Just Deploy It!

Etiqueta: sistema sanitari

  • Corrupció en sanitat

    Segons la definició de la Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) corrupció és “abús de la posició pública per obtenir un benefici privat”, segons altres és “l’acció humana que transgredeix els principis ètics o legals”. Aquí parlarem de la corrupció de les persones que s’aprofiten de la seva posició en els sistemes públics (polítics, funcionaris, treballadors) o d’altres persones que amb les seves “relacions” amb aquestes persones dels serveis públics, s’aprofiten  per obtenir beneficis privats dels recursos públics, parlarem dels corruptes. És a dir de les persones que es deixen subornar o en subornen un altra, apartant-la dels principis ètics o legals en benefici propi.

    Com sabem és una practica molt freqüent a casa nostra, sobretot en els serveis sanitaris, socials, urbanisme i altres contractacions. La corrupció d’amiguets, amiguets dels nostres, tant característica del nostre model, denunciada abastament per alguns mitjans, moviments polítics i plataformes, amb centenars d’implicats de tots els nivells d’administracions i de partits polítics que les han governat.

    Causes que fan possible la corrupció

    Els interessos econòmics privats mancats de ètica. La ineficiència i/o insuficiència del  propi sector públic. La mala qualitat del control (econòmic, de resultats, de qualitat, d’eficiència, de  contractacions i despeses , etc). El “Control previ” degenerat en “tràmit” inútil i que dificulta, a més,  una àgil  gestió. Absència de càstig ràpid i exemplar. Poca sanció social.  Acceptació legal de “portes giratòries”. Manca de transparència absoluta i clara (intel·ligible) de les institucions. Excessiva presència en el sistema públic d’entitats prestadores de serveis, amb estatus jurídic divers,  de difícil i complex control. Sistema de pagament de prestació de serveis pervers, paguem per activitat. Sistema de finançament  de partits polítics i partits clientelars. Manca de bústia ètica coneguda i segura. Sistema judicial amb poca cultura democràtica, lent i potser insuficient.

    Què s’hauria de fer en el sistema sanitari públic

    Que els diners i recursos públics es destinin a serveis amb valors ètics de bé comú, a satisfer drets de ciutadania, en aquest cas a la protecció i promoció de la salut i l’atenció sanitària universal, amb equitat i qualitat. Per tot això caldrà, en primer lloc, fer un pla temporal de reversió d’externalitzacions de serveis a empreses privades mercantils (amb lucre).

    Per a totes les altres entitats prestadores de serveis finançats per pressupostos públics (de propietat i gestió pública, empreses publiques, Consorcis públics, Fundacions, d’economia social i solidaria) que tinguin concerts i contractes, amb empreses privades nomenades “sense lucre” o altres d’economia social, exigència de declaració de valors explícits de servei al be comú. També de sostenibilitat, democràcia interna, transparència absoluta i bon govern, incompatibilitats, adhesió a codi ètic, governança amb participació de treballadors, ciutadans  i administració pública i control estricta de la autoritat pública.

    A més convé també no pagar per activitat (número de visites, ingressos, urgències, etc.) si no per millora de la salut i el benestar de les persones o un bon acompanyament a la cronicitat i al final de la vida. Si es paga per activitat podem tenir fàcilment corrupció i també mala gestió dels recursos públics.

    Informació, control i transparència

    Cal un control estricte de conflictes d’interessos i incompatibilitats professionals  d’exercici públic/ privat i òrgans de control del sistema públic potents, amb un control de gestió directa (no prèvia) i amb el suport de les tecnologies de la informació per ser immediat (diari).

    L’accés a la informació de les entitats ha de ser públic i fàcil i s’ha de tenir un control estricte de les portes giratòries, del finançament dels partits, dels contractes (per exemple si hi ha comissions externes a l’entitat), convenis i subvencions. Informació i documentació que ha de ser pública (també les clàusules, el procés, els concursants, etc.), així com també les memòries i auditories anuals per part de l’administració pública.

    Tot això que sembla de sentit comú caldria regular-ho estrictament per llei  i sobretot vigilar-ho i fer-ho complir. No sembla que el pendent decret del govern sobre la gestió de l’assistència sanitària vagi per aquesta línia. Com ja vaig dir, és una proposta ambigua, perillosa i que perpetua el  model sanitari que ens ha portat fins aquí.

  • El Cercle de Salut es presenta com un ‘think tank’ per estimular el debat sobre el sistema sanitari català

    Una nova iniciativa batejada com ‘Cercle de Salut’ pretén fer-se un espai en la reflexió i el debat sobre el sistema sanitari català. El cercle, que s’autodefineix com un think tank i rebutja definir-se com un grup de pressió o lobby, està promogut per  persones vinculades amb el sector salut i té com a objectiu “promoure el debat serè sobre el sistema sanitari”. Així ho han explicat els impulsors de la iniciativa en la presentació feta aquest dilluns al vespre a l’auditori de l’Hospital Sant Joan de Déu davant de prop de 200 assistents, entre els quals s’hi ha pogut veure el director del Servei Català de la Salut, David Elvira.

    Segons ha explicat el seu president, l’hepatòleg Miquel Bruguera, la iniciativa preveu funcionar com un think tank o centre de pensament i elaborar informes o organitzar debats, entre d’altres activitats, per tal de tenir projecció exterior i “estimular” el debat per fixar “bases de millora del sistema de salut”. Entre els problemes del sistema que ha mencionat durant la presentació Bruguera ha citat les llistes d’espera, els serveis d’urgències dels hospitals o la incapacitat del sistema de fer front a l’envelliment de la població arran de l’increment demogràfic.

    Davant de la informació publicada les darreres setmanes en alguns mitjans, en la qual s’assegurava que el cercle naixia per fiscalitzar el conseller de Salut, Toni Comín, Bruguera ha negat que fos l’objectiu. “Nosaltres els hi hem d’ensenyar el que fem i facilitar-los el material d’estudi, el departament està en el seu dret de fer-ho servir o no”, ha dit.

    Noms reconeguts del sector

    Miquel Bruguera és reconegut en el sector. Entre 1994 i 2010 va ser president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i tot i que el 2012 es va jubilar com a metge de l’Hospital Clínic segueix exercint al seu braç privat, Barnaclínic. El vicepresident del cercle és Lluis Bohigas, economista que ha treballat a la Generalitat de Catalunya i al Ministeri de Sanitat i va presidir també l’Associació d’Economia de la Salut. Entre els fundadors hi ha altres noms reconeguts en el sector com ara el de Núria Cuixart, Degana al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Olga Pané, gerent del consorci Parc de Salut Mar o Helena Ris, directora general de la patronal Unió Catalana d’Hospitals.

    En busca de la transversalitat i d’aconseguir una «àmplia base social», la iniciativa impulsada per professionals individuals exhibeix el suport d’entitats com ara el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, el Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, el Col·legi d’Enginyers de Catalunya, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra.

    En una atenció prèvia als mitjans, Bruguera ha remarcat que “és una associació molt heterogènia per garantir que hi ha una transversalitat ideològica”. Segons ha explicat el cercle inclou perfils molt diversos i tot debat hi té cabuda sempre i quan no es toqui la universalitat i la gratuïtat del sistema públic. “Al ciutadà no li ha de preocupar tant la propietat del centre de salut on va, al que aspiren tots els ciutadans és que els metges ho facin bé i depressa”, ha dit Bruguera.

    Alguns col·lectius, en contra del Cercle de Salut

    Només tres setmanes després de la fundació oficial de l’associació de professionals -va fundar-se el 24 de gener- alguns col·lectius com la Marea Blanca de Catalunya, Acampada Clínic o la PAICAM s’han mostrat reticents a la creació del Cercle. De fet una prop d’una trentena de persones d’aquests col·lectius s’han concentrat a les portes de l’hospital durant la presentació del cercle per protestar contra aquest. Entre els crits que més s’han sentit durant la concentració hi ha els que han retret als fundadors que “siguin unes elits les que vulguin decidir com ha de ser el sistema sanitari”.

    Un grup de persones protesta durant la presentació per la creació del Cercle de Salut. / SANDRA LÁZARO

    La declaració d’intencions del Manifest fundacional i la composició ha conduit a les les plataformes a veure en la iniciativa una intencionalitat de manteniment de l’statu quo del model català, un model de provisió pública mixt en el qual hi tenen cabuda centres de titularitat pública i privada.

    En el manifest constitutiu els sotasignants destaquen com un aspecte positiu del model organitzatiu del sistema sanitari «la bona arquitectura del sistema, especialment per l’existència d’una cobertura universal i d’una xarxa de proveïdors de diferent titularitat» i declaren que «en els últims anys, malgrat els bons resultats acreditats, s’han multiplicat les crítiques al model basades freqüentment en un cert apriorisme ideològic molt poc fonamentat en dades».

    Per la seva banda, els col·lectius Acampada Mar, PAICAM i Tancada Clínic apuntaven en un article publicat per aquest diari que reclamen «un debat fugit d’apriorismes ideològics de debò». «No acceptem la iniciativa del Cercle de Salut, ja que rebutja la possibilitat de canviar l’actual model de gestió», conclouen en el mencionat article.

  • La sanitat pública: voldrem realment mantenir-la?

    La lectura del llibre ‘La construcción de un éxito’, on Juli de Nadal descriu, en termes autobiogràfics i alhora amb el rigor d’una crònica, com es va elaborar a Espanya el sistema de sanitat pública, em planteja diferents consideracions com a lector i també com a metge veterà.

    L’autor dóna a entendre com la construcció de la sanitat pública va respondre a una consciència difusa en nombrosos sectors de la societat espanyola (del món mèdic o no). Calia canviar per millorar, amb objectius diversos, no necessàriament altruistes: qualitat professional, rendiment tècnic, coneixement científic, bé públic, organització social, interessos polítics… També fins i tot poder o estatus personals. Probablement, en un nombre suficient de persones, hi havia una consciència comuna que érem «una societat endarrerida» i que «calia fer alguna cosa» per millorar més enllà del lucre individual, en benefici d’una col·lectivitat no sempre ben definida.

    Eren altres temps. Ara la qualitat professional ha fet un salt espectacular al país mentre que el sistema públic està amenaçat per moltes bandes i deliberadament empobrit; però Espanya ja no és una «societat endarrerida». Nadal descriu molt bé com els professionals sanitaris estan actualment molt més informats i preparats tècnicament del que ho estaven quan els esperonava el desig de canvi. Les opcions professionals són molt més riques, però la sostenibilitat del sistema públic és molt més complexa.

    Em pregunto si la consciència de la necessitat i rellevància d’un sistema públic potent és prou estesa com per a promoure els importants canvis necessaris per consolidar-lo i enfortir-lo. No sé en quina mesura la consciència d’endarreriment i de necessitat de millora han estat substituïdes per la satisfacció més o menys justificada d’alguns, l’afany de lucre i promoció d’altres i la frustració individual de molts. L’esquer del lucre, la brillantor o el prestigi en una societat amb poderosos incentius individualistes poden haver esmorteït en molts l’estímul per al bé comú i l’equitat. La necessitat d’un sistema sanitari públic es percebia més fàcilment en un país endarrerit com el que evoca Juli de Nadal.

    El seu llibre, que déu molt de la seva força narrativa al rerefons de convicció personal, permet posar en perspectiva el món de la sanitat actual, d’on ve i com s’ha fet. Té, latent, la inquietud que el present i el futur plantegen. Pot ser, per tant, un instrument valuós per ajudar les generacions actuals, joves i no tan joves, a entendre el paper central que ha de conservar la sanitat pública en un país modern.

  • Cal un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    En aquest i altres mitjans de comunicació generals i professionals són cada vegada més habituals articles que analitzen des d’una perspectiva crítica el model sanitari català i que proposen mesures diverses com, per exemple, combatre la corrupció, excloure del sistema a les entitats privades amb ànim de lucre, millorar la gestió i eficiència dels centres i serveis així com l’efectivitat de les seves actuacions per potenciar la salut personal i col·lectiva, incrementar l’accessibilitat als recursos d’acord amb les necessitats i no de forma indiscriminada així com prioritzar l’equitat o potenciar la motivació i benestar dels professionals. Totes aquestes (i altres) propostes poden contribuir, sens dubte, de forma significativa a millorar el sistema sanitari català però no impliquen, almenys necessàriament, un canvi del model en què se sustenta. Si parlem de la necessitat de canviar el model no podem limitar l’anàlisi a alguns dels seus problemes o defectes: és com si en el camp clínic volguéssim tractar sempre de forma simptomàtica els problemes de salut sense intentar abordar la fisiopatologia i, sobretot, les seves causes. Aquestes tenen el seu origen en les característiques del propi model i, per tant, si volem utilitzar un tractament etiològic no podem obviar la necessitat d’introduir-hi modificacions substantives.

    El model sanitari espanyol i el català se situen en el context dels europeus occidentals i, per tant, comparteixen amb ells alguns problemes conceptuals que cal considerar inicialment. En general, aquests models pateixen forts desequilibris que tenen l’origen en els seus paradigmes dominants: estan centrats en els hospitals (d’aguts), en la sobreutilització de tecnologies complexes i en una assistència reparadora individual, consumista i biologista a les malalties. No es tracta, evidentment, de negar la importància dels centres hospitalaris, de frenar el desenvolupament tecnològic o de criticar l’abordatge personal dels problemes de salut. Parlem de la necessitat de corregir aquests desequilibris a partir de la ubicació en el frontispici del sistema d’altres paradigmes, tan importants com els anteriors, per aconseguir millorar la seva efectivitat, eficiència i sostenibilitat. Ens referim als centres de salut i serveis comunitaris (sanitaris i socials), a la racionalització de l’ús dels recursos i les tecnologies i a l’enfocament biopsicosocial d’una atenció de salut que incorpori de forma decidida perspectives intersectorials i comunitàries. Estem parlant de canviar les prioritats del sistema a partir dels altres paradigmes. Seria important que en el marc legal del nou model sanitari català aquests tinguessin un lloc preeminent, com una mena de declaració de principis absent en la LOSC de 1990.

    El model sanitari català actual es fonamenta en la separació de les funcions de finançament, compra i provisió. Les dues primeres a càrrec del Departament i CatSalut i la tercera adjudicada a entitats públiques i privades i sotmesa a un procés públic de contractació. Des de molts sectors de l’espectre ideològic s’expliciten resistències al manteniment amb diners públics d’empreses privades, amb ànim de lucre, inviables en la gran majoria dels casos sense que rebin recursos públics, tal com s’està evidenciant recentment amb l’intent de la Conselleria de reconsiderar alguns dels contractes establerts amb diverses entitats.

    Els serveis nacionals de salut tenen una de les seves bases conceptuals i de funcionament en una planificació estratègica centralitzada que possibilita el desenvolupament harmònic, efectiu i eficient de les directrius de la política sanitària. Aquestes directrius es transformen posteriorment en actuacions concretes en cada lloc (centre/territori) a partir d’accions de planificació operativa i de gestió susceptibles d’amplis graus de descentralització decisòria. En el cas del model sanitari català la planificació estratègica ha estat dèbil o inexistent i, en moltes ocasions, el Departament de Salut, des d’una posició marcada per la indefinició de prioritats i la debilitat, s’ha limitat a assumir decisions prèvies de les entitats proveïdores. El CatSalut no és en realitat un veritable servei nacional de salut de Catalunya que integri tots els recursos d’utilització pública, com a mínim des d’una perspectiva estratègica. Aquesta situació ha generat una important descoordinació en l’establiment de les competències, ubicació i complexitat dels diferents recursos, sobretot a l’àmbit hospitalari, amb desequilibris territorials i funcionals, fonts evidents d’ineficiència que s’han intentat corregir sense massa èxit per divesos plans de reordenació hospitalària (del terciarisme). Aquests (i altres) problemes justifiquen la necessitat de canviar la concepció del model sanitari català creant un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya que integri de forma efectiva tots els recursos d’utilització pública.

    En la nostra opinió cal iniciar el canvi del model sanitari català a partir d’aquests dos blocs estratègics:

    1. Reorientació dels paradigmes, i per tant de les prioritats, del model i trasllat progressiu de les propostes a la planificació, gestió i acció assistencial del sistema
    2. Creació d’un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya

    És evident que un canvi de model necessita d’un marc polític i legislatiu que el faci viable i que contempli una fase o període de transició entre la situació actual i la d’arribada. En aquesta anàlisi preliminar s’intenten solament apuntar algunes de les premisses d’un canvi que comporta una gran dificultat i complexitat, però això no pot justificar la paràlisi en l’acció política transformadora que necessiten el model i el sistema. Tal com vaig sentir dir al director del CatSalut David Elvira en el debat d’aquest dimecres, no n’hi ha prou amb reformar el model, cal transformar-lo, donar-li noves orientacions fonamentades en la transparència, protagonisme i participació de la comunitat i rendició de comptes. Per poder avançar en aquesta direcció sembla imprescindible abordar una reconsideració en profunditat del marc legislatiu en què se suporta el model actual, la LOSC.

  • Una revisió del model sanitari trenta anys després de la construcció del sistema

    La Llei General de Sanitat aprovada l’any 86, de la qual el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch n’és considerat el pare polític, és vist avui com un dels èxits aconseguits durant la Transició. La llei d’ara fa poc més de trenta anys ha romangut pràcticament intacta des que va ser aprovada durant el primer govern del PSOE. Ara bé, com ha evolucionat el model? Cal revisar-lo? Quins són els reptes actuals?

    Precisament amb motiu del trentè aniversari, que va produir-se el mes d’abril passat, l’Ateneu Barcelonès ha acollit aquest dijous una sessió per fer balanç del que va suposar l’impuls de la llei, que situava les bases del model sanitari que avui té l’estat espanyol. Sota el títol Llei general de sanitat: Gestió i finançament, l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el metge Juli de Nadal, han reflexionat al voltant del model i de la llei. Nadal va participar directament en el procés de gestació de la LGS,  ja que va formar part del gabinet del ministre Lluch, i recentment ha publicat el llibre La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural -editora d’El Diari de la Sanitat– ha estat el moderador.

    Les dificultats per acordar un redactat de la llei

    “La major part de la gent que va contribuir a fer que aquesta llei fos possible ha quedat en l’anonimat”, ha dit De Nadal a l’inici de l’acte. Segons ha recordat van ser molts els professionals de diferents disciplines, com ara la medicina, la infermeria o l’economia, els que van bolcar-se a construir una nova llei. “No va ser gens senzill acordar l’articulat de la llei, un dels primers fronts de conflicte venia del propi partit, del PSOE, però també de l’establishment mèdic o la indústria farmacèutica”, ha recordat.

    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO
    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO

    L’esquerra de la Transició volia una sanitat pública, universal, gratuïta i finançada amb impostos. “Quan Ernest Lluch va arribar al ministeri les taules eren plenes de documents que la gent d’esquerres havia elaborat sobre com havia de ser el model”, ha dit De Nadal. Per ell, la reflexió prèvia que s’havia fet des de l’esquerra “va ser molt important” i ha citat com a exemple el paper del PSUC.

    Els reptes de l’actual model

    El director del Servei Català de la Salut David Elvira s’ha referit als reptes del model actual. Una població més vulnerable o fràgil, un sistema infrafinançat o la innovació en són alguns. A més, segons ha destacat, un dels reptes és adaptar el model a la societat del segle XXI: “No és la mateixa que fa 30 anys. Avui la ciutadania està més informada, al segle XXI la política sanitària ha de ser menys paternalista, més participada i ha d’oferir més rendiment de comptes”.

    El model actual, després de 30.anys, s’ha de “transformar més que reformar”, ha dit Elvira, i “trencar amb mantres”. El director del Servei Català de la Salut ha reivindicat que el model tingui una orientació comunitària i els determinants socials de la salut en el focus: “No només és important el servei sanitari sinó la situació social del pacient”. A més, també ha reconegut que cal fer un pas més en salut mental així com comptar amb la participació dels professionals i els pacients en les polítiques. Sobre aquest darrer punt ha assegurat que el departament ja treballa en mesures de participació. Amb tot, Elvira ha reconegut que cal superar mantres com per exemple “que la propietat dels proveïdors no importa” i així mateix ha reconegut que la crisi econòmica no va aprofitar-se per fer una reforma estructural del sistema. Per contra, “s’han adoptat mesures de restricció per mitjà una política de preus i excessivament de pressa”, ha afegit.

    David Elvira parla dels reptes de l'actual model. / © SANDRA LÁZARO
    David Elvira parla dels reptes de l’actual model. / © SANDRA LÁZARO

    Per la seva banda, Juli de Nadal ha posat èmfasi en què “els canvis de la sanitat en els darrers anys són tan profunds i vinculats a un progrés científic que no hi haurà capacitat de generar riquesa suficient”. Davant d’aquest pronòstic, el metge ha advertit que “s’han de prendre mesures perquè es corregeixi el finançament del sistema” i ha emplaçat a fer una reflexió sobre un “gran pacte per la sanitat”.

    L’acte, que ha comptat amb l’assistència de prop d’una cinquantena de persones, s’ha fet en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu i l’han coorganitzat l’Associació dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i l’Ateneu Barcelonès.

  • Convergència, en peu de guerra contra l’operació de Comín per comprar l’Hospital General

    L’esbroncada entre els socis del Govern català pels plans del conseller de Salut, el republicà Toni Comín, per treure de la xarxa d’atenció pública als centres amb ànim de lucre puja d’intensitat. La intenció anunciada per Salut de comprar l’Hospital General de Catalunya ha trobat l’oposició més gran en els seus socis del PDEcat, que governen a la ciutat on està situat el centre, Sant Cugat.

    L’alcaldessa de la localitat, Mercè Conesa, ha carregat contra el conseller aquest dilluns en una roda de premsa en la qual li ha recriminat «governar a cop de titular». A més, segons la convergent, la decisió de llançar una oferta de compra no té «el consens dels alcaldes, agents socials i sindicats del sector». Amb tot, Conesa ha assegurat: «no qüestionem sinó que demanem que [el conseller Comín] no actuï de manera unilateral sense previ avís als alcaldes del territori».

    Les crítiques entre els suposats socis s’han estès a una dura campanya en xarxes socials, en què el PDEcat suggereix que el conseller d’ERC «sotmet el sistema sanitari a la ideologia», no compleix amb el pla de govern i és poc transparent, entre d’altres.

    Les acusacions llançades per Conesa, alcaldessa a Sant Cugat, presidenta de la Diputació de Barcelona i, com a tal, la veu més important del PDEcat en el món local, se sumen a altres fetes per altres destacats membres del partit, com la portaveu de JxSí en la comissió de salut, Montserrat Candini.

    L’antiga Convergència no perdona que Comín que hagi posat en dubte el model sanitari del seu antecessor, Boi Ruiz, assegurant que el seu pla és de «desprivatizacions». Des del PDEcat entenen que no es pot desprivatitzar el que mai va ser privatitzat, i es queixen obertament del llenguatge emprat.

    Però les desavinences entre els socis del Govern van més enllà d’això. La compra de l’Hospital General suposaria revisar la construcció de dos hospitals projectats des de fa més d’una dècada a Rubí i Cerdanyola, cosa que no és vista amb bons ulls pels ajuntaments de la comarca governats per Convergència o el PSC.

    Cordó sanitari de l’executiu

    Més enllà de les diferències, els dos partits han optat per protegir l’Executiu amb un cordó sanitari pel que fa a les postures de l’exterior. Tal com va fer la setmana passada, aquest dimarts la portaveu del Govern, Neus Munté, ha tornat a mostrar un suport sense esquerdes de l’Executiu a Comín.

    Des del govern, ha explicat, consideren que la proposta del conseller Comín de comprar l’Hospital General de Catalunya «té recorregut». Evitant entrar en disputes, Munté ha respost als periodistes que «l’objectiu del govern és poder donar la millor assistència sanitària al territori». Amb tot, sí que ha matisat que cal fer-ho «buscant el màxim consens».

    Els sindicats demanen tenir tota la informació

    L’oferta de compra anunciada per Comín no compta, encara, amb el consens dels sindicats. Per la seva banda, UGT veu «de bona gana» la proposta si finalment es tradueix en paper. «Hi guanyaríem tots ja que passaríem a tenir un conveni SISCAT, que és millor salarialment i a nivell de condicions», assegura Carles Herrera, delegat sindical d’UGT a l’Hospital General. «Una assistència de qualitat i pública seria alguna cosa pel que valdria la pena començar a treballar», comenta convençut Herrera.

    Més recelós es mostra Jaume Gabarró, secretari general de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya, tot i que confia trobar solucions que generin consens. «D’entrada l’anunci de la compra ens va generar escepticisme que acabi succeint. Ja m’agradaria que l’Hospital General fos un hospital públic però necessitem tenir tota la informació al respecte», apunta.

    «Cadascú parla del que és seu [diu en al·lusió a la informació facilitada des de les diferents administracions] per això volem proposar que tots els agents implicats seiem en una mateixa taula i que es posi sobre d’aquesta tot el que hi ha», avança Gabarró . Segons ell, la preocupació més gran del sindicat en aquest moment és la incertesa sobre què passarà amb el personal de l’hospital a partir del 31 de desembre, que és quan acaba el contracte del centre amb el Servei Català de la Salut.

  • Sobre l’origen del nostre sistema sanitari

    S’acaba de publicar el llibre ‘La construcción de un éxito. Así se hizo nuestra sanidad pública’ escrit per Juli de Nadal amb la col·laboració de Pedro Sabando i Lluís Bohigas (ed. La Lluvia, 2016). La seva aparició és oportuna, sobretot ara. Estem en un moment en què, després de bastants anys de crisi i retallades en els pilars socials del nostre incomplet estat de benestar, s’estenen les amenaces sobre els èxits aconseguits en l’àmbit sanitari a partir de la promulgació en 1986 de la Llei General de Sanitat. El llibre s’inicia amb un relat d’elements històrics previs a la gestació i aprovació de la llei, posant especial èmfasi en els antecedents relacionats amb la formació universitària i postgraduada, tenyits amb clares referències autobiogràfiques. Els apunts sobre l’origen i evolució posterior del sistema MIR ocupen una extensió substantiva d’aquesta primera part del llibre juntament amb els que dedica al Fons d’Investigació de la Seguretat Social (FISS), àmbits en els quals l’autor, Juli de Nadal, va tenir un protagonisme indubtable. Motius professionals i personals m’empenyen a ressaltar el fet que durant el període predemocràtic va adquirir un relleu significatiu la lluita dels MIR. Van reivindicar un statuts laboral normalitzat i millores docents, objectius que es barrejaven inexorablement amb el del combat contra la dictadura, aleshores en les seves darreres raneres.

    També s’aborden en el llibre alguns aspectes relatius a la gestió i economia de la salut, a la transició entre la pura i dura administració de centres a una capacitat gestora més moderna i, de la mà de Lluís Bohigas, assistim al naixement i primers passos de la disciplina de l’economia de la salut a Espanya. Pedro Sabando, amb un coneixement directe dels fets, donades les seves responsabilitats polítiques en aquell temps. Explica, amb un cert deteniment i referint-se a episodis concrets, els secrets, les tensions internes en el partit del govern socialista i les resistències i agressions provinents del costat dret del ventall ideològic que van envoltar la gènesi, l’elaboració i l’aprovació de la Llei General de Sanitat. El llibre finalitza amb una mirada reflexiva vers el futur i els nous reptes que neixen dels canvis sociològics i culturals.

    És interessant la publicació de llibres com aquest que ens indueixen a reflexionar sobre els èxits indubtables que, als anys 80, van suposar els canvis legislatius que possibilitaren el canvi més important del nostre sistema sanitari des de la Guerra Civil amb la introducció i operativització dels conceptes de sistema i servei nacional de salut, la universalització del dret a l’assistència i el finançament a partir dels impostos, sense oblidar la reforma de l’atenció primària i la integració de la salut pública, entre d’altres.

    No són escasses les veus que critiquen la timidesa dels canvis sense negar la seva importància. És possible que un impuls polític més potent hagués pogut vèncer les intenses resistències que van oposar els canvis als partits conservadors i les mateixes organitzacions professionals. Es fa difícil, després de tants anys, valorar objectivament la viabilitat en aquells temps de transformacions més profundes.

    No es pot dubtar dels aspectes positius del nostre sistema sanitari que el situen comparativament en un lloc de privilegi en relació als de molts països. Tampoc es pot oblidar, però, que el desenvolupament normatiu posterior a la Llei General de Sanitat de 1986 ha estat lent i incomplet. Aquest fet ha ajudat a posar en situació de risc alguns dels seus èxits més importants. A tall d’exemple podem esmentar el decret estatal promulgat l’any 2012 en què s’elimina la universalitat del dret a l’assistència i es tornen a introduir els conceptes d’assegurat i treballador propis de l’antiga Segurat Social, en un intent de fer retrocedir el sistema als temps de la dictadura franquista

    Seguint l’exemple de la reflexió que introdueix Juli de Nadal a l’epíleg del llibre, important recordar les fites aconseguides però sense abaixar la guàrdia davant els nous reptes que impliquen els canvis del context (socioculturals, econòmics, professionals, tecnològics….) i menys encara enfront de les agressions polítiques que pretenen soscavar l’estat i la societat de benestar i el sistema sanitari públic, un dels seus pilars fonamentals.

     

  • Si perdem els bons professionals de la sanitat perdrem el sistema públic

    Avui, a Catalunya, tan perillós, o més, és pel Sistema Públic de Salut les privatitzacions i mercantilització de l’assistència realitzades per l’anterior govern -que costaran molt de frenar i revertir-, com el desencís i la deserció de molts professionals a causa de la precarització de les condicions laborals realitzada amb l’excusa de la crisi econòmica i la manca d’autonomia professional, dels equips i centres.

    Han disminuït dràsticament els llocs de treball estructurals en la sanitat mentre es cobreixen cada cop més amb personal eventual aquests llocs de treball (i no pas sempre). Hem viscut un estiu calamitós pels usuaris i treballadors del sistema, agreujat perquè no s’han cobert de manera suficient les vacances d’un personal retallat i ja precari durant tot l’any. Un eventual, amb salaris mileuristes, amb contractes de dia, setmana o mes, no pot planificar el seu futur, no pot realitzar-se com a persona i com bon professional. A més de l’angoixa i la frustració, aquesta persona no pot demanar una hipoteca, ni comprometre’s a un lloguer del seu habitatge, no pot decidir tenir fills, ni vacances i moltes altres frustracions.

    Aquestes persones, moltes amb formació superior que els ha costat molt a ells i també al conjunt de la societat, es perdran del sistema de salut, uns per emigració a altres països, també a entitats privades de qualitat inferior, o a altres sectors laborals. Els que es queden al sistema ens estan dient de la seva frustració, desmotivació, passen d’implicar-se i coresponsabilitzar-se en les millores del sistema, quan no amb problemes personals de salut física o mental.

    Si seguim amb la situació actual, amb els recursos i les polítiques actuals, anirem perdent la gent que sosté i que fa gran el sistema públic de salut. Tindrem, amb el temps, un sistema més migrat, amb menys qualitat, que evidentment no interessa ni a la ciutadania ni als professionals. Per millorar aquesta situació, que és possible, cal primer voluntat política i priorització. Segon i també imprescindible, almenys tornar els 1.500 milions d’euros retallats a la sanitat pública de Catalunya en els pressupostos dels dos pròxims anys. Cal dedicar aquests recursos a les condicions laborals, al reforç de la prestació de serveis públics, a la desburocratització i millora de l’autonomia de gestió en el sistema i al reforç prioritari de l’Atenció Primària i Comunitària de Salut com la més efectiva assistència al 90% de les patologies de la població i a l’atenció a la gent gran, els malalts crònics i les prestacions socials i sanitàries.

  • Sistema sanitari: creus i cares

    La situació política-sanitària que vivim segueix mereixent que moltes coses es diguin pel seu nom. El debat és si la campanya de les creus grogues que l’ANC ha plantat per quantitat de pobles de Catalunya, amb un INRI que deia “Sistema Sanitari Català”, ha estat més desencertada per ella mateixa o per les reaccions contra la independència que ha provocat.

    Clar, en el súmmum del bonisme, podria dir que no ha estat tan desencertada, que ha reobert un debat necessari, ha fet caure caretes, ha entretingut l’estiu…o fins i tot que, com a mínim parcialment, ha fet l’efecte que pretenien moltes, insisteixo, moltes de les persones que han fet la campanya: transmetre el missatge expressament simplista que les cavernes de l’estat han menyspreat la sanitat catalana i que per això necessitem la independència, per tenir el model sanitari que decidim el poble de Catalunya, més que no pas defensar el que ara tenim.

    Seguint amb el meu exercici bonista, podria dir que les crítiques a la campanya han estat una continuació del debat, han complementat la campanya, remarcant que les actuals deficiències sanitàries són també responsabilitat de la corrupció del model i de les pràctiques privatitzadores. Per un cantó s’assenyala l’agressió estatal, certa, per molt que oblidant la complicitat de CiU amb les polítiques d’austeritat, o la seva responsabilitat en el nomenament de De Alfonso, i per l’altre l’agressió interna, també certa, ni que hi ha qui oblida el remei, la possibilitat de construir, a partir d’ara mateix, una Catalunya democràtica sense interferències externes.

    El problema ve quan, amb les crítiques a la campanya, les xarxes s’encenen i, tret d’una majoria de persones dialogants alguns arriben a negar la corrupció, l’evident tendència a la privatització i fins i tot l’existència de llistes d’espera. Per a qui nega les llistes d’espera, que es miri el cas de Jordi Pérez, per posar-ne un entre tantíssims, i a veure quina solució hi troba. Perquè Boi Ruiz deia a la tele (minut 32) que qui tingués un problema li digués, que ell es comprometia a arreglar-li, però en Comín, sembla que ni això. El problema ve quan la campanya de l’ANC neix coincidint amb la reunió de tots els consellers de salut de la història de la Catalunya autonòmica amb el claríssim objectiu de posar en valor un model sanitari que des de baix hem posat en qüestió. El problema ve quan la campanya no la munta una sectorial de salut de l’ANC, que déu funcionar al ralentí, sinó un comitè que desconeix l’abast del debat sanitari, influenciat per polítics que eviten dir clar i català que el model el decidirem entre totes, perquè és més que previsible que per a molts defensors del discurs únic del model serà més important conservar el model, el negoci, que conquerir la independència.

    El problema ve quan es produeixen rèpliques plenes de raó i molt compartides, però també amb una dosi de demagògia, amb un granet de sorra contra la independència, que l’ANC hauria d’haver calculat però no havia previst. Per exemple, trobo desafortunat que Toni Barbarà parli de «monocampanya que defensa que no hi ha redempció fora de la independència» perquè sap que som molta la gent que, sense connotacions religioses i/o des de dins de la mateixa Marea Blanca, pensem que la lluita per una sanitat pública 100% pública (no per la prohibició de la sanitat privada) va indissolublement lligada a la lluita per la independència, una independència no fonamentada en cap manipulació. De la mateixa manera és sobrer, si es vol ser constructiu, que l’Albano Dante, al mig d’un vídeo ple de raons, digui que la qüestió no és independència o no independència però, per si de cas, es declari no independentista, malgrat haver estat destacat membre del Procés Constituent on defensàvem la República Catalana del 99%. Tanta prevenció cap a una ruptura amb l’estat fa pensar en un no independentisme, de tanta tradició històrica com les traïcions de la burgesia catalana, que no és que no vulgui la independència sinó que tampoc no vol gaires canvis, ni del sistema ni del model. En un cofoisme amb el manteniment del règim del 78, on el més greu del que es va pactar va ser el lliurament de totes les nostres armes, la desmobilització.

    El canvi de model sanitari el tenim a l’abast de la mà. Catalunya segueix essent sociològicament d’esquerres i només ens cal la independència, la llibertat, perquè Espanya, que és evident que ens condiciona, és irreformable, de moment, i la solució la necessitem ja.

  • La cronicitat: un dels principals reptes del sistema sanitari

    L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.

    L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.

    I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.

    Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.

    Està el sistema preparat per donar-hi resposta?

    S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.

    “Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.

    Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”.  També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.

    Un canvi més enllà del sistema sanitari

    Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.

    Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.

    En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.

    D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment  la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.

    “La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.

    Témer la dependència

    L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.

    “És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.

    Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.