Any rere any veig créixer amb preocupació modes alimentàries exòtiques i, sobretot, veig créixer l’interès pel veganisme entre la gent jove. Com a metge crec que els fonaments científics del veganisme són inexistents i que aquesta pràctica es basa en una estranya fe i en uns rituals que ratllen el ridícul.
Un dels èxits de l’evolució ha estat la capacitat que va adquirir l’ésser humà de sobreviure adaptant-se a les més diverses dietes i, en aquest sentit, és evident que els vegans poden subsistir a base d’aliments d’origen vegetal. No obstant això, s’oblida que l’home és omnívor i que, amb això, ha adquirit no només capacitat d’adaptació a dietes extremes sinó una gran llibertat respecte al seu major necessitat: l’alimentació. Pensem, per exemple, en els pobres dinosaures herbívors que devastaven diàriament quilòmetres quadrats de boscos i pastures per saciar la seva fam, motiu pel qual les seves gargamelles tot just podien separar-se uns minuts del sòl en recerca de suport. Encara avui, els animals herbívors purs pasturen a tota hora. Que malament que ho passen a l’hivern a menys que els arribi pinso per ajudar-los! O pensem en els carnívors obligats de la jungla, que només menjaven quan queia una presa, els dies que hi havia hagut sort amb la caça.
La capacitat de sustentar-nos amb una extensa varietat de dietes fa de la nostra espècie un únic i singular exemple de plasticitat i llibertat biològiques. Per sort, la majoria de la humanitat (a excepció dels habitants en zones catastròfiques) no està obligada a buscar-se els seus aliments durant 15 o 20 hores al dia, sinó que hem regulat els nostres horaris de manera que l’alimentació ocupa un lloc no invasiu i raonable en la nostra agenda quotidiana.
Ser omnívors ens obre a altres dimensions relacionades amb els plaers de l’alimentació variada i amb la possibilitat de gaudir de centenars i milers de productes alimentaris i de receptes diferents. Gaudir sense prejudicis del que proporcionen la natura i la bona cuina (el cru i el cuit, com diria Lévy-Strauss) té escassos paral·lels en el repertori de gustos que podem donar-li al nostre cos.
El vegà ignora els avantatges que comporta la nostra identitat omnívora. Sacrifica plaers, llibertat i temps a les seves creences per la suposada originalitat (de tornar a l’origen primitiu, vull dir) i salut de la seva dieta. És freqüent veure’ls carregats amb flascons de vitamines i vegetals en carmanyoles i bosses que porten per poder alimentar-se a totes hores vagin on vagin. Molts han perdut el ritme horari que dediquem als àpats i se’ls veu, com remugants, menjar a tota hora apis, alvocats, bròquil, anacards o peres llimoneres. Difícil d’entendre.
També és difícil d’entendre que alguns pares il·luminats sotmetin als seus fills a una dieta deficitària en proteïnes de qualitat, minerals i vitamines, precisament en un moment de les seves vides en què una dieta completa i variada és essencial per promoure un creixement i desenvolupament fisiològics.
Una consideració a part mereixen els problemes que creen quan se’ls convida a dinar a casa o quan surten amb amics a sopar, perquè triar el menú es converteix en un exercici complicat i d’alt risc. Pel que sembla la ministra alemanya de Medi Ambient, Barbara Hendricks, ha intentat instaurar per decret menús vegetarians en les activitats socials del seu departament sense que la iniciativa hagi quallat per unànime oposició de tot l’arc parlamentari.
Podria donar-se el cas que el veganisme, com passa amb l’addicció al ioga, al mòbil o al nacionalisme ètnic, s’hagi convertit, no només en una mera convicció dietètica, sinó en un autèntic sistema de creences supraracionals. En anys com els que corren, en els quals el materialisme i l’ambició han guanyat grans quotes de mercat, i en els que, paral·lelament, la creença religiosa a la transcendència humana frega els seus mínims, es veuen sorgir religions vicariants en què es diposita la fe perduda en l’altra vida. Algunes d’aquestes afecten de forma molt particular a la salut i a la medicina. I no només em refereixo al cas del veganisme sinó també, per exemple, als moviments antivacunes, que sobre la base d’algun abús que hagin comès governs i multinacionals i d’algun accident desafortunat, han muntat un ciri contra un dels progressos més indiscutibles de la medicina preventiva. És el cas també de moltes altres de les anomenades «medicines alternatives».
És de vital importància saber on dipositem la nostra fe, la nostra necessitat de creure en alguna cosa que està per sobre de nosaltres, que modela i modera els nostres desitjos i les nostres accions. Correm el risc de danyar-nos seriosament la nostra salut i de limitar innecessàriament els nostres goigs i la nostra llibertat si abracem religions vicariants que ens imposen una rigidesa alimentària contrària a l’evolució i al bon sentit.
Responder a Wladimir Morales Adam Cancelar la respuesta