Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • L’Ajuntament de Barcelona aborda el patiment psicològic per la Covid-19 amb un 1,5 M€ extraordinaris

    L’Ajuntament de Barcelona posarà en marxa un pla de xoc en salut mental per fer front els efectes que pugui generar la Covid-19 a nivell emocional entre la ciutadania, un reforç important que es farà de la mà de les entitats que integren la Taula de Salut Mental de la ciutat i d’altres especialitzades en l’acompanyament i el suport psicològic. El pla està dotat amb 1,5 milions d’euros extraordinaris, un increment del 234% respecte als 640.000 euros que ja estava previst destinar aquest any als diferents programes municipals de salut mental que funcionen a Barcelona, igualment de la mà d’entitats especialitzades, que es mantindran en tot cas.

    El pla de xoc s’ha fixat arribar als quatre col·lectius que s’han identificat amb més necessitats de suport específic perquè estan patint especialment l’impacte de la crisi: infants i adolescents, persones cuidadores que han assumit una sobrecàrrega important, persones grans i persones amb problemes de salut mental. Igualment, es preveuen línies específiques per abordar el suport i l’acompanyament al dol, la prevenció del suïcidi, el suport i l’assessorament expert a professionals de l’àmbit comunitari de les zones amb especials dificultats per fer prevenció i detecció i, finalment, programes per protegir la salut mental de la ciutadania durant la crisi i per detectar i acompanyar el malestar psicològic.

    La mesura arriba en un moment en què s’ha pogut constatar que la situació actual és complicada per a un volum important de la ciutadania i tot apunta que aquests efectes es perllongaran en el temps. Concretament, l’enquesta de seguiment de la Covid-19 a Barcelona que està fent setmanalment l’Oficina Municipal de Dades reflexa que el 49% de la població assegura que el confinament està essent molt o bastant dur, mentre que fins el 86% es declara molt o bastant preocupat per la situació que s’està vivint. Les xifres més actuals són del passat 14 de maig, però els percentatges d’afectació s’han mantingut força estables, amb poques variacions setmanals des que l’enquesta es va començar a fer el passat 11 d’abril.

    De fet, hi ha altres indicadors que confirmen l’existència d’una crisi emocional que se superposa a la crisi sanitària i econòmica. Així ho demostra l’anàlisi de trucades que s’han fet als diferents telèfons d’escolta i de suport que han funcionat a Barcelona durant la crisi, tant el que es va posar en marxa amb motiu del confinament de la mà del Col·legio Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) com el Telèfon de l’Esperança, que en aquest context han rebut gairebé 10.000 trucades –el 72% protagonitzades per dones i el 58% amb edats entre els 49 i els 69 anys–. Igualment, les valoracions de les Taules de salut mental que hi ha als districtes de la ciutat, així com la revisió d’articles publicats en mitjans especialitzats sobre l’impacte de la Covid-19 en la salut mental, o bé el seguiment que està fent l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) sobre els efectes de la malaltia en els diferents barris de la ciutat, fan preveure un escenari en què l’acompanyament i el reforç dels programes de salut mental serà clau per poder garantir el màxim benestar emocional possible de la ciutadania.

    Entre els sentiments més destacats es troba la por i l’angoixa a un possible contagi i les implicacions que això podria tenir per a la persona i el seu entorn més immediat; un increment de les situacions de sobrecàrrega de les persones cuidadores; un fort impacte emocional per la mort i el dol en un context en què el comiat dels éssers estimats morts no s’ha pogut fer en condicions de normalitat; així com un agreujament de les sensacions d’aïllament i soledat especialment en la gent gran, entre d’altres. Addicionalment, amb el pas de les setmanes i la prolongació de les mesures de confinament s’ha pogut observar un augment de les situacions de risc i vulnerabilitat per la pèrdua de cobertura de necessitats bàsiques com per exemple l’alimentació, problemes de convivència, un increment de simptomatologia entre les persones amb un trastorn mental previ o amb addicions, i també dificultats creixents entre el personal laboral essencial, que ha de poder realitzar les seves tasques amb l’obligatorietat d’adaptar-se al nou context.

    Estrictament pel que fa a infants, joves i adolescents, a partir de les més de 700 intervencions que s’han fet als serveis específics per a aquest col·lectiu com l’Aquí T’Escoltem, el Konsulta’m, els Centres per a Famílies amb Adolescents i la Xarxa de Centres Oberts, s’ha pogut constatar l’existència de situacions familiars que compliquen la convivència durant el confinament, així com dificultats per dormir i altres problemes disruptius i necessitats de pautes de comportament. Igualment, i partint de la base que aquesta crisi no afecta tothom per igual perquè subratlla amb tota la seva cruesa les desigualtats prèvies i persistents, s’han identificat condicions difícils de confinament com és conviure en un habitatge petit, sobreocupat o amb poca il·luminació com a detonants d’altres problemes de benestar emocional i angoixa en famílies que, per la seva situació, en ocasions no poden seguir el ritme escolar. Addicionalment, també s’observa en determinats casos una pauta de falsa pau i calma momentània que fa preveure que es problemes apareixeran a mesura que es vagi transitant cap a les diferents fases del desconfinament.

    Per tot plegat, el pla de xoc en salut mental que posarà en marxa l’Ajuntament de Barcelona inclou diferents projectes que estaran actius entre els propers mesos de juny i juliol, com per exemple són la posada en marxa d’un centre d’activitats en línia d’aprenentatge i suport per afavorir la resiliència i el benestar emocional, que oferirà eines per afrontar dificultats en els temps de la Covid-19. Serà una eina universal per protegir la salut mental durant la crisis, a través d’un espai web per a la divulgació de recursos, propostes de formació i iniciatives grupals. Es tracta d’una iniciativa que ja s’està desenvolupant en ciutats com Nova York.

    També iniciaran un programa de suport i assessorament en salut mental als i les professionals socials i d’entitats. D’aquesta manera es vol millorar la detecció precoç dels problemes de salut mental, principalment als barris amb més dificultats socials i de la mà dels Centres de Salut Mental d’Adults (CSMA) i els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), que intensificaran l’abordatge comunitari als serveis de base.

    Per altra banda iniciaran la posada en marxa d’un telèfon adreçat a la infància i les famílies. Aquesta línia d’atenció no substituirà altres dispositius o serveis ja existents i en funcionament, sinó que actuarà com un reforç específic. Estarà dirigit especialment a nens, nenes i adolescents, familiars directes o tutors legals, així com educadors/es, mestres, professors/es o monitors/es que plantegin dificultats en el maneig emocional amb infants i adolescents. Els principals punts d’atenció aniran dirigits a la gestió de les emocions, les relacions iguals i amb la famílies, l’establiment de rutines saludables o l’activitat psicomotriu i el joc, entre d’altres.

    A més a més també es donarà suport a les entitats que treballen en l’àmbit de la inserció sociolaboral de les persones amb problemes de salut mental. Es donarà suport a les entitats de la ciutat que treballen en el sector de la inserció sociolaboral en el mercat ordinari de persones amb trastorn mental perquè puguin reforçar els seus serveis i programes d’acompanyament i orientació en l’àmbit laboral a les persones afectades i sobretot ampliar el treball amb les empreses perquè incorporin aquests perfils en la seva plantilla. Així, les persones amb problemes de salut mental tindran més facilitats de retorn al mercat laboral i, per tant, de continuar amb els seus processos individuals de recuperació i projecte de vida.

  • La salut mental del 46 % dels espanyols està en risc per la crisi del coronavirus

    Un estudi internacional, liderat per la spin-off de la Universitat Oberta de Catalunya Open Evidence, revela que la salut mental d’un 46 % dels espanyols està en risc per la crisi del coronavirus. La recerca, en què han col·laborat investigadors de la Universitat de Milà, la Universitat de Trento, la Universitat de Glasgow, la Universitat de Tillburg i la Universitat Nacional de Colòmbia, mostra que gairebé un 60% de la població a Espanya necessita que «el govern no se centri solament a prevenir el contagi, sinó també a evitar una important crisi econòmica».

    El projecte de recerca, que consta de tres enquestes a ciutadans d’Espanya, Itàlia i el Regne Unit distribuïdes en tres setmanes consecutives, entre el 24 d’abril i el 17 de maig, té com a objectiu avaluar els canvis de comportament de la població vinculats a l’estrès i al trauma en el marc de la pandèmia i analitzar l’opinió dels ciutadans sobre la comunicació i la resposta que està donant el govern davant la crisi sanitària.

    Les dades recollides en la primera enquesta, feta a 10.551 persones (3.524 a Espanya, 3.504 a Itàlia i 3.523 al Regne Unit) entre el 24 d’abril i l’1 de maig, mostren que la majoria de la població, d’entre 18 i 75 anys, s’ha sentit en algun moment trista, deprimida o desesperada pel futur durant aquest període: un 67% a Espanya (un 13% dels ciutadans s’ha sentit així durant 5 -7 dies, un 22% durant 3 – 4 dies i un 32% durant 1 – 2 dies), un 59 % a Itàlia (un 13% durant 5 – 7 dies, un 18% durant 3 – 4 dies, i un 28% durant 1-2 dies) i un 57% al Regne Unit (un 12% durant 5 – 7 dies, un 19% durant 3 – 4 dies i un 26% durant 1 – 2 dies). «Les dades donen una imatge relacionada amb l’impacte del confinament, que tindrà conseqüències socials i de salut per a les quals hem d’estar preparats», adverteix Francisco Lupiáñez, investigador de la UOC i cofundador de l’empresa derivada de la UOC Open Evidence, que ha participat en el projecte.

    L’anàlisi d’aquestes dades juntament amb altres factors, com el tipus d’habitatge (de propietat completament pagat, de propietat amb hipoteca, de lloguer, etc.), condicions de vida (metres quadrats de l’habitatge, nombre de persones que hi viuen, presència de nens en edat escolar), situació laboral, ingressos de la llar o estalvis, ha permès als investigadors obtenir un indicador general de l’estat de la salut mental dels ciutadans. Els resultats revelen que la salut mental del 46% dels espanyols està en risc. En el cas d’Itàlia i el Regne Unit, un 42% i un 41% de la seva població, respectivament.

    L’economia també importa

    Als tres països, una gran majoria de participants coincideix amb l’afirmació que «el govern no s’ha de centrar només a prevenir el contagi, sinó també a evitar una important crisi econòmica»: gairebé un 60 % a Espanya i al Regne Unit. «A Itàlia, el suport a aquesta afirmació és una mica més elevat, al voltant d’un 65 %, cosa que reflecteix probablement el grau de polarització del debat a internet en els tres països», assenyala Lupiáñez.

    Els ciutadans també han opinat sobre les mesures de desescalada. Al voltant d’un 70 % dels espanyols i anglesos, i gairebé un 65 % dels italians, estan d’acord amb la declaració «el govern no solament ha de comunicar als ciutadans què cal fer per complir les mesures de seguretat, sinó també explicar clarament com s’està planificant la sortida».

    Tres onades de resultats sobre l’impacte socioeconòmic de la COVID-19

    L’estudi preveu tres onades consecutives d’enquesta als mateixos ciutadans dels tres països. Ara s’ha publicat la primera tongada de resultats corresponent a l’enquesta que es va fer del 24 d’abril a l’1 de maig.

    El segon sondeig, que analitza l’impacte de la situació en la capacitat cognitiva, la percepció de risc, la confiança i l’altruisme dels participants, s’acaba de fer entre el 2 i el 9 de maig i es preveu tenir-ne els resultats durant la setmana del 18 de maig.

    Pel que fa a la tercera enquesta, que es farà del 10 al 17 de maig, posarà el focus en la incertesa i els conflictes relacionats amb la privacitat i el bé comú, i els interessos individuals i col·lectius relacionats amb la distribució dels recursos. Els resultats es publicaran durant la setmana del 25 de maig.

    Un algoritme ha permès analitzar les dades de l’enquesta

    L’empresa derivada de la UOC Open Evidence , amb més de vint anys d’experiència, està especialitzada a fer recerca amb dades massives (big data) per analitzar l’impacte de diferents factors en la societat. El seu cofundador, Francisco Lupiáñez, explica que han elaborat i entrenat un algoritme per analitzar totes les variables sociodemogràfiques i socioeconòmiques que s’han recollit en l’enquesta.

    Aquest és un article original de la UOC

  • Salut mental enfront de la crisi sanitària per la COVID-19

    En primer lloc, aquesta crisi ha comportat situacions, informacions i imatges que impactaven durament i exhibien la nostra vulnerabilitat com a éssers humans, la fragilitat de la nostra vida biològica. I aquesta vulnerabilitat intrínseca com a éssers humans s’ha fet més palesa pel grau d’incertesa que existeix sobre una futura resolució de la malaltia. Els discursos bèl·lics des d’institucions governamentals tampoc és que hagin ajudat gaire.

    Aquesta crisi ha portat també una reorganització brutal de la xarxa sanitària pública. Reorganitzacions internes dels hospitals, creació d’hospitals de campanya, reorganització de l’atenció primària i comunitària, tant familiar com de la salut mental, implementació de nous protocols continuadament canviants i a vegades contradictoris. Les implicacions pels treballadors: canvis de torns, augment de jornades, sobrecàrregues de treball, augment de disponibilitat i desconeixement del lloc de treball els dies següents, implementació de noves eines assistencials. A això s’ha d’afegir la sobrecàrrega emocional, la por i la desconfiança per la manca de mesures adequades de protecció i la modificació conjuntural dels protocols d’atenció, prevenció i actuació davant possibles contagis o l’angoixa d’haver de prendre decisions ètiques complexes.

    Per altra banda, també hem pogut veure una voluntat ferma de solidaritat des de molts àmbits que ha ajudat a veure llum dintre de l’excepcionalitat de la situació i a mantenir la confiança en l’altre en una situació en la que hem conegut informacions i vist imatges de greus vulneracions de drets, tant en l’àmbit públic obert com en el tancat, per part de les pròpies autoritats emparades per una legislació d’excepció.

    Sobre les conseqüències en la salut mental d’aquesta crisi es poden assenyalar algunes qüestions. Abans cal dir que es tracta d’una situació compartida que ens inclou a tots i totes i que d’una o altra forma ens agermana en el patiment i en la comprensió de l’altre. Dit això, l’afectació és desigual dependent dels factors de sempre, els socioeconòmics. I aquest fet determina també en bona mesura qui és més probable que necessiti recursos d’atenció o més continuïtat de recursos.

    Per bé d’entendre millor que podem trobar en l’atenció en salut mental, convindria distingir entre l’afectació en les persones que han patit la malaltia en persona o de prop o fins i tot han perdut a algun ésser estimat, les persones que ja es visiten en centres d’atenció a la salut mental i poden patir un trastorn mental greu i els professionals que han estat directament en contacte amb les situacions més dures de la crisi sanitària.

    Pel que fa al primer grup s’entén que podrem trobar aquelles persones que han patit la malaltia i que per diverses raons poden patir més afectació emocional (situacions traumàtiques, retard en el diagnòstic per causes externes, confinaments perllongats en males condicions) i persones que han patit la mort d’una persona estimada amb conseqüències emocionals comprensibles en pèrdues traumàtiques per la dificultat d’integrar-la per manca del ritual col·lectiu de comiat i l’escalfor dels éssers estimats. Dit això, cal assenyalar que la capacitat dels éssers humans per superar les adversitats i reconstruir-se després de les crisis és molt gran. Millor si forgem narratives compartides que donin sentit col·lectiu a allò que ha succeït. I això s’ha de fer com a comunitat i des de la comunitat. En aquestes últimes setmanes veiem contínuament als mitjans de comunicació l’aparició d’especialistes en psiquiatria de grans hospitals insistint en la pandèmia de trastorns mentals que vindrà i l’augment que s’espera de la demanda assistencial als serveis de salut mental. Això contribueix a construir un discurs preconcebut del qual hem d’experimentar emocionalment sense donar marge a les persones per desenvolupar les seves capacitats adaptatives i establir els lligams relacionals que redueixen la nostra vulnerabilitat. Es tracta d’un discurs que infravalora la capacitat de resiliència de l’ésser humà, i que segurament busca millorar la dotació econòmica dels serveis de salut mental, que per altra banda seria molt necessari tenint clar que el pes s’hauria de posar en aspectes comunitaris de l’atenció.

    En segon terme, les persones que ja es visitaven als serveis de salut mental, i que en aquest sentit estaven en situacions de major vulnerabilitat, és fàcil que puguin sentir els efectes del confinament, el distanciament social, l’ansietat i la por a la malaltia o l’abandonament dels hàbits i costums.

    Alguns trastorns mentals es caracteritzen per la dificultat per establir lligams relacionals amb els altres i per patir un aïllament social important, tot i que a vegades desitjat. I en aquests casos es pot veure intensificat amb el risc de l’abandonament del vincle amb els professionals (sovint, únic llaç amb el món compartit). No són aquestes les persones que busquen ajuda, però sí que són precisament les que requereixen un esforç més actiu dels serveis i una destinació de recursos més gran.

    Altres trastorns que s’expressen més en la intensitat de les relacions interpersonals o en les ansietats, en aquesta situació de confinament forçat i d’incertesa, és probable que hagin patit més angoixes durant les primeres setmanes i potser algunes hagin pogut patir un agreujament. Igualment amb les addiccions a drogues o comportamentals. S’haurà de valorar en acabar l’excepcionalitat del confinament i en la possibilitat de retornar als seguiments presencials quin és el seu estat.

    El que sembla obvi és que, com sempre, les persones amb unes condicions de vida més precàries seran les que requeriran un major esforç per part dels serveis. Persones amb dificultats d’accés a l’habitatge o en situació de perill de desnonament, amb càrregues familiars importants, amb dificultats econòmiques cròniques o derivades també de les repercussions de la pandèmia, amb situacions de violència familiar o masclista, amb problemes de drogues, etc.

    Però també s’ha de dir que hi ha persones que han millorat el seu malestar durant el confinament. Persones que pateixen en relació amb l’estrès o conflictes laborals o persones que pateixen dificultats per dur una vida normalitzada pel dolor i que han vist reduïda l’exigència social d’haver de complir-les diàriament, per posar dos exemples.

    S’ha de dir que durant aquest temps els serveis comunitaris d’atenció en salut mental s’han reorganitzat arreu per tractar de mantenir un seguiment amb els pacients minimitzant el més possible la possibilitat de contagis. Per aquest motiu s’han implementat nous sistemes de comunicació que han requerit l’esforç i adaptació de tots, tant professionals dels serveis com de pacients i familiars. El seguiment en la gran majoria de casos s’ha fet telefònicament, a vegades s’han fet tractaments grupals per videoconferència, la comunicació per correu electrònic s’ha agilitzat i s’han mantingut serveis d’urgències tant a hospitals com puntualment en centres de salut mental. En tot cas, s’ha intentat pal·liar la reducció al màxim possible de l’atenció presencial amb dispositius tecnològics a l’abast. Dit això, s’han d’assenyalar aquelles limitacions i problemes que aquest funcionament ha mostrat i no fer una negació tecnofílica de la realitat com fan molts amb interessos particulars avui dia: dificultats per arribar a contactar amb el pacient, dificultats amb pacients sense una relació terapèutica prèvia, dificultat d’una avaluació tècnica acurada, problemes de confidencialitat de dades, sobrecàrrega tècnica dels treballadors, canvis laborals que inclouen difusió d’horaris de treball o la invisibilització de determinats treballs, redistribució de les responsabilitats i competències entre terapeuta i pacient, etc. Cal estar molt atents a un canvi del model de l’atenció en salut que empitjori la qualitat i redueixi encara més els equips assistencials. Aquests són efectes coneguts de la implementació de les tecnologies i existeixen molts interessos econòmics i gremials en fer-lo realitat.

    Per últim, trobem les conseqüències per la salut mental dels professionals sanitaris derivades de les situacions que han viscut. Ha sigut habitual durant les fases més intenses de la crisi sanitària viure experiències de sobrecàrrega emocional i laboral molt intensa (situacions d’exposició important al contagi, por al contagi de familiars, desconeixement de les repercussions del virus, augment d’hores i càrregues de treball, canvis constants de protocols durant les setmanes de més intensitat de la crisi, decisions ètiques complicades…). Si bé, s’han organitzat ràpidament serveis de suport emocional a càrrec dels serveis de psiquiatria dintre de cada entitat proveïdora, i això pot tranquil·litzar en part i ajudar a identificar persones més vulnerables pels motius que siguin a una situació que ens desborda a tots i evitar el desenvolupament de problemes clínics més greus, em sembla que es pot tractar d’una resposta individualitzadora a problemes compartits i que pot minvar la capacitat col·lectiva de donar respostes de més recorregut i que abordin l’arrel d’alguns problemes de fons previs. Penso per exemple que s’hauria d’apuntar a una millora sostinguda de les condicions laborals dels treballadors. El desbordament dels serveis sanitaris també és causat d’una situació prèvia de retallades i reorganitzacions dels serveis assistencials de caràcter neoliberal que ha fet que durant els últims anys es treballés al límit. Baixes que no es cobreixen, augment de les càrregues de treball, precarització de contractacions, externalitzacions de serveis, nul reconeixement i freqüent culpabilització dels sanitaris des de les direccions, implementació de protocols i directrius de dalt cap a baix, obstaculització de mesures de millora de condicions laborals, són alguns exemples del que vivim d’un temps cap aquí.

    En el camp de la salut mental per exemple, podem veure l’aplicació forçada de categories econòmiques com la productivitat que porten a una ocultació i devaluació de l’activitat que realment es fa a les consultes. Mesurar quantitativament el nombre de visites que es fan no diu res bo de la qualitat amb la qual es fan. Aquesta sempre anirà a costa de l’esforç i la sobrecàrrega del professional (perquè es redueixen temps de visites, es busquen millores immediates i que es puguin objectivar amb instruments poc adequats al que tractem, no es deixa temps per reflexionar i supervisar els casos…) sense tenir una representació econòmica objectivable pel gestor de torn. Massa vegades es busquen números i imatge pública per sobre de la qualitat. És cosa del món neoliberal que vivim i que forçadament contribuïm a construir malgrat les resistències existents arreu.

    A tall de conclusions

    Si bé és molt probable que augmenti la pressió assistencial als serveis de salut mental, penso que aquest pes recaurà especialment als centres de salut mental, tant d’adults com infanto-juvenils, i si aquests no poden donar cobertura suficient es traslladarà a altres nivells assistencials, com l’hospitalització com ja és habitual en períodes de sobrecàrrega i als que ja estem acostumats als darrers anys. Altres serveis que fan ingressos programats, com unitats de rehabilitació en salut mental, hospitals de dia o hospitalitzacions de desintoxicacions d’alcohol i drogues, també poden veure incrementada la pressió perquè durant aquest temps no han pogut fer ingressos i això vol dir que hi haurà més llistes d’espera. Previsiblement passarà igual als centres de salut mental, on les derivacions des de l’atenció primària s’han reduït en aquest temps i ara es preveu una allau de casos en espera. Més si tenim en compte les conseqüències d’una eventual crisi econòmica i social, la seva repercussió en la salut mental i les polítiques públiques que s’acostumen a posar en marxa en aquests casos. Com durant la crisi del 2008 en endavant. Desnonaments, reagrupacions familiars forçades per manca de recursos, atur, impagaments, etc., es van traduir òbviament en depressions, ansietats, suïcidis, consums de drogues. I la resposta institucional va ser una remissió als serveis d’atenció sanitària i social que alhora veien com se’ls aplicaven unes retallades i unes reorganitzacions criminals amb conseqüències funestes. No volem que torni a passar i per això cal estar atents. La temptació passa ara per tecnologitzar l’atenció sanitària sense mesura i això és un perill real.

    I quant a la resposta immediata a la crisi sanitària des de la salut mental, dir que si bé en un primer moment s’han engegat programes de suport emocional de fàcil accés, no queda clar el benefici d’aquest tipus d’intervencions al moment. Algunes entitats del camp de la salut mental, com l’AEN amb un manifest publicat recentment, o editorials de revistes de l’àmbit com The Lancet Psychiatry, s’han mostrat escèptics i contraris a aquestes d’acord amb estudis previs d’intervenció immediata en situacions de crisi i sustentades en la capacitat humana de resiliència i en el suport de les comunitats pròpies. Al meu parer, en lloc de focalitzar-se en tractar mèdicament i psicològicament a individus «malalts», es pot enfocar l’acció en salut des d’una perspectiva de salut pública enfortint el que es diu «resiliència comunitària», donant més veu i pes a entitats socials i sindicals en el si de les administracions públiques i privades, establint mecanismes que millorin la cohesió social (la solidaritat, el compromís social, etc.) o establint polítiques públiques que contribueixin a millorar la injustícia i la desigualtat social. Aquestes són accions que sens dubte poden millorar la nostra condició de vulnerabilitat a patir psíquicament davant qualsevol tipus de crisi.

     

    José M. López Santín

    Psiquiatra del CSMA Martí i Julià (Parc de Salut Mar)

    Delegat sindical CGT-CATAC

    Vicepresident ACPSM-AEN

  • De l’escassa anticipació dels polítics a la salut mental en temps de confinament

    Estem vivint un període de la història del Planeta Terra veritablement excepcional tot i que ja s’han donat altres pandèmies al llarg dels segles; potser la més notable la coneguda com Grip Espanyola, que malgrat el seu nom, es va originar als Estats Units i es va propagar a Europa arran del trasllat de tropes nord-americanes a Europa en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquella ocasió, la grip va provocar entre 20 i 40 milions de morts i va suposar una gravíssima complicació a la ja situació precària generada pel conflicte mundial, que va finalitzar el novembre del 1918.

    Ara no hi ha una guerra mundial però sí conflictes «locals» en els que les grans potències del planeta intenten guanyar posicions favorables a les seves estratègies econòmiques i polítiques.

    Sembla que en aquest marc mundial es va impulsar la creació per part del Govern del Sr. Pedro Sánchez de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País a Largo Plazo, inspirada pel Sr. Ivan Redondo. Un fragment de la notícia que donava compte de la seva creació deia el següent: «Uno de los grandes defectos de la democracia es el cortoplacismo. En la frenética cotidianeidad de los gobiernos, lo urgente a menudo eclipsa a lo importante. Esto genera a su vez otros problemas como falta de pensamiento estratégico, de respuesta a la demanda de la sociedad, obsolescencia legislativa, oportunidades no aprovechadas o escasa anticipación, que están en la base de fenómenos como el cambio climático, el vaciamiento rural o la pérdida de relevancia económica para una nación».

    Grans paraules, grans propòsits. El text parla dels defectes de la democràcia, del «cortoplacismo» i la «escasa anticipación». Cert! Es sabia què estava passant a la Xina i malgrat això no es varen prendre les mesures anticipatòries pertinents. Aquí se’ns intentava tranquil·litzar dient-nos que es tractava d’un problema que afectava persones que vivien a milers de kilòmetres de distància però es varen obviar detalls inherents a la globalització i, més concretament, als enormes desplaçaments que milers i milers de persones fan cada dia, de manera que el que passa als antípodes avui ens afectarà demà a nosaltres mateixos.

    Hem tingut també notícia dels advertiments que diversos científics entre ells, el Professor Alex Arenas, director del Grup d’Investigació Alephsys Lab, que va desenvolupar un model matemàtic de propagació del virus. Segons va explicar en el programa Faqs de TV3, quan varen fer els primers advertiments cap administració els va escoltar, fins que els fets, la realitat, ja ha imposat el seu dramatisme.

    Ara ja s’estan adoptant les mesures adients, ja es tendeix a un confinament més rigorós i, per tant, tothom que no sigui estrictament necessari s’ha de quedar a casa. Totalment d’acord, però, com sempre, es fa necessari un plantejament més detallat, curós i, sobretot, que contempli altres variables. I vull referir-me a una d’aquestes variables: la salut mental.

    S’ordena el confinament «total» i es sancionen les persones que no el segueixen, d’acord. Es pretén evitar que els contactes pròxims entre els ciutadans contribueixin a propagar encara més el virus; però sabem, i se’ns repeteix una i mil vegades, que el contagi es produeix entre persones que no respecten la distància d’1,5 metres o bé a partir del contacte amb superfícies contaminades, per exemple, els panys de les portes o les baranes de les escales, per citar-ne algunes. Ara bé, si una persona surt a passejar sola i amb mascareta i evita contactar de manera pròxima amb altres ciutadans sembla clar que no podrà contagiar-se ni contagiar d’altres.

    I és aquí on, novament, no s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer ja sigui per reduir la tensió de la convivència intrafamiliar o bé per recordar-se a si mateixes que encara estan vives.

    S’ha parlat dels autistes, de com el confinament pot afectar la seva salut mental i com pot provocar agitacions o crisis que hauran de ser «ateses» pels mateixos familiars ja que, en els moments actuals, les urgències psiquiàtriques han passat a ser un tema secundari; però no s’ha esmentat res dels malalts que pateixen processos psicòtics, d’angoixa, de depressió, de bipolaritat, per citar-ne alguns. Per moltes d’aquestes persones els resulta indispensable poder sortir, «airejar-se», alliberar-se de les tensions i/o conflictes que es generen en les llars en un marc relacional d’acció-reacció que dóna lloc a bucles progressivament més greus.

    Fa pocs dies se li va plantejar aquest problema al Dr. Oriol Mitjà, reconegut expert en el tema de la Covid-19, i va respondre que, en efecte, a moltes de les persones afectades per problemes de salut mental els podria beneficiar poder passejar, gaudir de l’espai. Ara bé, el mateix Dr. Mitjà va afegir que si es permetia que certes persones poguessin sortir al carrer es corria el risc que també ho fessin d’altres que no seguissin les normes i precaucions que ordenen les autoritats sanitàries. També d’acord, som mediterranis i la disciplina i la responsabilitat socials no són el nostre fort. No obstant això, penso que de cara a l’estat de la salut mental de molts ciutadans, ara i a curt i mitjà termini, caldria implementar mesures que anessin en la direcció de prevenir crisis i/o episodis que també requeriran ser atesos. Recordant novament la intencionalitat de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País ens cal reivindicar l’Anticipació de crisis per problemes de salut mental en el marc de la pandèmia de la Covid-19.

  • Exigeixen el pagament íntegre dels serveis socials en salut mental i addiccions 

    Els agents socials d’atenció a les persones amb problemes de salut mental i addiccions a Catalunya critiquen amb fermesa la instrucció adreçada a les entitats per part de la Direcció General de l’Autonomia Personal i la Discapacitat del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies que contempla només el pagament del 85% de la tarifa dels serveis educatius, socials i sociosanitaris. En aquest sentit, exigeixen una rectificació per part del Govern i reclamen que es comprometi a assumir-ne el pagament íntegre.

    La mesura anunciada té un impacte directe sobre entitats de salut mental i addiccions que ofereixen diferents serveis d’atenció a persones, com ara Serveis Prelaborals, Clubs Socials, Llars residència, entre altres.

    Davant d’aquest anunci les entitats que formen el Pla Integral de Salut Mental i addiccions alerten de les greus conseqüències que això podria tenir per al col·lectiu de la salut mental i les addiccions i reclamen una solució immediata, ja que es tracta de serveis essencials que atenen a persones en risc i que ja estan infrafinançats des de fa molts anys. Reclamen un pagament del 100% del cost en el cas, al menys, dels serveis socials, i alerten que aquesta mesura suposa un nou greuge envers un sector, el de la salut mental, que en la darrera dècada ha estat menystingut en les polítiques públiques.

    A dia d’avui, els serveis no han suspès la seva activitat, sinó que els professionals continuen treballant. Ho fan, diuen, «tot i les múltiples mancances», evitant la presencialitat al màxim, seguint les indicacions de les autoritats sanitàries per evitar els contagis i la propagació de la pandèmia. Alhora, encara que els serveis no estiguin totalment oberts al públic, els i les professionals continuen oferint atenció i acompanyament a persones amb problemes de salut mental via telèfon o videoconferència, s’han implementat mesures molt intenses de seguiment individual, es duen a terme activitats grupals en línia, i atenció domiciliaria en els casos més vulnerables.

    El sector considera que «un missatge d’aquestes característiques en la situació actual, en que el col·lectiu de persones amb problemes de salut mental està patint els efectes de l’estat d’alarma i del confinament, i en que els li les professionals hi estan treballant els 7 dies de la setmana, és molt decebedor i el considera inacceptable, ja que remarca una tendència molt preocupant».

    Així, des de les entitats que formen el Pla Integral de Salut Mental i addiccions – Ammfeina Salut Mental Catalunya, Associació Encaix, BCN Salut Mental, Consorci de Salut i Social de Catalunya, Federació Catalana de Drogodependències, Federació Salut Mental Catalunya, Federació VEUS, Fòrum Salut Mental, La Unió Associació d’entitats sanitàries i socials – es sumen a les reivindicacions que s’han fet des d’altres sectors dels quals formem part com la Confederació, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, o el COCARMI, entre d’altres.

    A més, volen recordar que per a les persones que conviuen amb un problema de salut mental «un estat d’alarma, la incertesa i el confinament són factors de risc que poden provocar un empitjorament i que per això cal oferir el màxim suport possible».

  • Un estudi internacional perfila el mapa genètic més ampli conegut fins ara sobre trastorns psiquiàtrics

    Un estudi internacional publicat a la revista Cell ha descrit 109 variants genètiques relacionades amb vuit patologies psiquiàtriques en un conjunt de prop de 230.000 pacients d’arreu del món. La recerca —la més ambiciosa i detallada publicada fins ara sobre genètica de trastorns psiquiàtrics— inclou l’autisme, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), l’esquizofrènia, el trastorn bipolar, la depressió, el trastorn obsessivocompulsiu, l’anorèxia i la síndrome de Tourette.

    En el treball hi han participat els investigadors Bru Cormand i Raquel Rabionet, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu i el CIBER de Malalties Rares, i Marta Ribasés, Josep Antoni Ramos-Quiroga i altres membres del Grup de Recerca en Psiquiatria, Salut Mental i Addiccions del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i del CIBER de Salut Mental.

    Impulsat pel Consorci de Genòmica Psiquiàtrica (PGC), la plataforma internacional més ambiciosa sobre la genètica de les patologies psiquiàtriques, l’estudi ha estat liderat per Jordan W. Smoller de la Universitat de Harvard. Més enllà d’elaborar una llista de possibles factors genètics de predisposició o resiliència a les patologies, la recerca determina quins factors de risc comparteixen els diferents trastorns psiquiàtrics i en perfila el mapa genètic, poc conegut fins ara.

    Una nova perspectiva genètica sobre les malalties psiquiàtriques

    Un 25 % de la població mundial està afectada per algun tipus de trastorn psiquiàtric que pot alterar la capacitat intel·lectual, la conducta, l’afectivitat i les relacions socials de les persones. El nou estudi —basat en 230.000 pacients i 500.000 controls— analitza la base genètica compartida de vuit patologies psiquiàtriques i defineix tres grups de trastorns genèticament afins: els que responen a comportaments compulsius (anorèxia nerviosa, trastorn obsessivocompulsiu, síndrome de Tourette), els trastorns d’humor i psicòtics (trastorn bipolar, depressió major i esquizofrènia) i els trastorns del neurodesenvolupament d’inici precoç (trastorn de l’espectre autista, TDAH i síndrome de Tourette). En aquest context, el grup del VHIR ha participat en la recerca amb una mostra de 500 persones adultes amb TDAH i 400 controls sans.

    «Els trastorns classificats dins d’un mateix grup tenen tendència a compartir més factors genètics de risc entre ells que amb els altres grups. A més, també comprovem que aquestes agrupacions basades en criteris genètics concorden amb la clínica de les patologies», detalla Bru Cormand, catedràtic del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística i cap del Grup de Recerca de Neurogenètica a la UB.

    «Ara bé, el nou treball no fa èmfasi en els gens compartits pels membres d’un mateix grup, sinó en els gens compartits pel màxim nombre de trastorns», continua Cormand. És a dir, aquells factors que d’alguna manera donarien lloc a un cervell «sensible», més propens a patir qualsevol trastorn psiquiàtric. «Que acabés sent un o altre trastorn dependria de factors genètics més específics, sense oblidar els factors ambientals», remarca l’expert.

    És ben conegut que molts trastorns psiquiàtrics presenten comorbiditats, és a dir, tendeixen a manifestar-se junts en els pacients, i de vegades de manera seqüencial. Així, és força probable que un pacient presenti més d’un trastorn, i no només un, al llarg de la vida.

    Segons els resultats del treball, un dels factors relacionats amb el desenvolupament del sistema nerviós està present en la genètica dels vuit trastorns estudiats. Al seu torn, el gen RBFOX1, que regula el procés de tall i unió de material genètic (splicing) de molts gens, està implicat en set dels vuit trastorns. També s’ha vist, per exemple, que el TDAH i la depressió comparteixen un 44 % dels factors genètics de risc que són freqüents en la població general. I en el cas de l’esquizofrènia i del trastorn bipolar, la xifra arriba al 70 %. Segons Josep Antoni Ramos-Quiroga, «aquests resultats ajuden molt les persones amb TDAH a entendre millor el trastorn i per què poden patir depressions amb més freqüència. D’altra banda, és una nova demostració científica de la persistència del TDAH al llarg de la vida, fins i tot en persones adultes. Esperem que tot plegat ajudi a reduir l’estigma social al voltant del TDAH i de la resta de trastorns mentals».

    «Ara sabem que aquestes coocurrències de trastorns psiquiàtrics tenen, en part, una base genètica. Per tant, en el cas d’una persona afectada per TDAH, podem arribar a estimar el risc genètic que desenvolupi altres trastorns que encara no pateix —per exemple, l’addicció a drogues—, i així prendre mesures preventives si el risc és elevat. No obstant això, aquestes prediccions són de caràcter probabilístic i no hi ha certeses», apunta el catedràtic Bru Cormand.

    Quan s’expressen els factors de risc en els trastorns psiquiàtrics?

    Més enllà de la genòmica, el treball s’endinsa en l’anàlisi d’aspectes funcionals de les variants genètiques de risc: per exemple, el seu impacte sobre l’expressió gènica en l’espai (en quins òrgans, regions específiques del cervell, teixits o fins i tot cèl·lules s’expressen els gens) i en el temps (en quina fase del desenvolupament o de la trajectòria vital de l’individu s’activen). A més, també s’analitza el genoma a escala tridimensional per detectar possibles relacions entre variants genètiques de risc i gens distants.

    Una de les descobertes més rellevants de l’estudi revela que els gens que són factors de risc per a més d’un trastorn —gens amb efectes pleotròpics— solen expressar-se més durant el segon trimestre de l’embaràs, tot coincidint amb un moment que és decisiu en el desenvolupament del sistema nerviós.

    Curiosament, algunes variacions genètiques poden actuar com un factor de risc genètic en un trastorn determinat però en altres casos tenen un efecte protector. Tal com detalla la professora Raquel Rabionet, «en l’estudi s’han identificat onze regions del genoma en què els efectes són contraris en diferents parelles de trastorns; és a dir, protecció en un cas, susceptibilitat en l’altre. Això podria tenir sentit en alguns casos en què hi ha una variant genètica amb efectes contraris en TDAH —trastorn que sovint va associat a obesitat— i anorèxia.

    «No obstant això —apunta Rabionet—, en el cas de trastorns del neurodesenvolupament com l’autisme i l’esquizofrènia, s’han descrit variants genètiques amb efectes oposats i també d’altres que operen en la mateixa direcció. Tot això ens indica que les relacions entre els gens implicats en els trastorns psiquiàtrics són molt més complexes del que imaginàvem i encara estem lluny de poder resoldre aquest puzle».

    Herència genètica versus factors ambientals

    Els canvis en un únic nucleòtid de l’ADN —els polimorfismes de nucleòtids simples (SNP)— podrien explicar menys d’un terç de la base genètica relacionada amb aquestes patologies. Els altres dos terços poden correspondre a altres tipus d’alteracions genètiques, com ara les variants rares, que no són tan freqüents en el genoma humà.

    «Els trastorns psiquiàtrics tenen un origen multifactorial», apunten els experts. «Per exemple, gràcies als estudis en bessons sabem que el TDAH té una càrrega genètica de prop del 75 %, mentre que el 25 % restant s’explicaria per l’impacte de factors ambientals (experiències traumàtiques en la infantesa, exposició a toxines, etc.)».

    «Aquest panorama es podria estendre a la resta de trastorns psiquiàtrics que hem estudiat, en què la contribució de la genètica és generalment superior al 50 % i els SNP explicarien sempre menys de la meitat d’aquest percentatge. És a dir, els SNP tenen un pes important, però encara hi ha molts altres factors per explorar», detallen Cormand i Rabionet, que en el marc del treball han abordat l’estudi dels pacients diagnosticats amb TDAH, anorèxia i trastorn obsessivocompulsiu en hospitals a Catalunya.

    Explorant noves fronteres de la genètica humana

    L’estudi publicat a la revista Cell amplia l’horitzó de coneixements d’un estudi anterior (Nature Genetics, 2013), impulsat també pel Consorci de Genòmica Psiquiàtrica sobre una base de 32.000 pacients i 46.000 controls i només cinc trastorns (autisme, TDAH, esquizofrènia, trastorn bipolar i depressió). Les conclusions del nou article superen les del treball anterior, que analitzava de manera global la base genètica compartida per les patologies però no assenyalava encara gens concrets.

    En el futur, una de les prioritats del Consorci de Genòmica Psiquiàtrica és completar el paisatge genètic dels trastorns mentals mitjançant l’anàlisi d’altres variacions genètiques, per exemple les variacions del nombre de còpies o CNV, que afecten segments llargs de l’ADN. Des de la perspectiva de l’epigenètica —en especial, la metilació de l’ADN—, també es vol analitzar les interaccions entre gens i ambient, que poden ser decisives en psiquiatria.

    «També serà important entendre com les alteracions genètiques es tradueixen en el fenotip; és a dir, en la malaltia, i això implica estudiar en detall la funció de gens concrets assenyalats pels estudis genòmics (amb models animals o cel·lulars). En qualsevol cas, l’objectiu final serà sempre utilitzar la genètica per millorar i personalitzar el diagnòstic, el pronòstic i la teràpia d’aquestes patologies tan prevalents i, tot sovint, tan incapacitants per a les persones que les pateixen», clouen Bru Cormand i Raquel Rabionet.

  • Un informe mostra les mancances d’Espanya en salut mental: hi ha tres vegades menys psicòlegs que la mitjana d’Europa

    El Defensor del Poble insta el Govern i a les comunitats autònomes a estudiar de manera «urgent» què fer per incrementar el servei d’atenció a la salut mental a Espanya: la ràtio de professionals en la sanitat pública era el 2018 de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menor que la mitjana europea, de 18. Les xifres són resultat d’una actuació d’ofici de la institució que va començar a mitjans de 2018 i que publica el gener de 2020. A la vista de les dades, exigeixen al Ministeri de Sanitat que s’abordi «com més aviat possible» en un Consell Interterritorial.

    El Defensor del Poble, Francisco Fernández Marugán, ha analitzat l’oferta assistencial després de demanar documentació sobre hospitals, centres d’atenció primària i centres específics de salut mental de tot l’Estat. Una investigació sobre un àmbit que, recorda «estan demandant i utilitzant els ciutadans» i «està previst en la cartera del Sistema Nacional de Salut (SNS)».

    Les conclusions serveixen a més per actualitzar les xifres de referència fins ara, que es remuntaven a 2009. Llavors, un informe del Senat sobre el mateix tema va calcular que hi havia 4,3 psicòlegs en el SNS per cada 100.000 habitants. Una de les preocupacions principals que expressa el Defensor el Poble és, per tant, que el nombre de professionals i la ràtio «no ha variat» significativament al llarg d’una dècada, i segueix allunyat de la resta d’Europa com el 2009.

    Més de tres mesos entre consultes

    La Defensoria va demanar informes al Ministeri, a les comunitats i a l’Institut Nacional de Gestió Sanitària (INGESA) «per conèixer si l’oferta d’atenció psicològica clínica» existent en el SNS «s’adequa a les veritables necessitats de la població». Ho feia a instàncies de «les queixes ciutadanes arribades» a la bústia, que reflectien que «tot i el gran esforç que realitzen els professionals i les entitats socials (…) hi ha una insuficiència estructural de recursos humans i materials que es tradueix en una pobra resposta a la forta demanda existent».

    La Defensoria ha denunciat especialment les diferències que hi ha entre comunitats autònomes pel que fa a recursos. Madrid, Canàries i Navarra han doblat el nombre de psicòlegs en l’última dècada. En altres territoris, «la variació és mínima». Algunes comunitats (Aragó, Catalunya, Euskadi, Galícia i Castella-la Manxa) no han subministrat tota la informació sobre el nombre de professionals. La ràtio en alguns casos l’ha calculat la Defensoria tenint com a base també altres paràmetres, com el nombre de pacients derivats. «Les dades aportades per les administracions són heterogenis i en molts casos incomplets, el que fa que no sempre es pugui establir la comparació», expliquen.

    Tot i que les administracions coincideixen en la necessitat que el servei estigui integrat i coordinat entre l’Atenció Primària i l’especialitzada, «les experiències d’atenció psicològica en el primer nivell són molt limitades». Destaquen en positiu la iniciativa desenvolupada en 2016 a Astúries, que incloïa psicòlegs clínics en les plantilles d’alguns centres de salut.

    Les mancances provoquen que sigui «habitual» que els temps d’espera entre consulta i consulta d’un mateix pacient en la sanitat pública «puguin allargar fins als tres mesos, per a tractaments que requeririen una periodicitat molt més gran». La Institució liderada per Marugán va demanar concretament informes sobre aquests temps d’espera, però no estan disponibles «en cap comunitat».

    Totes les dades que proporciona la Defensoria es corresponen amb el que han denunciat les entitats al llarg d’aquests anys. La situació actual és «greu no, molt greu», declarava Fernando Chacón, degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid, a eldiario.es. «La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, l’hi paga en el privat».

    Ve a pal·liar parcialment la falta de xifres oficials que s’havien sobre les necessitats a Espanya pel que fa a atenció a la salut mental, sense renovar des de 2009: «Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què», lamentaven des de la Confederació de Salut Mental Espanya. L’Estratègia de Salut Mental continua sense ser modificada des de 2013.

    La Defensoria va sol·licitar informació també sobre les places de formació en psicologia (PIR) per veure si s’havien incrementat o no. L’oferta és «insuficient» però «s’observa un grup de comunitats autònomes que aposten any rere any per un increment» i un altre «que manté més o menys congelat el nombre de places». Per classificar-les ha comparat les convocatòries de places del primer semestre del 2019 amb les de 2020. La pujada global és del 34%, «l’especialitat sanitària que més creix». Les autonomies que la incrementen són Catalunya, Comunitat Valenciana, Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Madrid, la Rioja, Múrcia, Navarra, País Basc i Extremadura. Les que els redueixen, Balears, Aragó i Galícia.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • “S’ofereix una història molt simplista sobre la depressió i això només porta a una solució: les drogues”

    En Connexions perdudes. Causes reals i solucions inesperades per a la depressió, Johann Hari indaga sobre les causes de l’ansietat i la depressió des d’una perspectiva absolutament diferent de les que coneixem fins ara.

    Ja d’adolescent, el mateix autor va ser diagnosticat de patir un desequilibri químic en el cervell i va haver de prendre antidepressius. Amb el temps, va comprendre que aquest diagnòstic era erroni i l’habitual per a tota una generació. Va pensar llavors que ansietat i depressió tindrien a veure amb la forma en què vivim. Per afirmar la seva tesi, va estar anys investigant i viatjant pel món.

    En Conexiones perdidas, Hari presenta “nou causes reals contrastades amb científics i proposa solucions radicalment diferents per acabar amb aquesta epidèmia global”. Parlem amb ell sobre tot això.

    En la introducció, parles sobre la teva primera consulta a un metge i expliques que aquest no et va preguntar sobre els motius de la teva angoixa ni de les teves vivències. Parles amb això dels determinants socials de la salut. Per què a la majoria de les consultes no es tenen en compte?

    Durant la major part de la meva vida, hi va haver dos misteris que planaven sobre mi. No els entenia, i si sóc honest, tenia por d’investigar-los. El primer misteri és que tinc 40 anys i al llarg de la meva vida, la depressió i l’ansietat han augmentat a tot el món occidental, inclosa Espanya. Volia entendre: per què ens està passant això? Per què a molts més de nosaltres ens costa tant passar el dia?

    I volia entendre això per un misteri més personal. Quan era adolescent, vaig anar al meu metge i recordo haver-li dit que tenia la sensació que el dolor se m’escapava. No vaig poder controlar-lo; estava bastant avergonyit d’això. El meu metge em va explicar una història que ara veig que no estava totalment equivocada, però que era bastant simplificada. Va dir: “sabem per què la gent se sent així. De vegades, alguna cosa va malament en el cervell de les persones, hi ha un desequilibri químic natural. Tot el que necessitem és donar-te una droga perquè els teus químics tornin a la normalitat”. Així que em va donar un antidepressiu anomenat Paxil. I em vaig sentir molt millor per un temps, vaig tenir un veritable impuls, però després la depressió va tornar. Així que em van donar dosis cada vegada més altes fins que durant 13 anys vaig estar prenent la màxima dosi possible però encara tenia molt dolor. Així que vaig començar a preguntar-me: “estic fent tot el que em diuen que faci; Per què segueixo sentint-me així?”

    I per respondre’t vas viatjar 40.000 milles. Què vas trobar?

    Vaig entrevistar als principals experts científics, i a persones que han passat per la depressió a tot arreu. Vaig aprendre que hi ha evidència científica de nou factors que condueixen a la nostra depressió. Dos d’ells estan de fet en la nostra biologia. Els teus gens poden fer-te més sensible a aquests problemes, i hi ha canvis reals en el cervell que passen quan et deprimeixes i que poden fer més difícil sortir. Però la majoria dels factors que s’ha demostrat que causen la depressió i l’ansietat no estan en la nostra biologia.

    Per exemple, si estàs realment sol, és molt més probable que et deprimeixis. Si estàs sota control a la feina, és molt més probable que et deprimeixis. Si no interactues amb el món natural, és molt més probable que et deprimeixis. Aquests són factors de la forma en què vivim, i una vegada que els entens, s’obre un conjunt molt diferent de solucions que s’han d’oferir juntament amb l’opció de les drogues.

    Tots sabem que tenim necessitats físiques naturals. Òbviament, necessites menjar, refugi, aigua i aire net. Hi ha evidència igualment forta que tots els éssers humans tenen necessitats psicològiques naturals. Necessites sentir que pertanys. Necessites sentir que la teva vida té sentit i propòsit. Aquesta cultura que hem construït és bona en moltes coses, però cada vegada som menys bons per satisfer les profundes necessitats psicològiques subjacents de la gent.

    Una gran part del meu llibre es pregunta quines són les necessitats psicològiques no satisfetes que condueixen a aquesta epidèmia de depressió i ansietat. I llavors, com podem començar a construir una cultura que satisfaci aquestes necessitats?

    El nostre sistema clínic està creat per respondre, principalment, a problemes biològics. Hi ha algunes causes biològiques reals de la depressió, però existeixen juntament amb, i interactuen amb, aquestes enormes causes psicològiques i socials.

    Començaré donant-te un exemple. Tothom sap que el menjar escombraries s’ha apoderat de la nostra dieta i ens ha fet emmalaltir físicament. No ho dic amb cap superioritat… Literalment vaig venir aquí des de McDonald’s. Però hi ha una evidència igualment forta que una espècie de valors escombraries s’han apoderat de les nostres ments i ens han fet emmalaltir mentalment.

    Durant milers d’anys, els filòsofs han dit “si penses que la vida és sobre els diners, i l’estatus, i l’exhibició, et sentiràs com una merda”. No és una cita exacta de Confuci, però és l’essencial de què va dir. Però estranyament, ningú havia provat això científicament fins que ho va fer un home increïble que vaig conèixer anomenat Professor Tim Kasser.

    La seva investigació suggereix coneixements crucials. Com més penses que la vida es tracta de comprar coses i mostrar-les i com et veus davant d’altres persones, més probable és que et deprimeixis i et posis ansiós en una quantitat realment significativa. I com a societat, ens hem convertit en molt més impulsats per aquestes forces.

    Al principi, això sembla bastant obvi. Tots saben que no jauràs en el teu llit de mort i pensaràs en tots els m’agrada que tens a Instagram i en totes les sabates que vas comprar. Pensaràs en moments d’amor i connexió. Però, com em va dir el professor Kasser, vivim en una màquina dissenyada perquè descuidem el que és important a la vida. Estem constantment bombardejats amb missatges que ens diuen que busquem la felicitat en els llocs equivocats.

    El professor Kasser volia esbrinar si podem interrompre aquesta màquina. Va fer un experiment en el qual va fer que la gent es reunís, un cop cada poques setmanes, durant mesos, per parlar dels moments en què realment han trobat sentit i propòsit en les seves vides. Per a algunes persones era tocar música, o córrer a la platja amb els seus fills. El grup va ser dissenyat per preguntar: ¿com pots dedicar més de la teva vida a aquestes coses, i menys a aquests valors escombraries? Van demostrar que només aquesta experiència va conduir a un canvi realment significatiu en els valors de la gent. Els va allunyar de les forces que causaven tanta depressió.

    Aquestes són causes que van molt més enllà de la nostra biologia i el nostre sistema mèdic actual no és bo per a respondre a causes no biològiques.

    Com has comentat aquí, al teu llibre expliques que en el teu llarg viatge vas acabar identificant nou causes de la depressió i l’ansietat. Responen a la dinàmica de la vida capitalista? Per què cal conèixer-les i classificar-les?

    Com a primera idea, crec que és massa simplista dir que aquestes causes “responen a la dinàmica de la vida capitalista”. En primer lloc, diversos d’ells, com els traumes de la infància, per exemple, no tenen res a veure amb el capitalisme. I en segon lloc, en les societats comunistes com la Unió Soviètica i Corea del Nord, hi havia i hi ha una enorme quantitat de depressió, desesperació i ansietat, gairebé amb tota seguretat més que en les nostres societats, de fet. Qualsevol tipus d’economia -capitalista, comunista, socialdemòcrata- pot fallar en satisfer les necessitats humanes subjacents de la gent si no funciona bé. El problema central és que moltes de les necessitats més profundes de la gent com humans no estan sent satisfetes per la forma en què funciona la nostra societat en aquest moment.

    Però per abordar la teva pregunta… Si no entens el que causa un problema, és realment difícil de resoldre. Fins ara, a la majoria de les persones se’ls ha ofert una història molt simplista sobre la seva depressió. Diuen que és única i enterament un problema amb la química del seu cervell. Això només porta a una solució: les drogues. Les drogues donen una mica d’alleujament però per a la majoria, lamentablement, no estan resolent el problema a llarg termini. Les millors investigacions científiques mostren que la majoria de les persones que prenen antidepressius químics es deprimeixen de nou. Així que necessitem tenir una comprensió més profunda del problema, per poder ampliar el menú de solucions.

    Per exemple?

    L’any 2000, un psiquiatre sud-africà anomenat Derek Summerfield es trobava a Cambodja realitzant algunes investigacions sobre els efectes psicològics de les mines terrestres sense explotar, en un moment en què es comercialitzaven per primera vegada al país antidepressius químics. Els metges locals no sabien molt sobre aquestes drogues, així que li van demanar a Summerfeld que les expliqués. Quan va acabar, li van explicar que no necessitaven aquests nous productes químics perquè ja tenien antidepressius. Desconcertat, Derek els va demanar que li expliquessin, esperant que li diguessin sobre algun remei d’herbes local. En canvi, li van parlar d’alguna cosa bastant diferent.

    Li van explicar una història sobre un granger al qual havien tractat. Treballava en els camps d’arròs, i un dia va trepitjar una mina terrestre i li van volar la cama. Li van posar un membre artificial, i amb el temps va tornar a treballar. Però és molt dolorós treballar quan el teu membre artificial està sota l’aigua, i tornar al camp on va ser volat el va posar molt ansiós. Es va deprimir profundament.

    Els metges i els seus veïns van seure amb aquest home i van parlar de la seva vida i els seus problemes. Es van adonar que fins i tot amb el seu nou membre artificial, el seu antic treball era massa difícil, que estava constantment estressat i amb dolor físic, i que aquestes coses es combinaven per voler simplement deixar de viure. Els seus interlocutors van tenir una idea. Li van suggerir que treballés com a lleter, una feina que li causés menys dolor a la cama postissa i li produís menys records pertorbadors. Creien que era perfectament capaç de fer el canvi. Així que li van comprar una vaca. En els mesos i anys següents, la seva vida va canviar. La seva depressió, que una vegada va ser profunda, es va aixecar. Els metges cambodjans li van dir al Dr. Summerfeld: “Veurà, metge, la vaca era un antidepressiu”.

    Amb el temps, vaig arribar a creure que aquesta petita escena al sud-est asiàtic, que al principi sona una mica estrafolària, representa de fet, de manera destil·lada, un canvi de perspectiva que molts de nosaltres hem de fer si volem progressar.

    Només perquè van entendre la causa de la depressió del granger van poder trobar la solució. Així que hem de preguntar-nos: què està causant la nostra depressió, i quina és la vaca per això?

    Com es pot treballar això amb els treballadors sanitaris?

    He vist la resposta a aquesta pregunta posada en pràctica. Som la societat més solitària de la història de la humanitat. Un estudi recent va preguntar als americans “quantes persones et coneixen bé?” La meitat d’ells va dir que ningú. No és tan dolent a Espanya, però està empitjorant. Vaig passar molt de temps parlant amb un home anomenat Professor John Cacioppo a Chicago, que era el principal expert del món en soledat. Em va dir: per què existim? Tots en aquesta habitació, tots nosaltres? Una raó és que els nostres avantpassats de les sabanes d’Àfrica eren molt bons en una cosa. No eren més grans que els animals que van derrocar; no eren més ràpids que els animals que van derrocar; però eren molt millors per a agrupar-se i cooperar. Igual que les abelles van evolucionar per viure en un rusc, els humans van evolucionar per viure en una tribu.

    Som els primers humans a tractar de dissoldre les nostres tribus.

    Però hi ha una solució. Un dels meus herois és un doctor anomenat Sam Everington. És metge general en una zona pobra de l’est de Londres, on vaig viure durant molt de temps, i estava molt incòmode. Tenia un munt de pacients que venien a ell amb depressió, i com jo, no s’oposa als antidepressius químics, que per a algunes persones són un avantatge, però va poder veure que per molts dels seus pacients, no estaven resolent els seus problemes. Així que un dia, va decidir intentar alguna cosa diferent.

    Una dona va venir a la seva oficina anomenada Lisa Cunningham. La vaig conèixer més tard. Lisa havia estat tancada a casa amb una depressió paralitzant i ansietat durant set anys. Tot just havia sortit de casa seva. Sam li va dir: “No et preocupis, seguiré donant-te aquestes drogues”. Però també receptaré una altra cosa.

    Hi havia una àrea darrere de la suite de consultoris mèdics que era només un solar nu. Sam li va dir a Lisa: “el que m’agradaria que fessis és venir, unes quantes vegades a la setmana, a aquest solar, i reunir-te amb un grup d’altres persones deprimides i ansioses, per trobar alguna cosa significativa que fer junts”.

    La primera vegada que el grup es va reunir, Lisa estava literalment malalta físicament. Però el grup va començar a parlar, i van preguntar: què podem fer? I van decidir que construirien un jardí. Eren gent del centre de Londres com jo, que no sabien res de jardineria. Així que van començar a llegir llibres, a veure vídeos. Van començar a ficar els dits a terra. Van començar a aprendre els ritmes de les estacions. Hi ha moltes proves que l’exposició al món natural és un antidepressiu molt poderós.

    Però van començar a fer alguna cosa encara més important. Van començar a formar una tribu. Van començar a formar un grup. Van començar a preocupar-se l’un per l’altre. Si un d’ells no es presentava, anaven a buscar-lo.

    Com Lisa em va dir, quan el jardí va començar a florir, nosaltres vam començar a florir. Aquest enfocament es diu prescripció social, i hi ha un creixent conjunt de proves que demostren que produeix caigudes substancials en la depressió i l’ansietat.

    En aquesta cultura ens diuen constantment, quan ens sentim ansiosos o deprimits, que siguem tu. Sigues tu mateix. Com si l’individualisme fos el que hauríem de buscar. Però en realitat, el que la depressió em va ensenyar és… no siguis tu. No siguis tu mateix. Siguem nosaltres. Siguem nosaltres. El que hauríem d’aspirar és a ser part d’una tribu.

    Quin tipus de difusió s’ha de fer sobre les causes? De quina manera perquè baixi la quantitat de persones que pateixen aquestes situacions?

    El més important és explicar-li a la gent que si està deprimit o si està ansiós, que no és feble. No està boig. No és, en general, una màquina amb parts trencades. És un ésser humà amb necessitats insatisfetes i el que mereix és amor i suport per aconseguir aquestes necessitats més profundes. Una vegada que entengui això, podrà començar a resoldre alguns dels problemes que causen tanta depressió.

    Podem preguntar-li a la gent si odia la seva feina. Hi ha fortes evidències que els éssers humans necessitem sentir que les nostres vides tenen sentit, que estem fent alguna cosa amb un propòsit que marca la diferència. És una necessitat psicològica natural. Però entre 2011 i 2012, l’empresa d’enquestes Gallup va realitzar l’estudi més detallat mai fet sobre com se sent la gent pel que fa al fet que passem la major part de les nostres vides desperts fent la nostra feina remunerada. Van trobar que el 13% de les persones diuen que estan “compromeses” amb el seu treball, el troben significatiu i ho esperen amb ànsies. El 63% diu que “no estan compromesos”, el que es defineix com “somnambulisme en el seu dia de treball”. I el 24% està “activament desconnectat”: l’odien.

    La majoria de les persones deprimides i ansioses que conec, em vaig adonar, estan dins del 87% que no els agrada la seva feina. Així que vaig començar a indagar per veure si hi ha alguna evidència que això podria estar relacionat amb la depressió. Va resultar que un científic australià anomenat Michael Marmott havia fet un gran avanç en respondre a aquesta pregunta en la dècada de 1970. Volia investigar què causa l’estrès en el lloc de treball, i creia que havia trobat el laboratori perfecte per descobrir la resposta: l’administració pública britànica, amb seu a Whitehall. Aquest petit exèrcit de buròcrates i funcionaris es va dividir en dinou capes diferents, des del Secretari Permanent en la part superior, fins als mecanògrafs a la part inferior. El que volia saber, al principi, era: qui és més probable que tingui un atac al cor relacionat amb l’estrès: el gran cap de dalt o algú per sota d’ell?

    Tothom li va dir: estàs perdent el temps. Òbviament, el cap estarà més estressat, perquè té més responsabilitat. Però quan Michael va publicar els seus resultats, va revelar que la veritat era exactament el contrari. Com més baix estigui un empleat en la jerarquia, més alt serà el seu nivell d’estrès i la probabilitat de tenir un atac al cor. Ara volia saber: per què?

    I va ser llavors quan, després de dos anys més estudiant als funcionaris, va descobrir el factor més gran. Resulta que si no tens control sobre el teu treball, és molt més probable que t’estressis i, el que és més important, que et deprimeixis. Els humans tenen una necessitat innata de sentir que el que estem fent, dia a dia, és significatiu. Quan estàs controlat, no pots crear un significat a partir del teu treball.

    Tot d’una, la depressió de molts dels meus amics, fins i tot els que tenen treballs de luxe, que passen la major part de les seves hores de vigília sentint-se controlats i no apreciats, va començar a semblar no un problema amb els seus cervells, sinó un problema amb els seus entorns.

    Vaig aprendre que hi ha moltes causes de depressió com aquesta, de les que escric en el meu llibre Conexiones perdidas. Però el meu viatge no va consistir simplement a trobar les raons per les quals ens sentim tan malament. El nucli consistia a esbrinar com podem sentir-nos millor, com podem trobar antidepressius reals i duradors que funcionin per a la majoria de nosaltres, més enllà dels paquets de píndoles que ens han ofert tan sovint com l’únic article de menú per als deprimits i els ansiosos. Hem de lluitar amb els problemes més profunds que estan causant tota aquesta angoixa.

    A quin públic va dirigit el llibre, doncs?

    Qualsevol que se senti deprimit o ansiós, o que estimi a algú que se senti així. Els nou factors sobre els quals escric a Conexiones Perdidas que ens deprimeixen a alguns ens fan menys feliços del que haurien.

    Una de les formes en què vaig arribar a entendre això va ser quan vaig entrevistar a una persona interessant anomenada Dr. Brett Ford, qui amb els seus col·legues va fer aquest estudi realment simple però interessant.

    Diguem que vas decidir que conscientment i deliberadament volies prendre mesures per ser una persona més feliç. Diguem que vas decidir dedicar dues hores al dia a ser més feliç. Volien esbrinar… Fer això et fa més feliç? Funciona? Van estudiar això en quatre països: els Estats Units, Rússia, Japó i Taiwan.

    I el que van descobrir va ser que al principi es veia molt estrany. Als Estats Units, si tractes de fer-te conscientment més feliç, no et tornes més feliç. Però en els altres països si intentes fer-te més feliç, ho fas. Eren mitjanes, hi havia excepcions.

    Per què seria això? Què està passant aquí? Van anar i ho van estudiar més. El que van descobrir és que als Estats Units, en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per tu mateix. Compres alguna cosa, treballes més dur per aconseguir un ascens, et tractes a tu mateix, sigui el que sigui. En els altres països en general, si tractes de fer-te més feliç, fas alguna cosa per una altra persona, els teus amics, la teva família, la teva comunitat. Així que tenim una història implícitament individualista sobre la felicitat. Tenen una història col·lectivista implícita sobre la felicitat. I resulta que la nostra visió de la felicitat no funciona. Una espècia d’individualistes hauria mort a les sabanes d’Àfrica.

    I després que m’ho expliqués, em vaig adonar que durant molt de temps, la meva història sobre la felicitat havia estat equivocada. Quan vaig sentir que s’acostaven aquests sentiments dolorosos, els vaig afrontar amb algun assoliment individual, comprant alguna cosa per a mi, fent una cosa “impressionant” a la feina, fent algun tipus d’assoliment extern. I poques vegades va funcionar. Poques vegades em va fer més feliç.

    Ara, quan sento que vénen aquests sentiments dolorosos (i de vegades ho faig), intento fer alguna cosa per una altra persona. Pot ser tan simple com deixar el meu telèfon a casa, visitar-los i escoltar-los de veritat. En una societat on la gent està tan sola, ser escoltat és un regal increïble.

    I aquest simple canvi, d’adonar-me que la meva felicitat només pot venir d’impulsar la felicitat dels altres, ha tingut un fort efecte en mi. És un dels molts canvis que vaig fer en la meva pròpia vida que descric en el meu llibre sobre la depressió i l’ansietat.

    Què és el que busques? Donar eines a algú que està en la mateixa situació que tu, obrir els ulls dels terapeutes i psiquiatres o també trencar l’estigma?

    Tot això és molt important. Per progressar, necessitem començar per canviar la nostra comprensió del que la depressió i l’ansietat són en realitat. Hi ha contribucions biològiques molt reals a la depressió i l’ansietat. Però si permetem que la biologia es converteixi en el quadre complet això li diu implícitament a la gent: el teu dolor no vol dir res. És un problema de cablejat en el teu cervell, com una error en un programa d’ordinador.

    Només vaig poder començar a canviar la meva vida quan vaig aprendre que la teva depressió no és un problema. És un senyal. El teu dolor té sentit. Un se sent així per raons, i aquestes raons poden ser tractades. Em va portar molt temps arribar a aquesta conclusió, però el missatge dels científics i de la crisi que ens envolta és cada vegada més clar. Hem de deixar d’insultar aquests senyals i començar a escoltar-les, perquè ens diuen alguna cosa que realment necessitem escoltar.

    Com cultura, ens hem tornat profundament individualistes. Ens ha entrenat per buscar la felicitat en tots els llocs equivocats.

    Per què vas decidir començar aquesta aventura i quina valoració fas ara?

    En el meu cas, una de les nou causes de depressió sobre les que escric es va desenvolupar severament. Vaig tenir una depressió bastant greu durant molt de temps, des de la meva adolescència. Vaig experimentar un abús bastant sever per part d’un adult quan era nen. Mai vaig voler pensar en això o parlar-ne, no volia donar-li a aquest individu poder sobre mi ara.

    Però en el procés d’escriure el meu llibre, vaig entrevistar als principals experts que han demostrat com els traumes de la infància poden causar depressió i tota mena de problemes en els adults, com l’obesitat i l’addicció.

    I em van ensenyar una cosa molt important que havien trobat en la seva investigació. No és l’abús el que et destrueix. És la vergonya de l’abús. I si pots trobar llocs segurs per alliberar la vergonya que sents, això pot alliberar-te de la teva depressió. Les persones que pateixen abusos en la infància solen interioritzar la veu del seu abusador, pensen que no mereixen ser tractats amb amor i cura. Una connexió segura i amorosa que t’ajuda a alliberar la teva vergonya ajuda a alliberar aquestes veus abusives de la teva ment.

    L’evidència mostra que reduir la vergonya et cura profundament, i pot reduir la teva depressió i ansietat.

    Durant més de 30 anys, hem explicat, com a cultura, una història primària sobre la depressió i l’ansietat, i aquesta història ha arribat a dominar la discussió. Quan era adolescent i vaig anar al meu metge i li vaig explicar que sentia que l’angoixa sortia de mi incontrolablement, com una olor fètida, em va explicar una història. Va dir que la depressió és causada per la falta espontània d’una substància química al cervell anomenada serotonina, i que simplement necessitava prendre alguns medicaments per elevar els meus nivells de serotonina a un nivell normal. Fa poc, un jove amic d’un dels meus nebots, no gaire més gran que jo quan em van diagnosticar per primera vegada, va anar al seu metge i li va demanar ajuda amb la seva depressió. El seu metge li va dir que tenia un problema amb la dopanina al seu cervell. En 20 anys, tot el que ha canviat és el nom del producte químic.

    Vaig creure i vaig predir aquesta història durant més d’una dècada. Però quan vaig començar a investigar les causes de la depressió i l’ansietat, per al meu nou llibre, em va sorprendre trobar organitzacions científiques líders que deien que aquest enfocament estava basat en una mala interpretació de la ciència. Hi ha factors biològics reals que contribueixen a la depressió, però estan molt lluny de ser la història completa.
    Em vaig assabentar que l’Organització Mundial de la Salut va explicar el 2011: “La salut mental es produeix socialment: la presència o absència de salut mental és sobretot un indicador social i per tant requereix solucions socials, així com individuals”. Les Nacions Unides, en la seva declaració oficial amb motiu del Dia Mundial de la Salut el 2017, van dir que “la narrativa biomèdica dominant sobre la depressió” es basa en “l’ús esbiaixat i selectiu dels resultats de les investigacions” que “causen més mal que bé, soscaven el dret a la salut i s’han d’abandonar”. Hi ha una “creixent base d’evidència”, afirmen els autors de l’ONU, que hi ha causes més profundes de la depressió, així que mentre que hi ha algun paper per als medicaments, necessitem deixar d’usar-los “per abordar temes que estan estretament relacionats amb els problemes socials”. Hem de passar de “centrar-nos en els “desequilibris químics” a centrar-nos en els “desequilibris de poder”.

    Al principi em van desconcertar declaracions com aquesta, que anaven en contra de tot el que m’havien dit. Així que vaig passar tres anys entrevistant als principals científics del món sobre aquestes qüestions per tractar d’entendre el que realment està passant en els llocs on la desesperació en la nostra cultura és pitjor, des de Cleveland a Sao Paulo, i on la incidència de la desesperació és menor, incloent-hi les comunitats Amish.

    Vaig saber que hi ha un ampli acord entre els científics que hi ha tres tipus de causes de la depressió i l’ansietat, i que les tres es donen, en diferents graus, en totes les persones deprimides i ansioses. Les causes són: biològiques (com els teus gens), psicològiques (com penses en tu mateix) i socials (les formes més àmplies en què vivim junts). Molt poques persones discuteixen això. Però quan es tracta de comunicar-se amb el públic i oferir ajuda, les solucions psicològiques s’han descuidat cada vegada més, i les solucions ambientals han estat gairebé totalment ignorades.

    Quan entenem aquest problema de manera diferent, podem començar a trobar solucions reals.

  • La realitat de les urgències de psiquiatria a l’Hospital del Mar

    Fa temps que es ve parlant de la necessitat d’una assistència a la salut mental més ètica i compromesa amb els drets ciutadans de les persones diagnosticades d’un trastorn mental.

    També, d’un temps aquí, s’està imposant un discurs que engloba dos valors de l’assistència sanitària, i que són fonamentals en la salut mental tal com s’entén avui dia. El primer és la continuïtat assistencial, que es refereix a la coordinació entre els diferents dispositius i serveis pels quals una persona passa. I el segon és l’atenció comunitària, que es refereix a l’assistència que es dóna en un àmbit no hospitalari, dins de la comunitat on la persona viu i conviu, i amb els recursos territorials multi i interdisciplinaris existents. En definitiva, una filosofia d’atenció centrada en les persones i en el manteniment de les estructures pròpies d’aquestes.

    Aquesta filosofia se suposa que és la que impregna l’últim Pla Director de Salut Mental i Addiccions que es va confeccionar i que marca les línies estratègiques i accions durant el període 2017-2020.

    Però la realitat que es viu a les urgències de l’Hospital del Mar xoca frontalment amb aquests propòsits i amb aquesta filosofia.

    La realitat que es dóna és la d’unes urgències desbordades molt freqüentment i mal equipades.

    Situacions reals que poden exemplificar això que exposem són l’existència d’agitacions (que definim sense entrar al detall i resumidament com crisis en les quals una persona perd el control sobre si mateixa i presenta molta inquietud, angoixa i risc d’agressió) de pacients a la sala d’espera on estan altres persones esperant a ser ateses, situacions de contencions físiques i mecàniques de pacients en estat d’agitació en boxes de 6m² sense finestres i on sovint hi ha un altre pacient en observació, situacions de pacients ingressats en observació durant hores en un despatx mèdic, situacions d’esperes llargues per ser atesos en un espai petit i tancat amb restriccions de mobilitat, situacions de pacients en espera de fer un ingrés hospitalari durant 3 o 4 dies, etc.

    Les causes d’aquestes situacions com succeeix sempre no són simples. S’assenyala habitualment com a causa el tancament de llits de les unitats d’hospitalització (cosa que va succeir precisament el 2018 a la sala de psiquiatria de l’Hospital del Mar). Aquesta pot ser una, però no l’única.

    Si de veritat ens prenem seriosament el marc d’una assistència ètica i de qualitat i que respecti els drets de les persones diagnosticades de trastorn mental, hem de parlar també dels mitjans materials i humans que es destinen i de les estructures que disposem per posar en pràctica l’atenció deguda.

    Hem de reconèixer que les estructures ara per ara són absolutament insuficients per respondre a una atenció de qualitat i ètica. Els boxes són petits i es doblen per atendre a dues persones en un espai de 6m² sense finestres, amb dos llits i una porta d’entrada i sortida. La sala d’espera resta tancada per una porta que només s’obre amb codi, és petita i facilita situacions de risc i de vulneracions dels drets dels usuaris en espera de visita (com la confidencialitat o la lliure mobilitat d’entrada i sortida). Els recursos humans destinats són insuficients moltes vegades, atès que les persones ateses sovint presenten situacions d’ansietat i inquietud intensa, consums de drogues i alteracions greus del comportament i la percepció que requereixen l’atenció presencial del personal, i si coincideixen 2 o 3 pacients amb aquestes característiques (i no és infreqüent) no es poden atendre d’una forma adequada, derivant la situació a situacions de risc. A més, com els espais són petits i els pacients resten moltes hores en observació o espera de llit per ingressar, surten als espais on estan els treballadors escrivint informes o atenent el telèfon, cosa que dificulta greument el treball, desgasta més i suposa un risc d’error mèdic important.

    Tot i que constatem l’enorme esforç que fan els treballadors que treballen a les urgències, observem que aquests dèficits tenen conseqüències que no es poden passar per alt, com la sobremedicació dels pacients atesos, el malestar psicològic dels pacients en observació quan passen moltes hores o el desgast físic i psicològic dels treballadors que atenen habitualment a urgències.

    I és que cal tenir en compte les característiques de les situacions que s’atenen a les urgències de psiquiatria. No només s’atenen persones amb un trastorn més o menys determinat i tractable mèdicament, sinó que s’atenen situacions d’elevada complexitat que inclouen amb molta freqüència persones en situació d’emergència social (en risc de desnonament, situacions de sensellarisme, situacions d’atur de llarga durada amb finalització dels ingressos econòmics, situacions de deutes econòmics inassolibles, situacions de migració amb nul suport social, situacions d’abusos o de maltractaments, etc.), amb una barrera idiomàtica i cultural important que dificulta qualsevol intervenció o persones amb consums de drogues que dificulten greument les intervencions. Per això, les ràtios de professionals, les estructures en què s’atén, la formació dels professionals que hi participen (inclosa la formació en drets de tot el personal, inclòs el cos de seguretat que participa amb freqüència a les atencions de situacions d’agitació) són fonamentals si el que es vol realment és atendre amb cura a persones altament vulnerables o en situació de vulnerabilitat, i que, com mostren diversos estudis, moltes vegades recorden posteriorment les atencions com experiències traumàtiques i que deixen seqüeles psicològiques.

  • «Més enllà que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic és participar i sentir-se d’una companyia»

    Som al Centre Cívic Baró de Viver. Aquí cada dijous i, ara també, cada dissabte, el grup de teatre “La trifulga dels fútils” assaja l’obra “Fuenteovejuna” que representaran el dia 14 de novembre a la Fira de Barcelona en el marc del 27è Congrés de la CAMFiC.

    Ens hem trobat amb el Manel Anoro  i el Cristian Llàcer, metges de família, i ànimes d’aquesta companyia amateur formada per persones amb trastorns mentals i per persones que no en pateixen.

    Quan neix “La trifulga dels fútils” ?

    Manel Anoro (MA): Va néixer l’any 2000 al Centre de Dia Pi i Molist de Nou Barris. Inicialment neix en un taller de teatre dins d’aquest Centre de Dia, però ja el primer any formem una companyia. Fins l’any 2012 vam estar vinculats al Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau,  perquè d’ell depèn el Centre de Dia Pi i Molist, però després vam seguir com a companyia independent.

     Hi ha gent que està a la Trifulga des dels inicis?

    MA: Doncs sí, deuen haver una o dues persones que estan des de l’inici. Realment, ha passat molt gent per la companyia. Creiem que aproximadament unes 300 persones. Som una companyia que té una manera de funcionar molt oberta, on tothom es benvingut, i si li agrada s’hi queda. Igualment hi ha hagut gent que durant un temps ha estat i que després ha marxat i d’altres que havent marxat, han tornat.

    Com us coneixeu vosaltres dos?  

    Cristian Llàcer (CL): Ens coneixem fa més de 20 anys perquè vam fer la residència junts, i llavors ja compartíem el gust pel teatre. En acabar la residència cada un de nosaltres va fer les seves coses, fins que fa aproximadament uns 6 anys, el Manel em va contactar per entrar a la Trifulga.

    Per què un grup de teatre es converteix en una bona teràpia per a les persones amb trastorns mentals?

    MA: Bé, per començar nosaltres com a companyia no tenim una finalitat terapèutica, som una companyia de teatre com qualsevol altre, amb la particularitat que part de les persones que hi participen tenen un diagnòstic de salut mental. Però sí que és veritat que més enllà de que l’art pugui funcionar com a teràpia, considerem que el que té més valor terapèutic en el nostre cas, és el fet de participar i sentir-se d’una companyia. A més, és una companyia inclusiva on està gent amb i sense trastorn diagnosticat, gent diversa, que venen de llocs diferents; cosa que fa la nostra companyia cosmopolita i molt inclusiva. Crec que el que realment té valor terapèutic, a part de fer teatre, és el fet de formar part de la companyia de teatre.

    És per això que alguna vegada has comentat que amb el grup de teatre, el que feu és donar una llar a la gent…

    MA: Sí, realment penso que les companyies escèniques són una petita llar, i en salut mental aconseguir una llar és un regal…A vegades ja és difícil tenir una llar per nosaltres, que la tinguin aquestes persones que pateixen solitud i aïllament, doncs, és una sensació increïble.

    En el grup interacciona gent amb aquests trastorns i gent que no en pateix. Com s’ajuden mútuament i com es complementen?

    CL: Sí, si…és una relació perfecte. De fet, nosaltres no pensen en aquesta companyia com una companyia de teatre de gent amb trastorn mental, senzillament la veiem com una companyia de teatre i ja està. Per això hi ha gent de tota mena, i la relació entre ells és boníssima. Certament, la gent va i bé, però molta s’ha anat quedant a la companyia i això ens fa veure que la gent s’hi troba bé; se sent com a casa i per això es queda.

    Quantes obres de teatre heu representat ja en els anys de vida que teniu?

    MA. Des de l’any 2000 que vam començar hem fet unes 14 o 15 obres. El ritme de la trifulga és lent, ….treballem sense presses, fem les coses a foc lent.

    Es per això que esteu uns dos anys per preparar cada obra de teatre, no?

    MA: Sí. És el ritme que portem, no forcem les coses, anem fent. Com que ja ens diverteix tot el procés i és molt bonic, doncs no tenim pressa. És cert que la culminació és l’estrena, però ens ho passem molt bé i gaudim de tots els assajos.

    Estreneu i feu temporada com una companyia?

    CL: (riu) Ja ens agradaria. Hem estrenat justament aquesta obra que ara presentarem al Congrés de la CAMFiC a l’altre festival que es va fer al Fabra i Coats el passat juny. Normalment fem una representació, a vegades pensem que és una llàstima dos anys de feina per acabar fent només una representació. Però és cert que molt més tampoc podem exigir perquè és un esforç haver de retenir el text, i a vegades un ritme més fort els podria provocar ansietat. A més realment lo important és el camí, crear junts, construir junts. La representació final és la culminació, on podem compartir la feina feta amb els amics i la gent que ens estima.

    Però sí és cert que agraïm l’oportunitat de poder actuar en el marc del Congrés de CAMFiC aquest proper novembre, i tornar a representar aquesta obra. Estem molt contents.

    MA: Som una companyia especial, realment. Ells funcionen d’una manera molt concreta, on sabem que en un moment donat dos actors poden desaparèixer pel que sigui, o a vegades un decideix que aquell dia no vol venir. Tot això en el fons és un gran aprenentatge per treballar i enfocar la feina buscant nous recursos. Acabes sent més obert i molt més laxa…aprens a viure tot molt millor.

    Com es finança la Trifulga del Fútils?

    MA:  Mentre formàvem part de Sant Pau, ells ens ajudaven en el finançament dels espectacles. Ara, una bona part de la gent de la Trifulga forma part de l’ associació cultural Matisos, una entitat en primera persona portada per gent amb trastorn mentals.Una de les branques de l’Associació és la companyia de teatre, i per tant, ens financem bàsicament a través de les aportacions dels socis i sòcies de Matisos; i quan fem algun bolo demanen si ens poden ajudar d’alguna manera, només per poder preparar el nou espectacle.

    Sempre heu assajat en aquest centre cívic on ara som, a Baró de Viver?

    CL: Estem aquí des del 2015, abans havíem estat en altres centres cívics.

    MA:  Ens hem buscat sempre la vida, en centres cívics i altres llocs. Presentem el projecte i normalment, com agrada,  ens acaben deixant un espai per assajar.

    Majoritàriament feu obres clàssiques, és per algun motiu?

    CL: Bé, no sempre fem obres clàssiques. Mira, la darrera abans d’aquesta que ara assagem, va ser “El coronel ocell” d’un autor búlgar, sobre la guerra dels Balcans. És una obra força moderna.

    MA: De fet, les obres clàssiques a vegades són més difícils de treballar, i és cert que el text pot influir com en aquesta obra de “Fuenteovejuna” que és en vers. Però sincerament crec que el text no és un problema. El problema és més de les dinàmiques del grup i per les coreografies, perquè la gent tendeix a quedar-se quieta,… però el text no crec que sigui un problema.

    També cal dir que a diferència d’altres companyies de teatre de salut mental, nosaltres no parlem de nosaltres ni de les nostres experiències, que és lo habitual en aquest tipus de companyia. La Trifulga mai ha optat per parlar sobre salut mental, i per tant, sempre hem buscat espectacles d’obres ja escrites, clàssiques o no,  però que no tractessin sobre salut mental.

    Per què Fuenteovejuna per al Congrés de CAMFiC?

    CL: (riu) Doncs perquè ja era l’obra que teníem preparada. És cert que la temàtica és interessant: la revolta d’un poble contra el poder abusiu…que també està ara una mica d’actualitat. Ens agrada representar una obra que mostra com la gent unida pot tenir el seu poder. A més, li hem donat un toc una mica més feminista, donant a les dones més protagonisme. I fins i tot ens ha motivat que sigui un text en vers, que sempre té una mica més de complicació, ha estat un repte per a la companyia.

    MA: A més la representació de l’obra compta amb música en directe acompanyant. Estem convençuts que l’actuació al Congrés de CAMFiC serà tot un èxit.

    Què suposa per a vosaltres actuar davant d’un col·lectiu professional com els metges?

    MA:Doncs jo crec que provoca. Creiem que és bo que sigui un punt provocador, que faci pensar a la gent  que estigui mirant l’obra. De fet, jo crec que el que fem a la Trifulga és molt més potent per ajudar a aquesta gent que el que podem fer a la consulta.

    CL: I crec que a nosaltres també ens ajuda a normalitzar les coses, perquè a vegades tenim un prejudici en salut mental. Aquí t’adones que com més normal tractis la gent, més normal serà tot.  De fet, normalment en aquest tipus d’entorn és on aquestes persones més s’obren i alhora es mostrem molt agraïts.  Creiem que la gent que vagi al Congrés a veure l’obra veurà que gent amb trastorns mental és capaç de fer moltes coses…potser els farà pensar: “si és capaç de fer teatre, perquè no ha de ser capaç d’entendre les coses que li pugui dir a la consulta?”.

    Com s’entra a forma part de la Trifulga?

    MA: Doncs funciona molt el boca orella, i també tenim una web de La trifulga.

    I el futur de la Trifulga?

    CL: (riu) Doncs seguirem, a tope!. Portem 20 anys, ara actualment som 23 persones i  tenim futur.

    Alguna cosa que vulgueu dir per acabar l’entrevista.

    MA i CL: (a l’uníson)  Que vingui la gent a veure’ns i que tinguem molta merda!!

    Aquesta entrevista es va publicar originalment a la web de CAMFIC