Just Deploy It!

Etiqueta: càncer

  • Alimentació i canvi climàtic

    El canvi climàtic és un dels majors reptes per a la humanitat. L’escalfament de la terra, els canvis extrems de temperatura, la desaparició de les glaceres, l’augment del nivell dels oceans, són mostres inequívoques dels seus efectes. No és conseqüència d’una desgràcia natural, sinó que és originat per l’activitat humana. La reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle és una de les estratègies més importants per atenuar el canvi climàtic.

    A nivell mundial, el CO2 (anhídrid carbònic) representa el 77% dels gasos d’efecte hivernacle, el CH4 (metà) el 14% i el NO2 (òxid nitrós) el 8%. Segons el Panell Internacional del Canvi Climàtic (IPCC) l’emissió d’aquests gasos ha augmentat un 70% entre 1970 i 2004. La producció d’electricitat i calefacció, transport, indústria i desforestació són les principals fonts de CO2. L’agricultura és la principal font de la producció de CH4 i de NO2. S’estima que el sector de l’agricultura, incloent-hi el canvi d’ús de la terra (desforestació) i activitats relacionades, com la fabricació de fertilitzants, representa un 30% del total de l’emissió de gasos, una contribució que encara que sembli sorprenent és més gran que l’originada per la indústria i major fins i tot que la del transport. La ramaderia, incloent-hi el transport i l’alimentació de bestiar, representa el 80% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que s’ocasionen en l’agricultura.

    Cal preguntar-se com i per què la producció de bestiar és tan rellevant en l’emissió d’aquests gasos. Segons estimacions de la FAO, una part important (35%) s’origina en la desforestació de la terra, és a dir eliminació de boscos per dedicar terra a pasturatge de bestiar i producció de soja i altres cereals per a pinsos. Recordem la importància dels boscos en capturar i eliminar una part del CO2 que genera. Una altra part (30%) s’origina per la fermentació dels fems i per la fermentació entèrica (25%) dels animals remugants, que generen metà. L’ús de fertilitzants nitrogenats representaria un 3.4%.

    Un aspecte molt rellevant és la importància relativa de l’emissió de gasos per la producció de diferents tipus de carns. Segons estudis de la FAO, la producció de bestiar boví genera 3 vegades més CO2 que la producció d’ovelles i porcs, i 30 vegades més que la producció de carn de pollastre. La formació entèrica de metà es genera gairebé exclusivament pel bestiar boví (incloent-hi vaques lleteres), mentre que el metà dels fems, prové en parts iguals del bestiar boví i de la producció de porcs. La ramaderia usa actualment un terç de la superfície de la terra, sobretot per pastura permanent de bestiar, incloent-hi un terç de terra cultivable dedicada a l’alimentació animal. La cria d’animals i la producció de carn ocupen aproximadament el 70% de les terres dedicades a l’agricultura, i consumeix un 35% de la producció mundial de grans, que es dediquen a l’alimentació animal. La FAO estima que la cria d’animals produeix entre un 6 i un 12% de l’emissió de gasos a Europa, i un 18% a escala mundial.

    El consum de carn, com és d’imaginar, és més de 5 vegades superior en els països desenvolupats (224 g per persona i dia) que als països en desenvolupament (47 g per persona i dia). Però el més greu és que segons un recent informe de la FAO, s’estima que, en absència de polítiques de canvi, la producció mundial de carn, es duplicarà de 2001 a 2050, induïda principalment per la incorporació al mercat de consum de carn, de centenars de milions d’habitants de la Xina, Índia, Sud-àfrica i el Brasil. El consum de carn a la població Xina s’ha duplicat en l’última dècada. Xina era un exportador net de soja fins a l’any 1993, i des de llavors s’ha convertit en un dels principals importadors de soja (especialment del Brasil i l’Argentina) que s’utilitza per alimentar porcs i pollastres. És a dir, l’impacte sobre el canvi climàtic s’incrementarà notablement si no es fa res per posar-hi remei. Recordem que l’OMS recomana un consum mitjà de carns vermelles (vaca, porc i ovella) de 70 g per persona i dia, de manera que una de les estratègies per mitigar el canvi climàtic és reduir substancialment el consum en la població dels països desenvolupats i augmentar-la en els països en desenvolupament, aconseguint una alimentació sostenible i socialment més igualitària.

    Però l’excés de consum de carn i productes d’origen animal, en països com Espanya, característica principal de la dieta de tipus occidental, no només té un enorme efecte negatiu ambiental, sinó a més un clar efecte perjudicial sobre la salut dels éssers humans. Hi ha una abundant evidència científica mostrant que comparat amb una dieta occidental, seguir un patró de dieta a base d’aliments d’origen vegetal (com la dieta mediterrània o vegetariana), comporta un menor risc d’obesitat, de diabetis tipus II, de malalties cardiovasculars, un menor risc d’alguns tipus de càncer (especialment de còlon i recte, probablement de mama en dones postmenopàusiques, i estómac). Els seus avantatges sobre la salut són científicament concloents.

    Un exhaustiu estudi anglès (realitzat per la Food and Climate Research Network), que ha efectuat un inventari de les emissions originades per a la provisió d’aliments per al consum de la població del Regne Unit (incloent-hi el que es produeix en agricultura i pesca, processa i distribueix nacionalment, més el que s’importa, i el canvi d’ús de la terra), estima que per la combinació d’una dieta vegetariana (incloent-hi consum de làctics i ous), una reducció del 66% en el consum de productes d’origen animal, l’adopció de noves tecnologies per a reduir l’emissió de NO2 del sòl i del metà dels remugants, es podria disminuir al Regne Unit un 70% les emissions de gasos d’efecte hivernacle. S’ha estimat que només amb canviar els patrons d’una dieta de tipus occidental a una més sostenible basada en productes vegetals, podria representar reduir entre un 20 al 30% la producció de gasos d’efecte hivernacle.

    El canvi climàtic és un greu problema actual, que ha de preocupar no només als ecologistes. Exigeix ​​mesures contundents als responsables polítics i autoritats de l’administració i gestió pública. Però alhora depèn també de les decisions socials i individuals per canviar els nostres hàbits alimentaris i de vida. El model actual no és sostenible. Hem de substituir productes animals per productes vegetals. Com més tardem a ser-ne conscients, més irreversible seran els efectes del canvi climàtic.

  • Consumim cereals integrals per reduir el risc de malalties cròniques

    Malgrat les múltiples evidències que mostren que la majoria de les malalties cròniques estan associades als hàbits i condicions de vida, la medicina, la sanitat i la recerca segueixen obcecadament concentrades en la curació i en la identificació de marcadors genètics de predisposició i/o risc. S’ignora, o s’oblida, aquest antic i savi refrany que diu que «val més prevenir que curar» i per a això cal actuar sobre els factors de risc de la malaltia.

    Una recent revisió sistemàtica i meta-anàlisi sobre 45 estudis prospectius de cohort realitzats al món, publicada a la British Medical Journal (2016), conclou que per cada 90 grams d’augment de consum de cereals integrals per dia (pa, arròs, pastes), es redueix significativament en un 19% el risc de tenir un infart agut de miocardi, en un 12% el risc de tenir un ictus i en un 22% el risc de tenir una malaltia cardiovascular. Mostra, a més, una reducció del risc de mortalitat per càncer del 15%, del 22% per malaltia respiratòria i del 51% per diabetis. Aquest efecte és lineal fins a una ingesta de 210 g diaris, i ens indica que si dupliquem el consum de 90 a 180 g, l’efecte protector es duplica, és a dir, per a l’infart de miocardi la disminució del risc augmenta del 19 al 38%. El consum de grans refinats, per contra, no té cap efecte beneficiós.

    Aquesta aclaparant i nova evidència científica, se suma a la que ja havia mostrat que el consum de cereals integrals redueix el risc d’incidència de patir una diabetis tipus II, d’augmentar de pes i de patir un càncer de còlon i recte (amb un enorme efecte protector de reducció del risc en un 17% per cada augment de consum de 10 g diaris).

    Els grans de cereals contenen 3 parts clarament diferenciades. El germen o embrió a partir del com s’origina una nova planta, que conté vitamines del grup B, antioxidants com la vitamina I, i minerals (ferro, magnesi, zinc i seleni); el segó o pela exterior, que protegeix al gra i conté, principalment fibra i a més vitamina B, proteïnes i compostos fito químics; i l’endosperma, que aporta hidrats de carboni i proteïnes, i proveeix energia. En el cereal refinat s’eliminen el germen i el segó. En l’integral, per contra, es conserven els 3 components. A escala mundial, els cereals són els aliments més consumits i proveeixen més del 50 de les calories i de les proteïnes de la dieta.

    Un dels canvis negatius que ha sofert la dieta mediterrània a Espanya és la reducció del consum de cereals i derivats. La ingesta recomanada per persona i dia es va reduir de 436 g en 1964 a 218 g l’any 2008. Però el més greu és que els cereals integrals representen una mínima part.

    Com hem vist, l’impacte del consum de cereals integrals en la protecció de les malalties cròniques més comunes és molt gran, i prové d’evidències científiques indiscutibles. Cal preguntar-se per què no hi ha interès a promoure el seu consum, a difondre aquesta informació, no solament al públic, sinó fins i tot al personal sanitari, que segurament en la seva majoria desconeix aquestes evidències. Hi ha diverses raons. D’una banda la prevenció no és patentable, i no el que no és patentable en una societat tan mercantilitzada no interessa, perquè no genera benefici econòmic als inversors. Per contra, a la indústria farmacèutica li interessa que hi hagi molts pacients amb malalties cròniques consumint medicaments tota la vida, en comptes d’evitar-les, promocionant el consum de cereals integrals. Es parla i s’escriu a la societat freqüentment sobre nutrició i alimentació, però sembla que hi ha més interès a fer-ho frívolament sobre receptes i menjars, que no pas sobre informar seriosament sobre les evidències científiques de l’efecte real dels aliments.

    Una altra de les raons per les quals el consum de productes integrals a la nostra societat és molt baix és a causa que el preu dels aliments integrals (pa, arròs, pasta) és més car que el dels productes refinats. Als polítics i autoritats sanitàries no se’ls ha ocorregut mai subvencionar i/o reduir els impostos als productes integrals com a mesura per promocionar el seu consum? La bona informació és necessària però no suficient. Cal desenvolupar polítiques actives per promoure una dieta veritablement saludable i reduir el risc de malalties còniques. La prevenció ha de ser prioritària.

  • Les polseres contra el càncer infantil fetes per tres nenes recapten un milió d’euros

    El que va començar com un joc per entretenir-se ha acabat amb una iniciativa que ha recaptat un milió d’euros per la investigació del càncer infantil. La Candela i les seves amigues de la planta d’oncohematologia de l’Hospital de Sant Joan de Déu van començar a fer polseres de nusos per passar l’estona i fer més entretingudes les sessions de quimioteràpia. Dues amigues del poble de la Candela, la Daniela i la Mariona de Benicarló, també es van sumar a la iniciativa. Ara, tres anys més tard, han aconseguit recaptar un milió d’euros venent les polseres Candela, com les anomenen, en honor a la seva amiga.

    Gràcies als diners recaptats s’ha pogut impulsar un laboratori a l’hospital Sant Joan de Déu dedicat exclusivament a la investigació sobre el càncer infantil i que actualment compta amb sis línies d’investigació i 27 investigadors. El cap d’oncologia pediàtrica de l’Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu, Jaume Mora, ha explicat que 8 de cada 10 nens del centre es curen: «Només investigant podem aportar beneficis en relació a les malalties infantils», ha explicat Mora. En aquest laboratori treballen amb l’obectiu d’aconseguir millors pronòstics, tractaments i assajos clínics. 

    Les 'Candela' són unes polseres de colors que elaboren els infants ingressats a la planta d’oncohematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu / Pulseras Candela
    Les ‘Candela’ són unes polseres de colors que elaboren els infants ingressats a la planta d’oncohematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu / Pulseras Candela

    Ara, tots els infants de la vuitena planta de l’Hospital també en fan i les venen per 5 euros cada una. Des de el 2013 s’han fabricat més de 274.000 polseres i s’ha fet servir més de 600 quilòmetres de fil.

  • Els nous casos de càncer creixen un 50% als països menys desenvolupats en deu anys

    El 2015 es van diagnosticar al món 17,5 milions de nous casos de càncer i més de 8 milions de persones van morir a causa d’aquesta malaltia, que ja és la segona causa de mort al món per darrere les malalties cardiovasculars.

    Mentre que en els darrers deu anys (del 2005 al 2015) el nombre de casos nous diagnosticats ha augmentat en un 33% a escala global, però, als països menys desenvolupats el creixement ha estat del 50%, per damunt de la mitjana. Així ho revela l’estudi New Global Burden of Disease, que analitza 32 grups de càncer a 195 països. L’augment global l’atribueixen sobretot a l’envelliment de la població però també, en segon lloc, a un increment poblacional. El càncer més comú entre els homes l’any passat va ser el de pròstata; entre les dones va ser el càncer de pit i entre els infants va ser la leucèmia.

    Des de l’Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME) avisen que si bé el nombre de nous casos de càncer té un especial pes als països desenvolupats, l’escalada més ràpida pot veure’s en països amb uns nivells de desenvolupament inferiors.

    L’estudi agrupa els països segons l’índex Sociodemogràfic (SDI per les seves sigles en anglès), que combina dades d’educació, ingressos i fertilitat. Així, si bé per exemple el 44% dels nous casos es diagnostiquen al grup amb un índex sociodemogràfic més elevat, on s’inclouen països com els Estats Units o el Japó, també és en els països més desenvolupats on s’ha reduït la mortalitat per càncer. Per contra, és en el grup menys desenvolupat, que inclou països com Kenia, Tanzania, Níger, la República Democràtica del Congo, Mali i Senegal, on la mortalitat ha augmentat en l’última dècada. Segons dades de l’OMS, el 2012 el 70% de totes les morts per càncer van produir-se a l’Àfrica, l»Àsia, l’Amèrica central i Sudamèrica.

    «La divisió del càncer és real i creixent», diu l’autora que ha liderat l’estudi, Christina Fitzmaurice, professora assistent a l’IHME, a la Universitat de Washington. I és que és precisament en la cinquantena de països on la mortalitat ha augmentat -la majoria a l’Àfrica subsahariana- on els serveis sanitaris per prevenir, diagnosticar o tractar el càncer són inexistents o insuficients.
    «Sabem que el càncer s’està convertint en un problema creixent, no només als països subdesenvolupats, sinó que el problema ara és que els sistemes de salut dels països subdesenvolupats han de fer front a l’enorme cost i dificultat de construir i impulsar tractaments complexos per tractar el càncer», assegura Fitzmaurice en una entrevista.

    Un exemple d’aquesta divisió es pot veure en càncers que es desenvolupen per condicions que es poden prevenir, com ara l’hepatitis B i la C, ja que en els països amb un índex sociodemogràfic més baix la vacuna per a l’hepatitis B no és universal. Així, segons dades de l’OMS infeccions com les causades pels virus de l’hepatitis B i C són responsables del 20% de les morts per càncer en els països d’ingressos baixos i mitjans.

  • Per què els cribratges contra el càncer no allarguen la vida?

    He escrit en aquest i en altres mitjans que la popularitat dels cribratges contra alguns dels tumors malignes més freqüents (mama, pròstata i còlon) respon més aviat a certa hipocondria social quan no a l’abús interessat d’alguns professionals que a evidències científiques incontestables. Que fer-se proves amb regularitat contra el càncer no allargui la vida sembla a primera vista un fet contrari a la simple intuïció. De fet, la majoria de ciutadans ha estat conduïda a pensar que aquestes proves formen part de l’així anomenada medicina preventiva però, en realitat, poc tenen a veure amb aquesta. La medicina preventiva reuneix un conjunt de coneixements sobre els estils de vida i de potencials factors de risc per emmalaltir, però no diu res sobre la conveniència del diagnòstic precoç relacionat amb els cribratges del càncer. Que els llecs en matèria de medicina confonguin aquests termes em sembla fins a cert punt comprensible; el que resulta estrany és que hi hagi tants metges que sofreixin una confusió similar.

    Les crítiques que he rebut no poques vegades dels meus col·legues per criticar la popularització dels cribratges parteixen d’aquest error de base. Però a més, els passa per alt que el fet que els cribratges detectin més càncers dels que es diagnosticarien si els pacients fossin estudiats quan desenvolupen símptomes, no suposa de cap manera que aquests allarguin la seva esperança de vida. En canvi, sí que és cert que els cribratges generen milers d’exploracions complementàries totalment innecessàries (anàlisis, radiografies, endoscòpies) cadascuna d’elles amb els seus potencials riscos per a la salut a més de l’ansietat que sol acompanyar l’espera de resultats i els falsos positius.

    Un altre dels motius pels quals els especialistes creuen beneficiar els ciutadans sotmetent-los a exàmens periòdics per «si per ventura» tinguessin un càncer asimptomàtic, es funda precisament en la visió esbiaixada cap a la seva especialitat que els caracteritza i en la falta de perspectiva global sobre la salut. El cas dels gastroenteròlegs i endoscopistes involucrats en el cribratge del càncer de còlon és típic. Obliden que encara que el cribratge del càncer de còlon contribueix a augmentar el nombre de diagnòstics i que en alguns estudis mostri un cert impacte en la mortalitat específica per a aquest tipus de càncer, no significa que allargui la vida dels pacients als quals se’ls diagnostica.

    Una investigació publicada el 2013 a New England Journal of Medicine, presenta corbes de supervivència a llarg termini idèntiques en grups de més de 10.000 ciutadans sans sotmesos a cribratge anual, bianual o no garbellats per a càncer de còlon. En el grup no garbellat va haver-hi 90 morts més per càncer de còlon que en el grup garbellat anualment però al cap de 30 anys de seguiment la mortalitat per qualsevol causa va ser idèntica en els tres grups. Per a un cirurgià observador de què succeeix en el seu entorn, l’explicació és ben senzilla: avui s’estan intervenint als nostres hospitals per tumors malignes de còlon i recte a pacients d’edat avançada amb malalties associades que en poc es beneficiaran de la cirurgia. Uns pocs poden morir després de la intervenció, uns altres poden quedar amb seqüeles que empitjorin la seva qualitat de vida uns altres, finalment, moriran per causes que gens tenen a veure amb la seva neoplàsia.

    Alguna cosa similar passa amb el càncer de pròstata tal com ha demostrat una revisió Cochrane de cinc estudis randomitzats amb més de 300.000 pacients. Mentrestant sumen milers els pacients sotmesos inútilment a prostatectomies, tiroidectomies o mastectomies que arrossegaran durant anys les seqüeles indesitjables. L’equivocada confiança en els cribratges contra el càncer constitueix ja un nou mite social i mèdic d’aquests que la revista Nature (2015) ha catalogat com a immortals en un article recent titulat ‘Myths that will not die’, que recomano encaridament a tots els metges, administratius i gestors implicats en els cribratges del càncer.

    Resulta fascinant tractar d’entendre per què els cribratges, malgrat que diagnostiquin més càncers, no tenen cap impacte sobre l’esperança de vida. British Medical Journal en un brillant treball ens ofereix dues pistes:

    1) Confusió mortalitat específica per un tipus de càncer amb mortalitat per qualsevol causa

    2) Els cribratges poden tenir un efecte contraproduent i les seves seqüeles i efectes adversos contrarestar el petit benefici que poguessin tenir sobre la mortalitat del càncer en qüestió.

    És lamentable, a més de perjudicial, l’agressivitat amb la qual els responsables dels programes de cribratges citen al personal per sotmetre’s a proves diagnòstiques i fins i tot reprenen els ciutadans i ciutadanes que no acudeixen a les cites programades. És urgent acabar amb aquestes pràctiques i, com a mínim, deixar en mans de cadascun de nosaltres la decisió de participar o no en aquestes pràctiques científicament deshonestes, de dubtosa eficàcia i alt cost.

  • La por dels pacients i la culpabilització dels metges

    Fa poc he assistit a una reunió de metges clàssica. Un especialista, que en aquest cas era un uròleg, “formava” a un grup de metges de família. El ponent citava dos assajos clínics que demostraven la ineficàcia del cribratge amb PSA per reduir la mortalitat per càncer de pròstata. El PSA és un antigen de la pròstata que es pot mesurar amb una simple anàlisi de sang. Quan es troba un PSA alt pot indicar que la pròstata és més gran del normal, que està inflamada o infectada, i també que pot haver-hi un càncer. El ponent ens deia que els autors dels treballs concloïen que la realització sistemàtica de la prova del PSA en homes majors de 50 anys asimptomàtics no allargava la vida i a sobre feia que es tractessin més pacients dels necessaris. Aquest sobretractament comportava que moltes més persones patissin innecessàriament els efectes secundaris de la terapèutica que són impotència i incontinència urinària.

    Partint d’aquestes evidències el US Preventive Task Force, l’organització independent més prestigiosa que elabora recomanacions preventives segons l’evidencia científica disponible, assenyala que la prova del PSA no s’ha de fer sistemàticament als homes majors de 50 anys sinó que només s’ha de demanar com a suport diagnòstic en aquells pacients que presenten símptomes urològics. A casa nostra, el CatSalut fa exactament la mateixa recomanació.

    Malgrat la rotunditat de l’evidència, l’uròleg seguia pensant que no es podia ser tant rigorós, especialment en els homes més joves. Proposava, en la línia del que deia la seva societat, que s’havien de demanar més proves de PSA, especialment als homes asimptomàtics que demanessin la prova.

    Sorprèn que professionals i pacients adoptem mesures preventives d’escassa o nul·la efectivitat i que a sobre afecten seriosament la vida dels pacients, i encareixen el sistema sanitari. Vivim en la societat més longeva de la història però que alhora se sent més malalta que mai. Els pacients van al metge amb moltes expectatives i pors. Temen que els símptomes banals que presenten siguin el preludi de malalties greus i discapacitats. Aquesta por els fa vulnerables, ja que els posa en mans del metge. Esperen que el facultatiu els hi resolgui tots els seus problemes de salut. Aquesta cerca de la salut perfecta genera unes expectatives excessives que acaben provocant la sensació de gaudir de poca salut. Això facilita que el pacient accepti mesures preventives basades en proves diagnòstiques o medicaments que tenen un benefici dubtós o totalment marginal.

    Abans la malaltia es relacionava amb el pecat i avui es vincula a un possible “error en la prevenció clínica” . El metge que aten un pacient amb un infart agut de miocardi acostuma a preguntar-se si havia fet una adequada prevenció dels factors de risc cardiovascular. S’havia tractat la hipertensió o el colesterol? L’uròleg que diagnostica un càncer de pròstata segur que mira si s’havia fet un prèviament una analítica de PSA. Per això és comprensible que l’uròleg de la xerrada recomani aquesta prova encara que l’evidència científica ens mostri clarament que no serveix per prevenir la malaltia. No vol sentir-se culpable en el cas que aparegui un càncer i aleshores preguntar-se: “Si li hagués demanat un PSA a temps…”.

    Així, moltes de les actuacions preventives innecessàries es produeixen per la por del pacient a emmalaltir i pel sentiment de culpabilitat que experimenta el metge quan es produeix la malaltia. La prevenció clínica és una activitat d’indiscutible utilitat però perquè resulti efectiva ha de basar-se en l’evidència científica i no en els sentiments de por dels pacients o de culpabilitat del metge. Un gran nombre de malalties són imprevisibles i la prevenció té efectes secundaris. Només hem d’actuar preventivament sobre la població sana quan disposem d’una evidència incontrovertible que ens demostri el benefici de la intervenció.

  • Respirar a Barcelona és més perjudicial que l’any passat

    Viure i respirar a Barcelona pot provocar impactes negatius en la salut de les persones, més que l’any passat. La qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior. Això es pot saber mesurant l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port. Segons la tinent d’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz “la reactivació econòmica ha comportat un augment de l’ús del vehicle privat”. Això fa que els valors se situïn per damunt dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

    “Ens preocupa perquè la contaminació pot provocar més morts, més hospitalitzacions i el  deteriorament en el desenvolupament cerebral, sobretot en infants”, ha dit la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa. Segons es recull a l’informe, la contaminació atmosfèrica pot ser un dels principals riscs ambientals per a la salut a escala mundial, ja que pot provocar malalties cardiovasculars, cerebrals, morts prematures, malalties respiratòries i càncer de pulmó. També pot accentuar malalties pulmonars, asma o pneumònia. Davant d’això, està previst que l’Ajuntament presenti un pla d’acció per fer front a aquests problemes. Segons han avançat el pla preveu reduir i dosificar la circulació o apostar pels carrils bici i la pacificació dels carrers i treballar de manera conjunta les àrees de Salut, Mobilitat i Ecologia.

    Repeteix com a repte disminuir les desigualtats a la ciutat, que es mantenen estables respecte a l’any anterior. Viure a Sarrià-Sant Gervasi o viure a Nou Barris té diferents impactes per a la salut. Per exemple, allà on la situació econòmica és pitjor, com Nou Barris, els percentatges de malestar, ansietat i depressió augmenten. Això es tradueix en el fet que el 10,8% dels homes aturats i el 7,1% de les dones sense feina pateixen ansietat o se senten deprimides.“Les persones aturades tenen, sobretot els homes, pitjors indicadors de salut mental. Aquest tipus de salut està relacionada amb l’ocupació i amb el tipus d’ocupació i, per tant, amb la classe social” ha dit Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Ha augmentat també l’atenció en els centres especialitzats. Tot i això han dit que desconeixen dades com per exemple el temps en llistes d’espera per accedir a aquests centres, que podria estar entre els sis i els vuit mesos en alguns casos. Es calcula que el 12% de la població barcelonina patirà problemes de salut mental en algun moment de la seva vida.

    A l’informe també s’han presentat dades com que la principal addicció dels barcelonins és l’alcohol (48%), seguida de la cocaïna (16%). Destaca també que hi hagi més tractament per alcohol entre dones, un 17%, que entre homes, un 8%. El 2015 es van registrar un total de 4.430 inicis de tractament als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i 34 morts per sobredosis mortals.

    Pel que fa a les malalties de transmissió sexual, els homes que tenen sexe amb homes en concentren la major part. Entre els barcelonins hi ha hagut 587 nous casos de gonocòccia, 376 de VIH i 68 de sida. La incidència en tuberculosi ha disminuït un 6%, ja que es van detectar 280 casos.

  • Són les dones menys susceptibles de contraure un càncer que els homes?

    Hi ha l’errònia creença que les dones són menys susceptibles de tenir un càncer que els homes, pel fet que el risc de càncer és més alt en els homes que en les dones. Per exemple, es va considerar durant molt de temps que les dones eren menys susceptibles de tenir un càncer de pulmó associat al tabac, perquè presentaven un risc menor. Però les dones van començar a fumar en una edat més avançada que els homes i fumaven menys quantitat. Una revisió sistemàtica publicada a la revista mèdica més important sobre càncer, la Journal of the National Cancer Institute (JNCI), l’any 2004 va demostrar que quan es comparaven patrons de consum similars com l’edat d’inici, la durada i la dosis el risc és similar.

    Sembla evident que cal diferenciar el concepte de susceptibilitat. Segons el diccionari de Maria Moliner expressa «l’aptitud per experimentar cert efecte» o «propensió a», del concepte de risc, que es defineix com «la possibilitat que passi una desgràcia o contratemps i que en termes epidemiològics es defineix com la probabilitat de desenvolupar una malaltia en un temps donat». La propensió podria estar determinada en part per condicions innates, com la susceptibilitat genètica o per característiques distintives entre dones i homes com poden ser les hormones sexuals femenines. La probabilitat de desenvolupar una malaltia no hereditària depèn majorment de l’exposició a factors de risc i en menor mesura de la susceptibilitat. En el càncer, en aproximadament el 80% dels casos, si no hi ha exposició als factors de risc no hi ha malaltia, encara que la susceptibilitat sigui molt alta. A la pràctica no sempre es diferencien aquests conceptes.

    Està comprovat que els homes tenen major risc de càncer que les dones. Segons estimacions del Departament de Salut de Generalitat de Catalunya l’any 2012, un de cada dos homes desenvoluparan un càncer en la seva vida. Per a les dones en canvi la probabilitat és més baixa, una de cada tres. Però aquesta diferència de risc no és causa d’una major susceptibilitat. Possiblement el càncer gàstric, la incidència és molt més baixa en el sexe femení (tot i que l’exposició al principal factor de risc: la infecció pel bacteri Helicobacter Pilory és similar). És l’únic tumor pel qual la susceptibilitat és més baixa en les dones que en els homes. Això s’atribueix a un efecte potencialment protector dels estrògens.

    En el càncer es troben afectats els mecanismes genètics de regulació i control del creixement i reproducció cel·lular, però no són els gens els que majorment determinen el nostre risc de càncer, tot i que les administracions públiques i agències públiques de finançament li concedeixin la gran majoria dels recursos d’investigació. El determinant és l’exposició a factors ambientals i d’estil de vida. Això s’ha comprovat amb estudis en bessons univitel·lins en països escandinaus, és a dir germans genèticament iguals, però que tenen un diferent risc de càncer, o en poblacions que han emigrat de països de baix risc (com l’Iran o la Xina) a països d’alt risc de càncer (com els EUA o el Canadà) i que sense canviar els seus perfils genètics, s’acosten al nivell de risc de la població receptora.

    Sense tenir en compte els tumors específics de la dona (com mama i genitals femenins) i de l’home (pròstata i genitals masculins) hi ha una evidència científica sòlida que mostra l’associació d’una àmplia varietat de tumors comuns a les dones i els homes: el consum de tabac, la inadequada alimentació, l’obesitat i la manca d’activitat física, l’excessiu consum d’alcohol, l’exposició solar, els agents biològics com virus i bacteris, l’exposició a cancerígens en el medi ambient o en el lloc de treball. Per a gairebé tots aquests factors la prevalença d’exposició és més alta en els homes i per això el risc és comparativament més baix en les dones.

    Segons les dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (2014) els homes fan menys activitat física, una major prevalença de consum de tabac, un major consum d’alcohol, una menor ingesta diària de fruites i verdures i una major prevalença d’excés de pes que les dones. Com els hàbits de vida i les condicions ambientals són modificables i millorables, el càncer es pot prevenir i aquesta estratègia és igualment vàlida i necessària tant per als homes com per a les dones.

  • La taxa de mortalitat per càncer de mama disminueix un 2,6% cada any

    El càncer més freqüent en les dones és el de mama i el risc de patir-ne augmenta amb l’edat: la majoria de casos es donen per sobre dels 50 anys. Tot i això, la taxa de mortalitat per aquest tumor se segueix reduint cada any un 2,6%. Això es deu, principalment, a les millores del tractament i el cribratge amb mamografia.

    Actualment aquest tipus de tumor provoca la mort de 12 de cada 100.000 dones a Catalunya. Al cap de cinc anys del diagnòstic, la supervivència és del 82%, per sobre de la mitjana europea. Es tracta del tumor més diagnosticat entre les dones i representa el 28% de tots els tumors malignes. Des de 1994, la incidència d’aquest tumor es manté estable després d’uns anys d’augment sostingut.

    L’evolució dels tractaments terapèutics i els programes de detecció precoç han permès reduir la mortalitat de les dones afectades per aquest tipus de càncer. El Programa de detecció precoç consisteix a practicar una mamografia cada dos anys a dones entre 50 i 69 anys. El cribratge permet descobrir amb una mamografia tumors tan petits que no són palpables i pot disminuir la mortalitat per aquest tumor entre un 25 i un 35%. L’any passat quasi 272.000 dones es van sotmetre a aquest tipus de proves i es van detectar precoçment 1.150 casos de càncer de pit.

    Des del Departament de Salut recorden la importància de la prevenció com a element clau en la lluita conta el càncer. Per això, des del Codi Europeu Contra el Càncer, recomanen practicar la lactància materna, reduir el consum d’alcohol, evitar el consum de tabac, fer esport de manera regular, mantenir-se en un pes saludable i seguir una dieta equilibrada.

    Amb motiu del Dia Mundial del càncer de mama, aquesta passada nit s’han il·luminat de rosa una trentena d’edificis de Barcelona com l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), El Molino o el Palau Robert.

  • Uruguai venç Philip Morris

    Una recent sentència històrica del Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI), que ha estat silenciada pels principals mitjans espanyols, ha donat la raó a la República d’Uruguai contra la demanda que havia interposat la multinacional tabaquera Philip Morris.

    Philip Morris havia demandat l’any 2010 el govern d’Uruguai, sol·licitant una indemnització de 25 milions de dòlars, per considerar que les normes promulgades en aquest país derivades de les lleis antitabac són inadequades i expropiatòries, perquè imposen el requisit de la norma única de presentació per marca i limitació dels pictogrames associats als paquets de les cigarretes.

    Després de sis anys de litigi, durant el qual Uruguai va rebre el suport formal de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’OPS (oficina de l’OMS per a Amèrica), CIADI va rebutjar la demanda de la tabaquera, reconeixent el dret de l’Estat a protegir la salut dels seus ciutadans i la va condemnar al pagament de 7 milions de dòlars pels costos.

    Amb motiu de la decisió, el president de l’Uruguai, Tabaré Ramon Vázquez, va dirigir un missatge a la població en la qual assenyala que «havent-hi evidència científica que de manera irrefutable prova que fumar causa addicció i provoca una sèrie de malalties com ara càncer de pulmó, emfisema pulmonar, insuficiència cardíaca i accident cerebrovascular, entre d’altres, i que ha matat més persones que les que van morir en els conflictes bèl·lics al segle XX. Exercim el poder sobirà que ostentem per a la defensa i promoció de la salut pública». També assenyala després que «no és admissible prioritzar els aspectes comercials per sobre de la defensa dels drets fonamentals com són la vida i la salut». I acaba dient que: «el laude que s’ha dictat emparant les mesures sanitàries adoptades per la nostra República, mostra al món que per a Uruguai no hi ha valor més important que la vida ni actitud més sagrada que la protecció de la salut dels seus habitants».

    És una batalla guanyada a la tabaquera més gran del món en una llarga «guerra bruta». Aquesta indústria utilitza tots els recursos possibles per manipular i desinformar a través dels mitjans de comunicació públics. A més, fa servir a polítics, investigadors i periodistes que, conscientment o ingènuament, col·laboren i treballen en benefici dels interessos d’aquesta indústria del tabac. Hi ha països en desenvolupament on la despesa en campanyes publicitàries de la indústria del tabac supera el pressupost sanitari estatal.

    Les mesures contra el tabaquisme a Catalunya mostren alguns avenços positius i altres no tan positius. La mortalitat per tumors associats al tabac ha disminuït en els homes però augmenta en les dones. Segons el Departament de Salut, la proporció de fumadors entre 15 a 64 anys (2014), segueix sent relativament alta, del 36,2% en els homes i pràcticament no s’ha reduït del 2006 al 2014. En les dones és del 24, 7%. És destacable en els homes un lleuger augment de fumadors entre 2013 i 2014, i que entre els 25 a 34 anys el 50% són fumadors, el que és indubtablement alarmant.

    La postura d’Uruguai proclamant que no és admissible prioritzar els aspectes comercials per sobre dels drets fonamentals, com són la vida i la salut, és un principi clau no només aplicable a la lluita contra el tabac. Hem assistit recentment a la publicació de diverses manipulacions: de la indústria del sucre, per ocultar el seu potencial efecte en malalties cardiovasculars; de les indústries de fabricació de begudes ensucrades, per ocultar el seu efecte sobre l’obesitat; de la fabricació de cotxes dièsel amb controls d’emissió de gasos contaminants adulterats, que intenten emmascarar l’efecte de la contaminació del trànsit rodat. Malauradament en la majoria dels casos, els governs i les autoritats de Salut Pública, semblen prioritzar criteris mercantils o no tenen prou valor per enfrontar-se a les empreses multinacionals, en nom de defensar la salut de la població.