Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • Un de cada tres fills de sanitaris ha patit el coronavirus

    L’alt risc a què fan front els sanitaris, exposant-se a la infecció del SARS-CoV-2, no acaba quan la jornada laboral arriba a la fi. Un informe a càrrec de l’Hospital de la Paz de Madrid i de l’Hospital Universitari Virgen del Rocío de Sevilla conclou que els infants dels facultatius han estat molt exposats a la COVID-19, fins al punt que més d’un terç d’ells ha estat infectat pel virus.

    Transmisió intrafamiliar de SARS-CoV-2 en fills de sanitaris: Un entorn d’alt risc és un treball presentat al I Congrés Nacional COVID-19 i que revela l’alta exposició a què han fet front els infants fills de professionals del món sanitari al llarg de la pandèmia.

    Un 63% dels infants de l’estudi «van presentar un quadre compatible amb COVID-19, 2’6 mesos, de mitjana, abans de la incursió» com a mostra del treball. Un cop realitzades les proves serològiques per a la detecció d’anticossos IgC i d’IgA+IgM, el resultat és clar: la canalla dels professionals de la salut ha estat altament exposada al coronavirus.

    En concret, el 38% dels infants van donar positiu en anticossos IgC, el valor més utilitzat. En «IgM+IgA van donar positiu el 67% dels nens, mentre que el 34% presentava títols positius en les dues determinacions», diuen les investigadores.

    Els resultats de l’estudi són ben diferents de la mitjana espanyola, on des del 15 de maig només s’han reportat 43.159 casos de COVID-19 entre infants dels 0 als 14 anys, segons l’última actualització del Ministeri de Sanitat. Això suposa un minso 0’62% de la població compresa, mentre que entre els fills de sanitari el percentatge s’eleva al 38%. Amb tot, cal matisar que els infants acostumen a tenir menys símptomes i no són objecte de testatges massius, raó per la qual la dada de la població general pot ser poc precisa.

    Entre el 26 i el 31%, asimptomàtics

    L’estudi també revela que, d’entre els 47 infants que van donar positiu en anticossos IgG, un 74% havia presentat “algun tipus de simptomatologia, mentre que un 26% van ser asimptomàtics”. En el cas de l’anticòs IgM, la dada de canalla que no va tenir cap símptoma de COVID-19 creix al 31’7%.

    Un altre aspecte analitzat és la transmissió en funció del progenitor o de l’existència o no de germans. Els resultats mostren que “la taxa de seroconversió quan només el pare havia estat positiu era del 20%, un 38% en el cas de la mare i un 29% en el cas d’ambdós”. Quant al fet de tenir un germà positiu en COVID-19, “s’ha associat amb un resultat positiu en serologia”; donat que el 75% dels infants amb un germà positiu també donaven positiu en serologia. Altrament, “el 85% dels germans de nens negatius van ser negatius”.

    La mostra, de 130 nens i nenes d’un total de 69 famílies, va ser testejada durant el mes de juny. Totes les unitats familiars tenien un membre sanitari amb infecció confirmada pel virus que provoca la COVID-19. A més, en el 49% dels casos estudiats tots dos progenitors havien patit la infecció.

    Alta taxa d’ingrés, baixa mortalitat

    L’estudi de l’Hospital de la Paz de Madrid i de l’Hospital Universitari Virgen del Rocío de Sevilla es va presentar en el marc d’una taula rodona que va analitzar, de forma específica, l’afectació de la COVID-19 sobre els infants.

    Entre les aportacions hi va haver la de Joan Miquel Pujol Moreno, pediatre resident a l’Hospital Vall d’Hebron, que va presentar els resultats de l’estudi EPICO que buscava caracteritzar l’afectació del SARS-CoV-2 sobre la canalla. A aquests efectes, van analitzar 350 casos d’infants de 51 diferents hospitals de l’Estat. D’aquests, un 83% van requerir hospitalització i un 9% tenien comorbiditats prèvies.

    El diagnòstic de la COVID-19 anava acompanyat en un 38% dels casos de pneumònia o bronquitis, en un 19% de síndrome gripal, un 17% d’ells patien la coneguda com a síndrome inflamatòria multisistèmica pediàtrica associada a la COVID-19 i en un 12% dels casos els infants tenien símptomes gastrointestinals.

    Quant al desenllaç, el 28% dels nens i nenes estudiats van requerir oxigen durant una mitjana de quatre dies. El 54% va rebre’l a planta, però el doctor Pujol avisa que un 22%, “un percentatge bastant important” va necessitar un ingrés a les unitats de cures intensives. I d’aquests, un 42% va rebre ventilació mecànica. Amb tot, i si bé hi va haver «complicacions» en el 37% dels casos, només es van registrar quatre defuncions dels 350 infants analitzats (1’1%).

  • Covid-19: La política i la ciutadania

    Vuit mesos des que vàrem detectar el SARS-CoV-2 a les nostres terres no han estat prou per minvar l’alarma i la por. Malgrat que la majoria dels polítics -llevat d’alguns de l’oposició- insisteixen que estem millor, perquè sabem més coses del virus, tenim més mitjans de protecció i, a més, sabem que també els joves s’infecten, de manera que la letalitat ha minvat considerablement.

    No hi ha dubte que pretenen tranquil·litzar una ciutadania cada vegada més decandida i tipa, però encara molt inquieta no solament davant la infecció, sinó també i cada vegada més per les repercussions laborals, econòmiques i socials que es van acumulant en la seva vida personal i al seu entorn.

    Molts polítics (i alguns experts) accentuen l’esperança en una vacuna segura i eficaç, que els més realistes no creuen que estigui disponible de seguida i tampoc no està clar que comporti una solució definitiva. Recordem que fins ara només una malaltia vírica -la verola- ha pogut ser erradicada amb una vacuna (i polítiques sanitàries i socials adients). I mentrestant, apel·len a la nostra responsabilitat individual per mantenir controlada la pandèmia. Una apel·lació justa i necessària, tot i que la seva efectivitat depèn també de la capacitat d’assumir voluntàriament els comportaments preventius, voluntat que va més enllà del temor als càstigs i les represàlies i que es promou amb educació de la llibertat. Mesures preventives, l’acompliment de les quals també depèn de la seva justificació comprensible, de la seva coherència i de la seva factibilitat, és a dir que siguin fàcils i que no comportin el risc de provocar efectes adversos més perjudicials que la infecció mateixa. És a dir que els avantatges i els inconvenients potencials siguin equilibrats. En paraules del responsable de la Salut Pública catalana, en anunciar l’escurçament dels períodes de quarantena de 14 a 10 dies, que es balancegen els pros i els contres.

    Perquè qualsevol decisió té pros i contres i ja és hora de reconèixer-ho clarament. La il·lusió en solucions miraculoses és això, una il·lusió. Que també té els seus perjudicis, a més del que suposa enganyar-nos a nosaltres mateixos. Perquè molt probablement influeix en la distribució inequitativa de les conseqüències directes de la infecció, i sobretot en les indirectes; incrementant les desigualtats socials i sanitàries injustes.

    Cada vegada estan més clares les influències de les condicions de vida (i de treball) sobre la difusió i les conseqüències de la malaltia. De manera que no es pot seguir ancorat en la idea que el problema és exclusivament un virus i encara menys que el que hem d’intentar és erradicar-lo, un propòsit a hores d’ara quimèric.

    Així doncs el que convindria seria aprendre a conviure amb la pandèmia conservant el millor nivell possible de benestar i qualitat de vida i no obsessionar-nos exclusivament amb les xifres d’incidència, ocupació hospitalària i mortalitat. Que òbviament ens cal conèixer per valorar la magnitud del problema i la seva evolució; unes dades però que sigui vàlides i comparables, el que gràcies a les ganes de protagonisme dels uns i la manca de lideratge d’altres (sobretot polítics i epidemiòlegs salubristes respectivament, o viceversa que de tot hi ha) encara no hem aconseguit, més enllà de l’allau sovint eixordador de les dades amb les quals ens inunden.

    Així que a més d’aplicar-nos a la millora dels sistemes d’informació i vigilància ens cal ampliar la perspectiva, fins ara molt monolíticament sanitària de la salut i afegir la percepció -tan argumentada com sigui possible, és clar- d’altres visions i sectors de la ciutadania, emprenedors i treballadors, mestres i pares, etc. per tal de tenir en compte les seves preferències i expectatives, incloent-hi els seus interessos sense menystenir sobretot els dels més desprotegits, atès que una millor cohesió social ens beneficia a tots.

    Sense renunciar al propòsit d’alentir la propagació de la infecció, cal veure d’equilibrar-ho amb la disminució dels perjudicis associats a les recomanacions preventives, de manera que les decisions que s’adoptin sempre tinguin en compte la qualitat de vida i benestar de la ciutadania.

    Sabem que el nostre amic Josep Maria Argimon, actual Secretari de Salut Pública, amb una formació acreditada en epidemiologia i salut comunitària, és perfectament conscient de la necessitat de sospesar pros i contres com ja ho hem pogut comprovar en adherir-se a la proposta de reducció de la quarantena. I per això ens atrevim a suggerir que incorpori si no ho ha fet encara les perspectives dels sectors socials directament relacionats amb el benestar i qualitat de vida abans de prendre decisions. Cal passar de les declaracions teòriques dels diaris a l’acció política i de gestió i fer-ho sense demora, en tot cas abans que el deteriorament de les condicions de vida de la ciutadania faci difícil o impossible la seva recuperació i ens condueixin a una situació pitjor que l’actual, encara que llavors potser no ens importa gaire el risc d’infectar-nos amb aquest coronavirus.

  • De la mitigació a la contenció de la pandèmia de COVID-19

    Les dades epidemiològiques mostren que, sense tirar coets, tenim l’epidèmia de COVID-19 més controlada que a principis d’estiu. Al meu entendre ara comencem a caminar en la bona direcció, encara que amb moltes dificultats. Hem abandonat l’estratègia de la mitigació per passar a la de la contenció. Hem vist que els països com Alemanya o Corea, que van optar per la contenció, han tingut uns resultats en salut molt millor que els que com Itàlia, Espanya o França vam aplicar la política de mitigació. Desafortunadament altres comunitats espanyoles, com Madrid, encara no han rectificat la seva línia.

    El canvi d’estratègia no és només atribuïble al major coneixement que disposem avui, o a la disponibilitat de robots que realitzen proves PCR, penso que la reorientació és deguda al nou lideratge de la pandèmia. Afortunadament els polítics han deixat d’escoltar els doctors mediàtics afins al règim i han començat a confiar en el mateix sistema sanitari català.

    Els metges mediàtics afins al govern, des de la seva torre de marfil hospitalària i acadèmica, van proposar unes actuacions congruents amb el seu un profund desconeixement del sistema sanitari català. Des del principi, van deixar molt clar que l’objectiu era evitar que es col·lapsessin els hospitals, una idea recurrent en el seu sector que no sempre s’acompanya d’una millor salut pels ciutadans. En definitiva proposaven una estratègia de mitigació. Segurament, com que consideren que els equips d’atenció primària, el que ells anomenen «el carrer», ens limitem a transcriure les seves prescripcions en les receptes «del seguro», van considerar que era més segur obviar-los i concentrar tota l’atenció extrahospitalària en un servei que poguessin controlar fàcilment com era el d’atenció telefònica del 061 que òbviament es va mostrar totalment insuficient pel que va «caldre» contractar a correcuita i sense concurs a Ferrovial, una empresa externa molt coneguda dels catalans.

    Aquests metges mediàtics també proposaven solucions miraculoses com una app que faria tot el control de contactes obviant la vulneració de privacitat de la informació sanitària o pensàvem que els catalans donaríem la solució de la pandèmia al món demostrant que la cloroquina evitaria agafar la COVID.

    La poca efectivitat d’aquestes mesures, emmascarades pel confinament general de la població, segurament ha fet reflexionar als polítics que han començat a veure que la situació és molt complicada, que no existeixen solucions miraculoses, i que la pandèmia s’ha de combatre amb tots els recursos disponibles, fins i tot aprofitant els metges menys glamurosos que passem visita cada dia.

    El canvi d’estratègia s’ha evidenciat pel nou lideratge exercit pel nou secretari general de salut pública, Dr. Josep Maria Argimon. Un metge totalment desconegut per la població general, però un professional molt reconegut i de gran prestigi dins del sector sanitari. Compta amb una sòlida formació acadèmica internacional i sobretot amb un profund coneixement del sistema sanitari català. Ha passat la major part de la seva vida professional en posicions d’alta responsabilitat al Servei Català de la Salut i és el gerent de l’Institut Català de la Salut. En aquest moment ,la persona més influent dins del nostre sistema sanitari.

    Encara que no crec que ho hagi dit obertament, el Dr. Argimon està intentant aplicar una estratègia de contenció que és com hem controlat tradicionalment la majoria de malalties infeccioses. Ha situat els equips d’atenció primària en primera línia de contenció de l’epidèmia i ha facilitat que puguin practicar proves PCR a tots els que les precisen, tant els casos com els contractes estrets, al mateix temps que ha creat una xarxa de rastrejadors que garanteix el seguiment dels contactes. Les seves directrius són clares i professionals i és un molt bon comunicador malgrat que en aquest moment és quasi impossible arrancar-li un somriure.

    Celebro que hàgim abandonat la línia político-medàtico-màgica que portàvem i comencem a avançar per un camí més professional. Em dona confiança que el Dr. Argimon estigui liderant el projecte i només em preocupa que entre tots no sapiguem fer entendre a la població la importància de fer bé els aïllaments malgrat les proves PCR i l’absència de simptomatologia. Esperem que la població també compleixi en la utilització de les mascaretes, la higiene de mans i mantingui la distància social per evitar que l’arribada de l’hivern produeixi un rebrot difícil de controlar.

  • Madrid celebra el primer Congrés Nacional Covid-19 amb 51 societats científiques relacionades amb la pandèmia

    Més de mig centenar societats científiques que agrupen més de 150.000 professionals sanitaris promouen el primer congrés nacional sobre COVID-19 i el més gran de tots els que s’han celebrat a Espanya en l’àmbit de la salut. Aquesta trobada, que va començar el passat i diumenge i se celebrarà de forma online fins al 19 de setembre, s’ha gestat amb la vocació de promoure el treball col·laboratiu i multidisciplinari entre els professionals i investigadors més directament implicats en la lluita contra la pandèmia a fi per posar en comú les lliçons i ensenyaments que es poden extreure d’aquesta crisi sanitària i els canvis que s’han de posar en marxa de cara a el futur.

    El Congrés compta amb 26 taules rodones i 11 conferències especials sobre temes com la resposta immunitària enfront de SARS-CoV2, la investigació clínica en temps de crisi sanitària, el paper de l’atenció primària, la visió des d’urgències, la farmacologia, el pronòstic, profilaxi pre-post exposició i tractament antiviral de la SARS-CoV2, les implicacions en el sistema respiratori, en reumatologia, gastroenterologia i hematologia, l’afectació en nens i gent gran, l’impacte en salut mental, el dany vascular, afectació a la pell, vinculació amb la malaltia renal i cardiovascular, l’esforç en anestesiologia, reanimació i medicina intensiva, entre d’altres.

    En aquest Congrés es presentaran els resultats de molts dels projectes de recerca duts a terme a Espanya en aquests mesos i es realitzarà una exhaustiva actualització de l’estat del coneixement sobre diferents aspectes de la COVID-19. En concret, es presentaran més de 400 estudis realitzats des del començament de la pandèmia per clínics i investigadors espanyols.

    El president del Comitè Organitzador és el Dr. Antonio Rivero, de l’Hospital Reina Sofia de Còrdova i vicepresident de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica, i el president de Comitè Científic del Congrés és el Dr. Julián Olalla, de l’Hospital Costa del Sol (Marbella, Màlaga).

  • Un estudi alerta que Espanya pateix una «segona onada» de la covid-19

    L’Hospital Universitari Germas Trias i Pujol i investigadors del grup de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) han elaborat un informe que alerta que Espanya està patint una «segona onada» de l’epidèmia de la COVID-19 que podria arribar a la resta d’Europa en els propers dies. «Espanya està fent de canari en una mina de carbó», assenyala l’informe.

    L’estudi, que porta per títol Anàlisi i predicció de la Covid-19 per a la UE-EFTA-Regne Unit i altres països, assenyala que l’efecte de bars i restaurants podria tenir un gran impacte en l’evolució de les epidèmies. La investigació ha sigut enviada aquesta setmana a la Comissió Europea.

    L’informe cita, entre altres països europeus, la situació preocupant de Bèlgica, Romania, França o Holanda que, segons expliquen els experts, «estan seguint exactament la mateixa evolució que Espanya, però amb retard».

    Un desconfinament prematur

    Per als científics que han elaborat l’informe, la principal causa que explica l’alta incidència de casos a Espanya en relació a la resta de països de la Unió Europea és que es va dur a terme el desconfinament abans d’hora. A l’estat espanyol, l’aixecament de les mesures de restricció dictades per l’estat d’alarma es va produir el 21 de juny, molt abans que en altres països europeus, com Itàlia. En aquest sentit, els investigadors apunten a tres aspectes clau que expliquen l’evolució de la pandèmia a l’estat espanyol: haver acabat amb les mesures de control massa aviat, el relaxament de la població i la lentitud en els serveis de vigilància epidemiològica.

    L’informe indica que el pas clau que va propiciar l’augment de casos va ser l’aixecament de les restriccions de mobilitat, en un moment en què «la taxa de casos positius podria ser tres vegades superior a la que realment s’estava detectant». Segons la investigació, la mesura que indicava a la població que «la normalitat tornava» era la possibilitat de sortir de la pròpia província. Aquesta mesura va permetre l’inici de la temporada de vacances per a molts espanyols, en la qual l’activitat social es va incrementar notablement.

    A més, tal com indica l’informe, la prevalença d’activitats a l’aire lliure juntament amb un augment de la temperatura no ha impedit que Espanya es converteixi en el país europeu amb més incidència en aquest moment.

  • Més de 7.000 sanitaris han mort per coronavirus a tot el món

    El nombre de personal sanitari mort a causa de la Covid-19 creix a un ritme amenaçador. Així com la pandèmia ha canviat de focus -d’Europa a Amèrica, especialment la central i del sud-, el nombre de facultatius que ha mort després d’infectar-se ha crescut exponencialment. Si a mitjans de juliol Amnistia Internacional xifrava en 3.000 el nombre de personal sanitari mort per Covid-19, ara publica un informe que eleva la dada a 7.000 professionals.

    L’ONG alerta, a més, que «és probable que les xifres siguin significativament inferior a les reals, donat que a molts dels països inclosos a l’anàlisi la informació és insuficient». A més, també avisen que «les xifres no sempre són comparables entre Estats donat als diferents mètodes per a recopilar dades i la definició de personal sanitari que s’utilitza a cada país».

    L’augment de casos es deu a «la disponibilitat de noves fonts de dades» i a l’acarnissament que la pandèmia té a alguns països en concret, sovint amb molta població i una alta concentració d’habitants a les grans ciutats. El paradigma és Mèxic, l’Estat que encapçala la trista llista amb 1.320 decessos confirmats a causa de la Covid-19, segons assegura Amnistia Internacional al nou informe. A més, gairebé 100.000 sanitaris s’han infectat, segons les dades oficials del ministeri de salut mexicà.

    Amnistia posa el focus en concret al personal de neteja dels centres hospitalaris de Mèxic, que considera especialment vulnerable a la Covid-19: «Molts netejadors i netejadores estan subcontractats, el que significa que tenen menys protecció», denuncia l’organització. De fet, Amnistia va donar veu al juliol a un metge mexicà que assegurava que han de destinar un 12% del seu sou a la compra d’EPIs per atendre la població amb seguretat.

    AI exigeix condicions de treball segures

    A la classificació, darrere de Mèxic, hi ha els Estats Units d’Amèrica, el Brasil i Rússia amb 1.077, 634 i 631 decessos entre els sanitaris per Covid-19, respectivament. Aquests són casos, explica Amnistia, d’estats “on les taxes d’infecció i mort han estat altes durant tota la pandèmia”. Amb tot, també ocupen les primeres places països “on les taxes d’infecció s’han disparat els últims mesos”. En destaquen l’Índia (573) i Sud-àfrica (240).

    “El nombre de morts entre el personal sanitari encara és espantós a països com Mèxic, Brasil o Estats Units, alhora que la ràpida propagació de la infecció a Sud-àfrica o Índia mostra la necessitat que tots els Estats prenguin mesures”, resumeix Steve Cockburn, director de Justícia Econòmica i Social d’Amnistia Internacional. El representat exigeix “cooperació global a fi de garantir que tot el personal té els EPIs adequats”.

    En efecte, Cockburn insisteix en la necessitat que els sanitaris “puguin continuar fent la seva tasca vital sense arriscar la seva pròpia vida”. Afegeix: “La mort de més de set mil persones mentre tractaven de salvar altres persones és una crisi de proporcions enormes. Cada sanitari té dret a unes condicions de treball segures i és un escàndol que tants i tantes estiguin sacrificant la seva vida”.

    Les causes de l’augment

    Un cop més, la manca d’equips de protecció i de garanties laborals són l’explicació de l’increment dels casos entre els facultatius. Amnistia Internacional assegura que a Sud-àfrica «el govern no ha satisfet les demandes laborals, que inclouen la provisió adequada d’EPIs, la participació activa de la plantilla als comitès de salut i seguretat, suport psicosocial, transport i un suplement econòmic per qui treballa a primera línia». Si aquestes demandes no són acceptades per l’executiu sud-africà, el principal sindicat del sector públic, Nehawu, planteja una vaga.

    El personal sanitari de l’Índia, recull Amnistia Internacional, té unes demandes similars: «EPIs adequats, un millor salari i unes condicions de treball justes i favorables». En la mateixa línia, l’Associació Brasilera de Salut Col·lectiva (ABRASCO) denuncia manca d’equips de protecció i de «protocols clars per tractar les infeccions, la inexistència de suport en salut mental i uns contractes precaris per a les persones contractades d’urgència». Fins al moment ja han mort 634 sanitaris brasilers a causa del coronavirus.

    Steve Cockburn opina: «Durant la pandèmia, els governs han qualificat el personal sanitari d’herois i heroïnes, però no té cap sentit quan tants sanitaris moren a causa de l’absència de protecció bàsica». L’activista demana als executius d’arreu del món que «prenguin mesures urgents per protegir la vida dels treballadors i treballadores de la salut».

    La situació d’Espanya, menys negativa

    La millora de la situació epidemiològica durant els mesos de maig i juny ha fet que l’Estat espanyol surti del capdavant de la llista negra de sanitaris morts per coronavirus. A l’informe d’Amnistia del juliol Espanya ocupava la desena posició, però des de llavors, segons les dades de què disposa l’ONG, no ha mort cap altre sanitari a l’Estat, fet que deixa la xifra congelada en 63 facultatius.

    Això no impedeix que els contagis segueixin augmentant a l’Estat espanyol entre el personal sanitari, alhora que s’han donat nombrosos brots arreu. Les dades ofertes pel Ministeri de Sanitat, actualitzades a 3 de setembre, notifiquen 827 infeccions entre facultatius en els set dies previs i 1.740 en les últimes dues setmanes. Al total del territori espanyol i des de l’11 de maig, quan va canviar el mètode de recompte, 6.499 treballadors de la salut s’han infectat.

    Catalunya encapçala, de llarg, el nombre de sanitaris infectats des de l’11 de maig, amb 1.265. La segona posició l’ocupen la Comunitat de Madrid (788) i Castella-la Manxa (731). Amb tot, les dades recents a Catalunya són més favorables que a altres regions de l’Estat. En l’última setmana s’han infectat 43 sanitaris catalans, mentre que en les dues darreres van ser-ne 125.

  • Tots som negacionistes (uns més que d’altres)

    Què tenen en comú el president Trump, l’artista Ouka Lele i els cantants Madonna i Miguel Bosé? Que són famosos -i per tant influencers- sens dubte. Però, també comparteixen entre ells i amb molta més gent, diferents creences religioses, polítiques, una posició de negació de la realitat de la pandèmia. Per a alguns ni tan sols existeix, per a altres és innòcua i tots coincideixen que la versió oficial de l’OMS i els governs suposa un atemptat a la llibertat individual.

    Fins aquí res estrany, sempre hi ha hagut objectors que, en nom de la llibertat -eufemisme sempre atractiu de la voluntat/caprici individual- s’han oposat a les restriccions col·lectives. La novetat és l’abast global de la seva impugnació. I, sobretot, la conjunció d’una amalgama de posicions heterogènies, des de l’extrema dreta fins a l’esquerra radical, passant pel fanatisme religiós i les teràpies alternatives.

    De quina pega tan poderosa es tracta, capaç d’acoblar aquestes peces? Tradicionalment, les masses es cohesionaven a partir de dos fets: l’existència d’un enemic comú i la presència d’un líder que aglutinava, en la seva persona, aquest malestar divers. A partir d’aquest efecte grupal, els integrants de la massa es declaraven germans entre ells i disposats a defensar-se i morir pels ideals compartits. Aquesta va ser la lògica, a grans trets, amb la qual Freud va analitzar la Psicologia de les masses i les seves manifestacions en el segle XX: feixisme, comunisme.

    Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre

    Avui resulta difícil situar aquest líder cohesionador. Qualsevol polític actual resulta una caricatura comparat amb els grans referents, d’un signe o d’un altre. I, a més, l’atribució d’autoritat que fem cap a ells és més aviat escassa. La increença en el seu saber fer i en els seus suposats ideals és gran. Fins al punt que una bona part de la societat els considera més aviat cínics, o sigui moguts només per la seva satisfacció. És la conseqüència del que un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va teoritzar en assenyalar com a la contemporaneïtat el gaudi individual prenia el relleu al lloc de comandament, desplaçant l’ideal col·lectiu a un lloc secundari. Pocs es defineixen avui per la seva ideologia (“sóc…”) i molts pels objectes dels quals gaudeixen (“tinc…”).

    Què ens queda en comú? Bàsicament, que som éssers parlants, parasitats des de l’inici pel llenguatge (som parlats i desitjats molt abans de néixer i això deixa les seves petjades) i habitem un cos que es fa ressò d’aquestes petjades del dir. El que es diu de nosaltres, ja nadons i al marge de la nostra comprensió, es va escrivint a la superfície corporal. Amb això, gaudim de la vida i construïm les nostres ficcions, ens inventem històries i novel·les de la família i de nosaltres mateixos. No importa la seva exactitud -si non e vero, e ben trovato-, el que compta és la seva efectivitat per guiar-nos en la vida, en les nostres relacions i en la nostra manera de domesticar aquest cos, que no sempre es mostra dòcil i complaent.

    La pandèmia ens ha confrontat amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir

    La pandèmia ens ha confrontat, precisament, amb la vulnerabilitat de el cos i ens ha revelat que, més enllà d’aquest embolcall simbòlic i imaginari amb el qual ens vestim, finalment tenim un cos real que pot emmalaltir, degradar-se o morir. Ho hem sabut sempre i per això passem tant de temps, les ultimes dècades, tunejant-lo, musculant-lo, depurant-lo, disciplinant-lo. És la nostra principal consistència i de vegades ens resulta amable i moltes altres odiós (és per això que també som experts en intoxicar-lo o maltractar-lo). En qualsevol cas, sempre és una font d’angoixa, d’aquesta por a la por tan contagiosa, com estem veient. No és casual que entre els “líders” negacionistes trobem entrenadors corporals (ioga, condicionament físic, teràpies alternatives…).

    En aquest odi de nosaltres mateixos, que es genera pel que ens resulta poc amable de les nostres vides i maneres de ser, hi ha la clau del comú que ens agrupa. Els moviments negacionistes són bombolles on ressona l’odi de cada un en una veu aparentment comuna. L’enemic comú no és altre que ells mateixos, però la veu amplificada de les xarxes socials i l’impudor d’alguns, el projecten en els altres: governs autoritaris en la pandèmia, col·lectius immigrants en polítics racistes, reivindicacions feministes en discursos masclistes.

    Tots alimentem aquest odi que nega la nostra condició essencial de precaris, i per això tots preferim no saber i acollir-nos a qualsevol creença, per fantàstica que sigui: des que existeixen els Reis Mags fins que la terra és plana o que el nostre fill només beu cervesa sense alcohol i no fuma quan surt de botellot. La diferència és que alguns es neguen a assumir que el seu cos de vegades s’independitza i mostra la seva pitjor cara, la de les arrugues, la fragilitat, el gaudi desbocat de l’abús o el maltractament, la decrepitud. Prefereixen pensar que és culpa del govern i de compartir la seva veritat amb milers d’anònims internautes els servirà de cuirassa protectora. La ironia: es treuen la màscara per emmascarar(-se) aquesta realitat. Després, per descomptat, hi ha els cínics professionals, disposats a treure rèdit d’aquest riu regirat.

  • Els infants transmeten molt menys la Covid-19 que els adults

    Només el 3’4% dels menors diagnosticats amb Covid-19 a Catalunya durant el primer pic de la pandèmia van ser els transmissors a de la malaltia a la resta de la seva unitat familiar. És la principal troballa d’un estudi liderat per l’hospital barceloní Vall d’Hebron, que s’afegeix a la bibliografia científica que desfà el mite de la canalla com a focus de contagi.

    La investigació, sobre els 163 casos positius d’infants, ha estat exitosa a 89 famílies. D’entre aquestes, només en 3 ocasions “s’ha identificat clarament el menor d’edat com a desencadenant del brot familiar”, asseguren els experts. El minso 3’4% es completa amb el 56’2% de casos en què “s’ha pogut confirmar que un altre adult, de la família o no, va ser el focus” i amb un 40’4% de famílies en què ”no s’ha pogut definir el patró de transmissió”, expliquen.

    “L’estudi ens confirma que els nens i les nenes són menys transmissors del SARS-CoV-2 que els adults en l’entorn familiar, on és difícil mantenir les mesures de seguretat”, ha resumit Pere Soler, cap de la Unitat de Patologia Infecciosa i Immunodeficiències de Pediatria de Vall d’Hebron.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha valorat positivament el resultat de l’estudi en tant que «ens serveix per augmentar coneixement, per prendre decisions més segures, per a tenir respostes més modulades i per a reforçar la prevenció». En la mateixa línia, el secretari de Salut Pública, Josep Mª Argimon ha declarat que «basem les nostres decisions de salut pública en ciència i evidència, i aquest estudi ens dóna informació molt valuosa per prendre decisions».

    Menys transmissió i menys gravetat

    El treball també es converteix en una nova prova que la Covid-19, en general, castiga menys el sector més jove de la població. Només 31 dels 163 pacients pediàtrics amb COVID-19 inclosos a l’estudi van requerir hospitalització. L’altre 81%, 132 xiquets i xiquetes, «van presentar quadres clínics inespecífics i poc greus que no van fer necessari l’ingrés», assegura la nota de premsa de l’hospital.

    Quant als seus símptomes, són els mateixos que els del col·lectiu adult, amb un 59’6% que va reportar febre, un 49’4% tos, un 40’5% fatiga i un 31’5% dificultat per respirar. El doctor Antoni Soriano, de la Unitat de Patologia Infecciosa i Immunodeficiències de Pediatria, reconeix que «els menors d’edat no acostumen a fer quadres greus de Covid-19». Amb tot, recorda que no són pas immunes i no cal abaixar la guàrdia: «Són grup de risc els pacients pediàtrics que pateixen cardiopaties congènites i pneumopaties greus, excloent-hi l’asma», alerta.

    Per a elaborar l’estudi, anomenat ‘Paper dels nens i les nenes en la transmissió intrafamiliar del SARS-CoV-2’, l’equip científic va enquestar telefònicament totes les famílies dels pacients pediàtrics diagnosticats amb coronavirus entre l’1 de març i el 31 de maig que consten al registre de la Generalitat. A més, van “avaluar els contactes que van establir els menors amb els convivents al nucli familiar i les persones amb les quals van mantenir contacte freqüent, així com l’afectació pel virus que han tingut aquests adults».

    La publicació de Vall d’Hebron arriba pocs dies després que un altre estudi, liderat per l’Hospital Sant Joan de Déu i amb dos milers d’infants que van participar en colònies d’estiu com a mostra, desmuntés la creença d’aquest col·lectiu d’edat com a vector de contagi. Segons les seves dades, els participants de les colònies es van infectar sis vegades menys del que ho feia el global de la població en aquells moments. Amb tot, els experts no consideren que el marc de l’estudi sigui extrapolable a la tornada a l’escola, moment decisiu en el control de la situació epidemiològica.

  • Àfrica supera el milió de casos de COVID-19 i s’enfronta als efectes col·laterals de la pandèmia

    En els últims mesos s’ha registrat un increment exponencial de casos al continent africà. La meitat d’aquests casos (més de 553.000) correspon a Sud-àfrica, l’epicentre de la pandèmia al continent i el cinquè país al món amb major nombre d’infectats. La segueixen molt per darrere països com Nigèria (46.140), Ghana (40 533), Algèria (34.693) i Kenya (25 837).

    En un article anterior argumentàvem amb esperança que la resiliència i l’experiència africana en la gestió d’epidèmies podria ser un bon aliat. No obstant això, l’escassetat de tests de diagnòstic i la insuficiència de recursos mèdics i de personal sanitari semblen estar minant l’èxit de la lluita d’Àfrica contra la pandèmia.

    Escassetat de tests i capacitat diagnòstica

    El nombre relativament baix de casos de coronavirus que es registraven a l’Àfrica fa uns mesos havia suscitat l’esperança que alguns països aconseguirien alliberar-se del pitjor de la pandèmia. Però, al final, només ha estat qüestió de temps.

    Ni el país més desenvolupat coneix amb certesa el nombre total de persones infectades pel SARS-CoV-2. Només coneixem l’estat dels qui s’han fet les proves. Això vol dir que el recompte dels casos confirmats depèn del nombre de tests que realitza un país. Les taxes de persones testades (per cada 1.000 persones) oscil·len entre 148 a Islàndia i 0,76 a l’Índia. A Sud-àfrica, el 3 de maig de 2020, la taxa de proves era de 4,5. Sense proves no hi ha dades.

    Si mirem el nombre de PCR per país s’observa que hi ha llocs en els quals el nombre de casos confirmats és alt en relació al nombre de tests realitzats. Això suggereix que el nombre de test és insuficient per monitoritzar de manera adequada la pandèmia.

    En aquests llocs, el nombre d’infectats reals pot ser molt superior als confirmats. Molts dels països africans es troben a dia d’avui en aquesta categoria. Per exemple, República de Congo, Nigèria, Senegal, Mali, Costa d’Ivori i Togo. El passat mes d’abril Chikwe Ihekweazu, cap del Centre de Control de Malalties (CDC) de Nigèria, va fer una crida desesperada a Twitter perquè es fessin proves diagnòstic per PCR al seu país.

    Davant d’aquest panorama, la Unió Africana va llançar el juny passat una iniciativa anomenada PACT (Partnership to Accelerate Testing in Africa) en la qual es comprometia a subministrar, en un termini de sis mesos, 90 milions de kit diagnòstics entre els països membres.

    Així i tot, potser siguin insuficients per aturar la marea de COVID-19 en un continent amb una població de 1.300 milions de persones. De fet, encara amb els recursos de la PACT, s’estima que encara faltarien 25 milions de test perquè el continent igualés la capacitat de diagnòstic de molts països europeus.

    A més de la PACT, la comunitat científica africana està tirant mà de les seves col·laboracions internacionals per poder incrementar les seves capacitats. Gràcies a això s’han muntat ja laboratoris diagnòstics a Uganda, Senegal i Ghana. No obstant això, l’OMS té dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes proves, que no sempre s’ajusten als estàndards internacionals.

    Encara que existeix variabilitat entre els països africans, en termes globals amb prou feines la meitat de la població té accés a atenció primària, i els seus sistemes de salut funcionen a la meitat de les seves possibilitats. Entre els reptes a què s’enfronten per incrementar la seva capacitat de diagnòstic estarien la instal·lació de laboratoris de referència, l’augment de personal sanitari, i l’autoabastiment de material sanitari.

    A més, a causa de la pandèmia, la cooperació internacional s’ha vist minvada. Països com els Estats Units estan limitant l’accés a subministraments mèdics. La Unió Europea també ha instat els països membres a limitar l’exportació d’EPIS i possibles medicaments contra la COVID-19. A l’abril, John Nkengasong, director dels Centres Africans per al Control i la Prevenció de Malalties a Addis Abeba, va escriure a Nature sobre com els països africans estan sent exclosos del mercat mundial de tests de diagnòstic.

    Efectes col·laterals de la COVID-19 a l’Àfrica

    A l’impacte del confinament a l’educació, els sistemes de salut, la seguretat alimentària i l’economia, se li sumen els efectes col·laterals que la pandèmia del coronavirus està tenint en els programes de salut dirigits a altres malalties: la tuberculosi, la malària i el sida acaben cada any amb la vida de milions de persones.

    El Fons Mundial presentava les dades de la primera onada de la pandèmia que mostraven que el 85% dels programes contra el VIH havien patit interrupcions, el 78% dels de la tuberculosi i el 73% en el cas de la malària. L’OMS alerta que aquestes pertorbacions afecten sobretot a les campanyes d’aprovisionament de mosquiteres i en l’accés a antipalúdics. Els models epidemiològics pronostiquen el doble de casos de malària a l’Àfrica subsahariana en els propers anys. Això ens faria retrocedir 20 anys en la lluita contra la malaltia.

    El nostre projecte, finançat pel fons COVID-19 del CSIC i que duem a terme en col·laboració amb institucions a Burkina Faso i Guinea Equatorial, pretén donar llum a aquesta qüestió. D’una banda, contribuir a la diagnosi de la COVID-19 mitjançant la realització de test ràpids per serologia i test de PCR. Per una altra, estimar les taxes d’incidència de la malària abans i després de la pandèmia.

    Àfrica ha de ser part de la solució

    Àfrica té una dilatada experiència en la gestió d’emergències sanitàries. Hi ha una acció multilateral (Africa Joint Continental Strategy for COVID-19 Outbreak) que coordina esforços d’agències de la Unió Africana i els països membres, l’OMS i altres socis, per a la vigilància, la prevenció i el control).

    No obstant això, Àfrica necessitarà també aprovisionament de fons per pagar les vacunes i els possibles tractaments, i d’augmentar el nombre d’assajos clínics locals.

    Tot i que l’Àfrica té la major càrrega de malalties a nivell mundial, una quarta part, només representa el 2% dels assaigs clínics mundials. La comunitat clínicatrial, impulsada per l’Acadèmia Científica Africana (AAS), pretén acabar amb aquesta bretxa en la investigació clínica.

    Un pas endavant en aquest sentit és la participació de Sud-àfrica en l’assaig clínic de la vacuna d’Oxford / AstraZeneca. Però per assegurar-se l’accés a la futura vacuna, Àfrica ha de ser part integrant de la recerca clínica contra la COVID-19. No només com a mers subjectes d’investigació, sinó liderant.

    En paraules de l’escriptora, política, feminista i activista antiglobalització Aminata Traore: «Estem desbordats de potencialitats i em rebel contra la naturalesa de sistema i la seva capacitat per destruir l’esperança a l’Àfrica».

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Danys neurològics de la COVID-19

    El virus de la COVID-19 segueix guardant secrets, tot i el gran esforç investigador que s’està realitzant. Cada dia apareix un nou símptoma o un nou efecte. I segueixen existint llacunes en el coneixement dels mitjans a través dels quals es transmet el virus, la immunitat que genera, les seqüeles que deixa o la capacitat de contagi dels pacients asimptomàtics.

    Però entre els dubtes i noves preguntes que sorgeixen a mesura que s’avança en el coneixement de la SARS-CoV-2, volem centrar-nos en la possibilitat que pugui afectar el sistema nerviós.

    Els virus de la família dels coronavirus poden afectar el sistema nerviós

    Comptem amb el coneixement obtingut en investigacions realitzades durant anteriors epidèmies causades per coronavirus com el MERS-CoV i el SARS-CoV-1. Els seus resultats mostren que els coronavirus poden afectar el sistema nerviós per diversos mecanismes. Entre ells s’inclouen:

    • Les afectacions neurològiques com encefalopaties o ictus, conseqüència de la resposta hiper-inflamatòria i d’hiper-coagulació induïda pel virus;
    • L’encefalitis produïda per la invasió directa del sistema nerviós central;
    • Les complicacions postinfecció relacionades amb la resposta immune.

    Contribució de la neurologia espanyola

    L’estudi Albacovid és el major realitzat fins ara sobre l’aparició de símptomes neurològics en pacients de COVID-19. Els seus resultats mostren que de 841 pacients ingressats per COVID-19 en dos hospitals d’Albacete durant el mes de març, més de la meitat van manifestar símptomes neurològics.

    Podria el virus arribar al cervell?

    La presència dels virus de la família dels coronavirus en el sistema nerviós central (concretament en el cervell) sembla indicar que són capaços de trencar la defensa cerebral constituïda per la barrera hematoencefàlica. Aquesta protegeix el cervell de l’entrada de patògens a través de torrent sanguini.

    Sabem que un dels principals efectes de la SARS-CoV-2 es manifesta a través de processos inflamatoris (l’anomenada ‘tempesta de citoquines’) principalment en el sistema respiratori. Però també afecta a altres òrgans, incloent el sistema nerviós.

    Se sap també que durant la malaltia neurològica, els teixits de cervell, inclosos els vasos sanguinis i la sang, es destrueixen. Això condueix a una inflamació i debilitament de la barrera sang-cervell, alterant la seva permeabilitat. I el procés empitjora quan hi ha una inflamació externa al cervell.

    Tots dos processos (inflamació fora de el cervell i debilitament de la barrera hematoencefàlica) podrien crear les condicions idònies per a l’assalt del SARS-CoV-2 al cervell.

    S’ha informat de casos que compleixen els criteris per ser considerats casos plausibles d’encefalitis resultant d’infecció del sistema nerviós central pel SARS-CoV-2. Però són casos molt rars, i és important assenyalar que els estudis científics disponibles fins al moment suggereixen que aquest virus només rarament pot produir una veritable encefalitis o meningoencefalitis associades a una evidència d’invasió viral directa del sistema nerviós central.

    A dia d’avui s’ha detectat el virus SARS-CoV-2 en diversos òrgans, però no en el cervell. És a dir, no s’ha confirmat la invasió directa de el sistema nerviós central.

    Efectes a llarg termini i avís per a (joves) navegants

    De moment no es coneixen bé tots els efectes que els coronavirus poden produir en el cervell, les seves conseqüències en les funcions cognitives, i la reversibilitat o irreversibilitat de les mateixes. Però cal tenir en compte els efectes neurològics que el virus pot provocar a llarg termini, fins i tot en persones infectades actualment asimptomàtiques.

    En aquestes persones no s’observen símptomes externs evidents (per exemple respiratoris, febrils o inflamatoris). Però podria donar-se la circumstància que entre aquests pacients «asimptomàtics» es trobin casos en què els possibles efectes que a curt termini romanen ocults podrien produir quadres neurològics.

    Aquests quadres poden incloure deterioraments cognitius a nivell de memòria o navegació espacial. O trastorns psiquiàtrics causats directament per la infecció viral. Podrien també a desembocar en el desenvolupament d’altres patologies.

    Finalment, es podria veure seriosament afectat el sistema nerviós perifèric, i com a conseqüència els sistemes locomotor i respiratori, així com als òrgans dels sentits.

    El cervell podria esdevenir un reservori de virus. És a dir, el virus podria persistir en el cervell sense manifestar una malaltia neurològica aparent. Encara que com s’ha vist en altres casos, aquests virus poden finalment estar involucrats en malalties tan greus com l’esclerosi o la síndrome de Guillain-Barré.

    En definitiva, la suposada asintomatología d’alguns infectats podria estar encobrint efectes neurològics que podrien aparèixer a llarg termini i ser greus.

    Una campanya: Educació en valors

    Recordem les campanyes de la Direcció General de Trànsit a Espanya quan es va implantar el carnet per punts, en temps en què els accidents de trànsit greus augmentaven sense parar. Aquesta contribució és un modest clam, un conscienciat crit d’avís per a navegants pels mars de la inconsciència sobre els efectes de la COVID-19 i la irresponsabilitat en l’aplicació de les mesures per posar-li fre.

    En pràcticament tots els països del món s’han implantat mesures de distanciament social i confinament per fer front a la pandèmia. Mesures que han limitat alguns dels nostres drets, delimitant la frontera entre aquests i les nostres obligacions envers els altres.

    L’individualisme, l’egoisme i la irresponsabilitat no aconsegueixen aturar la propagació de virus. Per contra, la faciliten. Enfront d’ells, advoquem per la resposta col·lectiva i responsable de la comunitat com a únic mitjà per a la seva derrota.

    Les mesures epidemiològiques que adoptem i la resposta col·lectiva, responsable i solidària estan destinades no només a protegir col·lectivament als éssers humans i ciutadans que som, sinó també individualment a les persones que serem en un futur no molt llunyà.

    Aquestes evidències haurien de contribuir al fet que siguem capaços de mesurar els riscos que prenem personalment i, per extensió, els que fem contraure als nostres conciutadans. Cal treballar en nom de la responsabilitat, alhora que en pro de la intel·ligibilitat. És una qüestió d’actitud, d’educació, d’intel·ligència, de cultura… en definitiva, de justícia social, i, per això, objectiu d’un nou contracte social.

    Precisament pel que fa a l’educació, una invocació a l’últim llibre del neurocientífic espanyol Francico Mora. El seu títol ‘Neuroeducación i lectura’ i el seu contingut són un al·legat a l’apassionant món de la lectura. Per responsabilitat, davant la COVID-19 llegim més, parlem amb prudència i beguem amb mesura.

    Aquest és un article traduït de The Conversation. Una versió d’aquest article va ser publicada a la web de l’Asociación Española para el Avance de la Ciencia (AEAC).

    The Conversation