La pandèmia de la Covid-19, ens ha impactat amb una sanitat afeblida durant anys de retallades i de manca d’inversió que ha afectat amb una infradotació de professionals sanitaris. La despesa pública en sanitat s’ha reduït dràsticament a Espanya amb la crisi econòmica i com a conseqüència s’han anat reduint tant els llits d’hospital des de l’any 2000 com el personal sanitari.
Al nostre país la despesa sanitària està per sota de la mitjana de la UE, tenim una despesa en relació amb el PIB del 6,4% i de 1.656 € per habitant. Si ho comparem amb Alemanya, ells tenen una despesa del PIB d’un 9,7% i de 3.913 € per habitant, això explica que els països amb major despesa sanitària estan combatent amb més eficàcia la pandèmia de la Covid-19.
Les retallades en els pressupostos han eliminat professionals sanitaris en el sistema i després d’invertir en formació aquests professionals han de buscar un futur professional fora del país. Hi ha més de 7.000 infermers i infermeres a Gran Bretanya i com a resultat d’aquestes polítiques tenim una ràtio més baix de la mitjana d’infermers en relació amb la UE que és de 8,4 per cada 1.000 habitants i al nostre país és del 5,3 per cada 1.000 habitants.
La política de contractació laboral s’ha basat en la precarietat i inestabilitat laboral amb una contractació per dies i hores que condemna els treballadors sanitaris a una incertesa laboral que trunca els seus projectes de vida.
A tall d’exemple tenim un cas d’una infermera que va ser defensada pels serveis jurídics d’USOC, que treballant més de 15 anys al mateix hospital encadenava més de 40 contractes de treball, va ser acomiadada i el Jutjat dels Social de Sabadell va declarar acomiadament nul. Aquesta és una realitat molt generalitzada que s’ha de resoldre. No podem tenir un sistema de sanitat de qualitat basat en la precarietat contínua i veure’ns abocats a judicialitzar-ho tots els temes laborals.
Ara cal fer front a la crisi sanitària amb la contractació de més treballadors i planificar un compromís de creixement dels pressupostos públics per a assolir com a mínim la mitjana de la UE. Al seu torn hem de repensar el sistema públic de salut amb una xarxa d’hospitals de l’ICS, hospitals gestionats per consorcis semipúblics i privats, que teixeixen una xarxa que provoca desajustos i que ocasiona un sistema de contractació desigual; de la mateixa manera l’assistència primària que íntegrament era publica en els últims anys i algunes àrees s’han anat privatitzant, deixant un model que posa en risc la capacitat real de gestió d’un sistema mixt de salut a Catalunya.
Aquesta pandèmia ha posat en evidència la necessitat d’un sistema públic de salut que cobreixi les necessitats a tota la població que durant anys les doctrines neoliberals han anat atacant com inútils aquests sistemes públics. Els ensenyaments des de fa més d’un segle provocada ja en el seu temps per la pandèmia de la grip del 1918, havia edificat un pilar de l’estat del benestar a sistemes públics sanitaris que igualaven l’accés a la salut independentment de la seva condició social.
Un altre dels dèficits més flagrant aquesta sent el tracte de les residències de tercera edat que han tingut una mortalitat més alta a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, amb la qual cosa és obligat revisar l’actual model de les residències i dotar-les de més personal sanitari i de millores per a aquests professionals que estan en primera línia quan hi ha una crisi com la que estem vivint. Hem de fer una reflexió de com estem tractant a les persones d’edat avançada, i com els dotem d’uns serveis d’acord amb les seves necessitats sociosanitàries, de la mateixa manera s’ha posat en evidència la necessitat de dotar de personal sanitari els centres escolars i la relació amb els sistemes de salut.
Per això, ara no hem d’oblidar l’ensenyament que ens està donant aquesta pandèmia i corregir els dèficits que s’han detectat, enfortir el nostre sistema de salut amb més llits i sobretot amb més professionals. Cal fer una auditoria independent sobre el nostre sistema de salut per a realitzar un pla estratègic per reforçar el nostre sistema, alguns estudis ja xifren les necessitats per a Catalunya en 5.000 milions d’euros més anuals.
Per USOC, el futur implica incrementar la despesa en salut, per desenvolupar un model de sistema públic de salut ben gestionat i hem de reconèixer la tasca dels professionals sanitaris que, tot i els dèficits, han donat una resposta més que eficient a la crisi sanitària fins i tot posant en risc les seves vides. Ara els poders públics han de complir amb les promeses i enfortir el nostre sistema que s’ha demostrat essencial per preservar la vida i la salut de les persones, i millorar en conseqüència, les condicions de treball i salaris dels professionals de la salut.
En genèric, podríem coincidir amb l’afirmació que cal enfortir/reformar el nostre sistema de salut i l’enunciat de certs punts de l’informe: insuficient finançament, salut pública sòlida, modernització dels centres, lideratge professional, participació ciutadana, etc.
A partir d’aquí, és on ja són manifestes les nostres discrepàncies i l’oposició al desenvolupament dels continguts o mesures.
Fa anys que denunciem la manca de voluntat política per poder modificar les polítiques de salut i l’estat del nostre sistema sanitari, que en moments d’alt estrès, com ho demostra la pandèmia de la Covid-19, està defallint i, molt especialment, en l’Atenció Primària, en fase de desnaturalització i liquidació. En el document no hi ha cap element autocrític, ni tan sols una imprescindible causalitat entre la progressiva caiguda del sistema PÚBLIC i les polítiques reiterades de retallades, derivacions, externalitzacions, privatitzacions.
Quan es refereixen a la «participació ciutadana» es limiten a dir el de sempre: pura literatura, és a dir, res de seriós, nou, ni compromès. No admeten ni actuen en conseqüència, en són conscients que la ciutadania n’és la veritable propietària i titular que finança el sistema públic i, per tant, té tot el dret a participar CO-decidint, prenent de nou protagonisme.
Resulta cridanera la fixació dels principis més neoliberals i el mantra de la mal anomenada «col·laboració públic–privada» que s’usa, s’abusa, i encara es proposa ampliar-se com a mecanisme de derivació de recursos públics cap a beneficis privats. Allò de l’enginyeria financera.
També hem trobat a faltar una proposta per la transparència on s’hagin de retre comptes al Parlament. Els nombrosos casos de corrupció que ve patint la nostra sanitat obliga a una actitud amatent i, a la pràctica, a una veritable auditoria ciutadana capaç de detectar males praxis i conflictes d’interessos.
Resumint, les mesures proposades són continuistes, no hi cap proposta innovadora. Ans al contrari, insisteixen en la concepció economicista i neoliberal que mercantilitza la salut i en fa un sector de negoci.
En definitiva, proposem com a mesures prioritàries dotar al Sistema sanitari de suficient finançament mitjançant els pressupostos per a poder garantir una Atenció Primària forta, que doni servei de qualitat i pugui ser més àgil en les necessitats en salut de la població. Que les llistes d’espera siguin gestionades des de l’AP amb una llista única.
Cal un control parlamentari de tots els centres que intervenen donant serveis en salut públics, concertats i privats, per tal que hi hagi un control de la despesa i evitar externalitzacions que, a la llarga, són més costoses. És a dir, una transparència REAL del servei de salut.
Proposem nomenar a cada centre sanitari, àrea bàsica o hospital, un consell participatiu amb presència d’entitats veïnals, organitzacions sindicals, entitats de defensa de la sanitat pública, etc.
Pel que fa al Comitè de persones expertes, com hagués estat millor anomenar-lo, també deixa molt a dir pel seu biaix notòriament alineat amb el govern, institucions diverses, interessos de mercat i organitzacions corporatives. Trobem a faltar persones expertes crítiques, independents de debò, no manifestament conformes amb els estàndards del Departament de Salut i altres lobbys corporatius, COMB, patronals sanitàries, etc.
Ens hauria agradat trobar més persones, que també n’hi ha a Catalunya, de l’Atenció Primària, dels moviments que defensen la Sanitat Pública, les dones, les persones migrades. Persones expertes en l’estudi de la salut pública i els seus determinants socials, les inequitats en salut i tants altres epígrafs, que sí que aportarien elements de transformació en positiu, universal, solidari, integral, de qualitat, democràtic, i PÚBLIC, com caracteritzen un veritable Sistema de Salut.
Aquest no passaria de ser un document més d’autolloança, de justificació i lluïment que persisteix en els errors sinó un detallat full de ruta per rematar la feina dels darrers decennis que ha constatat la demolició programada de la sanitat pública… i la salut. La salut com aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa.
Sortosament, a Catalunya hi ha vida i pensament, a més de raons i determinació en la concepció antagònica a aquests postulats mercantils.
Que la salut és el més important que té l’ésser humà, ho hem tingut sempre clar, i molt més des que es va iniciar la pandèmia. Ara s’ha convertit en el tema principal de conversa, ens preocupa. Sembla que alguns, com les Mútues Privades, han vist que poden treure de la nostra por la seva rendibilitat. Ja tenen un 33% de clients i va en augment.
La guerra de preus entre les companyies asseguradores, el deteriorament de l’Atenció Primària i la Sanitat Pública en general conformen l’escenari perfecte que empeny cada cop a més gent a contractar assegurances privades amb la convicció o falsa promesa que gaudiran d’una millor atenció sanitària. Ara explicarem per què és falsa.
Les Mútues són un negoci i qualsevol negoci vol tenir guanys. El seu guany està, com sempre, a la lletra petita, en què ens diuen que ens ho cobreixen tot, consultes, proves, operacions, etc. per un cost mínim cada mes i sense límits, ni de temps ni de quantitat.
La realitat, però, és que si malauradament necessites fer-te proves sí que tenen un límit en funció del preu o et cobren un complement. El mateix passa amb les operacions; si hi ha complicacions et cobraran un complement per dia d’ingrés i, si no pots fer front a aquest pagament, et derivaran a la Sanitat Pública. Així de clar. O sigui, que estarem pagant una atenció mèdica dues vegades.
A les Plataformes que defensem la Sanitat pública ens preocupa i molt que la ciutadania tingui la percepció que ja és tard, que no podem fer-hi res. Quan va començar la pandèmia i estàvem confinats, vam prendre consciència de la importància dels nostres sanitaris, que la tasca que duia a terme la Sanitat pública no l’havíem reconegut prou. Ara que hem hagut d’aprendre que una pandèmia mundial no és una qüestió de dies, que costarà molts mesos veure la llum, ara que veritablement veiem que el virus és greu i posa a prova tots els sistemes sanitaris del món, ara ens rendim.
Que el sistema pot millorar i molt? Sí.
Que fan falta més facultatius, infermers, investigadors i sobretot més CAP i Hospitals? Sí.
Que la gestió política no és segurament la més adient? Sí.
Però també és veritat que l’única solució és exigir i lluitar per aquest sistema que és públic, que dóna les mateixes oportunitats a tothom, independentment del nivell adquisitiu i que, per això, és igualitari i universal.
Des de la Plataforma del Baix Vallès/Marea Blanca, volem fer una crida a lluitar pel sistema. Perquè val la pena. Volem ser pacients/usuaris i no clients, volem millorar i no vendre la Sanitat Pública, volem que les autoritats prenguin nota i facin la seva feina. I, sobretot, volem dir a qui ens escolti que NO ENS RENDIREM.
Quan l’OMS va declarar pandèmia mundial la Covid-19 el passat 11 de març, era difícil saber a què ens enfrontàvem. Ben aviat vam entendre, però, que qui ens salvava la vida era el sistema de salut públic, un dels pilars del nostre sistema de benestar a què el coronavirus ha posat a prova. Aquesta prova s’està superant amb nota gràcies a l’esforç dels professionals sanitaris, que han tret forces d’on no n’hi havia per arribar on calgués. Però si ens fixem en l’estat de salut de la mateixa sanitat pública, no ens costarà gaire adonar-nos dels estralls que han fet els anys de retallades al sector. Per això, si alguna cosa hem après d’aquesta pandèmia que ens ha trastocat la vida a totes, és que la defensa de la sanitat pública és un consens transversal. La sanitat pública no es retalla, es reforça i es blinda. I això és el que proposem des d’En Comú Podem al Pacte Nacional per la Salut.
La nostra sanitat pública és un orgull per a tothom perquè estem segurs que si ens posem malalts estem protegits, independentment del nostre codi postal. Estem orgullosos perquè sabem que és el resultat d’un gran esforç col·lectiu, de mobilitzacions i de batalles polítiques per fer lleis que garanteixen drets, com les impulsades per Ernest Lluch o per Ramon Espasa. És un autèntic exercici de solidaritat social per garantir una xarxa de seguretat. Però la crisi de la Covid-19 ens ha posat davant d’un mirall, i a moltes no ens ha agradat el que hem vist. Aquests darrers mesos ens n’hem adonat que les coses no eren com ens agradava pensar. Sabíem que els anys de retallades, precarització i baixos salaris havien passat factura al sistema, però l’embat de la pandèmia ens han obert els ulls del tot.
La política de retallades dels darrers anys ens han deixat un sistema dèbil, i la pandèmia ha posat una lupa a les mancances del sistema. Però de qui va ser l’aposta per un model que ha degradat el nostre sistema sanitari? La dècada perduda de les polítiques d’austeritat i retallades té noms i cognoms, començant per Ana Mato i Mariano Rajoy fins arribar a Artur Mas i Boi Ruiz, però també passant per Esquerra Republicana, que ha governat el Departament de Salut des del 2015.
Quan aplaudíem als balcons als nostres professionals sanitaris i es feia evident que hi ha un immens consens social per reforçar el nostre sistema sanitari, estàvem prenent consciència com a societat de moltes coses que s’havien fet malament. Ara, cal comprometre’s a convertir aquells aplaudiments en drets.
Jo no vull representar tan sols l’espai de la protesta, sinó sobretot el de la proposta. I és per això que impulsem propostes per a un gran Pacte Nacional per a la Salut, un pacte per transformar el sistema de salut i posar-lo a l’alçada del segle XXI. És en moments greus quan cal ser més valent i atrevit.
El Pacte Nacional per a la Salut vol donar resposta als sis principals problemes que té el sistema. En primer lloc, augmentar el pressupost per a salut garantint per llei que la inversió sigui, com a mínim, del 7% del PIB. En segon lloc, comprometre’ns a que les retallades no tornin mai més. Perquè és incomprensible que mentre el PIB ha crescut un 8,6% des del 2009, la despesa sanitària pública s’hagi reduït un 11,2%. I sort n’hem tingut de l’acord al qual vam arribar amb el Govern per als pressupostos, amb el que vam aconseguir que el pressupost per a Salut creixi en 900M€.
Òbviament, el tercer pilar ha de ser el de reforçar l’atenció primària, que és l’autèntic cor del sistema. Perquè tres de cada cinc euros retallats de la sanitat catalana durant l’anterior crisi van sortir de l’atenció primària. La quarta pota del gran acord que proposem ha de basar-se a dignificar la professió dels que ens cuiden. Un dels grans problemes que tenim és la incapacitat per retenir el talent. Però això no és només una qüestió de salaris, que també, sinó de precarietat laboral en la seva totalitat. Per posar només un exemple, tot i que una infermera espanyola cobrarà tres vegades més si exerceix al Regne Unit que aquí, el principal motiu de la migració que patim en infermeria és la precarietat laboral i no el salari. Països com Regne Unit o Alemanya ofereixen el més important: estabilitat, reconeixement i perspectives de millorar.
Un altre element bàsic de la transformació que proposem ha de ser l’assumpció que cal tractar la salut pública des d’un punt de vista transversal, és a dir, que prevenir és millor que curar. I això cal aplicar-ho a diferents dimensions: protegint als nens i nenes garantint accés a l’esport i a dietes variades; apostant per l’assistència als dependents i a la gent gran des de l’òptica de possibilitar la màxima autonomia; i potenciar l’accés de tothom que ho necessiti a tractaments de salut mental. Perquè és alarmant que un 24,3% dels catalans afirmi haver patit ansietat durant el confinament i un 20,8% depressió.
I, finalment, ens sembla fonamental clarificar l’actual sistema sanitari, garantint un control públic de tots els serveis i recursos. La iniciativa privada amb ànim de lucre en el terreny de la salut i del benestar social només ha produït fins ara més desigualtat social, territorial i assistencial. Tots hem vist i patit les conseqüències d’un model basat en el fet que «allò privat és més eficient que allò públic». Ara és l’hora de posar els fonaments per a una transformació integral que miri al futur i fer-ho tots plegats, deixant ben clar quines són les prioritats de Catalunya. Totes estem d’acord que cal transformar el nostre sistema de salut pública. Doncs treballem per a un sistema centrat en la salut i no en la malaltia. En definitiva, un sistema centrat en les persones, que són els pacients, però també els professionals. Sobre això decidirem els catalans i les catalanes el pròxim 14 de febrer amb el nostre vot.
Referències
Dades d’Amnistia Internacional.
Estudi del Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP)
Informe Anual del Sistema de Salut de 2019 elaborat pel Consell General d’Infermeria d’Espanya
Estudi de la Fundació Institut Universitari per a la recerca a l’Atenció Primària de Salut Jordi Gol i Gurina (IDIAPJGol), en col·laboració amb l’Institut Català de la Salut (ICS), la Red de Investigación en Actividades Preventivas y Promoción a la Salud (redIAPP) i Salud entre Culturas (SEC) https://www.diaridegirona.cat/catalunya/2020/05/12/24-dels-catalans-podria-patit/1043155.html
El Consell de Ministres ha aprovat un Reial decret llei de mesures que permeten a les comunitats autònomes i als l’Institut Nacional de Gestió Sanitària (INGESA) la contractació excepcional de personal facultatiu i no facultatiu per fer front a la crisi sanitària ocasionada per la COVID- 19, possibilitant la contractació de 10.000 professionals sanitaris.
El text recull així la possibilitat que es pugui contractar a aquells professionals que, compten amb el grau, llicenciatura o diplomatura corresponent però no tenen el títol d’especialista reconegut a Espanya, per a realitzar funcions pròpies d’una especialitat. Per tant, es podrà contractar, a qui hagin realitzat les proves selectives de formació sanitària especialitzada en la convocatòria 2019/2020, que han superat la puntuació mínima però no han resultat adjudicataris de plaça.
També es podrà contractar els professionals sanitaris que compten amb un títol d’especialista obtingut en un Estat no membre de la Unió Europea, sempre que el Comitè d’Avaluació hagi emès l’informe-proposta regulat per llei.
A més, cada comunitat autònoma pot acordar que el personal d’infermeria i metge especialista estatutari que presti serveis en centres hospitalaris passi a fer-ho als centres d’Atenció Primària de la seva àrea d’influència amb l’objectiu de reforçar-la, sempre quedi garantida l’atenció sanitària en les seves unitats d’origen.
Així mateix, les comunitats autònomes també podran destinar al personal estatutari de la categoria d’infermeria, metge o pediatre d’atenció primària, de forma excepcional i transitòria, a prestar serveis en els seus hospitals de referència o als hospitals de campanya, si les necessitats ho demanen.
El 30,9% de les intervencions quirúrgiques a Espanya es realitzen en hospitals privats, la qual cosa suposa un creixement de 1,6 punts. Són dades sobre el negoci de la sanitat privada de 2016, els més actualitzats, del Ministeri de Sanitat i dels Centres d’Atenció Especialitzada que ha fet públic aquest dimarts l’Institut per al Desenvolupament i Integració de la Sanitat (IDIS). En algunes comunitats el percentatge és més alt. Les tres que més són Canàries, amb el 48,6% de les operacions; Balears, amb el 45,2% i Andalusia, amb un 40,6%.
«Això és complementar al sistema. Si no estiguéssim fent això, on estarien les llistes d’espera?», Es preguntava el doctor Manuel Vilches, director general d’IDIS i encarregat de presentar el document. Segons les últimes dades públiques del Ministeri de Sanitat, de 2018, hi havia 584.000 persones en llista d’espera per entrar a quiròfan i la mitjana era a 93 dies.
IDIS calcula que «de no existir la sanitat privada i suposant que es mantingués la dotació actual, estaríem parlant de més de 2 milions de persones en llistes d’espera per operar-se». En 2016 va haver-hi 1.600.000 operacions en la privada, i calculen que el 2018 seguint el ritme fins ara estaran ja al voltant de les 1.700.000. Dins de les cirurgies que es realitzen a la privada, el 37% d’elles són ortopèdiques i de traumatologia, el 34% és neurocirurgia, General-Digestiu i Ginecologia, el 33% Vascular i el 24% Cardíaca. El que més són plàstiques, amb el 58,3%.
El 24,1% de les urgències a Espanya es realitza també per la sanitat privada, i el 24% dels ingressos. El 58% dels hospitals del nostre país, 460, són privats, el que constitueix el 32% dels llits, 51.373. La sanitat privada suposa un terç de la despesa sanitària total i el 3,3% del Producte Interior Brut (PIB). El sector públic metge està en el 5,7% de PIB.
La derogació de l’exclusió sanitària de Mariano Rajoy per a recuperar la sanitat universal va ser una de les primeres mesures adoptades per Pedro Sánchez. Retornar-la es va convertir en la bandera més onejada per l’Executiu socialista a la seva arribada a la Moncloa, però la restauració no va ser completa: la normativa deixa desprotegits als pares estrangers de ciutadans espanyols amb residència a Espanya per reagrupació familiar. Alguns dels afectats, com Juan i Guadalupe, pateixen càncer i s’enfronten a grans dificultats per a costejar el seu tractament.
Es tracta d’un dels col·lectius perjudicats per la reforma sanitària de l’etapa de Mariano Rajoy, que l’Executiu de Sánchez ha mantingut en el Reial decret llei que pretenia corregir-la, aprovat al juliol. Segons ha pogut saber eldiario.es i han confirmat els ministeris de Treball i Sanitat, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS) denega de forma sistemàtica la targeta sanitària als pares i mares reagrupats pels seus fills a Espanya.
«No tenen dret a l’assistència sanitària amb càrrec als fons públics del nostre Sistema Nacional de Salut», admet el Ministeri de Treball. El Govern, apel·lant a la Llei d’Estrangeria, exigeix a aquests pares, ja majors, contractar una assegurança mèdica privada per a obtenir la residència per reagrupació familiar. Però no sempre les seves pòlisses acaben cobrint el tractament de malalties greus sorgides una vegada assentats a Espanya, o aquests no poden permetre’s el pagament de la medicació.
Els efectes d’aquest requisit, rebutjat per més de 40 sentències i el Defensor del Poble, es tradueixen en casos concrets d’exclusió sanitària. Juan*, d’origen mexicà, viu a Espanya de forma regular per la reagrupació familiar tramitada pel seu fill, de nacionalitat espanyola. Ha estat diagnosticat de càncer de pròstata fa onze mesos, però encara no ha pogut rebre el tractament mèdic necessari per a evitar la propagació de la malaltia. L’home, de 76 anys, va contractar un segur, però no li cobreix l’atenció requerida.
En el cas de Guadalupe*, reagrupada colombiana, pateix càncer de pit i d’endometri. La seva filla, de nacionalitat espanyola, va contractar l’assegurança privada exigida per Estrangeria però, davant la malaltia de la seva mare, el cost per a fer front a la medicació s’ha disparat, relata. La pòlissa cobreix el seu tractament hospitalari, però no la medicació, per la qual cosa tenen «grans dificultats» a l’hora de finançar les medicines necessàries per a complementar-lo.
Juan, amb càncer de pròstata i sense tractament
«Tinc molta por. Tracto de viure la meva vida tranquil·lament perquè no vull accelerar la malaltia amb la meva preocupació. Això és curable, si s’atén. Però si no rebo tractament, pot saltar a un altre costat i no es podrà curar», alerta Juan al costat de la seva esposa, Paola*, de 80 anys, també exclosa del sistema de salut. Segons detalla, el tractament que requereix el càncer de Juan costa al voltant de 10.000 euros. «No tinc aquests diners», lamenta el mexicà.
Juan (nom fictici) no té accés a la sanitat pública gratuïta. OLMO CALVO (eldiario.es)
Quan van arribar a Espanya, Juan comptava amb una assegurança privada, un dels requisits establerts per l’Executiu per a obtenir el permís de residència per reagrupació familiar. Al març de l’any passat, una clínica de pagament de Madrid li va diagnosticar càncer de pròstata.
Una vegada informat que l’assegurança no es feia càrrec de la seva malaltia, va acudir a la sanitat pública, indica. «En l’ambulatori vaig explicar que tenia càncer, que era un cas de vida o mort per al qual necessitava tractament, però em van dir que no tenia dret», explica Juan.
Mesos després, quan va llegir en els mitjans que Pedro Sánchez havia «recuperat la sanitat universal», va pensar que la nova normativa es traduiria en el seu accés a la sanitat pública gratuïta. Juan i la seva esposa, Paola*, van sol·licitar la targeta sanitària davant l’autoritat competent, l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS). Per a la seva sorpresa, la resposta va ser també negativa, segons la resolució a la qual ha accedit eldiario.es. El matrimoni ha recorregut i s’ha xocat amb una nova denegació.
«Vam veure que el nou govern va elaborar una llei per a permetre la sanitat a tots els que estaven a Espanya, així que la sol·licitem. Pensem que el problema estava resolt, però ens la continuen denegant i denegant», lamenta Juan al costat de la seva esposa a la casa on viu amb el seu fill als afores de Madrid. La filla de Guadalupe també va creure les promeses d’aquesta «sanitat universal» que va acaparar titulars abans d’ensopegar amb una altra negativa.
L’Institut Nacional de Seguretat Social rebutja l’accés sanitari a casos com el de Juan i Guadalupe apel·lant a la normativa de la «recuperació de la sanitat universal» aprovada pel Govern socialista al juliol. La resolució del primer, a la qual ha accedit eldiario.es, conclou «desestimar-la per no acreditar-se tots els requisits exigits» en «el Reial decret llei 7/2018 [adoptat per l’actual Executiu], ja que disposa de cobertura sanitària obligatòria per una altra via a través d’una assegurança de malaltia vinculada a l’autorització de residència temporal».
Extracte de la resolució de l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), dependent del Ministeri de Treball, en la qual denega l’accés a la sanitat de Juan. (eldiario.es)
Les resolucions, denegades
Segons justifica l’INSS en la resolució, les persones reagrupades a Espanya tenen com a requisit la tinença d’una assegurança sanitària, i aquesta és la raó per la qual neguen el seu accés a la sanitat pública. «La concessió de l’autorització de residència en el cas d’estrangers no comunitaris suposa […] que ha hagut d’acreditar que compta amb una assegurança de malaltia que cobreix tots els riscos a Espanya», resa el document.
El Reial decret 7/2018, adoptat per l’actual Govern, garanteix l’accés al Sistema Nacional de Salut a «les persones estrangeres que tinguin establerta la seva residència en el territori espanyol», però sota una sèrie de condicions. Una d’elles, recollida en l’article u, exigeix «ser persona estrangera i amb residència legal i habitual en el territori espanyol i no tenir l’obligació d’acreditar la cobertura obligatòria de la prestació sanitària per una altra via».
Així, l’INSS s’està emparant en aquest últim supòsit per a denegar la sanitat pública i gratuïta als immigrants reagrupats amb els seus fills amb nacionalitat espanyola, com va alertar el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal a l’agost. La xarxa de metges desobedients contra l’exclusió sanitària va advertir llavors de la possibilitat que aquest requisit suposés en la pràctica la denegació de l’assistència mèdica a les mares i pares estrangers de ciutadans espanyols, com ja ocorria des de l’any 2012.
L’INSS denega la targeta sanitària de Guadalupe (nom fictici) (eldiario.es)
Qüestionat sobre aquest tema per eldiario.es, fonts dels ministeris de Treball i Sanitat apel·len a la Llei d’Estrangeria per a explicar l’exclusió. «El Reial decret 240/2007 exigeix que, per a obtenir la residència temporal a Espanya, s’acrediti tenir recursos i assistència sanitària. L’ascendent no pot adscriure’s com a beneficiari del seu fill pel qual la seva cobertura sanitària ha de ser a través d’una assegurança privada», reiteren les fonts oficials del departament dirigit per Magdalena Valerio. «Com a resident no cap perquè per a aquest cas s’exigeix no tenir cobertura obligatòria per una altra via i aquests, per a obtenir la residència, han d’haver acreditat una assegurança de salut».
Segons defensen, existeix una via per a tenir accés a l’assistència sanitària per raons humanitàries, és a dir, per no tenir recursos econòmics, com en el cas dels immigrants en situació irregular. Encara que els reagrupats tampoc poden optar a aquesta cobertura: «Aquest no és el cas, perquè la Llei d’Estrangeria només dóna permisos per reagrupació a qui compta amb recursos, propis o familiars, i estableix com a requisit imprescindible subscriure una assegurança sanitària», responen des de Treball.
Per part seva, des de Sanitat, repeteixen el mateix argument: «Segons la Llei d’Estrangeria, la persona necessita venir amb una assegurança mèdica i la normativa de Sanitat estableix que es dóna cobertura sempre que un tercer no tingui l’obligació de pagament de la cobertura sanitària per una altra via», detallen. Sobre el cas concret de Juan, al qual la seva pòlissa no li cobreix el tractament, al·leguen que es tractaria d’una qüestió a reclamar «a l’assegurança» en qüestió.
Almenys 40 sentències condemnen el criteri del Govern
No obstant això, aquesta argumentació de l’actual Govern, la mateixa que l’anterior, està sent qüestionada per la Justícia. Almenys 40 sentències han donat la raó a aquestes famílies en vuit comunitats autònomes diferents. El col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal només té constància de dues fallades contra els afectats, per la qual cosa sol·licita a l’INSS que permeti l’accés a la sanitat als reagrupats tenint en compte que «els tribunals els estan donant la raó».
El 2014, el Defensor del Poble també va condemnar l’exigència d’una assegurança mèdica privada als immigrants reagrupats a Espanya pels seus fills nacionalitzats. Segons va raonar la institució, el Reial decret 240/2007 no estableix com a requisit la contractació d’una pòlissa, com defensava llavors l’Executiu de Rajoy i sosté ara el Govern de Sánchez.
«Al familiar ascendent de ciutadà espanyol, que no ha exercit la llibertat de circulació, li serà exigible únicament l’acreditació de viure a càrrec del ciutadà espanyol per a tramitar la targeta de residència de familiar de ciutadà de la Unió, de conformitat amb l’article 8 del Reial decret 240/2007, sense que estigui justificada la presentació d’una assegurança de malaltia de caràcter públic o privat», va concloure el Defensor del Poble, qui recordava que «l’exigència de requisits no contemplats en l’article 8 de l’esmentat Reial decret (com és la presentació d’una assegurança mèdica) estaria de facto impedint l’accés al dret d’assistència sanitària».
A la recerca de solucions, Juan, Paola i Guadalupe van entrar en contacte amb el Col·lectiu d’Afectades per l’INSS, creat el passat estiu per immigrants reagrupats pels seus fills a Espanya exclosos de la sanitat, al principi, per la reforma del PP. Es van trobar amb què els seus casos eren els mateixos. I van començar a buscar remeis similars donats suport per Jo Sí Sanitat Universal.
Juan i la seva esposa ja han iniciat la batalla judicial després de registrar les seves respectives denúncies davant el Jutjat social de Madrid, però es troben a l’espera de la celebració del judici. Confien que, com en el cas dels seus companys de col·lectiu, obtinguin la targeta sanitària. Mentre arriba el dia, el matrimoni espera, amb certa angoixa continguda, que el tumor de Juan no es compliqui fins al moment en el qual aconsegueixi accedir a la sanitat pública.
Nota: els noms utilitzats en aquest article «Juan, Paola i Guadalupe» són ficticis a petició dels entrevistats, perquè temen que el registre d’aquests en els mitjans pugui tenir alguna conseqüència. eldiario.es ha tingut accés als seus noms reals que han estat acarats amb la documentació.
A les empreses de sanitat privada els ha anat molt bé amb les retallades en la sanitat pública. Mentre es deteriorava el sistema comú, s’ha accelerat un mercat que no para de créixer tant pels diners que arriba de les asseguradores com pel dels concerts o concessions amb els governs.
El sistema públic va veure com van caure els seus recursos gairebé un 6% entre 2010 i 2015. La recuperació dels pressupostos que s’ha registrat després no ha restablert la situació. Així ho explicava la consultora AON en analitzar el mercat de salut privat el 2018: «Les deficiències en el sector sanitari públic que continua sofrint les mesures restrictives preses el 2012».
Les clíniques privades no benèfiques van ingressar 1.615 milions d’euros públics el 2017, segons l’última anàlisi disponible de DBK, encadenant cinc anys seguits d’increment (un 13% més). Les asseguradores han passat de facturar 6.900 milions en pòlisses a uns 8.000 milions. A la calor d’aquest negoci, grans grups sanitaris han acudit al negoci espanyol: vuit operadors es reparteixen tres quartes parts del pastís.
El sector està dominat per Quirónsalud, Vithas-Nisa, HM Hospitales, HLa (Asisa) i Hospiten la facturació dels quals –uns 3.951 milions– acapara el 64% de la xifra de negoci global. Altres operadors destacats són Sanitas i Clínica de Navarra. Tots junts facturen al voltant de 4.500 milions d’euros i presenten un increment sostingut d’ingressos fins a cotes rècord. El mercat s’ha convertit en una cosa atractiva de manera que corporacions gegantesques han desembarcat adquirint el control d’alguns d’aquests grups.
Així, l’alemanya Fresenius es va fer amb Quironsalud, la britànica BUPA domina Sanitas i l’estatunidenca Centene es va comprar la meitat de Ribera Salud. Els tres són els principals agents que dirigeixen hospitals 100% privatitzats de la xarxa pública (com els de la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana).
El resultat és que el nínxol està en cada vegada menys mans. Quironsalud s’ha conformat a base de fusions entre Quirón i IDC-Salut (l’antiga Capio). Gestiona quatre hospitals del sistema sanitari públic madrileny i altres dos concertats a Catalunya. Això li va permetre facturar 2.540 milions d’euros el 2016. Els concerts amb la sanitat pública aporten un terç del que guanya. Aquests acords s’han convertit en un filó econòmic.
Els seus números van fer que Fresenius, la major empresa de sanitat privada d’Europa, pagués 5.600 milions per ella (va cridar a la divisió Helios Spain). «Els ingressos del costat públic són més rendibles que els del costat privat», va confessar el conseller delegat de Fresenius en informar de l’operació. Amb la venda, el fons de capital de risc que dominava el conglomerat, CVC, es va embutxacar 2.600 milions de plusvàlues. Fins a setembre de 2018, la divisió espanyola ha ingressat 2.231 milions, un 20% més que en el mateix període de 2017, segons els informes trimestrals de l’empresa.
La valenciana Ribera Salud va ser la pionera de la gestió externalitzada integral d’hospitals finançats amb fons públics. Va estrenar el model Alzira a l’hospital de la Ribera a la Comunitat Valenciana i va ampliar les seves concessions a Dènia, Torrevella i Vinalopó. També va desembarcar a Madrid en fer-se amb el contracte dels laboratoris que donen servei a diferents hospitals públics i un centro en la localitat de Torrejón d’Ardoz.
El Govern regional d’Ignacio González (PP) li va donar més pista en adjudicar-li dos dels hospitals que va pretendre privatitzar en el seu avortat projecte de 2012. Ribera Salut es va desfer de l’hospital que controlava en vendre les accions que posseïa en la societat contractista de Torrejón d’Ardoz a Sanitas. L’any passat, el grup Centene va comprar el 50% de Ribera al mateix temps que recomprava a Sanitas la seva participació en aquest hospital madrileny.
Ingressos assegurats
Els diners que parteix dels pressupostos sanitaris de les comunitats autònomes per a concessions administratives d’aquest tipus és una veta suculenta, ja que assegura els ingressos. Fins i tot alguns contractes recullen l’augment en la facturació amb diferents criteris. Així, en la Comunitat de Madrid han passat d’assignar als hospitals privatitzats 299 milions d’euros en 2011 a 451 el 2012 i 617 el 2016. Ribera Salut i Sanitas es reparteixen els contractes de concessions de la Comunitat Valenciana. L’expansió del model privatitzat va fer que de 56,9 milions d’euros el 2010 es passés a 283 el 2014 i 308 milions el 2018.
La Fundació Idis, que agrupa empreses sanitàries, analitza que «continua la tendència començada fa alguns anys de concentració en grups hospitalaris cada vegada més potents, arribant a un sector cada vegada més concentrat». I, encara que la desinversió pública s’ha revertit després de la crisi econòmica –sobretot en la part d’hospitals–, el mercat es reforça any rere any. També defensa que l’auge de la sanitat privada és beneficiós per al sector públic perquè «descàrrega» al sistema i «allibera recursos» en acudir més gent als hospitals privats.
La presidenta de l’Associació d’Economia de la Salut, Laura Vallejo-Torres adverteix per la seva part dels riscos que implica la concentració. Aquesta professora de la Universitat de Las Palmas entén que aglutinar «pot portar a la creació de monopolis i oligopolis que impliquen problemes per a la competència i això pot suposar perjudicis tant per als pacients com per als treballadors del sector». L’economista adverteix que la concentració és «una tendència global en tots els sectors i també en el de la salut».
Un altre dels gegants que ha il·luminat aquesta nova realitat sanitària és el nascut de la unió entre Vithas i Nisa. «Dos importants grups sanitaris de prestació de serveis d’assistència privada de lliure elecció i concertada per a col·lectius públics a Espanya i serveis sanitaris a pacients públics mitjançant concerts sanitaris», segons els va descriure la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència en analitzar el seu projecte de fusió el 2016. Tots dos sumaven entre el 10 i el 20% del valor dels concerts públics subscrits a Madrid, Comunitat Valenciana i Andalusia, va explicar la CNMC.
La compradora, Vithas, és el projecte dels germans Gallardo, i va créixer impulsada en part amb aquests diners públics. Els amos dels laboratoris Almirall van presentar l’empresa d’hospitals privats el 2012, el mateix any en què es van acollir a l’amnistia fiscal per a regularitzar 113 milions d’euros ocults. Aquest curs van ingressar, almenys, 30 milions d’euros de diferents administracions. El 2017 van adquirir Nisa per a ampliar el negoci. La facturació global ha passat de 205 milions el 2013 a 521 milions el 2017.
En aquesta cúpula també es troba el grup HM Hospitals que mostra una senda de facturació a l’alça i va ingressar 336 milions d’euros el 2017, un 7,7% més que el curs previ, i la canària (ara estesa a Mèxic i el Carib) Hospiten que ha passat de 244 milions el 2013 a 287 el 2017 (un 17,6% més).
Hospiten és un gran grup hospitalari d’origen canari, el creixement del qual va ser unit als concerts públics que va mantenir des de 1977, des del postfranquisme, alguns renovats irregularment. L’executiu va haver de finalment anul·lar una bateria d’ells el 2018 per a treure’ls de nou a concurs. L’amo d’Hospiten, Pedro Luis Cobiella, va aparèixer en els Papers de Panamà per tenir una societat off-*shore per a ingressar plusvàlues.
Les retallades, la falta de mitjans i personal, la precarietat i les derivades deficiències d’atenció al personal. Són les queixes que des de fa temps duen a terme diferents col·lectius de la sanitat pública gallega i que provoquen mobilitzacions constants o vagues en el sector de les ambulàncies, en els punts d’atenció continuada (PAC) o en les Urgències, com ocorre actualment en el Clínico de Santiago. El conflicte va a més i aquest dilluns 22 caps de servei dels centres de salut de l’àrea sanitària de Vigo van presentar públicament la seva dimissió en bloc davant la «progressiva deterioració de l’assistència sanitària en Atenció Primària, que ha arribat a límits insostenibles».
Amb aquesta contundència s’havien manifestat ja en la carta de renúncia signada per tots ells i dirigida a la Consellería de Sanidade. En la tarda d’aquest dilluns, 22 professionals van consumar i van escenificar la seva renúncia en una roda de premsa en la qual van explicar que el motiu principal de la seva decisió eren «les retallades que estan afectant el sistema de salut gallec des de 2012». Així ho va aclarir el president del col·legi de metges de Pontevedra, Luis Campos, que va mostrar el suport als dimissionaris.
En l’escrit, al que va tenir accés eldiario, adverteixen que han avisat «reiteradament» de la caòtica situació a l’administració sanitària. «Fins aquí arribem i no volem ser còmplices d’aquesta deterioració», expliquen els professionals, que suposen el 80% dels caps de servei dels centres de salut de Vigo, i recorden que van denunciar els defectes «de forma reiterada» tant al gerent i a director d’assistència de l’àrea de gestió integrada de Vigo, així com al conselleiro de Sanidad, Jesús Vázquez Almuiña. Les peticions dutes a terme en les últimes reunions a l’estiu tampoc van rebre resposta. I els últims intents de la Xunta per evitar la dràstica mesura en les últimes setmanes tampoc ha fet efecte.
«Davant l’absència de canvis, hem decidit presentar la nostra dimissió com a caps de servei», expliquen en la carta els responsables dels centres de salut de Coruxo, Gondomar, Trenco Borrissol o A Doblegada, entre uns altres. En la carta denuncien la «sobrecàrrega assistencial» que provoca «la deterioració de l’atenció als pacients, amb repercussió en la seva salut», així com l’»esgotament i desmotivació dels professionals sanitaris», la qual cosa provoca la «falta de fidelització dels professionals nous a la sanitat pública i jubilacions anticipades de professionals amb gran experiència».
En la roda de premsa, han advertit que la càrrega assistencial provoca que molts dels professionals de Primària hagin d’atendre fins a 45 pacients per dia, alguna cosa que no consideren «digne». I fins i tot han explicat que un dels dimissionaris no havia pogut estar a l’acte perquè havia d’atendre «92 pacients» durant la jornada. Adverteixen, a més, que hi ha metges «que no volen treballar amb les condicions precàries que els ofereixen». «El sistema es manté pel sobreesforç dels professionals», diuen.
Els caps de servei critiquen també la «nul·la previsió de la falta de recanvi professional» que, diuen, és «evident» des de fa anys en Medicina de Família i Pediatria, o la «dificultat d’accés a l’atenció hospitalària» dels malalts, amb llistes d’espera per a proves i consultes «inacceptables» i «sense possibilitat de derivació urgent o preferent», sent les urgències hospitalàries «l’única porta d’entrada».
A més, denuncien la «utilització perversa de noves tecnologies en la interconsulta que dificulten més l’accés» i l’»absència de contractes eventuals estables» i les «condicions de treball deplorables per als professionals més nous en la sanitat pública».
L’escrit, molt dur amb el Sergas, adverteix que els centres d’atenció primària «no expliquen des de fa anys amb plans estables de reposició de material ni d’incorporació de nou aparador». «No deixem de veure com els hospitals creixen en dotació i tecnologia cara i sofisticada mentre en l’Atenció Primària es manca de l’elemental. L’activitat que abans es feia als hospitals i ara es realitza en Primària no veuen acompanyada dels recursos necessaris», expliquen els caps de servei que passaran a exercir únicament com a metges de família.
Vaga i tancaments
La dimissió va coincidir a més amb una jornada de vaga de metges a Galícia en la qual el sindicat O’Mega critica també li «deterioro de la sanitat» o l’»esgotament» del personal, així com les «retallades pressupostàries» i el «col·lapse permanent de l’assistència».
Les demandes coincideixen en molts casos, també, amb les reivindicacions que duen a terme en les Urgències de l’Hospital Clínic de Santiago tant el personal com els metges. Des d’aquest dilluns, i fins al dijous, està convocada la cinquena setmana de vaga en un espai on els professionals, com en altres casos, reclamen més treballadors, més mitjans i millors condicions laborals per millorar també l’atenció a la ciutadania.
El personal considera insuficient l’oferta de reforç que ofereix la gerència, manté les mobilitzacions i anuncia un tancament per al pròxim dia 19. Tan mèdics com la resta de professionals insisteixen a mantenir les mobilitzacions, que aquest dilluns han tornat a la porta del Clínic, després que en els últims dies es tornessin a acumular malalts en els passadissos.
El Sergas advertia el dilluns que no havia rebut cap notificació sobre la possible dimissió i demana mantenir el «diàleg». A més, assegura que l’eix de les reivindicacions són la manca de metges en desocupació en les llistes de contractació per fer relleus, un problema que, segons Sanidade, no és exclusiu de Galícia sinó de tot l’Estat.
En Marea i BNG consideren la dimissió dels caps de servei a Vigo com un «advertiment» de la «deterioració» de la sanitat pública a Galícia. La portaveu nacional del Bloc, Ana Pontón, creu que és obvi que el «tsunami privatitzador» provoca problemes i un malestar tant entre els professionals com al carrer. Per a la diputada d’En Marea, Flora Miranda, «la falta de pressupostos té conseqüències per a les persones malaltes». «Les retallades maten», va concloure, mentre el PP aposta perquè la Xunta «redueixi la conflictivitat».
“Res no tornarà a ser exactament com ho havíem conegut”. Així acaba el documental ‘La Salut, el negoci de la vida’, realitzat per l’associació Sicom i la productora How. Qui parla és Artur Mas, en aquell moment president de la Generalitat, i es refereix els efectes de les retallades pressupostàries que havia decidit i aplicat el seu govern. Mas, per convicció o per quedar bé davant d’Europa com l’alumne més aplicat a l’hora de dur a terme les retallades que demanaven Alemanya i els països nòrdics, va fer aprovar uns pressupostos que suposaven una marxa enrere espectacular en la despesa i inversió públiques. Gairebé tots els departaments en van rebre les conseqüències però les àrees socials van ser les més damnificades. Educació i sanitat, àmbits on el govern català té gairebé totes les competències transferides, van sortir greument damnificades d’aquesta etapa política. Res no tornaria a ser exactament igual. Seria pitjor. I per metges, infermeres, treballadors de la sanitat i pacients, molt pitjor.
Les retallades en les àrees socials van ser a Catalunya més radicals que a la resta de comunitats autònomes espanyoles. Només la Castella-La Manxa presidida per Dolores de Cospedal va exercir-les de forma tan dràstica. Ambdues comunitats van deixar el 2015 la despesa social un 26% per sota de la que tenien sis anys abans. A Catalunya aquest percentatge corresponia a 5.538 milions d’euros. Pel que fa a la sanitat, Artur Mas i el seu conseller de Salut, Boi Ruiz, van impulsar una correcció a la baixa de la despesa sanitària que va passar de 9.875 milions d’euros el 2010 a 8.290 milions quatre anys després.
Que Artur Mas hagués d’anar en helicòpter al Parlament de Catalunya per esquivar les ires populars per aprovar els pressupostos que consolidaven aquestes retallades no sorprèn amb aquestes dades a la mà. Ja sobta més que Esquerra Republicana avalés les retallades i que aquella indignació ciutadana anés perdent força amb el pas del temps. El 10 de desembre de 2014, l’aleshores conseller de Territori, Santi Vila, oferia la seva interpretació d’aquest interrogant amb una altra pregunta retòrica. “Si aquest país no hagués fet un relat en clau nacionalista com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions d’euros?”, en un acte organitzat pel Fòrum Europa.
Lògicament, la reducció pressupostària va tenir conseqüències immediates. Es van tancar quiròfans a les tardes, serveis que es deixaven de prestar als hospitals l’estiu no eren recuperats en tornar de vacances, a alguns centres d’atenció primària es van reduir els horaris d’atenció als pacients, d’altres van tancar a les tardes o els caps de setmana, es van deixar de cobrir les baixes dels metges que estaven malalts o es jubilaven, les urgències es van col·lapsar més encara i més sovint del que ja passava amb anterioritat, les llistes d’espera van augmentar… Un desastre que queia sobre les espatlles d’uns treballadors sanitaris cada cop més estressats i sobre uns pacients frustrats i desesperats. El nombre de sanitaris mentre Artur Mas va ser president de la Generalitat va baixar de 76.306 el 2011 a 73.899 el 2015. El nombre de llits hospitalaris es va reduir en 1.170 en aquest període, passant de 14.072 a 12.902.
Boi Ruiz va arribar al càrrec procedent del sector privat. Va deixar la presidència de la Unió Catalana d’Hospitals, associació empresarial d’entitats sanitàries, per responsabilitzar-se de la salut i la sanitat pública. Molts van interpretar que era com posar la guineu a defensar les gallines. Algunes de les seves idees no van arribar a aplicar-se per l’oposició de la CUP, que Mas necessitava per tenir la majoria al Parlament a l’hora d’aprovar determinats projectes i lleis. Així, es va quedar al calaix el projecte VISC+, amb el qual Ruiz volia fer caixa a canvi de vendre les dades sanitàries dels pacients catalans a entitats de tota mena, hospitals privats inclosos.
El Tribunal Constitucional va prohibir el copagament que comportava pagar un euro per cada recepta mèdica que es portava a la farmàcia. Els mateixos farmacèutics es van revoltar contra aquesta mesura.
Contra tots aquests atacs a la salut pública es van mobilitzar els sectors afectats i també la ciutadania. Va aparèixer la Marea Blanca, una plataforma implantada també a tota Espanya i que lluita per una sanitat pública gratuïta, universal i de qualitat. Va ser una pedra a la sabata del conseller Ruiz, que ja no va entrar en el govern que va nomenar el successor d’Artur Mas, Carles Puigdemont. Ruiz se’n va anar a donar classes a la Universitat Internacional de Catalunya, de l’Opus Dei i a participar en tertúlies a Catalunya Ràdio. A més, va fitxar per ‘Ribera Salud’, que es defineix com a ‘grup empresarial de gestió sanitària líder en el sector de concessions administratives sanitàries a Espanya’.
Puigdemont va col·locar Toni Comín, procedent de l’espai socialista i vinculat a Esquerra Republicana, al lloc de Boi Ruiz. Comín va elogiar la tasca del seu antecessor quan va prendre possessió però va insinuar una línia política més progressista que li va costar durs retrets per part del PDeCat. La música del seu discurs sonava millor als col·lectius que lluiten en defensa de la sanitat pública però a la pràctica res del que va anunciar va concretar-se. Tot va seguir si fa no fa igual. El traspàs al sector públic d’hospitals privats com el General de Catalunya han quedat empantanegats mentre les llistes d’espera no es van reduir, els serveis d’urgències dels principals hospitals continuaven amb llits als passadissos i els metges i infermeres dels CAP perdien la salut i els nervis incapaços d’atendre la gent que demanava visita.
Els defensors del govern de la Generalitat es van agafar, com a un ferro roent, a unes paraules de Daniel de Alfonso, director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, filtrades el juny de 2016 als mitjans de comunicació, en les quals li deia al ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que “els hem destrossat el sistema sanitari”. Per les xarxes encara corre aquesta explicació de la crisi de la sanitat pública a Catalunya. De Alfonso es referia al desmantellament de la xarxa de corrupció que implicava l’ex-president del Consorci de la Salut i Social de Catalunya, Ramon Bagó, destacat membre del partit de Mas i Ruiz. La sanitat catalana la van ‘destrossar’ o, si més no, dur a la crisi de mitjans humans i econòmics que ha esclatat aquesta setmana, ells dos.
