Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • Un 25% dels metges espanyols ha estat de baixa a causa de la Covid-19

    L’estat de salut dels metges espanyols ha empitjorat notablement durant la pandèmia, produint un fort malestar físic i emocional. D’acord amb un estudi promogut per la Fundació Galatea, el Col·legi de Metges de Barcelona, l’Organització Mèdica Col·legial, Mutual Mèdica, en el qual han participat més de 4.500 metges espanyols, un de cada quatre metges recorre a serveis de suport a la salut mental o es planteja fer-ho per fer front al malestar emocional i a l’esgotament mental acumulats d’aquests mesos de pandèmia.

    L’informe destaca que un 25,5% dels metges espanyols ha estat de baixa en algun moment des de l’inici de la pandèmia per motius relacionats amb la Covid-19, o bé perquè han estat positius o bé perquè han presentat algun tipus de simptomatologia. A més, un 2% ha estat hospitalitzat i el 8% ha viscut la mort d’algun company de treball per aquesta causa.

    L’estudi ha avaluat l’impacte de la pandèmia sobre la salut física i mental dels professionals en tres moments: abans de la pandèmia, durant la primera onada (març-abril) i durant l’últim trimestre del 2020. D’entre la mostra de professionals enquestats, un 65% exerceix en el sector públic i, per àmbits assistencials, el 52% ho fa en hospitals, el 30% en atenció primària i el 18% restant en altres àmbits (salut mental, sociosanitari, salut pública, etc.). Un 63% dels participants són dones i la mitjana d’edat és de 52 anys.

    D’acord amb l’estudi, sis de cada deu facultatius presenten algun indicador de fatiga, dolor o estrès i la mateixa proporció pateix síndrome de burnout, una classe d’estrès que es cronifica i es tradueix en cansament i esgotament. En aquest sentit, un 51% afirma sentir-se «sobrepassat» i menys preparat física i emocionalment davant de noves onades, ja que es van enfrontant a elles sense haver pogut recuperar-se de les anteriors. En conseqüència, durant aquest període s’ha registrat un increment del consum de tranquil·litzants i hipnòtics entre els professionals, que ha passat d’un 18,6% a un 29,4%.

    La pandèmia també ha afectat el descans dels professionals, fent que dormin menys i pitjor: un 33% dels professionals té problemes per agafar el son i un 27% dorm menys de 6 hores, el doble que abans de la pandèmia. Així mateix, els hàbits de vida també han empitjorat. Segons mostra l’estudi, ha augmentat la proporció de professionals que consumeixen bastant o molt alcohol -que ha passat del 4% al 7%- i ha disminuït la pràctica habitual d’activitat física -del 50% al 28%.

    Per aquests motius, el 20% dels facultatius s’ha plantejat avançar la jubilació quan arribi el moment i més d’un terç s’ha arribat a plantejar la idea d’abandonar la professió, malgrat que reconeixen que no ho faran.

    Són pocs els que demanen ajuda

    Malgrat la gran sobrecàrrega física i emocional, encara són pocs els metges que recorren a serveis de suport a la salut mental per fer front aquest malestar i esgotament acumulats. De fet, el 13% de professionals enquestats reconeixen que necessiten ajuda però que encara no estan recorrent a aquest tipus de serveis, tot i que afirmen que tenen previst fer-ho.

    Malgrat la reticència inicial a demanar ajuda, un de cada quatre professionals sí que han acudit o estan acudint a serveis de suport psicològic, sent les dones i els joves els que en major mesura han recorregut a aquests programes. Els serveis de suport a la salut mental més utilitzats són els que ofereix la Fundació Galatea, que fins al moment ha atès a 1.300 professionals de la salut de tot Espanya, seguits dels serveis que s’ofereixen des dels mateixos hospitals i els centres d’atenció primària. Gairebé un 90% dels facultatius enquestats consideren que haurien de rebre formació per millorar les competències emocionals.

  • Sergi Raventós: “La propera pandèmia serà la de la salut mental”

    La setmana passada, Iñigo Errejón feia una intervenció al Congreso reivindicant la necessitat d’una política pública en l’àmbit de salut mental. La intervenció d’Errejón va despertar una onada de solidaritat a les xarxes socials de tota aquella gent que ha necessitat d’ajuda psicològica en algun moment de les seves vides, però que de no tenir els recursos econòmics suficients no s’ho haguessin pogut permetre. Perquè creu que, concretament en aquest moment, el missatge d’Errejón ha tingut tan d’impacte?

    Pot respondre a diversos factors, però, entre d’altres coses penso que és d’agrair el fet que un polític es faci ressò d’una pandèmia de salut mental, com la que estem presenciant i ho van confirmant totes les dades, inclosa la mateix enquesta del CIS. Això ha calat entre la població que ha escoltat el debat. Ell va posar de manifest que la gent està coneixent els noms dels fàrmacs i això és constatar una realitat molt dura i és que estem tirant d’un tractament molt dur com és el farmacològic quan en molts casos es podria tractar amb visites amb psicòlegs o millor encara amb una resposta col·lectiva a un problema social.

    El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme. Cal tenir present que aquests medicaments tracten els símptomes en el millor dels casos, d’altres vegades ni això i en d’altres tenen uns efectes secundaris terribles, com han mostrat diversos estudis. I per suposat no van a l’arrel del problema. No curen. I el que és fotut és que quan els deixes de prendre en molts casos poden generar síndrome d’abstinència.

    El consum de fàrmacs tan alt que hi ha és una tragèdia per la salut de les persones i representa una despesa enorme

    Però perquè ara? Com s’enllaça aquesta crítica amb l’actual context polític i social?

    Crec que una frase que ha causat fortuna i resumeix molt bé el que parlem és aquella crec del veterà psiquiatra Guillermo Rendueles que va dir-li a un pacient: “vostè no necessita un psicòleg, vostè necessita un sindicat”, penso que capta perfectament un problema greu que tenim a les nostres societats i que durant la gran crisi iniciada al 2008 també es va posar de manifest quan la gent s’organitzava amb la Plataforma d’afectats per la Hipoteca per combatre col·lectivament la seva problemàtica. Molta gent ha valorat posteriorment que allò va servir molt més que anar a un psicòleg o psiquiatra. Tenim tendència a auto culpabilitzar-nos de problemes estructurals i això ens passa factura a la nostra salut mental.

    S’ha incrementat la medicalització en l’àmbit de salut en els darrers anys?

    Si no m’equivoco el regne d’Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants. Més de dos milions de persones al regne d’Espanya prenen ansiolítics. Una societat medicalitzada és un escenari dantesc. Això és un gran negoci des de fa anys. Crec que en la darrera dècada el consum d’hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants ha augmentat una cosa bàrbara, crec que al voltant d’un 200%. Alguns autors ho han atribuït sobretot a la pressió de la indústria psicofarmacèutica i a determinats grups de pressió de la societat per a fer augmentar els trastorns mentals i el seu corresponent tractament. La industria farmacèutica és realment gran i increïblement rentable. Les vendes mundials superen els 700.000 milions de dòlars anuals, la meitat a Nord-Amèrica i la quarta part a Europa. La indústria farmacèutica és molt poderosa i influeix als metges.

    Espanya és el segon país de la UE amb més consum de fàrmacs i el primer en el món en consum d’hipnosedants

    És a dir, que anem a pitjor. 

    Portem molts anys que els indicadors de salut mental no són bons, venim d’una greu crisi econòmica com ja hem comentat abans i va deixar unes greus seqüeles en la salut mental. Hem d’entendre els contextos socials en els que ens movem: polítiques de retallades de serveis públics durant molts anys, altes taxes d’atur, la precarietat en el mercat laboral, inseguretat laboral, treballadors pobres,  l’insuficient inversió en salut mental, pensions no contributives miserables, escasses i fracassades polítiques socials per acabar amb la pobresa … I tot això en un moment on s’estan produint canvis accelerats en els mercats de treball on s’està automatitzant una part important dels llocs de feina, això genera incertesa i inseguretat, on més del 40% de la gent jove menor de 25 anys està a l’atur, on les dones estan tenint les pitjors feines i més mal pagades, on la gent paga unes quantitats exorbitants per habitatge, on els joves no es poden emancipar…tot això influeix en la salut mental d’una manera molt evident i negativament.

    Hi ha dades que il·lustrin aquesta situació? 

    Sí. Hi ha alguns indicadors que ens haurien d’alarmar. S’ha detectat un increment del 200% en la darrera dècada de psicofàrmacs (hipnòtics, antidepressius i tranquil·litzants) i en el seu consum un increment del 57%. També sabem que els suïcidis és la primera causa de mort no natural, que s’han incrementat els trastorns mentals, les addiccions, etc. I mentre patim tot això la despesa en salut mental és de menys d’un 6% de la despesa pública sanitària. A països del nostre voltant està en el 10% i els ratis de psicòlegs són també molt escassos: de 6-8 psicòlegs per 100.000 habitants quan a la OCDE és de 18. Això només si parlem del sistema sanitari que tot i ser important, no és el principal determinant de la salut.

    Si parlem de la feina o de la no feina ens posarem a plorar, per no dir de l’habitatge que com ja saps el panorama és desolador. Recordo que fa un temps Catalunya era la comunitat que pagava més de salari pel lloguer. Crec que era un 46% del sou brut mensual, el 44% a Euskadi i el 41% a Madrid. Són xifres escandaloses que fan patir molt a la gent i això està passant factura a la salut mental de la gent.

    Més enllà dels ingressos econòmics, que entenc que és la causa més estructural i amb més impacte transversal sobre la salut mental de les persones, si s’hagués de fer una espècie de “retrat robot” d’aquella persona que té més números de patir les conseqüències d’una mala salut mental, amb què ens trobaríem? 

    L’estrès que produeix viure en pobresa és particularment perjudicial per les mares durant l’embaràs, per la infància i la gent vella…Llargs períodes d’ansietat, inseguretat econòmica…exerceixen uns efectes molt nocius sobre la salut i si s’allarguen en el temps augmenten la possibilitat de patir una pobre salut mental i una mort prematura. Pel que fa al sexe les dones tenen també pitjor salut mental que els homes. Respecte als estudis les que pitjor salut mental tenen són les dones sense estudis. I pel que fa a l’edat les dones majors de 65 anys són les que estan més malament. També sabem que les persones immigrades de països pobres van empitjorar la seva salut mental durant la crisi que es va iniciar l’any 2008.

    Un dels temes tabús, amb escassa o nul·la presència mediàtica, té a veure amb l’impacte de la salut mental amb la possibilitat de que un individu decideixi acabar amb la seva vida. És a dir, el suïcidi. 

    La relació dels suïcidis i la crisi es prou coneguda, malgrat no es dona de forma immediata i s’observa al cap d’uns dos o tres anys quan s’acaben els estalvis, les prestacions d’atur, les indemnitzacions dels acomiadaments…Hi ha diversos estudis que corroboren la relació entre crisis econòmiques i suïcidis. Hi ha un on s’analitzava la relació entre els cicles econòmics i els suïcidis als EUA entre els anys 1928 fins el 2017 i mostrava que quan hi ha hagut alguna recessió econòmica la taxa de suïcidis ha augmentat 11 vegades i han baixat en 2 ocasions, mentre que en períodes d’expansió econòmica les taxes en canvi han augmentat 3 vegades i han baixat en 10 ocasions. Amb la crisi del 2008 països com Grècia tradicionalment amb pocs suïcidis es va més que duplicar, passant d’un 2,8% al 6 per 100.000 habitants. Però no només va ser un fet que es va donar als països més pobres ni molt menys. Al Regne Unit va augmentar un 8% l’índex de suïcidis entre el 2007 i 2009 i després d’una dècada seguida de disminució de les taxes de suïcidi.

    Certament, el suïcidi és un tema tabú. Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.

    Sabies que és la primera causa de mort no natural al regne d’Espanya i quasi ha doblat als accidents de tràfic? Cada dia es suïciden unes 10 persones i 200 ho intenten. No hi ha cap pla per prevenir-ho.

    I què me’n diu d’aquelles malalties una forta càrrega genètica, com per exemple l’esquizofrènia? Hi tenen algun impacte, aquí, els factors socials?

    Si, tenim constància per diversos estudis i investigacions que els símptomes psicòtics, l’esquizofrènia, la depressió…són més comuns en les societats més desiguals. Hi ha qui ha pensat en que els països amb societats més igualitàries hi ha més despesa sanitària i això facilita el tractar la malaltia però segons algunes investigacions dedicades a esbrinar això analitzant dades de 35.000 persones en 30 països europeus no es van trobar proves que recolzin l’explicació de la despesa pública i si en canvi la tesi que afirma que els països amb més igualtat tenen millor salut mental. Podria ser pel fet que la gent no està tant angoixada amb l’estatus i les jerarquies socials i més compromesa amb relacions comunitàries de reciprocitat i confiança i cooperació. La desigualtat deteriora la salut mental. Provoca un patiment real, genera sentiments d’amenaça social i ansietat i provoca sentiments de vergonya que alimenten la submissió i la subordinació. Malgrat les patologies mental les pot patir qualsevol persona segons els barris de Barcelona ens podem trobar que la població atesa als serveis especialitzats de salut mental són més altes als barris més pobres. Les taxes d’hospitalització psiquiàtrica segons dades de l’Observatori de salut de Catalunya de fa uns anys a Gràcia eren de l’1,9% i a Ciutat Vella eren del 4,9% per exemple.

    Parlem de la ciutat de Barcelona: què mostren les dades amb les que treballeu?

    En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer. Pel que fa a la salut mental trobem dades de pitjor salut mental en districtes com Ciutat Vella o Nou Barris respecte a Les Corts o Gràcia. També en quan a classe social les classes socials més baixes tenen pitjor salut mental. Les que consumeixen més medicació són les dones sense estudis, grans d’edat i de classe socials baixes. En aquests cas per això, hem de canviar de districtes en aquest indicador i cal anar a Nou Barris i Horta-Guinardó per trobar el major consum de psicofàrmacs.

    En els darrers anys ha anat canviant una mica, partíem d’indicadors pitjors a Barcelona. Cal reconèixer que s’han fet avenços importants en polítiques de salut però resta molt per fer

    Quines conseqüències podem esperar en la salut de la pandèmia de la covid19?

    Per començar es parla d’una onada de salut mental o de la propera pandèmia de la salut mental. La davallada de la covid19 afectarà a diferents nivells. Per un costat la gent ha passat i segueix passant situacions molt complicades derivades de la pandèmia de la covid19: aïllament social, soledat, ansietat, por, insomni, irritabilitat, tristesa, etc. I no cal afegir que tot això ha variat en funció de la classe social, el gènere, el barri, el país d’origen, etc. Molta gent ha hagut de jugar-se la salut i la vida sortint a treballar i no ha pogut quedar-se a casa a fer teletreball. Altra gent ha hagut de quedar-se en un pis reduït tancada sense sortida exterior, moltes dones han hagut de suportar al seu maltractador. Tenim també coneixement de com ha afectat a molta gent treballadora de la sanitat amb un alt índex de trastorns mentals per primera vegada. Segons un estudi realitzat a treballadors d’aquest sector de 18 institucions sanitàries del regne d’Espanya el 45% van presentar un trastorn mental per primera vegada i d’aquests un 14,5% era un trastorn mental discapacitant.

    I suposo que això és només el principi…

    Sí. El jovent, per exemple, té un panorama esfereïdor. Unes taxes d’atur altíssimes i unes expectatives laborals terribles. Davant d’això s’estan desenvolupant diversos tipus de trastorns d’ansietat i depressió juntament amb conductes i trastorns alimentaris, addiccions al joc online…

    Ja veuràs quan molta de la gent afectada per ERTOS acabin sent definitius o aquella gent que li acabarà la prestació d’atur. Tanmateix ja sabem que un 14% de la població són treballadors pobres. Tot això és un còctel explosiu a molts nivells i per suposat també en la salut mental. L’estrany és que no ho fos, doncs seriem una espècie de màquines insensibles al nostre entorn social. I com ja sabem som una espècie social. Però la tendència del model biomèdic imperant és a focalitzar la solució en l’individu i les sortides acostumen a ser individuals: medicació a mida, teràpies qui les pot pagar, alimentació saludable, exercici físic, meditació, etc. Bé això que s’anomena incidir en els “estils de vida” com recorda sovint el professor Joan Benach no són eleccions lliures i personals. La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució. La solució ha de venir en posar els determinants socials de la salut a totes les polítiques i entendre que cal incidir en “les causes de les causes” de les desigualtats i de les malalties. Saber com s’originen aquestes desigualtats en la salut.

    La salut no l’escull qui vol, sinó qui pot. I aquesta no pot ser la solució

    Parlant de solucions, vostè defensa que la implementació d’una renda bàsica universal, contribuiria – entre d’altres aspectes – a una reducció en les desigualtats en salut.

    Bé, jo lluito i defenso des de la Xarxa Renda Bàsica una Renda Bàsica, com assignació monetària universal, incondicional, individual, suficient (per sobre el llindar de la pobresa) i regular de manera que puguis sortir de la pobresa, augmentar el teu grau de llibertat per tal de poder fer plans de vida més a gust amb els teus plantejaments, garantint una seguretat econòmica i unes condicions materials que donarien més tranquil·litat psicològica, millor salut mental i reduiria considerablement l’estrès que suposa la lluita diària per l’existència tal com posen de manifest diversos experiments arreu del món.

    És quantificable? De quines quantitats econòmiques estaríem parlant?

    Sí, es podria quantificar en funció del llindar de pobresa a cada zona geogràfica. Aquí a Catalunya segons les dades del 2019 de l’Enquesta de condicions de vida podria suposar per una llar d’un adult sol uns 10.600 euros a l’any, o 890 euros al mes. Per un adult i un infant 13.800 anuals o 1.150 al mes, per dos adults 16.000 o 1.333 euros al mes. Estem parlant de quantitats minses i bàsiques però farien acabar amb la pobresa tècnicament i això seria una fita increïble, més enllà de totes les avantatges que s’han pogut argumentar en molts estudis i articles. Es podrien complementar amb d’altres fonts d’ingressos i aquestes darreres serien les que tributarien, no la Renda Bàsica que estaria exempta d’impostos. Això evidentment ha estat estudiat i hi ha un llibre fet pel Jordi Arcarons, el Lluís Torrens o el Daniel Raventós, membres de la Xarxa Renda Bàsica.

    La proposta de la Renda Bàsica, tot i que és coneguda des de fa anys, no acaba d’arrelar en el discurs públic. Creu que s’acabarà implementant?

    En aquests moments hi ha una Iniciativa ciutadana europea per signar a favor https://rentabasicaincondicional.eu/  per tal d’aconseguir un milió de signatures. I també al País Basc tot just hi ha una ILP des del passat mes de febrer. Actualment és una proposta que està sobre la taula a un munt de llocs, fins i tot a Catalunya en l’actual negociació de govern, doncs la CUP l’ha posat com una mesura cabdal com a pla de xoc social i sanitari.

    El que és evident és cada cop més urgent repartir la riquesa i reduir les grans desigualtats socials existents que fan un món inhabitable on una minoria acumula i posseeix una riquesa descomunal mentre una immensa majoria viu en la pobresa, en la inseguretat econòmica, en la més absoluta desprotecció social…. Hi ha mesures que són cada cop més necessàries i cal posar-les ja sobre la taula: com una renda màxima als més rics, un reforç considerable dels serveis públics existents especialment el sanitari, una política d’habitatge digne, una política de lluita contra l’emergència climàtica i de decreixement, un repartiment dels treballs i una reducció de la jornada laboral, entre d’altres.

    Per acabar, doni’m alguna noticia o dada esperançadora.

    L’experiment a Barcelona en les àrees relacionades amb la salut i la salut mental de la B-MINCOME va suposar una reducció dels índexs de privació material i, en conseqüència, un augment de la satisfacció amb la situació econòmica de les llars. El projecte va contribuir a reduir la taxa de privació material severa i la inseguretat alimentària. El B-MINCOME va reduir la sensació d’incertesa financera amb el que això va poder suposar de tranquil·litat psicològica i reducció de l’estrès dels participants. Es va detectar una reducció de 9 punts percentuals en el risc de contraure malalties mentals, així com una important millora de la qualitat de la son. Aquests dos resultats es podrien deure a la reducció del nivell d’estrès associat o generat per les dificultats econòmiques per cobrir necessitats bàsiques de la llar.

    Per altra banda, el primer assaig de RB d’Europa promogut per un govern va ser dut a terme a Finlàndia entre 2017 i 2018 i va consistir en assignar una renda bàsica mensual de 560 euros lliures d’impostos a 2.000 desocupats d’entre 25 i 58 anys seleccionats a l’atzar, sense l’obligació d’haver de buscar activament feina i sense reduccions en la quantitat percebuda si trobaven un. Els resultats publicats enmig de la pandèmia de Covid19 mostren clarament que han servit per millorar el benestar mental, la seguretat vital i la satisfacció amb la vida de les persones beneficiàries de la renda bàsica. Els investigadors, que van entrevistar de forma exhaustiva a 81 receptors, van concloure que, si bé l’experiència difereix molt d’un beneficiari a un altre, en general estaven més satisfets amb les seves vides i experimentaven menys estrès mental, depressió, tristesa i soledat que el grup de control. Hi han alternatives, però cal voluntat política.

  • Confirmat: altes taxes de depressió i ansietat entre els sanitaris durant la Covid

    La pandèmia ha plantejat importants reptes per als treballadors del sector sanitari. A més d’enfrontar-se a una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, molts d’ells han temut per la seva pròpia seguretat.

    Fins ara, múltiples articles han revelat altes taxes de depressió, ansietat i trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) durant la covid-19 en aquest col·lectiu. No obstant això, aquestes revisions no abordaven els nombrosos estudis realitzats a la Xina, on es va produir el primer brot de la malaltia.

    Un de cada cinc professionals ha experimentat depressió, ansietat o trastorn d’estrès posttraumàtic en l’actual crisi sanitària. Per a la població general, la prevalença és del voltant del 4%

    Una nova revisió realitzada per investigadors de l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres (el Regne Unit) ha analitzat 65 estudis sobre aquest tema publicats en 21 països de tot el món. Els experts van dur a terme la cerca d’articles en anglès i xinès que es van realitzar entre desembre de 2019 i agost de 2020 i van abordar la prevalença dels trastorns mentals en 97.333 treballadors de la salut.

    «Aquesta revisió proporciona la síntesi més completa de la prevalença de depressió, ansietat i TEPT entre els professionals sanitaris durant la pandèmia de covid-19, amb la inclusió de publicacions tant en anglès com en xinès», explica a SINC Nathaniel Scherer, un dels autors. «Hem confirmat com aquest col·lectiu està experimentant elevats símptomes de trastorns mentals en aquesta època».

    Els resultats, publicats en l’últim número de la revista PLOS ONE, revelen que un de cada cinc professionals ha experimentat depressió, ansietat o TEPT en l’actual crisi sanitària. En concret, 21,7% depressió, 22,1% ansietat i 21,5% TEPT. Cal destacar que, a Orient Mitjà, els estudis realitzats van mostrar les majors taxes de depressió (34,6%) i ansietat (28,9%).

    «Per a posar aquestes xifres en context, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que, en temps normals, la població mundial posseeix una prevalença del voltant del 4% tant per a la depressió com per a l’ansietat, incloent-hi el TEPT», afegeix *Scherer.

    Com fer costat als sanitaris

    La salut mental del col·lectiu sanitari, que ha estat en primera línia de la resposta a la covid-19, és motiu de preocupació. «Les noves troballes podrien ajudar amb les polítiques i iniciatives per a proporcionar el suport psicològic que tan urgentment es necessita en els professionals de la salut», afirma l’investigador.

    Però per a poder abordar-les, també és important entendre les causes subjacents. Es tracta d’una gran càrrega de treball que provoca estrès, fatiga i esgotament? És la por de contreure la malaltia? És el temps que es passa lluny dels éssers estimats?

    Els autors insisteixen que resulta fonamental escoltar els professionals i respondre a les seves necessitats. «En cas contrari, aquestes elevades taxes podrien durar més enllà del final de la pandèmia»

    «Pot haver-hi molts aspectes que contribueixin a aquests elevats símptomes, però aquest estudi no pot explorar-los, ja que ens fixem en la prevalença. És necessari investigar més a fons els factors que contribueixen a això», subratlla Scherer. «També ho seria el treball amb el personal sanitari».

    Així, els autors insisteixen que resulta fonamental escoltar els professionals i respondre a les seves necessitats. «En cas contrari, aquestes elevades taxes podrien durar molt de temps, més enllà del final de la pandèmia, i això no és una cosa que ningú vulgui. Ha d’haver-hi una resposta ràpida i decisiva per a fer costat a un grup que ha treballat incansablement per a ajudar als altres», conclou.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC

  • La pandèmia de la salut mental: com trencar amb l’estigma

    La Raquel, de 44 anys, és una de les cares visibles de la campanya ‘Jo tampoc estic bé’, una iniciativa impulsada per l’entitat Obertament per fer front als prejudicis i estigmes que existeixen en la salut mental. Quan els seus fills eren petits, la Raquel va tenir problemes de salut mental a causa del frenètic ritme de vida que portava.

    «Jo estava en una roda amb molta càrrega. Sortia de casa a correcuita per portar els nens a l’escola, anava a la feina, dinava, també amb presses, i tornava a buscar els fills a l’escola. Un dia, a la feina, vaig petar», explica la Raquel. «Tot té un cost i, si no et cuides, sempre explotes per algun lloc».

    La Raquel explica que, al principi, no era conscient del que li passava, perquè estava «enganxada a la roda». «He hagut de treballar molt per ser conscient del que em passava», diu. A causa de la seva situació, va haver d’estar un mes ingressada en un hospital psiquiàtric i vuit mesos de baixa. «I després va venir tot el procés de reconstruir la meva vida», assenyala. Considera que hi ha molt desconeixement al voltant dels problemes de salut mental i cal fer molta més pedagogia.

    Des del seu ingrés ja han passat onze anys. «Ara ja puc parlar-ne sense plorar, amb seguretat i donant la cara», explica. Per això, insisteix que el primer pas per recuperar-se és trencar l’estigma – i autoestigma – que es crea al voltant dels problemes de salut mental. «Si normalitzem aquests problemes, el camí es fa molt més lleuger per tothom».

    Per l’Hug, de 37 anys, trencar el seu mateix estigma va ser el primer pas per recuperar-se. Va començar a tenir problemes de salut mental quan era adolescent, però li va costar molt demanar ajuda. «Pensava que si verbalitzava el que em passava, la gent del meu entorn m’apartaria. Però realment, quan ho vaig fer, tota la meva família i amics em van fer costat. M’he sentit molt acompanyat, i això ha sigut molt important durant tot el meu procés de recuperació», assenyala l’Hug. Explicar el que li passava va ser molt alliberador. «Ho havia estat amagant durant molt temps i, de cop, al dir-ho, un dels meus problemes, que era fingir que estava bé, havia desaparegut».

    Ara, explica, està bé i té moltes ganes d’explicar el que li va passar. «Recomano molt buscar persones que hagin passat pel mateix que tu. A mi em va ajudar molt això, poder posar paraules al que sentia i sentir-me identificat amb altra gent. Vaig veure que jo no era l’únic i que això li podia passar a tothom», relata. «A vegades ens imposen la felicitat, i no sempre podem estar bé».

    En aquesta idea es basa la campanya ‘Jo tampoc estic bé’, engegada per Obertament, que busca encoratjar les persones mitjançant el reconeixement i normalització del seu malestar i reivindicant la necessitat de fer un pas endavant per afrontar el problema. Amb la pregunta ‘I tu, com estàs?’, la campanya busca que el públic s’interrogui sobre com està de manera sincera i demani ajuda en cas que la necessiti.

    «Tots estem exposats a tenir algun problema de salut mental, forma part de la condició humana. El problema és que el tabú fa que no se’n parli», sosté Miquel Juncosa, director d’Obertament. «La gent amb problemes de salut mental continua sent molt estigmatitzada i discriminada. Moltes vegades les persones ni identifiquen què els passa i, si ho fan, tenen vergonya perquè poden ser etiquetades com a febles o, fins i tot, es pot pensar que estan boges», explica Juncosa.

    Aquests prejudicis actuen com a fre per demanar ajuda, retardant així l’accés al procés de recuperació. «La gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn», destaca Juncosa.

    La iniciativa, que té el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i la Fundació La Caixa, compta amb un espot publicitari i una falca de ràdio als mitjans de comunicació catalans, així com suports publicitaris al transport públic i en mitjans de comunicació digitals. El lloc web www.jotampocesticbe.cat recull sis testimonis diferents que,a partir d’entrevistes amb el periodista Joan Maria Pou, expliquen quina ha estat la seva experiència i el seu recorregut fins a arribar a poder parlar obertament del seu trastorn mental.

    Al web, a més, s’hi pot fer un test per saber en quin punt estàs i trobar consells per saber com actuar en el cas que perdurin determinats símptomes com ara variacions de pes sobtades, insomni o canvis d’humor inusuals, que són senyals d’alarma.

    Imatge de la campanya | Obertament

    L’impacte de la pandèmia en la salut mental

    Amb la pandèmia de la Covid-19 s’han disparat i aguditzat el nombre de casos de depressió, ansietat i altres problemes de salut mental. «La pandèmia no només es redueix a l’àmbit sanitari, sinó al socioeconòmic, per la pèrdua de llocs de treball i la crisi social i econòmica actual derivada de la crisi sanitària. Això es tradueix normalment en quadres depressius i ansiosos i, fins i tot, en patologies de caràcter obsessiu, perquè les persones es veuen sense eines per seguir endavant amb la seva vida», afirma Josep Maria Ribé, vicepresident Associació Catalana de Psicologia General Sanitària.

    En la mateixa línia s’expressa el president d’Obertament, qui destaca que la incertesa de la situació socioeconòmica actual, a curt i mitjà termini, el fet de veure algú proper morir-se i no poder-se acomiadar i la disminució de la interacció social són factors que han fet que les persones hagin vist afectada la seva salut mental. «Aquests factors, que ens condicionen ara, també es donen al llarg de la vida, encara que potser no tan concentrats ni amb tanta intensitat», explica Juncosa.

    De fet, la majoria dels estudis sobre l’impacte de confinaments reporten efectes psicològics negatius, incloent-hi, per exemple, l’aparició de símptomes d’estrès posttraumàtic. Segons un estudi de l’Agència de Salut Pública del Departament de Salut i ESADE, que ha avaluat l’impacte del confinament sobre la salut mental de la ciutadania de Catalunya, assenyala que durant aquest període s’ha triplicat el percentatge de població que ha tingut simptomatologia de depressió o de malestar emocional.

    Davant d’aquesta demanda creixent de suport psicològic, el sistema de salut està infradotat d’especialistes en aquest àmbit. «No hi ha suficients professionals. Sí que és veritat que amb la pandèmia els psicòlegs especialitzats en psicologia clínica s’han vist augmentats, però encara queda molt per fer per cobrir la demanda actual», destaca Josep Maria Ribé.

    L’Associació Catalana de Psicologia General Sanitària alerta que la situació d’atenció a la salut mental es troba molt per sota de la mitjana europea, amb una ràtio de sis professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea se situa en 18 professionals de la psicologia per cada 100.000 habitants.

    Per aquest motiu, demanen que s’incorporin professionals de la psicologia general sanitària i habilitats per a la realització d’activitats sanitàries en el Servei Català de Salut, Institut Català de Salut, serveis sociosanitaris i altres activitats relacionades amb les polítiques sanitàries, així com l’augment de places per a psicòlegs i psicòlogues especialistes en psicologia clínica.

    A més, proposen que fins que sigui possible convocar una oposició per accedir a les noves places, es realitzin contractacions de professionals de la psicologia sanitària, a través d’una borsa d’ocupació extraordinària, que s’estengui també a l’atenció primària.

    L’autoexigència dels sanitaris minva la seva salut mental

    La gran càrrega assistencial que està tenint el personal sanitari durant la pandèmia i les jornades maratonianes d’elevada exigència també han minvat la salut mental dels sanitaris, provocant, en moltes ocasions, sentiments d’esgotament i desànim, ansietat i quadres posttraumàtics.

    Segons els resultats d’un estudi recent, liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i metges de l’Hospital del Mar i del CIBER, en el qual han participat 9.000 treballadors sanitaris de 18 centres sanitaris de l’Estat, gairebé la meitat dels professionals sanitaris ha tingut alt risc de patir un trastorn mental després de la primera onada de la Covid-19. A més, un 14,5% pateix un trastorn mental discapacitant, és a dir, amb repercussions negatives clares en la seva vida professional i social.

    «Els professionals de la salut tenen un sentit de la responsabilitat que fa no vulguin demanar ajuda en cas de tenir problemes de salut mental. En part, per por que això pugui perjudicar el seu historial laboral, però també per vergonya d’haver ‘fallat’ en un moment determinant», explica el president d’Obertament. «Al final, tot té molt a veure amb l’estigma. Ells anticipen que poden ser discriminats per haver patit un problema de salut mental», assenyala Juncosa.

    Segons explica Josep Maria Ribé, la demanda assistencial és més elevada que la disponibilitat de professionals i això ha afectat greument la salut mental dels sanitaris, provocant, entre altres, patologies d’ansietat generalitzada, atacs de pànic i burnout. «Aquest sentiment d»haver d’estar sempre a l’altura’, aquesta autoexigència, encara els genera més estrès. A més, sovint tenen sentiments de culpa i d’inferioritat, perquè se senten ‘petits’ a l’hora d’afrontar tots els esdeveniments que els cauen a sobre. A vegades, fins i tot, sentiments de fracàs per no poder assumir totes les demandes que se’ls hi requereixen», explica el vicepresident Associació Catalana de Psicologia General Sanitària.

    Els joves, un dels col·lectius més vulnerables

    La crisi sanitària també ha generat importants conseqüències en la salut mental dels joves, relacionats especialment amb la tendència a experimentar símptomes ansiosos i depressius. «La incertesa social i econòmica impacta molt en la salut mental dels joves. Les perspectives que tenen de futur són molt negatives, en un país on la xifra d’atur juvenil se situa en el 40%», destaca Juncosa. A més, afegeix, als joves els afecta especialment la manca d’interacció social, ja que estan en l’etapa vital de màxima interacció amb el seu entorn.

    Segons Fina Canals, directora del Centre de Recerca en Avaluació i Mesura de la Conducta (CRAMC) del Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili i membre de la RedPROEm, la situació de ‘no normalitat’ que genera la pandèmia i la sensació que no es veu un final a aquesta situació genera incertesa, inseguretat, angoixa i malestar a tota la població i, especialment, als joves.

    Canals destaca que els problemes de salut mental solen començar aviat en el cicle vital, habitualment durant l’adolescència, i que com més aviat s’intervé, millor és el pronòstic. «Molts problemes que comencen a l’adolescència i que es poden interpretar com problemes transitoris lligats a l’edat, a vegades poden ser l’inici d’un trastorn crònic d’ansietat o depressió», assenyala. Així doncs, destaca la necessitat de detecció i intervenció primerenca per tal que aquests problemes no s’agreugin amb el pas del temps.

  • Guarir la salut mental dels professionals sanitaris

    La ‘indefensió apresa’ és un concepte que es va formular a mitjans del segle XX per categoritzar els dèficits emocionals, cognitius i conductuals que es produïen en animals d’experimentació després d’haver estat exposats a situacions estressants, aversives i incontrolables. Els animals sotmesos a aquest estrès mostraven símptomes similars a una depressió humana: pèrdua de pes, agitació, canvis en el patró de la son, dèficits en aprenentatges, alteració en l’eix hipotalàmic-hipofisari-adrenal i canvis en les vies serotoninèrgiques. Posteriorment, aquests estudis experimentals amb animals s’han replicat en humans, creant una línia de treball que associa exposició a vivències estressants o traumàtiques amb respostes d’inhibició en l’àmbit conductual, depressió i hiperactivació emocional.

    El burnout (o la síndrome del treballador cremat) es relaciona amb una resposta emocional angoixant davant un estrès laboral crònic, directament vinculat amb vivències d’esgotament físic i mental, i sentiments d’ineficàcia o inadequació, molt especialment en l’àmbit sanitari. Des de la psiconeuroimmunologia, que relaciona condicionants psicosocials amb la resposta immunitària de les persones, no costa gaire pensar que aquest estat d’esgotament pot repercutir en la salut dels treballadors i les treballadores.

    Abans de la Covid, en molts casos els professionals de la salut reportaven vivències d’indefensió i esgotament. Sanitaris que se sentien poc valorats, poc escoltats, sobreexigits i sobrecarregats. En la vaga de facultatius de l’any 2018 ja es va explicitar la incidència del burnout en els metges i metgesses, i es van reclamar millores en les condicions laborals i professionals per reduir la sobrecàrrega causant de l’estrès.

    La pandèmia ha estat una catàstrofe emocional, una muntanya russa amb moments de pànic, jornades maratonianes d’exigència continua accentuada per l’exposició permanent a la mort, molt sovint viscuda des de la impotència o la culpa. La lluita dels professionals ha estat encomiable, però, a poc a poc, els sentiments d’esgotament, els quadres posttraumàtics, l’ansietat i el desànim s’han apoderat del personal assistencial. El rescat per part dels responsables de cuidar els cuidadors encara no ha arribat. El paper de les autoritats de totes administracions públiques en aquesta cura ha estat, sent benvolent, millorable. Ara que s’albira la llum al final del túnel ja es pot intuir que hi haurà una feina ingent en l’atenció psicològica als professionals de la salut.

    El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, autor del llibre «La societat del cansament», explica que les persones s’autoexigeixen ‘funcionar’, davant de qualsevol circumstància, sense escoltar els senyals de fatiga o dolor. Aquesta hiperactivitat, a manera de fugida endavant, provoca tal esgotament que la persona pot arribar a caure en una depressió.

    Així doncs, és ara que com a societat hem de prendre la responsabilitat col·lectiva de guarir-nos davant l’onada final d’aquesta pandèmia, la de la salut mental. I són els responsables polítics els que han de prendre mesures perquè el personal sanitari, sens dubte el col·lectiu més vulnerable en aquest sentit, es pugui refer i continuar duent a terme la seva tasca assistencial, però amb unes condicions molt més saludables que les que s’han trobat fins ara.

  • “La majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives”

    Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.

    És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?

    En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no hi havia s’havia estudiat a nivell internacional.

    Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que si que anava a minvar la seva salut mental.

    La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.

    A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.

    S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles

    No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per a una bona adaptació.

    A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.

    En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.

    Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per a ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir en una casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.

    Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.

    Ha estat tan profund l’impacte com per a parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?

    El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.

    La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell

    Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.

    A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?

    La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per a la salut.

    A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… El poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen.

    En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens d’a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.

    En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?

    Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videollamadas i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim per al seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.

    Tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves

    No obstant això, això ens porta a una preocupació que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.

    Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?

    S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.

    Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat

    A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.

    Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància.

    Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.

    En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?

    D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.

    Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults

    Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.

    Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?

    És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta a la seva vida, o té reaccions molt intenses que creguin un malestar, és molt probable que necessiti ajuda.

    Quant a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.

    Podem esperar que el problema passi, alguna cosa que no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que el passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.

    En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?

    Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.

    Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.

  • La meitat dels professionals sanitaris ha presentat un risc alt de trastorn mental durant la primera onada de la Covid-19

    Gairebé la meitat dels professionals sanitaris de l’Estat té un alt risc de patir un trastorn mental després de la primera onada de la pandèmia de la Covid-19 i un 14,5% pateix un trastorn mental discapacitant, és a dir, amb repercussions negatives clares en la seva vida professional i social. Així ho indica un estudi derivat del projecte MINDCOVID i liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i metges de l’Hospital del Mar i del CIBER, en el qual han participat 9.000 treballadors sanitaris de 18 centres sanitaris de l’Estat.

    A més, un segon estudi, dels mateixos autors, un 3,5% presenta una tendència suïcida a causa de la pressió de la crisi sanitària i un 0,1% ha experimentat algun intent de suïcidi. L’estudi MINDCOVID demostra que aquest augment del risc d’ideació suïcida s’explica en part per la pressió patida pels centres sanitaris durant la primera onada.

    Els dos treballs, publicats a la Revista de Psiquiatría y Salud Mental i la revista Depression & Anxiety, s’han basat en una sèrie d’enquestes anònimes en línia realitzades a professionals sanitaris, responent preguntes sobre la seva feina durant la primera onada de la pandèmia, relacions familiars, impacte personal de la Covid-19 o a l’entorn familiar, social i laboral i una sèrie de mesures acurades per a detectar possibles trastorns mentals.

    Del total de participants, el 45,7% presenten risc alt per algun tipus de trastorn mental, és a dir, necessiten una avaluació professional per a confirmar la presència d’un trastorn mental. Per patologies, el 28,1% presenten depressió, el 22,5% trastorn per ansietat, gairebé 1 de cada 4, pànic, el 22,2% estrès posttraumàtic i una mica més del 6%, abús de substàncies. A més, haver presentat un trastorn mental abans de la pandèmia dobla el risc de tornar-ne a patir a conseqüència de la Covid-19.

    “Les dades de la primera onada de la pandèmia indiquen una prevalença de problemes de salut mentals discapacitants en els sanitaris espanyols molt més alta que l’esperada. Caldrà monitorar el risc que aquests problemes persisteixin i, alhora, tenir en compte els factors identificats en el nostre estudi per tractar de minimitzar-ho”, assenyala el Dr. Jordi Alonso, autor principal de l’estudi, director del Programa d’Epidemiologia de l’IMIM-Hospital del Mar i codirector científic del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP).

    La prevalença dels trastorns mentals és més elevada en el cas de les dones joves, no nascudes a l’Estat i no casades. El col·lectiu de les auxiliars d’infermeria és el que mostra un impacte més gran. 2 de cada 3 auxiliars i la meitat de les infermeres pateixen risc alt per trastorns mentals.

    També hi ha una prevalença més alta en aquells professionals exposats a pacients Covid-19, i entre aquells que han patit la malaltia o que han tingut familiars infectats. El 80% dels enquestats van estar involucrats directament a la cura de pacients Covid-19, tot i que només el 43% van estar-hi en contacte durant gairebé tot el temps. El 17,4% va contraure la malaltia i 112 van necessitar ingrés hospitalari. En el 13,4% dels casos algun membre de la família directa va resultar infectat i a 1 de cada 4, el professional va haver de confinar-se o restar en quarantena.

    “Els resultats de l’estudi no ens sorprenen, però ens preocupen. Són molt consistents amb la nostra experiència clínica. Vam atendre a molts sanitaris amb estrès agut, esgotament i ansietat», explica el Dr. Víctor Pérez, últim signant del treball, director de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD), coordinador del Grup de Recerca en Salut Mental de l’IMIM-Hospital del Mar i investigador del CIBER de Salut Mental (CIBERSAM).

    Les dades posen de manifest, segons els autors, la necessitat d’esforços socials per evitar contagis i evitar que els sistemes sanitaris es vegin desbordats.

  • Com afecta emocionalment els adolescents la crisi del coronavirus?

    L’adolescència és un període generalment difícil, ja que les necessitats socials d’acceptació s’hipertrofien. A més, el cos experimenta canvis molt notables i l’individu es qüestiona el paper que ocupa en la societat.

    Es tracta d’una etapa de reorientació i recerca de nous significats. S’hi exploren els propis límits i es redefineix la identitat. És l’espai limítrof entre la infantesa i la vida adulta.

    La seva particular efervescència es tradueix en un risc accentuat d’alteracions emocionals. Particularment amb l’aparició de tristesa i ansietat (relacionades amb els vincles socials i amb les exigències acadèmiques).

    De fet, durant el seu desenvolupament debuten molts dels trastorns psicològics que manifesten les persones en l’edat adulta. Per això es requereix una especial atenció i més sensibilitat.

    La confluència d’aquesta etapa vital amb la crisi sanitària provocada pel coronavirus implica resultats incerts, que preocupen tant a les famílies com a la comunitat científica.

    Entre els reptes als quals hauran d’enfrontar-se els adolescents destaquen la incertesa acadèmica constant, l’amenaça d’una recessió econòmica imminent, les restriccions en la comunicació (i l’abús de noves tecnologies per a compensar-ho) o les dificultats per accedir al mercat laboral.

    Com afecta la pandèmia als adolescents?

    Avui dia sabem que la crisi per coronavirus ha generat importants ressonàncies emocionals en els adolescents. Concretament es relacionen amb una tendència augmentada a experimentar símptomes ansiosos i depressius.

    Aquest fet s’ha revelat molt important entre els que patien algun problema de salut mental previ. Succeeix perquè constitueixen una població vulnerable a les recaigudes o a l’empitjorament de la seva salut psicològica en situacions d’estrès intens.

    Són molts els joves que s’estan referint sensacions d’ansietat difuses però suggerents d’una hiperactivació del seu sistema nerviós simpàtic, com ara inquietud i problemes per dormir (amb una alteració específica dels cicles naturals de la son).

    Així mateix, els atacs de pànic, entesos com a episodis aguts d’intensa activació fisiològica, també han accentuat la seva prevalença.

    Tot això conflueix amb una visió negativa de el futur i amb la percepció de tenir davant els nostres ulls una situació incontrolable. Aquestes dues variables prediuen intensament els trastorns de l’estat d’ànim (com la depressió major).

    Estrès per coronavirus

    A causa de que la crisi sanitària s’està estenent llargament en el temps, hi ha indicis d’un augment de respostes fisiològiques d’esgotament. Aquestes sorgeixen davant la producció persistent i elevada de cortisol en l’organisme (hormona de l’estrès).

    Aquesta circumstància s’associa a un augment de risc de trastorns mentals. A més, pot ser particularment crítica en el cas de les noies adolescents. Per això, mantenir els joves ben informats, així com facilitar vies perquè puguin intercanviar les seves experiències emocionals resulta essencial per a prevenir-los.

    Una altra de les amenaces destacables resideix en l’eventual desenvolupament d’un trastorn d’estrès posttraumàtic en adolescents. Això podria passar sobretot entre aquells que van experimentar alguna pèrdua significativa o que temen intensament per la seva salut o la d’altres.

    Aquesta circumstància, en un cervell que es troba en ple desenvolupament, pot afectar estructures tan importants com l’hipocamp (reducció del seu volum) o l’amígdala (increment de la seva reactivitat), així com a la connexió entre aquesta última i l’escorça prefrontal. Aquest patró estructural i funcional redundaria en una major vulnerabilitat a l’estrès i una regulació més deficient del mateix.

    Encara no disposem d’informació precisa sobre el possible increment de la ideació suïcida. No obstant això, s’ha observat consistentment en la literatura que aquesta és més freqüent i preocupant entre els adolescents que s’enfronten a grans estressors vitals.

    Tanmateix, la seva valoració segueix sent una tasca pendent. El desenvolupament d’una sòlida intel·ligència emocional podria ajudar a l’adolescent a gestionar les emocions difícils. Per la seva banda, consolidaria estratègies d’afrontament més adaptatives davant l’estrès.

    El suport familiar, un punt clau

    La situació sanitària actual implica per a l’adolescent un augment de les seves relacions familiars en detriment de les que pogués desenvolupar amb el seu grup d’iguals. Es tracta d’una tendència inversa a la natural durant aquest període de la vida.

    Aquesta circumstància incrementa la probabilitat de tensió a la convivència encara que poden ser esmorteïts amb la programació d’activitats compartides i amb valor reforçant.

    D’altra banda, les reaccions dels mateixos adults en una situació de crisi impacten de manera profunda en les conductes i emocions de l’adolescent. En aquest cas, els estils de criança excessivament laxos o autoritaris són els que impliquen un risc major de problemes en les dues àrees.

    És essencial destacar que el malestar emocional de l’adolescent se sol associar al distanciament de les seves amistats, de manera que pot concórrer un abús de les noves tecnologies (internet, mòbil, etc.).

    En aquest sentit, s’ha de regular de forma justa el temps que es destini a aquestes. És important perquè el seu ús excessiu s’associa a una major prevalença de trastorns clínicament rellevants, així com a una major inactivitat i a un patró alterat de son.

    Cal recordar que l’insomni i el sedentarisme són també problemes greus. Aquests han de ser atesos i previnguts per la seva estreta associació amb el deteriorament físic i afectiu a mitjà i llarg termini. Per això, la recerca de regularitat és essencial, sobretot en períodes de confinament, el que suposa l’articulació de normes per harmonitzar la convivència.

    La seva construcció democràtica previndrà el freqüent declivi de l’autoconcepte dels adolescents durant aquesta conjuntura històrica, i els protegirà de qualsevol altre risc de salut en un sentit ampli.
    The Conversation
    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • La meitat de joves de Barcelona s’han vist afectats psicològicament per la pandèmia

    L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 permet conèixer les condicions de vida, els hàbits i els valors dels joves barcelonins amb edats compreses entre els 15 i els 34 anys. Enguany ha coincidit amb una situació excepcional generada per la Covid-19, el que ha permès recollir el seu impacte en la població més jove.

    Per primera vegada s’han inclòs a la mostra joves no empadronats a Barcelona però que hi resideixen des de fa, com a mínim, 6 mesos. Aquests suposen el 13,4% i, per tant, es pot estimar una població de joves residents a la ciutat d’aproximadament 445.000. Aquest canvi implica doncs que l’enquesta s’apropa més a la realitat social de la ciutat. El 58% dels joves no ha nascut a Barcelona, d’aquests, el 33,2% ha vingut per motius laborals, el 27,3% per estudis i el 21,6% amb la família. Dels joves no nascuts a Barcelona, el 64,4% són de nacionalitat espanyola, el 7,5% de països de la Unió Europea i el 28,1% de fora d’Europa.

    Les formes de convivència dels joves de Barcelona varia en funció del grup d’edat; dels 18 al 24 anys, el 64,5% hi viuen amb el pare i/o la mare; entre els 25 i 34 anys, el 76% hi viuen emancipats/es, convivint principalment amb la parella (un 41%) o compartint pis amb amics (22%).

    La pandèmia va sorprendre els i les joves estudiants a la meitat del curs acadèmic. Pel que fa als joves de 15 a 29 anys, més del 80% assegura que la Covid-19 els va afectar en la seva formació educativa. El 37% indiquen que va baixar el seu rendiment i un 4% ha hagut de deixar els estudis. A la seva vegada un 14,5% afirmen que han millorat en els estudis.

    Respecte a l’impacte psicològic de la pandèmia, més de la meitat dels joves entrevistats (52%) declaren que la situació derivada de la Covid-19 i el confinament els ha afectat psicològicament; en especial a les dones joves (57% vers el 47% dels homes). Molts d’ells i elles han trobat en els hàbits saludables una manera de contrarestar aquesta afectació; més del 80% ha mantingut els mateixos hàbit o els han millorat, només una cinquena part els ha empitjorat.

    Pel que fa a l’impacte en l’àmbit laboral, la taxa d’atur entre els i les joves s’ha intensificat i, tot i que no hi ha diferències significatives per gènere, sí que s’han amplificat les desigualtats de la població jove segons el país de naixement, amb un 17,4% d’atur en nascuts a l’estranger i un 9,6% en els nascuts a l’Estat Espanyol. On es detecten més desigualtats és els joves de barris amb rendes més baixes, on la seva taxa d’atur triplica a la dels barris amb rendes més altes, essent de 19,5% i 6,3% respectivament.

    El 49% dels joves indiquen que la situació econòmica de la seva llar ha empitjorat durant els primers mesos de la crisi, en contraposició a un 5,4% que assegura que ha millorat. Aquesta afectació s’ha vist agreujada en els barris amb rendes més baixes i en el 52% dels joves emancipats. A més, el 24% de la població jove indica que ha tingut més dificultats per pagar les despeses relacions amb la llar, i gairebé un 6% no ha pogut fer front a algun pagament del pis.

    A pesar de les conseqüències emocionals del confinament, la percepció majoritària de la població jove ha estat que la relació amb la seva família s’ha mantingut igual (66,8%) o fins i tot ha millorat (27,3%). Tot i això, la proporció dels i les joves no emancipades que ha empitjorat la relació amb la família duplica la dels emancipats (un 8,7% i 3,9% respectivament).

    Respecte les relacions amb la parella, un de cada quatre joves (26%) indica que ha millorat arran de l’arribada de la Covid-19, i gairebé un 13% diu que la relació ha empitjorat. Tot i això, conviure amb la parella ha estat clau en aquesta millora, ja que entre els i les joves que viuen amb la seva parella, només el 6,1% indiquen que ha empitjorat, enfront del 21% del que no hi conviuen.

    Si parlem de relacions d’amistat, més del doble de joves (19,6%) perceben que ha millorat i només un 8,6% assenyala que ha empitjorat arran de la Covid-19, especialment entre els joves de 15 a 24 anys.

    Per últim, gairebé el 60% dels joves consultats creuen que la crisi generada per la Covid-19 els afectarà de forma negativa o molt negativa en el seu futur.

    La joventut avança, els serveis de joventut no poden aturar-se

    La situació sanitària generada per la Covid-19. asseguren des de l’Ajuntament de Barcelona, no va aturar els serveis ni les polítiques de joventut del Govern municipal, sinó que es van adaptar, impulsar i habilitar nous canals telemàtics amb l’objectiu de mantenir i prioritzar l’atenció informativa, l’acompanyament i el suport emocional i psicològic en uns moments especialment difícils i de gran incertesa també per a aquestes franges d’edat.

    Durant l’estat d’alarma es van produir més de 30.000 interaccions entre els joves i els serveis de Joventut, realitzant atencions telemàtiques, materials informatius d’autoconsulta i sessions online. Des del moment que es va autoritzar l’obertura d’equipaments públics, es van activar de nou els serveis d’atenció i assessorament individualitzats presencialment, de la mateixa manera que es van continuar oferint virtualment.

    El Servei per a Adolescents i Famílies (SAIF) es va posicionar com un servei clau per donar resposta als malestars emocionals derivats de la Covid-19 entre els adolescents. Per aquest motiu, en els propers mesos l’Ajuntament ha decidit reforçar el servei amb l’obertura d’un 10è punt “Aquí t’escoltem” i un increment d’hores d’atenció psicològica individual, que passaran de 72 a 160 hores setmanals.

    Per la seva banda, les assessories acadèmica i laboral van ser les dues més demandades per la joventut al servei infoJOVE, amb un increment de peticions del 78% en relació amb el mateix període de l’any 2019. En resposta, es van habilitar dues línies de telèfon de contacte directe que avui en dia encara continuen operatives i s’ha posat en marxa el programa Pla B, creat per donar resposta als joves que, davant la crisi actual, necessiten orientació laboral i educativa per reconduir el seu present i futur.

    Per últim, la Regidoria de Joventut va apostar per l’activitat d’estiu per a adolescents amb la intenció de recuperar els espais grupals de relació que s’havien perdut durant el confinament i que fomenten i ajuden al benestar emocional. Més de 1.500 joves, de 12 a 18 anys, van poder gaudir de més de 150 activitats gratuïtes, en format presencial i virtual.

    Accions per acompanyar els processos de transició dels i les joves en context Covid-19

    Avançant-se a les conseqüències que la pandèmia podia derivar en els joves de Barcelona, des de la Regidoria de Joventut es va posar en funcionament un grup amb la voluntat d’identificar les necessitats i problemàtiques que podien tenir un efecte més directe sobre el col·lectiu. Per donar-hi resposta, s’ha plantejat una proposta d’accions que busca adaptar els serveis i polítiques de joventut a la nova situació i posar en valor el seu paper en el marc d’aquesta crisi.

    L’àmbit principal d’actuació ha estat i serà el de benestar i salut. Un dels aspectes a treballar és el dol i les noves pors aparegudes arran de la Covid-19; per tant, es pretén fomentar el benestar emocional i psicològic de la població jove a través de càpsules informatives i de formació. A més, cal sumar l’ampliació dels serveis d’escolta activa, el reforç del seu equip professional i la proposta de preservar els espais grupals als serveis d’escolta emocional; una ampliació prevista per l’any 2021 en relació al Servei per Adolescents i Famílies (SAIF), que incorpora els punts “Aquí t’escoltem” i el Centre per a famílies amb fills i filles adolescents.

    D’altra banda, un dels aspectes que més ha preocupat durant el confinament ha estat l’addicció a les pantalles. Davant aquesta situació, es portaran a terme tallers informatius sobre els riscs de l’ús de les TIC, amb l’objectiu de prevenir les juguesques en línia, el cyberbullying, el ciberassetjament i les addiccions a les TIC.

    La situació actual de pandèmia evidència la necessitat d’incrementar l’acompanyament als joves en les transicions educatives. Es proposa replicar el programa “Decideix”, d’acompanyament a la presa de decisions acadèmiques, als 10 districtes de la ciutat durant aquest curs, i elaborar una guia sobre la presa de decisions constructives i respectuoses, dirigida a l’alumnat d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius.

    El context actual també planteja un escenari complicat per l’educació en el lleure i les entitats juvenils, per aquesta raó l’Ajuntament assegura mantenir el compromís de seguir treballant plegats i es planteja una taula permanent per donar resposta a les necessitats de les entitats en matèria d’ús d’espais públics quan les restriccions sanitàries ho permetin. Per tant, es proposa avançar en el projecte “Tractor”, el qual permet l’ús d’espais públics per part de caus i esplais, i oferir formacions adaptades a l’equip educatiu.

    Per últim, tot i la situació actual, l’emancipació de les persones joves no s’atura i, per tant, s’ha facilitat el procés oferint informació accessible i actualitzada sobre els processos i recursos existents en el nou context. També es vetlla perquè el criteri del manteniment de la reserva del 30% s’apliqui a tots els tipus de polítiques d’habitatge, i per potenciar programes de convivència intergeneracional i d’acolliment temporal de persones joves afectades per la crisi

  • Cinc testimonis del flagell de la pandèmia en la salut mental: «La primera vegada que vaig trepitjar el carrer vaig descobrir que tenia agorafòbia»

    La Marina mira sota la tapa de la safata de menjar mentre contesta les preguntes per telèfon. Avui toca puré de verdures, pollastre rostit, un tros de pa i compota de poma. Un menú com un altre qualsevol menys per a aquesta jove de 20 anys i les seves companyes en un centre de trastorns alimentaris de Madrid, on moltes intenten sobreposar-se a l’impacte que ha provocat la pandèmia en el seu estat mental.

    «En el confinament la meva relació amb el menjar es va tornar extrema. Les malaltes d’anorèxia i de bulímia necessitem tenir-ho tot sota control per mantenir a ratlla el desordre alimentari», descriu la Marina. «Però amb el tancament això va ser impossible per la sensació contínua d’incertesa i perquè al principi no vam tenir ni teràpia». La urgència per l’atenció física de la Covid-19 va relegar a les especialitats psiquiàtriques i psicològiques durant bona part de la primera onada. Així ho denuncia el president de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), Celso Arango, per a qui «el salt a l’assistència telemàtica ens ha enxampat desprevinguts i amb molt poques eines».

    Al mig, milers de pacients com la Marina es van quedar desemparats al costat dels quals es van anar sumant per duels abruptes, tancaments difícils i quadres d’estrès laboral i social. Segons dades de l’OMS, els serveis essencials de salut mental s’han ressentit en el 93% dels països per la crisi sanitària. En el cas d’Espanya, on una de cada cinc persones ha presentat símptomes de depressió i ansietat, aquesta xifra és el preludi d’una «pandèmia de salut mental» si no s’actua a temps, segons els experts.

    El problema és que estem immersos en una segona onada de virus sense haver resolt a nivell psicològic la primera, segons alerta la Confederació de Salut Mental a Espanya. Nel González Zapico, el seu president, defensa que «vénen temps molt difícils de crisi econòmica, atur i desnonaments que afectaran a tota la població, generant nous problemes o agreujant els ja existents». A això se li sumen els suïcidis, «que encara que no disposem de dades oficials, sí que tenim constància que estan empitjorant», afirma. Un fet que, segons han calculat, afecta més en casos de depressions greus, trastorns de l’alimentació i toxicomanies.

    La Marina fa cinc anys que treballa en el seu trastorn de conducta alimentària amb professionals, de manera que disposa d’unes eines sense les quals, reconeix, «hauria sortit molt més tocada de tot això». Tot i això, les primeres setmanes va patir un retrocés que recorda amb «horror». «Vaig caure en coses que ja creia superades, com controlar cada caloria del que menjava, provar noves dietes o comparar-me a les xarxes socials tota l’estona», explica l’estudiant. També critica el treball de molts influencers que durant aquests dies van encoratjar «l’obsessió per l’esport i per no agafar ni un quilo de més en la quarantena».

    El temps lliure feia que aterrés contínuament en fòrums nocius, on alguns malalts d’anorèxia i bulímia es vanaglorien dels seus trastorns i indueixen a altres a caure en ells. «Jo sé que totes aquestes pàgines són molt perilloses i, tot i això, a vegades me les ficava, així que segurament hauran provocat moltes recaigudes durant aquests mesos perquè la gent es passava molt de temps a Internet», sospesa la Marina.

    L’abundància de temps i la dificultat per acostumar-se a les teràpies en línia és una cosa que també pot resultar perniciós per als toxicòmans. «La gent que està actualment en consum ho ha passat molt malament. Són massa dies a soles amb els teus dimonis i sense haver de donar la cara davant la societat perquè estàs enclaustrat», explica Francesc (34 anys), exaddicte a diverses substàncies, però net des de fa tres anys i en tractament continuat.

    «Les meves drogues estrella, per així dir-ho, eren l’alcohol i els ansiolítics. És a dir, dues substàncies a què es pot accedir fàcilment fins i tot en quarantena», alerta aquest venedor de sabates. «Si a més estàs inestable emocionalment, et quedes sense feina i no tens suport psicològic, no és estrany que acabis consumint», raona. En el seu cas, però, l’estat d’alarma ha suposat un ajut per haver caigut en «un entorn lliure de substàncies» i haver tallat d’arrel els plans de «drogues socials» i seguir amb la seva teràpia grupal i particular.

    «Les fèiem amb una aplicació tipus Zoom i, encara que sempre sigui millor de forma presencial i es perdi una mica d’informació entre les pantalles, jo crec que m’han salvat d’empitjorar», reconeix el Francesc. Encara que no sentia impulsos de tornar a l’alcoholisme, sí va patir atacs d’ansietat quan els seus dos pares van emmalaltir de Covid-19.

    «La situació d’angoixa és molt gran i jo dono gràcies que m’hagi enxampat en un moment molt bo, a diferència d’altres persones que estan en la meva teràpia», compara, ja que actualment es troba acabant el tractament farmacològic i rep una petita dosi d’antidepressius. Sense aquest suport, creu que l’estat mental post pandèmia dels toxicòmans pot arribar a ser «molt gore«.

    El carrer: entre la necessitat i la por

    Davant d’un possible episodi d’ansietat extrema, la psicòloga del Francesc li va signar un salconduit perquè pogués sortir al carrer en ple estat d’alarma. «L’esport va ser el que millor em va anar en tots aquests anys de recuperació i, de sobte, em vaig veure sense aquesta via d’escapament», explica. «En el cas dels addictes, el frec de l’aire a la cara esdevé una necessitat», confessa aquest jove català.

    Una cosa que comparteix la Marina, encara que ella no va comptar amb aquest privilegi tot i que l’anorèxia li causa quadres d’ansietat molt sovint. «El que va passar va ser el contrari, vaig desenvolupar pànic social i em va costar molt tornar a sortir de casa», descriu. «Haver de aixecar-me i anar a la consulta per a mi era part de la teràpia, anava a classe amb un treball fet, i el confinament ho va anul·lar tot». Mesos després, gràcies a les activitats diàries a l’hospital, ha aconseguit recuperar aquesta autonomia.

    Per la Nieves, en canvi, la possibilitat de sortir quan va començar la desescalada es va convertir en el seu pitjor malson. Uns mesos abans havia estat diagnosticada de depressió i ansietat, però tots els símptomes que havia contingut gràcies a les seves teràpies presencials es van intensificar amb el tancament: va desenvolupar agorafòbia.

    «Jo era d’aquelles persones a les quals se les anomena ‘de carrer’. Un dia, segons em disposava a obrir la porta de casa meva per sortir a comprar, em va entrar una mena de palpitació al cap i una suor freda», explica aquesta advocada de 62 anys. «Vaig pensar que m’estava donant un ictus, però els doctors em van dir que era agorafòbia i em van pujar la medicació dels antidepressius».

    Per el seu estat psicològic general, «la pandèmia ha estat un pas enrere». «Al principi, l’estat d’alarma em provocava assossec i va ser una forma de reforçar el sentiment de seguretat cap al meu domicili», diu la Nieves. A més, van ser mesos en què tothom va experimentar el que ella sentia diàriament abans del confinament. «Ja no era una persona rara, era una de tants», resumeix. No obstant això, aquesta bombolla de seguretat es va enfonsar en la primera fase: «La primera vegada que vaig trepitjar el carrer em va donar un atac d’ansietat, però ja no tenia arguments vàlids per mantenir aquest tancament. No vaig ser conscient durant aquelles setmanes, però havia empitjorat molt», conclou.

    No ajuda que, durant tot aquest temps, les trobades psicològiques amb la seguretat social s’hagin limitat a quatre sessions: dos per telèfon i dues presencials. «Ni tan sols són per trucada de vídeo, on sents aquesta proximitat en veure’t les cares, i per descomptat el temps que et dediquen és molt inferior al que tens en altres consultes, encara que s’hagi de pagar per això», diu justificant-los amb el poc reforç econòmic i humà que tenen els professionals en la salut pública madrilenya. «Les mancances ja hi eren encara que hagin sortit a la llum amb la pandèmia», ratifica.

    Casos com el de la Nieves no són una anomalia, però el que provoca és que, quan la butxaca ho permet, s’acabi recorrent a teràpies privades. Per aquestes ha optat la Sofía (28 anys) després de perdre la feina, tornar a casa dels seus pares a Sevilla i trobar-se en la mateixa situació d’incertesa en què estan sumits molts joves d’aquest país. «Vaig decidir anar a teràpia per primera vegada per recuperar la meva autoestima laboral i poder enfrontar-me a la nova situació: en plena crisi de pandèmia, sense feina i sense cobrar ni un cèntim del subsidi fins a novembre», relata.

    Una joventut ressentida mentalment i sense perspectives

    Un recent estudi de la Universitat Complutense de Madrid conclou que, en contra del que es pensa, els joves estan presentant més símptomes clínics d’ansietat, depressió o estrès posttraumàtic que els grups de risc. A la Sofia li van diagnosticar ràpid a causa del seu greu quadre físic. «No dormia, no menjava, no em mantenia en peu, no tenia forces per moure’m. Eren massa conseqüències físiques més enllà de l’angoixa interna», diu respecte a la teoria que la tristesa s’està confonent amb depressió. Amb aquesta mateixa excusa, ella es va forçar a aguantar més del que devia una situació d’assetjament laboral insostenible.

    «Una de les tàctiques de maltractament dels meus caps era incidir tota l’estona en què érem unes privilegiades per tenir feina en aquesta situació», descriu la Sofia, que treballava en una gran empresa durant l’estat d’alarma. Després de l’acomiadament, el neguit no va millorar, sinó que es va sumar a la manca de perspectives laborals globals. «No crec que trobi feina ara perquè ni tan sols veig molt futur a mig termini. El país té una atmosfera d’autèntic desemparament que no ajuda a mantenir una mentalitat positiva», descriu.

    En teràpia, en canvi, aconsegueix entendre «que no sóc responsable ni culpable de tot el que ha passat aquests mesos, que he de focalitzar-me en aquelles coses que estan al meu abast i acceptar les que no, i pensar en aquest stand by a casa dels meus pares com un sacrifici per mantenir la meva vida a Madrid i no gastar de moment, que lluny de ser un fracàs és una decisió responsable i valenta». La Sofia reconeix que, en no haver acudit mai a una consulta presencial, no pot comparar com hauria millorat la seva situació respecte a l’actual, però sí que sap que «ara mateix no seria capaç de gestionar això sense la meva psicòloga».

    Unes paraules que ratifiquen a les associacions de professionals i psiquiatres que, sense inversió, no seran capaços d’abordar l’enorme crisi emocional que comportarà aquesta pandèmia. Per a González Zapico, de Salut Mental Espanya, «han posat en clara evidència les llacunes del nostre sistema al no tenir protocols específics per atendre els afectats pel Covid-19 i el seu entorn». Per això, reclama que es prioritzin inversions en matèria de sanitat, educació, ocupació i col·lectius vulnerables «si el món no es vol arriscar a que es produeixi un augment dràstic dels trastorns psíquics».