Just Deploy It!

Etiqueta: Coronavirus

  • La COVID-19 i la classe treballadora

    Les crisis han tingut sempre un impacte de classe i de gènere. La pandèmia provocada per la COVID-19 no ha fet altra cosa que magnificar les desigualtats existents. La fragilitat de les nostres vides ha deixat al descobert la toxicitat de la precarització de les condicions laborals, econòmiques i socials que patim la classe treballadora.

    El confinament ha evidenciat, un cop més, situacions molt greus, que hem denunciat insistentment: com s’han alimentat totes les criatures que feien els àpats als menjadors escolars? Com han malviscut les persones sense llar o les confinades en habitatges insalubres? Què ha passat amb les dones que pateixen violència masclista? Com han fet front els treballadors i les treballadores a les despeses bàsiques? Qui s’ha fet càrrec de les persones dependents? Com donarem resposta a totes les persones aturades o a les que tenen feina però són pobres?

    Si alguna cosa ha deixat palesa aquesta crisi sanitària és com la malaltia i la salut estan determinades pel sistema socioeconòmic, pel capitalisme, que no ha deixat d’incrementar les desigualtats en els últims anys.

    Farta, la classe treballadora torna a plantar cara amb vehemència per dir que aquesta crisi no la volem pagar les de sempre! Aquesta crisi ha de donar forma al sistema públic de provisió de benestar i reorientar-lo, així com reordenar les prioritats de despesa. Cal fer efectiva una resposta política i col·lectiva al servei de les persones. Perquè creiem que, en aquests moments en què s’ha evidenciat que allò públic és l’únic escut que tenim per protegir allò més preuat, la vida, urgeix la suma d’esforços i de voluntats per canviar la realitat actual.

    Ara ens cal, i així ho exigim, que els governs se centrin en allò que és urgent, que no és altra cosa que atendre les necessitats bàsiques de les persones

    Ara ens cal, i així ho exigim, que els governs se centrin en allò que és urgent, que no és altra cosa que atendre les necessitats bàsiques de les persones (salut, alimentació, habitatge, educació, etc.), necessitats que han d’anar acompanyades de mesures econòmiques per reactivar l’economia. Ara els objectius essencials i urgents són enfortir el serveis públics, rescatar les persones i l’ocupació. I per fer-ho, CCOO ha presentat les seves propostes als governs municipals, perquè apostem per la concertació i els pactes de reconstrucció. Una reconstrucció en la que han de participar tots els agents municipals i comarcals.

    Ara que el neoliberalisme mira cap als governs és el moment de fer política en majúscules. Trencar amb l’austeritat imposada i amb les relacions tòxiques que imposa el capital, i apostar per polítiques associades a la igualtat, al repartiment de la riquesa i a la justícia social. Ens en sortirem si rescatem les persones, la salut, la vida i el treball. Ens en sortirem si es deixa de retallar en allò que és important, en allò que és vital.

    Ah! I no cal recordar que és la classe treballadora la que genera riquesa o, dit d’una altra manera, no és el capital el que crea el treball, sinó que és el treball el que crea el capital.

  • «El rastreig pot disminuir la segona onada, però és difícil que la pari»

    A mitjans de març, el director executiu de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Michael Ryan, va analitzar el fracàs europeu a l’hora de contenir la SARS-CoV-2 en un context en el qual totes les mirades estaven posades en els tests. «El més difícil és, quan detectes un cas, tenir la capacitat d’identificar els contactes, seguir-los i posar-los en quarantena. Llavors necessites una resposta sanitària molt més gran, que va per darrere de les proves», va assegurar llavors.

    És aquí on Espanya, com molts altres països, va fallar. El metge i director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Hugo Aginagalde (Sant Sebastià, 1989), és una de les persones que intenta que això no torni a passar. Per això, compta amb una eina anomenada ‘rastreig’, l’objectiu de la qual és tallar les cadenes de transmissió abans que es produeixin, mitjançant la detecció de casos i el seguiment dels seus contactes estrets que hagin pogut infectar-se.

    A Espanya vam traduir les «tres t» (test, seguiment i rastreig, de l’anglès test, track, trace) que va demanar l’OMS com «test, test, test». Ens oblidem de les altres dues?

    Reconeguem que portàvem temps avisant que es necessitaven rastrejadors. Els epidemiòlegs ho teníem clar, perquè sabíem que amb els efectius actuals era impossible. Per això, moltes conselleries han apostat per reforçar amb tot el que han pogut i obrir borses de treball.

    Però no ha estat suficient.

    Hi ha menys d’un epidemiòleg per 100.000 habitants a Espanya. Som molt pocs i estem en l’Administració, no en els serveis de salut. No tenim un sistema de guàrdies i produïm una enorme quantitat de dades per a vigilància, a més d’actuacions de prevenció i control. Ens falta temps material i volem seguir fent tot això a més d’una activitat de rastreig que consumeix una enorme quantitat d’esforç.

    La gent no em creu, però la majoria de comunitats autònomes tenen menys epidemiòlegs que el personal que pugui tenir un centre de salut aleatori. Imagina tenir a cinc persones produint totes les dades i, al mateix temps, ocupant-se d’aïllaments i rastreig. Aquest és el motiu pel qual a la primera onada pandèmica no es va poder fer bé el rastreig. No hi havia recursos materials per fer-ho.

    I ara?

    Ara segueixen sense ser suficients i, a més, tenim un increment en la càrrega de treball perquè se sol·licita informació que no sabem ni per què. La vigilància està devorant a la prevenció i el control i això és un problema.

    L’ideal és tenir un rastrejador per cada 20.000 habitants i és aconsellable acostar-se a un per cada 5.000, però depèn de el nombre de casos que tingui cada comunitat autònoma.

    Quants rastrejadors necessitem?

    L’ideal és tenir un rastrejador per cada 20.000 habitants i és aconsellable acostar-se a un per cada 5.000, però depèn del nombre de casos que tingui cada comunitat autònoma. Per això al meu entendre, cal calcular per casos i no tant per habitant. Astúries té un nombre baix [de casos] i, per tant, no necessita tants [rastrejadors]. Així i tot, s’han vist finalment superats per les circumstàncies i han hagut de reforçar.

    Quina càrrega de treball suposa el rastreig?

    És una persona per cas i cada un suposa una mitjana de 14 hores. Es pot baixar si es disminueix el seguiment i s’integra en l’activitat assistencial, però és difícil que siguin menys de sis hores. I això amb tres contactes. Si són vint, ja no és una persona per cas i tens algú més bloquejat tot el dia.

    Sobrevalorem la importància del rastrejador en el nostre sistema de salut, tan centrat en l’atenció primària?

    És veritat que tenim un model exemplar d’atenció primària a nivell de la UE i l’OCDE, però no li carreguem el que no té capacitat per fer perquè cap país ho està fent. Hem confiat en excés en que el rastreig pogués ser assumit pels serveis de salut de forma plena i no és factible, per molt que puguin servir de reforç. Hem fet trampes, una cosa és que el nostre sistema sanitari permeti delegar un petit percentatge del seguiment i una altra trencar les regles del joc. Hi ha d’haver un mínim de rastrejadors per habitant, amb dedicació exclusiva mesurada en jornades laborals.

    Fins a quin punt poden ajudar els serveis de salut?

    La major part dels casos no afloren en atenció primària per simptomatologia, sinó com asimptomàtics dins de les activitats de rastreig. Si detectes la major part dels casos en atenció primària tens un problema.

    Els estudis de contactes són activitats que corresponen a salut pública, no a atenció primària. Està en la llei. Una altra cosa és que facin part, però els metges no poden mirar tots els contactes laborals i socials, ni demanar un llistat de clients d’un establiment. Com a molt pregunten amb qui ha estat [el pacient] i amb qui viu. Per això surten xifres de tres contactes, quan el normal és tenir xifres elevadíssimes de fins a vint. A més, si bolquen la informació en la història clínica digital i no en una aplicació creada a posta no es connecten els contactes i s’acaba duplicant treball.

    Com pot resistir un sistema de rastreig a mesura que augmenten els casos i els contactes?

    El model de rastreig centralitzat es bloqueja ràpidament perquè no té una xarxa en la qual recolzar-se. La salut pública mai pot fer-ho tot. Els models descentralitzats funcionen millor. Cap àmbit pot assumir en exclusiva tot el rastreig, però si juntes salut pública, local i autonòmica les teves possibilitats d’èxit augmenten. També ha de ser cooperatiu perquè en un brot les fronteres es desdibuixen i sempre sorgeixen situacions no contemplades: comença en un hospital, passa a un domicili i d’aquí a un centre sociosanitari. O els diferents àmbits col·laboren o el rastreig és impossible.

    Com aconseguir un sistema robust sense sobredimensionar-lo?

    El model ha de tenir una escala. A mesura que s’incrementen els casos, s’han d’augmentar els efectius. Ha de ser flexible per poder assumir cribratges puntuals davant de situacions de risc quan calgui. Una opció és el model cooperatiu. També comptar amb personal que es pugui incorporar amb facilitat, però això no és fàcil. Cal formar-los, pagar-los, contractar, buscar-los un lloc i donar-los accés als sistemes. Han de conèixer el que és un servei de salut i fins i tot prescriure les PCR. Si amb la flexibilitat ets capaç d’absorbir el pic mentre vas ampliant els efectius pots intentar-ho, però no és fàcil.

    És el que ha passat en llocs com Madrid?

    El model de Madrid és descentralitzat, però no està ben connectat i no tenen una eina que uneixi els casos i els contactes. Més enllà dels efectius que necessitin, tenen una situació molt difícil. No han pogut ampliar el seu model ni implicar atenció primària, medicina preventiva ni a salut laboral. Per això han hagut de buscar a una allau de gent per reforçar el nucli que tenen en salut pública, i això és difícil.

    És una actuació de salut pública, no de voluntaris. El desitjable és que hi hagi contracte, per les vies de la legislació vigent i mitjançant bosses d’interins eventuals.

    Poden servir els voluntaris per sortir del pas?

    El desitjable és que hi hagi un contracte, per les vies de la legislació vigent i mitjançant bosses d’interins eventuals, perquè estàs posant gent en quarantena, actuant sobre establiments, obtenint informació emparada sota la llei de protecció de dades… És una actuació de salut pública , no d’uns voluntaris. Tot i així, no podem negar que al mig de la pandèmia vivim circumstàncies en què els busquem sota les pedres, fins i tot fills dels treballadors i estudiants. Es va fer durant l’estat d’alarma perquè aquest ho permetia i cal donar-los les gràcies, però també formalitzar mecanismes per evitar recórrer a ells de nou.

    Quant triga a estar llest un rastrejador?

    És molt difícil que estigui llest en menys d’una setmana; dos si no ha treballat abans en un servei de salut. Per això el model escalonat té dificultats: em pugen cinquanta casos i, de cop i volta, agafo cinquanta rastrejadors. No, primer, perquè les contractacions públiques no funcionen així, però també perquè si no ha manejat un historial clínic digital ni coneix com funcionen aquestes estructures necessitarà un temps d’incorporació que retarda tot molt. El més eficaç per sortir de el pas mentre vas ampliant és reaprofitar els recursos en atenció primària, medicina preventiva i salut laboral.

    La COVID-19 ha tret a la llum alguns dels problemes endèmics de les nostres administracions?

    Les lleis són un seriós obstacle per a la contractació de personal en salut pública. És un problema molt gros i ben conegut. Són molt rígides, no permeten la contractació en situacions extraordinàries de forma ràpida i, a més, el personal que s’obté ve sense ensenyar. Això provoca la paradoxa que un becari que porta tres anys especialitzant-se acabi formant a un contractat que arriba sense cap formació.

    No tenim anys per solucionar errors estructurals, què fem ara?

    La reorganització de la força de treball és una solució i una obligació. Es poden augmentar els efectius, no ho donem per impossible. Es va fer durant l’estat d’alarma, va ser eficaç i va funcionar, i ho estan tornant a fer algunes comunitats. Cal apel·lar a sectors que poden aportar moltíssim: universitats, administració pública, forces i cossos de seguretat i treballadors socials. França ho ha demostrat.

    Recentment ha finalitzat a La Gomera el pilot de Radar COVID, la ‘app’ de rastreig que s’espera implementar a nivell nacional. Què opina d’aquestes eines?

    No tenim evidència a favor seu ni res a les avaluï. En el pilot de la Gomera de Radar COVID comptaven tres contactes en el rastreig manual i sis a l’aplicació, però això no coincideix amb la realitat del rastreig, que és bastant més elevada. Els resultats no són acords amb la realitat, s’hauria d’haver testat en una comunitat autònoma amb transmissió.

    Les apps poden servir de suport si s’integra la informació, si no tindrem un doble rastreig. No ens estalvia feina perquè cal picar la informació igual i també trucar al contacte, convèncer-lo que guardi quarantena, donar-li la incapacitat temporal i respondre els seus dubtes, que tenen moltíssims. Ens hauria agradat que els recursos dedicats a les aplicacions s’haguessin usat per millorar els sistemes d’informació ja existents. Cal desenvolupar el codi del que ja tenim, no reinventar la roda.

    Llavors, temen que l’app els doni més feina?

    Si els epidemiòlegs no rebem dades no sabem per què l’app li ha dit que és un contacte estret. Tampoc si hi havia un mur de per mig o van estar dues hores menjant junts. A més, si introdueixes el positiu en l’aplicació, com els sistemes no estan connectats, anem a enxampar la cadena de transmissió de manera desmanejada i no podrem vincular-la. Descobrirem que ha estat contacte d’un cas que no ens consta i ens distorsionarà tot.

    Per això necessitem eines de suport tecnològic que siguin capaços d’entendre entre diferents sistemes informàtics i entre gent que de normal no treballa junta. No és fàcil, perquè la història clínica digital no serveix.

    I què passa amb Alemanya? Allà l’app s’ha venut com un èxit.

    Alemanya no està descontenta, però li costa molt avaluar l’efectivitat de la intervenció perquè l’Institut Robert Koch no rep les dades, només un agregat de quanta gent ha estat convidada a realitzar-se una PCR per ser contacte. En el nostre model el nombre de test segueix una cadena logística difícil de mantenir si hi ha excés de demanda. A Roma no estan entusiasmats ni han obtingut grans resultats.

    Però a Corea de Sud sí que han estat útils.

    El seu model proporciona una amplíssima bateria d’informació, molt intrusiva, sobre el que ha fet la persona durant tot el dia. Això sí ajuda a salut pública, però no s’automatitzen els casos. Encara que els arribi a través de l’aplicació, són els epidemiòlegs els que decideixen. A més, es contacta i pregunta a cada cas.

    Esmentava al principi que la vigilància «està devorant» a la prevenció i el control. S’ha convertit el dataisme en un problema?

    Les dades no són elements de consum, serveixen per a la prevenció i el control. Hem d’informar d’aquestes mesures, no del mateix brot. L’important no són els excel i no podem discutir perquè falti un cas, perquè qui dóna les dades i qui pren les decisions i actuacions és la mateixa persona i no té temps. La salut pública no ha de fer un exercici de transparència, sinó comunicar el risc. Això implica proporcionar la dada, avaluar-la i informar de les mesures que ha d’adoptar la població.

    La clau no és dir que avui hi ha un cas més, sinó que s’ha produït en un àmbit que ja està seguit, que no cal preocupar-se perquè la localitat estigui en vermell al mapa perquè les mesures s’estan adoptant i que hem de seguir les següents recomanacions.

    Els joves tenen una menor percepció de risc, però també una capacitat de cooperació més gran i un sentit del voluntariat molt important que ha estat vital en la primera onada pandèmica.

    Parla de la importància de comunicar el risc. Quins errors s’han comès en aquest sentit?

    Donar la dada diària, que és molt difícil d’interpretar i nosaltres ni el fem servir. Per això la valoració de la dada tampoc pot ser diària sinó periòdica, perquè l’important és la tendència i mitja setmanal. Necessitem portaveus tècnics que interpretin la informació amb els seus matisos i limitacions. Els asteriscs del CCAES provoquen queixes, però t’estan dient la problemàtica que hi ha i aquesta informació val molt. També assenyalem a vegades a col·lectius vulnerables, tot i que aquí s’ha millorat i demanat perdó.

    Darrere de cada contacte hi ha una persona. Com fer una feina que depèn de la col·laboració ciutadana?

    Són minoritaris els que no col·laboren, encara que és veritat que compliquen molt el nostre treball. Les actuacions en esdeveniments massius tenen les seves dificultats perquè la PCR inicial, molt propera a la data d’exposició, sol donar negatiu. Llavors molts se senten lliures de la malaltia i cal explicar que la quarantena és una obligació legal, l’incompliment pot estar sancionat. És dur perquè estàs privant a algú de llibertat, encara que sigui de forma limitada, i cal explicar-ho molt bé i conscienciar que el perill existeix.

    Els joves tenen una menor percepció de risc i costa més, però també tenen una capacitat de cooperació més gran i un sentit del voluntariat molt important que ha estat vital en la primera onada pandèmica.

    Com convèncer aquesta persona que dóna negatiu en la seva primera PCR que encara pot estar infectada i contagiar?

    El més útil és apel·lar a la solidaritat: no és per tu, sinó pels teus familiars i cercles pròxims que tenen un risc real. Encara que hagis donat negatiu, has de romandre deu dies fins que veiem l’última PCR. Les campanyes informatives haurien d’impulsar aquesta educació per a la salut, perquè anar a la fiscalia no és viable en una pandèmia.

    Potser hàgim de valorar si fer la PCR tan a prop de la data d’exposició és aconsellable, encara que té sentit per buscar asimptomàtics que hagin pogut ser el cas primari en nuclis familiars i així evitar la cadena de transmissió. Una opció seria no fer test sense avisar salut pública, o que el resultat vagi acompanyat d’un avís legal. Algunes comunitats autònomes ho estan provant, al costat de SMS automatitzats, perquè la gent, quan li expliques les coses, coopera.

    Jo no afirmaria que estiguem en una segona onada, però cal actuar com si ja estigués aquí. El nombre de casos no és una variable fiable, caldria usar hospitalitzats greus o morts.

    Són útils els cribratges en llocs com bars i discoteques? En llocs com València s’ha vist poca col·laboració ciutadana.

    El cribratge no pot substituir a la investigació d’epidemiologia. Cal investigar el brot i enquestar, si no no es talla l’origen del problema. El cribratge molta gent ho interpreta com una mesura de control massiu, però deixa passar a massa casos. Si ha estat a una festa en una discoteca, cal preguntar pel dia, si ha tingut contacte amb un malalt, la data d’inici dels símptomes… Tampoc és l’eina perfecta. L’actitud majoritària en els cribratges massius està sent no indicar quarantena és una limitació de llibertats i drets.

    Valori la situació actual a Espanya.

    No té importància si estem en una segona onada, però actuem com si hagués arribat. El nombre de casos no és una variable fiable per avaluar-lo, caldria usar hospitalitzats greus o morts. Segons aquests, la major part del territori no estaria encara en aquest punt, però podria començar i algunes parts poden arribar a aquesta situació. Sí que hi ha una acceleració, tot i que encara no tinguem impacte assistencial i demogràfic i el registre històric indiqui que hauríem de tenir una segona i tercera onada. Jo no afirmaria que estiguem en una segona onada, però cal actuar com si ja estigués aquí.

    Què ha passat perquè tornem a estar en aquesta situació?

    Els factors estructurals que afavoreixen la pandèmia segueixen presents. Les mesures de prevenció i control segueixen sent febles, en comparació amb la resta de països de la UE. I després tenim unes dinàmiques demogràfiques que l’afavoreixen. En altres llocs els brots s’han produït en àmbits laborals fàcilment acotables i aquí ha estat molt més difícil. No s’ha pogut intervenir de manera eficaç sobre els factors que afavorien el brot fins i tot quan ja havia passat. A més, seguim sense tenir unes estructures d’epidemiologia, prevenció i control prou forts. No tenim els efectius d’Alemanya, França i Itàlia.

    Fins a quin punt podem aturar una pandèmia?

    Les pandèmies són fenòmens que no estan sota el nostre control i sobre els quals és molt difícil intervenir. Mitiguem el seu impacte i intentem contenir-les al màxim, sobretot en poblacions vulnerables. Les grips de 1889, 1918, 1957 i 1968 no van poder ser detingudes per les intervencions de l’autoritat sanitària. A la de 1918 Estats Units va aconseguir disminuir l’impacte d’alguna de les onades pandèmiques confinant algunes ciutats, però lleument. Ni les mascaretes ni el rastreig han aconseguit aturar una pandèmia. De fet, mai hem detingut 1 al llarg de la història.

    Ni les mascaretes ni el rastreig han aconseguit aturar una pandèmia. De fet, mai hem detingut una al llarg de la història.

    Però si mirem la COVID-19, és innegable que alguns països estan millor que altres.

    Alguns països han aconseguit contenir aquesta pandèmia sense arribar a la fase de mitigació, però normalment són llocs amb un únic punt d’entrada, com illes, poblacions petites amb una salut pública important i que han detectat amb rapidesa els casos inicials i tenien la capacitat de limitar l’entrada. I, tot i això, a hores d’ara estan tenint brots, com tots.

    Diu que mai hem detingut una pandèmia. Això és una cosa difícil d’acceptar per a molts.

    En altres pandèmies les mesures de vegades van funcionar, però en la major part de situacions, no. Amb patologies infeccioses respiratòries que tenen un alt percentatge d’asimptomàtics com la COVID-19 tenim poques opcions per intervenir, i el seu impacte està condicionat per factors que no estan sota el nostre control.

    Mira les mascaretes: al Japó hi va haver una gran implantació social després de la grip de 1918, però no ha impedit que el país tingui incidències ni un impacte menor en la grip que d’altres, perquè la dinàmica de les malalties és complexa i té factors socials i biològics sobre els quals és molt difícil intervenir. Vam aconseguir controlar pandèmies ‘velles’ com el còlera, però no ho hem aconseguit amb infeccions respiratòries com la grip i el SARS, o només s’haurien produït a la Xina. Per això solem tenir segones, terceres i quartes ones. Si els factors estructurals no poden ser tractats, la malaltia s’acaba reproduint de nou.

    Llavors, fins a quin punt pot ajudar el rastreig?

    Mai hem detingut una pandèmia amb el rastreig. L’únic intent en la primera onada va ser infructuós. El virus ha arribat a una cota de transmissió comunitària elevada, no estem com els països que ho van contenir. Vam fer mitigació i el virus circula amb naturalitat. Davant d’això, i encara que els programes de rastreig tinguessin tots els recursos necessaris, que ni tenim clar quins són, tampoc tindríem la seguretat que funcionés perquè mai s’ha fet.

    Estem recorrent a una eina pensada per a infeccions de transmissió sexual, que va molt bé quan hi ha un alt període de latència, símptomes, fàrmacs i vacunes. Amb la COVID-19 el rastreig és a segues i l’escenari més plausible és una segona onada pandèmica. És difícil que aquesta corba pugui ser detinguda pel rastreig; una altra cosa és que la retardi, disminueixi la seva intensitat i s’aplani prou com perquè el confinament sigui el menor possible. Tant de bo que els programes de rastreig evitin haver d’aplicar unes mesures que van distorsionar molt el sistema econòmic, polític i social. Pot disminuir, però parar… ho veig difícil.

    Qui voldrà ser epidemiòleg quan tot això passi?

    La persecució de funcionaris de la salut pública és un fenomen habitual en totes les pandèmies, al costat dels medicaments miracle i els experts que intenten col·locar el seu discurs. Molts companys creien que s’anava a posar de moda, però jo opino a l’inrevés. Amb el SARS i la grip pandèmica es va veure que, després d’una crisi, la salut pública queda molt desprestigiada i té abandonaments massius. És molt difícil suportar aquesta tensió al llarg d’una onada, no diguem davant de tres o quatre. És lògic que gairebé ningú vulgui ser epidemiòleg. Les pandèmies els desprestigien i es converteixen en empestats.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC

  • Pacients amb símptomes persistents de COVID-19: «El meu cos i la meva vida eren absolutament diferents fins al mes de març»

    «Durant el mes de març vaig començar a tenir molèsties a la gola i dècimes de febre. Amb el pas dels dies, la febre va anar augmentant, tenia tos i em sentia molt cansada. Vaig trucar al 061 i em van dir que em quedés a casa, que podia ser coronavirus. Jo comptava que serien 15 dies, com li havia passat a molta altra gent. L’onzè dia de tenir símptomes ja no tenia febre i vaig pensar: ‘bé, això ja està’. Però això no estava».

    És el testimoni de la Raquel, una de les moltes persones que, mesos després de patir simptomatologia de COVID-19, segueixen tenint símptomes persistents de la malaltia. «Anaven passant els dies i quan sortia d’una cosa en venia una altra. Tenia unes cefalees molt fortes i continuades, dolors d’oïda, marejos, mal d’estòmac, diarrees, vòmits… i, sobretot, molta fatiga i incapacitat física. No tenia forces ni per parlar», relata. Al cap de tres mesos de patir aquests símptomes es va poder fer la PCR i la prova serològica; ambdues van sortir negatives. «No entenia res. No entenia què m’estava passant. El meu cos i la meva vida eren absolutament diferents fins al mes de març».

    Segons explica, cada matí és com una prova. «Quan t’aixeques veus com estàs. Hi ha dies millors i pitjors, dies que m’aixeco amb més energia i altres que continuo igual de fatigada i amb dolors articulars». A poc a poc es va recuperant però, diu, sempre amb limitacions. «No puc fer activitats que superin les quatre o cinc hores diàries ni fer cap pla, perquè no sé com estaré l’endemà. Vaig fent al dia a dia», explica.

    En la mateixa situació es troba la Kira. Ella es va començar a trobar malament també el mes de març, quan va començar a tenir tos i a sentir una opressió molt forta al pit. La seva empresa li va pagar la prova PCR i va donar positiu en coronavirus. Al cap de 15 dies es va tornar a fer la prova i aquest cop va donar negatiu. Però els símptomes persistien. «És com un cicle. Hi ha dies que estic relativament bé, que penso que ja estic bé, però després torno a sentir un esgotament i una fatiga exagerada i aquesta forta opressió al pit. També pateixo taquicàrdies». Davant la persistència dels símptomes es va visitar amb una pneumòloga, però després de fer-li una exploració i diverses proves, els resultats indicaven que estava tot correcte.

    La Kira fa un mes que ha començat a anar a rehabilitació a l’Institut Guttmann. «La rehabilitació i l’exercici físic m’han anat molt bé per millorar les dificultats pulmonars», explica. A més, també fa una rehabilitació cognitiva, ja que després de patir la malaltia ha tingut lapsus de memòria i falta de concentració. També ha entrat a formar part d’una recerca de l’Hospital Germans Trias i Pujol que estudia els pacients post COVID-19 amb simptomatologia cardíaca.

    L’impacte psicològic

    Viure aquesta situació durant tants mesos ha afectat també a la salut mental dels pacients. L’Álvaro, un altre pacient amb símptomes persistents de coronavirus, afirma que és una experiència molt dura emocionalment. «Veies tot el que estava passant al món, pacients molt greus, molts morts… i tu, continuaves amb un malestar que no marxava. És molt angoixant i et deixa marca», explica.

    En el seu cas, els seus símptomes han sigut més aviat estomacals. Va començar a patir els primers símptomes el mes de març. Primer va perdre el sentit del gust i l’olfacte i va començar a tenir molt mal de panxa i diarrees. Més endavant, van venir símptomes nous. «Una nit vaig sentir una forta cremor a l’esòfag, tenia taquicàrdies i vaig començar a convulsionar. Vaig anar a urgències a les 3 de la matinada. Em van fer proves, però la inflamació que tenia no era tan greu com per quedar-me ingressat, ja que els hospitals estaven col·lapsats», relata.

    Ara, cinc mesos després d’haver patit els primers símptomes, continua amb dolor estomacal, fatiga, cefalees i, a més, li han sortit uns bonys a les cames, que podrien ser conseqüència d’haver patit la malaltia. Tot i tenir aquests símptomes relacionats amb el coronavirus, no té certesa d’haver patit la COVID-19, ja que la prova PCR i serològica, que li van fer mesos després dels primers símptomes, van sortir negatives.

    Durant aquests mesos, ha patit d’insomni i ansietat, un fet molt habitual entre persones que pateixen símptomes i seqüeles del coronavirus. «Hi ha persones que han vist capgirat el son i no descansen igual de bé, per la intranquil·litat, ansietat i nerviosisme que els ha provocat passar per aquesta situació», afirmava Francisco Cegri, coordinador del Grup de Gent Gran de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), en una entrevista a aquest diari. Per això, afegia, «és important reduir l’estrès i reflexionar sobre les causes que ens el provoquen, també amb l’ajuda d’exercicis de relaxació per cuidar la qualitat del nostre son, fonamental per sentir-nos millor durant el dia».

    La Kira també ha patit ansietat durant aquests mesos. «Tenia por a col·lapsar-me, por a empitjorar, por al desconegut. Psicològicament ha sigut molt dur, hi havia una època que només feia que plorar», explica. Ara, diu, ha pogut superar moltes de les pors que tenia, ja surt al carrer i fa activitats que durant molt de temps no s’atrevia a fer. «Imaginar-me portant el meu fill a la piscina era impensable, però ara ja he perdut aquesta por. Intento fer vida normal, però sempre amb molta precaució», diu.

    Les tres persones entrevistades afirmen haver-se sentit molt més reconfortades en conèixer altres pacients que també pateixen símptomes persistents compatibles amb el coronavirus. «En veure que hi havia persones que passaven per la mateixa situació que jo, em vaig relaxar. Al final, qui més t’entén és la gent que ho està patint com tu», assenyala l’Álvaro.

    Posar el focus en el coneixement

    A mitjans de maig es va començar a gestar el ‘Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la COVID-19’, un grup que ja aplega més de 600 persones a Catalunya, totes elles amb simptomatologia diversa compatible amb la COVID-19 que els impossibilita fer vida normal. Aquest col·lectiu reclama uns protocols específics perquè a cada pacient se l’atengui d’una manera més homogènia i d’acord amb un protocol estàndard aplicat de manera igualitària en cada centre sanitari.

    La Sociedad Espanyola de Médicos Generales i de Família (SEMG) ha iniciat un projecte de col·laboració amb els col·lectius autonòmics de ‘COVID-19 persistent’ d’Andalusia, Catalunya, Madrid, País Basc i València amb l’objectiu «d’aportar llum sobre la seva situació i millorar l’atenció d’aquest tipus de pacients que, després de mesos d’haver estat contagiats per la malaltia per coronavirus, continuen presentant símptomes de la malaltia COVID-19». Una de les línies de treball consisteix en l’elaboració d’un projecte de recerca, amb seguiment de pacients durant almenys dos anys, per obtenir evidència científica clara sobre el que els hi passa als afectats per ‘COVID-19 persistent’. En aquest sentit, i per una major concreció de la problemàtica que pateixen aquestes persones, la SEMG ha elaborat una infografia i un ampli document que inclou els símptomes més habituals d’aquests pacients amb COVID-19 persistent.

    Malgrat que cada vegada hi ha més coneixement sobre el coronavirus, la seva simptomatologia i les seqüeles que provoca a través del seguiment dels pacients un cop han passat la malaltia, encara queden molts interrogants per resoldre. “Amb una malaltia nova com el coronavirus els especialistes hem de tenir la ment molt oberta a què puguin sorgir nous símptomes i noves seqüeles”, assenyalava el doctor Manuel Cervantes, cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell en una entrevista a aquest diari. Ara per ara, els pacients l’únic que poden fer és assistir a rehabilitació, fer els exercicis recomanats pels professionals i seguir les indicacions dels metges de capçalera i especialistes per una millor i més ràpida recuperació.

  • Àlex Arenas: “Hi ha decisions polítiques que no entenc, són totalment errònies des del punt de vista de la salut”

    Optimista pel present però alhora molt preocupat pel futur. Així es mostra Àlex Arenas, un dels científics que ha assessorat al govern espanyol i català al llarg de la pandèmia i que ara signa una carta on els demana que sotmetin les seves accions a una anàlisi per tal d’aprendre de les errades.

    Mentre no existeix l’auditoria, vaticina l’errada més greu: anar darrere del virus i actuant sempre tard. Creu que amb l’arribada de Josep Maria Argimon al capdavant de la secretaria de Salut Pública la gestió catalana ha millorat notablement amb unes polítiques proactives que han frenat el rebrot de l’àrea metropolitana. Amb tot, confessa que tem per la tornada a l’escola perquè les mesures preses per Ensenyament són insuficients. Sospita que, un cop més, no s’està fent el treball necessari en el moment òptim i alerta de les conseqüències que comportarà.

    Amb quin propòsit demaneu l’auditoria que fiscalitzi la gestió del govern central i els autonòmics?

    La idea és un procés en què puguem aprendre de les coses que s’han fet bé i malament. Normalment és una pràctica estesa en què avalues processos i gestions a través d’un comitè tècnic imparcial i internacional que et pugui ajudar a identificar els factors. La idea de la carta és posar de manifest la necessitat de fer-ho al més aviat possible perquè no torni a passar el mateix que al març.

    Partiu de la hipòtesi que s’han comès errors, correcte?

    Aquí i a tot arreu. Però nosaltres ens hem de preocupar pels nostres. No és normal que un país que té un sistema sanitari dels primers del món hagi patit la pandèmia d’aquesta manera. Hem de detectar què ha fallat en el procés per corregir-ho.

    La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.

    Sempre s’ha dit, també vostès a la carta, que el sistema sanitari espanyol és molt bo. La prova de la pandèmia, però, l’ha superat amb moltes dificultats. Fins i tot hi ha gent que creu que no l’ha superada. On és la frontera entre el que fa bo un sistema: el finançament o els coneixements de qui el forma? 

    El que fa bo el sistema és el coneixement i la dedicació dels professionals que el formen. Hi ha hagut deixadesa dels governs per cuidar el sistema, no s’ha invertit prou, i hi havia diners per fer-ho. Sabent tot el que ha passat en aquest país, els diners no eren el problema, era una qüestió de voluntat, de visió de futur…

    El sistema sanitari s’ha castigat, però encara així ha respost perquè els professionals de la salut han donat tot el que tenien per salvar vides. No tinc cap dubte que els professionals no han fallat, sinó que el sistema de gestió no ha estat prou àgil per fer front al que venia. Si s’hagués actuat unes setmanes abans, el nombre d’ingressats no hauria estat tan alt i el sistema podria haver donat una millor resposta. La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero.

    A la carta dieu que no voleu que l’estudi sigui un “instrument per repartir culpa”. Però no deixa de ser una manera de trobar els errors. Creieu que els governs voldran fer-la?

    Fernando Simón ha manifestat que es farà. Que potser ara no és el moment, però que es farà quan sigui possible. Crec que qualsevol ciutadà i qualsevol govern estarà a favor de fer-ho. El com i el quan és una incògnita, però que es farà n’estic bastant segur.

    També parleu d’una “pobra coordinació entre el govern central i els autonòmics”. Ha pesat en aquesta crisi la tensió territorial i política?

    Desconec els processos polítics, però sobre la gestió de dades i de recursos sí que sabem que hi ha hagut problemes entre centralitzar o descentralitzar. No sé com s’hauria d’haver fet, però sé que no ha funcionat prou bé i algunes coses haurien de corregir-se.

    A falta d’auditoria, quins creu que han estat els pitjors errors?

    Hi ha un error fonamental i greu: actuar tard. En aquesta epidèmia, si vas tard dues setmanes, vas molt malament, perquè la propagació és molt ràpida. Una política reactiva, de reaccionar al que et ve, no és suficient, és incorrecta. Necessites una de proactiva per avançar-te als esdeveniments, per minimitzar el que vindrà. El problema sempre és arribar tard. Són dues setmanes, però és un temps que pot ser catastròfic.

    Un “baix seguiment del consell científic” és un altre aspecte que hipotitzeu a la carta. Les regions sanitàries de Lleida i totes les de l’àrea metropolitana de Barcelona ni van passar per la fase 3 [dues setmanes], per entrar en nova normalitat amb la resta de Catalunya. Per què es va permetre? 

    Per la mania d’intentar avançar la situació quan les dades et semblen bones, i dic semblen perquè aquesta gent no en sap prou d’epidemiologia. Es van avançar i va ser un error. Aquests temps són necessaris, no són un caprici. Encara que les dades semblin bones, amb dades d’infecció romanent baixes però no zero cal molt de control. Especialment si obres la mobilitat. Hi ha una cosa que no ha quedat clara i és que el virus no està en un lloc, el tenen les persones. Si les persones es mouen, el virus es mou. La difusió era molt perillosa amb els llindars d’incidència que teníem.

    Ha sentit en més d’una ocasió que l’economia estava per sobre de la ciència?

    He sentit que la visió científica no era la que es portava a terme. El perquè no el sé. Però moltes vegades penses que és l’economia, la sensibilitat social… Factors que no tenen a veure amb l’epidemiologia que a vegades s’han imposat o han endarrerit les decisions científiques.

    Això té un risc, oi?

    Passar per sobre de decisions epidemiològiques no és gens encertat. Ni això ni protestar pel tancament de l’oci nocturn, de les terrasses, dels restaurants… Són decisions que no es prenen aleatòriament o fortuïta, sinó amb un criteri. Si tens una opinió pública contrària el que hauries de fer és explicar-ho. Potser la manca de comunicació en aquest procés ha estat un error: no s’entén, si no, que hi hagi tanta contraposició a prendre mesures que són absolutament necessàries.

    Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.

    També hi ha hagut associacions empresarials que han protestat contra les decisions i, a vegades, la justícia els ha donat la raó.

    El sistema judicial ha de ser present, però no entenc per què decisions epidemiològiques són rebutjades per jutges. Suposo que perquè no s’han documentat prou bé i haurem de veure com els governs justifiquen les decisions.

    Entenc que els sectors empresarials pateixen pèrdues elevadíssimes i entren en protestes. Has de saber com explicar als sectors perquè estàs actuant així i oferir-los alternatives. Aquesta és una crisi complexa i amb molts factors. Cal tenir una visió global i saber què faràs si afectes un sector. A vegades no n’hi ha prou amb una injecció de diners i cal un canvi de paradigma. Molts hotels d’Eivissa, veient que perdran el 40% d’ocupació perquè no vindran anglesos, tanquen els hotels. Mirem-ho diferent: podrien obrir, abaixant els preus perquè siguin assolibles per a la població nacional. Jo no hi he anat mai perquè no m’ho puc permetre. Ells potser no guanyarien tant, però la gent podria seguir treballant i segur que molta gent catalana visitaria l’illa si els preus baixessin un 40%, que és el que perden amb els anglesos. Potser no guanyarien tant coma abans, però guanyaríem tots.

    Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. L’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres.

    La gent espera que tot això acabi per tornar a la normalitat prèvia. Jo penso que mai tornarem al punt previ. La pandèmia portarà molts anys d’intentar canviar el model sanitari, educatiu, econòmic, social… No podem dependre tant de què vinguin o no estrangers per mantenir el 20% del nostre PIB. Cal reinventar-se amb un model més distribuït, solidari, diferent.

    Tornant a les possibles errades, els experts deien que durant la nova normalitat era cabdal fer rastrejament dels casos que, inevitablement, es donarien. Com ha pogut haver-hi un dèficit tan gran quan era la clau per evitar grans rebrots? Com s’ha permès el pas a nova normalitat sense suficients rastrejadors?

    És el que jo em pregunto. Jo vaig informar a tothom de la importància. Es podia calcular el nombre de rastrejadors necessaris i el sabíem, però els serveis de Salut no van posar els recursos quan calia i ara correm. A Catalunya hem tingut la sort que ha entrat l’Argimon [nou secretari de Salut Pública], que hi entén i en una setmana ha posat tot el que tenia a fons. A Madrid se n’adonen ara que necessiten rastrejadors. Així anem. Hi ha decisions polítiques que no entenc, són totalment errònies des del punt de vista de salut. Era de sentit comú i no s’ha fet.

    A què es deuen aquestes errades? Al principi hi havia dubtes perquè ningú sabia com actuar, però per què no s’aprèn del que funciona a altres països? És difícil aplicar els seus mètodes? Si el funcionament perimetral al Segrià va funcionar, per què no es va fer el mateix a la metròpoli de Barcelona? 

    És cert que l’aprenentatge hauria de ser una experiència i que cada vegada els governs tenen més informació, però també que hi ha impossibilitats. El confinament del Segrià era factible logísticament, a Barcelona hauria d’haver estat ràpid i localitzat. Confinar tota l’àrea metropolitana, des del punt de vista de recursos d’Interior, no és factible.

    Entenc que hi ha aquestes limitacions, o que no es poden fer infinites PCR si no les tens. Però és cert que aprofitar l’experiència i anar preparant-te és possible.

    Vostè va preveure a finals de juny, amb un mes d’antelació, els rebrots de juliol. Ara la taxa reproductiva del virus (Rt) a Catalunya és inferior a 1. S’ha controlat bé el rebrot?

    Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula, s’està parlant de fer PCR concentrades a barris, actuar ràpidament, anar a buscar el virus i no rebre’l… El sistema de control, les mesures contundents que s’han pres a alguns barris o zones… Sense ell, possiblement, estaríem parlant ara d’un confinament total. Tinc l’esperança que en les dues setmanes vinents es pugui arribar al control de la fase de rebrots.

    Tornarem als nivells de risc baixos com al maig-juny o ens n’hem d’oblidar? 

    Amb la prevalença que hi ha actualment, la situació quant a susceptibilitat és exactament igual a la del març. Qualsevol brot que es descontroli i del qual en perdem les cadenes de transmissió ens portarà a una situació equivalent a la del març.

    Queda un mes per la tornada a les escoles i instituts. Vostè ha manifestat que les mesures preses fins al moment per Ensenyament eren insuficients. És aquest un moment clau?

    La tornada a l’escola és el moment més crític de la pandèmia des del minut zero. Les escoles són un pilar de la nostra societat i de sistema socioeconòmic. Les necessitem perquè les famílies puguin treballar, perquè l’educació no pot ser només virtual i ens ho juguem tot. Per això cal posar-hi tot l’esforç. Que hi hagi rebrots a les escoles serà inevitable, però es tracta de tenir un pla per cada situació en què ens podem trobar. La meva crítica és que el pla, per ara, és insuficient, de mínims i no pot fer front al que ens espera.

    Sense això no podem tirar endavant. A les escoles hi ha dos processos: el sanitari, que hauria de ser el principal perquè sense salut no hi ha educació, i l’educatiu, que és un problema per se. Davant de la situació actual, em sembla absolutament necessari l’ús de mascareta constant a partir dels 10 anys i l’ús de les PCR com a manera de controlar, dins del possible, que no hi hagi rebrots o detectar-los al més aviat possible.

    Si no es poden fer perquè no hi ha recursos, cal un equivalent. Per exemple, es poden fer les PCR amb pools [fer grups estables i testar una única persona per considerar no infectat tot el col·lectiu si una prova dona negativa] cada 15 dies, si no cada 21, o cada mes. Però cal saber quins recursos posaran sobre la taula.

    Ara mateix no hi és, ni se’n parla. Es parla d’una infermera i un gestor Covid per cada centre. És absolutament insuficient. Aquest sistema no permet el control. Si no ho preparem ara, serà massa tard. I no podem anar tard un altre cop. Ensenyament hauria d’estar treballant 24 hores els 7 dies de la setmana ara, no al setembre. Si no ho fan, tindrem un problema que no serà controlable quan torni l’escola*.

    *Nota: l’entrevista es va realitzar abans de la presentació d’Ensenyament del nou protocol de la gestió de casos de Covid-19 als centres educatius.

    Des de l’arribada d’Argimon hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula

    Creu que hi haurà una segona onada si es perd el control dels brots? N’estem preparats?

    Que hi hagi o no una altra onada no depèn del virus. No ve, hi és. No ve, l’onada la creem fent el que no toca. Depèn del que fem nosaltres. Si som capaços de fer els passos perquè no hi hagi una onada, control i seguiment estricte, no n’hi haurà. Si no ho fem, tindrem la segona onada.

    Des de l’arribada d’Argimon [nou secretari de Salut Pública] hi ha hagut un cop de timó absolutament brutal. S’han posat els recursos sobre la taula

    El sistema està més preparat? Estem fent més PCR, però encara no són suficients. Tenim més rastrejadors, però encara no n’hi ha prou. A més, com que tenim la mobilitat oberta, no depèn només de les decisions que es prenen a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya i a l’estranger. És una qüestió comuna.

    La ciència, i en el seu cas concret la física i la informàtica, n’estan aprenent amb aquesta pandèmia? Està servint perquè perfeccionin els seus mètodes? 

    Des del punt de vista científic espero que en traguem una forma d’actuar molt seriosa perquè les autoritats parin atenció. La física, la computació, les matemàtiques… porten fent això fa molts anys. Una altra cosa és que això fos útil o no, de forma immediata, per a la societat. Tots els estudis que fa anys que molta gent fem, eren articles que només interessaven a la societat científica. Ara s’ha vist que l’aplicació és fonamental per la nostra vida i se li està donant importància. Espero que no sigui una anècdota, sinó una forma de viure, de fer política i de gestionar, perquè la ciència la tenim.

  • El coronavirus carrega contra la pobresa

    nou coronavirus no distingeix entre ètnies, fronteres, classes o gènere, tal com tantes veus repeteixen des de l’inici de la pandèmia. Amb tot, sí que varia molt l’afectació depenent d’alguns condicionants, com és el cas de la classe social. Un article publicat a la revista Journal of Public Health reafirma la relació directa entre una renda més baixa i un nombre més alt de casos de la Covid-19.

    L’estudi, elaborat per l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària, ha creuat les dades de renda dels deu districtes que conformen la ciutat de Barcelona amb la taxa d’incidència de la Covid-19. El resultat és clar: com més pobre és el districte, més casos de la malaltia. El desequilibri arriba fins al punt que el districte amb menys renda, Nou Barris, va registrar 2’5 vegades més casos que el més ric, Sarrià-Sant Gervasi.

    Els districtes situats més a l’esquerra al gràfic, amb menys renda mitjana, tenen més prevalença a patir el nou coronavirus. En canvi, els situats més a la dreta i amb més ingressos econòmics tenen una quantitat menor de casos. Amb tot, els mateixos autors reconeixen dos excepcions. Una és Sant Andreu, on “la divergència de resultats pot explicar-se per l’alt percentatge (25%) de residents menors de 25 anys, que són menys vulnerables a la Covid-19”. L’altre és Ciutat Vella, on “els resultats reflecteixen la realitat d’una zona molt turística: ingressos mitjans baixos en una població relativament jove i alta presència de població estrangera no resident”.

    El gradient socioeconòmic que demostra que les classes més pobres tenen més risc de patir la Covid-19 no és cap nou descobriment. L’equip redactor de l’article cita altres estudis: “El Bronx, el districte de Nova York amb la proporció més gran de minories ètniques racials i on la majoria de persones viuen en situació de pobresa, tenia taxes d’hospitalització i mort més elevades”. Així mateix, menten un altre informe britànic que trobava “gradients cridaneres en el risc d’hospitalització per Covid-19 segons la raça i la privació socioeconòmica”.

    El treball es basa en 9.000 casos, dels quals es coneix el districte barceloní de residència, compresos entre el 26 de febrer i fins al 19 d’abril, encara en plena primera onada.

    Treball presencial, transport públic i habitatge

    Demostrada un cop més la relació directa entre pobresa i afectació del nou coronavirus, l’equip científic en busca explicacions. Una d’elles posa el focus en l’aspecte laboral. Les baixes taxes observades als districtes amb més nivell socioeconòmic, diuen, poden explicar-se per la capacitat de teletreballar que tenen els qui hi viuen: “Tot i que es va animar els empresaris a desenvolupar el teletreball, la probabilitat d’aquesta opció va ser menor per a aquells sense educació terciària, amb competències de numeració i alfabetització limitades i amb un accés no adequat a la tecnologia”.

    Els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població

    Recorden que hi ha evidència que “els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població”, per la qual cosa aquells que han hagut de fer treball presencial, sovint més físic i no adaptable al teletreball, han estat molt més exposats.

    El tercer aspecte, lligat encara a la població amb menys recursos econòmics, és l’”habitatge de mala qualitat” que “s’associa amb l’amuntegament, cosa que es tradueix en taxes d’infecció més elevades”. Viure en un barri deprimit econòmicament s’associa amb “condicions d’habitabilitat pitjors, massificades o compartides”, escriuen. Al contrari, recorden que “l’ús de segones residències per al període de confinament també podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona”.

    L’ús de segones residències per al període de confinament podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona

    “Aquesta malaltia l’està patint més la gent de menys nivell socioeconòmic”, resumeix Maria Grau, investigadora principal i membre del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP). “S’han de fer més esforços als barris amb una població més vulnerable. Si no es trenca el cercle viciós entre pobresa i malaltia, els problemes locals d’inequitat en salut romandran o es veuran incrementats a les àrees afectades per l’epidèmia”, pronostica.

    Els autors certifiquen que “la pandèmia agreuja també les desigualtats existents en el mercat de treball” i pronostiquen que pot fer augmentar la bretxa, que ja existeix, en el futur. En efecte, molts indicadors apunten que la crisi econòmica lligada a la Covid-19 ha aprofundit les desigualtats ja existents en l’àmbit laboral a la capital catalana.

    Salut i economia, de la mà

    Els científics que han redactat l’estudi veuen inviable deslligar la gestió sanitària de la socioeconòmica. “Els nostres resultats assenyalen que els esforços per contenir una epidèmia no poden ignorar els problemes d’equitat sanitària”, diuen. A més, avisen que “garantir la igualtat d’oportunitats de tractament per a tots és clau, però la protecció financera durant el brot també és important”.

    Els autors també consideren cabdal fomentar millores en l’alfabetització en salut de la ciutadania; és a dir, “el coneixement i capacitat de les persones per obtenir, processar i comprendre informació i serveis sobre salut per prendre decisions sanitàries adequades”. Amb això s’aconseguiria “reduir el risc d’extensió de la infecció” en tant que augmentaria “la comprensió de la necessitat de responsabilitat social i adhesió”.

    “És fonamental aplicar polítiques d’educació sanitària que afavoreixin una millor comprensió i aplicació de les mesures preventives, especialment amb les poblacions de més risc, com són els barris més deprimits”, defensa José Miguel Baena-Díez, investigador de l’IDIAPJGol.

  • La Covid-19 torna a considerar-se accident laboral pel personal sanitari

    Els facultatius de l’Estat espanyol que s’infecten o moren a causa de la Covid-19 són considerats víctimes d’accident de treball. Aquesta classificació, que ja van adquirir a finals de maig després de molta pressió sindical, va desaparèixer un mes després del final de l’estat d’alarma, com establia el decret llei. El 4 d’agost l’executiu espanyol va signar-ne un de nou que torna a dotar-los d’aquesta protecció.

    La pròrroga estableix que «s’aplicarà als contagis del virus SARS-CoV2 produïts des de l’1 d’agost de 2020 i fins que les autoritats aixequin totes les mesures de prevenció adoptades per fer front a la crisi sanitària». Amb aquest nou redactat, s’atorga a la mesura un caràcter temporal indefinit, tal com reclamaven els col·lectius sanitaris.

    La diferència entre malaltia comuna o laboral

    D’acord amb la Llei General de la Seguretat Social de 2015, es considera accident de treball tota “lesió que el treballador pateix amb ocasió o per conseqüència del treball que executa» i com a malaltia professional aquella «contreta a causa del treball executat». Això les diferencia d’una malaltia comuna que qualsevol persona
    pot patir: «Es considerarà que constitueixen malaltia comuna les alteracions de la salut que no tinguin la condició d’accidents de treball ni de malalties professionals», diu la llei.

    Més enllà de la definició, hi ha diferències considerables entre les malalties i accidents laborals i els comuns en el terreny dels drets laborals. El percentatge de la base reguladora de les prestacions quan es tracta d’un accident de treball i malaltia professional és del 75% des del primer dia, mentre que en la malaltia i accident
    comú és del 60% entre el dia 4 i el 20. A partir de la tercera setmana és també del 75%.

    A més, per tenir accés a prestacions econòmiques com la incapacitat temporal o permanent o la de lesions permanents no invalidants cal necessàriament haver patit un accident o malaltia professional. Lògicament i en la mateixa línia, les indemnitzacions en cas de mort només cobreixen els casos en què el decés s’ha donat per causa laboral.

    Així les coses, el professional de la salut que s’infecta o mor per Covid-19 i és considerat accident de treball gaudeix d’un seguit de drets laborals i prestacions específiques. Altrament, tindria les mateixes cobertures que qualsevol altre ciutadà que pateix la malaltia.

    Una llarga demanda i actualitzada

    Nombrosos col·lectius sindicals del món sanitari van reclamar durant setmanes que la malaltia causada pel nou coronavirus fos considerada un accident laboral. Aquesta demanda va ser escoltada pel govern espanyol a les darreries de maig. El 26 de maig va aprovar un decret llei que reconeixia com a accident de treball les baixes que «causi el personal que presta servei als centres sanitaris o sociosanitaris i que, en l’exercici de la seva professió, ha contret la Covid-19 en qualsevol fase de la pandèmia, per haver estat exposat a aquest risc durant la prestació de serveis».

    Tanmateix, el decret donava validesa a aquest article fins un mes després de la finalització de l’estat d’alarma, que va acabar el 21 de juny. Així, les infeccions de Covid-19 van deixar de comptabilitzar-se com a accidents laborals el 21 de juliol. Els sindicats i col·lectius sanitaris van alçar de nou la veu.

    Metges de Catalunya va titllar d’»aberració» que acabés aquesta protecció «tenint en compte els nombrosos brots de COVID-19 que estan sorgint arreu del territori, als quals els professionals han de fer front exposant-se al risc d’infecció». El sindicat sanitari català reclamava que «s’ampliïn els criteris per reconèixer l’accident de treball a tots els efectes i de manera indefinida».

    Per altra banda, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) va traslladar per carta al ministre de Sanitat Salvador Illa la demanda que «el reconeixement dels contagis dels professionals sanitaris torni a estar vigent». “El CGCOM incideix que la situació sanitària persisteix, existeixen rebrots continus que situen la crisi a les portes d’una segona onada pandèmia, raó per la qual sol·licita que no es limiti la cobertura a períodes temporals concrets”, deien a la mateixa nota de premsa en què demanaven que la «professió mèdica sigui declarada professió de risc». Segons fonts del CGCOM, el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions està estudiant aquesta petició.

    Celebració parcial de l’extensió

    Els col·lectius de representació dels professionals de la salut han valorat positivament l’aprovació del nou decret que allarga la cobertura de la infecció de la Covid-19 com a accident de treball. Si CGCOM «expressa la seva satisfacció» en una nota de premsa, el Sindicat d’Infermeria (SATSE) “ha valorat positivament”
    l’extensió. El darrer sindicat es mostra satisfet que el ministre a qui es va dirigir, José Luis Escrivá d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, “s’hagi fet ressò de la petició i hagi fet realitat dins de l’executiu aquesta demanda”.

    Això no obstant, el SATSE “no entén ni comparteix” que el nou decret doni validesa als casos de contagis a partir de l’1 d’agost, donat que aquells compresos entre el 21 de juliol i aquesta data queden descoberts. “Continuaran sent considerats com a malaltia comuna disminuint, per tant, la cobertura als treballadors, reduint les seves prestacions econòmiques i deixant en una clara desigualtat als mateixos respecte a altres companys i companyes pel simple fet d’haver-se contagiat en aquestes dates”, critica.

  • Pot el virus del refredat comú protegir-nos de la COVID-19?

    En realitat, no hem de parlar de virus del refredat, ja que molts virus són capaços de produir aquesta malaltia, amb característiques inespecífiques (no hi ha cap símptoma que sigui característic) i autolimitada (la malaltia es cura per si sola, fins i tot sense tractament). De fet, hi ha diverses famílies de virus que el produeixen: els rinovirus, que són els més freqüents, els adenovirus, els enterovirus, els virus respiratoris sincitiales i parainfluenza, i els coronavirus.

    Sí, sí, també alguns coronavirus. Aproximadament el 15-20% de tots els refredats estan causats pels coronavirus HCoV-OC43, -HKU1, -NL63 i -229E, pertanyents a la mateixa família que la SARS-CoV-2. Fins i tot tenen, en algunes parts de la seva estructura, una alta homologia amb aquest últim.

    La resposta immunitària que desenvolupem quan ens envaeix un virus no és només d’anticossos, encara que siguin els que fem servir gairebé sempre per avaluar la resposta d’una persona. Hi participen també elements de la resposta inespecífica, així com els limfòcits T, responsables de la immunitat específica cel·lular. En realitat, aquests últims són els que tenen un paper més important en la destrucció dels virus, però la seva anàlisi és molt més complex que la simple detecció d’anticossos. Això explica per què l’estudi del paper de la resposta específica cel·lular enfront de la SARS-CoV-2 ha estat una mica més lenta i complexa.

    L’empremta immune que hem superat la COVID-19

    Quan es munta una resposta davant d’un patogen i aquest s’elimina amb èxit, els elements responsables de la seva eliminació desapareixen progressivament. Per exemple, els anticossos produïts per persones que han passat la COVID-19 tendeixen a desaparèixer ràpidament, de manera que persisteixen dubtes sobre la durada de la immunitat de les persones que han superat la malaltia. Això sí, sempre es generen cèl·lules memòria, tant de limfòcits B (productors d’anticossos) com T (responsables de la immunitat cel·lular). Les dues retenen la informació sobre com respondre davant d’aquest patogen, de manera que si tornem a entrar en contacte amb ell, la nova resposta serà molt més potent, ràpida i efectiva. Per això ens vacunem, per generar aquestes cèl·lules memòria.

    El SARS-CoV-2 no deixa de donar-nos sorpreses. Quan es va començar a estudiar la resposta cel·lular dels pacients amb COVID-19 davant de la mateixa, els investigadors van trobar inesperadament que un 40% d’individus nord-americans que no havien tingut contacte amb el virus demostraven tenir immunitat preexistent davant seu. Altres estudis realitzats a Holanda, Alemanya o Singapur també van detectar que entre el 20 i el 50% d’individus no exposats a la SARS-CoV-2 tenien reactivitat enfront de la mateixa.

    Un detall interessant és que era especialment significativa la resposta promoguda per les cèl·lules T de tipus col·laborador. La missió d’aquestes cèl·lules és ajudar la resta dels components de sistema immunitari a dur a terme les seves funcions, el que inclou tant la producció d’anticossos com les respostes antivirals cel·lulars.

    Reactivitat creuada

    Llavors, quin és l’origen d’aquesta immunitat preexistent i què significa? L’explicació més plausible, encara que no l’única, és que aquesta reactivitat podria ser el resultat de l’activació de cèl·lules memòria que es van generar fa anys, a l’acabar una resposta davant algun dels coronavirus causants del refredat comú. Si això és així, podríem especular que els individus asimptomàtics o amb una presentació lleu de la malaltia serien aquells que van tenir una exposició prèvia als coronavirus del refredat (no als altres virus responsables de la mateixa, òbviament) i conserven una bona dotació de cèl·lules memòria.

    Com les infeccions respiratòries són molt freqüents en la infància, aquestes cèl·lules estarien encara recents i molt actives en nens i individus joves. Per tant, el contacte amb la SARS-CoV-2 provocaria la seva activació de manera creuada en assemblar-se els dos, desencadenant una potent i ràpida resposta immunitària, el que explicaria l’absència de símptomes en la població de menor edat.

    Tot i que la reactivitat creuada té lloc habitualment enfront de la proteïna exterior o espícula (Spike), també s’ha observat enfront de la càpsula del nucli. Una evidència que no estem davant d’un artefacte de laboratori. D’altra banda, el fet que aquesta observació s’hagi realitzat en cohorts de diferents ètnies i països dóna suport a un mecanisme general a la població.

    Aquesta reactivitat creuada no és la primera vegada que s’observa. Per exemple, a la pandèmia de grip de 2009 es va trobar que els individus de major edat tenien una presentació clínica molt lleu (just al contrari que ara). Això era a causa que el virus de 2009 era bastant semblant a un altre que havia circulat dècades enrere, el que indicava que la gent gran encara conservaven anticossos i cèl·lules memòria generades en aquella infecció. Per tant, podríem estar davant d’una situació semblant.

    És bona la immunitat preexistent?

    És clar que sí, però també pot provocar alguns problemes de cara al futur si no la tenim en compte. Per exemple, podria esbiaixar els resultats dels assajos clínics per demostrar l’efectivitat de les vacunes enfront de la COVID-19. Sobretot perquè si no considerem aquest factor podríem observar una potent resposta en alguns individus que, en realitat, no prové de la vacuna sinó de l’activació de les cèl·lules memòria que encara sobrevisquin.

    Això podria portar-nos, d’una banda, al fet que si bé la resposta a la vacuna seria més efectiva en aquells individus amb immunitat creuada preexistent, també podria conduir a conclusions errònies sobre l’eficàcia d’una vacuna, en sobreestimar els seus resultats.

    D’altra banda, hi ha un altre fenomen curiós que s’anomena el «pecat original antigènic», pel qual es disparen respostes immunitàries no molt potents quan hi ha immunitat preexistent davant d’un patogen relacionat. En aquest cas, l’efecte seria clarament advers.

    La investigació sobre la COVID-19 està avançant molt ràpidament i cada vegada tenim més informació sobre aquest virus i les contínues sorpreses amb les quals ens trobem. Aquests ràpids avanços han estat possibles gràcies a un robust sistema de ciència. Mantenir i enfortir aquesta robustesa -i no imposar retallades- és essencial per poder respondre amb la mateixa agilitat quan arribi la propera pandèmia. Que arribarà.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • “El que hem viscut ha estat una experiència duríssima que ens marcarà de per vida”

    «Ens hem hagut de tragar moltes llàgrimes quan algú ens deia que no el deixéssim morir sol». Així expressava Aroa López, infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital Vall d’Hebron, un dels moments més durs de la pandèmia. López va ser la persona encarregada de fer el discurs en representació de tots els professionals sanitaris espanyols durant l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19 del passat 16 de juliol. Un discurs altament emotiu en el qual va voler expressar els sentiments i les emocions dels professionals sanitaris durant la crisi sanitària. Parlem amb ella sobre com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’hospital més gran de Catalunya i de com marcarà aquest episodi en les vides dels professionals sanitaris.

    Va fer un discurs en representació de tots els sanitaris durant l’acte d’Homenatge a les víctimes de la covid-19? Què va significar per vostè?

    Va significar un honor i una responsabilitat, perquè anava en representació de tots els professionals sanitaris de tota Espanya i havia de sortir bé.

    El Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya. Com va ser la transformació d’un hospital d’alt nivell d’aquestes característiques?

    Va ser una reconversió i remodelació ràpida i segura. Tot l’Hospital es va transformar sencer, des de les plantes d’hospitalització fins a les UCIs. Els professionals no ens ho imaginàvem que seria així, però de mica en mica es va anar transformant tot i es va anar convertint tot sencer en un hospital de covid. Impacta molt.

    Com va viure l’inici de la pandèmia? Era un virus nou, no en sabíem res.

    Des del servei de malalties infeccioses es van establir circuits diferenciats en col·laboració amb hospitalització i UCI per tal de donar una atenció de qualitat i segura als pacients. Sobre la marxa es van anar readaptant, perquè hi havia situacions que requerien una modificació al moment d’aquest circuit i aquests protocols. Hi havia molta incertesa. Treballàvem sobre la marxa cada dia, adaptant-nos a la situació.

    Que és el que els hi feia més por?

    La incertesa de no saber exactament la dimensió que tindria la pandèmia. I que els professionals estiguessin en les millors condicions possibles per atendre als pacients. Van donar el millor de si mateixos, es van esforçar molt i van estar al peu del canó. Penso que és important donar suport a aquests professionals que eren, al cap i a la fi, els que estaven donant l’atenció directa als pacients.

    Una de les frases més conegudes de la seva intervenció és aquella que us heu hagut de tragar les llàgrimes en moltes ocasions. Què és el que ha sigut el més dur?

    Quan et venia la gent gran, que havia vist les notícies i l’evolució que estava tenint la pandèmia. No podien estar acompanyats dels seus familiars per riscos epidemiològics, estaven sols i els únics que tenien a prop eren els professionals sanitaris. Era dur veure la por que tenien a morir. A morir sols.

    Els professionals van actuar gairebé com a familiars d’aquests pacients.

    Exacte. Quan hi ha un final de vida nosaltres acompanyem a la família i al pacient, però en aquest cas estàvem plenament integrats en el procés, érem els seus acompanyants directes. I clar, es viu d’una altra manera. Quan estàs amb el pacient, però hi ha la seva família, tu estàs al seu costat, però respectes la intimitat d’aquest comiat. Allà estaven sols. Només amb nosaltres.

    Nosaltres marxàvem de l’Hospital carregats amb totes les emocions viscudes. Que una persona et digui que no vol morir sola et toca molt.

    La ciutadania ha considerat als sanitaris com a autèntics herois. Que en pensa d’això?

    Realment nosaltres vam fer un sobreesforç, és cert. Tots els professionals sanitaris i no sanitaris que treballàvem a l’Hospital i als altres centres hospitalaris, residències i atenció primària vam fer un sobreesforç per poder atendre a tots els malalts que arribaven. Però no som herois. És la tasca que hem fet sempre, el que passa és que s’ha magnificat per la situació de la pandèmia. Som persones. Al cap i a la fi, és el que vaig dir en el discurs que vaig fer. Nosaltres marxàvem de l’Hospital carregats amb totes les emocions viscudes i arribàvem a casa amb les nostres famílies, amb el risc de contagi que podíem tenir. Que una persona et digui que no vol morir sola, per molt professional que siguis, vivint la situació que estaves vivint, et toca. Et toca molt.

    En aquest sentit, com ha afectat emocionalment als professionals sanitaris la pandèmia?

    Hi ha professionals que estan molt tocats, perquè tenen por que hi hagi un segon pic de la pandèmia i tenen por a no estar preparats. En aquell moment es va donar tot i la gent no es va plantejar res, era donar una atenció de qualitat i segura i estar al peu del canó. Ara, amb el temps, la gent té por que torni a passar i reviure aquesta situació. De fet, ara, hem tornat a tenir un increment de pacients, perquè en teníem zero, i ara que està sortint algun positiu, la gent comença a reviure el que es va viure al març i a abril, i té por.

    A vegades la baixada emocional ve després.

    Exacte. És el que va passar. Els professionals van donar el millor de si mateixos per donar l’atenció als pacients de coronavirus. Quan la corba va començar a baixar és quan comences a prendre consciència de tota la situació que has viscut i de tot el que has donat.

    Aroa López, durant l’entrevista | Pol Rius

    En la seva intervenció demanava que es vetllés per la salut dels professionals. Creu que no se’ls ha cuidat prou durant la pandèmia i durant els darrers anys?

    Jo crec que els sanitaris han d’estar ben cuidats, perquè la salut és primordial i és la base de l’estat del benestar. Podríem estar més ben cuidats, sí.

    Durant la pandèmia han sorgit moltes veus que es queixaven de la falta de material. A més, Espanya és un dels països amb més contagis entre el personal sanitari. Creu que el que ha passat servirà perquè hi hagi un replantejament en el sistema i s’inverteixi més en sanitat pública?

    Nosaltres no vam tenir falta d’EPIs, però som conscients que hi ha moltes coses que es podrien haver fet millor i que s’haurien de millorar de cara a una nova onada del virus. Perquè la sanitat pública és la base i se l’ha de cuidar. Ara, per això, crec que estem més preparats, tenim l’experiència, el coneixement, els circuits establerts, els dispositius muntats… i estem en alerta del que pugui passar. Que esperem que no arribi.

    Creu que és una experiència que marcarà als professionals?

    Sí, i tant. Ha estat una experiència molt dura. Als centres hospitalaris, i suposo que a les residències i centres d’atenció primària ha passat el mateix, ha estat una experiència que ens marcarà de per vida. No saps si això acabarà, com, quan acabarà, l’evolució que tindrà… el pacient que teníem abans no és el mateix que el pacient de covid-19 que tenim ara. Abans afectava moltíssim a la gent gran i tenia una evolució en pacient crític en moltes ocasions súper rapida. Ara és gent més jove i l’evolució és més lleu.

    Vam fer equip, ens vam ajuntar tots i vam tirar la situació endavant de la millor manera que vam poder, adaptant-nos al dia a dia, treballant amb la incertesa, tragant-nos les pors i les nostres llàgrimes

    Quins creu que són els aprenentatges que es poden extraure de la crisi? Se’n pot extraure alguna cosa positiva de tot això?

    Aquesta crisi ens ha unit a tots els professionals, ens vam bolcar tots, de l’especialitat que fos. Vam fer equip, ens vam ajuntar tots i vam tirar la situació endavant de la millor manera que vam poder, adaptant-nos dia a dia, treballant amb la incertesa, tragant-nos les pors i les nostres llàgrimes moltes vegades, perquè el principal era l’atenció al pacient. Això és el positiu que es pot extreure de la pandèmia. Tot el treball que es va fer d’equip, tota la readaptació súper ràpida que es va fer.

    Moltes vegades el paper de la infermeria passa desapercebut. Creu que la pandèmia ha fet que s’hagi revaloritzat la tasca de les infermeres?

    Sí, i tant. Tothom qui ha tingut una infermera a prop, perquè estàvem les 24 hores al costat dels pacients els set dies a la setmana, sap el que fa una infermera. Sap del valor de la nostra professió. I amb la pandèmia s’ha vist encara més la tasca de cura que fem, que moltes vegades és invisible.

    Aroa López, durant l’entrevista | Pol Rius

    Aquestes darreres setmanes han augmentat els casos de COVID-19. Quina és la situació a l’Hospital Vall d’Hebron?

    Ara mateix, veníem d’unes setmanes que teníem zero casos positius, ara tenim algun positiu. La situació no és ni de bon tros com la que teníem en el pic de la pandèmia i en ascens de la corba al març i abril, però l’evolució és més lleu, el pacient no es posa tan crític. Estem una mica en sobrealerta.

    Amb relació a aquests rebrots, creu que la gent en general ha sigut suficientment responsable?

    Veníem d’un confinament. La gent estava tocada i el confinament ha sigut molt dur per tots, per la gent que té criatures, que ha hagut d’estar tancada a casa, per la gent gran que ha estat sola… tots tenim ganes de sortir de casa, i més ara que és estiu. Potser ens hem relaxat una mica i més amb les vacances i amb la mobilitat que això genera. No obstant això, jo crec que, en general, hem estat responsables, però només que hi hagi un petit col·lectiu que no respecte a les normes de seguretat pot contagiar a la resta.

    Arran de la seva projecció pública, s’ha conegut que va passar una dura grip A el 2016. Com ho va viure?

    Aquell any va ser molt violenta i es va centrar en la gent jove que no tenia patologies de base ni una cronicitat o era pluripatològica. Va haver-hi molta gent jove ingressada a l’UCI perquè feia una insuficiència respiratòria fulminant i havia d’estar intubada a l’UCI. Va ser molt dur. En ser pacient, passes de la posició vertical a l’horitzontal, valores molt la feina dels teus companys. De fet, jo estic aquí per la feina que van fer tots ells.

  • Podrem curar la COVID-19 enganyant el virus?

    Com altres virus de la família dels coronavirus, el SARS-CoV-2 posseeix un halo, una corona que l’envolta. En aquesta corona hi ha una proteïna en forma d’espiga (spike, en anglès), la proteïna S, que s’uneix als receptors de les nostres cèl·lules per infectar-les. Això vol dir que la proteïna S és la clau que fa servir el virus per entrar a les nostres cèl·lules. Per això molts laboratoris que treballen en la vacuna contra la COVID-19 han triat aquesta proteïna com a diana, amb l’objectiu d’impedir que el virus pugui fer ús de la seva clau. No obstant això, hi ha altres investigacions que plantegen estratègies complementàries per lluitar contra la malaltia. Perquè, i si la solució estigués al pany?

    A principis de segle XXI va tenir lloc una epidèmia de la Síndrome Respiratòria Aguda (SARS) causada per un altre coronavirus, la SARS-CoV, cosí-germà de l’actual SARS-CoV-2. Tot el que s’ha après sobre aquell virus està sent important per a entendre millor la COVID-19.

    La principal coincidència és que les claus de tots dos virus utilitzen com a pany la proteïna ACE2. No obstant això, la clau de la SARS-CoV-2 entra amb més facilitat al pany, per dir-ho d’alguna manera. I per tant, obre la «porta» i s’endinsa en la cèl·lula amb més èxit. Per aquest motiu la probabilitat d’infecció i de propagació de la COVID-19 és molt més gran que la de la SARS. De fet, aquesta és una de les raons per la qual SARS-CoV-2 ha originat una pandèmia: la seva facilitat per entrar en les nostres cèl·lules.

    L’ACE2 és el pany

    Conèixer la localització del pany (l’ACE2) en els nostres teixits també ens està ajudant a comprendre la malaltia. Els alvèols pulmonars s’assemblen a raïms de raïm, i tenen en total una superfície aproximada de 75 m². En tota aquesta superfície ens podem trobar múltiples panys d’entrada de virus al nostre organisme. Per aquest motiu li costa tan poc infectar-nos.

    Un altre teixit amb gran superfície i presència de l’ACE2 és la mucosa intestinal, el que explicaria que un terç dels pacients presentin trastorns digestius. A més, aquesta proteïna també és abundant en els ronyons, els vasos sanguinis, el sistema nerviós i altres teixits.

    La ubiqüitat de l’ACE2 en el nostre organisme podria ser una de les raons de l’aparició dels variats símptomes que s’han descrit en els malalts de COVID-19.

    L’ACE2, el RAS i els antihipertensius

    La proteïna ACE2 és un dels enzims clau del Sistema Renina Angiotensina (RAS). De forma clàssica, el RAS s’ha descrit com un sistema hormonal que regula la tensió arterial. Però avui en dia se sap que, a més, regula el creixement cel·lular, els processos d’inflamació, coagulació i cicatrització (fibrosi).

    A la següent figura es mostren els dos eixos principals d’aquest sistema (el de l’ACE i el de l’ACE2), que en condicions fisiològiques es troben en un equilibri dinàmic. Per exemple, l’eix de l’ACE incrementa la tensió arterial, mentre que el de l’ACE2 la disminueix. I per aquesta raó, molts pacients hipertensos prenen diàriament inhibidors de l’ACE com a medicació.

    Esquema resumit del Sistema Renina Angiotensina (RAS). /The Conversation

    Quan va començar la pandèmia, es va especular sobre la major susceptibilitat a la infecció en aquells pacients que prenien inhibidors d’ACE en el seu tractament per a la hipertensió. Avui en dia s’ha rebutjat aquesta hipòtesi, i sembla que en la simptomatologia més greu aquest tipus de tractaments podrien ser, fins i tot, beneficiosos.

    La COVID-19 i el desequilibri del RAS

    És possible que tant la inflamació pulmonar greu com la cicatrització descontrolada posterior del pulmó danyat (fibrosi pulmonar) o els processos trombòtics que s’han descrit en la COVID-19 estiguin associats a desequilibris del RAS. En la mesura en què, en condicions fisiològiques, l’eix de l’ACE promou senyals que porten a la inflamació, a la fibrosi i la coagulació, el de l’ACE2 té l’acció contrària.

    El Sistema Renina Angiotensina (RAS) en el progrés de la Covid-19. /The Conversation

    Com passa en la malaltia provocada per de la SARS-CoV, es creu que, en el cas de la COVID-19, quan el virus entra a la cèl·lula ho fan també la clau (proteïna S) i el seu pany (ACE2). Això implicaria que, a mesura que progressa la malaltia, la presència d’ACE2 en la superfície de les nostres cèl·lules disminuiria a l’entrar a la cèl·lula juntament amb el virus. Com a conseqüència, es produiria un desequilibri en el RAS, augmentant el risc d’inflamació pulmonar greu, formació de coàguls i seqüeles pulmonars degudes a la fibrosi.

    Si enganyem el virus, l’ACE2 podria ser la clau per a la cura

    Amb tota aquesta informació, alguns grups de recerca punters han proposat una estratègia d’engany: injectar molècules d’ACE2 lliures a la sang perquè el virus es quedi unit a elles en comptes dels nostres receptors cel·lulars. Així, podríem neutralitzar la infecció i, a més, evitaríem el desequilibri en el RAS.

    Tractament de la Covid-19 amb ACE2 recombinant. /The Conversation

    Aquesta estratègia ha tingut resultats positius en models organoides (estructures cel·lulars tridimensionals), i s’està provant ja en pacients amb COVID-19 en un assaig clínic. Un resultat positiu suposaria un gran avanç en la lluita contra aquesta malaltia i obriria un nou camp en les teràpies contra altres virus que amenacen la nostra salut.

    Aquest és un article traduït de The Conversation. Es va publicar en la seva versió original en euskera a Zientzia Kaiera, el 10 de juny de 2020.

  • “Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres i en el món que ens envolta”

    Metges Afiliats de Nova York és una organització sense ànim de lucre formada per 3.500 metges i professionals de la salut que presten els seus serveis en sis hospitals públics i a les deu presons de la ciutat. Luis Rojas Marcos és el director executiu d’aquesta associació, a la qual dedica bona part de les seves energies. L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 ha posat de nou a prova la capacitat de treball d’aquest doctor que, tot just després de llicenciar-se en Medicina, es va instal·lar a Nova York, el 1968.

    Quinze anys més tard, l’alcalde Edwar Koch el va elegir per dirigir els serveis psiquiàtrics dels onze hospitals generals de la ciutat. Un altre alcalde, David Dinkins, el va nomenar el 1992 responsable dels serveis municipals de salut mental, alcoholisme i drogues. I el 1995, un tercer alcalde, Rudolph Giuliani, li va encarregar la presidència del Sistema de Salut i Hospitals Públics. A punt de fer 77 anys, constata els efectes devastadors de la pandèmia i es desviu per minimitzar-ne les conseqüències sobre la salut dels novaiorquesos. Es considera un ‘guanyador lent’.

    Quin impacte està tenint la crisi de la Covid-19 en la salut mental dels ciutadans?

    Indubtablement, aquesta pandèmia està tenint efectes devastadors per a la salut en el sentit més ampli: estat de benestar físic, psicològic i social. Pel que fa a la salut mental, està sent un gran repte per a la nostra resiliència: la barreja de resistència i flexibilitat que necessitem per afrontar i superar adversitats. Concretament, aquest enemic invisible soscava el sentit de futur. Des de petits, en tot moment pensem amb il·lusió sobre què farem més tard, el mes que ve o fins i tot d’aquí uns anys. Per això, quan ens sentim incapaços d’anticipar el futur, ens envaeix l’estrès, la incertesa, la vulnerabilitat i s’esquerda el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta. Com a resultat, han augmentat considerablement els trastorns d’ansietat, la depressió i la incidència de problemes personals i de convivència associats al consum d’alcohol i drogues.

    Aquest impacte és idèntic en els ciutadans dels Estats Units, la Xina, Espanya o qualsevol país europeu o del món?

    L’impacte psicosocial varia segons els valors culturals de país. Es diu que la cultura és com la sal a la sopa, no la veiem, però té efectes importants en la nostra forma de veure la vida. Així, en els països on predomina el sentit de grup o col·lectivitat, es tendeix a pensar que l’impacte de la pandèmia depèn dels recursos i la col·laboració del grup i és responsabilitat de la comunitat. Per contra, en les societats individualistes, com els Estats Units, on es pensa que l’individu és el principal responsable tant dels seus èxits com de les seves misèries, els efectes de la pandèmia tendeixen a considerar-se errors personals.

    Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta

    A Nova York es constata que els col·lectius més vulnerables són els més afectats per la malaltia? La pandèmia afecta de forma molt diferent rics i pobres?

    Sens dubte. Els recursos personals, siguin econòmics o socials, determinen definitivament la defensa davant la pandèmia, tant en l’accés als remeis sanitaris com als dispositius protectors. És evident que els col·lectius de nivells socioeconòmics més baixos -que solen incloure les minories ètniques i immigrants- pateixen i moren desproporcionadament. Aquest fet representa un enorme desafiament als principis fonamentals de justícia i a valors humans molt bàsics, incloent el dret a accedir a cures mèdiques, independentment del nivell econòmic.

    Sembla com si aquesta pandèmia es visqués a dos nivells per qüestions d’edat: els joves, poc susceptibles de patir contagis greus, i la gent gran, amb alts nivells de mortalitat

    Així és. Els efectes patològics del virus discriminen la població segons l’edat i la presència de malalties com diabetis, hipertensió i trastorns pulmonars, que són més prevalents entre la gent gran. Un exemple tan evident com commovedor és el contrast entre les altes xifres de mortalitat entre els residents d’asils i residències d’ancians i l’impacte del virus, sovint asimptomàtic, en la població menor de 35 anys. Aquest fet repta la societat a prendre mesures específiques per protegir la gent gran.

    Quin efecte està tenint aquest fet en la forma de reaccionar davant la crisi d’uns i altres?

    En nombroses situacions veiem que mentre la població més jove, emparada pel sentit d’invulnerabilitat, actua sovint imprudentment davant els riscos d’infecció, els grans tendeixen a sentir-se desemparats o fins i tot desnonats en ser considerats font de contagi per uns o víctimes irremeiables per altres.

    Aquesta crisi ha demostrat que vivim en un món insolidari, egoista, o, per contra, ha posat de manifest les grans dosis de solidaritat que hi ha a les nostres societats?

    Crec que la pandèmia està posant de manifest, una vegada més, la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència de les persones i, en definitiva, de la humanitat. Potser els mitjans no ajuden a exposar aquest aspecte positiu dels éssers humans. No oblidem que les bones notícies no són notícia. Crec que el títol dels informatius hauria de ser “Males Notícies” o “Successos aberrants”.

    La pandèmia posa de manifest la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència

    Alguns sistemes sanitaris han reaccionat millor que altres davant la pandèmia? Són moltes les veus que reclamen ara que la sanitat ha de ser 100% pública perquè sigui el màxim d’eficient davant crisis com aquesta

    La reacció dels sistemes sanitaris ha variat depenent dels recursos disponibles, de la fiabilitat de la informació rebuda i dels missatges dels professionals de la salut i líders socials i polítics. Indubtablement, la sanitat de missió pública -que encara escasseja en països potentats-, dotada dels recursos necessaris, està millor preparada per afrontar les epidèmies i altres amenaces a la salut dels ciutadans.

    La pandèmia marcarà aquesta generació? Quina empremta deixarà en les nostres vides i en la forma d’organitzar la nostra societat?

    Ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. El tipus d’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres i en el nostre entorn i de la interpretació o explicació que donem al seu impacte, a les nostres decisions i al paper que hagin jugat en el seu moment els líders socials. És reconfortant recordar que la humanitat no només ha sobreviscut a terribles epidèmies i calamitats, sinó que sovint n’ha sortit reforçada. I és que són molts els homes i dones que en la seva lluita per superar l’adversitat descobreixen qualitats en ells mateixos que desconeixien, reconfiguren les seves prioritats i afirmen haver experimentat canvis positius. Això és el que anomenem Creixement Postraumàtic.

    La solució arribarà amb aquesta vacuna que tots esperem?

    La vacunació massiva de la població i la consegüent prevenció de futures infeccions per la Covid-19 marcarà el final de la pandèmia. La recuperació dels danys produïts pel virus requerirà un procés de dol per als que hagin patit pèrdues d’éssers estimats i de rehabilitació per als que hagin afrontat els efectes perniciosos de la pandèmia sobre la convivència familiar i social, la seguretat econòmica i laboral i el pla de vida.

    El virus ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. L’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres de l’explicació que donem al seu impacte

    Lidera l’associació Metges Afiliats de Nova York, que treballa en hospitals públics i presons. Com ha impactat la Covid-19 a les presons que vostè coneix?

    A l’escenari de les presons de Nova York, la pandèmia ha adquirit un matís especialment desolador. El confinament involuntari de 9.000 reclusos en cel·les construïdes per a un màxim de 4.000, que no permeten distanciament físic, ha plantejat un enorme repte a la prevenció dels contagis i ha creat un ambient d’alt risc i estrès en la població empresonada i de gran tensió entre presos i guàrdies. Les intervencions més freqüents, a part de les urgències mèdiques, han estat crisis d’ansietat, depressió i intents de suïcidi.

    Sortirem d’aquest malson amb una societat més solidària o creixeran els populismes i els nacionalismes?

    Sense negar la persistència dels prejudicis i la discriminació en molts països, inclosos els Estats Units, on coincidint amb la pandèmia hem viscut de prop proves esfereïdores d’un racisme empedreït, l’evidència demostra que la majoria de les persones viuen convençudes que la tasca diària més important és conviure en harmonia i que el millor negoci és el bé comú. De fet, quan afrontem situacions catastròfiques com aquesta pandèmia i ens envaeix el pessimisme, amb el temps, la resplendor de la solidaritat es converteix en la font més segura d’esperança.

    Com valora la gestió de Donald Trump davant aquesta crisi?

    Al meu entendre, la gestió del president Trump ha estat capritxosa, impulsiva, mal informada, i ha estat amarada de motivacions polítiques personals i manipulada per tal d’encobrir la ignorància i seriosos errors de judici per tal de culpar forces externes o contrincants polítics. Encara sort que han sorgit líders locals com els governadors de determinats estats, inclòs Nova York, que han agafat les regnes, absorbit la confiança dels ciutadans i ens han guiat en la superació de la devastadora pandèmia.

    Aquest novembre volia córrer la marató de Nova York. Tornarà la normalitat a les nostres vides en uns pocs mesos?

    Com era d’esperar, la marató de Nova York ha estat cancel·lada per motius de salut pública. Però tenim l’oportunitat de córrer-la individualment, monitoritzats per l’organització. Aquesta opció ha estat una bona notícia per als que estem enganxats a aquesta prova anual -jo en porto 26-, acabades amb prou feines en més d’una ocasió, ja que sóc un vencedor lent. Aquest és el meu lema, que vaig aprendre de Martin Luther King i recomano: “Si no pots volar, corre; sinó pots córrer, camina; si no pots caminar, gateja; però facis el que facis, continua avançant!”.