Just Deploy It!

Etiqueta: recerca

  • L’Hospital de Bellvitge amplia l’atenció i la recerca en salut mental, amb una unitat específica de psicologia clínica

    L’Hospital de Bellvitge amplia l’atenció i la recerca en salut mental, amb una unitat específica de psicologia clínica

    El desafiament de les patologies de la ment requereix especialistes en psiquiatria i psicologia per atendre i tractar els pacients, però també que tota la informació de casos reals que, posada en comú, analitzada i contrastada a petita i gran escala, permet avançar i descobrir nous tractaments i, molts cops, escurçar el temps de ‘prova-error’. Aquesta és, en definitiva, la missió de la investigació científica: estudiar, a partir dels casos tractats, marcadors, símptomes, factors condicionants que sempre es repeteixen, comparar-los i trobar solucions més eficaces. Sense la investigació científica no tindríem l’esperança de vida que tenim ni es podria guarir tot el que es cura. La recerca ens cal per a crear el nou coneixement que dona peu al progrés.

    La investigació que s’ha fet en psicologia clínica, ja sigui de manera aïllada o en correlació amb d’altres disciplines sanitàries, no ha estat ni molt menys tanta com en el camp de les malalties orgàniques, o fins i tot en psiquiatria. Pot ser molt bé que això respongui a la desatenció social a la salut mental de la qual amb la pandèmia sembla que ens hem fet conscients. També perquè, probablement, -tot i que no hi ha dades per comprovar-ho perquè no es disposa de cap registre- la majoria de tractaments psicològics s’han dut a terme en consultes privades, sense posar en comú i estudiar la informació sobre diagnòstics i tractaments que ha anat seguint la població. I als centres hospitalaris, el domini de la psicologia sol manegar-se des dels departaments de salut mental, sota el paraigües de la psiquiatria.

    Tractament i prevenció de trastorns mentals

    A l’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB), però, li han volgut donar pes específic a la psicologia, amb entitat pròpia, amb funcionament independent de la psiquiatria -tot i que es continuï treballant conjuntament sempre que cal-. I ja es treballa de manera transversal, posant l’atenció psicològica al servei de qualsevol àmbit hospitalari, i dirigint-la tant a pacients com als propis professionals. El de Bellvitge és el primer gran centre públic de l’Estat que ha posat en marxa una Unitat de Psicologia Clínica. Es vol respondre així a la demanda creixent d’actuacions al voltant de la salut mental i el benestar emocional, tant de pacients com de professionals del centre. I també consolidar la tasca assistencial, docent i de recerca dels i les psicòlogues clíniques encarregats de procurar el benestar psicològic avaluant, comprenent, diagnosticant, tractant i ajudant a prevenir trastorns mentals. Per tal que l’activitat clínica esdevingui la base de projectes de recerca s’han dissenyat un seguit de protocols que permetran recollir i analitzar les dades assistencials. En aquesta línia, la nova unitat de Psicologia Clínica ha incorporat ja nous perfils professionals per completar l’equip assistencial i de recerca.

    “Som el primer hospital que fa aquest pas per posar en valor la psicologia clínica com un perfil professional i amb un model diferent dins d’un hospital, perquè més enllà del pacient que arriba directament per problemes psicològics o patologies mentals, molts altres pacients amb patologies somàtiques necessiten també d’una intervenció psicològica”, segons destaca Susana Jiménez, investigadora de l’IDIBELL i professora de la UB que està al capdavant d’aquesta pionera Unitat de Psicologia Clínica, Susana Jiménez.

    Fins ara, els fronts principals d’actuació des de la psicologia clínica a l’Hospital de Bellvitge eren treballats des de la unitat de Joc Patològic i Addiccions Comportamentals i la de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). La trajectòria en ambdós ha esdevingut un referent a nivell estatal i internacional. “Atenem més de 350 nous casos a l’any, molt ben recollits amb totes les avaluacions clíniques en bases de dades, que ens ha permès reunir grans mostres clíniques en aquestes patologies i fer una gran producció de publicacions en revistes científiques -fins al desembre del 2022, 420 articles publicats”, explica Susana Jiménez. I afegeix que: “aquest reconeixement del rol específic de la psicologia clínica, prenent decisions pròpies suposa un canvi de paradigma. Podem impulsar nous estudis de recerca en tots els camps, des de la psicologia clínica, i recollir variables des de la primera visita, com hem fet durant tot aquest temps en les unitats d’addiccions i TCA”.

    Cal destacar que l’Hospital de Granollers també ha posat en marxa recentment un servei específic de Psicologia Clínica. La seva responsable, la psicòloga clínica Raquel Cuevas, puntualitza en una entrevista a la revista digital del COPC, Psiara, que “cada vegada hi ha més interconsultes. Si fem l’anàlisi de totes les que hem rebut al llarg dels anys, després de la covid potser hem passat de 300 a 1.500. Cada vegada més, totes les altres professions veuen la necessitat que el pacient estigui atès a nivell psicològic, i fins i tot hi ha un tema d’eficiència, i és que potser aquest pacient surt abans d’alta, perquè està menys angoixat i es troba millor. I d’alguna manera, aquesta lluita de la visibilitat en l’atenció al pacient per la qual sempre he lluitat, és el que ha acabat donant com a fruit aquest servei de psicologia”. Cuevas és neuropsicòloga de l’Hospital General de Granollers i responsable de l’Hospital de Dia Sant Jordi.

    Arribar a tot arreu

    Els professionals del nou Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge atenen pacients ambulatoris de Nefrologia (fent valoracions psicològiques de possibles donants de ronyó; receptors; tractaments individuals per a pacients amb baixa adherència al tractament immunosupressor i, també, atenció a familiars). Alhora col·laboren de forma estable amb el Servei d’Endocrinologia en l’avaluació de pacients de cirurgia bariàtrica; amb la Unitat de Cures Intensives (UCI); amb els Serveis de Reumatologia, de Cardiologia, amb la Unitat de Cirurgia Colorectal (per les patologies del sòl pelvià), la de Mastocitosi i amb el grup de Malalties Minoritàries, a més de la Unitat Multidisciplinar d’Atenció Post-COVID 19, el programa ERAS i el programa No Estàs Sol (NES) d’actuació davant d’un esdeveniment advers, així com en situacions especialment sensibles per a les famílies com el dol, sempre amb actuacions tant individuals com de caràcter grupal.

    “Un model que ens atorgui autonomia és el més adequat perquè la figura del psicòleg clínic s’incorpori en diferents processos i malalties que requereixen atenció i suport psicològic, evidentment continuant col·laborant de forma estreta amb Psiquiatria, perquè són disciplines molt properes”, explica la cap de la nova unitat, Susana Jiménez.

    Des del nou perfil funcional també s’està intensificant el treball amb l’Atenció Primària de l’àrea Metropolitana Sud. El passat mes de maig, la Gerència Territorial Metropolitana Sud de l’ICS va posar en marxa el Model d’Integració Territorial de la Salut Mental, amb una visió global i coordinada de tots els recursos i l’expertesa professional que integren els serveis del territori. El Model, que coordina la Dra. Susana Jiménez, té com a principal objectiu garantir l’accessibilitat de tots els ciutadans a un diagnòstic i un tractament d’excel·lència en patologies mentals, assegurant la continuïtat assistencial entre els diferents dispositius.

    A l’Hospital Universitari Vall d’Hebron també aquest estiu han reforçat l’atenció a la salut mental. En aquest cas, posant en marxa una planta d’hospitalització de Salut Mental per a la Infància i l’Adolescència. Tota  la població pediàtrica de Barcelona que requereixi un ingrés per un trastorn mental podrà fer-ho a la mateixa ciutat, i no haurà de desplaçar-se a un altre municipi com fins ara. El gruix dels primers ingressos constata la tendència a l’alça de conductes autolesives i temptatives de suïcidi entre adolescents.

  • Socis callats

    Els pacients i els ciutadans són imprescindibles per a la investigació clínica i la millora de l’assistència sanitària. La seva participació compromesa és crucial per plantejar i acabar amb èxit els llargs i costosos assaigs clínics, que són la millor fórmula científica per donar resposta a les preguntes de salut. Enviar-los una postal de Nadal pot servir perquè no deixin d’acudir a la propera cita mèdica de seguiment prevista a l’assaig clínic en què participen? Després de sotmetre a prova aquesta original pregunta amb gairebé 1.500 participants en vuit assajos clínics, ha resultat que la probabilitat d’acudir a la cita és similar entre els que van rebre la postal que entre els que no la van rebre (85,3% i 85,4%, respectivament).

    Aquesta és la conclusió d’un estudi publicat al recent número de Nadal del BMJ, en què s’investiguen, amb tot el rigor científic, preguntes originals, que poden tenir el seu punt d’humor però no són en cap cas una burla, una broma o una invenció, segons s’adverteix a les normes per al número de Nadal de la revista britànica.

    L’estudi sobre les postals de Nadal no ha abordat una pregunta de gran rellevància sobre la retenció de participants en un assaig, però sí que ha permès comprovar que és factible incrustar un estudi aleatoritzat (sobre l’efectivitat de l’enviament d’una postal, en aquest cas) dins de diversos assaigs clínics simultàniament. I, sobretot, ha servit per cridar l’atenció sobre aquest tipus d’estratègies per acumular evidències científiques sobre com augmentar i millorar la participació ciutadana als assaigs. I aquesta sí que és una qüestió important, segurament una de les qüestions centrals de la investigació clínica.

    Per què és important la participació de pacients i ciutadans en general? La resposta més elemental és que sense ells no es poden fer assajos clínics. Però l’assumpte té més engruna, ja que la qualitat i la utilitat d’aquests estudis depèn, entre altres coses, del seu compromís i participació des del principi fins al final, i que s’hi plantegin les preguntes que més interessen als pacients i a la població. Generalment, el que s’investiga és allò que desperta la curiositat dels científics i ajuda a desenvolupar la seva carrera professional, o allò que dóna més beneficis a la indústria que finança bona part d’aquests assajos. La investigació dels tractaments per a la sida i el càncer de mama, amb els seus efectes adversos i cirurgies radicals intolerables per a molts malalts, il·lustra un procés en què no es van tenir en compte els interessos i preferències dels pacients, fins que les coses van canviar per la pressió de grups d’activistes compromesos.

    Tot i això, la pressió dels pacients i la societat no sempre és positiva i pot arribar a dificultar la realització d’estudis imparcials o forçar la introducció d’un tractament sense evidències científiques suficients. El clam d’algunes associacions de pacients, sostingut de forma més o menys vetllada per les empreses desenvolupadores i ampliat pel ressò als mitjans de comunicació, ha forçat de vegades les autoritats sanitàries a autoritzar de forma “compassiva” medicaments nous i “prometedors ”, generalment molt cars i amb un balanç de beneficis i perjudicis discutible o desconegut.

    Hi ha, sens dubte, molts interessos que amenacen el bon desenvolupament de la investigació clínica. I, a més, encara no hi ha prou consciència que aquest és un assumpte de la societat en conjunt, no només de metges i investigadors. Els pacients i les persones sanes són socis imprescindibles perquè la medicina i l’atenció sanitària progressin. Però cal que aquests socis estiguin menys callats i hi participin més.

  • Barcelona acollirà un nou centre de recerca centrat en les malalties infeccioses, la salut global, l’oncologia i les neurociències

    D’aquí a quatre anys, a Barcelona treballaran 300 investigadors i investigadores dedicats a la recerca en salut. Ho faran des del CaixaResearch Institute, un centre que impulsarà la Fundació La Caixa i que rebrà una inversió de més de 60 milions d’euros.

    Així és com ho han anunciat el president de la Fundació, Isidre Fainé i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. A conseqüència d’un acord entre la Fundació i l’Ajuntament, el nou edifici s’aixecarà en un terreny on anteriorment hi havia l’Associació d’Empleats de La Caixa i serà adjacent al CosmoCaixa, el museu de ciències que pertany a la mateixa Fundació i que es troba als peus de Collserola.

    El centre vol contribuir a reptes com les malalties infeccioses, la salut global, l’oncologia i les neurociències. Segons Fainé, serà «un dels centres de recerca del segle XXI» referents. També ha assegurat que «està pensat per millorar la vida de les persones».

    El president de la Fundació ”la Caixa”, Isidre Fainé, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, durant la presentació de l’acord per a la creació de CaixaResearch Institute | Fundació La Caixa

    Un campus científic per potenciar sinergies

    El projecte al complet preveu la construcció d’un conjunt d’edificis de màxim tres plantes d’alçada i d’uns 12.000 m² que acolliran laboratoris i instal·lacions cientificotècniques i d’innovació.

    Per la seva proximitat amb el CosmoCaixa i la seva intenció de retenir el talent científic local i alhora captar-ne l’internacional, el CaixaResearch Institute aspira a ser un campus científic que concentri la innovació biomèdica del futur. A més, gràcies a la presència d’altres instituts de recerca a la ciutat, el Caixa Research Institute aspira a potenciar sinergies, per exemple, amb l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), l’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa), el Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO) i el Barcelona Beta Research Centre (BBRC).

    Abans que aquest complex arribi, però, caldrà una reordenació urbanística, i és que aquest s’aixecarà on anteriorment hi havia l’Associació d’Empleats de La Caixa. L’acord entre la Fundació i l’Ajuntament contempla que es reordenin 53.000 m² per edificar el nou centre, crear una nova plaça pública sobre la ronda de Dalt i habilitar una zona verda pública de 1.200 m². Aquesta serà un punt d’accés al parc natural de Collserola a través del Torrent del Frare Blanc.

    Maqueta del projecte CaixaResearch Institute | Fundació La Caixa

  • Un llistat de molècules de la COVID-19 permetrà avançar en l’estudi de la immunitat a llarg termini

    L’emergència sanitària ha portat a la comunitat científica a fer un gran esforç per poder entendre la resposta immunitària contra el virus en temps rècord, però encara hi ha moltes incògnites a resoldre.

    Ara, un estudi liderat per IrsiCaixa, centre impulsat conjuntament per la Fundació «la Caixa» i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, i el suport de la campanya de mecenatge #YoMeCorono, Grifols i l’Institut de Salut Carlos III descriu la primera seqüència genètica consens del SARS-CoV-2 representativa del genoma complet de 1.700 virus. A partir d’aquesta seqüència han pogut fer una llista d’entre 1500 i 3000 pèptids -petits fragments de proteïnes- que serveixen per estudiar amb un grau màxim de detall la resposta immunitària de les cèl·lules T contra el coronavirus.

    L’article s’ha estat publicat a la revista Vaccines. «Es tracta d’una eina clau per a l’anàlisi de la resposta immunitària que permetrà accelerar la recerca i el desenvolupament d’una vacuna, per això ho havíem de fer accessible a tothom», remarquen els líders de l’estudi, Christian Brander i Julia G. Prat, investigadors d’IrsiCaixa.

    ‘Memòria’ davant futures infeccions

    El sistema immunitari és l’encarregat de protegir el nostre cos de patògens com els virus. Un dels mecanismes a detectar és la resposta immunitària adquirida, que inclou els coneguts anticossos, encarregats de neutralitzar el virus i les cèl·lules T, capaces d’identificar i destruir les cèl·lules del nostre cos infectades pel virus. Aquesta acció de les cèl·lules T es coneix com immunitat cel·lular, és persistent en el temps i serveix com a ‘memòria’ en futures infeccions.

    «Detectar si s’ha desencadenat una resposta immunitària cel·lular és complicat, ja que cal conèixer quines parts del coronavirus activen les cèl·lules T», explica l’investigador associat a IrsiCaixa Alex Olvera, primer autor de l’article juntament amb l’investigador associat Marc Noguera-Julian .

    Fins ara, els estudis publicats s’han centrat o bé en algunes proteïnes virals o bé en seqüències úniques de virus. «No volíem obviar una part de la resposta immunitària que sembla ser clau en la generació de la memòria immunològica enfront de virus. És per això que hem dissenyat aquesta eina, un llistat de molècules que permet tenir en compte el genoma complet de virus i la seva capacitat de variació «, afegeix Noguera-Julian.

    Milers de pèptids per estudiar la immunitat cel·lular

    Els investigadors han comparat les seqüències completes de 1.700 genomes de SARS-CoV-2 circulants per tot el món i disponibles en plataformes online públiques. Mitjançant l’anàlisi de totes aquestes dades s’han pogut definir una seqüència genètica representativa de virus, així com obtenir un llistat de tots els possibles fragments de proteïnes que pot produir el virus.

    «Hem vist que la SARS-CoV-2 no muta molt i no és un virus amb molta variabilitat genètica, a diferència per exemple del VIH, però cal tenir en compte quines són les possibles variants per poder estudiar la resposta immunitària que es generarà davant de cada un dels virus i no perdre cap detall», remarca Olvera.

    A més, han detectat que alguns dels pèptids estan molt conservats entre diversos virus de la família coronavirus. «Això pot ser clau per generar una reacció creuada, és a dir una resposta immunitària capaç de protegir tant de virus del refredat comú com de la SARS-CoV-2″, apunta Noguera-Julian.

    Aquesta eina permet als investigadors d’IrsiCaixa estudiar la immunitat cel·lular contra la SARS-CoV-2. «Volem entendre quina resposta immunitària hi ha darrere dels individus que no generen anticossos contra el virus i passen la infecció per SARS-CoV-2 amb poca simptomatologia clínica i quins pèptids són capaços d’induir aquesta resposta», comenta G. Prado. A més, «l’ús generalitzat d’aquesta seqüència consens en la investigació del sistema immunitari contra la SARS-CoV-2 assegurarà la comparabilitat i reproductibilitat dels resultats entre laboratoris i això accelerarà molt el procés d’investigació», conclou Brander.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Josep Tabernero: «La inversió en recerca a Catalunya i a tot l’estat espanyol és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir»

    El Premi Nacional de Recerca, que atorga el Govern de la Generalitat i la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI), reconeix enguany la tasca del Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i director del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia. Tabernero destaca que la recerca clínica aplicada està molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer, sinó en altres especialitats. Tot i això, considera que la inversió destinada en recerca no és suficient. «Hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors», sostè.

    El Premi significa un reconeixement a la seva tasca i la del seu equip. Constitueix un estímul?

    Els premis sempre acaben en una persona, però jo crec que és un premi a tots els investigadors de biomedicina i a tots els professionals de l’àrea d’oncologia de l’Hospital Vall d’Hebron. La feina que fem no és només tractar els malalts sinó que, a través de la recerca, intentem millorar el pronòstic de les malalties o més ben dit, en totes les vessants, millorem la prevenció, el diagnòstic i els tractaments.

    Vostè, concretament, ha fet recerca en el camp dels tumors gastrointestinals i les teràpies moleculars. Han pogut desenvolupar teràpies adequades per aquest tipus de tumors?

    La veritat és que sí. El panorama amb els vint-i-dos anys que porto a la Vall d’Hebron ha canviat molt en moltes malalties, com el càncer de còlon o el càncer gàstric. No tan, per exemple, en el càncer de pàncrees, però sí que és veritat que també desenvolupem medicaments en altres malalties. L’altre dia fèiem un càlcul una mica retrospectiu i en un període de deu anys amb estudis que s’han fet aquí hem contribuït a trenta aprovacions noves de medicaments per malalties diferents i això és important. Posant-ho en perspectiva sí que hem contribuït a millorar els tractaments especialment en aquest grup de tumors digestius.

    Quines millores comporten per als pacients les teràpies moleculars?

    La primera és l’augment de la supervivència en malaltia avançada. A vegades, això es trasllada també en augment de la curació però, en qualsevol cas, incidim també, de manera molt important en l’augment de la qualitat de vida. El que tenim són un seguit de tractaments que són menys tòxics perquè són més precisos i, per tant, tenen menys efectes secundaris. En aquest sentit, realment aconseguim un doble efecte, no només fixant-nos en millorar la supervivència, sinó també la qualitat de vida dels malalts.

    Aquestes teràpies o els medicaments que se’n derivin, són accessibles a tots els pacients oncològics?

    En el nostre entorn és així, els malalts tenen accés a aquests medicaments. Quan els tractaments estan en fase d’experimentació, depèn del fet que els pacients tinguin criteris per entrar en un estudi clínic. Alguns malalts, perquè tenen una altra malaltia o estan prenent algun medicament que contraindiqui el fet de poder rebre aquesta teràpia i un tractament més experimental, no es poden beneficiar d’aquests estudis clínics.

    Quins són els criteris que s’han de complir?

    Els criteris pe rebre aquests tractaments primer de tot són clínics, que un malalt estigui en un bon estat general, que la resta de l’organisme funcioni mitjanament bé, tant en proves cardíaques o respiratòries. En alguns estudis que ja són més específics, perquè estan dirigits a alguna alteració determinada, el malalt ha de ser tenir alguna alteració precisa en el seu tumor. Hi ha sempre uns criteris d’inclusió que s’han de mirar molt acuradament per si el malalt els té o no.

    Quines són les principals línies de recerca del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia?

    Les principals línies de recerca, com que és una recerca aplicada molt al malalt, sempre està molt fonamentada, en primer lloc, en contestar preguntes que venen d’avaluar de manera diària als malalts. Per exemple, ajudar a la subclassificació de malalties molt freqüents. Nosaltres hem contribuït molt a definir el càncer de pulmó, càncer de mama, de pròstata… no són una sola malaltia, sinó que són moltes altres malalties.

    En segon lloc, el que fem és estudiar com funcionen els medicaments en cada tumor i estudiar també el que en diem els mecanismes de sensibilitat i de resistència, és a dir, quan un tractament no va bé, saber per què no va bé i preguntar-nos què podem fer perquè torni a anar bé combinant-lo amb altres medicaments.

    En tercer lloc, hem contribuït molt a crear models de laboratori que repliquin més la realitat tumoral dels malalts. Hem fet models amb ratolins als quals els posem un fragment del tumor del malalt i això ens ajuda molt a determinar perquè van bé o perquè van malament determinats tractaments. Si no tenim aquests models, si fem servir els models clàssics del laboratori, són models molt artificials i a vegades ens poden donar conclusions equivocades. També hem contribuït amb el big data, en col·laboracions amb altres centres, per poder tenir moltes dades de molts malalts i poder fer aquestes subclassificacions.

    I per últim, i potser més important, ens movem en el camp de la recerca clínica innovadora, en tenir estudis respecte de la primera vegada que dones un tractament a una persona i que són molt importants. Hem estat donant, per exemple, medicaments d’immunoteràpia sis o set anys abans que s’aprovés el primer tractament. Això és molt important perquè hi ha malalt que s’han curat de la malaltia quan d’altra manera no haguessin tingut aquesta oportunitat perquè són medicaments que no s’estaven comercialitzant encara.

    Com veu l’estat de la recerca científica a Catalunya en l’àmbit de la biomedicina i de les ciències de la vida? En podem estar satisfets?

    Jo crec que en podem estar satisfets. Sempre pots demanar més, però podem estar satisfets perquè el sistema sanitari i de recerca que tenim és bo. Això fa que, per exemple, si els malalts de qualsevol lloc del territori tenen alguna possibilitat de fer algun estudi clínic, com que hi ha molt bona relació en tots els centres de Catalunya poden tenir-hi accés. Perquè visitem al malalt, ens comenten les històries clíniques… i això fa que aquesta recerca clínica aplicada estigui molt ben posicionada a Catalunya, no només en el camp del càncer sinó en general, tot i que potser en el camp del càncer està més avançada. Dit això, com a país, en una consideració més global, tan en l’àmbit de Catalunya com en tot l’estat espanyol, la inversió en investigació i recerca és molt baixa comparada amb altres països, i això sempre s’ha de dir i hem de fer els esforços per anar-nos situant en els nivells d’altres països d’Europa, que són francament superiors.

    La recerca de frontera a Catalunya està, en general, molt internacionalitzada. Amb quins altres grups i hospitals treballen conjuntament?

    La recerca, per definició, és global, és internacional, no té fronteres, i més encara si és una recerca d’alta qualitat. A Europa destacaria sobretot els centres que constitueixien el Cancer Core Europe, com l’Hospital Gustav Roussy de París, la Universitat de Cambridge, el Netherlands Cancer Institute a Amsterdam, la Universitat d’Heildelberg a Alemanya o el Karolinska a Suècia. A escala americana treballem amb els centres de càncer més prestigiosos, el Dana-Farber Cancer Institute de Boston, el MD Anderson Cancer Center de Houston, el Memorial Sloan Kettering de Nova York o la Universita de Califòrnia…treballem amb centres molt punters.

    En medicina oncològica, la prevenció sembla que ha de tenir un paper destacat. Hi ha suficients programes de prevenció i detecció precoç?

    La prevenció és una àrea poc estudiada, que la majoria de centres estem incorporant tardanament, però és una àrea fonamental. Si calculem que entre un 40 o un 45% dels tumors es podrien prevenir, ja no dic diagnosticar precoçment sinó prevenir, està clar que és important que es puguin estudiar bé aquestes àrees de prevenció. Honestament, jo crec que anem tard en això, però pràcticament tots els centres ens estem posant també les piles en aquesta línia.

    La pandèmia actual és una mica una pregunta obligada. El Vall d’Hebron és un dels hospitals de més alt nivell i més importants de Catalunya. Arran de la COVID-19 va haver de capgirar en pocs dies tots els seus serveis i instal·lacions. Com valora la reacció del personal i en general del sistema sanitari de Catalunya davant la pandèmia?

    La reacció del personal de l’Hospital ha sigut molt bona, ens hem adaptat dia a dia a la situació, hem modificat àrees, hem creat llits d’intensius…el nostre hospital és un hospital de 1.000 llits i vam arribar a tenir 800 malalts de COVID-19 i, per tant, la resta d’àrees es van haver d’adaptar a això. I això ho vàrem fer tots els professionals, no només metges o infermeres, sinó també administratius, zeladors, personal de la neteja…van fer tots molta més feina. Pel que fa al sistema, crec que ha estat lent, a vegades, a reaccionar, però també és veritat que no hi ha cap manual de com gestionar això. L’última gran pandèmia va ser l’any 1918. S’hauria pogut ser més proactiu, però també és veritat que ningú s’esperava que pogués passar això.

    Respecte la població general, haig de dir que s’ha comportat molt bé, amb totes les dificultats que suposava per la nostra manera de ser tot el període de confinament…i ara continua comportant-se molt bé. Hi ha potser un 5% de la població que no ho fa, i això ens fa mal a tots, i aquests són responsables, a vegades, de forma desconeguda o coneguda, d’aquests rebrots que estem tenint. És important continuar dient que la població s’ha comportat i s’ha de comportar bé, perquè si no serà molt difícil que puguem controlar els rebrots. És molt important la col·laboració de la població; no és un problema del sistema sanitari, sinó de tota la societat i hem de continuar-ho fent de la millor manera possible.

    El sistema sanitari públic de Catalunya és millorable? Està adequadament finançat o les retallades dels darrers anys de la crisi econòmica l’han malmès de manera greu?

    El percentatge del PIB que es dedica a salut a l’estat espanyol és molt més baix que a altres països de la nostra dimensió, i això és una realitat. Per tant, hem de pensar-hi. Jo crec que aquí hi ha una altra cosa important i és que s’hauria d’invertir més en salut pública. És una de les àrees més descuidades i és molt important, en aquest cas per anticipar infeccions, però també en el cas de la prevenció del càncer. Sempre s’ha invertit poc, i és un bon moment per fer la reflexió i pensar si hem d’anticipar-nos i invertir més en aquestes àrees.

    Es donarà ara més valor social als avenços científics que ens serveixin per fer front a les malalties, ja sigui una pandèmia com la COVID-19, ja siguin els diferents processos oncològics?

    Jo espero que canviï. Canviarà perquè malauradament això durarà, hi haurà rebrots ara, a la tardor, la vacuna no estarà disponible fins a l’any que ve com a molt d’hora…ens obligarà a establir una reflexió sobre quines àrees prioritàries tenim per a dedicar-hi més recursos. No hi ha dubtes sobre això. Potser ens hagués agradat que això fos d’una altra manera, però les coses s’han d’agafar com venen i a partir d’aquí doncs fer-ho el millor possible.

    Vocacionalment, vostè combina l’assistència mèdica amb la recerca científica puntera. Ja ho volia fer quan va estudiar Medicina? Que el va portar a especialitzar-se en oncologia?

    A mi sempre m’havia agradat que les persones estiguin el millor possible, i quan comences a estudiar Medicina descobreixes les malalties i com tractar-les de la millor manera, sempre conservant la relació amb el malalt i la humanitat. Quan vaig haver d’escollir d’especialitat, vaig decidir escollir l’oncologia perquè encara hi havia molt per fer. Quan vaig escollir fer oncologia encara no s’havia seqüenciat el genoma humà, però ja s’anticipava que hi hauria una revolució del coneixement pel que fa al genoma humà i a les malalties tumorals. Hi havia tant a fer que em va impressionar molt tot el camp que tenia l’especialitat i, sobretot, el coratge i l’esperit de lluita que tenien els malalts. I volia fer aquest doble vessant: tant curar els malalts com treballar en la recerca per poder millorar el pronòstic d’aquestes malalties.

  • Investigadors de la UB detecten coronavirus SARS-CoV-2 en aigües residuals de Barcelona del març del 2019

    Investigadors de la Universitat de Barcelona han detectat la presència del virus causant del coronavirus, el SARS-CoV-2, en mostres d’aigües residuals de Barcelona recollides el 12 de març del 2019. Aquests resultats indicarien que la infecció estava present un any abans que es declarés la pandèmia del coronavirus al món, l’11 de març de 2020.

    Tot i que la COVID-19 és una malaltia respiratòria, s’ha demostrat que hi ha grans quantitats de genoma del coronavirus a les femtes, que posteriorment arriben a les aigües residuals. Aquesta circumstància ha fet que l’epidemiologia basada en aigües residuals sigui una potencial eina d’alerta precoç de la circulació del virus en la població, especialment tenint en compte la important presència de persones asimptomàtiques i presimtomàtiques que també el transmeten.

    En el marc de l’estudi, els investigadors han analitzat des del 13 d’abril setmanalment mostres obtingudes a dues grans plantes de tractament d’aigües residuals de Barcelona. «Els nivells del genoma del SARS-CoV-2 van coincidir clarament amb l’evolució dels casos de COVID-19 en la població», explica Albert Bosch, catedràtic de la Facultat de Biologia de la UB i coordinador del treball.

    La iniciativa, en què han participat els investigadors del Grup de Virus Entèrics de la UB Gemma Chavarria-Miró, Eduard Anfruns-Estrada i Susana Guix, liderats per Rosa Maria Pintó i Albert Bosch, està coordinada en col·laboració amb Aigües de Barcelona i té finançament del projecte REVEAL, de l’empresa SUEZ, amb l’objectiu de detectar el virus en les aigües residuals i facilitar l’adopció de mesures immediates davant futures onades de la COVID-19.

    En analitzar les mostres congelades dels mesos anteriors a l’inici del mostreig sistemàtic, es va revelar la creixent aparició de genomes SARS-CoV-2 entre principis de gener i principis de març del 2020, avançant la cronologia sobre l’arribada del coronavirus a Espanya: ja el 15 de gener es detectava la presència del virus, 41 dies abans de la declaració del primer cas de COVID-19, que es va notificar el 25 de febrer.

    Aquests resultats van impulsar els investigadors a analitzar algunes mostres congelades entre el gener del 2018 i el desembre del 2019 amb el sorprenent resultat de la presència de genomes de SARS-CoV-2 el mes de març del 2019, molt abans de la notificació de qualsevol cas de COVID-19 arreu del món. «Totes les mostres van resultar negatives per a la presència de genomes de SARS-CoV-2 a excepció del 12 de març del 2019, on els nivells de SARS-CoV-2 eren molt baixos però van donar clarament positiu per PCR i, a més, emprant dues dianes diferents», explica l’investigador.

    Segons els investigadors, els resultats de l’estudi evidencien la validesa anticipatòria de la vigilància de les aigües residuals: «Els infectats de COVID-19 podrien haver estat assignats erròniament com a diagnòstics de la grip en l’atenció primària, contribuint a la transmissió comunitària abans que es prenguessin mesures de salut pública», destaca Albert Bosch, president de la Societat Espanyola de Virologia. Bosch explica que aquesta situació es podria haver produit en molts altres llocs del món», analitza Bosch. «Atès que la majoria de casos de COVID-19 mostren una simptomatologia semblant a la grip, els primers devien quedar emmascarats com a casos de grip sense diagnosticar», conclou.

    La notíca, però, ha generat escepticisme per part d’alguns sectors de la comunitat científica que dubten de la rigorositat de l’estudi de la Universitat de Barcelona i que assenyalen que es requereix d’un major validació científica.

  • El Clínic lidera un consorci europeu per fer front a la COVID-19 amb tècniques d’immunoteràpia cel·lular

    L’Hospital Clínic de Barcelona i l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS), amb el suport de l’empresa Cellnex, han posar en marxa un consorci europeu d’investigació multicèntric que té com a objectiu comprendre millor el funcionament de la resposta immunitària enfront del SARS-CoV-2 i proposar nous tractaments basats en la resposta cel·lular de l’organisme enfront de la COVID. El projecte es preveu que tingui una durada de dos anys i compta amb la col·laboració econòmica de la companyia de serveis i infraestructures de comunicacions Cellnex Telecom, qui farà una aportació de cinc milions d’euros. Amb el projecte es pretén mesurar la capacitat de resposta cel·lular del sistema immune enfront del SARS-CoV-2, detectant i obtenint limfòcits T, cèl·lules especialitzades bàsiques en la creació d’anticossos, que puguin actuar per combatre la COVID-19 en les seves diferents etapes.

    El director general de l’Hospital Clínic, el Dr. Josep M. Campistol, ha remarcat aquest matí en roda de premsa la importància de la recerca científica per tal de fer front a la pandèmia del coronavirus. “Hem viscut la pitjor crisi sanitària dels últims 100 anys, i només el coneixement, la investigació i la innovació seran capaços de resoldre aquesta situació i també futures pandèmies que puguin venir”. En aquest sentit, el director general del Clínic ha afirmat que és el sistema immunitari qui ens protegeix de les infeccions i que, per tant, és vital “conèixer amb detall els mecanismes immunològics enfront de la COVID-19 i valorar el desenvolupament de la immunoteràpia com a via per vèncer aquesta infecció”.

    En el consorci europeu d’hospitals que s’ha creat hi participen el Banc de Sang i Teixits (BST), l’Hospital Universitari Gregorio Marañón de Madrid, l’INSERM-U1183 associat a l’Hospital Universitari de Montpellier, l’Istituto Scientifico Romagnolo per el Studio i la Cura dei Tumori (IRST) de Meldola i l’IRCCS de l’Hospital San Raffaele (HSR) de Milà. El Dr. Elias Campo, director de l’IDIBAPS i Director de Recerca del Clínic, ha remarcat la importància d’aquesta cooperació internacional. “Avui en dia ja no podem entendre la investigació sense una cooperació multidisciplinària d’especialistes que aborden diversos aspectes, i això requereix la participació transnacional. La ciència no té fronteres i s’ha de fer front a aquest problema de manera conjunta”.

    Limfòcits T per frenar la COVID-19

    Una de les claus per fer front al coronavirus és poder disposar de coneixement profund sobre l’estat immunitari de la població enfront del virus SARS-CoV-2, el tipus d’immunitat i el temps que es manté. Disposar d’eines que permetin detectar i estimular la resposta cel·lular T és un aspecte cabdal per poder eliminar el virus, especialment en aquells casos en què no hi ha anticossos enfront de la infecció. Però a la vegada, és fonamental també controlar la resposta cel·lular T per disminuir la hiperresposta immune responsable de la majoria de pacients crítics. Això fa que sigui necessari millorar la detecció de limfòcits T amb capacitat per atacar el coronavirus i, per fer-ho, es necessiten tècniques que permetin manipular-los i orientar la seva resposta enfront de la infecció.

    «La col·laboració de tots els centres implicats farà possible demostrar la rellevància de les cèl·lules T en l’estat immunitari dels pacients al llarg de la malaltia i disposar de noves eines terapèutiques davant la manca de tractaments disponibles anti-SARS-Cov2, a la vegada que s’aportarà coneixement i eines per a d’altres immunoteràpies cel·lulars més enllà de la COVID-19», explica el coordinador del projecte i Cap del Servei d’Immunologia de l’Hospital Clínic, Manel Juan.

    Amb el projecte es pretén detectar i obtenir limfòcits T que actuïn contra la infecció per SARS-CoV-2. Això ha de permetre desenvolupar eines de coneixement concretes en l’àmbit cel·lular i utilitzar la resposta immunològica per controlar els quadres més crítics de coronavirus i, alhora, protegir l’organisme amb eines que impedeixin arribar a aquestes situacions tan crítiques. Per fer-ho, s’estudiarà els limfòcits que, segons assenyala Juan, són, d’alguna manera, “el director d’orquestra, que té tot el necessari perquè funcioni la resposta immunitària”. Es busca obtenir limfòcits T ‘naturals’ per a ser usats com a teràpia contra la COVID-19: per una banda, els limfòcits T reguladors, que permetrien disminuir la hiperinflamació causada pel coronavirus i, per l’altra, els limfòcits T efectors anti-SARSCov2, amb l’objectiu d’eliminar el virus.

    Ara per ara, es pretén analitzar aquests aspectes per obtenir informació sòlida i valuosa per combatre la COVID-19. “Desenvoluparem mètodes de diagnòstic, però la possibilitat d’utilització d’aquestes teràpies passaria per un assaig clínic que, de moment, encara no contemplem”, indica Juan.

     

  • Crisi de salut mental i laboral en la ciència: les causes

    Aquest reportatge és el primer d’una sèrie que estarà composta per tres parts. Amb ella, SINC vol analitzar els riscos de salut laboral en la carrera investigadora, assenyalar-ne les causes i proposar solucions.

    «La nit després de defensar la meva tesi, en quedar-me adormit al llit, vaig revisar els últims sis anys de la meva vida. Vaig pensar en la primera vegada que vaig veure peixos i embrions de granota, i en la lluent taula de fusta on el meu tutor i jo vam mantenir llarguíssimes converses sobre biologia. Vaig pensar en els experiments, en l’obsessió i en l’aïllament. Vaig veure els meus 20 anys passar en un instant i em vaig preguntar: ¿va valer la pena?».

    Aquestes línies les escrivia l’exinvestigador nord-americà Justin Chen a la revista científica STAT. El seu article, molt crític amb la manera de vida en els laboratoris d’investigació, va generar una allau de respostes en sintonia amb la seva visió. Per exemple:

    Jo vaig començar el doctorat amb entusiasme i vaig acabar, com la majoria de gent que conec, una mica amargada i desitjant simplement que el sofriment acabés.

    Jo envejava aquells que no estaven lligats als confins de laboratori, que no havien de tallar les seves activitats socials per córrer a comprovar les cèl·lules cada cap de setmana, encara que només fos una hora (…). Passava tant de temps al laboratori que la cuina de casa meva estava buida, guardava tot el meu menjar al calaix inferior dret de la nevera comuna del laboratori.

    Altres veus van oferir una visió alternativa:

    Jo faria d’advocada del diable i diria que, per a algunes persones, potser per a aquelles que estan més inclinades a ser diferents o solitàries, el doctorat és una alenada d’aire fresc (…). A mi em va encantar. Em va permetre estar absorta en les coses que m’agraden i crear la meva pròpia rutina. Vaig treballar massa per a l’estàndard de qualsevol altra persona i ho tornaria a fer en un tancar i obrir d’ulls.

    Però el millor resum de les respostes potser és aquest:

    El treball és gratificant, però avui en dia sento que visc en una bombolla en la qual vaig lluitar terriblement per entrar i de la qual ara no puc sortir. Aplaudeixo l’honestedat de J. Chen. És el principi del què espero que sigui una conversa important.

    L’elefant a l’habitació

    La qualitat de vida i les condicions de treball en els laboratoris han estat l’elefant a l’habitació que durant anys gairebé tothom veia i de què a penes ningú s’atrevia a parlar. I la conversa sembla haver-se iniciat.

    Treballs recents han mostrat els problemes de salut mental que afecten els investigadors, especialment als més joves. La revista Nature ha començat a publicar enquestes i realitzar monogràfics sobre el tema. El model pel qual es mesura la ciència, basat en una suposada excel·lència que promou la hipercompetitivitat, comença a qüestionar-se.

    En 2018, un estudi publicat a la revista Nature Biotechnology va mostrar resultats alarmants. Després enquestar més de 2.000 estudiants de doctorat en 26 països, van trobar que el 40% d’ells presentaven símptomes moderats o greus d’ansietat o depressió, una probabilitat «sis vegades més gran de la que té la població general mesura amb una escala semblant», asseguraven els autors. El risc era encara més elevat per a les dones i les persones transgènere o de gènere no conforme. Dos factors relacionats eren la dificultat de conciliació entre la vida laboral i personal i la sensació de manca de suport dels seus tutors.

    Les dades eren alarmants, però no nous. Un any abans, un estudi realitzat entre més de tres mil estudiants de doctorat a Bèlgica va destapar que fins a la meitat d’ells presentava a l’almenys dos símptomes d’una pobra salut mental i que un terç mostrava quatre o més, el que implica alt risc de depressió.

    Aquestes enquestes podrien donar xifres alguna cosa inflades, ja que no és descartable que les persones afectades es prestin més a respondre. No obstant això, comparativament, la probabilitat és entre dues i tres vegades superior a la que tenen altres persones amb educació superior que no van optar per la carrera investigadora.

    D’entre els motius, el més important era el conflicte entre família i treball. Entre els factors protectors, curiosament, estava sentir que a aquesta etapa li seguiria una carrera lluny de la investigació.

    Postes de sol al laboratori

    Una revisió d’estudis publicada per la Royal Society d’Anglaterra va arribar a conclusions molt similars, destacant que només el 6,2% dels treballadors arribava a comunicar-ho a les seves institucions (sobre una estimació que el 37% podria patir un problema de salut mental).

    Una enquesta recent a la qual van contestar més de 6.000 estudiants de doctorat d’arreu del món va llançar dades lleument contradictories: el 38% es mostrava molt satisfet amb haver triat aquest camí i el 75% afirmava estar satisfet en alguna mesura. No obstant això, fins a un 36% reconeixia haver hagut de demanar ajuda per ansietat o depressió.

    Tot i que la majoria d’aquests treballs s’han centrat en els més joves, alguns dels problemes semblen projectar-se també als investigadors postdoctorals, que es troben en una posició intermèdia. I, en força menor mesura, però també digna de consideració, als sèniors, que lideren els grups de recerca.

    Els autors del primer article concloïen així: «El professorat i els administradors han d’establir un to d’autocura, així com una ètica de treball eficient i atenta, per tal de passar a un entorn laboral i educatiu més saludable». Perquè «l’equilibri entre el treball i la vida privada és difícil d’aconseguir en una cultura en què es desaprova abandonar el laboratori abans que es posi el sol. L’estrès o la pressió cada vegada més gran per produir dades a fi de competir pel finançament ha augmentat exponencialment, i els camps de la ciència estan sentint una pressió immensa».

    A la recerca de les causes

    «Es tracta d’un problema global, però una de les principals causes és que hi ha molt poques places a la carrera investigadora en comparació amb la quantitat gent que aspira a elles. Això dóna lloc a una competència ferotge», sosté Fernando Maestre, director del Laboratori d’Ecologia de Zones Àrides i Canvi Global a la Universitat d’Alacant, que ha publicat diversos articles i columnes d’opinió a la revista Nature sobre com millorar la qualitat de vida en els laboratoris.

    José Antonio Peñas, SINC

    Tot just hi ha estadístiques nacionals sobre el cicle vital dels investigadors. L’estudi més conegut és el realitzat per la Royal Society el 2010, i les dades que van presentar són alarmants. A l’hora de defensar la tesi, més de la meitat abandona o ja ha abandonat la ciència, i només un 3,5% arribarà a tenir un lloc estable a l’acadèmia. Bona part dels que continuen s’encadenaran contractes temporals i acabaran també per abandonar o, en menor mesura, per redirigir la seva carrera cap a la indústria.

    A això se li uneix la pressió per publicar la major quantitat d’articles possibles i en les revistes més importants, ja que les publicacions constitueixen el principal requisit a l’hora d’obtenir el finançament necessari. «Això dóna lloc a entorns hipercompetitius, fins i tot dins d’un mateix grup», assegura Maestre.

    «Jo veig caps que pensen en els doctorands més com a mà d’obra que com a persones en formació. És un conflicte d’interessos creuats amb molta hipocresia de portes enfora, tot i reconèixer que el sistema tendeix a forçar aquesta situació», continua.

    Això fa que, com sostenia Gareth Hughes, investigador sobre el benestar de l’alumnat a la universitat de Derby, hàgim «perdut a molts investigadors que eren molt bons acadèmicament perquè no podien sobreviure a la toxicitat».

    En una guia oficiosa publicada per diversos membres de l’Institut de Recerca Biomèdica de Queensland, a Austràlia, es diu: «Treballa de valent. No pensis que podràs sortir-te amb la teva treballant 38 hores setmanals. Necessitaràs fer jornades llargues durant tota la setmana i part dels caps de setmana. Això t’acosta més a les 50-60 hores si vols tenir una carrera reeixida en la investigació. Si és la teva passió, això és fàcil, i si no, llavors estàs en el lloc equivocat». Aquesta sacralització de la vocació científica és, per Maestre, «una font d’explotació».

    Nous models de bona ciència

    L’any 2015, Science publicava un article de l’investigador de la Universitat de Toronto Eleftherios P. Diamandis sota el títol Cridar l’atenció és la meitat de la batalla. Això deia sobre els seus inicis en la investigació: «Vaig treballar de 16 a 17 hores al dia, no només per fer avançar la tecnologia, sinó també per publicar els nostres resultats en revistes d’alt impacte. Com ho vaig aconseguir? La meva dona -també doctora en ciències-treballava molt menys que jo; ella assumia la major part de les responsabilitats domèstiques. Els nostres nens van passar molts dissabtes i alguns diumenges jugant al vestíbul de la companyia. Fèiem el menjar al microones de la sala de descans».

    Contra les possibles crítiques, acabava el seu article així: «La nostra filla, per cert, és ara una científica doctora que treballa com química clínica, i el nostre fill està formant-se per ser neuropatòleg. La meva dona és una científica d’alt nivell en un important hospital universitari. Assegurar-se que crides l’atenció pot donar-te l’avantatge que necessites sobre la teva competència silenciosa».

    A banda d’aquesta visió i de la possible intrahistòria de la família Diamandis, Maestre assegura que «necessitem nous models de científic reeixit, més enllà de l’home blanc dia i nit obsessionat amb la investigació. Els necessitem i, a més, existeixen».

    Per María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), «és cert que en el treball de laboratori, especialment en els nivells de formació, de vegades el projecte pot exigir que hi hagi horaris flexibles. A la fi, però, hauria de respectar-la jornada laboral de 37,5 hores setmanals».

    Un altre dels motius als quals s’atribueix aquesta situació en els laboratoris és a la manca de formació en lideratge dels investigadors. En una enquesta realitzada per la revista Nature, fins a dos terços dels caps de grup trobaven a faltar haver tingut aquest tipus de formació. Entre la resta d’integrants dels laboratoris, el 40% pensava que si els seus caps rebessin cursos de tutoria milloraria la ciència que feia el grup. Entre aquells menys satisfets amb la seva situació, el 70% van indicar aquest com el seu major desig.

    Gary McDowell, director executiu de Future of Research, una organització en defensa dels científics joves, resumia així el paisatge: «La comunicació entre els investigadors sènior i júnior és descoratjadora. Viuen gairebé en mons separats».

    Excel·lència, una mà d’Escher?

    Per sobre o per sota de tots aquests assumptes planeja el concepte d’»excel·lència», un terme difús que marca la distribució de recursos, que podria resumir-se en què «no n’hi ha prou amb allò bo, es necessita el millor» i que inclouria «certa combinació de qualitat i impacte de la investigació«.

    En general, es basa en el factor d’impacte de les revistes on es publiquen els resultats. Una mà d’Escher dibuixant-se a si mateixa i en la qual la forma d’avaluar condiciona tota la forma de produir.

    Aquest sistema està sent qüestionat. Pel director de la Fundació Wellcome, Jeremy Farrar, «l’èmfasi per l’excel·lència en el sistema de recerca està sufocant la diversitat de pensament i els comportaments positius, ha creat una cultura en la ciència moderna que es preocupa exclusivament sobre el que s’aconsegueix i no sobre com s’aconsegueix».

    Per Farrar, «l’èmfasi per l’excel·lència està sufocant la diversitat de pensament, ha creat una cultura que es preocupa només sobre el que s’aconsegueix i no sobre com s’aconsegueix».

    Segons Farrar, centrar-se en l’excel·lència contribueix a «una hipercompetitivitat destructiva, a dinàmiques de poder tòxic ja comportaments de pobre lideratge». Aquesta repercussió no té a veure només amb la qualitat de vida en els laboratoris, sinó amb la ciència mateixa.

    N’hi ha que la responsabilitzen dels problemes creixents de reproductibilitat dels resultats, de frau i d’homofilia, el concepte pel qual es tendeix a premiar allò que respon al normatiu i en el que els revisors ja tenen experiència prèvia.

    Maria Blasco és bastant més optimista. «És cert que la ciència és competitiva, però no més que qualsevol altra professió que es basi en la meritocràcia», afirma. «En la ciència s’avalua el mèrit i importància dels descobriments, que és una cosa mesurable i no subjecte a apreciacions subjectives. Aquestes mesures poden ser molt variades, des de l’impacte de les revistes al nombre de cites dels treballs o a l’impacte en la innovació en nombre de patents, spin-off, vendes, etc.».

    No obstant això, les crítiques al sistema són ja objecte d’estudi per part de la Comissió Europea. En un treball en què entrevistaven diversos investigadors recollien que «la idea d’excel·lència com una mesura de la qualitat de la ciència fa que molta gent no se senti còmoda», però «malgrat la seva incomoditat, no poden proposar res millor, donat que la ciència i els científics han de satisfer les demandes polítiques de rendició de comptes i avaluació».

    És difícil, però ja sonen alguns suggeriments per incorporar al debat. Alguns d’ells es comentaran en la segona part d’aquest reportatge, juntament amb una anàlisi de la productivitat científica per països i condicions de vida en els seus laboratoris, així com propostes per millorar aquestes últimes. Perquè, com va dir Gareth Hughes , «hi ha la creença que un doctorant hauria d’emmalaltir si ho està fent correctament. Això és estrany».

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • «El que val la pena conèixer»

    L’anomenada llei d’Sturgeon, que ve a dir que el 90% de tot el que es produeix en qualsevol activitat humana és pura escombraria, té de llei científica ni més ni menys que la llei de Murphy i uns altres ocurrents adagis que han fet fortuna per aquesta certa dosi de debò que contenen. Encara que aquesta llei és probablement una exageració en molts casos, ni tan sols la producció científica es deslliura de la seva mordacitat. I, en aquests temps de sobreabundància, val la pena invocar-la –amb un punt d’ironia– per a cridar l’atenció sobre la rampant mala ciència i la dificultat de separar el gra de la palla quan es vol saber quina és la resposta científica a una pregunta de salut. En medicina, com en tants altres àmbits, la qüestió és com bregar amb la frustrant llei d’Sturgeon.

    Les revisions sistemàtiques, un dels grans invents de la medicina de l’últim mig segle i potser un dels menys coneguts, van sorgir per a saber què fer quan es disposa de diversos estudis que donen resposta a la mateixa pregunta de salut. El gran problema que planteja l’acumulació d’estudis és que aquests poden tenir una qualitat molt diferent i, a més, poden oferir resultats discordants i fins contraposats. I la solució que ofereix una revisió sistemàtica és un resum de la informació existent (estudis primaris) sobre una intervenció mèdica (terapèutica, diagnòstica, preventiva, etc.) seguint un procés sistemàtic i explícit per a seleccionar el més rellevant i minimitzar els errors i biaixos. Però les revisions envelleixen, difereixen en el nombre d’estudis que inclouen, tenen una qualitat dispar i, a més, han proliferat com a bolets en els últims anys.

    En poc temps, s’ha passat de la carestia a la sobreabundància de revisions sistemàtiques. Com trobar llavors la millor i la més actual? Epistemonikos («el que val la pena conèixer», en grec, segons assenyalen en la pàgina web) és una iniciativa desenvolupada a Xile que ofereix la base més gran de dades de revisions sistemàtiques amb un cercador intuïtiu per a trobar l’evidència disponible per a una determinada pregunta de salut. La base de dades inclou ja més de 300.000 revisions sistemàtiques, un volum ingent que només ha pogut ser identificat i classificat amb el concurs combinat de robots i una extensa xarxa de col·laboradors. La catalogació d’aquesta base de dades és rellevant perquè, d’una banda, agrupa les revisions sistemàtiques entorn de preguntes de salut específiques (les anomenades preguntes PIC) i, per un altre, indica quins estudis primaris s’inclouen en cada revisió. I, a més, presenta aquests dos aspectes de manera visual, en una matriu gràfica que ordena les revisions i els estudis indicant el seu any de publicació. D’aquesta manera, resulta fàcil identificar les revisions més actuals i completes. Encara que aquesta eina no és la solució perfecta per a localitzar la millor evidència, certament simplifica el procés.

    La base de dades Epistemonikos té una orientació universal (pot usar-se en nou idiomes), però no està orientada al públic general. Com reconeixen els seus creadors, aquesta eina està dirigida a professionals de la salut, investigadors i decisors de salut. No obstant això, la metodologia de les revisions és tan tècnica que pot resultar complicada per a no pocs professionals de la salut. Malgrat algunes encomiables estratègies per a resumir i fer intel·ligibles els resultats d’una revisió sistemàtica al públic no expert, la veritat és que només resulten accessibles a les persones ben informades. Les eines visuals i la combinació de formats, juntament amb una sàvia i dosada utilització del llenguatge, semblen ser el camí, però queda molt per fer i innovar per a traslladar el coneixement de les revisions sistemàtiques als no experts.

  • «En el futur estudiarem el desenvolupament dels embrions sense necessitat d’utilitzar-los»

    El juny passat la revista Science va publicar una revisió especial sobre els organoides en què participava el teu grup de recerca. Què se sap fins ara sobre el seu ús en el desenvolupament embrionari?

    El camp dels organoides s’ha desenvolupat enormement en els últims anys. Recentment els investigadors s’han adonat que no només podem reproduir l’estructura d’un òrgan en el laboratori usant cèl·lules mare adultes per formar organoides, sinó que també podem reproduir l’organització d’un embrió utilitzant cèl·lules mare embrionàries. El resultat final seria un embrioide.

    Sembla una cosa realment complexa…

    No, el concepte bàsic és molt simple. Sabem que les cèl·lules mare embrionàries tenen la capacitat de formar tots els tipus de cèl·lules presents en l’organisme adult però es desconeixia si era possible trobar les condicions adequades perquè aconsegueixin fer-ho de manera organitzada en una placa de cultiu.

    I ara sí que ho sabem?

    Sí, i és possible. Les cèl·lules mare embrionàries, tant de ratolí com d’humà, s’han utilitzat per formar estructures en el laboratori que s’organitzen i desenvolupen com embrions primerencs. El desenvolupament dels embrioides de ratolí està més avançat que el dels humans, i ja s’ha aconseguit combinar cèl·lules mare embrionàries amb cèl·lules mare extraembrionàries -és a dir, les que formen la placenta- per formar aquests embrioides amb tots els teixits d’embrions primerencs veritables.

    És optimista sobre el seu potencial utilització en aquest àmbit?

    Aquesta nova tecnologia ajudarà en el futur a analitzar els mecanismes bàsics del desenvolupament dels embrions sense necessitat d’utilitzar-los. Això és particularment important per a l’estudi del desenvolupament humà, ja que els embrions sobrants de la fecundació in vitro són un material molt escàs. L’altre avantatge d’aquest sistema és que és més simple que un embrió veritable, amb la qual cosa es pot examinar la influència de variables específiques en el desenvolupament.

    Imagino que aconseguir embrions per a la investigació és complex…

    Tots els embrions humans que hem utilitzat en la nostra investigació són sobrants de la fecundació in vitro, és a dir, els pares van decidir donar els embrions a la investigació en comptes de deixar-los morir. La donació va ser específica al nostre projecte, i tota la feina es va fer sota la regulació de l’autoritat competent a Anglaterra, l’Autoritat de Fertilització Humana i Embriologia (HFEA per les sigles en anglès).

    Marta Shahbazi al seu laboratori / Foto cedida per la investigadora

    El 2016 vas publicar un estudi mostrant com havíeu aconseguit mantenir amb vida per primera vegada embrions humans in vitro durant tretze dies. Com es pot aplicar aquesta troballa en el camp de la fecundació?

    Els sistemes de cultius tradicionals ens permetien conrear els embrions humans fins al dia 7, quan és necessari implantar-los a l’úter matern. Nosaltres vam decidir desenvolupar un mètode per a cultivar-los durant una setmana més, ja que aquest temps és crucial: aproximadament el 30% dels embrions no aconsegueixen seguir endavant i desconeixem el perquè.

    Sorprenentment, vam comprovar que els embrions seguien desenvolupant-se fins al dia 13, sense necessitat d’úter matern. Ara ens agradaria utilitzar aquest sistema per analitzar per què tants embrions no aconsegueixen seguir endavant, i predir quines tenen més potencial de desenvolupar-se de manera correcta.

    Què s’ha avançat des de llavors?

    En l’actualitat estem utilitzant aquest nou sistema per estudiar embrions humans que tenen anomalies concretes. Per exemple, embrions amb un nombre incorrecte de cromosomes. Sabem que una de les grans limitacions per a la reproducció humana és l’alta taxa de problemes cromosòmics, però desconeixem les conseqüències concretes d’anomalies específiques.

    I treballareu a esbrinar-ho?

    El nostre objectiu actual és comprendre com alteracions concretes en el nombre de cromosomes de l’embrió afecten el seu desenvolupament. El febrer de 2020 començaré el meu propi grup de recerca al Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, i continuaré estudiant els mecanismes necessaris per al correcte desenvolupament de l’embrió.

    És cert que els embrions, encara que no estiguin implantats a l’úter, són autònoms?

    Els embrions mostren un cert grau d’independència. El que vam comprovar és que estructures concretes com la cavitat amniòtica -que protegeix l’embrió de danys mecànics o de la resposta immunitària de la mare- o els teixits característics de la placenta i el sac vitel·lí es poden formar sense necessitat que l’embrió estigui implantat. Els nostres descobriments, juntament amb el desenvolupament dels embrioides, ens demostren que els embrions i les cèl·lules mare embrionàries tenen una capacitat increïble per formar estructures de manera correcta i autònoma. Només hem de trobar les condicions adequades perquè ho aconsegueixin.

    Quins èxits consideres que assolireu en el futur?

    En el futur esperem poder utilitzar aquests nous models d’embrioides i sistemes de cultiu per entendre com l’embrió humà transforma radicalment la seva forma en el moment de la implantació, i quins mecanismes no funcionen quan els embrions no ho aconsegueixen. Descobrir els mecanismes bàsics del desenvolupament és el primer pas de cara a desenvolupar en el futur tècniques per a millorar l’eficàcia de la reproducció assistida.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC