Just Deploy It!

Etiqueta: COVID-19

  • Laia Ventura i la felicitat d’ajuntar un matrimoni ingressat per Covid

    La Laia Ventura treballava com a infermera a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19 i, a finals de març del 2020, va passar de l’àrea d’hospitalització a l’anomenat Pavelló Salut, un espai destinat a atendre pacients amb coronavirus. «La feina en equip va ser la clau. Tothom estava disposat a ajudar i això va facilitar molt l’adaptació. A més, els pacients eren molt agraïts».

    Pocs dies després que la Laia s’incorporés al Pavelló Salut, va ingressar un senyor gran que es deia José i que era amable i xerraire. «Recordo els pacients adults d’edat avançada per tot el tema de la tecnologia, no tenien massa sistema per connectar-se amb l’exterior. Si tu o jo haguéssim estat ingressades, hauríem tingut un mòbil, una tauleta o un ordinador, haguéssim estat connectades, tot i que l’experiència d’estar sola és molt dura».

    Precisament, una de les tasques d’infermeria era tenir cura de la part més emocional i psicològica i donar un cop de mà a la gent gran perquè truquessin a les seves famílies, ja que no podien entrar visites. De fet, va sorgir la campanya ‘Tauletes per als malalts de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron’ que va suposar la donació de 400 dispositius amb l’objectiu que les persones ingressades poguessin comunicar-se amb l’exterior i estiguessin més entretingudes. «Vaig veure aquest canvi d’era de tecnologia i no tecnologia», recorda la Laia.

    «El José tenia un mòbil antic. Trucava la dona i la família habitualment. Un dia, ens va dir que li havien trucat i li havien dit que la seva dona havia ingressat a la Vall d’Hebron, però no sabia res més, i estava intranquil. A partir d’aquí, tot l’equip es va mobilitzar. Vam confirmar que el motiu era la Covid i vam decidir traslladar-la per ajuntar la parella». Això va ser a principis d’abril, coincidint amb la Setmana Santa.

    «En el moment en què vam saber que la podíem traslladar, vam pensar a fer-li una sorpresa al José, també per animar-lo, per buscar un punt de somriure malgrat la situació, que va ser molt dura. No li vam dir res, i tota l’estona un equip professional sanitari parlava amb l’altre per organitzar-ho».

    El retrobament

    Quan la Laia va saber que la María estava de camí cap a l’habitació del José, li va dir que tindria una companya molt maca que es deia María, i quan la llitera va entrar per la porta va exclamar: «Passeu la María, que l’hem de veure!» «La meva María?», va preguntar el José, totalment incrèdul. «La teva María!», va confirmar la Laia. I tothom va aplaudir.

    El José i la María es miraven i s’enviaven petons. Quan van col·locar els llits un al costat de l’altre, tots dos es van agafar la mà. «Estaven agafadets. Externament, donava aquesta situació de suport, de ‘tirarem endavant’». Malgrat estar en observació, malgrat necessitar oxigen i malgrat el món capgirat per un virus, el José i la María no deixaven de somriure.

    La parella va telefonar la família per explicar que estaven bé i que estaven junts. «Va ser un moment de felicitat. La Covid ens va portar molta duresa, i molt dolor des de l’àmbit assistencial, i personal, perquè quan arribaves a casa no sabies què fer, si dutxar-te o no, si tocar els teus o no. No sabies què passaria, com avançaria…».

    La Laia llavors no era conscient que algú de l’equip estava gravant el retrobament; de fet, no recorda qui ho va fer. Va veure les imatges temps després, quan li van demanar permís per sortir a les xarxes socials.

    «També van sortir molts vídeos de quan donàvem una alta i aplaudíem, però no és el mateix que viure-ho. La sensació era de reconstrucció del cor. Cadascú ho ha viscut a la seva manera. Saps que l’experiència és dura, però quan ho vius, ho sents en el cor. Veure que hi ha gent a qui li estàs donant l’alta i es troba amb la seva família, que ja no està sola, veure el somriure dels pacients, són moments de parèntesi dins la Covid».

    Suport emocional

    Tresors com aquests són els que la Laia guarda d’aquelles setmanes durant la primera onada de la Covid. «Quan hi ets, tens les emocions a flor de pell. Poder viure una alta o un retrobament és molt satisfactori». El José i la María també van marxar entre els aplaudiments de tot l’equip i, poc després, al maig, la Laia va deixar el pavelló i va incorporar-se a pediatria, àrea en la qual continua a l’Hospital Vall d’Hebron.

    El José i la María no eren l’única parella que compartia habitació, però sí la que la Laia recorda millor i amb la que va crear més vincle. De la mateixa manera, perduren l’alegria dels aplaudiments quan els pacients marxaven a casa. I està convençuda que tot això no va ser fortuït: «El treball en equip, la coordinació, el suport emocional en el dia a dia, això m’ho enduc com a record positiu».

  • La infermera Ester Arimon visualitza la fatiga per compassió

    Comunicar notícies difícils una rere l’altra, estar en contacte constant amb el patiment i veure molta gent morir són aspectes quotidians d’alguns professionals d’infermeria que generen sentiments de tendresa, pena i empatia, però també d’estrès, ansietat, falta d’energia i esgotament. És el que es coneix com a fatiga per compassió.

    «La fatiga per compassió és una síndrome, és a dir, un conjunt de signes i símptomes que afecta els professionals que estan en contacte amb les vivències traumàtiques d’aquelles persones a qui atenen», explica l’Ester Arimon, infermera a l’UCI de l’Hospital Clínic de Barcelona i autora de la tesi Vulnerabilitat emocional en els equips d’infermeria davant l’exposició al trauma: l’impacte de cuidar.

    En el cas concret dels professionals de la salut i del col·lectiu d’infermeria, aquesta afectació pot esdevenir «pel contacte permanent amb situacions de trauma i mort, en absència d’eines per manegar aquesta proximitat». Això té conseqüències a la salut i interfereix la vida personal i professional.

    La situació de la pandèmia de la Covid-19 ha ajudat a visibilitzar aquest assumpte, però l’Ester Arimon insisteix que no és un aspecte nou. La diferència és que, especialment les primeres setmanes i mesos del coronavirus, mai s’havien trobat amb tantes defuncions i la impotència i la pressió eren molt altes: «Tornaves a la feina l’endemà o després d’un dia de descans i els que hi havia, ja no hi eren».

    Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà.

    «Vam travessar els límits del que era possible»

    El personal d’infermeria ja partia d’una base complicada en termes de fatiga per compassió, però durant la pandèmia s’ha sumat l’angoixa de no saber exactament què fer o de no saber quan s’acabarà. «No trobo un drama superior una mort de Covid que d’una altra patologia, però s’ha afegit una pressió i una incertesa que no es produïen i la sensació que estàs posant en risc la teva vida és molt forta».

    «La pressió que han rebut institucions i professionals costa d’explicar a qualsevol persona que no ho ha viscut. Tant professionals com usuaris sabem que el sistema no és infinit ni infal·lible, però ens vam bolcar sense qüestionar-nos quin era el nostre paper i la sensació és que vam travessar els límits del que es creia possible, malgrat la por».

    Per a l’Ester Arimon, entre els equips d’infermeria, que són els que més temps passen amb els pacients, va haver-hi sentiments d’impotència, desesperança, incomprensió i tristor en veure situacions extremes que mai es van imaginar. Tot i això, van estar al peu del canó. «M’ha sorprès de quina manera la tensió i la fragilitat de tots ens ha cohesionat per convertir-nos en més que companys. M’ha sorprès la capacitat de seguir, d’aguantar».

    No obstant això, és imprescindible interioritzar que «el sistema de salut no pot salvar totes les situacions». «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada, hi ha afectació, i n’hi haurà».

    «Hi ha una voluntat immensa, però no és infinita. Som persones i ens trenquem. Quan acaba el període de màxim estrès hi ha davallada» | Cedida

    Professionals que es plantegen deixar la professió

    Per a la infermera, en un hospital de màxim nivell com el Clínic, el personal veu casos molt durs, com quan el malalt és una persona molt jove o quan hi ha un accident greu de trànsit. «Les infermeres atenem permanentment la salut de les persones i les seves famílies. La bona comunicació amb aquestes persones i l’empatia necessària per entendre i tenir cura de les situacions de malaltia, compromet les infermeres en qualsevol entorn, però algunes unitats com urgències, oncologia o les UCI, les exposa a situacions extremes per l’extrema gravetat dels pacients».

    Precisament, una de les conclusions de l’estudi, que la infermera va començar abans del coronavirus i va revisar durant la pandèmia, és que un 25% de les persones enquestades s’ha plantejat deixar la professió i un 50% ha considerat deixar l’UCI o urgències per anar a altres serveis, com l’Atenció Primària, on no estiguin permanentment en contacte amb la mort.

    Per a l’autora de la tesi, és crucial entendre que, si bé el pacient i el seu entorn han d’estar en el centre, és necessari donar formació sobre com orientar l’atenció i la cura, tot oferint una sèrie d’eines sobre gestió emocional en situacions exigents. «Moltes situacions creen inseguretat en el professional respecte què dir o no dir, si estar present o respectar l’espai, sobre si allò que s’ha fet, dit o omès era el millor que es podia fer. Es creen preguntes, debats, incerteses per a les quals no estem preparades».

    Acompanyar les famílies en un moment tan traumàtic com la mort d’un dels seus membres, especialment si és molt jove, és molt impactant. «Les famílies no ho entenen. I com acompanyes aquella família? L’acompanyament que ofereixes és fonamental perquè més tard no tinguin preguntes que els ressonin sense resposta. Et planteges si es pot arribar a entendre què és el que estan vivint i què necessiten. Moltes vegades, tu t’emportes aquests pacients a casa, és un rere l’altre, no has fet net d’un i ja tens un altre. És especialment dur quan el pacient et recorda algú proper o quan has passat per un cas semblant i el segueixes revivint en els casos nous».

    Durant el treball de camp, la investigadora va enquestar més de mil infermeres de quatre unitats de 14 centres diferents i la gran majoria va considerar imprescindible donar aquest tipus d’informació i formació durant el període acadèmic per tal d’exposar la magnitud del problema. «Moltes companyes es van acostar per separat a preguntar alguna cosa més, amb sorpresa respecte no haver sabut veure abans que allò que sentien tenia un nom».

    Per això, l’Ester Arimon subratlla que identificar aquesta fatiga per compassió és la manera de fer-li front. «Fer-ho visible és imprescindible, perquè prendre’n consciència és el primer pas. No es pot afrontar un problema que es desconeix».

  • El preu a pagar

    Hem deixat enrere un estiu que ha estat molt més difícil del que preveiem, però ara tot indica que encetem una nova fase de recuperació, tant de bo definitiva. Milloren els indicadors, la vacunació supera el 80% de la població i ben aviat es podrà començar a immunitzar l’últim gran grup pendent: els infants de 5 a 12 anys. Tot i això, no hem d’oblidar els estralls que han provocat les diferents onades pandèmiques en tots els nivells assistencials: atenció primària, hospitals, centres de salut mental, residències, centres sociosanitaris, etc.

    La pregunta que ens hem de fer ara és com s’està organitzant la postpandèmia i com s’està planificant la possible arribada d’una nova epidèmia en els pròxims anys. Com es reforçaran les estructures sanitàries per fer front als increments de la pressió assistencial en l’activitat ambulatòria i urgent? Com s’organitzarà l’atenció sanitària a les residències i als centres sociosanitaris? Es dotaran amb més recursos?

    Són preguntes que qualsevol persona sense responsabilitats polítiques es planteja, excepte les persones que ostenten aquestes responsabilitats. Les solucions per part de l’administració consisteixen a forçar els professionals de la salut, esprémer-los amb modificacions horàries, increments de jornada i cobertures obligatòries, fins i tot d’especialitats alienes a les pròpies de cada facultatiu. Tot perquè impera el mantra de la manca de professionals. «No hi ha metges», diuen, mentre cada any es graduen milers de facultatius i altres tants obtenen l’especialitat via MIR.

    La millora de les condicions laborals i retributives que ofereix el sistema no entra dins la seva equació. I els professionals que ja hi són es pregunten on queden els seus drets. El descans, la desconnexió i la conciliació. Un treball confortable, assumible i que generi benestar, en comptes de patir patologies derivades de l’estrès.

    Dissortadament, els problemes de model no són nous ni són danys col·laterals de la pandèmia. Catalunya té un dèficit estructural de facultatius, la dotació actual no pot fer front a la demanda assistencial i tampoc s’està fent res per planificar el recanvi generacional (més del 50% dels metges i metgesses tenen més de 50 anys).

    Cada any, durant els estius, es redueix l’activitat i es tanquen llits d’hospitalització perquè els professionals puguin fer vacances. A l’atenció primària no es cobreix cap absència i tot ha de ser assumit pels mateixos companys i companyes. Els facultatius treballen anualment més hores que qualsevol altre col·lectiu sanitari. Les guàrdies es paguen amb preus vergonyosos que, any rere any, Metges de Catalunya (MC) ha de reclamar per via judicial. Amb aquest context d’altíssima pressió assistencial i salaris que no aguanten la mínima comparació amb els dels països del nostre entorn, molts professionals marxen del país. L’escenari de futur és desolador.

    La relació laboral-contractual que els facultatius tenim amb les empreses que presten serveis sanitaris públics ens obliga a realitzar entre 1.642 i 1.688 hores anuals de jornada ordinària i, fins als 51 anys, 499 hores més de jornada complementària (guàrdies). En total, més de 2.000 hores anuals, és a dir, aproximadament, 48 hores extres mensuals.

    La legislació limita a un màxim de 80 les hores anuals extraordinàries. En el cas de la jornada d’atenció continuada, de manera excepcional i sempre de manera individual i voluntària, mai pot superar les 150 hores anuals. Per tant, en cap cas les empreses poden obligar els professionals a fer més hores, ni forçar-los amenaçant amb represàlies.

    Tenint en compte aquestes limitacions legals, què succeirà quan ben aviat s’hagi de recuperar l’activitat ajornada per la pandèmia doblant consultes i contingents de pacients? Obrint quiròfans amb «peonades» de personal o fent teletreball a qualsevol hora? Aquesta situació ja no es considerarà excepcional? Ja no mereixerà una compensació extraordinària?

    Des de fa anys s’abusa del personal facultatiu, llastrat per una negociació col·lectiva que l’arracona i li nega les millores, mentre s’apel·la a la vocació i a la responsabilitat vers els pacients. El deure mèdic i el professionalisme han sigut i continuen sent els pilars sobre els quals s’ha sostingut la qualitat del sistema. A l’administració li ha funcionat, fent-nos creure que l’esforç i la responsabilitat són l’altra cara de la moneda de l’obligació moral que ens porta a fer tot el que s’hagi de fer, independentment de les condicions.

    Però creure això és un error que els facultatius cometem. La vocació no és això. La vocació és aquella força o directriu interior que ens ha impulsat a fer de metges, psicòlegs, i tantes altres professions dedicades a la protecció de la salut i al guariment de les persones. La voluntat de fer-ho millor cada dia i procurar el màxim benestar possible, tant físicament com emocional, per als nostres pacients, amics, familiars, veïns… Vocació és estar al costat de la població en situacions excepcionals, com hem estat i hi seguirem estant. L’ètica i la moral són una constant intrínseca a l’exercici de la nostra professió.

    Per tot això, creiem que ha arribat el moment de reflexionar molt seriosament sobre les nostres condicions de treball i sobre el futur de la sanitat pública.

    • Estem disposats a treballar més enllà de la nostra jornada? A quin preu?
    • Si l’organització del sistema comporta treballar 24 hores seguides, com s’han de remunerar?
    • Treballar més perjudica les nostres relacions socials i afectives?
    • Quin preu paga la impossibilitat de conciliar?
    • Quin preu paga la renúncia al nostre benestar? Si no treballem per sobre de la jornada màxima exigible, serem pitjors metges i metgesses?
    • Esforçar-nos per mantenir un sistema deficient i ineficaç a canvi de sacrificar el nostre temps i la nostra salut és un bé per a la societat?

    Podem formular moltes més preguntes, però el més important és el sentit de la nostra resposta. Reflexionar sobre la necessitat de fer més hores de guàrdia de les que assenyala el contracte; si cal fer activitat addicional en el nostre temps privat; si cal que els majors de 50 anys continuïn fent guàrdies mal pagades. Reflexionar sobre el valor del nostre temps i la compensació justa i exigible pels esforços extraordinaris que fem.

    Som professionals de l’aprenentatge continu i també hem d’aprendre a defensar la nostra dignitat i el nostre futur. És a les nostres mans. Reflexionem i decidim què fem i com ho fem, cada un de nosaltres i com a col·lectiu.

    Us convidem a afegir-vos a la reflexió.

    Patxi Avilés és metge de família del CAP Terrassa Sud i Pep Serra és anestesiòleg del PIUS Hospital de Valls.  

  • La incidència de la covid en els centres educatius és mínima, però les mesures no es relaxen

    El 30 de setembre de 2020, en el conjunt del sistema educatiu català hi havia 1.201 grups de convivència estable confinats, la qual cosa es traduïa en 26.030 alumnes i 1.614 docents sense sortir de casa. Un any després, els grups confinats són 276, els alumnes 7.639 i els docents 322. Els positius acumulats el curs passat en aquestes primeres setmanes de curs eren 2.273 alumnes i ara en són 974. Una quarta part en les dues primeres magnituds, una cinquena en la tercera, i una mica menys de la meitat en la darrera.

    El pic de la incidència de la pandèmia en el sistema educatiu el curs passat es va assolir el 31 d’octubre, quan es va arribar als 3.502 grups confinats (81.920 alumnes i 3.896 docents), una xifra que, amb tot, no equivalia ni al 5% dels grups bombolla existents.

    Aquestes bones dades, però, no impliquen cap canvi en els protocols anticovid establerts pels centres educatius. «Apel·lem a la prudència i a no baixar la guàrdia, la variant delta no ens permet ser triomfalistes”, va afirmar ahir al matí la secretària general del Departament d’Educació, Patrícia Gomà, a l’hora de valorar aquestes dades en roda de premsa. Continua, doncs, la lògica dels grups bombolla, continuen les entrades i sortides esglaonades, i sobretot continua la mascareta a l’aula, possiblement la més molesta i antipedagògica de totes les mesures sanitàries.

     

    La mascareta, quan?

    També a la roda de premsa, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència del Departament de Salut, Laia Asso, va recordar que el Govern català no podria retirar la mascareta encara que volgués, ja que l’obligació ve d’una normativa estatal. Cada quinze dies el Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes valoren la situació epidemiològica i, en opinió d’Asso, si les dades segueixen la tendència actual, i amb les experiències que estan havent en països on ja s’ha pres la decisió de retirar la mascareta a l’aula, «és possible que a partir de la segona meitat d’aquest trimestre es debati sobre la conveniència o no de fer aquest pas».

    A banda, la vacunació també segueix avançant, i ja arriba al 92% dels professionals de l’educació i al 70% dels joves entre 12 i 19 anys amb la pauta complerta. Salut s’està plantejant la possibilitat de fer campanyes específiques de vacunació en aquells instituts on es detectin percentatges més baixos d’alumnat vacunat. També fan una valoració molt positiva de la vacunació entre els adolescents, perquè “estem observant que ara hi ha més positius a primària”, va explicar l’alt càrrec del Departament de Salut.

    El ‘grup constant’ de les extraescolars

    Laia Asso també va avançar que s’està ultimant un protocol per l’arrencada de les activitats extraescolars, que es presentarà pròximament. Només ha avançat un nou concepte (el de «grup constant», que seria el del tercer grup bombolla dels infants i joves, després del familiar i escolar, i amb el qual s’ha de perseguir també la màxima estanquitat i traçabilitat possible). Aquest protocol l’estan treballant conjuntament els departaments d’Educació, Afers Socials i Salut, i la secretaria general d’Esports.

  • Ivana Gallardo i Assumpta Ruiz, infermeres inesperades a l’hotel salut

    La Ivana Gallardo estava fent les últimes pràctiques d’Infermeria de quart de carrera a l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona quan es va declarar l’estat d’alarma per la Covid a mitjans de març. «Em quedaven tres setmanes per acabar-les i, d’un dia per l’altre, ens van dir: ‘Demà no vingueu; de moment, quedeu-vos a casa’. Pensàvem que serien només dues setmanes, però després va ser més seriós».

    L’Assumpta Ruiz feia dos anys que s’havia jubilat i havia estat infermera a Can Ruti, com es coneix popularment l’hospital, des de la seva inauguració l’any 1983. «Quan va començar la pandèmia estàvem a casa. Estàvem seguint les normes que marcaven i estàvem una mica expectants. Tenia contacte amb l’hospital i tenia la sensació que volia fer alguna cosa perquè em sentia malament d’estar a casa mentre veia el que estaven fent les meves companyes. Tothom tenia por, tot era molt desconegut».

    Els hospitals es quedaven sense llits disponibles per atendre l’allau de malalts per coronavirus i els efectius sanitaris eren insuficients, al que cal afegir les baixes de personal per contagi del virus. Quan algun malalt millorava i havia de fer quarantena, moltes vegades no se’l podia enviar a casa, però tampoc hi havia espai al centre perquè venien persones que estaven pitjor, i així es va crear la solució temporal dels hotels salut, que posaven les seves habitacions i les seves instal·lacions a manera d’hospital. Allà derivaven persones tant dels centres sanitaris com del mateix domicili quan no hi havia possibilitat d’aïllament.

    La Ivana Gallardo i l’Assumpta Ruiz van ser cridades per anar a l’hotel salut Rafaelhoteles, que es va condicionar per alleugerir la situació a l’hospital. La Ivana va començar, amb supervisió de professionals titulats, quan encara no s’havia graduat, i l’Assumpta, que estava acostumada a obrir molts nous serveis durant la seva etapa laboral, es va encarregar de dirigir la logística de material sanitari i de material de suport, com cuina, neteja i bugaderia.

    Assumpta Ruiz, infermera jubilada / Cedida

    «No havia acabat la carrera i em sentia insegura»

    La Ivana Gallardo reconeix que, tot i que va acceptar la proposta de feina amb ganes, per a ella va ser un «xoc». «Ningú sabia com reaccionaria el virus, hi havia poca informació, no havia acabat la carrera i em sentia insegura. Vaig començar a treballar el dissabte 28 de març, amb torns de 12 hores, de 8 a 20 hores, dia sí i dia no».

    Els malalts eren, dins de la situació, estables i autònoms, però els inicis van ser intensos. «El primer dia va ser un caos, era quan havien d’entrar tots els pacients. S’havia d’organitzar la medicació, ens havíem d’organitzar nosaltres, però en poc temps ja ho portàvem per la mà, ens vam conèixer els companys i vam fer pinya». Després de l’ensurt inicial, la Ivana va treballar amb certa «facilitat», sempre amb l’assessorament i acompanyament d’infermeres veteranes i d’auxiliars.

    Com que les persones ingressades estaven contagiades i/o havien de fer quarantena, el personal d’infermeria entrava a l’habitació el mínim indispensable, sobretot per repartir àpats i estris per a la dutxa, i esdevenia el contacte humà amb l’exterior. «Aprofitaves i parlaves amb els pacients, perquè a més estaven sols i no podien rebre visites».

    Tot i que els ingressos no eren llargs i atenien moltes persones, hi ha casos que li van quedar més en la memòria. «Hi havia una senyora de 50 o 60 anys que era molt simpàtica i molt agraïda. No sé per què, però al final et quedes amb aquest tipus de persones. També hi havia una noia que tenia algun tipus de problema de desenvolupament i sempre ens feia dibuixos i donava molta alegria. En situacions com aquesta, hi ha gent molt resilient i aquesta actitud l’ajuda a recuperar-se».

    El mes de maig la incidència de la Covid va disminuir i l’hospital ja estava més descongestionat, així que la Ivana va tornar al Germans Trias, primer a l’UCI i després a diverses plantes, sempre relacionades amb el virus. A finals de juny, ja tenia el títol oficial d’infermera.

    «He crescut molt i molt ràpid»

    L’entrada de la Ivana al món laboral va ser «per la porta gran», amb un rodatge que no s’havia imaginat. «No m’he sentit angoixada. Quan veus gent que mor, sí que fa pena, però he tingut bones companyes, que en sabien més que jo i que eren molt accessibles. Va ser una evolució ràpida».

    Ella mateixa es va sorprendre en positiu de la seva reacció. «Jo sempre he pensat que començar a ser infermera em generaria molta ansietat, que tindria por a equivocar-me amb els malalts. Si em comparo amb la infermera que va començar, he crescut molt i molt ràpid professionalment i m’organitzo millor. A mi em va anar bé començar suau i pujar el nivell». El seu contracte finalitza al desembre i, si hagués d’escollir, es quedaria a l’àrea de pneumologia, si bé està oberta a rotar per més serveis.

    «No quedava pràcticament una infermera lliure»

    Per part seva, l’Assumpta Ruiz tenia un llarg recorregut en multitud de disciplines i, quan li van proposar reincorporar-se temporalment a la seva tasca d’infermera, no s’ho va pensar dues vegades. «He obert molts serveis i m’agrada fer coses. No quedava pràcticament una infermera lliure, la situació era molt complicada, i el repte de l’hotel em va semblar una tasca maca».

    «Em van trucar al març. Tot va anar molt de pressa. L’hospital estava organitzant la posada en marxa de l’hotel salut i no tenien personal per gestionar-lo. En una setmana ja estava tot en marxa i l’hotel va obrir a finals de març. Va haver-hi un moment que semblava que aquells dos anys de jubilació no havien existit».

    En el cas de l’Assumpta Ruiz, no va tenir contacte amb els pacients malalts de Covid, ja que era persona de risc per qüestió d’edat. Les dues primeres setmanes van ser complicades perquè, entre altres coses, els protocols canviaven constantment. «Els primers dies no tenies temps de pensar en res. Arribaves a casa i et ficaves al llit. Va ser una voràgine, va tenir el seu un moment complicat fer els equips assistencials i formar la gent. Els primers 15 dies van ser una mica difícils, la tensió assistencial era molt gran, però es van crear uns equips supermacos. Una de les coses boniques que recordo és la implicació de tothom».

    Aquesta infermera veterana recorda la resposta de les empreses a l’hora de facilitar el material, i com des de l’hospital es formaven els equips. «El més bonic va ser la gestió de personal. Hi havia sèniors i estudiants, i van treballar supercompenetrats. Era agradable veure com tothom treballava a una».

    L’Assumpta defineix la situació com «molt dura» i «molt intensa» fins a mitjans d’abril des del punt de vista de facultatius, zeladors, administratius i de tots els sectors, però el resultat final va ser enriquidor. «Nosaltres dèiem que l’hotel era una família. No hi havia conflictes, es feia el que s’havia de fer. En l’àmbit d’infermeria, l’atenció al malalt era complexa perquè només entraven a l’habitació un o dos cops al dia, i els malalts estaven sols, aïllats. Els pacients expliquen que veure els ulls dels professionals vestits amb els EPI creava una relació molt curiosa».

    El Rafaelhoteles va funcionar com a hospital més de dos mesos, fins que es va tancar com a hotel salut i es va preparar per a la seva activitat habitual. L’Assumpta no té cap dubte que, si fes falta, preferiria repetir l’experiència abans que quedar-se a casa: «Si em necessitessin, tornaria a fer-ho».

    Fent balanç prop d’un any i mig després, les imatges que li vénen al cap són les cares de por del principi, no per l’organització, sinó per la seguretat del personal davant un virus desconegut. Les escenes més emotives són les de les persones que sortien entre aplaudiments de l’hotel, un cop curades, cap a casa seva. «La cara de la gent quan sortia i es trobava amb un familiar, és de les coses més entranyables».

    «Tots sortien per la porta curats»

    Dintre de tot, l’Assumpta creu que va estar en un entorn privilegiat perquè «tots sortien per la porta curats». Només si alguna persona tenia alguna altra patologia diferent de la Covid i empitjorava, tornava a l’hospital Germans Trias.

    Des del seu punt de vista, l’experiència de la Covid hauria de servir per dignificar el sector de la infermeria. «Tot el personal estava cansadíssim, perquè la situació no era fàcil, però la resposta de l’equip va ser fantàstica. M’agradaria que es reforcés el paper de la infermeria, des de les ràtios entre professional i malalt, fins a les condicions laborals. Tenim un bon sistema sanitari i bons professionals, però la pandèmia ha posat en evidència que cal millorar les condicions d’infermeria».

  • Amnistia Internacional denuncia que les farmacèutiques productores de vacunes contra la Covid aviven «una crisi de drets humans sense precedents»

    Sis empreses que estan al capdavant de la distribució de les vacunes contra la Covid-19 aviven una crisi de drets humans sense precedents amb la seva negativa a renunciar als drets de propietat intel·lectual i compartir la tecnologia de les vacunes, i gairebé cap d’aquestes empreses dona prioritat als lliuraments als països pobres, segons Amnistia Internacional.

    Són les conclusions del nou informe Doble dosi de desigualtat: Les empreses farmacèutiques i la crisi de les vacunes contra la Covid-19, on l’organització ha avaluat sis de les companyies que produeixen vacunes contra la Covid-19: AstraZeneca, BioNTech, Johnson & Johnson, Moderna, Novavax, i Pfizer. Segons Amnistia, la «passivitat contant» de les farmacèutiques, que han monopolitzat la propietat intel·lectual i impedit la transferència de tecnologia, «ha perjudicat els drets humans dels milers de milions de persones que encara no poden accedir a una vacuna contra la Covid-19 que pot salvar-los la vida».

    Dels 5.760 milions de dosis administrades a tot el món, tan sols un 0,3% s’ha destinat als països d’ingressos baixos, i més del 79% va als països d’ingressos alts i mitjans-alts. Si ens fixem en els països d’ingressos baixos i mitjans-baixos, la realitat és que menys del 10% de la població d’aquests països està totalment vacunada, davant del 55% de la població dels països rics.

    «Les vacunes contra la Covid-19 han d’estar disponibles i ser accessibles per a totes les persones de forma immediata. Vacunar a tothom és l’únic camí per sortir d’aquesta crisi», ha declarat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional. «En molts països de baixos ingressos ni tan sols el personal sanitari i la població en situació de risc han rebut la vacuna. Amb aquesta flagrant desigualtat com a teló de fons, BioNTech, Moderna i Pfizer hauran guanyat en conjunt 130.000 milions de dòlars nord-americans a finals de 2022», afegeix Callamard.

    Segons l’informe, Pfizer-BioNTech ha entregat el 99% de les seves dosis a països d’ingressos alts o mitjans-alts. Això suposa, per exemple, que Suècia ha rebut una quantitat de dosis nou vegades superior a la de tots els països d’ingressos baixos junts. Amnistia calcula que aquesta empresa haurà obtingut ingressos per valor de més de 86.000 milions de dòlars a finals de 2022.

    Per la seva banda, la farmacèutica Moderna encara no ha lliurat cap dosi de vacuna als països de baixos ingressos, ha facilitat només el 12% de les seves vacunes als països d’ingressos mitjans-baixos i no lliurarà la gran majoria de les seves comandes pel programa COVAX fins al 2022. Uns compromisos amb COVAX que tampoc complirà la farmacèutica Johnson & Johnson fins a l’any vinent.

    Compte enrere de 100 dies

    Coincidint amb la publicació d’aquest informe, Amnistia Internacional llança una campanya global amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut i l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als drets humans per demanar responsabilitats als Estats i les grans farmacèutiques. La campanya «Compte enrere de 100 dies: 2.000 milions de vacunes contra la Covid-19 ara!» exigeix que es compleixi l’objectiu de l’OMS de vacunar el 40% de la població dels països d’ingressos baixos i mitjans-baixos i que es reparteixin 2.000 milions de vacunes abans a aquests països abans que acabi aquest any.

    L’organització insta els Estats que redistribueixin amb urgència els centenars de milions de dosis sobrants que no s’estan utilitzant, i als desenvolupadors de les vacunes que garanteixin que almenys el 50% de les dosis produïdes es destinin a aquests països, ja que, segons diuen, si els Estats i les empreses farmacèutiques segueixen la seva trajectòria actual, no s’albirarà el final de la crisi de la Covid-19.

    «Per aconseguir una distribució ràpida i equitativa, els desenvolupadors de les vacunes han de donar prioritat als lliuraments destinats als països que més les necessiten i suspendre els drets de propietat intel·lectual que tenen, compartir els seus coneixements i la seva tecnologia i formar a fabricants qualificats per incrementar la producció de vacunes contra la Covid-19″, ha assenyalat Agnès Callamard.

  • Covid-19 i vacunació infantil: un debat segrestat?

    El 65% dels adolescents catalans ja tenen la pauta completa de la vacuna de la Covid-19 i un 15% més té la primera dosi, segons les darreres dades fetes públiques la setmana passada pel Departament de Salut. La vacunació de la franja 12-18 s’ha executat sense gaire o cap debat, si bé abans de l’estiu algunes veus es qüestionaven la seva necessitat o fins i tot la seva idoneïtat. I la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, ja ha avançat que molt probablement, a partir dels assajos que estan fent les farmacèutiques, l’Agència Europea de Medicaments (EMA) autoritzi la vacunació dels infants de la franja 5 a 11 anys a partir del gener. Hi ha prou garanties? S’està fent una lectura acurada del balanç risc-benefici?

    Francis Garcia Collado, professor d’Ètica, psicologia i pensament científic de la UdG, opina que s’està corrent massa: “En ciència no es pot passar per alt el factor temps –explica–, el fet que una agència com la EMA o l’OMS digui que no hi ha riscos, i que algunes persones també ho considerin, no és una opinió científica degut a un concepte que en ciència és clau: la connectivitat epistèmica. Sembla evident que, observant què ha passat amb anterioritat en el desenvolupament d’aquests vaccins, per exemple en animals, cal ser prudent i conservador i encara més amb els més petits, com a societat no ens podem permetre errors greus”.

    Garcia Collado apunta que “cada cop són més els experts o institucions que, com el JCVI (Joint Committe on Vaccination and Immunisation) del Govern de Regne Unit, no recomanen la vaccinació universal per a menors de 16 anys sans. Es basen en l’inexistent risc pels menors en cas de contraure la malaltia. A banda, hi ha dues qüestions que no es poden menystenir: els estudis sobre efectes adversos apareixen progressivament, com per exemple un de recent als Estats Units sobre el risc postvaccinació en adolescents de patir problemes cardíacs sis vegades superior al d’emmalaltir a causa del SARS-CoV-2, entre altres”.

    La variant delta ho canvia tot?

    Des del Departament de Salut, en canvi, defensen la seguretat i la conveniència de la vacunació en menors. A preguntes d’aquest diari, la responsable dels programes intersectorials de Salut Pública en la Infància i l’Adolescència, Laia Asso, assegura que a Catalunya no s’ha registrat cap efecte secundari significatiu entre els menors que s’han vacunat, més enllà dels que ha tingut la població adulta, com maldecaps i febre, i que la irrupció de la variant delta és el que ha fet canviar el parer científic inicial pel que fa a la vacunació d’infants i joves.

    Segons aquesta alt càrrec, “l’any passat diferents estudis van evidenciar que la covid es transmetia molt poc des dels infants, però la variant delta s’està comportant de manera molt diferent de les variants clàssiques, té una càrrega viral 1.200 vegades superior i provoca que el col·lectiu d’infants sí que tingui aquest potencial transmissor».

    Per Vicky Fumadó, pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses, les coses s’estan fent ràpides però bé. “És la primera vegada que tota una indústria està treballant per una sola vacuna, i com passa amb tots els assajos clínics es comença amb adults, i quan hi ha evidència que no hi ha problema a poc a poc es va baixant a altres edats”, senyala Fumadó, per a la qual la població infantil s’haurà de vacunar sí o sí, ja que en cas contrari la malaltia es perpetuarà. “És veritat que els nens són menys transmissors, però si no tens aquest grup d’edat protegit mantens la transmissió, i el que també sabem és que la vacuna no és permanent, que no és infal·lible i que el virus va mutant, o sigui que quan abans tinguis protegida tota la població, millor”.

    Immunitat de grup, un mite?

    Però és possible tenir-la tota protegida? Garcia Collado cita unes declaracions fetes aquest estiu per Andrew Pollard, pediatra i director del Grup de Vacunes d’Oxford, segons el qual la variant delta ha convertit la immunitat de grup en un “mite”, és a dir, que el virus seguirà entre nosaltres, i que, “si es pertany a un grup sense risc com és el dels menors no té cap sentit assumir riscos potencials”. Aquest professor i membre del Comité avaluador d’ètica i bioseguretat de la UdG aclareix que no forma part de cap moviment antivacunes, “ben al contrari, qui defensa la ciència i les vacunes defensa un desenvolupament rigorós d’aquestes”, apunta Garcia Collado. “El que tampoc podem ignorar –afegeix– és que el vaccí encara és un fàrmac experimental, i parlar d’un fàrmac experimental com si no ho fos simplement el fa més perillós, la Declaració d’Helsinki ens recorda que les persones estan per sobre d’interessos socials o científics”.

    Tampoc ho veu clar el pediatre de l’Hospital Mutua de Terrassa Sergio Flores, que abans de l’estiu va publicar un article a The Conversation explícitament titulat: Por qué aún no tiene sentido vacunar a los niños frente a la COVID-19. En el seu article, Flores recorda que cap pediatra és antivacunes, ja que “la pediatria és la branca de la Medecina que més assentat té el concepte de vacunació universal”. Amb tot, en aquest cas considera que no té lògica buscar la immunitat de ramat amb la població infantil mentre hi ha països del nostre entorn amb taxes molt baixes de població vacunada.

    “Mentre hi hagi persones sense vacunar –escriu Flores–, la capacitat que té el virus de mutar generarà variants que poden reactivar noves pandèmies, i els països que avui dia tenen la capacitat de vacunar als nens podran patir noves pandèmies en el futur. El desequilibri en la vacunació a nivell mundial és un perill global que ens pot fer tornar a la casella de sortida”.

    És possible la immunitat per barris?

    En conversa amb aquest diari, Sergio Flores reitera que “s’ha de vacunar a tots els adults de tot el món i als nens deixar-los tranquils”, perquè “no serveix de res que a Espanya tinguis al 70% de la població vacunada i al Marroc no arribin al 30%”, i perquè “la teoria ens diu que no s’ha de vacunar als nens per un virus que no els fa res”. És molt lamentable, afegeix, veure que hi ha països que llencen vacunes mentre n’hi ha d’altres que no en tenen, i que de fet les que realment fa molts anys que necessiten són les de malalties com la pòlio, la varicel·la o el xarampió.

    Amb les dades demogràfiques de l’Idescat, Flores calcula que si a Catalunya es vacunés tota la població major de 12 anys s’arribaria al 93%, molt per sobre del 85% que ara es busca per assolir la desitjada (o tal vegada utòpica) immunitat de ramat, la qual cosa planteja un interrogant inquietant: ¿estem pensant a vacunar nens malgrat que no faria falta per compensar el tant per cent de la població adulta que es nega a posar-se la vacuna?

    En tot cas, per Flores el risc de la vacuna per a la salut dels infants i adolescent és mínim, ja que fins ara només s’han descrit alguns episodis de pericarditis i miocarditis “que són molt poc habituals i que amb un simple tractament antiinflamatori tenen bon pronòstic”, comenta. En aquest punt, Vicky Fumadó hi coincideix: “Pel tipus de vacuna i per l’enginyeria que s’ha fet servir no té per què haver-hi cap efecte a llarg termini, i en els assajos que s’estan fent en infants, malgrat que encara no s’han publicat les conclusions definitives, no s’està veient que hi hagi efectes diferents de la d’altres grups”.

    Però Garcia Collado insisteix en què aquests casos són la punta de l’iceberg, perquè «la connectivitat epistèmica ens adverteix que els veritables efectes adversos podrien aparèixer a partir de 3 anys de la vacunació, tal com ja ho suggereixen diferents CEO de farmacèutiques», i que per això s’han assegurat que, amb el vaccí del coronavirus, en cas d’efectes adversos inesperats, les indemnitzacions les pagaran els Estats.

  • Doctor Joaquim Serra, d’avi jubilat a tornar a l’hospital

    El doctor Joaquim Serra havia treballat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona durant 40 anys quan es va retirar als 65 i la seva vida va canviar totalment. A més d’estar més temps a casa, feia d’avi dels seus dos néts i estudiava italià a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), fins que es va declarar l’estat d’alarma pel coronavirus.

    La falta de personal mèdic i de tot l’equip sanitari, juntament amb les mesures extraordinàries per tal que metges jubilats es poguessin reincorporar a la feina, van fer pensar a l’intensivista que el cridarien: “M’ho vaig imaginar. Les notícies eren bastant preocupants. S’havia de reforçar personal com fos i vaig pensar que tenia molts números, només feia un any que m’havia jubilat”.

    Als 66 anys va tornar a treballar durant tres mesos, de març a juny, a la primera onada de la Covid-19. Després va repetir al novembre i va estar-hi sis mesos, coincidint amb la segona i la tercera onades, fins al 9 de maig, dia en què va acabar l’estat d’alarma.

    “Vaig pensar que podia ser útil”

    Amb la creença que un metge no deixa mai de ser metge, va acceptar tornar a exercir sense rumiar-s’ho gaire: “Vaig pensar que podia ser útil, hi havia una necessitat claríssima, perquè era impossible aconseguir gent. L’hospital no podia contractar personal perquè tots els hospitals estaven igual. La necessitat de personal extra era a tot arreu exactament igual, i l’única possibilitat del sistema era contractar gent jubilada i suspendre les vacances”.

    El doctor va reincorporar-se a l’UCI no Covid, com altres companys jubilats, mentre que l’UCI dels malalts Covid depenia de professionals més joves. “Hi havia una necessitat de personal brutal. A la nostra Unitat de Cures Intensives normalment hi havia més de 50 llits, i vam passar a gairebé 200”.

    Llargues jornades laborals

    Al principi, hi anava quasi cada dia a l’hospital, després feia dos dies de feina i un de festa, inclosos dissabtes i diumenges, si bé no feia guàrdies. La jornada laboral començava a les vuit del matí i podia durar fins a quarts de deu o fins a quarts d’onze, sobretot al començament. El dia més dur va ser quan, a la primera onada, van haver de traslladar els malalts no Covid de l’edifici general, que va quedar destinat únicament per al coronavirus, a l’edifici de traumatologia. I ho van haver d’enllestir en un sol dia.

    La feina estrictament mèdica a l’UCI no havia canviat tant respecte als anys anteriors, però la manca constant de metges va ser dramàtica. “Des del punt de vista de la feina no ha estat tan diferent del que estàvem acostumats a veure. El que ha sigut diferent per a nosaltres és l’acumulació tan brusca de malalts en un temps tan petit, i no poder agafar més personal, que t’hagi d’ajudar gent d’altres especialitats perquè no hi ha personal”.

    “Tota la vida hem estat en risc de contagi”

    Com a intensivista, parla amb naturalitat dels motius pels quals va reincorporar-se i sense reparar en els riscos. “No em preocupava massa contagiar-me perquè els meus pares ja no hi són, van morir fa anys, de manera que no tenia ningú d’edat avançada a qui contagiar. Jo estava sol a casa, com a màxim venia a veure’m el meu fill. No tenia el problema de poder contagiar massa gent perquè no hi havia ocasió. El que tenia més possibilitat de contagi era jo, per edat, però tampoc estava en àrea Covid. De fet, tota la vida hem estat en risc de contagi de malalties infeccioses a partir d’un malalt”. Alguns dels seus companys sí que es van contagiar, però per sort no van ser casos greus.

    A més de sentir-se d’utilitat en plena pandèmia, en Joaquim veu punts de vista positius a nivell personal. “Treballar els caps de setmana en l’època del confinament màxim no va representar un problema perquè tampoc podies anar enlloc. Una de les sorts de fer això és que, per a nosaltres, el confinament pràcticament no va existir. Cada dia agafava el metro per anar a la feina i tornava caminant a casa per fer exercici. Tenia permís per sortir cada dia, i això era un avantatge respecte a l’altra gent que s’havia d’estar a casa tancada”.

    Tornar a l’hospital en què havia estat treballant 40 anys i del qual ja s’havia acomiadat com a professional de la medecina, també va tenir la seva dosi de sensibilitat. “Va ser emotiu posar-se a treballar i trobar-te els teus companys antics, tot i que amb alguns ens havíem anat veient, però no és el mateix. Tornar a estar a la feina era una sensació molt estranya, però ràpidament et posaves en matèria i a la que havien passat quatre dies t’oblidaves de la jubilació”.

    Serenor i dèficit de personal

    L’ambient laboral, dintre de la situació pandèmica, va ser d’organització. “Hi havia bastant serenor. La gent sabia què podia fer, què havia de fer, penso que estava molt ben organitzat, que es va fer molta feina bona en poc temps, i que es va poder fer acceptablement bé, tot i els mitjans limitats. El punt fonamental era el descans del personal, perquè la gent havia de fer moltes guàrdies i hi havia gent que es contaminava i havia d’estar a casa. Sempre hi havia el problema del dèficit de personal, i no sabies si encara et quedaries amb menys personal, ni fins a on arribaria a pujar la corba”.

    La corba del número de morts i malalts per la Covid va baixar, i amb aquest descens, els professionals sanitaris van poder recuperar-se una mica. “A mesura que la Covid va anar disminuint, augmentava el personal per a l’àrea no Covid, hi havia més llits disponibles i canviàvem l’organització”.

    El maig del 2021, el doctor Serra va tornar a acomiadar-se de la medecina activa. Dubtava de si li trucarien de nou i hauria d’estar disponible al juliol i a l’agost, però la situació hospitalària va ser menys dramàtica que en les primeres onades. Actualment, en Joaquim Serra es troba jubilat, per tercer cop, i torna a fer d’avi.

  • Hipòlit Pérez, de metge a ingressat a l’UCI

    Les notícies alarmants que venien d’Itàlia i les advertències de companys i metges italians que avisaven que la Covid-19 estava sent molt letal, feien presagiar que el sector sanitari havia d’estar preparat. “Estàvem una mica espantats”, reconeix el doctor Hipòlit Pérez, intensivista de l’UCI de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. “A causa del número d’ingressos, vam decidir fer torns de 12 hores. Teníem molta angoixa perquè no sabíem fins a on arribaríem. El dubte era saber quan arribaríem al màxim, quant de material feia falta i quants llits calien”.

    Abans que es poguessin reorganitzar, l’UCI ja estava plena, igual que la zona de reanimació REA i la unitat assistencial UPA, i el mateix dia que el doctor Hipòlit va tenir els primers símptomes de Covid, van haver d’habilitar la biblioteca en un temps rècord com si fos una unitat de cures intensives. Al març no hi havia prou respiradors a l’hospital per als malalts de coronavirus i els van haver de recollir de clíniques particulars i fins i tot d’animalaris: “Recordo que hi havia un respirador que deia “pigs” (porcs) i un altre que deia “dogs” (gossos). Després vam haver de buscar respiradors antics d’abans del 2000, buscar peces, i també van arribar els respiradors que va fabricar la Seat… Hi havia incertesa sobre què passaria, portàvem tant d’estrès i tanta fatiga que quan em vaig trobar malament ho vaig associar al cansament”.

    L’afecte i l’angoixa d’atendre un company

    Quan el doctor Hipòlit va tenir febre i va donar positiu per Covid, va haver d’anar a casa, però quatre dies després, en veure que cada cop tossia més, no podia parlar i s’ofegava, la seva dona, que és anestesista en un altre centre, el va portar a Urgències del Germans Trias i li van confirmar que estava greu i que havia de quedar-se ingressat. Era el 5 d’abril. “Sabia que anar a l’UCI era una possibilitat, no teníem mascaretes per a tots i ja teníem companys ingressats. També havíem tingut la mare o el pare d’algun company, a alguns els va anar bé, altres van morir”.

    Per la seva experiència, l’Hipòlit sap que atendre un company en aquestes circumstàncies té una càrrega extra: “Ho passes amb molta angoixa, estàs mirant cada dia com estarà, si li falta més oxigen, si haurà claudicat… Hi ha més incertesa, més por, més nerviosisme, perquè quan tu tens un malalt greu i poses tot de la teva part, saps que hi ha una part que no controles”.

    A més, com a especialista en cures intensives, àrea en la qual treballa des del 1993, sabia que era possible tenir una pneumònia associada a la ventilació mecànica, per exemple, perquè els tractaments que reben els pacients són molt agressius: “A vegades, no és tant la malaltia per la qual ingresses sinó la factura que et passa l’UCI”.

    Tot i això, quan li van dir que havia d’estar a l’UCI, reconeix que va sentir cert “alleujament” perquè necessitava descansar. “Notava la cara de pànic dels meus companys, tenien molta angoixa, i els deia ‘tranquils, que anirà bé’. No estava nerviós. Si et poses nerviós, consumeixes més, i no és bo respirar massa ni massa de pressa. Penso que haver vist malalts em va anar bé perquè sabia, en certa manera, dosificar l’esforç”.

    Hipòlit Pérez | Cedida

    Records de l’UCI com a malalt

    Recorda que un dels dies, a l’hora de fer-li una gasometria, que és una tècnica de medició respiratòria invasiva, la companya que havia de punxar-li no trobava l’artèria i va provar més de 10 vegades fins a aconseguir-ho. L’intensivista li deia que no es preocupés, que no passava res, que ho tornés a intentar, i mentre ella es disculpava, ell li donava ànims.

    Viure l’UCI com a malalt va anar més enllà del que és estrictament mèdic. Les nits li feien pànic perquè li costava dormir i físicament es trobava pitjor, però quan sortia el sol tenia la sensació de descans. Somiava molt amb l’aire lliure i tenia moltes ganes d’estar a l’exterior. Va tenir un episodi de deliri en què es veia a ell mateix saltant del llit a un lavabo estrany que tenia la tapa d’or i, quan temps després ho va explicar a les infermeres, li van confessar que aquella nit s’havia tret els catèters i ho va embrutar tot de sang, per la qual cosa el van haver de sedar.

    El primer dia en què va intentar aixecar-se de la cadira no tenia forces, i és que en els 12 dies que va passar a l’UCI va perdre 10 quilos. L’Hipòlit destaca l’afecte i la suavitat dels companys a l’hora de fer-li les cures i la higiene, i ara comprèn més les persones ingressades que diuen que si no van al bany i s’asseuen, no poden defecar.

    Creu que, en el fons, no té un mal record de la seva estada a l’UCI i que va ser un privilegiat, però quan li van donar l’alta ho va tenir clar: va anar a fer el testament vital, per tal de deixar per escrit les instruccions i cures que voldria rebre en cas que algun dia no pogués expressar-ho: “Si m’han d’aplicar mitjans per allargar-me la instància a l’UCI, o si haig de sortir amb un deteriorament que no vull, no cal aplicar-ho. La mort és una cosa biològica que ens ha d’arribar a tots”.

    Un equip motivat

    L’Hipòlit va sortir de l’Hospital Germans Trias a finals d’abril, i es va reincorporar a la feina el 14 de maig, en un moment en què hi havia moltíssimes baixes, i és que la gran majoria de la plantilla es va contagiar de Covid, si bé només uns pocs van haver de ser ingressats. La tornada va suposar “molta felicitat i molta alegria de veure’ls a tots. Estava contentíssim en veure cadascuna de les persones que em saludaven i em deien ‘ja estàs aquí’, ‘què bé que hi siguis’. Em sentia molt reconfortat i molt acompanyat. Jo crec que el futur de moltes empreses és que la gent estigui al lloc de feina no com a càstig sinó contenta, en un ambient de comoditat, on hi hagi un equip que tingui en compte la importància de tot el personal. Ara penso no només en metges i infermeres, sinó en auxiliars, tècnics, neteja, tot. Si no està tot molt engranat i tot molt motivat no funciona una empresa, no funciona l’hospital”.

    El doctor Hipòlit Pérez es va anar recuperant a poc a poc. A vegades s’ofega en pujar les escales i ha notat una caiguda de la capacitat de concentració, però no sap si ho ha d’atribuir a la Covid o bé a la falta de forma física i a l’edat. D’aquells dies a l’UCI sí que perduren les ganes d’estar a l’aire lliure i la sensació de benestar en veure entrar la llum per la finestra, una d’aquelles petites coses en què fins ara no havia reparat.

  • La vacunació ha evitat entre 6.900 i 9.500 morts a Catalunya en el que portem d’any

    Des de l’1 de gener, les defuncions evitades per l’efecte directe de la vacunació s’estimen en entre 6.900 i 9.500. Si parlem de dies d’hospitalització en UCI evitats, serien entre 77.000 i 93.000, mentre que si parlem d’ingressos en crítics, serien entre 4.700 i 5.700. Pel que fa als ingressos en planta, s’haurien evitat entre 31.000 i 38.000. Respecte als casos positius de Covid, s’haurien evitat entre 100.000 i 150.000.

    Aquestes són les dades que ha avançat en roda de premsa Clara Prats, investigadora del Computational Biology and Complex Systems (BIOCOMSC) de la Universitat Politècnica de Catalunya, per a emfatitzar en la importància d’estar immunitzat. Per a la secretària de Salut Pública, Carmen Cabezas, aquestes xifres «donen molt de sentit a l’esforç del sistema sanitari de Catalunya en la vacunació», que es va començar a desplegar ja fa vuit mesos.

    El Departament de Salut continua cridant a la vacunació contra la Covid-19 a totes aquelles persones que no han iniciat el procés o que encara no tenen la pauta completa. Especialment en el grup de persones d’entre 12 i 39 anys, que és el grup d’edat prioritari ara mateix. Segons Cabezas, la campanya de vacunació a Catalunya «està evolucionat molt bé en comparació amb altres països de l’entorn», com ho demostra l’objectiu, ja assolit, d’haver superat aquesta setmana el 70% de la població amb la pauta complerta. «D’una vacunació més massiva anem ara a una de més selectiva», ha subratllat Cabezas.

    Pel que fa a les perspectives sobre les pròximes setmanes, l’experiència de l’any passat indica que al setembre va canviar el patró d’interaccions i l’entorn, provocant un creixement intens de la incidència a principis d’octubre. Segons ha explicat Clara Prats, però, la situació de partida actual és «molt millor que fa un any, i molt millor que al juny». En aquest sentit, s’estima que si hi ha un creixement i no hi ha gaire sorpreses, és molt probable que hi hagi una menor afectació en tots els paràmetres.

    Pel que fa al pla de vacunació, fins ahir s’havien administrat 10.738.296 dosis, el 90,5% de les rebudes. El Departament de Salut ha engegat diverses iniciatives per ampliar la cobertura vacunal: trucades proactives, diferents procediments per a vacunar-se –amb cita prèvia o sense- i l’obertura de punts de vacunació en prop d’una desena de campus universitaris d’arreu de Catalunya.