Just Deploy It!

Etiqueta: sistema sanitari

  • CCOO i UGT reclamen al nou govern millores en el sector sanitari

    Sota el lema #AraTocaSanitat, els sindicats Comissions Obreres i UGT s’han concentrat aquest dilluns dia 21 de juny a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per exigir unes millors condicions laborals en el sector sanitari i més reconeixement als treballadors i treballadores sanitàries. La reclamació té com a destinataris preferents als nous responsables del Departament de Salut, encapçalat per Josep Maria Argimon, i al nou Departament de Drets Socials que encapçala Violant Cervera.

    Els motius de fons de la concentració són els que ja han manifestat aquests sindicats en diverses ocasions i que tenen com a punt de partida el fet que el sector de la sanitat catalana i el de les cures ha patit durant molts anys massa retallades, que s’han evidenciat dramàticament amb la pandèmica de la Covid-19. A parer dels sindicats, per molt que els treballadors i treballadores d’aquests sectors han vist el reconeixement general de la població per la seva acció durant tota la pandèmia, no s’ha fet res des del govern per pal·liar els greus problemes de manca de professionals i els greuges comparatius amb altres sectors que pateixen des del 2010.

    «Creiem que va sent hora que els treballadors i treballadores de la sanitat ens posicionem en la defensa dels nostres drets, i també dels usuaris, que mereixen ser atesos en unes bones condicions», assenyala Josep Maria Yagüe, secretari d’Acció Sindical de la comissió de Sanitat de CCOO. En la mateixa línia s’expressa Immaculada Vivar, secretària de la comissió de Sanitat d’UGT. «Després de reclamar millores en les nostres condicions laborals, veiem que res ha canviat. Estem en una etapa de no creixement: no es consoliden les plantilles, no s’incrementen els salaris, continuem amb contractes precaris… pensem que hem de dir prou».

    La concentració ha aplegat també la sanitat privada | Èlia Pons

    La concentració ha aplegat diversos sectors de la sanitat. «Tots els sectors, des de la sanitat pública fins la sanitat privada, i passant també per la dependència, estem en unes condicions molt precàries», assenyala Maria Àngels Rodríguez, responsable de Comunicació de CCOO Sanitat. «Les retallades van deixar la sanitat en pell i ós, i cal que el nou govern faci una partida pressupostària que permeti sanejar la sanitat», afegeix.

    Els convocants de la concentració reivindiquen, en aquest sentit, que se’ls hi retorni tot allò que van perdre des de la crisi econòmica, així com millores en les seves condicions laborals. Per això, els sectors sanitaris d’UGT i de CCOO exigeixen convenis dignes, reduccions de la jornada laboral, estabilitat de les plantilles, increment de professionals, millores en la contractació, increments salarials reals i l’homogeneïtzació de les condicions laborals i socials de tots els sectors acabant així amb els greuges comparatius.

    «No pot ser que una infermera o una auxiliar d’infermeria tingui un salari diferent en funció d’on treballa. I tampoc podem permetre que la sanitat privada obtingui beneficis a canvi d’explotar els seus treballadors. Exigim l’equiparació de les condicions laborals en tot el sector», reivindica Vivar, qui destaca també l’impacte que ha tingut la pandèmia en la salut mental dels professionals sanitaris.

    «Els treballadors estan molt compromesos amb la feina que fan, però estan esgotats, tant físicament com mentalment. Han estat durant molts mesos doblant torns, amb molta càrrega assistencial, amb una plantilla insuficient, veient com els seus companys es contagiaven i amb la por de portar el virus a casa. Ara, que sembla que tot torna a una certa normalitat, veuen que les seves condicions laborals no han millorat, i els surt tot l’esgotament que fa mesos que arrosseguen», destaca la secretària d’UGT Sanitat.

    D’altra banda, des del sindicat UGT també s’ha denunciat el nomenament d’en Xavier Trias i Vidal de Llobatera, exalcalde de Barcelona i exconseller de Presidència i també del llavors Departament de Sanitat, com a nou president del Consell d’Administració de l’ICS. Es tracta del màxim òrgan de govern d’aquesta institució sanitària que s’encarrega de la planificació estratègica dels mitjans que hi són adscrits, en dirigeix les actuacions i exerceix el control superior de la seva gestió.

    Segons UGT, aquest nomenament representa el retorn del vell establishment i critiquen així el suport que va donar Xavier Trias als Governs de CiU i del PP en els moments de les grans retallades a la sanitat pública catalana, amb un deteriorament progressiu de les polítiques públiques de salut, pèrdua de professionals i de condicions sociolaborals. «Ens dona la sensació que tornem a les polítiques de sempre, que ens han portat a les retallades, i això és el que no volem», conclou Vivar.

  • Què podem esperar en Salut d’aquest nou govern a Catalunya

    Sembla que s’ha arribat a un «acord» per formar govern a Catalunya entre ERC i Junts. Sembla també que Junts tindrà la cartera de Sanitat. Malum signum, diria el company Lluís Rabell. Què podem esperar, veient les polítiques i els interessos d’aquests dos partits durant els darrers anys?

    Recordem, La sanitat pública a Catalunya ja estava en una crisi profunda abans de la pandèmia i aquesta crisi sanitària, econòmica i social, només l’ha fet més evident per molta gent, i per això van anar sortint documents de propostes de futur amb diferents visions i de diferents àmbits de la societat.

    Nosaltres dèiem en aquest mitjà que el sistema sanitari públic estava en una crisi profunda. Algunes raons de l’anàlisi de la crisi:

    • Professionals i treballadors del sistema públic retallats, precaritzats laboralment, decebuts i que emigren a altres països.
    • Creixement constant de la despesa amb fàrmacs, tecnologies, hospitals, externalitzacions amb lucre, corrupció i ineficiències en salut i prevenció, el que fa el sistema insostenible.
    • Pèrdua de qualitat percebuda pels usuaris, que els que poden se’n van a Mútues privades, per llistes d’espera creixents, urgències col·lapsades, mala accessibilitat, abandonament de l’Atenció Primària, la Salut Mental, la Salut Pública. Sense manteniment d’equipaments, instal·lacions ni reposicions.
    • Paràlisi política i manca crònica de recursos, a més de retallades des del 2010, Plans oficials sense recursos assignats i inoperants.
    • Nosaltres dèiem: les solucions no són parcials, ni plans sectorials, són un canvi radical del Sistema.

    Els experts també admeten la necessitat de canvi en les polítiques de salut altres entitats. Entre els documents de propostes que podríem nomenar d’experts hi ha el del Cercle de Salut (gestors, economistes i altres professionals) titulat: La malaltia de la sanitat catalana, finançament i governança, del gener de 2020. El primer que vénen a dir és que la sanitat pública es reforçaria amb 5.000 milions més cada any (un augment d’un 54%!). Nosaltres també vàrem opinar: augment, però per què fer, quines prioritats?

    El setembre de 2020 apareix un nou document de propostes: 30 mesures per enfortir el Sistema Públic de salut. Document d’un comitè «d’experts» nomenats pel Departament de Sanitat de la Generalitat. El primer punt també és: Finançament suficient. Proposen, de fet, «enfortir» l’actual sistema, però sense plantejar el canvi de paradigma ni els valors.

    Finalment, volem citar les altres propostes fetes, des de baix, des dels professionals de l’atenció primària: les propostes del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), que es poden veure en el seu web: Decàleg per un Sistema Nacional de Salut de Catalunya. La salut de la comunitat i de les persones al centre del sistema. Per últim, volem destacar les propostes de la Federació d’Associacions de Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), també al web, i de la Marea Blanca de Catalunya, en el seu blog.

    Aquests tres darrers documents tenen molt més punts en comú amb la nostra anàlisi i propostes, la de necessitat urgent de canvi radical de paradigma i de polítiques per salvar i millorar realment el sistema públic. Nosaltres diem: La Salut és el que importa,no només l’atenció a la malaltia ja instaurada, sinó, per exemple,  els determinants de la salut (econòmics, socials, ambientals, a més de biològics). S’hi ha de fer front amb polítiques públiques globals.

    Cal prioritzar, com hem vist recentment, la prevenció i promoció de la salut, l’Atenció Primària i Comunitària, les Cures i la Salut Mental, i controlar, amb bona governança i transparència, la medicalització innecessària, la ineficiència i manca de qualitat i les externalitzacions, el lucre i la corrupció amb els diners públics.

    Però amb el govern que ens proposen: Malum signum

  • Els problemes de la sanitat, la pandèmia i les vacunes

    A partir del 15 de març de 2020, l’actualitat nacional en tots els àmbits, sobretot en el sanitari, es va centrar monogràficament en la pandèmia Covid-19. Des d’aquella data fins avui els altres problemes del nostre sistema sanitari van semblar desaparèixer absolutament; diaris, televisions, emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació obren sistemàticament i ocupen la gran majoria del temps dels seus noticiaris amb dades i anàlisis sobre la pandèmia.

    Tot just a l’inici de l’any 2020, per tant, abans del confinament, es constituïa el govern de coalició PSOE-Podemos i se signava un acord de govern progressista dins del qual les referències a la política sanitària es concretaven en 14 punts entre els quals destacaven: eliminació dels copagaments, blindatge del sistema públic de salut, increment de la inversió sanitària fins al 7% del PIB, accés universal al sistema, desenvolupament del marc estratègic d’atenció primària i salut comunitària, actualització de l’estratègia de salut mental i millora de les condicions dels professionals sanitaris.

    A Catalunya, el president Torra havia anunciat la convocatòria d’eleccions i en el Departament de Salut la consellera Alba Vergès presentava al Parlament el pressupost sanitari de 2020, publicat al DOG el 29 d’abril. Els problemes de la sanitat catalana continuaven aparcats i sense cap perspectiva de ser abordats amb decisió a curt o mitjà termini, d’acord amb uns comptes públics simplement continuistes.

    Un cop iniciades les successives onades de la pandèmia, l’atenció política i mediàtica es va centrar monogràficament en aquest tema obrint un parèntesi per a la resta dels assumptes sanitaris ubicats fora de la gestió ordinària dels centres i serveis. La iniciativa política estatal es va centrar en la constitució d’una comissió parlamentària per a la reconstrucció del sistema sanitari amb l’objectiu d’abordar les greus deficiències emergents en els àmbits de la protecció dels professionals i ciutadans, de la gestió dels brots vírics (rastreig, proves diagnòstiques) i en la situació de les residències de gent gran, així com dels problemes derivats de l’augment de la pressió assistencial hospitalària (l’atenció primària i comunitària es va menysprear clarament i, fins i tot, es va procedir a tancar centres de salut i traslladar als seus professionals). Fins avui, cap de les propostes de l’esmentada comissió ha tingut traducció operativa en el sistema.

    Des de finals de l’any 2020, el focus d’atenció política i mediàtica s’ha traslladat des dels aspectes diagnòstics, preventius no farmacològics i terapèutics al camp de les vacunes, situació en què ens trobem avui i que, previsiblement, durarà encara bastants mesos o anys.

    Les repercussions de la pandèmia en diferents camps (sanitari i de la salut, econòmic, sociològic i educatiu) justifiquen la priorització política i mediàtica del problema i la dedicació de recursos addicionals preventius, diagnòstics i assistencials al seu abordatge pel sistema sanitari, però cal evitar que serveixin per incrementar la seva paràlisi amb relació a la resta dels greus problemes estratègics, de planificació i gestió que es troben pendents des de fa ja massa temps, alguns dels quals esmentaven abans.

    Caldria que tant a nivell estatal com autonòmic, en el marc del Ministeri de Sanitat i de les Conselleries, s’activin grups de treball amb l’objectiu d’abordar sense dilació els problemes pendents de resolució del nostre sistema sanitari. La pandèmia no pot constituir-se en una disculpa justificativa universal per a la inacció en altres terrenys, ans el contrari, cal que sigui un estímul potent per a la renovació a curt i mitjà termini del sistema sanitari i de les estratègies polítiques amb relació al benestar i qualitat de vida de la ciutadania.

  • El nou govern i la Conselleria de Salut

    Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.

    Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.

    Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,

    Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.

    Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.

    Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.

  • Que és la Salut

    Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
    No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.

    Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: «El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia». Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el «complet estat de benestar» és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, «el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit».

    Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: «Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança».

    Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al «benestar», al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.

    Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.

    Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de «cultura» i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)

    En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.

  • Prioritats per a la nova legislatura

    El sistema sanitari català ha demostrat que té greus problemes per respondre adequadament a les necessitats de salut de la població i per aconseguir un òptim rendiment social dels recursos que hi dediquem. Aquest fet té a veure amb la forta mercantilització a través de la col·laboració (més aviat parasitació) publicoprivada en les seves diverses formes (Consorcis, fundacions del sistema SISCAT…). Les directrius de les elits econòmiques i polítiques de la Unió Europea per fer front a la crisi sanitària, econòmica i social, s’enfoquen a un major finançament públic per a empreses privades mitjançant els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) que afavoriran projectes especulatius i inversions que buscaran més la consecució de beneficis privats que no pas l’interès general.

    Per millorar la salut de la ciutadania i combatre la mercantilització del sistema, Marea Blanca de Catalunya defensa un SERVEI NACIONAL DE SALUT amb cobertura universal, de provisió pública, equitatiu i primarista, tal com s’exposa en el Manifest pel dret a decidir també la nostra salut i el sistema sanitari a Catalunya. La pandèmia de la Covid-19 exigeix així mateix disposar de recursos extraordinaris a curt termini. Per caminar cap aquest objectiu, de cara a la pròxima legislatura a Catalunya marquem les següents prioritats, competència del govern de la Generalitat:

    1. Actuar sobre la pobresa garantint rendes de suficiència (RGC, RMI, RBU) amb gestió àgil i efectiva. Considerar la pobresa i l’empobriment de les persones com a determinant social de malaltia. Prou desnonaments, habitatge i energia per a tothom.

    2. Desplegament de la Llei d’Universalització de la Sanitat Catalana, pendent del Reglament que encara no s’ha implementat, per garantir l’accés universal a la sanitat.

    3. Potenciar els serveis de salut pública de base territorial, amb dotació de personal i pressupostària que promoguin polítiques contra les desigualtats socials en salut. Desenvolupament de l’Agència Catalana de Salut Pública.

    4. Implantar formes de participació ciutadana en l’àmbit de Centres d’Atenció Primària (Consells de Salut), districte o ciutat que participin en la detecció de necessitats, establiment d’objectius i priorització de les intervencions i facin de lligam amb la comunitat. Els acords dels consells han de tenir caràcter vinculant. Per a revertir la deriva autoritària i antidemocràtica de les institucions i desenvolupar els mecanismes efectius de participació real.

    5. Garantir els drets de les persones, sense discriminacions culturals, geogràfiques, o per condició de persona migrant. Accés equitatiu al dret a l’eutanàsia. Atenció especial els drets sexuals i reproductius de les dones. Avortament en tots els centres públics i rescissió de conveni amb les entitats que no respectin aquests drets. No a la mercantilització del cos de les dones.

    6. Garantir la provisió pública de cures de qualitat a les persones en funció de les seves necessitats i al lloc on viuen. Pla conjunt de la Generalitat i Ajuntaments per remunicipalitzar el Servei d’Atenció a Domicili (SAD) i establir formes de coordinació amb l’Atenció Primària de Salut, amb la participació de residents i familiars.

    7. Augment de la inversió pública en salut (actualment un 5,3% del PIB a Catalunya) al nivell de la mitjana europea (7 % del PIB). L’augment pressupostari ha d’anar destinat a centres i serveis públics (ICS i altres organismes públics), gestionats amb criteris no mercantils, i a activitats d’alt valor en salut, que tinguin un bon balanç risc/benefici i no medicalitzadores.

    8. Reforçar l’Atenció Primària de Salut amb orientació comunitària, amb un 25% del pressupost total de Salut. Recuperar l’accessibilitat, la presencialitat i la longitudinalitat de l’atenció.

    9. Ampliar la provisió pública de serveis: blindatge dels actuals serveis de provisió pública, cap nou contracte amb empreses privades. Revisió anual de la finalització dels concerts amb empreses privades i traspàs progressiu a empreses públiques. Treure del SISCAT les empreses amb ànim de lucre, reobertura dels llits hospitalaris públics. No a l’atenció privada en centres públics, separació efectiva de les xarxes pública i privada, incompatibilitat d’exercici professional a les dues xarxes. Fora entitats privades dels òrgans de gestió públics. Fora empresaris, grups econòmics i lobbies dels consells de direcció dels centres públics.

    10. No més inversió en hospitals. Pla d’optimització dels actuals hospitals públics, reordenació del terciarisme (servies altament especialitzats o que necessiten molta tecnologia, com és el cas dels trasplantaments).

    11. Redefinició del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i del 061. Traspàs a l’Atenció Primària de funcions que actualment fa i que no li corresponen (atenció emocional, per exemple) No renovació del contracte amb Ferrovial per al 061 que finalitza al 2022 i contractació directa dels treballadors per part del SEM. Contractació directa del personal que treballa en el transport sanitari.

    12. Treure recursos sanitaris de serveis o actuacions sanitàries innecessàries i que fomenten la medicalització i les actuacions nocives i innecessàries. Que aquests recursos es dediquin a actuacions sanitàries útils.

    13. Creació d’una agència pública d’avaluació de tecnologies, productes i serveis, que ha d’informar abans d’una nova incorporació o finançament públic. Revisar la cartera de serveis i productes farmacèutics.

    14. Renovar els càrrecs directius dels organismes públics, nomenament de professionals de reconeguda solvència, que no tinguin conflictes d’interès amb empreses privades i amb un clar compromís amb el servei públic i el bé comú.

    15. Millora de les condicions laborals dels treballadors i treballadores sanitàries de la xarxa pública i concertada: homologació de sous, prou contractes precaris, conveni laboral únic…. Equiparació retributiva dels professionals del SISCAT amb els de l’Institut Català de la Salut. Equiparació del personal del transport sanitari concertat amb els del SEM. Garantir mesures de protecció a professional sanitari i de suport contra la COVID-19.

    16. Augment de plantilles de professionals. Pla per recuperar els que treballen fora del país, fixar a les plantilles les/els especialistes que acaben la formació cada any, tant en Medicina com en Infermeria.

    17. Cap inversió pública per al turisme sanitari (Sant Joan de Déu, Clínic…). Que cap hospital del SISCAT pugui fer negocis d’aquest tipus i s’excloguin del SISCAT els centres que ho facin.

    18. Intervenció pública de centres privats en cas de necessitats derivades de la pandèmia de Covid-19 amb pagaments equivalents al cost dels serveis públics.

    19. Auditoria pública de la gestió de l’emergència sanitària provocada per la Covid-19 i dels diners públics que estan sent desviats a entitats privades aprofitant la pandèmia.

    20. Derogació de les lleis que permeten la mercantilització i la privatització de la sanitat.

    Aquesta article s’ha publicat originalment al web del FoCAP

  • Sanitat i eleccions

    En el moment d’escriure aquest article encara falten dos dies per a les eleccions a Catalunya i, quan surti publicat, ja es coneixeran els resultats obtinguts per les diferents forces polítiques que es presenten. En aquest context, he pensat que seria adient tornar a reflexionar sobre dos grups de problemes estratègics generals rellevants de la sanitat catalana que haurien pogut ser protagonistes dels programes dels partits polítics que s’autodefineixen com progressistes i d’esquerres.

    Abans d’entrar en matèria, cal assenyalar que, amb unes poques excepcions puntuals i malgrat la pandèmia, les propostes d’innovació i canvi del sistema sanitari no ocupen un lloc molt visible en els programes electorals i que, com les relacionades amb l’ensenyament, la dependència i altres sectors dels serveis públics, romanen diluïdes en un magma dominat per les reivindicacions superestructurals sobre les interaccions polítiques de Catalunya amb la resta de l’estat.

    El sistema sanitari català pateix des de fa molts anys un greu dèficit de finançament agreujat amb les retallades instaurades a partir de l’any 2008, que han afectat de forma molt punyent a l’atenció primària i comunitària. Aquest problema està relacionat amb el de la ineficiència del sistema, molt significativa i que s’ha vist accentuada per una manca de planificació dels recursos i serveis i de correcció de grups d’activitats assistencials sense una efectivitat demostrada.

    La inestabilitat laboral i la pràctica inexistència d’una política de recursos humans mereixedora de tal nom, ha generat una mena de burnout general dels professionals de tots els àmbits, amb èmfasi especial en els d’atenció primària i comunitària.

    Aquests dos grups de problemes estratègics s’han intensificat en un brou de cultiu propiciat per l’absència d’un veritable Servei Nacional. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ja ha demostrat amb escreix i al llarg de gairebé tres dècades la seva inutilitat conceptual i operativa per gestionar i innovar el sistema i sembla mentida que, malgrat les insistents demandes provinents dels diferents àmbits polítics i professionals, no s’hagi abordat la seva transformació en profunditat.

    Les eleccions del 14 de febrer no resoldran aquests problemes essencials del sistema sanitari català i em temo molt que, al contrari, s’accentuaran en la pròxima legislatura, posant en greu risc de deteriorament irreversible aquest pilar bàsic de l’estat i societat de benestar. Mentre els nostres líders polítics s’esbatussen discutint sobre si són llebrers o són podencs els llops, se’ns menjaran el ramat. Tot això, i és el més greu, mentre la ciutadania i, per tant, les seves capes més desfavorides, assisteixen amb impotència a la representació d’aquest drama sociològic.

    Sembla com si la reivindicació de la solució d’aquests problemes fos socialment minoritària i, realment, el fet que no s’abordin amb decisió per cap dels governs i partits des de l’època de la sociovergència, podria donar inicialment la raó als que així pensen. Però no es confonguin; el foc, el malestar social, creix sense pressa, però també sense pausa i arribarà un moment que serà incontenible.

  • El Sistema Públic de Salut que volem. Missatge als nous polítics

    El Sistema sanitari estava ja en crisi profunda i la pandèmia ho ha fet més evident per molta gent. Cal passar a una nova hegemonia: la Salut és el que importa. Per això, quin model de Sistema de Salut cal reconstruir?

    Causes de la crisi sanitària

    • Un sistema centrat quasi exclusivament en la malaltia ja instaurada, en la medicalització de la vida, en fàrmacs, hospitals, alta tecnologia, amb poca autonomia ni participació de la ciutadania ni dels professionals.
    • Un sistema poc eficient en salut, dispers en múltiples entitats, on la mesura principal és en l’activitat, no en els resultats en salut, amb presència de iatrogènia, mesurat en l’esperança de vida, no en vida de qualitat, sense dependències.
    • Un sistema insostenible econòmicament, amb gran despesa en fàrmacs i altes tecnologies.
    • Amb un finançament insuficient: més retallades, més model publicoprivat parasitari, més corrupció, més privatització amb lucre.
    • Amb manca de governança i transparència: decisions en mans de proveïdors, demanda induïda, concerts no avaluats, manca d’inversions necessàries, etc.
    • Amb professionals que abandonen el sistema públic per males condicions laborals, pels interinatges, per la manca de conciliació familiar, per manca d’autonomia i de valoració (especialment a l’atenció primària), pels baixos salaris, etc.
    • Amb uns ciutadans amb una percepció de mala qualitat del sistema (llistes espera, urgències, mala qualitat en el tracte humà, etc.). Els que poden, abandonen el sistema públic per anar-se’n a les mútues.

    El pressupost del Departament de Salut el 2020 va ser d’un total de 9.800 milions d’euros (1.293 euros per càpita), distribuïts en:

    • Atenció Primària: 1.568 milions d’euros (16%)
    • Hospitals: 4.305 milions d’euros (44%)
    • Salut Pública: 142 milions d’euros (1,4%)
    • Receptes: 1.119 milions d’euros (11,4%)
    • Medicació HDA: 746 milions d’euros (7,6%). Total dels fàrmacs: 19%
    • Altres: 1.904 milions d’euros

    La salut és el que importa en la millora del Sistema

    Primer cal definir la salut: La definició de l’OMS de la postguerra mundial, tenia bona voluntat, però ens ha portat a un error: «no és possible el complet estat de benestar físic, psíquic i social».

    La salut és un concepte dinàmic, es pot estar molt o menys sa en cada moment de la vida i es pot estar malalt i tenir molta salut encara.

    La salut té molts determinats positius i negatius. No només la malaltia instaurada perjudica la salut. Sabem de totes les causes determinants negatives de pèrdua de salut: econòmiques (la pobresa) l’habitatge, l’alimentació, el treball, la qualitat del medi, el gènere, l’educació, la sanitat pública, les relacions socials, la democràcia real, etc.

    Per tot això, va sortir una definició de salut positiva en el Xe Congrés de metges de Perpinyà (1976) en plena primavera democràtica. Diu així: «La salut és aquella manera de viure (dinàmica) que és suficientment autònoma (no limitada pels determinants negatius) per poder portar a terme el nostre projecte de vida, solidària (que volem el mateix pels altres i la natura) i joiosa (amb alegria)». Per això podem estar malalts i tenir molta salut (autonomia) encara.

    La definició que agafem farà que el sistema de salut que organitzem sigui d’una manera o d’una altra. Per això diem que la salut és el que importa. La malaltia, fins ara hegemònica en el sistema sanitari, és secundària.

    Un sistema sanitari de caràcter privat es dedica a la malaltia instaurada i els professionals i les empreses cobren per acta realitzada (visita, prova diagnòstica, tractaments, rehabilitació, etc.). Si no tenim en compte l’ètica, a aquest sistema el que l’interessa, per guanyar-se la vida, és que hi hagi molts malalts, crònics si pot ser, però que no es morin encara. És un sistema molt car, amb molta despesa i molt patiment. En un sistema públic de salut, pagat amb impostos progressius, eficient i no corrupte, els professionals, que són els que generen les principals despeses (amb la seva prescripció), estan pagats per sous, no hi ha negoci ni beneficis empresarials. A més d’atendre les malalties, aquests professionals es poden dedicar a la salut (és millor prevenir que curar). Ho hem vist molt cruament en l’actual pandèmia.

    Quin model de Servei públic de salut volem

    Per treballar tenint com a primera prioritat la salut de la ciutadania, més que molts hospitals i molta tecnologia i fàrmacs, el que necessitem és més i millor Atenció Primària i Comunitària i més Salut Pública (informació per planificar, polítiques públiques contra les desigualtats i els determinants negatius per la salut, epidemiologia, vigilància, promoció de salut, prevenció). I aquestes prioritats volen dir molts més recursos per fer-hi front.

    Caldrà una nova Llei de Sistema de Salut, que es caracteritzi per ser un sistema: Públic (no negoci privat amb diners públics) universal, integral, integrat (no dispers entre múltiples proveïdors), transparent, democràtic (amb participació social), avaluable en salut i eficiència i amb bona governança. Perquè, com hem vist, a més de gastar els nostres diners, ens hi va la vida i la seva qualitat.

  • Un informe alerta que les privatitzacions han minvat la resposta dels països europeus a la pandèmia

    Mentre la Covid-19 ha arrasat el món, amb més de 2,6 milions de casos i 466.000 morts només a Europa, la capacitat dels sistemes sanitaris per fer front a la pandèmia ha estat constantment en el punt de mira. En aquest sentit, un informe elaborat per Corporate Europe Observatory, basat en informacions obtingudes a través de sol·licituds de transparència, ha conclòs que les privatitzacions dels sistemes sanitaris han minvat la resposta dels països europeus davant la pandèmia.

    «Des dels hospitals fins a les residències, s’està augmentant l’evidència que la subcontractació i la prestació privada d’assistència sanitària han degradat significativament la capacitat dels estats membres de la UE per tractar eficaçment la Covid-19», comença assenyalant l’informe.

    D’acord amb l’estudi, «les pressions de la UE per reduir la despesa pública han contribuït a la comercialització del sector de l’atenció a la gent gran, així com del sector sanitari, amb efectes catastròfics durant la Covid-19, particularment a les residències per a gent gran».

    Segons els investigadors, aquestes privatitzacions i externalitzacions dels serveis públics «estan directament relacionades amb decisions polítiques animades per la Comissió Europea, al qual s’afegeix que el sector sanitari privat està abusant de la pandèmia per pressionar per rebre més diners públics, principalment a través dels fons de recuperació».

    En un moment en què augmenten les evidències en contra de la comercialització de l’assistència sanitària, explica la investigació, la Comissió Europea «va acceptar l’ajuda del gegant de la consultoria privada McKinsey, conegut pel seu paper en l’augment de la privatització del NHS, el sistema públic sanitari britànic, en la seva resposta a la crisi de la Covid-19».

    Pels autors de l’estudi, la Covid-19 és un clar exemple dels fracassos del model privatitzat d’atenció sanitària. «La lluita contra aquest model és una lluita per als pacients i els treballadors, per a la gent gran i amb discapacitat, per la justícia, l’equitat i els drets humans. A mesura que s’inicien els plans per a la Unió Europea de la Salut, és vital salvaguardar la naturalesa pública sense ànim de lucre de la prestació sanitària a Europa i garantir que els fons de recuperació de la Covid-19 no es destinin als proveïdors amb finalitats de lucre», assenyala l’informe.

    Propostes per enfortir el sistema

    Segons els investigadors, la Comissió Europea ha equiparat «històricament i erròniament» una major eficiència amb una provisió més privada. En aquest sentit, consideren que per enfortir els sistemes de salut a Europa, la Unió Europea hauria de posar fi a les «polítiques neoliberals que han provocat retallades pressupostàries perjudicials i han creat pressions per privatitzar i comercialitzar els sistemes sanitaris i d’atenció a la gent gran, debilitant així la preparació per a la pandèmia».

    Concretament, els autors de l’estudi destaquen que cal posar fi a l’austeritat, començant pel compromís de no tornar a les normes d’austeritat anteriors a la Covid-19, i revisar el sistema de governança econòmica, implementant mesures que permetin la inversió pública en sanitat. També insisteixen en la necessitat d’eliminar les pressions cap a la privatització, la qual consideren que minva els sistemes sanitaris públics i l’estat del benestar. «Això hauria de començar amb una revisió de les polítiques de la Comissió Europea, que culminaria amb una moratòria de totes les polítiques que contribueixin a aquestes pressions, seguida de canvis a les directives i en els tractats de la UE», argumenta l’equip investigador.

    Així mateix, els autors de l’estudi demanen a la UE que s’asseguri que els fons de recuperació de la Covid-19 s’utilitzen per enfortir els hospitals públics i la prestació de serveis sanitaris, en lloc d’hospitals privats amb finalitats de lucre. Això inclou, diuen, el programa de finançament EU4Health, de 9.400 milions d’euros. «La UE ha de salvaguardar el futur i la resiliència dels sistemes sanitaris públics sense ànim de lucre que puguin satisfer les necessitats de tots», conclou l’informe.

  • Xavier Lleonart: “L’única manera que tenim de sortir d’aquest atzucac és reformulant el sistema sanitari”

    El Dr. Xavier Lleonart, metge de l’Hospital de Terrassa, ha sigut escollit recentment com a nou secretari general del sindicat Metges de Catalunya. Lleonart considera que no s’ha reconegut prou la tasca del personal sanitari durant la pandèmia i que sovint s’ha fet de manera «infantilitzada». «L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals», remarca. El secretari general del sindicat mèdic explica que els professionals sanitaris estan «esgotats» i que a aquest cansament físic i mental se’ls hi suma la sensació que són tractats «com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços». «La sensació és d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure, i menys encara de forma repetitiva», assenyala.

    Quins són els reptes principals de la nova directiva de Metges de Catalunya?

    Sobretot hem de lluitar per aconseguir que el sistema sanitari i els seus professionals, en general i, concretament, els facultatius i facultatives, tinguin unes millores objectives i equiparables a la resta de països del nostre entorn, tant retributives com laborals. Evidentment, això passa per una reivindicació permanent d’una major inversió econòmica en el sistema sanitari. En l’actualitat tenim, si fa o no fa, el mateix pressupost que teníem el 2010, no massa més. Per anar bé, aquest pressupost s’hauria d’incrementar en un mínim de 5.000 milions d’euros. A més, defensarem, com sempre, unes condicions laborals i professionals dignes pels professionals i mirarem de posar fi a tota la precarietat del sector.

    S’ha reconegut suficient la tasca dels sanitaris durant la pandèmia?

    No, rotundament no. La tasca del personal sanitari ha estat menystinguda i, a vegades, fins i tot, infantilitzada. L’únic que han fet és donar una petita retribució per fer veure que agraeixen la tasca dels professionals, però, en canvi, a l’hora de la veritat, això no es tradueix en mesures efectives per millorar les condicions laborals. Un dels principis que ha de regir és mirar de protegir la seguretat i salut del personal, i això no s’ha fet. La sensació és que ens tenen com a mà d’obra especialitzada, però el reconeixement és només des del punt de vista d’ornament. A l’hora de la veritat, quan s’ha de posar la carn a la graella, això funciona. Ens consideren uns peons dins del tauler i els professionals se senten molt maltractats. Ara estan començant a obrir els hospitals satèl·lit. Els han construït i han comprat la maquinària, però si no cuiden el principal capital que tenen, que és l’humà, no serveix de res. Necessiten persones que faci anar aquests aparells i infraestructures, Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.

    De fet, les dades de fugues de metges són esfereïdores. A més, hi ha estadístiques que diuen que d’aquí a uns anys fins a un 40% dels metges es jubilaran. El sistema està foragitant les noves generacions de professionals. Se senten absolutament desvinculats i desmotivats, i se’n van. Quina reposició tindràs d’aquests professionals que es jubilen? O les institucions entenen que això no va de construir i inaugurar coses, sinó de cuidar a la gent, o anem malament. D’aquí a pocs anys hi haurà una mancança tan gran de professionals, que els nivells de qualitat del sistema de salut decauran, i els ciutadans tindran una molt pitjor atenció per la manca de mitjans humans.

    Ja et pots gastar una milionada en construir nous hospitals, però si no tens personal que faci anar els aparells i atengui els pacients, tens un problema dels grossos.

    I els facultatius tindran una major càrrega de treball.

    Sí, el problema és que amb això s’entrarà en un cercle viciós i empitjorarem la qualitat assistencial. Les visites pediàtriques als CAP, per exemple, molts cops les fan els metges de família, perquè no hi ha pediatres. Els facultatius s’estimen més treballar en una consulta privada on paguin millor o marxar fora. Estem a la cua de les retribucions del personal sanitari a Espanya i també a la cua d’Europa.

    Quins problemes ha evidenciat la pandèmia en el sistema de salut pública?

    El sistema s’aguantava amb pinces des de les retallades del 2010, i la pandèmia li ha deixat les vergonyes a l’aire. Feia temps que els professionals dèiem que estàvem en una situació insostenible i que si la situació se sostenia era gràcies a la implicació i compromís dels professionals. Quan el que necessites, més enllà del compromís, és més mans, personal que no tens, la situació deixa absolutament a l’aire totes les mancances del sistema. Tenim centres que durant anys no han fet reposició de material, que està obsolet, ni el manteniment que tocava i tenim uns professionals que fa una dècada que pateixen retallades i estan desmotivats. Per molt que s’ompli la boca el govern dient que els professionals han recuperat les condicions retributives, això és radicalment fals. Sí que és cert que en els darrers 4 o 5 anys s’han donat certs increments salarials, però tot just cobreixen els increments d’IPC que ha tingut el país, per tant, les retallades del 2010 no s’han recuperat. L’única cosa que s’ha fet -com passa en les xifres de la pandèmia- és aplanar la corba descendent de retribucions, però no hem fet baixar la corba, només l’hem aplanat. Les retallades segueixen sent-hi.

    Com creu que ha de ser la sanitat que surti d’aquesta pandèmia?

    Malgrat el moment absolutament crític que estem vivim, jo crec que és un moment d’oportunitat. És un moment molt important perquè, si les persones que han de decidir sobre el model s’hi volen posar, nosaltres tenim idees i propostes per a crear un futur sistema de salut molt millor que el que teníem. Nosaltres allarguem la mà, ara caldrà que les institucions ens donin la seva i puguem caminar junts. La solució ha de venir d’un gran consens que ha de comptar necessàriament amb les aportacions dels professionals i, evidentment, des de Metges de Catalunya podem aportar moltes coses.

    Pel que fa a l’activitat i iniciatives pròpies del sindicat, quines són les seves prioritats en la negociació col·lectiva, tant amb l’ICS com al SISCAT? Quines propostes tenen?

    Estem en un moment que haurem d’abordar la post crisi del sistema sanitari i, justament, s’obren les dues principals taules de negociació de l’entorn laboral i retributiu. Creiem que és un moment idoni per poder establir unes condicions comunes a tots els facultatius i facultatives de Catalunya, establir un marc comú per tots aquests professionals, estiguin on estiguin i treballin on treballin. És evident que en aquestes taules de negociació hi ha determinades condicions que ja no són estrictament retributives, sinó professionals i, en aquest context, considerem que s’ha d’obrir una taula amb les facultatives i facultatius per poder tractar tot allò que sempre queda arraconat i menystingut per part de les institucions competents. Per tant, faig una crida al Departament a què es vulgui asseure amb nosaltres per poder parlar de tot això.

    Més enllà de la fatiga pandèmica, quin és l’estat de salut mental dels sanitaris? Recentment, coneixíem un estudi que deia que gairebé la meitat dels professionals han patit risc d’alt trastorn mental durant la primera onada.

    Els professionals se senten molt cansats i esgotats. Alguns tenen el que es coneix com a ansietat anticipatòria, coneixent la cruesa del que els ve a sobre. A més, a aquest esgotament físic i mental se l’hi suma la sensació que són tractats com a soldats que s’envien al camp de batalla sense pràcticament reforços. La sensació és aquesta: d’estar molt sols davant d’una situació que ningú de nosaltres esperàvem viure i menys encara de forma repetitiva. Malgrat tot, els professionals sanitaris seguiran al peu del canó, igual que ho han fet durant la primera i la segona onada, però el que necessiten són uns recursos i un reconeixement que fins ara no han tingut.

    L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat.

    Quina és la situació actual de l’atenció primària?

    L’atenció primària ha estat un sector que s’ha vist especialment colpejat i ignorat. Els mitjans han posat el focus moltes vegades sobre les UCI, les urgències dels hospitals… però els companys de l’atenció primària han patit una sobrecàrrega igual de greu que els hospitals. A més, s’han hagut de reinventar completament, i tot això s’ha anat improvisant i fent sobre la marxa. Els professionals de l’atenció primària han hagut de sentir com la població els deia que no feien res, perquè hi havia les consultes buides, quan resulta que un professional estava fent 60 o 70 trucades per telèfon al dia i 10 o 12 visites presencials. Això és una sobrecàrrega moral, física i mental brutal. Per això nosaltres farem tot el possible per dignificar les seves condicions laborals.

    Hi ha opcions per a una nova vaga de metges d’atenció primària com la convocada per Metges de Catalunya fa uns mesos, el 2020, entre la primera i la segona onada de la pandèmia?

    La situació és molt convulsa, i és evident que la nostra màxima prioritat és que ens escoltin: poder parlar, negociar i proposar. Entenem que l’única forma de sortir d’aquest atzucac és reformular el sistema sanitari i que hi hem de ser i això ho ha de fer el conjunt del sistema sanitari des de dins. És evident que si no ens donen cap altre remei, haurem de convocar mobilitzacions, com sempre hem fet, però ho considerem l’últim recurs, quan no hi hagi cap altra sortida. Les mobilitzacions no es poden descartar, perquè la situació és molt i molt crítica, però si els nostres interlocutors tenen la sensibilitzat suficient, no hauríem d’arribar a això.

    Fa pocs dies publicàvem al Diari de la Sanitat un reportatge sobre l’infrafinançament crònic de l’Hospital de Mataró. Vostè com a cirurgià d’un hospital comarcal com Terrassa, com valora la falta de recursos en aquests hospitals de segon nivell?

    Juntament amb Mataró, el Consorci Sanitari de Terrassa ha estat també en la ‘llista negra’ dels hospitals infrafinançats. Des d’aquest punt de vista, el que l’administració ha de tenir clar és que aquests hospitals comarcals fan una feina brutal i estan crònicament infrafinançats. Cal repensar el model de finançament. És evident que el sistema que han decretat per pagar aquests centres està fallant i, per tant, és el sistema en conjunt el que falla. No s’entén com alguns hospitals públics que depenen directament del Govern de la Generalitat no tenen cap problema i altres estan sempre en la mateixa situació d’infrafinançament. No hi ha d’haver fills i fillastres, sinó que tots han de ser fills del mateix pare. Per tant, un dels aspectes que cal repensar és com es financen aquest tipus de centres, quina consideració han de tenir i si la solució d’intervenir-los és una situació que té futur. Jo crec que no, sincerament.

    La crisi ha evidenciat com estan les residències per a gent gran quant a recursos i plantilles.

    Fa molt temps que s’està posant en evidència que l’atenció a la gent gran és un sector que està igual o pitjor que el sistema sanitari, que està infrafinançat i, a més a més, en mans de persones que busquen lucrar-se amb això. Aquest sistema amb la pandèmia ha explotat. És un altre front que se li obra al govern de la Generalitat, que ha de decidir si el model ha de seguir com fins ara o reformular-se. Cal passar a un model en el qual l’atenció sanitària a la gent gran i la fiscalització de les condicions en les quals estan ateses aquestes persones sigui superior. Si ens posem molt estrictes, l’atenció a la gent gran deixarà de ser un negoci, un negoci que és a costa de la qualitat de l’atenció que es dona.

    Creu que el procés de vacunació s’està gestionant bé? Que li semblen totes les denúncies de vacunacions irregulars?

    La campanya de vacunació s’ha hagut de posar en marxa de forma ràpida i precipitada i em consta que s’han hagut d’improvisar solucions. Deixant de banda aquestes denúncies, recordem que no fa pas tant es va dir que els grups prioritaris eren personal de residències i residents. Al cap d’una setmana de l’inici de la campanya, el percentatge de dosis administrades era baixíssim i aleshores se’ls va acudir que podíem començar a vacunar el personal dels centres sanitaris. A mi em consta que hi ha centres que un dilluns se’ls va dir que dijous de la mateixa setmana començaven a vacunar. Quan es fa tot amb aquesta manca de planificació i velocitat, passen coses. Crec que la major part de les situacions irregulars que s’han donat són fruit de la velocitat en la qual s’ha hagut d’implantar tot aquest protocol. Sobretot tinc la impressió que això s’amplifica moltíssim per interessos que no són, en cap cas, interessos sanitaris.