Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • Així és com la Generalitat està desprivatitzant la sanitat pública

    Quan fa un any la CUP i Junts pel Sí eren en plenes negociacions per formar govern, una de les condicions dels anticapitalistes era precisament que la cartera de Salut -la que més pressupost s’endú dels comptes de la Generalitat- caigués en mans d’ERC. El precedent de Boi Ruiz com a conseller de Salut va ser un llast per a Convergència: cinc anys al capdavant d’aquesta conselleria havien sacsejat massa la sanitat catalana. Des del model de consorcis, a l’augment de concerts privats en paral·lel a les retallades públiques fins a l’augment de les llistes d’espera per ser intervingut van ser algunes de les polèmiques amb l’exconseller Ruiz.

    L’actual conseller, Toni Comín, vol fer un gir a les polítiques i perfilar-se com la figura que recuperarà la confiança dels ciutadans en el sistema públic. Amb ell dirigint aquest departament, la Generalitat ja ha rescindit el contracte amb la privada Clínica del Vallès i planteja propostes com la d’aquest divendres de comprar al grup Quirónsalud l’Hospital General de Catalunya (situat a Sant Cugat) per uns 55 milions d’euros. La proposta, que implica que la Generalitat compri a un grup privat amb ànim de lucre un hospital per fer-lo públic, no s’entén fora dels plans del govern d’expulsar els centres privats amb ànim de lucre de la xarxa d’atenció pública.

    Què implica desprivatitzar la xarxa d’atenció pública

    Aquesta desprivatització significava que el Servei Català de la Salut -ens públic que s’encarrega de comprar serveis sanitaris a Catalunya a diferents operadors- no renovaria els concerts a aquells centres privats amb ànim de lucre sempre que l’activitat derivada la pogués assumir un centre públic, com fixa el principi de prioritat de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC). Això implicava a curt i mitjà termini no renovar els concerts amb tres centres privats amb ànim de lucre del mateix grup, el gegant sanitari Quirónsalud -Clínica del Vallès, Hospital General de Catalunya i Hospital Sagrat Cor-, i es faria a mesura que anessin finalitzant els contractes.

    La Clínica del Vallès: ja sense concert públic

    El primer centre a perdre el concert que tenia amb el CatSalut ha estat la Clínica del Vallès (a Sabadell), ja que el contracte tenia vigència fins a l’agost del 2016. La fi del contracte amb aquest centre privat que absorbia activitat derivada de l’Hospital públic Parc Taulí de Sabadell, implicarà obrir 44 llits addicionals i 23 sessions de quiròfan més a la setmana, segons va anunciar al setembre Comín. Aquest increment de places i activitat es repartirà entre l’hospital de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa, tal com ja s’havia anunciat el maig passat quan es va decidir rescindir el contracte amb el centre privat.

    El Taulí derivava 3.700 altes anuals (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) a la clínica privada. Des del passat 15 d’agost -data en què vencia el contracte del CatSalut amb la Clínica del Vallès- el centre privat amb afany de lucre va deixar d’assumir pacients del sistema públic i de percebre els 7,5 milions anuals que rebia per aquesta activitat. Aquests 7,5 milions s’han repartit entre el Taulí, que s’ha quedat amb 5 milions i amb dos terços de l’activitat i l’hospital de Terrassa amb 2,5 milions i un terç del que es derivava.

    Segons avançava fa uns dies El País, l’estalvi econòmic que suposa deixar de derivar-hi pacients ascendeix al milió d’euros. En una entrevista a El Diari de la Sanitat, Comín va assegurar que «no jutjava el passat» en resposta a la pregunta de per què s’havia derivat pacients a una clínica privada si això suposava més despesa pels comptes públics.

    El següent a sortir de la xarxa: l’Hospital General de Catalunya

    Més enllà de la notícia que sorprenia aquest divendres, quan el conseller va anunciar la intenció del departament de comprar l’Hospital General de Catalunya (HGC) per 55 milions d’euros, el calendari passa de moment per modificar el concert actual -en contra de la rescissió que s’havia plantejat inicialment- que venç aquest 31 de desembre. Així el centre mantindrà part de la radioteràpia ja que la resta de centres públics no poden assumir tota la que tenien contractada amb el centre privat.

    El cap de setmana passat el conseller va anunciar en una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies que en aquest cas serien el Consorci Sanitari de Terrassa i la Mútua General de Terrassa qui assumirien l’activitat fins llavors derivada. Quant als treballadors, no es descarta que part dels treballadors del centre privat passin a Terrassa. Per l’activitat que assumia, el CatSalut pagava a l’HGC 17.539.771 euros anuals així que és previsible que en assumir menys activitat l’anualitat sigui força inferior, tot i que des de Salut asseguren que encara es desconeix la xifra final.

    Diferent serà si finalment Salut compra l’hospital privat. En aquest cas, segons va explicar divendres Toni Comín, tots els treballadors passarien de tenir un conveni laboral privat a un de públic i els tres hospitals del Vallès -la Mútua de Terrassa, el Consorci de Terrassa i el Parc Taulí de Sabadell- «podrien especialitzar-se amb la seva funció real d’hospital de referència». En qualsevol cas, el trasllat de bona part de l’activitat contractada fins ara a l’HGC l’assumiran a partir del gener els dos centres de Terrassa independentment de si prospera o no la compra del centre de Quirónsalud.

    El repte més gran: l’Hospital Sagrat Cor

    L’Hospital Sagrat Cor (a Barcelona) és dels tres centres qui assumeix més activitat pública -i per tant rep més diners anualment- ja que bona part dels pacients vénen derivats de l’Hospital Clínic, situat molt a prop. En una entrevista amb El Diari de la Sanitat el conseller de Salut assegurava que així com era «evident» que al Vallès no calia contractar activitat privada, «el Sagrat Cor és un cas a part». «Si hi ha la possibilitat que l’acabi gestionant un proveïdor públic, d’acord amb el principi de la LOSC, es faria», assegurava. L’import contractat l’any 2015 a l’Hospital Sagrat Cor va ser de 58.153.276 euros, segons dades del Departament de Salut facilitades a aquest mitjà.

  • 90.000 morts a l’estat espanyol associades a una alimentació no sana

    Menjar insà perjudica fins al punt que una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable d’una de cada quatre morts evitables al món. Així ho indica el macroestudi Global Burden of Disease (Càrrega mundial de morbilitat) publicat recentment a The Lancet. A l’estat espanyol l’associació VSF Justicia Alimentaria Global calcula que unes 90.000 persones moren anualment per malalties relacionades amb una alimentació insana.

    Entre un 40 i un 55% de les malalties cardiovasculars, un 45% dels casos de diabetis i entre un 30-40% d’alguns tipus de càncer poden atribuir-se a una alimentació insana a l’estat. A més, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat.

    A les portes de la batalla per una alimentació sana

    Així ho recull VSF Justicia Alimentaria Global en l’informe Viatge al centre de l’alimentació que ens emmalalteix, que obre la campanya Dame Veneno. L’associació que treballa per la sobirania alimentària recorda en la publicació que “la indústria dels aliments segueix adoptant estratègies per negar el paper de l’alimentació processada, alta en grasses, sucres, afegits i sal”. A més, defensen que en el moment en què “una de cada quatre persones emmalalteix a causa de deolències on el factor alimentari és determinant” el problema és sistèmic i demanen polítiques públiques que intervinguin sobre aquesta problemàtica.

    Sobre el cost econòmic que suposa el tractament sanitari d’aquestes malalties, l’associació calcula que la suma de les tres patologies a l’estat ascendeix a 20.000 milions d’euros. Per exemple, només la despesa pública destinada al tractament de l’obesitat ja suposa el 8% de la despesa pública sanitària a l’estat. Del total de costos que calculen pel tractament de les tres patologies -les malalties cardiovasculars, la diabetis i l’obesitat- 8.000 milions seria el cost del tractament associat a una mala alimentació.

    Gravar els aliments insans

    A nivell mundial és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui està instant els estats a implementar polítiques de prevenció, com ara posar un impost als refrescs. Així ho va dir la setmana passada l’organisme mundial, quan va fer una petició perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    A Catalunya, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), presentarà en el pròxim ple al Parlament una moció que defensa mesures com gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària aquest dimarts.

    L’alimentació en funció de la classe social

    Més enllà de parlar dels riscos que suposa per a la salut un tipus de dieta o una altra l’informe de VSF Justicia Alimentaria també posa l’accent en el fet que l’alimentació va lligada també a la classe social. Aquesta idea queda palesa en l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya, que mostra que mentre el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioixeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris. Així mateix l’obesitat infantil afecta el doble les famílies de classe baixa que les de classe alta, una condició que ja afecta el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys.

  • Professionals de la psicologia i la psiquiatria reivindiquen una millor atenció als refugiats

    El 2015, de mitjana 24 persones per minut, es van veure obligades a fugir de les seves llars i buscar protecció en un altre lloc i la població desplaçada forçadament al món superava els 60 milions de persones, segons el darrer informe de l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR). El mateix detalla que al desembre del 2015 hi havia al món 21,3 milions de refugiats, 40,8 milions desplaçats interns i 3,2 milions sol·licitants d’asil.

    Davant el drama de migrar forçadament i sovint per les condicions en què es produeix la migració, que és un factor de risc en si mateix, els refugiats són un col·lectiu especialment vulnerable de patir trastorns mentals. Davant d’una de les crisis migratòries més grans dels darrers anys, l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver ha dedicat una jornada a reflexionar sobre l’atenció a la salut mental dels refugiats. Una de les reivindicacions dels professionals que hi han participat té a veure amb reconèixer la situació actual com «un estat permanent, no una crisi». En aquest sentit demanen més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i serveis socials més enllà d’una primera atenció o assistència.

    «El moment de major visibilitat potser és la pastera però després d’això vénen moments molt llargs en la vida d’algú plagats de dificultats», ha afirmat la psiquiatra infantil Dori Espeso, que ha participat en una taula sobre com ha de ser la intervenció psicosocial i comunitària amb els refugiats.

    Quan migrar té conseqüències per a la salut mental

    El periple per què passen molts immigrants així com les condicions del procés migratori posseeix uns nivells d’estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d’adaptació dels éssers humans. Les dificultats des del moment en què comença el procés de migració no s’acaben amb l’arribada a un altre lloc. De fet, hi ha fins a set dols migratoris, segons el psiquiatre Joseba Achotegui, qui aquest dimarts també ha participat en la jornada per parlar de la Síndrome d’Ulisses, com ell ha batejat un dol migratori extrem. «Emigrar en condicions molt dures, la majoria de vegades sense papers o sense poder tenir a la família, sense drets, espantat… tot això acaba passant factura a nivell psicològic», declarava a aquest mitjà fa uns mesos.

    Segons Achotegui hi ha fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per a la integritat física. Així, el fet de passar per les diferents pèrdues pot ocasionar l’aparició de símptomes com la tristesa, el plor, la culpa o altres relacionats amb l’ansietat com la tensió o l’insomni.

    Els infants i adolescents, doblement vulnerables

    En context d’extrema precarietat els processos migratoris generen molt de patiment, un patiment que incideix de manera diferent en els migrants infants. «En la població infantojuvenil hi ha una ansietat per la separació, estrès posttraumàtic, trastorn del son, por de quedar-se sol, somatitzacions (mal de caps)», ha apuntat Dori Espeso. Segons ella com a joves es troben amb la fragmentació: carències socioeconòmiques, dificultats amb els idiomes o apartar-se de l’escola.

    Begoña Vázquez, psicòloga clínica i psicoterapeuta que forma part de l’Equip d´Atenció al Menor de Sant Pere Claver-Fundació Sanitària, coneix de prop el cas dels adolescents migrants. «Sovint diem que l’adolescent és un emigrant psíquic, ha d’abandonar els pares i la infància a l’aventura de buscar un nou cos i noves relacions. Quan ha emigrat per reagrupament familiar, per exemple, sovint a contracor, es viu com un exili. Molt diferent és quan el noi ho ha triat emigrant sol i fugint de condicions adverses, en aquesta situació no assolir l’èxit esperat l’impedeix tornar al seu país per por de ser vist com un fracàs. Emigrar, refugiar-se, commou els fonaments de qualsevol persona però l’adult, com a mínim, ja ha consolidat la seva identitat», ha explicat durant la taula rodona d’aquest dimarts Vázquez.

    «En adolescents hi pot haver problemes d’autoestima i també és molt freqüent la irritabilitat en poblacions infantojuvenils que viuen en situació caòtica», ha afegit Espeso. De fet, segons Vàzquez, quan l’adolescent es veu desbordat i ni ell ni el seu entorn poden sostenir-ho no és estrany que es manifestin trastorns mentals. «Alguns refugis són la hiperadaptacio, la identitat negativa [reaccionar de manera contrària al que s’espera d’un] o assumir una pseudoidentitat d’un rol que no exigeixi massa compromisos ni risc de fracàs. En altres ocasions semblen superadaptats però un fet dolorós fa reviure el trauma», ha apuntat l’experta.

    Davant la situació que viuen joves refugiats Vàzquez ha assegurat que «cal ser molt respectuós i donar temps perquè el jove pugui acostar-se i fer confiança per parlar de les seves vivències traumàtiques». Per la seva banda, Dori Espeso reivindicat la importància de la intervenció psicosocial i de no medicalitzar el patiment. «Treballar en el foment de les seves capacitats, potenciar aspectes positius i minvar els aspectes de vulnerabilitat» són algunes de les línies que ha apuntat aquesta psicòloga.

  • L’expresident de l’ICS Josep Prat i l’exalcalde de Reus, a un pas de judici per Innova

    La instrucció del cas Innova avança. El magistrat Diego Álvarez de Juan, al capdavant del macrocas de presumpta corrupció sanitària a Reus, dóna per finalitzada la instrucció d’una de les quinze peces en què està dividit el cas, segons una interlocutòria emesa aquest divendres. El magistrat responsabilitza el llavors director de l’empresa municipal Innova i expresident de l’Institut Català de la Salut (ICS) Josep Prat, l’exalcalde de Reus Lluís Miquel Pérez (PSC) i l’arquitecte Jorge Batesteza dels delictes de prevaricació, malversació de fons públics, tràfic d’influències, defraudació a l’administració, blanqueig de capitals i falsedat documental per la seva implicació en la construcció de l’Hospital Sant Joan de Reus. També imputa els mateixos delictes a altres membres d’Innova com la directora econòmica Ester Ventura, la secretària Natalia Torrell o José Vicente Gomez, director d’obres i projectes de l’empresa municipal. Amb la instrucció d’aquesta peça finalitzada el jutge dóna un termini fins el 26 de novembre per tal que el Ministeri Fiscal així com les acusacions personades sol·licitin obertura de judici i formulin escrit d’acusació o el sobreseïment de la causa.

    La peça tancada ara pel jutge, la número dos, és la que investiga la contractació de l’ex-alt càrrec del Servei Català de la Salut (CatSalut) i arquitecte Jorge Batesteza per part d’Innova com a assessor tècnic en la construcció de l’Hospital Sant Joan de Reus. Concretament, investiga si la contractació de Batesteza va fer-se d’acord amb la legislació vigent així com si els treballs contractats es van fer o no.

    Jorge Batesteza, l’arquitecte contractat ‘a dit’

    “Jorge Batesteza va ser ‘col·locat a dit’ a Innova i així ho va reconèixer Josep Prat Domènech en seu judicial el 2013”, s’assegura en la interlocutòria. L’arquitecte Jorge Batesteza, que va ocupar diferents càrrecs al Servei Català de la Salut entre 2000 i 2007, va ser contractat al deixar el seu lloc a la Generalitat, com a supervisor tècnic per Innova en el projecte de construcció del nou hospital de Reus. Per aquesta funció, Batesteza va arribar a cobrar  un total de 387.000 euros més IVA a través de tres contractes consecutius subscrits amb el holding municipal. Segons el jutge, el procés de contractació es va fer sense subjectar-se a les normes de contractació pública.

    Sobre si Batesteza va fer la tasca per la qual va cobrar aquests diners i va facturar gairebé 9.000 euros en concepte de desplaçament, el jutge sosté que “no ha fet tots els treballs contractats amb Innova en els termes que es recollien en els contractes ni consta que hagi estat a l’hospital Sant Joan de Reus totes les vegades per les que va facturar desplaçament”. Segons les actes de seguiment de les visites d’obra la signatura de Batesteza només apareix en 14 d’un total de més de 115 actes i només va arribar a elaborar quatre informes mensuals sobre l’evolució dels treballs quan s’esperava d’ell un total de 43 (pels quals sí que va presentar factura).

    A banda de la seva contractació com a supervisor tècnic l’arquitecte també va ser subcontractat com a ‘Project Manager’ per l’empresa adjudicatària del seguiment de la redacció i auditoria de qualitat dels projectes del nou hospital, la UTE Euroconsult Catalunya S.A. -AXXO Gestión Proyectos SL, a través de BBATS,  empresa creada per Batesteza el 2008. Segons el jutge la contractació de Batesteza per aquesta funció va tenir un sobrecost de 116.293 euros (més IVA).

  • Salut invertirà 48 milions en un nou hospital a Tarragona

    El Camp de Tarragona rebrà una injecció de 60 milions d’euros els pròxims quatre anys per millorar els serveis sanitaris al territori. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Toni Comín, durant la presentació del Pla Estratègic pel Camp de Tarragona 2016-2021, que afecta una població de 593.391persones de les comarques del Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Priorat i el Baix Penedès.

    Una de les principals novetats del pla és la construcció d’un nou hospital, que es construirà al costat de l’actual Hospital Universitari Joan XXIII, situat en un complex a la ciutat de Tarragona. El cost d’aquest projecte, que està previst que es posi en funcionament el 2021, és de 48 milions d’euros. Segons ha anunciat Salut aquest dijous, el concurs d’idees per l’adjudicació del projecte es farà l’any vinent. Amb tot, la construcció del nou centre està vinculada a l’aprovació de nous pressupostos, ha avisat Comín.

    El nou complex hospitalari no limitarà però les inversions en l’actual Joan XXIII. De fet, segons preveu el pla, s’hi posarà en marxa una nova UCI pediàtrica i es durà a terme la segona fase d’ampliació de les urgències així com també es construiran quatre quiròfans de cirurgia major ambulatòria, entre diferents inversions que ascendeixen a 8,2 milions. De moment però es desconeix quin paper jugarà l’actual centre de referència a la ciutat de Tarragona, l’hospital Joan XXIII, quan el nou centre s’inauguri. Fonts del departament de Salut han explicat a aquest mitjà que es redactarà un pla funcional per decidir com serà el nou hospital i què passarà amb l’actual.

    L’estratègia de reordenació de serveis que contempla el pla passa, en bona part, per potenciar la coordinació entre els principals centres de la xarxa. En aquest sentit es vol enfortir el paper del Joan XXIII (Tarragona) com a “hospital de referència en alta complexitat i terciarisme” mentre que l’Hospital Universitari Sant Joan de Reus serà la referència en oncologia. Pel que fa a hospitals secundaris, com el Pius Hospital (Valls) o el del Vendrell, es millorarà la seva penetració en els processos de baixa complexitat en la població de referència. Quant a l’Hospital Sant Pau i Santa Tecla es vol “consolidar el caràcter quirúrgic del centre”.

    El pla també preveu reforçar amb 3,8 milions l’atenció primària al territori amb quatre consultoris nous a Els Pallaresos, La Canonja i La Pobla de Montornès i el nou servei de rehabilitació al CAP Falset. Actualment la regió sanitària del Camp de Tarragona disposa de 32 Centres d’Atenció Primària (CAP) i 100 consultoris locals.

  • «La salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants»

    Xóchitl Castañeda és directora de la Iniciativa per la Salut de les Amèriques, a l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) des del 2001. Entre altres iniciatives, ha treballat per millorar la salut pública dels migrants llatins que viuen als Estats Units.

    La migració porta transformacions «psicosocials» tant per a qui emigra com per als seus descendents? De quines transformacions parlem?
    La migració porta transformacions enormes per a la persona i la seva família. La primera, segona i gairebé tercera generació es veuen afectades, així com també les comunitats d’origen, trànsit i destí. És a dir, el procés migratori no és independent o d’una sola persona. La transformació està en un context social-familiar. Per exemple, si una mare decideix anar-se’n als Estats Units a tenir cura dels fills de dones nord-americanes -que és la situació de moltes dones d’origen llatí- els fills d’aquestes dones estan patint molt perquè estan sent cuidats per les àvies. Llavors l’efecte és enorme, no només sobre la persona que emigra. Aquest exemple s’aplica a molts casos. El procés d’emigrar, a més, comença des de la planificació, la partida, el creuament de fronteres -que en moltes circumstàncies és molt dramàtic, fins i tot el nombre de persones que moren-, arribar a un lloc amb una cultura i una llengua o la inserció a una tasca laboral diferent. A més, també afecta la situació política ja que als Estats Units et converteixes en indocumentat.

    El dol migratori s’ha de passar o es pot prevenir?
    És inevitable. Emigrar és arrencar-se de moltes experiències socials, econòmiques, polítiques, religioses. Quan un experimenta canvis com a ésser humà, experimenta un dol.

    Com influeix el fet de migrar en edat adolescent?
    És una edat crucial en molts aspectes. Hi ha diferències per exemple també si ets dona, o ets una persona gran o ets jovenet. Però també hi ha similituds, per exemple, la majoria dels migrants no té un accés regular als serveis de salut perquè en el cas dels Estats Units la salut no és un dret humà, és un bé que es compra, es ven i es restringeix als ciutadans.

    I quan es tracta de menors no acompanyats?
    La seva infància es trunca perquè immediatament aquesta etapa acaba i és més aviat un adult precoç. Ha de treballar, està exposat a condicions d’explotació…

    Abans esmentava que molts migrants no tenen un accés regular als serveis de salut. Quines implicacions té a nivell de salut viure com indocumentat?
    La salut l’entenem com el benestar físic i emocional. Imagina’t el nivell d’ansietat d’algú que està sol i sense papers. A nivell de salut física, l’accés als serveis als Estats Units està condicionat al fet de tenir una ciutadania i si no comptes amb la documentació correcta, tot i que comptis amb els diners, no pots rebre assistència sanitària. Un immigrant pateix de moltes mancances i si no té un accés regular als serveis de salut, la seva salut tant física com mental es veu compromesa.

    Existeix als Estats Units algun tipus de servei dirigit a l’atenció a immigrants indocumentats?
    No, no. El que sí que hi ha són unes xarxes clíniques comunitàries d’atenció en les quals no et pregunten si ets o no indocumentat i aquestes clíniques són les que donen el servei a aquesta població.

    Com pot arribar a afectar el fet que per exemple ara als Estats Units la immigració sigui un tema que ocupa titulars com els que genera el candidat Donald Trump?
    Els Estats Units són un país molt gran i amb molts tipus de ciutadans i com a país no és una societat antiimmigrant. Alguns que pretenen ser governants han utilitzat aquest discurs antiimmigrant com una plataforma per ocultar problemes reals d’aquesta societat. Els Estats Units tenen moltes disparitats socials i econòmiques, aquí la classe mitjana no és una classe mitjana dominant. Aquest discurs ha estat una distracció, ara bé cal matisar que hi ha alguns estats dins de la unió americana que tenen racisme i xenofòbia. La majoria d’immigrants d’Estats Units vénen d’Amèrica Llatina o la Xina però aquesta idea del ‘melting pot’, que tots ens barregem, és mentida. La tendència serà que cada vegada hi haurà més minories als Estats Units.

    Vostè ha investigat el cas concret de migrants mexicans joves als Estats Units. Què s’ha observat en relació amb la salut d’aquests?
    Els joves són la població més vulnerable, de per si, i hi ha més probabilitat per exemple que caiguin en les drogues. Si a aquesta vulnerabilitat pròpia de l’adolescència li sumes el fet que no tens una inserció total en la societat, això crea que els joves sigui un grup més vulnerable encara.

    Quin tipus de polítiques podrien implementar per millorar la salut dels migrants? Tenen aquestes a veure amb la integració?
    Cal partir de tres principis. Primer que les persones immigrants són éssers humans, cal rehumanitzar la migració perquè tots ens beneficiem de la tasca i la contribució dels migrants. Als Estats Units no podríem menjar si no fos pel treball ardu que fan els pagesos que venen de Mèxic. El segon és que la salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants. Estem en un món cada vegada més global i no pot haver-hi diferències entre els «ciutadans» i els «no ciutadans». El tercer és que hi ha d’haver programes especials per a aquesta població, que si bé pateix dels mateixos problemes de la població blanca nord-americana se li afegeixen problemes relacionats amb la migració.

    Una situació difícil i que pot generar situacions d’ansietat són les separacions familiars quan un immigrant és retornat al seu país després de molts anys vivint allà. Per exemple, llatinoamericans que van emigrar als Estats Units i ara han estat forçats a retornar als seus països.

    Hi ha dos fenòmens en la desafecció, la que és voluntària -hi ha un procés natural d’envelliment i molts immigrants que estan envellint volen tornar al seu país- i la forçada. En el primer no és fàcil perquè tornen a un país que van deixar fa temps i que trobaran molt diferent. En el cas de la separació forçada molts són pares de fills que ja van néixer als Estats Units. S’estan trencant famílies i això té un cost molt alt a nivell de salut mental perquè genera depressió i ansietat.

    Fins ara hem parlat sobretot d’implicacions a nivell de salut mental. A nivell físic també hi ha implicacions per a la salut individual i pública?
    És clar. Per exemple, molts dels nens dels que vénen indocumentats en aquest país no tenen un aspecte regular pel que no poden tenir tampoc una atenció regular: necessites vacunes, atenció dental, anar al metge…Tot això et limita si no tens una assegurança de salut -que és el cas de milions de persones- i és encara pitjor si ets indocumentat, hi ha moltes persones d’origen nord-americà pobres que són subsidiades pel govern però no en tots els serveis. Per exemple, la salut mental. La manca de psiquiatres és molt gran, la manca dels que parlen castellà és encara més gran i la manca de psiquiatres que volen atendre la població indocumentada és encara més gran.

  • La Generalitat aprova el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat

    Catalunya fa un pas més en la defensa de la universalitat de la sanitat pública. La Generalitat ha anunciat aquest dimarts l’aprovació del projecte de llei que ha de garantir l’accés universal a l’assistència sanitària a tots els residents al territori. «Totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària pública a càrrec del CatSalut (Servei Català de la Salut), d’aquesta manera el projecte restableix en el territori la universalització de l’assistència sanitària de cobertura pública amb independència de la situació dels residents», estableix el text que encara ha de ser sotmès a aprovació al Parlament.

    «Entenem que és una llei absolutament necessària perquè a banda dels perjudicis que es poden produir en la salut de les persones, hi ha un perill per a la salut pública quan es deixa una part de la població sense control mèdic i això també augmenta la vulnerabilitat dels col·lectius en exclusió social», ha afirmat la portaveu del govern Neus Munté en la roda de premsa setmanal per explicar els acords de govern.

    Com ja va avançar el conseller de Salut Toni Comín quan va anunciar la tramitació de la norma, la principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya i no es demanarà un mínim de tres mesos de padró per accedir al sistema, com marcava la instrucció 8/2015, que quedarà sense efecte quan la llei sigui aprovada. En qualsevol cas el padró seguirà sent un requisit i el que s’elimina és la carència de tres mesos.

    D’altra banda, les persones no empadronades seguiran tenint garantida l’atenció urgent i les embarassades i els menors el dret a assistència primària i especialitzada, excepcions que preveu el reial decret llei 16/2012 del PP d’exclusió sanitària. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.

    Ja durant la seva primera intervenció parlamentària després de ser designat conseller de Salut, Comín va anunciar que una de les mesures del seu departament seria treballar en una norma que blindés la universalitat de la sanitat, fent un pas més enllà de les dues instruccions fins ara aprovades com a reacció al RDL 16/2012.

    La llei autonòmica, que previsiblement serà aprovada al Parlament, arribarà quatre anys després de la publicació RDL que restringeix l’accés a la sanitat de certs col·lectius. Des de llavors la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat) lluita per aconseguir la derogació del decret i al seu torn perquè es garanteixi l’atenció urgent i no es facturi indegudament a les urgències d’alguns hospitals catalans, com ha denunciat juntament amb Jo Sí Sanitat Universal.

  • El sobrediagnòstic de malalties: un fenomen invisible

    «Estem fent els cribratges que toquen en l’edat que toquen?», ens ho hem de plantejar, reflexiona Antoni Dedeu, director de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), en relació al sobrediagnòstic de malalties, un fenomen cada vegada més freqüent. «Per un costat definim sobrediagnòstic com el diagnòstic d’una malaltia que no ocasionarà símptomes però també pot ser el resultat de diagnosticar correctament una malaltia en què el tractament no aportarà cap benefici i pot portar costos innecessaris», resumeix.

    Si bé no hi ha dades estadístiques que permetin conèixer la magnitud del sobrediagnòstic o el sobretractament de malalties a Catalunya, l’AQuAS està utilitzant evidència científica d’altres països. «S’ha vist que el cribratge d’alguns càncers no ha repercutit en la millora dels resultats en salut i també sabem que cada vegada hi ha més llistes d’espera per fer-se proves diagnòstiques», diu Dedeu. «En algunes patologies donem per fet que cal un cribratge com més aviat millor», afegeix.

    El paper de la tecnologia, la cultura social o la medicina defensiva

    Un dels factors que pot contribuir a un sobrediagnòstic té a veure, per exemple, amb els avenços tecnològics. «És molt diferent la malaltia amb clínica que s’intenta diagnosticar mitjançant l’ús de la tecnologia que el dolor sense clínica que busquem amb aquesta tecnologia», asseguren Juan Gérvas i Mercedes Pérez Fernández en un article acadèmic. Com a exemple citen la detecció d’èmbols pulmonars que es diagnostiquen per mitjà d’una tomografia espiral. «Sent cert que són èmbols pulmonars aquests no tenen rellevància clínica i són compatibles amb una vida sana», expliquen, ja que avui en dia la tecnologia permet detectar èmbols «normals», extremadament petits, que no produeixen un embolisme pulmonar.

    Amb tot també hi juga un paper important la percepció i la cultura del ciutadà del sistema de salut i la malaltia així com la visió del professional de com abordar-la. «Els professionals han de ser conscients que els pacients tenen la concepció que els cribratges són imprescindibles. Aquest factor cultural s’ha de canviar i intervenir des de diferents fronts», apunta Antoni Dedeu.

    En això coincideix Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols. «Cal fer la reflexió que no sempre la medicina és una ciència certa ni ho resol tot. La societat està acostumada a tractar tots els símptomes i n’hi ha que no són patològics i no s’arreglen amb pastilles», assegura. Per altra banda, assenyala Terribas, «el professional pot pecar d’excés en la prescripció de proves per exemple perquè es deixa portar per la idea que sempre s’ha de fer alguna cosa i de vegades s’ha d’explicar que el millor és no fer res». Es refereix a això com «medicina defensiva», pel fet que el professional sovint prefereix receptar més que menys davant la pressió del pacient.

    Els costos econòmics, socials i psicològics

    Si bé el sobrediagnòstic s’associa a un cost econòmic – per exemple, fer proves innecessàries- aquest fenomen també comporta costos socials i psicològics, més enllà dels estrictament econòmics. Gérvas i Pérez posen com a exemple les consideracions sobre el diagnòstic de càncer de mama, «durant el tractament del qual es modifiquen aspectes substancials de la figura femenina que es refereixen a l’autoestima».

    L’exemple no és casualitat. Segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona, de cada 1000 dones que es fan una mamografia de cribratge, 50 són convocades per fer-se estudis addicionals. A 4 d’aquestes dones se les diagnosticarà de càncer de mama. Les altres 46 es consideren falsos positius. Segons un estudi, els efectes psicològics negatius d’obtenir un resultat fals positiu en una mamografia persisteixen durant almenys els tres anys següents que la pacient sàpiga que no té càncer de mama.

    Un cas similar, que en aquest cas posa Toni Dedeu, és la prova coneguda com a ‘PSA’, que s’utilitza per diagnosticar el càncer de pròstata. «Hi ha cert consens entre professionals que pots tenir un PSA elevat però desconeixes la magnitud del càncer», comenta. Sobre aquesta prova escrivia fa uns mesos Josep Casajuana: «Què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà».

    Més pedagogia per fer front al sobrediagnòstic

    «Fins ara la formació dels professionals consistia a dir: ‘si tens eines, utilitza-les’. Però no pot ser que s’utilitzi de forma indiscriminada totes les eines», diu Antoni Dedeu. «Hem de reduir accions innecessàries. Quantes pròtesis de genoll o maluc hem de posar? Quin és el valor que aportem en fer-ho? Quin guany tindrà aquesta persona? Darrere el sobrediagnòstic hi ha un cost-oportunitat», afegeix.

    Per la seva banda, Núria Terribas parla de requeriments ètics imprescindibles. Un d’aquests, apunta, és que sempre que un professional diagnostiqui ho ha de fer partint del coneixement expert i l’aplicació de protocols però alhora «saber que cada cas és únic i que és bo saber adaptar-se». Per ella, s’ha de fer pedagogia en dues direccions: cap a la ciutadania i cap als professionals

  • Entorns laborals que trenquen amb l’estigma vers el trastorn mental

    La taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general). Així ho revela l’informe L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, presentat recentment. En Carles Rubio (39) feia vuit anys que era a l’atur, una situació prolongada que li va causar una depressió. L’oportunitat de treballar, després de vuit anys, li va arribar quan va adreçar-se a la Fundació Drissa, entitat sense ànim de lucre que treballa amb persones amb trastorn mental sever per facilitar-los l’entrada en el mercat laboral i millorar la seva qualitat de vida mitjançant, principalment, una feina.

    Així, en Carles es va involucrar en un projecte de l’entitat que preparava a persones que, com ell, feia temps que eren a l’atur, per tornar al món laboral, i ara fa just dos anys va ser una de les persones que van seleccionar per una botiga de roba que obria a Llagostera (Girona). «M’ha canviat radicalment la vida, he passat d’estar amb una depressió tancat a casa a treballar, i des de llavors em sento bé», comenta.

    «La feina és quelcom identitari i quan per raons alienes et quedes a l’atur i a més et costa trobar alguna cosa és com si et traiessin part d’aquesta identitat. Per exemple, continues sent pare o marit però on és el carter, el professor, l’electricista? Hi ha una part de tu que ja no existeix», reflexiona el psicòleg Fran Eiroa.

    En Miquel Isanta és un dels fundadors de Moltacte, la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre que va contractar en Carles com a dependent en un dels seus outlets. «En aquells moments [fa deu anys] no hi havia gaires experiències laborals de persones amb trastorn mental, un col·lectiu que sempre ha estat estigmatitzat, i nosaltres volíem generar oportunitats de treball dignes», explica a aquest diari. Des de llavors Moltacte ha anat creixent i actualment té una cinquantena de treballadors -dels quals 27 tenen algun tipus de trastorn mental- que es reparteixen entre les tres botigues, la de Manresa, Igualada i Llagostera. També és una entitat federada d’AMMFEINA Salut Mental Catalunya.

    Un dels propòsits de la cooperativa, assegura Isanta, és «demostrar que hi ha altres maneres de fer empresa». Això ho comenta quan recorda que la primera persona que van contractar «era un cas claríssim d’algú que el van fer fora de la feina després d’assabentar-se que tenia un trastorn mental».

    De fons: el teló de l’estigma

    El cas que explica en Miquel Isanta és freqüent. Resultats de l’informe sobre l’estigma i la discriminació a Catalunya apunten dades que ho avalen: el 28 % de la població general no entrevistaria per a una feina una persona amb un trastorn mental. Davant l’estigma una de cada dos persona oculta a la feina el seu trastorn per evitar un tracte discriminatori. «Sovint les persones que tenen un trastorn mental es veuen relegades a ocultar el trastorn quan busquen feina», assegura Fran Eiroa.

    L’Andrea Quintana (39) s’ha trobat en diverses ocasions discriminada pel seu diagnòstic. «La primera lliçó que et dóna un diagnòstic, per com veus que reacciona la gent, és el silenci», lamenta. «En una entrevista de feina se’m va escapar que tenia un trastorn mental [depressió] i em van demanar de parlar abans amb la psicòloga per decidir si m’incorporaven o no. Al final va anar bé però que et facin passar per una entrevista psicològica és realment dur», recorda.

    Altres resultats de l’informe demostren també que hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. Això s’explica, en part, per la creença (falsa) que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn. O que les actituds de la resta de companys poden ser discriminatòries pel fet de ser, per exemple, paternalistes. I això és el que va acabar passant-li a l’Andrea. «Em deien ‘vesteix-te amb colors més alegres dona, et sentiràs més bé’ o associaven directament amb la malaltia que un dia pogués estar seriosa o trista», explica.

    Segons el psicòleg Fran Eiroa, davant el coneixement del trastorn hi sol haver dos tipus de reacció: d’una banda, la figura del qui té por a com pot actuar la persona que té el trastorn mental; de l’altra, la paternalista. «El millor és no donar per fet com l’altre vol que el tractis, sinó preguntar com vol ser tractat, el que li pot anar bé a un pot no anar bé a un altre», apunta.

    «Un associa la normalitat amb poder treballar, necessitem que ens tractin de manera normal i poder parlar amb franquesa i normalitat del que ens passa. Si no trobes aquest suport, et trobes molt sol», assegura. Actualment l’Andrea no treballa però, després d’ocultar la malaltia en altres feines, ha fet un pas endavant i ara és activista d’Obertament per a la salut mental. «La manera com desenvolupis la feina no dependrà del trastorn que tens sinó de la fase de recuperació en la qual estàs», diu.

    Sobre això Miquel Isanta insisteix a destacar la importància d’un «entorn laboral saludable» on predomini el respecte. «Sovint les dificultats que ens podem trobar tenen més a veure amb la personalitat de cadascú que no pas amb la malaltia», expressa. «Una de cada quatre persones té o tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida», recorda Eiroa per reivindicar que el mercat laboral s’ha de flexibilitzar i adaptar per facilitar la inserció d’aquestes persones.

  • La salut mental, laboral o sexual seran prioritats en salut de Barcelona

    A Barcelona, al voltant de 15 de cada 100 dones i 10 de cada 100 homes presenten patiment psicològic. Millorar la salut mental de la població és una de les deu línies estratègiques que guiarà les actuacions en salut a Barcelona els pròxims quatre anys. Així ho especifica el Pla de Salut a la ciutat que, en consonància amb el Pla de Salut de Catalunya, vol atacar les desigualtats en salut intervenint sobre diferents entorns. Així, en salut mental, per exemple, la que sempre ha estat «la germana pobra» segons la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa, les actuacions es desplegaran en línia amb un pla encara més específic: el Pla de Salut Mental a la ciutat.

    En relació amb la salut mental hi ha l’entorn laboral, sobre el que es vol incidir a escala local. La incertesa respecte a la continuïtat de la vida laboral -amb l’atur i la inestabilitat com a factors més visibles- o la precarització de les condicions de treball generen un context en què «és previsible un empitjorament de la salut de la població activa de Barcelona». Així s’assegura en el pla, que detecta que calen dades «vàlides, exhaustives i actualitzades» per la presa de decisions i perquè els agents implicats en la salut i la prevenció de riscos laborals actuïn. En aquest sentit es proposa com a objectiu per als pròxims quatre anys elaborar documents periòdics sobre treball i salut a Barcelona per garantir l’accés a un treball de qualitat, en el qual es procuri un entorn laboral que protegeixi la salut de les persones, faciliti i reforci les eleccions saludables i asseguri un tracte respectuós i just. De cara l’any que ve també es preveu haver elaborat i presentat l’informe d’indicadors de salut laboral de Barcelona de 2016.

    Una altra línia estratègica és la d’introduir accions orientades a la millora de la salut sexual i reproductiva i la prevenció de malalties de transmissió sexual. «S’ha prioritzat la necessitat d’impulsar les accions en aquesta àrea perquè el seguiment d’indicadors clau com són, per exemple, els embarassos en adolescents, els embarassos no desitjats i les infeccions de transmissió sexual (ITS) marquen aquesta necessitat», s’assegura en el document. I és que si bé en les dones adolescents, tant els avortaments com la fecunditat han disminuït i s’han situat en taxes inferiors a les dels anys 2003 i 2004, els embarassos adolescents es distribueixen de forma desigual als barris de la ciutat. En aquest sentit el pla preveu més activitats d’educació sexual a l’escola, incloent la diversitat sexual en els programes, o estendre la implantació de programes ja existents a àrees amb més vulnerabilitat. Per a l’estiu vinent la fita és que almenys en una escola de tots els barris on ja hi ha implantat el programa ‘Salut als barris’ es faci el programa ‘Parlem-ne, no et tallis’.

    A més, mitjançant altres actuacions, Barcelona vol reduir en un 10% en els pròxims quatre anys la incidència del VIH, la sífilis i la gonocòccia, les malalties de declaració més freqüents a la ciutat, que afecten principalment homes joves que tenen sexe amb homes. Així, per exemple, vol implementar iniciatives que ajudin a augmentar el nombre de persones que coneguin la seva serologia per reduir el retard en el diagnòstic.

    Més prevenció de la violència i atenció als transsexuals

    A més d’aquestes línies mestres, Barcelona també vol millorar el model de prevenció, detecció i atenció i recuperació de la violència de gènere dels infants i de la gent gran. Per exemple, un dels projectes de cara l’any vinent és elaborar un model de promoció i prevenció de la salut en infants i joves fills de pares amb trastorns mentals greus i/o addiccions, o víctimes d’abús o de violència. També es vol facilitar la formació i la capacitació dels professionals des de la perspectiva de la salut en relació amb la prevenció i l’atenció de les dones que han patit o pateixen violència masclista i les que es troben en risc de patir-ne.

    D’altra banda, també es volen donar més garanties en l’atenció sanitària de les persones transsexuals. «Malgrat el progrés social esdevingut els darrers anys a la ciutat de Barcelona, la població lesbiana, gai, transsexual i bisexual continua sent discriminada, cosa que pot tenir conseqüències per a la seva salut», es diu en el pla. A curt termini es preveu continuar amb la sensibilització dels professionals de la salut i de l’educació sobre la realitat i les necessitats de les persones transsexuals. Com a novetat, es preveu també el disseny d’uns protocols d’actuació per als serveis sanitaris que evitin una atenció patologitzant en l’atenció de les persones transsexuals, tal com demana aquest col·lectiu.