Just Deploy It!

Etiqueta: salut

  • L’ICS impulsa els dos primers grups de Catalunya de suport al deslletament respectuós

    L’Institut Català de la Salut (ICS) ha posat en marxa dos grups innovadors de suport al deslletament respectuós, els primers que s’han creat a Catalunya. “La intenció del grup de suport al deslletament és la d’oferir a les famílies amb lactants de més de 6 mesos d’edat un espai de trobada per compartir, amb altres persones que estan en la mateixa situació, les emocions, els dubtes i els neguits que desperta aquesta etapa”, explica Sònia Garcia, llevadora i facilitadora del Grup de Suport a la Lactància de l’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) Esquerra de la Gerència Territorial de Barcelona Ciutat de l’ICS. Aquest grup innovador a l’atenció primària de l’ICS va començar al CAP Manso de Barcelona i, a causa del seu èxit, es va crear també al CAP Numància de Barcelona, en ambdós casos gràcies a la cessió d’espais comunitaris. Actualment, s’està estudiant la possibilitat d’estendre’l a la resta de territoris.

    Els grups de suport de deslletament respectuós es van iniciar per una necessitat detectada en els grups de suport a la lactància materna dels CAP: “Em vaig trobar amb moltes famílies que tenien dificultats per trobar referents en grups de suport d’inici a la lactància o de manteniment dels primers mesos, per exemple, perquè tenien bebès més grans, volien deslletar o havien començat a treballar”. Al trobar-se amb un grup força nombrós de famílies, l’ASSIR va iniciar els mesos de juny, setembre i novembre de 2018 tres proves pilot, que van impulsar la consolidació dels dos grups, creats a partir de gener de 2019. Des de llavors, un dia al mes tenen lloc les sessions dels grups de suport al deslletament respectuós, a càrrec d’una llevadora de l’ASSIR que intervé quan és necessari. Els grups els formen famílies amb lactants grans que estan interessades a parlar amb altres pares i mares sobre la regulació de la lactància, la conciliació amb la feina remunerada, lactància durant la gestació i lactància en tàndem, o que estan pensant a deslletar.

    Els centres d’atenció primària de l’ICS compten des de l’inici de l’embaràs amb un seguit de recursos destinats a ajudar a resoldre qualsevol qüestió relacionada amb la lactància materna, per exemple, els problemes i el dolor quan s’alleta, la conservació de la llet, la duració de les preses, la incorporació a la vida laboral o el deslletament. Són els equips de pediatria i de l’ASSIR els qui s’encarreguen de proporcionar a les famílies la informació necessària sobre l’alletament en espais com ara l’assessorament a la consulta, els grups de preparació al naixement, els grups de preparació a la paternitat “Canviem-’ho” i, després del part, en els grups de suport i els tallers de lactància, les consultes obertes d’alletament i, ara, també els grups de suport al deslletament respectuós.

    Com deixar de donar el pit sense que sigui traumàtic per a la mare i per a l’infant

    “El deslletament respectuós és donar fi a la lactància de manera que sigui respectuosa tant per a la mare com per al lactant”, apunta Garcia. De fet, aquesta etapa és una més del desenvolupament dels infants i ha de ser acompanyada amb amor i paciència, sense acabar-la de manera sobtada, tenint en compte els temps de les dues parts.

    La decisió de fins quan alletar, per tant, correspon a la família i s’ha de fer respectant les necessitats del cos i del lactant. Molt sovint la mare que opta pel deslletament és per motius de salut o de feina, pel final de la baixa maternal, quan se sent desbordada, perquè ho desitja o per qualsevol altre motiu particular. No obstant això, les necessitats de l’infant poden ser diferents a les de la mare, pel contacte, l’afecte, el consol i la seguretat que li suposa l’alletament més enllà de l’aspecte nutricional. Per tant, depenent del lactant, el fet de deixar de donar el pit pot ser més o menys complicat.

    És un procés, doncs, que implica canvis molt importants per a tota la família; per això, grups de suport com aquests són tan necessaris a l’hora de poder afrontar aquesta etapa amb l’ajuda d’altres mares, pares i personal sanitari.

    Aquests grups de suport al deslletament s’inscriuen dins els 806 grups de postpart i alletament de què disposa l’ICS, als quals el darrer any han assistit 10.834 puèrperes (dones que fa poc que han tingut el seu fill o filla). També, en els 1.537 grups de preparació al naixement que hi ha actualment (i on també es poden resoldre dubtes sobre l’alletament) han participat 17.981 gestants. En total, l’any 2019 s’han atès als ASSIR de l’ICS 45.202 gestants, de les quals 31.507 han complert la desena setmana d’embaràs i 29.869 han parit.

  • No us ho perdonarem mai…

    Escriu el filòsof Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida que “per que hi hagi ètica, cal que no hi hagi deute, que no es deixi res a deure. El deure de no-deure, l’únic deure ètic”. I quin és el deute que tenim amb les futures generacions respecte el canvi climàtic? Un deute alt, sens dubte. Hem construït un món millor en molts aspectes (sanitat, educació, drets humans, justícia, equitat, inclusió… Tot i que hi hagi molt camí a recórrer, molt, el món és millor avui), però serà un món possible amb el deteriorament mediambiental i climàtic que hem provocat?

    Fa molts anys, a la dècada dels 80, treballàvem a les nostres classes un documental, After the warming, que l’historiador de la ciència James Burke va produir per la BBC (encara es pot trobar al YouTube). Era el punt de partida per un debat i un treball que els alumnes del moment vivien apassionadament. Encara ho recorden quan ens trobem. Una profecia sobre el canvi climàtic que en aquell temps només interessava a la comunitat científica. Veure’l ara és estremidor. Algunes profecies es compleixen. Certament no podem dir que no ho sabíem.

    La Greta ens diu que no pot perdonar. Té raó, perquè el perdó no fa referència ni a la moral ni a la política. El perdó només el pot tractar l’ètica. És la gran paradoxa del perdó com ens recorda de nou Joan-Carles Mèlich parafrasejant el gran Jacques Darrida: “el perdó té sentit perquè hi ha alguna cosa imperdonable, perquè només pot ser objecte de perdó una acció imperdonable”. El perdó només és possible si el mal que el culpable ha provocat és reparable. I si el mal és reparable, si el deute pot ser saldat, llavors ha d’actuar el dret i haurem de deixar el perdó de costat. “No us ho perdonarem mai”… té raó la Greta encara que les seves paraules hagin aixecat butllofes. Ho sabíem, ho sabíem fa molts anys, com profetitzava James Burke, i no hem fet res per evitar-ho de debò.

    Però el més important és que la Greta Thunberg (amb les seves llums i ombres, que possiblement també les té, com les tenim tots), amb el seu llenguatge curt i ras, amb la veritat per davant, deixant la hipocresia del que és políticament correcte, ha despertat una generació adormida. Els ha posat en alerta. Els ha fet actuar. “La primera generació que ho fa. La darrera que ho podrà fer”. Ens ho recordava el president dels EUA Barack Obama el 2016, en les eleccions presidencials que van portar a la Casa Blanca les fake news i l’obscurantisme.

    Fa anys que el repte de formar les següents generacions en l’esperit crític, en la llibertat, en la presa de decisions arriscades i en la solució de problemes complexes és el nord i el denominador comú dels sistemes educatius. Parlem, escrivim i ens escarrassem en formar futures ciutadanes i ciutadans que facin un món millor. I un món millor només serà possible si és un món sostenible i habitable. I això està en joc. Quin objectiu pot ser  millor que aquest per treballar a les escoles? Afortunadament fa anys que la sostenibilitat i la cura pel medi ambient són molt presents a l’escola.

    Precisament l’escola ha estat pionera des de fa dècades en l’educació ambiental que tan reivindiquem ara. Moltes famílies han rebut les primeres consignes de sostenibilitat a través dels seus fills: el reciclatge, l’estalvi d’aigua, el consum responsable, la cura de la natura…comportaments ètics que unes quantes generacions d’escolars ja han après i practicat a les seves escoles. I ara ens diuen a nosaltres, els adults: prou! No hi ha prou amb tot això. Hem de canviar actituds, maneres de fer i maneres de viure. Si no és així,  els que no podrem viure serem nosaltres ni els nostres fills. Tota una lliçó de solidaritat i consciència, però sobretot de pragmatisme.

    Les escoles ens hem de sentir orgulloses. Les escoles i els diferents agents educatius, el que ara anomenem educació 360º. Fa anys que de la mà de programes com les Agendes21 escolars (2001) promogudes pels municipis i Escoles Verdes (1998) del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, les escoles hem fet aquest viatge molt ben acompanyades. Podem dir que hem fet els deures plegats.

    No obstant, la feina a fer és encara molt gran i transcendent. No podem demanar perdó, però sí que podem posar fil a l’agulla. L’educació és una de les claus.  I l’escola, una vegada més, no ho pot fer sola. Ho farà i ho farà bé, situant aquest objectiu com un dels més importants de la seva tasca educativa, acompanyada de les famílies i dels diferents agents, entre els quals hi ha les ciutats amb projecte educatiu, amb els seus plans d’entorn i la potencia educativa local (el municipalisme educatiu), tenen un paper fonamental i decisiu.

    I les escoles han de respondre anant més enllà, molt més enllà, de la promoció de les bones pràctiques i dels currículums mediambientalment sostenibles. Hem de promoure entorns de llibertat, de participació i autogovern dels alumnes, on la presa de decisions ètica estigui sempre present. Entorns de llibertat que afavoreixin aquest esperit crític tan necessari.

    L’educació ambiental ha de donar pas a un canvi de paradigma. Ens deien fa uns anys que cal actuar localment i pensar globalment. Ara ens cal també actuar globalment. I per fer-ho l’escola contribuirà d’una manera decisiva. Perquè si el pensament global s’assoleix amb una pràctica pedagògica acurada que situa l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge, respecta la seva individualitat i el dota d’eines i recursos per desenvolupar-se en un món complex, l’actuació global necessita més que mai d’una transformació digital que millori la qualitat de vida per tothom i que afronti amb garanties el repte de la convivència, de la diversitat, de la democràcia, de la justícia i de la pau.

    Com es pot llegir en l’informe de la UNESCO (2017), Educació per als Objectius de Desenvolupament Sostenible, calen dues coses: “Alinear polítiques i accions públiques, privades i de la societat civil; i sensibilitzar i capacitar les persones perquè contribueixin a assolir-los. Una pedagogia transformadora i orientada a l’acció”. A l’acció, sí.

    Gràcies, Greta, perquè ens has posat en marxa. No ens perdonaràs i el teu no perdó ens encoratja i ens estimula per no fallar-vos més. Ho va dir el Secretari General de les Nacions Unides, Sr. António Guterres, en la inauguració de la cimera pel clima de les Nacions Unides el mateix 23 de setembre d’enguany: “Ara veig una oportunitat”.

    Gràcies infants, adolescents i joves, perquè fareu de debò un món millor i per aquesta oportunitat que ens doneu. Les escoles estem preparades. Les mestres i els mestres també. Fer de mestre és avui encara més bonic. I transcendent.

  • Alba Vergés: «La lluita contra la contaminació atmosfèrica és clau per a la salut i ha de ser compartida»

    Durant la jornada Canvi d’aires: El repte de la qualitat de l’aire a la Barcelona metropolitana, celebrada ahir a Barcelona i celebrada al Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya per analitzar els problemes problemes que genera la contaminació des de diferents perspectives, la consellera de Salut, Alba Vergés, va emfatitzar que la contaminació atmosfèrica és el principal risc ambiental per a la salut, i contra ella cal una “lluita compartida, sumant esforços i comptant amb els experts dels col·legis i associacions professionals, els científics i la societat civil”.

    La titular de Salut va iniciar la seva intervenció destacant que promoure la salut no només és curar persones malaltes sinó també incentivar estils de vida saludable i viure també en entorns que ho siguin. Vergés va parlar sobre que el Departament de Salut està impulsant una recerca que permeti avaluar l’afectació de la contaminació a l’aire metropolitana de Barcelona i de Catalunya per a la salut de la població, especialment dels més vulnerables com els infants, i així poder implementar polítiques que millorin la salut de la població.

    La consellera també va afegir que, al maig, el Govern català va ser un dels primers al món a declarar l’emergència climàtica en el marc de totes les mobilitzacions liderades fins ara. També, que al setembre passat s’aprovés el pla nacional per a la implementació de l’agenda 2030 per assolir el 17 objectius de desenvolupament sostenible (ODS) entre els quals hi ha el promoure una energia neta i assequible, fer ciutats més sostenibles i emprendre accions contra el canvi climàtic.

    “Tot plegat és cabdal, perquè fixa el compromís del nostre país amb la comunitat internacional i la lluita contra el canvi climàtic en un context polític global molt complicat”, va dir Vergés abans de cloure la jornada explicant la darrera mesura emmarcada en aquesta lluita: la posada en circulació d’una primera remesa de la nova flota de 344 vehicles 100% sostenibles de l’Institut Català de la Salut (ICS). “Tenint en compte l’evidència científica sobre l’afectació de la contaminació de l’aire sobre la salut de les persones, es fa necessari seguir treballant per disminuir aquesta contaminació. Si la disminuïm, millorarem la salut”, va concloure.

    Els principals contaminants

    Els principals contaminants a la conurbació de Barcelona són les partícules en suspensió (PM) i els diòxids de nitrogen (NO2), i depenent de la seva concentració en l’aire i els factors de risc d’exposició de les persones, poden tenir efectes perjudicials per a la salut a curt i/o a llarg termini.

    Per exemple, les PM provoquen un augment d’afeccions respiratòries i cardiovasculars i la seva exposició disminueix l’esperança de vida 1 any de mitjana a la regió europea de l’OMS. Per la seva banda, l’exposició a llarg termini a l’NO2 es relaciona amb un increment dels símptomes de bronquitis en infants asmàtics. De fet, els nadons i els nens en edat preescolar són, juntament amb les persones amb malalties cardíaques o de l’aparell respiratori i les dones embarassades, el grup de persones més vulnerable als efectes dels contaminants atmosfèrics.

    L’Agència de Salut Pública de Catalunya va establir, amb la col·laboració d’ISGlobal, unes recomanacions per reduir l’exposició a la contaminació de l’aire. Així, pel que fa a l’activitat física a l’aire lliure es recomana fer-la en les hores del dia amb menys contaminació i evitant les vies amb més trànsit rodat, mentre que a les llars es recomana ventilar l’habitatge en les hores amb menys trànsit al carrer.

    Aquests consells es completen amb altres precaucions addicionals a adoptar si se superen uns determinats nivells de contaminació. Per exemple, si se supera el valor límit diari de 50 µg/m3 de PM o el valor límit horari de 200 µg/m3 d’NO2 es recomana que la població vulnerable redueixi l’exercici físic intens, especialment a l’exterior.

  • Plàstics a tot arreu, fins i tot a la nostra orina

    Els plàstics no només envolten els aliments que consumim, els productes que comprem i els líquids que bevem. També ens envolten a nosaltres, als éssers vius. Per molt que evitem els plàstics tot el que poguem, anem a comprar amb bosses de tela o fem servir ampolles de vidre, estem exposats a “una contaminació diària interna i invisible”, explica Rosa Garcia, biòloga i directora de Rezero, una fundació que treballa per la prevenció dels residus.

    Així, els Ftalats -els químics que s’usen als envasats per donar flexibilitat i elasticitat als plàstics o per fixar els aromes dels perfums- i els Fenols, presents també en molts envasos, són els principals compostos relacionats amb les pautes alimentàries als que estem exposats. Petites substàncies que, tot i que no les veiem, poden causar problemes endocrins, de fertilitat, tiroïdals, cardiovasculars, parts prematurs o càncer de pròstata. Una llarga llista d’afectacions d’uns químics que duem al nostre organisme.

    I així ho ha demostrat Rezero: amb la campanya Salut de Plàstic ha organitzat un estudi per a visibilitzar els efectes d’aquests productes. 20 líders d’opinió de l’àmbit de la cultura o la ciència, de Catalunya i les Illes Balears han col·laborat amb un experiment per mesurar aquests compostos a l’orina. Així, personalitats com l’actiru Silvia Abril, el meteoròleg i presentador Francesc Mauri o la doctora Elena Carreras han prestat les seves excreccions per a l’experiment.

    El resultat: el 100% dels subjectes han donat positiu en compostos plàstics. Les mostres, que es van analitzar a l’Institut Norueg de Salut Pública, van detectar una mitjana de 21 substàncies en cada persona, de les 27 analitzades. “No ens pensàvem que tothom donaria positiu”, ha reconegut Garcia, durant la presentació de la campanya. Aquestes dades han provocat certa “preocupació” en alguns dels participants, com Francesc Mauri, que considera que el resultat manifesta que “estem completament envoltats i té molta influència”.

    En aquesta línia, des de Rezero han destacat la importància de visibilitzar l’impacte a la salut de les persones de la “proliferació del sobreenvasat i de la cultura del take away, així com del sol ús”. L’Instagramer Joan Grivé, que també ha participat de l’estudi, afirma que “és normal tenir plàstics. Abans ho fèiem tot millor, però hem descobert el plàstic, que és tan versàtil, barat i pràctic que ens hem oblidat del que importa”, diu. Reconeix, així mateix que evitar el plàstic pot ser “farragòs: no portes carmanyola de vidre perquè pesa o se’t pot trencar, però després d’aquest estudi, crec que ho començaré a fer”.

    Què podem fer per reduir l’exposició

    Accions com evitar escalfar els aliments dins de recipients de plàstics, evitar les canyetes, no congelar aliments a les safates de plàstics o evitar l’aigua envasada són algunes de les accions individuals que ciutadans i ciutadanes poden dur a terme per a reduir l’exposició a aquestes substàncies. Però no depèn pas de l’individu erradicar-les. Per això la campanya Salut de Plàstic parla de “responsabilitza compartida: normalment es criminalitza el ciutadà, encara que sigui desconeixedor dels efectes. Hi ha un punt en què el ciutadà no pot fer més”, diu Garcia.

    I aquí entra en joc una altra etapa de la campanya, que és la d’impulsar normatives que garanteixin la salut, que regulin l’ús del plàstic a la industria. “Ens adreçarem al sector econòmic per repensar el model de producció”, diu Garcia. Això passa, doncs, per aplicar el principi de protecció, segons el qual els ciutadans han de conèixer els efectes de les substàncies que s’usen. “Actualment es fan servir substàncies que no se sap si són nocives o no, però allà estan”, es queixen des de Rezero.

    Un altre criteri a aplicar seria la jerarquia ecològica dels residus, en què es prioritza reduir els elements d’un sol ús i potenciar elements reutilitzables. “Una de les sortides és usar materials compostables, però això no acabaria amb la cultura del sol ús”, diu Garcia, qui reconeix que les propostes que es facin a la indústria, “segurament comptaran amb una negativa rotunda”.

    Però és aquí on torna a entrar la participació ciutadana: “si tots ens neguem a comprar productes sobreenvasats o ens decantem pel vidre, la indústria ho entendrà”, diu la il·lustradora i participant de l’estudi Carme Solé i Vendrell. Per aquest motiu, la campanya Salut de Plàstic, insta a la ciutadania a signar a favor de realitzar una normativa reguladora de l’àmbit català. “Ens hem de posar les piles, perquè fa uns anys Catalunya era pionera en aquests aspectes i ara sembla que tothom ens avança per tots costats”, ha dit Garcia.

  • Salut crea l’Observatori de la Mort per analitzar el lloc i les circumstàncies en què moren els catalans

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha presentat avui el nou Observatori de la Mort, una iniciativa pionera liderada per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, l’AQUAS –a instàncies del Departament de Salut i del Parlament de Catalunya– i que té com a finalitat recollir totes les dades relacionades amb el lloc i les circumstàncies en què moren les persones a Catalunya. L’objectiu de l’Observatori és poder extreure’n conclusions i fer propostes de millora sobre l’ajuda i l’accés a tractaments o serveis en aquesta etapa final de la vida. “Volem una societat que acompanyi i que respecti els desitjos de les persones en el seu final de vida amb dignitat”, ha dit la consellera en el decurs de la presentació.

    Entre les conclusions que s’hi han exposat a la Jornada de presentació de l’Observatori de la Mort, s’ha destacat que cada hora moren 7 persones a Catalunya, i a mesura que s’acosta el moment de la defunció hi ha menys persones a casa. Així, més de la meitat de les defuncions s’esdevenen en centres hospitalaris, més homes que dones. En canvi, les dones moren més que els homes en residències sociosanitàries. Durant la Jornada també s’ha posat de rellevància que a partir dels 65 anys, els homes passen més dies a casa i als hospitals, mentre que les dones a residències i centres sociosanitaris.

    Pel que fa a les cures pal·liatives, s’estima que aproximadament un 62 % de les defuncions de la població adulta i un 67% de les defuncions en població pediàtrica és susceptible de rebre atenció pal·liativa, és a dir unes 40.500 persones adultes i uns 200 infants i adolescents.

    L’atenció pal·liativa, han explicat, és transversal i s’ofereix arreu del sistema sanitari, és a dir, en l’àmbit d’atenció primària, hospitalari i sociosanitari. En aquest sentit han parlat sobre que es disposa de recursos específics de cures pal·liatives en tot el territori català (95 equips del Programa d’atenció domiciliari de suport –PADES-, unitats de cures pal·liatives –amb 409 llits-, 24 equips de suport hospitalaris i 15 equips ambulatoris) els quals atenen a aquelles persones que presenten necessitats d’atenció pal·liativa complexes.

    De l’Observatori de la Mort també s’extreu que homes i dones viuen un nombre d’anys semblant en bona salut (66,5 anys), per tant, les dones viuen més anys que els homes però amb mala salut. De fet, l’esperança de vida de les dones a Catalunya és de 86,2 anys mentre que els homes arriba als 80,7 anys.

    Els informes de l’AQuAS també indiquen que les persones sol·licitants del grau del reconeixement de dependència tenen una edat avançada: el 54,6% té més de 80 anys. Entre 2007 i 2018, a la data de defunció, la mitjana d’edat de les persones valorades de dependència és de 85,43 anys.

    L’Observatori també destaca que en el 2018, la mitjana d’edat de defunció ha incrementat en un 2,9 % respecte a la del 2007.  I que la mitjana d’edat de les persones valorades que es troben en residències de gent gran en el moment de la seva defunció és de 88,53 anys (període 2015-2018).

    De tots els recursos, un 37% és un recurs residencial en el moment de la seva defunció (període 2015-2018). Els serveis i les prestacions a les persones amb dependència en el final de la vida, han de respondre a la voluntat i necessitats de la persona dependent. És per això que un dels reptes de l’AQuAs per als propers anys serà el d’analitzar si els serveis que s’ofereixen donen resposta amb qualitat a les necessitats de l’augment de l’edat de vida i a de les persones que s’atén.

    AQuA presentarà properament una nova eina perquè la Ciutadania pugui decidir

    Dins el marc del projecte Decisions Compartides, l’AQuAS publicarà al setembre la nova eina web de decisions compartides al final de la vida que tindrà com a objectiu donar veu a la ciutadania sobre l’etapa del final de la vida.

    Com han explicat durant la seva presentació, en l’etapa final de la vida, les persones necessiten una atenció integral, adequada a les seves necessitats. Actualment ens trobem davant d’una societat amb gran diversitat de persones i amb diferents motivacions i amb una àmplia varietat de necessitats, voluntats, preferències i desitjos al final de la vida que hauran de ser respectades. Davant d’aquest procés i un cop garantida la informació necessària, les persones tenen el dret i el deure d’expressar les seves preferències i els seus valors, i acordar amb el seu entorn i els professionals sanitaris quin tipus d’atenció volen rebre.

  • El Parlament aprova el projecte de llei per crear l’Agència de Salut Pública de Catalunya

    El Parlament de Catalunya ha aprovat per unanimitat el projecte de llei de creació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Amb aquesta aprovació, es tanca un procés que el Govern va reactivar fa uns mesos, després que la creació d’aquest ens quedés aturat amb l’aplicació de l’article 155. Com han explicat des del Departament de Salut, «l’objectiu, llavors i ara, és recuperar l’esperit i les funcions inicials amb què va néixer al 2009 l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT): implicar tots els departaments del Govern en la protecció i la promoció de la salut, en la prevenció de la malaltia i la vigilància de la salut pública»

    L’any 2014, l’agència va perdre la seva personalitat jurídica i va quedar adscrita a la Conselleria de Salut exercint les seves funcions a partir de llavors des de la Secretaria de Salut Pública. Amb aquesta aprovació, es recupera l’Agència dotant-la de nou de personalitat jurídica pròpia, com a organisme autònom administratiu, «per respondre amb més eficàcia, agilitat i flexibilitat als reptes actuals i de futur de la salut pública».

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha celebrat la “recuperació d’una agència de país, imprescindible per a fer polítiques que ataquen directament els determinants socials de la salut d’una forma transversal”. Per a Vergés, que ha destacat la governança participada amb els altres departaments i amb el món local amb què actuarà l’agència, segons com ha declarat, és molt rellevant que guanyi en flexibilitat “precisament per fer allò del que la salut publica s’ha d’ocupar: adaptar-se als canvis de la societat i els seus determinants, que influeixen decisivament en l’estat de salut de la nostra població”.

    L’aprovació per part del Parlament segueix la voluntat del Govern que l’ASPCAT funcioni vetllant per la integració expressa i operativa de la perspectiva de gènere, de l’equitat i de l’abordatge transversal dels determinants de la salut, en especial pel que fa al disseny, implantació i avaluació del Pla Interdepartamental i Intersectorial de Salut Pública. La finalitat, en concret, és desenvolupar les metodologies necessàries i incorporar criteris d’avaluació que contribueixin a tractar la dimensió del gènere, garantint la recollida de dades desagregades per sexes i desenvolupant indicadors qualitatius i quantitatius de gènere.

    Els òrgans de govern de l’Agència seran el Consell Rector –màxim òrgan de govern i encarregat de fixar les directrius generals d’actuació- i la Direcció –encarregada d’executar els acords que adopta el Consell Rector-. A més, l’Agència guanya elements de descentralització territorial amb la creació dels serveis regionals.

  • La força de treball en sanitat i la seva fragmentació

    Els treballadors de la salut són totes aquelles persones compromeses amb accions que tenen per objectiu millorar la salut. La seva feina consisteix a donar serveis de salut, de gestió de l’atenció i de suport a l’atenció

    La força de treball en Salut inclou aquells que donen serveis de salut com metges, infermeres i aquells que donen suport als serveis de salut com els gestors, conductors d’ambulàncies etc.

    Per aconseguir un sistema sanitari públic ben cohesionat cal tenir present la gran diversitat de coneixements i treballs necessaris per dur a terme l’atenció sanitària. Van des de feines científiques, a hoteleria passant per docència, manteniment, neteja… Aquesta fragmentació no hauria de dificultar la bona coordinació entre elles i la valoració, reconeixement i aprofitament de la seva expertesa però algunes institucions i l’aprofitament mercantil a què semblen cridats els emprenedors sanitaris avui dia ho fan difícil.

    Una institució, l’Organització Internacional del Treball (OIT), ha establert una classificació dels treballs que contribueix a allunyar a alguns d’ells del seu objectiu final que és protegir i millorar la salut. Per als treballadors de la Salut assenyala 8 tipus diferents: directius, professionals científics i intel·lectuals, tècnics i professionals de nivell mitjà, personal administratiu, treballadors de serveis personals, operadors d’instal·lacions i manteniment, personal de neteja i assistents.

    Tots aquests tipus comprenen diferents subgrups i especialitats però és important tenir clar que tal com afirma l’Organització Mundial de la Salut (OMS) repetidament, tots ells constitueixen la «força de treball de la Salut».

    El treball en el camp de la salut necessita el treball conjunt, integrat, en equip. No té sentit tècnic la separació de treballadors sanitaris i no sanitaris en aquest camp o l’existència de diferents línies de comandament exclusiu per alguns dels tipus de treball. Tots els que treballen en la mateixa unitat fan serveis sanitaris o de suport a la salut. No és coherent la dinàmica assistencial amb la coexistència de treballadors d’empreses diferents, quins gestors supervisen la feina i dirigeixen des dels horaris (neteja per exemple), fins a la valoració dels resultats del seu treball i el salari i condicions laborals.

    Cal reforçar el criteri de l’OMS. No és fàcil la direcció d’un centre sanitari. S’ha de reconèixer que els centres de salut són empreses molt complexes sobretot quan moltes d’elles han de treballar les 24 hores del dia i reuneixen equips de personal extremadament variats. Només la dificultat i la feina per dur a terme la gestió de tant i divers personal com és necessari i l’interès mercantil poden justificar fragmentar el treball en diferents àrees creant «noves empreses especialitzades».

    De l’externalització i subcontractació d’aquestes feines han tret un bon partit proveïdors privats de serveis assistencials per exemple la rehabilitació avui dia pràcticament en mans de l’empresa privada Fisiogestión a Barcelona i altres que pel fet de donar suport a l’atenció sanitària no podem acceptar tal com proclama l’OMS que no siguin empreses assistencials siguin serveis administratius, informàtics o de cuina.

    La distancia entre els objectius immediats dels diferents llocs de treball i la millora de la salut dintre d’una empresa sanitària no permet concloure que uns són treballadors sanitaris i altres no. La seva feina ben integrada és imprescindible i la finalitat fonamental de tots ells segueix sent la protecció i millora de la Salut. Per l’atenció pública de qualitat que volem, necessitem gestors públics emprenedors en qualitat assistencial, que no cedeixin davant l’alleugeriment del seu volum de treball administratiu i suposada millora de la sostenibilitat que aporten les externalitzacions. Necessitem que busquin la coordinació, integració i creixement en responsabilitat dels membres dels equips. És difícil de calcular però sabem quina seria l’aportació a la sostenibilitat de la feina més ben feta?

  • “Es calcula que, aproximadament, dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia”

    Fa unes setmanes, la Generalitat va aconseguir que es retiressin de la xarxa set blogs que feien apologia de l’anorèxia i la bulímia. L’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) ha estat implicada en aquesta fita. Com ha estat el procés?

    Fa entre vuit i deu anys que estem intentant moure mecanismes per conscienciar de la realitat d’aquestes pàgines web que fan apologia del trastorn de la conducta alimentària. Nosaltres, com a Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia liderem, juntament amb l’Agència Catalana del Consum, una taula de diàleg per a la prevenció d’aquests trastorns. La nostra acció durant aquests anys ha estat observar quina afectació patien les persones que consumien aquests continguts i quines conseqüències portava. Com a resposta, vam demanar a l’Administració que en prengués responsabilitat. Vam aconseguir establir un protocol que consisteix en enviar aquests llocs web als Mossos per a què puguin valorar l’impacte del contingut que ofereixen. Actualment, hi ha un decret llei mitjançant el qual, a través d’una plataforma de l’Agència Catalana del Consum, es pot denunciar pàgines web amb continguts perjudicials. S’avisa a qui té el domini de les webs per a què les retirin de la xarxa i, si no ho fa, s’enfronta a sancions econòmiques importants.

    Quins són els diagnòstics relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària?

    Ara mateix, hi ha quatre diagnòstics: l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, el trastorn per afartament i el trastorn de la conducta alimentària no especificat. A nivell general, aquests tipus de trastorns tenen en comú característiques com la insatisfacció corporal i les alteracions en la conducta alimentària. La persona que pateix anorèxia nerviosa duu a terme una restricció alimentària que la porta a perdre pes i a tenir por d’engreixar-se. La bulímia nerviosa consisteix en episodis d’afartaments –ingerir grans quantitats d’aliment en un temps curt− amb compensacions, és a dir, expulsant aquests aliments del cos a través de l’activitat física, vòmits o mitjançant diürètics o laxants. El trastorn per afartament s’assembla a la bulímia, però la diferencia és que no hi ha aquests episodis de compensació. El trastorn de la conducta alimentària no especificat s’utilitza quan no és possible encabir a una persona en un diagnòstic concret. Quan aquesta no encaixa amb els comportaments que defineixen l’anorèxia, la bulímia o el trastorn per afartament, s’etiqueta amb aquest trastorn no especificat.

    Davant de quins comportaments ens hauríem d’alertar en una persona que podria patir anorèxia nerviosa?

    S’han de tenir en compte diferents factors, per exemple, insatisfacció corporal, aïllament i/o alteracions o canvis en l’estat d’ànim. Veiem que la persona deixa de menjar, comença a ser més selectiva amb algun tipus d’aliment, baixa de pes, desapareix menjar de casa, etc. També podem observar que la persona oculta el seu cos o bé l’exposa de manera estranya, manifesta una baixa autoestima, deixa de participar en actes socials relacionats amb el menjar i, a conseqüència, deixa d’assistir a trobades amb els amics o la família i es va aïllant de certs entorns. Pel que fa a l’estat d’ànim, la persona està més ansiosa, depressiva i irritable i això fa que la relació amb els entorns més propers canviï. El senyal d’alerta més important és percebre un canvi. Estar atents i observar els canvis de comportament de les persones del nostre entorn ens ajuda a descobrir si estan patint.

    Com s’ha de tractar a una persona que es tem que pot patir un trastorn de la conducta alimentària, per a què reconegui el què li passa i busqui ajuda?

    Si a una persona li parlem del seu cos, de menjar o de la seva salut, el trastorn es veu amenaçat i, per tant, posarà defenses. Els mecanismes que tindrà per defensar-se són fugir o atacar. És important tenir en compte que, amb aquests comportaments, el què s’està manifestant és un patiment. L’única manera en què podem connectar amb una persona que està sofrint un trastorn alimentari és preguntant-li com se sent, i no demanar-li explicacions, subratllar el què fa amb el menjar o insistint en la baixada de pes. S’ha d’entendre el trastorn de la conducta alimentària com un iceberg. La part visible es correspon amb la baixada de pes i amb el comportament envers el menjar, en canvi, a la part invisible, normalment trobem patiment emocional, traumes, conflictes, estrès, etc. El tractament consisteix en abordar aquestes qüestions emocionals, un cop estabilitzada la part alimentària.

    Quines conseqüències a nivell de salut pot tenir l’anorèxia nerviosa?

    Totes les conseqüències d’aquesta malaltia van relacionades amb les conductes, per exemple, quan la persona restringeix la seva alimentació, baixa de pes, i això deriva en altres conseqüències com pèrdua de la menstruació, sensació de fred, problemes en la percepció i sensació de gana, problemes gastrointestinals i risc cardíac. La persona té la tensió i les pulsacions molt baixes i això posa el cos en risc d’aturada cardíaca. També poden presentar-se signes cutanis: aparició de pèl negre quan el nivell de desnutrició és molt sever i que actua per protegir el cos d’infeccions, fred, etc. Altres conseqüències poden derivar-se de la autoinducció del vòmit: problemes en la laringe i la faringe, a les dents o desequilibris metabòlics.

    Quins són els serveis dels que disposeu a l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia?

    Com a associació, la nostra missió és informar, orientar i acompanyar les persones afectades proporcionant-los informació dels recursos de tractament que hi ha per posar solució al trastorn. No fem tractament. De vegades, realitzem un petit acompanyament per a què la persona pugui motivar-se per accedir a la cura que necessita. També acompanyem a les famílies perquè puguin tenir un espai per a elles i comparteixin com s’estan sentint en aquest procés.

    Hi ha unitats especialitzades en els trastorns de la conducta alimentària als hospitals públics?

    Hem de partir de la idea de què el trastorn de la conducta alimentària és un problema de salut mental, per tant, es necessiten professionals que treballin en aquest àmbit però, a poder ser, que estiguin especialitzats en tractar aquest tipus de trastorns. Hi ha unitats que són exclusives per als trastorns de la conducta alimentària. A Barcelona, n’hi ha a diferents hospitals: per infanto-juvenil, a Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic, i per adults, a Bellvitge, Can Ruti i l’Hospital de Sant Pau. A part, hi ha centres privats que també tenen diferents nivells assistencials. El què recomanem és que el tractament estigui dirigit per un equip terapèutic, no només per un professional.

    Quina és la prevalença de l’anorèxia entre dones i, també, entre homes?

    Les estadístiques indiquen que, de cada 10 persones que pateixen la malaltia, 9 són noies i 1 és noi, encara que les últimes dades que tenim són de l’any 2016. La prevalença en la població femenina jove és d’un 5%, i un 11% està en risc de patir-la. Aproximadament, es calcula que dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia. La insatisfacció corporal és un comportament molt habitual entre els nois i noies joves fins al punt que la normalitzem, i no ho hauríem de fer. Per això, des de l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia treballem en la prevenció, fomentant certs aspectes com realitzar àpats en família, promoure la bona autoestima i tenir esperit crític envers el model de bellesa.

    Creus que s’hauria d’erradicar segons quin tipus de publicitat on es mostren cossos de dones massa primes?

    El model de bellesa imperant no és només físic, sinó que li són atribuïts una sèrie de valors com èxit, benestar o triomf. I, per desgràcia, tampoc és del tot erroni, perquè estem en una societat on la imatge és molt important. No es tracta d’erradicar un model perquè sigui prim, sinó que s’ha de mostrar el què és real, i no hi ha res més real que la diversitat. La publicitat, poc a poc, ja està canviant aquest model. Empreses com Evax i H&M han introduït en les seves campanyes dones amb cossos diferents. Ens queda camí per fer, però de moment valorem molt positivament la iniciativa de marques que aposten per un canvi de paradigma.

    En un informe que publiqueu, titulat “No trobar la teva talla promou l’anorèxia”, s’afirma que dones amb índexs de massa corporal adequats tenen problemes a l’hora de trobar la seva talla. Des de l’ACAB denuncieu que el sistema de patronatge espanyol és deficient i que contribueix a la incidència de trastorns alimentaris. En què consisteix la vostra demanda sobre aquesta qüestió?

    Un dels fets que genera més insatisfacció és veure que la teva talla canvia segons la botiga on vagis. La nostra proposta consisteix en establir un sistema de talles real consensuat amb els diferents proveïdors. El sistema de talles actual està fonamentat en un model de cos, per tant, no és representatiu. A més, demandem que a les botigues se’ls doni oportunitat a totes les talles per igual i no que, d’uns mateixos pantalons, trobem tres models de 36 i un de 42.

  • La construcció de la història, la memòria i la cohesió resideix en La vellesa dels barris

    La Leonor “va a tot arreu”. Tenir 85 anys no impedeix que faci tai txi i balli country al centre cívic, que els dilluns els tingui reservat per anar a les cosidores, que participi de les reunions de l’assemblea de barri i que “entremig” també vagi a risoteràpia per a gent gran. A banda, també fa un voluntariat a l’escola de Poble Sec amb nanos de 12 anys: «al principi els ensenyàvem a cosir i fer ganxet però al final ja només parlàvem amb ells» i a més a més fa teatre. Ha passat pel centre cívic, per Gràcia, pel teatre Tantarantana i per la presó d’homes: «vam fer sketchs fàcils de recordar on explicàvem com et veies tu, ensenyaves un objecte volgut i que representava o explicaves la mort de la parella… era un retall de la vida!»

    Des de sempre ben activa, a més, després de passar 8 anys amb una persona en cadira de rodes a casa i que la seva vinculació a Baixem al carrer els hi solucionés sovint la seva rutina, la Leonor ha seguit també en aquesta associació. Baixem al carrer, com ens explica la Noemí, una de les seves treballadores, forma part de la coordinadora d’entitats del Poble Sec, a Barcelona, i té dos projectes principals destinats a la gent gran. Un d’acompanyament més individualitzat, per resoldre les petites traves que la gent gran es pot trobar en el seu dia a dia com ara haver d’anar al metge o per fer un simple passeig, ja que «per la seva mobilitat reduïda i les carències d’accessibilitat del seu edifici, no pot sortir sola al carrer i, malauradament, fa temps que no ho fa». Així, l’altre via, vol promoure l’envelliment actiu i organitza amb l’ajuda de transport adaptat  i cadires de rodes visites a parcs, museus, al teatre, a concerts d’estiu, participen a activitats comunitàries… Tot aprofitant els recursos del barri. «Jo no puc ser voluntària, que amb 85 anys no puc anar a buscar un malalt amb cadira de rodes, però una de les coses que puc fer és fer el pallasso. Faig bromes i m’hi sento bé!», explica la Leonor sobre la seva vinculació amb Baixem al carrer.

    Unes últimes dades revelen que a l’estat espanyol hi ha 4,7 milions de llars unipersonals i que dos milions de persones majors de 65 anys viuen soles. I en aquest context apareix un projecte que ja va per la seva cinquena edició: La vellesa als barris. La cooperativa CàmeresiAcció va iniciar aquest projecte l’any 2015 per tal de treballar en dues direccions: per una banda, la realització de tallers entorn l’ús de les eines audiovisuals i, per l’altra, explicar la vellesa dels diferents barris de Barcelona, en tant que processos de canvi, des de la mirada de la gent gran plasmada en un curt-documental. Els cinc eixos temàtics que han estructurat tots els projectes que s’han desenvolupat fins el moment es basen en l’habitatge, la comunitat, l’activitat econòmica, l’espai públic i el paper de la gent gran en la societat actual.

    Últim dia de rodatge de La vellsa dels barris a Poun dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    David Fernández, co-fundador de la cooperativa CàmeresiAcció ens explica que «l’objectiu del projecte és promocionar i apropar la gent gran en un moment i una societat en un sistema on si no ets productiu deixes de tenir valor». Per trencar amb això, com tots els projectes de CàmeresiAcció que, a més de ser productora també realitza intervenció audiovisual. És a dir, dissenyen i coordinen projectes d’intervenció i transformació social mitjançant la creació audiovisual participativa per obrir espais de diàleg, reflexió i denúncia. Així, intenten que siguin els mateixos participants els que fins i tot gravin.

    La gent gran com a emissora del procés de canvi

    Si bé un dels eixos és apoderar la gent gran i dignificar-la, un altre d’essencial com ens expliquen des de CàmeresiAcció és «recuperar o no perdre aquest paper actiu de la gent gran en quant a emissores del procés de canvi d’un barri, aquesta memòria històrica, saber com era el barri abans i entendre com és ara i com valorem aquest procés».

    «Vam parlar de quan érem joves, d’estudiar, de com ara són els joves, de la integració… una mica de cada cosa. Ens vam trobar tres vegades i jo crec que els nanos que ens dinamitzaven s’ho van passar bé també», diu la Leonor. Així, el projecte planteja una reflexió col·lectiva davant un context d’envelliment de la població i d’acceleració de la transformació de les ciutats i les relacions socials establertes en elles. Que sigui la mateixa gent gran la que parli sobre això i s’encarregui de crear els continguts dels curts trenca amb les tendències més assistencialistes i treballa en la participació propositiva, creativa i autònoma de la persona. Per la Leonor, si més no, va ser «una experiència maca». Fer-ho a través de l’audiovisual, com defensen des de la cooperativa a més, «fomenta les capacitats d’aprenentatge, cooperació, autorealització i vinculació amb l’entorn mitjançant el suport mutu, la importància envers la memòria històrica col·lectiva, la participació comunitària i intergeneracional, l’autogestió, l’empatia i l’apoderament envers els processos socials».

    L’equip de Baixem al carrer durant un dels dies de rodatge amb CàmeresiAcció / CàmeresiAcció

    Amb aquesta carta de presentació quan una de les treballadores del CAP Les Hortes va posar en contacte CàmeresiAcció i Baixem al carrer, aquesta entitat no va dubtar en fer servir aquest recurs com una de les activitats a fer amb el grup de gent gran. La Noemí ens explica que quan la cooperativa els hi va ensenyar els models fets a altres barris com Sants-Montjuïc, la Vila de Gràcia, Ciutat Meridiana o el Clot-Camp de l’Arpa, els hi va semblar una molt bona idea i un projecte atraient. «Era una manera de reconèixer el saber de les persones grans i també de dignificar-los, reconèixer que encara tenen coses a aportar», valoren des de Baixem al carrer. Que a més la manera fos atractiva i actual, a través del vídeo i juntament a joves, va fer que s’hi acabessin sumant.

    I és que el projecte després de gravar diferents espais del barri i explicar a càmera diferents històries sobre el passat i el futur i la lectura que es dóna al barri dels canvis que ha viscut, també compta amb un espai de retrobament entre generacions. L’últim dia de rodatge, com ens explica en David, duen «3 o 4 persones de col·lectius joves que estiguin actius políticament dins el barri per contraposar mitjançant un debat com es veu el barri i també intentar trencar amb idees preconcebudes de la gent gran cap els joves per intentar aterrar-ho més al canvi social».

    Un debat on la Leonor es va sentir «molt còmode i integrada». Troba que és important participar a tot arreu però justament en d’aquest projecte destaca «l’oportunitat de posar les nostres idees i entendre de les que no en sabem massa: dels joves, la manera de comunicar-se, els mòbils…»

    La vellesa dels barris s’estrena

    El curt-documental realitzat al Poble Sec es projectarà avui divendres 21 de juny a les 11 hores al Centre Cívic el Sortidor sent el vuitè barri on es desenvolupa el projecte La vellesa als barris.

    La pròxima edició, que ja s’està realitzant, ho fa centrat al CAP Roger de Flor a la Dreta de l’Eixample. Depenent els diners que poden rebre cada any el fan a més o menys llocs alhora si bé la idea inicial era poder-ho fer sempre en 3 barris de manera simultània. Així es poden contraposar diferents barris de nivell socioeconòmic diferent i de procés de canvi o de necessitats diferents, segons expliquen des de CàmeresiAcció. «No són el mateix les inquietuds de la gent gran de Gràcia, que les situen en el turisme, els canvis, la preservació… que quan vas a Ciutat Meridiana que et parlen de 500×20, els desnonaments o la immigració andalusa dels 60».

  • Salut afrontarà l’excés de pes amb una prova pilot a La Mina i Osona que treballarà l’alimentació, l’activitat física, el sedentarisme o les hores de son

    El Departament de Salut començarà a aplicar a partir de la tardor una nova manera d’abordar un dels problemes prioritaris de salut pública a Catalunya i arreu del món: l’excés de pes i, més concretament, en la població infantil, en tant que és una problemàtica sovint mantinguda en el pas a la vida adulta.

    Ho farà amb el nou model de prevenció i atenció a l’excés de pes infantil. El model pretén actuar, en els infants i les seves famílies, sobre cinc àmbits -l’alimentació, l’activitat física, el sedentarisme, les hores de son, i altres conductes- i implica els professionals de la salut amb formació específica, i les famílies, en col·laboració amb els recursos comunitaris i de salut pública.

    A grans trets, els seus objectius són promoure un entorn saludable i millorar la capacitat dels equips d’atenció primària en l’abordatge, especialment de la infermera, acompanyada d’altres professionals de suport. També es pretén homogeneïtzar la intervenció d’altres dispositius de suport i garantir la continuïtat assistencial entre nivells i professionals.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, ha destacat que el nou model abordi “un dels pilars de la salut de la nostra població”, partint dels joves i infants. Vergés, a més, ha emfatitzat que el pla requereix “la implicació decisiva de les famílies i de tots els recursos comunitaris a l’abast”. Per la seva banda, el secretari de Salut Pública, Joan Guix, ha remarcat el fet que l’obesitat comenci sovint a edats primerenques i per múltiples factors. “Hem d’evitar que els infants i joves d’avui tinguin pitjor salut que els seus pares i mares”, ha conclòs.

    Les principals novetats del pla

    El pla contempla la formació en prevenció i atenció a l’excés de pes infantil per als equips de pediatria d’atenció primària, escoles i recursos comunitaris. En segon lloc, inclou la disposició d’una dietista-nutricionista de suport, tant per a l’abordatge individual, com grupal o comunitari. També es comptarà amb altres suports necessaris o rellevants, com experts en activitat física o psicologia, i es treballarà qualitativament per identificar missatges claus que arribin als infants i a les famílies amb especials dificultats.

    Abans d’estendre’l arreu de Catalunya, el programa arrencarà amb una prova pilot en diverses zones de característiques diferencials i en el marc de l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC). En una primera fase, les escollides són el barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs (l’Àrea Bàsica de Salut amb major prevalença registrada d’obesitat infantil) i Osona (on s’estan treballant iniciatives per a prevenir-la des de fa temps). En tots els casos, es partirà sobre el treball que ja hi estan desenvolupant els equips d’atenció primària de la mà dels ajuntaments, escoles i entitats comunitàries.

    La incidència rellevant dels determinants socials

    El nou model vol fer disminuir la prevalença d’excés de pes en els infants, que afecta al 35,6% dels infants d’entre 6 i 12 anys, segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2017-2018. Aquest percentatge es divideix entre el 25% que té sobrepès i el 10% que presenta obesitat. Des del 2006 fins als anys 2013 i 2014 la prevalença de sobrepès va decréixer; a partir de llavors i fins al 2017 s’ha seguit una tendència creixent.

    L’excés i el sobrepès afecta per igual nens i nenes, però l’obesitat és més freqüent en ells (13,6%) que en elles (7,2%). Aquesta problemàtica també es distribueix de forma desigual segons el nivell socioeconòmic, el que confirma que els determinants socials tenen molta incidència. De fet, la prevalença d’obesitat infantil registrada en algunes àrees bàsiques de salut és més de 9 vegades més alta que en d’altres: per exemple, l’obesitat infantil a La Mina és d’un 24%, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi és del 2,6% (dades eCAP 2016). No obstant això, no s’observen diferències per regió sanitària.

    El 35,1% de la població de 3 a 14 anys té un estil d’oci actiu; és a dir, com a mínim fa una hora al dia d’esport o de joc al parc o al carrer. A més, gairebé una tercera part de la població de 3 a 14 anys consumeix productes hipercalòrics més de 3 vegades a la setmana (27% dels nens i 32,9% de les nenes). El percentatge és més elevat en classes socials menys afavorides i, en general, elles tenen una prevalença més alta que ells. Per últim, es calcula que només el 7,8% dels infants de 0 a 14 anys compleix la recomanació de consumir 5 racions de fruites i hortalisses al dia.