Etiqueta: COVID-19

Gemma Tarafa Orpinell es va llicenciar en biologia per la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Biologia Molecular també per la mateixa universitat. Les seves publicacions s’han centrat en temes de salut i desigualtat i, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat com a investigadora postdoctoral a la Universitat Yale, a l’Institut Català d’Oncologia, i al Grup de Recerca sobre Desigualtat en Salut de la Universitat Pompeu Fabra entre d’altres. Des de les eleccions municipals del 2019 és regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, al mandat anterior era Comissionada de Salut. Tarafa considera que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades. Cada vegada tindran més importància, en una societat que envelleix a marxes forçades», argumenta.

En termes generals, com veu la situació actual de la pandèmia i les perspectives per les pròximes setmanes?

Penso que estem en un punt clau. Les xifres de contagis van augmentant i tenim indicadors molt directes, com és el de la presència de persones ingressades a UCI i hospitalitzacions, que també van en augment, alhora que la velocitat en el procés de vacunació no avança a la velocitat que ho hauria de fer. És clau augmentar el ritme de les vacunacions. El problema greu, però, és que la producció i distribució de les vacunes a escala mundial són limitades, i per tant, crec que en aquest punt és importantíssim l’alliberament de les patents, que són les que ens limiten aquesta distribució. Ara és el moment de fer-ho. Si no, no podrem augmentar la velocitat de la vacunació. I com a problema de salut pública que és la pandèmia de la Covid-19, cal vacunar a tota la població del mon ; perquè si no estem tots vacunats, la malaltia se seguirà estenent . No n’hi ha prou en vacunar els països del nord, també cal vacunar als països de l’hemisferi sud. Per a situacions excepcionals, calen mesures excepcionals.

En el moment actual cal ser molt empàtic amb la població. Vivim una situació de fatiga pandèmica, anímicament complicada i, per tant, cal comunicar amb coherència i pedagogia i cal que les mesures que es posen sobre la taula siguin adequades i ben explicades.

Són adequades les restriccions actuals?

Fa pocs dies ens vam reunir amb la consellera Alba Vergés i la consellera Meritxell Bu dó i els hi vam dir que nosaltres creiem que a Barcelona cal confinament metropolità i no comarcal. No posem en qüestió el fet que calguin mesures, coneixem la situació actual. El que sí que posem en qüestió és la tipologia de la restricció perimetral per comarques. Barcelona és una de les ciutats més denses d’Europa i, per evitar aglomeracions, veuríem molt més adequada una restricció d’un perímetre més ampli, és a dir, un confinament de l’àrea metropolitana.

Com han afectat les retallades dels darrers anys en la gestió de la pandèmia? Com cal reforçar el sistema sanitari?

Aquesta pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. Ha fet visibles problemàtiques que ja hi eren, i les ha mostrat amb més força. També n’ha fet aparèixer de noves. Tenim un sistema sanitari que va partir unes fortíssimes retallades l’any 2011, i encara a dia d’avui no s’han recuperat en la seva totalitat el nombre de professionals d’Atenció Primària, o llits d’hospital. Un altre tema és que destinem a la salut pública només un 2% del total del pressupost en salut. La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció, és a dir, la part prèvia al tractament de la malaltia, és clau, i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sociosanitari. Un exemple és el que va passar durant la primera onada amb les residències. Tenim clarament un model residencial fallit, al qual ja se sabia abans de la pandèmia i no es va abordar, que se li ha de donar la volta com un mitjó. Ara cal que s’abordi sobretot des d’allà on hi ha la competència per fer-ho.

Certament, una pandèmia com aquesta és molt complexa de gestionar, d’entrada no ens hem de cansar de donar gràcies als professionals que ha lidiat amb aquesta situació sense precedents i també vull destacar dos aspectes sobre com ha funcionat la gestió de la pandèmia. D’una banda, hem après que anticipar-se en un procés com aquest és clau, i en molts aspectes no hi ha hagut prou anticipació. Per altra banda, les mancances estructurals de les quals parlàvem, derivades de les retallades i del mateix model sanitari, no han ajudat en l’abordatge de la pandèmia. Cal replantejar molts aspectes del nostre sistema sanitari. Però això no ho dic des de la crítica; ho dic des d’una visió constructiva. Hem de prendre nota de què ha fallat i fer nous canvis en profunditat en el sistema. Ara tenim una finestra d’oportunitat per fer aquests canvis, i cal aprofitar-la. Com a societat, no podem permetre’ns no aprofitar aquesta d’oportunitat.

Tenim un model molt hospitalocèntric i, tot i que els hospitals fan una feina importantíssima, cal dimensionar bé el sistema, posant més l’accent en altres parts del sistema sanitari, com l’atenció primària, la salut mental, i en les cures, els serveis d’atenció a la persona. I hi ha serveis privatitzats com la rehabilitació que pràcticament no s’avaluen i que serien molt més eficients si s’integressin en la gestió pública i als CAP.

La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció és clau i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sanitari, com la salut pública i l’atenció primària

Què pot fer l’Ajuntament per potenciar el sistema sanitari, tenint en compte les competències limitades que té al respecte?

Pot fer i fa moltes coses. Com a Ajuntament hem intentat acompanyar l’atenció primària, que creiem que ha de ser el cor del sistema. La primària té unes grans limitacions de professionals i espais. Des de l’Ajuntament, hem ajudat a suplir la necessitat provisional d’espais fer les ampliacions necessàries dels CAP per poder mantenir circuits nets i bruts A més, vam posar a disposició 45 espais de suport per fer la vacunació de la grip, i ara també la de la Covid. També hem posat a disposició solars per poder construir un nombre no menor dels centres que cal ampliar. En aquest sentit, hem pogut ajudar a dimensionar millor la primària pel que fa, sobretot, a l’espai físic. A la primera onada, vam oferir grans equipaments esportius per fer-hi ampliacions hospitalàries, que van permetre fer créixer el sistema amb 550 llits, que no són pocs. Nosaltres tenim la capacitat també d’incidir en el Consorci Sanitari de Barcelona, tot i que la Generalitat hi té la majoria i determina el pressupost dels contractes del CatSalut, i allà insistim que cal augmentar el pressupost de la primària fins a arribar a un 25% del total del pressupost de salut. Però no només és un problema pressupostari. Quan em refereixo que cal replantejar-se algunes qüestions, em refereixo també al mateix model que tenim. Intentem incidir en tenir una mirada més oberta, d’un sistema més accessible, públic i universal i amb una avaluació més rigorosa de totes les línies

Quines altres accions han dut a terme?

Des de l’Ajuntament de Barcelona, encara que no tenim moltes competències en matèria de salut, estem aprofitant totes les escletxes que ens permet la normativa i les nostres competències i la carta municipal. Treballem en la promoció i prevenció de la salut a través de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Aquí, per exemple, hem treballat nombrosos aspectes de salut comunitària en vint-i-cinc dels barris de menor nivell socioeconòmic . També hem fet una passa molt important pel que fa a la salut bucodental, creant un dentista municipal per a persones vulnerables, que ha atès més de 15.000 visites de persones sense recursos. Cal tenir en compte que més d’un 12% de la població no va mai al dentista per raons econòmiques, perquè no s’ho pot permetre. Creiem que la salut bucodental hauria de ser una salut de primera i per a tothom, i hauria d’estar recollida, al 100%, en la nostra cartera de serveis. Vam presentar al Parlament una llei en aquest sentit que permetria avançar en aquest aspecte. Mentrestant, hem obert aquest primer dentista per a persones vulnerables, i també un segon per infants, i estem treballant en un dentista per tothom.

Tenim una crisi de salut mental? Com es pretén potenciar els serveis de suport psicològic a la ciutadania?

Completament. Després d’una crisi sanitària com aquesta apareix una crisi social, una crisi econòmica, i també una crisi de benestar emocional o de salut mental, que també és molt important i que tot just ara comença a emergir. La pandèmia ens ensenya també el nostre model sanitari no està preparat per abordar una situació de salut mental com aquesta.

Barcelona és la primera ciutat en tot l’Estat que té un pla de salut mental, que l’hem construït i l’estem treballant amb tots els agents de la ciutat , juntament amb altres administracions, i hem avançat en aquesta mirada de la salut mental comunitària. Uns exemple o model d’aquesta orientació comunitària són els Konsulta’m, que són serveis gratuïts per a joves entre 12 i 22 anys als quals se’ls ofereix acompanyament psicològic, sense cita prèvia. Són serveis que hem instaurat en la comunitat, que hem posat en centres de joves, amb la màxima proximitat. El Pla de salut mental s’ha reforçat durant la crisi Covid amb mesures de xoc i extraordinàries conscients de la crisi de benestar emocional que estava suposant. Durant la pandèmia hem doblat el nombre de punts a la ciutat fins a completar una xarxa de 11 punts. Aquest any hem augmentat, respecte de l’any anterior, en un 138% la presència de joves en aquests espais. També hem posat en marxa a Barcelona un telèfon de prevenció del suïcidi (900 925 555)

En els seus informes, l’Agència de Salut Pública de Barcelona parla de les desigualtats socials, econòmiques i de gènere amb relació a les dues primeres onades de la pandèmia. Com ho valora?

És clar que la crisi sanitària ha accentuat les desigualtats que ja existien, aquí i arreu. On un viu i com hi viu és clau; el codi postal té molt més pes que el codi genètic. Viure en una ciutat amuntegada, contaminada, duent una mala alimentació… impacta en la salut. Durant la pandèmia, hem pogut observar que hi ha més contagis en aquelles zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, i això s’explica bàsicament per tres causes. En primer lloc, no és el mateix confinar-se en un pis de 150 metres quadrats amb terrassa que en un pis de 30 o de 50 metres quadrats. Aquest és un dels principals elements que fa que en una zona determinada hi hagi més contagis que en una altra. Un segon element és que en zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, moltes de les persones que hi viuen treballen normalment en feines que no permeten fer teletreball i, per tant, estan més exposats al virus. La tercera causa és que sabem que les persones amb pitjors indicadors socioeconòmics també tenen més patologies cròniques a causa de la seva mateixa situació vital i, per tant, tenen més risc de patir afectacions més greus amb relació a la Covid.

El que tot això evidencia és que veiem més desigualtats i que la pandèmia no ha afectat per igual a totes les zones de la ciutat. D’altra banda, malgrat el gènere ha estat molt invisibilitzat en aquesta pandèmia, cal recordar que les dones són les responsables de les cures, tant en el treball fora de casa ja que són la majoria de professionals sanitàries i socials, com en la cura de les persones de la llar. Per aquest fet tenen un risc d’infectar-se important. Ara bé, els homes, quan emmalalteixen, tenen la malaltia en forma més greu, amb més probabilitats de ser hospitalitzats o morts. Això està relacionat amb les patologies cròniques que són més freqüents en els homes com per exemple les malalties respiratòries que estan relacionades amb la Covid-19.

Quins són els barris que més preocupen?

En aquest moment, el nombre més gran de contagis el tenim a Nou Barris, però la situació ha anat oscil·lant; també hem tingut una gran incidència a Ciutat Vella i en algunes zones del barri de Sants. És molt important que treballem amb dades a la mà. Malgrat en aquesta pandèmia sovint hi ha hagut un ball de dades, el web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha ofert dades diàries i també per edat, sexe, barri i nivell socioeconòmic que ens han ajudat a prendre decisions lligades al control de la malaltia i també a les conseqüències de les mateixes.

Quan es fan polítiques d’ocupació, d’habitatge o de millora de l’espai urbà, es treballa sobre els determinants socials i les inequitats sanitàries. També quan es fa possible que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o al psicòleg

En termes generals, com es poden abordar des del nivell municipal els determinants socials de la salut i les inequitats sanitàries?

Quan un Ajuntament fa polítiques d’ocupació treballa sobre els determinants socials de la salut, ja que les dades indiquen que les persones amb més de dos anys d’atur tenen tres vegades més de risc de patir un problema de salut mental. També quan fem polítiques d’habitatge o de millora de l’espai urbà treballem per abordar els determinants socials. En els últims quatre anys, hem fet una aposta molt important per l’habitatge públic, construint-ne més que durant els darrers vint anys, fet que tindrà un impacte sobre la salut dels veïns i veïnes de la ciutat. Durant la pandèmia, hem generat 700 places per a persones sense llar, sumades a les 2.200 que ja tenia la ciutat, en comparació amb les 180 que hi ha a la resta de Catalunya. Hi ha temes que han de ser país, i aquest n’és un.

Quan es fa possible com Ajuntament que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o fem més accessible el suport psicològic també estem treballant per l’equitat sanitària. Des de l’Ajuntament, tenim també un fons d’ajut per aquelles persones que no es poden pagar els fàrmacs. Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre. Potenciar la salut comunitària també és una manera molt clara de treballar per l’equitat sanitària, entre d’altres.

Durant la pandèmia, l’Ajuntament de Barcelona ha activat 300 informadors que han anat a peu de carrer en aquells barris on preocupava més el nombre de contagis. Entre els mesos de març i abril vam activar un Programa Municipal de Suport a les Quarantenes, que ha permès a les persones que estan soles i hagin d’aïllar-se fer-los-hi arribar una cistella amb aliments, llençar els seus residus o treure a passejar la seva mascota. Hem acompanyat aquestes persones amb una sèrie de serveis. Per exemple, si en un pis de 30 o 50 metres quadrats hi viuen sis persones i una d’elles s’ha d’aïllar, cal garantir que aquesta persona pugui fer l’aïllament en un hotel salut , o portar el que necessita a casa seva per evitar el contagi de la seva família o convivents.

En paral·lel a les crisis sanitària i social hi ha la climàtica. El medi ambient i la contaminació van millorar durant el confinament, però ja hem tornat a la situació anterior. Quines iniciatives té previst l’Ajuntament? La pandèmia pot ser una finestra d’oportunitat?

Sí, sens dubte la pandèmia és una finestra d’oportunitat en aquest sentit. Durant els mesos de confinament, , tenim dades que ens mostren que la contaminació de l’aire es va reduir a menys de la meitat. Per exemple, el NO2 va passar de 37,8 μg/m3 abans de la pandèmia a 16,8 μg/m3 durant l’estat d’alarma. Els veïns et deien que una de les poques coses positives era veure una ciutat amb un aire net i sense soroll. Cal recordar que aconseguíssim mantenir els nivells de contaminació que l’Organització Mundial de la Salut considera acceptables per la salut , evitaríem 1000 morts a la ciutat de Barcelona cada any. És una xifra molt important. La contaminació també fa augmentar els casos d’asma i altres malalties respiratòries i de càncers. Només per això, val la pena abordar amb contundència aquesta problemàtica. Nosaltres hem engegat moltes iniciatives. Per exemple, hem impulsat la zona de baixes emissions, la ‘Superilla Barcelona’, hem augmentat moltíssim els carrils bici i també hem engegat el pla ‘Protegim les escoles’. D’aquesta manera, l’any 2023 al voltant de 200 escoles tindran alguna actuació per protegir i pacificar aquests espais, perquè un dels grups de població on més preocupa l’exposició a la contaminació són els infants.

Durant la pandèmia, hem impulsat la iniciativa ‘Obrim Carrers’, tallant diversos carrers perquè la ciutadania pugui gaudir amb tranquil·litat d’aquests espais. També hem posat noves tarifes al transport, perquè quan fem un abordatge per reduir el nombre de cotxes és fonamental potenciar el transport públic. Aquesta són mesures que han vingut per quedar-se. La crisi ambiental ja la teníem amb molta contundència abans d’aquesta crisi sanitària i hem de seguir treballant per fer-hi front. Barcelona ha de ser una ciutat més saludable.

Els serveis socials assistencials estan desbordats? Hi ha el nombre de treballadors socials necessaris?

Segurament mai es fa prou, però totes aquelles persones que han sol·licitat acompanyament a serveis socials n’han tingut. Malgrat que amb la pandèmia hi ha hagut un escut social històric, que no havíem tingut el 2008, amb mesures com l’ingrés mínim vital, els ERTO i un total de 46,6 milions d’euros en ajuts atorgats des de serveis socials, les conseqüències de la crisi social i econòmica s’han fet paleses. Un 32% de les persones ateses als serveis socials durant la pandèmia -de les quals un 64% són dones- no hi havien anat mai. Els serveis socials han fet una feina excepcional, perquè la crisi social i econòmica que vivim és d’una gran magnitud. Pel que fa a l’augment de les plantilles, ho estem treballant amb la Generalitat, que és l’administració responsable del contracte programa . Insistim amb contundència en què cal augmentar les ràtios de treballadors dels serveis socials, perquè la situació ho requereix.

Quan aplaudim normalment ho fem als serveis sanitaris, però els serveis socials també han fet una feina excepcional. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les treballadores dels serveis socials, a les treballadores de la neteja i de la llar, a aquelles persones que han tingut cura d’algú perquè una altra persona pugui anar a treballar. També a les iniciatives veïnals que han arribat allà on els veïns no arribaven a anar a serveis socials. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les cures, en el sentit ampli.

Una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades.

S’han revalorat les cures amb la pandèmia?

Sí, molt. Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més, tot i que encara falta molta visibilització. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades, les cures en majúscules. En relació a les cures renumerades cal dir que durant el confinament i la pandèmia a l final, quan tothom estava tancat a casa, qui sostenia els serveis eren els treballadors de les cures, en el sentit ampli. Les treballadores que ajuden a una persona gran o amb dependència, per exemple, eren l’única persona que aquesta persona veia durant setmanes. Per tant, feien una funció que anava molt més enllà de les tasques que tenen marcades, eren la seva finestra al món. Les cures que han fet en el sentit emocional han sigut extraordinàries. I han sigut feines sempre molt invisibles. Crec que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades. A més, curem sempre, al llarg de tota la vida,no només en les edats avançades . És molt important posar les cures en valor, i això vol dir acompanyar-les bé, tant des de la societat com des de les administracions.

A la ciutat tenim l’espai ‘Barcelona Cuida’, que és un centre destinat a les persones cuidadores familiars o informals de: persones amb dependència, diversitat funcional, trastorn o malaltia, infants i joves, gent gran; treballadores de la llar i les cures; professionals de les entitats i de serveis de l’Administració; i persones receptores de cures que volen planificar l’atenció que desitgen rebre en moments de pèrdua d’autonomia i procés d’envelliment. Servei que acompanya a aquelles persones a nivell emocional, laboral i jurídic.

Seguint en aquesta línia, parlem del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). L’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva municipalització el maig del 2019. Quins impediments van trobar? Quines iniciatives han dut a terme per millorar el servei?

El SAD és el segon contracte més important que té l’Ajuntament, després del de la neteja. Estem parlant d’unes 5.000 treballadores. En aquell moment la proposta la vam fer. Tenim 4 lots que són gestionats per diferents empreses i nosaltres vam proposar que una d’elles fos una encomana a una entitat pública. Tanmateix, els serveis jurídics de l’Ajuntament no van considerar que hi havia garanties jurídiques tenint en compte els canvis legislatius i normatius per fer-ho, malgrat que la voluntat política hi era. La nostra proposta continua sobre la taula, perquè sense una garantia jurídica no la podem tirar endavant. Ara, el que hem fet és activar un ‘lot control’, una eina nova que no teníem abans. Aquesta eina farà que els gestors del servei hagin de complir unes condicions, i si no ho fan, nosaltres tindrem capacitat per sancionar-los. Per tant, farem inspeccions per veure com funciona el servei i recollirem les demandes i queixes de les treballadores i els usuaris. En un servei tan important com aquest, hem de poder garantir que s’estigui duent a terme totes aquestes qüestions claus per millorar les condicions de les treballadores i usuaris que han fixat el plec de licitació

El SAD és un sector altament precaritzat i feminitzat. El conveni salarial és en l’àmbit català i, en aquest sentit, tenim les mans lligades. El nou conveni suposa un augment salarial d’un 14% en els pròxims quatre anys. Vam ser el primer Ajuntament a reconèixer el primer conveni col·lectiu català entenent que era un marc imprescindible per la introducció de millores laborals. Això ho hem incorporat a la nova licitació. També hi apareixen nous perfils, com el del terapeuta ocupacional, que es requereix en determinats casos més complexes. Una de les qüestions que hem establert d’obligat compliment és que es puguin fer jornades completes i que les treballadores tinguin una major formació. A més, hem establert que s’avanci cap a un nou model organitzatiu del servei, on 10 o 15 treballadores atenguin un màxim de 60 usuaris. Els gestors han de complir aquestes indicacions. Si no és així, obrirem un expedient sancionador i, en última instància, retirarem el lot al gestor. Hem treballat molt per poder abordar millor aquest servei i aquest lot control ens ha d’ajudar que això sigui així.

Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per persones amb graus de dependència alts, però per la resta hem de trobar un model més adequat.

La pandèmia ha evidenciat que el model actual a les residències no funciona correctament. Malgrat que l’Ajuntament no té competències en aquest àmbit, quins aspectes creuen què cal millorar? Com garantir un envelliment digne?

Ja teníem indicadors que el model residencial actual no és un bon model per a garantir un envelliment digne de tota la població, en una ciutat que el 2030 tindrà gairebé un 30% de persones majors de 65 anys. Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per aquelles persones amb graus de dependència alts, però per la resta de persones hem de trobar un model més adequat. Així com hem d’avaluar com s’ha gestionat la crisi sanitària des del sistema públic català, s’ha d’avaluar com s’ha gestionat la crisi de les residències. I aquí hem de fer una reflexió sobre quin model volem, és de vital importància. Per això, hem demanat a la Generalitat constituir un espai mixt per poder abordar aquest tema. Hem de caminar de manera coordinada i organitzada per construir un model d’envelliment digne. Per fer que aquestes persones, que s’han deixat la pell durant tota la seva vida per construir aquest pais, tinguin un final de vida digne.

Totes les enquestes i baròmetres ens diuen que la gent, en general, vol envellir a casa seva. Això no tothom ho podrà fer, a causa de la seva situació de dependència o complexitat, però una gran majoria ho ha de poder fer. És important establir quin control i paper ha de tenir la Generalitat en les residències. Fins ara, l’atenció primària no entrava dins les residències i, de moment, aquest canvi ha vingut per quedar-se. Cal entendre que les persones que entren en una residència no deixen de ser usuaris de la primària.

A Barcelona hem impulsat iniciatives com els habitatges amb serveis, que són habitatges públics on les persones grans que van a viure paguen un lloguer molt baix, tenen uns espais comunitaris dins el bloc de pisos i disposen de serveis de l’institut municipal de serveis socials, ja sigui més en la part emocional com la motriu. Aquest és un model on la gent gran no envelleix sola, sinó que ho fa acompanyada d’altres persones. Tenim més de 1.300 persones que viuen en serveis com aquests i, a finals de mandat, en tindrem 500 més. És un model que, òbviament, no resol tota la problemàtica que hi ha amb les residències, però és una iniciativa important. Igual que ho és també el SAD o l’atenció domiciliària que fan els centres d’atenció primària o les residències, per aquelles persones amb un grau de dependència elevat.

A Barcelona hi ha molta gent gran que viu sola. Com ha afectat la pandèmia a aquestes persones? Quines iniciatives s’han dut a terme des de l’Ajuntament per atendre-les?

La gent gran ha patit horrors amb aquesta pandèmia. Hi ha moltes persones grans a la ciutat que viuen soles, i nosaltres, des de l’Ajuntament, hem intentat estar a prop d’elles i acompanyar-les. A Barcelona hi ha 100.000 persones que utilitzen el servei de teleassistència, però també n’hi ha 70.000 que no tenen cap servei municipal ni cap mena de vincle (persones d’entre 70-84 anys). A aquestes 70.000 persones les estem trucant totes, una a una, per preguntar-los-hi com estan i explicar-los-hi tots els serveis públics que hi ha. Hem d’arribar a tots els racons de la ciutat, perquè tenir un servei municipal fa que tinguin xarxa. Per això, és essencial detectar les necessitats que tenen les persones grans i, en aquest sentit, aquestes trucades ens ajuden molt a fer-ne una radiografia actualitzada.

L’exministre de Sanitat, que va ser candidat del partit socialista a la presidència de la Generalitat, Salvador Illa, reconeix que, si es pogués tornar a enrere, hagués començat abans a prendre mesures enfront la pandèmia. «En aquell moment, teníem la informació que teníem. Hem après molt i hem comès errors, tot i que Espanya va ser dels països que va decretar abans l’Estat d’alarma pel nombre de casos i de defuncions», afirma Illa en una entrevista al Catalunya Plural. El que fou candidat del PSC assenyala que la pandèmia ha sigut una «sacsejada per tothom, una cura d’humilitat, sobretot per les societat occidentals».

Illa sosté que durant els darrers anys hi ha hagut una davallada de recursos públics que han repercutit en el deteriorament de les polítiques públiques, especialment en la sanitat. Creu, però, que la pandèmia ha servit per posar de manifest diverses problemàtiques. «M’estimo més agafar-ho per la part positiva: això ha estat una sacsejada, i ha posat sobre la taula que els professionals han d’estar ben atesos», destaca Illa.

«La immensa majoria de professionals sanitaris no estan principalment moguts per una pulsió pecuniària, sinó que tenen una veritable vocació de servei. Fins fa relativament poc, els sanitaris no estaven considerats com els ‘herois’ de la nostra societat. Ara hem vist el paper fonamental que hi juguen, i considero que ha d’haver-hi un increment de recursos destinats al sector», sosté Illa.

Respecte a la vacuna contra la Covid i el paper de les indústries farmacèutiques, Illa considera que hi ha hagut una plantejament comú entre la indústria i els decisors públics. «S’han avançat recursos públics a l’hora de finançar projectes d’investigació conjuntament amb empreses privades sota control públic. L’important és que tots aquest recursos que s’han abocat han sigut per tenir una vacuna l’abans possible i perquè aquesta vacuna pugui estar en disposició de tota la població», afirma Illa. De fet, recorda, Europa ha finançat «moltes més dosis de les que necessita per la seva població amb l’ànim que puguin arribar a d’altres indrets.» Remarca, però, que cal ser molt exigent respecte les empreses privades. «Quan es detecta que -si fos el cas- alguna empresa prima l’interès crematístic per damunt de l’interès públic, s’ha d’actuar amb contundència», emfatitza l’exministre de Sanitat.

Respecte la suspensió de la distribució d’AstraZeneca per menors de 60 anys, tenint en compte que els efectes secundaris registrats – en aquest cas, trombosis- representen molts pocs casos respecte la totalitat de les vacunes distribuïdes, Illa es limita a afirmar que cal fer cas al que diguin els experts. «És cert – i jo no amago el cap sota l’ala – que quan jo era Ministre de Sanitat les decisions les prenia jo. Però aquí ha de ser el què diguin els experts. I qui són els experts? L’Agència Europa de Medicaments, l’Agència Espanyola de Productes Sanitaris i també a Espanya hi ha una ponència d’experts de totes les comunitats autònomes. Efectivament, són decisions difícils de prendre, però jo no m’apartaré una coma del què ens han recomanat», exposa Illa. El ara president del grup parlamentari Socialistes i Units per Avançar al Parlament de Catalunya remarca també que és tracta de processos dinàmics. «Es van incorporant noves dades i, per tant, pot ser que d’aquí una setmana s’hagin de reavaluar els protocols. Són situacions que tenen una complexitat, no són blanc o negre», conclou Illa.

Un any després del començament de la pandèmia, superats els mesos de confinament més estricte, cada vegada és més clar que tots necessitem aprendre a conviure amb la Covid i construir una certa normalitat. A part de de les restriccions impulsades per les autoritats per combatre el coronavirus, s’ha posat un especial èmfasi en promoure mesures de contenció que requereixen participació ciutadana. També, la necessitat de reduir interacció social i vida social per evitar contagis, posa l’atenció sobre els grups estables de convivència, i ha fet emergir un nou concepte, la «bombolla».

La idea bàsica de les bombolles és que cada persona es relacioni només amb un grup tancat, amb l’objectiu de reduir les infeccions. En teoria d’aquesta manera, si algú de la bombolla és infectat per la Covid, és més fàcil contenir les infeccions.

Les “bombolles” són utilitzades en altres països com Regne Unit, Estats Units, Nova Zelanda o Bèlgica. Ara bé, a l’Estat Espanyol, només els governs de Catalunya i Astúries han fet ús d’aquest concepte de salut, especialment per les festes de Nadal, i ara també durant la Setmana Santa.

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya per «afavorir una sociabilitat i un suport adaptats al moment epidèmic actual» distingeix entre la «bombolla de convivència» (les persones que viuen sota el mateix sostre) i la «bombolla ampliada» (que inclou més persones però ha de ser estable i acotada).

No obstant, el terme en si mateix planteja alguns dubtes a la ciutadania. Quanta gent hi pot haver-hi dins d’una bombolla? Segons la Doctora Ángela Domínguez García, catedràtica de la Universitat de Barcelona especialitzada en epidemiologia, “són exactament les persones que viuen sota un mateix sostre”. Què poden fer entre ells els membres de la bombolla?

El Diari de Sanitat ha parlat amb persones que són molt conscients de la importància de reduir els contactes socials. No obstant, adverteixen com aquest fet els hi està canviant la manera de relacionar-se amb les persones del seu entorn. Alguns d’aquests testimonis estan vinculats a l’àmbit sanitari com estudiants o professionals, i coincideixen en destacar el diàleg i confiança com a claus per gestionar aquesta nova normalitat.

Aquests testimonis tenen una pauta similar de comportament en relació a les bombolles; interactuen amb la seva bombolla de convivència a l’interior del seu domicili sense mascareta i sempre que es relacionen amb altres persones alienes a la seva unitat convivència fan ús de la mascareta.

De les cinc bombolles, tres són tancades: és a dir, cap de les persones té contacte amb gent exterior sense una rigorosa aplicació de la distància i la mascareta. La Maria S. és una infermera jubilada de 66 anys que comparteix bombolla amb el seu marit a Sabadell. La Núria A., també de Sabadell, té 40 anys i comparteix bombolla amb la seva parella i les seves dues filles, i la Marina B. és estudiant universitària de 19 anys que conviu amb la seva família a Vic. La bombolla tancada és l’ideal, tot i que no sempre és possible.

Per això, molts tenim bombolles que són parcialment obertes, és a dir, que si més no un dels membres de la bombolla es relaciona amb algú altre que alhora té contacte amb altres persones. És el cas de la Vicky F. que viu a Sabadell amb la seva mare i la seva cuidadora. Aquest cas és considerat per la Generalitat com a “suport imprescindible per prevenir conseqüències negatives de l’aïllament social”. Un altre exemple de bombolla oberta és la de la Patricia G., estudiant de Medicina de 22 anys, que viu amb els seus pares, però que considera que la seva parella, amb qui no conviu, també forma part de la seva bombolla. Davant d’aquest tipus de situacions la Dra. Domínguez García recomana que “la persona faci vida normal amb la parella, però que si mai ve a casa porti la mascareta posada”.

En l’entorn laboral també es donen circumstàncies que fan la bombolla més porosa. Tant la Patricia G. com la Núria A. han tingut algunes dificultats en fer respectar la importància de portar mascareta en el lloc de feina. Davant d’això, la Patricia ha intentat anar el menys possible al lloc de treball.

Per la Marina, el retorn a les classes presencials a la universitat ha suposat un canvi. En l’àmbit universitari es troba en circumstàncies on hi ha companys que es treuen les mascareta. Aquesta situació ha fet canviar el seu comportament a casa seva. Ara se sent obligada a portar mascareta a dins de casa, i evita compartir els àpats amb la seva família.

A la pràctica, les bombolles ampliades són dinàmiques i es relaxen quan les circumstàncies canvien. L’impacte social és tan important que algunes persones varien el seu comportament segons els índexs de contagi. “Amb els meus pares hem establert regles però han anat variant segons la situació de la pandèmia. Hi ha moments on hem flexibilitzat les mesures i hem anat a restaurants”, diu la Patricia.

La solitud i aïllament social són difícils de portar però, davant de la flexibilització de les mesures i el descens de la taxa de contagis, no podem prendre més riscos. Actuar amb responsabilitat individual, complir les mesures sanitàries i prudència fins que la vacuna no es generalitzi és important.

Una nova normalitat es va obrint pas entre nosaltres. Conviure amb la pandèmia és complex: les regles del joc són canviants, i això genera incertesa. En aquest context, com més “reals” siguin les nostres bombolles, menor serà la velocitat de transmissió i més probabilitat tenim d’evitar un nou confinament.

El director general de Salut Pública d’Astúries, Rafael Cofiño, recorda la roda de premsa en què es va anunciar el primer cas de Covid-19 en la seva Comunitat Autònoma. «Érem sinc persones assegudes sense màscares en una sala plena de gent, mira si no teníem ni idea», assegura a SINC. Aquest metge de família assenyala així la «incertesa total» en els primers moments de la pandèmia i «el poc que se sabia d’algunes coses».

Després d’un any de veure la ciència treballar en directe, la collita d’evidències ha estat pròspera: avui sabem millor que llavors com ens contagiem, com protegir-nos i qui és més vulnerable al SARS-CoV-2.

«Ha estat la primera pandèmia retransmesa minut a minut», diu Cofiño, que assegura que és «molt difícil» comunicar la incertesa. Considera que per a la salut pública ha estat «molt complex» generar «empatia» i no «desafecció» a l’hora d’explicar avenços i dubtes. En aquest article repassem com la ciència ha il·luminat part de la foscor en què estàvem sumits fa un any.

Qui es contagia? El virus sí que entén de classes

Un dels primers eslògans de la pandèmia va resultar tan ben intencionat com erroni: «El virus no entén de classes». La frase pretenia comunicar que la crisi de la Covid-19 era global, que cap país ni persona estava fora de perill de virus, i que la salut de cada un està interconnectada amb la de la resta.

«Quan va començar la transmissió comunitària descontrolada al març semblava que tothom era exactament igual de vulnerable», explica a SINC l’epidemiòleg Pedro Gullón. «No se sabia com havia arribat [el coronavirus], però de sobte qualsevol podia estar contagiat». El temps va mostrar que el SARS-CoV-2 no era tan imparcial.

Això no va sorprendre els experts: ja en el segle XIX el patòleg Rudolf Virchow es va adonar que les probabilitats de patir tifus depenien de factors socials com l’habitatge i el treball. Són diferències que s’observen, fins i tot, en malalties no infeccioses, com la diabetis. Al segle XXI, la Covid-19 no anava a ser una excepció. A poc a poc, l’eslògan inicial es va transformar en «ningú està fora de perill a menys que tots estiguem fora de perill».

«El discurs va començar a canviar durant la segona onada, quan va ser més evident que hi ha desigualtats socials en salut perquè hi ha desigualtats socials», aclareix Gullón. Es refereix a aquests mesos d’estiu en què, després de remetre la transmissió del coronavirus, va tornar a augmentar a poc a poc amb petits brots.

Temporers immigrants, persones amb males condicions d’habitatge, treballadors d’hostaleria, districtes de Madrid i Barcelona amb el doble d’incidència que altres… Va ser aquí quan es va veure que les condicions de contagi tenen un patró social.

«Temporers immigrants, persones amb males condicions d’habitatge, treballadors d’hostaleria, districtes de Madrid i Barcelona amb el doble d’incidència que altres… Va ser aquí quan es va veure que les condicions de contagi tenen un patró social». Factors socioeconòmics i laborals influeixen en el nivell d’exposició a virus i també en la gravetat amb la qual es desenvolupa la Covid-19. El virus sí que entenia de classes, però ho hem entès nosaltres?

«Hi va haver discurs i bastants propostes per actuar de manera diferent, però l’emergència de la pandèmia ha portat a seguir fent les coses com fins ara», lamenta Gullón. «Les ajudes als aïllaments que es van oferir després de l’estiu han quedat en res, i la renda bàsica d’emergència per a treballadors que no es poden acollir a un ERTO ha estat força oblidada».

Gullón adverteix que la pandèmia i la crisi que vingui darrere «tindran conseqüències per a la salut mental i física» de les persones més vulnerables que ja es comencen a observar. «No es pot canviar el sistema laboral en dos dies, però potser es pot intentar que la crisi econòmica no afecti tant i pal·liar els efectes de la Covid-19 sobre la renda dels treballadors».

Com ens contagiem? D’un gradient de gotes a aerosols

«Vam començar amb un contagi pel que canònicament enteníem per gotes, de més de 5 micres i a dos metres», explica el MIR de Medicina Preventiva i Salut Pública Mario Fontán. «No s’havien introduït tots els matisos possibles perquè partíem d’unes nocions molt estanques de la medicina preventiva, tot amb un cert sentit, però molt dicotòmic i sense tenir en compte altres factors, com la ventilació».

La realitat, però, mai és dicotòmica. «Es va veure que era una simplificació molt barroera d’un procés que s’assemblava molt més a un gradient», comenta Fontán. «Gradient» és una paraula que també utilitza el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde. Per a ell, una de les lliçons apreses és que el control en l’àmbit hospitalari, «on les superfícies són importants i la aerosolització ocorre en situacions d’especial risc i proximitat», no és extrapolable a l’àmbit comunitari.

El «teatre de la higiene» va provocar que s’apliquessin polítiques de desinfecció d’hospitals a tots els àmbits. Avui sabem que la via de contagi més important és l’aèria per un contacte estret i perllongat.

L’avui anomenat «teatre de la higiene» va provocar que s’apliquessin polítiques de desinfecció pròpies d’hospitals a tots els àmbits, tot i que experts com Aginagalde ho rebutgessin. L’epidemiòleg adverteix de no cometre l’error oposat: «No vol dir que s’hagi de deixar de banda la higiene, tot el contrari. La desinfecció de superfícies en interiors segueix tenint un paper rellevant, i també la higiene de mans».

«Les superfícies tenen la seva rellevància, però és complicat que hi hagi un contagi per superfícies en determinats àmbits», aclareix Fontán. «En domicilis sí s’ajunten diverses vies de contagi, però la més important és l’aèria per un contacte estret i prolongat».

Tot aquest coneixement es va traduir en les anomenades ‘3C’, que resumien tres comportaments de risc a evitar: els espais tancats (cerrados), el contacte proper (cercano) i els llocs concorreguts (concurridos).

On ens contagiem? La resposta està a l’interior

«Al principi no hi havia necessitat de discriminar on ens contagiàvem més o menys perquè es va imposar el confinament», explica Fontán. Això va canviar amb la desescalada, que obligava a prendre mesures «més quirúrgiques» que generessin disrupcions «més lleus» a nivell social i econòmic.

Cofiño diu que «la taula» de BMJ va marcar «un abans i un després». Es refereix a una anàlisi que va catalogar de forma gràfica els nivells de risc que representaven diferents activitats. No obstant això, lamenta que això no acabés amb el relat que certs espais «puguin ser insegurs quan no ho són», com els parcs infantils.

? He traducido al español esta tabla tan importante de cara al otoño y a la vuelta al cole. Refleja el riesgo de transmisión de #COVID19 en distintas situaciones.

Está tomada de este artículo de @drnrjones @DrZeshanQureshi @trishgreenhalgh y otros. https://t.co/Z4smSDMVOY pic.twitter.com/TBIRko3DvN

— Eduardo Suárez ? (@eduardosuarez) August 26, 2020

Fontán considera que encara hi ha problemes sense solucionar a l’hora de saber on ens contagiem: «Partim d’evidències molt indirectes per deduir que els llocs on van estar els infectats són de risc, però és difícil de dilucidar». Tot i que considera que conèixer les vies de transmissió ajuda a saber quines situacions són més perilloses, creu que la resposta a aquesta pregunta està menys clara del que ens agradaria.

Generar entorns saludables en els quals relacionar-nos amb menys riscos, respectant aforaments i ventilació, ens ha servit per a la Covid-19 però també ens servirà per a altres problemes de salut.

«La major part dels contagis serà a les llars perquè hi ha més contacte i menys mesures; per això s’ha posat l’accent en els domicilis, però l’important és controlar els llocs que conciten a persones no convivents, on més s’obren les cadenes de transmissió a nivell poblacional». Fontán cita exemples coneguts: hostaleria, treball i, en menor mesura, el transport públic.

«L’interès de saber on ens contagiem no és una qüestió individual per evitar-los, sinó de regular la socialització en aquests espais i implementar mesures col·lectives», afegeix. «Al final això és una qüestió de riscos poblacionals i de buscar les circumstàncies que permetin desenvolupar activitats amb un risc menor, que mai zero, com els exteriors i la ventilació».

Algunes de les lliçons apreses van més enllà del coronavirus. «Generar entorns saludables en els quals relacionar-nos amb menys riscos, respectant aforaments i ventilació, ens ha servit per a la Covid-19 però també ens servirà per a altres problemes de salut», comenta Cofiño.

Hi haurà una regulació més estricta d’interiors després de la pandèmia? «Que els entorns i dissenys urbans posen les coses fàcils perquè tinguem conductes segures en aules i espais de treball és fonamental».

Qui ens contagia? Asimptomàtics coneguts

Era encara febrer quan l’Imperial College de Londres (Regne Unit) va calcular que dos terços dels casos exportats de la Xina no havien estat detectats. Al març un estudi publicat a Science va revelar el motiu: els infectats amb símptomes lleus -o sense ells- estaven propagant la pandèmia.

Que persones asimptomàtiques poguessin infectar altres va desencadenar cert pànic: qualsevol podia transmetre la Covid-19. Fontán considera que un error que s’ha arrossegat durant tota la pandèmia és associar «persones a contagis», i també «al desconegut». És l’alteritat pandèmica: «Ens podien contagiar les persones de metro, la gent que ens creuàvem pel carrer o al supermercat, però després arribaves a casa o quedaves amb amics i et treies la mascareta i tenies interaccions més afectuoses com si hi hagués una bombolla de seguretat que envoltés als que coneixem».

Ens podien encomanar les persones de metro, la gent que ens creuàvem pel carrer o al supermercat, però després quedaves amb amics i et treies la mascareta com si hi hagués una bombolla de seguretat que envoltés als que coneixem.

«Ens preocupava més la quantitat de persones que el contacte entre elles», diu en referència a les fotografies de la desescalada en què es veia a molta gent pel carrer. Per això creu que un punt d’inflexió va ser «no preocupar-se per desconeguts, perquè la interacció és mínima, sinó pels espais on es socialitza amb persones que coneixes».

«La realitat és més subtil i en epidemiologia ens interessa com és la interacció entre les persones, perquè un contagi no es pot donar sense ella», cosa que considera que no es va tenir en compte al començament.

Fontán pensa que els supercontagis i la dispersió del contagi és un altre tema que s’ha plantejat erròniament en termes individuals. «L’important és identificar quines situacions poden afavorir-lo, perquè no podem saber a priori qui pot infectar poques o moltes persones», aclareix. A més, considera que aquest tipus d’esdeveniments «són cridaners» per ser fàcils d’identificar, «però segurament tinguin una capacitat limitada de liderar les dinàmiques poblacionals».

Com ens protegim? L’èxit dels confinaments

«La gent no em creu, però el confinament domiciliari es basa en un parell de papers sobre les experiències de 1918 en unes poques ciutats dels EUA», assegura Aginagalde. De fet, mai s’havia aplicat a Espanya ni Europa. «Les mesures no farmacològiques, com el tancament de col·legis i de centres de treball, eren una cosa escrita en els llibres d’història i ara són el dia a dia».

Una cosa similar va succeir amb les mascaretes. «No havien tingut un gran impacte que poguéssim destriar en infeccions respiratòries agudes. Semblaven disminuir la transmissió d’algunes malalties com grip i gastrointestinals, però les evidències eren molt febles», comenta.

L’emergència que va suposar el primer bufetada donat per la Covid-19 va obligar a provar. «Limitar de formes diferents la interacció social va passar de ser l’última bala a formar part de la pràctica diària». Era hora de recórrer a confinaments i mascaretes, aquestes últimes com a forma de protegir als altres i evitar que el transmissor encomani.

Aginagalde creu que ha arribat el moment de tornar a avaluar l’ús de mascaretes en exteriors poc poblats, establir llindars revisats i afegir factors de risc addicionals. A més, considera necessari integrar la psicologia per avançar-nos a problemes de salut mental.

Quines intervencions perduraran en el temps? Cofiño creu que les màscares i els gels desinfectants sobreviuran a la Covid-19. Per la seva banda, Aginagalde reconeix que «ha arribat el moment» de reavaluar algunes intervencions com Radar Covid i l’ús de mascaretes en exteriors poc poblats. També incorporar tota l’evidència generada per establir llindars revisats i afegir factors de risc addicionals.

A més, considera necessari integrar altres disciplines, com la psicologia, per «avançar cap a models predictius» que ens permetin avançar i «saber per on anar a nivell poblacional».

L’enorme experiment global que ha suposat la pandèmia ha generat gran quantitat de dades útils que s’han traduït en estudis, guies, documents d’actuació i metanàlisi. «Crec que avui tenim un coneixement prou assentat», explica Aginagalde. «És veritat que la major part són modelitzacions matemàtiques, que són sempre estimacions i superposen l’anàlisi d’unes mesures amb d’altres, però ja es disposa d’evidències suficients amb un pes que no havíem tingut mai en salut pública».

No oblidem que «les regles de l’evidència en salut públiques són diferents que en els assajos clínics aleatoritzats, perquè no hi ha d’haver grups controls», emfatitza l’epidemiòleg. En altres paraules, «si tens una evidència a favor l’has de fer servir, no pots deixar a part de la població sense ella».

Aquest és un article traduït de l’Agència SINC