Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • Denuncien la «deplorable atenció» a un pacient en un centre sanitari concertat

    Juan Florian, de 76 anys, va ser ingressat aquest estiu a l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona després de patir un ictus. Després de diversos dies va ser derivat al centre sociosanitari Isabel Roig, on ha estat ingressat fins aquest dijous, quan està previst que sigui traslladat a un altre centre després que la família hagi denunciat la mala atenció rebuda i que un grup de persones del col·lectiu de Marea Blanca s’hagin presentat aquest dimecres al centre per reclamar-ho.

    La filla d’en Juan, la Mari Carmen del Valle, va decidir-se a posar una reclamació oficial al centre després que es trobés diverses situacions, segons explica en el text presentat, «inexplicables i de motiu de queixa» i d’una condició «inhumana i inconcebible». «L’atenció per la seva recuperació i per preservar la dignitat és deplorable», lamenta al text.

    «El primer dia de l’ingrés, en arribar, em trobo el meu pare a l’habitació amb un vas d’aigua davant seu, aviso l’auxiliar i li comunico que el meu pare pateix de disfàgia [arran de l’ictus], amb el perill d’asfíxia que comporta que prengui líquids», exposa la Mari Carmen. Davant d’aquest avís i després de dir-los que els metges li havien dit que necessitava fer ús d»espessants’, explica, la resposta que va obtenir va ser: «Doncs sort que ens ho has dit, si no tenim una mort ximple».

    Aquesta però no va ser l’única sorpresa que va trobar-se la família. En el text de reclamació s’exposen altres situacions com ara que davant la incapacitat del pacient per menjar sol i la preocupació dels seus familiars per aquest fet, s’hagin trobat amb respostes com «nosaltres no podem estar per ell, donant-li el menjar, parla amb el metge i que et firmi una ordre» o «si ell menja sol, tu deixa’l que així s’espavila».

    Altres situacions que denuncia són que el seu pare sortís al carrer sol tot i l’estat de «desorientació total» que viu -l’ictus li ha deixat la capacitat cognitiva «absolutament tocada», explica a aquest diari- o que després de queixar-se en trobar-se el seu pare assegut a la butaca, amb el puré per damunt i amb una forta olor d’orina i els pantalons mullats, des del centre li donessin un bolquer i li diguessin que se n’encarregués ella mateixa.

    La paciència de la Mari Carmen va esgotar-se el dia que el seu pare va confessar-li que un auxiliar l’havia obligat a empassar-se un flam aguantant-li el cap. «Avui m’han fet plorar», li va dir Juan Florian a la seva filla.

    Ella explica a aquest diari però que la situació que ha viscut el seu pare al centre no és l’única i que si no hi ha més reclamacions és per la resignació o la por. «Davant d’aquesta situació anòmala s’han de demanar respostes a l’equip d’auxiliars i infermeres», comenta a aquest diari.

    L’Ajuntament vol auditar els centres sociosanitaris de la ciutat

    El centre sociosanitari Isabel Roig és de gestió privada (el seu gestor és BlauClínic) però ofereix provisió pública de serveis perquè té un concert amb el Servei Català de la Salut (CatSalut). És a dir, que els pacients accedeixen a través del sistema públic. Actualment el grup Centres Blau Clínic (CBC) disposa de quatre Centres i més de 600 llits a la ciutat: CBC Isabel Roig, CBC Putget Dolors Aleu, CBC Hospital Sant Jordi de la Vall d’Hebron i CBC Clínica Barceloneta. Aquest diari ha intentat contactar sense èxit amb la direcció del centre Isabel Roig.

    Per la seva banda, l’Ajuntament ja ha contactat amb el Consorci Sanitari de Barcelona -l’ens planificador dels serveis a la ciutat-perquè s’obri una investigació, segons ha pogut saber aquest diari. «Volem fer una auditoria als centres sociosanitaris de la ciutat per verificar el compliment dels convenis i que la qualitat assistencial és bona», asseguren a El Diari de la Sanitat fonts de l’Ajuntament de Barcelona. «Ens han comentat que en l’àmbit sociosanitari hi ha centres en què la qualitat de l’assistència no és bona, aprofitarem també per revisar les diferents reclamacions que s’hagin presentat», expliquen les mateixes fonts.

    Segons dades de l’informe Privatització i mercantilització de l’assistència sanitària a la ciutat de Barcelona, encarregat per l’Ajuntament, un 47,5% del volum de contractació entre el Servei Català de la Salut i les entitats proveïdores de serveis sociosanitaris va a parar a entitats privades amb ànim de lucre.

  • Una de cada tres morts per càncer es pot prevenir amb un estil de vida saludable

    El nombre de casos de càncer seguirà creixent els propers anys. Segons les previsions de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), es passarà de 21.592 homes diagnosticats de càncer l’any 2010 a 26.455 casos el 2020, mentre que, en les dones, el nombre de casos incidents passarà de 14.741 l’any 2010 a 18.345 el 2020.

    Si bé el creixement pot atribuir-se sobretot a l’envelliment i al creixement demogràfic, una part té a veure també amb els factors de risc que incrementen les possibilitats de desenvolupar la malaltia i que poden prevenir-se, com ara no fumar -el risc de desenvolupar un càncer de pulmó és 10 vegades més alt en els fumadors respecte als no fumadors- o portar una dieta equilibrada.

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), almenys un terç de les morts per càncer es podrien prevenir adoptant un estil de vida saludable. La conscienciació al voltant d’aquestes dades però encara és insuficient, segons la gerent de la Federació Catalana d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) Clara Rosàs. “L’obesitat (un factor de risc) segueix creixent, per exemple. Es parla de prevenció però les dades respecte estils de vida encara no són bones, cal continuar insistint”, assegura Rosàs. Precisament per seguir fent pedagogia la FECEC organitza la Setmana Catalana de la Prevenció del Càncer (SECAPC).

    Per a Carlos A. Gonzalez, metge i epidemiòleg, especialista en medicina preventiva, “falta conscienciació en la població que el càncer és majoritàriament prevenible, una conscienciació que fins i tot és insuficient en les recomanacions dels metges en relació a hàbits alimentaris, per exemple”. González lamenta també que la major part del finançament per la malaltia es destini a recerca genètica, i en canvi, només una petita part, es destini a fer prevenció.

    Les 12 recomanacions del codi europeu

    El consens científic actual sobre com prevenir el càncer queda palès en el codi europeu contra el càncer, que estableix una sèrie de recomanacions basades en evidència científica. El document, que ja va per la quarta versió, va ser presentat el 2014 per la delegació especialitzada en càncer de l’OMS, la IARC.  

    “Són dotze maneres de reduir el risc, de comprar menys números”, apunta Rosàs, que recorda que malgrat la reducció de risc, la malaltia “és una loteria”, com pot demostrar-ho el fet que algú que no ha fumat mai pugui desenvolupar un càncer de pulmó, cita com a exemple. Entre les recomanacions del codi europeu hi ha la de no fumar, viure en un espai lliure de fum, fer activitat física diàriament, evitar l’exposició excessiva al sol i utilitzar protecció al fer-ho, no beure alcohol o limitar-ne el consum, evitar l’excés de pes o mantenir una alimentació saludable.

    “Amb la prevenció no hem de demonitzar actituds o aliments, com va passar amb la carn vermella, però hem de conscienciar sobre pràctiques saludables que costen poc”. Comenta la gerent de la FECEC, que admet que “malauradament l’estil de vida va lligat a la posició socioeconòmica”. Sobre això escriu Carlos A. González en el llibre Nutrición y cáncer. Lo que la ciencia nos enseña: “El compliment d’aquestes mesures [les recomanacions del codi europeu] però no depèn únicament de la predisposició de la població sinó també de les condicions socials i les polítiques sanitàries de cada país, que condicionen els preus i la disponibilitat d’aliments saludables i dels programes de salut pública”.

    La incidència de la condició social

    “El factor social en si mateix no és un factor de risc però està directament relacionat amb l’estil de vida de les persones ja que la prevalença de factors de risc com el consum de tabac o d’alcohol és més alta en les classes més desfavorides”, explica Carlos A. González en una conversa amb El Diari de la Sanitat.

    Precisament els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, presentats aquesta setmana, posen de manifest la incidència del condicionant social en la salut de les persones. Per exemple, la prevalença de l’obesitat -un 10% dels casos de càncer s’associen a aquest factor de risc segons Carlos A. Gonzalez- és el doble d’elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té que entre els menors de classes més altes.

  • L’obesitat infantil afecta el doble a les famílies de classe baixa que a les de classe alta

    La prevalença de l’obesitat és més elevada entre els menors de les classes més desfavorides i quan la mare té estudis primaris o no en té. Així ho diuen els resultats de l’Enquesta de Salut de Catalunya (ESCA) 2015, que es fixen, entre diferents variables, en l’excés de pes tant en la població adulta com en els menors.

    Segons l’enquesta, que analitza el període 2014-2015, el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos -d’acord amb les taules de referència que fixa l’Organització Mundial de la Salut (OMS) a l’hora de considerar que un menor té obesitat-. Ara bé, les diferències en els resultats segons la classe social de la família a la qual pertanyen són molt notòries, així com també destaca que la prevalença de l’obesitat és sis punts percentuals més alta en els nens que en les nenes.

    Mentre que l’obesitat afecta el 8% dels infants de les classes socials més altes – quan la família ocupa llocs directius, gerencials i de docència universitària segons l’ESCA-, el percentatge es dobla en aquells casos en què la classe social és més baixa -llocs de treball manuals- i afecta el 15,9%. Quan es tracta d’ocupacions intermèdies i treballadors per compte propi la prevalença de l’obesitat infantil és del 7,2%.

    La diferència encara és més elevada quan la variable que es té en compte no és la classe social -segons ocupació dels pares- sinó el nivell d’estudis de la mare. A mesura que disminueix el nivell d’estudis de la mare augmenta directament el percentatge d’obesitat infantil. Per exemple, quan la mare té estudis universitaris, l’obesitat afecta només un 6,8% dels nens i nenes, mentre que si el nivell d’estudis són secundaris es tradueix en un 14,1%. La xifra més elevada es detecta en els infants de mares amb estudis primaris o sense estudis, quan l’obesitat afecta a un 21,3% dels nens i nenes.

    El consum d’hipercalòrics, també més freqüent entre els infants de classe baixa

    Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’obesitat és causada per l’augment d’ingesta d’aliments hipercalòrics rics en greixos, sal i sucres i pobres en vitamines, minerals i micronutrients i per altra banda per un descens en l’activitat física, fruit d’un estil de vida cada cop més sedentari.

    En aquest sentit, i segons resultats de l’ESCA, també destaquen les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.

    Una altra dada que mostra el paper dels determinants socials en la salut dels infants té a veure amb el tipus d’oci i l’activitat física. Quatre de cada deu infants té un estil d’oci sedentari, és a dir, que de mitjana passa dues o més hores cada dia mirant una pantalla (la televisió, videojocs o davant l’ordinador). Aquest tipus d’oci, enfront de l’oci actiu que pot ser practicar un esport, és també més freqüent entre els nens de classe social més desfavorida i amb un dels progenitors sense estudis, si bé no és tan gran com ho és en el consum d’hipercalòrics o en l’índex d’obesitat. Per exemple, mentre que entre les classes més altes la proporció de nens i joves d’entre 3 i 14 anys que practiquen un oci sedentari és del 28,7%, entre les més baixes la proporció augmenta fins al 40,6%.

  • El 80% de persones amb transtorns mentals asseguren haver estat discriminades per la seva condició

    Se sol considerar, erròniament, que les persones que tenen un trastorn mental viuen una percepció alterada de la realitat, no poden controlar les seves emocions o poden reaccionar de manera imprevisible en qualsevol moment. Ho avisa l’estudi L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, que destapa una xifra que demostra que la discriminació i l’estigma vers la malaltia i el trastorn mental encara està molt estesa: el 80,1% de les persones amb trastorn han estat discriminades per raó de salut mental i el 54,9% ho han estat bastant o molt freqüentment.

    Entre les principals formes de discriminació que recull l’estudi presentat aquest divendres i dut a terme per Obertament, la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies -basat en enquestes a 967 persones que han patit o pateixen un trastorn mental- hi ha la sobreprotecció i control, el rebuig i el menyspreu o les burles. A més, es constata que la discriminació afecta tots els entorns socials de la persona: l’àmbit laboral, l’educatiu, el sanitari i el familiar. Per exemple, la taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general) i hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. A més, existeix la creença que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn.

    En l’àmbit educatiu l’estudi posa de manifesta que les persones enquestades han experimentat discriminació tant per part del professorat (un 18,9% de les persones amb trastorn mental ho reconeix) com de la resta de l’alumnat (el 29,5% han estat discriminats per companys).  “En entorns educatius poden sorgir actituds de por, inseguretat i dubtes a l’hora de tractar alumnes amb trastorn mental”, assenyala l’estudi. Segons Aleix Caussa, un dels investigadors que ha participat en la seva elaboració, “no s’evidencien criteris d’actuació davant un alumne amb trastorn mental”.  Amb tot cal matisar que les dades sobre educació s’han extret en relació a l’última experiència educativa de la persona entrevistada -sense diferènciar entre institut, universitat o un altre tipus de formació-.

    Així mateix la discriminació també es filtra en l’atenció sanitària. Sense anar més lluny, el 26% de les persones amb trastorn mental afirma haver estat discriminat en un centre hospitalari en alguna ocasió pel fet de tenir un trastorn mental. “La manca de protocols d’atenció a la salut mental fa que el tractament depengui de la sensibilitat i o interès personal de cada professional. El 18% de les persones enquestades ateses en algun servei de la xarxa de salut mental asseguren haver rebut sobreprotecció o control i el 24% haver patit algun tipus d’intromissió o pressió, per exemple, per no tenir fills.

    Fugir de l’estigma a través de l’ocultació del trastorn

    Per a les persones que tenen un trastorn mental, és relativament fàcil ocultar-lo, ja que a simple vista no es percep. “Davant l’estigma hi ha persones amb un trastorn mental que opten per ocultar el trastorn”, ha advertit Caussa en la presentació de l’estudi aquest divendres.

    De fet, un 82% de les persones amb un trastorn mental utilitzen l’ocultament parcial o total del trastorn a algú en algun àmbit de la seva vida: ja sigui a la feina, al centre educatiu o a amics i familiars i fins i tot la seva parella. Ara bé, mentre que en l’entorn familiar o d’amistats l’ocultació del trastorn és inferior al 20%, en el laboral és més del doble: un 48,5% no ho expliquen a cap dels seus companys, sovint també motivat per la por a perdre el lloc de treball.

    És el cas de la Isabel Jiménez, que té un trastorn mental i ha estat anys ocultant-lo a la feina. “En els últims mesos he dit el que em passa i animo a tothom a fer-ho. Dir-ho no ha canviat res a la pràctica però per mi ha estat un abans i un després i avui estic en el punt que vull”, ha explicat durant la presentació Jiménez, que s’ha convertit en una activista contra l’estigma. Compartir fets o experiències així com alçar la veu quan algú expressa un prejudici són recomanacions d’Obertament per combatre l’estigma. 

     

  • La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental

    Un dels principals factors de risc de patir una depressió és la solitud en edats avançades, entre els 65 i els 75 anys. «Hi ha diferents factors que poden portar a l’aparició de la simptomatologia depressiva, com ara, les pèrdues acumulades amb l’edat, problemes de salut, l’hospitalització, mort de familiars propers, etc. i aquests factors són especialment presents en la gent gran», explica a aquest diari Montserrat Lacalle, doctora en Psicologia i consultora a la UOC.

    A Catalunya, més de 280.000 persones majors de 65 anys viuen soles i s’estima que d’aquestes, més de 175.000 pateixen soledat no desitjada, segons dades de l’Associació d’Amics de la Gent Gran, que alerta que moltes d’aquestes persones ho fan en silenci. «Sabem que el fet de tenir una bona xarxa familiar i social pot actuar com a factor de bon pronòstic en molts trastorns, per tant, la soledat actuaria com un factor de risc», comenta Lacalle.

    Cada vegada més persones es troben en situació de soledat no volguda a causa de canvis en les estructures familiars i l’impacte de la crisi, condició que pot predisposar a situacions d’exclusió social i tenir conseqüències per a la salut.A més, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dues terceres parts dels afectats per un trastorn mental no arriben mai a demanar ajuda a un professional sanitari. Un silenci que també afecta la gent gran, en qui sovint es confonen els símptomes d’una malaltia mental amb el mateix envelliment.

    Ara, un estudi europeu, l’Eurodep, ha volgut posar el focus en aquest col·lectiu, i ha observat, basant-se en una mostra de més de 3.000 casos d’homes i dones d’entre 65 i 84 anys, que la depressió afecta el 12,3% de les persones grans. Amb tot, els experts asseguren que hi ha molt d’infradiagnòstic i que per tant el percentatge de persones que pateix una depressió entre aquest col·lectiu pot ser més elevat ja que molta gent no consulta el metge. “Hi ha una necessitat de conscienciació sobre els problemes psicosocials en la gent gran per poder oferir serveis d’atenció a la salut mental d’alta qualitat per a aquestes persones”, conclou l’estudi. Preguntada per l’índex de depressió en gent gran que viu sola, Montserrat Lacalle assegura que «és difícil obtenir dades concretes donat que l’aïllament farà que la persona no consulti i el seu cas estigui a risc de no ser diagnosticat ni tractat».

    Patir mala salut mental: un risc més alt en les dones

    L’informe INSOCAT Gent gran: pobresa i vulnerabilitat, presentat aquesta setmana per l’ECAS (Entitats Catalanes d’Acció Social), recull que el 2015 el risc de patir una mala salut mental entre la població de 65-74 anys era del 6,6% en els homes i el 9,7% en les dones. La diferència entre homes i dones s’explica per la sobrecàrrega de les dones grans, segons l’ECAS, ja que sovint cuiden de néts, pares o altres familiars en situació de dependència, amb els consegüents efectes que això genera.

    També hi ha més dones grans que homes que viuen en llars unipersonals a Catalunya: en un 75’5% dels casos són dones enfront del 24,5% d’homes. “Quan la soledat no és volguda, afecta la salut i la supervivència de la persona. El suport de la família és molt important per pal·liar la vulnerabilitat de la gent gran”, assegura Gemma Roces, de la Creu Roja.

    Factors més enllà de la soledat no desitjada

    Altres factors que poden comportar problemes de salut mental també tenen a veure amb els determinants socials. Per exemple, el 6% de les persones de 65 anys i més tenen problemes per mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada, un percentatge que s’ha duplicat des del 2013, segons l’informe INSOCAT. Patir una situació de pobresa energètica o tenir problemes en l’habitatge com ara goteres o humitats tenen efectes negatius en la salut, amb major vulnerabilitat davant el risc de patir patologies com al·lèrgies, malalties respiratòries i ansietat o depressió, s’alerta.

  • Les dones pateixen hemorràgies cerebrals sis anys més tard que els homes

    Una investigació feta per neuròlegs de l’Hospital del Mar de Barcelona i investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) publicada a Neurology evidencia algunes diferències associades al gènere en les hemorràgies cerebrals. Dues de les diferències més destacables són, d’una banda, l’edat en què es produeix l’hemorràgia, i de l’altra, la localització de l’hematoma en el cervell.

    Mentre que de mitjana els homes pateixen les hemorràgies cerebrals als 75 anys les dones ho fan sis anys més tard, als 81. L’estudi es basa en un total de 515 pacients (245 dones i 270 homes) tractats a l’Hospital del Mar durant els darrers deu anys després de patir una hemorràgia intracerebral primària, és a dir, quan la causa de l’hemorràgia és per l’afectació directa d’un vas intracerebral. “La diferència més important és sobretot l’edat de presentació, que és un fet que també havíem observat en l’ictus isquèmic [que representa al voltant del 80-85% del total dels ictus i es produeix per l’oclusió d’una artèria cerebral]”, explica a aquest diari el doctor Jaume Roquer, cap de servei de Neurologia de l’Hospital del Mar i coordinador del Grup de Recerca Neurovascular de l’IMIM.

    Un fet més curiós que han pogut observar els investigadors té a veure amb la localització de l’hematoma que presentaven els pacients de l’estudi. Si bé en els homes és més freqüent l’hematoma profund, en les dones és més comú a la zona lobular del cervell, més superficial. “No tenim una explicació per a això però hem constatat que hi ha una tendència bastant important que les dones presentin més hematomes lobars”, declara Roquer, que apunta que seria interessant trobar-ne la causa.

    Més diferències observades tenen a veure amb els factors de risc que presenten homes i dones. En el cas d’ells són més propensos a consumir alcohol o tabac -considerats dos factors de risc de patir una malaltia vascular- mentre que elles tenen menys hàbits no saludables però presenten una situació prèvia funcional més delicada, també associada al fet que estiguin en una edat més avançada en el moment de patir la malaltia. “Estem acostumats a tractar en fase aguda, amb dispositius sanitaris, pensant que homes i dones es comporten igual”, assenyala el doctor.

    Per contra, amb la recerca s’ha constatat que en altres aspectes no hi ha diferències associades al gènere. Per exemple, la severitat de les hemorràgies, el volum dels hematomes (que és el factor més important de mal pronòstic) o la mortalitat després de tres mesos és molt similar en homes i dones. L’hemorràgia intracerebral provoca la defunció del 50% de les persones afectades als tres mesos de l’episodi i, únicament el 20-25% dels pacients sobreviu mantenint una bona capacitat funcional. Així mateix, la causa més freqüent de la malaltia és la hipertensió arterial o una anomalia arterial per a tots dos sexes. De fet, la hipertensió multiplica per 6 la probabilitat de patir un ictus i entre 2 i 6 vegades la possibilitat de patir malalties en altres òrgans. Tampoc no és diferent per a homes i dones el temps transcorregut entre els primers símptomes i l’admissió hospitalària, ni la teràpia i rehabilitació rebudes a l’hospital.

  • Familiars de persones amb alzheimer: sols i sense un pla nacional per abordar la malaltia

    A l’estat espanyol hi ha prop de 1.200.000 persones diagnosticades d’alzheimer (112.000 a Catalunya), una malaltia neurodegenerativa que de moment segueix sent incurable i que suposa la deterioració gradual de la memòria de la persona fins arribar a la seva incapacitació. A l’espera d’una cura definitiva o de fàrmacs pal·liatius -de moment només existeixen alguns que alteren poc el curs de la malaltia- els malalts, i en especial els seus familiars, han d’aprendre a conviure-hi.

    Més enllà del desajust emocional i l’esforç psicològic que han de fer els familiars, molts es converteixen de cop i volta en cuidadors i l’entrada de la malaltia a casa suposa reorganitzar les hores i els recursos econòmics. “Els familiars són els herois silenciosos. Molts no tenen recursos i necessiten ajuda. Qui pot tenir 3.000 euros per pagar una residència?”, es pregunta Immaculada Fernàndez, presidenta de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars d’Alzheimer. I és que els costos per a una família de cuidar una persona amb alzheimer ronda els 31.000 euros anuals, segons càlculs de la CEAFA (Confederación Española de Asociaciones de Familiares de Alzheimer).

    “La teva vida canvia radicalment”, assegura la Pilar Sànchez. Quan li van diagnosticar alzheimer a la seva mare, ara fa deu anys, el seu dia a dia va haver de canviar per força. “He tingut la sort o la desgràcia de deixar de treballar i això m’ha permès tenir més temps. La porto al centre [el centre de dia terapèutic de l’Associació] però per exemple des de fa quatre anys no puc plantejar-me sortir cada cap de setmana”, explica. “Els familiars trobem a faltar un suport social i un reconeixement polític”, afegeix.

    En el cas de la Raquel Fernández és el seu marit qui té alzheimer. Ella ja està jubilada i es dedica exclusivament a cuidar-lo. “Els fills t’ajuden però clar ells tenen la seva feina. Des de fa temps només visc per ell”, relata amb la tristor de qui veu com el seu company de vida va desapareixent a poc a poc.

    Diversos països europeus compten amb un Pla Nacional

    Un punt comú de reclamació des de l’àmbit familiar per mitjà de les associacions i també des de l’àmbit mèdic és la promoció, des de l’administració, d’un Pla Nacional d’Alzheimer. A tot el món una vintena de països tenen un pla i a Europa estats com Dinamarca, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Malta, Holanda, el Regne Unit, Alemanya o França compten amb una estratègia estatal. “És increïble que no tinguem un pla nacional”, lamenta la presidenta de la Federació Catalana d’Associacions de Familiars d’Alzheimer, de la que en formen part més de 7.000 familiars i més de 200 professionals.

    unnamed

    França, per exemple, va ser el primer país europeu en llançar un pla nacional per abordar la demència. Va ser l’any 2001, quan prop de 600.000 persones al país vivien amb demència, la meitat de les quals diagnosticades d’alzheimer. Entre els objectius d’aquest primer pla (2001-2005) hi havia els de produir guies ètiques per a famílies, proveïr suport econòmic o crear centres de dia i centres locals d’informació sobre demència. Actualment aquest pla ja va per la tercera fase.

    L’estat espanyol no només no té cap pla nacional, sinó que a més presenta diferències importants a nivell territorial. Mentre que Andalusia, Galícia i Extremadura han desenvolupat plans estratègics a nivell autonòmic i disposen de més recursos per a les famílies, en altres comunitats el pes recau més sobre les associacions. “Han vist el problema i les necessitats i s’han posat a treballar. A Andalusia fa anys que tenen un pla i les famílies tenen unes ajudes increïbles”, assenyala Immaculada Fernàndez.

    Activitats a l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzehimer de Barcelona / SANDRA LÁZARO
    Activitats a l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzehimer de Barcelona / SANDRA LÁZARO

    “No existeixen recursos especialitzats, no hi ha centres de dia per fases avançades, som les pròpies associacions les que ens hem hagut d’especialitzar”, es queixa Fernàndez. Aspectes com la prevenció, les prestacions socials o els recursos són, s’haurien de preveure, segons ella, en un pla nacional. “La llei de dependència ha intentat donar-hi sortida però el resultat és que sovint els recursos arriben massa tard als destinataris. Per això el que busquem amb el pla nacional és protocolitzar d’alguna manera una projecció per cobrir les necessitats de l’alzheimer”, hi afegeix Alejandro Vilà, president de l’Associació de familiars d’Alzheimer de Barcelona (AFAB). “Ens queda molt a treballar: els recursos sociosanitaris o assistencials no arriben i els familiars se senten sols”, conclou. Com a conseqüència de l’envelliment de la població cada vegada hi ha més persones afectades per la malaltia i actualment és el quart problema de salut al món.

  • 44 llits públics i més operacions setmanals per la fi de les derivacions a la Clínica del Vallès

    El conseller de Salut, Toni Comín comença a posar nom i cognoms a una de les seves banderes i una de les mesures més rellevants del pla de xoc de Junts pel Sí. La fi del contracte amb la Clínica del Vallès, centre privat que absorvia activitat de l’Hospital púlic Parc Taulí de Sabadell, implicarà obrir 44 llits addicionals i 23 sessions de quiròfan més a la setmana. Aquest increment de places i activitat es repartirà entre l’hospital de Sabadell i el Consorci Sanitari de Terrassa, tal com ja s’havia anunciat el maig passat quan Comín va decidir rescindir el contracte amb el centre privat.

    El Taulí derivava 3.700 altes anuals  (1.100 mèdiques i 2.600 quirúrgiques) a la clínica privada. Des del passat 15 d’agost -data en què vencia el contracte del CatSalut amb la Clínica del Vallès- el centre privat amb afany de lucre va deixar d’assumir pacients del sistema públic i de percebre els 7,5 milions anuals que rebia per aquesta activitat. Aquests 7,5 milions s’han repartit entre el Taulí, que s’ha quedat amb 5 milions i amb dos terços de l’activitat i l’hospital de Terrasa amb 2,5 milions i un terç del que es derivava.

    La mesura es tradueix per l’hospital de Sabadell en l’obertura d’una unitat nova de crònics que compta amb 24 llits i es fan 15 sessions de quiròfan addicionals a la setmana, que es programen a les tardes i s’ha contractat -amb contracte fix- 22 treballadors de la Clínica del Vallès. Pel que fa a al Consorci Sanitari de Terrassa, hi ha una unitat d’hospitalització reoberta -que té 20 llits fins ara tancats- i es programen 8 sessions de quiròfan addicionals a la setmana. En aquest cas són 10 els treballadors que s’hi incorporen i que provenen de la Clínica del Vallès.

    Propers passos de la ‘desprivatització’

    El següent pas en la denominada ‘desprivatització’ seguirà el mateix procés que amb la Clínica del Vallès i tindrà lloc el 31 de desembre, quan finalitza el contracte amb l’Hospital General de Catalunya, on el Taulí també hi deriva pacients. Comín ha avançat que no es descarta que quan arribi el moment en què finalitzi el contracte amb l’Hospital General de Catalunya es contractin professionals del centre privat en els centres públics que assumeixin les derivacions, com s’ha fet en aquest cas ara. “Les negociacions sobre el General s’obriran de manera immediata”, ha anunciat el conseller. De moment encara no se sap quins centres n’absorbiran l’activitat però el factor de la proximitat serà decisiu.

    Tant un centre com l’altre, del grup QuironSalud, tenien des de fa anys concerts amb el CatSalut per prestar serveis assistencials i assumien derivacions de l’hospital públic Parc Taulí de Sabadell. Sense calenderitzar queda la desprivatització de l’Hospital Sagrat Cor (del mateix grup privat), amb qui el CatSalut té un contracte fins al 2022.

    En la compareixença davant els mitjans aquest dijous el conseller de Salut Toni Comín ha reafirmat una vegada més el compromís del seu departament per reforçar el caràcter públic del sistema sanitari. “Sempre vam dir que volíem finalitzar el procés de desprivatització de gestió i podem dir que el primer procés ha finalitzat amb èxit”, ha dit per referir-se al cas de la Clínica del Vallès, en el qual segons Comín no hi ha hagut repercussions pels pacients, pels treballadors.

  • Mor un nadó per enterovirus a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell

    «La nena va arribar a l’Hospital de Granollers (Vallès) a finals de juliol amb febre, vòmits i se li va diagnosticar un quadre general víric. Se’n va anar a casa, va consultar el CAP i va tornar novament a l’hospital, on va arribar ja amb una clínica de somnolència, flaccidesa i una imatge bastant suggestiva d’una romboencefalitis», ha explicat aquest dimarts el subdirector del Servei Català de la Salut (CatSalut), Josep Maria Argimon. El nadó, de menys d’un any, ha mort aquest dilluns per una afectació neurològica greu per enterovirus a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, on havia estat traslladat i on estava ingressat amb un pronòstic «molt greu» després d’haver-li identificat el virus A71.

    Es tracta del primer cas en què ha mort un menor en què es pot concloure que l’enterovirus ha estat el causant del desenllaç fatal. Argimon ha matisat que es tracta d’un cas aïllat que presentava una afectació neurològica greu que fins ara no havien tingut amb aquestes característiques. «La corba epidèmica ja estava baixant: en els dos últims mesos només hi ha hagut cinc casos», ha emfasitzat el subdirector del CatSalut.

    En els darrers mesos s’han comptabilitzat fins a 110 menors infectats

    Per la seva banda, el doctor Joan Guix, de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, ha recordat que entre el primer i el darrer cas diagnosticats a Catalunya- el 7 d’abril i el 30 d’agost respectivament – hi ha hagut 110 casos. «El brot pròpiament dit es podria ubicar des de meitats d’abril fins a meitats de juny, després d’aquestes dates hem tingut casos esporàdics dins de la normalitat. Malauradament aquest seria un d’ells», ha explicat Guix. Al juny Salut havia donat per tancat el brot i actualment només hi ha un menor ingressat pel virus, segons han informat.

    Sobre el cas del menor mort aquest dilluns, el doctor Carlos Rodrigo, cap de pediatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron, ha apuntat: «Es va fer tot el que s’havia de fer i el resultat ha estat el que ha estat. Un petit percentatge molt petit, entre un 3 i un 5% té formes fulminants, però la majoria dels nens han seguit una evolució lleu». Segons ha explicat Salut les circumstàncies actuals de resposta  són «molt diferents de les de l’inici del brot» i es compta amb tots els mecanismes de vigilància i registre en marxa així com també tots els centres estan «perfectament informats».

  • El cost de la contaminació de l’aire a Espanya: 15.000 morts prematures i 45.000 milions d’euros

    El cost sanitari associat a la contaminació atmosfèrica va ser de gairebé 45.000 milions d’euros l’any 2013 a l’estat espanyol, una quantitat equivalent al 3,5% del PIB. Així ho denuncia Ecologistes en Acció, que es fa ressò de l’informe del Banc Mundial “El cost de la contaminació atmosfèrica. Reforç dels arguments econòmics en favor de l’acció”.

    L’informe analitza el cost però també fa un càlcul aproximat del nombre anual de morts atribuïbles a la contaminació atmosfèrica, que constitueix segons el text, un argument contundent per reduir la contaminació. Segons recull l’organització l’any 2013 cinc milions i mig de persones van morir de forma prematura a causa de la contaminació de l’aire a tot el món, essent els adults molt joves i els adults més grans el col·lectiu més vulnerable. A l’estat espanyol es calcula que el mateix any van ser 14.689 morts prematures les que poden associar-se a aquest factor.

    I és que l’exposició a un aire contaminat tant en l’ambient com dins d’habitatges augmenta el risc de patir malalties com el càncer de pulmó, accidents cerebrovasculars, cardiopaties o bronquitis crònica. Precisament un informe publicat a la revista The Lancet Neurology al juny revelava per exemple que gairebé un terç de la càrrega dels infarts cerebrals s’atribueix al factor de risc que suposa la contaminació de l’aire que respirem.  

    Davant els resultats de l’informe del Banc Mundial, Ecologistes en Acció considera “molt preocupant” la situació que descriu i fa una crida al Govern espanyol perquè canviï les seves polítiques energètica i de transport per millorar la qualitat de l’aire, “salvant amb això milers de vides i reduint la despesa sanitària de les Administracions públiques i de la població”.

    Els països menys desenvolupats: més castigats

    La investigació feta pel Banc Mundial juntament amb l’Institut d’Avaluació de la Salut (IHME per les seves sigles en anglès) remarca, amb tot, que els riscos de salut de la contaminació de l’atmosfera són més grans en països en vies de desenvolupament – el 93% de morts i malalties no letals atribuïdes a aquest factors van tenir lloc en regions en vies de desenvolupament-. Un dels motius que esgrimeix l’informe és per exemple el fet que en aquests països hi ha més dependència de la crema de combustibles mòbils, com ara la llenya o el carbó, per coure aliments i calentar-se.

    “La contaminació ambiental és un repte que amenaça el benestar humà elemental i limita el desenvolupament econòmic”, assenyalava la vicepresidenta per al Desenvolupament Sostenible del Banc Mundial, Laura Tuck, en un comunicat de premsa. “Pot ocasionar la pèrdua de mà d’obra productiva i tenir un efecte durader en la productivitat d’altres maneres, com ara reduir la productivitat de l’agricultura”, s’assegura en l’informe.

    El text també destaca com la contaminació de l’aire és especialment severa en regions urbanes de ràpid creixement on la combinació de més població, més vehicles o més construcció generen índex de contaminació més elevats.  

    La contaminació a Catalunya

    Segons l’anuari 2015 sobre qualitat de l’aire impulsat a Catalunya 40 municipis propers a Barcelona, la capital catalana inclosa, superen els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i de partícules en suspensió (PM10). A més en molts territoris catalans se supera també el límit legal de contaminants ozó (O3). Els tres són contaminants que afecten directament la salut dels ciutadans.

    En els dies previs a la Setmana Europea de la Mobilitat i el Dia sense Cotxes, des d’Ecologistes en Acció recorden que les principals vies d’actuació per reduir la contaminació de l’aire, a l’Estat espanyol i a Europa, passen per la disminució del trànsit motoritzat, la reducció de la necessitat de mobilitat amb un urbanisme de proximitat i la potenciació del transport públic

    Precisament amb l’objectiu de reduir la contaminació a la ciutat de Barcelona, el Pla de Mobilitat Urbana que va presentar l’Ajuntament al juny inclou un seguit de mesures per reduir en un 21% la circulació del vehicle privat d’aquí al 2018, apostant per un model de ciutat «més sostenible que permeti afrontar el repte de millorar la qualitat de vida de les persones, fent que la ciutat sigui més habitable i més saludable».