Etiqueta: salut

  • Que és la Salut

    Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
    No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.

    Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: «El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia». Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el «complet estat de benestar» és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, «el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit».

    Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: «Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança».

    Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al «benestar», al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.

    Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.

    Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de «cultura» i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)

    En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.

  • Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    L’Associació | Drets Sexuals i Reproductius treballa per aconseguir que aquests Drets Sexuals i Reproductius siguin efectius per a la població. En el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones han volgut redactar i compartir un seguit de demandes

    Salut de les dones són sexualitats feministes i sobirania corporal

    La lluita històrica del moviment feminista i el moviment de persones LGTBIQ+ ha aconseguit el reconeixement dels Drets Sexuals i Reproductius com a drets humans fonamentals, avançant en la superació de l’heterosexualitat normativa i dels mandats i els estereotips de gènere i reivindicant les sexualitats diverses. Sexualitats desitjades amb el plaer de protagonista. Soles o acompanyades, amb qui es vulgui i com es vulgui. Sense cap tipus de discriminació, relació de poder, coacció o qualsevol altra forma de violència.

    Des del feminisme comunitari, les feministes indígenes llatinoamericanes proposen el concepte de sobirania corporal que assenyala els vincles sinèrgics entre el colonialisme, el neoliberalisme i l’heteropatriarcat. La sobirania corporal comporta entendre la subjecció violenta dels cossos per part dels sistemes d’opressió i alliberar-los, alliberant les sexualitats i la reproducció de qualsevol ordre político-econòmic basat en el seu control. Partint d’un plantejament radical com la sobirania corporal es generen les condicions necessàries per a una garantia real dels Drets Sexuals i Reproductius, des de les dones, les persones heterodissidents, les comunitats i l’espai col·lectiu.

    Salut de les dones és una sanitat 100% pública, universal i de qualitat

    La sanitat i els serveis públics en general han sigut la principal diana de retallades pressupostàries i privatitzacions. El menyspreu històric dels serveis públics i la seva mercantilització han passat factura durant la gestió de l’epidèmia de la covid-19 i s’ha evidenciat la seva sobrecàrrega, manca de recursos i falta de capacitat de resposta.

    La universalitat de la sanitat i els serveis públics és fonamental, no es pot tolerar cap tipus de discriminació i obstacle d’accés. Una sanitat de qualitat han d’incorporar una perspectiva feminista interseccional, en la producció de coneixement, en l’àmbit professional i en l’atenció. Cal recuperar i incorporar els sabers mèdics i les estratègies de salut que les dones i les persones heterodissidents han desenvolupat des de la resistència i per a la seva supervivència, reconeixent i visibilitzant aquestes aportacions i coneixement.

    L’abordatge de la salut sexual i reproductiva ha de partir dels principis d’universalitat i qualitat i s’ha de basar en el paradigma dels Drets Sexuals i Reproductius. Durant el període actual és imprescindible mantenir l’atenció a la salut sexual i reproductiva així com comprendre i adaptar-se a les necessitats del present i anticipar-se a possibles dificultats futures. S’ha de facilitar i garantir l’accés, modificar els protocols d’intervenció (com en el cas de l’avortament) i assegurar la provisió farmacològica i la disponibilitat d’instrumental i de procediments de laboratori. La salut sexual i reproductiva és un component essencial del benestar individual i col·lectiu, cal reconèixer-la com a tal i blindar-la.

    Salut de les dones és eradicar la violència masclista

    La violència masclista és violència estructural. És molt important tenir en ment aquesta premissa per no reduir el fenomen a un llistat de denúncies i entendre que els feminicidis i l’agressió sexual són al capdamunt de l’iceberg de la violència masclista, en són la seva expressió més visible. L’impacte de les violències masclistes sobre la salut de les dones i de tota persona que transgredeix la normativitat heteropatriarcal és ben conegut fins al punt de reconèixer que les violències masclistes suposen un atemptat contra la salut pública.

    El confinament ha posat en evidència com s’infravalora la incidència de violència masclista, recloent a casa a tantes dones i tantes persones amb el seu agressor. No haver considerat el risc sobreafegit que el confinament comportava i la conseqüent limitació de factors protectors, com poder deixar l’espai de violència o tenir una relació estreta amb les xarxes personals d’afectes i cures, denota una gestió molt deficient. Cal identificar els casos de violència masclista que han tingut lloc durant aquest període i les mancances institucionals que han dificultat la seva assistència, reconèixer els errors per a rendir-ne comptes i rectificar de cara al futur.

    Salut de les dones és posar les cures al centre

    Totes les persones som interdependents, depenem les unes de les altres, necessitem que ens cuidin i ser cuidades. La divisió sexual i racial del treball es fa evident en la feminització dels sectors laborals com el sector sociosanitari, les treballadores de la llar, els serveis socials i el conjunt del tercer sector, sense oblidar l’elevada presència de les dones al sector de l’alimentació i l’atenció al client. Allò personal és polític quan entenem que la distribució desigual de les tasques de cures que té lloc a moltes unitats de convivència és expressió d’una organització social que emfatitza l’individu neoliberal, l’home i la producció capitalista i devalua tota la feina destinada a la reproducció de la vida i les persones que generalment n’assumeixen la responsabilitat, les dones.

    Durant el període de confinament s’ha evidenciat la sobrecàrrega de les dones derivada d’una socialització molt deficient de les tasques de cures. Aquesta càrrega, sens dubte s’ha vist accentuada pel paquet de mesures laborals, socials i sanitàries que s’ha desplegat per pal·liar la crisi, ja que els sectors feminitzats han seguit funcionant a marxes forçades, donant resposta a les necessitats de les comunitats. Les dones han vetllat per la salut del seu entorn i de la seva comunitat, el benestar de les persones dependents i la gestió del patiment que ha generat l’epidèmia. Però, qui vetlla per la seva salut física i psicoemocional?

    Salut de les dones és defensar una vida que valgui la pena ser viscuda

    En la nostra societat impera la desigualtat, l’explotació i la discriminació de gran part de la població. El model neoliberal, de la mà amb el racisme institucional i social i l’heteropatriarcat, impacta sobre les condicions de vida de tantes i tantes persones comportant una vulnerabilitat adquirida respecte la seva salut. Des d’una perspectiva interseccional podem entendre l’articulació i juxtaposició d’aquestes estructures, que tenen per resultat, entre d’altres, la feminització de la pobresa. Com en el cas de tantes treballadores de la llar que assumeixen les tasques de cures d’una societat occidental individualista que se n’ha desentès. Una feina ja de per sí devaluada en base a la ideologia patriarcal, amb unes condicions laborals precàries que s’aprofiten d’una llei d’estrangeria que nega els drets de ciutadania a les persones migrades.

    Durant l’emergència de la covid-19 hem sentit discursos bèl·lics de tot tipus contra el virus, una metàfora absurda davant un fenomen com aquest, però no contra una organització social que augmenta exponencialment la vulnerabilitat a la malaltia i als seus efectes. S’ha assenyalat el sacrifici individual com a pal de paller, exacerbant encara més l’individualisme latent, però poc hem sentit a parlar de reorganització de la producció capitalista, depredadora insaciable contra les persones, els recursos naturals i el medi ambient.

    La salut de les dones i de tota la població es garanteix des de la responsabilitat i l’acció col·lectiva que posa la vida al centre, com la campanya RegularizacionYa, que identifica en la llei d’estrangeria una de les principals amenaces contra la salut de les persones migrades, o les xarxes de suport mutu i solidaritat que han nascut arreu. Cal assenyalar, doncs, les institucions, estructures i sectors que contribueixen activament a l’empitjorament del nostre estat de salut, i avançar col·lectivament en la defensa d’una vida que valgui la pena ser viscuda.

  • El teu fill podria salvar-te la vida (si a l’escola li ensenyen com)

    «Estàvem un dissabte a la tarda nit prenent alguna cosa. Tenia a la meva filla de sis anys asseguda a la meva dreta i de sobte em va agafar la cama, es va posar dreta, boquejava però no emetia cap so, tampoc podia tossir. Es va dur la mà al coll, li vaig preguntar si s’havia ennuegat però la cria no estava menjant res. Em vaig posar dreta, la vaig girar i la vaig inclinar sobre la meva mà per anar a donar-li un copet a l’esquena amb la meva altra mà entre els omòplats i llavors el meu fill mitjà, de nou anys, es va avançar i li va donar dos cops forts a l’esquena i va sortir disparat de la boca de la meva filla un tros de gel. Com la nena ens va explicar després, en anar a escurar l’últim glop del refresc, va fer el típic gest de tirar el cap enrere per acabar el culet que quedava i es va ennuegar amb el gel».

    La història la recorda la metgessa navarresa Ana Campillo, que ja va explicar la gesta del seu fill en un fil de Twitter que es va fer viral. Marta Nonide Robles, metge del SAMU-Asturias, posa alguns exemples similars: «Una nena de 10 anys va aconseguir alliberar la via respiratòria de la seva mare, que s’havia ennuegat amb una cloïssa, i una altra nena de 12 va salvar a la seva àvia d’un altre ennuegament. Dos nens han donat instruccions de reanimació cardiopulmonar als adults en cas de parada cardiorespiratòria. S’han multiplicat els casos de nens que truquen el 112 perquè el seu familiar no desperta o ha patit un accident».

    Aquestes històries amb final feliç tenen molt més en comú que la valentia dels nens protagonistes: tots aquests petits herois i heroïnes reben en els seus centres escolars formació en primers auxilis. Però, tot i que en el Reial Decret que estableix el currículum bàsic d’Educació Primària apareix fins en cinc ocasions la inclusió dels primers auxilis, la veritat és que, com assenyala Nonide, que està darrere del projecte RCP des de la meva escola,  les autoritats «no donen una guia detallada de qui, com i en quin moment o assignatura han d’impartir-se. Això deixa als col·legis la potestat d’introduir-los a la seva manera».

    Això queda clar quan Campillo i Nonide expliquen les diferències de l’aplicació de la norma entre Astúries i Navarra. A Astúries, és personal d’infermeria d’associacions com Amb les teves mans pots salvar vides, que gestiona Nonide, els que van als col·legis a demanda el professorat. «Al principi anàvem d’escola a escola proposant als profes o directors. Tenien molts dubtes que aquests tallers fossin apropiats, sobretot amb nens tan petits -fins i tot de cinc anys-«, matisa, però «el boca a boca va funcionar. I ara mateix tenim una tremenda llista d’espera».

    Ana Campillo deia en el seu fil viral que «a Navarra som molt afortunats». I no li falta raó: el Govern de Navarra té un conveni amb l’associació de sanitaris L’ABC que salva vides, pel qual aquest personal forma a professorat, especialment d’Educació Física, perquè en els últims anys de Primària i primers de Secundària, en un parell de sessions per curs, l’alumnat aprengui «si una persona respira o no, la maniobra d’inici per a la reanimació cardiopulmonar i les maniobres d’ennuegament».

    Per què és necessari

    Marta Nonide reconeix haver anat a domicilis on nens petits han estat sols hores amb l’adult que els cuidava mort o desmaiat. «Però el 2012 una nena de 8 anys em va trucar al 112 perquè la seva àvia s’havia desmaiat. Va contestar a totes les meves preguntes i vaig entendre que es tractava d’un ictus. Al costat del seu germà de 6 anys va complir totes les instruccions i va posar a la seva àvia en posició lateral de seguretat amb la meva guia. L’ajuda va arribar en 10 minuts i la seva àvia es va salvar. Així que vaig entendre que els nens més petits eren els més desprotegits, però també els que millor anaven a trucar i a obeir al 112 en cas d’emergència. Era qüestió d’adaptar la formació».

    Al web de RCP des del meu cole s’afirma que els països nòrdics formen als seus escolars en les maniobres d’atenció a l’emergència. Per això, la seva taxa d’eficàcia en salvar la vida d’un pacient en aturada cardíaca sobtada és superior al 70%. A Espanya aquesta taxa és inferior al 10%. Els ciutadans espanyols arriben a la vida adulta sense estar capacitats per reconèixer una parada cardiorespiratòria o per fer una reanimació cardiopulmonar eficaç.

    Ana Campillo explica per què és important que la població tingui nocions de primers auxilis amb un argument incontestable: «En situacions d’una parada, d’un ennuegament, la teva vida depèn del que sàpiga la persona que tens al costat. Hi ha unes mínimes mesures o coneixements que es poden considerar gairebé un deure cívic».

    Marta Nonide, per la seva banda, es mostra partidària de començar a ensenyar aquestes nocions com més aviat millor. «Poden començar a mecanitzar amb els seus peluixos, de manera divertida i desproveït d’angoixa, les maniobres de reanimació cardiopulmonar i les de desobstrucció de la via aèria». Si les comencen a mecanitzar de forma correcta amb cinc anys, les normalitzen i repeteixen cada any, explica l’experta, «en arribar a l’adolescència (quan realment siguin capaços d’aplicar-les de manera efectiva) ja tindran els conceptes gravats. Hi actuaran sense pors ni dubtes. Com més grans són els alumnes (i no diguem si el curs es dóna en adults) més difícil és que interioritzin les maniobres i les apliquin correctament en un moment d’emergència real».

    Campillo és molt conscient que no es pot sobrecarregar el currículum escolar, per això compara les sessions anuals de primers auxilis amb la pràctica repetida de simulacres d’evacuació i proposa que «aquest tipus de tallers i de formació es faci de manera generalitzada en l’àmbit escolar i també en els centres de treball. Tallers curts i bàsics, però repetits en el temps, perquè tot el que no s’usa s’oblida».

    Projectes virals i fàcilment reproduïbles

    En el cas de nens i nenes petits, se’ls ensenya a trucar al 112, a diferenciar si algú respira o no i a tenir a mà (o aprendre) la direcció de casa seva per facilitar-la als sanitaris. Nonide explica que, amb els petits, canten la cançó de la Reanimació, la fama fins i tot ha travessat l’oceà. A part de cantar, els nens de cinc anys «podien aprendre la reanimació cardiopulmonar i el Heimlich [maniobra per salvar la vida en cas d’un ennuegament], amb els seus peluixos (no tenen força per als maniquís de la gent gran). I els encantava. I ho recordaven». A la web, Marta Nonide comparteix nombrosos recursos, de manera que es mostra convençuda que el seu projecte és «fàcilment reproduïble».

    Les dues sanitàries reivindiquen que aquest tipus de formació a les escoles es faci de forma reglada i universal, perquè, assegura Campillo, «la formació en primers auxilis és desigual entre escoles i comunitats i es porta a terme a costa de molta voluntarietat de diverses associacions». Per això, defensa que «cal que des de les administracions es reguli i pressuposti la formació, atès que és la forma més transversal i efectiva d’arribar a tota la població».

    Marta Nonide està convençuda que en quinze anys tindríem els números revertits pel que fa a la supervivència en casos d’aturada cardiorespiratòria si la formació en primers auxilis arribés de manera reglada a totes les escoles, «on captes i formes a el 99% de la població» . I en aquest afany, les famílies, afirma Nonide, tenim un paper fonamental: «Si les famílies veuen el que poden aprendre els seus nens, com són els tallers i els perden la por, comprenen que són vitals i els exigeixen en massa, les autoritats i governs es posaran per fi les piles».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La salut infantil, en risc pel canvi climàtic

    La salut de les nenes i nens que neixin avui es veurà “profundament afectada” pel canvi climàtic, segons un nou estudi de la revista mèdica The Lancet. La infància d’avui haurà d’enfrontar, al llarg d’una vida que en molts casos arribarà al segle XXII, a una meteorologia extrema, inseguretat alimentària i hídrica i malalties infeccioses, entre altres conseqüències.

    L’informe qualifica el desafiament per al benestar i la salut humana com “sense precedents”, i demana una “intervenció accelerada” per evitar conseqüències negatives per a la salut no només dels nens i nenes, i sinó de persones de totes les edats.

    La prestigiosa publicació britànica afirma que contenir l’escalfament global “bastant per sota” de 2ºC (l’objectiu vinculant de l’Acord de París), transformaria per bé la salut de les persones nascudes avui. “Posar la salut en el centre de la transició que ve aportaria enormes beneficis tant per al públic com per a l’economia, amb un aire més net, ciutats més segures i dietes més saludables”, estableix el document.

    Per evitar les conseqüències més negatives de l’escalfament global sobre la salut, The Lancet recomana “nous enfocaments” en l’elaboració de polítiques, la investigació i l’activitat empresarial: “Assegurar que la salut d’una persona nascuda avui no es vegi definida pel canvi en el clima requerirà el treball dels 7.500 milions de persones que estem vives en aquest moment”.

    L’estudi ha monitoritzat 41 indicadors dividits en cinc àrees: impactes, exposició i vulnerabilitat al canvi climàtic; adaptació, planejament i resiliència de la salut; accions de mitigació i els seus beneficis per a la salut; finances i economia; i compromís públic i polític. Els resultats recullen el consens entre les investigacions de 35 institucions acadèmiques i agències de l’ONU de tots els continents.

    El document considera tan sols dos escenaris futurs: un que aconsegueixi que l’escalfament global es vegi contingut “bastant per sota” dels 2ºC, i un altre que continuï la tendència actual de creixement de les emissions. Les decisions que es prenguin en un sentit o altre tindran un efecte profund en les realitats a les quals hauran d’enfrontar-se els humans d’aquest segle i els propers.

    Nens, dones i grans

    Segons l’informe, els nens i les nenes de tot el món estan entre les persones a les què més afecta la crisi climàtica. Entre les majors amenaces estan la inseguretat alimentària, les malalties diarreiques i el dengue. La transmissió d’aquesta última malaltia és precisament una de les més preocupants, ja que en les últimes dues dècades s’han registrat nou dels deu anys en què el clima ha estat més propici per el seu contagi.

    Durant l’edat adulta, els majors riscos per a moltes comunitats es deriven de la incidència d’esdeveniments meteorològics extrems. Aquests són cada vegada més intensos i freqüents a conseqüència de l’escalfament global. Entre 2001 i 2014, el 77% dels països ha patit un augment en el nombre de persones que es troben exposades a aquests danys. L’informe confirma que les dones són més vulnerables per les estructures socials i culturals patriarcals que imperen en la majoria societats. A més, com més pobre és la comunitat estudiada, més afecten els extrems del clima.

    Finalment, l’informe també esmenta la vulnerabilitat més gran de les persones majors de 65 anys. Aquesta secció de la població està especialment en risc durant les onades de calor.

    Les conclusions de l’informe Lancet Countdown 2019

    Impactes, exposició i vulnerabilitats davant el canvi climàtic

    L’any 2018, les persones més grans de 65 anys exposades a onades de calor van augmentar en 220 milions d’individus, la major pujada mai registrada.

    Les poblacions de 152 dels 196 països del món estan més exposades a incendis forestals que a principis de segle.

    La capacitat vectorial per a la transmissió del dengue va ser la segona més alta de la història en 2017. Dels deu anys amb més capacitat de transmissió, nou han tingut lloc des de l’any 2000.

    La temporada de creixement de collites s’ha reduït en un 2,9% per al blat de moro, un 3,8% per al blat i un 3,1% per a la soja entre 1998 i 2017.

    Adaptació, planificació i resiliència en la salut

    El 54% de les ciutats globals esperen que el canvi climàtic amenaci seriosament la seva infraestructura de salut pública.

    En 2018, la inversió en adaptació de la sanitat global es va incrementar en un 11,2%, aconseguint el 5% de la inversió total en adaptació al canvi climàtic.

    Accions de mitigació i beneficis per a la salut

    La intensitat de carboni de sistema d’energia global no ha millorat des de 1990.

    Almenys 3.000 milions de persones viuen sense accés a tecnologies i combustibles de cuina nets, i l’ús de tecnologies segures i saludables es manté en el 7,5% de les llars en països empobrits.

    La carn vermella procedent de remugants va suposar l’emissió de tres gigues tones de CO2 equivalent el 2016, el 93% de totes les emissions procedents de la ramaderia. Les dietes riques en vegetals podrien millorar la salut i ajudar a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

    Les emissions del sector sanitari van suposar el 4,6% de les emissions globals en 2016.

    Economia i finances

    En 2018, 831 esdeveniments meteorològics extrems van resultar en 166.000 milions de dòlars en pèrdues econòmiques. Als països amb menors ingressos moltes més pèrdues, no calculables, no comptaven amb assegurances.

    En 2018, les inversions en fonts d’energia lliures de carboni van representar 20% de les totals en el sistema energètic global. Per 2030, aquestes inversions han de representar el menys el 65% del total anual.

    L’any passat, al voltant de 135 bilions de dòlars es van comprometre a la desinversió.

    Els subsidis als combustibles fòssils o el seu consum es va incrementar fins a 427.000 milions el 2018, més d’un terç més que el 2017 i fins a un 50% més que el 2016.

    Compromís públic i polític 

    Les persones individuals solen buscar informació sobre la salut o el canvi climàtic, no dels dos. Quan algú busca informació sobre la relació entre aquests dos temes, la recerca sol iniciar per un interès en la salut.

    Els líders nacionals cada vegada criden més l’atenció sobre la salut i el canvi climàtic en el debat de les Nacions Unides. Aquesta tendència està liderada pels estats insulars petits en desenvolupament, que van representar el 36% dels països que van fer referència a aquests temes en 2018.

    Aquest és un article de la Revista XQ

  • “Des del feminisme comunitari territorial, el nostre cos ha de ser el primer territori de defensa”

    La Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari, Tzk’at en llengua maia quiché, va néixer a Guatemala el 2015. Aquestes dones maies, que s’autodenominen feministes comunitàries, participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització dels que lluiten per la vida en les seves comunitats.

    Elles, com tantes altres defensores de drets humans, van estar a Barcelona en el marc de les jornades ‘Defensem!’ que aquest any han posat el focus en els programes de protecció de les persones defensores de drets humans. Així, durant cinc dies, se li va donar la veu a 10 defensores de Colòmbia, Guatemala i Mèxic per visibilitzar les respostes col·lectives a la violència masclista estructural, els reptes per a la justícia de gènere i les lluites compartides nord-sud.

    El programa va ser possible gràcies a un conjunt d’entitats catalanes que des de fa anys treballen amb organitzacions sobre el terreny a Amèrica Llatina: Calala, Entrepobles, International Action Peace (IAP), Peace Brigades International (PBI), Plataforma unitària contra les Violències de gènere, SUDS i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.

    Telma Iris Pérez, de Guatemala, va ser una de les defensores de drets humans presents. Pérez és indígena maia ch’orti i integrant de la Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari. El seu territori està a 200 km de la ciutat, gairebé a la frontera amb Hondures. Telma acompanya diversos casos de dones defensores des de la perspectiva del Feminisme Comunitari, que es basa a entendre el cos de les dones com el primer territori de defensa dels drets humans, ja que el cos és també un dels principals objectius dels atacs que les defensores pateixen per la seva tasca.

    Com va néixer la Xarxa de Guaridores del Feminisme Comunitari Territorial a Guatemala?

    La Xarxa de guaridores està integrada per 13 companyes de diferents territoris. Va néixer a partir d’un diàleg amb Lorena Cabnal i la seva ancestra Elizeth Us. Elles, com totes nosaltres, venien amb un treball territorial per la lluita en contra la mineria, però alhora pels drets de la dona i per les denúncies per violència sexual…

    Per què van decidir crear-la?

    De fet néixer perquè la seva fundadora va morir. Elisabet Us era una gran defensora dels drets humans, era maia k’iche ‘i va morir amb 37 anys per múltiples opressions. Ella estava treballant pels drets de les dones i de la terra però el seu cos estava abandonat, també per part dels seus companys i companyes.

    Quan ella va morir es va fer un pacte espiritual en el qual va dir: “companyes, segueixin treballant en defensa del territori però segueixin també cuidant els seus cossos”. Des de llavors nosaltres mateixes ens qüestionem i ens interpel·lem des de les nostres consciències com a dones: estem posant el nostre cos per la defensa del territori. I si pensem des del feminisme comunitari territorial en la recuperació emocional física dels cossos també, defensem el territori cos-terra. El nostre cos com a primer territori com a defensa.

    En ser les 13 companyes de diferents territoris, entenc que teniu recorreguts i coneixements diferents pel que fa a lluites i a salut.

    Sí. La xarxa neix després de plantejar-nos diverses qüestions i veure la necessitat de la pluralitat en la sanació. A més, unes són llevadores, d’altres són sobadoras [persones que ajuden a conèixer la posició del fetus i a corregir la seva postura en el moment del part], hueseras [fisioterapeutes], altres hierberas… Cadascú porta el seu camí i la seva forma de curar. La Xarxa neix com un espai de poder curar de tantes múltiples opressions.

    Jo que vinc de la lluita en contra les hidroelèctriques, el 2015 vaig haver de sortir del meu territori per la situació de judicialització i criminalització política. Lorena Cabdal, que ve de la lluita contra la mineria en territori xinca a les muntanyes de Jalapa, igual. Una altra companya, Ramona Chocón, que ve en contra de les cimenteres… Totes venim de lluites contra aquest sistema capitalista i neoliberal. Des d’aquí nosaltres vam abordar la sanació com a camí polític, ja que venim amb múltiples opressions des de la família, des de la comunitat, des de l’organització, des de les empreses transnacionals, des dels funcionaris…

    Vosaltres com a dones vols dir.

    La xarxa de guaridores planteja que a les comunitats indígenes també hi ha un sistema patriarcal originari que té els seus mateixos codis, les seves mateixes manifestacions i el seu mateix abordar. Però també hi ha un sistema patriarcal occidental que té altres maneres de manifestar-se. És des d’allà que ens plantegem i interpel·lem. Tenim moltes lluites obertes i moltes opressions. Estem en defensa del territori, en defensa dels drets de les dones, en defensa dels nostres cossos, com podem llavors curar? Ho fem des de la pluralitat, des de la nostra cosmovisió maia. Diem ‘sanant jo, sanes tu; sanant tu, sano jo’. Una reciprocitat de la sanació.

    Com difoneu aquesta idea de posar la importància en el cos?

    La Xarxa acompanya processos de lluita i resistència, acompanya l’acuerpamiento polític i espiritual de moltes dones. Des de l’espai on som, abordem la sanació des de la forma quotidiana de cadascuna, del seu poble. Jo tinc una manera de guarir diferent de la de quiché. Treballem la sanació des de la perspectiva d’on ve la persona, des de les seves àvies, en un espai col·lectiu des de la terra, des de les venes, des de l’aigua, des de les herbes.

    Com es veu des de l’Estat aquesta autoorganització per part de les dones?

    Crec que moltes organitzacions han deixat la part de curar i és aquí on més ha penetrat el sistema patriarcal, perquè ens agafa febles. Hem vist com molt penetrada, molt naturalitzada, la violència patriarcal occidental masclista. L’estat s’ha apoderat d’aquests espais en què les dones ens sentim febles i amb múltiples opressions.

    En moltes trobades en l’àmbit mundial, quan parlem amb altres dones, totes estan cada dia treballant i lluitant pel seu territori i totes vénen amb múltiples danys. Tenim alt el sucre, inflamats els ronyons, gastritis… I ho assumeixen perquè han invisibilitzat la sanació com la part de la recuperació dels cossos emocional, física i espiritual.

    Telma Iris Pérez en el Pati Manning durant les jornades Defensem! / Carla Benito

    Per què sanació i no cures?

    Nosaltres diem sanació perquè té un aspecte de consciència. Molts parlen d’atenció psicosocial i l’autocura. Nosaltres no ho fem servir, agafem idees, però veiem la sanació més profunda. Com Xarxa vam iniciar un procés que ha de seguir més enllà de la cura. En l’àmbit polític, cada dia t’indignes pel masclisme, pels funcionaris… Això afecta i llavors el procés de sanació és un procés llarg. Partim també de la nostra consciència: volem els nostres privilegis però des d’on? Anar a dinar a un McDonald ‘s no és part de la sanació. Com feministes ens interpel·lem també en com podem caure en el consumisme.

    Com treballeu amb organitzacions o entitats aliades per fer-los veure que les seves jerarquies són patriarcals i que això afecta la salut i els cossos de les dones?

    És molt complex. A més, de vegades les mateixes companyes tenen tan penetrada i naturalitzada la violència masclista… Entenen que la majoria de companys són autoritats i a ells no se’ls pot interpel·lar el seu masclisme. Però si aconseguim fer-ho, veiem ruptures. Les dones ja no segueixen callades i identifiquen el llenguatge masclista.

    Com Xarxa de Guaridores plantegem que els nostres processos de sanació fossin només amb dones perquè també és una manera de trobar-se amb una mateixa, prendre força i preguntar-se on som com a dones dins de les organitzacions.

    Les realitats i opressions que cadascuna viu poden fer que es desenvolupi una malaltia que requereix assistència mèdica.

    La Xarxa de guaridores té una xarxa amb algunes organitzacions però el que fem és acompanyar i articular amb dones de territoris. No hi ha centres mèdics en la majoria de llocs. Quan veiem que la situació de salut és complicada anem per dos camins: primer la sanació còsmic-polític-espiritual i, després, veiem d’emergència qui ens pot donar suport en qüestions mèdiques molt concretes. Sempre sense deixar la part de la sanació.

    Heu patit persecució d’algun tipus o amenaces?

    És clar. Aquesta és la història de totes les companyes de la Xarxa. La meva última amenaça molt forta va ser en 2015. Líders de les empreses hidroelèctriques em van encanonar perquè era la jove líder dins de la comunitat i dins de l’organització. Sempre caminàvem amb gent que també estava criminalitzada. Tinc denúncies al ministeri públic i en la fiscalia de la dona també per violència sexual i en contra de les empreses per la criminalització i la persecució. Hem estat constantment cridant davant els funcionaris i les empreses i com això et fa visible, et posa en alt risc. La meva família va estar un any amb mesures perimetrals.

    A més, tant jo com alguna de les meves germanes hem estat, i jo segueixo encara, fora del nostre territori. Les dones ens hem empoderat en defensa del nostre territori cos-terra però som les més fitxades tant per l’estat com per les empreses transnacionals.

    Què significa per a vosaltres participar de trobades com Defensem!?

    Una va coneixent les formes de com curar també participant d’aquests espais. Plantegem la pluralitat de sanació com Xarxa i aquests espais ens ajuden a compartir amb altres dones que estan en la mateixa lògica, interpel·lant el masclisme dels mateixos líders en les comunitats, interpel·lant el sistema patriarcal de les empreses transnacionals. És la mateixa dinàmica de sistema neoliberal capitalista que segueix despullant i usurpa territoris. Aquest espai ens crea vincles per seguir amb més força.

  • I ara que? En sanitat, ho tornarem a no fer?

    Altre cop eleccions, aviat, esperem, un nou govern, però tinc por que ho tornem a fer, que tornem a parlar del mateix, amb el mateix desgraciat llenguatge, creient que només nosaltres tenim la raó i que l’important i urgent només és el que diuen els polítics d’ofici i els poderosos (en diners, no en saber).

    Per mi és tant impostant no tornar a fer les mateixes coses si volem evitar els errors que ens ha portat fer-les. Malament també tornar a «no fer», no fer el que cal i és urgent fer-ho pel bé comú.

    En sanitat, i sobretot per la Salut de les persones, cal canviar de paradigma per respondre a la crisi profunda en la qual està. Cal canviar profundament i radicalment, els valors, les funcions i l’organització del nostre Sistema Públic de Salut.

    Ho demanàvem ja, sobretot la ciutadania, quan vàrem fer el decàleg de la Marea Blanca, ara fa 8 anys,

    Ho anàvem explicant vàries persones, del nostre recent Grup de Debat, en vàries ocasions als que volien llegir les nostres opinions, sobretot en aquest diari. Per exemple amb l’article ‘La salut és el què importa’.

    Finalment i més recent, hem constituït un Grup de professionals que estem convençuts d’aquesta necessitat urgent de canvi radical d’allò que s’ha de fer en Salut. Volem, com va passar amb la Marea Blanca de ciutadania activa per aquesta lluita, passar de les protestes sectorials de diferents àmbits (atenció primària, transport sanitari, hospitals, descontent professional, dependència, salut mental, residencies, etc.) a les propostes de millora integral del Sistema. Així hem debatut i publicat una primera part de les nostres raons, objectius i valors d’aquestes propostes i en uns mesos espero que podrem anar-les concretant.

    Per llegir el document ho podeu fer aquí i en aquest text, «Els valors que haurien d’orientar la reforma necessària i urgent del sistema català de salut», escrit per tres dels membres del grup de debat.

    És necessari unir forces, unir lluites sectorials, sense protagonismes professionals, corporatius, ni polítics. No arreglarem la situació actual amb plans, estratègies, accions o recursos sectorials, continuant mal gastant, amb mala gestió, allà on no toca, sense transparència, ni participació democràtica, o amb corrupció.

    Cal proposar un nou model del Sistema Sanitari Públic, del segle XXI, que respongui a les necessitats actuals de Salut de la població. Caldrà reclamar i participar, professionals, treballadors de la Salut i ciutadania en una nova llei de Sanitat posant al dia, amb els nostres valors, la llei de l’Ernest Lluch del 1986.

    Encara un altre article d’opinió sobre el tema i com anar avançant en les propostes de millora a «Un servei de salut integral: alguns camins estratègics per arribar-hi».

  • Preferiría dormir en la misma cama que mis sueños

    Experiencia común y subjetividad. Identidades y conciencias personales y colectivas. Afluentes entre intimidades y vínculos colectivos, ob/subjetividades. Yo y los otros. Lectura, acción. Sentido. Memoria, herencia y tradición, presente y futuro. Ríos celestes y galaxias subterráneas. Íntimos imaginarios comunes. (In)comprensión. Conversaciones.

    El periodista conversa con el poeta Luis García Montero (Granada, 1958) y lo que dicen llega —o puede llegar, claro— a todos, trabajadores o no de algo que conecte lo privado y lo público, lo subjetivo, lo político y lo objetivo, “grandes núcleos de memoria común” (Piglia, más adelante), ¿la intimidad ciudadana?

    Pregunta. Usted siempre ha defendido para la poesía una dimensión política sin panfletos.

    Respuesta. Recuerdo que después de una lectura en un pueblo con Ayuntamiento del PCE [Partido Comunista de España], el alcalde tomó la palabra para pedir a los hombres que no pegaran a sus mujeres por ir a la escuela nocturna. La nueva sentimentalidad cristalizó como política, sí. Claro que en una ocasión estaba con Alberti en la RDA [República Democrática Alemana] y pasaron unos folletos en los que se decía que los poetas cantan a la colectividad frente a los sentimientos pequeñoburgueses. Le dije a Rafael: “Si les doy a estos un poema para que lo traduzcan, me mandan a la cárcel”.

    P. ¿Recuerda dónde estaba cuando cayó el Muro de Berlín?

    R. […] Ya lo avisó Cernuda: nuestras revoluciones pueden ser más crueles e injustas que nuestras leyes. Para mí la pregunta era: ¿qué hacer? ¿No seguir porque las banderas se han manchado? ¿Dejar los sueños porque se han corrompido?

    P. ¿Ese sentimiento llegó a su poesía?

    R. Ese sentimiento atraviesa un libro como Las flores del frío, de 1991. Por un momento tuve la tentación del ensimismamiento. Al final decidí no dormir en la misma cama que mis sueños. De ahí el título del libro siguiente: Habitaciones separadas. El reto era no caer ni en el cinismo ni en el silencio y apostar por la conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos. Hay que reivindicar la individualidad porque la ideología neoliberal lo está homologando todo y liquidando los espacios públicos a costa de liquidar la conciencia.

    La conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos.

    Los espacios públicos y la conciencia: ¿así que entre ellos hay algo?, ¿que tienen una historia, una aventura de ensueño…? Pues si es así, entonces lo lógico es que duerman en la misma cama, ¿no? Ah, pero es que además están los sueños… ¿Con quién duermen los sueños, si no es con una? Con una, con uno. Hum… que hay que separar, que no se pueden mezclar las cosas… Vaya pues.

    A pesar de todo: como no quería alambradas ni cemento entre su vida y sus sueños, como aborrecía de esquizofrenias, dicotomías, maniqueísmos, mutilaciones y penitencias, prefirió soñar despierto, vivir en el ensueño, en el mismo aire y en la misma cama que sus sueños.

    Quizá no tenía razón y sí la tenía el poeta; o quizá ambas opciones eran aceptables, acertadas, alternables. ¿Dormir o no dormir con los sueños?

    Una vez más: las cien formas de engarce entre lo individual y lo colectivo, entre persona y ambiente, entre uno y los demás, entre los sueños (y las ideas y el arte…) y la realidad.

    Aunque acaso suene un poco bestia, contrástese a Luis García Montero con Alan, el bastante patético broker [agente de bolsa] de “Diario de un mal año” de John M. Coetzee; en palabras de su novia, la bellísima Anya, Alan lo ve así: “Las dos dimensiones, la individual y la económica: así es como Alan ve el mundo, la dimensión individual, que no es asunto de nadie más que tuyo, y la dimensión económica, que es la realidad del ancho mundo”.

    La conciencia como espacio que parece solo interno, pero que en realidad es el —o un— espacio privilegiado entre uno y los demás.

    Y además: los ríos celestes y las galaxias subterráneas entre la conciencia colectiva y la conciencia personal. Experiencia común y subjetividad. Íntimos imaginarios comunes.

    Hoy y desde siempre: intentan liquidar espacios públicos a costa de liquidar conciencias, y viceversa.

    Lo intentan, pero no lo lograrán, durmamos (vivamos) o no con nuestros sueños.

    *

    Experiencia común y subjetividad. La conciencia como espacio entre la intimidad y los vínculos colectivos. Los oleajes de la conciencia entre la intimidad y lo otro, tú, los demás, lo externo; sin diques, solo playas, porosas. Playas. Algún acantilado. Algún pantalán. Espacios de diálogo, juego, acción. Sueños, dudas, temores, placeres. Memoria (in)voluntaria. Memoria (im)personal, memoria ajena, memoria co lectiva. Recuerdos, lecturas, tradición. Placeres, risas. ¡La risa! Valores, actitudes, normas, conductas. La conciencia, los sueños, ensueños (el somieig, la rêverie), ficciones y fantasías, la imaginación, las músicas de toda índole, todas las artes, juegos, tradiciones, fiestas, tantas dimensiones de la cultura: espacios entre la intimidad y lo colectivo, lo local y lo global, el universo (“que otros llaman la biblioteca”); presente, experiencia, recuerdos, memoria, tradición, historia, arte; la subjetividad, la política, la realidad y la objetividad, vínculos entre tú, los demás y yo.

    Tantos artistas nos han hablado y nos hablan de ello. Y, siendo como son cuestiones fundamentales en tantos afanes de la vida —claramente también fundamentales en todo trabajo con perspectiva y voluntad públicas— lo raro es que en muchas de esas profesiones aceptemos a menudo análisis y discursos que no las trabajen, esas “cuestiones”. Lo íntimo y lo público, lo personal y lo colectivo, la subjetividad, los anhelos, la política, la realidad… tú, ellos y yo. Nosotras.

    Cierto que a veces hay que separar lo técnico y lo artístico. Pero en muchas otras ocasiones es más fértil lo contrario: conectar, integrar, evocar, sugerir, mezclar, moldear, soldar, fusionar, amalgamar…

    Tantos artistas nos han hablado y nos hablan de ello. Leyéndoles en paz, escuchándoles con calma, mirándoles y soñándoles con tranquilidad percibimos facetas y dimensiones de nuestra vida —personal, generacional, familiar, laboral, colectiva, ¿nacional?— que sin ellos quedan en las profundidades de la (in)conciencia o del subconsciente. Y así se enriquecen o empobrecen nuestras ansias, afanes y oficios.

    *

    Antonio Muñoz Molina:

    Don Winslow utiliza las normas del thriller con la misma libertad y el mismo rigor con que John Le Carré ha usado las de las novelas de espías en sus obras mejores, con una ambición equivalente de aprovecharse de ellas para dar forma a un relato verídico del mundo tal como es. En The power of the dog, la pura fuerza de la intriga dibuja las conexiones criminales, en los años de Reagan, entre los cárteles mexicanos de la droga y el Gobierno de Estados Unidos para financiar y suministrar armamento a los Contras de Nicaragua y a los mi litares y paramilitares que llevaban a cabo campañas de exterminio contra cualquier forma de disidencia política, retratada siempre como subversión comunista.

    [El terreno del arte de la novela es] contar la vida de la gente, la de cualquiera, la de todos, la vida y el habla, los trabajos, las pasiones, la fiebre del dinero, las bajezas de la política, la confusión entre todo lo bueno y todo lo malo, lo mejor y lo peor, la cobardía y el heroísmo, la ternura, la soledad, la embriaguez, el crimen, la belleza. El arte de la novela alcanza su máxima altura cuando nos permite transitar de una conciencia a otra y explorarlas todas con la misma precisión, desde su propio punto de vista, con las palabras que son propias de cada uno. El arte de la novela se alimenta con igual codicia de lo noble y lo inmundo, de lo terrenal y lo invisible, porque de todo eso está hecha la vida real.

    Contar (mejorar) la vida de la gente, la de cualquiera, la de todos, dialogar entre unas conciencias y otras, espacios privilegiados entre tú y los demás.

    *

    El escritor y crítico Andreu Jaume cuenta que la filósofa y escritora Iris Murdoch (Phibsborough, Dublín, 1919-Oxford, 1999) dijo: “La literatura hace muchas cosas, la filosofía, solo una”. También algunos científicos —e ingenieras, maestros, médicas, economistas, abogadas, administrativos, trabajadores de toda índole— habrán pensado lo mismo de su especialidad o trabajo. La literatura hace muchas cosas, la ingeniería, solo una. La literatura hace muchas cosas, la ciencia, solo una. (In)verosímil. (Im)plausible. ¿Ironía? No necesariamente. Pienso en Boris Vian, por ejemplo, ingeniero, músico, escritor79. O en John Keats, el poeta, que estudió y practicó la medicina. O en tantas otras de nosotras.

    Al decir de Jaume,

    Murdoch fue, por un lado, una novelista divertidísima y, por otro, como ha dicho Martha Nussbaum, una “gran filósofa moral”, una pensadora que se atrevió a enfrentarse a los dogmas de su época, abriendo un pequeño camino propio en el tupido bosque de la filosofía del siglo XX. […] Ocurrió, sin embargo, que a medida que avanzaba en su investigación [filosófica], Murdoch se dio cuenta de las limitaciones de la filosofía para explorar lo que a ella le interesaba. Como dijo su amiga (y amante) Philippa Foot: “Mientras que a nosotras nos interesaba el lenguaje, a Iris le incumbía la vida moral. Al final nos abandonó”. Y por eso se dedicó cada vez más a la literatura, donde vio mayores posibilidades de estudiar y representar las relaciones entre individuos.

    Podríamos pues pensar (decir): “Mientras que a nosotras nos interesaba la salud pública [o la ciencia, o la enseñanza, o el que sea nuestro trabajo], a ella le incumbía la vida moral. Y por eso se dedicó a la pintura [o a…], donde vio mayores posibilidades de estudiar y representar las relaciones entre individuos”. Tema clave en salud pública y en tantos otros oficios. (Ojo con el afán pedagógico que pone en riesgo el posible valor literario).

    La vida moral, tan aparentemente ausente de los propósitos de la salud pública o la ciencia o la economía o la arquitectura o… Aparentemente, pero no realmente.

    *

    También cometí —y te invito a cometer— la feliz insensatez de leer a la vez textos de Ricardo Piglia y de Jaime Gil de Biedma. Retazos que inspiran a pensar y actuar sobre lo que de varias maneras tratamos en este libro.

    Ricardo Piglia (Adrogué, provincia de Buenos Aires, 1941-Buenos Aires, 2017) y Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-Barcelona, 1990). 1990-1941: unos 50 años de tiempo histórico común. Y muchos más de tradición. ¿Se trataron, conocieron, leyeron? Incluso quitando los primeros 25 de Piglia, todavía quedan 25; en 1966 De Biedma se acercaba a los 40; 1941-1990; etc. Historia, tradición, memoria, cultura, pensamiento crítico.

    Fragmentos de Ricardo Piglia:

    Para un escritor, la memoria es la tradición. Una memoria impersonal, hecha de citas, donde se hablan todas las lenguas; los fragmentos y los tonos de otras escrituras vuelven como recuerdos personales; con más nitidez, a veces, que los recuerdos vividos. La tradición tiene la estructura de un sueño: restos perdidos que reaparecen, máscaras inciertas que encierran rostros queridos. Escribir es un intento inútil de olvidar lo que está escrito. (En esto nunca seremos suficientemente borgeanos).

    En esto nunca seremos suficientemente borgeanos.

    Borges lo dijo diversas veces; por ejemplo, en la única página que ocupa “Borges y yo”: “Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas […]. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición […]”. Y continúa: “Poco a poco voy cediéndole todo… Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy)… Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro. No sé cuál de los dos escribe esta página”.

    “La relación entre memoria y tradición puede ser vista como un pasaje a la propiedad. Todo es de todos, la palabra es colectiva y es anónima. Macedonio Fernández concebía de esa manera la literatura y varios de sus mejores textos se han publicado con el nombre de Borges, de Marechal, de Julio Cortázar”.

    A nuestro modo también nosotros concebimos de esa manera el oficio y varios de nuestros mejores textos —textos nuestros, propios, personales, de todos— se han publicado con el nombre de Ana, Amaia, Julia, Concha, Rosa, Bea, Carme(n), Marina, Soledad, Teresa, Mònica, Fernando, Paco, Miguel, Vicente, Alfonso, Carlos, Andreu, Andrés, Aser, Jordi, Jorge, Juan, Luis, Rafa, Michael, Paolo, Mario, Geoffrey, George, Arthur, Leonardo, Ilona, Claire.

    “¿Cómo llegar a ser universal en este suburbio del mundo? ¿Cómo zafar del nacionalismo sin dejar de ser
    argentino? Podemos apropiarnos del universo desde un suburbio del mundo”.

    *

    Ricardo Piglia hablando del Che Guevara:

    Todavía falta un paso, un punto de viraje, que permitirá a este joven —cuyo destino parece ser el Partido Comunista, ser un médico del PC— convertirse en una suerte de modelo mundial del revolucionario en estado puro. Y ese paso, me parece, se construye con la unión de sus lecturas y esa experiencia que podríamos llamar flotante. Ir al sur cuando se pretende ir al norte. Básicamente, la pulsión del viajero, del aventurero y, sobre todo, la situación del que ha dejado atrás las fronteras y la pertenencia nacional. Guevara es un expatriado voluntario, un desterrado, un viajero errante que se politiza y no tiene inserción.

    Palabras del propio Che: “Además sería hipócrita que me pusiera como ejemplo, pues yo lo único que hice
    fue huir de todo lo que me molestaba”.

    De nuevo Piglia sobre Guevara:

    No se trata del médico del positivismo, del modelo de científico que revela los males de la sociedad […]. Se trata, en cambio, del médico como figura del compromiso y la comprensión, del que socorre y salva. […] No propone nada que no haga él mismo. No es un burócrata, no manda a los demás a hacer lo que él sostiene. Esta es una diferencia esencial, la diferencia que lo ha convertido en lo que es. El que paga con su vida la fidelidad con lo que piensa.

    Paralelamente persiste en Guevara lo que he llamado la figura del lector. El lector como el que persevera, sosegado, en el desciframiento de los signos. El que construye el sentido en el aislamiento y en la soledad. Una figura extrema del intelectual como representante puro de la construcción del sentido.

    La lectura funciona como un modelo general de construcción del sentido. Hay una tensión entre el acto de leer y la acción política. Cierta oposición implícita entre lectura y decisión, entre lectura y vida práctica. […] La vida se completa con un sentido que se toma de lo que se ha leído en una ficción. […] Persiste ahí la idea de que hay algo que debe ser preservado, algo que la lectura ha acumulado como experiencia social.

    Podríamos hablar de una lectura en situación de peligro. Son siempre situaciones de lectura extrema, fuera de lugar, en circunstancias de extravío, de muerte, o donde acosa la amenaza de una destrucción. La lectura se opone a un mundo hostil, como los restos o los recuerdos de otra vida. Estas escenas de lectura serían el vestigio de una práctica social. Se trata de la huella, un poco borrosa, de un uso del sentido que remite a las relaciones entre los libros y la vida, entre las armas y las letras, entre la lectura y la realidad. Guevara es el último lector porque ya estamos frente al hombre práctico en estado puro, frente al hombre de acción. “Mi impaciencia era la de un hombre de acción”, dice de sí mismo en el Congo. El hombre de acción por excelencia, ese es Guevara (y a veces habla así). A la vez Guevara está en la vieja tradición, la relación que mantiene con la lectura lo acompaña toda su vida.

    Hay una foto extraordinaria en la que Guevara está en Bolivia, subido a un árbol, leyendo, en medio de la desolación y la experiencia terrible de la guerrilla perseguida. Se sube a un árbol para aislarse un poco y está ahí, leyendo. En principio, la lectura como refugio es algo que Guevara vive contradictoriamente. En el diario de la guerrilla en el Congo, al analizar la derrota, escribe: “El hecho de que me escape para leer, huyendo así de los problemas cotidianos, tendía a alejarme del contacto con los hombres, sin contar que hay ciertos aspectos de mi carácter que no hacen fácil el intimar”.

    El Che y su asma, el médico enfermo. “‘El inhalador es más importante para mí que el fusil’, le escribe a su madre en la primera carta que le envía desde Sierra Maestra. El inhalador para respirar y los libros para leer. Dos ritmos cotidianos, la respiración cortada del asmático, la marcha cortada por la lectura, la escansión pausada del que lee. Eso es lo persistente: una identidad de la que no puede (y no quiere) desprenderse. La marcha y la respiración”.

    Hay una escena en la vida de Ernesto Guevara sobre la que también Cortázar ha llamado la atención: el pequeño grupo de desembarco del Granma ha sido sorprendido y Guevara, herido, pensando que muere, recuerda un relato que ha leído. Escribe Guevara, en los Pasajes de la guerra revolucionaria: “Inmediatamente me puse a pensar en la mejor manera de morir en ese minuto en el que parecía todo perdido. Recordé un viejo cuento de Jack London, donde el protagonista apoyado en el tronco de un árbol se dispone a acabar con dignidad su vida, al saberse condenado a muerte, por congelación, en las zonas heladas de Alaska. Es la única imagen que recuerdo”. Piensa en un cuento de London […]. Y parece que Guevara hubiera recordado una de sus frases finales: “Cuando hubo recobrado el aliento y el control, se sentó y recreó en su mente la concepción de afrontar la muerte con dignidad”. Guevara encuentra en el personaje de London el modelo de cómo se debe morir.

    Pensar en la mejor manera de morir.

    *

    “El último relato de Borges narra la historia de un hombre que recibe la memoria de Shakespeare. Entonces vuelve a su vida la tarde en la que escribió el segundo acto de Hamlet y ve el destello de una luz perdida en el ángulo de la ventana. Vivir con recuerdos ajenos es una variante del tema del doble, pero es también una metáfora de los usos de la tradición”.

    La historia de un hombre que recibe la memoria de Shakes peare97. La historia de un hombre que recibe la memoria de Europa. Esta incluye la de su pueblo.

    “La figura de la memoria ajena es para Borges el núcleo que permite entrar en el enigma de la identidad y de la cultura propia, de la repetición y de la herencia”.

    Herencia, cultura, identidad.

    Manejar una memoria impersonal, recordar con una memoria ajena. Esa parece una excelente metáfora de la cultura contemporánea. […] La memoria personal está en manos del Estado. (Lo mejor de la vida del sujeto moderno, aquello de lo que realmente podría enorgullecerse, es lo que está escrito, en secreto, en las fichas policiales y en los archivos de inteligencia). […] La ficción narra, metafóricamente, las relaciones más profundas con la identidad cultural, la memoria y las tradiciones. Su tema central [el de la novela actual] es, diría yo, la tensión entre cultura mundial y tradiciones locales. Entre la tendencia generalizada de uniformar la experiencia y construir grandes núcleos de memoria común y las resistencias parciales, la cultura situada, la voz particular, […] el barrio, la zona, el imaginario mundial.

    *

    Fragmentos de Jaime Gil de Biedma:

    Pero por memorable en literatura entiendo aquello que no solo se almacena en el bric-à-brac [aquí, como un desván de retazos] de la memoria, sino que sigue viviendo en la imaginación, en cuyo seno parece alumbrar las trazas de un sentido que por igual sirve de pausa a nuestra experiencia de lo real y a nuestra experiencia de lo imaginario.

    En las ficciones y en los poemas de Jorge Luis Borges, el orden que les da forma y sentido, haciéndolos vivir en la imaginación del lector, es también con frecuencia una ficción o un sueño o una impostura, una trama en trompe l’oeil [trampantojo], una broma inquietante que Borges con impunidad e indiferencia de Supremo Hacedor nos hace a nosotros, es decir: a sí mismo. Alguien afirmó una vez, ya no recuerdo quién, quizás el propio Jorge Luis Borges, que Shakespeare fue todos los hombres. Ciertamente Borges no es Shakespeare, y la universalidad de la literatura es otra; de él conviene afirmar que todos alguna vez hemos sido Borges, aunque no sabemos cuándo.

    Shakespeare fue todos los hombres.

    Todos alguna vez hemos sido Borges, aunque no sabemos cuándo.

    “[…] ya que las cosas que le ocurren a un hombre les ocurren a todos”.

    Escribir un poema es aspirar a la formulación de una relación significativa entre un hombre concreto y el mundo en que vive. […] Mis versos no aspiran a ser la expresión incondicionada de una subjetividad, sino a expresar la relación en que esta se encuentra con respecto al mundo de la experiencia común. Es la interacción entre estos dos factores —experiencia común y subjetividad— lo que poéticamente me interesa.

    Antes, Piglia sobre el Che: “Entra como médico y sale como guerrillero. E inmediatamente se constituye en el modelo mismo del guerrillero, en el guerrillero esencial digamos, el que ve la vida en la guerrilla como el ejemplo puro de la construcción de una nueva subjetividad”.

    Varlam Shalámov en la última de las conmovedoras Cuarenta y cinco cosas que aprendí en el Gulag: “45. Entendí que un escritor tiene que ser un extranjero en las preguntas que está tratando, y si conoce bien su material, escribirá de tal manera que nadie lo entenderá”.

    “El poeta debe situarse a una cierta distancia de su lector —de su interlocutor— y a una cierta distancia de sí mismo: exactamente a las mismas que cuando comunica socialmente, personalmente, con otros hombres. En pocas palabras finales: a menudo, la poesía que yo aspiro a hacer no es comunión, sino conversación, diálogo”.

    Experiencia común y subjetividad. Identidades y conciencias personales y colectivas. Afluentes entre intimidades y vínculos colectivos, ob/subjetividades. Yo y los otros. Lectura, acción. Sentido. Memoria, herencia y tradición, presente y futuro. Ríos celestes y galaxias subterráneas. Íntimos imaginarios comunes. (In)comprensión. Conversaciones.

  • Barcelona prohibeix obrir nous locals de joc i apostes per preservar la salut de la ciutadania i evitar addiccions

    L’Ajuntament de Barcelona vol posar ordre als locals de joc i apostes de la ciutat per preservar la salut de la ciutadania i evitar els problemes que poden generar. Aquesta és una nova línia de treball específic que s’ha engegat des de la regidoria d’Envelliment, Salut i Cures i l’àrea d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat per fer front a les addiccions a les xarxes, a les pantalles i el joc patològic, tenint en compte l’impacte negatiu i les conseqüències socials que tenen en la població, especialment entre les persones més joves.

    Per fer efectiva la intervenció en aquest àmbit i treballar la prevenció al trastorn patològic a causa del joc, una mesura clau és la limitació i ordenació dels establiments de joc on es realitzen apostes a la ciutat. Per aquest motiu, la Comissió de Govern ha suspès per un any l’admissió de comunicats de noves activitats de concurrència pública per obrir establiments de jocs d’atzar, salons de joc, apostes, bingos i casinos. La suspensió afecta igualment l’atorgament de llicències i admissió de comunicats per fer obres destinades a l’obertura o ampliació d’aquests tipus de locals.

    La suspensió de comunicats i llicències aprovada ara va vol blindar tot l’àmbit de la ciutat on ara per ara no hi ha regulació en aquest àmbit, per evitar que s’hi ubiquin nous negocis vinculats al joc i les apostes. Actualment, a Barcelona hi ha un total de 53 locals dedicats als jocs d’atzar: 35 salons de joc, 17 bingos i 1 casino.

    Ara, el Govern municipal inicia la redacció d’un pla especial urbanístic –un pla d’usos– que regularà la implantació d’establiments. En essència, amb la redacció del document es proposarà un decreixement del nombre d’establiments actual –quan en tanqui un no se’n podrà obrir cap altre–, i s’evitarà que n’hi hagi a prop d’equipaments sensibles com ara els centres docents i sanitaris. Tot plegat, amb la voluntat de disposar d’una normativa que, a través de les eines i competències urbanístiques de què disposa el consistori, posi la prioritat en la defensa de la salut de les persones.

    Més mesures

    La suspensió de llicències i comunicats, però, no és l’única mesura que s’ha pres per mirar de limitar la proliferació de les cases d’apostes i el joc a través d’Internet dins de la ciutat de Barcelona. La Comissió de Govern municipal ha aprovat també impedir l’accés i la connexió a les pàgines de joc on-line des de totes les dependències municipals i en aquelles en què el consistori té un pes específic compartit amb d’altres administracions. A més, exigir en els contractes i les convocatòries de subvencions anuals clàusules específiques perquè les entitats i les empreses que hi participin disposin de plans o mesures per combatre les addicions que poden comportar riscos per a la salut i pèrdua de professionalització dels treballadors i treballadores. Entre les mesures s’inclouran la inhibició de la connexió a pàgines de cases de joc on-line o bé mesures de sensibilització per a la prevenció a les addicions, entre d’altres.

    Un altre punt és reforçar i generar sistemes d’informació propis per a una anàlisi més acurada dels impactes en salut del joc patològic i l’addicció a les pantalles; crear programes de prevenció dirigits específicament a totes les escoles i que interpel·li el conjunt de la comunitat educativa: infants, adolescents i pares i mares; i prohibir la publicitat i/o el patrocini d’aquest tipus de negocis en la xarxa de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB), la via pública o bé les activitats que es puguin desenvolupar a la ciutat.

    Les mesures que ha decidit prendre l’Ajuntament de Barcelona van acompanyades igualment d’una exigència clara i explícita a la resta d’administracions públiques que disposen de les eines legislatives necessàries perquè limitin la publicitat del joc. Davant la proliferació sense control d’aquest tipus d’anuncis durant els últims anys, íntimament vinculats moltes vegades amb l’emissió d’espectacles esportius, el consistori demana específicament que la publicitat del joc tingui el mateix tractament que l’alcohol i el tabac i que, per tant, es prohibeixi en horaris de protecció infantil a la ràdio i a la televisió.

    Un problema de salut

    El joc patològic o trastorn del joc és un problema de salut reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i recollit en la Classificació Internacional de Malalties des de l’any 1992. De fet, la literatura científica assegura que és un problema emergent de salut pública a nivell global que, en els darrers 20 anys, ha augmentat la seva prevalença de la mà d’un increment dels diferents tipus de joc d’atzar, especialment entre els joves.

    Els primers indicadors específics sobre aquesta problemàtica s’han començat a recollir en dues enquestes que elabora el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social: l’enquesta EDADES sobre alcohol i altres drogues al conjunt de la població i l’ESTUDES, que se centra específicament en joves d’entre 14 i 18 anys. Segons aquests estudis, un 60,2% de la població espanyola entre 15 i 64 anys va jugar a jocs amb diners durant l’any 2017, ja fos presencialment (59,5%) o bé on-line (3,5%). Més concretament, el 0,4% de la població entre aquestes franges d’edat va desenvolupar un joc problemàtic (el 0,8% en el cas dels homes i un 0,1% en el cas de les dones), la qual cosa equival a unes 20.000 persones en el cas de Catalunya.

    Pel que fa a les dades de l’última enquesta ESTUDES, amb xifres del 2016, destaca el fet que el joc en línia és més freqüent entre els joves, amb una important diferència per sexes. En concret, el 6,4% de la població entre 14 i 18 anys afirma que juga diners a través d’Internet (un 10,2% en el cas del nois i un 2,5% en les noies). Aquesta taxa d’apostar diners s’amplia fins al 13,6% en jocs fora d’Internet (21,6% de nois i 5,4% de noies). Així doncs, els homes joves són els que es troben en una posició de major risc de desenvolupar un trastorn del joc, atès que aquesta problemàtica és entre dues i quatre vegades més freqüent entre joves de 12 a 17 anys que entre la població adulta.

    Hi ha altres indicadors que demostren un increment del nombre de persones jugadores durant els últims anys. Concretament, segons les dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, que pertany al Ministeri d’Hisenda, el nombre de persones registrades per jugar on-line a l’Estat ha augmentat exponencialment en passar de 637.000 persones l’any 2013 fins a les 1,47 milions de persones registrades l’any passat. Això és compatible amb el fet que el percentatge del 3,5% de jugadors on-line que recull l’enquesta ESTUDES l’any 2017 era del 2,7% tan sols dos anys abans, el 2015, que és el primer any amb dades d’aquest fenomen.

    El desenvolupament d’un trastorn del joc comporta una major probabilitat de desenvolupar quadres psicopatològics com ara depressió i ansietat, així com també consum de substàncies (tabac, alcohol i altres drogues), i especialment en edats adultes es relaciona amb problemes econòmics i interpersonals, tant familiars com laborals. De fet, aquest tipus de patologia comparteix moltes característiques amb les addicions a substàncies psicoactives, tant a nivell molecular, com neuronal i de comportament i, per aquest motiu, és àmpliament reconegut com un trastorn de salut mental.

    Des de l’Ajuntament amb dades científiques defineixen com a possible joc problemàtic aquella persona que es reconeix en tres dels següents símptomes i com a possible trastorn del joc la que es reconeix en quatre o més:

    1. Necessita jugar una quantitat cada vegada més gran de diners per aconseguir l’emoció desitjada.
    2. Es mostra inquiet o irritable quan intenta reduir o deixar de jugar.
    3. Ha fet diversos esforços sense èxit per controlar, reduir o deixar de jugar.
    4. Mostra una gran preocupació pel joc (pensaments persistents de reviure els jocs d’experiències passades, planificació de la propera jugada o pensaments reiterats de maneres de guanyar diners per poder tornar a jugar).
    5. Utilització del joc com a via d’escapament dels problemes o d’alleugeriment del malestar emocional.
    6. Intents repetits mitjançant el joc de recuperar els diners perduts.
    7. Tractar d’ocultar el grau d’afectació i implicació en el joc amb familiars, terapeutes o altres persones.
    8. Posa en risc o ha perdut relacions interpersonals significatives, de treball i d’oportunitats educatives o professionals a causa del joc.
    9. Compta amb els altres perquè li donin diners per alleujar la seva situació financera desesperada provocada pel joc.
  • Els secrets de la vareniclina, el primer medicament finançat per Sanitat per a deixar de fumar

    La ministra de Sanitat en funcions, María Luisa Carcedo, va anunciar que per primera vegada s’afegirà a la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut un medicament per a deixar de fumar: la vareniclina (el nom comercial de la qual és Champix). El Ministeri calcula que unes 70.000 persones podrien beneficiar-se d’aquesta mesura, que entrarà en vigor a partir de l’1 de gener de 2020 i que forma part d’un pla global per a reduir el consum de tabac al nostre país.

    Més de 50.000 persones moren a l’any a Espanya a conseqüència dels efectes perjudicials del tabac. Gairebé una de cada quatre persones espanyoles és fumadora (22%) i, entre elles, més de set de cada deu ha intentat deixar de fumar almenys una vegada en la seva vida. La gran addicció que genera la nicotina del tabac causa moltes dificultats. Segons la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), només entre el 3 i el 5% dels fumadors aconsegueixen deixar-ho sense ajuda. Quan es recorre a professionals sanitaris, el percentatge d’èxit s’incrementa entre el 14 i el 56% al cap d’un any –els resultats varien molt segons l’estudi–. Malgrat aquestes dades, només el 3% dels fumadors recorre a tractaments farmacològics per a cessar el consum de tabac.

    En què consisteix la vareniclina i quina és la seva utilitat?

    La vareniclina és un principi actiu de descobriment relativament recent. Va ser el 2005 quan es va identificar la seva potencial utilitat per a deixar de fumar pels seus efectes farmacològics. A Espanya va començar a comercialitzar-se el 2007. Aquesta molècula és un agonista parcial de certs receptors nicotínics presents en el cervell. És a dir, s’uneix als mateixos receptors que la nicotina, i provoca el bloqueig dels efectes d’aquesta substància si es troba present en l’organisme. Així, aquest fàrmac aconsegueix reduir la sensació de plaer en fumar, en inhibir el sistema de recompensa cerebral.

    També disminueix el desig de tornar a fumar i els efectes negatius quan es deixa de fumar (síndrome d’abstinència). La vareniclina ha demostrat augmentar el percentatge d’èxit per a deixar de fumar tant en assajos clínics com en diferents poblacions després de la seva comercialització, amb molt baix risc d’efectes adversos greus. El 2013, una metanàlisi de la Col·laboració Cochrane va concloure que la vareniclina era el tractament individual més efectiu per a deixar l’hàbit. En comparació amb el grup de fumadors que prenien placebo, els tractats amb vareniclina tenien fins a tres vegades més probabilitats d’aconseguir-ho.

    Com es dispensarà la vareniclina finançada?

    Segons el Ministeri de Sanitat, seran els metges d’Atenció Primària els que, seguint un protocol definit, valoraran la seva prescripció com a ajuda per a deixar de fumar. Aquest medicament ja era habitual en les consultes de família com un dels recursos farmacològics per a aquest objectiu. El tractament estàndard té una durada de 12 setmanes.

    Quins són els efectes adversos?

    L’efecte advers més freqüent de la vareniclina són les nàusees. Aproximadament un 30% dels pacients que la prenen poden sofrir-les. Entre altres efectes adversos comuns estan els maldecaps (per al 18%), marejos, vòmits, gasos, insomni (19%), somnis anormals, problemes gastrointestinals i alteració del gust.

    És important assenyalar que un 13% dels pacients que consumeixen vareniclina interrompen el tractament per notar aquests efectes adversos. Existeixen altres greus i estranys que generen controvèrsia i dubtes sobre si realment són causats per la vareniclina, i es necessiten més estudis per a aclarir el seu paper. Entre ells destaquen un lleuger augment en el risc de patir problemes cardiovasculars o sofrir esdeveniments neuropsiquiàtrics (depressió, agitació, idees suïcides…).

    Quines altres opcions mèdiques existeixen?

    A més de la vareniclina, els tractaments de primera elecció són les teràpies substitutives de nicotina (TSN) –com a pegats o xiclets de nicotina– i el bupropión, que també han demostrat ser útils en assajos clínics. Una revisió de l’organització científica Cochrane, de 2013, va observar que la vareniclina era més eficaç que aquests altres tractaments per a deixar de fumar, encara que amb major risc d’efectes adversos. S’ha vist que la combinació de diversos substitutius de nicotina és d’eficàcia similar a la vareniclina.

    Per què només es finança aquest medicament?

    Diferents col·lectius metges aproven la mesura en general, però no comparteixen la decisió de finançar només a la vareniclina quan existeixen altres opcions igualment efectives i més segures. Ho manifesten la Societat Espanyola d’Especialistes en Tabaquisme (SEDET) o l’Organització Mèdica Col·legial (OMC). A Navarra, on porten anys finançant les teràpies per a deixar de fumar, s’incloïen tant la vareniclina, com el bupropión i les TSN, a elecció del metge tenint en compte les característiques del pacient.

    També cal tenir en compte que per a determinats pacients pot no estar indicada la vareniclina –per malaltia renal, al·lèrgia o embaràs, per exemple–, i les altres opcions que es presenten quedarien llavors fora del finançament per Sanitat. Javier Padilla, metge i expert en Salut Pública, explica que «és estrany que es financi com a única opció coberta pel sistema. És cert que sembla que l’efectivitat mantinguda del cessament de l’hàbit tabàquic amb vareniclina és una mica major que sense res o amb substituts de nicotina, però també els riscos descrits com a efectes adversos, l’impacte dels quals pot ser major si es generalitza el seu ús i s’expandeix a perfils de pacients més variats».

    Què s’espera amb aquest finançament?

    És d’esperar que aquesta mesura presa pel Ministeri de Sanitat animi a cert percentatge dels fumadors a intentar deixar aquest hàbit, que sol·licitin amb major freqüència el tractament amb vareniclina al metge i que parteix d’ells aconsegueixin deixar el consum de tabac amb èxit. No obstant això, com recorden diferents especialistes, la vareniclina no és una pastilla màgica que aconsegueixi que es deixi de fumar sense esforç.

    La força de voluntat és clau, juntament amb altres mesures farmacològiques i el suport psicosocial (tallers, teràpies psicològiques, suport familiar i dels amics…) que reforcen les probabilitats d’èxit per a abandonar el consum de tabac. Com explica el metge de família Vicente Baos: «Deixar de fumar és molt més complex i hi ha molts més factors que l’ús de fàrmacs. Per a cap addicció, ja sigui tabac, alcohol, cocaïna, opiacis, cànnabis, estimulants, ludopatia… hi ha un fàrmac ‘màgic». Per això, és important ser conscients que, per molt que la medicina pugui tirar una mà per a deixar de fumar, continuarà sent una decisió que impliqui sacrificis i esforços.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • Incorporar la perspectiva de gènere en salut per erradicar tota desigualtat: prioritat per l’ICS

    A principis de juliol de 2018, la consellera de Salut, Alba Vergés, anunciava la creació d’un grup de treball format per tècnics professionals i experts que ajudés a desplegar la perspectiva de gènere en salut que, com explicava en el marc de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, es volia prioritzar en aquesta legislatura.

    En el camí per una incorporació efectiva de la perspectiva de gènere en salut, l’Institut Català de la Salut va organitzar la seva primera Jornada «Incorporem la perspectiva de gènere en salut». El director gerent de l’ICS, Josep Maria Argimon, va ser l’encarregat de donar inici i tancar la jornada. Per una banda va opinar que la jornada servia «per despertar consciències i per treballar diàriament amb aquesta perspectiva». La voluntat de la jornada i de la feina que s’està desenvolupant és «incorporar la perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut permet visibilitzar dones i homes en la seva dimensió biològica, psicològica, històrica, social i cultural i, també, trobar línies de reflexió i d’actuació per erradicar les desigualtats».

    Tot això arribava després que el mes de maig passat l’ICS aprovés dotze mesures per avançar en la igualtat efectiva en tots els àmbits assistencials i estaments de la institució. «Es fa imprescindible incorporar als programes assistencials d’expertesa la perspectiva de gènere com una nova línia d’actuació. A efectes pràctics, això es tradueix en la inclusió en els protocols sanitaris de les diferències biològiques i simptomatològiques entre dones i homes», explicaven.

    Així, l’ICS organitzava aquesta Primera Jornada de Perspectiva de Gènere en Salut amb l’objectiu de donar eines a tots els professionals de la institució perquè aquesta perspectiva sigui una realitat en tots els àmbits assistencials. Després que Laura Pelay, secretària general del Departament de Salut, inaugurés la jornada, quatre conferències i una taula rodona van acabar d’omplir el matí. Finalment, la jornada va comptar amb persones provinents a diferents vessants i institucions com ara l’Institut Karolinska d’Estocolm, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat d’Alacant, el Servei Català de la Salut i diversos centres i serveis de l’ICS.

    Pelay va deixar clar que cal fer polítiques efectives a nivell micro que milloren el sistema de salut. Així, va explicar que com a Govern han de tenir una visió holística per acabar amb les escletxes: «aquesta visió holística l’hem de tenir amb les polítiques de salut, amb les de Treball, de Serveis Socials, de Recerca…» Pelay va declarar que és cert que homes i dones tractem la nostra salut de manera diferent i ho va voler argumentar explicant que les dones van més tard al metge, consumeixen menys serveis assistencials i que, quan arriben se les tracta de manera diferent: «a les dones se’ns medicalitza molt més, a les dones se’ns diagnostica molt més tard i patim els determinants de la salut d’una manera diferent. També va afegir que fins i tot les dones moren de manera diferent: els homes moren més a casa i les dones més a residències i en centres sociosanitaris. Una altra diferència que va voler aportar va ser la que inclou el món de la recerca, on predominen «patrons andocèntrics».

    La conferència d’obertura va anar a càrrec de Jörg Muller, de la Universitat Oberta de Catalunya, sota el nom «Gènere i sexe. Una aproximació des de les ciències socials». Amb ella, va voler defensar que la perspectiva de les ciències socials en quant a sexe i gènere és fonamental per executar qualsevol tipus de treball tant de l’atenció primària com dels hospitals. durant la seva ponència, a part de posar la base del què és una cosa i l’altra, va voler exemplificar a través de realitats que afecten al sector sanitari també com sexe i gènere interactuen i afecten.

    Seguidament, sota el nom «Experiència de gènere en salut», Karolina Kublickiene de Karolinska Institute d’Estocolm va desenvolupar una ponència carregada d’arguments per integrar la perspectiva de sexe i gènere en tota la medicina.

    A través de diferents diapositives, va mostrar com les malalties actuen diferent en homes i dones o també com sexe i gènere s’influeixen en aspectes com ara la salut mental o el tabaquisme. Pel que fa a la salut mental, va explicar des de la vessant del sexe que les dones tenen el doble de possibilitats de patir una depressió per canvis d’humor relacionats amb les hormones durant certs períodes. Des de la vessant del gènere però, les dones són més propenses a admetre aquests estats d’ànim negatius i a buscar tractaments de salut mental. Com actuen les malalties va dur a Kublickiene a parlar també de quina resposta se’ls hi dóna: no s’inclou en els articles les diferències d’estudis entre homes i dones i, en recerca, els animals mascles encara dominen les investigacions.

    La conferència que va seguir va ser: «Biaixos i innovacions de gènere en el diagnòstic i el tractament clínic de malalties comunes en homes i dones», a càrrec de María Teresa Ruiz Cantero, catedràtica de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat d’Alacant. Segons un estudi de la Universitat de Copenhague, el diagnòstics es retarden molt més en les dones que en els homes en com a mínim 700 malalties. Alguns exemples van ser que en càncer per exemple les dones són diagnosticades dos anys i mig més tard que els homes.

    Antònia Sambola, del Servei de Cardiologia HUVH, i Anna Berenguera, de l’Àrea Científica IDIAP Jordi Gol, van ser les encarregades d’omplir d’experiències concretes una taula rodona. Sambola va conduir «Experiències de gènere a l’ICS Cardiologia amb perspectiva de gènere» i Berenguera «Les actituds, diferències i control de la diabetis tipus 2. Diferències entre gèneres».

    Caridad Pontes, gerent d’Harmonització Farmacoterapèutica del Servei Català de la Salut (CatSalut), va ser l’encarregada de realitzar l’última conferència sota el títol «Importància de la perspectiva de gènere en l’anàlisi de dades sanitàries: exemples de prestació farmacèutica».