Les persones que pateixen obesitat podrien haver d’esperar fins a un any per sotmetre’s a una cirurgia rutinària al Regne Unit com ara una pròtesi de genoll o de maluc. La proposta, feta per la Comissó Clínica de la Vall de York (CCG), afectaria en cas que tiri endavant, a pacients amb un índex de massa corporal superior a 30 -és a partir d’aquesta xifra que segons l’OMS una persona té obesitat- i que vulguessin ser operats pel sistema nacional de salut públic, l’NHS per les seves sigles en anglès. Per accelerar el temps d’espera per la cirurgia aquests pacients haurien de reduir la seva massa corporal en un 10%. La mesura suposaria només el retard d’operacions rutinàries, en cap cas d’operacions urgents.
De la mateixa manera també afectaria pacients fumadors, que haurien d’esperar fins a sis mesos per operacions d’aquest tipus. Per evitar esperar en el cas dels fumadors es contempla avançar la cirurgia si el pacient deixa de fumar per almenys vuit setmanes. La proposta, tant per les cirurgies a obesos com a fumadors, forma part d’un paquet de mesures que la CCG hauria planificat com a mesura d’estalvi en un moment que el sistema local de salut es troba amenaçat per la pressió financera.
El de la Vall de York és un dels nou grups de comissionat clínic a Anglaterra que afronta problemes financers aguts pels quals han estat forçats a implementar mesures especials. La Vall de York calcula que el 2015 el cost de l’obesitat pel sistema nacional de salut va ser de 46 milions de lliures -els pacients obesos presenten més complicacions durant i després les cirurgies-.
Canvis en la programació de cirurgies com els proposats per la CCG per tal d’estalviar han posat sobre la taula el debat ètic sobre si es prioritza la salut del pacient o l’estalvi econòmic o si les dues coses són compatibles. Davant el revolt ocasionat a Anglaterra després de conèixer els plans de l’organització, veus com Shaw Somers, cirurgià basat a Portsmouth, s’han erigit en contra la proposta. “L’obesitat és una malaltia, la gent obesa no s’aixeca cada matí pensant ‘com puc mantenir-me gras?”, va declarar a la BBC.
El grup de la Vall de York és una organització que pertany a l’NHS, està liderada per metges i serveix a una població de 337.000 persones de les ciutats de York, Selby, Tadcaster, Easingwold i Pocklington i d’àrees rurals de la zona. Davant la notícia del pla per assolir els números que li demanen, de la que se n’han fet ressò diversos mitjans del país, l’equip de la CCG ha publicat al seu web la següent informació: “L’NHS anglès ens ha demanat revisar l’esborrany dels plans del que farem i de moment esperarem a implementar cap mesura fins que hi hagi un acord per seguir endavant. Ens assegurarem que qualsevol pla implementat en la línia amb la guia nacional es fa pensant en l’interès i benefici dels nostres pacients”.
L’obesitat, una malaltia que preval més entre les classes baixes
Segons l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les seves sigles en anglès), actualment a Europa un 23% de les dones i un 20% dels homes són obesos. L’EASO alerta que l’obesitat provoca 337.000 morts prematures i calcula que l’any 2030 afectarà un 50% de la població europea. Ara bé, el Regne Unit és un dels països capdavanters a Europa en aquest problema de salut pública: un de cada quatre adults (el 24,8%) és obès, d’acord amb dades del Centre d’Informació de Salut i Serveis Socials. Amb tot, cal destacar que, com apuntava Carlos A. González en un article d’opinió, les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat, tal com mostra per exemple el mapa del Regne Unit de la prevalença de l’obesitat en homes i dones en funció de l’estatus socioeconòmic.
A Catalunya el 48,1% de la població de 18 a 74 anys té excés de pes (el 33% té sobrepès i el 15% té obesitat). Entre la població infantil de 6 a 12 anys, el 18,7 % presenta sobrepès i l’11,7% pateix obesitat, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2014. Aquesta dada, avisa Salut, és molt rellevant, ja que l’obesitat i el sobrepès en l’etapa infantil suposen un risc elevat de presentar un excés de pes a l’edat adulta. “Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’ESCA, que recull l’excés de pes declarat l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris”, assegurava González.
L’any 2014, el darrer del què es disposen dades, més d’un terç dels catalans declarava patir una malaltia o un problema de salut crònic (38%), el 34,9% dels homes i el 41,1% de les dones, segons dades del Departament de Salut. A aquestes xifres s’hi afegeixen les de sobreenvelliment: Catalunya es troba entre els països europeus amb un percentatge de sobreenvelliment més alt (15,4%). És a dir, 15,4 de cada 100 persones de 65 anys o més superen els 84 anys.
L’estudi Itinerari del pacient crònic, de l’Institut Global de Salut Pública i Política Sanitària de la UIC (IGS), apunta que un dels majors reptes als quals s’enfronten els sistemes sanitaris dels països desenvolupats és precisament l’atenció a les persones afectades per malalties cròniques. Els avenços de la medicina i la transició demogràfica -hi ha més població envellida i una taxa de natalitat baixa- a més del fet que la prevalença creixent de la malaltia és una de les principals conseqüències de l’envelliment de la població, són els motius que assenyala Maria Dolors Navarro, directora de l’Institut Albert Jovell de Salut Pública i pacients de la UIC i una de les autores de l’estudi.
I és que tot i que el pacient crònic no és necessàriament algú d’avançada edat sí que predomina en els majors de 65 anys -entre el 60 i el 85% tenen almenys una malaltia crònica- i la prevalença s’incrementa a mesura que s’envelleix. Els malalts crònics són aquells que tenen problemes de salut o factors de risc de més de sis mesos de durada i que en principi no es curen. Així ho defineix el metge de família Albert Ledesma, expert en cronicitat i un dels professors del màster de la UAB en Atenció Integral al Pacient Crònic.
Segons explica, un dels grups que més augmentarà els propers anys és el de les persones que presenten problemes cognitius com ara la demència: “serà l’epidèmia que ens espera”, pronostica.
Està el sistema preparat per donar-hi resposta?
S’estima que l’any 2030 les malalties cròniques constituiran la principal causa de mort i en l’actualitat prop de dos terços del pressupost sanitari ja es destinen al tractament de persones que pateixen alguna malaltia crònica. L’estudi de l’IGS suggereix que el sistema sanitari haurà de donar resposta a alguns problemes detectats en l’atenció a aquest tipus de pacient per tal de millorar-la. S’hi apunta, per exemple, que els pacients d’hospitals disposen sovint d’informació fragmentada del procés assistencial, la manca de competència dels pacients per una autocura eficient o que el material informatiu sobre la pròpia condició és massa generalista i tècnic. També es detecta la necessitat d’una comunicació més eficaç amb els professionals sanitaris -la manca de temps o interrupcions en la visita ho dificulten- i més mesures per involucrar el pacient -sobretot els més vulnerables- en la presa de decisions relatives al tractament.
“Tenim un sistema sanitari molt bo des del punt de vista tècnic, professional, però d’altra banda ens hem de preparar més en altres serveis, com per exemple, cobrir o donar suport institucional a la figura del cuidador o a les associacions de pacients. Avui no estem preparats per assolir l’acompanyament de la malaltia crònica, necessitem recursos mèdics però també socials”, afirma Maria Dolors Navarro.
Per la seva banda, la metgessa Roser Marquet parlava en l’article Persones amb malalties cròniques complexes. La mirada del capçalera d’alguns aspectes que permeten millorar la pràctica quotidiana: “disposar de guies de pràctica clínica, usar pocs medicaments i molt ben coneguts i disminuir el nombre de professionals que intervenim en l’atenció del pacient”. També en el text destaca el paper crucial de la infermeria: “Fer-los entendre que un medicament té efecte només 24 hores, o què és un dieta baixa en sal, pot costar moltes visites. I que ho acceptin i facin els canvis, encara costa més. Per això cal comptar amb un molt, ,molt bon professional d’infermeria, que es guanyi la confiança del pacient”. I del cuidador: “necessitem un gran cuidador que entengui i segueixi les recomanacions pel bon control del pacient”.
Un canvi més enllà del sistema sanitari
Per Albert Ledesma, el repte d’afrontar la cronicitat va molt més enllà de canvis en l’àmbit sanitari i exigeix canvis socials. “Es necessiten canvis en benestar, cuidar aquest col·lectiu té un component social”, assegura i planteja el dubte, per exemple, de com es garantirà l’atenció social a aquestes persones si en un futur hi ha menys població activa treballant, i per tant, tributant, i alhora més persones amb més necessitats: “pràcticament s’haurà doblat el nombre de persones amb malalties cròniques i l’esperança de vida haurà augmentat d’aquí a 35 anys”, assegura.
Luis Viguera, recollia en un article per la Taula del Tercer Sector el 2013 sobre la cronicitat que la despesa mitjana entre els majors de 65 anys és entre tres i quatre vegades superior a la dels adults més joves.
En l’article, Viguera assenyala que “cal reequilibrar un sistema que està més centrat en la malaltia (tractament i rehabilitació) que en la salut (promoció de la salut i prevenció de la malaltia), anant a un enfocament més de salut comunitària, amb visió integral (multidimensional) de la persona, que posi al pacient, a l’individu (qui també ha de ser més responsable de si mateix), en el centre del sistema”.
D’altra banda també parla de construir un sistema d’atenció integrat. “És a dir, amb abordatge compartit entre els nivells assistencials sanitaris, com l’hospitalari i la primària, però també entre els nivells sanitari i social”. En això hi coincideixen Navarro i també Ledesma. Ella explica que tradicionalment la resposta ha estat “individual i compartimentada” i reivindica que “efectivament la salut no és només la fallida d’un òrgan o una malaltia concreta”. Per això, assegura, cal donar una resposta pluridimensional. “El més prioritari és poder donar una resposta global. Aquesta és la dificultat”, afegeix.
“La cronicitat és un dels temes més trascendents que tenim al davant i no hauríem de deixar passar molt temps per donar una bona resposta; no pot esperar gaire”, conclou Albert Ledesma, qui també ha estat director del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat impulsat pel Govern. El programa contemplava entre altres mesures la implementació a Catalunya d’un Pla interdepartamental d‟interacció dels serveis sanitaris i socials, que buscava precisament facilitar un nou escenari d‘impuls d‘un nou model d‘atenció integrada entre serveis socials i sanitaris d‘àmbit comunitari.
Témer la dependència
L’organització independent ‘No gracias’ recollia fa uns dies una informació publicada al JAMA of Internal Medicine sobre l’atenció i hospitalització de malalts crònics, basant-se en unes enquestes fetes a pacients de més de 60 anys ingressats en un hospital de Pensilvània i amb malalties cròniques greus -com ara càncer avançat o insuficiència cardíaca-. Més de la meitat dels entrevistats consideraven que era igual o pitjor que la mort la necessitat de cures continuades, la incontinència o l’alimentació per sonda.
“És evident que per aquest notable percentatge de pacients és més important evitar situacions de dependència que la pròpia mort”, asseguren des de ‘No gracias’.
Roser Marquet també reflexiona en el text sobre aspectes ètics. “Gairebé tothom desitja tres coses: no patir, no donar feina i estar a casa seva. […] Personalment, cada vegada que m’he d’acomiadar d’un pacient perquè no hem estat capaços amb tota la parafernàlia de què disposa el sistema sanitari, de garantir que, almenys pugui acabar la seva vida en pau, sento una gran frustració”, hi diu.
El sistema sanitari ha estat integrat de ple en el camp de batalla que és Síria des de l’esclat de la guerra civil al país. Sense anar més lluny, l’última setmana de juliol el govern sirià va bombardejar sis hospitals a Alep i les seves rodalies, convertint-se en la pitjor setmana en atacs a instal·lacions mèdiques a la regió des de l’inici del conflicte fa 5 anys, segons assenyala l’organització Physicians for Human Rights (PHR). «Els bombardejos, la falta d’ajuda humanitària i la fallida de Nacions Unides per oferir qualsevol tipus d’ajuda vol dir que el recompte de morts serà aviat catastròfic», apunta el director de programes de PHR.
Un bombardeig a l’hospital Al-Quds, ubicat a Alep, fa uns mesos va provocar la mort de més d’una vintena de persones, entre les quals es trobava el doctor Mohammad Wasim, un dels únics pediatres que encara quedaven a la ciutat d’Alep. Després d’aquest succés el Col·legi de Metges de Barcelona va condemnar en un document els atacs recordant que el Dret Internacional Humanitari estableix una especial protecció per a les instal·lacions sanitàries en temps de guerra. No obstant això, des de l’inici de la guerra s’han produït 373 atacs a 265 instal·lacions mèdiques i han mort 750 professionals sanitaris, sempre segons dades recollides per PHR.
«Des de fa gairebé dos anys hem tingut molts problemes per enviar personal internacional per la situació de seguretat. A les zones controlades pel govern i en les controlades per l’Estat Islàmic no ens deixen treballar», explica a Catalunya Plural Daniel Martínez, referent de Pediatria i coordinador del servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres (MSF). «El nombre de personal especialista es va reduint cada vegada més. Per certes àrees ja no hi ha especialistes», assegura preocupat.
Medicina a distància i sobre el terreny
Segons explica Daniel Martínez per telèfon, el servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres, un projecte amb la plataforma Collegium telemedicus, està sent molt útil per a casos que requereixen la mirada d’un especialista, no davant d’una urgència mèdica vital ja que en aquest cas l’actuació és sobre el terreny.
Martínez és un dels coordinadors que treballen en el servei de telemedicina amb què compta MSF i que va arribar a atendre el 2015 un total de 1.528 casos enviats des de diferents països. «Rebem un avís al nostre telèfon immediatament després que s’enviï el cas. El revisem, veiem de què es tracta -si requereix un especialista en oftalmologia, pediatria, etc- i el redirigim. També valorem la gravetat o la urgència del cas i busquem un especialista d’entre els 300 que hi ha disponibles», relata. Segons dades facilitades per MSF, el 42% dels casos que reben són de pediatria -hi ha molt pocs pediatres sobre el terreny i la major part dels pacients són nens- mentre que un 31% són de medicina interna i un 10% de radiologia. Sobre el temps mitjà de resposta, que s’ha escurçat des de l’inici del projecte, és de prop de 4 hores i mitja.
El primer cas que va arribar des de Síria era precisament el d’un pacient menor d’edat. «Els nostres col·legues sirians ens van demanar suport per aconseguir medicació per a un pacient, un nen amb hemofília tipus A. Quan vam rebre el cas per telemedicina el vam redirigir a una hematòloga pediatra al Canadà altament especialitzada i resulta que va contestar el mateix dia dient que el pacient estava rebent un tractament inadequat perquè la seva hemofília era del tipus B. Així vam poder corregir el diagnòstic i li vam aconseguir el tractament necessari», recorda.
La telemedicina de MSF és un servei que per ara està preparat per analitzar casos que els arriben en anglès, francès o espanyol. Una limitació amb Síria però és que la majoria del personal mèdic no parla anglès o francès. «Ara hem de rebre els casos a Turquia o Jordània i els equips mèdics d’allà tradueixen el cas i ens l’envien a través de la plataforma», afirma. Un altre dels problemes amb què de vegades es troben té a veure amb les condicions tècniques en què es fa la consulta telemàtica. «A vegades es perd la llum o la connexió i en general els casos que tractem a través de telemedicina requereixen un seguiment i una comunicació entre el metge especialista des de la distància i l’equip que és allà», comenta.
«Molts estudiants estan agafant rols de metges»
Sobre el terreny MSF també ha fet diverses formacions de personal per fer front a la falta d’especialització. Segons explica Martínez en diverses ocasions han traslladat personal de l’organització des de Síria cap als veïns Jordània i Turquia per oferir-los formació tot i que assegura que cada vegada és més difícil aconseguir l’autorització per treure el personal mèdic a Turquia. També en ocasions puntuals han fet trainings a distància.
Malgrat els esforços per formar a personal, Martínez reconeix les limitacions tècniques que suposa el fet que el personal especialitzat se’n vagi del país o mori en un atac. Davant la situació explica que molts estudiants estan agafant rols de metges i infermeres i fins i tot gent que no té diplomes són voluntaris i part de la força laboral en els hospitals. «Això planteja molts reptes a nivell ètic i també pel que fa a la gestió de la qualitat de l’atenció i la seguretat que oferim als pacients», assegura.
L’estiu passa factura un any més en alguns centres d’Atenció Primària i hospitals catalans a causa de la manca de substitucions de personal i l’augment de la població que s’atén habitualment en alguns punts. Al juny el Departament de Salut va anunciar el tancament temporal d’una mitjana de 1.800 llits hospitalaris (un 13% del total), 13 Centres d’Atenció Primària (CAP) i 98 consultoris locals a tota Catalunya. Amb tot, també va anunciar que reforçaria amb 366 professionals addicionals l’atenció primària i hospitalària, concentrant-se la majoria a les regions de Girona, Tarragona i Terres de l’Ebre, i que el SEM comptaria amb 27 ambulàncies addicionals.
Des de la Marea Blanca de Catalunya asseguren que tot i que en alguns punts del territori la situació transcorre amb normalitat, en d’altres alguns centres es troben desbordats. N’és un exemple el CAP de Calafell (Tarragona). Manuel Carasol és delegat de Metges de Catalunya i metge de família en aquest CAP del municipi costaner, on assegura que poden arribar a atendre fins a 240 urgències diàries. Segons relata els pacients del centre esperen de vegades fins a 4 hores per ser atesos al punt d’atenció continuada, un punt d’atenció per a urgències lleus ampliat ara 24 hores al dia però sense comptar amb suplents. «El pacient entra ja cansat i rebotat i per molt àgil que siguis la llista d’espera no para de créixer», declara. Per aquest motiu hi ha qui decideix, explica, anar a les urgències de l’hospital de referència, en aquest cas el d’El Vendrell. «I és llavors quan se saturen», afegeix.
Els professionals, sobrecarregats
Els 112 metges, 92 infermeres i 67 auxiliars administratius addicionals que va anunciar Salut com a reforç estiuenc no han evitat que en algunes zones on s’han concentrat els reforços, com ara a Tarragona, els facultatius estiguin exercint en unes condicions que perjudiquen la salut dels ciutadans i dels metges. Amb aquestes darreres paraules ho denunciava fa uns dies el Col·legi Oficial de Metges de Tarragona (COMT) en un comunicat en el qual asseguren que com a conseqüència de la càrrega assistencial per l’augment poblacional i de patologies estacionals, han augmentat de forma «exponencial» les visites als centres d’Atenció Primària, ja que s’està donant resposta a la demanda amb menys recursos.
Fernando Vizcarro, president del Col·legi i professional de primària, explica a Catalunya Plural que en aquesta zona la demanda es multiplica com a mínim per tres i denuncia que el reforç de la plantilla no és proporcional a l’increment de la demanda. «El professional de primària pot arribar a doblar el nombre de visites que fa al dia i com que la gent no pot acudir mitjançant l’atenció ordinària acut a les urgències, que estan saturadíssimes tant pels pacients espontanis com pels malalts crònics», comenta Vizcarro. A més, el tancament de 39 dels 159 llits de l’Hospital Sociosanitari Francolí (Tarragona) aquest estiu, recorda Fernando Vizcarro, ha provocat que pacients d’edat avançada esperin a les urgències de l’Hospital Joan XXIII, per exemple.
En el comunicat es denunciava també que el model de transport sanitari implementat la passada tardor és «insuficient per atendre les urgències». «Durant tot l’any ja vam dir que el model del SEM no era l’adequat pel territori i que l’assistència ha de ser integral i estar formada per un metge, una infermera i un assistent», afegeix el president del COMT.
On falla, tot i que en un altre sentit, el model de transport és a Palamós. Ho denuncia David Gràcia, metge adjunt d’urgències de l’Hospital i delegat de MC. Explica que a causa de la manca de llits o boxes disponibles a les urgències del centre en ocasions quan arriba l’ambulància ha d’esperar-se per descarregar el pacient. «És freqüent que els tècnics comuniquin que estan a l’espera de llitera i mentrestant els recursos d’ambulància queden bloquejats», diu. Durant l’estiu a l’hospital han patit situacions de «col·lapse puntual». Aquest fet s’explica, segons Gràcia, perquè sovint no hi ha llits disponibles per ingressar pacients a planta. «Els metges i les infermeres d’urgències fem un tetris continu [per veure com alliberar boxes i moure pacients a planta]», lamenta. En aquest centre es produeixen també assistències de força turistes i això, comenta, provoca que mentre s’arregla la burocràcia amb les mútues també hi hagi espais bloquejats.
Amb tot, Gràcia assegura que si bé el sistema de triatge -per determinar la urgència de cada pacient- funciona, a causa de la manca d’espai o d’especialistes les patologies més banals es demoren i de vegades es fa impossible atendre’ls abans de 4 hores. «A l’estiu la pressió del pacient i el familiar és contínua», diu.
Agendes tancades i visites acumulades
Des del sindicat CATAC-CTS, Xosé de Vega, traumatòleg de l’Hospital de Mataró, explica que com que les especialitats van atapeïdes la gent visita el metge de capçalera més vegades o se’n va a les urgències. «No substitueixen ningú i s’acumulen les visites. El cas de pediatria és un drama perquè si ve un nen amb febre i convulsions l’han d’enviar a urgències», lamenta. Segons dades del sindicat el nombre d’atencions a les urgències de l’Hospital són molt variables d’un dia a l’altre però si la mitjana són 290 diàries aquest estiu han arribat a prop de 350 en alguns moments.·»Els professionals intentem pal·liar aquestes mancances com podem, corrent el perill que es cometin errors», admet aquest metge.
Anna Vall-llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), explica que quan el metge marxa de vacances la seva agenda de pacients queda «tancada». «Es garanteix l’atenció de tothom però se sacrifica l’agenda i això implica que es perdi o es trenqui una de les característiques més importants de l’Atenció Primària: la longitudinalitat. Aquesta metgessa de família lamenta que tot i que és evident que el malalt pot seguir malalt i el metge té dret a vacances, el pacient deixi de tenir una persona de referència. «Quan qui et veu és el teu metge, això et dóna qualitat i quan es perd aquesta qualitat això també repercuteix en el col·lapse dels hospitals», declara.
Aquest concepte al qual es refereix, la longitudinalitat o possibilitat de fer el seguiment d’un pacient, serveix tant per a la medicina com per a la infermeria, assegura. Amb tot, això es produeix, segons explica, una vegada més per la manca de substitucions i perquè sovint els substituts acaben sent joves amb contractes molt precaris.
Dos fluxos paral·lels
Toni Barbarà, de Dempeus per la Salut Pública i Marea Blanca de Catalunya, analitza que pels casos recollits fins ara des de la plataforma, es diferencien dos fluxos paral·lels a tota Catalunya. D’una banda, explica, hi ha l’augment de demanda en punts costaners que coincideix amb el turisme i de l’altra els que s’han quedat en punts urbans o en pobles i que són pacients crònics, en molts casos avis que necessiten atenció i que a l’estiu poden patir problemes afegits pels cops de calor. Sobre aquests fos fluxos Xosé de Vega destaca que aquest estiu «ha estat més calent perquè la gent es queda més i no va tant de vacances».
Per Barbarà el reforç que s’ha posat en alguns Centres d’Atenció Primària en zones de més turisme ha estat una atenció «més cosmètica» que no resol la demanda. «Si per exemple et pica una medusa a Palamós no hi haurà problema però depèn quin problema sigui t’hauran de traslladar a l’Hospital Josep Trueta (Girona)», comenta.
En línies generals, assegura, «les urgències dels hospitals més grans estan col·lapsades». A Vall d’Hebron, per exemple, una mitjana de 40-50 persones esperen diàriament a urgències per ser hospitalitzats, dels quals els més antics fa tres i quatre dies que esperen per l’ingrés a planta, segons denunciaven facultatius del servei d’urgències de l’Hospital a través del compte de Twitter @adjuntosdeurgen.
Aquest membre de Marea Blanca de Catalunya lamenta en declaracions a Catalunya Plural que una vegada més l’estiu no s’aprofiti per programar més operacions i reduir les bosses de llistes d’espera i explica que caldrà veure si es reobriran tots els llits tancats durant l’estiu. «En cada bugada perdem llençols», diu per referir-se al tancament permanent de llits en estius anteriors.
Per la seva banda, des del Departament de Salut, contactat per aquest mitjà, asseguren que la temporada de reforç d’estiu encara no s’ha acabat [el pla de Salut contempla afectacions des de l’1 de juliol fins a finals de setembre] i que per tant no poden fer valoració general».
L’Hepatitis C continua sent una epidèmia silenciosa. Les associacions d’afectats calculen que el 75% dels infectats pel Virus de l’Hepatitis C (VHC) van néixer entre el 1945 i el 1970, ja que va ser sobretot aquest col·lectiu el que va poder infectar-se en hospitals del país durant les dècades dels setanta i els vuitanta, quan els centres encara no disposaven dels protocols necessaris per evitar el contagi.
És el cas del Pedro Santamaría. Ell va néixer el 1952 i quan tenia poc més de trenta anys (l’any 88) va anar a un hospital públic per una úlcera a l’estómac i va perdre molta sang. Va ser llavors quan a causa de la transfusió de sang que va rebre d’urgència, va infectar-se amb el virus que afecta principalment el fetge i és una de les principals causes de cirrosis, càncer i transplantament hepàtic.
«A partir de l’any 89 es va descobrir el VHC però fins llavors existia l’hepatits ‘no A no B’ i ja se sabia que els bancs de sang eren un risc enorme de transmissió. Podies infectar-te per una transfusió o en un procediment quirúrgic perquè encara no feien servir agulles d’ún sol ús i el material podia estar contaminat», recorda l’hepatòloga Teresa Casanovas. Ella treballava llavors a l’Hospital de Bellvitge, on ha passat bona part de la seva vida com a especialista fins que es va jubilar fa pocs mesos. Des de llavors és la presidenta de l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis C (ASSCAT).
Un 70% dels infectats desconeix que ho està
A partir dels 80 el material que es feia servir als hospitals ja era d’un sol ús i a partir del 90 les transfusions ja eren segures. «La majoria dels infectats van fer-ho en la dècada dels setanta i ara alguns ja tenen evolució a cirrosis. S’ha de considerar que les persones que han rebut transfusions o productes sanguinis [abans dels 90] són població de risc i s’hauria de veure si han estat en contacte o no amb el virus», explica aquesta doctora que ha dedicat mitja vida a les hepatitis. En aquest sentit Pedro Santamaría coincideix que la sanitat pública hauria de fer un seguiment de les persones que poden haver-se infectat. «El parlament escocès va crear un ministeri específic per fer aquest seguiment, per exemple», comenta Casanovas.
Segons dades de l’ASSCAT, s’estima que a Espanya unes 700.000 persones estan afectades pel VHC però entre un 65 i un 75% desconeixen que estan infectades ja que el virus no sol presentar símptomes evidents durant anys.
En Pedro va conèixer que tenia el VHC l’any 1990, dos anys després d’infectar-se. / ROBERT BONET
En Pedro va assabentar-se que tenia el virus ‘no A no B’ -que després es diria C- al cap d’un any de la transfusió. Però, com diu ell, se’n va assabentar per una sèrie de casualitats i no perquè ningú l’informés del risc. «Tenia una sèrie de descompensacions però creia que era una diabetis ja que els símptomes eren similars i la meva mare l’havia tingut. Va ser llavors quan en acudir als metges van veure que havia quedat infectat d’un virus», relata. A partir del 90 li van confirmar que el virus que tenia era el C i va iniciar un recorregut clínic que defineix com «llarg i bastant complicat».
L’avenç en el tractament
No existeix cap vacuna contra el VHC però la teràpia per curar la malaltia ha evolucionat molt en els darrers anys amb l’arribada de nous fàrmacs orals que són molt eficaços i permeten tractaments d’entre dos i sis mesos de durada.
En Pedro ha hagut de passar per quatre tractaments diferents: des d’injectar-se interferon l’any 91 -no li va baixar la càrrega viral i a més li produïa efectes secundaris- fins al darrer tractament, que va fer fa un any i mig i que consistia en medicar-se amb antivirals d’acció directa. Aquests fàrmacs actuen directament sobre el VHC i no només sobre la resposta immunitària de la persona infectada. Com diu la doctora Casanova, actuen com una «diana».
Gràcies al darrer tractament en Pedro va curar-se definitivament -la curació s’entén quan la càrrega viral és indetectable durant la teràpia i les dotze setmanes següents- i ara és una persona lliure de VHC. Amb tot, un dels problemes principals és l’accés al tractament. «Els laboratoris han posat preus astronòmics i l’Estat no es pot fer càrrec de tots els casos», lamenta la doctora, que també reconeix que caldrien més professionals especialistes per agilitzar el ritme de tractaments i que «les hepatitis mai han estat una prioritat» pels responsables públics. «Les farmacèutiques tenen més poder que els governs», critica en Pedro.
La importància de la prevenció
Malgrat els avenços en el tractament, el contagi de nous casos de VHC continua produint-se. És per això que tant la doctora Casanovas com en Pedro coincideixen en la importància que té la prevenció i la conscienciació, que es facin més actuacions en salut pública.
La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l’ASSCAT. / ROBERT BONET
«Entre els metges de primària hi ha un desconeixement total. El VHC és una epidèmia silenciosa perquè pots passar molts anys sense saber-ho, és per això que és molt important fer-se la prova específica», assegura la Teresa Casanovas. «Si un tumor està molt avançat els tractaments ja no són tan eficaços o pots curar el virus però els canvis estructurals del fetge ja no retrocedeixen», diu.
«Aquí ha faltat i continua faltant voluntat política d’informar del que és l’hepatitis. Després de 16 anys a l’associació continuo dient que és una malaltia silenciada. Funcionem amb xifres estimatives, hi ha obscurantisme», diu el Pedro. «El Pla estratègic està molt bé sobre el paper però cal desenvolupar totes les potes del pla», diu Casanovas en relació al Plan Estratégico para el abordaje de la Hepatitis C en el Sistema Nacional de Salud. «No podem permetre que hi hagi nous casos», sentencia Casanova.
El cas Innova, de presumpta corrupció al municipi de Reus i que porta el nom del grup empresarial municipal, s’eternitza als jutjats de Reus (Tarragona), el que ha valgut una trucada d’alerta per part del jutge instructor, Diego Álvarez de Juan. El magistrat s’ha queixat un cop més a través de dues interlocutòries emeses aquest dimarts, del lent avanç de la investigació, oberta el 2012 després que la CUP de Reus ho portés a la Fiscalia.
«[Els jutjats d’instrucció de Reus] pateixen errors estructurals tan, tan greus que estan condemnats a sobreviure dins d’un enfonsament insuportable mentre no es creïn més jutjats», ha lamentat el magistrat, que ha definit l’avanç de la instrucció de la causa com «senzillament penós».
El cas acumula 14 peces separades sota investigació, a més de la principal, i comptabilitza més de 110 imputats. Només una d’aquestes peces pot acumular més de 8.000 folis, com és el cas de la peça 1, relativa a l’empresa d’investigació nutricional Shirota.
«El sistema pateix de deficiències tan profundes que impedeix l’agilitat necessària en la investigació d’aquests procediments i es corre el risc que les ara presumptes responsabilitats penals acabin diluint-se», ha advertit també en aquesta ocasió.
El jutge arxiva una peça del cas
L’estreta relació entre les peces, segons relata el jutge, ha requerit una minuciosa anàlisi per evitar que l’aixecament del secret d’una peça pogués perjudicar-ne una altra. Amb tot, una de les dues interlocutòries emeses aquest dimarts ordena que s’aixequi el secret de la peça separada número 6 i que s’arxivi provisionalment «per no haver quedat degudament justificada la perpetració del delicte que va donar motiu a la formació de la causa». En concret, aquesta investigava les suposades coaccions a l’alcalde de Reus Carles Pellicer (CiU) i la tinent d’alcalde Teresa Gomis (CiU) per part de Carles Manté, exdirector del Servei Català de la Salut, per a aconseguir dels dos polítics actuacions en defensa dels interessos d’alguns imputats.
L’altre acte té relació amb la peça separada número 13. Segons el text, s’aixeca el secret i es dóna trasllat al ministeri fiscal perquè manifesti si hi ha indicis de delicte. La peça investiga el presumpte tracte de favor de l’Ajuntament de Reus, a través dels regidors Teresa Gomis i Miquel Domingo (també de CiU), cap a un empresari i productes de l’empresa Bon Preu. En concret, l’Hospital Sant Joan de Reus serviria de plataforma irregular per implantar un sistema de compra del grup Bon Preu.
És previsible que en els pròxims mesos la investigació agafi més velocitat ja que des del passat mes d’abril l’instructor va ser rellevat del despatx de la resta d’assumptes i pot dedicar-se en exclusiva al cas.
El conseller de Salut Toni Comín és llicenciat en ciències polítiques i filosofia i, a diferència dels seus predecessors, no té experiència prèvia en l’àmbit sanitari. Des del primer dia al capdavant del Departament que gestiona la partida pressupostària més gran -suposa el 40% del total-, Comín s’ha proposat recuperar la confiança en el sistema públic, malmesa durant els darrers anys. En aquest sentit en els primers mesos d’aquesta legislatura ha anunciat la no renovació dels contractes amb dos centres privats del grup QuirónSalud, un fet que defineix com «la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut». Prudent, no es mulla a l’hora de qüestionar les decisions de l’anterior govern i prefereix no parlar més de retallades pressupostàries: «estem a 600 milions de diferència dels pressupostos executats més grans», assegura en relació al que gastarà el departament aquest 2016. Parlem amb ell dels diferents reptes que té sobre la taula del seu despatx, on acumula papers amb dades que revisa de tant en tant durant l’entrevista. «Sóc el conseller més d’esquerres que hi ha hagut mai a Salut des dels 80», repeteix en diverses ocasions.
Fa sis mesos que és al capdavant de la Conselleria de Salut. Un dels trets que el diferencia dels anteriors consellers és el seu perfil professional, la manca d’experiència en temes de sanitat. Com valora els primers mesos de feina?
Molt positivament. Si es tracta de fer balanç dels primers sis mesos i per fer-ho ens atenim al full de ruta que vaig presentar i mirem quins compromisos s’han complert i quins no el balanç és molt positiu. Fins i tot estem per damunt de les nostres expectatives. Per exemple, vam explicar que el nostre model assistencial havia de tenir nou principis inspiradors. Vam dir: ha de ser universal i la mesura principal era la llei d’universalitat, que ja està feta. Vam dir que havia de ser equitatiu: pla de xoc de llistes d’espera i ampliar a totes les dones el protocol de reproducció humana assistida. També hem posat la lluita contra la desigualtat al centre de totes les polítiques. El tercer principi era reforçar el caràcter públic i calia iniciar el procés de desprivatització en tres hospitals amb un calendari. El quart principi era qualitat, aquí hi ha cinc plans: el Pla de reforma de l’Atenció Primària, el PIAIS, el Pla de Salut Mental, el Pla Director d’Urgències i Atenció continuada i el Pla d’Equipaments tecnològics. El cinquè és recerca i és el primer cop que hi ha un Pla de Recerca amb metodologia i fet per consens, el PERIS. El sisè principi és la diversitat i el setè la transparència. Sobre aquest darrer estem a les primeres passes de l’auditoria que volem fer sobre quines derivacions i externalitzacions s’estan fent i per què.
Per quan està previst l’informe?
Això ens ocuparà durant el pròxim any, els resultats els hem de tenir cap a finals del 2016 o principis del 2017 i les conseqüències de l’auditoria les anirem veient. Després també tenim com a principis la participació i la sostenibilitat. Per tant, el balanç és molt bo perquè de les mesures estrella de cada principi, moltes s’han fet i moltes estan ja en procés.
L’herència de Boi Ruiz va deixar-li diversos temes que arrossegaven polèmica. Un d’ells és el del nou model de transport sanitari, que va començar a implantar-se al territori el 2015 i que ha aixecat queixes des de llavors en diferents punts. Vostè va assegurar que volia iniciar una «nova etapa» i que per fer-ho s’haurien de fer «ajustos» al model implantat. Què s’està fent o es pretén fer en aquest sentit?
Vam fer uns informes d’avaluació dels tres primers mesos d’implantació del nou model i després vam prendre una decisió molt important, que era rellevar el director del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) [El SEM és l’ens públic que gestiona tant el transport urgent com el no urgent]. La idea és: el concurs va tenir alguns problemes i la implementació també. Qui ha de fer la correcció és la direcció del SEM. En aquest sentit es va fer el relleu del director i es va obrir un concurs públic per ocupar aquest càrrec. Ara s’està fent el procés de selecció però els canvis que s’hagin de fer els farà el nou director del SEM, no es faran des de la conselleria. Sí que tenim algunes idees, però, dels canvis que calen: cal redefinir alguns aspectes del nou model…
Això què vol dir?
Ja vam dir que hi ha coses del nou model que són inquietants, com ara els canvis en els temps de resolució de les emergències, que són molt aleatoris: hi ha territoris que tenien temps de resolució dolents que han millorat, d’altres bons que han empitjorat…El que ens diu l’auditoria és que el nou model ha tingut efectes molt arbitraris. Es tracta doncs d’homogeneïtzar els resultats. Entenem que hi ha coses del nou model, com els Vehicles d’Itervenció Ràpida (VIR), que s’han d’ajustar territori per territori. Però en qualsevol cas això és feina del nou director del SEM.
Un altre tema que va caure-li a les mans era el VISC+, el projecte de cessió de dades sanitàries amb finalitats de recerca que ha estat polèmic pels qüestionaments des d’alguns sectors en termes ètics -si anaven a parar a mans de centres de recerca o empreses privades- i de protecció de dades. Vostè ha fulminat el VISC+ i ha iniciat un procés de consens de cara a un futur Big Data sanitari. Sembla que hi ha més consens?
El VISC+ s’ha acabat sí. Estem molt contents perquè aquest tema s’havia polititzat molt i s’havia bloquejat quan la recerca necessita un Big Data. Tenim un consens absolut que va des de la CUP fins al PP passant per Junts pel Sí. Aquí agraeixo molt la feina que ha fet també Catalunya Sí que Es Pot. Hem fet unes regles del joc amb les quals tothom pogués estar d’acord, que és garantir el caràcter públic del gestor i dels centres de recerca que faran ús d’aquell programa: públics o sense afany de lucre. El que estem fent és fomentar la solidaritat de pacient a pacient: jo cedeixo les meves dades perquè la recerca trobi millors cures, cedeixo la meva història clínica per ajudar als altres.
També ha hagut d’agafar el repte de resoldre la prescripció infermera a Catalunya. Hi haurà aviat un decret que reguli la prescripció infermera?
Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges. Estem treballant aquest tema al ritme previst però en qualsevol cas les bases són clares: el treball de prescripció el té el metge però en la mesura que treballa en equips assistencials on hi ha infermeres s’ha d’articular la prescripció des de la lògica que es fa des d’un equip. S’ha de garantir que les infermeres tenen coneixement dels protocols i per això parlem de prescripció col·laborativa en el marc d’uns protocols. Les infermeres han de poder per tant aprofitar aquest marge d’acord amb els protocols.
El conseller durant l’entrevista al seu despatx. / SANDRA LÁZARO
El pressupost important en salut és la despesa executada perquè el de salut, per definició, és un pressupost que té una desviació estructural per naturalesa, és a dir, una previsibilitat inferior. Pots planificar millor, per exemple, la despesa educativa que la despesa en salut. Això fa que el pressupost que figura quan s’aproven els comptes i el pressupost executat [el que s’ha gastat] sigui diferent. Si ens fixem en el pressupost executat, l’any 2010 va ser de 10.380 milions d’euros, la xifra més gran de la història del departament de Salut. El segon més gran de la història és el de l’any 2008 i el 2016. El 2008 és de 9.794 milions i el pressupost d’enguany rondarà els 9.780 milions.
Però quin sistema ha quedat després de les retallades?
Només dic que quan parlem de retallades hem de situar les coses en els seus justos termes. El 2016 s’haurà fet una despesa sanitària que serà dels quatre anys que s’ha gastat més diners de la història, això és el que s’ha de dir. El pressupost de Salut és netament insuficient si mirem les necessitats que tenim a Catalunya, una cosa no treu l’altra. Però si ens fixem en la despesa executada no estem en més de 1.300 milions de diferència. Per tant, no parlem més de la retallada de 1.500 milions perquè estem a 600 milions de diferència dels pressupostos més grans. Dit això voldríem que el pressupost creixés molt per fer front a les llistes d’espera, pagar millor als metges i invertir. Aquests diners els generem però el problema és el dèficit fiscal. Catalunya té capacitat per finançar adequadament el seu sistema de salut si el finançament de la Generalitat fos just. Des d’un punt de vista de país, la sanitat pública catalana és perfectament sostenible. El problema és que els recursos no els estem administrant nosaltres.
Nosaltres tenim informació encara més detallada. El que explica l’informe ho coneixem però una part molt important de la precarietat té a veure amb el fet que durant cinc anys el govern central ha prohibit fer ofertes públiques d’ocupació. Això ha generat precarietat laboral a l’Institut Català de la Salut (ICS) de manera molt generalitzada perquè el percentatge d’interinatge a l’ICS ha passat del 10% al 2010 al 30% en aquests moments. Aquest és un dels problemes importants però això ha estat conseqüència del govern central.
Més enllà de les oposicions però, el tipus de contracte que es fa a l’ICS no ve pas marcat des de Madrid, oi?
Sí sí, això ve marcat des del govern central. El problema principal és el creixement exponencial de l’interinatge: la gent es jubila i no pots substituir-los perquè no pots convocar places. L’altre problema són els falsos eventuals. En molts casos el que s’ha estat fent els últims anys és un procés d’aplantillament i això s’està fent.
Aquesta persona es va reincorporar a la seva plaça que és el que toca. Quan una persona deixa de ser gerent de l’ICS es reincorpora a la seva plaça de metge i des de la nova gerència de l’ICS se li va fer un encàrrec especial que ara no recordo quin era. Després a aquesta persona se l’ha nomenat finalment gerent del Consorci Hospitalari de Vic. Per tant, aquí no hi ha cap tipus d’irregularitat.
Encara que no exercís com a facultatiu?
Se li va fer un encàrrec específic aprofitant la seva experiència com a gerent. Ha estat complint amb aquest encàrrec i això va finalitzar en el moment que se li va demanar que s’incorporés com a gerent al Consorci Hospitalari de Vic.
Parlem dels pressupostos. La pròrroga pressupostària significa que no es podrà fer en la seva totalitat el pla de xoc per reduir les llistes d’espera.
Sí, i es va dir sempre que estava subjecte a l’aprovació de nous pressupostos.
Què ha de saber la gent que és en llista d’espera?
Les llistes es mantindran igual, no es podran millorar perquè per fer-ho necessites més activitat, més professionals o més hores dels mateixos professionals i això només es podrà fer quan tinguem nous pressupostos. Ara bé, el pla de millora de les llistes no només buscava reduir els temps d’espera, també buscava més coses que no depenen del pressupost i aquestes es mantenen: una gestió proactiva de les llistes per avisar el Servei Català de la Salut (CatSalut), fer una gestió de les cues on es tingui en compte la gent que hi porta molt temps. Encara que clínicament no siguin prioritaris, ho han de ser. També hi ha una mesura molt important que era empoderar l’Atenció Primària donant als metges de primària la capacitat per gestionar l’agenda de l’especialista. Ara el metge de primària, que és qui coneix amb més detall la situació, serà qui decideix primer quin pacient és més prioritari.
Això ja s’està fent?
Està en procés d’implementació. Ho està fent el CatSalut.
El compromís també és complir amb els terminis de referència i garantia per algunes intervencions quirúrgiques, terminis que no sempre es compleixen.
Els temps garantits es compleixen tots. Hi ha 27 procediments quirúrgics amb temps garantit, la resta tenen temps de referència. El temps de referència no es compleix de manera sistemàtica però és un temps de referència. Els de garantia són temps per procediments greus i dels 27, en 26 estem complint gairebé en tots en un 99%. Només en el cas de pròtesi de genoll el compliment és del 65%.
Comín durant l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
El Pla de Salut 2016-2020 inclou, entre les diferents accions el desenvolupament del Pla Director d’Urgències. Què implica aquest pla?
El presentarem a la tardor. S’està discutint ara però el que vol el pla és donar coherència a una sèrie de dispositius assistencials. L’atenció s’ha de pensar de manera sistèmica.
Comptaran les urgències amb més professionals?
Això són decisions que no s’han pres. Hi ha un comitè d’experts coordinat pel Xavier Jiménez que està en aquests moments veient els casos de bones pràctiques, perquè a Catalunya tenim casos d’urgències hospitalàries que funcionen molt bé i d’altres que tenen problemes, més estructurals. Can Ruti, Sant Pau, Bellvitge…hi ha molts casos de bones pràctiques. Per tant s’ha de treballar i analitzar el que es fa bé.
Vall d’Hebron està fent millores importants però té limitacions estructurals, el Clínic també. Ara a l’Hospital del Mar per exemple estem construint les noves urgències i seran un canvi espectacular quan s’acabin. També ara s’inicia la construcció de les noves urgències de l’Hospital Josep Trueta però diguem-ho tot: el procés de construcció i substitució dura dos anys i no és fàcil.
Es regularà l’activitat, que ara mateix està en indeterminació legal. Sobre l’activitat privada en centres públics és evident que genera riscos des del punt de vista de l’ètica i de l’equitat del sistema i la regulació ha de servir precisament per eliminar aquests riscos. No hi pot haver un transvasament del que entra per la porta pública i el que entra per la porta privada. Ni pots enviar una persona que entra per la porta privada a fer-se una prova diagnòstica a la llista pública ni a l’inrevés.
Barnaclínic, el braç privat que opera a l’Hospital Clínic és l’exemple d’això?
S’ha de regular bé i sempre amb el focus posat en bons dictàmens. Hi ha un dictamen de la Fundació Grífols i un dictamen del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST). I allà ho expliquen molt bé: l’activitat privada és un mecanisme de finançament complementari de centres públics que si avui traiem qui patirà en molts centres són els treballadors. Hi ha molts centres que no hi poden renunciar. Després també és veritat que en alguna mesura redueixen el temps de llista d’espera pública. Per tant, hi ha avantatges i hi ha riscos i el que hem de fer és reformular-ho de tal manera que preservem els avantatges pel sistema públic i puguem pagar millors als treballadors i reduir les llistes d’espera i d’altra banda inhibir-nos dels riscos que algú pel fet de pagar sembla que hagi de tenir més drets que el qui no paga. Això tampoc no pot ser de cap manera.
S’havia parlat de traslladar físicament Barnaclínic. S’acabarà fent?
Pot ser una conseqüència de la regulació. Si estem parlant de separar les dues llistes el que s’ha de fer és separar físicament perquè estigui més diferenciat. Hi ha avui centres hospitalaris que ho tenen físicament separat. És el cas, per exemple de Manresa, i això facilita que la llista pública i la privada no es contaminin.
A mitjans d’agost està previst que activitat que fins ara assumia la Clínica del Vallès -privada amb afany de lucre del grup QuirónSalud- derivada de l’Hospital Parc Taulí -públic- retorni al Taulí i també al Consorci Hospitalari de Terrassa. Com es farà el traspàs?
S’ha estat negociant des de fa molts mesos amb els comitès d’empresa, amb qui ens estem reunint de manera permanent així com amb la direcció de la Clínica del Vallès, la del Parc Taulí i també la del consorci. Ens estem reunint amb les tres parts dels hospitals afectats perquè es pugui fer sense cap acomiadament, i així serà, i sense cap afectació pels pacients. L’activitat ha de continuar encara que es traslladi i es farà estalviant recursos pel pressupost públic. Contra el que s’ha estat repetint, l’activitat que s’ha estat fent a la clínica del vallès sortirà més econòmica al Taulí i a Terrassa. Per tant, no només enfortim el caràcter públic del sistema sense perjudicar els treballadors sinó que també estalviem recursos públics.
Jo no hi era, per tant, no jutjo el passat. La tarifa d’un hospital és diferent de l’altre però el cost de l’activitat no es determina a la tarifa. La tarifa del Taulí és més cara que la de la Clínica del Vallès però és la tarifa mitja de l’activitat que fa el Parc Taulí, no tens una tarifa per activitat, per dir-ho en llenguatge col·loquial. Per tant, quan algú diu que fer l’activitat al Taulí serà més car que a la Clínica del Vallès s’està confonent molt i vol dir que no entén com funciona el sistema. Per tant, una cosa és el cost de l’activitat i l’altra és la tarifa. Aquí el que hem de comparar és que costa una activitat X al Taulí i què costa aquesta mateixa activitat a la Clínica del Vallès. Ara, a més d’enfortir el caràcter públic del sistema també estalviem diners.
Comín en un moment de l’entrevista. / SANDRA LÁZARO
Què passa amb els altres centres que també tenen afany de lucre i que tanmateix formen part de la xarxa d’atenció pública, com la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor o la Clínica de Ponent?
Nosaltres apliquem el principi de preferència de la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que diu que els proveïdors públics tenen preferència davants els privats. La LOSC diu: he d’escoltar-me els proveïdors privats quan els necessiti. Al Vallès els necessito? No, perquè el Taulí tenia capacitat disponible, llits i quiròfans…
Tancats.
Sí, per obrir. El mateix amb el Consorci Sanitari de Terrassa. Per tant, no necessito contractar clíniques privades. És el cas de Girona i de Lleida? No, perquè cada regió sanitària té la situació que té. Avui l’Hospital Josep Trueta no podria absorbir l’activitat que fa la Clínica de Girona i l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida no podria assumir l’activitat de la Clínica de Ponent. Si augmentés la capacitat dels hospitals públics ja ho veuríem però la situació en cada regió és la que és. Així com és evident que al Vallès no ens calia contractar activitat privada, no es pot dir el mateix de Girona i Lleida. El Sagrat Cor és un cas a part. És un hospital que seguirà formant part de la xarxa, la pregunta no és si el contracto o no el contracto, és si aquest hospital el gestiona un proveïdor privat o un públic. Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria.
En sociosanitari i salut mental l’oferta és molt insuficient. En cas que tinguéssim capacitat d’inversió per augmentar l’oferta pública, aquesta oferta seria d’increment, no de substitució. S’afegiria a l’oferta privada, no la substituiria per una raó molt senzilla: perquè tant en salut mental com en sociosanitari tenim insuficiència de centres. Ara, estic d’acord amb enfortir l’oferta pública. La pena és que l’Ajuntament de Barcelona tenia una oportunitat d’or per desprivatitzar l’atenció domiciliària i al final un dels lots el va guanyar l’empresa del Florentino Pérez, que és privada amb afany de lucre. Jo estic fent la desprivatització més gran que s’havia fet mai en salut, i m’agradaria que l’Ajuntament desprivatitzés també allò que és de la seva competència, que és assistència social i atenció domiciliària. Entenc que ho han intentat però no se n’han sortit. Mentre jo estic traient QuirónSalud de la xarxa ells s’han hagut de quedar el Florentino Pérez.
La República Democràtica del Congo (RDC) només dedica el 5,6% del PIB en despesa sanitària i té una mitjana de 0,8 llits per cada 1.000 persones. També és un dels pitjors països per néixer dona -ocupa el lloc 149 de 155 països analitzats en l’Índex de desigualtat de gènere elaborat per l’ONU- i l’accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. La Patricia Bobillo Rodríguez és fotògrafa professional i auxiliar d’infermeria -dues feines que combina com pot- i acaba de ser premiada per un treball fotogràfic sobre la maternitat a l’Àfrica. Ella va trepitjar la RDC el 2014, amb un grup de persones de l’àmbit sanitari amb qui van treballar uns dies a l’Hospital Central de Ngandanjika, i va quedar-s’hi tres setmanes més durant les quals va realitzar el treball pel qual acaba de rebre el premi datecuenta de fotoperiodisme 2016. Parlem amb ella de la seva experiència allà.
Com era treballar a l’Hospital Central de Ngandanjika?
Ens aixecàvem cada dia a les 6 del matí i a les 7 arribàvem a l’Hospital. A aquesta hora, ja ens esperaven desenes de persones amuntegades per tot arreu; a l’entrada, al hall, a les sales d’espera, als passadissos. Havien sentit que hi havia un equip mèdic espanyol a Ngandanjika i arribaven caminant de tot arreu, des de ben lluny. Cada dia, la rebuda era espectacular, inoblidable.
Des de primera hora, l’equip mèdic espanyol treballava amb l’equip mèdic congolès, aquest posava en pràctica tècniques i procediments a un ritme frenètic. Pocs mitjans, cert, però els imprescindibles per poder portar terme la tasca. El màxim d’operacions quirúrgiques en una setmana.
Havíem traslladat material per poder treballar, ja que els recursos són escassos. Les eines predilectes eren un ecògraf i un bisturí elèctric. Hi va haver molta feina d’inventari i ordre però els cirurgians no van perdre ni un minut i des del moment zero estaven amb les bates verdes i els guants posats demanant camp estèril, bisturí i agulla o passant visites a les consultes o als postoperats.
Una dada que impacta és l’índex de mortalitat per causes relacionades amb l’embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. Així mateix l’índex de mortalitat infantil també és molt elevat: la mitjana és de 693 morts per cada 100.000 naixements.
Hi havia moltes dones amb els seus infants. Moltes venien amb fístules obstètriques, els nens per hèrnies, encara que es van poder veure infinitat de casos ben diferents. Molts en estat terriblement avançat, conseqüència de no tenir accés a una sanitat de qualitat i, lamentablement, tampoc pública.
Un dels casos que més ens va colpir va ser el d’un nadó de tres mesos, Mukuna. La mare va arribar tímida però molt preocupada pel seu nadó. I no era per menys, tenia una invaginació intestinal detectada. S’havia d’operar si no Mukuna moria però l’operació, la primera de la missió, era d’alt risc, donada l’edat del nen i l’entorn en què s’havia de dur a terme.
Els metges deien sovint que era com fer «cirurgia de guerra»; amb el que tens fas el que pots. L’anestesista clamava «com em feu això!». Les venes d’un nadó negre són imperceptibles. Minuts després començava la primera operació exitosa d’una setantena.
Com vas viure la manca de recursos? Quin sistema sanitari vas poder conèixer a Ngandanjika?
Quan l’equip mèdic espanyol va marxar em vaig quedar tres setmanes més. Una a l’hospital central fent-me càrrec de l’administració d’alguns tractaments postoperatoris com el tractament del petit Mukuna, el de Mukenji un nen amb una insuficiència respiratòria o la cura d’algun menut operat d’hèrnia inguinal. Llavors vaig poder veure el que era l’Hospital Central de Ngandanjika. L’experiència, per a mi, va ser desoladora.
Un cop la missió va acabar a l’hospital no va quedar pràcticament ningú; els metges no hi eren i els havies de trucar a casa seva o anar a buscar perquè vinguessin, les sales eren buides de professionals o els que hi eren es tancaven a «despatxos». Es veien pocs pacients, que s’acostaven només quan no podien més de dolor, i els malalts ingressats semblaven abandonats als llits. Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari per atendre’ls.
I quan arribava jo, a les hores dels antibiòtics, molts volien que els ajudés. Jo anava directament a Pediatria amb la meva llanterna frontal, guants, ampolles d’aigua i trossos d’ampolles per fer-los servir de gots, doncs tampoc hi havia res de material, tan sols hi havia uns llits bruts i malmesos i l’esperança de què existís un Déu que els ajudés. A poc a poc aquesta esperança també es va anar esvaint.
Aquesta feina va ser la més dura de la meva estada. Davant aquesta solitud, en alguna ocasió trucava a Espanya, a la Dra. Lindarte perquè em donés indicacions de com tractar a alguns nadons, i dins d’aquella foscor i amb totes les mirades clavades en la meva actuació, jo feia el que bonament podia.
Quins eren els principals reptes?
Doncs un dels reptes de l’entitat local, que va sorgir de l’estada dels metges a Ngandanjika, va ser construir una maternitat digna. La ginecòloga va treballar incansablement, més de dotze hores diàries, i mai s’acabava de buidar la sala d’espera. I ella quan no estava a la consulta, estava a quiròfan. Un cop constatada la necessitat d’un servei de ginecologia aquest va ser un dels principals reptes.
També vas visitar una maternitat com a part del teu projecte documental. Què pot diferenciar una llevadora d’aquí d’una d’allà?
Doncs crec que no és comparable, són dues realitats completament diferents. Jo el que vaig veure va ser una petita maternitat privada i no deu ser igual que a un hospital d’una capital, però és cert que són les que més trobes.
Com la que jo vaig veure n’hi ha per tot arreu. Les mares paguen una quantitat per dia (és a dir que a aquestes maternitats hi van dones que s’ho poden permetre) i com es veu al reportatge, les sales són comunes per a totes les mares i pels nadons. Les llevadores, en alguns casos, no tenen més que l’experiència com a formació….
Diferències; la formació professional, el nivell d’exigència, els mitjans econòmics, els recursos materials, les condicions higièniques, … Tot és diferent. Ja només el concepte de maternitat en si, és diferent.
El tema de fons del teu treball documental és la maternitat. Com s’entén la maternitat al Congo?
Doncs és cultural, si no tens fills ha de ser perquè no deus poder, aquest és el raonament que donaven a les dones que, com jo, hem decidit no tenir descendència.
A les dones se’ls nega la llibertat de poder escollir el tipus de vida que volen viure, i sovint es veuen obligades a casar-se, en molts casos durant la pubertat. Aquí ja comença un cicle molt perillós per a les dones. L’obligació d’existir per a uns altres, fills o filles, marit, família…
Pensem que la taxa de fertilitat és de 6,3 fills/filles al final de l’edat fèrtil. Si a aquest fet li sumem la manca d’atenció mèdica, la dificultat per aconseguir medicaments (que s’han de pagar), la manca d’aigua potable gratuïta, la manca d’una correcta higiene, una alimentació escassa i pobre en nutrients, parts que de vegades poden durar dies causant malalties cròniques en les dones, tot això fa que l’esperança de vida d’una mare sigui de 46 anys…
En el treball fotogràfic et fixes en una dona: la Sofia. Què et va cridar l’atenció de la seva història?
La història de la Sofia és l’exemple de la vida d’una jove a Ngandanjika, a la República Democràtica del Congo on el 65% de la població viu a zones rurals aïllades. És el seu dia a dia i representa la realitat de moltíssimes dones.
Al mateix temps, representa unes xifres colpidores; una noia jove, de 22 anys, que ha hagut de deixar els estudis (cada any més del 80% de l’alumnat no acaba el curs escolar) per casar-se i tenir fills. Que dedica tot el seu temps a mantenir la casa en condicions, a buscar l’aigua als pous per cuinar i netejar, a buscar llenya per fer brases per cuinar, a cuidar als seus tres fills i que ajuda al seu marit a les feines del camp (la taxa d’alfabetització és molt baixa -el 68,1% de la població és analfabeta-, i un 44% d’aquesta xifra són dones.
Quines concepcions o maneres de treballar en l’àmbit sanitari creus que podrien ser exportables aquí?
Del que he pogut veure res. Només em quedaria amb la ubicació dels hospitals al mig de la natura. El que em sembla és que som persones molt afortunades i hauríem de cuidar el que hem aconseguit. Tenir una sanitat pública, de qualitat i amb grans professionals no és quelcom amb què jugar. No es pot privatitzar, ni destruir amb retallades i més retallades, un dret fonamental bàsic i necessari. Hem de valorar el que tenim, cuidar-ho i defensar-ho, si cal.
La Generalitat va autoritzar l’any 2014 que una fundació, la Fundación Sociosanitaria de Barcelona (FSSB), cedís a una empresa privada amb afany de lucre del mateix grup un contracte de 500 milions d’euros per la gestió d’un centre sociosanitari. Així ho revelava el diari El País fa uns dies en un article en què vinculava la cessió del contracte públic que havia guanyat per concurs la fundació a l’empresa privada al fet que el grup Hestia (a qui es cedeix el contracte de trenta anys de durada) hagués fet donacions a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) per valor de 80.000 euros a finals de 2010.
Sobre aquesta notícia s’ha pronunciat aquest dijous el conseller de Salut Toni Comín, que ha comparegut davant la comissió de Salut del Parlament. Comín ha remarcat que el procediment de cessió del contracte és “perfectament legal” i es va fer d’acord amb el que preveu la Llei de Contractes del Sector Públic. Segons ha explicat el conseller, la cessió complia amb els requisits fixats: que l’entitat beneficiària del contracte hagi dut a terme com a mínim una cinquena part del contracte, que garanteixi la solvència tècnica i econòmica i que tingui l’autorització de l’administració.
Tot i insistir amb el compliment de la legalitat, Comín ha volgut marcar distàncies amb l’anterior govern. “L’autortizació és una potestat de l’administració. Nosaltres d’acord amb el nostre model hauríem fet aquesta cessió de contracte d’una fundació a una empresa privada? Probablement no”, ha afirmat. En aquest sentit ha assegurat que no es tracta d’una “qüestió d’ètica o moral” sinó que és “una qüestió de model”. “Preferim que un centre sociosanitari sigui gestionat per una fundació. Nosaltres potser hauríem obert un diàleg amb el hòlding i els hauríem suggerit crear una fundació específica pel centre i llavors fer una cessió de contracte”.
Comín ha reivindicat, com en d’altres ocasions, “l’esperit de la LOSC que la diversitat de proveïdors ha de construir-se d’acord amb el principi de preferència de proveïdors públics abans que els privats”. Amb tot, la resta de grups li han retret la manca de transparència en la cessió del contracte. “De veritat hi ha canvis en concessions de 300 milions d’euros i ens n’hem d’assabentar pel diari?”, li ha retret el diputat de CSQEP Albano Dante. Tant Dante com la diputada de la CUP Eulàlia Reguant han qüestionat precisament el model actual de provisió pública. “El problema és el model, tenim un model sociosanitari 100% concertat on la part pública -gestió, provisió i titularitat- és molt petita i en molta mesura hi ha empreses amb afany de lucre”, li ha espetat Reguant al conseller durant la comissió de Salut.
A Catalunya es prescriuen més fàrmacs ara que el 2013 -el darrer any amb dades disponibles- i el 2012. Si el 2013 la mitjana era de 22,5 receptes per usuari de l’Atenció Primària, al llarg del 2015 la prescripció de fàrmacs ha augmentat un 17% de mitjana, situant la mitjana de receptes per usuari en 27,1. És a dir, en dos anys la mitjana ha pujat entre 4 o 5 receptes per usuari.
Aquestes dades es desprenen dels últims informes fets públics per la Central de Resultats de l’AQuAS (Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya), presentats aquest dilluns. La prescripció de medicaments per al sistema públic és precisament una de les partides més importants de la despesa sanitària. Dels 989 euros de despesa pública mitjana per habitant realitzada en salut, aproximadament 172 van ser en despesa farmacèutica.
Mentre que el 2013 la despesa farmacèutica era de 216 euros per usuari, aquest 2015 ha augmentat fins a situar-se en 292. Aquest fet suposa un augment de la despesa en més del 35% respecte fa dos anys. Amb tot, el 2011 la despesa farmacèutica per usuari va ser encara més elevada assolint de mitjana els 302 euros per usuari.
Pel que fa al context europeu, i en comparació amb d’altres països de l’OCDE, les dades indiquen que Catalunya supera en més d’un 10% la mitjana europea en consum d’antiulcerosos, ansiolítics i antidepressius.
Segons l’informe presentat aquest dilluns, “les iniciatives de desprescripció, projectes com l’Essencial [iniciativa que identifica pràctiques clíniques de poc valor i promou recomanacions per tal d’evitar-ne la realització], i els programes d’harmonització de la prescripció farmacèutica han de contribuir a la disminució del consum de fàrmacs inadequats”. Aquests projectes ajudarien, segons l’informe, a revertir la situació en la qual s’ha arribat el 2015, quan s’han superat els 200 milions de receptes a tot Catalunya, una xifra que supera els prop de 150 milions de receptes que els professionals van emetre el 2013.
Precisament fa uns mesos el Fòrum Català d’Atenció Primària explicava que els motius de consulta que arriben als CAPs són generats sovint per un malestar de causa social -és a dir, pel context social que viu aquella persona- i alertaven que davant d’aquesta situació la manera d’afrontar-ho des de les consultes, tendeix cada vegada més a una medicalització. En aquest sentit recomanaven en el document que els casos de malestar social s’han d’atendre “sense caure en la medicalització i tenint cura amb el sobrediagnòstic i l’etiquetatge”.
