau «l’equitat, la justícia social i els drets de les persones usuàries de drogues, amb l’objectiu d’evitar la discriminació i situacions d’exclusió social». Per aconseguir-ho, el pla assegura que es destinaran recursos per a la inserció laboral, tallers ocupacionals i espais de cerca de feina dins dels centres d’atenció a usuaris de drogues, i es potenciaran itineraris de recerca d’ocupació o adaptabilitat al mercat laboral.

    Revisions i novetats al nou Pla d’Acció sobre Drogues

    La presentació de l’informe arriba dos anys després de l’inici de la seva redacció. Ha estat realitzat a partir de les aportacions de 300 persones d’entitats, persones usuàries i professionals, pel Grup de treball de Drogodependències de l’Ajuntament de Barcelona i pel Grup de Drogues del Consell de Benestar Social de la ciutat. Totes elles sota el paraigua de la coordinació de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB).

    Durant el procés d’elaboració del pla, els grups que hi han treballat s’han encarregat d’analitzar els darrers plans elaborats, han fet revisió d’aspectes i han incorporat novetats. També s’han estudiat altres plans vigents com ara el Pla de Salut Mental 2016-2022.

    L’Agència de Salut Pública de Barcelona organitza aquestes novetats en quatre aspectes:

    • El tractament d’alcoholisme és el que demanda té i el nou pla augmenta el nombre d’actuacions per reduir el seu impacte. El pla calcula que «al voltant del 5% dels homes i el 4% de les dones fan un consum de risc d’aquesta substància».
    • Es crearan recursos específics per a dones usuàries de drogues que estan en risc de patir violència i abusos.
      S’iniciarà una estratègia concreta al voltant del risc per a la salut que suposen les pràctiques sexuals que incorporen el consum de drogues.
    • S’estudiarà com limitar l’ús de fàrmacs que es prescriuen de manera legal i tenen un potencial addictiu elevat.

    L’alcohol ocupa la meitat de tractaments per trastorn d’ús de substàncies del 2016

    L’any 2016 es van iniciar 4.242 tractaments per trastorn per ús de substàncies i més de la meitat d’aquests estaven relacionats amb l’alcohol.

    El pla tindrà en compte diversos eixos de desigualtat per reduir el consum d’alcohol com ara el gènere, l’origen o l’edat. L’estratègia per fer-ho passa per adaptar les intervencions a les noves realitats: «es promourà l’intercanvi d’experiències, la formació, coordinació i treball en xarxa entre els diferents actors de l’àmbit de les drogodependències», ha afirmat l’Agència de Salut Pública durant la presentació del pla.

    Les intervencions que es realitzaran seran tant de tractament com de prevenció. Pel que fa a la prevenció, als centres escolars i a la comunitat ja existeixen programes gratuïts. No obstant això, amb el nou pla «s’afegiran un conjunt d’actuacions pensades per fer intervencions selectives entre nois i noies escolaritzats en risc de consumir substàncies«. L’objectiu que busca això és «endarrerir l’edat d’inici en el consum i aconseguir així que baixi la seva prevalença i els problemes de salut que hi van associats».

    Les tecnologies s’incorporen al Pla d’Acció

    Aquest és el primer informe que incorpora el risc d’addiccions tecnològiques, com el joc patològic o la dependència excessiva a les pantalles. El pla calcula que aquest risc podria afectar al voltant del 3% dels joves de Barcelona. Per respondre a aquest fet, es designarà com a centre especialitzat per atendre adolescents i joves que pateixin aquests tipus d’addiccions el Centre d’Atenció i Seguiment (CAS) Horta-Guinardó.

    Durant l’acte de presentació del Pla, Gemma Tarafa, la comissionada de Salut de l’Ajuntament de Barcelona i presidenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), s’hi ha referit explicant que el pla està pensat a llarg i mitjà termini i «fa un abordatge comunitari pensat per donar resposta a les noves problemàtiques que s’han detectat».

    A banda del CAS Horta-Guinardó existeixen 14 centres més, 7 dels quals estan gestionats per l’ASPB. «Aquests centres tenen en compte els àmbits educatiu, sanitari i social, i això inclou l’avaluació dels pacients, el diagnòstic, els tractaments, la derivació, i l’atenció a persones usuàries i famílies, però igualment incorpora els programes de reducció de danys i les derivacions», explica l’informe. A banda de 15 CAS, també existeix un bus específic per reducció de danys i un vehicle que distribueix metadona.

    La identificació de les intervencions parteixen de les prioritats i els criteris que s’estableixen en salut pública. S’estableixen les prioritats segons territori a partir de l’Índex de Consum Problemàtic de Drogues (ICPD). Es calcula sumant la mortalitat per reacció aguda adversa a drogues, les urgències en consumidors de drogues, els inicis de tractament segons substància psicoactiva, i xeringues recollides. Com més alta és la puntuació, major és el grau de problemàtica en el territori concret.

    El pla preveu estendre CAS a barris com Les Corts, traslladar el CAS Baluard des de Drassanes cap a Peracamps o consolidar el CAS Lluís Companys. Cadascun d’aquests procediments portarà diferents ritmes i l’Ajuntament assegura que sempre comptarà amb «el necessari diàleg amb el veïnat».

    El pla analitza i celebra avenços durant els últims anys

    L’anàlisi de Plans d’Acció sobre Drogues anteriors i l’estudi de la situació i context actual també inclòs al Pla ha ajudat per constatar alguns indicadors que desenvolupen dins l’informe. Entre les dades que ofereixen, asseguren que «entre el 2004 i el 2016 el nombre de xeringues recollides a la via pública ha baixat de les 14.000 unitats mensuals fins a les prop de 2.000». Per altra banda, entre 2004 i 2008, un 20% dels alumnes de 4rt d’ESO consumia tabac. Aquesta xifra ara s’ha reduït a un 13%. També ha baixat el nombre d’envasos prescrits de benzodiazepines que «ha baixat dels 2 milions d’unitats a 1,7 milions entre els anys 2014 i 2016».

  • Els protagonistes de l’hora més negra a La Rambla: «Barcelona es va bolcar, nosaltres vam fer la nostra feina»

    Una dependenta que va obrir les portes de la seva sabateria als turistes que fugien de la Rambla, un agent de la Guàrdia Urbana que va passar d’un operatiu per a les Festes de Gràcia al d’un atemptat terrorista, un taxista que va deixar a la seva família en el càmping per socórrer als vianants ferits a Barcelona, una psicòloga que va acudir al punt d’emergències de Cruz Roja a l’Hotel Palace, un coordinador d’infermers que va organitzar el devessall de ferits a l’Hospital del Mar…

    Dissabte 26, quan milers de persones van marxar contra el terrorisme a la capital catalana, ho van fer darrere d’una pancarta subjectada per professionals i ciutadans com els que apareixen en aquest reportatge. Durant el temps que va succeir l’atropellament massiu –un temps que va passar frenètic i que torna ara distorsionat a les seves memòries–, van haver de bregar amb ferits de diversa gravetat, amb vianants en estat de xoc després de presenciar la massacre i amb els vianants d’una ciutat presa per la policia en cerca del terrorista fugitiu.

    «No anàvem a deixar a la gent al carrer»

    Júlia Fulquet estava, com cada dia, treballant en una tenda de sabates situada al carrer Petritxol, a escassos metres de la Rambla. De sobte va sentir crits i va veure gent corrent. Va pensar que, com altres vegades, potser hi hagués hagut un robatori, una estirada d’una bossa o alguna cosa similar. Però no. Als pocs minuts va començar a entrar gent en la tenda. «Encara no sabíem què havia passat exactament», diu.

    Fulquet i uns quants vianants es van tancar en la tenda durant els primers instants. Després va sortir a veure què passava. Quan va arribar al carrer Portaferrissa amb la Rambla va ser quan va ser conscient de la magnitud del succés. Crits, gent corrent, persones tombades en el sòl… Va tornar a la tenda i amb ella van entrar més persones: dues noies alemanyes, una argentina i dues amigues de Júlia que estaven a prop en aquest moment. «No anàvem a deixar a la gent al carrer» comenta la jove.

    Va baixar llavors la persiana per segona vegada. «Els vaig donar aigua, menjar… i la contrasenya del wifi!”, comenta. Estant tancats, WhatsApp i les xarxes socials eren l’única manera de contactar amb l’exterior i saber què passava. Així van avisar a familiars i amics. “En general vam estar bastant tranquil·les”, explica Júlia recordant les gairebé tres hores que van estar confinades a la tenda.

    Van sortir definitivament quan un agent de policia cridava als comerços de la zona que ja podien anar a les seves cases. De les sis noies, tres eren turistes. Es van intercanviar els números de telèfon i els van donar indicacions sobre com moure’s per la ciutat. “No ens van tornar a trucar, suposo que els hi va anar tot bé”, confia Fulquet.

    Júlia Fulquet es va tancar amb alguns clients a la sabateria on treballa / ROBERT BONET

    «Hi havia policia amb les víctimes i nosaltres vam anar a per l’autor»

    Enrique Fernández no és un comandament de la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó un dels seus agents, però el dijous a la tarda va haver de dirigir a un equip de la Unitat de Suport Policial (USP), que va baixar des de les Festes de Gràcia fins a la Rambla quan els va arribar l’alerta per ràdio. «Quan el comandament està de vacances, és el més veterà el que es posa al càrrec de la furgoneta», diu. Aquests dies li tocava a ell.

    «Quan vam arribar, la imatge era dantesca, amb companys atenent a gent al terra», recorda. Com ja hi havia suficients agents amb les víctimes, la seva unitat es va dirigir cap a la Boqueria, «on es deia que podia estar l’autor», i van entrar en columna. Encara que la USP, la unitat antidisturbis, no està pensada per a actuacions d’aquestes característiques, Fernández assegura que estan preparats i han rebut cursos dels Mossos d’Esquadra. Però no van trobar al fugitiu.

    Tampoc va aparèixer en els registres que la seva unitat va realitzar a diversos domicilis seguint les indicacions dels veïns. «Al final, col·laborem amb altres equips per fer el desplegament a la zona zero», explica Fernández, que se’n va anar a casa ja de nit, algunes hores després que finalitzés el seu torn. Dels seus companys destaca que van tornar a treballar gairebé tots els que estaven de vacances. «Si no va venir el 100% de la unitat, va anar el 90%, amb explicades excepcions», conclou.

    «Tot el personal es va bolcar immediatament»

    «En el moment en què rebem l’alerta, cap a les 17.10 h, vaig avisar al cap de guàrdia i comencem a redistribuir espais i gent». Qui parla és Xavier Canari, responsable d’infermeria de l’Hospital del Mar, el centre sanitari de Barcelona que va rebre al major volum de ferits el dijous. «No sabíem quanta gent ferida vindria, així que assignem rols a cada grup de professionals», relata.Canari s’encarrega, al costat d’altres professionals, d’idear un protocol per a casos de múltiples víctimes. Aquest dia ho van començar a aplicar. «Era molt important assignar rols perquè cada persona sabés què havia de fer», recorda Canari.L’infermer explica la dificultat del triatge dels ferits, com havien de ser distribuïts, segons la gravetat de les ferides, i després identificar-los. «S’ha de fer una valoració molt ràpida del pacient, alguns havien d’anar directament a la UCI o a quiròfan», precisa.

    Una de les dificultats afegides en aquell moment va ser que molts ferits arribaven sense identificació personal, per la qual cosa van haver d’assignar-los un codi i un nombre per identificar-los i fer-los un seguiment fins a poder saber qui era aquesta persona.El millor record de Canari és que «tot el personal es va bolcar immediatament». Ràpidament van començar a aparèixer molts professionals del centre que estaven de vacances o tenien el dia lliure: metges, infermeres, anestesistes, intensistes, traumatòlegs… «Tots volien ajudar», afirma orgullós.

    Ara que han passat uns dies des de l’atemptat, Canari remarca que l’Hospital s’ha bolcat també a ajudar «per si algun professional té algun problema», sobretot a causa de síndromes postraumàtics. Per a ell és molt positiu el reconeixement que se’ls va fer a la manifestació del dissabte, on els equips d’emergència van sostenir la pancarta davantera, però assegura, convençut, que «la gran virtut no és solament dels professionals mèdics, sinó de totes les persones que van oferir la seva ajuda, des de traductors a donants de sang». Per això conclou que «Barcelona es va bolcar, nosaltres solament vam ferla nostra feina», sentència.

    «Nosaltres també estàvem en xoc»

    Una setmana després dels atemptats, Rocío Gamboa segueix treballant en el suport psicològic a les víctimes i afectats per la massacre. Ella forma part de l’Equip de Resposta Immediata d’Emergències (ERIE) per a la Creu Roja, i com a tal va haver d’acudir al punt d’atenció que l’entitat va habilitar a l’Hotel Palace. Va viure les primeres atencions psicològiques a peu de carrer.

    La seva funció davant els afectats, explcia, era recuperar «el seu equilibri emocional, que en aquell moment està trencat». «L’atenció psicològica primària és essencial per preservar la salut mental, era necessari que la gent activés la seva capacitat d’enfrontament», explica aquesta psicòloga. Encara que afegeix també que, davant una situació tan inesperada, la seva tasca de vegades va consistir també ajudar a «cobrir les necessitats bàsiques». Amb això es refereix a donar a la gent aigua, bolquers, carregadors de mòbil…

    Gamboa ressalta que va ser «impressionant» veure com tots els serveis presents a La Rambla «treballaven pel bé comú». «Nosaltres també estàvem en xoc i, en moments així, un somriure, que algú et toqui la mà, és d’agrair», expressa. A més de l’Hotel Palace, els dies següents va haver d’acudir a l’hospital Vall d’Hebron i a la Ciutat de la Justícia a donar suport a familiars de ferits i de víctimes mortals, respectivament.

    Rocío Gamboa, psicòloga de la Creu Roja

    «Hi havia tant silenci que semblava que anava sol al taxi»

    Cesc Roca estava al càmping on estiueja amb la seva família quan es va assabentar de l’atemptat. Ràpidament va arrencar el taxi i va baixar directe a Barcelona: «El meu deure era estar amb els meus companys i la meva ciutat», proclama. Segons els protocols interns dels taxistes, davant de qualsevol situació d’emergència, cal contactar amb la Guàrdia Urbana de Barcelona per saber com ajudar: «L’important era portar a les persones d’un lloc a un altre», afirma.

    Roca, com molts altres companys, van portar a diversos ferits als hospitals –en el seu cas sobretot a l’Hospital del Mar–, però també van portar a gent fins a altres transports públics per si havien de fer trajectes fora de la ciutat. «Així no es desaprofitava el temps», explica.

    «Et quedes molt tocat per totes les emocions», reconeix, “vas amb quatre persones més al cotxe, però hi ha un silenci i tensió que sembla que vas sol”. A partir de les 23 h un grup més reduït de taxistes va continuar pels voltants de la Rambla, per si se’ls necessitava.

    La resta de conductors, entre ells Roca, va omplir els cotxes amb aigua i menjar i es van dirigir a la Ronda de Barcelona, on hi havia molts cotxes embussats des de feia hores per l’operació Gàbia de control policial. Amb els taxis parats a la zona alta de la ronda, van baixar a peu a socórrer a les famílies, lliurant-los aigua i menjar.

    En veure’ls, algunes famílies deixaven al conductor al cotxe i la resta de la família podia anar-se’n a casa gràcies a l’ajuda del taxista. «Aquesta nit no vaig poder dormir per totes les emocions viscudes», relata aquest taxista, que havia estat a les Rondes fins passades les 3:30 h del matí.

    Per si això no fos suficient, Roca va participar en la mostra de condol per part dels taxistes a La Rambla. “Això ja va ser massa. Veure com reaccionava la gent que hi havia a l’ofrena és un moment que no podré oblidar mai a la vida”, assegura emocionat.

  • Barcelona, ​​Amsterdam, Copenhaguen i Viena: principals candidates per allotjar l’Agència Europea del Medicament

    La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ofereix a la resta d’estats membres un pastís molt temptador: l’Agència Europea del Medicament (EMA per les sigles en anglès), la seu de la qual es troba des de 1992 a Londres i ara ha de ser reubicada arran del Brexit, previsiblement a l’abril de 2019.

    El pastís no és petit: segons xifres de 2015, l’EMA compta amb prop de 900 treballadors qualificats i mou al voltant de 36.000 visitants a l’any, entre científics, professionals sanitaris o de la indústria del medicament. És per això que a aquesta agència, un dels molts organismes descentralitzats de la Unió Europea, no li falten, precisament, pretendents.

    Fins a la data almenys una vintena de països han expressat la seva voluntat d’acollir l’agència, que té com a principal responsabilitat la protecció i promoció de la salut mitjançant l’avaluació i supervisió dels medicaments d’ús humà i veterinari.

    La llista encara no està tancada però a tan sols uns dies perquè es tanqui el termini de presentació de candidatures -acaba el 31 d’aquest mes- ja sonen els noms de les ciutats amb més possibilitats d’acollir l’EMA: Barcelona, ​​Amsterdam, Copenhaguen o Viena.

    Aquestes són les que treuen millor nota en els requisits tècnics. No obstant això, la decisió final que es prengui a la tardor serà política, en un procés de votació a l’estil ‘Eurovisió’. Els ministres d’Afers Generals seran els encarregats de fer la votació, que es desenvoluparà en un màxim de tres rondes en una votació secreta.

    Brussel·les fixa cinc requisits tècnics

    A grans trets, les institucions europees fixen cinc requisits. El primer és garantir la capacitat per allotjar l’activitat de l’agència -la seu de Londres té 27.000 metres quadrats i inclou sales de conferències i un auditori- i la seva posada en marxa dins el termini que duri el Brexit.

    El segon és l’accessibilitat i la bona connexió de la seu, ja que els viatges derivats de l’activitat de l’agència són molts a l’any i des de molts països. El 2015 es van reservar fins a 30.000 nits d’hotel per visites de treball. «Al final, el que importa és que sigui una ciutat que estigui molt ben comunicada, la resta és una qüestió més política», asseguren a aquest mitjà fonts del sector de la investigació coneixedores del procés.

    El tercer i el quart tenen a veure amb el que s’ofereix als treballadors. D’una banda, l’existència d’equipaments escolars per als seus fills -648 nens i nenes, la meitat dels quals tenen entre 3 i 11 anys-. De l’altra, «un accés apropiat al mercat laboral, seguretat social i assistència mèdica» tant per als fills com per a les parelles dels treballadors. L’últim requisit té a veure amb la continuïtat del negoci iniciat el 2016.

    Barcelona: ben connectada i preferida per treballadors

    Més enllà dels requisits «objectius», el document elaborat per la Comissió Europea recomana tenir en compte l’esperit de descentralització adoptat per líders europeus el 2003 i 2008, segons el qual s’ha de prioritzar països que no alberguin cap altra agència.

    De prendre seriosament aquest criteri, Barcelona no estaria entre les primeres opcions, ja que a Espanya ja hi ha cinc agències europees (seguretat laboral, control de pesca, propietat intel·lectual, satèl·lit i energia) mentre que a Holanda, per exemple, n’hi ha dues (l’Europol i la Unitat de cooperació judicial), a Àustria una (Drets Fonamentals) i en altres cap. En total la UE compta amb 35 agències descentralitzades.

    No obstant això, Barcelona compta amb molts punts a favor seu. L’edifici que acolliria l’EMA és la Torre Glòries (antiga Torre Agbar), un edifici amb capacitat similar a la de l’actual seu i que ja compta amb oficines, un auditori i un pàrquing, entre d’altres. «Cap altra ciutat té un edifici a punt, a més d’icònic, per albergar l’EMA demà mateix, si cal», expressa Mateu Hernández, CEO de Barcelona Global.

    La ministra de Sanitat Dolors Montserrat amb el tinent d’alcalde Jaume Collboni i el secretari general del departament de Salut davant la Torre Glòries, il·luminada per l’EMA / AJUNTAMENT DE BARCELONA

    A més, Barcelona està ben connectada – l’aeroport del Prat és a 40 minuts i és el desè en trànsit de passatgers a la UE-. D’altra banda, Barcelona va quedar segona per darrere de Londres quan es va decidir la seva primera ubicació, a principis dels noranta, i des de llavors la ciutat ha guanyat fama internacional i prestigi.

    Segons dades recollides per Barcelona Global, la capital catalana compta amb 31 centres de recerca biomèdica, ciències de la salut i sanitat animal i amb 230 laboratoris i és la cinquena ciutat europea en termes de producció científica. Espanya és el segon país europeu en nombre d’assajos clínics.

    Un altre punt a favor és que és la favorita dels actuals treballadors, segons una enquesta interna a la qual ha tingut accés La Vanguardia. «La retenció del talent que treballa a l’EMA és clau, si es decideix una ciutat que no agrada als treballadors molts optaran per buscar una altra feina a Londres», vaticina Hernández. En contra seu juga el fantasma del «Procés», tot i que el Govern de Rajoy, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona exhibeixen unitat respecte a la candidatura.

    Amsterdam i Copenhaguen: ‘el model europeu’

    Segons l’expert en Farmacologia Joan Ramon Laporte, coneixedor de l’EMA i els requisits tècnics, Amsterdam i Copenhaguen són dues candidates fortes. Totes dues estan ben connectades -compten amb aeroport amb múltiples connexions internacionals- i es presenten com ‘el model europeu’ pel que fa a eficiència, serietat i innovació.

    «Els holandesos són molt bons a l’hora de treballar per obtenir fons comunitaris i en matèria de medicaments Holanda és un dels països que més diners s’endú. Tenen molts vincles amb la indústria i la bandera de la innovació», explica Laporte.

    «D’altra banda, Copenhaguen compta amb l’Agència Nacional Danesa, que col·labora habitualment amb l’EMA», apunta el farmacòleg. A la pàgina de promoció de la candidatura, Dinamarca presenta Copenhaguen com el lloc ideal per l’EMA però també per als seus treballadors i famílies, destacant la qualitat de vida del país. Destaquen «el gran nombre d’escoles internacionals i les altes competències lingüístiques dels danesos» així com que no s’espera «treballar com un esclau, de vuit a vuit».

    Mateu Hernández reconeix que Amsterdam i Copenhaguen són competidores potents. No obstant això, cap de les dues té a punt un edifici com la Torre Glòries. «Amsterdam ha ofert un edifici temporal mentre construeix un nou per l’EMA mentre que Copenhaguen, igual que Viena, tenen alguns suggeriments però cap determinant», explica.

    Viena, Lilla o Milà: amb possibilitats

    Altres ciutats com Lilla, Viena o Milà també tenen possibilitats. Viena té a favor seu la posició geogràfica i la bona comunicació. Al cor d’Europa, Àustria podria jugar també amb avantatge en cas de comptar amb el suport dels països de l’est, que podrien pactar votar en bloc en la decisió final que prenguin els 27.

    «Milà té possibilitats tècniques però està a prop de Parma, on ja es troba l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària», diu Mateu Hernández. En els mateixos termes s’expressa Joan Ramon Laporte, que tot i que destaca l’elevat consens al país i la transversalitat en el suport intern a la candidatura, descarta que Milà quedi entre les opcions finalistes.

    Pel que fa a Lilla, tant Hernández com Laporte coincideixen a excloure-la de la recta final, encara que per diferents motius. Laporte explica que encara que l’aeroport és molt més petit que altres com Amsterdam o Barcelona, en una negociació política França podria oferir, a canvi d’acollir la AME, renunciar a la seu del Parlament Europeu a Estrasburg, que cada mes suposa el trasllat de més d’un miler de persones -entre eurodiputats, assistents i periodistes- des de Brussel·les fins a la ciutat francesa. Per la seva banda Hernández esmenta que el més probable és que França aposti més per quedar-se amb l’Autoritat Bancària Europea, que també ha de ser reubicada.

  • La candidatura de Barcelona per acollir l’Agència Europea del Medicament posa d’acord Rajoy, Puigdemont i Colau

    Barcelona està decidida a acollir l’Agència Europea del Medicament (AEM) i compta amb un ampli suport per part de la Generalitat i també del govern central perquè així sigui. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, el conseller de Salut Toni Comín i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’han reunit aquest dilluns per impulsar la candidatura de Barcelona com a seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA en anglès), que s’haurà de traslladar de Londres, on està ara ubicada.

    Un grup de treball conjunt entre les tres administracions vetllarà pel curs de la candidatura de Barcelona per acollir la seu de l’AEM. L’Agència haurà de marxar de Londres després de més de vint anys a causa del Brexit, que ha fet que organismes oficials ubicats al Regne Unit, com aquesta agència encarregada de fer una avaluació científica, de supervisió i control de la seguretat dels medicaments a la Unió Europea, hagin de canviar de ciutat. Barcelona competirà amb altres ciutats europees que també han manifestat la seva voluntat de fer-ho però de moment és l’única ciutat candidata d’Espanya i compta ja amb el suport del govern central, expressat pel mateix president Mariano Rajoy.

    Segons les administracions, Barcelona compleix els requisits que es demanen per donar resposta a les necessitats de l’Agència, en termes de connectivitat, comunicacions, transports, infraestructures, així com pels prop de 900 professionals que hi treballen, que hauran de traslladar-se a la nova seu. “L’elecció de l’Agència Europea del Medicament a Barcelona serà un reforç important pel desenvolupament econòmic i social de la ciutat, i per tant per Catalunya i per a l’Estat”, asseguren.

    Segon intent d’acollir l’AEM

    No és la primera vegada que Barcelona manifesta la seva voluntat d’acollir l’agència. Ja ho va fer en la primera ocasió en què s’havia de decidir on ubicar-la. Va ser l’any 1992, quan l’estat espanyol, en el marc dels Jocs Olímpics, va presentar la candidatura de Barcelona com a seu, quedant en segon lloc per darrere de Londres, on va ser finalment ubicada.

    El segon intent per quedar-se amb aquesta agència, que té un ecosistema associat de més de 1.600 empreses i que rep més de 40.000 visites anuals, va començar just després del referèndum del Brexit. Des de l’estiu passat el Govern ja va aprovar crear una comissió encarregada d’impulsar aquesta candidatura i el govern de l’Estat es va comprometre a treballar coordinadament perquè Barcelona pugui ser la seu de l’Agència.

    En un comunicat emès l’estiu passat, l’AEM agraïa l’interès expressat per diferents estats membres per acollir la nova seu i els recordava que en qualsevol cas la decisió final serà presa pels representants dels estats. “Estem convençuts que els estats escolliran la decisió més apropiada pel que fa a la ubicació i l’adequació que caldrà fer amb el canvi”, resava un comunicat.

  • «El barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut»

    Una de les funcions de la salut pública és conèixer l’estat de salut de la població i els seus determinants. Carme Borrell (Barcelona, 1957) és llicenciada en Medicina, salubrista i un referent a l’hora de parlar dels determinats socials de la salut, és a dir, aquells aspectes socials (com l’ocupació, la classe social o el gènere) que determinen d’una manera important la salut d’una persona. Ara, com a gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), des d’on fa anys estudia la salut de la població barcelonina, és una de les veus més escoltades a l’hora d’elaborar polítiques públiques que busquin millorar la salut de les persones des de fora dels hospitals i els centres de salut.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen «la major part de les inequitats sanitàries». El paper que juguen els determinants socials en la salut s’ha evidenciat amb la crisi?
    La Comissió de determinants socials de l’OMS va començar abans de la crisi i va publicar el seu informe l’any 2008, que era just el començament. Llavors ja es va posar sobre la taula la importància dels determinants socials de la salut, no és un tema de la crisi. La diferència és que amb la crisi i el moviment 15M aquests temes han estat molt més visibles però els determinants socials de la salut ja existien i seguiran existint.

    Ha costat reconèixer per part de les administracions que els determinants de la salut es troben, en un percentatge elevat, fora del sistema sanitari?
    No és un problema només de les administracions, és un problema més gran…Per exemple, la salut està concebuda en el nostre medi com una cosa biomèdica i molt de l’ensenyament de pregrau i postgrau relacionat amb la salut tracta els temes de la malaltia com un tema molt biomèdic -relacionat amb la genètica i la biologia- i molt poc com un tema social. És una qüestió de com la societat entén el que és la salut i com els formadors, les universitats, ho entenen i com això acaba repercutint les administracions. Els que treballem en salut pública i tenim clar el paper dels determinants socials intentem explicar el missatge que la salut no depèn només del sistema sanitari. Costa molt que penetri el missatge que la salut és molt més que hospitals o centres de primària.

    No només parlem de salut física, també de salut mental.
    Sí. A mi m’agrada la definició del congrés de metges i biòlegs dels anys 70 que descriu la salut com «aquella manera autònoma de viure autònoma, solidària i joiosa». Si ho entenem així, ho entenem com més enllà de la malaltia, és a dir, parlem de benestar físic i mental. La salut no és l’absència de malaltia, és el benestar de les persones.

    De fet, millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. La salut mental s’ha considerat o es considera ara ja un problema de salut pública?
    La salut mental és un tema de salut pública però també dels serveis. El pla de salut mental a la ciutat té una part de prevenció, que es fa sobretot des de salut pública, i una part d’atenció a les persones amb problemes de salut mental. Per exemple, per la banda de prevenció, ens hem reunit amb Barcelona Activa, que és l’organisme dins de l’Ajuntament responsable dels temes d’ocupació, per veure quins temes del Pla de Salut Mental afecten Barcelona Activa i hem estat revisant totes les actuacions per veure què podia fer-se des d’aquí.

    Carme Borrell durant l'entrevista / © SANDRA LÁZARO
    Carme Borrell durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

    Potser el determinant que suposa l’ocupació ha estat dels més visibles durant la crisi, quan moltes persones han perdut el seu lloc de treball.
    Sí. Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental. La relació entre ocupació i salut ve de molt llarg però sí que és cert que s’ha evidenciat durant la crisi perquè molta gent ha perdut la feina. Però no només és tenir o no feina, també té importància quin tipus de feina, quin tipus de contracte. Per exemple, els contractes precaris, temporals que es fan avui dia tampoc no són beneficiosos per la salut.

    Un altre determinant és l’habitatge. Com pot influir, per exemple, en la salut? Un projecte europeu en què has participat, el projecte SOPHIE analitza entre altres factors aquest.
    La relació entre habitatge i salut té molts factors. El projecte SOPHIE va mirar alguns aspectes i com que quan es va posar en marxa estàvem en plena crisi, ens va interessar molt fixar-nos en l’assequibilitat, és a dir en la possibilitat de tenir o no un habitatge. Vam aprofitar que la PAH estava a punt de posar en marxa una enquesta i vam poder posar-hi preguntes de salut i vam trobar una relació molt espectacular entre el factor habitatge i la salut. Vam veure que les persones que tenien problemes d’habitatge tenien 6 o 7 vegades més problemes de salut mental que la mitjana dels ciutadans de Barcelona.

    També en el projecte SOPHIE vam poder seguir persones usuàries d’un programa de Càritas que ajuda a tenir habitatge a persones que no en tenen i també vam veure que estaven molt afectades. La relació entre habitatge i salut agafa molts aspectes i un dels que ara s’està estudiant molt és tot el que té a veure amb pobresa energètica, és a dir, persones que pel motiu que sigui no poden tenir el nivell de confort que haurien de tenir a casa seva. També vam tocar algun d’aquests aspectes i vam estudiar si una política que la Generalitat havia posat en marxa per rehabilitar cases de Nou Barris per fer que les façanes quedessin ben forrades per aïllar millor el fred va ser efectiva. I vam veure que si ens fixàvem en la mortalitat, canviava: en les dones havia disminuït la mortalitat a causa del fred.

    Precisament el gènere també és un determinant social de salut que conforma un dels grans eixos de desigualtat. En què es tradueix això?
    Biològicament pertanys a un sexe però després hi ha l’aspecte social, que és el gènere. I la societat actua diferent en funció del gènere i al llarg de la vida es va traduint en diferències entre homes i dones. Al final són diferències de poder perquè en la societat patriarcal en què vivim el poder està en mans dels homes i això es tradueix en el fet que els homes tenen posicions de més poder, més qualificats, salaris més alts, etc. I que l’home tingui més poder en diferents esferes de la societat es tradueix en diferències en salut. Les dones tenen pitjor salut percebuda, més problemes de salut mental, més problemes crònics, etc. En canvi, encara que la dona es trobi pitjor viu més anys que l’home.

    Això no vol dir només pitjor salut per les dones. Per exemple, quan analitzem les desigualtats en gènere en salut, en alguns aspectes la masculinitat hegemònica també ha afectat. Un exemple és que els homes tradicionalment han fumat més o han begut més alcohol. Hi ha moltes malalties cròniques, com el càncer de pulmó, que ha estat més important en els homes. També és cert però que aquesta realitat està canviant perquè les dones han adquirit els mateixos hàbits nocius.

    Un altre determinant potser menys visible és la contaminació de l’aire. La contaminació de l’aire a Barcelona ha augmentat un 11% i 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els límits legals de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10).
    Si ens fixem en els límits de l’OMS, els superem per alguns contaminants tot i que no superem les xifres de llindar que fixa la Unió Europea. Clarament però l’informe de Salut a la ciutat mostrava clarament que no estem anant bé i tenim un pla per intentar millorar la qualitat de l’aire. Aquest pla està basat sobretot a reduir el trànsit rodat, aleshores és complicat. Hem d’intentar fomentar el transport públic, que s’utilitzin menys els turismes, que es facin servir més els cotxes elèctrics, etc. I això és complicat també perquè hi ha una indústria que veu que perilla…

    Si ens basem en l’evidència, de quines maneres sabem que la contaminació afecta la salut?
    Clarament en malalties respiratòries, també en malalties cardiovasculars i alguns trastorns cognitius dels infants també es veuen afectats per la contaminació. És a dir, cada vegada es va veient que la contaminació afecta més aspectes relacionats amb la salut. Està clar que cal reduir la contaminació de l’aire. Com diu el Jordi Sunyer, és de les mesures de salut pública més efectives perquè si bé la relació entre la contaminació i la malaltia és petita afecta tothom. Per això si la redueixes, redueixes morts respiratòries, cardiovasculars i millores la salut dels petits.

    Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO
    Carme Borrell al seu despatx / © SANDRA LÁZARO

    A Barcelona, des de l’ASPB heu estudiat molt les desigualtats en salut. L’informe La Salut a Barcelona constata diferències en l’esperança de vida de fins a onze anys entre el barri més ric i el més pobre. És possible equiparar les esperances?
    Bé, igual que hi ha desigualtats econòmiques entre barris hi ha desigualtats en salut, i això implica posar polítiques als barris. Per exemple, posar més recursos a les àrees més necessitades. Salut als barris va dirigit als que tenen més necessitats per tal d’equilibrar la balança. Sempre tenint en compte que les polítiques municipals poden resoldre una part però no tot; depèn de les polítiques estatals, de la recuperació de l’economia…

    Per tant, mentre segueix-hi havent-hi desigualtats socioeconòmiques tindrem desigualtats en salut?
    Sí. Les desigualtats socials en salut posen evidència a com les condicions de vida i treball de les persones acaben influint en la seva salut. Per exemple, el barri on neixes, la classe social dels pares o el gènere acaben condicionant la salut de les persones. Mentre la societat sigui la que és aquestes desigualtats en salut seguiran sent-hi.

    Quin paper juga en tot plegat l’educació en salut?
    L’educació és important però no és la principal mesura per pal·liar les desigualtats en salut. Per què? Perquè l’educació sanitària arriba més als que estan millor. Per exemple, en el consum de tabac tens la política educativa, de conscienciació, i una altra política, que és l’augment dels preus, és augmentar el preu del tabac. Hi ha estudis que demostren que l’augment dels preus del tabac disminueix les desigualtats en el consum del tabac. Això no vol dir que l’educació sanitària no hagi de fer-se o no sigui útil.

    Hi ha algun país que sigui un bon exemple en la reducció de les desigualtats?
    Els del nord d’Europa clarament. Però si ens fixem en ciutats, Londres té un pla de ciutat molt elaborat i intersectorial, ja que totes les polítiques tenen en compte la salut. A Barcelona també ho estem treballant però com més amunt pugui millor, no s’hauria de quedar només amb salut, el pla de salut hauria d’estar a escala d’alcaldia i fer-se conjuntament des de diferents àrees, com per exemple Habitatge.

  • Càritas multiplica per quatre les ajudes per a alimentació durant la crisi

    La crisi segueix castigant les llars catalanes i això ha fet que en els últims 4 anys hagi augmentat un 4% la pobresa severa a Espanya, arribant al 10,6% de la població. Càritas Diocesana de Barcelona denuncia que les famílies cada vegada són més pobres i han de recórrer durant més temps a menjadors socials o xarxes de distribució d’aliments. Davant d’això, el director de l’entitat, Salvador Busquets, reclama a les administracions una renda garantida de ciutadania, un parc d’habitatge de lloguer social i un nou sistema econòmic i productiu que promogui l’economia social. Es queixen també que no són ells els que han de “garantir el dret a l’alimentació i el suport a les famílies, sinó que això és feina de l’Administració”.

    A l’informe ‘Fràgil. L’alimentació com a dret de ciutadania’ Càritas ha explicat que les ajudes destinades a alimentació que donen des de l’entitat s’han multiplicat per 4, passant de mig milió d’euros el 2007 a 2 milions d’euros el 2016. Això ho associen al fet que el poder adquisitiu de les famílies és un 9% més baix en relació a l’any 2010. El risc de pobresa relativa a Catalunya, un 19%, segueix estant per sobre de la zona euro, que es troba al 17% actualment, però es troba per sota de la mitjana espanyola, que és del 22%.

    Una de les solucions “transitòries” de Càritas és la Targeta Solidària, una targeta que permet comprar en diferents establiments alimentaris amb l’objectiu de “mantenir a les persones empobrides poder comprar amb autonomia als establiments comercials d’alimentació per mitjà dels ajuts econòmics que reben”. 450 famílies disposen d’aquesta targeta a Catalunya, unes 2.300 persones. L’organització ha destinat uns 350.000 euros a aquesta solució i 350.000 euros més perquè més de 2.000 persones puguin comprar aliments.

    L’adjunta d’Acció Social de Càritas, Mercè Darnell, ha explicat que l’alimentació no es tracta només dels àpats diaris, sinó que “forma part de la socialització de la persona” perquè “estreny vincles, marca pautes socials i transmet cultura”. Darnell també ha destacat el risc que corren les persones de perdre hàbits com anar a comprar o gestionar l’alimentació familiar i per això ha reivindicat l’ús de la targeta solidària.

    S’estanca el mercat laboral i creixen les desigualtats

    A l’informe també han associat l’estancament del mercat laboral com un dels principals factors de risc de pobresa relativa, juntament amb la caiguda del 6% del salari mitjà. Actualment, 900.000 persones cobren menys de 657 euros al mes a Catalunya. Un dels riscos és també la cronificació de la crisi i el temps que fa que moltes persones no cobren cap prestació d’atur.

    Segons l’índex Gini, Espanya és el tercer país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Romania i Sèrbia. A Catalunya, la desigualtat entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% amb menys ingressos és de 6 vegades, un punt més que l’any 2007.