Diversos experts, principalment a Itàlia i marginalment a Espanya, han compartit opinions que defensen que el SARS-CoV-2 podria estar tornant-se menys virulent. Amb això es refereixen no a un descens en el nombre de casos, sinó al fet que els casos dels brots actualment actius serien més lleus que els registrats en els moments més intensos de la pandèmia.
Un exemple d’aquestes opinions és el de Juan Abarca, director de la xarxa d’hospitals HM, que afirmava el 19 de maig: «Què li passa al virus? La realitat és que s’ha atenuat, ja sigui per l’efecte de la radiació ultraviolada o per l’existència de soques mutades més benignes. Això, que va més enllà de l’efecte aconseguit pel confinament i altres mesures de salut pública, vol dir que la fi de la crisi de salut, afortunadament, s’apropa més ràpid del que s’esperava».
De moment, aquestes opinions es basen en evidències anecdòtiques. El nostre grup de treball ha intentat confirmar o refutar la hipòtesi de l’afebliment amb les estadístiques publicades fins a finals de juny: la baixa qualitat de les dades disponibles apunta tímidament a l’afebliment però no presenta, malauradament, evidència concloent.
L’aparent debilitament de la COVID-19 podria ser degut a qualsevol dels motius següents (o a la conjunció de diversos d’ells):
El mateix virus podria atenuar-se
Podrien aparèixer i imposar-se variacions del virus més lleus. De moment, sabem que la SARS-CoV-2 és relativament estable, al menys molt més que altres virus com el de la grip, a causa que posseeix un mecanisme eficient de control de les mutacions.
No obstant això, això no vol dir que no hi hagi mutacions. S’ha identificat ja una mutació que torna al virus més contagiós. D’altra banda, fa algunes setmanes es va anunciar que s’havia aïllat una mutació més lleu a Brescia (Itàlia). A més, hem de recordar que tant la SARS com el MERS van patir mutacions que els van tornar menys agressius. És clau continuar fent estudis de seqüenciació que puguin confirmar quina evolució està experimentant el virus. No obstant això, que el virus s’atenuï no és l’única causa possible.
Les condicions ambientals canvien
Les condicions ambientals estan canviant i aquestes condicions tenen un impacte en la malaltia. S’ha parlat molt del possible impacte possible dependència de la radiació UV o la temperatura, afirmacions no recolzades per evidència, sinó més aviat en paral·lels extrets de el comportament d’altres coronavirus.
Els malalts canvien
Els primers afectats per l’epidèmia tendeixen a ser els més febles (en aquest cas, la gent gran). Una vegada que la part més feble de la població s’ha vist afectada, l’epidèmia podria semblar debilitar només perquè la població restant és més forta.
D’altra banda, els més fràgils solen mantenir un millor distanciament social i segueixen les recomanacions amb més diligència. Si tinguéssim dades sobre la demografia dels últims brots, podríem estudiar si aquests estan afectant desproporcionadament a joves o si segueixen sent importants els brots en residències, hospitals o asils. És raonable pensar que aquest sigui un factor clau en la gravetat dels rebrots que estem experimentant.
Comprenem millor la malaltia
Una millor comprensió de la malaltia i millors tractaments significarien que menys casos progressen cap a les etapes crítiques de la malaltia. Per exemple, sabem que en les primeres etapes de l’epidèmia molts casos no van rebre atenció hospitalària fins que la malaltia ja havia progressat a una etapa crítica.
El distanciament redueix la gravetat dels casos
Finalment, les mesures de distanciament podrien reduir no només el nombre de contagis sinó la seva gravetat. Aquest seria el cas si la intensitat dels símptomes depèn de la càrrega viral i la càrrega viral està limitada pel distanciament social.
Un possible debilitament dels símptomes no canvia el fet que haguem de seguir mantenint el distanciament social i que les mascaretes o la higiene de mans s’hagin convertit en una part clau de les nostres rutines. És necessària la investigació per aclarir el possible debilitament, però és encara més urgent la publicació de les dades relacionades amb la gravetat dels casos que van emergint en l’epidèmia: no només necessitem dades actualitzades i localitzats de casos i morts, sinó també d’hospitalitzacions o ingressos en les àrees de cures intensives. Només així podrem determinar amb claredat el nostre proper pas en la lluita contra la pandèmia.
Per tal d’entendre el comportament divergent del SARS-CoV-2 en la seva expansió arreu de l’Estat espanyol, un estudi ordenat per l’Institut de Salut Carlos III i elaborat pel Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) i el Consorci d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) analitza els diferents motius que van afavorir o atenuar l’expansió del nou coronavirus a les comunitats autònomes.
«Les diferències es deuen, segons aquest estudi, a diferents factors que estan influint de forma diferent a cada territori», apunten a l’informe ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’. En concret, troben cinc variables que expliquen les diferents velocitats i intensitats de la pandèmia arreu de l’Estat. Són el nombre de places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys, el percentatge de personal sanitari infectat sobre el total, el risc infectiu de la mobilitat interna i els de la mobilitat externa des de la Comunitat de Madrid i des d’Euskadi.
La comunitat autònoma catalana forma parella amb la de Madrid quant als resultats obtinguts de l’estudi del CNE i el CIBERESP. Els motius que han portat a una ràpida expansió del virus i una gran afectació a aquestes dues regions, les que tenen més casos proporcionals per habitant, són la mobilitat interna dins de la regió quan ja hi havia transmissió i un alt percentatge de personal sanitari infectat sobre el total de casos reportats.
L’estudi, referent a Catalunya, resumeix: «La intensitat de l’efecte ha estat molt alta en el risc infectiu de la mobilitat interna així com el percentatge de personal sanitari infectat, mentre que les places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys tenen un efecte moderat». Els altres dos factors analitzats, la mobilitat externa des de les zones de l’Estat on el virus es va començar a transmetre abans com són la Comunitat de Madrid i Euskadi, «és moderat-baix» en el cas de visites rebudes des de la comunitat madrilenya i «és molt baix» en el segon.
El factor mobilitat interna
Per calcular el risc infectiu dins de cada comunitat, l’equip científic ha creuat el nombre de viatges comptabilitzats dins de la regió amb el risc infectiu (taxa Rt) d’aquell dia. Segons les dades del Ministeri de Mobilitat de què veu l’estudi, el dissabte previ al decret d’alarma (7 de març), més de 3’1 milions de catalans van fer més de dos viatges interns a Catalunya, entenent viatge com «el desplaçament entre dues activitats», que dins d’una demarcació es considera quan l’aturada supera els 20 minuts.
El mateix dia, 1’3 milions de catalans van fer un parell de viatges i 436.000 van fer-ne un. Si bé el nombre de desplaçaments varia, fins que no es va decretar l’estat d’alarma, cada dia uns 5 milions de catalans feien un o més viatges interns.
Amb tot, la mobilitat interna a Catalunya no és l’explicació única de l’alt risc infectiu que va causar. Per exemple, les dades de l’estudi apunten que el dimecres 11 de març la mitjana de mobilitat interna catalana va ser de 2’71 viatges per persona. Mentrestant, la gallega era de 3’05, l’asturiana de 2’88 i la murciana de 2’72. L’altre factor que va formar un còctel explosiu de la mà de la notable mobilitat interna catalana va ser la taxa de tret de la pandèmia.
L’estudi de l’Institut Carlos III determina la taxa de tret com el moment en què la incidència de la pandèmia supera els cinc casos per cada 100.000 habitants. Catalunya va tenir la sisena taxa de tret més primerenca, fixada el 3 de març. Només la van tenir abans la Comunitat de Madrid (24 de febrer), La Rioja (27 de febrer), Euskadi (29 de febrer), Castella-la Manxa (1 de març) i Castella i Lleó (2 de març).
A més del greuge -mental i físic- que ha suposat per a les facultatives, el fet que moltes d’elles s’infectessin també va complicar la situació global. Dit d’una altra manera, com més sanitaris s’infectaven, més empitjorava la situació epidemiològica de tota la societat. La raó és senzilla: qui havia de ser el mur de contenció contra la Covid-19 no disposava de les eines necessàries per autoprotegir-se, i en alguns casos van acabar fent, contra la seva voluntat, de transmissors del virus.
«La influència del percentatge de sanitaris infectats en l’ascens de la corba té dos motius: el nombre de sanitaris infectats ha estat molt alt, el que incrementa directament el nombre de casos. D’altra banda, els sanitaris han estat una peça més en la cadena de transmissió del virus, especialment els primers dies de la pandèmia quan no s’implementaven mesures estrictes de protecció i higiene», recorda l’estudi.
Mentre al global de l’Estat espanyol la infecció del personal sanitari és el quart factor més influent en l’expansió de la Covid-19, a Catalunya és el factor clau juntament amb la mobilitat interna. Segons l’estudi ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’, només al País Valencià l’alt índex d’infecció de facultatius és també la raó principal. Darrere hi apareix Castella-la Manxa i Galícia. A altres zones, com per exemple Extremadura, Múrcia o les Illes Balears aquest factor va jugar un paper molt poc influent.
A l’Estat les residències són el principal motiu
Al global de l’Estat espanyol, i partint de les dades del període d’ascens de la pandèmia, el factor més rellevant que ha afavorit l’expansió de la Covid-19 ha estat les places en residències. «D’acord amb els informes epidemiològics, les persones de més de setanta anys i les persones en residències han estat les poblacions més afectades i amb els quadres clínics més greus, raó per la qual és lògic que aquest factor hagi estat un dels rellevants». En concret, l’estudi calcula que l’increment d’una plaça en residència per cada 100 persones de més de setanta anys implica un creixement de risc de coronavirus del 17%.
El segon factor destacat en l’àmbit estatal és el risc de la mobilitat interna amb un 9%. El segueix, amb un 7%, la mobilitat externa procedent de la Comunitat de Madrid. En quart lloc, el treball troba que un creixement del 10% de sanitaris infectats comporta un augment del 6% en el risc d’expandir el coronavirus. Al final de la llista de factors de risc hi ha l’increment de mobilitat procedent d’Euskadi, que va suposar un creixement del 4% per cada 10% d’augment.
Conèixer els factors per aprendre’n
Un dels objectius de l’estudi finançat per l’Institut de Salut Carlos III és «traslladar els coneixements perquè es pugui actuar sobre ells i així reduir la intensitat de l’epidèmia i prevenir ascensos futurs».
En aquest sentit, i tenint present que un dels factors destacats que ha fet que Catalunya sigui una de les zones més colpejades pel coronavirus és l’alt percentatge de sanitaris infectats, val a dir que el col·lectiu sanitari coincideix que les mesures de protecció actual són molt diferents de les de l’inici de la pandèmia. Els dies en què la manca d’EPIs obligava els sanitaris a reaprofitar-los o a ‘crear-los’ amb material d’oficina –com han reportat a aquest diari– han quedat enrere i el percentatge de personal mèdic infectat ha baixat notablement, també alhora que ha crescut el nombre de testos PCR fets a la població general.
Quant a l’altre factor, el de la mobilitat interna, la Generalitat ha actuat de dues maneres diferents. El brot declarat a Lleida i al conjunt de la comarca del Segrià va portar el govern de Quim Torra a decretar el primer gran confinament perimetral de tot l’Estat en l’etapa de nova normalitat.
Tanmateix, amb els rebrots que s’estan donant a la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana -especialment la sud-, l’executiu català no ha estat tan restrictiu i, fins al moment, només ha expressat una “recomanació” de limitar les activitats permeses i de no sortir de la regió. Josep Maria Argimon, nou secretari de Salut Pública, va reconèixer dilluns en una roda de premsa que Salut no preveu «cap mesura restrictiva quant a territoris».
Fa més de mig any que el coronavirus va arribar a les nostres vides per copsar-ho tot. Fa mesos que no es parla de res més i la rutina està dibuixada amb la mateixa línia que la de la corva de contagis i morts. Mai la població general havia sabut tant d’epidemiologia i de mesures higièniques. I si aquest sotrac ha estat tal per a cualsevol ciutadà, més ho ha estat per als professionals sanitaris que, arreu del món, han hagut de batallar -i batallen- cada dia al peu del canó contra el virus.
A xarxes socials són moltes les publicacions de metges, infermeres, auxiliars, treballadors socials, etc. que mostren els seus rostres marcats, després d’hores acumulades de feina, amb les senyals de les ulleres i les mascaretes i el pes de la responsabilitat i el cansanci. I també són molts els que han mort. A l’Estat espanyol han estat 63 professionals sanitaris els que han perdut la vida durant aquests mesos, arran de la Covid-19. Així, ens situem en el tercer lloc del pòdium europeu, només superats per Itàlia, amb 198 morts, i el Regne Unit, amb 540.
Així ho destaca l’informe recent d’Amnistia Internacional, Exposats, silenciats, atacats, que relata les errades a l’hora de protegir els treballadors sanitaris durant la pandèmia. “Els governs han de retre comptes per les morts del personal sanitari i treballadors essencials als qui no han protegit del coronavirus”, han destacat des de l’entitat, que també lamenta que la xifra de 3.000 treballadors sanitaris morts, “probablement sigui molt inferior a la real”.
La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507 professionals morts; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc
I és que, com succeeix en el recompte de víctimes general, no existeix cap índex global que reculli les dades de la mortalitat del virus i, per tant, el rastreig és difícil. A més, les dades proporcionades per alguns per les associacions d’alguns països, com Egipte o Rússia, han estat qüestionades pels governs. Tot i l’opacitat, Amnistia ha analitzat les dades disponibles sobre professionals sanitaris morts de 79 països. La llista l’encapçalen els Estats Units, amb 507; Rússia, amb 545 i el Regne Unit, amb 540. Espanya estaria al desè lloc.
Aquesta investigació, que té un abast global, busca ser un toc d’atenció als governs dels països en els quals la pandèmia encara no ha arribat al seu màxim exponent, “per tal que no repeteixin els errors de governs que no han protegit els drets dels seus treballadors, amb conseqüències desastroses”, alerta Sanhita Ambast, investigadora i assessora sobre drets econòmics, socials i culturals d’Aministia Internacional.
Els EPIs, en el punt de mira
“Trampejar”. Aquesta és la clau segons la qual Esther Moral, infermera a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) Apenins Montigalà de Badalona, s’ha aconseguit no posar -tant- en risc els professionals davant la manca d’Equips de Protecció Individual (EPI). Aquesta infermera relatava, en una entrevista recent en aquest diari, el “neguit” de no saber mai si el proveïdor tindria llest el material. Tot i que mai no es van quedar sense Equips de Protecció, “vam haver de valorar molt per a què fèiem servir cada material”. Així mateix, les donacions de particulars i voluntaris, segons Moral, “ens han salvat en algun moment en què anavem justos”.
El cas català i espanyol no són pas aïllats. Segons Amnistia, del total de 79 països analitzats, a 63 s’han denunciat “greu escassetat d’EPI”. Entre aquests, l’entitat destaca territoris on encara no s’ha viscut el pitjor de la pandèmia, com l’Índia, Brasil i diversos països d’Àfrica. La situació ha arribat a casos tan extrems que en algunes zones, els professionals han hagut de proveir-se ells mateixos. “Dediquem prop del 12% del salari mensual a comprar de la nostra butxaca els EPIs”, relata un metge de Ciutat de Mèxic.
A Mèxic els professionals sanitaris arriben a destinar de la seva butxaca un 12% del salari a la compra d’EPIs
A més, en un context de pandèmia global, cal destacar també les restriccions comercials que impedien comprar materials provinents de diverses zones del món. Al juny, 52 països i dos blocs comercials (la Unió Europea i la Unió Econòmica Euroasiàtica) havien implantat mesures per prohibir o restringir l’exportació d’equips o components. “Aquestes restriccions van agreujar l’escasetat en els països que depenen de les importacions”, assenyala Ambast.
En aquests moments, tal com relata Moral, la solidaritat va ser una de les vies d’alleujament del sistema sanitari. Un exemple el va posar la SEAT a Martorell on, a iniciativa dels treballadors, es van començar a produir mascaretes desinfectables per a professionals d’UCI, de la mà de l’assessorament d’experts de l’Hospital Clínic. En fabricaven entre 30 i 40 unitats diàries.
Represàlies i amenaces
“Resulta alarmant que s’hagin documentat casos en què professionals de la salut han denunciat problemes de seguretat en el context de la resposta a la Covid-19”, denuncia Amnistia. I és que l’entitat ha reportat represàlies que van des de l’arrest i la detenció, fins a amenaces i acomiadaments arran de la denúncia de les condicions en les quals els professionals havien de treballar. “És especialment preocupant veure com alguns governs castiguen els qui expressen la seva preocupació: els professionals sanitaris de primera línia són els primers a saber si la política del govern funciona i les autoritats que els silencien no poden afirmar que donen prioritat a la sanitat pública”, denuncia Amnistia.
S’han documentat vagues i protestes a 31 dels 79 països, en molts dels quals es va respondre amb represàlies per part del govern. Un exemple n’és Egipte, on es van donar nou detencions “arbitràries” entre març i juny per “difusió de notícies falses” i “terrorisme”. Molts metges i metgesses egipcis reben amenaces i són sotmesos a interrogatoris de l’Agència de Seguretat Nacional. “Molts prefereixen pagar de la seva butxaca els EPIs per evitar aquest estira-i-arronsa. Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó”, va explicar un metge egipci a Amnistia.
Les autoritats estan obligant al personal sanitari a triar entre la mort i la presó
Seguint amb la llista, als Estats Units, Tainika Somerville, una assistent d’infermeria, va ser acomiadada després de publicar un vídeo a Facebook en què reclamava més EPI. A Rússia, Yulia Volkova i Tatyana Reva poden ser represaliades amb multes de 1.500 euros i acomiadades per la difusió de “not´ñicies falses”, en queixar-se de la manca de proteccions. A Mèxic, es va llançar clor a una infermera que anava pel carrer i a Filipines es va llençar lleixiu a la cara d’un treballador d’un hospital. Al Pakistan s’han destrossat hospitals, s’han agredit professionals i, fins i tot, un membre de la Força Antiterrorista va disparar un metge.
“Aquests incidents indiquen l’existència d’un clima de desinformació i estigma, i subratllen la importància que els governs facilitin informació precisa i accessible sobre la propagació de la Covid-19”, alerten des d’Aministia.
A tota aquesta presió s’hi suma també la salarial, que no per menys violenta és més acceptable. Amnistia ha arribat a documentar casos de professionals als quals ni tan sols se’ls remunera la feina, com per exemple a Sudan del Sud, on porten sense cobrar des del febrer, sense accés a prestacions ni cobertura mèdica. Aquest és un dels països dels quals no es disposen dades de la mortalitat per Covid entre el professional sanitari.
Per qüestions com aquestes, Amnistia Internacional demana que els estats considerin la Covid-19 com una malaltia professional, per tal de tenir accés a compensacions i ajudes. Igualment, també demana una compensació adequada pels professionals que hagin lluitat contra la Covid. A Catalunya, la Generalitat va aprovar una compensació econòmica que les plataformes van titllar de “ridícula i classista”. La malconeguda com a ‘pagueta Vergés’ va aixecar butllofes per establir diferenciacions salarials importants entre metges i auxiliars, que “no reconeix l’esforç continuat dels professionals”. Així, en el cas concret d’Espanya, amb 52.000 professionals contagiats i 63 morts, Amnistia prepara una campanya per exigir la protecció dels sanitaris i la dotació de més recursos a la sanitat pública.
Segons les dades publicades per l’Agència de Salut Pública de Barcelona, la setmana passada, entre el 13 i el 19 de juliol, van ser 1028 els casos positius de coronavirus a la ciutat, el que significa una mica més del doble dels casos confirmats la setmana anterior, que van ser ja de 495. Ni que el nombre és elevat, almenys el creixement no ha estat tant elevat com la setmana anterior, en la que es van triplicar el casos passant de 157 a 495.
Aquestes dades contrasten amb la situació que teníem a la ciutat de Barcelona durant la segona quinzena de juny on els casos setmanals eren tan sols de 78 una setmana i de 80 l’altra setmana. En poques setmanes doncs, s’ha detectat un creixement de més del 1000 % dels casos confirmats de la COVID-19.
Si es contempla la gràfica diària de la setmana del 13 al 19 s’observa clarament un augment exponencial de casos, que van tenir el seu pic el passat divendres dia 17 amb quasi 400 confirmats, a l’espera del tractament de les dades del cap de setmana. Els districtes amb més casos són l’Eixample i Sants-Montjuïc amb més de 200 casos cada districte.
Una mica més del 50% dels casos amb diagnòstic confirmat en les darreres setmanes es troben en la franja d’edat entre 25 i 44 anys. Segons els experts això explica, d’una banda, que els focus de contagi siguin més aviat les activitats socials i d’oci, i, d’altra banda, que en la seva majoria es tracti de casos menys greus.
Les autoritats sanitàries fa setmanes que insisteixen en la necessitat de rastrejar tots els contactes de les persones infectades per tal d’evitar-ne la propagació, però fins dijous passat la Conselleria de Salut no va anunciar un pla de reforç de la xarxa de vigilància epidemiològica amb la contractació, entre altres figures, de 500 gestors de coronavirus de caràcter administratiu i vinculats als Centres d’Atenció Primària. Quant aquestes persones estiguin contractades, desplegades i degudament formades, la seva funció principalment serà la d’identificar els contactes i fer-ne el seguiment.
Mig any després de l’inici de la tragèdia i més de tres mesos des de la declaració del primer estat d’alarma que va permetre l’adopció de les mesures preventives més dràstiques que mai s’havien pres davant un problema de salut -gairebé per aclamació popular, tot s’ha de dir- ens trobem amb el que, des d’una perspectiva epidemiològica, era probable que passés: la presentació de nous brots, rebrots com diuen ara, de la viriasi.
El cas és que la por, com a element decisiu de tot aquest enrenou, juntament amb una notòria incapacitat per gestionar la incertesa i per afrontar els infortunis, segueix tenint un gran protagonisme, a més del virus, al còctel diabòlic entre els mitjans de comunicació, els biaixos dels experts, l’infantilisme de les xarxes socials i el poc coratge de les autoritats, que opten per l’alternativa menys conflictiva a curt termini i l’aprofiten per establir novament mesures molt visibles, l’espectacularitat de les quals fa ben palès que els que manen actuen. També faciliten el reconeixement dels infractors de manera que les sancions exerceixen la seva influència coercitiva, la qual cosa encara fomenta més la por i fa més dòcil la població malgrat que també estimuli els vigilants de l’ordre i de l’ortodoxia, emparats ara per una hipotètica solidaritat. Una solidaritat que sovint ha estat la coartada dels règims totalitaris per aconseguir la necessària complicitat de la gent.
Una complicitat que potser s’escardi una mica ateses les inconsistències de la utilització obligatòria de la mascareta en general, que sembla que per una banda afecta els espais públics, inclosos els ben airejats i on sigui possible fins i tot mantenir les distàncies que disminueixen ostensiblement la probabilitat del contacte amb partícules virals procedents de fonts d’infecció actives, però que per una altra no calen si vas corrent o fent esport.
Una iniciativa aquesta de la mascareta que, com el suggeriment inicial del confinament és primerament catalana, però que tenint en compte els avantatges immediats que pot significar per a les autoritats, no han trigat gens a emular les de les Balears, l’Aragó i, perquè no hi hagi sospites de pancatalanisme, Extremadura i també Castella-La Manxa. Aplicant la coneguda «teoria» del dòmino segons la qual si alguna comunitat autònoma adopta una mesura sanitària, és molt probable que la resta la segueixin no sigui cosa que algú els hi pugui retreure que no han fet tot el que d’altres si han fet, encara que no sigui necessari o fins i tot que pugui ser potencialment inefectiu.
No ens cansarem, doncs, de reclamar que s’intenti dimensionar adequadament la pandèmia en el context del conjunt dels problemes de salut afrontats per la nostra espècie durant la història i de demanar – encara que sigui de forma minoritària, més serenitat i sensatesa en l’anàlisi política i tècnica d’aquest problema sanitari, sense dubte important, però que, també amb les nostres reaccions, veu incrementades les seves conseqüències negatives, tant indirectes (econòmiques, culturals, socials i polítiques) com directes ( desatenció d’altres problemes, inadequació d’algunes mesures i intervencions, etc), efectes que ens podríem estalviar quan menys en part, si no continuéssim alimentant un estat d’opinió de pànic i moviments desordenats, inútils i contraproduents.
Però com que, a més d’evitar en el que sigui possible els efectes adversos de les mesures preventives, cal fer alguna cosa més, aprofitem per proposar a les autoritats que són les que estan legitimades per això, que les iniciatives protectores siguin el menys disruptives i intrusives possibles i el màxim de sensates, proporcionades, raonades i ben explicades, però que també es dictin pensant en el demà i en el demà passat.
El primer que convindria fer, doncs, fora dimensionar adequadament els «rebrots» que com era d’esperar s’estan esdevenint i que tan amatents com estem reconeixem de seguida, valorant però que no tots tenen la mateixa rellevància epidemiològica. Caldria, doncs, concentrar-se en unes recomanacions clares i el més proporcionades possible. Si el que pretenem és endarrerir la propagació, evitar les concentracions en llocs tancats sembla que seria la mesura més adient. Posar l’èmfasi en l’ús urbi et orbe de la mascareta pot proporcionar una falsa sensació de seguretat i fomentar la intolerància i el control repressiu.
No s’ha d’oblidar la importància d’adequar els criteris assistencials, una actitud que sovint te l’avantatge de fer innecessari el racionament dels recursos sanitaris; sobretot en absència d’un tractament específic: Morir-se boca terrosa amb un respirador és una experiència tràgica i, com que tots ens hem de morir, els més vells i malalts crònics segurament més aviat que els més joves i menys malalts, cal continuar tenint present la necessitat d’evitar l’acarnissament terapèutic i promoure, com sempre s’hauria de fer, el «bé morir» dels nostres congèneres.
Però no hauríem de desaprofitar l’oportunitat de dissenyar estratègies a mitjà i llarg termini, no solament per afrontar aquesta mena de problemes que requereixen gestionar millor la incertesa i reforçar la resiliència, sinó també per transformar el model sociosanitari amb un enfocament més salubrista i intersectorial, i potenciador de la responsabilitat individual i col·lectiva en l’àmbit de la salut, benestar i qualitat de vida a partir de polítiques transparents i participatives. Cal fugir de la tendència a l’infantilisme personal i poblacional que promouen les actuals. Per altra banda, la visualització per la ciutadania d’aquest tipus d’iniciatives polítiques pot injectar-li una dosi suplementària d’esperança en un futur més positiu i amb major capacitat de resiliència personal i col·lectiva.
Sembla obvi que la complexitat de la situació necessita solucions i abordatges multifocals i intersectorials que no poden néixer exclusivament dels experts de l’àmbit sanitari. Calen visions i projectes polítics amb mirada de llarg termini. Fer protagonista a la mascareta és una simplificació absurda i, per tant, inacceptable.
La Consellera de Salut, Alba Vergés, ha explicat en roda de premsa el circuit de detecció de casos de coronavirus i ha subratllat la necessitat de traçar els casos i els contactes. Per tal de fer això, ha anunciat que, en una primer fase, es reforçarà el sistema fins en 500 persones, que ha anomenat gestors de COVID-19, amb funcions de rastregar els contactes de les persones infectades. Aquest personal es vincularà a l’atenció primària amb un perfil d’atenció ciutadana o administrativa per tal
de rastrejar els casos i traçar els contactes.
Al mateix temps, ha indicat que s’han contractat fins a 120 persones en els call centers, amb funcions de seguiment telefònic del contactes ja identificats. Des d’aquests serveis telefònics s’han administrat ja més de 13000 contactes, gestionant unes 1700 trucades diàries. Finalment, també es reforçarà la xarxa de vigilància epidemiològica, que inicialment comptava només amb 80 persones. De les previstes 115 noves contractacions ja s’han incorporat un 75%, i altres 50 persones d’altres unitats han reforçar la vigilància epidemiològica a tot Catalunya.
En qualsevol cas, la Consellera ha insistit en que és un procés que té diverses fases i que aquestes fase impliquen a diversos agents i institucions, bàsicament d’àmbit sanitari i alguns d’altres àmbits. Allò important, ha subratllat, és que cal fer totes les fases el més ràpid possible i guanyar temps en la identificació dels contactes per tal de guanyar temps també en la contenció de l’expansió del virus. Un cop identificat un cas positiu de coronavirus, s’haurien de poder identificar tots els seus contactes per tal d’aïllar-los i posar-los en quarantena en un termini màxim de 3 a 5 dies. A tal efecte, també es disposarà de la tecnologia necessària per tal de que una persona amb resultat positiu de coronavirus pugui facilitar la identificació de les persones amb qui ha tingut contactes per tal que aquestes puguin ser també contactades pels gestors de Covid-19.
El pla de reforçament d’aquests serveis, estretament vinculat a l’atenció primària, serà escalable i anirà ampliant-se en funció de l’evolució de la pandèmica, podent arribar fins a les 900 persones per fer els seguiment telefònics. L’objectiu declarat per la conselleria és adoptar mesures estructurals fermes, organitzant tot un circuit de vigilància de la Covid-19 que permeti escalar tant la dotació de personal com les mesures a adoptar segons quina sigui la situació epidemiològica.
La infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital General de Vall d’Hebron ha fet avui un discurs a l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19 que ha tingut lloc a Madrid. Aroa López ha parlat en nom de tots els sanitaris i de tothom qui ha estat a la primera línia en la lluita contra la pandèmia del coronavirus.
La cerimònia, que ha tingut lloc a la Plaça de l’Armeria del Palau Real de Madrid, a les 9.00 hores, ha estat presidida pel rei Felip VI i ha comptat amb l’assistència de representants de les institucions de l’Estat, de les institucions europees i de l’Organització Mundial de la Salut.
«Estar aquí avui és un privilegi trist», ha començant dient López. «Aquesta situació que hem viscut en primera línia ens marcarà per sempre. Ha estat molt dur. Ens hem sentit impotents, amb una sensació brutal d’incertesa, i la pressió d’haver d’aprendre i decidir sobre la marxa», ha assenyalat.
L’emotiu discurs de la infermera ha posat èmfasi en la important tasca de cura dels professionals sanitaris i en la duresa de la situació viscuda. «Hem treballat al límit de les nostres forces. I hem tornat a entendre per què triem aquesta professió: cuidar i salvar vides. Hem cobert necessitats bàsiques i emocionals, però també hem donat la mà, i ens hem empassat les llàgrimes quan algú ens deia ‘no em deixis morir sol’”, ha explicat. «Qui hi havia darrere dels EPI no eren herois: érem persones que sortíem de l’hospital carregades d’emocions, i l’endemà tornàvem disposades a transmetre forces i ànims als malalts, més enllà de les nostres pròpies pors. I només ho podíem fer a través de les mirades», ha seguit dient.
Aroa López és infermera supervisora del Servei d’Urgències de Vall d’Hebron des del 2017 i treballa a l’Hospital Vall d’Hebron, que ha estat el que ha rebut més pacients amb COVID-19 ha atès a tota Catalunya, des de l’any 2003. Durant la pandèmia ha estat en primera línia de la lluita per atendre els pacients amb COVID-19 i ha col·laborat en el redisseny del Servei d’Urgències per fer front a la pandèmia.
Les societats premodernes es van caracteritzar per elevades taxes de mortalitat infantil i una esperança de vida mitjana al voltant dels 35 anys al nord d’Europa. Com civilització, ens va costar prop de tres segles ser tan exquisits en les cures pre i neonatals i efectius en el control de malalties que mataven la població en la seva etapa vital més productiva.
Des de finals de l’Edat Mitjana, la percepció sobre la mort estava canviant a Occident, però és en el context de la Revolució Industrial, caracteritzat pel desenvolupament de nous coneixements que van permetre a l’ésser humà un major domini sobre el seu entorn, que la mort adquireix certa previsibilitat, i l’home occidental, trencant amb la seva tradicional resignació davant el fenomen, desenvolupa un fort sentiment de rebuig a la seva brevetat existencial. Això no vol dir que en les societats preindustrials no existís una preocupació real per la preservació de la salut i la prevenció de malalties, sinó que per primera vegada en la història l’ésser humà va tenir la capacitat, no sense limitacions, de comprendre científicament els processos que determinen la seva degeneració i incidir positivament sobre ells.
En qualsevol cas, les cultures de salut premodernes van tenir un impacte reduït sobre la mortalitat si la comparem amb alguns dels descobriments mèdics desenvolupats en el context de la Revolució Industrial, com la vacuna antivariolosa desenvolupada per Edward Jenner, per citar només un exemple ben conegut. L’auge en aquesta etapa de nocions com risc de mort, mort prematura, o la salut de la feina, entre altres categories, revelen una major consciència sobre els determinants socioeconòmics de la mortalitat. D’acord amb George Rosen: “Només en l’època moderna apareix una clara consciència dels estrets lligams que hi ha entre les condicions socials i els problemes mèdics.” [1]
Tot i que no serà fins a mitjans de segle XIX que comenci, primer a Anglaterra, un enlairament progressiu de l’esperança de vida en néixer, això va ser el resultat dels canvis que succeeixen dècades abans. Entre ells la forta valorització econòmica i social de la salut, sustentada no només sobre la creença, cada vegada més estesa, de l’amenaça que tot cos malalt suposa per a la col·lectivitat, sinó també sobre la possibilitat real de perllongar l’existència. Aquestes qüestions són al centre del mercat mèdic i les polítiques de salut que es desenvolupen des de mitjans de segle XVIII a Europa i s’estenen posteriorment a altres regions.
En 1850 l’esperança de vida en néixer a Anglaterra era de 43 anys aproximadament. La seva població estava afectada per una llavors envejable taxa de mortalitat de 25 defuncions per mil habitants. Des de finals de segle XVIII i durant tot el XIX, la taxa de creixement de la població britànica va ser amb diferència la més elevada de les potències occidentals europees: 1,23% anual. Aquesta acceleració va permetre que la societat anglesa retallés la diferència poblacional que tenia a mitjans del segle XVIII respecte França o Espanya. La magnitud del ritme de creixement de la població anglesa al segle XIX es pot valorar si considerem que la segona millor mitjana va ser dels Països Baixos amb un 0,84% anual, i que la mitjana europea entre 1820 i 1870 va ser de 0,69%.
Entre els factors que expliquen l’augment de l’experiència de vida destaca conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu, la vulgarització científica i reforçar la legislació sanitària
Entre els factors que expliquen l’augment de l’esperança de vida en néixer en aquesta etapa hi ha la reducció de la mortalitat infantil per malalties infeccioses. La medicalització de la societat es va transformar en una pràctica habitual de l’administració pública. “Totes les morts prematures, per qualsevol causa, són calamitats per a ser deplorades” [2], suggeria un funcionari anglès. La gestió interna dels hospitals va ser reformada i es va millorar el tractament de diverses malalties, sobretot les febrils. Per conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu es va incentivar la vulgarització científica i es va reforçar la legislació sanitària. Les millores que hi ha hagut en el tractament de les aigües, les escombraries i els aliments, van reduir significativament l’exposició a diversos agents infecciosos.
L’enlairament britànic a l’esperança de vida en néixer va ser seguit per altres països d’Europa nord-occidental, Estats Units i Canadà. La transició va ser més tardana a l’Europa meridional. El regne d’Espanya va estar durant tot el segle XIX en desavantatge. En la dècada de 1860 l’esperança de vida en néixer d’un espanyol era uns 10 anys menor a la dels danesos, francesos, holandesos, britànics, italians, suecs i suïssos. Llavors, un nadó a la península ibèrica podia esperar viure uns 29,8 anys. Encara el 1900 l’esperança de vida en néixer a Espanya tenia una mitjana de uns 34,8 anys i no serà fins a 1910 que un espanyol mitjà podia esperar viure els gairebé 42 anys que ja eren possibles sis dècades abans per a Anglaterra, Dinamarca, Suècia i França. En l’actualitat, la majoria de la població mundial pot esperar viure fins als setanta anys.
Però en tot aquest procés històric assumim que la batalla contra la malaltia i la mort prematura era la batalla decisiva contra la malaltia i la mort. Està clar que la longevitat és un problema per a l’estabilitat financera mundial tal com està estructurada. Que qüestiona els pilars econòmics dels Estats post baby boom en les economies més avançades d’Europa. En definitiva, l’actual pandèmia de coronavirus està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir. Aquí està l’estratègia que en un inici va defensar el primer ministre anglès Boris Johnson davant la propagació de la Covid-19. Un apocalipsi víric enfrontant l’avi i el nét per la supervivència. Aquí hi ha les desafortunades declaracions de Jair Bolsonaro sobre les causes de l’extraordinària mortalitat a Itàlia, un país amb “massa vells”. Aquí està l’apoteosi sanitària en residències de gent gran a Espanya i França. Exemples ben coneguts entre una extensa llista d’arguments -polítics, socials i epidemiològics- que suggereixen una fractura sensible de la longevitat, com a concepte i conquesta, en el context d’emergència sanitària associada a la pandèmia de la Covid-19.
La pandèmia està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir
Segons les dades publicades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya, la taxa de mortalitat per coronavirus, és a dir la proporció de casos que moren sobre els positius registrats, és de 17,9% en la població major de vuitanta anys. Xifra que situa els octogenaris en el sector demogràfic de més risc. Amb percentatges diferents, aquest ha estat el comportament epidemiològic del virus a la resta dels principals països infectats fins a la data. La probabilitat de morir per aquest agent patogen disminueix considerablement en la mesura que també ho fa l’edat de la població contagiada.
S’ha dit que la Covid-19 no respecta ideologies polítiques i desconeix la classe social de el cos que emmalalteix. No podem esperar una altra cosa d’un virus com a entitat biològica. Però, encara que el virus no discrimini, opera sobre un ordre econòmic i social amb profundes desigualtats. Quan passi l’emergència sanitària en la qual encara estem embolicats, una lectura assossegada de la traçabilitat social de la malaltia posarà al descobert les fissures de la democràcia que ens hem donat. Fins i tot al regne d’Espanya, amb un sistema de salut pública dels més avançats del món, el virus, tràgicament, no ha fet més que zoom a la realitat existent abans que s’iniciés des de Wuhan el seu desconcertant viatge planetari.
A propòsit del debat sobre la mortalitat a les residències de gent gran a Espanya, on s’estima que gairebé 20.000 persones han mort de Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia, una tesi doctoral defensada el 2016 a la Universitat de Sevilla per Sandra A. Pinzón Pulido ha destacat que, en la població analitzada, les persones amb més de 65 anys que viuen i són assistides dels seus problemes mèdics en els seus domicilis tenen major esperança de vida que les que estan internades en residències. Sosté a més que “l’atenció residencial incrementa el risc de morir un 52% en comparació amb l’atenció a domicili” i que “el 87,4% de les dones i el 85,9% dels homes consultats van manifestar el seu desig de rebre les cures en el seu domicili particular”. [3] A les residències s’ha produït gairebé el 70% de totes les defuncions comptabilitzades oficialment pel Ministeri de Sanitat. A la resta de països d’Europa occidental les residències d’avis no han estat molt més segures.
És possible que la pandèmia de Covid-19 marqui un punt d’inflexió en la manera com la nostra generació i les futures entenguin la longevitat. Al llarg de segle XXI, segons les projeccions més pessimistes, pot ser que l’esperança de vida en néixer augmenti 13 anys més als països més desenvolupats. Estaria prop dels 100 anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), entre 2015 i 2050 la proporció de la població global amb més de 60 anys passarà de 900 a 2.000 milions. S’estima que el nombre de persones de 80 anys o més es triplicarà, de 143 milions el 2019 a 426 milions el 2050. Ja en 2018, per primera vegada en la història, la població de 65 anys o més va superar en nombre als menors de cinc anys. Això suposa un canvi de paradigma civilitzatori. De manera que, necessitem reinventar el nostre sistema de valors i reformar els sistemes de protecció social, desposseint de l’aritmètica de vida i mort associada a el liberalisme econòmic, a la lògica de la productivitat i el guany com a fonament últim de la vida humana. Urgeix més recuperar la sensibilitat que les societats premodernes tenien amb les persones que, amb gran fortuna, sobrepassaven el llindar de la mort.
Notes:
[1] George Rosen, De la policia mèdica a la medicina social. Assajos sobre la història de l’atenció a la salut, Segle XXI, Mèxic DF, 2005, p.77. George Rosen va ser editor de la prestigiosa revista American Journal of Public Health i professor d’història de la medicina i de la salut pública a Yale University.
[2] El tercer informe anual de la condició sanitària del districte de Whitechapel per a l’any que finalitza l’1 de gener de 1859, Impreso per T. Penny, Londres, 1859, p.
[3] Sandra Arlette Pinzón Pulido, “Atenció residencial vs. atenció domiciliària en la provisió de cures de llarga durada a persones grans en situació de dependència “, Tesi doctoral, Departament d’Infermeria, Universitat de Sevilla, 2016.
Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.
Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.
Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.
Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.
Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.
Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central
La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.
Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».
Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.
També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.
Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.
Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent
Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida
Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.
A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.
Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.
Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida
Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp
La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.
Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.
Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.
Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.
A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.
Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.
El nombre de professionals de la sanitat que ha mort per coronavirus segueix creixent, malgrat que la primera onada de la pandèmia s’hagi superat i el sistema sanitari estigui una mica més relaxat a bona part de Catalunya, amb la zona de Lleida com a excepció. En les darreres hores s’han sumat a la trista llista els doctors Joan Josep Abades Porcel i Mario Rafael Chalco Llarena.
L’anunci l’ha fet el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, qui ha lamentat la seva mort i n’ha mostrat el condol: «Dos metges més en actiu que han mort fa poques hores víctimes de la Covid-19. En nom de la Junta de Govern, el nostre més sentit condol. El seu lliurament vocacional ens colpeix. Fem-nos dignes», diu el tuit de Padrós.
Joan Josep Abades Porcel i Mario Rafael Chalco Llerena, dos metges més en actiu del @COMBarcelona que han mort fa poques hores víctimes de la Covid-19. En nom de la Junta de Govern, el nostre més sentit condol. El seu lliurament vocacional ens colpeix. Fem-nos dignes.
Mario Rafael Chalco Llarena feia poc més d’un any que s’havia inscrit al Col·legi barceloní. Des de l’estiu passat treballava a la unitat de cures intensives de l’Hospital de Martorell (Baix Llobregat), on es va instal·lar provinent de l’Argentina, si bé va néixer al Perú. Amb poc més de cinquanta anys i amb una pneumònia prèvia, va entrar en coma a finals de març després de contraure la Covid-19 i tres mesos després ha mort a l’Hospital de Bellvitge.
La Fundació Hospital Sant Joan de Déu de Martorell s’ha sumat al condol pel doctor Chalco: «Deixava la seva empremta per allà per on passava. Era un gran professional i encara més, una millor persona”, ha dit Manuel Álvarez, gerent de la Fundació en el minut de silenci que els seus companys li han dedicat a les portes del centre.
Quant al doctor Joan Josep Abades Porcel, fonts del Col·legi informen que va néixer el 1955 i era especialista en medicina general. La seva activitat se centrava en l’àmbit privat, tant a Barcelona com a Martorell.
La darrera xifra oferta pel Ministeri de Sanitat espanyol de professionals sanitaris contagiats de coronavirus, de divendres 3, era de 52.500, dels quals una seixantena l’havien contret durant l’última setmana.
